Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra de Successió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra de Successió. Mostrar tots els missatges

20250710

[2684] L'altre Francesc Macià, lo coronel de miquelets Bac de Roda

 

1933. «Francesc Macià, dit Bac de Roda», dins
Història de Catalunya (tria d'episodis), A. Rovira i Virgili.
Lo record popular de l'heroi dels miquelets de la Guerra dels Successió, a través d'un romanç, recollit per Milà i Fontanals al segle XIX. 

1933. «Francesc Macià, dit Bac de Roda», dins
Història de Catalunya (tria d'episodis), A. Rovira i Virgili.
Nascut a Roda (Osona), cap a la fi de la Guerra dels Segadors, Francesc Macià i Ambert treballà de pagés durant los seus anys adolescents. Casat a 14 anys amb la rica pubilla Anna Maria Bac, adoptà lo nom del mas pairal, segons costum del moment. Ja a final del segle XVII, durant la invasió francesa de la darrera dècada del segle, deixà la terra per fer-se militar en defensa de Catalunya, i arribà al grau de comandant de fusellers. Al 1697, tornà a les tasques agrícoles a les terres familiars.

1933. «Francesc Macià, dit Bac de Roda», dins
Història de Catalunya (tria d'episodis), A. Rovira i Virgili.
Però amb l'amenaça dels botiflers de Felip V, tornà a les armes al 1705. La ciutat de Vic capitulà davant del Borbó al 1713, i Bac de Roda continuà, ja amb pocs homes, la lluita contra els filipistes a la plana vigatana. Refugiat a Mas Colom, a on havia treballat de jovenet, fou finalment detingut per causa de la traïció d'un antic amic, Josep Riera, que de tot hem tingut i tenim a Catalunya i a tots los nostres Països. 
Fou penjat per ordre del Duc de Pòpuli al Pla de les Davallades de Vic, el 2 de novembre de 1713. Amb lo nus de la corda ja al coll, lo nostre heroi digué, segons recull lo romanço popular:

No em maten per ser traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que visca sempre la pàtria!

1913. A la memòria d'en Bac de Roda.
Placa commemorativa a la ciutat de Vic en honor al militar català, amb motiu del segon centenari del seu afusellament (viqui). Al nomenclàtor de l'eixample barceloní, en què en plena efervescència de la Renaixença tants carrers foren nomenats amb referents de la història nacional, lo nostre coronel màrtir de miquelets també hi tingué un lloc, des del Poblenou fins a la Gran Via de les Corts Catalanes.

1933. Història de Catalunya (tria d'episodis), A. Rovira i Virgili.
La primera edició fou publicada al llarg dels números de la revista infantil «La Mainada», editada entre juny de 1921 i novembre de 1923 (núm. 129), a càrrec d'Avel·lí Artís i Balaguer, pare d'en Tísner. Aquests episodis foren recollits en llibre al 1933, amb il·lustracions a càrrec de Josep Obiols, un dels grans artistes del Noucentisme.
Passades les dècades del gran tràngol bèl·lic i de postguerra del segle XX, se reeditaren al 1978 i 1981, amb una edició facsímil i tot, al 1988, totes a càrrec de Teide, petita joia impresa que encara pot trobar-se a les llibreries de vell. 

1882. Manuel Milà i Fontanals, «Romancerillo Catalán».
(archive.org).
Lo romanç del màrtir català Bac de Roda, recollit pel gran prohom de la Renaixença en aquest recull de romanços populars catalans feta pel filòleg Manuel Milà i Fontanals, pioner en l’estudi de la literatura oral catalana i de la poesia popular, seguint la tendència dels moviments romàntics del segle. L’obra recull i classifica més de 200 romanços, molts d’ells transmesos oralment per generacions, i mostra la riquesa i varietat temàtica d’aquest gènere: llegendes, històries d’amor, gestes, tragèdies i esdeveniments històrics. L'autor n'analitza l’origen, la transmissió i les variants. En destaca la importància com a vehicle de memòria col·lectiva i identitat cultural. 





Posted by
Labels: , ,

20241214

[2632] Per la història (dibuixada) de Catalunya (iv)


1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Ferran I, lo primer rei castellà de la Corona d'Aragó.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo setge de Balaguer contra lo Dissortat comte Jaume d'Urgell. Lo dibuixant podria haver consultat alguna imatge de la ciutat, oi?

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo patrici Fivaller, cap de la comissió del Consell de Cent barceloní que exigí al nou rei castellà lo pagament del dret del vectigal (o impost pel transport de mercaderies) que la cort pretenia estalviar-se. Això lo convertí durant la Renaixença en símbol de la resistència davant del poder reial i defensor de les nostres llibertats (llibertats de classe, en aquells temps). 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Assassinat del Dissortat a la presó de Xàtiva. al 1433, aviat en farà sis-cents anys.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo Palau de la Generalitat amb Sant Jordi presidint.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
L'entrada del Príncep de Viana a la capital catalana, convertit també en un altre símbol de lluita contra lo poder reial.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La guerra de la Generalitat contra Joan II.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Claustre romànic de la catedral gironina.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Representació de l'incendi de Granollers durant la revolta dels remences contra la classe nobiliària per l'abolició dels vells i mals usos feudals. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Rebuda de Colom a Barcelona, després del primer viatge i amb tribut dels indígenes. Arribem a l'Edat Moderna.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Les torres de la catedral barcelonina.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Un conseller de la ciutat.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La Coronela, o milícia ciutadana amb la bandera de Santa Eulàlia, que agafarien tant de protagonisme en arribant la Guerra de Successió. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La Catalunya renaixentista representada pel Mausoleu de Ramon Folc de Cardona al claustre del monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig d'Urgell. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Francesc Tamarit, diputat pel braç militar a la Generalitat i general de l'exèrcit català en aquells anys Guerra dels Segadors. Empresonat a la presó de la Plaça de Blat per ordre del virrei, fou alliberat per la pressió popular.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Pau Claris, primer president de la República Catalana... sota tutela francesa.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Setge castellà de Tortosa al 1642. Mort Pau Claris, la sort era decantada, i lo rei espanyol Felip IV, amb l'ajut de noblesa i alta clerecia, es disposava a la recuperació de les principals ciutats del país, revoltades per la República Catalana. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La capella de Sant Jordi al Palau de la Generalitat, ocupat pels jutges espanyols de l'Audiencia borbònica des de 1714. Curiosament, aquesta principal arma repressiva dels Borbons contra Catalunya ha estat més aviat passiva durant la persecució política dels líders del procés independentista actual, havent-hi deixat lo lideratge repressor al Tribunal Suprem espanyol.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo Palau de la Generalitat, seu del poder polític nacional des de l'Edat Moderna.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
L'arxiduc austríac és proclamat pels catalans rei successor a la corona hispànica a Vic, 1705. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Les tropes contenen l'embat de Felip V a Barcelona al 1713, però se n'inicia lo setge que durà a la caiguda de la ciutat i al canvi de règim dinàstic.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Les coroneles a punt per resistir la força del Borbó al 1714.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
L'heroica defensa de la capital, representada al baluard de Sant Pere. No gaire lluny, poc més de tres-cents anys després, a l'octubre del 2019, revisqué durant la resistència d'Urquinaona a la sentència judicial espanyola contra el procés.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo domini i persecució borbòniques se simbolitzen en les ciutadelles militars que s'aixecaren, com la de Figueres i Barcelona, o la de Lleida, tot convertint-hi la Seu Vella en aquarterament militar espanyol per al control i atemoriment de la població. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La històrica seu del Consolat de Mar a la Llotja barcelonina fou convertida en caserna després del 1714, i, acabada la Ciutadella, passà a seu de l'Acadèmia de Belles Arts, i a inicis del segle XX, a seu de la Borsa barcelonina fins a final del segle. Ara és la seu de la Cambra de Comerç de la ciutat i de l'Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Lo sometent en la batalla del Bruc contra les tropes franceses.
 
1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Representació de la rendició de Girona al 1809 davant lo tercer setge napoleònic.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Retirada dels exèrcits napoleònics amb la cua entre cames.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La Ciutadella militar que feia efectiva l'ocupació i repressió de la capital catalana pel règim borbònic. La Torre de Sant Joan hi fou conservada com a símbol visible de l'opressió militar, política, lingüística i social. La Ciutadella i la torre no foren enderrocats fins al 186 per decret del general Prim, amb l'excepció de pocs edificis, entre els quals el que albergarà el Parlament nacional recuperat des de 1932. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Les bullangues socials a la Barcelona industrialitzada del segle XIX. La revolta de la Jamància (del caló jamar, menjar) fou un dels exponents més importants de les revoltes populars. 

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
L'aparició a l'escena política del General Prim ja a la segona mitat del segle XIX.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
La Renaixença cultural i literària, amb Víctor Balaguer com una de les figures més representatives, i que desembocarà en la formació del catalanisme polític.

1898. «Historia de Catalunya», d'Antoni Bori i Fontestà. 
Il·lustracions de Tussell, Padrós, Eriz, Urgellés i de l'autor (Internet Archive).
Al·legoria de la Catalunya rica i plena que s'esperava per al segle XX. 





Quinalafem.blogspot.com

 

Posted by
Labels: , , ,

20230724

[2500] La destrucció de la Granja del monestir d'Escarp


1889. La Granja d'Escarp, el Segrià.
Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).
Vista dinovesca del poble del Baix Segre, a tocar de l'aiguabarreig. Molt probablement, la primera fotografia presa de la vila.

1907. La destrucció de la Granja del monestir d'Escarp.
«L'Avenç de l'Empordà», de 10 d'agost (XAC).
Al 17 de juliol de 1710, les tropes borbòniques de Felip V varen fer cap a la vila, que van omplir de mines després de buidar-la de gra i queviures, que s'endugueren. En feren fora tots els habitants «amb pena de la vida que ningú de dits naturals anàs per la part de Catalunya». Dos dies després, calaren foc a les mines i ensulsiaren església i cases. «Se despoblà la vila i tornaren per poder treballar les terres al primer de març de 1711». La motivació del sever càstig destructiu fou l'escarment exemplar que se'ls volgué fer per haver-los mogut brega alguns patriotes resistents durant el pas del riu de noves tropes francocastellanes des de Mequinensa camí de Lleida, que havia caigut ja al 1707. Volgueren assegurar-ne el pas segur i, a fe de déu (afedeneu, que deia la padrina) que ho aconseguiren sense miraments. 

Així se n'escrigué el relat d'aquell temps fatídic en document guardat a l'arxiu de l'església parroquial amb data de 1713, quan els granjolins inauguraren una capella dedicada a Sant Isidre Llaurador per substituir la parroquial i fins que aquesta no fos refeta. Caldria saber a on para actualment aquest arxiu i el document referit.

1889. La Granja d'Escarp, el Segrià.
Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).
Sembla que hi ha acord entre els historiadors a situar-ne l'origen com a granja del monestir d'Escarp, al segle XIII, a l'altre costat del riu Segre, terra feraç per a la pagesia i ramaderia necessàries per mantindre l'establiment monàstic. 

La imatge ens mostra els antics mollons que marcaven les catorze creus (crec que eren catorze) del Via Crucis fins al Calvari que hi havia al tossal, a on s'hi feia la processó de Divendres Sant, segons el ritual catòlic omnipresent durant segles a les nostres terres. La darrera vegada que vaig ser al poble, a fer la caminada primaveral entre flors de nectariners que s'hi organitza (sobre el 2015 o així), encara hi havia les estacions marcades, car és per allà per on arribava l'excursió (cursa per a altres) al poble. Penso que s'haurien de traure de l'espai públic, en favor de la laïcització de la nostra societat.

Darrere el campanar s'hi aprecia com el Segre ja es prepara plàcidament per unir-se al Cinca i l'Ebre, tot i que antigament les avingudes del riu també acostumaven a fer molt de mal a la ribera, com la del 1907. L'església i campanar van haver de ser reconstruïts cap al 1735 després de la destrucció borbònica de la vila.

 

[1346] Viatge al Baix Segre, 1908


Quinalafem.blogspot.com
Posted by
Labels: ,

20230701

[2490] 'Los hòmens morts' o dels Miquelets del Pallars, 1730

 

Recreació dels Miquelets desfilant sota la bandera de Sant Jordi.
Les milícies catalanes de la Guerra dels Segadors, que diuen que reberen el nom a partir d'un dels primers caps que tingueren, foren un cos militar de suport al pretendent austriacista durant la Guerra de Successió. Amb la derrota soferta, algunes partides continuaren la lluita pel seu compte. Com fou la que hi hagué a la Conca de Tremp, a on els partidaris de l'Arxiduc de la ciutat trempolina i els filipistes de Talarn se les tenien jurades. 

1730 ca. Los hòmens morts o dels Miquelets del Pallars.
«Los hòmens morts», Joaquim M. de Moner.
«El Eco de Pallás», de 27 de febrer (XAC), 1887.
«Los Hòmens Morts» és el nom d'un dels túnels que travessa el tren de la Pobla en el seu trajecte pallarès. Sempre havia cregut que el nom honorava algun accident mortal en els anys de la construcció de la línia. Però heus ací que la nostra manifesta ignorància ha quedat retratada: en el paratge o lloc de 'los hòmens morts' hi hagué un túmul de pedres amuntegades que han cobert des d'aleshores les despulles de la partida de miquelets que, acabada la guerra, mantingueren la lluita contra el primer Borbó. 
Aquelles partides aprofitaven la muntanya com a amagatall, mentre que (en aquest cas) la plana trempolina els fornia els objectius. Per la banda oriental de la Conca, la «serra dels lladres» era també territori dels miquelets, combatuts per les forces borbòniques des de la guarnició d'Isona. Efectivament, des de la Nova Planta política imposada per les armes, aquells antics combatents havien esdevingut per a les noves autoritats, simplement, lladres. Cosa que em recorda, mutatis mutandis, el judici al mosso patriota escorta del President exiliat.

Cap a aquell 1720-30, després d'alguna topada entre els uns i els altres, entre Salàs i Talarn, alguns dels companys sobrevivents, o qui sap si gent de la terra, o tots plegats, van començar a alinear i amuntegar pedres damunt dels cadàvers, seguint la tradició ancestral de colgar els cossos difunts: «Como los migueletes tenian sus amigos en el país no se quiso quedara oculta su memoria». 

L'article no s'escriu per exalçar, enaltir o glorificar aquells anònims soldadets, com sí que m'ha cridat a mi l'atenció, i per això li he renovat la publicitat, sinó per exemplificar la necessitat de no fer malbé aquests monuments populars, perquè els considera «monumentos históricos y por tanto datos apreciabilisimos de la historia del país donde se encuentran» i que cal preservar.
 
1730 ca. Los hòmens morts o dels Miquelets del Pallars.
Antoni Mir, «Excursiones por la región baja de los antiguos condados de Pallars i de Eril», dins «El Eco de Pallás», de 20 de febrer (XAC), 1887.
Un altre testimoni de l'«enorme montón de piedras cononcido dede tiempo inmemorial con el nombre de 'Los hòmnes morts'». L'autor en desconeixia la causa i la remunta a temps immemorials. Sembla que el pedregar amuntegat era destacable, però que havia quedat «barrido para aprovechar sus materials en la construcción del afirmado», o sia, del ferm de la carretera llavors en construcció al Pallars, que per aquelles dates ja estava a punt de jubilar el vell camí de ferradura de Collegats cap al Sobirà.

No n'he trobat cap imatge. Desconec si amb el túnel de la línia de la Pobla s'acabaren de fer malbé el lloc i el monument. Hi haurem d'anar a fer un tomb. 

2014. «Miquelets», 
Quaderns Dalmau, 2, 20 pàg.
(veg. miquelet, viquipèdia).



[2235] «Principessa Mafalda»: l'emigració pallaresa a Amèrica de fa (més de) cent anys

Posted by
Labels: , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)