Segle XII. El somni dels Mags d'Orient, Monestir de Poblet.
Faig una cerca rapideta per la xarxa i pesco unes quantes peces magistrals: els tres reis dormint com a socs, i tots tres al mateix llit, i sota la mateixa manta. Sembla que fou una representació habitual, gens censurada a l'època, a la medieval, vull dir, en què es feren aquestes obres artístiques. Potser no era del tot inhabitual que es compartís el jaç, a la vida quotidiana de la gent. Oimés quan s'era de viatge i calia fer nit allà a on es pogués. Però, és clar, si l'àngel els havia d'avisar dels perills que els sotjaven, bé que ho havia de fer a tots tres juntets i alhora. I com a fet sobrenatural, calia que fos somiant. Per tant, no n'hi hagué d'altra que posar-los ben agitadets, ajagudets i acotxadets, com a bons germanets.
En aquest capitell del monestir de Poblet, a més, el pas del temps els ha desfigurat la fesomia. Potser també reberen algun cop de ferro durant l'exclaustració. La mirada de les estàtues sempre ha estat molesta als visitants, sobretot als furtius. Per això, p.ex., a la Seu Vella lleidatana els soldadets borbònics francoespanyols que l'ocuparen com a caserna després de la caiguda de la ciutat al 1707 s'encarregaren de desfigurar les cares fent-hi punteria. Així, o semblant, a tot arreu. El cas dels reis pobletans, però, és que sense cara ni fesomia semblen dormir un son etern, intemporal.
No hi ha l'àngel a l'escena, o potser sí, al costat dret; en canvi, comparteixen un únic coixí, molt més senzill i pràctic per a l'escultor. L'àngel hi sol ser un element fix, i és el que dona la raó de ser de l'escena. No és pas que els Reixos descansin després d'un atrafegat dia de repartició incessant de regals, com fan avui. Ni després d'un llarg viatge des dels confins coneguts, com fora potser el cas de la llegenda original. Sinó que es tracta d'un somni premonitori que, com a bons mags, van percebre: no havien de tornar per Jerusalem per mor de les intencions d'Herodes.
2008. «La iconografia dels Reis Mags a la catedral de Tortosa»,
Josep Alanyà i Joan-Hilari Muñoz, «Taüll», núm. 22 (enllaç). A l'Evangeli de Mateu, 2, 12, hi trobem el versicle corresponent: «Et responso accepto in somnis ne redirent ad Herodem, per aliam viam reversi sunt in regionem suam». El rei jueu havia ordenat, segons la llegenda, la matança de tots els primogènits de menys de dos anyets, i ells, els Mags, havien adorat l'infantó que originava aquella hecatombe. Els calia retornar per altres camins. Els tres Reis representaven els tres continents coneguts (Europa, Àsia, Àfrica), per bé que fins al segle XV no hi haurà representació del rei negre. També se solien mostrar cadascun en una edat diversa: jove (barbamec), adult (barba-ros), vell (ben barbut o barba blanca), les tres edats de la persona humana.
1130 ca. Capitell de la catedral d'Autun.
Autor: Gislebertus.
S'hi aprecia bé com un dels reis té els ulls oberts, en senyal de recepció de la revelació onírica., mentre que l'àngel li toca amb el ditet la mà, en senyal de revelació. Sempre amb la manta i el coixí compartits.
Segle XI (1050 ca). Abadia de Lagny, França.
Representació romànica ben antiga, amb un jaç ben tovet per a cadascun dels reials dormilegues. Al lateral, amb aquell sentit tan naïf de la perspectiva medieval, el matalàs i una de les potes del llit. O, com que es tracta d'un bocí de capitell museïtzat, potser els hauríem de recomanar que els posessin en posició horitzontal, oi, pobrets?
Segles XII-XIII. Capitell del Portal de l'Epifania,
Catedral de Tarragona.
Les tres figures sovint apareixen dormint amb la corona posada, per a una clara identificació de l'escena.
Segles XII-XIII. Catedral d'Elna, Rosselló.
Dos dels personatges són ben adormidets, mentre l'altre escolta atent a l'àngel, girat cap a ell.
Segle XII. Santo Domingo de Sòria, Espanya.
En un detall de realisme, l'autor va agitar-los sense la molesta corona, i el jovenet ben calentet al mig dels altres dos.
Segle XII. Capitell de la portada del Perdó de l'església de Santiago.
Villafranca del Bierzo, Lleó (Espanya).
Segle XIII. Detall del baptisteri de la Catedral de Florència.
L'artista no va gosar ni posar-los al llitet tots plegats, com era tradició. Sinó que només els va fer fer una becaineta, amb el típic gest d'aguantar-se el cap amb la mà. Potser també reflectia que a la moderna Firenze el costum de dormir juntets ja no es portava, a diferència de les rudes valls del romànic.
Segle XIII. Detall del cenotafi de l'església de Sant Vicent a Àvila (Espanya).
Sembla que l'escultor es va descomptar o que hi hagué un quart dormilega. En aquesta representació, tots els reis tenen els ulls esbatanats.
Segle XII. Detall de l'absis de l'església de Santiago d'Agüero, a Osca (l'Aragó).
L'àngel desperta amb el dit al rei blanc, el més vell i de la llarga barba.
Segle XIII. Església de Sant Abundi a Como, Itàlia.
L'artista, en un acte púdic, va posar cada personatge reial al seu llitet, amb coixins propis i mantes ricament ornades. En pintura, resultava més fàcil aquesta partició.
Segles XIV-XV. Lluís Borrassà, Retaule de Sant Gabriel,
girola de la catedral de Barcelona.
L'artista els fa deixar la corona damunt del bagulet lateral, que els fa de tauleta de nit, i els cofa amb gorreta de dormir, cadascuna d'un color. Se suposa que els bagulets són les maletes que portaven en aquell viatge. A més, el rei barbablanc, el més vellet de tots, cal que dormi amb samarreta.
Segle XIV. Llibre d'Hores de Taymouth (Escòcia).
Sense samarra a la freda Escòcia i amb una manta o llançol de color molt modern. L'àngel tenia un llarg missal per revelar.
Segle XV. Missal de Salzburg.
En aquell segle es generalitza la figura del rei negre, homes ja molt més coneguts pels europeus que no pas en els segles anteriors.
Segle XIV. Psalteri de la reina Maria de Navarra.
Sembla que no fos ni hivern, tots tres reietons sense samarra.
Segle XIII-XIV. Psalteri.
No en tinc més dades ni sé si la datació és prou bona. Però fa el fet: el rei vell atent a l'avís angelical, mentre els altres dos dormen com a soquetes.
Segle XIII-XIV. Psalteri.
Ídem: no en tinc més dades. Fixeu-vos com el rei del mig té un ull aclucat però l'altre ben obert. I no és el rei més vell, o potser sí, se'm fa difícil de dir. Ara: atenció a la meravella de llit, de vuit potes! I és que amb tant de pes calia ser realista.
Segle XIII-XIV. Psalteri.
Ídem: no en tinc més dades. Aquí el dibuixant no gosà a posar-los agitadets al llit, i els col·loca en posició de becaina. Potser es tracta d'alguna escola italiana.
1957. Carles Riba, «Esbós de Tres Oratoris».
Tres poemes dedicats als tres reis d'Orient, a Llàtzer el ressuscitat i al fill pròdig. La catolicitat pregona del poeta el feu descriure amb vers tres episodis bíblics que el devien corprendre.
[vv. 1-8]
Dormen tots tres sota una sola capa;
han menjat, han begut,
de savi cor beatament rigut
amb camellers i pòtols al taulell de l’etapa.
Per cada nit, inconfortable pont,
passen cap a un nou dia amb reial paciència;
un poc de llur closa ciència
cau dins el temps obscur que corre sota el son. [...]
Segle XIV. Tortosa. Retaule major dedicat a la Marededeu de l'Estrella.
El capçal omple l'espai buit de l'escena. L'àngel devia aparèixer per la finestra. Segurament escapçat al 1936.
Segle XIII. Vitrall de la Catedral de Canterbury, Anglaterra.
L'espai arrodonit forçà a un llit singular, i cadascun dels personatges s'ha embolicat amb manta pròpia, com si es tractés de sacs de dormir. El capçal del llit, un llançol allà penjat (com a casa, vaja) acaba d'omplir l'escena.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.%20S.XII.jpg)
.jpg)
%20del%20S.jpg)
.jpg)
.jpg)
