Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua i Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua i Literatura. Mostrar tots els missatges

20250830

[2700] L'Onze de Setembre de 1714 explicat a la canalla

 

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Portada de la revista infantil i juvenil, en el número dedicat a la resistència catalana a les tropes borbòniques. 

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Rafel Casanova cau ferit defensant la llibertat de Catalunya al baluard del portal Nou barceloní.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Los antecedents que portaren a la guerra.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
L'inici del setge al Cap i Casal de Catalunya.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Los consellers de la ciutat al Saló de Cent.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Lo setge de Barcelona. La defensa fou encarregada al general Villarroel. 

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
La caiguda del Conseller en Cap, en Rafel Casanova.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Lo discurs del Conseller en Cap: «devien sacrificar-se les vides ans que assentir a capitulació de cap mena amb l'enemic, i, per tant, continuar invariablement en sa defensa, no escoltant cap llei d'acomodament, capitulació o promeses de l'enemic, deliberant que cal mantindre's sia fins que no reste una gota de sant que vessar a sos habitants perquè mai puga la violència enemiga triomfar de cors tan generosos que estimen més lo sacrifici de llurs vides que la ignominiosa esclavitud de veure's subjectes a qui no pot dominar amb raó, justícia i equitat».

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Los exèrcits contenents. 

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Soldat de cavalleria catalana. 

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
L'assalt final a la ciutat.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
La Torre dels Ocells de l'església de Sant Pere de les Puel·les fou un punt de foc de fuselleria dels defensors de la ciutat. 

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
La defensa heroica de les muralles de la ciutat.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Fulls de la Història de Catalunya», Antoni Rovira i Virgili.
«La Caiguda de Barcelona».
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Lo general Villaroel ordena el toc de parlament. Al dia 13, les tropes dels Borbons invasors se fan amb lo domini de la capital, «els habitants de la qual, amb una admirable grandesa d'ànima, es posaren tot seguit a treballar en les feines quotidianes, esperant que un dia, en els temps a venir, Barcelona i Catalunya recobrarien les llibertats perdudes». Com després de l'1-O de 2017.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Les grans figures del setge», Francesc Curet.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Repàs biogràfic a la figura del Conseller en Cap, Rafel Casanova i Comes.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Les grans figures del setge», Francesc Curet.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Com lo Conseller en Cap fou amagat al Convent de la Mercè per recobrar-se de les ferides sota nom fals.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Les grans figures del setge», Francesc Curet.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
La casa pairal de Rafel Casanova a Moià.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Les grans figures del setge», Francesc Curet.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
L'autògraf de Rafel Casanova. 

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Les grans figures del setge», Francesc Curet.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Retrar del general Antoni de Villaroel.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Les grans figures del setge», Francesc Curet.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Biografia del general Villarroel.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Les grans figures del setge», Francesc Curet.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Església parroquial de Sant Boi, a on serà enterrat lo Conseller en Cap, temps a vindre. 

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«Les grans figures del setge», Francesc Curet.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Biografia de Sebastià Dalmau i Huguet, un dels prohoms que finançà les tropes catalanes, que hagué d'exiliar-se a Viena, a on morí.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«La Ciutadella», Francesc Curet.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Lo fort militar que havia de doblegar la voluntat dels barcelonins.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«La Ciutadella», Francesc Curet.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
La ciutadella durant les obres d'enderrocament.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
«A baix la Ciutadella!» (1862), Víctor Balaguer.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
«Recordant la Ciutadella!», Àngel Guimerà.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
«L'homenatge anual a Rafel Casanova»,
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
Record de la multitudinària primera manifestació de 1901, i retrat de la trentena de detinguts de la primera ofrena a l'estàtua del Conseller en Cap, a partir de la qual nasqué l'homenatge anual a la seua figura, i posteriorment la nostra Diada Nacional.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).
«A Felip Quint», Frances Mateu.

1921. L'Onze de Setembre de 1714.
Revista «La Mainada», núm. 14, de 9 de setembre (ARCA-BNC).



Posted by
Labels: , , ,

20250823

[2697] Dels noms del verd

Dels colors del verd, etimologia.
(mapologies.com).
Lo verd i lo groc, sempre a tocar en la natura.

Dels colors del verd, etimologia.
(mapologies.com).
Lo color verd és un color bessó, sí, del color groc. L'arrel indoeuropea *ghel- (lluir, brillar) va ser emprada antigament per anomenar colors relacionats amb la llum i el groc, però també en determinades llengües el verd: a les llengües eslaves lo mot verd comparteix la mateixa arrel que groc. Sembla que fa una dècada de mil·lennis o més, no hi havia gaire necessitat de diferenciar aquests matisos de lluïssor de l'àmbit natural. L'albanès n'és un exemple clar: va agafar l'arrel del llatí galvinus 'groc' per al color verd (gjielber), i l'arrel llatina del verd (viridis), per al groc (verdhe).
En canvi, a les llengües romàniques, lo mot deriva del llatí VIRIDIS, que tenia lo significat de verd, però també se relacionava amb les nocions de vigor i creixement, per relació amb la verdor natural de les plantes que creixen i són plenes de vida. Sembla que també en los allunyats temps de l'indoeuropeu, aquest viridis compartia arrel amb vir, virilis, nocions que remeten a la joventut i la virilitat masculina, com la fruita verdosa, a punt de la groguenca maduració. En les llengües germàniques, l'arrel fora compartida amb la noció del verb créixer, p.ex. ang. to grow.


Color verd, Joan Coromines (DECLC).
L'adjectiu VIRIDIS fou en llatí d'una sola terminació i així també en la nostra llengua medieval, encara a finals del segle XV. Només lo francès, l'occità i lo català l'han convertit en adjectiu amb forma també femenina en la llengua moderna. 

Dels colors del verd: julivert.
Etimologia: Del llatí vulgar *jolium viride ‎(literalment «jull verd»), des del segle XIII. 
La tradició escrita l'ha fixat amb -t final, que és com se pronuncien totes les oclusives finals. 
Lo nom del color, però, s'hagué de circumscriure a la norma del derivat quan l'oclusiva ve després de consonant: sord-sorda, sort-sortós, verd-verda. Encara que és tema per a una altra ocasió, aprofito per dir que no me sembla la millor solució ortogràfica. Lo nostre seny ordenador, Mestre Fabra, ho feu amb precisió de científic, però la llengua sobrepassa normes i ciència: des de fa segles, invariablement a tot lo domini, les oclusives s'han ensordit: no calia passar a escriure'n algunes amb la grafia de la sonora (entre les quals verd o Puigverd o collverd). Com dic, no m'hi embolico més, per ara.
Verd malaquita.
Verd maragda.
Verd auliva.
Verd o blau turquesa.
Dels colors del verd, etimologia.
La llista dels tons de verd és prou àmplia: des del verd oliva al maragda, cadmi, malaquita, al turquesa, que per a molts és verd blavós i per a d'altres, blau verdós.

Dels colors del verd, etimologia.
Verdolaga.
Malgrat la falsa aparença, la verdolaga, habitual dels nostres jardins, que ja no mengem i considerem mala herba, no deriva de verd:
«Pres del mossàrab *berdolaca (testificat en les variants bardilàqa i barduqàla), que per la seva banda prové del llat. portulaca id., derivat de portula ‘porteta’, a causa de l’opercle que presenta la llavor capsular d’aquesta planta, en forma de porta», amb primera documentació al segle XIII, en text d'Arnau de Vilanova (Joan Coromines, DECLC).


«D'on venen els colors?»
(Català per ser feliç, enllaç).
A la segona mitat del segle XX, per contrast amb la negror i grisor de la contaminació de la revolució industrial, i directament lligat amb la idea de vida i renaixement, sorgeix la ideologia ecologista, que adopta el verd com a element distintiu. La que havia de ser revolució verda ha derivat en un postureig polític generalitzat, en què els partidaris prediquen transformacions econòmiques, productives, socials i de tota mena, que no practiquen o només en petits detalls, ací i allà. 

Com que no acabaríem mai, direm que l'expressió verd pot indicar el to sexual d'un escrit, frase, acudit, llibre, pel·lícula, etc (un vell verd, un xiste verd, una pel·lícula verda, eren expressions habituals a finals del segle XX, ara molt més escasses). Així mateix, lo fem anar per denotar que alguna cosa o a algú li falta maduresa: està verd, és més verd que una ceba... 
I en los afers del cor, recordeu que si us agrada el color verd, l'amor s'hi perd.



Posted by
Labels: ,

20250808

[2694] Centenari dels primers campaments a les Valls d'Àneu: lo campament «Pompeu Fabra»

Campaments Fabra
Autor: Ignasi Arnalot i Sansa (AFCEC).

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Lo primer campament als termes de Gil (Isil) i Alòs s'hi establí al 1924. Abans, només s'hi havien vist les tendes del Príncep de Mònaco, durant los anys de la Gran Guerra. La idea havia nascut un estiu abans, i durant tot l'any se n'emprengué la planificació.
Lo Càmping Club de Catalunya fou la «primera entitat esportiva de la península Ibèrica dedicada a l’acampada. Fou fundada el 1924, vinculada al Centre Excursionista de Catalunya. Promogué intensament les activitats d’acampada i patrocinà, entre altres, el primer aplec internacional, a Valldoreix, amb el Camping Club of Great Britain and Ireland, i els campaments generals de Catalunya, organitzats del 1931 al 1935» (enciclopèdia.cat). Més que no pas per a infants, eren per a joves, més aviat granadets, que diríem.

A la pàgina del CEC, s'hi esmenta que «d’ençà de la creació de la Secció d’Esports de Muntanya el 7 d’agost de 1908, es pot dir que l’acampada esdevé imprescindible per fer activitats a muntanya; grups de socis fan excursions de diversos dies al Pirineu utilitzant l’acampada fixa o itinerant. A partir de 1918 aquesta secció organitza aquestes excursions col·lectives que ja anomenem Campaments Socials d’Alta Muntanya. Els indrets escollits són de difícil accés en ple Pirineu, calien cavalleries per dur el menjar i el material d’acampada. La durada del campament de 8 a 15 dies, en torns algunes vegades. L’assistència hi oscil·lava entre 20 i 30 acampadors. El 1934 la Secció d’Esports de Muntanya passa a dir-se Secció de Muntanya. Així arribem al campament de 1936 a la Vall d’Estós on es requisa tot el material, esclata la guerra civil espanyola. La represa fou el 1941 amb el campament a Sant Maurici i Peguera, i ja amb continuïtat es realitzaren fins el 1974.
«Mereix esmentar-se que entre els anys 1924-1933, es feren unes acampades per l’alt Àneu de la mà dels germans Pere, Ignasi i Xavier Arnalot Sansa, a les quals assistia el Mestre Pompeu Fabra, anomenats Campaments Arnalot, a partir de l’any 1927 s’anomenen Campaments Fabra» (enllaç).

De les primeres colònies urbanes per a infants a Barcelona, se’n té constància des de l’any 1893. Aquestes primeres colònies van ser organitzades per la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, i van tenir un caràcter assistencial, dirigides als infants més pobres i necessitats de les escoles de la ciutat, amb 671 infants que van participar en aquesta experiència i que van anar a viles com les Corts o Sarrià.
A més, a partir de l'any 1906 l’Ajuntament de Barcelona també va començar a organitzar colònies escolars i va consolidar-ne la pràctica. Durant les dècades següents aquest tipus d'activitats es va estendre a altres poblacions catalanes. Aquestes primeres colònies tenien un fort component social i sanitari i amb lo temps van evolucionar cap a un model més educatiu i d’oci per a la infància.

Al Pirineu, les colònies infantils a la Vall Fosca, iniciades l’any 1917, són un exemple destacat de les colònies organitzades amb finalitats educatives i sanitàries per l’Ajuntament de Barcelona amb la col·laboració de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que en aquell moment era propietària de la Central Hidroelèctrica de Cabdella. L'empresa n'assumí les despeses de viatge i estada de 25 nens i mestres, i fins construí i tot un edifici específic per a les colònies. 
El mestre Artur Martorell, que tenia 23 anys i aplicava pedagogia de l’Escola Nova, va ser lo director d’aquestes colònies i va deixar memòries del dia a dia i del mètode educatiu que s’hi aplicava, que combinava la cura de la salut amb una voluntat pedagògica clara. L’objectiu de les colònies era que els infants no només fessin salut, sinó que també experimentessin un procés educatiu i d’autonomia dins un entorn natural, amb activitats esportives, jocs i una dieta adequada. Aquestes colònies van ser les primeres i un precursor d’un moviment més ampli d’estades infantils d’estiu a Catalunya. Actualment, el Museu Hidroelèctric de Cabdella conserva i difon la memòria d’aquestes colònies amb una exposició que recull la història, les vivències i l’evolució d’aquestes pràctiques pedagògiques i socials des de 1917 fins avui (enllaç).

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Des d'Alòs d'Àneu (d'Isil) s'inicià aquesta nova i moderna aventura, i «ens engeràrem plens de joia devers el campament. Era un dia del mes de juliol».

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Lo ruquet amb què pujaven los materials, amb lo gran pendent, perdé la càrrega i tot caigué a terra, l'animal també. «El ruquet fou invitat amablement a aixecar-se amb la càrrega, però declinà la invitació»... fins al cap d'una bona estona. S'arribà a l'emplaçament triat a posta de sol.

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Sense sacs de dormir, encara no inventats, «aquesta funció fou realitzada sobre la samarra, matalàs de pells que usen els pastors de la muntanya del Pallars. A més, unes mantes de llana». Aquesta estada durà tres dies. L'any següent, al 1925, lo campament augmentà de participants i de tendes plantades. La tria del lloc d'acampada és una part fonamental per a l'èxit de l'experiència: «fugírem dels arbres i de les comes alteroses o mullades; però cal encara tenir en compte que els terrenys fangosos i les petites estanyoles d'aigües mortes siguin prou allunyats del campament, si ho vol evitar el greu inconvenient dels mosquits». Molèstia que compensaren amb la pesca de truites: «De llavors ençà la canya i altres estris de pescar no han mancat més al nostre campament».

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Imatges del Campament Fabra al pla o planyic de la Trapa, a Espot.

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Imatges del Campament Fabra al pla o planyic de la Trapa, a Espot.

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Lo tercer campament, al 1926, fou muntat al ras de Bonabé, a on lo fort vent en feu de les seues. Lo veïnatge amb un guarda de vaques los fou nutritivament molt profitós. Aquell any assajaren «la taula de menjar, i els seients complementaris. La taula i els seients tenen un muntatge igual: quatre petges de branca de pi, una taula a sobre i quatre claus».

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
L'estiu del 1927 lo campament s'instal·là a Marimanya, a la banda aranesa, i s'hi va afegir lo Mestre Fabra, «que hi aportava un gran prestigi, una aguda sensibilitat per les belleses del paisatge, pràctica excursionista inveterada, un nom gloriós, i un bon humor jovenívol que s'entossudeix a acompanyar-lo anys enllà». Aquell any també comptaren amb pots de llet condensada i de conserves. Fins i tot s'atreviren amb un corder a l'ast!

Pompeu Fabra als Campaments Fabra
Autor: Ignasi Arnalot i Sansa (AFCEC).

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Arribats al 1928 i escampada la notícia del campament, lo campament augmentà de participants i se traslladà a la vall de Sant Maurici, a Espot, amb «cuiner professional dut de Barcelona i la màquina de filmar que portà l'amic Bordàs, excel·lent fotògraf... El sistema de dormir ja havia estat canviat, amb la substitució de les antigues samarres pels catres plegables».

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Lo campament adoptà normes, però res d'un reglament escrit, sinó que constà de dos enunciats cabdals:
a) Tothom farà allò que li plagui.
b) Tothom està obligat a complir estrictament i amb el major zel l'extrem anterior.
Lo campament passà a dir-se Campament Fabra. L'evolució, progrés i afermament d'aquesta iniciativa campista ja no tingué aturador. 

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Entre altres participants, llavors joves, esdevinguts il·lustres amb els anys, hi hagué lo nostre mestre etimòleg Joan Coromines.

Imatges en vídeo del Campament Fabra, filmades per Francesc Bordàs i Salelles (enllaç).

Als anys 70s i 80s del segle passat, encara generalment, si més no a la plana lleidatana, en dèiem majorment campaments. Amb lo canvi de segle, també se'n va modernitzar la denominació, i ara la canalla van de colònies. Com diu lo DCVB: Conjunt de persones (estiuejants, escolars, etc.) que passen una temporada a un lloc que no és el de llur residència habitual. «Han fundat dues colònies escolars».

Pompeu Fabra als Campaments Fabra
Autor: Ignasi Arnalot i Sansa (AFCEC).

 [2073] Albert I de Mònaco a les Valls d'Àneu


Quinalafem.blogspot.com 

Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)