[2241] «La Novel·la Estrangera», amb portades il·lustrades de Josep Segrelles

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.1.

Alfred de Vigny, «Laura o el segell roig», traducció de Carles Riba.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera».

Les comandes i subscripcions eren fonamentals per al manteniment d'aquestes subscripcions. La població era majoritàriament analfabeta en la llengua pròpia, i calia que els qui eren lletrats i de bona casa, contribuïssin a sufragar les despeses, mentre el país navegava per les aigües turbulentes de la dictadura borbònica primo-riverista. 

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.2.

Alexei Tolstoi, «Idil·lis rurals.

Traducció d'Alexei Markov (rus exiliat a Barcelona), corregida per Ventura Gassol, amb il·lustració de Josep Segrelles, el gran artista valencià, que fora autor de diverses portades, potser totes? (diria que sí), de la col·lecció.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera».

En un primer moment, la col·lecció era quinzenal, que més endavant passà a setmanal. Si dividim la quantitat de números pel de setmanes entre el primer i el darrer, és obvi que no se'n va poder mantindre el ritme editorial. Sabien d'entrada que aguantar l'empresa fora dificultós, però hi perseveraren per mor del seu objectiu cultural i nacional, que no pas de guany econòmic, fins que la fallida fou inevitable.

Pretenia posar a l'abast dels lectors les novel·les curtes dels grans autors de la literatura universal, seguint una de les màximes culturals del noucentisme. Això li abaratia els costos de publicació i feia que els llibrets, de cap al voltant de 50 pàgines, fossin accessibles a un públic més general, que gosés iniciar-se en la lectura en la llengua pròpia encara que només en tingués poques nocions normatives i escolars. Només costava dos ralets, o sia, 50 cèntims de pesseta.

2002. «Contribució a l'estudi de la col·lecció 'La Novel·la Estrangera'», 

Ramon Pinyol i Torrents (enllaç).

Els trenta-vuit títols de la col·lecció. El seu promotor i director, Ventura Gassol, tenia ben justets els trenta anys. Ben aviat deixà en mans de Manuel Gonzàlez Alba, atès que s'haurà d'exiliar a França per causa de la dictadura espanyola. Allà, Gassol passarà a fer de secretari d'en Macià  i no retornarà fins a l'amnistia de 1930. Per tant, hagué de llegir la majoria de números, a partir del 13, des de la distància de l'empresa editorial que havia posat en marxa.

«Voldria assenyalar que «La Novel·la Estrangera» és el segon intent      —el primer fou la col·lecció «Literatura sensacional» (1908-1909), editada pel llibreter i impressor Bartomeu Baxarias— del segle XX d’oferir en català una col·lecció popular de literatura estrangera», sentencia Pinyol i Torrents. 

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.3.

Ivan Turguénev, «Després de la mort».

Traducció de Cristòfor de Domènec. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.4.

N.S.Lièskov, «El miracle de la muntanya».

Traducció de Alexei Markov i Lluís Bertran i Pijoan. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.5.

Stendhal, «Vanina Vanini».

Traducció de Tomàs Garcés. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.6.

Del poema hindú 'Mahabharata', «La princesa del bell somriure».

Traducció de Domènec Guansé. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.7.

August Blanche, «El Mal Jugador».

Traducció de Ventura Gassol. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.8.

Gerard de Nerval, «Sílvia».

Traducció de Feliu Elias, Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.10.

John Galsworthy, «El jueu errant».

Traducció d'Alfons Maseras.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.12.

Carl Jonas Love Almquist, «El Bon Pastor».

Traducció de Joan Gols.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.13.

E.T.A. Hoffman, «El Dux i la Dogaressa».

Traducció de Carles Riba. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.16.

Erckmann Chatrian, «La lladre de criatures».

Traducció del jove Josep Pla. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.17.

Mark Twain, «Tom Sawyer, detectiu (Narració de Huck Finn)».

Traducció de Cèsar August Jordana. A 1 pta, potser perquè el volum era més gruixut que de normal. 

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.18.

Gerard de Nerval, «Jemmy».

Traducció de Palmira Jaquetti. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.18.

G.K. Chesterton, «El cinc d'espases».

Traducció de Cèsar August Jordana. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.20.

Guy de Maupassant, «Bola de seu».

Traducció d'Ernest Martínez Ferrando. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.21.

Isaac L. Peretz, «Casada!».

Traducció de Simbad. Probablement, la primera traducció del jiddisch a la literatura catalana, no sabem si a partir de l'original o del francès o d'alguna altra llengua.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.22.

Antoni Fogazzaro, «La carbassa del mestre Quieco».

Traducció de Tomàs U. Gantús.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.23.

Eça de Queiroz, «El Penjat».

Traducció de Jordi Finastrelles. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.24.

Edgar Poe, «El Gat Negre».

Traducció de Carles Riba.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.25.

Honoré de Balzac, «La pau de casa. Costums parisenques del Primer Imperi».

Traducció d'Agustí Esclasans. Il·lustració de Josep Segrelles. 

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.28.

Gerard de Nerval, «Emília».

Traducció del francès de Palmira Jaquetti, una de les poques traductores d'aquells anys (veg. 

El espíritu libre de Palmira Jaquetti, LV, 17-01-21). Il·lustració de Josep Segrelles. 

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.29.

Henry Murger, «Una víctima de la sort».

Traducció del francès de P. Montclar. Il·lustració de Josep Segrelles. 

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.33.

Charles Nodier, «Els orbs de Chamouny».

Traducció de P. Montclar. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.34.

Edgar Poe, «La Caiguda de la Casa Usher».

Traducció del Carles Riba. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.35.

Eça de Quieroz, «La Dida».

Traducció de Jordi Finestrelles. Il·lustració de Josep Segrelles.

 

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.36.

Edgar Poe, «El retrat oval».

Traducció de Carles Riba. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.37.

Henry Murger, «Entre quatre parets».

Traducció de P. Montclar. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera», núm.38.

Edgar Poe, «La Màscara de la Mort Roja».

Traducció de Carles Riba. Il·lustració de Josep Segrelles.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera».

Anunci de «La Veu de Catalunya», primer rotatiu català del moment.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera».

Anunci del diari «La Publicitat».

1924-1927. «La Novel·la Estrangera».

Anunci del setmanari «El Borinot», que prometia humor i sàtira.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera».

Anunci de «TSF», telefonia sense fils, com ara aparells de galena, de les primeres ràdios, a la botiga de J. Esteva Marata.

1924-1927. «La Novel·la Estrangera».

Anunci del «Te Ibèria», amb tres varietats: purgant, estomacal, antinerviós. «Tots tres són de molt bon pendre i tenen un perfum i un sabor exquisits», del Laboratori Borrell del carrer Nou barceloní i venut a farmàcia.

[2223] Les «Edicions d'Aportació Catalana»

[2240] Sarroca, segle XIX: prohibit renegar

Segle XIX. «No se permite blasfemar», 

Sarroca de Lleida. 

Cartell d'avís que es podia trobar en llocs públics en aquells temps encara ominosos. La religió (catòlica) ho dominava tot en la vida de les persones, del matí a la nit, i la nit sobretot. Les seues normes i interdiccions buscaven el control complet de voluntats i pensaments. Als cafès dels pobles o treballant al tros, però, els nostres avantpassats en deixaven anar de ben grosses: els renecs que bramaven feien baixar els sants del cel a la terra. Passat algun segle, diria que el costum blasfem i flastomador ha anat de baixa, de la mà d'una societat més lliure del boç capellanesc. 

S'hi avisava (en el castellà obligat de l'època, és clar), que qui treballés en dies festius, d'anar a missa, «tendrá la maldición del cielo», i que el blasfemador i profanador de festes veuria com el pes de la justícia divina queia no només sobre ell, sinó sobre tota sa casa. Un avís molt tremebund en temps de pubilles i hereus. 

1886. «No se permite blasfemar», Sarroca de Lleida.

Setmanari «El Perro», Lleida, de 7 de febrer (FPIEI).

Notícia breu al diari de la col·locació del cartell al Casino de Sarroca. Probablement, igual que en  molts altres locals dels nostres pobles. S'estranya el redactor que en un poble tan d'ordre s'hi hagi d'aturar la propensió renegaire del personal. Però l'olla, quan bull, bé que ha de tindre alguna fuita de pressió abans que no peti, oi? Després, confessió i sant tornem-hi. Potser només per a alguns pocs era una manera de dir que a nosaltres no ens feu combregar amb rodes de molí. 

Avui, els polítics i el govern han pres el relleu als capellans en l'art del renec. Tothom despotrica del govern: si tanca els restaurants, si els obre, si confita la comarca, si no la confita, si ens dona subvencions, si ens les regateja... A més, com a catalans, en tenim dos, de governs, per difamar i maldir, amb raó o sense. Tres, si hi afegim el de Brussel·les. Quatre, que allà n'hi ha dos, comptant-hi el Consell per la República. L'art nostrat del renec laic té el futur prou apuntalat.

Segle XV-XVI. De blasfemar, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Al llarg dels segles, per mor de l'opressió social catòlica viscuda, els blasfems no passaven pas sense càstig. Al 1512, el Tribunal de Coltellades lleidatà en condemnà un a estar-se tot el dia al castell, o sia, exposat (lligat) púbicament durant tot el dia dalt del cadafal, probablement de la plaça de Sant Joan per a escarni. De normal, però, el càstig consistia en una tanda d'assots. 

Al segle XV, al gros Pere Joan, se'l puní a fer de ruc a l'hora de missa major del diumenge a les escales de la vella església de Sant Joan, davant la gran portalada romànica, encarat a un com (menjadora) amb palla i civada, com si es tractés del quadrúped, vestit només amb camisa i cadena al coll. A un altre se li lligà la llengua amb un clau i tot. Quin un no en devia deixar anar, de renec!

Al Llibre de Crims quatrecentista lleidatà s'hi ressegueixen diverses causes blasfematòries d'aquell segle XV reculat, amb ressenya inclosa de la grollera flastomia invocada. Una autèntica art, per a alguns.

1926. Blasfèmia.

 «La Veu de Catalunya», de 9 de juny (ARCA).

A Preixens (la Noguera, pas Creixens com diu la notícia), flastomar o blasfemar o renegar també era penat: 500 pta., que era un dineral, a un veí de Tàrrega per haver-ho fet «davant els nois de l'escola del dit poble, quan es trobaven reunits a l'aula».

 

[496] Entre Catalunya i Aragó, 1585

[2239] L'impost de consums d'Alcoletge (segle XIX)

1896. L'impost de consums d'Alcoletge.

BOP Lleida, núm.48, d'11 d'abril (Diputació Lleida).

Les bases econòmiques de l'arrendament dels drets de l'impost de consums local d'aquell exercici, publicat al butlletí provincial en el castellà obligat de l'època. El reglament ja preveia que la compra pogués resultar deserta i se n'hagués de fer rebaixa d'un terç. Entenc que l'ajuntament, amb Ramon Cortasa i Roca d'alcalde, se'n venia els drets a botiguers i cafeters. L'impost servia per finançar gairebé al 50% les arques municipal i estatal (espanyola).

L'impost gravava l'ús i consum de carns de tota mena, líquids, grans i farines, peix, sabó dur i tou, carbó vegetal, aiguardents i licors, i sal comuna. Tot eren articles de primera necessitat. Per la qual cosa, l'impost sempre fou molt impopular, font de queixes i conflictes, des que fou creat de part de l'Estat (espanyol) al 1845. Fou un intent d'actualitzar el pagament per entrar productes a pobles i viles que existia des de temps antics.

Al mateix text, hi apareix Alcoletge amb G i amb J. La grafia actual no s'acabaria de refermar fins a les Normes Ortogràfiques de 1913, que establien g+e. La grafia catalana ajudaria a fixar el topònim també en castellà. 

1872. BCN. Motí contra l'impost de consums.

«La Ilustración republicano-federal», de 4 de març.

Revolta contra la reposició de l'impost. Un cop establert, fou molt difícil d'eliminar, perquè ajuntaments i Estat (espanyol) hi recaptaven bona part dels ingressos. Llegim a enciclopèdia.cat:

«Tribut creat a l’Estat espanyol per la reforma financera d’Alejandro Mon (1845). Reunia els diferents impostos indirectes damunt articles de primera necessitat i comestibles (sabó, vi, oli, carn fresca, embotits, etc.). Era percebut en la forma del tradicional dret de portes en introduir les mercaderies en les poblacions; el seu valor augmentava en les poblacions de major nombre d’habitants. Fou molt impopular per l’alça de preus que provocà. Suprimit en aparença per l’alçament progressista del 1854, fou percebut en gran part pel govern per mitjà d’altres conductes, fet que el 1856 produí revoltes populars per tot l’Estat espanyol (Motí dels Consums). Novament abolit el 1868 per les juntes provincials, fou restablert el 1870. El 1878 hi hagué a Manresa un avalot que fou arbitràriament reprimit, fet que produí diversos morts. Subsistí, repetidament modificat, fins a mitjan s.XX, malgrat alguns intents d’abolició (com el del govern Canalejas el 1911)». 

1869. BCN, Barricada a la Plaça del Padró.

«Le Monde Illustré», París, de 25 d'octubre, p.264.

Al setembre d'aquell any, transcorregut un any des de la revolució progressista de 1868, motins i revoltes denunciaven l'incompliment de promeses, especialment el teniment de quintes i l'impost de consums. A totes les bullangues del segle XIX hi apareixia la reclamació de la supressió d'aquest impost directe, que no parava d'augmentar sovint i, per tant, d'encarir productes bàsics en la vida de cada dia de la gent. Salvant les distàncies, com l'IVA actual, només que aquest s'aplica a tots els productes: un impost de consums total. Només que ja no ens revoltem gairebé per res, oi?

[2024] Lo primer auto lleidatà, de Lleida a Balaguer passant per Alcoletge

[2238] Los Tres Tombs i cavalcada de Sant Antoni a la Lleida de 1921

 

1921. Festa de Sant Antoni, Lleida.

«Rampill, portaveu del Sindicat Agrícol Catòlic de Lleida», núm.10, de 9 de gener (FPIEI). 

Ressenya de les activitats previstes del dia de Sant Antoni a la ciutat. «En dit dia, no hi ha cap pagés que no faci festa». Els casats i afillats comencen el dia amb missa a la parròquia corresponent, ben matí, i tornen a casa «a esmorzar lo tradicional plat de sopes i cols amb una torrada, se muden, cap a la Sang falta gent, a sentir lo gran Sermó que es farà de Sant Antoni». O sia, que van a missa desmudats, i se muden per anar a escoltar el sermó a l'Església de la Sang, al convent de Sant Antoni, és clar.  

Són els joves els encarregats de guarnir la mula, ben raspallada i «posant-li dalt a les capçanes i entre les aurelles lo pomet de flors que a la vigília li ha regalat la xicota», per anar a fer els tres tombs. Als animals, també se'ls solien posar tringoles (esquellotets), campanilles i cascavells. El brogit, esvalot i xivarri hi eren, doncs, garantits.

Després, passaven a recollir 'lo pa de Sant Antoni', «que recorda lo miracle que feu aquest sant, curant un animalet donant-li pa beneït», i se'n feia cavalcada «per los carrers de Lleida». Per acabar de fer gresca i saragata, el jovent s'atansava abans de migdia amb l'animal a la Creu del Batlle, sempre buscant amagar-se de les mirades dels adults.  No s'hi parla ben bé de carrosses, sinó de simple passeig pels carrers, com si per un dia en fossin els amos, en lloc de ser al tros.

Un dia de festa grossa a la ciutat, «de bullici, un dia de molt seroll,... de molta alegria i expansió», escriu el cronista. Si més no, un dia a l'any, «ja que tots los demés dies feiners estan tot lo dia al camp treballant». La festa de Sant Antoni aixecava crítiques entre la carcúndia local. 

Anys 2000. L'Església de la Sang, 

de l'antic convent de Sant Antoni, Lleida.

2013. Lleida, carrosses de Sant Antoni.

[1639] Folklore de la plana urgellenca

[2237] El partit de futbol del club «Catalunya Sportiu» del Liceu Escolar a Artesa de Lleida, 1921

1921. L'excursió del Liceu Escolar a Artesa de Lleida.

«Boletín del Liceo Escolar», primer trimestre, núm. 132 (FPIEI).

Portada del butlletí, amb un magnífic dibuix de la façana del nou centre del 1912, que acabaria destruït per les bombes feixistes al 2 de novembre de 1937. Al darrere, s'hi intueixen el riu Segre i els camps de Cappont.

 1921. El partit de futbol del club «Catalunya Sportiu» del Liceu Escolar a Artesa de Lleida.  del Liceu Escolar a Artesa de Lleida.

«Boletín del Liceo Escolar», primer trimestre, núm. 132 (FPIEI).

La comunitat escolar tot just s'estava refent de la mort primerenca, als 40 anys, del seu fundador i director. El títol del butlletí escolar fou sempre en la llengua obligada per l'Estat (espanyol) i també alguns dels articles. Però molts d'altres, sí que és cert que s'hi escrigueren en la llengua dels xiquets i xiquetes, la llengua del país.

2017. «L’escola d’Artesa de Lleida (1700-1916), des de les primeres notícies al nou edifici escolar», Felip Gallart i Josep Gallart, dins «Shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià», núm. 4, pp.48-57.

Acabada de poc la nova escola artesenca, se'n feren càrrec el mestre Josep Calzada per als xiquets, i la mestra Maria Minguella per a les xiquetes. Mentre havien durat les obres de construcció, l'assistència dels menuts i funcionament de l'escola havien sigut bastant irregulars. Calia posar-se a la feina. Seguir els nous corrents pedagògics europeus, amb permís sempre -encara cent anys després- del gobierno de la nación (espanyola). Sembla que aquest camí l'emprengueren de la mà del Liceu Escolar, que aquells anys 1921 feu una excursió a la població. 

1958. Homenatge al mestre Josep Calzada. 

Escoles d'Artesa de Lleida (MdC).

La guerra, sempre la ditxosa guerra, canvià moltes voluntats. La del mestre Josep Calzada també. De l'entusiasme pedagògic renovador de la joventut a veure's atrapat per la nova legalitat feixistoide i l'adoctrinament nazionalcatolicista. Suposem que intentà subsistir entre les rígides (i persecutòries) normes educatives que imposà el bàndol guanyador a la nostra terra. Altres perderen la plaça, s'hagueren de buscar altra feina o, directament, hagueren d'exiliar-se cames ajudeu-me. Cadascú fou amo -o esclau, qui lo sa- de ses circumstàncies i decisions. Però el mestre no passà al nomenclàtor de carrers del poble a partir de l'any 79. 

L'any 1958, probablement després de gairebé quaranta anys de servei, es jubilava a la plaça d'Artesa, i les autoritats locals, terratinents amb corbata, acòlits locals d'aquell maligne règim, li oferien el tribut de la gent del poble. Molts dels homes, no pas de les dones (perquè s'anava a classes separades), havien passat per la seua aula. 

La imatge és reveladora: el mossèn presideix la cerimònia, com a màxim censor de l'escola de postguerra. Diria que l'homenatjat queda mig tapat per un cap i no el podem observar prou bé. A mi, se m'emporta la vista el llarg tub diagonal de l'estufa de llenya o de pinyola que hi havia al davant de la classe, al costat de la taula del mestre. O de la taula principal, car sembla que no hi ha pissarra, i potser es tractava d'una sala gran d'estudi i reunions. És una imatge de valor gairebé etnogràfic. No faré cap comentari sobre les placideses de l'escola actual i les exigències de pares, mares, alumnes i professionals. Aquí ho deixo. 

1921. El partit de futbol del club «Catalunya Sportiu» del Liceu Escolar a Artesa de Lleida. 

«Boletín del Liceo Escolar», primer trimestre, núm. 132 (FPIEI).

L'excursió dels alumnes de 4t de batxillerat a Artesa es feu amb tren. El curs, si no m'erro, es devia correspondre amb l'edat de 14 o 15 anys. Els calgué caminar un bon tros, primer des del Liceu fins a l'estació de trens lleidatana, després perquè l'estació local és ben bé al terme veí de Puigverd. Aquests alumnes eren els qui conformaven el Club Catalunya Sportiu, el club de futbol de l'escola. Era un matí d'hivern, però assolellat, amb els ametllers ja florits i els sembrats ben verds. La màquina avançava entre xiulets ací i allà, als passos a nivell. 

Un senyor Oró artesenc feu d'amfitrió del professor Palau i canalla. S'havien emportat el dinar amb carmanyola. Després de reposar una miqueta, s'enfilaren al «Sindicat Agrícol de Sant Isidre» i d'allà al camp de futbol, objectiu de l'excursió. Un altre senyor Costafreda artesenc els acompanyà al camp, per entrenar-s'hi.

Encabat, i ja seguits de tota la mainada local, que ja s'havien esverat per tan inaudita visita, es dirigiren a fer una visita a l'escola, a on «hi vàrem trobar ja al jove mestre en Josep Calzada, qui molt amable ens va ensenyar l'escola de nens, primer, estant muntada a l'estil modern, amb un pati, molt espai per a poder-hi jugar els nens». Van retratar un espaiós estudi que tenia aparellat l'escola, i van fer-se fotografia davant la façana de l'escola recentment estrenada. 

1921. El partit de futbol del club «Catalunya Sportiu» del Liceu Escolar a Artesa de Lleida. 

«Boletín del Liceo Escolar», primer trimestre, núm. 132 (FPIEI).

L'autor de l'article en fou, probablement, un alumne dels excursionistes. Es va fixar en els cartells admonitoris del Sindicat, que mostraven lemes morals i cooperatius. Després de dinar, tots cap al camp de futbol: a les tres començava el matx. no sabem amb quin resultat ni contra quin adversari: no devien pas ser alumnes de l'escola a aquella edat, sinó joves del poble, potser fills dels associats al sindicat, «xicots molt nobles i molt bons». Llàstima que l'autor declinés fer-ne la ressenya! Això sí: el partit fou molt concorregut, un esdeveniment local. 

En l'ajustat programa d'actes de l'excursió, encara tingueren temps per conèixer la fàbrica d'extracció d'oli de pinyola, la sala de cafè de l'altre sindicat agrícola local, «El Porvenir» (el més acatolicat i adretanat),  l'església, «que no té res de valor artístic», i la casa Gallart, la casa més senyorial del poble. De ben segur que trescaren pels carrerons costeruts de la vileta, l'antiga petita vila closa de la localitat. Per acabar, un bon berenar al Sindicat de Sant Isidre.

[2190] Les escoles noves d'Artesa de Lleida, 1919

[2236] Lo vell pont de Corbins, 1845

 

1895. Lo Pont de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.

Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (1842-1922) (MdC).

Una meravellosa vista des del riu de l'església corbinenca encimbellada dalt del turó, amb el poble al darrere. La foto és datada de 27 d'abril. Probablement, la primera allà mai feta. Se'n destaca el lamentable estat del pont, a on ja pràcticament només hi quedaven els pilars, mentre que els trams de voladís, abans de pedra, ja eren desapareguts i substituïts per tramades de fusta. 

Les avingudes de la Ribagorçana, pas infreqüents, se'n devien haver endut les voltes pètries, o bé restà destruït en alguna de les guerres que passaren per la nostra plana al llarg dels segles. 

1845. Lo Pont de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.

Setmanari «El Pasatiempo», de 18 de maig, Lleida (FPIEI).

Cinquanta anys abans, l'estat del pont ja era més que preocupant, sense manteniment de part de l'autoritat competent, local, provincial o estatal. Ja a mitjan segle XIX, tot i tractar-se d'un pont essencial en la ruta a Balaguer des de Lleida per aquella banda dreta del Segre, a on desemboca la Ribagorçana, s'hi havia interdit el pas de carruatges i cavalleries, atès que el pes dels carros, dels bous i cavalls, i de la càrrega, en feia perillós el trànsit. Les persones que hi travessaven a peu, sovint també anaven amb farcells i traginaven embalums, i si l'hora era concorreguda, doncs també hi havia risc elevat. La cosa encara era més greu pel fet que el pont, com era costum, era de peatge! A on anaven a parar els quartos pagats, oi?

1895. Lo Pont de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.

Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (1842-1922) (MdC).

Detall de l'estat ruïnós del pont de pedra, amb les tramades de fusta que hi havia de pilar a pilar. Al cap del pont de la banda del poble, una caseta estratègicament situada feia les funcions de burot, el portaler encarregat del cobrament del pas. 

1895. Lo Pont de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.

Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (1842-1922) (MdC).

Detall de l'església de Sant Jaume, en un temps gòtica, però arrasada a l'època de la Guerra dels Segadors, fou feta de nova planta al segle XVIII. Els carreus de la vella església i de l'antiga comanda templera foren aprofitats per bastir el nou temple d'estil neoclàssic. Les arcades devien correspondre a l'abadia o residència del rector, amb quatre belles arcades obertes al sol del matí, de cara a les aigües ribagorçanes que moren plàcidament a les segrianenques. 

1943. Lo Pont de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.

L'estat del pont després de la guerra no feia gaire més bona pinta que al segle XIX. També fou refet provisionalment amb passarel·la de fusta, per a pas de vianants. Els pilars ja no corresponien als medievals, sinó que el pont havia estat refet per la Generalitat al 1933. 

Anys 1940-50. Les rentadores de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.

Foto: Claudi Gómez i Grau (MdC).

No gaire lluny del pont, les dones hi rentaven la roba. Calia que baixessin del poble amb els còvins (coves) plens de llançols, vestits i altres peces. En aquesta postura, que avui ens fa mal als ulls, perquè sembla de règim d'esclavitud, havien de fer la feina, picar i esbandir. I després tornar a carregar el cistell fins a dalt a casa. Tot, feina de dones. Una imatge enterament etnogràfica, que ens recorda allò que sovint oblidem: d'on venim. 

[1875] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (ii)

[2235] «Principessa Mafalda»: l'emigració pallaresa a Amèrica de fa (més de) cent anys

 

1924. L'emigració pirinenca i ponentina a Amèrica, 

Revista «La Falç», Balaguer, núm.145, de febrer (XAC).

Què hi feia un anunci de vaixell transatlàntic en una revista balaguerina de fa cent anys? No es tractava pas d'un creuer de plaer. Més aviat a l'inrevés. Al carrer d'Avall balaguerí, amb telèfon i tot (déu n'hi do dels que ja hi havia ara fa cent anys a la ciutat urgellenca), hi havia sucursal d'agència de viatges de l'empresa barcelonina «Itàlia-Amèrica», que gestionava els passatges als vaixells italians que feien escala a la capital catalana en ruta cap a les Amèriques. 

Al costat de molts italians, durant decennis des de finals del segle XIX, l'emigració pallaresa cap al nou món fou un degoteig incessant, potser una mica aturat amb les obres hidroelèctriques, però que continuà al llarg dels anys 20 i 30 i fins a la guerra. No només al Pallars. També a les comarques de la plana lleidatana hi hagué aquest mateix moviment demogràfic, per bé que en proporcions no tan elevades com a les pallareses. Als nostres pobles ponentins, a cada poble, hi hagué un familiar emigrat a l'Argentina (o similar). En el cas de cal Micaló, la casa pairal de ma mare a Alcoletge, fou una tia dita Marieta la que se n'hi anà, ja de gran, després de la guerra, a viure-hi amb una seua filla que se n'hi havia anat als anys 20, si no recordo malament la història explicada en sobretaules nadalenques de quan era petit. En aquestes dates, amb bona part de la família al voltant de taula, sempre hi havia el moment en què sorgien a la conversa els qui no hi eren. Per difunts o per emigrats. La tia Carmeta, que era la qui en portava la correspondència, un cop cada any o cada dos, en feia el resum. La meua tia-padrina Roseta els va acompanyar al port de Barcelona a embarcar. Vaig entendre que a l'oncle Calbó (marit de l'emigranta) l'apressava la partença, amb alguns deutes no del tot liquidats. Portaven tot el que tenien en unes poques maletes, amb els quartos embotits entre les fustes. Perquè llavors les maletes no eren plastiqueres com ara. La maleta dels diners lligada al canell. A poc a poc, les lletres es feren més estranyes, i amb el temps desaparegueren. De manera que mai no sabérem la fi de la tia ni de la seua família ni dels hereus.  

Anys 1910-20. L'emigració pirinenca i ponentina a Amèrica, 

Vaixell «Principessa Mafalda», port de BCN.

Un d'aquests grans vaixellots transatlàntics de grans fumeres de vapor, dels de més anomenada, que feien la ruta italocatalana de les Amèriques fou el «Principessa Mafalda». Portava el nom d'una filla cabalera del rei italià Víctor Manuel III de Savoia, de trista fi en camp de concentració alemany, quan a partir de 1943 les posicions nazis a la Itàlia feixista començaren a trontollar, i el Reich prengué com a ostatges a membres de la reialesa i aristocràcia italianes. 

La desgraciada fi de la princesa seguí al cap de poc més de quinze anys a la desgraciada fi del vaixell que l'honorava, naufragat al 1927 davant les costes brasileres. L'episodi es conegué popularment com el segon naufragi del Titànic. Les cues d'embarcament al port evidencien la força sostinguda d'aquest corrent migratori de les nostres comarques empobrides cap a la terra promesa americana. 

1897. L'emigració pirinenca i ponentina a Amèrica.

«Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras Candi,

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm.32, de setembre (ddd-UAB).

El perspicaç geògraf recull aquesta realitat de l'emigració pallaresa en aquesta crònica excursionista a Isona i el Pallars Jussà. «És altament remarcable l'emigració dels habitants d'Isona». Els números aquell 1897 deien que al voltant de mil isonencs havien passat el forrellat a casa. 

1910.  L'emigració pirinenca i ponentina a Amèrica, 

«El Poble Català», de 16 de desembre.

Notícia de l'arribada del «Principessa Mafalda» al port barceloní. S'havia avarat just al 1909.

2011. «Del Pirineu a la Pampa. Crisi i emigració al Pallars».

Botigues Museu de Salàs (enllaç).

Una esplèndida evocació de l'emigració pallaresa a Amèrica fou feta ara fa pocs anys a Salàs. «La mala climatologia dels darrers vint anys del segle XIX i l’arribada de la fil·loxera l’any 1900 faran que, entre 1877 i 1910, el Pallars Jussà perdi un 25% de la seva població (de 25.285 habitants a 18.996) i el Pallars Sobirà un 20% (de 15.322 a 12.475). La majoria emigrarà cap a l’Argentina».

2011. Francesc Farràs Grau, «Del Pirineu a la Pampa. Salàs Transatlàntic».

Pròleg d'Arcadi Castilló, Ed. Garsineu, Ajuntament de Salàs de Pallars, 2011.

També se n'edità un llibre de recull d'aquell fenomen migratori pallarès, que val la pena fullejar, perquè és dels que expliquen història menuda de la gent.  

1927. El naufragi del «Principessa Mafalda».

Diari «El Heraldo de Madrid», de 26 d'octubre (BDH).

Amb prop de 1.800 passatgers, sempre ple fins a la coberta, aquell octubre el vaixellàs topà contra un escull i naufragà davant les costes brasileres. El «Titànic dels Mars del Sud» feu la mateixa fi que el Titànic primigeni. Una de les hèlices va rompre's per l'eix en el xoc, que impactà contra la popa i hi obrí una via d'aigua que resultà fatal. El capità ordenà l'evacuació en bots dels passatgers, però el caos i els nervis s'apoderaren de la situació. Les xifres parlen d'un terç del passatge ofegat, cap a les 600 persones. Van reportar-se'n atacs de taurons. A Barcelona s'hi havien embarcat 43 passatgers, dels quals bona part amb condició d'emigrant. Qui sap si un sarpat de ponentins o de pallaresos. El diari en reportava els noms. 

1909-1927. Transatlàntic a vapor, «Principessa Mafalda».

1927. «Lérida», Valeri Serra i Boldú. Fotografies de l'Arxiu Mas i de Roisin.

Llibreria Francesc Puig, BCN (ddb-UAB).

El mercat dels expatriats fou un negoci creixent en aquell primer terç de segle XX, i els anuncis de companyies transatlàntiques foren freqüents. Fins a 14 expedicions anuals a l'Argentina o a Cuba i Mèxic. Fins i tot, a Filipines i Fernando Poo, les penúltimes colònies (espanyoles) alliberades al 1898. 

1927. «Lérida», Valeri Serra i Boldú. Fotografies de l'Arxiu Mas i de Roisin.

Llibreria Francesc Puig, BCN (ddb-UAB).

Vista de la sala de màquines del vapor, i també d'una sala d'estar amb decoracions arabesques, tot plegat més que kitsch, demodé o decadent. L'anunci ofereix servei Gran Hotel, TSH (telegrafia sense fils, en inicials en espanyol), radiotelefonia, orquestra, i capellà i tot. La majoria dels passatges, però, ho eren per necessitat, amb bitllet de tercera. 

[2135] De Balaguer a Terradets i Talarn, 1913

[2234] La Granadella del canvi de segle (del XIX al XX)

1985. La Granadella, les Garrigues Altes.

Foto del fons Albert Aymà (ANC).

Esplèndida vista de la Granadella de fa gairebé quaranta anys. L'ametllerar de mig pla dona pas a la silueta del poble, presidida per l'església i el campanar. Gairebé, com el poble de cent anys abans. 

1985. La Granadella, les Garrigues Altes.

Foto del fons Albert Aymà (ANC).

Vistes en detall del poble, en aquesta bellíssima vista de la població. 

1896. La Granadella, les Garrigues Altes. 

«Anuario Riera», BCN (BDH). 

Les botigues de la població a final del segle XIX amb els noms dels propietaris. Qui sap si encara alguna continua la tradició familiar, oi?

Les «abacerías» (del castellà obligat per llei de l'època) són les tendes d'alimentació, a més de drogueries (que no era un lloc de tràfic de drogues, sinó de productes de neteja, sabons, sal sosa i etc.). El poble en aquells temps tenia cap a 2.000 hab., no hi arribava ben bé. Els forns de pa eren també essencials, perquè la gent hi portava la seua pròpia farina per pastar i coure. Una merceria, un parell de botigues de roba, un parell de sabateries... No és que els granadellencs fossin més presumits que altres pobles, sinó que la capital lleidatana quedava lluny a pas de carro... i  a més els pobles veïns hi feien cap a comprar. 

El 31 quilòmetres que la separen de Lleida feien de mal transitar a l'època, a més del terreny «quebrado», que diu el text: ple de tossals i espones, només amb «pequeños vallecitos». Això sí, ple d'aulivers, ametllers i vinya. Aquest darrer conreu desapareixeria amb la fil·loxera i ja no s'hi ha recuperat mai més. Vista la diferència de preu entre l'oli (per més que sia del més bo del món) i el vi, potser algú hauria de moure fitxa per recuperar les vinyedes i els ceps.

L'oli era el rei de l'economia rural, amb més de mitja dotzena de premses. Encara no hi havia cooperativa, que com a moltes altres viles garriguenques no arribaria fins cap allà als anys 1920. La força animal era l'única que existia i, per això mateix, la presència d'albarders, ferrers, veterinari i tallers de carros era fonamental. 

Em sorprèn un taller de ceràmica i un altre de llosa i porcellana. O potser no: el fet de servir els pobles més acostats, com Bellaguarda (llavors la Pobla de la Granadella) i Bovera, potser també una mica de Flix, la convertia en un petit pol comercial, amb uns certs aires de capitalitat comarcal. 

Fusteries, carnisseria, caldereria (estris per a cuinar), estanc, i cafès completaven l'oferta comercial prou ben dotada de la població en arribant al segle XX. Metge i farmàcia l'acabaven de completar. El llistat s'acaba amb el detall dels propietaris urbans i rurals més destacats, o sia, dels terratinents. En queda algun?

1896. La Granadella, les Garrigues Altes. 

«Anuario Riera», BCN (BDH). 

Des de la primera edició havien passat vuit anys. El poble havia començat a perdre un pelet d'habitants, tendència que es recuperaria cap al 1920, però que des d'aleshores no pararia de minvar. S'hi afegeixen els càrrecs municipals, tots del poble excepte el secretario, funcionari estatal (espanyol), que a més portava l'estafeta de correus, doble sou!

Igual que anys abans, el poble tenia tres mestres, un per als nois (que feia les tasques de corresponsal per a l'anuari), una per a les xiquetes i una altra per als parvulets. S'hi afegia l'aula del convent de les monges de la Sagrada Família. La llista era més completa des que el mestre se'n feu càrrec d'enviar la informació a l'editorial de l'anuari. Fins i tot hi surten ara un parell de confiteries, de cereries (indispensables, perquè no hi havia pas llum elèctric encara), i un parell de fondes (importants en la ruta del Pirineu i Lleida a l'Ebre).

1920. Sant Crist de la Granadella.

Foto: Josep M. Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

[1034] Viatge a les Garrigues, 1908