QUINA LA FEM?: Guerra dels Segadors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra dels Segadors. Mostrar tots els missatges

20251018

[2712] La Lleida de la primera república, 1642

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

La batalla entre les tropes del mariscal La Mothe, que dominava la ciutat amb les tropes franceses que mantenien la República catalana proclamada per Pau Claris l'any 1640, i que originaria la guerra dels Segadors contra la monarquia hispànica, contra l'exèrcit castellà del Marquès de Leganés (que encara té un carrer dedicat al Cappont, vergonya, cavallers!) que pretenia la presa de la ciutat, que no va arribar fins al setge de 1644. «Batalla campal», diu la llegenda, per tractar-se d'un enfrontament a camp obert, a l'esplanada entre lo Segre i los turons de la Bordeta. La data: 7 d'octubre.

La representació és un mosaic de rajoles ceràmiques del Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell. Cal suposar que la peça encara hi és i s'hi exposa. No n'he pogut trobar la imatge real, amb les rajoles acolorides. En desconec, doncs, data real i autor.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

Breu descripció de la ciutat al pas del seguici gavatxo que retornava al 1659 de la cort (espanyola) per demanar la mà de la filla de Felip IV per a Lluís XIV de França, lo Rei Sol.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo casori fou una altra de les derivades del Tractat dels Pirineus (1659), que va acabar amb la primera república i va iniciar lo desmembrament del país, amb la pèrdua de les comarques nord-catalanes. Lo matrimoni se celebrà a la coneguda Illa dels Faisans (1660) i «feu d'aquesta dama una desgraciadíssima reina francesa». L'illa es troba al mig de riu Bidasoa entre els municipis d'Irun i Hendaia, que actualment el regenten sis mesos cadascun, en una mena de condomini hispanofrancès. Lo casament, però, fou decisiu en el plet successori que per drets familiars en mala hora portà lo primer Borbó al tron.

«Diari del viatge a Espanya fet l'any 1659 amb ocasió del tractat de pau», de François Bertraut, s'edità a París al 1669. Inclou un apèndix amb dos tractadets, «molt breus i molt substanciosos». Al primer, s'hi redacta un viatge a Alacant i València, i al segon, lo retorn cap a França per Aragó i Catalunya, tots dos d'autor anònim. Lo principal personatge que encapçalà aquella legació diplomàtica fou lo mariscal duc de Gramont, que havia participat al setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo dia 20 de març de 1660, lo cronista entra a Catalunya, a una llegua de Fraga, i fa nit a Lleida. Lo camí fins a Alcarràs, tot desèrtic; d'ençà d'Alcarràs, en canvi, li fou molt plaent «per causa de la vall que hi ha sempre a mà dreta i que s'assembla a un jardí, per la quantitat de recs i canals d'aigua de què està ple fins arribar a Lleida»: tota l'horta del baix Segre.

La Seu Vella, que llavors tenia a tocar lo palau del bisbe, li produeix admiració, especialment pel gran claustre. La ciutat no té fossat i unes muralles més aviat pobres, però la posició li confereix cert avantatge militar: no s'hi pot excavar per minar lo castell, o sia, la Seu, perquè és damunt la roca viva.

Lleida era una de les ciutats de més bon viure de Catalunya abans de la guerra, però un cop passats los embats dels diversos setges, havia perdut molts habitants i mostrava molts edificis encara enrunats. S'hi esmenta també lo recinte fortificat de Gardeny, que reforça lo poder defensiu de la ciutat.

L'endemà lo viatger parteix cap a Bellpuig, a tres llegües i a on pararà a dinar, pel vell pont de pedra que disposava d'una mitja lluna al cappont deshabitat. Travessa tota la plana urgellenca, poc conreada, perquè los poblets s'havien quedat despoblats. De Bellpuig, que començava a reviure, n'esmenta lo convent de Sant Bartomeu. En entrant a la Segarra, lo país començava a enturonar-se.

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

La batalla campal entre tots dos exèrcits, davant per davant lo pont fortificat de Lleida. Al costat del turó de la Seu, també s'hi aprecia lo de Gardeny.

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo plafó ceràmic devia fer-se aquella mateixa mitat del segle XVII, car a inicis del següent, la nova guerra colpia el país. A primera línia, los personatges principals, amb lo mariscal francès, pistola en mà, desarma l'espanyol, que deixa caura l'espasa. Com a símbol del resultat final de l'enfrontament bèl·lic.

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135,

de maig de 1969 (FPIEI).

[2571] La Batalla de les Forques al Cappont lleidatà, Guerra dels Segadors, 1642

Quinalafem.blogspot.com

20250505

[2661] La Catalunya Nord del segle XVIII

1726. Perpinyà, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Plànol de la ciutat de Perpinyà a la primera mitat del segle XVIII, un cop separada de la Catalunya del Sud per causa del Tractat dels Pirineus al 1659. S'hi observen les grans fortificacions de la vila i del castell, antic palau dels Reis de Mallorca durant el segle XIII, quan la ciutat esdevingué capital de facto del regne mallorquí fins a la reunificació amb la Corona d'Aragó del segle següent.

La conversió del recinte en ciutadella tingué lloc durant el segle XVI.

1726. Perpinyà, Catalunya.

Detall de la ciutadella de l'antic castell, que domina des del sud tota la ciutat, també del tot abaluardada. S'hi indiquen les portes de la ciutat: de Sant Martí (E), de la Sal (F), de Santa Maria o del Castillet (G), de Canes (a l'esquerra, H).

1726. Perpinyà, Catalunya.

Alguns plànols de les ciutats catalanes que havien passat a la corona francesa són fets amb orientació inversa a l'habitual i moderna, o sia de sud (a la part superior) a nord (a la part inferior). Com mirant el país des de París, és clar. És una orientació freqüent en els mapes gavatxos de l'època.
De manera que la Tet tanca la ciutat per nord, a tocar de la porta del Castellet (G), que era lo portal a on naixia lo camí de França. L'antic castell medieval o ciutadella de l'Edat Moderna dominaven la ciutat des del sud. Lo monestir dels caputxins, fora muralla, era emplaçat cap al nord-oest. Un braç del riu era desviat per sota del convent, i entrava i sortida de l'interior dels murs per aquesta part de la ciutat.

1726. Montlluís, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Plànol del castell de Montlluís, antigament dita del Vilar d'Ovança, al Conflent. Signat lo Tractat dels Pirineus, lo mariscal Vauban hi aixecà la fortalesa per protegir pel flanc oest a tocar de la Cerdanya, los nous territoris colonials francesos.

1726. Montlluís, Catalunya.

A dalt, l'orientació del mapa original, i a sota l'habitual nord-sud, amb lo poble a la dreta de la magna ciutadella. A la porta de la Cerdanya (C), hi arribava des del sud lo camí que venia de la comarca veïna. La Tet tancava la fortalesa pel septentrió, al costat del qual també s'hi dibuixa el poblet de Fetges.

1726. Salses, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Aquest plànol s'orienta més d'acord amb la nostra habitud, només que posat pla, per tal d'encabir-lo en l'atapeït espai del mapa. La vila de Salses és més al sud de la ciutadella militar, aixecada pel rei Catòlic cap a la darrera època del segle XV, i òbviament reforçada pels gavatxos al segle XVII, segons les noves necessitats de fortificació contra l'artilleria, amb alts i gruixuts baluards. No correspon, doncs, a cap antic castell medieval del poble de Salses.

1726. Salses, Catalunya.

La comunicació de la fortalesa amb l'estany era directa. L'estany ha sigut la frontera secular dels Països Catalans amb Occitània, i per això també es coneix com a estany de Leucata, primer poble occità a la part nord de l'albufera.

1726. Prats de Molló, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Ací l'orientació és nord-sud, o sia, la que tenim més acostumada. Dalt de tot, lo castell de la Guàrdia. A sota, la vila emmurallada, amb l'església ben destacada. Lo riu Tec passava ran de muralla per la banda meridional.

1726. Prats de Molló, Catalunya.

Detall del castell i de la vila.

1726. Els Banys d'Arles, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

La petita fortalesa dels Banys, de baluard ben potents, a sota del Tec. A l'est, l'antic poble medieval dels banys romans, sense muralla.

1726. Vilafranca del Conflent, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Lo fort Libèria dominant la ciutat. Mai tan ben dit: fou aixecat per Vauban al 1680 per sotmetre el territori català desmembrat i passat a possessió francesa. Diu la llegenda del plànol que hi havia un túnel subterrani fins a la vila. No ho puc confirmar; en canvi, els 800 graons de l'escala que hi pugen, són ben reals. Cal agafar aire, i pit i amunt!

1726. Vilafranca del Conflent, Catalunya.

Detalls del fort i de l'allargassada vila closa per sota de la Tet, encara avui conservada. Desconec l'origen del nom del castell (Libèria), però ja té conya: un nom llibertari per a una ciutadella construïda (com totes les fetes a Catalunya al llarg de l'Edat Moderna) per subjugar-nos.

1726. Cotlliure, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

Una de les viles avui més turístiques del nord català, a la Costa Vermella, amb la vila closa i lo castell a una banda, i los ravals de les cases de pescadors a l'altra, ja fora muralla. Dalt del tossal, a l'oest, lo fort de Sant Telm.

1726. Castell de Bellaguarda, Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

L'antiga fortalesa que guardava el principal camí cap a la Catalunya sud. Fou refortificada amb dobles línies de baluards per Vauban cap al 1680. Fins aleshores, com a possessió catalana, no havia sigut gaire important, car no defensava cap frontera, que no hi era pas. A l'esquerra, el camí del Coll de Panissars (D), de bon record per als exèrcits catalans medievals. A la dreta, lo camí vell del Pertús (C), per a on actualment hi passen la carretera i l'autopista, i a on hi ha lo monument de la piràmide catalana, que alguns anomenen Porta de Catalunya: en tot cas, de la Catalunya Sud, oi?

1726. Mapa del Principal de Catalunya.

«Nuevo Mapa del principado de Cataluña y sus confinentes... que saca a luz... D. Olaguer de Dàrdena Darnius... conde de Darnius...» (Gallica).

La llegenda (en el castellà obligat del Regne espanyol) del mapa del comte barceloní. Més de mig segle després del Tractat dels Pirineus, i malgrat la seua filiació borbònica, l'autor no pogué deixar de dibuixar-hi una part essencial de Catalunya, la del nord, llavors ja posseïda pel regne gavatxo. En canvi, molts compatriotes dels temps presents ni hi pensen, en la catalanitat intrínseca d'aquests territoris, i s'afanyen a certificar la frontera artificial, política i militar que se'ns imposa de part dels Estats veïns. Fixeu-vos que l'element més destacat de tots els pobles, viles i ciutats de la Catalunya Nord són les fortaleses i castells que servien per subjugar-nos.

Lo pensament, per si sol, no canvia la realitat, però n'és un primer pas per atènyer l'objectiu desitjat de la nació reunificada i lliure.

[490] Vistes catalanes del Sis-cents

Quinalafem.blogspot.com