Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ceferí Rocafort. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ceferí Rocafort. Mostrar tots els missatges

20200428

[2134] Talarn, 1913

1913. Talarn (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto de J. de Romero y de G.
L'ermita de Sant Antoni al congost de Susterris, just al punt a on s'hi faria la presa (1913-16) i que, per tant, quedaria, ara sí com son nom indicava, sota terra. 
1913. Talarn (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto de l'autor.
La característica imatge del poble aturonat, sobre les feixes de conreu. 
1913. Talarn (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Aquelles dos primeres dècades del segle XX, la població de Talarn havia decaigut fins a les  426 ànimes (de les més de set-centes de mitjan segle anterior). La despoblació començà, doncs, ja en aquell final de segle XIX en moltes comarques pirinenques i prepirinenques i provocà, p.ex., fortes emigracions americanes. 
1913. Talarn (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

«La població presenta lo caràcter de les antigues viles d'importància històrica, puix així ho mostren les despulles de velles edificacions en allò que resta de castell i portals de la vila, i en la disposició dels carrers amb algunes cases de noble i revellit aspecte». Cita, és clar, la del Baró d'Eroles, i la coneguda llegenda del seu escut, «perseguidos, mas no vencidos», en referència a la persecució de què fou objecte aquest vell heroi de la Guerra del Francès durant el trienni liberal (espanyol) de Riego i en què encapçalà el pronunciament militar de la Regència d'Urgell.

La Font de Caps és als extramurs del ponent de la vila, «cabalosa i ben arreglada... de la qual se serveix la població per a les seves necessitats, i de l'aigua sobrera encara ne rega una bona partida de terra». Tenia també bones hortes regades amb aigua de la Pallaresa i «dues molines» o serradores de fusta, dos molins fariners, una premsa d'oli i «una central d'electricitat». Oi tant, i quina centralassa, la de Sant Antoni, recent sortida del forn!
1913. Talarn (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Amb escoles municipals de xiquets i xiquetes, a més d'un col·legi religiós. L'article dedica bon espai al resum històric de la vila, existent ja a l'època de conquesta, s. XI, a diferència de Tremp, el terme de la qual pertanyia a Talarn. La Quadra de Tremp nasqué com a mas eclesiàstic lliure de contribucions reials, per la qual cosa el poble de Tremp es poblà molt més amb el temps. El pas del temps va fer que, a partir del segle XIX i sobretot al XX, Tremp li prengués l'antic protagonisme històric a la seua veïna Talarn. Tots dos pobles han sigut exemple secular del mal veïnatge de ferro sovint existent entre els pobles més propers.
1913. Talarn (el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Resum d'efemèrides històriques de la vila. Dels personatges destacats, s'hi citen el geògraf Antoni Gallart i el metge Antoni Mir. 


20200204

[2084] Llardecans, 1913

1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto de l'autor.
La immensa i formidable bassa per abeurar el bestiar del poble de les Garrigues baixes històriques, a on l'autor de la foto hi veia l'espill de la silueta de les cases i campanar, i els porxos de la magna galeria de Casa Cornadó.
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Un ca a l'escut heràldic dinovesc ens descriu la força que tingué la comprensible però falsa etimologia popular Llar de cans, que es convertí en armes parlants i tot, com en molts i molts altres pobles, com ara Camarasa. 
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Mai ningú hauria pensat que el poble era al Segrià. A velocitat de carro, hi havia a set hores de Lleida. Fins a la construcció de l'Eix de l'Ebre, el poble quedava apartat de la ruta a la Granadella i Flix. A partir de llavors, crec que devia ésser a finals dels 80, Llardecans s'ubicarà a peu de carretera. Moltíssims masos disseminats pel terme, més de 500!, que eren refugi per a les famílies quan arribava l'època de collir aulives. 

Ara fa cent anys, hi havia més de 1.300 habitants, cinc-cents més que a data corrent. Més d'un terç de la població, doncs, ha estat el preu que la despoblació de la segona meitat del segle XX hi ha deixat. La manca d'aigua de reg en fou la gran responsable, a l'arribada de la 'vida moderna', que exigia uns altres estàndards de vida als quals la gent jove no va voler renunciar. Al primer cens del nostre país hi figuren 22 focs, cap als 140 llardecanencs-ques, i al 1831, 450. O sigui, que en els cent anys del decenni dels 20 del segle XIX fins al del XX, triplicà sa població! El miracle de l'arbequina i del treball ingent de la gent de la terra: realment extraordinari. Com per estar-ne orgullós, de les nostres Garrigues!
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto de l'autor.
Detall de la bassa del bestiar, amb escales d'accés i tot, sobre la qual despunta sempre la silueta del campanar per sobre dels grans casalicis. Situada fora de l'antiga vila closa medieval, ara ha esdevingut la preciosa plaça del poble. Ara fa cent anys, quan el poble ja tenia «aigua conduïda», del pou obert al 1797, es maldava per dessecar-la a causa del perill de paludisme que podia comportar. 
Anys 2020. Llardecans (el Segrià).
Foto: Ajuntament.

La plaça de l'antiga bassa, completament colgada i del tot urbanitzada pels quatre cantons, ara dita dels Arbres.
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'església és barroca, que és l'estil característic i propi de les nostres comarques ponentines, que encara no hem gosat a revalorar. Disposa de bell campanar, «de pedra picada. Des de lo punt a on està emplaçada, serradet amunt, se troba la part de població que havia sigut fortificada; per això, se'n diu vila closa», arremolinada als peuets de l'antic castell.

Disposaven d'escoles municipals i d'una de privada i tot per a xiquetes. Les 14 premses de biga, les 6 d'hidràuliques i un molí fariner, expliquen el gran salt econòmic i demogràfic del poble a partir del segle XIX.
1913. Plànol de Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Plànol de «Fills de Tomàs i Cia».
L'església parroquial s'aixecà fora del clos medieval de la vila, i dels primers carrers se'n digué Major (1), de Loreto (2) i de la Presó (3), probablement en alguna dependència de la casa de la vila, i de la Vila Closa (4). Del camí cap Lleida en sorgí el seu allargassat carrer (5).

El pou divuitesc (15) del 1797 proveí d'aigua el poble sense haver de dependre de la pluja, que era la que omplia la gran bassa, que quan s'abuidava en períodes de sequera, devia fer gran impressió. Per això calien les escales per baixar-hi a omplir els càntirs.
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Plànol de «Fills de Tomàs i Cia».
A la gran majoria de carrers de 'l'eixample' i raval del poble, se'ls donà nom de sants, i que ara resten com a relíquia, mai tan ben dit, d'un temps tenebrós de por, misses, rosaris, professons i pecats, venials i mortals. 
Anys 1950-60. Llardecans (el Segrià).
El vell pou de la població, aixecat a les acaballes del segle XVIII, indica que algun il·lustrat s'escarrassà a trobar una solució al problema, de ben segur sovintejat, de l'aigua escassa, en anys de poca pluja i estius abrusadors. A la foto, s'aprecia bé la volta de la mina. Al seu davant, hi degué haver una petita bassa per al proveïment de la gent. Això permeté de separar l'aigua de consum humà del de l'animal, però a canvi, pobres dones!, d'anar a omplir els càntirs una mica més lluny.
Anys 2010. Llardecans (el Segrià).
Les residualles actuals del vell pou, majorment colgat, retallades sobre el verd dels sembrats, com si fos un altre arc d'Adà llardecanenc.



20190719

[2003] Santa Maria de Covet, mirada d'adés

1900 ca. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto d'autor desconegut (MdC-AFCEC).
Una de les imatges de la portalada romànica més antigues que tenim, en què s'hi observa l'estat en què es trobava l'església a començament del segle XX.
1900 ca. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto d'autor desconegut (MdC-AFCEC).
Detalls de la rosassa, amb les dos finestretes que s'hi havies obert, i de la magna portalada dibuixada, i amb porta original. 
1900 ca. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Juli Vintró i Casallachs (1963-1911) (MdC-AFCEC).
La magna i llaurada portalada de l'església.
1900 ca. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Juli Vintró i Casallachs (1963-1911) (MdC-AFCEC).
Detall d'Adam i Eva al Paradís, a punt de menjar-se la poma de l'arbre prohibit, i la serp sotjant la dona. 

1900 ca. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Juli Vintró i Casallachs (1963-1911) (MdC-AFCEC).
Detall de la història sagrada esculpida a la portalada. Per a una extensa interpretació de l'església romànica, veg. Catalunya Romànica.
1913. Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Foto: Juli Vintró.
El mateix clixé d'en Vintró fou aprofitat per Rocafort en sa il·lustració de l'església de Covet, llavors ja integrada al municipi d'Isona.  
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
El tros llaurat que rascava fins a la portalada romànica, amb separació d'un muret de pedra seca.
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
La portalada retratada des de dins del tros del veí. 
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
Detalls de la portalada, que el fotògraf no es cansà de retratar. Ara ens ho hem d'imaginar, però aquells primers fotògrafs que descobriren aquestes joies de l'arquitectura, llavors perdudes en l'interior desconegut del país, quina fruïció, quina delectança devien sentir en trobar-se davant aquestes meravelles arquitectòniques, colgades en l'oblit i novament redescobertes per a goig dels contemporanis!
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
L'absis posterior tal com es veia ara fa cent anys, amb algunes peces caigudes.
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
Vista de l'interior des de l'estret trifori davant de la rosassa, amb accés per dos escaletes recargolades a banda i banda, i amb tres arcs amb capitells dibuixats. Sembla, de manera del tot inusual en el món religiós medieval, que un tema clàssic com el rapte de Prosèrpina fora una d'aquestes històries esculpides.  
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
L'interior de la gran nau romànica. Ara fa cent anys, sobrava la meitat de l'espai per als feligresos que hi acudien. En temps llunyans, l'església devia veure's plena com un ou en les grans celebracions religioses. 
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
Detall de la preciosa pica baptismal romànica. 
1920. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-AFCEC).
L'altar major encara amb l'antic retaule abarrocat, cremat durant la guerra. Aquesta zona del baix Pallars fou front de guerra i resultà molt greument afectada per les accions bèl·liques.
1930. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Danés i Torras (1891-1955) (MdC-AFCEC).
Una vista lateral del magne edifici romànic, amb el ferreny campanar adossat i les cases del poble a tocar dels murs parroquials. El caminet amb mur de pedra seca portava fins a la portalada i feia de separació amb el tros conreat que circumdava gairebé tota l'església. 
1930. Santa Maria de Covet (la Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Foto: Josep Danés i Torras (1891-1955) (MdC-AFCEC).
Detalls de la construcció i dels voltants. Els dos figurants donen vida a la pedra desgastada.


20190601

[1986] Anserall del XX al XXI

1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
Des de la Valira, en primer terme, a on s'aprecien les antigues palleres, fins a l'altre cap del poble, la vista de l'antic i vell Anserall és preciosa. 
1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
Detall de la fàbrica de les antigues cases, teulades de pissarra, galeries i palleres. 
1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
El municipi de fa cent anys era format per Anserall, 30 edificis i 94 habitants, Estelareny, 11 amb 25, Calvinyà, 31 amb 91, a més dels antics petits llogarets de Cortingles, Feners, Pentebre, Sant Jaume, Llirt i Morters.
1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
«A cinc minuts d'Anserall, sobre lo riu, se veuen les despulles de l'antic monestir de benedictins, nomenat de Sant Sadurní o Sant Serni de Tavèrnoles, la qual església, en la part que no és enderrocada (un braç i mig de la creu que formava sa planta romànica), serveix de parròquia al poble». Les primeres noves que se'n tenen daten dels temps de Carlemany! El cenobi tingué intervenció en els afers del comtat urgellenc durant tota l'Edat Mitjana i el monestir de Sant Andreu a l'entrada dels Tres Ponts, ja Segre avall, en fou dependent. La vida del monestir al costat de les antigues tavernes del camí andorrà s'anà apagant des de final del segle XV.

Als anys 1920, disposava d'escola de nens i de nenes, cosa que diu prou en aquell àmbit pirinenc encara ancorat en la vida i economia tradicionals. 

1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Comte Carlet.
L'antic cenobi romànic de Sant Serni de Tabèrnoles, la part que en restava dempeus.

1913. Anserall (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Ceferí Rocafort.
S'hi distingeix encara el campanaret afegit en els darrers segles, des que l'església passà a parroquial d'Anserall. 
2002. Anserall (l'Alt Urgell), a vista d'ocell, «Diari Segre»
L'Anserall d'en començant el segle XXI. Bàsicament, la mateixa factura urbanística, amb les cases renovades, però sense la plaga d'adossades ni res que s'hi assembli, i que duri! L'entrada al poble, fins i tot, encara es fa pel traçat tradicional i secular, havent substituït, és clar, la vella palanca de fusta per un pont com cal. 
2002. Anserall (l'Alt Urgell), a vista d'ocell, «Diari Segre»
Anserall amb Sant Serni a un cop de pedra, riu amunt. La vista aèria dona idea del pas estret que hi havia en aquest lloc, i de la raó o una de les raons per les quals els monjos s'hi instal·laren ja des d'època carolíngia (primer monestir benedictí de la Marca Hispànica franca): el control de la ruta cap al nord. S'hi aprecia ben bé com la feina de l'home (i de la dona, ep!) va aconseguir una petita esplanada de conreu a tocar del riu. 
2002. Anserall (l'Alt Urgell), a vista d'ocell, «Diari Segre»
Entre tots els agregats de la Vall de Valira, el nou municipi que agrupa diferents llogarets al voltant d'Anserall i d'Aòs de Civís, fan poc més de set-cents habitants.