[2679] Notes fulledenques

 

Anys 2020. Fulleda, les Garrigues.

1845 i ss. Fulleda, les Garrigues.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Lo poble de Fulleda és a la part de les Garrigues pertanyent a l'arquebisbat tarragoní. En aquells temps, a mitat del dinovesc segle, hi havia una norantena de cases, amb uns 35 veïns i uns dos-cents habitants, amb una mitjana de gairebé 6 per casa. Devien ser dades de començament del XIX, ja que al llarg del segle encara havia d'augmentar cap als 400, fins que a l'arribada de baixada demogràfica, ja abans de la guerra del segle XX, començaria a delmar lo poble i les Garrigues senceres. 

Lo castell i la torre quadrada eren pràcticament derruïdes. Al terme, sovint boscós, s'hi trobaven algunes fonts amb aigües de bona qualitat. Vinyes i auliverars, pinedes i arboçars i rouredes. Encara que los camins no es trobaven en gaire bon estat, rebien correspondència diària des de les Borges. És curiós que se'n destaqui la producció d'anís, que es feia a partir dels fonolls. No crec que es tractés de cultius, sinó d'aprofitament de les plantes silvestres del terme.

Un terç del pressupost ja se l'emportava lo secretari. No s'hi menciona l'existència d'escola per als xiquets.

1869. Fulleda, les Garrigues.

«Diario de Barcelona», de 15 d'abril (ARCA).

Les partides de bandolers que rondaven per zones rurals de difícil accés i amb bons amagatalls, solien extorsionar grans propietaris tot exigint-los algun rescat. Moltes d'aquestes colles provenien de les files dels exèrcits carlins, que entre guerra i guerra (la darrera del 1872 al 76) bé que havien de menjar.

1874. Fulleda, les Garrigues.

«Diario de Barcelona», de 6 de maig (ARCA).

La Baixa Segarra garriguenca era zona d'operacions carlines per l'orografia, que permetia certa seguretat a les partides de soldats.

1885. Fulleda, les Garrigues.

Setmanari «El Perro», de 20 de desembre (FPIEI).

A la cèntrica plaça lleidatana de la Llibertat, la de Sant Francesc, hi hagué disputa entre alcalde i mestre. Pecat que no sapiguem per què!

1890. Fulleda, les Garrigues.

«El Eco de Cervera», d'11 d'octubre (FPIEI).

A l'època ho tenien clar: a Fulleda i Forés eren los límits de  la Baixa Segarra, subcomarca que incloïa també de l'Espluga Calva, Los Omells i Rocallaura en amunt. De tots aquests, fins no fa gaires anys, se'n deia segarretes. La microcomarcalització moderna, que va trencar aquells més amplis marcs geogràfics que encara tenien fa cent anys, està fent desaparèixer aquestes nocions de segarretes, urgellencs (tots los de la plana i zona regable del canal), garriguencs per als pobles del Segrià sec, etc. 

La notícia parla d'una colla de lladregots que rondaven per aquesta aspra zona, molt avinent per amagar-s'hi de la temuda Guardia Civil (espanyola), que (llavors com ara) repartia mastegots. 

1896. Fulleda, les Garrigues.

«Anuari Riera»  (BDH).

A final de segle, hi havia mig miler d'habitants, la xifra màxima de la història. Lo poble era aturonat i lo terme «montuoso y quebrado», en definició presa del Madoz. És sorprenent, però hi hagué dos barberies i s'hi guanyaven la vida: prova del costum masculí de fer-s'hi afaitar cada setmana. Amb l'arribada de les màquines elèctriques, lo negoci decaigué a la força. Fins avui: a Lleida i altres ciutats, los magrebins hi tornen a obrir establiments, generalment més bé de preu, i tornen a fer anar la navalla. 

Encara més: quatre tavernes o cafès! Un estanc, un ferrer i quatre botigues. Això sí que era consum de proximitat. Ara sort en tenen, a Fulleda i altres pobles garriguencs i del país, dels serveis porta a porta d'Amazon i companyia. També tres molins, probablement algun de farina i, sobretot, oliers. Sí que a l'acabament del segle hi havia escola, regentada per una mestra.

Segle XIX. Fulleda, les Garrigues.

Un dels patriarques avantpassats de la família Cantó fulledenca, amb vestit de mudar i barretina musca (enllaç).

1908. Fulleda, les Garrigues.

«Anuari Riera» (BDH).

Passats una dotzena d'anys, los dos dels molins oliers encara anaven. S'hi esmenten los noms de les primeres autoritats locals, sense oblidar-se del mossèn, només faltaria. Lo secretari, que (recordem)  s'emportava bona part del pressupost municipal, era l'encarregat de trametre les dades municipals a l'anuari. De cafès, un parell, lo del raval (l'arraval en terminologia lleidatana) i lo de la plaça. Un parell més eren més aviat tavernes, a on s'hi podia fer un got de vi, però sobretot anar-hi a buscar les garrafes per al consum familiar. En començant lo segle XX, ja disposaven de taxi, que era un servei de carruatges. 

1903. Fulleda, les Garrigues.

«El Porvenir», Valls, de 12 de setembre (XAC).

Als pobles segarretes i garriguencs meridionals, eren freqüents les relacions comercials i de proximitat amb pobles tarragonins de l'arquebisbat. Sempre se'n dona notícies en publicacions de la Conca o de l'Alt Camp. A la Festa Major, no hi podia faltar l'orquestra, llogada precisament de la capital vallenca. Llavors, los músics s'instal·laven a dispesa al poble, per fre-hi les funcions de ball, de concert i... de missa! 

1903. Fulleda, les Garrigues.

Setmanari «La Conca de Barbarà», Montblanc, de 27 de setembre (XAC).

En aquells temps, la compra a fiar era habitual, però de tant en tant comportava algun disgust. Aquests paios de la Cooperativa Fulledense no deixaven lo poble amb gaire bona reputació. 

 

1912. Fulleda, les Garrigues.

«Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana», Palma de Mallorca, 

de març (ARCA).

Lo butlletí dialectal que Mossèn Alcover havia iniciat al 1901 tenia molts capellans i preveres com a col·laboradors arreu dels Països Catalans. A Fulleda, lo rector Francesc Josep Porta en fou un dels informants, lo qual trameté a Mallorca «uns quants paquets de cèdules, molt escollides, fetes amb gran seny i fina competència». 

1909. Fulleda, les Garrigues.

«La Veritat», Valls, de 16 d'octubre (XAC).

Una disquisició lingüística de mossèn Porta sobre lo neologisme míting, en què defensa l'adaptació ortogràfica del mot al català, llavors encara sense les normes fabrianes publicades. Fa tristor de veure com los mots amb què acaba l'article són ben vius encara a la nostra societat: «i avui dia retuts, esporucats, casi sens alè de vida amb tota pena del nostre cor veiem que a casa nostra manen los forasters». Per cert, que si fos per mi, faria que la norma digués que cal escriure mítinc, igual que tinc o vinc o cinc o ornitorrinc, i fora excepcions!

 

1909. Fulleda, les Garrigues.

«La Veritat», Valls, de 2 d'octubre (XAC).

Defensa del fet de sermonar en català. Quan mirem enrere, descobrim que ens ho hem hagut de suar tot molt, i quan mirem endavant, encara hi ha molt per suar. Tot i la meua aversió anticatòlica i antireligiosa en general, cal retre honor a la clarividència i patriotisme del mossèn fulledenc (desconec si fill del poble): «És, doncs, molt convenient, just i posat en raó que honrem la llengua catalana servint-nos-en  per alabar a Déu, la Verge i els sants». 

1910. Fulleda, les Garrigues.

«La Veritat», Valls, de 7 de maig (XAC).

Poemeta moralitzant amb to de faula i cançoneta popular: la cabreta que segueix lo minyó i entra a casa, s'estampa contra l'espill de l'armari (trémol, que era això: un armari amb mirall). No s'hi reconeix i acaba trencant l'espill, amb lliçó moral per a noies i jovent: fugiu del perill. Cal conèixer-se per evitar accions contraproduents per a si mateix. 

1913. Fulleda, les Garrigues.

 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Lo poble llavors era ben comunicat: tenia l'estació de Vinaixa a una estona de carro. En canvi, actualment los trens passen més de pressa que mai, però no hi paren! Lo país hi posa lo terreny perquè desconeguts hi transitin sense cap, cap benefici local: és la desgràcia del capitalisme globalitzador. Als primers dos decennis del segle XX, ja s'havia iniciat lo despoblament, lent i persistent, de tota la resta del segle i part del que portem. 

L'escut municipal del segle XIX portava una creu de calvari. Potser en adoptar lo nou actual l'haguessen pogut millorar!

1932. Fulleda, les Garrigues.

«Aires de la Conca», Montblanc, de 30 de febrer (XAC).

L'arribada de l'electricitat al poble, amb la inauguració de l'enllumenat públic. D'això encara no en fa cent anys. La llum provenia d'una «central instal·lada a base de motor d'olis pesants». No contaminava ni res, oi? Això sí, amb la benedicció del bruixot de la tribu i tot acompanyat de música per a l'ocasió.

1986. Fulleda, les Garrigues.

Mata-segells en català de la fulledenca més famosa, amb motiu del segon centenari del seu naixement. Perquè no sigui dit que no l'anomeno en aquesta entrada del blog.

Església de Santa Maria de Fulleda

Foto: Santi Arbós (viqui).

[2253] La Baixa Segarra, la terra de la marinada

Quinalafem.blogspot.com

[2617] D'Aumatret o Almatret, iii

 

Segle XVI. Almatret (lo Segrià).

L'antiga presó (festacatalunya).

Escut dels Montcada, senyors d'Almatret com a comtes d'Aitona des dels temps de Ramon Berenguer IV, com a paga pels serveis en la conquesta del Baix Segre. Les armes esculpides en pedra mostren els besants o monedes d'or sobre camper de gules característiques dels Montcada, quarterades amb les armes reials catalanes amb cinc barres. Encara al segle XVI era més definitiva la coloració de les barres i pals que no pas el nombre, majorment llavors ja de quatre.

1845 i ss. Almatret (lo Segrià).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Abans de la comarcalització moderna, tothom ho tenia ben clar: «es uno de los pueblos que componen el territorio de las Garrigas». Ara se'n diu del Segrià sec. Tenia a mitjan segle XIX cap a setanta cases en «calles mal alineadas y de piso incómodo», però amb escola amb una trentena de xiquets. La dada de les 70 cases o veïns, que farien uns quatre o cinc-cents habitants, no lliga amb altres dades de l'època, cosa que indica alguna errada de l'informant.

Res no se'n diu d'escola de xiquetes. L'autor s'adona que «a pesar de atravesar esta circunferencia el caudaloso río Ebro ninguna utilidad proporciona a sus moradores». Lo riu passava lluny i més enfonsat que lo poble. En canvi, hi havia algunes basses, que s'omplien de l'aigua de pluja. 

La major part del terme era boscosa i garrigosa, cosa que proporcionava fusta i terreny de pastura. Diu que els camins es trobaven en mal estat. La feina ha sigut tindre carretera bona modernament! Lo molí d'oli continuava en funcionament des del segle XVIII o abans, però la fàbrica de vidre ja era abandonada. Aviat reviuria per mor de l'activitat minera dels Girona. L'antiga jurisdicció era dels ducs de Medinaceli, successors de la catalana casa nobiliària dels Montcada.

Almatret (lo Segrià).

La bassa «a la valleta que voreja el poble pel Sud. Se l’anomena Bassa d’Amunt per trobar-se uns metres més enlairada en el pendent que la Bassa d’Avall (impressionant receptacle d’aigua construït en pedra, avui desaparegut). Aquestes basses han estat essencials durant segles. La zona de la bassa actualment s’han habilitat com a espai recreatiu. Trobem moltes altres basses sàviament distribuïdes arreu del terme» (almatret.cat/turisme).

1896. Almatret (lo Segrià).

«Anuario Riera» (BDH).

Tenia la vila més de 1.400 habitants cap a final del segle XIX. L'internet de l'època, que era lo ferrocarril, era a 10 km, a Faió. Ja hi consta l'escola de xiquetes, tres fondes, quatre cafès i dos tavernes, cinc molins, tres ferrers... Vaja, que tenien de tot, amb sastre i sabater i farmacèutic inclosos! A la llista de terratinents destaquen les famílies Arbonés i Vilà. 

1921. Almatret (lo Segrià).

Rebut del Centre Republicà.

1908. Almatret (lo Segrià).

«Anuario Riera» (BDH).

Ara ja hi tenien metge, de premses d'oli: nou! El cafè d'en Miquel Rius n'era lo Centre Republicà, probablement vigilat de prop pel sergent de la Guardia Civil espanyola de la caserna local. Les fondes eren l'Hostal Vell, la Posada Vella i la Nova. En general, la informació és més detallada, car havien millorat molt, los informants. Part del que s'hi cita, ja devia ser-hi a les acaballes del segle anterior. No hi podia faltar lo barber, mentre les dones se pentinaven a casa. Ben bé al revés d'avui, oi? La Festa Major, per Sant Miquel.

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Vista del poble a l'altiplà. 

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'escut, encara l'actual, mostra una mà: exemple típic d'arma parlant, en referència a la síl·laba central del topònim. Probablement creat a la fi de l'Antic Règim. La tradició, però, diu que «la mà vestida és un senyal parlant referent a la part central del nom del poble. Segons la tradició, el senyor d'Aitona dona la mà dreta per escut, com a símbol de fidelitat» (viqui). Cap al 1920, ja passava dels mil cinc-cents habitants, havent-ne augmentat més de mil en un segle... a pesar de la carlinada. S'hi anota breument l'origen feudal de la vila. 

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'etimologia popular deia que lo topònim derivava de la veu «mas tret», com a expressió de terra dura, extrema. Les mines de carbó i de ciment (a l'antiga vidriera) anaven a cor què vols. Això sí: «lo terme que descrivim és molt faltat d'aigua... no podent-se aprofitar l'Ebre per a reg, per ésser massa baix lo seu areny». 

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Detall de la Plaça Major, amb la vella creu renaixentista, que viuria el seu periple al llarg del segle XX i fins als inicis del present.

[2610] D'Aumatret o Almatret (ii)

Quinalafem.blogspot.com

[2505] La Granja d'Escarp, vistes del segle XX

 

Anys 1950-60. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Una bellíssima postal acolorida amb els presseguers en flor a l'entrada del poble. Llavors encara no hi existien les nectarines.

Anys 1950-60. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Una tipiquíssima estampa de la postguerra a tants pobles del nostre país: el passeig carretera amunt i avall, ben mudats i mudades, els diumenges a la tarda.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'escut dinovesc del municipi.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

La quantitat d'edificis és remarcable (432) per als 1.366 hab. que hi havia al 1920, i és perquè també hi havia al terme nombroses construccions per a la mineria, a banda de masos escampats. Cent anys després, el poble no arriba al miler d'estadants. Al segle XIV, dependent de l'abat d'Escarp, s'hi comptaven una dotzena de focs, o sia, cap a la seixantena o setantena de persones, totes sota la jurisdicció de la granja monacal.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

La vila disposava de quatre molins d'oli i un de farina, diria que tots cinc moguts amb la força de les aigües del Segre. 

«Lo pas del Segre se salva amb unes grans barques subjectes a una corriola ajustada al cable que va de part a part del riu i són mogudes per la mateixa corrent»: són les noves barques que els pagà la Diputació barcelonina al 1908, després dels aiguats de l'any anterior.

Anys 1970. La Graja d'Escarp, lo Baix Segre 

(fototeca.cat).

Restes misèrrimes del castell i vila medievals dalt del cim del Calvari.

Anys 1970. Lo Monestir d'Escarp, lo Baix Segre.

(fototeca.cat).

1989-1997. La Granja d'Escarp, Joan Coromines.

 (Onomasticon).

L'etimologia diàfana del topònim de la Granja. Mentre que Escarp remetria a un nom de llinatge previ a la dominació aràbiga. El paratge d'Escarp, que domina l'aiguabarreig de Segre i Cina i el pas de barca, i de terra fèrtil, de segur que ha sigut terme ben desitjat al llarg de la història.

Anys 1970. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre, 

(fototeca.cat).

1986. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

L'escut de la vila, amb la granja representada, com a l'escut actual (viqui). Aquest sí que és un autèntic escut parlant, però amb autèntica raó de ser.

[2502] Les barques noves de la Granja d'Escarp, 1908

[2501] Lo monestir de Santa Maria d'Escarp

Quinalafem.blogspot.com