Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges

20191018

[2040] La Vall de Benasc del Cinc-cents

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
La llarga vall de l'Alt Éssera, des de la sortida septentrional del congost del Ru fins a l'Hospital, al peu del pas del Portilló de Benasc, tot revoltant les grans Maleïdes, que no s'hi dibuixen. 

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Dos ponts, de pedra probablement, per a tota la vall fins a Benasc (30 cases, 150 hab.) i Cerler (12, 60 hab.), que vivien, és clar, sense pensaments del futur turístic que les faria grans, famoses, no sé si millors, al darrer terç del segle XX, al cap de cinc-cents anys. Però deixem aquesta conversa per a una altra ocasió. 
1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Detall del pas del Portilló de Benasc, perfectament dibuixat amb totes les ziga-zagues que, encara avui, els senderistes podem resseguir. S'hi destaques els dos hospitalets o refugi de passants, el de Benasc, probablement ja en la segona de les ubicacions que tingué, i l'Hospitalet de Banhères, en terra occitana, llavors no pas encara Hospice de France, pompós nom a més llaor i glòria del xovinisme gavatxo.

Als plans, ja hi havia una «Torre de los Baños», probablement un punt de guaita militar per dominar un dels passos més freqüentats de la frontera pirinenca. 
1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Detall de la part baixa de la vall, amb els poblets i la indicació de les cases o llars. Cap a ponent, el port de Saünc cap a les valls aragoneses de Plan. Cap altre pont és dibuixat a l'Éssera. Castilló de Sos (18 cases, 90 ha.), Sesué (20, 100 hab.), Vilanova (30, 150 hab.) i Gia (50, 200 hab.) n'eren els pobles més destacats.
1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc (PARES).
La vista general del mapa de les dos valls pirinenques, unides o separades, segons l'època de l'any, pel Còth deth Hòro, o Coll del Forat.

20191015

[2039] La Vall d'Aran del Cinc-cents

1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc (PARES).
Un dels mapes detallats més antics de les valls pirinenques d'Aran i Benasc. En aquell segle, i durant molts més, estaven aïllades de les comarques veïnes del sud durant tots els mesos d'innivació, de vegades entre set i vuit a l'any. Tampoc entre elles el pas era fàcil a l'hivern, però millorava amb el desglaç, quan s'hi podia passar de l'una a l'altra pel Còth deth Hòro, o coll del Forat (interpretat com a Coll del Toro en les referències gavatxes des del selge XIX), als peus de les Maleïdes. 
1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc.
El país d'Aran, de cinc llegües de llarg, «enregada del rio Garona y el rio Jueu y otros riachuelos de poco nombre». Era formada per «veinteynueve lugares» i tres viles: Bossost, Vilac i Vielha. Tot just s'arribava al miler de cases o veïns. Si comptem a una mitjana de 5 per casa, faria un total aprox de cinc mil habitants. 
1594. Castèlh-Leon, la Val d'Aran.
Tiburzio Spannochi (PARES).

El centre militar i governatiu de la Vall d'Aran durant segles fou el gran castell de Castèlh-Leon, del qual tenim aquesta meravellosa i impagable representació d'aquest enginyer militar italià al servei de Felip II. El riu Jueu baixa a trobar la Garona sota els merlets i murs del castell, que disposava d'una gran torre central, des de la qual s'atalaiava bona part de la Vall. 
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
La Vall d'Aran de fa cinc-cents anys, amb els 29 llocs poblats i el nombre de llars o veïns de cadascun. S'hi observa prou bé com els pobles es distribuïen, majorment, al llarg de la Garona i dels rius que, d'un i l'altre costat, hi baixaven. Castèlh-Leon s'emplaçava ben bé al centre de la Vall, davant la confluència del Jueu amb la Garona. 
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
La part de Naut Aran en la frontera amb Catalunya. Llegim amb claredat les cases de cadascun dels poblets: Tredós (30, 150 hab.), Salardú i Arties (40, 200 hab.) o les més grans, ja al Mig Aran, com Vielha (107, 550 hab.) i Vilac (60, 300 hab.). Al Baish Aran, destacava la vila de Bossost (100, 500 hab.).

Els colors del plànol són ben vius, i més enverdits com més cap a les valls. Els rius i torrents en blau, li afegeixen una gran vivacitat. Al sud, el port de Vielha, «en el condado de Ribagorça», al quan s'hi accedia riu Negre amunt. Els ponts eren prou escassos: només el de Vielha i el d'Aubèrt una mica més avall, probablement de pedra i que permetien el pas de contingents militars. Un tercer pont és dibuixat amunt del riu Jueu, per permetre el pas cap al Còth deth Hòro.  
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
A l'altra banda del coll, també hi és ben perceptible el Forat dels Aigualluts, molt ben dibuixat com una mena d'estany, allà on les aigües de l'Aneto i la resta de Maleïdes desapareixen bona part de l'any per ressorgir a la vall del riu Jueu. Que eren el mateix riu, ja ho sabien els aranesos de fa mig miler d'anys, i així s'anota en el mapa.
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
La part baixa o septentrional de la Vall, amb Bausen (48, 240 hab.) i Canejan (31, 150 hab.). A la dreta de la Garona, Les i Vilamòs (tots dos amb 60 cases, 300 hab.) n'eren pobles destacats. 
1584. Mapa cinccentista de la Val d'Aran.
Castell-Lleó era a tocar de les Bòrdes (8, 40 hab.) el lloc més petit de la vall. A Bossòst s'hi assenyala la ruta del Portilhon com a port de pas cap a França.

La bellesa i el detall de la composició són del tot inefables.

20190418

[1969] Dels Cabellut i dels Sayó, de Benasc

1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

Una preciosa aquarel·la amb vistes al Port de Benasc (Jouas, 1897) des de la banda occitana, amb el Pic de Salvaguarda, també dita Tuc de Cabellut (2.738 m) en honor d'aquells primers hostalers. 
Una preciosa aquarel·la amb vistes al Port de Benasc (Jouas, 1897) des de la banda occitana, amb el Pic de Salvaguarda, també dita Tuc de Cabellut (2.738 m) en honor d'aquells primers hostalers. 
1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

Article que repassa les dos famílies de guies de muntanya més conegudes de Benasc al segle XIX, als inicis del pirineisme. A Benasc, «dernier village de la vallée de l'Essera qui commande l'accès aux Monts Maudits et aux Posets», totes dos famílies «ont tenu une 'fonda'... où l'on trouvait bien autre chose que ce qu'on y apportait; toutes deux ont géré un refuge pour faciliter l'accès des Monts Maudits».

Els homes Cabellud o Cabellut («ce patronyme s'écrivait aussi Cabellut également nom de maison dans la region»), eren pare i fill, Francisco i Paco. La família de la seua dona provenia d'una gran casa de Grist, però no queda clar si ell era de l'un o de l'altre costat del majestuós congost del Ru. A Benasc, casa seua «s'élève tout contre le pont sur l'Essera à l'entrée sud du village», en aquell segle XIX en què el camí de ferradura remuntava per la riba dreta del riu i el poble tot just s'estenia al nord d'aquesta vella passera.
2001. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208 (Gallica).
1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

 Com que la casa tocava al riu, sembla que la família podia dedicar-se a l'adoberia, abans que fossin hostalers. Al 1965, en Francisco va aconseguir una concessió de terreny per bastir i explotar un alberg de muntanya, a 2.300 m. d'altitud, al costat sud del Port de Benasc. «Il construisit donc une cabane qu'il remania au cours des ans et qui fut une véritable auberge d'altitude autour de laquelle il planta des cyprès pour que les touristes puissent s'asseoir et consommer à l'ombre». Actualment, els xiprers no hi són pas, ni tampoc els hi he vist en cap imatge antiga. «Durant quelques années, le portrait de Francisco, réalisé par un touriste, le comte de Bark, s'étalait sur l'un dels murs», sembla que cap als primers anys del segle XX.

Se'n digué la Casa Cabellut o bé Cabana de Benasc o del Salvaguarda. Fou la primera que acollí els excursionistes, viatjants i marxants, carabiners o contrabandistes que arribaven pel Port de Benasc des de França o se n'hi anaven. S'hi instal·lava un cop la neu ho permetia i cobrava per la pernocta i els menjars. Segons que es pot llegir ací i allà en les ressenyes dels famosos pirineistes que hi feren nit, que la teca era prou bona i els llits, de gran qualitat, fins i tot «élastiques... importés de Paris (1892)», de ben segur de contraban també.

Gairebé davant per davant, als peus del massís de les Maleïdes, a l'altra banda de l'Éssera, els primers pirineistes s'havien acostumat a fer nit en l'abric de la Renclusa, una mena de paret que els feia de recer natural, «les guides et porteurs y allumaient du feu avec les pins à crochets poussant tout autour». Allà mateix, s'hi acabà fent una primitiva cabana, que en Sebastià Mora guardà amb sa filla Teresa durant una trentena d'anys, fins que al 1907 la concessió passà al matrimoni Josep Sayó i sa dona Trinitat. Am l'impuls de Juli Soler i Santaló i del CEC, s'hi aixecaria ben aviat el gran refugi de les Maleïdes, amb anys de concessió per a la mateixa família Sayó. Primer, la mort de Soler al 1914, i després la desgràcia de Sayó al 1916 dalt del Pont de Mahoma, pocs dies abans de la inauguració, el deixarien a mans del seu gendre...
1850-1930. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

L'arribada d'un nou esport que els francesos hi practicaven i que anomenaven esquí, també aportà clientela a la fonda. A més, allà hi llogava cavalls o rucs, i hi cobrava peatge, potser el primer de tot el Pirineu, per ascendir al cim del Salvaguarda per la sendera que ell mateix hi feu traçar. Tenia concessió per cobrar 1 franc per ascensió i per ascendent, atès que gairebé la totalitat d'excursionistes eren gavatxos. Fou bon amic d'en Russell, el gran pirineista, que hi feu nombroses estades, a Casa Cabellut. És prou versemblant que hi tingués alguns tocinos pasturant, car al 1905 un pirineista francès escriu que «des cochons faméliques rodant près de la Casa Cabellut lui avaient mangé des chaussures de marche»!
1900 ca. Francisco Cabellut.
Lluïa de gran, una llarga barba blanca. Descrit al 1897 com a «vieux, maigre et vouté, mal rasé ridé, borgne, cepedant jovial», i es feia entendre amb els turistes amb un francès rudimentari ple de mots benasquesos (que l'autor confòn amb l'aragonès).
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

El fill, dit Paco, començà de jove a ajudar-lo a portar l'alberg i en continuà l'ofici. Casat amb Ramona Castany de Saünc, tingueres sis fills. Quatre acabaren lluny de la vall, i dos de les filles regentaren la fonda oberta a baix al poble, a Benasc, des del tombant del segle i que després de la guerra fou venuda. Actualment, l'edifici encara existeix, habilitat com una casa d'apartaments turístics. Gran coneixedor dels encontorns, en Paco feu de guia muntanyenc i fou gran aficionat a la caça de l'isard. L'obertura de la carretera a la vall l'any 1909 implicà la lenta disminució del trànsit pedestre pel port, i sense ningú que l'hagués de succeir en l'ofici, «le propiétaire n'entretint plus la bâtisse, peu a peu elle tomba en ruines». Mort amb 70 anys, l'any 1932, la Casa Cabellut del Port de Benasc ja restava desatesa, potser des d'alguns anys abans. 
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

Dalt, la Casa Cabellut al Port de Benasc. A sota, la primera cabana de la Renclusa.
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

L'article dedica una pàgina a les dones de l'altra gran família de guies i fondistes benasquesos, els Sayó-Abadias. En Josep Sayó, o Pepe de Llausia, fou el propietari de la fonda més antiga de la vall, registrada ja al 1872. Amb sa filla Teresa, regentà també des del 1907 la cabana de la Renclusa, als peus de l'Aneto. Mort per un mal llamp al 1916, la vídua Trinitat en continuà l'explotació, tant de la fonda del poble com de la cabana de muntanya. Cada estiu hi pujava a obrir-la i menar-la, i encara ho feu al 1942, centenari de la primera ascensió al gegant pirinenc. Durant una colla d'anys, als estius, sa filla Teresita portava la fonda de baix, i amb la neta, dita Pepita, se'n pujaven a la Renclusa. 
1850-1932. «Les Cabellud et les Sayó à Vénasque»,
«Pyrénées», núm. 208, 2001 (Gallica).

Detalls de la Casa Cabellut a les primeres dècades del segle XX. Al fons, la cantina de l'explotació minera que hi hagué. Les mules lligades a la paret, esperant els turistes per llogar-se. Al fons, hi veiem les dames tot passejant.
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Una vista de la part posterior amb les dos finestretes, i sempre la corrua de mules 'aparcades'. Els turistes, majorment francesos, eren assidus a la travessa estiuenca del port per tal de gaudir de la imponent visió de les Maleïdes .
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Una gran vista de l'alberg muntanyenc, amb les glaceres de les Maleïdes per decorat. Desconec els dos figurants enfilats a la teulada per a l'artística foto. L'un potser és un dels Cabellut, l'altre potser un pirineista famós, qui ho sap!
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
El pas pel port de Benasc, una autèntica audàcia.

Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Vistes hivernals de la Casa Cabellut, ben coberta de neu fins a la fumera.
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Més vistes de la Casa Cabellut. A l'una s'hi veu el sender que enfila cap al port. A l'altra, una colla de caçadors que hi feren posada.
Anys 1900. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
El replà dit de la Penya Blanca, al vessant benasquès, amb l'establiment dels Cabellut a l'esquerra. 
Anys 2000. Casa Cabellut, el Port de Benasc.
Un croquis molt il·lustratiu de la ruta des de baix a l'Hospital fins a la cabana i el Portilló de Benás
2019. Els primes refugis pirinencs (Guayente).
«Los pioneros benasqueses en la construcción de refuguios de alta montaña»,
Revista «Guayente», 112, gener, Saünc (la Vall de Benasc, la Ribagorça).

Esplèndid article sobre els dos primers refugis als rodals de les Maleïdes al segle XIX, el d'en Cabellut (1867) a la plleta del Portilló i el d'en Pedron (1870), a la plleta de l'Ancllusa, a mans de Sayó des del 1907.

20180804

[1868] Una travessa hivernal del Port de la Picada, 1903 (ii)

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Una memorable vista de les Maleïdes, d'est a oest: des de l'Aresta de les Salenques fins a les muntanyes d'Estós, passant, és clar, per l'Aneto i la Maladeta. Una fotografia esplèndida del nostre gran pirineista Juli Soler i Santaló.
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els excursionistes inicien l'ascens cap al port de la Picada des de les Bòrdes a la matinada del mateix dimecres de cendra, entre «la cridòria de l'agonitzant Carnestoltes». En destaca la descripció emocionada de la soledat mentre trescaven amunt, «sols hi sobrava un griso fi i penetrant que baixava de la serra, i que ens feia trescar de pressa fins a riscos de patinar involuntàriament per les geleres del camí... lo termòmetre marcava algunes dècimes sota zero».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Vista septentrional de les Muntanyes Maleïdes, amb vista presa des del mateix cap del port de Benasc o de la Picada. La neu a mig hivern i ple febrer i és abundantíssima: gairebé tot és un mantell blanc continu, només esqueixat pels alts cims rocosos.
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.

Començant per l'est, s'hi distingeixen la punta de Salenques, el pic de Tempestats, l'Aneto sota la broma que s'hi arrossega, que just deixa apreciar el coll de Conones. Més cap ací, la llarga Aresta del Mig que cau dins la Bretxa Maleïda als peus dels pics, oriental i occidental, de la Maladeta o Maleïda.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
La portentosa vista continua assenyalant el coll d'Alba al peu del prominent pic. En primer terme, la ribera del plans de l'hospital a la capçalera de l'Éssera. Just allà mateix, a mitja alçada, cap als 2.140 m, el mateix Juli Soler hi emplaçaria el nou refugi de la Renclusa, començat a aixecar pel CEC sota la seua direcció al cap de deu anys, al 1914. Enllà de la vall, al fons, a l'altra banda de la vall de Benasc, les muntanyes d'Estós.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Pujada cap al port de la Montjoia per un impressionant tou de neu, «que ens envoltava arreu, tot eren serres i més serres cobertes per l'alba i immaculada vestidura». I és clar, calia aturar-s'hi per captar «algunes fotografies del gran panorama que s'hi obirava». El nostre narrador reconeix que no es trobava físicament bé aquell matí, «sentia una pesadesa de cos i certs símptomes gàstrics que no deixaven de capficar-me...» A la muntanya, és sempre molt important, decisiu, trobar-s'hi amb el cos a punt. «Els símptomes iniciats anaven en augment, mes s'hi havia afegit una son que m'obligava a fer un seguit esforç per no aclucar les parpelles», cosa que «me feia estar verament alarmat, perquè era la primera vegada que em trobava en aquell estat, i veia que, de seguir, les cames no m'obeirien pas, i a fe que no era l'ocasió, perquè lo arriscat tot just allavores començava».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els guies fan continuar la marxa, i l'estat físic del nostre excursionista es va agreujant. Juli Soler ho descriu amb gran lucidesa i reconeix que, «ja no podent més... amb excusa de fer una vista fotogràfica» s'assegué sobre el glaç i dissimulà les ganyotes «tapat mon cap amb lo drap de focar», aquell típic drap on esmunyien el cap els fotògrafs de fa cent anys. A més a més, el temps començà a donar mals senyals. Tot plegat acabà el el gran Juli Soler baixant del port agafat de bracet amb els guies. Retorn altre cop, doncs, a l'ermita de l'Artiga.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
«Poc abans del migdia arribàrem feliçment a l'ermita, i allí ens reférem amb bona vianda calenta. Jo, en especial, ja ho necessitava, perquè des de la nit abans no havia entrat en mon cos més que mitja presa de xacolata crua i una petita llesca de pa». La sort no se sap mai on t'espera: aquella indisposició els privà d'anar més enllà i d'enfrontar-se a un «jorn traïdor». El gran Juli Soler, pres del mal de muntanya? Això mateix s'ho preguntava ell.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Les nits a muntanya, enmig del torb hivernal, tenien tota l'estampa de tètrics i espaordidors, dins d'aquella cabana, la teulada de la qual «a cada raxtada semblava ésser arrancada i llançada en orri, un combat dels elements en aquells feréstecs llocs».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Emprenen per tercer cop l'intent d'ascens i travessa: pel port de Montjoia cap al Tuc dels Cabirols (2.450 m) en un dia molt més arreglat meteorològicament parlant. Aquest tuc «és un punt orogràfic remarcable, com que marca el vèrtex d'una inflexió en angle recte de la carena fronterera». Aclareix l'autor que, els francesos l'anomenen Pic de l'Escalette, i els aranesos, Tuc de Cabrirols. «Pic... que té, per consegüent, vessants als tres territoris»: l'Aran, la Ribagorça aragonesa i França.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
El narrador comenta les vistes magnífiques des de dalt de Cabirols cap a França i cap a l'Aran. El coll de Bom era el nom del port de Benasc, o del Boum, com encara avui se n'anomenen els llacs que s'hi troben pujant de l'Hospice o hospital de França.

La baixada del cim es feu pel pas o «camí de l'Escalette», que sorprengué el nostre protagonista: «lo que se'ns presentà a la nostra vista, més que un pas més o menys dolent, fou un magnífic i gen disposat trenca-colls, un tros de corriol d'uns 25 passos a manera de cornisa sota la carena, i sostingut per una paret plombada d'algunes d0tzenes de metres dessobre un espadat de neu que no parava fins als clots de l'Infern». Però la situació era diferent de la del bon temps: «aquell camí, que a l'istiu és transitable fins per a cavalleries, allavores era tapar per un talús de neu glaçada d'uns 50º d'inclinació, fins al caire de la paret, i que per la gran duresa de la neu era d'impracticable pas». A la vista d'aquell espectacle hivernal, «no ho trobàvem pas gens bonic», o encara més: «allò era molt lleig».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els Clots de l'Infern als peus del Tuc de Cabrirols o Pic de l'Escaleta, amb les Maleïdes ben bé palplantades allà al davant. 
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Un dels guies hi obre pas amb una destral, «obrint en lo talús les petjades per sostindre'ns... En acabat un a un i amb lo cos decantat cap endins i apuntalat pel bordó, anàrem passant amb tot lo repuesto d'enteniment i amb l'ànima en un fil». De vegades, no hi ha altres remeis que jugar-se-la... o potser sí? 
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Detall de la pujada al Cap del Port de la Picada, amb els excursionistes bota en mà, fent trago de vi per reconquerir forces: una gran beguda (no sé si dir-ne isotònica) oblidada per la modernor. Només els vells rockers de l'excursionisme encara en carretegen una bota per a delit dels acompanyants.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Creuar els Clots de l'Infern, amb neu fins a la cintura, no els fou tasca fàcil: «allí hi prenien part cames i braços, ajudant-nos uns als altres, sense que cap tingués gens de fred, perquè suàvem com a l'istiu a la plana». Finalment, després de cinc hores d'haver sortit de l'ermita de l'Artiga de Lin, l'expedició arriba al cap de la Picada (2.490 m), divisòria d'aigües entre la Garona i l'Éssera. «D'allí es disfruta d'un panorama superb, sens dubte un dels més imposants de tots els Pirinues. A l'enfront, i al capdavall del llarg talús del port, s'obre la fonda ribera del riu Éssera».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
«...a l'altre costat de la vall, la imponent serralada de la Maleïda, la sobirana dels Pirineus, allargada en ampla i  grandiosa corba, d'una extensió de més de 9 km, sense que cap dels gegants que la coronen s'abaixi dessota dels 3.000 m, amb sos eternals geleres i escletxes, sols dominades per les poderoses arestes granítiques que li serveixen d'esperons transversals». La vista a l'hivern, encara més magnífica que a l'estiu, amb el reflex del sol sobre la neu «produint l'efecte d'un immens sorral de brillants». Tots els caminaires resten bocabadats davant tan grandiós espectacle de la natura: «Com se podria traslladar tot allò als esquifits límits d'una placa fotogràfica?» es pregunta, extasiat, en Juli Soler.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Arribada a la cabana Cabellut: «Aquesta alterosa cabana és arrendada a l'istiu pel ferreny senyor Paco de Benasc, per tenir-hi alguns queviures per als nombrosos excursionistes que hi pugen en aquella estació de l'any des de Banheres de Luishon per esplaiar la vista des d'aquell esplèndid belvedere i per a fer alguns l'ascensió a les Maleïdes». A l'hivern, tota colgada de neu, només se'n veia la teulada. Ben a prop, la bretxa del Port del Bom, actualment conegut com a Portilló de Benasc. Quan hi tragueren el cap per espiar la ruta que volien fer fins a Luishon, aquesta fou la reacció: «Crec que encara en fugim de lo que veguérem: des de la bretxa fins al primer estany... allò era un pa de glaç verdós d'una sola peça, una muralla gairebé vertical que al mirar-la donava vertigen», per a on renuncien, sense més raons, a transitar-hi.

Decideixen, doncs, tornar a refer el camí d'anada, però enlloc de travessar altre cop pel pas de l'Escaleta, «que crec que a tots ens havia fet prou fàstic», decideixen fer-ho per la drecera de la canal de Pumero, «aquell estret corredor glaçat de 400 m de desnivell, reclòs a cada banda per formidables muralles nevoses que semblaven esllavissar-se a la més petita senyal». Amb el consell del guia, es decideixen de baixar per aquesta nova opció, «perquè la neu era ben glaçada i no eren de témer les avalantxes, i... passant-la de pressa i sense moure fressa, i amb l'ajut de Déu podríem ben sortir del pas». Només els isards hi havien gosat a baixar fins llavors. 
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
La intrèpida baixada és acomplerta a força velocitat i gairebé encegats. Amb mitja horeta, llisquen fins a la Coma de Pumero. L'alegria per haver-hi tots arribat sense pendre mal, els feu saludar al crit de Visca Catalunya! L'esmorzar, a quarts de tres, al costat de l'embut o forat del Pumero (aranès Pomèro) és plàcid i tranquil, després de tanta trifulca. Després, per avall cap a l'ermita de l'Artiga, cap a les Bòrdes i, a posta de sol, plantats a Vielha, «pel camí vell de ferradura que va vorejant lo Garona per l'esquerra, arribant-hi després de dues hores d'hermós i descansat passeig». 
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Imatge dels muntanyencs sobre la neu d'una allau al Pic aranès de Salana.
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els muntanyencs decideixen allargar l'estada a la Vall, presoners de la bellesa i de la comunió amb la terra i la natura. Aprofiten per pujar al Pic de Salana (2.480 m) des d'Arties, «admirant des de son cim l'esplèndid panorama del Cercle de Colomers, amb la constel·lació dels seus estanys glaçats».

El retorn cap a Barcelona es fa per similar ruta que l'arribada, per carruatge i tren per la banda nord dels Pirineus. Des de Vielha cap a la Ribagorça o el Pallars, els passos hivernals eren intransitables per als viatgers.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
De Sent Girons a la Bastida de Serou, cap a la capital de l'antic comtat, Foix, i fins a Acs. D'allà faran la ruta cap a l'Hospitalet i el Port de Pimorent, enmig d'una gran nevada. «A cada revolt semblava que el carruatge anava a esser capgirat, entrant-nos dintre fortes ratxades de neu. Els pobres cavalls amb prou feines ens podien arrossegar... tanta era l'espessetat de neu i de broma que ens embolcallava. Lo cotxer, que anava en descobert, semblava a punt d'esser tirat a la paella, i se treia el fred de les espatlles sobre les dels pobres animalets, que ja deurien estar ben calents amb aquella ruixada de garrotades per postres».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
De l'Hospitalet, darrer poblet de l'Arieja, passen a Porté, primer poblet de la vall de Carol, ja a la Cerdanya septentrional. Només cal travessar el coll de Pimorent, trajecte que hagueren de fer sense carruatge per la gran nevada i havent de contractar «lo correu i un altre home perquè ens portessin lo fato al coll». A dalt del port (1.900 m), «allò era un paisatge siberià» i l'autor fa la descripció dels cims que tenen a les envistes, des dels andorrans i fins al Carlit. Havent canviat de correu, acaben el dia fent cap a l'Hotel Salvat de la Guingueta. L'endemà el retorn cap a casa el feren Cerdanya amunt i pel coll de la Perxa, «amb l'espaiosa diligència de Mont-lluís», fins a Vilafranca de Conflent i Perpinyà. L'endemà ja eren arribats a casa, «cap al tard del dia 6 de març, tretze dies després des de la sortida», en l'any de 1903.

Rellegir aquestes ressenyes més de cent anys després ens fa reviure aquella descoberta amb què els nostres primers pirineistes visqueren les ascensions i travesses pirinenques. Sobretot, ens corprèn la ingenuïtat, virginitat i puresa amb què es llançaven muntanya amunt i amb què s'enfrontaven amb els elements naturals, sense gairebé cap dels estris i atuells que tots necessitem per fer-ho, però amb una gran força física i, encara més, una gran voluntat, ganes i determinació psíquica per conèixer, per fondre's gairebé, amb el Pirineu. Salut i honor, eterns compatriotes muntanyencs!