[2168] Una prèdica a la Granadella de 1891

1894. La Granadella, les Garrigues.
Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (MDC).
El campanar de l'església reflectit a l'aigua de la bassa.

1891. La Granadella, les Garrigues.
«La Campana de Gràcia», 2 de març (ARCA).
Un frare de la ceba, desplaçat al poble garriguenc a fer-hi les prèdiques quaresmals, incendiava els parroquians i «se coneix que no té pèls a la llengua, perquè les hi engalta pel descosit». En temps passats, era freqüent aquest tragí de frares predicadors d'una església a una altra, eren com a estrelles convidades, enllustraven els fidels i donaven prestigi als mossens rurals, de vegades més justets en aquests afers més eteris dels sermons més elevats.

El cas és que aquest frare se les tenia des de la trona granadellenca amb els polítics, presa fàcil encara avui a la premsa i a les converses. Els acusava de lladres, cosa comprovada en tants i tants casos (pas en tots), i els posava al mateix sac, tant se val si eren de dretes com d'esquerres. «Després les emprèn contra les autoritats locals per haver tolerat un ball de màscares». Cosa que deixa el camí planer a l'articulista per reblar «com si els capellans, al posar-se faldilles, no anessin disfressats per tot dia, i els frares encara més que els capellans». No caigué gens de bé al mossèn local i al frare convidat aquesta llicència carnestoltesca, i les engaltaren ben furibunds «contra les famílies més conegudes i qualificades de la població que organisaren lo ball de màscares», i a l'hora de la confessió els negà l'absolució i tot. Només absolgueren un noi  que aixecant-se del confessionari «digué que tant li feia que l'absolguessen com no» per no donar-li la raó.

La cosa acabà als tribunals, amb denúncia del capellà contra un veí per injúries a la religió. El veí s'hi tornà amb acusacions de calúmnia manifesta. La politització dels capellans des del segle XIX i fins a la guerra civil i fins al concili Vaticà II, responia a la sensació d'amenaça amb què vivien els nous aires socials i polítics que tan a poc a poc anaven bufant. Ara encara queda més d'un cardenal desfermat, i de tant en tant es fan servir les prèdiques com a mítings, però la renovació del magisteri postconciliar va canviar la relació secular de molts capellans amb els fidels basada en la por, la submissió i l'anatema. Aquesta radicalització política de la capellanada va fer créixer encara amb més força l'anticlericalisme, en un cercle desgraciat que portaria a cremes de convents i d'esglésies de part dels més anarquistoides, cosa que faria llençar penosament el catalanisme conservador a les mans de la dreta espanyola antirepublicana i antidemocràtica. Sobretot, però, allò que ha canviat és el públic, abans fidel, però que cada cop menys ja no combreguem amb rodes de molí.

L'article es clou amb un parell de casos d'abusos capellanescos, probablement certs però ves a saber si a les poblacions que s'hi citen, una de les quals Torrebesses. El capellà hi estava més preocupat per les coses terrenals que no pas per les espirituals. Un de cert que sí que puc reportar tingué lloc al Soleràs, després de la guerra, quan al meu padrí el mossèn l'obligà cada divendres a portar-li en secret dos rals de per vida, per perdonar-li haver estat alcalde republicà. Fins que al poble canviaren de mossèn i se li perdonà la penitència a canvi del silenci etern. No complert, és clar.

La inutilitat manifesta de les coses de l'Església durant totes aquestes darreres setmanes de confinament haurà fet obrir els ulls més d'un i d'una, és clar. El fet religiós de les persones no s'hauria de confondre mai més amb la institució d'una església, oi?

Anys 1910-20. La Granadella, les Garrigues.
L'interior de l'església al primer terç del segle XX.

[1097] Granadella, capital de la Garriga

[2102] Excursió a les pintures prehistòriques del Cogul, 1908

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
La roca pintada pels pobladors prehistòrics del riu Set, tal com era fa poc més de cent anys, i abans de la moderna museïtzació que s'hi ha fet.

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Ressenya de la sortida d'un dia per «aquells camins quaternaris del segle XX» al Cogul, per conèixer de primera mà les pintures rupestres allà trobades. L'excursió es feu en tartana, és clar, de pas molt suau fins a la Bordeta i tota la resta del camí a base de sostracs constants, que provocaven reiterats «cops de cap a la tartana pel radere i al veí del frente pel davant, concertant acompanyat de la corrsponent música de oixques, arris, passa aquí, passa allà, que entenen los animalets de tiro». El camí pedregós alternava en alguns fondals amb les «roderes plenes d'aigua i llac, fonda la de la dreta i alta la de l'esquerra, fonda la de l'esquerra i alta la dreta». Una deliciosa crònica costumista de l'època. 

1908. Aspa (el Segrià).

«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 

El pas de la tartana dels excursionistes per Aspa, per damunt del vell pont del riu Set, i el cingle sobre el qual s'ajau el poble, amb l'antic palau episcopal al fons de tot, amb belles vistes sobre el Segrià. No s'esmenta a la crònica el pas pel Canal d'Urgell, ja construït aleshores, i que també tenia pont per travessar. 

1908. Aspa (el Segrià).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
El pas del camí per un gran toll enfangat provoca la primera gran dificultat de la jornada: «quina marimorena se va armar!». Se'n van sortir sense que calgués baixar a empènyer... només descarregar un parell de passatgers, entre els quals l'autor i fotògraf amb «la màquina fotogràfica, lo trípode...» per alleugerir-ne el pes i permetre que les mules traguessin el carro del fangar. 

1908. Aspa (el Segrià).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Arribada a Aspa, després d'«un quart d'hora de pujada costeruda». Els sorprèn la gran plaça del poble, que tenia ara fa cent anys sobre els 700 veïns i unes 200 cases. Tocaven les campanes a missa major, car era diumenge, però per fer-se a l'ermita (de Sant Sebastià).

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Continua el camí «tenint envant auliverades aixarraïdes, bocins de camps, uns plens d'herbres, altres conreuats i el camí pedregós amb claperes i pols arrossegant-se per aquell planissell com una serpeta brunyida».

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
La canalla surt a rebre la comitiva dels excursionistes, fet que s'aprofita per immortalitzar-los davant la silueta del poble ajagut als peus del campanar, des del camí dels Aubagés (com n'ha dit sempre mon pare, del Soleràs), a l'altre costat del riu Set. 

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Altres socis del CEL havien fet cap al Cogul pel camí de Puigverd i en arribant allà l'expedició que arribava pel camí d'Aspa, tot el grup s'hi reuní. «Acompanyats de la mar de canalleta, tota la del poble, d'uns quants hòmens que ens feien l'obsequi d'ajudar-nos i un d'ells amb una escala, una galleta d'aigua i uns drapots» s'encaminen cap a la cova, passat el pont cap al camí de l'Albagés.

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).

«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 

Una altra perspectiva de la roca pintada. Hi veiem una segona càmera que enfoca la cova, marcada amb una creu. Més la màquina de la foto. Així doncs, el fotògraf Herrera va portar-hi dos màquines, aquesta segona potser operada pel seu amic i dibuixant Lluís Izquierdo, autor de la (primera segurament) reproducció acolorida de la pintura prehistòrica.

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Els estris que els procuraren els hòmens del poble eren, és clar, per xopar «la roca a bocinets a mida que es van estudiant i mirant les figures».

1908. Les tombes del Saladar, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Les tombes del Saladar, que posteriorment foren datades d'època andalusina.

1908. Les tombes del Saladar, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
Les sepultures excavades a la roca. 

1908. Les tombes del Saladar, el Cogul (les Garrigues).
«Al Cogul!», Manuel Herrera i Ges (text i fotos).
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 
De retorn al poble, a la una, hora de dinar, tornen a creuar el riu Sec, «que de veure'l tan alegroi amb sa poca aigua que el passàrem sense mullar-nos per damunt d'unes pedres, ens avivava la gana». En acabat, tomb pel poble i visita a l'església. De camí cap a Lleida, se'ls feu fosc ja a Aspa. «Prompte perdérem de vista a la tartana que portava als demés excursionistes no davant sinó radere nostre. A paupons, sense sapiguer a on posàvem los peus, no poguent-nos moure de la trilla del camí per no perdre'ns, ja que no s'hi veia gens i trepitjant ara fang ara aigua i entrepussant moltes vegades, arribàrem a la Bordeta».

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).

«Les pintures quaternàries de la cova del Cogul», Abbé Henri Breuil.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 

Dissertació sobre les característiques i importància de les pintures del Cogul de part del gran especialista de la Universitat suïssa de Fribourg, que les havia visitades feia poc juntament amb Cererí Rocafort. Es destacà, sobretot, el gran caràcter realista de les escenes, igual que les pintures de Cretes, al Matarranya. 

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).

«Les pintures quaternàries de la cova del Cogul», Abbé Henri Breuil.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 

Descripció dels grups pictòrics d'aquests «frescs delicats, vells de deu mil anys potser».

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).

Dibuix de Lluís Izquierdo.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», any I, núm. 10, octubre (ddd-UAB). 

Les pintures les va descobrir el rector del poble del Cogul, en Ramon Huguet, l'any 1908, però qui de seguida les van donar a conèixer i les van valorar foren l'historiador Ceferí Rocafort (Les pintures rupestres de Cogul, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», 1908) i els excursionistes del CEL.  

1908. La Roca dels Moros, el Cogul (les Garrigues).

Vistes de la museïtzació recent de la roca pictòrica.

[1167] Descoberta de les pintures del Cogul

[1601] Ressenya de les Garrigues històriques, més

[2064] Les bregues civils als Omellons del segle XIX

1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).
Vista parcial del casal barroc (segle XVII) de la hisendada família omellonenca dels Llorac, amb la portalada neoclàssica de final del segle XVIII, amb escut heràldic inclòs.

1850. Els Omellons, les Garrigues.
«El Áncora», de 21 de maig (ARCA).
Notícia del segrest del jove hereu de casa Feliu, de 17 anys, que tingué lloc mentre treballava al tros, a la partida de Castellot. Els dos malfactors, manta al coll i patilla (l'un rodona -gran patilla fins a mitja galta-, i correguda l'altre -per sota la barbeta), s'esmunyiren en la foscor per desaparèixer i no ésser trobats. Però de seguida, s'alçà el sometent del poble per aconseguir-los [aconsigar-los, dit en popular lleidatà]. També els mossos d'esquadra de Sant Martí de Maldà s'afegiren a la recerca i captura i demanaren suport als mossos de Cornudella i l'Espluga de Francolí, per tal com creien que els fugitius s'havien dirigit cap allà.

Probablement, la intenció dels assaltants era la de cobrar un rescat per la vida del xicot, que la família, terratinent i benestant, es podia permetre. O potser una revenja per qüestions d'herències o de veïnatges, o qui sap si un passar comptes de velles discòrdies per la propietat derivades dels canvis de mans de la terra que, de vegades o sovint, la liquidació de l'Antic Règim va provocar des de començament d'aquell segle, i que les guerres carlines van accentuar en promoure la venjança i la represàlia.

En aquells temps, no era freqüent trobar bones notícies a la premsa, i, per tant, la majoria de noves solien anar a raure a la crònica negra. Però és que encara avui costa de trobar-ne, passats cent cinquanta anys i havent canviat i millorat i diversificat els mitjans de comunicació fins a límits siderals. En el fons, potser no hem canviat tant: les tendències de l'ànima humana costen de reeducar o de revertir, però no hem de desesperançar-nos, i potser arribarà el dia que el Telenotícies sigui només per a les bones notícies, oi?

1853. Els Omellons, les Garrigues.
«El Áncora», de 13 de juliol (ARCA).El cas és que el nostre petit poble dels Omellons tornava a les pàgines de la premsa aquell estiu de 1853, ara per causa d'un assassinat! La notícia diu que tot plegat començà al dia de Sant Miquel, i això només pot ser perquè aleshores -i fins a mitjan segle XX-, Sant Miquel era al 8 de maig. Aquell dia, en N. Llorat (així l'identifica la crònica), pagès i d'una de les cases més hisendades del poble, resultà ben malferit d'un atac perpetrat per un altre pagès del poble, casat i amb set fills, dit Besost Viola, empresonat a Lleida a catorze anys.

Un fill d'aquest, d'uns 24 anys, cap al 29 de juny, al camí de la Floresta a prop de Juneda es topà amb l'hereu de cal Llorac (i no pas Llorat), que ja havia sigut testimoni de l'atac a son pare del dia de Sant Miquel. Ningú sap què ocorregué entre tots dos, ni si es toparen per (mala) sort o si ja hi quedaren per trobar-s'hi, ni encara menys ningú pot saber què es digueren. D'aquella feta, només uns segadors del terme es pogueren atestar que trobaren el noi Viola tot ple de sang, mentre que l'hereu Llorac jeia al tros amb 28 punyalades i una ferida d'arma de foc!

La notícia, però, ens dona pistes de l'origen de les malvolents, i finalment sagnants, discòrdies entre totes dos famílies, durant els enfrontaments de la Guerra dels Set Anys, ço és, la primera carlinada de 1833 a 1840. Aquell conflicte, que sovint ha sigut tractat amb indolència pels historiadors, esdevingué una veritable contesa civil entre catalans, més enllà del marc bèl·lic general (carlinada i tradicionalisme pairal sollevats contra el reialisme liberal burgès) en què s'emmarcà.

En aquella cruïlla històrica de liquidació de l'Antic Règim, els canvis en els règims de tinença i explotació de la terra provocaren una sacsejada pregona dels fonaments feudals sobre els quals durant segles els petits propietaris, masovers i jornalers s'havien acomodat. Moltes tinences eclesiàstiques i comunals foren desallotjades d'ús i venudes, alhora que els impostos de l'Estat cada cop més arribaven més avall en l'escala social. Aquesta situació explica, segons l'historiador Josep Fontana que, a diferència del que passà a França, entre nosaltres les bullangues rurals presentessin una característica molt particular:

«Así se puede explicar lo que con el esquema francés resulta inexplicable: que la aristocracia latifundista se situase en España del lado de la Revolución [liberal], y que un amplio sector del campesinado apoyase a la reacción [carlina]. No podría entenderse correctamente la importancia que el carlismo tuvo en el siglo XIX español, si se ignorase esta raíz de revuelta campesina (no de revolución, puesto que carecía de soluciones para el futuro), y se quisiese reducirlo al discutible y trivial problema jurídico de la sucesión, o al entusiasmo que pudieran suscitar personalmente tío y sobrina, que allá se andaban uno y otra en cualidades de gobernante. Eran dos concepciones distintas de cómo debía estar organizada la sociedad las que se enfrentaron en unas guerras civiles sangrientas, que fueron mucho más que una simple pelea entre frailes montaraces y conspiradores de logia, como algunas caricaturas, de uno y otro lado, pretenden. Y en esas concepciones contrapuestas de cómo debía organizarse la sociedad, el problema de la tierra ocupaba un lugar central». 

Josep Fontana (1975): «Transformaciones agrarias y crecimiento económico en la España contemporánea», dins «Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX», Ariel, Barcelona, pp. 162-163.

En definitiva, i tornant als luctuosos fets dels Omellons, que són només botó de mostra de tants altres fets similars al llarg i ample de la nostra geografia, les grans famílies hisendades patiren en les carns del propi patrimoni durant aquell primer alçament camperol (tal com es diu al diari, «el Llorac sufrió pérdidas considerables en la guerra de siete años»), que la victòria reialista liberal degué retornar a lloc més interessos, és clar. D'això se'n derivarien ressentiments, nafres, malvolences i rancúnies infinits que, tard o d'hora, havien d'esclatar en forma de sanguinolenta i mortal venjança.

1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).
Detalls de la façana del casal dels Llorac, que  lluïen una branca de llorer dibuixada a l'escut. 

1853. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 8 de juliol (ARCA).
Aquesta crònica afina més en els noms dels malaurats protagonistes del crim: el difunt jove era en Jaume Llorac, hereu d'en Jaume Llorac, ric hisendat omellonenc. La família junedenca dels Guiu, que segaven no gaire lluny del lloc dels fets, prop de Marga(lef), «salieron en persecución del agresor y después de capturado lo entregaron a la justicia de dicho pueblo». Sembla que el judici anà per la via ràpida, atès que només una setmana després ja hi havia sentència, «por la cual se le condena a la pena de muerte en garrote». 

1854. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», d'11 de desembre (ARCA).
Hagué de passar un any i mig, però, per tal que la condemna fos executada. La breu crònica de final de l'any següent esmenta la fi serenya del reu, i l'identifica com a Josep Besó (Viola). En aquells temps, la pena de mort era vista com a càstig amb efectes preventius de futures malifetes. 

1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).
El gran casalot barroc, a l'entrada del poble a l'altre costat del pont sobre la riera. La portalada amb l'escut heràldic resta tapada en aquesta imatge per l'herbassar del marge de la riera. 

1850. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 24 de maig (ARCA).
Els temps eren tèrbols als Omellons i, en general, a la Catalunya profunda d'aquella època, a mitjan segle XIX. Un segrest de l'hereu de casa Feliu sacsejà la vida del poble. El modus operandi es basava en cartes anònimes d'extorsió i sembla que el cervell era un malfactor de l'Albi. S'hi demanava a les famílies diners (de tres a vuit unces d'or segons el cas), amb la corresponent amenaça de greus represàlies si no s'abonava, com en el cas de la família Feliu. Molts d'aquests delictes no eren denunciats i és probable que fossin més freqüents del que se'n recull a les cròniques. 

[2063] Dels Aumellons garriguencs al 1812

[2063] Dels Aumellons garriguencs al 1812

Segle XIX. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Segell municipal de l'ajuntament, en què hi ha, és clar, tres ametllons o ametlles tendres. Es tracta d'un escut parlant, que són aquells en què el dibuix deriva del significat propi del nom. Encara que aquest procés ha estat un recurs molt popular en l'heràldica municipal del segle XIX, sovint no concorda amb les antigues armes dels termes o senyories. En el cas d'aquest poblet garriguenc, a més, la pronúncia popular en Au- n'acabà amagant la veritable etimologia, que no prové pas d'aumetlla, sinó que es tracta, Coromines dixit, d'un diminutiu d'omell, que al seu torn ens remet a om. Per tant, més aviat hi hauria hagut d'haver tres arbres i no pas tres fruits. Però així de fàcil és que la gent, en un moment determinat de la història, s'oblidi de l'antic sentit del mot per donar-n'hi un de nou, en aquesta ocasió per la gran similitud i freqüència d'ús del mot aumelló en aquelles terres omellonenques. 

1812. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Diari «El Conciso» de Cadis, de 4 de novembre (BDH).
El cas és que aquest petit poble garriguenc, que viurà una gran bufada demogràfica des de l'inici d'aquell segle XIX, és un dels nostres primers pobles a l'hora de veure'l escrit, per primer cop, en un periòdic a l'albada de la premsa històrica al nostre país. Potser d'ací uns anys en buscarem els primers que foren citats a internet, o retratats al facebook o a l'instagram.

Els Aumellons foren, doncs, un dels primers topònims ponentins citats a la premsa mundial. No pas a la nostra premsa nacional, que cap al 1812, poca promiscuïtat oferia encara, sinó a la del nostre (estimat, o no) Estat veí (espanyol), sota les urpes del qual vivíem aleshores. Tot i que això no anà ben bé així, atès que entre 1810-14 bona part del territori de Catalunya emergí com un Estat independent sota la capa d'en Napoleó. Episodi poc divulgat en la nostra historiografia nacional(ista) per tal com 1) la interpretació de la guerra del Francès com a guerra de la Independència (espanyola) ha estat predominant, gràcies a la força historiogràfica espanyola, 2) la creació d'un Estat d'òrbita gavatxa tampoc no fou del gust dels nostres historiadors renaixenços, formats dins aquests mites historiogràfics espanyols i recelosos per això mateix de tot afrancesament, i 3) la poca incidència real i històrica d'aquest Estat català pronapoleònic que visqué en armes durant tota la curta durada que tingué.

Fos com fos, mentre a Espanya s'hi vivia la revolta patriòtica d'ànima liberal i s'hi promulgava la Constitució de Cadis (1812), bona part de Catalunya en restava al marge, sota (pseudo)domini gavatxo. La Guerra del Francès també fou una (altra) guerra civil entre nosaltres, o entre la nostra classe dirigent, migpartida entre (a)francesats i (a)espanyolitzats durant aquell primer gran i punyent embat de la crisi de l'Antic Règim al nostre país. 

Un dels episodis d'aquella guerra ens trasllada als Omellons de 1812, al dia 1 d'octubre, quan un batalló de l'exèrcit reialista, sota comandament i finaçament del general pallarès Eroles (del baró d'Eroles n'haurem de parlar un altre dia), amb 800 efectius d'infanteria i 60 de cavalleria (la meitat de son batalló), partiren de Reus cap als topants dels Omellons, a on arribaren a les 3 de la tarda de l'endemà, en una marxa de 40 a 50 quilòmetres, en part feta de nit amb tota seguretat. Allà se n'hi anaren a topar amb una partida de ronda de la guarnició bonapartista de Lleida, de 500 homes. La capital ponentina era dominada pel governador francès Henriot des de la presa de la ciutat al sagnant setge de 1810. 

La cruesa de les guerres (de tots els temps i també d'aquell temps) se'ns fa perceptible amb una sola frase: «Todos fueron pasados a cuchillo menos 150 que mandó reservar el general para contener los excesos del gobernador Henriot», al qual se li comunicà la desfeta gavatxa per mitjà d'«un sargento gravemente herido que le envió». Acte d'una impietat més enllà de la nostra benpensant sensibilitat actual. Els presoners foren conduïts al port de Salou on els embarcaren, en destinació a algun camp de concentració per tal d'intercanviar-los per altres soldats captius per l'enemic o com a eina de xantatge davant de les autoritats militars (franceses) del nostre amagrit Estat català. 

Atès que el xoc bèl·lic tingué com a protagonistes dos exèrcits, cal pensar que tingué lloc en alguna part del terme on l'una tropa emboscà l'altra o a on s'hi encararen obertament (a cuchillo, o sia, amb baioneta calada al fusell, com a les pel·lícules però de veritat), i que el poblet garriguenc no sofrí grans desgràcies. Res no s'hi diu en la notícia de les baixes de l'exèrcit vencedor, però de ben segur que des del moment mateix d'acabada la batalla, els omellencs hagueren de respondre, si us plau per força, a les necessitats dels ferits i de manutenció de persones i cavalls dels supervivents, ferits o no, presoners o no. Per poca estona, per sort, ja que el dia 3 ja tornaven a ser a la costa, segons la crònica periodística, que el dia 4 ja era publicada... a més de mil quilòmetres de distància. Tot un prodigi de rapidesa comunicativa en aquells temps de fa dos-cents anys, a base de correus a cavall, substituïts de posta en posta.  

1812. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Diari «El Conciso» de Cadis, de 4 de novembre (BDH).
Aquest fou un dels primers periòdics del nostre Estat veí, de tendència liberal nascut a l'ombra de la llibertat de premsa que els vents de les corts de Cadis portaren en aquells anys d'implosió de l'Antic Règim. Es publicà entre 1810-14 i recollí d'una banda les deliberacions dels ponents constitucionalistes, entre els quals també una bona colla de catalans (una altra mostra del nostre propi drama civil), i, de l'altra, els avatars de la guerra contra les tropes napoleòniques a tota la península, també dels que se sofriren en terres d'aquell esprimatxat Estat català afrancesat que s'havia constituït i a on s'hi començaren a publicar els diaris en francès i català, com sembla que s'esdevingué al primer diari lleidatà després de l'ocupació francocatalana de la ciutat de Lleida al 1810.

Guerra del Francès (1808- 1814).
Una representació moderna d'un episodi bèl·lic de la Guerra del Francès, que recull aquell enfrontament civil entre les tropes franceses amb la bandera catalana i les tropes reialistes (espanyoles) amb gorra frígia abarretinada. Les dos ànimes del país migpartides durant la pertorbació i capgirament socials que significaria la transformació, a batzegades, de l'Antic Règim al nostre país.

1815. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 2 d'abril (ARCA).
Si suara vèiem com el poblet garriguenc encapçalava els honors d'ésser un dels nostres primers pobles esmentats als orígens de la premsa escrita, no gaire temps després, una segona notícia va portar altre cop els Omellons a les planes dels diaris, en perdre's a Barcelona uns documents de l'omellonenc Pere Joan Aixalà, hisendat de la localitat o potser un cabaler que feia negocis a la capital, aneu a saber! Devien ser papers ben interessants, atès que se n'oferia tres duros, tres!, de recompensa. La raó a on s'adreça a l'afortunat que pogués trobar-los, al carrer barceloní de la Vidrieria, era regentada per un italià i allà s'hi importava pasta napolitana. La qüestió és quins negocis podia tindre aquest omellonenc amb aquell napolità?

El diumenge de Quasimodo és el de vuitada de Pasqua. Arribà a esdevindre nom propi: el més famós i conegut en fou el de l'esguerrat protagonista de Nostra Senyora de París d'en Víctor Hugo. L'origen del nom rau en l'antífona o tornada del psalm de l'entrada a la missa d'aquell diumenge, que comença amb l'expressió llatina Quasimodo geniti infantes, com infants recents nascuts.

[1670] Els Omellons garriguencs, més