Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llardecans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llardecans. Mostrar tots els missatges

20200220

[2091] Flaixos d'abans de Llardecans, encara més

Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

Els grans coberts per a maquinària o magatzem s'han anat apoderant dels afores del poble, la vista del qual continua dominada pel campanar de l'església barroca des de fa més de dos-cents anys ja llargs.
Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

Una perspectiva en què s'aprecia el turó que dominava aquests plans al límit de les terres interiors i de l'Ebre. Cosa per la qual el petit castell hi tenia segles enrere una certa importància estratègica. 
Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

La moderna bassa del segle XVIII, per a l'aigua de consum humà, i que deixava la vella bassa medieval per a l'abeurament del bestiar, amb la silueta del poble retallada al fons. 
Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

La perspectiva del poble des de la vella bassa medieval reomplerta i reconvertida en plaça, amb el gran casalici Cornadó en primer terme. 
Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

El despoblat d'Adar, amb el solitari arc, testimoni del pas indeturable del temps. 
Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

Cases de pedra, espones de pedra. El vell poble de les Garrigues històriques, ara Segrià sec, al sud del Montmaneu, que despunta a l'horitzó enllà dels camps d'ametllers i aulivers. 
2002. Llardecans (el Segrià), a vista d'ocell, 
«Diari Segre»
Les magnífiques fotos aèries d'aquesta sèrie oferta pel diari lleidatà ens mostren l'estructura urbanística de la població, poc atacada pel virus de la bombolla immobiliària d'aquest darrer canvi de segle, i a on s'hi pot llegir, per tant, la conformació secular del poble. Malgrat la nova carretera, la de l'eix de l'Ebre o C-12 no va aconseguir de portar al Segrià sec els habitants expulsats, per preus o manca d'habitatge, d'Alpicat o Alcoletge. Però potser sí que hi ha frenat la sagnia dels darrers decennis, tot esperant la remuntada. Ànims i endavant, som los nostres pobles!

Cliqueu a les imatges per fer-les més grans. 
2002. Llardecans (el Segrià), a vista d'ocell, 
«Diari Segre»
L'antiga vila closa s'agombolava al voltant del petit castell enturonat, a on ja hi devia haver alguna capella. En empènyer el creixement de la població al segle XVIII la corba demogràfica, els carrers del nou eixample s'hi anaren afegint a redós, i la nova església barroca en primeríssim lloc. L'antiga bassa del bestiar acabarà reomplerta i reconvertida en gran plaça circular al llarg del segle XX. 
2002. Llardecans (el Segrià), a vista d'ocell, 
«Diari Segre»
Els carrers allargassats dels ravals cap als camins que marxaven del poble. S'hi aprecia ben bé les típiques cases d'habitatge al davant i corral al darrere, després reconvertit en cobert i magatzem per al tractor i el cotxe que arribarien. Com a tants pobles, com a casa dels meus pares. 
2002. Llardecans (el Segrià), a vista d'ocell, 
«Diari Segre»
La població des d'una altra perspectiva, des de la qual s'aprecia el turó des d'on el vell castell, potser ja de temps immemorials, dominava AD FINES ILERGETANOS, al límit del país dels ilergets, la important ruta cap a l'Ebre. 
2002. Llardecans (el Segrià), a vista d'ocell, 
«Diari Segre»
El vell castell encara fou operatiu durant la Guerra del Francès. L'eixample i creixement de la vila coincidí amb la trista 'pau borbònica', llarg període sense guerres després de l'ocupació del país per part de les tropes borbòniques (espanyoles). Els grans i petits propietaris aprofitaren per tornar a plantar, ara sobretot arbequina. Els fruits d'aquesta prosperitat es recolliren al llarg del segle XIX amb un creixement espectacular, per tornar a retrocedir al segle XX. Què ens oferirà el segle actual?





20200211

[2087] Flaixos d'abans de Llardecans, més

1940. Llardecans (el Segrià).
Les velles matrícules dels carros, aquesta d'aquell any trist i malaurat en la petita història de cadascú i per a la Història del país. 

1940. Llardecans (el Segrià).
Recordatori de l'entronització, just acabada la guerra, de la imatge de la Marededéu de Loreto al temple propi de què disposava des del segle XVIII. Potser guardada i custodiada durant els anys republicans per aquests veïns. 
La postguerra, plena de nacionalcatolicismo feixista (espanyol), i que també ens va partir als catalans com a poble. 
Anys 1960-70. Llardecans (el Segrià).
Els carrers sense asfaltar, les antigues portalades rodones, els pedrissos per pendre-hi la fresca als vespres, els antics balcons de ferro, els carrers sense alinear... i un Sis-cents. El poble, i tots els pobles, estaven a punt per canviar: asfaltat, cases noves de dalt a baix, pedrissos fora...  De ben segur que hi vam guanyar benestar, però potser hi vam perdre una forma de vida.
Anys 1960-70. Llardecans (el Segrià).
Les antigues i magnífiques portalades tradicionals de mig punt, amb el padrí, caliquenyo als llavis, boina americana i pantalons de vellut, potser espardenyes i tot. Com si veiés el meu!
1920 ca. Llardecans (el Segrià).
Una antiga placa de vidre amb el retrat d'una colleta de xiquets al peu de la creu termenal de ferro que feia de font, abans de la reposició cap als anys 30 de l'original de pedra, que es trobava museïtzada.  
1920 ca. Llardecans (el Segrià).
Postal acolorida de l'altar major de Santa Maria de l'església parroquial, probablement cremat durant la revolució del 36. No tothom s'hi podia pagar un banc, algunes cases només hi tenien cadira o reclinatori. A l'església, durant molts segles, sempre s'hi havia estat dempeus, només els senyors s'hi asseien en bancs propis. L'altar és preconciliar, de cara a la imatge sagrada i d'esquena als fidels. El mossèn només es girava de cara quan s'havia de fer el sermó, per a la qual cosa es dirigia a dalt del púlpit, en clara posició de dominació i superioritat, d'alçada i, per extensió, moral. O almenys això era el que s'hi buscava. Crec que actualment la trona ja no hi és.
1920 ca. Llardecans (el Segrià).
La mateixa imatge, en blanc i negre. En desconec el fotògraf.
1920 ca. Llardecans (el Segrià).
Dos vistes de la portalada abarrocada de l'església de Santa Maria o de l'Assumpció.
1920 ca. Llardecans (el Segrià).
La font de la creu de ferro moderna, que substituïa l'antiga creu de terme, fins que fou restaurada i reposada. Al darrere, l'església de Loreto. 
1974. Llardecans (el Segrià).
Un programa de festa major de les acaballes del franquisme, quan els aires musicals i de la societat en general ja començaven a canviar.
1974. Llardecans (el Segrià).
Bàsicament, misses i ball. Juntament amb el futbol, els tres espectacles de masses d'aquells temps. 

1986. Llardecans (el Segrià).
L'escut del ca i que s'ha conservat en el segell actual i oficial de la població. Sembla que la primera menció de l'explicació etimològica del topònim es troba a l'obra 
Relación del viaje hecho por Felipe II, en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, escrita por Henrique Cock, notario apostólico y archero de la guardia del Cuerpo Real, y publicada de real orden, edició d'Alfredo Morel-Fatio i Antonio Rodríguez Villa, Madrid, 1876.
en què s'hi escrivia, com repetiria Madoz al seu Diccionario de 1845, «el significado del nombre de este pueblo equivale a ladrido de perros», cosa que sobretot retrata l'analfabetisme dels autors respecte de la nostra llengua i cultural. 


20200209

[2086] Flaixos d'abans de Llardecans

1920 ca. Llardecans (el Segrià).
La fàbrica de sulfur per a l'extracció d'oli de la pinyola, el residu orgànic que resta després de la premsada de l'auliva. Amb tants molins, una fàbrica d'aquestes devia treballar amb abundància de matèria primera. Ran de camí, s'hi observa l'antic pou divuitesc que proveïa d'aigua la població, i al davant, crec, la bassa quadrada feta de muret de pedra.
1845. Llardecans (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
L'apreciació sobre el clima és prou exacta: a l'estiu, calor calor i a l'hivern, fred fred. Les 125 cases que hi havia al poble eren de pedra o bé de la tradicional tàpia, però totes «con escasas comodidades, y varias calles desempedradas en su mayor parte». I atenció: «una plaza donde se reunen los vecinos los días festivos a bailar y otras diversiones». Com que la gran bassa encara es feia servir per a l'abeurament de l'animal, aquesta plaça devia ésser la de l'església de Loreto. 

Sembla que el secretari municipal aprofitava que sabia de lletra per traure's un sobresou com a mestre de l'escola municipal de xiquets, amb 40 bordegassos. Tot plegat pel destacat preu de 2.100 rals! pagats a través de la contribució, i se n'emportava dos terços del pressupost municipal. S'hi fa esment de les dos basses, la gran i a tocar de la vila vella per als animals, i la nova al costat de la font, als afores, per a les persones.

Com a agregat, al municipi hi ha «el [término] rural de Adá que dista cerca de una hora». Les pedreres no proporcionaven pedra de gaire bona qualitat. La presència dels cultius tradicionals de secà es complementava amb el de vinya. Llavors, encara només dos molins d'olis dels més de deu que hi haurà en començant el segle XX. Per a moldre el gra per a farina del pa, calia desplaçar-se a altres pobles «de la ribera del Seo... y algunas veces hasta Lérida». Desconec la referència al Seo, si no és una errada per Segre. Dels coneixements d'etimologia del topònim, no cal ni parlar-ne.


1896. Llardecans (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).

A la primera edició de l'anuari, cap a final del segle XIX, la població arribava als 1.396 habitants! El terreny de secà és considerat de bona qualitat perquè és sobretot pla. Aulivers i ametllers, com ara, però també amb «bastante viñedo», que la fil·loxera devia liquidar i que ja no s'hi va tornar a plantar. L'abundant quantitat de botigues indica que els cèntims rutllaven en aquells anys, amb un parell de fondes, una taverna i set cafès! Tots els negocis són a nom d'homes, excepte alguns en què el propietari ja colgava. Llavors eren de la «viuda de», si el menava la muller, o bé dels «herederos de», si era regentat dels fills.
1908. Llardecans (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).

La festa major grossa era la del 15 d'agost, i la petita, la d'hivern, per Sant Antoni. La informació de l'anuari és un pèl més completa, i s'hi enclouen l'escola de la Sagrada Família per a xiquets i xiquetes, sempre separats, els dotze, sí 12!, molins d'oli, inclosos els de les societats 'La Aceitera' i 'La Unión', els forns de pa, la fàbrica de sulfur... però no pas la farmàcia, cosa curiosa, oi? També hi podem veure els principals càrrecs de l'ajuntament. L'impuls del poble de fa ara una mica més de cent anys crec que es veu bé en el fet de disposar de doble línia escolar, la pública, habitualment per a les famílies més justes econòmicament, i la privada, per a les pubilles i hereus de les adinerades.

En molts dels nostres pobles, del reg i del secà, això feu que hi hagués de manera habitual aquesta distribució social, d'interessos enfrontats, i que arribaria als temps republicans amb exacerbació de postures, actituds i fets, i fins al drama de la guerra (espanyola), que ens obligà als catalans a posicionar-nos en un cantó o un altre i enfrontar-nos entre nosaltres. Quan el que necessitàvem, com encara ara, era i és la nostra pròpia República. 
Anys 1970. Llardecans (el Segrià).
Fototeca.cat

La bassa nova de la font del 1797, als afores del poble, encara en funcionament i una miqueta més enllà de les escoles velles. Observem, al mur de pedra, els graons per baixar-hi i, al fons, les escales.  

20200204

[2084] Llardecans, 1913

1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto de l'autor.
La immensa i formidable bassa per abeurar el bestiar del poble de les Garrigues baixes històriques, a on l'autor de la foto hi veia l'espill de la silueta de les cases i campanar, i els porxos de la magna galeria de Casa Cornadó.
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Un ca a l'escut heràldic dinovesc ens descriu la força que tingué la comprensible però falsa etimologia popular Llar de cans, que es convertí en armes parlants i tot, com en molts i molts altres pobles, com ara Camarasa. 
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Mai ningú hauria pensat que el poble era al Segrià. A velocitat de carro, hi havia a set hores de Lleida. Fins a la construcció de l'Eix de l'Ebre, el poble quedava apartat de la ruta a la Granadella i Flix. A partir de llavors, crec que devia ésser a finals dels 80, Llardecans s'ubicarà a peu de carretera. Moltíssims masos disseminats pel terme, més de 500!, que eren refugi per a les famílies quan arribava l'època de collir aulives. 

Ara fa cent anys, hi havia més de 1.300 habitants, cinc-cents més que a data corrent. Més d'un terç de la població, doncs, ha estat el preu que la despoblació de la segona meitat del segle XX hi ha deixat. La manca d'aigua de reg en fou la gran responsable, a l'arribada de la 'vida moderna', que exigia uns altres estàndards de vida als quals la gent jove no va voler renunciar. Al primer cens del nostre país hi figuren 22 focs, cap als 140 llardecanencs-ques, i al 1831, 450. O sigui, que en els cent anys del decenni dels 20 del segle XIX fins al del XX, triplicà sa població! El miracle de l'arbequina i del treball ingent de la gent de la terra: realment extraordinari. Com per estar-ne orgullós, de les nostres Garrigues!
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto de l'autor.
Detall de la bassa del bestiar, amb escales d'accés i tot, sobre la qual despunta sempre la silueta del campanar per sobre dels grans casalicis. Situada fora de l'antiga vila closa medieval, ara ha esdevingut la preciosa plaça del poble. Ara fa cent anys, quan el poble ja tenia «aigua conduïda», del pou obert al 1797, es maldava per dessecar-la a causa del perill de paludisme que podia comportar. 
Anys 2020. Llardecans (el Segrià).
Foto: Ajuntament.

La plaça de l'antiga bassa, completament colgada i del tot urbanitzada pels quatre cantons, ara dita dels Arbres.
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'església és barroca, que és l'estil característic i propi de les nostres comarques ponentines, que encara no hem gosat a revalorar. Disposa de bell campanar, «de pedra picada. Des de lo punt a on està emplaçada, serradet amunt, se troba la part de població que havia sigut fortificada; per això, se'n diu vila closa», arremolinada als peuets de l'antic castell.

Disposaven d'escoles municipals i d'una de privada i tot per a xiquetes. Les 14 premses de biga, les 6 d'hidràuliques i un molí fariner, expliquen el gran salt econòmic i demogràfic del poble a partir del segle XIX.
1913. Plànol de Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Plànol de «Fills de Tomàs i Cia».
L'església parroquial s'aixecà fora del clos medieval de la vila, i dels primers carrers se'n digué Major (1), de Loreto (2) i de la Presó (3), probablement en alguna dependència de la casa de la vila, i de la Vila Closa (4). Del camí cap Lleida en sorgí el seu allargassat carrer (5).

El pou divuitesc (15) del 1797 proveí d'aigua el poble sense haver de dependre de la pluja, que era la que omplia la gran bassa, que quan s'abuidava en períodes de sequera, devia fer gran impressió. Per això calien les escales per baixar-hi a omplir els càntirs.
1913. Llardecans (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Plànol de «Fills de Tomàs i Cia».
A la gran majoria de carrers de 'l'eixample' i raval del poble, se'ls donà nom de sants, i que ara resten com a relíquia, mai tan ben dit, d'un temps tenebrós de por, misses, rosaris, professons i pecats, venials i mortals. 
Anys 1950-60. Llardecans (el Segrià).
El vell pou de la població, aixecat a les acaballes del segle XVIII, indica que algun il·lustrat s'escarrassà a trobar una solució al problema, de ben segur sovintejat, de l'aigua escassa, en anys de poca pluja i estius abrusadors. A la foto, s'aprecia bé la volta de la mina. Al seu davant, hi degué haver una petita bassa per al proveïment de la gent. Això permeté de separar l'aigua de consum humà del de l'animal, però a canvi, pobres dones!, d'anar a omplir els càntirs una mica més lluny.
Anys 2010. Llardecans (el Segrià).
Les residualles actuals del vell pou, majorment colgat, retallades sobre el verd dels sembrats, com si fos un altre arc d'Adà llardecanenc.



20200202

[2083] De Llardecans, la vila dels cans o dels ilergetans?

1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).

La plaça de l'església de l'Assumpció, ara fa cent anys, de terra és clar! i a on la canalla hi podia jugar i embrutar-s'hi. Els dies de pluja en festes de guardar, les sabates de xarol per anar a missa devien quedar ben galdoses.
1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).
En aquells temps, Llardecans era territori de les Garrigues històriques. Ara que l'arribada del reg n'està transformant el terme a marxes forçades, potser sí que acabarà essent de paisatge segrianenc! L'article celebra la recuperació de la creu de terme, «que por mucho tiempo había pemanecido exhibida y mutilada en el importante Museo Diocesano». La creu havia sigut restaurada per l'escultor lleidatà Griñó.

«A siete kilómetros de la población existen las ruinas del desaparecido poblado de Adá, interesante por el arco de triunfo que sostiene en pié y por el cuerpo de edificio de al lado». 
1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).
L'antiga creu de terme siscentesca després de la restauració.  
1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).
L'interior del gran edifici mig derruït a les runes d'Adà, corresponent a l'antiga ermita de Sant Marc. 

1970-80. Les runes d'Adà, Llardecans (el Segrià).
(enciclopèdia.cat)

En aquella obra, s'hi referien sempre com a Adar, amb la r final. 
«Al sector NW del terme hi ha el despoblat d’Adar, amb vestigis d’una fortalesa àrab, un gran arc apuntat d’un edifici posterior que no es conserva, i la petita capella de Sant Marc, romànica, mig esfondrada. Aquestes dues construccions han estat atribuïdes als templers, però foren els Cervera els qui repoblaren aquest sector. Una carta de poblament bastant tardana, del 1314, fou concedida per Pere Arnau de Cervera a un grup de 15 famílies. Posteriorment, la senyoria del lloc fou de l’orde dels hospitalers i al segle XVII formava part de la comanda de Torres de Segre. A 1 km al NE d’aquest nucli medieval, al costat esquerre del camí nou que va d’Aitona a Llardecans hi ha el jaciment de Roques de la Galera, una petita balma on s’han pogut recuperar materials (fragments de ceràmica a mà i fulles de sílex) que hom data entre el Neolític i l’edat del bronze» (Llardecans, enciclopèdia.cat).
2019. Les runes d'Adà, Llardecans (el Segrià).(territoris.cat).
L'arc que aquest darrer any havia estat tombat, diuen que en una bretolada, i tornat a reconstruir per la Diputació.

Coromines, nostre savi etimòleg, en cita referència antiga, que remunta al segle XV, com a Adar, «citat junt amb Utxesa i altres llocs, com aquest, veïns d'Aitona. A la GEC [Gran Enciclopèdia Catalana] ja Adar», amb autoria d'en Max Cahner. Però no n'aclareix l'etimologia. Potser d'algun nom propi de segles molt reculats. 


Pel que fa al topònim de Llardecans, tants cops jocosament traduït com a «Viladegossos» per les llengües dels pobles veïns, ens aclareix que la pronúncia tradicional era amb a (llardacans), al poble i tot ara fa gairebé un segle, oïda per ell mateix. Sobre el gentilici escriu: «molts els diuen llardacusos, però no té bon sentit». Amb «joc de mots cussos 'gossets'..., mot que la gent sap més que l'antiquat cans, que tampoc, però, no els és desconegut». 

Segons son parer, «és increïble l'etimologia popular llar de cans. No sols el concepte noble, i estrictament humà, de llar és incompatible amb el sentit sempre baix del ca, sempre despectiu... sinó que el mot llar a diferència de vila, no ha tingut mai aplicació topogràfica ni toponímica». A més, afegeix, la menció més antiga era escrita amb Le-.

Per a ell, «la situació de Llardecans en el caire entre les terres lleidatanes i les de l'Ebre, suggereix una bona etimologia AD FINES ILERGETANOS, 'al límit dels ilergetes', el poble antiquíssim i poderós que ocupava les comarques entorn de Lleida -Ilerda-, i que allí precisament confinava amb els ilercavones». L'evolució fonètica li sembla que s'ha degut a canvis ben comprensibles: 
1. L'escapçament de la -I-, igual que ocorregué amb Ilerda.2. La metàtesi o intercanvi de lloc entre les consonants velar i dental, «essent corrent ja en temps d'Indíbil la pronúncia ilerteg- en lloc de ilerget-».
Per tant, s'hauria passat de ILERGETANOS a Lerdecans, i d'ací a Llarde-, Llardacans. Resulta, doncs, que el topònim tan sorneguerament entès entre nosaltres és pràcticament un sinònim del topònim Lleida!
1585. «Relación del viaje hecho por Felipe II, en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, escrita por Henrique Cock, notario apostólico y archero de la guardia del Cuerpo Real, y publicada de real orden», edició d'Alfredo Morel-Fatio i Antonio Rodríguez Villa, Madrid, 1876.
Tot i que els cronistes castellans no solen ser una bona font per a la nostra toponímia, el poble apareix mencionat com a Lerdecans, probablement amb L- palatalitzada (LL) ja en el parlar de la gent. El cronista l'anomena com a antic territori dels ilercavons, quan en realitat era territori als límits ilergetans. La relació del topònim amb els ilercavons no té cap base etimològica, ni menys encara la creença popular que «algunos piensan que retiene el nombre del ladrar de los perros».

Tenia llavors 50 veïns, és a dir, cap als 300 habitants, tots dins la vila closa al voltant del castell dalt del turó: «está en alto, tiene dos o tres balsas de que los vecinos beben juntamente con sus asnos». Sembla que la serra era abundant de «pinares y otros árboles», i terreny molt procliu a l'assentament de partides de lladres, que sovint se'n sortien amb la seua: «bajan al camino, hurtan, toman y matan si hay resistencia».