Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges

20250906

[2702] Ciutats catalanes al mapa de Darnius al segle XVIII

 

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Lo mapa de Catalunya de 1726, obra del comte de Darnius, Oleguer de Taverner i d'Ardena, és un document de gran valor que reflecteix no només una representació geogràfica, sinó també un testimoni polític i militar. Creat per encàrrec reial poc després de la Guerra de Successió per un dels nostres botiflers més destacats, la finalitat n'era principalment estratègica: detallava amb una precisió inèdita la xarxa de camins i les fortificacions de les ciutats importants per a la defensa del territori. Visualment, lo mapa destaca per la sumptuosa cartel·la dedicada al monarca Felip V, un clar gest d'adhesió al nou poder borbònic. A més del mapa general del Principat, inclou plànols detallats de places fortes com Lleida, Roses, Cardona o Castellciutat, tot evidenciant-ne l'orientació bèl·lica i de dominació de la nostra terra que buscava lo malnascut Borbó. Los plànols de viles i ciutats són col·locats als quatre cantons del mapa.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Areny de Noguera (la Ribagorça).
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Lo petit poble ribagorçà d'Areny, que guardava l'entrada pel sud al congost d'Escales, a Sopeira, pas cap a la Vall d'Aran. Lo plànol mostra la petita vila als peus del castell, actualment enrunat. En canvi, quan pugem per la N-230 cap a Vielha, sol ser lloc de paradeta cafè als bars i restaurants de vora la benzinera.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Barcelona.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
La BCN emmurallada setcentista, amb la Ciutadella ja aixecada sobre el barri de Ribera i el fort Pienc (F) que protegia la platja oriental de la futura Barceloneta. La llengenda detalla totes les portes de la ciutat.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Benasc (la Ribagorça).
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Lo petit plànol de la vila de Benasc és encabit en vertical al mapa. L'orientació al nord ens deixa veure la vila setcentista sota el castell. 

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Berga.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Lo castell sobre la capital berguedana. S'hi observen també los camps de conreu i algun jardí.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Barcelona.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Descripció que fa l'autor del mapa, en lo castellà oficial imposat des del Decret borbònic de Nova Planta. 

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Cardona.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
La ciutat de Cardona després de la Guerra de Successió, amb la ubicació de la muntanya de sal.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Castellciutat, la Seu d'Urgell.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
Les fortificacions i torres defensives de Castellciutat per damunt de la Valira.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Girona.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
La ciutat gironina, envoltada de muralles i migpartida per l'Onyar, que desguassa al Ter al nord de la ciutat.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius: Hostalric, la Selva.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
La fortalesa d'Hostalric i la vila allargassada sobre la vall de la Tordera.

1726. Ciutats del mapa del Comte de Darnius. Roses, l'Empordà.
 «Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena... conde de Darnius...» (Gallica).
La ciutadella de Roses i lo petit poblet de pescadors.


[2661] La Catalunya Nord del segle XVIII

Quinalafem.blogspot.com  

Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20241130

[2627] «De les fonts del Mulleres a les planes de Corbins», lo Poema del Ribagorça

 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», novembre (FPIEI).
Aquesta breu epopeia sobre la Noguera Ribagorçana fou publicada llavors per primer cop, i fou l'homenatge poètica de l'autor a la seua terra nadiua. Lo poema és una oda al riu Noguera Ribagorçana i a la natura de la comarca de la Ribagorça, consta de sis parts, precedides per 24 versos heptasíl·labs introductoris. Combina versos d'art major i quartets, amb referències geogràfiques, religioses i del món clàssic.
Ressegueix lo curs del riu Noguera Ribagorçana des del naixement a les fonts del Mulleres fins a la unió amb lo Segre a Corbins. No només descriu la geografia, sinó que també incorpora elements de la història i la cultura mil·lenària d'aquesta terra, com les falles de Casós i llegendes com la del Cos Sant de Sopeira. Mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller, va ser un poeta reconegut de la seva època, guanyant nombrosos premis literaris i sent proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona del 1922. Morí assassinat durant la repressió anarcoide que provocà l'aixecament franquista del 36. 
La publicació lleidatana va acompanyar lo text amb il·lustracions del dibuixant D'Ivori, pseudònim de Joan Vila i Pujol (1890-1947), destacat il·lustrador barceloní durant els anys 1920. Va formar part d'un grup d'artistes polifacètics que van destacar en la il·lustració durant el període noucentista, amb figures com J. Obiols, Xavier Nogués, Lata (o Labarta), Opisso i Junceda.

Los versos introductoris enceten lo text amb heptasíl·labs de marcat i ràpid ritme, com les mateixes cantaires aigües ribagorçanes, que esperen recuperar temps de glòria futura:
«Des de les fonts de Mulleres
a les planes de Corbins,
rodolant entre cingleres, 
alegrant els vells camins
les aigües del Ribagorça 
van cantant una cançó
que és el símbol de llur força
i la veu d'un llarg dolor
que és la santa profecia
de la glòria del futur,
esperança i alegria,
oració, plany i conjur».

Lo primer cant és dedicat a Sant Valeri, poderós castell 
«a les gemades planes/
d'Aneto i de Senet», 
baluard en la defensa del país contra l'enemic sarraí. La narració històrica i la magna descripció del feréstec paratge natural pirinenc presidit pel Besiberri exigeixen lo pas al narratiu decasíl·lab amb cesura.  

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
De la Ribagorça, lo culte a Sant Valeri s'expandí cap al Baix Cinca amb la conquesta de Ramon Berenguer IV al segle XII. Una ermita dedicada al sant baró (segons lo catòlic parer) fou aixecada al terme de Vilella de Cinca sobre les restes d'un antic mausoleu romà, a l'antic nucli de Daimús, desaparegut cap al segle XV. L'Almenara de Daimús era emprada sota domini sarraí com a talaia de guaita per vigilar les incursions cristianes. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Descripció de la coneguda cascada que lo riu fa al terme de Senet, amb referència a les antigues mines de plom i zenc d'Estet, Cierco i Forcat. Allò lo riu pot escoltar 
«el càntic dels minaires 
que en la tenebra van furgant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al tercer cant, lo riu abandona de la vall de Barravés per acostar-se a Vilaller. L'autor reprèn lo tema historicollegendari de la conquesta, cristiana és clar, de manera que escombra sempre cap a la seua catòlica casa. Les cites de Benasc, Vilaller, del Ru, Benavarri, i després les referències a les muntanyes de Castanesa, lo Comadelo, lo Carós, coll de Sarreres conformen la geografia natural i històrica de la Ribagorçana: un antic i comú territori comtal, avui maltractat per les divisions administratives espanyoles. La terra dels ilergets, com en diu Coromines en l'etimologia del Llardana (<ILERDANA<ILER(GE)TANA). 
Les falles ancestrals no falten a la descripció del capellà, 
«el gran riu de foc... 
seguint la cursa del fallaire ardit». 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Imitant en tot moment l'estil verdaguerià, s'hi insereix una balada pastoral, però no pas episcopal en aquest cas, sinó del vell lloc comú literari del senyor que acaba rendit als encants de la pastora: 
«el rei galant la fa regina
del seu reialme i se l'endú»
...tot ben bucòlic i socialment i falsa igualitari. Visió social pròpia de l'Església fins als mossens rojos postconciliars dels anys 60 i 70 del segle XX. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
La cascada de Senet.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al cant quart, lo riu abandona lo Pirineu i enceta son curs mitjà, a partir de Sopeira i l'antic i feréstec pas d'Escales, avui colgat sota les aigües del pantà. La ribagorçana vall de Boí a l'un costat i l'altre del riu Tor és repassada, fins que les aigües acaben a la Noguera. És clar que és catòlica vall: de la Marededeu de Caldes als campanars romànics, patrimoni de la Humanitat, segons l'autor 
«tresor de l'art i cristiana fe». 
Després ja les aigües cap al Pont de Suert i Cellers, l'antic poble ribagorçà (no el confongueu pas amb lo pallarès, al costat de l'altra Noguera) i d'allà fins a les Escales, a on lo riu feia precisament això, una sèrie de salts escalats, ara colgats sota les aigües. Un cop superat lo congost, lo riu s'obre a Sopeira, a on un altre monestir, d'Alaó, en controlava i cobrava l'estratègic pas: 
«l'antic cenobi de la O encantat»,
 amb referència inclosa al Cos Sant o Cossant, la llegenda del cos incorrupte de l'abat siscentista.
1929. Sopeira, la Ribagorça.
«Àlbum Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol. II.
«i és cada gorg una tenebra densa
i en cada cova hi ha un monstre udolant.
Així l'infern es dibuixà en la pensa,
divinitzada i fèrvida, del Dant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al Cant cinquè, lo riu s'estavella contra lo Montsec, l'últim obstacle per guanyar la plana ilergetana a la qual s'aboquen la Ribagorça i la Ribagorçana a través dels congostos de Tragó, avui també sota les aigües de l'embassament de Santa Anna: 
«Aquí terra i aigües són viu espectacle
 i remor eterna del cant infinit»,
 viva imatge de la immensa creació.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Lo poema de la Ribagorçana es tanca amb un darrer cant de Glòria, de consumació del trajecte natural i històric i geogràfic ribagorçà: 
«Amb les aigües del Segre i Pallaresa, 
ha barrejat sa escuma fecundant, 
i veu al fons una ciutat estesa 
i un campanar gegant», 
Lleida, hereua de «la vella Ilerda... bruna de sols i vents».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
En aquesta terra baixa, a on regna la deessa Ceres, lo riu s'adreça a la ciutat lleidatana per implorar-li la intercessió per a un futur renovat, lluny d'aquell aleshores present agònic i abandonat dels nous temps. Poc podia pensar l'autor que un parell de decennis després, los pantans de l'ENHER acabarien de ferir la Ribagorça amb una riquesa passatgera mentre los beneficis els cobrarien (els cobren encara) lluny de la terra, que ha vist emigrar la gent, tancar portes i porticons de cases, escoles, botigues i serveis. Només la natura l'aguanta per moments, a costa de deixar-se trepitjar pel turista nou-ric.
Com a la balada de la pastora, l'autor desitja «el bes d'un rei», un príncep que desperti la bella dorment. Òbviament, metàfora de temps millors. Que només poden ser republicans, oi?

Per a una edició pròpiament literària i estudi com cal del text, veg. l'estudi de Xavier Macià (2003, repositori UdL). Amb il·lustracions de Víctor P. Pallarès.







Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20230930

[2523] Lo capellà de Sant Feliu (de Veri) toca a missa i no la diu

 


1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: MdC).
Als peus septentrionals del magne Turbó, naix la vall de Sant Feliu pels rodals del riu o barranc de Gavàs, que abasta petites poblacions i llogarets, com són Sant Feliu, la Múria, Buielgues, Dos, Veri (Verí), Sant Martí d'Estet o de Veri, i Gavàs. El corrent aflueix cap a l'esquerra de l'Éssera tot just a l'entrada nord del congost del Ru, a la vall de Benasc. La majoria d'aquests poblets pertanyen al municipi de Bisaürri, topònim de fort regust iberobasc, que dirien els etimòlegs.
De les quatre imatges que ens ofereix el web de MdC, aquesta és l'única que no va signada. Però per les similituds, és indubtable que pertany al mateix autor que les altres, que no fou altre que Juli Soler Santaló (enginyer, excursionista i fotògraf, 1865-1914), mort abans d'edat just en els anys que portava a terme la construcció del refugi de la Renclusa, per abastar des d'allà l'Aneto i resta de Maleïdes. Fou un gran coneixedor i amant de la vall benasquesa, de la qual ens en deixà aquestes precioses vistes, ja centenàries. 

1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).
Una altra perspectiva idíl·lica de la preciosa vall, oberta i llavors tota conreada, amb el Turbó que trau la punxa a l'angle superior sinistre. Avui, la majoria dels camps s'han convertit en bosc per mor del despoblament i l'abandó esdevinguts al llarg del segle XX. En primer terme, hi observem un parell de pallerets, aixecats a la tradicional manera. 

1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).
Les pastures i la vall, de cara al septentrió.

1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).
El terme amb les vistes cap a l'est. Bàsicament, el fotògraf ens deixà quatre vistes enfocades als quatre punts cardinals. Observem-hi els camps plens de les garberes amb què es recollia el farratge segat, preparat per carregar-se a l'animal o al carro per portar-lo a les golfes o als pallers de les eres. 

1989-1997. Sant Feliu de Verí, Joan Coromines (Onomasticon).
Escriu el mestre etimòleg que el llogaret es troba «vora el trifini amb les Paüls i la vall del Turbó». La pronúncia recollida és sempre amb accent agut, Verí. Que ja té sorna per haver de donar nom a una aigua comarcalitzada com a pura i cristal·lina. 
A més, afegeix Coromines, el llinatge dels Verí ribagorçà participà en la conquesta mallorquina, a on atenyé certa anomenada, «de gran relleu i antiguitat a Mallorca: escriptors, teòlegs, etc.» Pel que fa a l'etimologia es decanta per la hipòtesi de derivat del nom comú verí, metzina, «al·ludint exageradament al gust salobre de les aigües de la famosa deu de la Múria... el nom del qual ve del llatí MURIA>salmorra».

2014. «Sobre la toponimia del valle de Benasque»,
 Jesús Martín de las Pueblas Rodríguez,
«Alazet, revista de filologia», núm. 17, pp. 135-182 (enllaç).
L'article testimonia la pronúncia tradicional oxítona, Verí. A finals del segle XX, la gent dels rodals ja pronunciaven el topònim amb accentuació plana o paroxítona, «pero los informantes mayores nos señalan sin dudar la forma Verí como la autèntica, la oída por ellos a sus padres y abuelos». L'etimologia, la remet a un antropònim llatí, Verinus, potser més versemblant que les propostes del mestre Coromines. 

1910 ca. Sant Martí d'Estet o de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).
El poblet de Sant Martí, arraulit al voltant de l'església. 
Em permeto una digressió sobre això: invariablement, a tot l'Occident, pobles i viles són reconeguts pels campanars i esglésies que en marquen el perfil des de l'horitzó. Quan en els segles que vindran miraran cap enrere i la intel·ligència artificial ens escodrinyarà, el biaix religiós del nostre urbanisme tradicional serà antològic. Tanta ha estat, en efecte, la influència del cristianisme en la nostra formació històrica. Cosa que —ep, a parer meu— és directament proporcional al mal (cultural, espiritual, social) que n'hem sofert, i en certs aspectes encara patim. No dic pas ni de tombar-les ni de cremar-les, no pas! Però somio en temps futurs sense religió (i encara menys masclistes), sense religions, cosa que no sé si la humanitat, sempre àvida de mites, serà capaç d'atènyer. Perdoneu el coment. 
Afegeixo encara allò que la dita ens fa saber, que lo capellà de Sant Feliu toca a missa i no la diu (enllaç).

1935. Les Viles del Turbó
Diari «Tribuna», Lleida, de 20 de juliol (FPIEI).
En aquesta publicació lleidatana (en castellà) de preguerra, ja s'hi anunciaven les propietats de les aigües del Turbó, que es podien gaudir al balneari que hi havia a la banda meridional del massís, ja a la baixa Ribagorça. Anar a pendre les aigües del Turbó esdevingué de cert renom durant les dècades de la postguerra, més accessibles que no pas altres centres balnearis de més prestigi i glamur. En canvi, a la banda benasquesa, les aigües de Veri s'han conegut més recentment, des de la instal·lació de les plantes embotelladores d'aquesta marca a la part final del riu de Gavàs, de Bisaürri en avall. 

1989. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Mapa de la frontera lingüística nord-occidental.
(Mapa Montclús&Quintana, enllaç).
La vall de Gavàs o Sant Feliu, al nord del Turbó, just a la frontera lingüística del català ribagorçà amb el benasquès, abans dit català de transició. Avui, declarat aragonès de transició, o bé parla pròpia fins i tot, per les institucions lingüístiques aragoneses, polítiques i universitàries, sota el clarivident i explícit nom de patués. No fa falta afegir-hi res més, oi?

1989-1997. Bisaürri, Joan Coromines (Onomasticon).
Un topònim d'origen basc, com tants i tants altres de l'Alta Ribagorça i vall de Benasc.

1923.  Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
«Excursió de l'Éssera a l'Isàvena a través del Turbó», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 343, d'agost (ddb-uab).
Retall del mapa que s'inclou a l'article, de la zona immediatament septentrional del Turbó, la coma de Sant Adrià. 

1923.  Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
«Excursió de l'Éssera a l'Isàvena a través del Turbó», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 343, d'agost (ddb-uab).
Vista  cap al sud de Sant Feliu del majestuós Turbó, regne del torb per excel·lència, al qual li deu el nom, segons el nostre Coromines. 





Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)