Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bellpuig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bellpuig. Mostrar tots els missatges

20200814

[2198] De Bellpuig, 1934

 

1934. Bellpuig d'Urgell.
«La Humanitat» (ARCA).

Mitja pàgina dedicada al poble urgellenca al diari republicà. En gran format, l'anunci de l'encara avui coneguda i activa fàbrica de caramels bellputxenca, llavors ja propietat de la viuda del fundador, Baldomer Pifarré. La fàbrica s'inaugurà al 1911, i des del 1926 produí el caramel estrella del catàleg de dolços que oferia: els «piropos». Als orígens, i encara als anys trenta, envasava codonyat i s'hi feien torrons. Els papabenets eren petits confits anisats de colorets, anomenats -crec- en honor al Papa, el XVè d'aquest nom. El patró de la fàbrica no devia fer gaire que era finat.

1934. Bellpuig d'Urgell.
«La Humanitat» (ARCA).

La ressenya de la població passa sempre pel Mausoleu d'en Ramon Folc de Cardona-Anglesola, l'almirall bellputxenc dominador de la península italiana als inicis del segle XVI. L'excels panteó renaixentista en marbre de Carrera és un arc de triomf funerari a llaor i glòria de les gestes del noble difunt. 

De la història, l'article passa al resum de la situació econòmica del poble: llavors encara funcionaven els molins de la canalització del Corb feta des de segles enrera, coneguda com a reguer, i que passava a tocar del poble, ara ben bé pel bell mig. L'aigua del canal, com en tantes altres poblacions urgellenques, fou la base econòmica de salvació. La producció de remolatxa sucrera, avui del tot oblidada, era una de les principals dedicacions agrícoles. En l'àmbit cultural, destacaven la setantena de cantaires de l'agrupació coral 'La Barretina' i l'esportiva 'Penya Pedal'.

Per arribar-hi, en aquells temps, hi havia «amples carreteres ombrejades per arbredes centenàries», que l'estupidesa humana, ací i arreu del món que en diem 'civilitzat' arrancà per fer pas als vehicles automòbils. Quan tornarem a veure arbres ombrejant camins i carreteres, llavors podrem dir que hem canviat de cicle social i econòmic. 
1934. Bellpuig d'Urgell.
«La Humanitat» (ARCA).
Altres anunciants d'empreses locals, com ara la serradora i una fàbrica de mosaics. Els queviures d'en Grañó s'enorgullien de disposar de cambra frigorífica a base de corrents d'aire per al manteniment de la carn i productes frescos «amb garantia de perfecta higiene, contra la influència de les calors pernicioses de l'estiu», i amb supressió de «la consegüent humitat que produeixen les neveres amb gel». Sens dubte, «una de les millors instal·lacions de la província». A Mobles Tudela, encara en actiu, s'hi podia comprar a crèdit, a raó de 5 pta setmanals durant tres anys. Llavors no era pas freqüent, a diferència dels tractes comercials actuals.




20200711

[2177] De Bellpuig, 1931

1931. Bellpuig d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de novembre (ARCA).
La cisterna del claustre renaixentista del convent de Sant Bartomeu bellputxenc. 
1931. Bellpuig d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de novembre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la vila.
1931. Bellpuig d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de novembre (ARCA).
L'article canta el goig d'ésser de Bellpuig: «la població no és gaire gran, però ciutadeja». La descripció de la processó dels Dolors, gran esdeveniment de l'any al poble, no hi podia faltar. El convent extramurs amb la galeria de columnes renaixentistes i el mausoleu cinccentista de Ramon Folc de Cardona, també hi són glossats.

Anunci de l'actual ja centenària impremta Saladrigues, de la fàbrica de vins i rajoles -curiosa combinació- del Duch, i de la fàbrica de farines amb salt d'aigua al canal, denomina ben exactament i singular, «l'electro-farinera Los Dos Amigos», de Josep Ylla, amb el telf. núm. 2 del poble.

El reconeixement de la importància decisiva de l'aigua del Canal d'Urgell per al present i futur de la vila també hi és present en el segon dels articles. 
1931. Bellpuig d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de novembre (ARCA).
L'anunci de la fàbrica de caramels de Baldomer Pifarré, encara existent també, hi té gran presència, i s'hi destaquen els 'piropos', els caramels especialitat de la casa des del 1911. Aquest model d'empreses sòlides locals és d'un gran valor afegit als nostres pobles. Se n'han perdut massa durant massa anys i el turisme només és pa per avui, però no sembra i sovint només destrueix. Cal que entenguem que, a més de les activitats agropecuàries, s'ha de protegir aquestes indústries familiars tan arrelades al territori.

20191009

[2037] La Nacional II al segle XIX: de camí a carretera


1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
(BVM).

El traçat de la N-II, quan encara no tenia aquest nom, la gran carretera que uneix el mar amb la Terra Ferma catalana, i d'allà cap a Espanya, transformada en carretera (de terra) a mitjan segle XIX, ço és, ben esplanada i eixamplada, per facilitar el trànsit de carros i carruatges. L'obra corresponia a l'Estat en aquell període de domini espanyol sobre la terra nostra, i remunta al camí immemorial cap al ponent ibèric (Caesaraugusta) de la calçada romana que travessava tot Catalunya per la Panadella.

La llegenda del mapa explicava el color groc per al nou traçat, que en alguns punts adreçava el vell camí ja de temps existent. A més, s'hi marcaven els límits dels termes municipals de tots els pobles per on havia de transcórrer. Els ponts per sota dels quals baixava aigua tot l'any eren pintats de blau-verd, i aquells que es farien sobre rius i barrancs que s'eixugaven bona part de l'any es dibuixaren sense color.

La llarga història de la calçada, camí i carretera, ara també desdoblada en autovia, és paral·lela al desenvolupament econòmic del país. També a la història política, car el tram català d'aquesta via estatal, fou el darrer on aquell Estat invertí a final del segle XX per convertir-la en A2, tot i tractar-se del tram més poblat i econòmicament més viable i necessari de tots. És lo que té ser colònia.

Recordo un any, quan era profe a Tàrrega, que vaig passar a buscar a l'ínclit professor Sebastià Serrano pel seu poble, Bellvís, per a una inauguració del curs al setembre. Llavors acabàvem d'estrenar l'A2 i ens congratulàvem de l'obra. Li vaig dir: amb aquesta facilitat d'anar amunt i avall, ara sí que s'ha fet realitat la Catalunya-ciutat dels noucentistes, oi, professor? Es va quedar rumiant un instant i em respongué: és cert, però no és d'asfalt sinó d'esperit que cal reomplir el país.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall dels tres plecs. Com s'hi pot ben veure, l'orientació geogràfica és invertida, amb l'orient a l'esquerra i a la dreta el ponent, als límits de l'Aragó. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX a la sortida de BCN.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La carretera en sortint de les muralles de Barcelona. S'hi observa com el nou traçat tallava pel dret i en lloc d'encarar cap a l'Hospitalet i Cornellà  per la Bordeta, trencava ja a la Creu Coberta en direcció a Esplugues, Sant Just i Sant Feliu, a on es retrobava amb el camí ral, que prosseguia Llobregat amunt.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Pont de Molins de Rei.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

El Llobregat era creuat entre Molins i Pallejà per un grandiós pont originari de l'època del rei (espanyol) Carles III, l'únic al darrer tram del riu en sortir de Montserrat. El pont tenia quinze arcades, però de manera sorprenent només se n'hi dibuixen dotze, potser per falta d'espai. El canvi de color a les tres arcades finals podria ben bé indicar aquest tall. 
Segle XVIII. El Pont de les Quinze Arcades, de Molins de Rei.
La forta riuada de 1971 se l'emportà avall, i ja fou refet de nou en nou. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Martorell.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).
Pel marge dret del riu amunt, la carretera arribava a la cruïlla del pont del Diable, travessava Martorell i abandonava el Llobregat, tot retallant el vell camí passant més al sud (a la part de dalt del mapa) per encarar cap al Bruc. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: el Bruc.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

El pas pel Bruc ha sigut el gran obstacle de la carretera durant segles, llavors travessat més al sud, per Capellades, a diferència de la carretera del segle XX ençà. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: La Panadella.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent.
La Nacional II a la Panadella.
(Imatges sobre rodes, enllaç). 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Cervera.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

La Panadella, la partió de Catalunya, allà on comença el Ponent. El vell camí passava pel poble de Montmeneu, però ja el nou desviarà un poc més al sud i d'allà avall fins a les planes segarrenques. A Cervera, el nou traçat evitarà el pas per dalt la ciutat i retallarà també per sota de la Curullada, més a prop sempre de l'Ondara, que no creuarà fins passat Tàrrega, al pont de Vilagrassa. 

Al llarg del traçat hi trobem Vergós, Cervera prou ben perfilada, la Curullada, Granyanella i nombrosos masos prop del riu i la vella carretera, algun dels quals devia fer les tasques de fonda i hostal.
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Tàrrega.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera al seu pas per Tàrrega i per damunt del riu Ondara, que deixarà tot just abans de Vilagrassa per empendre camí cap a la bassa d'Anglesola. S'aprecia bé com la nova carretera endreça les torteres del vell camí. A Tàrrega, s'hi assenyala la capella dalt del tossal de Sant Eloi. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX. Bellpuig.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de Bellpuig, per a on la carretera entrava a la vila. Amb el segle XX entrat, vingué que es tallà pel dret, tal com ja feia un dels vells camins, que «se han formao los biajeros [viatgers] para evitarse el lodo», o sigui, que l'altre camí vell devia tindre alguna raconada, a la sortida del poble, que el riu Corb inundava d'aigua i el feia intransitable. Efectivament, tot aquest tram fins a Golmés és una seqüència de dos llargues rectes, excepte al gual que travessa pel Corb, allà a on ara hi ha l'entrada de l'autovia de Castellnou.  
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Mollerussa.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Per alguna cosa se'n diu Plana d'Urgell, cosa que permeté que la carretera pogués dibuixar-se ben recta, com s'ha mantingut fins avui. El dibuix la situà fora de Mollerussa, però la realitat ens diu que hi passà per dins, penosament les dos o tres darreres dècades per l'excés de trànsit, fins a començament dels 90, quan s'hi inaugurà el tram de l'A-2. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera des dels Alamús i Moredilla fins a Lleida. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX: Lleida.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

L'antiga arribada a Lleida es feia més per dalt, gairebé a l'alçada dels actuals Mangraners, i es baixava cap a la ciutat pel 'Mesón de Perales'. Lleida hi apareix tota encerclada de les velles muralles, el Cappont encara no hi existeix. La N-II travessava el Pont Vell (i únic), passava per sota l'Arc del Pont, portal principal de la ciutat, i torcia esquerra avall pels carrers Major i Sant Antoni, per sortir fora muralla per aquesta porta occidental de la ciutat. Allà encara calia que la carretera travessés el torrent que baixava de la Mariola, i pels peus de Gardeny encarava cap a Fraga. 

A la cruïlla del camí de Butsènit, se n'apartava i no hi baixava, es mantenia per dalt, i anava marxant més o menys paral·lel a la sèquia de Pinyana pel son costat dret. Com encara.
1964. La Nacional II a Lleida.
La recta de la carretera a les envistes de la nostra ciutat, a l'alçada de l'antiga fàbrica de la Cros, just abans del cementiri. Veiem com al fons, torcia cap a la dreta, al vell 'Hotel Condes de Urgel', encarava per l'avinguda de les Garrigues, a mig fer encara, per entrar pel Pont Vell, seguir per Blondel i pujar fins al carrer Acadèmia per sortir de la ciutat. Cap a final d'aquella dècada s'obriria l'Av. de Madrid i a començament de la següent s'hi faria la circumval·lació i el nou pont dels instituts. 
1840 ca. La Nacional II al segle XIX.
«Mapa en que se manifiesta la dirección que deve tener la carretera nueva
desde Barcelona hasta el confín del Reyno de Aragón»
 (BVM).

Detall de la carretera fins al terme de Soses, al límit de la ratlla de l'Aragó allà a la Serra Pedregosa, tota dreta en contrast amb els tombs que des d'Alcarràs feia el tram darrer de la 'secla' de Pinyana.
La carretera Nacional II.
He estat remenant la xarxa una estona a la cerca d'un antic punt quilomètric, un d'aquells mollons de pedra amb la caputxa roja i el número del quilòmetre. Llàstima, m'hagués plagut tantíssim poder acabar amb aquella imatge, encara típica de la Nacional II de la nostra infantesa, quan amb l'R-4 de casa ens n'anàvem fins a Barcelona.


20190803

[2009] Lo molí d'oli Fressinier de Bellpuig d'Urgell

Anys 1900-10. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell. 
La fàbrica d'oli que aquesta família nouvinguda instal·là al poble cap a final del segle XIX s'aixecava a la sortida del poble, al camí del Tossal de les Tres Creus. La foto mostra la família del propietari, automòbil inclòs, a la porta d'entrada. Probablement, un dels primers cotxes que circularen per la població urgellenca.
Anys 1900-10. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell
Aquesta sèrie postal del fotògraf barceloní Thomas s'edità a partir de 1910-11, cosa que pot ajuda a situar la cronologia de la imatge. El conductor, per tant, ja no era el vell Fressinier, difunt des de l'accident de tren de l'Hospitalet de l'Infant de 1907, sinó que es tractava d'algun dels seus fills i hereus. M'agrada veure com sovint els camins eren vorejats de grans arbres, oms o plataners, que feien ombra a vianants i traginers, i fa que m'entristeixi en comprovar quan per raons de seguretat, que tenien remeis alternatius, totes les carreteres al llarg del segle XX i molts carrers urbans van veure caure aquells vells i ombrívols companys. 
Anys 1900-10. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell
«La fábrica Fressinier. Una industria química en el Vinaròs de principios de s. XX»
d'Enrique Fressinier i Roca, Associació Cultural Amics de Vinaròs, 2006 (enllaç).
La primera oficina d'aquesta família provençal s'instal·là a Tortosa al 1887 i a la dècada que ve ja s'inicià la producció d'oli a Bellpuig, centre d'una gran comarca productora d'oli de gran qualitat i que, per mor de la carretera directa a Reus que recorria bona part de les Garrigues i travessa pel dret el Priorat fins a la capital exportadora (al Soleràs sempre hi ha hagut el carrer dit de la Carretera de Bellpuig), de seguida tenia sortida als mercats. Per tant, probablement a inicis dels 90 del segle XIX començà a funcionar aquest gran molí, que amb el temps arribà a donar feina fins a 25 persones. 

Cap al 1900, la família amplià l'empresa a Vinaròs amb una planta de tractament de la pinyola, per tal d'obtindre'n aiguardent, un procés que comportava certs tractaments químics dels residus oleícoles. Allà, el nom dels amos fou adaptat de seguida com a Freixenet, molt més pronunciable a la valenciana. No sabem si això també passà a Bellpuig, i si el cognom originari fou també adaptat a la lleidatana. Però és prou enraonat.

La imatge del molí bellputxenc és superba. No només perquè ens mostra el pati interior amb els munts de pinyolada que esperaven per ser traslladats a Vinaròs, sinó perquè ens permet de veure, per damunt dels teulats dels coberts, l'edifici de l'església del poble, vist des de darrere, ço és, des de la banda est o nord-est de la població. La proximitat al poble era tan gran, que el molí era a continuació de les mateixes cases del carrer del camí de les Tres Creus, que ara se'n diu Carrer de Sant Josep, que dona continuïtat al que puja de l'ajuntament amunt (i antiga carretera o camí ral arbrat a banda i banda a què es refereixen alguns visitants al segle XIX), i a on ja no hi queda cap rastre de l'antic molí olier, ni dels vells plataners que ombrejaven els passants.

Anys 1900-10. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell
«La fábrica Fressinier. Una industria química en el Vinaròs de principios de s. XX»
d'Enrique Fressinier i Roca, Associació Cultural Amics de Vinaròs, 2006 (enllaç).
Una altra bonica vista exterior des del carrer, amb els arbres a banda i banda, i l'entrada principal, que per l'estretor que mostra no era pas la dels carros dels pagesos que hi venien a descarregar els sacs d'aulives un cop recollides al tros.
Anys 1900-10. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell
«La fábrica Fressinier. Una industria química en el Vinaròs de principios de s. XX»
d'Enrique Fressinier i Roca, Associació Cultural Amics de Vinaròs, 2006 (enllaç).
Una vista interior de les premses del molí, amb algun dels hereus i capataços a la foto. Auguste fou el fill d'Emilio Fressinier, mort en tràgic accident al 1907, que el succeiria a la fàbrica de Bellpuig.

Hi veiem almenys cinc premses automatitzades (de construcció barcelonina, segons el rètol que s'hi llegeix a la primera), en una època en què a la majoria de molins dels pobles de la comarca i comarques veïnes eren del tot encara a força de braços. S'hi veu un rall per a la vagoneta que servia per al canvi de la pila d'esportins, un cop premsada, que era duta en una altra sala per a l'extracció de la pinyola. De totes totes, una veritable indústria moderna per als temps que corrien.
Anys 1910 ca. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell
Un anunci de la marca d'oli que l'empresa produïa a Bellpuig: «Las Tres Cruces», traducció al castellà del nom de l'emplaçament bellputxenc del molí. Hi podem observar els tres tipus d'envàs amb què es comercialitzava l'oli, que tenia requesta fins i tot a la nostra estimada capital colonial. La marca fou posada en circulació al 1909. 
Anys 1910. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell
Oferta de treball per a viatjants comercials d'oli. Després de la mort del pare de família, l'empresa es digué 'Fressinier Hermanos', i «Las Tres Cruces» bellputxenca en fou sempre la marca de referència.
1921.  Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 25 de setembre (ARCA).

L'anunci de la fàbrica d'olis d'oliva i de sulfur de carboni de Bellpuig. A la vila, ja hi havia bastants més de dos-cents telèfons ara fa cent anys!
1927.  Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell.
«El Financiero», d'octubre (
BDH).
Cap al 1921 posarien en circulació una segona marca, dita «Colón», amb l'afegit Tortosa-Bellpuig-Vinaròs, de 'Fressinier Hermanos'. És probable que la primera intenció fos exportar-lo cap a Sud-amèrica.
Anys 1900-10. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell
«La fábrica Fressinier. Una industria química en el Vinaròs de principios de s. XX»
d'Enrique Fressinier i Roca, Associació Cultural Amics de Vinaròs, 2006 (enllaç).
Una fotografia al despatx de la fàbrica de Bellpuig, encara amb el pare de família, Emilio i l'avi Henri. Per tant, la foto ha d'ésser anterior al 1907, i probablement també totes les anteriors, fet que les converteix en unes de les fotografies més primerenques de la vila. Cap a final dels anys 20, sembla que els negocis començaren a afluixar, i els tres fills mascles (la filla no comptava en els negocis) que havien portat l'empresa des de la mort del pare començaren a vendre's fàbriques i cases. Sembla que entre 1926-30, la fàbrica-molí de Bellpuig fou venuda.  
1924. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell«El Financiero», juliol (BDH).
Ja al 1924, l'empresa apareix associada amb una altra d'italiana, 'S. de H. Boccara et fils', que havia hagut de socórrer la societat 'Fressinier Hermanos' amb problemes econòmics, dels quals l'empresa ja no es refaria per acabar desapareixent al final d'aquella època. 
2006. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell
«La fábrica Fressinier. Una industria química en el Vinaròs de principios de s. XX»
d'Enrique Fressinier i Roca, Associació Cultural Amics de Vinaròs, 2006 (enllaç).
Així s'explica la desaparició de l'empresa al llibret escrit per un dels nets del mateix fundador. Mala praxi inversora, soci capitalista salvador, desinversions per la crisi que es covava i que esclatà al 1929... La fàbrica de Bellpuig fou la primera a ser venuda per la família: «La familia de Auguste tuvo que dejar Bellpuig, donde tenia tantos amigos de muchos años, y fue a instalarse en Avignon, donde murió en 1957, pero viven todavía sus dos hijas». La fi d'una de les més grans aventures empresarials bellputxenques dels tombants del segle XIX al XX. 
Anys 1910-20. Lo Molí d'oli Fressinier, Bellpuig d'Urgell
«La fábrica Fressinier. Una industria química en el Vinaròs de principios de s. XX»
d'Enrique Fressinier i Roca, Associació Cultural Amics de Vinaròs, 2006 (enllaç).
Els tres germans hereus de l'empresa oliera al despatx del molí de Vinaròs, asseguts amb el Dr. Batistet de Bellpuig, amb barret i bastó, probablement amic de la família i de visita a la mansió vinarosenca dels Fressinier. Si concedim que el senyor Batistet era metge, doncs és prou clar que la relació professional i d'atencions mèdiques (llavors no gaire abundants i ben remunerades) a la branca bellputxenca de la família, i potser també a les altres, li havia donat entrada als cercles familiars.