Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ebre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ebre. Mostrar tots els missatges

20170223

[1644] L'antiga Faió ebrenca, cinquanta anys sota les aigües

1915. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una esplèndida vista del poble antic, amuntegat al peu del castell i fins a la riba de l'Ebre, a pocs metres del desguàs del riu Matarranya L'any 1959, la vila ja fou segregada del seu històric bisbat lleidatà, preludi del trossejament definitiu de 40 anys després. Recentment, i per rematar-ho, durant el règim de la transició (espanyola) se la féu incorporar a la comarca (castellanoparlant) veïna, allunyant-la encara més dels seus orígens i lligams històrics, dins del programa no escrit però real i indeturable de desnacionalització cultural i històrica que la classe dirigent aragonesa ofereix als Borbons com a tribut de submissió i homenatge des de sa derrota (i posterior perdó a canvi d'això mateix) al 1707. 
1915. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detall de les cases velles, amb les característiques teulades amb teules de fang, parets règies amb poques obertures per protegir-se de l'imperial sol. Només dalt de tot, a les galeries, s'obren àmplies porxades, indispensables com a pallers o per estendre-hi els canyissos per assecar figues o préssecs. 
1845. Faió (el Matarranya).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A 5 hores i mitja de Lleida, a la diòcesi de la qual pertangué, fins que en ple franquisme (espanyol) s'obligà a la redefinició de límits episcopals per quadrar-los amb els provincials. La vila és emplaçada a la ribera de l'Ebre, «donde confluye el río Matarranya, al pie de una sierra no muy elevada».  


Gairebé amb un centenar de cases, de 84 veïns, o sigui, caps de casa, amb un total, a mitjan segle XIX, de 375 habitants, tocava a una mitjana de 4,5 persones per casa, molt raonable per als temps que corrien. Actualment, la vila té si fa no fa el mateix nombre d'habitants.

«La [casa] del Ayuntamiento y archivo se la llevó el Ebro en la avenida de 1787». Llavors el riu no disposava de cap regulació, i les torrentades eren freqüents. L'escola era només de nens, i el cementiri encara dins la població. El terme era de secà, i només «dos escasas huertas que se riegan con las aguas del río Matarranya que corre de S a NE, distante 1/4 de hora del pueblo, donde se junta con el río Ebro: para el paso de éste hay una barca construida a expensas del vecindario». La presència de l'Estat (espanyol) sempre ha lluït per sa absència.

Un parell de molins, un de farina i l'altre d'oli, i tres teixidors de draps componien la indústria local, bàsicament d'autosuficiència. Finalment, un apunt històric de la primera carlinada: «En 1835 incendiaron los carlistas las casas de varios vecinos de Fayón que las habían abandonado al saber de la aproximación de aquellos».
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'embarcador a peu de riu al costat del poble. La plataforma de fusta era sostinguda sobre llaguts. Llegim al DCVB que els gentilicis tradicionals del habitants del poble són «faioners (allí mateix i a Nonasp)» o bé «faionencs, faionesos (a pobles més llunyans)... Etim.: Igual que Benifaió (Horta de Valencia), conté el nom de persona àrab Hayyûn, que en efecte era usual àdhuc en terres cristianes».

1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detall de la costa que pujava fins al poble, amb l'església a dalt. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

El mateix camí de l'embarcador, ara vist des de dalt al poble. El camí continuava riu avall per la marge esquerra. Una noia seu a l'ombra dels arbres, probablement després de rentar la roba a les aigües de l'Ebre.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Vista del raval a la sortida del poble, amb una torre de guaita que hi hagué ran del camí, damunt del riu.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Un carrer de l'antic poble, amb les característiques portalades que s'obrien cap enfora, i les galeries de sota teulada.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La punteta del campanar ix per sobre les teulades, mentre s'observa el pas del temps, tranquil i lent, a les parets de les cases. Un carro, immòbil davant la portalada de casa, ens recorda que llavors el temps es mesurava d'una altra manera. Més natural, de ben segur. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Un dels antics portals gòtics d'entrada a la vila. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La canalleta, molt atenta al retratista. I la noia dalt del balcó, també. Hi veiem baranes de fusta en algun balconet i la vànua [vànova] de fil o les estovalles esteses al sol. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La plaça davant l'antiga església de façana neoclàssica, amb una creu de terme refeta. Tot quedaria sota les aigües del pantà de Riba-roja, quan l'empresa elèctrica estatal de l'època ENHER (franquista i espanyola), va cobrir el poble l'any 1967, enguany farà, doncs, cent anys.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Un llagut llisca per les aigües avall de l'Ebre cap a Tortosa, provinent del Pirineu, bé de la Pallaresa, bé de la Ribagorçana. Una torre rodona que sembla un campanaret s'alçava davant l'entrada d'una de les mines de carbó, gairebé a peu de riu. Les aigües del pantà també farien tancar-les, tot arruïnant la tradicional base econòmica del municipi. El poble, que devia comptar llavors cap als mil cinc-cents habitants, va haver de veure com marxava la meitat de la població, en una emigració salvatge i forçada per la casta (espanyola), que no mirava prim per tal d'augmentar els grans beneficis que els aportaven els pantans, a desgrat del gran dany ambiental que causaven al riu i al delta. 

1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una vista de la mina de Ricard, amb l'embarcador elevat sobre el riu. Allà, els llaguts s'hi avoraven i per mitjà de la gran tolva, on desembocaven les vagonetes de carbó provinents de l'interior de la mina, eren carregats per tal d'emprendre viatge riu avall. 
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

L'Ebre llisca relaxat per la riba de Faió, amb les dones que renten la roba sota la gran solellada de la migdiada. 
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

Detall de les dones amorrades al riu, amb els cistells de la roba al costat. Unes escales pujaven fins al primer carrer i, de seguida, costa amunt. Les finestres, totes repassades de blauet o blanc de calç, com era costum, per netedat i per espantar els mosquits. Llavors no hi havia antenes a les teulades, només fumeres que sovint cremaven estiu i hivern, perquè feien també de cuina tot l'any.
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

Meravellosa vista de la vella Faió, trenta anys abans que fos colgada sota les aigües, amb l'església ben agombolada per les cases del poble per tots costats. 
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

L'alt campanar del poble tenia fins i tot rellotge. Llavors surava entre el mar de teulades de les cases. Ara sura, elegant i amb tota dignitat sobre el blau de l'aigua ebrenca.
Anys 2000. Faió (el Matarranya).
Una bella imatge, captada de la xarxa, amb l'antic campanar que emergeix per sobre de l'aigua. El rellotge, aturat en el temps, marca l'hora de la ignomínia cruel en què la població hagué d'ésser evacuada. 
Anys 2000. Faió (el Matarranya).
La dignitat i circumspecció amb què aguanta al campanar al llarg del temps, ja pràcticament cinquanta anys, és la imatge viva del caràcter i força de la gent de la terra. O dit en paraules de Màrius Torres:
«Pàtria, guarda'ns, la terra no sabrà mai mentir».
1967. Faió (el Matarranya).
El poble esperant la fatal inundació, arribada el dia 18 de novembre. La gent del poble s'afanya a traure les darreres coses de casa, ja amb l'aigua pujant per dins de casa. Una tragèdia sovintejada a les nostres terres, i sovint silenciada.

20161202

[1579] L'Ebre amb ciclomotor, per l'Espinàs

1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
Un jove Espinàs (BCN, 1927) explica en aquests textos les vivències d'aquesta experiència única en aquells temps. El viatge fou fet amb un Velosolex, ciclomotor d'origen francès, amb estructura de bici i un petit motor auxiliar, tot baixant al llarg del curs del riu Ebre, des del naixement a Reinosa fins a la desembocadura en el gran delta català. Una errada d'aquelles terribles es colà a l'edició de la revista (en la llengua oficial de l'estat dictatorial de l'època, espanyol per més senyes): ciclomor enlloc de ciclomotor.

L'autor informa els lectors que Mequinensa i Faió pertanyen administrativament a Saragossa, «pero aquí se habla ya catalán. En la división comarcal de Catalunya, es lógico incluir a Mequinensa y Faió en la comarca llamada Ribera d'Ebre...»

Es refereix al riu com «el bon paràs», segons expressió extreta de l'escriptor Joan Santamaria a Visions de Catalunya (1928). Confessa l'Espinàs que «és una página que yo llevaba intercalada en mi bloc de camino, como se guarda una flor delicada entre las hojas de un libro de texto».

S'hi descriu la ruta entre Mequinensa i Faió per un bonic sender vora el riu, amb les onades dels tossals: «es un camino estrecho de tierra que sube y baja al ritmo de unas montañas rusas. A mi Velosolex, se le alegran las pajarillas, y tengo que sujetarle fuerte por el manillar para que no se me desboque». Un nen amb un ramat de cabres, unes mines abandonades, una fàbrica de ciment, camps d'oliveres... tal i com Estrabó citava el riu al segle VI aC: Oleum flumen... per mor de les oliveres silvestres dels marges fluvials. Es troba amb la família de cal Solero, matrimoni i dos fills, barruntant ametlles, és a dir, esquetllant-les. 

Arribat a Faió, el descriu com un poble-poble, «que se presenta sin afectación y se tiende plácidamente cara al río. Para cruzarlo cuenta con un transbordador. En esta hora quieta, cuando cae la luz, hay una docena de mujeres que lavan, y sentados uno al lado del otro, siete ancianos de gorra negra que velan el atardecer».
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»), Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC).

El vells de gorra negra, asseguts al pedrís, fent-la petar mentre vetllaven el capvespre.
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
Munts de carbó en una de les mines abandonades al costat del riu.
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
A l'arribada a la frontera administrativa, l'autor es troba amb uns barracons d'operaris: són els treballadors de les obres del pantà de Riba-roja, que el conviden a refrescar-se. «La obra apenas ha comenzado, y la gente me dice que está contenta. Se calcula que habrá trabajo para diez o doce años». Fou acabat al 1969. 

A la població, es troba que hi ha preparatius per a la Festa Major. Comença a enfosquir quan albira la població de Flix, il·luminada per les llumetes del complex industrial químic «que ha divulgado por Cataluña el nombre de esta población», i que allí hi ha deixat la merda, amb perdó, ara que s'ha liquidat l'empresa. 

Un cop dins el poble vell, l'autor descriu la tarda-nit d'aquell agost flixanco: «Flix ha conservado sabiamente, com lugar de paseo, una plaza abrigada y una calle estrecha y porticada en parte... Entre los arcos y las mesas del café los chicos y las chicas pasean aplicadamente... pero nunca en pareja mixta, salvo que se halle en pública fase de consolidación».

L'endemà el viatger continua cap a Ascó, poble templer, igual que Vinebre. «En Ascó se cruza el río con la barca -las barcas que transbordan automòbiles, pero que siguen el horario de los trenes-». Allà l'Ebre es troba entre dos comarques, el Priorat a l'esquerra, la Terra Alta a la dreta, dos de les que produeixen «los caldos más poderosos de Cataluña». Eren temps en que aquells vins en venien sobretot a granel, i que la gent de Lleida, com el meu pare i oncle, anaven a comprar a les cooperatives d'allà baix amb les bótes ensofrades. Aquells vins eren ja realment bons. Anys després, l'únic que els han donat, amb el Cavernet i el roure, és la tessitura (en diuen qualitat) que demanda el mercat internacional.

Móra d'Ebre i Móra la Nova són la pròxima parada, entre totes dues poblacions set mil habitants, que els concedia la capitalitat d'aquesta part de la ribera ebrenca. Segueixen les costes de Rasquera, Benifallet (sense el pont de la C-12, que és de 1991) i l'exportació riu avall de les pedres guixenques, el port per travessar a Tivenys: «Esta ha sido la gran sorpresa que me ha deparado este viaje: la falta de caminos junto al río en numerosos trechos... Nunca imaginé que el río se cerrara tan herméticamente en los desfiladeros». Després hi ha l'assut de Xerta, del segle XV, i el naixement dels dos canals que «alimentan los arrozales del delta»Finalment, parada i fonda a la ciutat de Tortosa. 
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La industrialització de l'Ebre en arribar a Catalunya. 
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La fàbrica química de Flix, amb la colònia dels treballadors al costat, construïda en arquitectura germànica al 1914 per Paul Müller, per tal d'oferir habitatge als tècnics europeus que arribaven a treballa a l'electroquímica, popularment anomenada «la fàbrica».
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La població de Móra d'Ebre des del gran pont sobre el riu. 
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
Una vista espectacular del riu al Pas de l'Ase, llavors encara verge de l'Eix viari, dit de l'Ebre.
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
L'autor ens regala un breu i acurat resum històric de la gran capital ebrenca, Tortosa. Amb la sagacitat d'observació que el caracteritza ens descriu pinzellades de l'essència de la gent i del lloc, assegut a l'entrada del pont: «Iban llegando los labradores, que pasaban junto a mi... Una família entera en un carro, la madre llevando enlos brazos un niño... Los carros contrastaban con las motos... [con] los camiones de transporte, la útiles y humildes bicicletas, mis ciclomotores amigos. Los hombres que pedaleavan llevaban a la espalda el sombrero de segador».

Per l'esquerra del riu, s'arriba a l'Aldea, al llindar del Delta, i per la dreta a Amposta, allà on «el turismo que sigue la ruta Valencia-Barcelona cruza el Ebro por el espléndido puente». L'autor penetra al Delta per l'Aldea cap a la Cava, on «junto a los canales, nuestro avance no se detendrá hasta la punta de Buda, a 27 kilómetros, que es la progresión del delta sobre el mar... Un verdadero mundo, singular e independiente, impresinantemente llano sin horizontes montañosos, batido por el sol».

La referència a l'arròs és necessària i obligada, car hi portà la transformació econòmica: «La Cava, que hace un siglo tenía catorce casas, hoy cuenta con más de seis mil habitantes». En època de sega, hi acudien fins a deu mil jornalers, sobretot murcians i andalusos, «a los que se llama 'castellanos' para distinguirlos de los inmigrantes temporales del país». Al Pla de Lleida, també eren anomenats així. Al pati de l'escola dels anys 70s jugàvem a futbol, amb tota normalitat i per no haver de triar cada vegada, catalans contra castellans.

Eixit de la Cava i ja en direcció al Far de Buda, «ya no tendré más compañía que la inmensa marisma», amb els caminois vora les sèquies de reg plenes de bicicletes, el transport dels segadors per aquell laberint de canals i arrossars. Cal travessar amb la barca fins a l'illa de Buda: «la soledad es absoluta entre la tierra llana y el cielo liso. Es el reino de los patos sedentarios y de las aves migratorias. El tiempo parece detenido. Intenta empujarlo, rítmicamente, el croar de las ranas». Finalment, la silueta metàl·lica del Far. «Llega un momento que no puedo avanzar un metro más. El camino se ha desvanecido en la arena. Es el final... Frente a mi tengo el Ebro y el mar»
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La típica i tradicional barraca del delta ebrenc. 
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
El barquer que va fer creuar el nostre motorista pel braç de l'Ebre fins a l'illa de Buda. Amb prou feines, ciclomotor i pilot hi cabien. 
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La desembocadura de l'Ebre. El mar acull el riu. El viatge de l'Ebre del jove Espinàs és acabat.
1961. Seguint tot l'Ebre amb ciclomotor («Donde el Ebro se llama Ebre»)Josep M. Espinàs, 
Revista «Destino», núm. 1262, 14 d'octubre. Text i fotos de l'autor (BdC). 
La silueta metàl·lica del primitiu far de l'illa de Buda, que fa la sensació d'aixecar-se sobre la mar. La fabricació de l'estructura es féu a les drassanes de Birmingham i s'inaugurà al 1864. Feia exactament 51,5 metres i en el seu temps fou el far metàl·lic més alt del món. Aquell any 1961, gairebé cent anys després i poc després del viatge de l'Espinàs, una llevantada el va ensorrar dins les aigües.