1934-38. Pere Coromines, Les presons imaginàries.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 1, portada: Joan Collet i Amat, gravats: Pau Cots.
Escrita a partir de la seva pròpia experiència de detenció i empresonament arran de l’atemptat anarquista al carrer de Canvis Nous de Barcelona el 1896. Coromines, advocat jove i amb simpaties republicanes, va ser arrestat en una onada repressiva massiva i sotmès a la jurisdicció militar, amb l’amenaça de pena de mort. Lo llibre relata, en capítols temàtics i no cronològics, lo seu periple: la detenció, la vida a la presó, el judici, la condemna, lo desterrament a França, l’amnistia i el retorn. Coromines descriu la quotidianitat de la reclusió, les condicions precàries, los companys de cel·la, la relació amb carcellers i familiars, i les seves reflexions sobre la justícia i la llibertat. L’obra alterna entre la crònica costumista i l’examen de consciència, amb un estil líric que explora la 'bellesa del dolor'. Més enllà de la denúncia de l’arbitrarietat judicial (espanyola), lo llibre aprofundeix en l’impacte psicològic de l’empresonament, la incertesa vital i la necessitat d’exorcitzar el trauma sofert. Coromines conclou que les pitjors presons són les 'imaginàries', aquelles que romanen dins nostre un cop alliberats físicament, i que la llibertat passa també per superar aquestes cadenes interiors.
1934-38. Pròsper Merimée, La llegenda de Don Joan.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 2, traductor: Josep Farran i Mayoral, portada i gravats de Pau Cots.
L'obra presenta una reinterpretació literària del mite de Don Joan, allunyant-se de la figura clàssica del seductor per explorar-ne l’origen llegendari i el seu destí espiritual. Mérimée s’inspira en la tradició espanyola i en fonts religioses per construir la història d’un jove noble, Don Joan, que, malgrat l’educació religiosa rebuda, es deixa portar per la vanitat, la irreverència i la transgressió moral. Lo relat segueix el descens de Don Joan cap a la perdició, marcat per la seva actitud desafiant envers la fe i la justícia divina. La narració combina elements fantàstics i moralitzadors: visions sobrenaturals, aparicions d’ànimes en pena i advertiments sobre les conseqüències dels pecats. Finalment, Don Joan es veu abocat a un càstig exemplar, esdevenint símbol de la lluita entre el lliure albir i la condemna eterna. L’obra de Mérimée destaca per l'atmosfera inquietant i pel tractament psicològic del protagonista, tot remarcant la dimensió universal del mite de Don Joan com a arquetip de la rebel·lia i la recerca del sentit de la vida més enllà de la transgressió moral.
1934-38. Agustí Esclasans, Miquel Àngel i altres proses.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 3, portada: Grau Sala, gravats: Jaume Muntasell.
Narracions incloses: Miquel Angel / Elegia d'una tarda de diumenge / Circ en gros pla / L'il.lustre professor / Misteri de glòria / Yuky / Animula, vagula, blandula... / Un atemptat / Joguines de cristall / El suïcida honrat / Testa de fang / La corona de rossinyols / El secret de la felicitat / Home sol és home fort / L'amaçona / L'oratge dalt de l'escala / La força de Dostoiewski / El mirall màgic / Grandesa dels camps i dels homes / Sant Sebastià.
1934-38. Agustí Esclasans, Miquel Àngel i altres proses.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 3, portada: Grau Sala, gravats: Jaume Muntasell.
Aquesta obra és un recull de proses breus i assaigs literaris on Agustí Esclasans explora, amb lo seu estil reflexiu i líric, la figura de Miquel Àngel i altres temes artístics i humans. El volum combina la mirada humanista i la sensibilitat artística pròpia de l’autor, que ja havia destacat com a poeta, crític i prosista dins lo Noucentisme català. En lo text dedicat a Miquel Àngel, Esclasans aprofundeix en la personalitat del gran artista del Renaixement, destacant-ne la força creativa, la passió per l’art i la lluita interior entre l’idealisme i la realitat. L’autor presenta Miquel Àngel com un símbol de l’artista turmentat, capaç de transformar el dolor i la solitud en bellesa universal. Les altres proses del recull aborden qüestions sobre la creació artística, la condició humana, la ciutat i la vida moderna, sempre amb una prosa cuidada i plena de matisos. Esclasans reflexiona sobre el paper de l’art i la literatura en la societat, la relació entre artista i món, i la recerca de sentit a través de l’experiència estètica.
1934-38. R.L. Stevenson, El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde,
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 4, traducció de Josep J. Margaret. Il·lustrador: Enric Cluselles.
Aquesta novel·la breu de R.L. Stevenson, traduïda per Josep J. Margaret (pseudònim de Josep Janés i Oliver, narra la història del doctor Henry Jekyll, un distingit metge londinenc obsessionat per la dualitat de la naturalesa humana. Jekyll desenvolupa una poció que li permet separar la seva part racional i respectable (Jekyll) de la seva part fosca i instintiva (Mr. Hyde). Amb lo temps, la personalitat d’Hyde, violenta i immoral, li pren el control, i porta Jekyll a una lluita desesperada per recuperar la identitat i salvar l'ànima. L’obra explora temes com lo bé i el mal, la hipocresia social i la fragilitat de la moralitat humana.
1934-38. Joaquim Ruyra, Les coses benignes,
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 5, il·lustrador: Joan Collet i Amat.
Recull de proses breus i contes on Joaquim Ruyra explora la quotidianitat i la natura des d’una mirada serena i plena de sensibilitat. L’obra destaca per la seva prosa precisa i evocadora, i per la capacitat de captar la bellesa i la bondat de les coses petites i aparentment insignificants.
Los tres personatges religiosos que hi apareixen es complementen entre si i donen profunditat a la narració: el pare Armengol de Juneda, Provincial de l’orde dels caputxins, és un home bastant rígid i convençut de la seva missió d’inspector. Vol evitar que la dolcesa excessiva del clima i dels costums dels caputxins de Blanes vagi en detriment de l’austeritat, tret distintiu dels deixebles de Sant Francesc. Lo pare Guardià del convent de Blanes percep l’actitud fiscalitzadora del Provincial, però no sap com fer-hi front, ja que en ell no hi ha cap mena de malícia. Lo frare Sadurní, dels ocells, representa l’esperit franciscà més autèntic. Los ocells s’arremoren al seu voltant, los pescadors segueixen els seus consells i és un gran coneixedor dels secrets de la natura. Té fins i tot premonicions del futur i la seva nuesa en una cala amagada l’apropa als ideals de bellesa hel·lènica, molt valorats pels noucentistes.
Lo contacte amb fra Sadurní transforma interiorment el pare Armengol, que descobreix una nova dimensió de la vida religiosa i de la relació amb la natura. Afegeixo: lo bonisme cristià panteista, base sobre la qual s'ha assentat durant segles l'adoctrinament i autoritarisme intransigent del cristianisme eclesial. Perquè, com deia lo padrí, mentre hi haurà rucs faran aubardes.
1934-38. Josep M. Folc i Torres, «L'ànima en camí»,
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 6.
És una narració breu de caràcter simbòlic amb decidit to modernista decadent, que explora la confrontació íntima de l’individu amb situacions límit, la recerca espiritual i la profunditat psicològica dels personatges, en un entorn sovint rural. Escrita durant l’exili de l’autor i publicada originalment el 1906, forma part de la producció modernista de Folc i Torres, caracteritzada per la confrontació de l’individu amb situacions límit.
Lo relat segueix el viatge interior d’un jove protagonista, sovint identificat amb la figura de l’heroi humil, valent i intel·ligent, que afronta dificultats i temptacions en el seu camí de creixement personal i moral. A través de proves i trobades simbòliques, lo personatge descobreix el valor de la bondat, la fe i la superació de les febleses humanes. L’obra transmet un missatge optimista i esperançador, fidel a la voluntat regeneradora i moralitzadora de Folc i Torres, i destaca per la prosa clara i la capacitat d’arribar a un públic ampli.
1934-38. A. S. Puixkin, Borís Gudonov.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 7, traducció: Sebastià Juan Arbó, portada de Pau Cots, gravats d'Altimir.
Drama històric escrit al 1825 i publicat al 1831, centrat en la figura de Borís Godunov, tsar de Rússia entre 1598 i 1605. L’obra narra l’ascens al tron de Borís després de la mort d’Ivan el Terrible i la suposada implicació de Borís en l’assassinat del legítim hereu, el jove Dimitri. A mesura que Borís governa, la culpa pel crim passat i la pressió política i popular el consumeixen, mentre un monjo anomenat Grigori, que es fa passar pel tsarévitx Dimitri, lidera una rebel·lió per reclamar el tron. Lo drama explora temes com l’ambició, la legitimitat del poder, la culpa i la inestabilitat política. Puixkin mostra la tragèdia personal de Boris, incapaç de fugir del seu passat, i la manipulació de les masses per part de pretendents i oportunistes. L’obra és considerada una de les grans tragèdies polítiques de la literatura russa i va inspirar l’òpera homònima de Mússorgski.
1934-38. Edgar A. Poe, La màscara de la mort roja.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 8, traducció: Carles Riba.
Conte simbòlic i al·legòric d’Edgar Allan Poe que narra la història del príncep Pròsper, qui, enmig d’una pesta devastadora anomenada la Mort Roja, es refugia amb un grup d’aristòcrates en una abadia fortificada. Allà, hi organitza una fastuosa festa de màscares per distraure’s de la tragèdia exterior. L’ambient és opulent i misteriós, amb set sales de colors diferents que simbolitzen les etapes de la vida. Tanmateix, la irrupció d’un convidat enigmàtic disfressat de víctima de la pesta desferma el terror: cap mur pot aturar la Mort Roja, que entra i s’emporta tots els presents.
Lo relat explora temes com la inevitabilitat de la mort, la futilitat de la riquesa davant lo destí i la il·lusió de controlar-lo mitjançant l’aïllament o la diversió. La prosa de Poe, traduïda per Carles Riba, manté el to poètic i inquietant de l’original, i en reforça l’atmosfera opressiva i el missatge universal de la narració.
1934-38. Manuel Brunet, El meravellós desembarcament grec a Empúries (novel·la humorística).
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 9, portada: Comes, gravats: Pau Cots.
Aquesta obra, considerada la més coneguda de Manuel Brunet, és una narració que recrea amb lirisme i ironia l’arribada mítica dels grecs a Empúries, a la Costa Brava. L'autor fa anar una prosa rica i sensual per construir un relat idíl·lic i humorístic que, tot i aparentar una exaltació de l’herència clàssica, en realitat en fa una subtil paròdia i desmitificació. L’obra qüestiona el tòpic noucentista que identificava Catalunya amb la Grècia clàssica, mostrant-ne els límits i l’esgotament d’aquest model cultural als anys vint del segle XX.
La narració es desplega en diversos episodis breus, on es barreja la descripció de la natura empordanesa, la invenció de mites i l’aparició de personatges de carn i ossos, tot plegat amb un estil planer, naïf i ple d’humor. Brunet reivindica l’Empordà com a paisatge verge i singular, tot allunyant-se de la idealització clàssica i proposant una visió més humana i irònica de la història.
1934-38. Josep M. López-Picó, Farizada, la del somriure rosa
(interpretacions de 'Les mil i una nits').
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 10, portada: Josep Obiols, gravats: Enric Cluselles.
Tres contes del clàssic àrab reinterpretats per l'autor noucentista:
Farizada, la del somriure rosa
Història d’Ali-Nur i Dolça Amiga
Història de Mureddin, fill d’Alí-Nur
Hi adapta i recrea algunes de les històries més emblemàtiques de la tradició oriental, entre les quals destaca la de Farizada, una figura femenina que simbolitza la bellesa, la gràcia i el misteri, molt en la línia de l’orientalisme literari de principis del segle XX. L'obra no es limita a una simple traducció, sinó que ofereix una reinterpretació poètica i personal d’aquests relats, tot dotant-los d’una sensibilitat moderna i d’una estètica pròpia. A través d’aquestes versions, l’autor apropa l’imaginari oriental al lector, i en potencia la força simbòlica, evocadora i exòtica dels contes originals. La història de Farizada, en particular, esdevé una metàfora de la recerca de la bellesa ideal i de l’encant de l’amor inabastable, temes molt presents en la literatura modernista i noucentista catalana.
1934-38. Lleó Tolstoi, El pare Sergi
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 11, portada: Pau Cots, gravats: Alfons Ribera.
S'hi explica la història de Stepán Kasatsky, un jove príncep rus brillant i amb un gran futur per endavant. A punt de casar-se, descobreix que la seva promesa ha estat amant del tsar, fet que fereix profundament el seu orgull i el porta a abandonar la vida mundana per ingressar en un monestir de l’Església Ortodoxa Russa. Allà adopta el nom de Sergi i inicia una vida de recolliment i penitència, tot i que mai no aconsegueix deslliurar-se del tot de les passions i temptacions humanes.
Amb el temps, Sergi es converteix en un ermità venerat per la seva santedat aparent, però continua lluitant interiorment contra l’orgull, la vanitat i el desig. En una nit, una dona intenta seduir-lo i, per resistir la temptació, es mutila un dit. Aquest gest impacta profundament la dona, que canvia de vida, però Sergi no troba la pau: la seva fama creix, però ell se sent cada cop més lluny de la fe autèntica i turmentat per la buidor espiritual.
A la fi, després de caure en una nova temptació, Sergi abandona el monestir i inicia un camí d’humilitat i servei, buscant lo perdó i la redempció. Acaba com a jornaler a Sibèria, dedicant-se als més humils i trobant en la senzillesa i el servei als altres la pau que havia cercat tota la vida. La narració és una profunda reflexió sobre la lluita interior, la recerca de la fe i el sentit autèntic de la vida espiritual, temes centrals en l’obra de Tolstoi.
1934-38.Joan Mínguez, Dies Verges.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 12, portada i gravats: Pau Macià.
La novel·la, publicada per primer cop al 1929, narra el pas de l’adolescència a la maduresa d’un jove. El tema central, doncs, es basa en lo creixement i la formació d’un adolescent, però l'autor el tracta amb una gran sensibilitat i profunditat psicològica. L’obra explora la descoberta de la pròpia identitat, els primers dubtes, les inquietuds espirituals i existencials, i la confrontació amb els valors familiars i socials. Mínguez construeix un relat introspectiu i sensible, on s'hi reflecteixen los conflictes interns de l’adolescent davant la vida, la religió i la societat.
1934-38. Alfred de Musset, Emelina.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 13, traducció: Josep Janés, portada: Jaume Busquets, gravats: Pau Cots.
Novel·la curta (o conte llarg) que s’inscriu dins la tradició romàntica francesa. L’obra narra la història d’Emelina, una jove marcada per la sensibilitat, la innocència i la força de les emocions, trets característics dels personatges femenins del romanticisme. La trama gira al voltant del despertar sentimental i vital d’Emelina, que viu en un entorn burgès i convencional, però que es veu arrossegada per passions i sentiments que la superen. Musset explora els conflictes interns de la protagonista entre el desig, la moral i les convencions socials, tot posant èmfasi en la fragilitat dels somnis i la dificultat de conciliar la vida interior amb les expectatives del món exterior.
L’obra destaca per un estil delicat i introspectiu, amb una prosa plena de matisos emocionals, la presència de temes recurrents en Musset, com la recerca de l’amor ideal, la malenconia, la incomprensió i la solitud. Lodesenllaç reflecteix la tragèdia íntima de la protagonista, víctima de la seua pròpia sensibilitat i de les limitacions imposades per la societat.
1934-38.Tomàs Roig i Llop, Lena i el seu destí.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 14, portada: Molné, gravats: Enric Cluselles.
Novel·la curta de Tomàs Roig i Llop, representativa de la seua narrativa psicològica i dramàtica, amb influències de Víctor Català i Prudenci Bertrana. L’obra narra la història de Lena, una jove marcada per la seva sensibilitat i per un destí advers, que viu en un entorn rural ple de personatges quotidians i paisatges evocadors. Lena es presenta com una figura fràgil però decidida, que afronta les dificultats de la vida amb una barreja d’innocència i coratge. La història explora la lluita de la protagonista per trobar la felicitat i el seu lloc al món, car li cal enfrontar-se a les convencions socials, als sentiments i a les adversitats que el destí li imposa. La novel·la aprofundeix en lo món interior de Lena, i en relata l'evolució emocional i la recerca del seu propi camí de llibertat personal sovint limitada per l’entorn i les circumstàncies. Amb un estil delicat i introspectiu, Roig i Llop construeix una atmosfera de tendresa i melangia, a on la natura i la vida rural tenen un paper destacat en l’expressió dels sentiments i conflictes dels personatges.
1934-38. Honoré de Balzac, El Rector de Tours.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 15, traducció: Lluís Palazón, portada i gravats de Pau Macià.
El rector de Tours (títol original: Le Curé de Tours, 1832) és una novel·la curta inclosa dins La Comédie humaine. Lo relat se centra en l’abat Birotteau, un clergue d’uns seixanta anys, discret i de caràcter dòcil, que viu a la ciutat de Tours, a la casa de la senyoreta Gamard, una pensionista que acull eclesiàstics. L'home comparteix lloguer amb un altre canonge, l’abat Troubert, i aspira a heretar la biblioteca i l’habitació d’un amic difunt. Però la convivència amb la senyoreta Gamard es torna conflictiva per petites disputes domèstiques i, a poc a poc, ella, amb l’ajuda de Troubert, orquestra una sèrie d’intrigues per expulsar Birotteau de la casa i arruïnar-ne la reputació. La novel·la retrata amb ironia i lucidesa la hipocresia, les enveges i les lluites de poder dins el món eclesiàstic i la societat de províncies francesa. Balzac analitza el celibat, la solitud i la degradació social, mostrant com la innocència i la bondat de Birotteau són trepitjades per l’ambició i la manipulació dels altres. L'obra comporta, doncs, una crítica aguda a la societat eclesiàstica i als costums burgesos, amb marcat to realista i psicològic.
1934-38. Alfred de Vigny, La vida i la mort del Capità Renaud o el bastó de jonc.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 16, traducció: Josep Janés, portada i gravats de Fermí Altimir.
Relat breu inclòs dins lo recull Servitude et grandeur militaires (1835), on l’autor reflexiona sobre la condició del soldat i l’ofici de les armes en temps de guerra i de pau. Lo conte narra la vida del capità Renaud, un militar francès valent i íntegre que esdevé símbol de l’honor, la lleialtat i la dignitat enmig de les adversitats. Després de servir amb coratge sota les ordres de Napoleó, es troba, amb la Restauració borbònica, en una situació precària i sense reconeixement. Malgrat la decadència i la indiferència de la societat cap als antics soldats, el capità manté la rectitud moral i el sentit del deure fins al final. El bastó de jonc del títol simbolitza la fragilitat de la glòria militar i la vulnerabilitat de l’heroi davant els canvis polítics i socials. Vigny retrata amb to melancòlic i reflexiu la solitud del soldat, la ingratitud de la societat i la noblesa d’esperit de qui, tot i la derrota i l’oblit, es manté fidel als seus principis fins a la mort. S'hi fa, doncs, una exposició sobre la grandesa i la servitud de la vida militar, la fidelitat als ideals i la dignitat en la derrota, temes centrals en la visió estoica i pessimista de Vigny sobre la condició humana.
1934-38. Alfons Maseres, Ildaribal.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 17, portada de Carles Collet i gravats de Fermí Altimir.
Novel·la històrica ambientada a la Tàrraco del segle I, durant el govern de l’emperador Claudi. L’obra parteix del model històric per unir a la trama plantejaments patriòtics i existencials, sense caure en lo decadentisme de les primeres novel·les de l’autor en favor d’un final d’acord amb el pensament noucentista. L’argument gira al voltant del conflicte de l’home insatisfet, marcat pel vici, l’amor sensual i l’aspiració política. S'hi recrea amb detall l’ambient de la Tàrraco romana, amb protagonisme tant per al paisatge com per als personatges, i planteja l'eterna lluita interna entre la recerca del plaer i el deure, la passió i la responsabilitat. Explora, doncs, la insatisfacció vital, la decadència moral i la dificultat de trobar sentit en un món en transformació, tot emmarcat en una atmosfera grandiloqüent i solemne, influïda pels models europeus de l’època, especialment Flaubert. Així, Ildaribal esdevé una novel·la històrica que transcendeix la simple recreació del passat per convertir-se en una reflexió sobre la condició humana, la crisi d’identitat i el conflicte entre ideals i realitat.
1934-38. Edmond About, El nas d'un notari.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 18, traducció: Josep J. Margaret.
Novel·la satírica que narra la història d’Alfred L’Ambert, un notari burgès, arrogant i benestant del París del Segon Imperi. L’Ambert, home vanitós i orgullós de la seva posició social, perd lo seu prominent i estimat nas en un duel per una dama. Desesperat per recuperar la seva aparença, recorre a una operació quirúrgica innovadora per reconstruir-se'l, que consisteix a trasplantar-li un tros de pell del braç d’un altre home, un humil aiguader anomenat Romagné. A partir d’aquest moment, la vida del notari queda lligada a la del pobre home: qualsevol cosa que li passa al braç de l’aiguader afecta directament lo nou nas del notari, tot generant situacions absurdes i còmiques, i obligant L’Ambert a mantenir i protegir el seu donant. La novel·la utilitza aquest fil argumental per fer una sàtira aguda de la societat parisenca, la lluita de classes, la hipocresia burgesa i la construcció de la identitat, tot plegat amb un humor càustic i paròdic. En definitiva, és una crítica divertida i intel·ligent a les convencions socials i als prejudicis de l’època, que juga amb l’absurd per reflexionar sobre la dependència, la vanitat i la fragilitat de la condició humana.
1934-38. Salvador Espriu, Laia.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 19, portada: Sainz de Morales, gravats: Fermí Altimir.
Laia (1932) narra la vida d'una jove que viu en un poble mariner —inspirat en Sinera/Arenys—, en un ambient rural, religiós i opressor a principis del segle XX. La novel·la recorre les etapes vitals de la protagonista: infantesa, joventut i maduresa, i en mostra l'evolució personal i les dificultats que troba. Laia és una noia solitària, poc estimada i sovint repudiada per la gent del poble, que es casa sense amor amb Quelot, un home violent i alcohòlic. Tenen un fill, que mor prematurament, fet que marca profundament la protagonista.
La relació amb Quelot esdevé cada cop més conflictiva, i Laia inicia una relació amorosa amb Esteve, company de feina del seu marit. Lo poble, conservador i xafarder, n'observa i en jutja les accions. La religió i la superstició hi tenen un paper destacat, especialment durant la Setmana Santa i en moments de crisi, com un brot de pesta que assota la vila, del qual Laia en surt indemne. Lo triangle amorós entre Laia, Quelot i Esteve centra el conflicte, però el tema principal de la novel·la és la fatalitat i la desgràcia, amb una atmosfera de tragèdia i opressió. Laia és presentada com una figura marcada pel destí, atrapada en una xarxa de passions, violència i rebuig, que no troba mai l'autorealització i llibertat desitjades. Amb una prosa poètica i simbòlica, Espriu fa de Laia una heroïna moderna, víctima i alhora propagadora del mal, i en converteix la història en una metàfora de la lluita entre l’individu i les forces de la natura i la societat. La novel·la és també un retrat coral del poble i dels seus habitants, amb una mirada crítica i compassiva cap als personatges més degradats.
1934-38. Stendhal, L'Abadessa de Castro.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 20, traducció: Sebastià J. Arbó, portada i gravats: Fermí Altimir.
L'abadessa de Castro (1839) és una novel·la breu que Stendhal inclou a les Cròniques italianes, i que narra la tràgica història d’amor entre la jove noble Elena Campireali i el bandoler Juli Branciforte. L’obra se situa a la Itàlia renaixentista, concretament a l’any 1589, en un context de conflictes socials i religiosos, i fa servir lo recurs literari del "manuscrit trobat", cosa que li dóna un to de crònica històrica. Lo relat comença amb la descripció de la societat florentina i aviat se centra en l’amor impossible entre els dos protagonistes, separats per la diferent posició social: Elena, filla d’una família aristocràtica, i Juli, fill de bandolers. Malgrat los obstacles, viuen una passió intensa i imprudent, marcada per la fatalitat i la transgressió de les normes socials i religioses del moment.
L’amor entre Elena i Juli los porta a desafiar la família, l’Església i la societat, i desencadena una sèrie d’esdeveniments dramàtics: fugides, persecucions, traïcions, violència i, finalment, la tragèdia. Elena, obligada per la seva família, ingressa en un convent i n'esdevé abadessa, però ni així pot escapar del seu destí tràgic. Loss personatges, moguts per passions extremes, arriben a cometre actes desesperats i cruels, justificats en nom de l’amor. Stendhal ens proposa de reflexionar sobre la força de les passions, la hipocresia social i la idea romàntica que l’amor justifica qualsevol acció, per més irracional o destructiva que sigui. L’obra destaca pel seu estil precís i elegant, la profunditat psicològica dels personatges i la capacitat de convertir una trama senzilla en un relat intens i commovedor.
1934-38. Mark Twain, El disc de la mort.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 21, traducció: Sebastià J. Arbó, portada i gravats: Fermí Altimir.
Relat ambientat a l’Anglaterra d’Oliver Cromwell. Tres coronels han desobeït una ordre en batalla i són condemnats a mort. Per decidir quin dels tres serà executat, Cromwell proposa que la sort decideixi: una criatura innocent, sense saber-ho, haurà de repartir tres discos (fitxes), dos de blancs i un de vermell; qui rebi el disc vermell serà condemnat. La nena escollida per fer-ho és Abby, la filla d’un dels coronels. Sense saber les conseqüències, ella lliura el disc vermell —lo més bonic, segons lo seu criteri infantil— al seu propi pare. Quan s’adona del que ha passat, es desespera i suplica al Lord Protector la llibertat del seu pare. Com que la petició de la nena commou Cromwell, aquest decideix perdonar el coronel i alliberar-lo, posant fi a la tragèdia amb un gest d’humanitat. El conte és una reflexió sobre la innocència, lo destí i la crueltat de la guerra, i mostra com l’amor i la innocència d’un infant poden canviar fins i tot les decisions més severes.
1934-38. Nicolai Gògol, L'inspector.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 22, traducció: Carles Riba, portada: Morató.
L’inspector (1836) és una comèdia satírica ambientada en una petita ciutat de províncies de la Rússia tsarista. La trama s’inicia quan el governador i els principals funcionaris del poble reben la notícia que un inspector del govern arribarà d’incògnit per avaluar-ne la gestió. Espantats per la seua pròpia corrupció i males pràctiques, entren en pànic i intenten maquillar la realitat i subornar l’inspector per evitar represàlies. Enmig d’aquesta confusió, confonen un jove funcionari insignificant i endeutat, Khlestakov, amb el temut inspector. Khlestakov, qui, adonant-se de la situació, es deixa portar per la situació engayosa i aprofita per rebre diners, favors i adulacions de tots los alts càrrecs del poble, amb suborns i proeses fictícies. Fins i tot la dona i la filla del governador intenten seduir-lo. Quan la farsa arriba al seu punt àlgid, Khlestakov marxa de la ciutat amb tot lo que ha obtingut. Just aleshores, arriba la notícia de l’arribada del veritable inspector, cosa que deixa los funcionaris en estat de xoc i ridiculitzats per la pròpia estupidesa.
L’obra és una crítica corrosiva a la corrupció, la hipocresia i l’estupidesa de l’administració pública, i una sàtira universal sobre la natura humana i el poder.
1934-38. Joan Oller i Rabassa, Quan mataven pels carrers.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 23.
A partir d'aquest número, s'hi va canviar lo disseny de la portada i va engongir-se un pèl la mida del llibret (12x17 aprox). Es tracta d'un dels primers formats de butxaca, que havia de contribuir a la difusió literària entre el gran públic.Quan mataven pels carrers (1930) és la novel·la més coneguda d'aquest autora i se centra en el període convuls del pistolerisme a Barcelona, especialment entre 1917 i 1923. L’obra retrata l’impacte social i personal de la violència als carrers de la ciutat durant els anys de lluites obreres, enfrontaments entre sindicalistes de la CNT, pistolers de la patronal (Sindicat Lliure) i la repressió policial (espanyola).
La novel·la descriu una Barcelona industrial en crisi, marcada per l’arribada massiva de nouvinguts, la inestabilitat política i la confrontació social. Oller mostra com la violència, els assassinats i la por esdevenen part de la vida quotidiana, amb repercussió tant sobre la classe obrera com la burgesia. L’autor utilitza una òptica realista per narrar els fets i reflectir la perplexitat i impotència de la societat davant l’onada de crims i atemptats que sacsegen la ciutat. Lo llibre inclou també reculls d’acudits de premsa de l’època, que aporten una visió irònica i crítica sobre la situació, i ajuda a entendre l’impacte i la memòria col·lectiva d’aquells anys de violència, amb una mirada crítica cap a tots els actors implicats i una voluntat de retratar la complexitat i el drama d’aquell període.
La novel·la descriu una Barcelona industrial en crisi, marcada per l’arribada massiva de nouvinguts, la inestabilitat política i la confrontació social. Oller mostra com la violència, els assassinats i la por esdevenen part de la vida quotidiana, amb repercussió tant sobre la classe obrera com la burgesia. L’autor utilitza una òptica realista per narrar els fets i reflectir la perplexitat i impotència de la societat davant l’onada de crims i atemptats que sacsegen la ciutat. Lo llibre inclou també reculls d’acudits de premsa de l’època, que aporten una visió irònica i crítica sobre la situació, i ajuda a entendre l’impacte i la memòria col·lectiva d’aquells anys de violència, amb una mirada crítica cap a tots els actors implicats i una voluntat de retratar la complexitat i el drama d’aquell període.
1934-38.Gerard de Nerval, Sílvia i Aurèlia.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 24, traducció: Feliu Elies i Josep Janés i Oliver.
Dues obres fonamentals de Gérard de Nerval, publicades conjuntament en català, cadascuna a càrrec d'un dels traductors.
Sílvia (1853)
Novel·la curta que forma part de Les filles du feu. L’obra narra, amb un to nostàlgic i evocador, els records d’amor de joventut del narrador a la regió de Valois. Sílvia representa l’amor idealitzat, la puresa i la felicitat perduda de la infantesa i l’adolescència. El relat contraposa la senzillesa i la innocència de la vida rural amb les desil·lusions i les complexitats de la vida adulta i urbana. Sílvia esdevé el símbol d’un temps irrepetible i d’un amor impossible, marcat per la distància i el pas del temps.
Aurèlia (1854)
Última obra de Nerval i una de les més personals i innovadores del romanticisme francès. Es tracta d’una narració onírica i autobiogràfica que descriu el descens del protagonista als abismes de la bogeria, motivat per la pèrdua de l’amor ideal (Aurèlia). L’obra barreja realitat i somni, vida i deliri, i explora la frontera entre la raó i la follia. Nerval hi reflexiona sobre la mort, la recerca del sentit de l’existència i la possibilitat d’una redempció espiritual a través del sofriment i l’amor. Lo text es caracteritza per una prosa poètica, plena d’imatges simbòliques i visions fantasmagòriques, i anticipa temes que seran centrals en el simbolisme i el surrealisme. En moments d'al·lucinació es llança a un viatge mental a través del temps i l’espai: evoca civilitzacions extingides i futures, assisteix a l’alba de l’univers i descriu l’evolució de la Terra, tot dissolent els límits entre realitat i somni.
1934-38. Cyrano de Bergerac, Viatge a la lluna.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 25, traducció: Martí de Riquer.
Viatge a la Lluna (títol original: Histoire comique des États et Empires de la Lune, 1650) és una novel·la satírica i d’aventures considerada una de les primeres obres de ciència-ficció. Cyrano hi narra en primera persona el seu sorprenent viatge a la Lluna, on hi arriba després d’intentar diversos mètodes fantàstics per enlairar-se: des de flascons de rosada fins a màquines de ferro impulsades per imants i coets.
Un cop a la Lluna, lo protagonista descobreix un món poblat per éssers extraordinaris, amb costums i valors molt diferents als de la Terra. Per exemple, allà la noblesa es mesura per la mida del nas i els habitants caminen a quatre potes, de manera que confonen Cyrano amb un estruç. Lo viatge serveix d’excusa per satiritzar la societat, la religió i la ciència del seu temps, tot defensant el pensament lliure i materialista, i qüestionant dogmes com la immortalitat de l’ànima o la creació divina.
A la Lluna, Cyrano manté converses filosòfiques amb personatges com lo dimoni de Sòcrates, que li expliquen visions alternatives sobre l’univers, l’ètica i la naturalesa humana. L’obra combina humor, fantasia i crítica social, per tal de posar en dubte els principis d’autoritat i proposar la raó com a guia per a la recerca de la veritat. En definitiva, aquesta obra del segle XVII és una sàtira lúcida i imaginativa sobre la condició humana, la ciència i la societat, que anticipa molts dels temes de la ciència-ficció moderna.
[2246] La «Biblioteca Lleidatana», la nostra primera col·lecció editorial
.jpg)
.jpg)
.jpg)
b.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)