Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris les Garrigues. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris les Garrigues. Mostrar tots els missatges

20170403

[1670] Els Omellons garriguencs, més

1913. Els Omellons (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista de la població, amb els tres ametllons al centre.
1913. Els Omellons (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
A començament del passat segle, encara hi havia la temptació de recuperar la grafia arcaica (i etimològica) amb la ela, que probablement la tradició oral dels veïns ja estava perdent o havia perdut del tot. És notòria la identificació d'aquesta zona com la zona geogràfica històrica de la Baixa Segarra, en els límits de la plana urgellenca.

Aquí sí que s'especifica que l'escola era per nois i noies. A més, «en lo terme, que és muntanyós..., hi abunda la pedra de construcció i s'hi cull molt oli i de bona qualitat». Llavors ja amb 4 molins! Això sí, poques verdures, «perquè hi escassegen les aigües».

Cap a l'inici del segle XX, atenyé més de 500 habitants, que ja al cens de 1920 s'havien reduït a 451, la meitat gairebé de feia ben just quaranta anys. La davallada demogràfica no s'aturarà i actualment compta amb cap allà les 250 ànimes. És més que una llàstima, és una iniquitat, que a aquestes alçades de segle XXI no sapiguem, com a societat, com permetre una vida digna a la gent dels pobles, arrelada al seu medi i amb els serveis que puguin necessitar avis i joves. Esperem que la nostra propera República sàpiga fer-ne una prioritat, del tant desitjat reequilibri territorial.
Anys 1970. Els Omellons (les Garrigues).
Imatges panoràmiques del poble enllà dels ametllers i els sembrats. La casa de Ca la Lloraca fou un casalici pairal aixecat a l'entrada del pont vell a final del segle XVIII, en un moment àlgid de l'arbequina recent arribada, que disposà de molí d'oli i de farina.
(fototeca.cat).
Anys 2000. Els Omellons (les Garrigues).
L'escut dels Llorac, amb una branca de llorer, és clar. El molí d'oli ja és testimoniat al segle XV. Els Llorac foren una hisendada família lleidatana amb grans possessions al terme.
Anys 2000. Els Omellons (les Garrigues).
L'Ezequiel Llorac i Aguilar (1846-1888) ha estat el més famós de la nissaga, atès que fou poeta romàntic (en el castellà obligatori de l'època). El títol del seu principal poemari era Vibraciones del sentimiento (1878). Fins i tot dedicà alguns poemes a la borbona regent (espanyola), reina Maria Cristina, mare d'Alfons XIII, durant l'etapa en què exercí de periodista i articulista a la capital del reino. Signes d'aquells temps! En aquells mateixos anys, la casa pairal dels Omelloncs es trobava en gran i franca decadència per tot un seguit d'adversitats que provocaren que des de mitjan segle la família entrés en caiguda lliure i finalment acabés desintegrada, fins al punt que la mare de l'Ezequiel, que el sobrevisqué, va morir en una absoluta misèria.

Diuen les (poques) cròniques del malaurat escriptor omellonenc que un fort i insuperat desengany amorós el portà a la vesània i, a la fi, al suïcidi mentre era intern del manicomi de Sant Boi. 
Anys 1980. Els Omellons (les Garrigues).
L'escut heràldic del petit poblet garriguenc.
Anys 1980-2000. Els Omellons (les Garrigues).
Diverses vistes de la població, captades de la xarxa (amb agraïment als autors inclòs). Ara fa molt de temps que no hi sóc anat, i no sabria dir si l'antic pont sobre la riera encara resisteix o ha estat fatalment endut pels vents de (fals) progrés en la renovació de les carreteres d'aquests darrers decennis. Si algun estimat omellonenc-a ens ho fa saber, li ho agrairem. 
2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Esplèndida vista aèria del poble, ajagut al peu de l'església.
2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Detall del poble antic, del qual se'n reconeix ben bé la fesomia, i del terme de secà. Les granges són ara les altres grans protagonistes del paisatge.
2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Una altra perspectiva a vol d'estornell. Quin plaer tindre un poble sense adossades!

2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre. 
No fou poble de la jurisdicció d'Escala Dei, tal com l'entrada de l'enciclopèdia.cat corregeix:


«El terme municipal dels Omellons, d’11,29 km2, es troba a l’extrem nord-oriental de la comarca, en contacte amb l’Urgell. Limita amb els municipis d’Arbeca al N i a l’W, la Floresta al SW, Vinaixa al S, l’Espluga Calba a l’E i Maldà (Urgell) al NE. El poble dels Omellons és l’únic nucli de població del municipi.

«Situat a la part central de la plataforma garriguenca, en un sector oligocènic de la Depressió Central; els materials dominants són les argiles rogenques, aptes per al conreu, i els gresos, pedra de construcció de les cases. És delimitat pel puig del Corb (458 m) al N, ja dins Arbeca, i pel puig de Mont-ros (490 m) al SW, en unes terres escalonades per ramals que s’han adaptat als desnivells del terreny, ocupats pels conreus. Dins el terme neixen els barrancs anomenats del Turull, al N; de les Alginetes, al NE; i de Comadranes, al sector meridional, que desguassa, dintre del mateix municipi, en el barranc de Vinaixa. Al sector més septentrional, hi ha el barranc de Roca Llamp que travessa el terme d’E a W.

«Passa pel terme la carretera local que procedent de les Borges Blanques i la Floresta arriba a l’Espluga Calba, Fulleda i Tarrés, i que connecta amb la N-240. Pel sector del SW passa la línia del ferrocarril de Tarragona a Lleida. Camins veïnals porten a Arbeca i a Vinaixa.

La població i l'economia
«Els recomptes de població més antics són els del 1365 i el 1378, en els quals es mantenien 30 focs, que ja havien baixat a 14 el 1553. La població moderna ha estat escassa, llevat d’uns quants anys a la fi del segle XIX, i amb tendència a disminuir durant el segle XX. Al segle XVIII havia passat dels 126 h el 1718 als 239 h del 1787. Al segle següent continuà el creixement: 300 h el 1830. El cens del 1877 registrà el màxim, amb 987 h, però inclosos els de la Floresta. El 1900, ja separat aquest darrer municipi, constaven 513 h, que han anat baixant posteriorment: 451 h el 1920, 462 h el 1936, 420 h el 1940, 434 h el 1950, 363 h el 1960, 348 h el 1970, 270 h el 1991 i 248 h el 2001. Les darreres xifres de població, però, mostraven que la davallada demogràfica s’aturava: 260 h el 2005.

«Als Omellons s’hi construeix el canal Segarra-Garrigues, la xarxa de regadiu del qual abastarà tot el terme municipal. Els principals conreus són les oliveres, els ametllers, ordi i la vinya (que pertany a la denominació d’origen Costers del Segre). Pel que fa a la ramaderia destaca la cria d’aviram. També hi ha cria de bestiar porcí i oví. Hi ha la Cooperativa Agrària (1945) per a la producció d’oli de denominació d’origen Les Garrigues i vi. Pel que fa a la indústria, diverses empreses exploten les pedreres dels Omellons.

El poble dels Omellons
«Es troba a 385 m d’altitud al sector septentrional del terme, al cim i als vessants d’un turó vora la carretera de les Borges a l’Espluga Calba. L’església parroquial de Sant Miquel s’aixeca al cim de l’antiga vila closa; bastida al segle XVIII, té una façana barroca, interior de tres naus i campanar de torre de planta quadrada i conserva un retaule barroc de pedra.

«Entre els antics edificis es destaquen el Celler d’en Jaumet, el Celler d’en Toni Soler i el desaparegut Casal d’en Ribes —d’estructura gòtica a la planta baixa i celler romànic, i amb una planta noble amb una sala decorada al gust setcentista i també mobles i pintures romàntiques—. Però sobretot cal esmentar la Casa de na Lloraca, que fou dels Llorac de Lleida. Es tracta d’un gran edifici situat al camí del Pont Vell i bastit, el 1770, sobre dos antics molins, un d’oli, que ja existia el 1452, i un altre de farina. S'ordena a partir d’un eix longitudinal, amb parament irregular, on destaquen les obertures amb carreus. Conserva una interessant finestra àrab, amb una reixa decorada amb sis mitges llunes. Coronant el portal, en el lloc de la clau hi ha l’escut dels Llorac, que sobresurt damunt les dovelles (porta la data del 1780, moment a l’entorn del qual hom opina que van ser concloses les obres). Una sèrie de finestres i balcons llindats configuren la façana del primer pis, mentre que sota el ràfec de la teulada un seguit de petites obertures recorren l’últim nivell. El 1851 era propietari de la casa Ezequiel Llorach, poeta romàntic en castellà. Al principi de la dècada del 1980 l’edifici va ser restaurat.

«El 1991 es van acabar les obres de restauració i condicionament de l’esmentat Pont Vell. En aquesta mateixa zona també hi ha el Pont Nou, edificat l’any 1932 per la Diputació i sobre el qual passa la carretera que uneix les Borges Blanques amb l’Espluga Calba; aquest darrer pont fou reconstruït, després de les desfetes ocasionades per la Guerra Civil, amb els mateixos escuts de pedra de la Diputació.

«Les festes majors dels Omellons se celebren el cap de setmana pròxim al 29 de setembre, en honor de Sant Miquel, i el cap de setmana pròxim al 20 de gener, per Sant Sebastià. Es fan activitats culturals, esportives i lúdiques, com correfoc, cercavila i balls populars. Per l’abril, en data variable, s’organitza la festa de la matança del porc i és tradició que es faci un dinar col·lectiu. El primer diumenge de maig es fa un aplec a l’ermita de Sant Bonifaci (Vinaixa).

La història
«Els castells dels Omellons, l’Espluga Calba i Vinaixa pertanyien en l’època de dominació àrab al valiat de Siurana i, a la conquesta, les seves mesquites foren incorporades a l’arxidiòcesi restaurada de Tarragona i el repoblament dels dos primers llocs correspongué de primer a la casa de Cervera, encara que avançat el segle XII apareixen alguns establiments de Pere de Puigverd, cavaller urgellès molt actiu en la tasca repobladora del Segrià i les Garrigues i que acabà adquirint el lloc dels Omellons.

«Malgrat que Ceferí Rocafort afirma que els Omellons eren el 1831 del monestir d’Escaladei, els estudis d’Agustí Altisent mostren com els Omellons foren des del segle XIII fins al XVIII de Poblet. En 1186-1237 el monestir havia rebut ja diversos drets en el terme i Berenguer de Puigverd, successor de Pere, deixà en testament (1204) el poble i les seves pertinences a l’abadia cistercenca. El domini territorial del lloc no es féu efectiu fins el 1210 gràcies a una permuta feta amb Pere I en canvi dels drets que Poblet tenia sobre Avinyonet del Penedès. Encara adquirí Poblet el 1297, per l’elevada suma de 60 000 sous, els drets que el cavaller Pere d’Anglesola tenia sobre els termes dels Omellons, Vinaixa i Castellnou d’Urgell. El mer i mixt imperi sobre aquest i altres pobles l’obtingué, el monestir, de Pere II el 1367, ratificats per Joan I el 1392. Des del segle XV l’administració de Poblet sobre aquest i altres llocs de la comarca apareix ben estructurada, amb un batlle nomenat per l’abat, recol·lecció de censos i delmes, capbreus i arrendaments i prestació d’homenatges en les visites de l’abat.

«El 1452, any en què l’abat Conill comprà per 10 florins un molí als Omellons amb un hort contigu, vora el camí de Vinaixa, ja hi havia el molí d’oli de la Casa de na Lloraca, que encara es troba vora la carretera de l’Espluga a les Borges. A més de l’oli, era important el conreu de la vinya (hi ha antics cellers de pedra, amb volta), i s’havia establert un sistema de sèquies, amb aigua de pous i basses, que en part perduren. Després de les dificultats econòmiques que comportà a la comarca la guerra dels Segadors, la política agrària dels corregidors de Lleida del set-cents permeté l’extensió dels pasturatges i dels conreus».

20170402

[1669] Els Omellons garriguencs

1900 ca. Els Omellons, les Garrigues.
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926) (Museu Morera).

Vista del poble garriguenc d'ara fa cent anys, probablement la primera fotografia de sa història, feta per l'artista i fotògraf lleidatà, potser de pas cap al monestir de Poblet, del qual en deixà una bonica sèrie fotogràfica.
1845. Els Omellons, les Garrigues.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Amb pas de tartana, calien 7h 1/2 per arribar a Lleida, 13 a Tarragona, seu de l'arquebisbat, i 30 fins a la capital del país. Eren temps en què calia pensar-s'ho bé abans d'emprendre un viatge o anar-se'n de passejada de noces! Llavors la Floresta encara era un agregat del poble, del qual se'n disgregà al 1897.

Tenia el poble 80 cases de pedra, «y cómodas», repartides... en 3 carrers i una plaça. A l'Ajuntament hi havia el forn de pa, peça essencial de tots els pobles, on calia portar-hi la farina perquè et donessin les barres i pans rodons per a tres o quatre setmanes.

Disposaven d'escola amb 15 o 20 nens, cosa que diu molt dels pares i dels dirigents locals. No sabem, però, si també hi assistien les nenes. 

Dins del poble, «se halla una balsa, cuyas aguas igualmente que las de un riachuelo que pasa por el Sur del pueblo, con dirección a Juneda, aprovechan para beber y demás usos los vecinos». Al costat, alguns sots amb xops i alberedes, «y por la parte del Este y del Sur algunos piñares para leña, hallándose plantado de olivos y viñas la mayor parte del término». L'arbequina ja s'havia ensenyorit del terme. 

La correspondència s'anava a buscar a peu a Vinaixa, hi havia molta pedrera de calç i 3 molins d'oli i 3 més de fariners! El text acaba amb una referència històrica a l'escaramussa que hi hagué al lloc durant la Guerra del Francès entre les tropes espanyoles (ocupants) i les franceses (que ens volien ocupar), amb més de 100 morts entre els soldats gavatxos que ocupaven la guarnició de Lleida i patrullaven per la zona.

Els Omellons de mitjan segle XIX tenien, segons Madoz, 28 veïns o llars, o sigui, 167 habitants, a raó de gairebé sis persones per casa. Nombre que no lliga amb tants molins ni  tantes cases ni amb altres dades que trobem p.ex. a la viquipèdia
1900 ca. Els Omellons, les Garrigues.
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926) (Museu Morera).

A l'època de la fotografia, el campanar encara no tenia rellotge, cosa que pot ajudar a datar-la amb més precisió. Les 80 cases del poble s'arraulien al voltant de l'església, i els trossos eren plens de terrossos, sempre sota el beneplàcit de la pluja.

És important remarcar el detall citat per Madoz dels «sotos arbolados» prop del rierol, on de segur no hi devien faltar els oms. Segons Coromines, el topònim provindria del llatí ULMOS, «plural del nom de l'arbre om, olm, que ha deixat abundants rastres toponímics arreu del domini lingüístic». Més concretament, vindria «d'un derivat col·lectiu *ULMETULUM, plural -ETULOS». Un omelló, doncs, fóra un omell encara més petit, essent ja un omell un diminutiu d'om. Potser, més que no pas a la grandària, la referència s'ha de prendre més aviat com volent dir 'amb poca quantitat', només uns quants (pocs) oms, més d'acord amb l'escassa ribera i poca aigua del torrent que hi passa.
1870. Els Omellons, les Garrigues.
Segell municipal dinovesc en un document oficial, amb les armes parlants, o sigui, amb les figures que per la pronúncia més aproximada recorden el topònim. En aquest cas, tres ametllons o aumellons, l'ametlla tendra que encara té el clofoll exterior tot tendre, la interior tota tova, i l'ametlla pròpiament dita en formació i semilíquida. El recurs als escuts parlants és un tret d'etimologia popular, que no té relació, com Coromines demostra, amb l'autèntica etimologia del topònim. 
1870. Els Omellons, les Garrigues.
Detall del document, en el castellà imposat per l'Estat (espanyol) de l'època.
1870. Els Omellons, les Garrigues.
La signatura del senyor alcalde de l'època, en Josep Arquer.
1937. Els Omellons, les Garrigues.
Bitllet municipal d'1 pesseta estampat durant la darrera guerra.
1932. Lo pont vell dels Omellons.L'antic pont sobre la riera, que encara existeix, tot i que ha desaparegut aquest gran rentadoràs a on les dones hi anaven a fer safareig, llavors en el sentit literal de l'expressió.

S'explica a la Viquipèdia
que és «situat al camí que va cap a l'escola. Va ser construït cap a 1918, com indica una placa de pedra. En aquesta a més hi ha l'escut dels Omellons amb una cinta a la part inferior que és on s'hi especifica la data. És una construcció principalment de pedra, d'estructura plana i de poca alçada. Està sostingut per blocs rectangulars que van salvant el desnivell del terreny, alhora que condueixen l'aigua pels carrils que formen. Petits pilonets de forma cònica fets de pedra funcionaven com a barana a ambdues bandes del pont però aquest es van eliminar en una reforma posterior i es va fer una barana de ferro.

«Probablement la poca alçada del pont fou el que motivà que a les rubinades de l'any 1965 es quedés pràcticament tapiat. Als anys 90 es va desenterrar i restaurar».
1932. Lo pont vell dels Omellons.S'aprecien ben bé els cistell de vímet amb què les dones baixaven la roba bruta. Al mur de pedra de la riera, hi veiem penjada una rastellera de grans teles, que semblen de roba de sac. Molles, devien pesar una barbaritat. Potser els homes ajudaven en la tasca de penjar-les, si es tractava de fundes de matalàs de llana o palla. Les dimensions del rentador són colossals per a un poblet de Garrigues seques!

1932. Lo pont vell dels Omellons.Les dones van parar un moment per tal de complaure el retratista. Al fons un home treballa en el desembussament de la canonada. En definitiva, una magnífica imatge, capaç de transportar-nos al bell mig de l'ambient de tots uns altres temps, ja desapareguts per sempre, i això que encara no en fa cent anys.

20170127

[1626] Solerassenca, del XX al XXI

Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Vista general del poble, a la Vall Major, amb la cruïlla dels Aubagés i Juncosa en primer terme, i el preciós molí d'oli a l'entrada de la vila. La Vall Major o riera de Juncosa passa pel nord, i les rieres de Sisaltes i de Montbellet hi desguassen no gaire lluny.

La població i l'economia
Els censos més antics de població són els del 1365 (18 focs), 1378 (9 focs) i 1553 (17 focs). La població, tradicionalment escassa, es quadruplicà al segle XVIII dins la tendència general d’augment de la comarca, en passar de 57 h el 1718 als 222 h del 1787. L’inici del segle XIX presentà xifres vacil·lants (258 h el 1830 i 234 h el 1842), però posteriorment adquirí un bon impuls amb l’extensió de l’olivera (774 h el 1857, 823 h el 1860 i 868 h el 1887). El segle XX s’inicià amb 927 h (1900) i arribà a un punt culminant el 1920 amb 932 h. Des d’aleshores, la tendència ha estat de signe negatiu: el 1936 es registraven 870 h, els quals havien baixat a 822 h el 1940, 778 h el 1950, 659 h el 1960, 593 h el 1970 i 540 h el 1981. Aquest procés de pèrdua progressiva de població s’ha aguditzat els darrers anys: 449 h el 1991, 412 h el 2001 i 403 h el 2005.

Al terme municipal del Soleràs abunda el terreny trencat i pedregós, amb matollar de garriga, i es troben claps de bosc de pi. Pel que fa a l’agricultura, que és de secà, cal destacar-ne les oliveres i els ametllers. D’altra banda, a la Vall Major hi ha alguns petits horts. Pel que fa a la ramaderia, al municipi s’hi cria aviram i bestiar oví i boví, principalment. El Soleràs és inclòs en l’àrea de regadiu del canal Segarra-Garrigues (en construcció). Al Soleràs hi ha la Cooperativa Agrícola d’El Soleràs (1945), que es dedica a la producció d’oli amb denominació d’origen Les Garrigues. El mercat setmanal se celebra el dimecres i el divendres.

El poble del Soleràs
El poble del Soleràs es troba a 381 m d’altitud, a l’esquerra de la Vall Major. Presideix el nucli antic, que agrupa tota la població del terme, l’església parroquial de Santa Maria (1805), obra neoclàssica de tres naus, façana ornamentada i campanar de torre vuitavat, amb un retaule de Ramon Borràs. Aquest temple substituí l’antic, de transició del romànic al gòtic, que fou utilitzat per a escola i el 1804 fou destinat a forn públic; avui és un edifici annex a la Casa Cortada. Té un gran interès arquitectònic l’edifici modernista de la Cooperativa del Camp del Soleràs, obra de Cèsar Martinell, que es bastí els anys 1920-21. A l’entrada del poble hi ha les ruïnes d’un molí del segle XVIII. A la partida dels Plans, i propers al poble, hi ha el santuari del Sagrat Cor de Maria, neogòtic, la gruta de la Verge de Lourdes i l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat. Del despoblat de Montmellet, vora la riera del mateix nom, més al N del Soleràs, no se'n tenen notícies històriques; hi ha els murs d’una derruïda església que una tradició no documentada atribueix a un convent del Cister. Pel que fa a les associacions culturals, cal destacar l’orfeó Les Veus del Camp, que es va fundar el 1954.

La festa major és el 15 d’agost, per l’Assumpció, i la festa de tardor es fa el tercer cap de setmana d’octubre. Des del 1985 també se celebra la festivitat de Sant Josep (19 de març), en substitució de la de Sant Gregori, que tenia lloc una setmana abans. Per Tots Sants hom celebra el popular Encant, subhasta de menjar, sobretot pastissos, que porta la gent del poble per subvenir a les despeses de la parròquia; abans hom hi portava animals. Aquest costum té l’origen en el fet que abans es recollien diners per a pagar els predicadors del novenari.

La història

El Soleràs fou una conquesta de Ramon Berenguer IV (1149) amb l’ajuda d’altres cavallers com Ramon de Cervera, al qual Alfons I encomanà el 1181 la repoblació del territori que havia de formar la baronia del Soleràs, amb els actuals termes dels Torms i Juncosa. La baronia quedà constituïda el 1224 per la compra de l’abat de Poblet Ramon d’Hostalric al seu posseïdor Ramon de Miravet per 1 200 morabatins alfonsins. L’any següent el nou abat Ramon de Cervera concedí als tres llocs de la baronia una generosa carta de franqueses, centrada en l’alliberament dels mals usos i amb especial liberalitat per a les noves rompudes. En constituir-se aquesta baronia, el Soleràs i els Torms figuraven només amb 7 i 8 caps de família, respectivament, mentre que Juncosa en tenia uns 60. 

Poblet adquirí el 1313, per 600 sous, els drets dominicals que Pere de Cervera, castlà de Castelldans, tenia encara sobre els tres pobles, i el 1367 l’abat Guillem d’Agulló n'obtingué la jurisdicció plena (igual com en els altres feus del monestir). Pel que fa a la població de la baronia, aquesta era inferior a la segona meitat del segle XIV que en constituir-se, al començament del XIII. Els veïns d’aquests llocs rebien periòdicament la visita dels abats, als quals prestaven jurament i homenatge. En la guerra dels Segadors hi hagué tropes franceses acantonades en aquests pobles, ja que tenien el quarter general a les Borges Blanques (1647) i els combatents de la baronia del Soleràs disposaven de dues lliures de pa i una ampolla de vi com a impost. A l’extinció de les senyories, les tres localitats, que havien estat sempre dins l’òrbita de Lleida (vegueria, corregiment i diòcesi), formaren part del partit judicial d’aquesta ciutat (www.enciclopèdia.cat).


Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'ermita neogòtica del Sagrat Cor de Maria (1954), aixecada en plena repressió nacionalcatolicista (espanyola) de postguerra. La Santa Missió d'aquells anys arrasà el darrer alè de llibertat dels vençuts, i inculcà una religiositat tridentina de bracet de la persecució política governativa i la castellanització a les escoles.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Un racó de la vila, al cap de baix de tot del carrer de la Bassa, si no m'erro.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'església de l'Assumpció, amb un plàtan en el lloc de l'antiga font, que ja havia deixat de fer l'antiga funció d'abastament d'aigua des que ja va arribar a totes les cases.
Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
L'imponent i gairebé ja centenari molí d'oli, llavors encara amb les pedres de moldre i els esportins; des de fa uns pocs decennis, tot automatitzat amb un parell de centrifugadores. Més aulives hi hagués a tot el terme!

Anys 1970. El Soleràs (les Garrigues), (Fototeca.cat).
Diverses perspectives de la vila, envoltada d'ametllers i aulivers.
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Esplèndida vista d'ocell de la població, amb la carretera de Bellpuig a Reus que la travessa per enfilar-se cap a Bellaguarda i la Granadella.
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Modernament, la zona d'esbarjo amb les piscines i l'ajuntament s'han construït a baix a la vall. Dalt de la serra, el cementiri presideix el poble. Temps era temps, quan mon pare era ben jovenet, una tarda davant de casa estava a punt de desaparellar la mula, quan pujaven pel carrer la Bassa, a coll, un taüt després de l'enterro, perquè el carro de l'enterramorts el tenien espatllat. Quan el veieren, se'ls obrí el cor: aconseguiren de llogar al jove carro i mula per pujar fins dalt el taüt a canvi d'asseure'l damunt la caixa!
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges i els animals, els altres protagonistes del terme. 
2002. El Soleràs (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges i els animals, els altres protagonistes del terme. L'escut actual, per obra d'Armand de Fluvià, amb una creu papal de tres braços en honor -ho he llegit en algun lloc, però no en sé el perquè- de Sant Gregori. Els dos sols inferiors remeten a l'etimologia popular de Soleràs com si fos mot derivat de sol.