 |
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). La ruta d'exploració que va fer aquest enginyer francès per la Ribagorçana volia comprovar les possibilitats de construir un ferrocarril que baixant de Tolosa comuniqués directament amb Catalunya i l'Aragó. Un projecte visionari, tant que fins i tot encara avui, més de cent cinquanta anys després, ningú no ha gosat a parlar-ne més. El viatge a peu i amb cavall de l'enginyer Harlé, arribat a Arenys, havia salvat ja les dificultats dels camins engorjats de les Escales, però encara havia de descobrir les que l'esperaven. En el seu pensament planificava aquí la bifurcació del futur ferrocarril: l'una línia direcció Saragossa, via Barbastre, i l'altra avall direcció Lleida. Aquesta segona segueix bona part del traçat de l'actual carretera de Vielha. D'Arenys al Pont de Montanyana, al llarg de la Terreta, el camí no presenta obstacles: «la vallée est assez commode des deux côtés». Un cop al Pont, hi observa el pont, que òbviament li dona nom: «Le village Montagnana possède un pont de bois qui se traîne à fleur d'eau à côté des coulées et des piles ruinées de deux anciens ponts». O sigui, com a mínim, el pont de fusta era el tercer, després dels altres dos de pedra, destruïts per guerres i avingudes. Just en sortint del Pont de Montanyana al camí li tocava de creuar el Montsec. Escriu l'autor: «En aval de Pont de Montaynana, la Noguera entre dans una suite de congosts qui se prolongue près d'Andaní, á la Casa de Lérida, prise d'eau d'un long canal d'irrigation», que no és altre que el Canal de Pinyana, amb tres estrets principals, que anomena de Montgai, de Fet i de Tragó. Aquell primer és als peus del castell de Girbeta, on hi ha l'ermita de la Marededéu del Congost i que continua per Mont-rebei. El segon, ja passat Mont-rebei, al peu de les Conclues on s'hi precipiten els espadats de la Serra de Savinós. El tercer, passada l'actual presa, arribant a Tragó. Els dos primers són actualment coberts per les aigües embassades del gran pantà de Canelles, i el darrer per la cua del de Santa Anna. A l'altre cap d'aquest pantà, poc més avall del peu de la presa, hi ha la derivació d'aigua cap al Canal de Pinyana. El canal de Pinyana és el més antic dels regadius comunitaris en actiu existents avui en dia a Catalunya. Els seus orígens es remunten a la reconquesta, quan el comte Ramon Berenguer IV dóna a la vila d’Almenar la carta de població, document del 1147, conservat fins avui i que es coneix amb el nom de La pell d’Almenar. Dins dels drets atorgats, hi ha l’ús de l’aigua del Noguera Ribagorçana per regar les terres del terme. Aquesta sèquia d’Almenar inicial serà allargada al segle XII per Pere Cavasèquies i controlada a partir de l’any 1213 per la Paeria, que n’esdevindrà propietària. Al segle XV la captació d’aigües es trasllada a l’emplaçament actual, al paratge conegut com Pinyana, d’on el canal prendrà el nom, mitjançant un assut i un túnel excavat a la roca per protegir el principi del canal de les riuades.Del pas pel congost de Mont-rebei, l'autor en recorda «que j'ai grimpé sur la paroi de la gauche par des retraites, des encorbellements des rochers, tantôt me hissant rapidement, puis, au-delà, forcé de redescendre, et je suis parvenu a une grotte spacieuse où se rencontrent, outre les stalactites et stalagmites ordinaires des cristaux de chaux carbonaté». És la cova Colomera, a la qual s'havia d'ascendir no com ara des del camí actual, sinó trescant pel penya-segat, atès que cap dels senders, ni l'actual de dalt ni el més antic de baix eren excavats. Tot plegat, la conclusió de l'enginyer no podia ésser altra: «il faut que la route, comme le chemin, cherche une autre direction». |
 |
| Anys 1960. El Pont de Montanyana, la Ribagorça. Vista del pont, o més aviat palanca, poc més o menys com devia d'ésser un segle enrere. Actualment, el pont de fusta encara subsisteix, i s'aprecien les runes dels antics pilans de pedra dels ponts anteriors. A la sortida de la vila, però, el pont de la carretera permet als vehicles de creuar el riu, majorment per arribar-se al pàrquing de Mont-rebei nord. |
 |
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). Barrancs, «ravins». Aquesta és la definició feta per l'enginyer del terreny per on calia desviar la ruta per evitar els impenetrables congostos del Montsec a la Baixa Ribagorça: «Il est fortement tourmenté, coupé en chaque point, sourtout jusqu'à Viacamp par des profonds ravins». El viatger es dirigeix cap a Tolba, passa per les ruïnes del fort de Fals, destruït per l'exèrcit gavatxo durant la guerra del Francès, i s'acosta a Benavarri. |
Anys 1950. Tolba, la Baixa Ribagorça.
L'entrada a la població, potser no gaire diferent a la d'algunes decennis enrere.
Anys 2000. Castell de Falç, les Segarres baixes, la Baixa Ribagoça.
Les runes del castell després de la destrucció durant la Guerra del Francés. El castell fou propietat al segle XI d'Arnau Mir de Tost, que el llegà a la seua filla Letgarda i al seu net Guerau.
 | ||
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). El viatger segueix ruta evitant revoltar a Benavarri i baixant pel dret a Calladrons, «misérable hameau», cap al port de Saganta, «découvrons davant nous Purroy sur une grande hauteur et, derrière, revoyons la Serra del Congost de Montgai» o de Mont-rebei, i sempre dret, Llitera avall, fins a Castellonroi. Mentre que la futura N-230 baixarà de Saganta un pèl més a l'oest. Durant tot aquest trajecte cal superar les rieres i barrancs, com el de Queixigar, i sovint amb dificultats, fet que proporciona ofici a certes gents dels país: «où les voleurs, fort communs dans le pays, attendent les voyageurs». Els lladres, amagats, esperaven els forasters en aquests passos. «Ils nous ont laissé passé saints et saufs». Al cap del terme de Castellonroi, l'engiyer visita la Casa de Lleida, és a dir, la presa antiga del Canal de Pinyana, que surt del darrer congost del Montsec «par un petit souterrain», un túnel de segles enrere per evitar la destrossa de la presa durant les grans avingudes del riu. A la banda esquerra, la presa del canalet d'Ivars. «Ces barrages sont composés de fascinages et d'enrochements. Tous les ouvrages du canal de Lérida [Canal de Pinyana] que nous avons examinés sont bien construits et entretenus par un syndicat». Explorant congost endins, «nous avons découvert, à notre grand étonnement, une pile bien bâtie en pierre de taille, dominée par des rochers élevés, reste d'un ancien pontdont nous n'avons pas deviner l'utilité».
|
 |
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). A Alfarràs, el gran vell pont de pedra de tres ulls permet el pas a l'altra banda del riu. Per Torrefarrera, l'autor arribar a Lleida, «après huit heures de marche soutenue depuis Saganta». La plana del Segrià se li apareix al viatger com un oasi després del desert: «un véritable jardin arrosée par des saignées ingé nieusement destribuées, plantés de vignes, de figuiers et nous apparaissant comme un oasis après le desert inculte que nous venons de traverser».
Lleida, «ville d'environ 15.000 habitants entourée de murailles et flanquée de deux chateaux-forts»: la Seu i Gardeny, «sans industrie, sans commerce, avec salle d'spectacle», i és clar, el gran «pont à sept arches inégales». A mitjan segle XIX, la nostra ciutat apareixia als forasters com una ciutat closa, i no només per les muralles.
|
 |
| 1900 ca. El Pont Vell de Lleida. L'enginyer Harlé, a meitat del segle XIX, encara el veié amb tots els set arcs complets, abans que les riuades dels anys 1860 destruïssin l'antic pont, que hagué de ser reparat amb una espectacular passera de fusta. |
 |
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). L'enginyer francès, amb escorta de la Guardia Civil (espanyola) gentilesa del governador lleidatà fins a Monçó, s'hi troba amb l'enginyer Joan Girona, amb qui tenen interessants converses tècniques sobre l'estat de les vies de comunicació de Lleida cap a Barcelona, Tarragona i Saragossa. «Girone vient d'y construire à Fraga, sur la Cinca, un pont suspendu avec péage». |
 |
| 1849. Fraga. El pont penjant de peatge inaugurat aquell any i que les riuades del Cinca, com tots els altres ponts precedents, van acabar tombant. |
 |
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). Les conclusions de l'enginyer Harlé sobre la ruta de ferrocarril fins a Lleida són diàfanes. Atès que la ciutat ja estarà comunicada més fàcilment amb Barcelona i Tarragona, el cost d'una línia ferroviària des de Tolosa per la Ribagoçana no pagava la pena: «La route de Toulouse a Lérida ne répond pas à un besoin present et la dépense est hors de mésure avec l'utilité à en espérer. C'est vers Saragosse que la route doit être dirigée au plus curt vers Balbastro». Els costos econòmics derivats dels obstacles naturals, doncs, van dictar sentència. El viatger deixa Lleida direcció Almacelles i per la plana de Tamarit enfila cap a Montsó, «sur la rive gauche de la Cinca dans une embrasure de la berge qui livre passage à un ravin, est une ville importante protégée par un fort élevé sur le redresement du côteau qui la domine et d'un territoire fertile en vignes, oliviers et mûriers». Vi, oli i moreres. |
 |
| Anys 1930. Montsó, Cincà Mitjà, l'Aragó. Vista del castell de Montsó des de l'entrada per l'anomenat pont nou. |
 |
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). El Cinca a Montsó tenia un gran pont, derruït després de la Guerra del Francès. El viatger es dirigeix cap a Barbastre. |
 |
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). De Barbastre, se'n destaca la fertilitat de l'horta, la catedral i «un grand commerce surtout de marchandises de contrebande». Com a enginyer, prefereix aquesta població a la de Graus com a lloc sobre el qual pivotar una hipotètica ruta ferroviària que arribaria des d'Arenys, i encarar-la cap a Saragossa. |
 |
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). Es reprèn la ruta des d'Arenys, ara deixant la Ribagorçana i en direcció Barbastre, fins al poble de Queixigar, «situé à l'origine même de la gorge qui nous conduit a la rivière de la Havana», curiós nom donat al riu Isàvena. |
 |
| Anys 1950. El pont de Graus, la Ribagorça. El vell pont de cinc arcs sobre l'Isàvena a Graus. La força de les avingudes d'aigua ja l'havia deixat marcat, tot i ésser de pedra i ben fornit. |
 |
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). La ruta arriba a les envistes de l'Isàvena mitjà: Roda, Lasquarri, Capella i, finalment, Graus a la desembocadura a l'Éssera. De Queixigar fins a Graus, cinc hores de marxa. Hi entren «sur un beau pont à cinq arches; elle en possède en aval un autre à deux arches dont une hardie en plein cintre». D'allà, Éssera avall fins a Castro. Allà un altre congost «très étroit évasé sur la rive droite et débouchant sur la Cinca», el congost d'Òlvena. |
 |
| Anys 1950-60. El pont d'avall de Graus. El pont de tres ulls en sortint del poble, aigua avall, amb l'aigua de la cua del pantà de Barasona, construït al 1932. |
 | ||
| 1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé, dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica). El riu Cinca, des que rep l'Éssera en avall, «divague beaucoup, ronge ses bords, et a la fonte des neiges roule un volume d'eau énorme». De Graus a Barbastre, s'empraven cinc horetes de camí.
|
