Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges

20170604

[1718] Cent anys de la Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma (1917)

1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Imatge dels portadors de la creu d'homenatge al desaparegut guia benasquès, Josep Sayó. S'hi veu el seu gendre i guia també, Antònio Abadias (1886-1967) duent la creu per instal·lar-la al cim. Si el sogre fou el primer gran guia del país a l'Aneto, gran amic d'en Juli Soler i Santaló en el moment de construir el refugi del CEC a la Renclusa, el gendre fóra conegut com «el Lleó de l'Aneto», atès que -segons que es deia- hi havia pujat més de 200 vegades. Fou ell qui es feu càrrec del refugi després de la tràgica mort d'en Sayó la mateixa setmana de la inauguració, al 27 de juliol de 1916. En record de tots dos, el segon Pic Occidental de la Maladeta (3.211 m) es coneix com a Pic Sayó, i un cim al SW del Pic de la Maladeta porta el nom d'Abadias (3.271 m).
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

Per comunicació de l'Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986), «un dels nou esforçats pioners que l'any 1917, concretament el 27 d'agost, pujaren la creu de ferro forjat fins al Pont de Mahoma, o Mahomet, com llavors era anomenat...», l'article en denuncia la desaparició en aquells anys 70s del segle passat, «símbol que, amb tant d'amor i esforç, es carregaren a coll des de la Renclusa fins a dipositar-la entre el rocam d'aquella cresta dentada». Potser caigué per les tempestes «o per mà intencionada, però penso que caldria posar-la altra vegada al seu lloc. Jo ja tinc 80 anys i no tinc capacitat per a fer-ho com ho vaig fer 57 anys enrere amb Mossèn Jaume Oliveras, Lluís Vallet, Lluís Goytisolo, Isidre i Ramir Puig, Pau Figueras, Antònio Abadias i el guia Daniel». Més endavant s'aclareix que aquest era el guia benasquès Antònio Lobera.

S'hi esmenten testimonis orals d'algunes altres tragèdies ocorregudes al mític gegant del Pirineu, com la d'en Barrau, dit «Pierrine», al 1824, fuster i guia de Luishon. L'onze d'agost d'aquell any (aviat, doncs, en farà dos-cents), «acompanyat de dos joves estudiants, caigué al fons d'una de les esquerdes de la gran gelera, on desaparegué per sempre més».
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Fotografia d'aquell 1917, amb el grup de 9 «entusiastes muntanyencs, que sens dubte podríem incloure en l'élite dels peoners del nostre excursionisme, d'aquells que ens descobriren els itineraris i les rutes d'ascensió als pics del massís», retratats amb tres turistes (dos dones i un home amb salacot) davant l'ermita de la Mare de Déu de les Neus. Aquell 1976 només restaven vius L'Igansi Canals i en Ramir Puig.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.
S'hi explica la missa de remembrança, la pujada i col·locació de la creu, la benedicció i el bes de respecte que hi feren els muntanyencs, «en especial Antònio Abadias. Al llarg de la seva vida, el 'León del Aneto', com després se l'anomenaria, passaria pel seu costat centenars de vegades...»
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

La fotografia commemorativa d'aquella ascensió, al costat de la gran fita de pedra que coronava l'Aneto ara fa cent anys. Dalt de tot, el Lleó de l'Aneto, gendre d'en Sayó.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

La desaparició de la creu fou alertada per la secció de Banheres de Bigorre del CAF, «alhora que donava també notícia del seu retrobament a la cresta de Llosàs». La creu no havia estat cimentada a la roca: «Tan sols va ser introduïda profundament en una escletxa, falcant-la, després, amb alguns còdols. Malgrat això, restà sòlidament fixada». Molts muntanyencs la feien anar per agafar-s'hi per superar «per aquell cantó, el cantellut Pont de Mahoma».
1917. Cim de l'Aneto, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre, 1976.
Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats.

Detall de la Creu d'en Sayó ja col·locada al Pas o Pont de Mahoma, en recordança dels quatre muntanyencs morts un any abans en aquell mateix lloc. Al fons, el gran pedró del cim de l'Aneto.
1976. Article «La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma», Hilari Sanz i Gonel,
Revista «Muntanya», agost-setembre.

El trasllat de la creu hagué d'ésser, per tant, un acte de vandalisme, fet que provocà «la justificada indignació» del món pirineista. «Actualment la creu està dipositada a la llar dels Sayó, a Benasc... Hi serà restaurada i hi restarà presentada al respecte dels muntanyencs dignes d'aquest nom». L'articulista, però, demana al CEC la restitució del símbol al seu lloc original: «Altrament, seria com condemnar a l'oblit tot l'esforç, tot el braó i tot el sacrifici d'uns homes que ens deixaren un llegat d'exemplaritat, d'honestedat esportiva, de coneixements, d'ideals i de realitzacions...»
1973. La Creu d'en Sayó al Pont de Mahoma.
La creu encara visible pocs anys abans a la cresta dentelluda del Pas de Mahoma.
1916. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Placa amb els versos verdaguerians («Canigó», 1888) en lloança de les majestuoses Maleïdes, que restà per col·locar al cim després de la tragèdia prèvia a la inauguració, i es guardà al refugi, on s'hi pot contemplar:

«Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
infantant en ses jòvens anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar:
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
com ones de la mar!»
1916. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
El primer gran guia de l'Aneto, el benasquès Josep Sayó, amb un gran piolet-bastó a la mà, davant el refugi ja acabat, però encara per inaugurar. Probablement, la fotografia és d'aquell estiu en què s'havia d'obrir i la malastrugança se li emportà la vida dalt del Pont de Mahoma.
1910-1913. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Juli Soler i Santaló (AFCEC-MDC).
En Sayó, a l'esquerra, i altres guies benasquesos. Ajagut a terra, el mateix fotògraf i impulsor del refugi del CEC a la Renclusa ribagorçana. Un parell d'isards abatuts amb aquelles primitives carrabines, que donarien menjar als treballadors del refugi en un d'aquells estius de labors constructives.
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
En Sayó espiant en una de les enormes esquerdes de la glacera de l'Aneto en una ascensió al mes d'agost. Amb la reducció de la gelera, també han anat desapareixent aquests pregons forats entre el gel mil·lenari.
1915. Refugi de la Renclusa, la Vall de Benasc, la Ribagorça.
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (AFCEC-MDC).
Una altra imatge de la mateixa ascensió, amb en Sayó al capdavant i Juli Barloque i el fotògraf encordats a continuació.
1927. La Fonda Sayó, Benasc, la Ribagorça.
Foto: Albert Oliveras i Folc (AFCEC-MDC).
Un grup d'excursionistes no identificats a la porta de la famosa fonda benasquesa, autèntic camp base de l'època per als muntanyencs que ascendien a l'Aneto.

20170401

[1668] Els inicis de l'«ski» a la Vall d'Aran: les primeres pràctiques, 1919


1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Vista del Pirineu des del cim del Tesso de Son.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
El Tesso de Son des del Coll de Forn del Calç.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299 (UAB).
La proximitat amb la Vall d'Aran feia d'Esterri un poble botiguer. Hi arriben en ple Carnestoltes. «A l'entrar al poble veiem dos individus embolicats amb cobrellits vermells i de cara emmascarada, arrossegant unes grosses cadenes»; un parell de dimoniets encarregats de fer pagar tribut als forasters: una certa quantitat de vi. «Com que això dura tres dies cal veure en quin estat es troben a la fi».

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Detall dels cims..
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Una vista idíl·lica d'Esterri d'Àneu d'ara fa cent anys.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Dia 5 [de març]
Pujada al Tesso de Son (2.696 m), tots blanquejats de neu, i les dificultats en l'ascensió.

Vista esplèndida dels encontorns des del Tesso de Son: «en primer lloc des del mateix pic baixen a molta fondària dretes parets fins a la vall de Cabanes, que veiem com en un mapa..., envoltada pels cims de la Bonaigua, Bassiero, Saliento, les Agudes i Roca Blanca...; més lluny cap al S. les muntanyes que separen la vall d'Espot de la de Capdella dominades pel punxegut cim de Peguera...»
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«El fred és molt intens i amb prou feines podem fer funcionar els aparells fotogràfics perquè nostres dits estan balbs».

Dia 7 [de març]

Arriben els paquets esperats, i la comitiva pot emprendre camí cap a València d'Àneu.

«Més amunt seguim, fins arribar al riu de la Bonaigua, per la carretera en construcció que ha d'arribar fins a la Vall d'Aran... Prompte s'acaba la carretera i s'arriba a l'anomenat estany de la Senyora... A l'altra banda, s'estén el gran i frondós bosc d'avets de la Mata de València, veient-se en la part baixa l'antic camí del port, actualment abandonat». 

L'Hostal de Baix, davant la vall de Cabanes: «el vell edifici va ésser enrunat per una allau fa quatre o cinc anys, perdent-hi la vida tres persones; mitja hora més amunt  arribem a l'Hostal de la Bonaigua. Està situat a 1.610 m. d'alt».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Vistes panoràmiques des del Tesso de Son cap a la ribera de la Bonaigua.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
L'Hostal de la Bonaigua «per la seva situació és un excel·lent centre per als excursionistes que vulguin recórrer les valls de Gerber i de Cabanes... i presta molt bons serveis als que han de passar el port, especialment a l'hivern, ja que tenen un segur refugi per resguardar-se del mal temps. Cada any els hostalers, exposant llur vida, auxilien a un bon nombre de persones que s'han trobat sorpreses per alguna tempestat».

Dia 8 [de març]
Arribada al Santuari de la Mare de Déu de les Ares. Al seu costat, hi havia, tapiats, els antics edificis on s'estaven els obrers que construïen la carretera, «de la que se'n poden veure alguns trossos explanats».

Els expedicionaris, esquís als peus, pugen a veure el llac de Gerber (2.280 m), «enmig d'una de les regions més salvatges de nostre Pirineu i sols coneguda de pocs excursionistes».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«La neu hi és en tal abundor que cobreix tots els accidents del terreny, veient-se de la roca únicament les parets llises on no pot aguantar-se».

Dia 9 [de març]
En marxa cap a la Bonaigua. «La neu es troba en gran quantitat, omplint totes les clotades i formant grosses congestes. Per evitar d'extraviar-se en els dies de boira o torb, uns alts pilars de pedra marquen el camí... L'últim tros és molt planer i com que la neu està dura avancem ràpidament, arribant al cap del Port de la Bonaigua a les 12,40, o sigui que hem escurçat uns 20 minuts el temps que marca la guia d'en Juli Soler».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«En el mateix port ens trobem uns traginers que havien sortit de l'Hostal molt abans que nosaltres i ens observen amb curiositat com patinem. A la una en punt comencem a davallar cap als vessants de la Vall d'Aran». Travessen la Garona per Ruda i per Tredòs, i finalment arriben a Salardú, on faran parada a la Fonda del Sr. España. S'omet, per coneguda, la descripció de la Vall d'Aran.

Dia 10 [de març]
«Ens dirigírem a la ribera de l'Aiguamoix a buscar pistes a propòsit per tal de donar les ensenyances, procurant que fossin lo més a prop possible. Arribats els embalums dels esquís que venien per transport, es disposen a començar les primeres lliçons del nou esport als llogarencs: «férem anunciar als veïns de Salardú i demés pobles dels voltants que, a l'endemà al matí, estaríem a la disposició dels que volguessin concórrer a les demostracions i pràctiques de ski, que tindrien lloc al pla de Beret».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Dia 11 [de març]
Aquest fou el dia en què començaren 'oficialment' les primeres lliçons d'esquí als aranesos, i que, per tant, pot ésser considerada la data simbòlica dels inicis de l'esquí a la Vall d'Aran. Això sí, només amb dos concurrents, veïns de Salardú... i una dotzena més de persones de Montgarri que s'hi presentaren a mig matí, «algun d'ells, d'uns cinquanta anys».

Amb bona neu, i vistes a les Maleïdes, «férem els primers exercicis en els que aquells demostraren tots un ver interès i aptituds». Sembla que tots «comprengueren  tot seguit la importància que representava per a ells l'ús del ski». Els veïns de Montgarri, aïllats tot l'hivern, només podien travessar els cinc o sis quilòmetres del Pla de Beret «alguna vegada a costa de molts treballs, valent-se de raquetes que es construeixen ells mateixos».

La resta del matí les pràctiques tingueren lloc a la Borda dels Gabatxos, al bell mig del Pla de Beret. «Tots els que havien provat els skis estaven entusiasmats de la facilitat amb què podien marxar sobre la neu evitant enfonsar-se i convingueren que al dia següent tornarien acompanyats d'altres que també volien fer les proves». 

Dia 12 [de març]
Per causa de la nevada, no hi haurà pràctiques. Es visita l'església de Salardú, «una de les més notables de la vall i que conté un Sant Crist del segle XIII, objecte de molta devoció per part dels aranesos. A la tarda s'havien posat tres pams de neu i era de suposar que en les muntanyes la quantitat fos major».

Dia 13 [de març]
Decideixen d'anar a recollir els skis que havien deixat al Güell de Garona. El camí fou penós, a causa de la neu, que en alguns punts de la canal de Beret els arribava fins al pit!
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«A la tarda el temps millorà i continuàrem les pràctiques en uns prats propers, assistint-hi tot el poble, deixant ensenyants a uns vint individus entre els quals n'hi havia alguns de Tredós». Deixen al Sr. Alcalde alguns dels esquís i raquetes «que destinàvem als de Salardú, Tredós, Bagergue i Montgarri» i surten cap a Arties. 

Dia 14 [de març]
Tot i la nevada de primera hora, a la tarda es fan pràctiques en uns prats als afores, «reunint-s'hi una vintena de veïns».

Dia 15 [de març]
L'endemà, assisteixen «a les proves la major part del poble amb les autoritats, demostrant tots un ver interès en les nostres explicacions». Acomiadats d'Arties, es dirigeixen cap a Vielha «junt amb un veí de Gausac al qual deixàrem uns skis, baixant tots junts per la carretera sota una copiosa nevada».

Dia 17 [de març]
La nevada del dia anterior no havia permès la iniciació a Vielha. Aquest dia, «a la tarda, ens traslladàrem a uns prats situats entre Viella i Betrén i davant de gran gentada començàrem les ensenyances, que resultaren molt profitoses, prenent-hi part uns 25 individus entre els quals s'hi comptaven les primeres autoritats».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«A la nit en el cafè tot eren comentaris i discussions sobre la utilitat del ski; tots es mostraren conformes  amb què era un gran avantatge per a ells». Els més refractaris foren els correus del port de la Bonaigua, que «temien que anant amb skis se'ls obligués a passar més sovint el port».

Dia 18 [de març]
El mal temps dificulta les pràctiques. Es refereixen les dificultats dels que intentaven passar el port de la Bonaigua amb tanta neu i enmig del torb.

Dia 19 [de març]
Esquiada entre els boscos de Baricauba.

Dia 20 [de març]
Partença de Vielha entre un paisatge tot emblanquinat.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Arribats a les Bordes, a la tarda s'hi fan pràctiques d'esquí amb els llogarencs, «traslladant-se a les pistes tot el poble, alguns per pendre part i altres sols com espectadors, demostrant, però, tothom gran interès.

Dia 21 [de març]
Deixen instruïts una quinzena de veïns. Allà acaben l'expedició: «Aquí finírem nostra tasca, motiu de nostra excursió». L'esquí s'havia ensenyat i practicat per primer cop a la Vall d'Aran. Parteixen cap a l'ermita de l'Artiga de Lin (1.290 m), «una [vall] de les més emboscades i belles de la Vall d'Aran». L'ermita era habitada d'un ermità i un mosso, i el menjar i l'espai, escassos.
1922. L'Artiga de Lin, era Val d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 14 d'abril (MdC-AFCEC).
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Dia 22 [de març]
Enfilen cap al coll de Toro, entre «bells paisatges; poc en poguérem disfrutar; la neu començà a enganxar-se  en els skis en tal quantitat que cada trenta metres ens vèiem obligats a picar amb el bastó per despendre aquells set o vuit quilos que arrossegàvem a cada peu». Les penositats per arribar dalt del Port de la Picada (2.460 m) són notòries. 
1922. El Port de la Picada, era Val d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 26 de desembre (MdC-AFCEC).
1922. El Port de la Picada, era Val d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 26 de desembre (MdC-AFCEC).
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«És aquest alterós port un dels més dolents de la vall per sa proximitat amb les Maleïdes i per ell passa la divisòria de la frontera aranesa amb la província d'Osca, posant en comunicació l'Aran amb el Ribagorça; els vessants de llevant donen llurs aigües al riu Jueu i a ponent a l'Éssera».

A la clotada de la Renclusa, troben «el refugi mig colgat de neu i veient-se sols la coberta del petit edifici del costat; en canvi, els cims estaven embolcallats de boira i per breus moments veiérem l'Aneto i la Maleïda». Cal que facin nit a l'Hospital de Benasc, tot i que l'edifici no estava en gaires bones condicions. 
Dia 23 [de març]
Arribats a Benasc, s'hostatgen a casa de la vídua Sayó. Allà, «després de dinar ens pregaren que féssim algunes demostracions de la manera d'anar amb skis, que gustosos efectuàrem en presència de gairebé tota la vila que ens mirava amb curiositat». L'inici de l'esquí, doncs, a la Vall de Benasc també. 

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
El retorn, ja amb tartana, per les gorges de l'Éssera al congost del Ru, i fins a Graus. L'endemà amb auto fins a Barbastre, i allà ja amb tren fins a Barcelona.

«De nostra part estem plenament satisfets dels resultats obtinguts. Hem deixat instruïts en l'ús dels skis uns 125 individus, entre els quals es compten alguns en cada vila que ja estan en condicions de continuar les ensenyances als seus conveïns. També els hi hem mostrat la manera de fabricar-se ells mateixos els skis, així com fer ells mateixos les reparacions necessàries i les diverses fixacions per a subjectar-los». Finalment, destaquen «el gran interès que els aranesos demostraren en aprofitar les nostres ensenyances».

L'agraïment al President de la Mancomunitat pel suport a aquesta iniciativa clos l'escrit. Aquell final d'hivern de 1919, entremig de fortes nevades, quedà, doncs, inaugurada la pràctica de l'esquí a la Vall d'Aran i a la Vall de Benasc. 

Potser pot semblar poc glamurosa, aquesta primera iniciació a l'esquí dels habitants de la Vall d'Aran aviat farà cent anys, però té l'encant i la gràcia d'una aventura gairebé èpica: la d'uns joves que trescant per les serres nevades arriben finalment a la Vall, i sense cap més parafernàlia ni oficialisme es posen a ensenyar a lliscar als qui van voler aprendre'n. La simplicitat, innocència i senzillesa dels actes autèntics i naturals, que transcendirà el temps i arribarà a marcar el futur econòmic i social del territori. 

Honor als coratjosos excursionistes que portaren l'esquí al nostre Pirineu Occidental.
1925 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 14 d'abril (
MdC-AFCEC).
Tres esquiadors amb les Maleïdes al fons.


Durant algunes dècades i fins al començament dels anys 1960, les pistes d'esquí no existiren. Per tant, la pràctica d'aquest esport no consistí en aquells inicis a passar per la botiga a comprar les darreres peces de vestir i material d'última generació, adquirir un forfait, ésser arrossegat d'un remuntador, disposar de places hoteleres i etc. 

L'esquí comportava sempre lliscar per la neu verge per carenes, boscos i prats. Calia ésser esportista, muntanyenc, excursionista en tota l'extensió de la paraula. 
1930 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962), (
MdC-AFCEC).
Esquiadors al Montarto.
1930 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004), (
MdC-AFCEC).
Esquiadors a les congestes del Pic de Colomers.
1930 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004), (
MdC-AFCEC).
Esquiador a la Vall d'Aiguamoix.
1931. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).

Esquiant prop de l'Estany Major de Colomers. 
1931. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).

Un esquiador davant del gran Tuc de Colomers. 
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Un esquiador davant el Tuc de l'Estanyet, foto del 11 d'abril.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).

L'esquiador és en Josep Torrents, que arrossega els esquís davant l'Estany de Mar tot gelat, amb els Besiberris al fons. 
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
La motxilla, els esquís i bastons dels anys 30 del segle passat.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Esquiant al bell mig del Pla de Beret.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Un esquiador arriba a una cabana al mig del Pla de Beret, amb el Pic del Rosari de Baciver al fons.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Vista de la Vall des de la Coma de Parrós.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Un grup d'esquiadors al Pla de Beret amb tota la corona aranesa al fons.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Els excursionistes Vila i Lluís Estasen al Pla de Beret.