Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal d'Urgell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canal d'Urgell. Mostrar tots els missatges

20200628

[2171] L'Exposició Agrícola lleidatana de 1928

1928. Lleida. Exposició agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
L'estand de la Confederació Sindical Hidrològica de l'Ebre, al xalet dels Camps Elisis.
1928. Lleida. Exposició Agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la nostra ciutat.
1928. Lleida. Exposició Agrícola.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Les necessitats socials i econòmiques de les nostres comarques, moltes de les quals avui encara perduren, obren aquesta pàgina sobre la Lleida que s'esperava del segle XX a les portes de l'Exposició Agrícola d'aquell any als Camps Elisis. Sengles articles de Manuel Florensa i Romà Sol sobre els Canals d'Aragó i Catalunya, i d'Urgell completen el reportatge.

El breu resum sobre el canal més a ponent de les comarques ponentines, que amb l'aigua de l'Éssera i del pantà de Barassona, llavors en construcció al límit occidental de la Baixa Ribagorça, posa de relleu la importància de l'aigua per al futur de les nostres comarques. Amb l'impuls agrícola, no es dubtava que «Lleida serà dintre pocs anys una ciutat de més de cent mil habitants». L'ensulsiada de la guerra va retardar aquell ascens fulgurant del primer terç del segle XX.
1928. Lleida.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Un repàs dels intents històrics de la construcció del Canal d'Urgell, des dels temps de Carles I al segle XVI. La concessionària se'n quedava el novè de les collites. El trànsit de vagons d'alfals a les estacions de Tàrrega, Borges i Mollerussa havia augmentat entre 1910-20 de manera inconcebible. Això després de vèncer uns primers anys de reg desoladors, quan l'entollamenta de les aigües arruïnava els conreus i expandia el paludisme. «Vençuts els contratemps d'aquelles dècades heroiques, l'aigua fecundant transformà l'estepa en jardí, i feu d'aquella terra pobra i mísera de 1850, la rica i cobejada que avui tots coneixem». Llavors hi havia a Lleida la campanya per a la construcció del subcanal, que arribaria als anys republicans. La Confederación Sindical  Hidrográfica de l'Ebro s'encarregava de l'impuls tècnic dels projectes. Passats cent anys, aquesta regulació tècnica que ostenta com a organisme del govern (espanyol) es veu del tot supeditada a les directius polítiques (espanyoles), que n'impedeixen la participació del nostre Parlament en la presa de decisions. És el país que, de moment, tenim dins d'aquell Estat, a la recerca de millors temps republicans.
1928. Lleida.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
La sucursal de Ferran del Banc de Catalunya.


20190618

[1992] La banqueta tallada del Canal d'Urgell a Bellpuig, 1908

1910 ca. La banqueta del Canal d'Urgell, Bellpuig d'Urgell.
La preciosa banqueta, amb els plataners ben jovenets encara, al pas pel terme de Bellpuig. La passera de ferro li donava en aquest lloc un aspecte paradisíac, com de jardí japonès, oi? En el detall s'aprecien els figurants, que testimonien l'ús de la banqueta com a lloc de passeig i d'esbarjo de la vila. O si més no, per a la gent benestant.

Escrigué en Valeri Serra: «Aquell bocí de Canal que va del Piló al Pont del Camí de Sant Martí és avui per avui un passeig de Bellpuig insubstituïble». Potser la imatge en reflectia aquest trosset.
1908. La banqueta del Canal d'Urgell, Bellpuig d'Urgell.
«Els arbres del Canal d'Urgell», Valeri Serra i Boldú,
«La Veu de Catalunya», 9 d'abril (ARCA).
El nostre folklorista urgellenc fa una sentida denúncia de la tala dels plataners en una part de la banqueta del canal. De manera molt gràfica comença dibuixant la imatge que oferien als viatgers que arribaven a l'Urgell des dels ermots segarrencs: «ja no els veurà els arbres del Canal en hermosa ratlla verda que encintava l'oasi del Pla d'Urgell. Ja estan aterrats arreu, arreu».

Aquest inici impactant segueix amb la descripció plàstica del paisatge resultant en el mateix moment del desastre: «Estesos pel caixer que donen pena, veuríeu els canots ajaguts, i el brancam afeixegat en piles. Torts i drets, prims i gruixuts, tots han sigut arrasats a flor de terra, i allí queden estesos els plàtans al costat dels olms, les freixes vora els aubis, els xops tocant als sàlzers». Arbres abatuts a l'espera que a la primavera, quan es torna a donar l'aigua al Canal, hi fossin llançats perquè el corrent se'ls endugués a la serradora de Mollerussa o les Borges. L'autor se'n dol amb l'ànima d'aquesta pèrdua, igual que tants bellputxencs i bellputxenques que s'hi contaren els amors passejant-hi per l'ombra tot deixant-lo gravat en l'escorça del molts dels arbres: «aquelles llegendes escrites en la pela dels aubis i els monogrames tallats a punt de ganivet, se n'aniran Canal avall emportant-se'n els fulls de més d'una història d'amor».
Anys 1900-1910. Església de Sant Nicolau, Bellpuig d'Urgell.
La magna graonada que porta fins dalt l'Església de Sant Nicolau. A l'esquerra, la casa de la vila i a la dreta, edificis de particulars que amb els anys, foren enretirats deixant l'escala lliure per aquesta banda, que és tal com actualment podem apreciar l'escena i que s'ha anomenat carrer de l'Església. És molt singular aquesta disposició de les tramades de graons ara a la dreta, ara a l'esquerra. Al peu de l'escala, l'antiga font siscentista, actualment desplaçada un poc més avall, en un racó dels porxos del cap de la Plaça de Sant Roc. Un xiquet fou afegit de figurant a l'escena i ens dona la proporció grandiosa de tota l'escalinata.
1919. Estació del ferrocarril, Bellpuig d'Urgell.
Postal d'ara fa justament cent anys de l'estació de ferrocarril de la línia de Lleida a BCN per Manresa. Si llavors un dels factors de progrés de la vila, que justificava la seua exhibició en una postal, actualment un calvari per als pocs, cada cop menys, usuaris. En cal el traspàs de la titularitat de tota la línia per convertir-la en un autèntic eix vertebrador de la Catalunya central i de Ponent.
Anys 1920. El Canal d'Urgell, Vilanova de Bellpuig.
El portentós aspecte del Canal d'Urgell una mica més avall de Bellpuig, ja al terme de Vilanova, amb l'aspecte paradisíac que també degué oferir a la banqueta bellputxenca abatuda per la Casa Canal i que denunciava en aquell article de 1908 en Valeri Serra i Boldú. Els arbres s'hi veuen molt jovenets i disposat de la manera original: una filera en un marge i dos fileres en l'altre, que és per on transitava el canalista que vigilava el canal i els torns de reg. Cada uns quants pocs quilòmetres de canal, crec que entre cinc, sis o set, hi hagué una caseta, la casa on vivia la família de canalista, la funció del qual era recórrer a peu, sota l'ombra dels plataners, les marges del canal per detectar-ne les fuites i fer-ne la conservació. En cas de trenca, i per via telefònica, la primera a les terres lleidatanes, es comunicava el fet a la Casa Canal a Mollerussa per tal d'iniciar les reparacions pertinents. 
Anys 1920. El Canal d'Urgell, Vilanova de Bellpuig.
Detall del magnífic aspecte del Canal, que donava vida als camps urgellencs, i salvació per al despoblament d'aquestes nostres terres. Sense l'aigua per al reg, tots els nostres padrins i padrines haurien fet cap a la capital, a treballar i a servir, i molts de nosaltres avui no hi hauríem pogut créixer ni viure-hi.

Passats cent anys, encara cal estar molt a l'aguait per a la defensa i conservació de la banqueta, i associacions com els Amics i Amigues de la Banqueta o L'ADPN La Banqueta de Juneda s'escarrassen a salvar aquest patrimoni natural de l'avarícia tradicional de la Casa Canal, sempre a punt per segar-ne els arbres a la més mínima. Aquest 2019, però, un tomb en el lideratge de la Casa Canal, amb el nou president escollit després d'anys de predomini dels grans terratinents, sembla que reorienta la sensibilitat de la Casa Canal en favor de la preservació de la Banqueta, la regeneració dels quilòmetres destruïts durant anys, i, a més de l'ús agrícola i ramader indispensable de l'aigua, la reorientació de la banqueta de tots els Canals d'Urgell com a lloc natural d'esbarjo i integrat en la vida diària dels nostres pobles. Diuen que s'hi arribaran a plantar fins a 300.000 arbres. Molt d'encert, endavant! 

20190426

[1972] El Canal d'Urgell i Mollerussa, 1966

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

«Mollerussa, que sorgí en una cruïlla de camins enmig de l'estepa, és un producte del Canal d'Urgell. Dels 700 habitants que tenia l'any 1860, ha superat avui els 5.000 i ha adquiri la capitalitat d'una de les comarques més pròsperes i actives de Catalunya». Als anys 80 i 90, arribaria l'esclat de la Mollerussa by night, i en el tombant de segle, la bombolla del totxo. Ara, passats gairebé vint anys del segle XXI, el poble capitaleja, amb prop de 15.000 habitants, i, havent perdut part de l'atracció comercial, s'ha de pensar i repensar cap a on vol anar. 
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

Detall del centre de la vila, en què s'aprecien ben bé els carrerons del poble vell arrodonit al voltant de la plaça Major i del Pou. A la imatge, encara no s'hi veu l'església nova, de cap al 1958, amb l'alt campanar que l'acompanyava. La foto, doncs, ha d'ésser prou més antiga que l'article. L'antiga N-II travessava el poble de cap a cap. A la part esquerra, s'hi distingeix l'edifici de l'Amistat, amb el pati que ara ocupa el teatre llavors tan sols un solar. A l'angle inferior esquerre, un trosset de les vies del tren.
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

La sequera era l'enemiga número u de la plana urgellenca. Els viatges que hi havien passat al llarg dels segles, «tots coincidien que la terra era bona, amb aigua abundant, però magra en temps de sequera; feien ressaltar també la manca d'arbrat i la riquesa d'herbes... que facilitaven el pasturatge de nombrosos ramats provinents de França en nombre de dos-cents mil caps per anyada».

1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

La peixera del Segre a Ponts, naixement del Canal principal d'Urgell. 
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

«L'aqüeducte sobre el riu Senill, vora Artesa de Segre, té 580 metres de llargària i salva una zona de guix del tot inestable». 
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

El canal en trinxera, arribant a l'entrada del gran túnel de Montclar. 
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

En sortint del túnel de la Llenguadera, de seguida allà mateix on naix el canal, i que li permet d'agafar sa direcció cap a Artesa.
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

Breu ressenya dels intents de construcció del canal al llarg dels temps, «una obra gegantina pels problemes tècnics que comportà». A banda del gran túnel de Montclar, calgué «cercar desguassos als embassaments imprevistos, origen de febres palúdiques que motivaren, del 1865 al 1870, encara un major despoblament de la comarca, i, encara més, el problema dels sembrats que morien abans de germinar pel salitre que pujava a la superfície per capil·laritat». L'arribada «gradual i persistent de colons procedents de les contrades pirinenques, més bons coneixedors de l'economia de l'aigua i del rendiment del cultiu variat, que no pas els pagesos del Pla d'Urgell, sense altra experiència que el conreu dels cereals» permeteren guanyar la primera batalla dels nous regs.

L'augment de població durant els primers cinquanta anys als pobles ara regats fou del 30%, passat de 37 h/km2 a més de 200, i, en aquestes primeres cinc dècades, el preu de la terra augmentà gairebé un 300%. Gairebé cent anys després de la construcció del canal, el preu per hectàrea s'havia centuplicat. I fins avui, aquest preu no ha parat de multiplicar-se sense parar.
1966. «El canal d'Urgell, font de riquesa», Josep Lladonosa.
«Serra d'Or», any VIII, núm. 2, febrer (JLV).

A banda del progrés agrari, l'aigua del canal ha permès el desenvolupament ramader, que avui ja és un problema mediambiental en haver arribat als màxims de saturació de nitrats per causa dels residus animals. Problema que caldria atacar urgentment, partint de la premissa que la merda la paga qui la produeix.

El recent canvi de gestor de la Casa Canal després de les eleccions d'aquest 2019, ha de suposar l'arribada d'aires refrescants i renovadors a les arcaiques estructures pseudocaciquistes de govern sorgides de la sonada lluita per la titularitat del canal en aquells anys 60 davant del règim franquista (espanyol). A banda del servei agropecuari, els Canals s'han de posar al servei de tota la ciutadania, recuperant les banquetes i promovent-ne els usos d'esbarjo. Que així sigui, endavant!


20180401

[1822] Lo Segre pel país dels lladoners i de les forques

1973. Anya (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Anya fou municipi propi fins a l'any 1966, quan fou agregat a Artesa de Segre. Històricament s'anomenà la Baronia de Motmagastre perquè moltes de les antigues parròquies que formaven aquest municipi pertanyien a la baronia del castell. De l'antic municipi en formaven part els pobles d'Alentorn, Comiols, Folquer, Montargull, Montmagastre, Vall-llebrera i Vall-llebrerola.

«Un tros ben poc conegut del Segre, aigües avall del barranc de Torreblanca. Anya, a la riba dreta, un dels pobles aturats ran de la correntia densa del riu».
1973. El Canal d'Urgell (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Una represa del Canal d'Urgell, ací paral·lel al Segre, entre Ponts i Artesa. Fins a la més petita de les seves construccions, la Societat del Canal la bastí amb idèntica arquitectura». Així descriu l'homenot garriguenc el naixement del Canal: «Després de l'aiguabarreig del Llobregós amb el Segre, aquest descriu un arc ample vers el nord i un contraarc cap al sud. Aprofitant la inclinació sud-nord del Segre, hi ha un joc de comportes que permet de recollir-ne aigua per donar origen al Canal d'Urgell, el qual comença el seu recorregut en sentit totalment oposat al Segre, o sigui nord-sud. Un segon joc de comportes permet l'aviament de l'aigua sobrera altre cop al Segre. El canal, però, aviat es desvia vers l'oest, per la primera de les seves foradades, molt curta, només l'imprescindible per a travessar el morro que el Segre voreja».
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Entre Ponts i Artesa, les carreteres se separen del riu Segre. Cal, per a seguir l'aigua de prop, endinsar-se per les pistes. Vilves, de l'aire estant». Hi destaca la torre quadrada de l'antic castell, d'uns 10 m. d'alçada, i encara escapçada a principi del segle XX. 
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Al costat del poble, la banqueta del nounat Canal d'Urgell, que sembla que hagi ja de morir al Segre. El Canal tomba, però, cap al sud en direcció a Artesa, gairebé paral·lel al riu. El canal absorbí l'antiga sèquia que donava aigua a Collfred, Vilves i Artesa des de la represa dita de 'la Peixera', que derivava del terme d'Anya.
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El lledoner, abundantíssim al Segre Mitjà, arbre de fusta flexible i resistent, és 'educat' per a donar les forques de palla i de fenc. Al tercer any, la intel·ligent esporgada dona el seu resultat».
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Un exemplar únic de forca, de dotze dits. Aquesta forca, que mostra el seu constructor a Alentorn, ha conegut, sortida de les vores del Segre, mig món, en exposicions i certàmens diversos». Segueix l'escriptor dient que a Alentorn «hi viu el darrer fabricant de forques de lledoner, les forques que abans la pagesia utilitzava per a tantes coses, però molt especialment per a batre». Llavors ja només se'n feien de palleres, «que són grans de quatre a cinc puntes, o bé, també, de dues o tres puntes, però destinades a la muntanya i... al fenc». S'hi apunta que els lledoners han decrescut un 95%. «Però la indústria havia tingut a Alentorn un focus tan important que es va arribar a fer una mena d'edifici cooperativista al 1916, per als forcaires, quan es fabricaven deu o dotze mil dotzenes de forques l'any».
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Aigües avall del Pont d'Alentorn, des de la riba dreta del Segre i, rere mateix de la bultra arran de l'aigua, l'esplanada inconfusible d'una gravera de les moltes del Segre». La bultra és l'espessa massa arbòria del bosc de ribera que ens tapa el riu. Al fons, l'esvelt i llavors recent campanar artesenc s'aixeca a l'hortizó.
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Artesa, matí d'hivern. La plaça és poc concorreguda. L'esvelt campanar de la moderníssima església posa un contrast viu en la menestralia opaca dels edificis». I encara: «A Artesa ens tornem a trobar amb una població de pas, com Ponts. Tota aquesta ruta sembla destinada a dibuixar un fil que meni a la muntanya. Però els diumenges el mercat d'Artesa encara té entitat... el recorregut que la carretera fa per dins de la població és una cinta animadíssima i, a l'estiu, amb el turisme, les botigues ofereixen, juntament amb les coses tradicionals, les més variades i acolorides novetats que per a res no serveixen o serveixen per a tot. I és que tot es despatxa...» Des de fa pocs anys, la construcció de la variant d'aquesta carretera (de la qual ja n'he perdut l'esma de la numeració, de tant canvi sense solta que tècnics i tecnòcrates fan només per sentit pràctic sobre plànols, sense tindre en compte ni la tradició ni la consuetud ni la geografia humana), antiga C-1313 per entendre'ns, ja ens priva d'aquesta relació mercat-camí, només possible quan els vehicles anaven lents. 
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del nou campanar, de reminiscències neoromàniques, de l'església parroquial, aixecada de bell nou als anys seixanta pel bisbe urgellenc, després de la destrucció de la vella església gòtica durant la darrera Guerra espanyola.
1973. L'ermita del Salgar (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Salgar, ermita arran mateix del Segre, en un terreny escarpat, trencat a voltes per margues aprofitades per a conreu: hi ha grutes interessants, i un ermitatge molt gran. Camí d'Artesa a Rubió».
1973. Rubió de Baix (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Una impressionant imatge del fotògraf lleidatà de les Roques de Rubió. «El Cel de Rubió, al curs mitjà del Segre, presenta aquestes impressionants parets roqueres que obliguen el riu a fer un marcat retomb i endinsar-se vers Alòs de Balaguer». S'hi afegeix: «Hi ha tres Rubió: el de Soler, que és també dit Rubió de Baix; el Mitjà i el Rubió de Dalt, tots tres a la riba esquerra: ara bé, a l'indret de Rubió de Baix, el riu passa sobtadament del terreny pla i tou a un llepar -i topar contra- una paret vertical sobre la qual dues torres de guaita encara mantenen un posat ferreny».
1973. Vernet (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Vernet, minúscul agrupament a la riba del Segre, davant per davant d'Artesa. Un pont hi mena; després el camí s'endinsarà a trobar un trajecte menys conegut del Segre, abans de Camarasa». Encara més: «Vernet és tot just passat el pont de la Palanca, encastellat. Contra el sol, amb la plana entre Artesa i el seu riu al davant. El riu és per a Vernet com una muralla. Els de Vernet són com en un altre món, enllà de les carreteres, enllà dels bells conreus de la plana. El poble, menut, sembla ressec, sembla pedreny; cantaven abans:

A Vernet, 
tenen l'aigua als morros
i es foten de set.
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Perspectiva del Segre des del castell d'Alòs. Els cortals eren parada obligatòria del bestiar que pujava a la Conca de Tremp. El pont, refet, permet de pujar a Rubió i la Foradada».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pont sobre el Segre a Alòs. El punt estratègic de vigilància que feu estratègic el castell manté tota la seua esplendorosa vista, malgrat que els murs hagin sucumbit al pas del temps. «Segre avall els homes d'Alòs veien baixar les tramades. És el nom que a ponent donen als rais, alhora vehicle i càrrega. Alòs té una miranda incomparable. Els rais baixaven de la banda de la Seu i en arribar a l'estret de Rubió... a voltes perillaven d'espetegar contra la paret de pedra. Els raiers havien de fer alçaprem amb les llargues barres i apuntalar-se amb tot la força per separar la plataforma flotant de la vora. Especialment els recorden a Alòs quan el riu portava força aigua, a finals de primavera, o a la tardor. Entre les roques de Rubió i Alòs hi ha un punt, anomenat la Bressola, on la profunditat del llit és fins de 17 metres».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«A la plaça Major d'Alòs, aquesta suggestiva llinda té una expressivitat tota ingènua sense deixar d'ésser contundent. L'art dels picapedrers es prodigava, pacient, en balcons i portals».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El 'castell' d'Alòs de Balaguer, mig quilòmetre enlaire del poble, bon punt de vigilància del Segre, fou ofert en subhasta per 5.000 pessetes. No el volgué ningú. Fou donat a la Diputació». 
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Sota la Serra Carbonera, baixant del nord-est, en terrenys de solitària aspror, el Segre busca la Noguera Pallaresa a les envistes de Camarasa, en el darrer tros del seu recorregut mitjà».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El cim del Mont-roig, al fons, ens indica que el Segre és a punt de rebre aquest seu afluent, la Noguera Pallaresa. Tros darrer del congost entre Alòs i Camarasa». 

1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
El Segre en arribant a l'aiguabarreig amb la Pallaresa, al congost del Mu o Mur, sota la guarda del Mont-roig.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall de les parets del Mont-roig, habitades des del Neolític. Orientades al sud, el sol escalfa la roca, que hi crea un efecte hivernacle que devia ajudar la vida a les coves d'aquells primitius habitants. L'espadat oferia protecció i els rius, aigua no en vulguis més. La ruta senderista al peu del rocam, que passa per la coneguda Cova del Tabac, és espectacular.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Paret de la presa de Camarasa. La Noguera Pallaresa és aturada solemnement; el Segre passa, acongostat, a baix de tot, a la dreta, i el Mont-roig, pelat i adust, contempla l'aiguabarreig».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pantà de Camarasa. A la dreta, el camí obert per a la construcció del que acabarà esdevenint la carretera del Doll als anys 80.