Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sixena. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sixena. Mostrar tots els missatges

20191210

[2060] Lo Setge de Lleida de l'11 de desembre

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Aquella freda matinada de tardor ja avançada, les tropes assetjants (espanyoles) amb l'ajut de mossos locals aconseguiren d'encerclar l'edifici cultural lleidatà, objectiu de les forces atacants del 155. Atès que els efectius assaltants eren molt nombrosos i arribaren acompanyats de suport aeri, no quedà altre remei que rendir la plaça, tot i l'esforçada resistència legal i judicial en aquell començament de segle XXI de les institucions democràtiques de la nostra lleidatana ciutat.
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Les imatges que ací mostrem són totes de públic domini i trobades en una senzilla cerca online. S'hi pot observar, un cop l'alba va posar llum sobre aquella acció de força amb nocturnitat i traïdoria, com les forces d'assalt encerclaren amb sa cavalleria tots els encontorns de l'edifici museístic, i com aquestes hosts anaven armades fins a les dents, atesa la perillositat de la missió que portaven encomanada. Perquè ja se sap: la cultura és una arma carregada de futur.
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

La presa de control sobre l'objectiu assaltat, a causa dels alts i blancs murs amb què s'havia protegit, requerí tot un magne desplegament d'efectius i, aparentment també, gran elaboració tàctica i preparació logística, que inclogué vehicles reforçats, no pas blindats com diu alguna crònica, per al trasllat del botí conquerit.  
L'11 de desembre de 2017. 
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Els agents civils que acompanyaven les forces ocupants portaren a terme el blindatge i protecció del botí, sota l'atònita mirada dels tècnics del museu resistent. Sembla que hi havia hagut una efectiva i secreta organització de l'escomesa, mentre que tot indica que el Museu i la ciutat feia anys que confiaven encara en certa resolució favorable de la justícia (espanyola), que l'acció sorpresa de l'escamot del 155 deixava en paper mullat.

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

La impactant imatge de part del botí de 45 caixes que s'espolià en aquell setge de començament de segle XXI a la nostra ciutat. 

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Darreres hores de la ràtzia, dedicades amb gran afany i miraments a la càrrega dels materials rampinyats i posterior fugida.
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Uns quants lleidatans durant la nit i una més gran gernació en arribar les llums del dia, trist i decaigut, s'atansaren al teatre d'operacions, però no pogueren pas deturar aquella perversa acció, en forceig continuat amb els anomenats mossos locals, que deixaren anar cops de bastó algunes estones per dispersar aquells esforçats resistents concentrats a l'exterior.

Algunes informacions periodístiques expliquen que els mossos locals no pogueren fer altra cosa que seguir els mandats judicials i mantindre's neutrals. Ara, però, sabem del cert que sempre a la vida poden pendre's altres decisions i que la neutralitat davant la injustícia no és virginal, sinó presa de posició al costat de la infàmia.

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Una imatge de Paer en Cap de la ciutat que, segons els indicis, no s'assabentà de res fins que la bel·licosa acció hagué estat engegada, malgrat ésser persona dirigent -i influent, deien- d'una de les faccions del 155 -la més progressista i esquerranosa i tot, deien també.

La màxima autoritat local fou esbroncada pels nostres defensors allà concentrats. Ja hi havia hagut algun altre antecedent d'aquest art de mirar cap a una altra banda del nostre Paer en Cap a l'1 d'Octubre d'aquell mateix any, quan mentre les forces de l'ordre (espanyoles) estomacaven els seus conciutadans a les portes dels col·legis electorals, ell va fer i va dir com si res no passés.


 D'aquestes fetes, el catalanista d'antany havia passat a botifler per obra i gràcia de ses pròpies accions i decisions. S'explica i pot llegir-se a la premsa de passats uns mesos, que suplicà cert càrrec a un altre lleidatà -de Sort, col·lega seu i ministre- per poder-se allunyar de la ciutat i viure un exili daurat, tot deixant un gendre seu al capdavant de la governadoria (espanyola) a Lleida. No confongueu, però, aquest exili amb el dels exiliats de Waterloo. 
 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

Els defensors lleidatans agraeixen als concentrats el suport i caliu que aquella amarga matinada reberen des de l'exterior.

 L'11 de desembre de 2017.
Setge i espoli del Museu de Lleida.

El setge i espoli del Museu passarà als annals històrics de la nostra ciutat com un dels fets més vergonyosos, infamants i ignominiosos de l'Estat (espanyol), en abús del seu poder. Dit això, també vull fer constar que servidor considerà en aquells temps un error la gestió essencialista que es feu d'aquelles peces des de les nostres institucions. No ho dic ni amb rencor ni com a acusació ni, encara menys, com a justificació de la ràtzia bel·licosa (espanyola) d'aquella matinada de l'11 de desembre.

Ho dic perquè em sembla -ei, és una opinió personal i pròpia- que s'actuà amb paternalisme respecte dels antics pobles i habitants de les parròquies perdudes del nostre mil·lenari bisbat, i que -ei, a mi m'ho sembla, però potser m'erro- que comportà tractar-los com a persones i poblacions alienes i foranes, quan eren i esperem que tornin a ser part integrant del nostre Ponent, encara que estiguin sota altra administració territorial. Aquest meu judici particular, el podeu llegir més per extens a l'enllaç que clou aquesta empostada.

Per acabar, vull fer esment del dolor emocional que aquest espoli causà en els lleidatans, de ben segur que no a tots, és clar, i l'agraïment a tots els resistents. Dit això, fem constar que, ara que s'acaba l'any, podrem tornar a pendre consciència de l'espoli major de 16.000.000.000 € que cada any s'emporten les ràtzies fiscals (espanyoles) de les nostres butxaques, de totes, fins i tot dels qui no se n'adonen o no se'n volen adonar. 



20181207

[1917] Sixena, pregària per la pluja, 1929

1929. Reial Monestir de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Revista «Lleida», núm. 96. Foto: P. Batalla.

Retrat de grup dels excursionistes lleidatans que aquell any van atansar-se a conèixer els confins del nostre mil·lenari bisbat.
1929. Reial Monestir de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Revista «Lleida», núm. 96.

«A la ratlla de les terres d'Aragó on va fonent-se i diluint-se la parla catalana per a convertir-se en castellanna, entre Sarinyena i Ontinyena, a les vores del riu Alcanadre, més enllà del Cinca, en plena soledat del camp, lluny de tot contacte mundà...» Un poètic començament de la ressenya d'aquesta visita al monestir romànic, fundat al dia de Sant Jordi de 1188 (no pas abans com diu el text) «per una darma reial malaurada que escollí aquest solitari lloc per a refugi i consol de cors desanganyats i adolorits per les trifulgues de la vida». 

S'esmenta el particular tractament de les monges santjoanistes, que eren tractades de 'donya' i no pas de sor, germana ni mare, pel fet que solien ésser totes de bona nissaga en aquells medievals temps. Restaven en aquell any una vintena de professes, tres de lleidatanes, en un recinte monacal que n'havia arribat a acollir ben bé cent.

L'arribada té lloc «en el moment d'una festa solemne demanant que plogués», i les donyes eren «al cor totes als seus seients presidides per l'abadessa i tocades amb els seus hàbits arcaics i peculiars d de l'orde». Salms i pregàries a so solemne d'harmònium perquè «l'aigua caigués sobre les terres». El capellà del monestir, mossèn Montull, feu de cicerone dels excursionistes durant la visita.
1929. Reial Monestir de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Revista «Lleida», núm. 96.

Durant tot el matí van passant per les diverses dependències i fins a l'hora de dinar, «en el mateix refectori del monestir, ple d'ambient medieval...», amb les donyes compartint la sobretaula, «parlant de coses de la vida del convent i de la de fora». No s'esmenta que reconeguessin la tomba de la fundadora (Sança, muller d'Alfons I) ni de son fill el rei Pere I el Catòlic, net de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó.
1929. Monestir de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Revista «Lleida», núm. 96. Foto: A. Reñé.

Racó del pati interior amb la creu al mig, «tancat per les parets del cenobi, de l'hostatgeria, de les quadres i del temple», amb els visitants admirant el conjunt monumental. Sembla que fins i tot era possible de pujar fins a la teulada per contemplar-ne la factura arquitectònica des del peu de l'espadanya
1929. Monestir de Sixena, Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Revista «Lleida», núm. 96. Foto: A. Reñé.

L'obligada foto de grup a la magnífica portalada romànica arquivoltada del monestir.

20171225

[1786] Nativitat medieval

Segle XII. Santa Maria de Sagàs, Bisbat de Solsona.
La simplicitat romànica, de tocs autènticament kandinskians. La presència del bou i la mula esclafant el bressol del Jesuset connectà amb l'imaginari popular i feia del tot humana la representació. La Mare de Déu apareix encara allitada després del part, amb un Josep pensatiu al seu costat.  
Segle XII. Mare de Déu del Coll d'Osor (la Selva).
L'anunciació de Gabriel i la Nativitat en una mateixa escena. Maria i el nen ajaguts mentre l'arcàngel prova de fer entendre a Josep, assegut, la situació. Els Evangelis canònics no diuen gran cosa sobre la nativitat de Jesús: «el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se» (Lc 2, 6). En un estable, doncs, a dins d'un presepio, un com o menjadora dels animals. D'ací sorgí la imatgeria del bou i la mula. Altres evangelis apòcrifs donaven més detalls del naixement i infantesa de Jesús, i incloïen la presència d'alguna llevadora i tot. 
Segle XII-XIII. Santa Maria de Cardet o de les Cabanasses,
la Vall de Boí (la Ribagorça).

El Mestre Joan del taller ribagorçà també representà la imatgeria tradicional de la Nativitat, amb la partera agitada, tot descansant amb Josep vetllant-la, al costat del pessebret escalfat pels animals. S'hi afegeixen els pastorets de la muntanya, amb ovelles i cans inclosos, que reben l'anunci de la bona nova de l'angelet. 
Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de Lluçà (Osona).
La Mare de Déu dempeus deixa el Jesuset al pessebre, amb Sant Josep contemplant l'escena maternal. El cos dels dos grans animals s'amaga darrere la petita menjadora que fa de bressol. Un truc visual molt simple i modern alhora, que estalviava lloc al quadre, temps i complicació al mestre pintor.
Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de l'Estany (el Moianès).
La Nativitat també en representació escultòrica, sempre amb els elements tradicionals, que s'hi han mantingut inalterats durant dos mil·lenis. Maria hi apareix agitada i amb l'ajut d'una llevadora. Les orelles i les banyes ens ajuden a distingir el bou de la mula.
Segle XIV. Col·legiata de Sant Pere d'Àger, la Noguera d'Urgell.
La preciosa Nativitat del Mestre d'Albesa en un dels compartiments del retaule de la cripta, presenta una escena molt tradicional i casolana, amb la mare acaronant el fill, l'escalfor de les bèsties, la llevadora al peu del pessebret, l'àngel damunt el ràfec de l'establia, Sant Josep expectant i els pastorets acudint a la crida. 
Segle XIV. Clau de volta de Santa Maria del Mar, Barcelona.
La petitesa de l'espai obligà a resumir l'escena tradicional: ni angelets ni pastors, el Jesuset al centre sobre un gran i treballat pessebre, pare i mare als peus i al cap amb riques vestimentes, i els animals que tanquen per darrere la representació. Un gran estel, més lluent que tots els altres, hi representa la bona nova del naixement diví. 
Segle XIV. Retaule del Sant Esperit de Manresa.
Obra de Pere Serra per a la catedral manresana, datada al 1394. El retaule és una narració de la intercessió constant de l'Esperit Sant al llarg de la història, des de la Creació fins a la Passió de Jesús. L'escena de la Nativitat és presidida per l'estel de Nadal, al capdamunt de la cova. Maria no es troba allitada, però sí amb la llevadora present. Josep és presentat amb una llampant vestimenta, a l'estil dels grans patriarques de la tradició israelita. Darrere seu, els pastorets gairebé no es veuen, mentre que els animals i el gran pessebre ocupen el centre de la imatge, amb el Jesuset tot embolcallat en bolquers. 
Segle XIV. Església de Sant Pere de Cubells, la Noguera d'Urgell.
La influència de la pintura sienesa en les pintures de Pere Serra i els seus germans, diuen els entesos, és notable per les figures estilitzades, boca petita, ulls esquinçats. L'obra data de final del segle XIV o començament del XV. El pas cap a les nativitats gòtiques comportarà la idealització del Naixement. Tot i l'austeritat de l'escena, res ja no fa tuf de pobre. El pessebre més que una menjadora sembla un bressol fet a propòsit. Només les argolles per lligar els animals ens remeten a un estable. Els animals encara tenen gran presència en el quadre, i als pastorets se'ls reserva un racó. 
Segle XIV. Monestir de Sixena, els Monegres,
Bisbat de Lleida fins al 1999.
 

Retaule de la Mare de Déu, que s'ha atribuït també al mestre Pere Serra. Però aquesta Nativitat conserva un toc més popular i senzill que les altres obres d'aquest autor, amb el Jesuset damunt la palla i un pastoret amb el sac de gemecs a l'adoració.
Segle XIV. Capa pluvial del Bisbe Bellera, Vic.
(Museu Episcopal de Vic).
La capa és de vellut vermell, amb figures d'or i sedes policromes brodades a l'estil propi d'Anglaterra entre el segle XIII i la fi del XIV i caracteritzat per l'estilització i l'expressionisme de les figures. Només els animals recorden l'establia de Betlem, mabats darrere una menjadora senyorial. Maria apareix ajaguda en un gran llit, coberta de teles, amb l'assistència de la llevadora i Sant Josep als peus. La tendra imatge de la mare abraçant el fill dona a la representació una gran força de sentiment.
Segle XV. Retaule de Guimerà, l'Urgell.
A començament del segle XV, el gòtic va deixant enrere la visió tradicional, popular i humil de la Nativitat. Ramon de Mur, l'artista, encara hi pinta les bèsties domèstiques, però el pessebret més que una menjadora és un gran llit de pedra treballada, on el Jesuset queda arraconadet de tan petit dins d'un tan immens bressol.
Segle XV. Reial Monestir de Santes Creus, l'Alt Camp.
Una de les obres clau del gòtic internacional a Catalunya és el retaule marià de l’altar major del monestir de Santes Creus. El retaule es va encarregar a Pere Serra però sembla que va morir sense haver-lo començat a pintar. Guerau Gener, bon coneixedor del gòtic internacional valencià, el va substituir, però la seva mort prematura va fer que Lluís Borrassà, un dels grans protagonistes de la pintura del primer gòtic internacional català, acabés l’encàrrec. La imatgeria és més divinitzada que no pas popular, amb tota una cort d'angelets damunt una establia de tons daurats, tot i que el gest de la mare agafant el fill, amb un pacient Josep al costat, amb la presència dels animals al darrere, encara li dona un cert caliu tradicional. 
Segle XV. Santa Maria de Verdú, l'Urgell.
Pintura gòtica de l'escola lleidatana de Jaume Ferrer II. És una de les taules del retaule de l'alta major de l'església parroquial. Ja no hi ha establia, no hi ha ni bou ni mula ni pastorets. Només una escena celestial, amb els angelets servant una tela que fa de fons de l'escena. Les robes són riques, malgrat les sandàlies de Josep. El Jesuset ja no és bressolat en una menjadora. 
Segle XV. Retaule de Peralta de la Sal, la Llitera.
Nativitat gòtica obra de Jaume Ferrer II. El retaule, que conté altres taules obra de Pere Garcia de Benavarri, fou desmuntat i venut a començament del s.XX. Aquesta taula és conservada al Museu d'Art de Cleveland des del 1953. La pobresa i simplicitat romàniques han desaparegut per donar pas a una visió més divinal de l'escena. Els animals resten en segon pla, amb una mirada creuada molt original. Les roberiada és molt rica, el pessebret ha desaparegut, i els pastores han sigut substituïts per altres adoradors, probablement els mecenes de la pintura.

20170919

[1772] Una Borbona a les colònies: Lleida, 1860

1860. Lleida.
«Crònica del viaje de sus Majestades a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón», Antonio Flores (1861).
Crònica del reial passeig de la Borbona per les colònies catalanes.
1860. Lleida.
«Crònica del viaje de sus Majestades a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón», Antonio Flores (1861).
El viatge de BCN fins a Lleida serví de viatge inaugural del tren fins a Saragossa. Fins aleshores «los trenes ordinarios no llegaban a la Estación [de Lleida], porque, recién construido un elegante puente tubular sobre el Segre, se aguardaba a que SM laReina lo inaugurara».
1860. Lleida.
«Crònica del viaje de sus Majestades a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón», Antonio Flores (1861).
«La vista del santuario de Montserrat desde el ferrocarril, antes de llegar a Manresa, es encantadora y bella». L'autor fa fent els panegírics de les diferents ciutats per on va passant el tren. «En Tárrega, en Bellpuig, Mollerusa y Bell-lloc, las Estaciones estaban perfectamente decoradas y llenas de gente, y enla de Lérida, y en las calles de la población hasta la Catedral, puede decirse que se había reunido más de media provincia». L'objectiu propagandístic del viatge, sempre viu en les cròniques oficials.
1860. Lleida.
«Crònica del viaje de sus Majestades a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón», Antonio Flores (1861).
Per tal de poder entrar pel dret des de l'Estació a dins la muralla de la ciutat, s'hi obrí un pas, per evitar d'anar a revoltar: «En el portillo que habían abierto en las murallas para evitar a los Reyes un rodeo molesto, levantaron un sencillo arco de triunfo con dos torreones». L'autor aprova la rebuda de la Paeria a la Borbona: «los demás arcos de triunfo, la decoración y la iluminación de las casas y de los edificios públicos, todo era del mejor gusto, y la Catedral estaba adornada y llena de luces y vasos de colores».

L'endemà hi hagué el «besamanos», la cerimònia de jura d'homenatge i fidelitat, «al que asistieron trescientos cincuenta alcaldes de la província». Encara més: «asistiendo... casi otros tantos sacerdotes, muchos militares y todas las personas notables de la población». Com deia aquell, no fa falta afegir-hi res més.

La Borbona havia passat la nit al Palau Episcopal, l'únic de la ciutat que devia reunir les condicions per quedar bé amb la comitiva de la «Corte». Durant el dia d'estada a la ciutat es dedicà a la visita de malalts als hospicis, a on «dejaba muestras de sus caritativos y generosos sentimientos, mientras en la calle recogía las bendiciones del pueblo, que la aclamaba con férvido entusiasmo».

1860. Lleida.
«Crònica del viaje de sus Majestades a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón», Antonio Flores (1861).
La comitiva reial no va pujar a la caserna de la Seu Vella. Altre cop en ruta per tal de parar a fer nit a Bujaraloz, però ja no en tren, sinó en carruatge. «Los alrededores de Lérida son muy bellos, y las caserías, las quintas y las huertas que se descubren a un lado y a otro del camino ofrecen una vista agradable». Durant el viatge sentien els espetecs de les barrinades que obrien pas a la via de tren en direcció Saragossa.
1860. Lleida.
«Crònica del viaje de sus Majestades a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón», Antonio Flores (1861).
Arribada a Fraga, amb menció de l'antiga maça inclosa: «En Fraga no se oían ya esos disparos, ni el ruido de su célebre maza, pero resonaban en cambio alegres músicas, y las banderolas que adornaban el puente colgante». A la població, se li oferiren a la Borbona col·lacions en un tendal parat per a l'ocasió. Cap a les nou de la nit, arribà la comitiva a Bujaraloz, on foren rebuts per les autoritats aragoneses.

Allà des seguida els cridà l'atenció «tres damas del siglo XII», que aviat descobriren que eren, «en traje tan gracioso pero desusado», la priora i comanadores del monestir de Sixena. L'autor s'entreté a contar l'aparició de la Mare de Déu, origen del monestir. 
1860. Pont del ferrocarril, Lleida.El pont tubular de la via fèrria sobre el Segre, inaugurat en aquella visita de la Borbona (espanyola).
1860. Lleida.
«Crònica del viaje de sus Majestades a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón», Antonio Flores (1861).
L'autor copia un fragment de document medieval que recull la llegenda mariana: la Mare de Déu no volgué estar-se al poble de Sena ni d'Urgellet, «bé creem que és miracle, e que vol estar en Sixena en lo pantano, pus que allí se és posada».