Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 2000-10. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 2000-10. Mostrar tots els missatges

20200220

[2091] Flaixos d'abans de Llardecans, encara més

Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

Els grans coberts per a maquinària o magatzem s'han anat apoderant dels afores del poble, la vista del qual continua dominada pel campanar de l'església barroca des de fa més de dos-cents anys ja llargs.
Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

Una perspectiva en què s'aprecia el turó que dominava aquests plans al límit de les terres interiors i de l'Ebre. Cosa per la qual el petit castell hi tenia segles enrere una certa importància estratègica. 
Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

La moderna bassa del segle XVIII, per a l'aigua de consum humà, i que deixava la vella bassa medieval per a l'abeurament del bestiar, amb la silueta del poble retallada al fons. 
Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

La perspectiva del poble des de la vella bassa medieval reomplerta i reconvertida en plaça, amb el gran casalici Cornadó en primer terme. 
Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

El despoblat d'Adar, amb el solitari arc, testimoni del pas indeturable del temps. 
Anys 1970-80. Llardecans (el Segrià).
fototeca.cat

Cases de pedra, espones de pedra. El vell poble de les Garrigues històriques, ara Segrià sec, al sud del Montmaneu, que despunta a l'horitzó enllà dels camps d'ametllers i aulivers. 
2002. Llardecans (el Segrià), a vista d'ocell, 
«Diari Segre»
Les magnífiques fotos aèries d'aquesta sèrie oferta pel diari lleidatà ens mostren l'estructura urbanística de la població, poc atacada pel virus de la bombolla immobiliària d'aquest darrer canvi de segle, i a on s'hi pot llegir, per tant, la conformació secular del poble. Malgrat la nova carretera, la de l'eix de l'Ebre o C-12 no va aconseguir de portar al Segrià sec els habitants expulsats, per preus o manca d'habitatge, d'Alpicat o Alcoletge. Però potser sí que hi ha frenat la sagnia dels darrers decennis, tot esperant la remuntada. Ànims i endavant, som los nostres pobles!

Cliqueu a les imatges per fer-les més grans. 
2002. Llardecans (el Segrià), a vista d'ocell, 
«Diari Segre»
L'antiga vila closa s'agombolava al voltant del petit castell enturonat, a on ja hi devia haver alguna capella. En empènyer el creixement de la població al segle XVIII la corba demogràfica, els carrers del nou eixample s'hi anaren afegint a redós, i la nova església barroca en primeríssim lloc. L'antiga bassa del bestiar acabarà reomplerta i reconvertida en gran plaça circular al llarg del segle XX. 
2002. Llardecans (el Segrià), a vista d'ocell, 
«Diari Segre»
Els carrers allargassats dels ravals cap als camins que marxaven del poble. S'hi aprecia ben bé les típiques cases d'habitatge al davant i corral al darrere, després reconvertit en cobert i magatzem per al tractor i el cotxe que arribarien. Com a tants pobles, com a casa dels meus pares. 
2002. Llardecans (el Segrià), a vista d'ocell, 
«Diari Segre»
La població des d'una altra perspectiva, des de la qual s'aprecia el turó des d'on el vell castell, potser ja de temps immemorials, dominava AD FINES ILERGETANOS, al límit del país dels ilergets, la important ruta cap a l'Ebre. 
2002. Llardecans (el Segrià), a vista d'ocell, 
«Diari Segre»
El vell castell encara fou operatiu durant la Guerra del Francès. L'eixample i creixement de la vila coincidí amb la trista 'pau borbònica', llarg període sense guerres després de l'ocupació del país per part de les tropes borbòniques (espanyoles). Els grans i petits propietaris aprofitaren per tornar a plantar, ara sobretot arbequina. Els fruits d'aquesta prosperitat es recolliren al llarg del segle XIX amb un creixement espectacular, per tornar a retrocedir al segle XX. Què ens oferirà el segle actual?





20191210

[2060] Lo Setge de Lleida de l'11 de desembre

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Aquella freda matinada de tardor ja avançada, les tropes assetjants (espanyoles) amb l'ajut de mossos locals aconseguiren d'encerclar l'edifici cultural lleidatà, objectiu de les forces atacants del 155. Atès que els efectius assaltants eren molt nombrosos i arribaren acompanyats de suport aeri, no quedà altre remei que rendir la plaça, tot i l'esforçada resistència legal i judicial en aquell començament de segle XXI de les institucions democràtiques de la nostra lleidatana ciutat.
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Les imatges que ací mostrem són totes de públic domini i trobades en una senzilla cerca online. S'hi pot observar, un cop l'alba va posar llum sobre aquella acció de força amb nocturnitat i traïdoria, com les forces d'assalt encerclaren amb sa cavalleria tots els encontorns de l'edifici museístic, i com aquestes hosts anaven armades fins a les dents, atesa la perillositat de la missió que portaven encomanada. Perquè ja se sap: la cultura és una arma carregada de futur.
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

La presa de control sobre l'objectiu assaltat, a causa dels alts i blancs murs amb què s'havia protegit, requerí tot un magne desplegament d'efectius i, aparentment també, gran elaboració tàctica i preparació logística, que inclogué vehicles reforçats, no pas blindats com diu alguna crònica, per al trasllat del botí conquerit.  
L'11 de desembre de 2017. 
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Els agents civils que acompanyaven les forces ocupants portaren a terme el blindatge i protecció del botí, sota l'atònita mirada dels tècnics del museu resistent. Sembla que hi havia hagut una efectiva i secreta organització de l'escomesa, mentre que tot indica que el Museu i la ciutat feia anys que confiaven encara en certa resolució favorable de la justícia (espanyola), que l'acció sorpresa de l'escamot del 155 deixava en paper mullat.

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

La impactant imatge de part del botí de 45 caixes que s'espolià en aquell setge de començament de segle XXI a la nostra ciutat. 

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Darreres hores de la ràtzia, dedicades amb gran afany i miraments a la càrrega dels materials rampinyats i posterior fugida.
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Uns quants lleidatans durant la nit i una més gran gernació en arribar les llums del dia, trist i decaigut, s'atansaren al teatre d'operacions, però no pogueren pas deturar aquella perversa acció, en forceig continuat amb els anomenats mossos locals, que deixaren anar cops de bastó algunes estones per dispersar aquells esforçats resistents concentrats a l'exterior.

Algunes informacions periodístiques expliquen que els mossos locals no pogueren fer altra cosa que seguir els mandats judicials i mantindre's neutrals. Ara, però, sabem del cert que sempre a la vida poden pendre's altres decisions i que la neutralitat davant la injustícia no és virginal, sinó presa de posició al costat de la infàmia.

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Una imatge de Paer en Cap de la ciutat que, segons els indicis, no s'assabentà de res fins que la bel·licosa acció hagué estat engegada, malgrat ésser persona dirigent -i influent, deien- d'una de les faccions del 155 -la més progressista i esquerranosa i tot, deien també.

La màxima autoritat local fou esbroncada pels nostres defensors allà concentrats. Ja hi havia hagut algun altre antecedent d'aquest art de mirar cap a una altra banda del nostre Paer en Cap a l'1 d'Octubre d'aquell mateix any, quan mentre les forces de l'ordre (espanyoles) estomacaven els seus conciutadans a les portes dels col·legis electorals, ell va fer i va dir com si res no passés.


 D'aquestes fetes, el catalanista d'antany havia passat a botifler per obra i gràcia de ses pròpies accions i decisions. S'explica i pot llegir-se a la premsa de passats uns mesos, que suplicà cert càrrec a un altre lleidatà -de Sort, col·lega seu i ministre- per poder-se allunyar de la ciutat i viure un exili daurat, tot deixant un gendre seu al capdavant de la governadoria (espanyola) a Lleida. No confongueu, però, aquest exili amb el dels exiliats de Waterloo. 
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Els defensors lleidatans agraeixen als concentrats el suport i caliu que aquella amarga matinada reberen des de l'exterior.

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

El setge i espoli del Museu passarà als annals històrics de la nostra ciutat com un dels fets més vergonyosos, infamants i ignominiosos de l'Estat (espanyol), en abús del seu poder. Dit això, també vull fer constar que servidor considerà en aquells temps un error la gestió essencialista que es feu d'aquelles peces des de les nostres institucions. No ho dic ni amb rencor ni com a acusació ni, encara menys, com a justificació de la ràtzia bel·licosa (espanyola) d'aquella matinada de l'11 de desembre.

Ho dic perquè em sembla -ei, és una opinió personal i pròpia- que s'actuà amb paternalisme respecte dels antics pobles i habitants de les parròquies perdudes del nostre mil·lenari bisbat, i que -ei, a mi m'ho sembla, però potser m'erro- que comportà tractar-los com a persones i poblacions alienes i foranes, quan eren i esperem que tornin a ser part integrant del nostre Ponent, encara que estiguin sota altra administració territorial. Aquest meu judici particular, el podeu llegir més per extens a l'enllaç que clou aquesta empostada.

Per acabar, vull fer esment del dolor emocional que aquest espoli causà en els lleidatans, de ben segur que no a tots, és clar, i l'agraïment a tots els resistents. Dit això, fem constar que, ara que s'acaba l'any, podrem tornar a pendre consciència de l'espoli major de 16.000.000.000 € que cada any s'emporten les ràtzies fiscals (espanyoles) de les nostres butxaques, de totes, fins i tot dels qui no se n'adonen o no se'n volen adonar. 



20190412

[1966] Golmés del pla de Mascançà

2002. Golmés (el Pla d'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Vista del poble abans de la darrera bombolla immobiliària, i després d'una segona meitat de segle XX de constant creixement. 
2002. Golmés (el Pla d'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
El poble ha restat circumdat per la carretera i la via, a la qual s'afegiria l'autovia. El contrast del roig marronnec de les teulades amb el verd intens dels camps de reg, són una de les estampes típiques del Mascançà contemporani. 
2002. Golmés (el Pla d'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Des d'una altra perspectiva aèria, amb l'autovia ja construïda al fons. La vella N-II en primer terme, i el ferrocarril just al darrere del lleu turonet a voltant del qual s'arremolinà tot el poble, sobretot cap a ponent.
2002. Golmés (el Pla d'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
A llevant, el nucli antic i originari de la vila. Els carrers d'eixample, cap a ponent. I tot al voltant, magatzems i més magatzems, una de les edificacions identificatives de la plana urgellenca, a les quals algú haurà de dedicar algun estudi en el futur.
2002. Golmés (el Pla d'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Les dades resumides de la vila, nascuda cap a l'any 1000, i històricament dependent de la Baronia dels Cardona-Anglesola bellputxencs. S'hi recomana el museu d'eines agrícoles de Salvador Fabregat. 


Museu Agrícola Salvador Fabregat
«Al museu del Salvador Fabregat hi trobem també un curiós testimoni de la història de Golmés. Es tracta d’un rodet dels que s’utilitzaven per desgranar el blat que al 1896 els joves golmesencs que entraven en quinta aquell any, sabent que de ben segur els destinarien a la Guerra de Cuba, d’on probablement molts ja no tornarien, una nit el van arrossegar des d’una era propera a la via del tren fins a col·locar-lo al mig. Al matí el tren el va envestir i el va arrossegar uns 100 metres. L’endemà l’alcalde de Golmés ho va denunciar al Governador, que va ordenar retirar el rodet de la via i que va ser abandonat en uns terrenys annexos a l’estació de Mollerussa i on va romandre durant més de cent anys fins que Golmés el va recuperar com a un dels protagonistes de la seva història. Aquell succés protagonitzat pels quintos de Golmés es convertí en un acte de protesta de la gent humil que no podia pagar les 1.000 pessetes de l’època per lliurar-se de la guerra i per tant, es veien condemnats al front, d’on molts d’ells, ja no van tornar més». 
Anys 1960. Golmés (el Pla d'Urgell).
Fotos acolorides de Janot del poble que arrencava definitivament a la modernitat.
Anys 1960-70. Golmés (el Pla d'Urgell). Fototeca.cat
Golmés darrere Mollerussa. Son terme, però, comença just a la fi dels carrers mollerussencs. Allà s'hi aixecaria el Big-Ben, la nostra disco de joventut. Nostra, vull dir de tot el jovent de la plana urgellenca i de més enllà i tot. A tocar de la fàbrica de llet del Castillo, que fa de frontera entre els dos termes. Després, també allà, lluny del poble i a tocar de Mollerussa, s'hi farien els polígons d'habitatges i de sòl industrial que aquests darrers decennis han impulsat el creixement de la vila. 
«El terme municipal de Golmés, que va pertànyer al Segrià fins l’any 1988, es troba a llevant de Mollerussa, al sector de l’esquerra del Riu Corb, que passa a frec del límit septentrional del terme. Les terres del S són regades per la Séquia Tercera del canal d’Urgell. Limita amb els municipis de Vila-sana (NW), Castellnou de Seana (NE), Vilanova de Bellpuig (SE), Miralcamp (SW), Mollerussa i el Palau d’Anglesola (W). 
Els principals nuclis de població són el poble de Golmés, cap municipal, el raval de les Colònies, el disseminat dels Masos de la Figuera, les urbanitzacions de la Ciutat Jardí (a vegades identificada amb el nom de Codís) i Merlet, i el polígon Colomer Quadra. La carretera N-IIa de Barcelona a Lleida travessa el terme de llevant a ponent; la línia de RENFE que fa el mateix recorregut, amb baixador al terme, segueix aquesta via paral·lelament pel N. Hi passa també l’autovia de Lleida a Cervera, al límit d’aquest municipi amb el de Vila-sana i Castellnou de Seana; l’enllaç amb el cap municipal és de 0,5 km. Un camí comunica el poble amb Vilanova de Bellpuig. 
«El topònim apareix per primera vegada al segle XI i sembla d’origen germànic (segons Alcover-Moll prové del nom propi Walahamar, del qual hi ha la variant Walameris).
La població i l'economia 
«Pel que fa a la població ( golmesencs ), vers el 1378 Golmés tenia 24 focs i 32 el 1553. A l’inici del segle XVIII la població era només de 80 h, si bé al llarg del segle augmentà considerablement (251 h el 1787). Les terres de regadiu del canal d’Urgell afavoriren que aquest increment es mantingués durant el segle XIX (415 h el 1830, 908 h el 1857, 972 h el 1860 i 1 053 h el 1887) i que s’arribés al segle XX amb 1 155 h.
«A partir del 1920 (1453 h), i fins el 1981 la tendència general, malgrat alguna vacil·lació, fou regressiva: just abans de la guerra civil de 1936-39 hi havia 1 332 h, 1 377 h el 1940, 1 395 h el 1950, 1 267 h el 1960, 1 251 h el 1970 i 1 238 h el 1975. A partir d’aquest moment les dades de població indicaren una tendència a l’augment: 1 274 h el 1981, 1 280 h el 1991, 1 311 h el 1999 i 1 508 h el 2005, xifra que representa la més alta de tots els temps. 
«Quant a l’economia, destaca el canal d’Urgell (Séquia Tercera) que rega el terme, i tota la terra dedicada al conreu, que és de regadiu. Predominen els cereals (blat de moro i blat), els farratges (alfals) i els fruiters (pomeres i pereres). Les partides del terme són les del Merlet, la del Codís, les del Vedat i l’Horta, les de Vilaguàrdia, la Figuera i el Pla. La ramaderia complementa l’agricultura. Destaca la cria de l’aviram, el bestiar porcí i el boví. 
«Tot i així, la principal font econòmica del municipi és, però, la indústria. Des del 1989 la situació ha variat força, ja que una bona part de sòl ha estat declarat terreny urbanitzable i industrial; l’anomenat polígon Golpark i el polígon Colomer Quadra en són un exemple. La indústria és força diversificada i sobretot destaquen els sectors de la construcció, de la fusta i de l’alimentació; d’aquest darrer cal esmentar diverses cambres frigorífiques i especialment la Granja Castelló (repartida entre Mollerussa i Golmés), que comercialitza la llet El Castillo. 
«Quant als serveis, sobresurt la presència d’una gran superfície comercial, i dins els establiments d’oci la discoteca Big-Ben, on fa cap molt de jovent del Pla d’Urgell i de les comarques veïnes.
El poble de Golmés 
«El poble de Golmés és a 275 m d’altitud, al sector centre del terme, entre la línia del ferrocarril al N i la carretera N-IIa al S. 
«El nucli antic és centrat per l’església parroquial de Sant Salvador, notable edifici bastit a l’indret de l’antiga fortificació àrab, de façana neoclàssica, campanar de torre quadrada amb cos superior vuitavat, interior de tres naus amb columnes amb capitells jònics, espaiós cimbori i ben decorat. Tenia una bonica creu de terme del segle XVII, que fou enderrocada i substituïda per una de moderna, i també un grandiós retaule barroc, que fou destruït el 1936 i que ha estat substituït per un de modern (obra de Jaume Perelló). Dins el nucli destaca també la casa Cal Felip, que és la més antiga del municipi.
Hi ha notícia d’una altra església medieval dedicada a Sant Miquel fora del nucli de la població, cap al N, vora Vila-sana. 
«A llevant del nucli antic hi hagué un primer eixample de carrers paral·lels, l’anomenat raval de les Colònies, completat modernament a mig-dia pel que va a la carretera. Hi ha una urbanització a la partida del Pla que prolonga el nucli urbà. 
«Aquesta població té dues festes majors, la petita, de Sant Salvador votat (per la Segona Pasqua), i la de Sant Salvador (6 d’agost). El darrer diumenge d’abril se celebra la festa de la Cassola que s’inicià el 1986 i actualment gaudeix d’una gran participació.
Altres indrets del terme  
«La urbanització de la Ciutat Jardí, formada per uns vint xalets, data de la dècada del 1970 i és situada a 1 km del nucli urbà, a la partida del Codís (a l’W del terme). Al final de la dècada del 1980, una intervenció municipal permeté que es tripliqués l’extensió de terreny urbanitzable al seu voltant. Situada al N del terme, en la partida que li dóna nom, hi ha la urbanització de Merlet que es troba a 1 km del cap municipal. Totes dues són habitades per gent de Golmés. Al SW del terme hi ha els Masos de la Figuera, un disseminat format per unes tres masies i per una sèrie d’habitatges escampats que es van anar edificant de manera descontrolada durant les dues darreres dècades del segle XX. L’esmentat polígon Golpark és al costat de la Ciutat Jardí, i el Colomer Quadra, al N del nucli urbà de Golmés, entre aquest i la via del ferrocarril. 
La història 
«Les restes més antigues d’aquest municipi són uns sepulcres que es van trobar al principi de la dècada de 1980, a l’indret de la carretera que va a Vilanova de Bellpuig. El 1010 Golmés era una fortalesa sarraïna que obstaculitzava les campanyes de Ramon Borrell I contra Lleida. El castell fou conquerit el 1076, juntament amb els de Cervera, Tàrrega i Anglesola. En l’instrument de donació d’aquest darrer pels comtes germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a favor de Berenguer Gombau i la seva muller (juny del 1079), es pot llegir “ et similiter donamus vobis ipsos Golmers ” i, efectivament, Golmés fou una senyoria de la casa d’Anglesola des d’aleshores i fou integrada a la diòcesi de Vic (a la fi del segle XVI passà a Solsona). 
«L’antic castell de Golmés o Gualmers (al lloc de l’església actual) fou una de les avançades al pla de Mascançà, juntament amb els de Barbens i Castellnou de Seana, repoblada per Berenguer Gombau d’Anglesola i repartida entre els comtes de Barcelona i d’Urgell. El llinatge cognomenat Golmés apareix a Lleida al segle XIII i també en la conquesta de València, i el 1220 un Bernat de Golmés rebé dels Anglesola el lloc de la Novella (Castellnou de Seana). El 1148 Pere de Santa Fe havia deixat als templers un alou que posseïa a Golmés, però la senyoria del lloc continuà sempre dels Anglesola i dels Cardona-Anglesola dins la baronia de Bellpuig. 
«Tanmateix, durant el regnat de Joan II pertangué al comte de Pallars, els béns del qual foren confiscats a causa de la seva actitud contra el rei durant la llarga guerra civil de la Generalitat de Catalunya contra el monarca: en un document del 1484, Ferran II (fill i hereu de Joan II) ordenava des de Còrdova al seu lloctinent, l’infant Enric d’Aragó, que confisqués al comte de Pallars els seus castells —entre d’altres propietats— de Ponts, Golmés i Maldà, els quals encomanà al seu fidel Rodrigo de Bobadilla. Golmés tornà a la senyoria dels Cardona, dins la baronia de Bellpuig, el 1491, i hi continuà fins a la fi de l’Antic Règim (el 1835 encara consta com a domini dels ducs de Sessa, senyors de Bellpuig), que hi tenien un gran molí d’oli. 
«Al segle XVI la població, com les veïnes de Miralcamp i Castellnou, afectada pels problemes del bandolerisme procedent del Pallars (en 1589-91 per l’actuació d’Arnau Escuder, el batlle d’Alòs), perdé habitants respecte al segle XIV. El segle XVIII representà un moment de recuperació. Francisco de Zamora, en el seu Diario de los viajes hechos en Cataluña (1787) anota que a la sortida de Mollerussa “llegamos a Golmés que está cerca, en un llano. El pueblo mediano. Su iglesia aunque nueva tiene mil improporciones”. Zamora ataca sistemàticament l’estètica barroca. “Se hacen algunas casas, y un buen plantío de olivos”. La política agropecuària del corregidor baró de Maldà (segle XVIII), que promocionà l’extensió de nous conreus pel Segrià, també fou profitosa per a la població, que es beneficià posteriorment (segle XIX) dels regadius potenciats pel canal d’Urgell. Durant la darrera dècada del segle XX, i per influència del complex industrial de Mollerussa, el poble ultrapassà el nucli tradicional i s’eixamplà vers l’antiga carretera N-II» (enciclopèdia.cat).
Anys 1980. Golmés (el Pla d'Urgell). Fototeca.cat
Vistes del Golmés de fa prop de cinquanta anys.
Anys 1980. Golmés (el Pla d'Urgell). Fototeca.cat
El terme sense la nova ferida de l'autovia i la moderna Casa de la Vila d'aquells anys.