Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gerri de la Sal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gerri de la Sal. Mostrar tots els missatges

20200114

[2075] Quatre vistes pirinenques de fa cent anys

1918. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Vista del vell pont sobre el Flamisell a la Pobla de Segur de fa cent anys, just en arribar al desguàs amb la Noguera Pallaresa, sobre la qual hi hagué el vell pont de Claverol. Ben bé al cap del pont, al marge dret, avui hi ha la rotonda que distribueix cap a la vila o cap a al Pont de Suert, que a Senterada ens permet seguir cap a la vall flamisenca. La vila vella apareix tota agombolada al voltant de l'església, de la qual en destaca el campanar amb claredat. Darrere el poble, pel costat dret, s'intueix el curs de la Pallaresa.
1918. Gerri de la Sal, el Baix Pallars.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Les salines i el Raval del Roser de la població, vista des d'aigües amunt. Seguint el riu, intuïm la característica silueta del pont medieval.
1918. Collegats, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
El congost dels Collegats ara fa cent anys, tal com s'hi degué haver passejat en Gaudí quan s'inspirà en l'Argenteria per a la façana de la Pedrera. Quan hi passà el gran Verdaguer la carretera probablement encara s'havia de fer, i només hi havia un camí de ferradura... de peatge, explotat per la casa Bringuer de la Pobla de Segur, que tenia la barraqueta de cobrament, o Hostal del Pas, just al cap del congost en arribant-hi des del sud.
1918. Isil, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
La característica vista d'Isil, amb els dos ponts que comunicaven el 'centre vila' de l'illa del riu amb els carrers als marges, amb el gran casalot casa Ignàsia, de la família Sempau, que acollia aquells primers visitants del Pirineu en aquella segona dècada del segle XX, entre els quals el príncep Albert I de Mònaco. Probablement, un dels primers grans 'hotels' de l'incipient 'turisme de masses' que nobles i burgesos iniciaren, igual que havien fet els burgesos parisencs a les localitats del nord de la serralada des de final del segle anterior. 


20170807

[1748] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: Collegats amunt (iii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
La carretera vella dels Collegats al peu dels penya-segats de l'espectacular congost de la Noguera Pallaresa que obre pas del sobirà al jussà Pallars. «El Collegats es gollizo misterioso, profundo tajo por el que se vierten las aguas capaces de hender, al alimón con el tiempo, la misma costra del mundo».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La garganta de Collegats, de puro estrecha, no aloja sino al camino y río... Los muleros de Sort anunciaban su paso a silbidos restalladores  como trallazos, ya que dos recuas no cabían en la ruín vereda, no podían cruzarse. Hubo un tiempo... en que el Noguera Pallaresa se alimentó de mulas poéticamente despeñadas. El viajero, en recuerdo de las mulas muertas, como romeros, en el camino, besa una piedra del suelo y la deja caer sobre la corriente». Acaba l'autor aquesta etapa diària amb una descripció de l'Argenteria, «mansa cortina de agua, plateada, caprichosa y lánguida».

El capítol 5 és dedicat als vells hostals de camí desapareguts: «Hace años, por estas trochas aún bullían los hostales de los arrieros, que la civilización arruinó: el hostal de Morreres i el del Comte, el de la Bona Mossa i el Hostal Nou, el Hostalet i el de Golleri, el del Rei, el d'Aisí i el de la Fam. El viajero hubiera preferido encontrárselos vivos aún y en pie, abigarrados y bullidores, con las cuadras repletas, los mozos durmiendo en el zaguán, y los amos, en la cocina y bien comindos. Y tirándole viajes al porrón».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
Explica el caminaire la llegenda del Comte de Pallars que fou deixat cec per la Mare de Déu en incomplir sa promesa: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Sobre el poble de Gerri, escriu de manera encertada: «es un pueblo extraño, que cultiva la sal como otros crían la huerta. En Gerri hay una fuente de agua salada, de la que viven todos o casi todos, que se remansa en bancale abiertos, bien aireados y soltados: la sal se obtiene por evaporación, que es sistema folklórico e infalible, método que no tiene vuelta de hoja. Lo malo es si llueve».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La parroquia de San Félix es construcción parásita del monasterio». S'hi canta una missa «cuya música ardió en la revolución del 800 [carlinada]; desde entonces se canta de memoria y, claro es, cada vez peor».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Parada i fonda a l'Hostal de la Golondrina o «Casa de la Dulores» de Gerri. «El comedor de la fonda da al río, casi sobre el puente que cruzan los cazadores y las beatas».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Vista de la Pobla de Segur, a la cua del pantà de Sant Antoni. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Una magistral descripció del ball de la morisca gerrienc.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri es pueblo que baila la morisca, pantomima de la liberación de la princesa cristiana presa del rey moro, es danza de ritual solemne y que ejecuta una sola pareja, al principio cogidos de la mano y después sueltos y girando la mujer en torno al hombre, como queriendo huir» i continua explicant el protocol de la festa.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri de la Sal es pueblo de cinco caminos: dos a Poniente -a un lado y a otro del barranco Conde- y uno a cada uno de los tres puntos restantes». L'il·lustre caminaire segueix amunt, direcció nord, i arriba a «la ermita de la Mare de Déu d'Arboló, que queda a la derecha y en alto, es una réplica, reducida a escala, del monasterio de Gerri. En esta ermita se guardan los Martirsants, que son unas reliquias de los Santos Inocentes traídas de Tierra Santa». Diu que l'aplec a Arboló, el primer diumenge de maig, solia tindre conseqüències altament casadores.

Arribada a Baro al capvespre, a la fonda de Cal Menal que a més, «es estanco, lechería y central de teléfonos». Se'n queixa de la poca substància de la sopa servida al sopar, «una de las peores aguachirles de las que se guarda memoria histórica».
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Les eres salades o basses de les salines de Gerri de la Sal, a tocar del riu.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
Pujant per la Noguera Pallaresa: Malmercat, Montardit, Vilamur, Tornafort. «El xolís es una longaniza que corta en forma de guitarra, y su espíritu, vamos, lo que lleva dentro, es carne de cerno de segunda: cabeza, cuella y costillas, sobre todo), picada y sazonada con sal y pimentón...» 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«El Noguera Pallaresa, en llegando a Sort, puede cruzarse por encima de dos puentecillos de olorosas tablas sangrantes, poéticas, animales: uno más tímido y ruín, antes de llegar al pueblo, y el otro, aguas arriba y de mejor fabricación, mismo frente a las casas: a éste le dicen de Santa Ana».


1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
La vista de Sort abans de l'arribada del turisme.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«La noble y campesina mesa del Pallars»: porró, xolís, rovelló, formatge, coca de recapte i truita de riu.

20170111

[1614] «Pronvincia Cataloniae», 1712

1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini,
dins «Chorographia Descriptio Provinciarvm, Et Conventvvm Fratrum Minorvm S. Francisi Capucinorum».
Bonic mapa de Catalunya, amb les principals seus episcopals i ciutats i viles més destacades. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La vall del Segre des de l'aiguabarreig fins al Pirineu. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La Noguera Pallaresa i l'alt Urgell, amb la vileta de Tor una mica despistada. Gerri i Organyà sempre destacades per l'accés que donaven als respectius estrets.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
L'Urgellet i la Cerdanya.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Les comarques ponentines amb Lleida com a centre. S'hi destaca l'Estany d'Ivars enmig la desèrtica plana urgellenca d'aquells temps. L'estratègica Camarasa a l'accés a la Pallaresa, mentre la Ribagoçana i el Cinca, en canvi, hi són poc marcats. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
L'Ebre fins al Delta, sense el gran colze de Flix. A la costa tarragonina, Cambrils, i la ciutat de Tarragona, com a seu episcopal metropolitana, hi apareix amb creu de doble braç, amb el castell de Tamarit a la vora. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
El Delta en formació, probablement més configurat que el que el mapa deixa entreveure, elaborat a partir d'algun altre del segle anterior. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
El nord de Catalunya fins al Rosselló. 
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
La capital catalana, amb el monestir de sa patrona, Santa Madrona, emplaçat a mig aire de Montjuïc, amb el Llobregat a l'altre costat de muntanya, tot i que el mapa l'identifica com el Cardoner. L'altra patrona moderna, Santa Eulàlia, també té son monestir destacat, als afores del Portal Nou de la ciutat, tot i que l'església de Santa Eulàlia del Camp era a l'altra banda de la ciutat i no allà on s'indica en el mapa.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
 El monestir de Montserrat hi és dibuixat amb una ermita sobre una gran muntanya. Alguns topònims apareixen desfigurats, alguns castellanitzats, però en general sembla haver-hi un cert interès per la correcció.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Detall del Rosseelló i de la Costa Brava empordanesa.
1712. «Provincia Cataloniae», Giovanni Battista de Cassini.
Detall de la Catalunya central fins a la Costa Brava.

20161125

[1572] Gerri de la Sal, de la Morisca al segle XXI

Anys 1960-70. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
El tradicional ball de la Morisca (youtube):
Ànsia, puja, visca!
Que cal ser
de peu lleuger
per ballar la Morisca!  
Anys 1960-70. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
El tradicional ball de la Morisca, en honor de la princesa cristiana que ensenyà el ball al rei moro que la retenia presonera per sa bellesa, i per mitjà de la qual dansa aconseguí de fugir. A la vila, s'hi representa la llegenda, adaptada per l'escriptor pallarès Pep Coll, i a continuació s'hi fa la dansa secular (dansa de la morisca).
Anys 1910-20. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Labouche Frères, edició de Quincalleria de Frederic Viadera i Fill.
El majestuós pont medieval des de la marge esquerra, amb les dones rentant la roba alr iu, i els homes esperant el retrat.
Anys 1900-10. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Labouche Frères, edició de Quincalleria de Frederic Viadera i Fill.

Vista de les salines i del poble presa des del monestir.
Anys 1910-20. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Labouche Frères, edició de Quincalleria de Frederic Viadera i Fill.
L'esplèndida vista des de riu avall, en què s'observa el caminet que baixava a peu de monestir a tocar de la Pallaresa.
Anys 1910-20. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Quincalleria de Vda. de Frederic Viadera i Fill, ed.
L'entrada a la vila baixant de Sort, just al Raval del Roser. 
Anys 1900-10. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Silví Gordó, edició de Thomas.

La façana romànica del monestir des de baix mateix de la Pallaresa.
2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
L'estocada furibunda del despoblament del segle XX al Pirineu, ha fet confluir nombrosos poblets en un únic municipi. El de Baix Pallars, amb l'ajuntament a Gerri.  
2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
Precioses vistes aèries, prèvies a les vistes googlelianes actuals. El sol d'estiu dona llum a les imatges, i el riu llueix ben blau entre el verd. Ara les blanques salines resten abandonades i a penes si s'hi distingeixen les eres de la sal. Els antics horts als voltants  monestir, ara conreats per altres mans.
2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
A sota del Raval del Roser, les eres o basses han desaparegut per mor de l'agençament com a parc i petit aparcament de l'espai que ocupaven fins al riu. La visió del pont des de dalt és espectacular.
2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
Una altra vista des de migdia i a l'hora de migdia. El contrast dels colors és bonic de veritat.


2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
La vila de Gerri s'ha salvat de la fagocitat constructora d'adossades de la darrera bombolla immobiliària. Vull pensar que gràcies al bon senderi d'habitants, regidors i alcade, més que no pas perquè no fos d'interès per als especuladors de torn.
2002. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà), a vista d'ocell, Diari Segre
Tots els nuclis de població del municipi del Baix Pallars: fins a vint-i-sis! Constituït inicialment al 1969, i amb un total de... 359 habitants, poc més d'un terç dels quals, cap a 130, pròpiament gerriencs.
Anys 1960-70. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Postals de promoció turística del Pallars.