Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges

20170401

[1668] Els inicis de l'«ski» a la Vall d'Aran: les primeres pràctiques, 1919


1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Vista del Pirineu des del cim del Tesso de Son.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
El Tesso de Son des del Coll de Forn del Calç.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299 (UAB).
La proximitat amb la Vall d'Aran feia d'Esterri un poble botiguer. Hi arriben en ple Carnestoltes. «A l'entrar al poble veiem dos individus embolicats amb cobrellits vermells i de cara emmascarada, arrossegant unes grosses cadenes»; un parell de dimoniets encarregats de fer pagar tribut als forasters: una certa quantitat de vi. «Com que això dura tres dies cal veure en quin estat es troben a la fi».

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Detall dels cims..
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Una vista idíl·lica d'Esterri d'Àneu d'ara fa cent anys.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Dia 5 [de març]
Pujada al Tesso de Son (2.696 m), tots blanquejats de neu, i les dificultats en l'ascensió.

Vista esplèndida dels encontorns des del Tesso de Son: «en primer lloc des del mateix pic baixen a molta fondària dretes parets fins a la vall de Cabanes, que veiem com en un mapa..., envoltada pels cims de la Bonaigua, Bassiero, Saliento, les Agudes i Roca Blanca...; més lluny cap al S. les muntanyes que separen la vall d'Espot de la de Capdella dominades pel punxegut cim de Peguera...»
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«El fred és molt intens i amb prou feines podem fer funcionar els aparells fotogràfics perquè nostres dits estan balbs».

Dia 7 [de març]

Arriben els paquets esperats, i la comitiva pot emprendre camí cap a València d'Àneu.

«Més amunt seguim, fins arribar al riu de la Bonaigua, per la carretera en construcció que ha d'arribar fins a la Vall d'Aran... Prompte s'acaba la carretera i s'arriba a l'anomenat estany de la Senyora... A l'altra banda, s'estén el gran i frondós bosc d'avets de la Mata de València, veient-se en la part baixa l'antic camí del port, actualment abandonat». 

L'Hostal de Baix, davant la vall de Cabanes: «el vell edifici va ésser enrunat per una allau fa quatre o cinc anys, perdent-hi la vida tres persones; mitja hora més amunt  arribem a l'Hostal de la Bonaigua. Està situat a 1.610 m. d'alt».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Vistes panoràmiques des del Tesso de Son cap a la ribera de la Bonaigua.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
L'Hostal de la Bonaigua «per la seva situació és un excel·lent centre per als excursionistes que vulguin recórrer les valls de Gerber i de Cabanes... i presta molt bons serveis als que han de passar el port, especialment a l'hivern, ja que tenen un segur refugi per resguardar-se del mal temps. Cada any els hostalers, exposant llur vida, auxilien a un bon nombre de persones que s'han trobat sorpreses per alguna tempestat».

Dia 8 [de març]
Arribada al Santuari de la Mare de Déu de les Ares. Al seu costat, hi havia, tapiats, els antics edificis on s'estaven els obrers que construïen la carretera, «de la que se'n poden veure alguns trossos explanats».

Els expedicionaris, esquís als peus, pugen a veure el llac de Gerber (2.280 m), «enmig d'una de les regions més salvatges de nostre Pirineu i sols coneguda de pocs excursionistes».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«La neu hi és en tal abundor que cobreix tots els accidents del terreny, veient-se de la roca únicament les parets llises on no pot aguantar-se».

Dia 9 [de març]
En marxa cap a la Bonaigua. «La neu es troba en gran quantitat, omplint totes les clotades i formant grosses congestes. Per evitar d'extraviar-se en els dies de boira o torb, uns alts pilars de pedra marquen el camí... L'últim tros és molt planer i com que la neu està dura avancem ràpidament, arribant al cap del Port de la Bonaigua a les 12,40, o sigui que hem escurçat uns 20 minuts el temps que marca la guia d'en Juli Soler».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«En el mateix port ens trobem uns traginers que havien sortit de l'Hostal molt abans que nosaltres i ens observen amb curiositat com patinem. A la una en punt comencem a davallar cap als vessants de la Vall d'Aran». Travessen la Garona per Ruda i per Tredòs, i finalment arriben a Salardú, on faran parada a la Fonda del Sr. España. S'omet, per coneguda, la descripció de la Vall d'Aran.

Dia 10 [de març]
«Ens dirigírem a la ribera de l'Aiguamoix a buscar pistes a propòsit per tal de donar les ensenyances, procurant que fossin lo més a prop possible. Arribats els embalums dels esquís que venien per transport, es disposen a començar les primeres lliçons del nou esport als llogarencs: «férem anunciar als veïns de Salardú i demés pobles dels voltants que, a l'endemà al matí, estaríem a la disposició dels que volguessin concórrer a les demostracions i pràctiques de ski, que tindrien lloc al pla de Beret».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Dia 11 [de març]
Aquest fou el dia en què començaren 'oficialment' les primeres lliçons d'esquí als aranesos, i que, per tant, pot ésser considerada la data simbòlica dels inicis de l'esquí a la Vall d'Aran. Això sí, només amb dos concurrents, veïns de Salardú... i una dotzena més de persones de Montgarri que s'hi presentaren a mig matí, «algun d'ells, d'uns cinquanta anys».

Amb bona neu, i vistes a les Maleïdes, «férem els primers exercicis en els que aquells demostraren tots un ver interès i aptituds». Sembla que tots «comprengueren  tot seguit la importància que representava per a ells l'ús del ski». Els veïns de Montgarri, aïllats tot l'hivern, només podien travessar els cinc o sis quilòmetres del Pla de Beret «alguna vegada a costa de molts treballs, valent-se de raquetes que es construeixen ells mateixos».

La resta del matí les pràctiques tingueren lloc a la Borda dels Gabatxos, al bell mig del Pla de Beret. «Tots els que havien provat els skis estaven entusiasmats de la facilitat amb què podien marxar sobre la neu evitant enfonsar-se i convingueren que al dia següent tornarien acompanyats d'altres que també volien fer les proves». 

Dia 12 [de març]
Per causa de la nevada, no hi haurà pràctiques. Es visita l'església de Salardú, «una de les més notables de la vall i que conté un Sant Crist del segle XIII, objecte de molta devoció per part dels aranesos. A la tarda s'havien posat tres pams de neu i era de suposar que en les muntanyes la quantitat fos major».

Dia 13 [de març]
Decideixen d'anar a recollir els skis que havien deixat al Güell de Garona. El camí fou penós, a causa de la neu, que en alguns punts de la canal de Beret els arribava fins al pit!
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«A la tarda el temps millorà i continuàrem les pràctiques en uns prats propers, assistint-hi tot el poble, deixant ensenyants a uns vint individus entre els quals n'hi havia alguns de Tredós». Deixen al Sr. Alcalde alguns dels esquís i raquetes «que destinàvem als de Salardú, Tredós, Bagergue i Montgarri» i surten cap a Arties. 

Dia 14 [de març]
Tot i la nevada de primera hora, a la tarda es fan pràctiques en uns prats als afores, «reunint-s'hi una vintena de veïns».

Dia 15 [de març]
L'endemà, assisteixen «a les proves la major part del poble amb les autoritats, demostrant tots un ver interès en les nostres explicacions». Acomiadats d'Arties, es dirigeixen cap a Vielha «junt amb un veí de Gausac al qual deixàrem uns skis, baixant tots junts per la carretera sota una copiosa nevada».

Dia 17 [de març]
La nevada del dia anterior no havia permès la iniciació a Vielha. Aquest dia, «a la tarda, ens traslladàrem a uns prats situats entre Viella i Betrén i davant de gran gentada començàrem les ensenyances, que resultaren molt profitoses, prenent-hi part uns 25 individus entre els quals s'hi comptaven les primeres autoritats».
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«A la nit en el cafè tot eren comentaris i discussions sobre la utilitat del ski; tots es mostraren conformes  amb què era un gran avantatge per a ells». Els més refractaris foren els correus del port de la Bonaigua, que «temien que anant amb skis se'ls obligués a passar més sovint el port».

Dia 18 [de març]
El mal temps dificulta les pràctiques. Es refereixen les dificultats dels que intentaven passar el port de la Bonaigua amb tanta neu i enmig del torb.

Dia 19 [de març]
Esquiada entre els boscos de Baricauba.

Dia 20 [de març]
Partença de Vielha entre un paisatge tot emblanquinat.
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Arribats a les Bordes, a la tarda s'hi fan pràctiques d'esquí amb els llogarencs, «traslladant-se a les pistes tot el poble, alguns per pendre part i altres sols com espectadors, demostrant, però, tothom gran interès.

Dia 21 [de març]
Deixen instruïts una quinzena de veïns. Allà acaben l'expedició: «Aquí finírem nostra tasca, motiu de nostra excursió». L'esquí s'havia ensenyat i practicat per primer cop a la Vall d'Aran. Parteixen cap a l'ermita de l'Artiga de Lin (1.290 m), «una [vall] de les més emboscades i belles de la Vall d'Aran». L'ermita era habitada d'un ermità i un mosso, i el menjar i l'espai, escassos.
1922. L'Artiga de Lin, era Val d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 14 d'abril (MdC-AFCEC).
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
Dia 22 [de març]
Enfilen cap al coll de Toro, entre «bells paisatges; poc en poguérem disfrutar; la neu començà a enganxar-se  en els skis en tal quantitat que cada trenta metres ens vèiem obligats a picar amb el bastó per despendre aquells set o vuit quilos que arrossegàvem a cada peu». Les penositats per arribar dalt del Port de la Picada (2.460 m) són notòries. 
1922. El Port de la Picada, era Val d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 26 de desembre (MdC-AFCEC).
1922. El Port de la Picada, era Val d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 26 de desembre (MdC-AFCEC).
1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
«És aquest alterós port un dels més dolents de la vall per sa proximitat amb les Maleïdes i per ell passa la divisòria de la frontera aranesa amb la província d'Osca, posant en comunicació l'Aran amb el Ribagorça; els vessants de llevant donen llurs aigües al riu Jueu i a ponent a l'Éssera».

A la clotada de la Renclusa, troben «el refugi mig colgat de neu i veient-se sols la coberta del petit edifici del costat; en canvi, els cims estaven embolcallats de boira i per breus moments veiérem l'Aneto i la Maleïda». Cal que facin nit a l'Hospital de Benasc, tot i que l'edifici no estava en gaires bones condicions. 
Dia 23 [de març]
Arribats a Benasc, s'hostatgen a casa de la vídua Sayó. Allà, «després de dinar ens pregaren que féssim algunes demostracions de la manera d'anar amb skis, que gustosos efectuàrem en presència de gairebé tota la vila que ens mirava amb curiositat». L'inici de l'esquí, doncs, a la Vall de Benasc també. 

1919. «El ski a la Vall d'Aran», Lluís Estasen.
Fotografies de L. Estasen  i de J.M. Soler i Coll.
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, novembre-desembre, núm. 298-299.
El retorn, ja amb tartana, per les gorges de l'Éssera al congost del Ru, i fins a Graus. L'endemà amb auto fins a Barbastre, i allà ja amb tren fins a Barcelona.

«De nostra part estem plenament satisfets dels resultats obtinguts. Hem deixat instruïts en l'ús dels skis uns 125 individus, entre els quals es compten alguns en cada vila que ja estan en condicions de continuar les ensenyances als seus conveïns. També els hi hem mostrat la manera de fabricar-se ells mateixos els skis, així com fer ells mateixos les reparacions necessàries i les diverses fixacions per a subjectar-los». Finalment, destaquen «el gran interès que els aranesos demostraren en aprofitar les nostres ensenyances».

L'agraïment al President de la Mancomunitat pel suport a aquesta iniciativa clos l'escrit. Aquell final d'hivern de 1919, entremig de fortes nevades, quedà, doncs, inaugurada la pràctica de l'esquí a la Vall d'Aran i a la Vall de Benasc. 

Potser pot semblar poc glamurosa, aquesta primera iniciació a l'esquí dels habitants de la Vall d'Aran aviat farà cent anys, però té l'encant i la gràcia d'una aventura gairebé èpica: la d'uns joves que trescant per les serres nevades arriben finalment a la Vall, i sense cap més parafernàlia ni oficialisme es posen a ensenyar a lliscar als qui van voler aprendre'n. La simplicitat, innocència i senzillesa dels actes autèntics i naturals, que transcendirà el temps i arribarà a marcar el futur econòmic i social del territori. 

Honor als coratjosos excursionistes que portaren l'esquí al nostre Pirineu Occidental.
1925 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Lluís Estasen i Pla (1890-1947), 14 d'abril (
MdC-AFCEC).
Tres esquiadors amb les Maleïdes al fons.


Durant algunes dècades i fins al començament dels anys 1960, les pistes d'esquí no existiren. Per tant, la pràctica d'aquest esport no consistí en aquells inicis a passar per la botiga a comprar les darreres peces de vestir i material d'última generació, adquirir un forfait, ésser arrossegat d'un remuntador, disposar de places hoteleres i etc. 

L'esquí comportava sempre lliscar per la neu verge per carenes, boscos i prats. Calia ésser esportista, muntanyenc, excursionista en tota l'extensió de la paraula. 
1930 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962), (
MdC-AFCEC).
Esquiadors al Montarto.
1930 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004), (
MdC-AFCEC).
Esquiadors a les congestes del Pic de Colomers.
1930 ca. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Ernest Mullor i Creixell (1904-2004), (
MdC-AFCEC).
Esquiador a la Vall d'Aiguamoix.
1931. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).

Esquiant prop de l'Estany Major de Colomers. 
1931. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).

Un esquiador davant del gran Tuc de Colomers. 
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Un esquiador davant el Tuc de l'Estanyet, foto del 11 d'abril.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).

L'esquiador és en Josep Torrents, que arrossega els esquís davant l'Estany de Mar tot gelat, amb els Besiberris al fons. 
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
La motxilla, els esquís i bastons dels anys 30 del segle passat.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Esquiant al bell mig del Pla de Beret.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Un esquiador arriba a una cabana al mig del Pla de Beret, amb el Pic del Rosari de Baciver al fons.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Vista de la Vall des de la Coma de Parrós.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Un grup d'esquiadors al Pla de Beret amb tota la corona aranesa al fons.
1934. Esquí a la Vall d'Aran.
Foto: Albert Oliveras i Folc  (1899-1989), (
MdC-AFCEC).
Els excursionistes Vila i Lluís Estasen al Pla de Beret.

20161204

[1584] En Josep Sayó de la Renclusa, o Pepe el de Llausia, de Benasc

1915. Pic d'Aneto (la Vall de Benasc, la Ribagorça). 
«Un guia, en José de la Renclusa», Juli Barloque i Llagostera,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916 (ddd.UAB).
Fotografia de Juli Barloque (esquerra) al cim de l'Aneto l'estiu de 1915, en el moment de col·locar-hi el primer llibre del Centre Excursionista de Catalunya, amb el guia benasquès Josep Sayó al mig i el pic de Vallhiberna al fons de la vista. La fotografia, a l'arxiu AFCEC, porta l'autoria del tercer home, gran fotògraf de l'època, Santiago Perdigó i Díaz-Caneja, i, per tant, és més probable que ell en fos l'autor. El dia exacte en què es col·locà aquest primer llibre del CEC dalt del cim més alt del Pirineu: el 8 d'agost de 1915. 
1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). 
«Un guia, en José de la Renclusa», Juli Barloque i Llagostera,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916.
Ressenya d'una ascensió al cim de l'Aneto a l'estiu de 1915, com a homenatge al guia benasquès difunt, signada per Juli Barloque. 

«Abandonant el xalet de la Renclusa, llavors en construcció, en el que havíem passat la nit, ens dirigírem vers la cabana auxiliar, on dormien altres companys, menys matiners o més cansats». Eren les quatre de la matinada. «En José Sayó, tranquil, ben posades les bandes, engrassades les feixugues sabates, motxila proveïda, corda a l'espatlla, piolet en mà, esperava pacient que ens desdejunéssim». 

L'experimentat guia, que havia d'ésser l'arrendatari del nou xalet, era un bon coneixedor de la ruta d'ascens al gegant del Pirineu. L'enorme grandària de la glacera en aquells temps provocava l'existència de crevasses o grans esquerdes, molt perilloses; per tant, la ruta òptima, segons en Sayó, era «guanyar el Portilló de dalt, seguint amb tota prudència l'aresta fina i tallant que separa els glaciers de la Maladeta i d'Aneto».
1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). 
«Un guia, en José de la Renclusa», Juli Barloque i Llagostera,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916.
La vista extasiant de la glacera de l'Aneto és descrita amb minuciositat. Fins i tot, en Sayó «amb la mirada tranquil·la i fonda del muntanyenc, contemplava una vegada més els glaços eterns de la seva muntanya». Cent anys després, l'adjectiu 'eterns' ja no és aplicable a la gelera de l'Aneto, en retrocés accelerat aquests darrers decennis. Llavors, aquesta glacera tenia una extensió d'uns quatre-cents metres i un pendent del 50% en algun indret.

La tasca incansable d'un autèntic guia, sempre davant i amatent a les necessitats dels qui vénen al darrere. «Guanyat el Coll de Corones, i vençuda també la forta pala de neu que puja arrapada al rocam fins prop del cim, arribàrem al Pas de Mahomet i allà es revelà una vegada més l'esperit tutelar d'en José» tot ajudant en el trànsit «per aquella cantelluda aresta de parets verticals que s'aixequen més d'un centenar de metres per damunt d'espantós precipici, en el fons del qual jeuen els glaços eternals d'Aneto i de Corones».
1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). 
«Un guia, en José de la Renclusa», Juli Barloque i Llagostera,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916.
La silueta d'en Josep Sayó passant la carena de les muntanyes Maleïdes, en clixé de Mn. Jaume Oliveras. 
1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). 
«Un guia, en José de la Renclusa», Juli Barloque i Llagostera,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916.
En Sayó portava en sa motxilla el primer llibre que el Centre Excursionista de Catalunya obrí al cim d'Aneto, i allà feren el solemne lliurament de l'àlbum a la muntanya, «que firmàrem tots nosaltres, ben guardat dins de dues caixes i sota la fita que s'aixeca en el propi cim». Conclou règiament i literària l'autor, que allà «deixàrem la penyora del domini de l'excursionisme català a mercè de les tempestes i turbonades, de les besades del sol i del mantell de la neu».

Al descens, s'acomiadaren d'en Sayó al Coll de Corones, atès que els dos excursionistes volgueren baixar cap a la cabana de la ribera de Vallhiberna, mentre que el guia retornava als seus dominis de la Renclusa. El buit del comiat d'aquell dia és metàfora del buit esdevingut després de sa desaparició l'any següent... «avui ja per sempre més».
1915. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (1893-1935) (AFCEC-MdC).

El reputat guia benasquès, home senzill i de la terra, gran amic de Juli Soler i Santaló, impulsor de la construcció del xalet-refugi de la Renclusa, davant una magna esquerda a la gelera de l'Aneto.
1915. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Santiago Perdigó i Díaz-Caneja (1893-1935) (AFCEC-MdC).
En Juli Bartoque i en Josep Sayó, en la cordada de l'ascensió a l'Aneto per inaugurar-hi el primer llibre del CEC. El tercer encordat, el propi fotògraf, que tenia llavors tot just 22 anyets.
1915. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
En Josep Sayó, Pepe de Llausia, per la casa familiar a Benasc, davant el refugi a punt d'inaugurar-se i que havia de portar arrendat durant els propers trenta anys. El traïdor temps de la muntanya que tan bé coneixia li ho impedí. N'agafà les regnes son gendre, Antònio Abadias, que també es convertí en un altre gran dels llegendaris guies pirinencs del segle XX. 

20160821

[1502] Vistes pirinenques ribagorçanes del segle XIX

Anys 1880. La Maladeta (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Esplèndida vista de l'encara gran glacera de l'Aneto al segle XIX, amb uns excursionistes provant l'ascensió.
Anys 1880. La Maladeta (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Les esquerdes del gel endurit com si de roca es tractés. 
Anys 1880. La Maladeta (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Una vista espatarrant de la serralada maleïda.
Anys 1880. L'Aneto (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Vista de l'Aneto amb tota sa gelera als peus des dels Aigualluts. Els francesos en digueren Le Néthou, adaptació afrancesada del topònim ribagorçà d'Aneto, perquè fou des d'aquesta banda de la Ribagorça que s'iniciaren les expedicions al cim, conquerit l'any vinent farà 175 anys.
Anys 1880. El Forat de la Renclusa (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

El forat de la Renclusa, «gouffre» en francès: precipici, abisme, atès que el naixent però acabalat riu Éssera s'hi precipita per fer-se subterrani. 
Anys 1880. La Renclusa (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

El primitiu abric de la Renclusa, quan només era una petita bauma a la roca. 
Anys 1880. L'Hospital de Benasc (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

L'Hospital de Benasc al segle XIX, emplaçat a 1.758 m d'altitud a la marge esquerra de l'Éssera naixent, al peu de la línia de crestes que separa la Ribagorça del Comenge. Actualment és el centre d'una estació d'esquí de fons, però els seus orígens es remunten al segle XII, quan per iniciativa de l'Orde de l'Hospital fou aixecada la primera construcció per tal d'auxiliar els pelegrins i viatgers que gosaven travessar la cadena pirinenca. 
Anys 1880. El Port de Benasc (vall de Benasc, la Ribagorça).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

El Port de Benasc (2.444 m) vist des del nord a la vessant de la Garona.
Anys 1880. L'Hospital del Port de Benasc (Banhèras de Luishon).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Magnífica vista completa de la pujada fins al port de Benasc des de l'Hospital de Banhèras, o sigui, per la vessant nord, també obra dels hospitalers al segle XIV. La denominació d'«Hospice de France» n'és la denominació nacionalista gavatxa des del segle XIX.
Anys 1880. L'Hospital del Port de Benasc (Banhèras de Luishon).
«150 phot. des Pyrenées, de la Mediterranée a l'Atlantique», don. de Mlle. de Freycinet (Gallica).

Detalls de l'alta vall del port de Benasc des de la banda septentrional.