Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges

20180804

[1868] Una travessa hivernal del Port de la Picada, 1903 (ii)

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Una memorable vista de les Maleïdes, d'est a oest: des de l'Aresta de les Salenques fins a les muntanyes d'Estós, passant, és clar, per l'Aneto i la Maladeta. Una fotografia esplèndida del nostre gran pirineista Juli Soler i Santaló.
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els excursionistes inicien l'ascens cap al port de la Picada des de les Bòrdes a la matinada del mateix dimecres de cendra, entre «la cridòria de l'agonitzant Carnestoltes». En destaca la descripció emocionada de la soledat mentre trescaven amunt, «sols hi sobrava un griso fi i penetrant que baixava de la serra, i que ens feia trescar de pressa fins a riscos de patinar involuntàriament per les geleres del camí... lo termòmetre marcava algunes dècimes sota zero».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Vista septentrional de les Muntanyes Maleïdes, amb vista presa des del mateix cap del port de Benasc o de la Picada. La neu a mig hivern i ple febrer i és abundantíssima: gairebé tot és un mantell blanc continu, només esqueixat pels alts cims rocosos.
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.

Començant per l'est, s'hi distingeixen la punta de Salenques, el pic de Tempestats, l'Aneto sota la broma que s'hi arrossega, que just deixa apreciar el coll de Conones. Més cap ací, la llarga Aresta del Mig que cau dins la Bretxa Maleïda als peus dels pics, oriental i occidental, de la Maladeta o Maleïda.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
La portentosa vista continua assenyalant el coll d'Alba al peu del prominent pic. En primer terme, la ribera del plans de l'hospital a la capçalera de l'Éssera. Just allà mateix, a mitja alçada, cap als 2.140 m, el mateix Juli Soler hi emplaçaria el nou refugi de la Renclusa, començat a aixecar pel CEC sota la seua direcció al cap de deu anys, al 1914. Enllà de la vall, al fons, a l'altra banda de la vall de Benasc, les muntanyes d'Estós.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Pujada cap al port de la Montjoia per un impressionant tou de neu, «que ens envoltava arreu, tot eren serres i més serres cobertes per l'alba i immaculada vestidura». I és clar, calia aturar-s'hi per captar «algunes fotografies del gran panorama que s'hi obirava». El nostre narrador reconeix que no es trobava físicament bé aquell matí, «sentia una pesadesa de cos i certs símptomes gàstrics que no deixaven de capficar-me...» A la muntanya, és sempre molt important, decisiu, trobar-s'hi amb el cos a punt. «Els símptomes iniciats anaven en augment, mes s'hi havia afegit una son que m'obligava a fer un seguit esforç per no aclucar les parpelles», cosa que «me feia estar verament alarmat, perquè era la primera vegada que em trobava en aquell estat, i veia que, de seguir, les cames no m'obeirien pas, i a fe que no era l'ocasió, perquè lo arriscat tot just allavores començava».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els guies fan continuar la marxa, i l'estat físic del nostre excursionista es va agreujant. Juli Soler ho descriu amb gran lucidesa i reconeix que, «ja no podent més... amb excusa de fer una vista fotogràfica» s'assegué sobre el glaç i dissimulà les ganyotes «tapat mon cap amb lo drap de focar», aquell típic drap on esmunyien el cap els fotògrafs de fa cent anys. A més a més, el temps començà a donar mals senyals. Tot plegat acabà el el gran Juli Soler baixant del port agafat de bracet amb els guies. Retorn altre cop, doncs, a l'ermita de l'Artiga.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
«Poc abans del migdia arribàrem feliçment a l'ermita, i allí ens reférem amb bona vianda calenta. Jo, en especial, ja ho necessitava, perquè des de la nit abans no havia entrat en mon cos més que mitja presa de xacolata crua i una petita llesca de pa». La sort no se sap mai on t'espera: aquella indisposició els privà d'anar més enllà i d'enfrontar-se a un «jorn traïdor». El gran Juli Soler, pres del mal de muntanya? Això mateix s'ho preguntava ell.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Les nits a muntanya, enmig del torb hivernal, tenien tota l'estampa de tètrics i espaordidors, dins d'aquella cabana, la teulada de la qual «a cada raxtada semblava ésser arrancada i llançada en orri, un combat dels elements en aquells feréstecs llocs».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Emprenen per tercer cop l'intent d'ascens i travessa: pel port de Montjoia cap al Tuc dels Cabirols (2.450 m) en un dia molt més arreglat meteorològicament parlant. Aquest tuc «és un punt orogràfic remarcable, com que marca el vèrtex d'una inflexió en angle recte de la carena fronterera». Aclareix l'autor que, els francesos l'anomenen Pic de l'Escalette, i els aranesos, Tuc de Cabrirols. «Pic... que té, per consegüent, vessants als tres territoris»: l'Aran, la Ribagorça aragonesa i França.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
El narrador comenta les vistes magnífiques des de dalt de Cabirols cap a França i cap a l'Aran. El coll de Bom era el nom del port de Benasc, o del Boum, com encara avui se n'anomenen els llacs que s'hi troben pujant de l'Hospice o hospital de França.

La baixada del cim es feu pel pas o «camí de l'Escalette», que sorprengué el nostre protagonista: «lo que se'ns presentà a la nostra vista, més que un pas més o menys dolent, fou un magnífic i gen disposat trenca-colls, un tros de corriol d'uns 25 passos a manera de cornisa sota la carena, i sostingut per una paret plombada d'algunes d0tzenes de metres dessobre un espadat de neu que no parava fins als clots de l'Infern». Però la situació era diferent de la del bon temps: «aquell camí, que a l'istiu és transitable fins per a cavalleries, allavores era tapar per un talús de neu glaçada d'uns 50º d'inclinació, fins al caire de la paret, i que per la gran duresa de la neu era d'impracticable pas». A la vista d'aquell espectacle hivernal, «no ho trobàvem pas gens bonic», o encara més: «allò era molt lleig».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els Clots de l'Infern als peus del Tuc de Cabrirols o Pic de l'Escaleta, amb les Maleïdes ben bé palplantades allà al davant. 
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Un dels guies hi obre pas amb una destral, «obrint en lo talús les petjades per sostindre'ns... En acabat un a un i amb lo cos decantat cap endins i apuntalat pel bordó, anàrem passant amb tot lo repuesto d'enteniment i amb l'ànima en un fil». De vegades, no hi ha altres remeis que jugar-se-la... o potser sí? 
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Detall de la pujada al Cap del Port de la Picada, amb els excursionistes bota en mà, fent trago de vi per reconquerir forces: una gran beguda (no sé si dir-ne isotònica) oblidada per la modernor. Només els vells rockers de l'excursionisme encara en carretegen una bota per a delit dels acompanyants.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Creuar els Clots de l'Infern, amb neu fins a la cintura, no els fou tasca fàcil: «allí hi prenien part cames i braços, ajudant-nos uns als altres, sense que cap tingués gens de fred, perquè suàvem com a l'istiu a la plana». Finalment, després de cinc hores d'haver sortit de l'ermita de l'Artiga de Lin, l'expedició arriba al cap de la Picada (2.490 m), divisòria d'aigües entre la Garona i l'Éssera. «D'allí es disfruta d'un panorama superb, sens dubte un dels més imposants de tots els Pirinues. A l'enfront, i al capdavall del llarg talús del port, s'obre la fonda ribera del riu Éssera».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
«...a l'altre costat de la vall, la imponent serralada de la Maleïda, la sobirana dels Pirineus, allargada en ampla i  grandiosa corba, d'una extensió de més de 9 km, sense que cap dels gegants que la coronen s'abaixi dessota dels 3.000 m, amb sos eternals geleres i escletxes, sols dominades per les poderoses arestes granítiques que li serveixen d'esperons transversals». La vista a l'hivern, encara més magnífica que a l'estiu, amb el reflex del sol sobre la neu «produint l'efecte d'un immens sorral de brillants». Tots els caminaires resten bocabadats davant tan grandiós espectacle de la natura: «Com se podria traslladar tot allò als esquifits límits d'una placa fotogràfica?» es pregunta, extasiat, en Juli Soler.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Arribada a la cabana Cabellut: «Aquesta alterosa cabana és arrendada a l'istiu pel ferreny senyor Paco de Benasc, per tenir-hi alguns queviures per als nombrosos excursionistes que hi pugen en aquella estació de l'any des de Banheres de Luishon per esplaiar la vista des d'aquell esplèndid belvedere i per a fer alguns l'ascensió a les Maleïdes». A l'hivern, tota colgada de neu, només se'n veia la teulada. Ben a prop, la bretxa del Port del Bom, actualment conegut com a Portilló de Benasc. Quan hi tragueren el cap per espiar la ruta que volien fer fins a Luishon, aquesta fou la reacció: «Crec que encara en fugim de lo que veguérem: des de la bretxa fins al primer estany... allò era un pa de glaç verdós d'una sola peça, una muralla gairebé vertical que al mirar-la donava vertigen», per a on renuncien, sense més raons, a transitar-hi.

Decideixen, doncs, tornar a refer el camí d'anada, però enlloc de travessar altre cop pel pas de l'Escaleta, «que crec que a tots ens havia fet prou fàstic», decideixen fer-ho per la drecera de la canal de Pumero, «aquell estret corredor glaçat de 400 m de desnivell, reclòs a cada banda per formidables muralles nevoses que semblaven esllavissar-se a la més petita senyal». Amb el consell del guia, es decideixen de baixar per aquesta nova opció, «perquè la neu era ben glaçada i no eren de témer les avalantxes, i... passant-la de pressa i sense moure fressa, i amb l'ajut de Déu podríem ben sortir del pas». Només els isards hi havien gosat a baixar fins llavors. 
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
La intrèpida baixada és acomplerta a força velocitat i gairebé encegats. Amb mitja horeta, llisquen fins a la Coma de Pumero. L'alegria per haver-hi tots arribat sense pendre mal, els feu saludar al crit de Visca Catalunya! L'esmorzar, a quarts de tres, al costat de l'embut o forat del Pumero (aranès Pomèro) és plàcid i tranquil, després de tanta trifulca. Després, per avall cap a l'ermita de l'Artiga, cap a les Bòrdes i, a posta de sol, plantats a Vielha, «pel camí vell de ferradura que va vorejant lo Garona per l'esquerra, arribant-hi després de dues hores d'hermós i descansat passeig». 
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Imatge dels muntanyencs sobre la neu d'una allau al Pic aranès de Salana.
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Els muntanyencs decideixen allargar l'estada a la Vall, presoners de la bellesa i de la comunió amb la terra i la natura. Aprofiten per pujar al Pic de Salana (2.480 m) des d'Arties, «admirant des de son cim l'esplèndid panorama del Cercle de Colomers, amb la constel·lació dels seus estanys glaçats».

El retorn cap a Barcelona es fa per similar ruta que l'arribada, per carruatge i tren per la banda nord dels Pirineus. Des de Vielha cap a la Ribagorça o el Pallars, els passos hivernals eren intransitables per als viatgers.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
De Sent Girons a la Bastida de Serou, cap a la capital de l'antic comtat, Foix, i fins a Acs. D'allà faran la ruta cap a l'Hospitalet i el Port de Pimorent, enmig d'una gran nevada. «A cada revolt semblava que el carruatge anava a esser capgirat, entrant-nos dintre fortes ratxades de neu. Els pobres cavalls amb prou feines ens podien arrossegar... tanta era l'espessetat de neu i de broma que ens embolcallava. Lo cotxer, que anava en descobert, semblava a punt d'esser tirat a la paella, i se treia el fred de les espatlles sobre les dels pobres animalets, que ja deurien estar ben calents amb aquella ruixada de garrotades per postres».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
De l'Hospitalet, darrer poblet de l'Arieja, passen a Porté, primer poblet de la vall de Carol, ja a la Cerdanya septentrional. Només cal travessar el coll de Pimorent, trajecte que hagueren de fer sense carruatge per la gran nevada i havent de contractar «lo correu i un altre home perquè ens portessin lo fato al coll». A dalt del port (1.900 m), «allò era un paisatge siberià» i l'autor fa la descripció dels cims que tenen a les envistes, des dels andorrans i fins al Carlit. Havent canviat de correu, acaben el dia fent cap a l'Hotel Salvat de la Guingueta. L'endemà el retorn cap a casa el feren Cerdanya amunt i pel coll de la Perxa, «amb l'espaiosa diligència de Mont-lluís», fins a Vilafranca de Conflent i Perpinyà. L'endemà ja eren arribats a casa, «cap al tard del dia 6 de març, tretze dies després des de la sortida», en l'any de 1903.

Rellegir aquestes ressenyes més de cent anys després ens fa reviure aquella descoberta amb què els nostres primers pirineistes visqueren les ascensions i travesses pirinenques. Sobretot, ens corprèn la ingenuïtat, virginitat i puresa amb què es llançaven muntanya amunt i amb què s'enfrontaven amb els elements naturals, sense gairebé cap dels estris i atuells que tots necessitem per fer-ho, però amb una gran força física i, encara més, una gran voluntat, ganes i determinació psíquica per conèixer, per fondre's gairebé, amb el Pirineu. Salut i honor, eterns compatriotes muntanyencs! 

20180801

[1867] Una travessa hivernal del Port de la Picada, 1903 (i)

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Ressenya d'un dels nostres grans pirineistes d'una travessa hivernal al Portilló benasquès des de la Vall d'Aran, feta durant l'hivern de 1903 i publicada l'any següent. La descoberta d'un Pirineu encara verge, llunyà, incomunicat i, per això, gens trepitjat ni conegut de la resta del país. Les paraules directes d'aquells primers i grans muntanyencs ens transporten en el temps i ens fan reviure l'excursionisme en estat pur, sense gps ni vibrams ni goretex, però amb determinació, coneixement del medi, prudència enraonada, i gaudi infinit, gairebé fusió, amb l'entorn natural.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
L'accés a la Vall d'Aran era més plàcid fer-lo amb tren per França, per Tolosa, camí de ferro per la Garona amunt, fins gairebé a Luishon. L'autor amenitza la descripció del recorregut amb referències històriques de la nostra relació amb les terres occitanes germanes.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Sent Bertran de Comenge i son passat històric, antic bisbat, suprimit a final del segle XVIII, del qual depenia la vall aranesa.  A Marinhac, els expedicionaris van acomiadar-se «de viatjar a la moderna, perquè d'aquí endavant los medis de locomoció serien cada vegada més primitius».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Amb carruatge cap a la frontera (espanyola), a Pont de Rei, a uns quinze quilòmetres de Marinhac, i vint-i-quatre més des d'allà fins a Vielha. De la carretera se'n diu que «lo traçat... és sumament senzill, perquè sempre va remuntant lo riu Garona al fons de la vall; de manera que, malgrat atravessar l'alt maciu fronterís, lo pas se fa per la via oberta per la naturalesa sense collada o port».

El pas per Sent-Biat és aprofitat per comentar-ne quatre dades històriques. Les esperes per engalzar una diligència amb l'altra, són ben aprofitades: «nos entaulàrem a casa Penetro,... un modest parador de vora la carretera». 
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Travessada la frontera, se'n topen amb el «casino, edifici... construït per uns arrendadors francesos per a destinar-lo al joc en la temporada d'estiu... Enfront i a la vora de la carretera hi ha la fita frontera, situada pocs passos abans d'entrar en lo pont», llavors «un desllorigat i estret pont de fusta, que trontollava quan passà nostre carruatge: era el Pont del Rei Renat, anomenat així per ésser aquest monarca francès que el feu construir».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Descripció geogràfica de la Vall d'Aran, geològicament una antiga immensa gelera que, treballada per la Garona vers la «pregona osca del Pont de Rei», ha resultat en una verge i verda vall d'aigües cristal·lines, «un plafó artístic de pujat valer».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Les Bordes a començament de segle XX, amb el pont sobre la Garona en primer terme. 
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas, signada a l'angle inferior dret.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Descripció general de la geografia aranesa, de 31 pobles «de complert caràcter pirinenc, d'espesses parets, són coberts per teulades en forta pendent de negra i lluenta llicorella, a on hi ressalten les punxegudes caputxines». Els casals nobles i les esglésies romàniques també són notats. Mentre que, pel que fa a les comunicacions, encara s'esperava que «serà un fet la carretera que, pujant pel Pallars i atravessant lo Port de la Bonaigua, posarà en comunicació la Vall amb sos germans de Catalunya».

El principal problema d'aquell moment era, és clar, l'emigració «a França especialment, en terms que en 50 anys gairebé ha disminuït la Vall de més de 4.000 habitants (avui de fet ne compta uns 6.380, amb un territori de 498 km quadrats), trobant-se el país en un grau d'atrassament que fa dolor». 
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Pas pel punt de carrabiners de Pontau i per Les, lloc on era situada la duana i que era «estació balneària d'aigües sulfuroses, conegudes ja del temps dels romans». D'allà fins a Bossòst, només tres quilòmetres, la més gran de les viles i pobles de la vall en aquells temps, gairebé amb un miler d'habitants. «Té un bonic passeig arbrat vora el riu, mes sa joia és l'església, notable exemplar romànic». De camí cap a Vielha, al pas per les Bordes, «dominen la vila els restos de lo que fou Castell-Lleó».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
L'església de Vielha, Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Arribada a Vielha, a l'hora foscant, a posar a Casa Marcelino, de nom Fonda Universal. La vila «és cap de partit judicial, i son interior, amb lo pont sobre el Negre, sa plaça, amb la Casa de la Vila porxada, i son passeig i algunes cases de construcció remarcable, li donen força caràcter». Explicades les intencions de creuar cap a Benasc, són severament advertits de desistir de «tan perillosa excursió», però els nostres pirineistes fiaran sa sort als «guies de la comarca, les persones més competents... A ells nos entregaríem i sos parers serien nostre determini, perquè... no teníem gens de ganes de deixar nostres humanitats per aquells deserts glaçats».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
De ports de muntanya, a la Vall d'Aran, «se'n compten en tota la frontera aranesa més de 20. Entre ells n'hi ha d'habilitats per al trànsit, com el de la Bonaigua o del Pallars, el de Vielha o del Ribagorça, i el de la Picada o el de Benasc. Aquests són freqüentats pel comerç d'aprovisionament de la vall, i tots són de ferradura, de més o menys bon passatge a l'istiu, però a l'hivern se tanquen per les neus, restant més de sis mesos impracticables fins per als peatons». Per necessitats, el port de la Bonaigua era travessat també en època hivernal, «com se pot compendre, per aquella gent forta i avesada a la fadiga».

La resta de ports «són pocs freqüentats, i com no sia pel pas de ramats de bestiar en la temporada de muntanyar, algun excursionista i els paquetaires són sos únics concorrents». Entenc que els paquetaires devien d'ésser els contrabandistes de l'època. «Alguns d'ells no són més que veritables despenyaders, com lo port de la Gireta (2.630 m) de Montgarri a Castillon (Arieja), i lo d'Urets (2,550 m) de Montliu a Sentien (Arieja). Al port de Beret, més assequible, la penosa plana nevada, «de dues hores de llargària, rasa de neu tova, constitueix un penosíssim trànsit fins per als més ardits». Pel que fa al port de Vielha, «si bé curt, és molt més alterós (2.460 m) i en ses vessants, de forta pendent, hi és sumament fàcil estimbar-s'hi per la neu glaçada».

Els camins enmig de la neu s'indicaven amb «uns alts pilars de pedra seca o llargues perxes» o pals. Quatre refugis o hospitals permetien de preparar les etapes de travessa: l'hospital del port de Vielha, els dos de la Bonaigua i el de Benasc, aquest darrer obert però no guardat a l'hivern. 


1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Portalada apuntada de l'església de Betrén. 
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
L'elogi de la tasca dels guies, «no sols homes pràctics, sinó forçuts, per al cas d'un accident». Per a la seua travessa, compareixen dos guies, en Josep Inglada, d'uns trenta anys, i lo mosso del Marcelino, l'Anton Joanàs, mes gran i de gran resistència. Se'ls explica el full de ruta: de Vielha cap al Port de la Picada per l'Artiga de Lin, arribar fins a la cabana del Cabellut, i d'allà a Luishon pel Port del Bom i l'hospital de França, i pel Portilló de Bossòst, retorn a la Vall aranesa. 
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
La idíl·lica vista de Vielha i encontorns a l'hivern. Havent dinat, emprenen el primer pas de l'aventura: anar a dormir a l'ermita de l'Artida de Lin per l'espès port d'avets de Baricauba per preparar des d'allà el pas a la Picada. A Gausac, descrit breument, «se'ns agregà el senyor Rector, que ens acompanyà bon tros de camí».
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Vista de la Ribera de l'Artiga de Lin.
Clixé de Juli Soler i edició de Thomas.
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Descripció de la salvatge vall de l'Artiga de Lin, «encaixonada per altes muntanyes: les de la dreta formen al cap d'amunt la frontera aranesa, des de Pumero fins a Saportega, i a l'esquerra les serres Negra i de Geles, cobertes ses vessants per seculars boscúries d'avets i faigs que gairebé des de ses crestes arriben fins als prats de la ribera, per a on hi baixa saltironant lo riu Jueu, de fressoses aigües, tot just sortit de les entranyes de la terra en lo lloc anomenat lo güell del Jueu», que en aranès significa ull, el forat o bullidor per on surt el riu a la superfície. De les Bordes a l'hospital de Benasc, es comptaven set hores, escurçades en tres per la pernocta a la capella de l'Artiga (1.215 m).
1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
Diversitat de parers sobre l'itinerari de pujada al port de la Picada. A la vora del foc, surten a la conversa, com a proves argumentatòries, els accidents que la muntanya s'ha cobrat.

1904. «Alts Pireneus», de la Vall d'Aran al Port de Benasc, 
Juli Soler i Santaló, Butlletí del CEC, núm. 108 de gener. 
La pujada a la Picada es faria pel Port de la Montjoia, però a l'hora de la partida, la boira ho embolcallava tot. «Espera que espera a veure si esvaïa i res: cansats d'esperar i tement que allò durés alguns dies... resolguérem tornar a Vielha i aplaçar-ho per altre dia». Retornen a les Bordes, i s'hostatgen a Casa Vidala, «gent molt amable i de bon tracte».



20180725

[1865] Portilló de Benasc i Tuca de Cabellut

2018. Juliol. El Portilló de Benasc i la Tuca de Cabellut o Pic Salvaguàrdia,
Vall de Benasc (la Ribagorça).

Una esplèndida sortida a un dels punts més secularment històrics del Pirineu: el pas pirinencs del Portilló, de Benasc a Luishon, i ascensió al cim contigu, dit Salvaguàrdia o tuca de Cabellut (2.736 m) amb les vistes més predilectes sobre l'imponent massís de l'Aneto. Des que al segle XIV els hospitalers hi establiren un hospital per facilitar el pas al nord i fins al segle XX, el Portilló benasqués (2.444 m), abans dit Port del Bom, ha estat un dels passos pirinencs més transitats, una petita porta, una portella o portilló que ha unit les dos vessants del Pirineu, excavada a pic i pala cap al 1320. Després dels monjos i diverses concessions al segle XIX de l'edifici de l'hospital, castigat per successives allaus, la concessió de l'explotació d'una cabana (2.390 m) a la família Cabellut, que exercien de curadors del pas i de guies, donà una nova vitalitat al pas, assidu dels gavatxos que pujaven cap a les Maleïdes (i entre ells, els grans pirineistes del segle passat, com ara en Rusell), fins que, ací i a tot arreu del món, els nous mitjans de transport canviaren substancialment les comunicacions muntanyenques. Sentir els propis passos trepitjant per sobre de tants segles d'història fa esborronar la pell i, gairebé, aturar el temps. 
El Portilló de Benasc.
La cabana dels Cabellut de Benasc.
El darrer hospital de Benasc.