[2679] Notes fulledenques

 

Anys 2020. Fulleda, les Garrigues.

1845 i ss. Fulleda, les Garrigues.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Lo poble de Fulleda és a la part de les Garrigues pertanyent a l'arquebisbat tarragoní. En aquells temps, a mitat del dinovesc segle, hi havia una norantena de cases, amb uns 35 veïns i uns dos-cents habitants, amb una mitjana de gairebé 6 per casa. Devien ser dades de començament del XIX, ja que al llarg del segle encara havia d'augmentar cap als 400, fins que a l'arribada de baixada demogràfica, ja abans de la guerra del segle XX, començaria a delmar lo poble i les Garrigues senceres. 

Lo castell i la torre quadrada eren pràcticament derruïdes. Al terme, sovint boscós, s'hi trobaven algunes fonts amb aigües de bona qualitat. Vinyes i auliverars, pinedes i arboçars i rouredes. Encara que los camins no es trobaven en gaire bon estat, rebien correspondència diària des de les Borges. És curiós que se'n destaqui la producció d'anís, que es feia a partir dels fonolls. No crec que es tractés de cultius, sinó d'aprofitament de les plantes silvestres del terme.

Un terç del pressupost ja se l'emportava lo secretari. No s'hi menciona l'existència d'escola per als xiquets.

1869. Fulleda, les Garrigues.

«Diario de Barcelona», de 15 d'abril (ARCA).

Les partides de bandolers que rondaven per zones rurals de difícil accés i amb bons amagatalls, solien extorsionar grans propietaris tot exigint-los algun rescat. Moltes d'aquestes colles provenien de les files dels exèrcits carlins, que entre guerra i guerra (la darrera del 1872 al 76) bé que havien de menjar.

1874. Fulleda, les Garrigues.

«Diario de Barcelona», de 6 de maig (ARCA).

La Baixa Segarra garriguenca era zona d'operacions carlines per l'orografia, que permetia certa seguretat a les partides de soldats.

1885. Fulleda, les Garrigues.

Setmanari «El Perro», de 20 de desembre (FPIEI).

A la cèntrica plaça lleidatana de la Llibertat, la de Sant Francesc, hi hagué disputa entre alcalde i mestre. Pecat que no sapiguem per què!

1890. Fulleda, les Garrigues.

«El Eco de Cervera», d'11 d'octubre (FPIEI).

A l'època ho tenien clar: a Fulleda i Forés eren los límits de  la Baixa Segarra, subcomarca que incloïa també de l'Espluga Calva, Los Omells i Rocallaura en amunt. De tots aquests, fins no fa gaires anys, se'n deia segarretes. La microcomarcalització moderna, que va trencar aquells més amplis marcs geogràfics que encara tenien fa cent anys, està fent desaparèixer aquestes nocions de segarretes, urgellencs (tots los de la plana i zona regable del canal), garriguencs per als pobles del Segrià sec, etc. 

La notícia parla d'una colla de lladregots que rondaven per aquesta aspra zona, molt avinent per amagar-s'hi de la temuda Guardia Civil (espanyola), que (llavors com ara) repartia mastegots. 

1896. Fulleda, les Garrigues.

«Anuari Riera»  (BDH).

A final de segle, hi havia mig miler d'habitants, la xifra màxima de la història. Lo poble era aturonat i lo terme «montuoso y quebrado», en definició presa del Madoz. És sorprenent, però hi hagué dos barberies i s'hi guanyaven la vida: prova del costum masculí de fer-s'hi afaitar cada setmana. Amb l'arribada de les màquines elèctriques, lo negoci decaigué a la força. Fins avui: a Lleida i altres ciutats, los magrebins hi tornen a obrir establiments, generalment més bé de preu, i tornen a fer anar la navalla. 

Encara més: quatre tavernes o cafès! Un estanc, un ferrer i quatre botigues. Això sí que era consum de proximitat. Ara sort en tenen, a Fulleda i altres pobles garriguencs i del país, dels serveis porta a porta d'Amazon i companyia. També tres molins, probablement algun de farina i, sobretot, oliers. Sí que a l'acabament del segle hi havia escola, regentada per una mestra.

Segle XIX. Fulleda, les Garrigues.

Un dels patriarques avantpassats de la família Cantó fulledenca, amb vestit de mudar i barretina musca (enllaç).

1908. Fulleda, les Garrigues.

«Anuari Riera» (BDH).

Passats una dotzena d'anys, los dos dels molins oliers encara anaven. S'hi esmenten los noms de les primeres autoritats locals, sense oblidar-se del mossèn, només faltaria. Lo secretari, que (recordem)  s'emportava bona part del pressupost municipal, era l'encarregat de trametre les dades municipals a l'anuari. De cafès, un parell, lo del raval (l'arraval en terminologia lleidatana) i lo de la plaça. Un parell més eren més aviat tavernes, a on s'hi podia fer un got de vi, però sobretot anar-hi a buscar les garrafes per al consum familiar. En començant lo segle XX, ja disposaven de taxi, que era un servei de carruatges. 

1903. Fulleda, les Garrigues.

«El Porvenir», Valls, de 12 de setembre (XAC).

Als pobles segarretes i garriguencs meridionals, eren freqüents les relacions comercials i de proximitat amb pobles tarragonins de l'arquebisbat. Sempre se'n dona notícies en publicacions de la Conca o de l'Alt Camp. A la Festa Major, no hi podia faltar l'orquestra, llogada precisament de la capital vallenca. Llavors, los músics s'instal·laven a dispesa al poble, per fre-hi les funcions de ball, de concert i... de missa! 

1903. Fulleda, les Garrigues.

Setmanari «La Conca de Barbarà», Montblanc, de 27 de setembre (XAC).

En aquells temps, la compra a fiar era habitual, però de tant en tant comportava algun disgust. Aquests paios de la Cooperativa Fulledense no deixaven lo poble amb gaire bona reputació. 

 

1912. Fulleda, les Garrigues.

«Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana», Palma de Mallorca, 

de març (ARCA).

Lo butlletí dialectal que Mossèn Alcover havia iniciat al 1901 tenia molts capellans i preveres com a col·laboradors arreu dels Països Catalans. A Fulleda, lo rector Francesc Josep Porta en fou un dels informants, lo qual trameté a Mallorca «uns quants paquets de cèdules, molt escollides, fetes amb gran seny i fina competència». 

1909. Fulleda, les Garrigues.

«La Veritat», Valls, de 16 d'octubre (XAC).

Una disquisició lingüística de mossèn Porta sobre lo neologisme míting, en què defensa l'adaptació ortogràfica del mot al català, llavors encara sense les normes fabrianes publicades. Fa tristor de veure com los mots amb què acaba l'article són ben vius encara a la nostra societat: «i avui dia retuts, esporucats, casi sens alè de vida amb tota pena del nostre cor veiem que a casa nostra manen los forasters». Per cert, que si fos per mi, faria que la norma digués que cal escriure mítinc, igual que tinc o vinc o cinc o ornitorrinc, i fora excepcions!

 

1909. Fulleda, les Garrigues.

«La Veritat», Valls, de 2 d'octubre (XAC).

Defensa del fet de sermonar en català. Quan mirem enrere, descobrim que ens ho hem hagut de suar tot molt, i quan mirem endavant, encara hi ha molt per suar. Tot i la meua aversió anticatòlica i antireligiosa en general, cal retre honor a la clarividència i patriotisme del mossèn fulledenc (desconec si fill del poble): «És, doncs, molt convenient, just i posat en raó que honrem la llengua catalana servint-nos-en  per alabar a Déu, la Verge i els sants». 

1910. Fulleda, les Garrigues.

«La Veritat», Valls, de 7 de maig (XAC).

Poemeta moralitzant amb to de faula i cançoneta popular: la cabreta que segueix lo minyó i entra a casa, s'estampa contra l'espill de l'armari (trémol, que era això: un armari amb mirall). No s'hi reconeix i acaba trencant l'espill, amb lliçó moral per a noies i jovent: fugiu del perill. Cal conèixer-se per evitar accions contraproduents per a si mateix. 

1913. Fulleda, les Garrigues.

 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Lo poble llavors era ben comunicat: tenia l'estació de Vinaixa a una estona de carro. En canvi, actualment los trens passen més de pressa que mai, però no hi paren! Lo país hi posa lo terreny perquè desconeguts hi transitin sense cap, cap benefici local: és la desgràcia del capitalisme globalitzador. Als primers dos decennis del segle XX, ja s'havia iniciat lo despoblament, lent i persistent, de tota la resta del segle i part del que portem. 

L'escut municipal del segle XIX portava una creu de calvari. Potser en adoptar lo nou actual l'haguessen pogut millorar!

1932. Fulleda, les Garrigues.

«Aires de la Conca», Montblanc, de 30 de febrer (XAC).

L'arribada de l'electricitat al poble, amb la inauguració de l'enllumenat públic. D'això encara no en fa cent anys. La llum provenia d'una «central instal·lada a base de motor d'olis pesants». No contaminava ni res, oi? Això sí, amb la benedicció del bruixot de la tribu i tot acompanyat de música per a l'ocasió.

1986. Fulleda, les Garrigues.

Mata-segells en català de la fulledenca més famosa, amb motiu del segon centenari del seu naixement. Perquè no sigui dit que no l'anomeno en aquesta entrada del blog.

Església de Santa Maria de Fulleda

Foto: Santi Arbós (viqui).

[2253] La Baixa Segarra, la terra de la marinada

Quinalafem.blogspot.com

[2459] Lo Soleràs a l'Exposició Universal, 1888

 

1888. Lo Soleràs, les Garrigues,

 Exposició Universal de Barcelona.

Full de la revista, de la qual malauradament no en trobo la referència, pecat! Això ja ho té la xarxa: trobes alguna perla ací o allà, però no hi és ben documentada. En tot cas, és evident que es tracta d'una publicació periòdica d'aquell any de l'Exposició Universal barcelonina. Si no en trobem l'original, no les podem ampliar per causa de la poca qualitat de la imatge. Les fotos, les devien fer al mateix recinte de l'Exposició, com quan ara anem a Port Aventura i ens n'endossen alguna com a record imperible de la nostra visita. Si algun benvolgut lector en trobés la procedència, d'aquesta foto, agrairíem compartició d'informació, és clar.

Els vestits de mudar solien ser molt tradicionals, poc innovadors, i, probablement, com a hereus de casa pairal els devien rebre de son pare o padrí. Per tant, és prou probable que algunes peces fossin, no diré ancestrals, però sí que remuntessin als inicis del segle XIX o finals del XVIII. És de debò espectacular la barretina d'aquest vestit tradicional de pagès, que volia dir de terratinent, pas de jornaler. Molt segurament, barretina musca (morat fosc), tan típica de moltes contrades catalanes de nord a sud.

També en destacaria la faixa i la calça curta, encara no pantalons, un ús realment arcaic, de segles reculats. A banda de la roba, fixeu-vos en la cadira, tota de fusta treballada i cul tradicional de bova, és clar. 

La primera foto i la tercera són d'en Joan i Jaume Tamarit, probablement germans. L'altra correspon a Ramon Vilalta, de sobrenom «lo sec de Vilalta». Sens dubte, grans propietaris rurals i disposats a gastar-se una bossa de duros en aquest viatge i estada a la capital per visitar les meravelles del món mostrades en aquella primera Exposició Universal barcelonina. Si eren casats, les dones van quedar-se a la fonda. Crec que si haguessin anat amb ells, totes empolainades i empolistrades, les haurien inclòs a la foto. Ves a saber, potser les van deixar a casa, al Soleràs, que Barcelona era massa lluny, massa gran, massa bulliciosa, i de vegades amb prou feines si s'hi anava en viatge de noces, oi?

1900 ca. Torronaires d'Agramunt.

Amb barretina musca, com encara ara se'n conserva la tradició.

1900 ca. Pagesos de Vallfogona.

[1626] Solerassenca, del XX al XXI

[2336] De l'auto(mòbil) al cotxe (eslovac)

 

De l'auto al cotxe.

Mapa etimològic (enllaç).

Sembla prou probable que, en la majoria de llengües europees de totes les famílies lingüístiques, el primer mot que aparegué per a designar el nou invent fos automòbil,  en el sentit de 'cotxe de tracciól automàtica, per motor d'explosió', com escriu Coromines. Afegeix que en francès s'usava en aquest sentit des de 1876, i «substantivament des dels darrers anys del segle. en català abans de 1909», i que es modelà a imitació de locomòbil, que s'havia usat des d'inicis de segle XIX com a variant de locomotora. 

En la nostra llengua «s'usà exclusivament en la forma plena fins prop de 1920, i des de llavors s'abreujà com a auto, que en pocs anys se li va superposar fins a tornar-lo un mot antiquat». O sigui que la substitució d'automòbil per auto fou absoluta. Aquesta és, doncs, la paraula que aprengueren els nostres pares, encara nascuts abans de la guerra. Així la vam sentir a casa en la nostra infància, tot i que ja com a mot secundari de cotxe. La meua mare va aguantar-la més que el pare, potser perquè els homes, en aquesta temàtica, anaven més al dia en aquells anys, i les novetats lingüístiques se'ls empegaven primer (a través del castellà, és clar, sota obligat règim dictatorial espanyol, ara trasmudat en constitucional).

En aquells anys 20 d'ara en fa cent anys, començaren també a aparèixer nous autos: «autocamió, autotransport, autòdrom; i d'altres, com autoòmnibus: en una conversa filològica, cap a 1923-25, PFabra desaprovà de la forma abreujada autobús que s'estava generalitzant per imitació del fr. autobús [1908], compost amb bus, forma mutilada d'òmnibus, que s'havia estès en anglès i francès... més tard s'ha propagat l'anglès autocar [format amb l'anglès car, 'auto, camió'] per als que no són de servei fix». Per això, en aquells anys 20 i 30, entre nosaltres hi hagué certa restitució de la forma plena autoòmnibus, que no quallà. Prova que els parlants no sempre fan cas dels mestres, oi?

La forma auto restà majoritària a les llengües germàniques i eslaves (en aquestes, sovint en forma plena, automòbil, com en rus). És molt divertit el cas de les llengües nòrdiques, en què l'escurçament del mot original es feu per darrere: bil o bill, en danès, suec, noruec i islandès.

En anglès, però, arribà la substitució per car (del fr. medieval i del llatí CARRUM en darrera instància), atès que auto, com a prefix, present en altres neologismes, resultava poc precís. Ja s'havia fet servir durant tot el segle XIX per als vagons de tren, i des del 1896 per als automòbils, i que entre nosaltres va donar carro i carreta, motocarro. La influència de l'ang. car es desplaçà fins al portuguès, però pas fins al gallec, sota influència lingüística de l'espanyol peninsular, atès que a les Amèriques fou carro el mot triomfant.

De l'auto al cotxe. 

Mapa etimològic (enllaç). 

En italià i romanès, també en sard (però en aquest a través de l'italià), la paraula per a recanviar automòbil, massa llarga en el moment que comença a popularitzar-se l'ús de la màquina, i per recanviar també auto, prefix que s'anava acoblant cada cop a més màquines, fou simple i òbvia: hi esdevingué la macchina per excel·lència. 

Maquineta, raspa de collir aulives.

En canvi, és curiós que a les Garrigues, la màquina o maquineta per excel·lència durant la segona meitat del segle XX i fins a l'arribada de vanos i vibradors de recol·lecció automàtica de l'auliva, ha sigut el rascador o raspa o pinte o sarpa que es feia, es fa servir per arrancar l'auliva de la rama i fer-la caure sobre la borrassa. A casa, guardem com a relíquia la col·lecció que en tenia el pare, les més noves ja amb les pues de plàstic. Cada terra fa sa guerra.

Segle XX. De l'auto al cotxe. 

Mapa dialectas (enllaç). 

Com en gallec, en els territoris de la nostra llengua sota administració política espanyola, el mot auto fou substituït per cotxe, sota la influència de l'espanyol. En canvi, als parlars septentrionals, sota règim politicoadministratiu francès, el substitut adaptat fou votura < fr. voiture, igual que en els dialectes occitans, en què s'adaptà com a veitura. Excepte en aranès, que per adscripció administrativa a l'Estat espanyol, també ha anat incorporant el mot del castellà, eth coche. Prova que la via d'entrada dels neologismes a les llengües minoritzades sempre és la llengua dominant, i que en el contacte de llengües —per dir-ho suaument— la llengua de l'Estat sempre imposa la seua llei. Fins i tot en basc, kotxea ha anat imposant-se a la major part dels parlars èuscars al primer autoa.

Pel que fa al mot cotxe, el tenim documentat al segle XVI, és clar que com a vehicle de tracció animal. «No gaire més tard apareix la variant vulgar cotxo, deguda a un fet de fonètica popular, normal en els parlars orientals», escriu el nostre gran etimòleg, «i que encara sentírem a Barcelona en les primeres dècades del segle XX (jo l'havia oïda sovint a parents meus)». Però aclareix: «la gent fina deia cotxe, fins en la frasologia popular: 'creu-t'ho i aniràs en cotxe!', irònic per als de gran bona fe... No ha estat gaire diferent a Mallorca, almenys fins al principi d'aquest segle [XX]... i encara vaig sentir cotxo a Pollença (1964) a gent no pas ordinària».

L'altra gran qüestió al voltant del mot cotxe, n'és son origen, aclarit per mestre Coromines: «sobre si el mot ve de l'hongarès o del txec, vaig donar la bibliografia i les dades màximes al DCEC (I, 831). Els testimonis contradictoris s'expliquen per la confusió corrent a l'Oest entre Hongria i Eslovàquia, que és on sembla que apareix el primer document del mot (escrit koczi en un text alemany), l'any 1440, a la ciutat de Kósice (uns 200 km al NE de Budapest i a 25 de la frontera txecoslovaca-hongaresa); seria potser contracció del nom de la ciutat mateixa?» Per tant, ni txec ni hongarès, sinó d'origen eslovac! (moltes fonts, però, donen com a origen la ciutat hongaresa de Kocs). Els carruatges foren anomenats sovint segons el lloc d'invenció, com ara berlina o landau. 

També fou a la base de l'ang. coach, un llarg carruatge de quatre rodes cobert, però allà restà circumscrit als vagons de trens, sense que arribés a fer el salt a la carretera. Potser perquè la gran rellevància del ferrocarril, tant a Anglaterra com a Amèrica, ho impedí. 

[2308] Espill, o un altre mot que es perd

[2294] Lo carrer del Diputat Macià a les Borges, 1918

 

Anys 1910. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

Imatge postal amb fotografia de Roisin, establert a la capital catalana cap al 1910. La imatge, doncs, pot datar-se en aquella segona dècada de l'inici del segle XX. S'hi veu l'actual carrer Nou, dedicat al diputat Francesc Macià, des de poc després de la seua elecció a les eleccions de 1907 com a diputat de la Solidaritat Catalana. 

1918. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

La botiga de bicicletes, i també armeria, d'aquest carrer. El gran cartell de damunt de la porta diu «Alquiler de Bicicletas, reparaciones y accesorios de A.Companys». Potser se'n deia, simplement, «La Armeria», que devia ser el negoci original. Hi tenien, diuen en l'anunci, assortit variat d'escopetes, pistoles i ganivets, com si de cols i bròquils estiguéssim parlant. Atenció: pistoles automàtiques a 20 pta, que era una quantitat prou respectable per al moment, i «revolvers casi gratis»! Ni que fóssim a Texas, oi?

1918. Lo carrer del Diputat Macià, les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 9, d'1 de juny (FPIEI).

En l'ampliació, hi veiem un parell de personatges agafant les bicis pel manillar. Potser l'amo i l'operaire. I el gos de la casa. En aquells anys, s'imposava amb força l'afició a la bicicleta, que també feia un bon servei com a mitjà de transport, per traslladar-se als pobles veïns o fins al tros. Les antigues portalades s'obrien cap a fora, i deixaven pas a la porta de la vidriera. Les portalades es plegaven ben planes a la paret. 

Anys 1930. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

El carrer dona perpendicularment a la façana de l'església, davant per davant de les escales i la portalada principal.

Anys 1910. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

L'expectació per la fotografia fou ben gran, aquell dia, amb tot de dones i canalla al mig de carrer, sense empedrar, a diferència de les voreres, fetes de grans lloses. Algun carro s'hi veu aparcat. Els homes devien ser a l'auliverar.

Anys 1910. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

Una altra fotografia amb bona expectació dels veïns. Sembla que el carrer tombava cap a aquest lateral. Un carro ben carregat de garbes de camí cap a l'era, a esperar la marinada per batre i trillar el gra.

1912. Lo carrer del Diputat Macià, 

les Borges Blanques, les Garrigues.

Les imatges tenen poca definició, però són interessants. La segona postal porta data de circulació de 1912. Ja hi diu carrer del Diputat Macià. Mentre que a la primera, idèntica, porta encara el nom del carrer Nou, convenientment traduït amb el castellà obligat de l'època. La primera edició d'ATV devia ser d'un parell d'anys anterior, cap al 1909-10.

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 9, d'1 de juny (FPIEI).

Un altre anunci: el de la «Banda Borgense», que s'ofereix per a Festes Majors, amb «audicions de tota classe amb peces musicals, concerts, balls, etc. a preus summament econòmics». Amb la seguretat que «és de les millors»!

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 4, de 24 de març (FPIEI).

Al ple municipal d'11 de març s'hi discutí sobre el deute de la festa major «d'ara fa dos anys» a la Banda Borgense. No s'hi posen d'acord sobre un deute de 45 duros. És cert que músic pagat fa mal so, diu la dita, però aquest deute era realment consistent.

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 4, de 24 de març (FPIEI).

Aquell mes de març de 1918, el diputat Macià visità les Borges, amb una multitudinària benvinguda i la corporació municipal en ple en la rebuda a l'estació de tren. La banda musical, potser la mateixa «Borgense», «llençà a l'aire les vibrants notes dels immortals 'Segadors'». A la nit d'aquell diumenge 17 de març, assistí el diputat a la funció teatral que es feu a honor seu, per part de la companyia del Foment, «veient-se amb aital motiu lo dit teatre ple de gom a gom». El programa fou, primer, un monòleg del director titulat Lo Lladre, seguit d'un un xistós sainet.

1918. Les Borges Blanques, les Garrigues.

Revista «Sang Nova»,  les Garrigues, núm. 4, de 24 de març (FPIEI).

Agulles amb el retrat del diputat, a 25 cèntims (de pta), mostra de la popularitat de Macià a les Garrigues.

a 

1918. Revista «Sang Nova», 

les Borges Blanques, les Garrigues, núm. 9, d'1 de juny (FPIEI).

Preciosa portada de la revista amb dibuix signat de Vidal, al·legòric al Corpus de Sang, amb el segador amb la falç al puny. La revista era la portaveu de les Joventuts Nacionalistes Republicanes garriguenques. 

[1320] Les Borges Blanques de fa cent anys

[2285] Les Garrigues bombardejades, 1938-39

2021. Bellpuig, l'Urgell.

Inauguració del monument en record de les víctimes de la guerra darrera. El 4 de gener de 1939, quan el front ja havia passat per sobre de la població, llavors ho feren els avions feixistes italians al servei dels franquistes espanyols (enllaç). Recordem per no oblidar.

1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Alfés.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. Granyena de les Garrigues.

 1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Alfés.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Les Borges Blanques.

1938-39. «Relazione sugli  effeti  del munizionamento usato dall'aviazione legionaria, Volume II. Documentario fotografico».

Recull d'imatges dels efectes de les bombes sobre els pobles. Quan la guerra estava més que dada i beneïda, els feixistes es van acarnissar sobre la població civil. Part de les fotos corresponen a pobles de les Garrigues (Granyena, Castelldans, les Borges) i Alfés. 'Només' volien provar els efectes de la munició, o sia, que l'acció no responia a cap suport d'acció bèl·lica terrestre. Probablement, van triar els poblets garriguencs per estar allunyats de focus mediàtics, llavors ja tots posats en la imminent caiguda de Barcelona. Tant de bo que s'haguessen xafat los collons, que deia lo padrí. 

1938-39. Granyena de les Garrigues.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Castelldans.

1938-39. Les Borges Blanques. 

1938-39. Castelldans.

[509] Les Borges Blanques, 2 d'abril de 1938

[505] Lleida sota les Ales Negres feixistes