Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XII. Mostrar tots els missatges

20190312

[1955] Los templers gardenyencs, després hospitalers

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La comanda templera del turó de Gardeny lleidatà té el seu origen en la conquesta lleidatana dels comtes barceloní i urgellenc a mitjan segle XII, i l'església romànica fou aixecada al segle XIII. La comanda lleidatana, que estenia sos dominis per la plana urgellenca i del Segre baix, esdevingué una de les principals comandes templeres de tota la Corona, després hospitalera per mor de la dissolució obligada dels templers a l'Europa del segle XIV. 
1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La vista del castell a començament del segle XX, amb les cases del cos de guàrdia i polvorí de la soldadesca (espanyola) allà destacada ben emblanquinades, destacant sobre el grisot del temps sobre la pedra medieval de l'espartana volumetria cúbica del vell castell.

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La Larida sarraïna, envoltada dels exèrcits catalans, es rendí un 24 d'octubre del 1149. «Apar que la paga donada per lo Comte de Barcelona als Templers per son adjutori a la presa de Lleida fou lo puig i castell de Gardeny. Sospitam que abans de la presa de Lleida, los Templers tenien ja casa a Corbins». En el castell gardenyenc s'hi establí la cort comtal durant els dies de setge a la ciutat de Lleida.
1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
Detall del castell i església de Gardeny, amb diferents afegits al llarg dels segles i amb el temps ben arrapat a les pedres. En canvi, a diferència de la Seu Vella, els impactes d'artilleria no hi foren destacats. A mesura que les guerres es guanyaven amb canons, Gardeny anava perdent la seua posició estratègica, i els setges de la ciutat es traslladarien a l'altra banda, a la part del Noguerola, i deixarien el vell turó fora de joc militar.

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
El primer comanador fou Pere de Cartellà, testimoniat al 1156. La casa templera rebé la cinquena part del territori conquerit, però anà acumulant altres donacions dels comtes, com cases dins la ciutat. Alguna d'aquestes degué d'ésser, segons l'historiador, «l'origen de la comanda o establiment que los Hospitalers tingueren a Lleida», com ara «uns banys i un forn prop la porta d'Alcàntara, junt amb lo casal dels molins tocant a la muralla i porta de Corbins». La porta d'Alcàntara fou la primitiva denominació de la porta del Pont, allà a on hi ha l'Arc del Pont actual. Com en moltes ciutats, els molins eren fora muralla, en aquell temps, al camí de Corbins. L'existència de banys àrabs, amb ús continuat durant els primers segles de dominació catalana, és coneguda a la banda de la ciutat tocant al riu. 

2018. «Els banys àrabs de Girona. Estudi sobre els banys públics i privats a les ciutats medievals», 
Xavier Barral, IEC (enllaç).
Diverses notícies sobre els banys lleidatans dels segles medievals. A més dels que pertanyien als templers, almenys dos més al segle XII i un parell més al segle XIII. 
1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La mola cúbica i imponent del vell castell templer lleidatà. 
1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
Diverses transaccions de compra-venda dels templers són documentades a la ciutat de Lleida. Aprofita l'autor per fer un parell de precisions, l'una sobre l'existència de l'església de Sant Vicent ja al 1154, i la de Sant Andreu al 1158, immediates a la conquesta. «L'altra notícia és referent a l'existència del call o barri dels jueus en aquella ciutat en dit any 1158», segons dedueix de les afrontacions assenyalades en l'escriptura de compra-venda que transcriu. 
Segle XII-XIII. Cavallers templers medievals.
La característica i sorprenent disposició en parelles dels templers a cavall. 
Segle XII. Plànol del barris lleidatans. Jordi Bolós (enciclopèdia.cat).
Situació de les esglésies de Sant Vicent i Sant Andreu, a tocar del call o Cuirassa. El barri sarraí se situava entre el carrer la Palma (l'assoc) i Sant Llorenç.
Resultat d'imatges de call lleida
2018. La Cuirassa o call jueu de Lleida.
Anys 2000. Lo Castell templer de Gardeny.
Vista de l'església romànica restaurada davant del sobri castell gardenyenc lleidatà.

20190215

[1947] Sant Ruf, segle XII

1900 ca. Sant Ruf, Lleida.
Vista de final del segle XIX de les runes de l'església medieval de Sant Ruf, captada per un dels pioners de la fotografia lleidatana, Victorià Muñoz. La postal encara disposava del lloc de redacció a la part del davant, i la part posterior restava reservada per a l'adreça del destinatari, segons el primer costum en aquells temps quan es va popularitzar, entre la classe benestant, la tramesa de cartes amb imatges. Poc després, començat el segle XX, s'imposaria la imatge única en una banda, i el text i el destinatari a l'anvers. 

1910. Sant Ruf, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La creació del monestir de Sant Ruf lleidatà al 14 d'agost de 1152, ben bé de seguida de conquerida la ciutat als sarraïns de part dels urgellencs d'Ermengol IX i dels barcelonins de Ramon Berenguer IV. El comte barceloní cedeix als canonges regulars de Sant Agustí d'Avinyó un terreny per a la construcció d'un establiment dependent a la vora del Segre, en un alou «que fuit de illo mauro Huahbala».
1910. Sant Ruf, Lleida.
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
L'èxit de la devoció fou tal a la Lleida recent cristianitzada i acatalanada que «moltes persones s'oferien a la mateixa a Déu», fent-hi -és clar- donació de béns i terres, cosa que posà recelós el bisbe de la ciutat.
Anys 1910. Sant Ruf, Lleida.
La creu de terme gòtica de Sant Ruf, que havia resistit tants de setges a la ciutat, no pogué sobreviure al progrés pacífic del segle XX (si és que en podem dir 'pacífic' o 'progrés' d'aquest malbaratament insostenible i continuat del planeta).

20171225

[1786] Nativitat medieval

Segle XII. Santa Maria de Sagàs, Bisbat de Solsona.
La simplicitat romànica, de tocs autènticament kandinskians. La presència del bou i la mula esclafant el bressol del Jesuset connectà amb l'imaginari popular i feia del tot humana la representació. La Mare de Déu apareix encara allitada després del part, amb un Josep pensatiu al seu costat.  
Segle XII. Mare de Déu del Coll d'Osor (la Selva).
L'anunciació de Gabriel i la Nativitat en una mateixa escena. Maria i el nen ajaguts mentre l'arcàngel prova de fer entendre a Josep, assegut, la situació. Els Evangelis canònics no diuen gran cosa sobre la nativitat de Jesús: «el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se» (Lc 2, 6). En un estable, doncs, a dins d'un presepio, un com o menjadora dels animals. D'ací sorgí la imatgeria del bou i la mula. Altres evangelis apòcrifs donaven més detalls del naixement i infantesa de Jesús, i incloïen la presència d'alguna llevadora i tot. 
Segle XII-XIII. Santa Maria de Cardet o de les Cabanasses,
la Vall de Boí (la Ribagorça).

El Mestre Joan del taller ribagorçà també representà la imatgeria tradicional de la Nativitat, amb la partera agitada, tot descansant amb Josep vetllant-la, al costat del pessebret escalfat pels animals. S'hi afegeixen els pastorets de la muntanya, amb ovelles i cans inclosos, que reben l'anunci de la bona nova de l'angelet. 
Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de Lluçà (Osona).
La Mare de Déu dempeus deixa el Jesuset al pessebre, amb Sant Josep contemplant l'escena maternal. El cos dels dos grans animals s'amaga darrere la petita menjadora que fa de bressol. Un truc visual molt simple i modern alhora, que estalviava lloc al quadre, temps i complicació al mestre pintor.
Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de l'Estany (el Moianès).
La Nativitat també en representació escultòrica, sempre amb els elements tradicionals, que s'hi han mantingut inalterats durant dos mil·lenis. Maria hi apareix agitada i amb l'ajut d'una llevadora. Les orelles i les banyes ens ajuden a distingir el bou de la mula.
Segle XIV. Col·legiata de Sant Pere d'Àger, la Noguera d'Urgell.
La preciosa Nativitat del Mestre d'Albesa en un dels compartiments del retaule de la cripta, presenta una escena molt tradicional i casolana, amb la mare acaronant el fill, l'escalfor de les bèsties, la llevadora al peu del pessebret, l'àngel damunt el ràfec de l'establia, Sant Josep expectant i els pastorets acudint a la crida. 
Segle XIV. Clau de volta de Santa Maria del Mar, Barcelona.
La petitesa de l'espai obligà a resumir l'escena tradicional: ni angelets ni pastors, el Jesuset al centre sobre un gran i treballat pessebre, pare i mare als peus i al cap amb riques vestimentes, i els animals que tanquen per darrere la representació. Un gran estel, més lluent que tots els altres, hi representa la bona nova del naixement diví. 
Segle XIV. Retaule del Sant Esperit de Manresa.
Obra de Pere Serra per a la catedral manresana, datada al 1394. El retaule és una narració de la intercessió constant de l'Esperit Sant al llarg de la història, des de la Creació fins a la Passió de Jesús. L'escena de la Nativitat és presidida per l'estel de Nadal, al capdamunt de la cova. Maria no es troba allitada, però sí amb la llevadora present. Josep és presentat amb una llampant vestimenta, a l'estil dels grans patriarques de la tradició israelita. Darrere seu, els pastorets gairebé no es veuen, mentre que els animals i el gran pessebre ocupen el centre de la imatge, amb el Jesuset tot embolcallat en bolquers. 
Segle XIV. Església de Sant Pere de Cubells, la Noguera d'Urgell.
La influència de la pintura sienesa en les pintures de Pere Serra i els seus germans, diuen els entesos, és notable per les figures estilitzades, boca petita, ulls esquinçats. L'obra data de final del segle XIV o començament del XV. El pas cap a les nativitats gòtiques comportarà la idealització del Naixement. Tot i l'austeritat de l'escena, res ja no fa tuf de pobre. El pessebre més que una menjadora sembla un bressol fet a propòsit. Només les argolles per lligar els animals ens remeten a un estable. Els animals encara tenen gran presència en el quadre, i als pastorets se'ls reserva un racó. 
Segle XIV. Monestir de Sixena, els Monegres,
Bisbat de Lleida fins al 1999.
 

Retaule de la Mare de Déu, que s'ha atribuït també al mestre Pere Serra. Però aquesta Nativitat conserva un toc més popular i senzill que les altres obres d'aquest autor, amb el Jesuset damunt la palla i un pastoret amb el sac de gemecs a l'adoració.
Segle XIV. Capa pluvial del Bisbe Bellera, Vic.
(Museu Episcopal de Vic).
La capa és de vellut vermell, amb figures d'or i sedes policromes brodades a l'estil propi d'Anglaterra entre el segle XIII i la fi del XIV i caracteritzat per l'estilització i l'expressionisme de les figures. Només els animals recorden l'establia de Betlem, mabats darrere una menjadora senyorial. Maria apareix ajaguda en un gran llit, coberta de teles, amb l'assistència de la llevadora i Sant Josep als peus. La tendra imatge de la mare abraçant el fill dona a la representació una gran força de sentiment.
Segle XV. Retaule de Guimerà, l'Urgell.
A començament del segle XV, el gòtic va deixant enrere la visió tradicional, popular i humil de la Nativitat. Ramon de Mur, l'artista, encara hi pinta les bèsties domèstiques, però el pessebret més que una menjadora és un gran llit de pedra treballada, on el Jesuset queda arraconadet de tan petit dins d'un tan immens bressol.
Segle XV. Reial Monestir de Santes Creus, l'Alt Camp.
Una de les obres clau del gòtic internacional a Catalunya és el retaule marià de l’altar major del monestir de Santes Creus. El retaule es va encarregar a Pere Serra però sembla que va morir sense haver-lo començat a pintar. Guerau Gener, bon coneixedor del gòtic internacional valencià, el va substituir, però la seva mort prematura va fer que Lluís Borrassà, un dels grans protagonistes de la pintura del primer gòtic internacional català, acabés l’encàrrec. La imatgeria és més divinitzada que no pas popular, amb tota una cort d'angelets damunt una establia de tons daurats, tot i que el gest de la mare agafant el fill, amb un pacient Josep al costat, amb la presència dels animals al darrere, encara li dona un cert caliu tradicional. 
Segle XV. Santa Maria de Verdú, l'Urgell.
Pintura gòtica de l'escola lleidatana de Jaume Ferrer II. És una de les taules del retaule de l'alta major de l'església parroquial. Ja no hi ha establia, no hi ha ni bou ni mula ni pastorets. Només una escena celestial, amb els angelets servant una tela que fa de fons de l'escena. Les robes són riques, malgrat les sandàlies de Josep. El Jesuset ja no és bressolat en una menjadora. 
Segle XV. Retaule de Peralta de la Sal, la Llitera.
Nativitat gòtica obra de Jaume Ferrer II. El retaule, que conté altres taules obra de Pere Garcia de Benavarri, fou desmuntat i venut a començament del s.XX. Aquesta taula és conservada al Museu d'Art de Cleveland des del 1953. La pobresa i simplicitat romàniques han desaparegut per donar pas a una visió més divinal de l'escena. Els animals resten en segon pla, amb una mirada creuada molt original. Les roberiada és molt rica, el pessebret ha desaparegut, i els pastores han sigut substituïts per altres adoradors, probablement els mecenes de la pintura.

20170623

[1728] Les pintures de la Col·legiata de Mur

Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.
El Pantocràtor de les pintures romàniques de Mur, venudes i traslladades a Amèrica a començament del segle XX.

Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.
Vista completa de les pintures. La figura del Crist, amb grans ulls que observen el món, centra la composició. Al llibre, la inscripció reforça el seu paper dominant sobre la Cristiandat: 'Jo sóc el camí, la veritat i la vida; cap home arriba al Pare si no és per mi'. Acompanyat dels símbols dels quatre evangelistes i, a sota, dels dotze apòstols, amb algunes escenes bíbliques a les finestres i al peu.
1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La magnífica església romànica vista des dels absis.
«Canònica augustiniana (Santa Maria de Mur) situada prop del castell de Mur al municipi de Castell de Mur (Pallars Jussà). 
«L’església fou iniciada el 1060 pels comtes de Pallars i i el seu fill, Pere Ramon. Fou consagrada el 1069, quan s’acabaren les obres. Si és possible que en origen hi hagués hagut monjos a Santa Maria de Mur, com insinua Manuel Riu, sembla que fou obra de Pere Ramon de Pallars Jussà. La substitució d’aquests per canonges i la institució de la canònica augustiniana arribà vers el 1098. Aquest comte, l’1 d’abril de 1099, consolidà la canònica, confirmant-li la major part de les esglésies que constituirien durant segles el seu patrimoni i vinculant-la directament a Roma. Els comtes es reservaren el patronat, que el 1210 passà al rei Pere I. En depenia el priorat de Santa Llúcia de Mur. Un intent de convertir el monestir en premonstratenc i d’unir-lo a Bellpuig de les Avellanes fracassà en 1235-36 davant la negativa del Papa.
«El domini territorial del monestir de Mur, de jurisdicció independent del bisbat d’Urgell, incloïa les esglésies construïdes des del torrent de Claret fins al coll de la Serradella, Castellnou i el coll d’Ares i des d’aquí a Osca de Guàrdia i fins a la Noguera, és a dir, les esglésies i parròquies de Moror, Estorm, Puigcercós, l’Alzina, Alta-riba, Guàrdia, l’Espona, Beniure, el Meüll, les Esplugues, Escomú i Mallabecs i els priorats de Sant Miquel de Cellers i Santa Llúcia de Mur. Totes aquestes esglésies constituïren la pabordia de Mur. El paborde de Mur esdevingué un petit prelat que exercia la jurisdicció ordinària sobre les seves esglésies, convocava sínodes i tenia seient en els concilis tarragonins entre la resta de prelats del país. La canònica fou secularitzada el 1592 pel papa Climent VIII, que la convertí en col·legiata, la qual, per decisió de la Rota (1600), conservà l’exempció per a ella i per a les seves parròquies. El 1851, amb el concordat, fou reduïda a parròquia rural.
«La canònica augustiniana de Santa Maria de Mur, per les seves estructures i l’estat de conservació, constitueix un dels exemples més interessants de l’arquitectura canonical del nostre país. El conjunt es disposa amb l’església de Santa Maria a l’extrem de llevant i el conjunt del clos canonical adossat a la façana de ponent del temple.El clos s’organitza en dos patis: el del claustre, adjacent a l’església, i un segon pati amb accés des de l’exterior.
«L’església basilical de Santa Maria de Mur és un edifici de tres naus, capçada per tres absis semicirculars, ornamentats els laterals amb arcuacions i bandes llombardes i el central amb lesenes i finestres cegues. Pertanyent al primer romànic, les naus, cobertes amb voltes, són separades per pilars sobre els quals s’eleven arcades de mig punt.
«Vers el 1150, segons Post, l’església de Mur fou decorada amb unes pintures romàniques, de les quals les de l’absis central, un dels exemples més importants de pintura romànica catalana per la temàtica, la tècnica i la composició, foren adquirides a la primeria del segle XX pel Museum of Fine Arts de Boston. Representen el Pantocràtor amb els símbols dels evangelistes, escenes de la vida de Caïm i Abel i de la infància de Jesús, i hi ha escrits alguns versets del Carmen Pascale de Sedulius. Les pintures, força mutilades, de l’absis lateral dret, que representen l’ascensió de Jesús, es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El 1936 es perdé la talla d’un Crist, barroca, i la imatge, de talla policromada, de Santa Maria de Mur, del segle XIII i de tradició romànica. S'hi venera un santcrist de talla, barroc. La relació entre l’església i el claustre, entre els quals hi ha un pronunciat desnivell, s’efectua a través d’un forat al mur que es correspon amb la nau central. Al mateix mur de llevant del claustre i a peu pla hi ha una porta paredada que podria ser l’accés original.
«El petit claustre, també del segle XII, és un pati rectangular, allargat, amb uns porxos formats per una sola fila de columnes, amb pilars rectangulars als angles. Les galeries són cobertes. Les obres del claustre i el clos canonical es devien iniciar després de l’establiment de la comunitat. Bona part dels edificis monàstics estan en ruïnes.
«L’any 1920 el conjunt de la canònica fou declarat monument nacional. En la dècada de 1930 l’església i el claustre foren objecte d’una acurada restauració. Del claustre, en resten tres ales, formades per arcades de mig punt separades per columnes simples. El teulat és de fusta d’un sol vessant. En el conjunt monumental de Mur es portaren a terme obres de restauració en la dècada de 1990 (enciclopèdia.cat).
Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.

Detall dels símbols dels 4 Evangelistes: Mateu, Marc, Joan i Lluc, respectivament.
Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.
Un terç dels apòstols, amb el seu nom al costat.
Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.

Detall de les finestres, amb escenes de la vida de Caïm i Abel.
Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.

Detall d'una escena bíblica al peu de l'absis.
1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
La façana enrunada. 
1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

Una part del claustre, tapiada.