Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Salvany. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Salvany. Mostrar tots els missatges

20141227

[912] Santa Maria de Gualter, 1914

1914. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell).
El monestir de Santa Maria de Gualter és d'origen romànic i el trobem a la riba dreta del Segre, poc abans d'arribar a Ponts. L'indret fou cedit al monestir de Ripoll perquè s'hi aixequés un cenobi benedictí: el primer cop ho féu Guifré el Pelós cap al 890 i, més endavant, Ermengol VI d'Urgell, cap al 1079. La primitiva església, ja convertida en priorat, fou consagrada al 1207, i sempre fou afavorida dels comtes d'Urgell. Amb la constitució del bisbat de Solsona, les rendes del petit priorat s'adjudicaren al nou bisbat, i l'església esdevingué simplement parroquial. Al 1938, durant la guerra d'Espanya, una forta explosió n'acabà de derruir les ruïnes. Aquests darrers anys ha anat essent restaurat. Paga la pena de fer-hi una visiteta (veg. imatges a monestirs.cat i viquipèdia).
1914. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell).
Les runes del cenobi envoltades d'herbassar.
1914. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell).
La portalada romànica.
1914. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell).
Una de les portes d'accés al claustre.
1914. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell).
L'estat d'abandó del claustre fa cent anys.
1914. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell).
Un parell d'osseres treballades.
No he trobat el nom de l'autor d'aquestes fotografies.
1920 ca. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell).
fotografia de Josep Salvany (MDC).

Creu a prop del Monestir de Gualter.
1920 ca. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell),
Josep Salvany.

Al braç dret, s'indica Camino de Tremp, i a l'esquerre, Camino de la Seo. Al pal vertical hi consta la data de 1872, i la inscripció: Por orden del rey estoy para guía de los viajantes
1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell).
fotografia de Cèsar August Torras (AFCEC-MDC).

Altar major de Santa Maria de Gualter.
1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell),
Cèsar August Torras.

Detall de l'altar major preconciliar.
1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell),
fotografia de Joan Roig i Font (BdC-MDC).

Les arcades romàniques del claustre i el pou en un angle.
1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell),
Joan Roig i Font.

Detall dels arcs i dels capitells.
1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell),
fotografia de Joan Roig i Font (BdC-MDC).

Una altra esplèndida vista dels arcs del claustre.
1913. Monestir de Gualter, la Baronia de Rialb (la Noguera d'Urgell),
Joan Roig i Font.

La bella simplicitat del romànic.

20140722

[781] Arbeca començant el segle XX

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'església de Sant Jaume Major, segle XVII.
1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Gairebé tres mil habitants en començar el segle XX, que s'han recuperat durant la primera dècada de l'actual segle. Descripció del magne castell, avui desaparegut: «Per a fer-se càrrec de la importància que havia tingut aqueixa mansió senyorial, sols direm que hi havia 365 finestres i era defensat per quatre torrellons angulars i un de central, que seria la torre de l'homenatge...»
1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Detall de la gent congregada per a la fotografia, com era costum novedós ara fa cent anys, i de la façana de l'església.
1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
L'encunyació de moneda, signe de la importància històrica de la vila.
1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Vista general de la població garriguenca a començament del segle XX.
1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Gravat del castell d'Arbeca, de Beaulieu, segle XVII.
1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
L'església posseeix «una imatge del Sant Crist molt venerada, que segons la tradició és obra d'àngels». A més d'escoles de nens i nenes oficial i també «de caràcter particular, essent totes molt concorregudes... té posades i cafès ben condicionats e il·luminada per mitjà de l'electricitat obtinguda ab força del Canal d'Urgell que rega bona part de l'extens territori de la seva jurisdicció i és aconduïda a la vila». No hi podia faltar la menció a l'olier arbequí «de mena petita igualment que lo seu fruit molt apreciat en tots los mercats». 
1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).

Una gran gernació, sobretot de canallada (tots amb gorra posada), s'ha congregat a la plaça porxada per sortir al retrato.
1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch.

Detall de la padrina al costat de la font, amb el típic davantal i mocador del cap. Així es vestiren les padrines fins ben entrats els anys 1970s als pobles de Ponent.
1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch.

Detall de la plaça. 
Modernament, així la descriu en Vidal Vidal (Les rutes de Ponent, IV, 1990):


Si des de la placeta de davant de l'actual ajuntament, presidida per un monòlit de pedra plantat en el centre d'un breu jardinet com a homenatge a la vellesa, adreceu les vostres passes cap a l'esquerra, ben aviat fareu cap a la plaça Major, que té for­ma allargada i porxos als dos cantons. Especialment remarcable hi és la casa Turguet, tota de pedra i amb un magnífic porxo apuntat a peu pla, que va hostatjar les dependències municipals fins a la guerra.



En aquesta típica plaça Major i en els seus entorns, se celebrava antany la concorreguda fira de Santa Caterina, cada 25 de novembre. Era especialment animada i s'hi venia de tot, des de teixits fins a mules. Era tradicional —i últimament ha estat recuperat aquest costum— de preparar uns suculents esmorzars multitudinaris, a base de llonganissa a la brasa i mongetes.
1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch.

Detall de la canalla amb gorra i bata.

20140719

[779] Arbeca del XIX al XX, més

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Sant Crist de l'església de Sant Jaume el Major.

Segons que conta la tradició i recullen aquests goigs, la imatge del Sant Crist Crucificat fou construïda (fabricat hi diu al goigs) per mans d'àngels peregrins a l'ermita arbequina de Santa Catarina (així, en dialecte lleidatà), en temps del rector Joan Valls, que ho fou de la vila des del 1655 al 1701. Segurament, també en aquesta època en devien nàixer els Goigs, molt divulgats o recreats pels rectors de la Contrareforma catòlica, com una manera directa d'arribar amb música i cant, romeries i aplecs, a la devoció i pietat dels fidels:

...Tan llastimosa figura
En forma de un peregrí,
Un àngel fabricà assí,
Per nostra dixa i ventura;
Y perquè en Vós advocat
Tinga Arbeca i sa devesa...
Segle XIX. Arbeca, les Garrigues.
Goigs a la prodigiosíssima imatge del Sant Cristo de la Vila d'Arbeca,
edició de J. Sol, Lleida.

Igual que als pobles de la Plana d'Urgell, les tretes o processons pel terme amb les imatges invocades per combatre la sequera, degueren ésser freqüents, fins al punt que el rector que escrigué els goigs, va haver de fer-hi referència en una estrofa:

Quan los blats se van secant
si lo pagés adolorit
vos ho demana contrit,
li donau pluja abundant.
Socorreu-nos, Pare Amat,
puix sabeu nostra pobresa.
1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Sant Crist de l'església de Sant Jaume el Major.
Detall de la imatge davant l'altar major. Un resum de la llegenda:
En aquell temps les peregrinacions a Sant Jaume de Compostel·la estaven en plena eufòria. L'ermita de Santa Caterina a més de ser lloc on els arbequins anaven per invocar la Santa, també era lloc de refugi per als pobres peregrins, que de diferents llocs d'Europa, passaven per Arbeca, de camí cap a Galícia, a venerar el sepulcre de Sant Jaume. Un bon dia d'hivern, d'aquells tan freds, de boira humida, feren cap a Arbeca dos peregrins de terres llunyanes. Els portals de la vila, per ser hora molt avançada, estaven tancats. Donaren un tomb per fora el poble per veure si podien descansar aquella nit. Els pobres peregrins, invocant-se al bon Déu, s'adonaren de l’ermita que estava dalt del turó. Fregant-se les mans per fer-se passar el fred, i a bon pas, pujaren dalt de l'ermita de Santa Caterina, per demanar estada durant aquella nit.Trucaren a la porta, i amb veu trèmola, demanaren caritat per amor de Déu. Tot seguit els contestà una veu molt amable, que ja amb la porta oberta, els féu entrar i els conduí a una estança no gaire gran però on hi havia uns tions que cremaven, que per a aquells dos peregrins, els semblà entrar a la glòria. 
Mentre aquells dos peregrins es feien passar el fred, el bon ermità els preparà un plat ben calent, d'una sopa que tan sols ell sabia preparar. Una vegada refets d'aquell llarg camí, del cansament, del fred i amb els estómacs plens, els peregrins demanaren per visitar la capelleta. Quedaren meravellats de la pau que allí s'hi respirava. Pregaren a Santa Caterina i sense adonar-se'n quedaren adormits. Al matí següent anaren a donar les gràcies al bon ermità i li digueren que havien de marxar per tal d'arribar al sepulcre de l'Apòstol com més aviat millor. El bon ermità els pregà que es quedessin uns dies per tal de refer forces i que una vegada refets, ja emprendrien el camí.
Els peregrins així ho feren. Un bon matí, dels que romangueren a l'ermita, a l'anar a buscar llenya per fer foc, veieren un tronc molt ben tallat i digueren que per cremar-lo era malaguanyat. Ells tenien bones mans i digueren, “ja sabem el que podem fer per agrair al bon ermità tot el que ha fet per nosaltres, ja que de diners per pagar-lo no en tenim, però a la capelleta hi falta un Sant Crist”. Es posaren mans a l'obra i en pocs dies esculpiren un Sant Crist. Ells mateixos quedaren meravellats de l'obra que havien fet: el cap abaixat per parlar-nos, els braços oberts per acollir-nos i el cor traspassat per estimar-nos. Tot un conjunt de pau, amor i bondat. El deixaren a la capelleta i emprengueren el viatge cap a Santiago de Compostel·la. Arribà l'ermità, i com de costum, entrà dins la capelleta per donar gràcies a Santa Caterina, però en fixar-se amb l'altar, quedà meravellat. Al front hi havia la imatge de Santa Caterina i ajagut al peu de l'altar hi havia aquell Home, que tot i estar clavat en creu i nafrat per tot arreu, inspirava pau i amor.
Sortí per donar les gràcies a aquells dos artistes peregrins, però ja no els trobà enlloc. Baixà al poble i ho explicà a tothom. La gent pujà a l'ermita a veure aquell Crist; uns al veure'l, s'agenollaven i pregaven; als altres, els ulls els ploraven, però tots junts l'agafaren i el col·locaren al bell mig del poble, dins la capella de Santa Llúcia. Aquest fet, es considerà un miracle i de llavors ençà, sempre ha sigut l'intercessor millor que Arbeca ha tingut. Aquesta imatge romangué sempre al mig del poble d'Arbeca fins l'any 1936, que fou cremada. L'any 1940 s'entronitzà la nova imatge per suplir l'anterior. La devoció seguí en el cor dels nostres avis i cada any, per la festa del Sant Crist, el 14 de setembre, s'omplia l'església de gom a gom com cap festa de l'any (http://www.arbeca.cat/borrassa/b4.pdf).


1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Comptava la vila en aquelles dates 2639 habitants, repartits a parts iguals entre homes i dones. S'hi anoten les cases d'un, de dos i de més pisos, i la  importància de l'aigua de reg del Canal d'Urgell: «Regado actualmente el terreno por el Canal de Urgel, la población se abastece de sus aguas; habiendo antes dos balsas, una para las personas y otra para las caballerías, hoy abandonadas. También había una fuente en la población y varias en el término, pero de escasa agua y poco agradable». El castell ja era enrunat: «Se encuentra situada la villa de Arbeca en el declive de un peque, en pequeño cerro, en cuya cima hay la ruinas de un soberbio castillo feudal que la señorea desde antiguo, en las postreras estribaciones de la Segarra y comienzo del Llano de Urgel».


1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

«Desde hace años, algunas comarcas, especialmente de las Garrigas, han aclimatado en sus tierras el olivo arbequín, criándose allí lozano y robusto, semejando de lejos enormes matas de albahaca». S'hi fa refència al Sant Crist de l'església «de San Jaime Apòstol, la que figura una Cruz: es grandiosa y fue edificada en 1686», i s'hi comenta l'etimologia parlant o popular del segell, amb un dibuix en forma de jeroglífic amb un bec d'ocell al mig. Segons Coromines, l'etimologia del nom provindria d'una arrel cèltica del mot bec, però en el sentit aplicat a tossalet punxegut, o sigui, un poble situat «prop del bec o punta del turó», i descarta totalment la seua identificació amb una Urbicua celtibèrica del temps del romans.
1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Referència a l'encunyament de moneda arbequina, biografia de l'arbequí Joan Giner, organista i mestre de primeres lletres, i a les hipòtesis etimològiques del nom de la vila.
1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

«El formidable castillo, propiedad de la casa de Medinaceli i primerament de los Duques de Cardona, que no hace muchos años se conservaba en la cumbre  de la colina en que se asienta el pueblo [...]; en el castillo había 365 ventanas y cinco torreones, con un portal llamado de los Tres Reyes, porque sobre el mismo en la parte interior hay la adoración de los Magos».
1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Encara més disquisicions sobre l'etimologia del nom i la identificació de la vila entre les referències dels antics escriptors.
1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.

Una mica d'història de la vila, sempre fidel a la terra i a la gent, com totes les Garrigues, com totes les comarques de Ponent.
1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Sepulcre amb una iconografia de l'enterrament de Crist.