Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua i Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua i Literatura. Mostrar tots els missatges

20200330

[2110] Dels golfos i la frontissa, per traure'ns de polleguera

De golfos i pollegueres.
Molt pocs dels mortals hauríem lligat el mot polleguera com a derivat de polze. Per això ens calen els grans lingüistes. La primera documentació del mot recula fins al Curial, s. XV: «si lo dit Curial, tenint los genolls ficats a la polleguera de la porta de la cambra de la Güelfa...», i en l'expressió figurada d'indignar, exasperar-se, 'traure de polleguera', amb un testimoni ja a principi del s. XVII, segons Coromines. Derivat del llatí POLLICARIA, que al seu torn fora un derivat de POLLEX, 'polze, dit gros', igual que també en derivarien els noms dels pollegons de les forques (i de les muntanyes) i de les polleganes o arades antigues per llaurar.

I pel que fa al mot golfo, substantiu, eh? Doncs prové del grec on volia dir «clavilla o pern que uneix parts d'un objecte (en particular d'una nau), 'juntura o articulació', per conducte del llatí GOMPHUS, del qual prové igualment el fr. gond (quasi sempre en plural, fr. antic gonz, i d'aquest es prengueren el cast. gonce, gozne, i portuguès gonços), i el diminutiu català antic i dialectal galfonsgofons, occ. go(n)fon; la forma, però, del català modern, que també és ja antiga, no està ben explicada, i és possible que surti d'un diminutiu llatí *GOMPHULUS, d'on gómfo(l)s i *gólfons per metàtesi, reduït després a golfos». 

Sobre aquest darrer pas explica que «per aquell temps ja tendia a generalitzar-se homes en lloc d'hòmensases per àsenstermes, marges, coves per còvens (també a les Illes es degué dir algun temps hòmons i còvons, abans d'arribar a homos i covos com avui), i per tant la vida de *gólfons pogués ser ben curta, tot seguit reemplaçat per golfos, de terminació no tan excepcional». Tot i que aquesta explicació no casa amb el manteniment dels plurals en -ns en el nostre dialecte, a on s'han mantingut fins avui, ja en recessió.


De golfos i pollegueres.
Això ens explica Coromines, que afegeix que «ja antigament és la forma golfos la més ben documentada i més freqüent» des del segle XIV. I que «golfos és igualment la forma general en totes les fonts més modernes... És, en efecte, la forma que segueix essent usual a tot el Principat (llevat de l'extrem NO.) i incloent-hi el Camp de Tarragona i fins les Marques d'Aragó (Benavarri i Matarranya, desbordant àdhuc el límit lingüístic)».

Malgrat aquest ús popular extens en el temps i en el territori, el mot golfos ha sigut bandejat sovint de la llengua estàndard, a on només hi trobem frontissa (mot també ben antic) per tot arreu. Ja ens n'avisa el mestre etimòleg: «Per al lingüista no nego que la forma golfos és una mica estranya i no sorprèn que aqueixos filòlegs antiquats i simplistes vulguin desembarassar-nos-en». A les Illes, la forma històrica i encara persistent és galfons, almenys a «Menorca i Mallorca, si bé amb la vocalització gaufó». 

Continua: «Lu galfó... fins a l'Alguer... I així reapareix en el Nord-Oest del Principat. Ja és vell a l'Alt Pallars, almenys a la Vall d'Àneu..., general des de la Vall Ferrera i Cardós... fins a la de Barravés, i allí ho diuen més en singular lu galfó, que, com em precisaren a Àreu i Farrera, de les dues peces dels golfos és la que té el piu o espiga que es fica en l'altra..., és a dir, el significat que deu ser etimològic fins en grec si prestem atenció al fet que el mot significava alguna cosa com 'dent', des de l'indoeuropeu». A Eivissa s'hi recullen tant galfó com gafó, «forma que coincideix amb la benasquesa, occitana i rossellonesa... gofons», sense la l, per tant. 

Encara hem d'afegir que, com a verbs, existeixen engolfar i desengolfar, que són l'acte de posar o traure els golfos d'una porta o finestra.
De golfos o frontisses.
I encara, quina diferència hi ha d'un golfo a una frontissa? Doncs que aquest darrer, antigament frantissa, derivat de frant, participi de l'antic verb frànyer, 'trencar' (derivat del llatí FRANGERE), tenia el sentit de peça «doblegadissa, plegable, pròpiament frangible o apta per ser partida en dos», que canvià la per la «per la interpretació popular que hi veia unió de dues peces que es feien front l'una a l'altra». A més, «degut a la desaparició del verb frànyer, frant, en la llengua popular, el derivat frantissa es quedà en la nostra llengua sense el cap de família, d'on la metacedeusi [canvi de família lèxica] que l'incorporà exteriorment a la família de front». Per tant, només parcialment era sinònim de polleguera o golfos, però l'abandó modern d'aquests mots, per pagerols i malsonants, ha convertit aquests darrers decennis la frontissa en la reina de les subjeccions de portes i finestres.

De golfos pocavergonyes.
Però i l'ús de golfo referit a una persona vaga? Doncs en el català modern és un castellanisme. En la llengua dels nostres veïns carpetovetònics, el mot golfo és «probablemente derivación retrógada del antiguo golfín 'salteador, facineroso, bribón', y éste seguramente aplicación figurada de golfín 'delfín, pez carnívoro', por las cualidades que el vulgo atribuye a este cetáceo, quizá por la aparición brusca del salteador, comparable a la del delfín que salta fuera del agua». Afegeix Coromines (DCECH) que les derivacions regressives solen ser freqüents en mots d'argot. 

A l'EM el mot golfín fora a Castella mot molt viu i popular. Encara que, ves per on, «por primera vez se mencionan los golfins h. 1290 en la Crónica catalana de Desclot, pero con referencia a Castilla, y más precisamente a Sierra Morena: 'aquelles gents que hom apella Golfins són castellans e salagons, e gents de profunda Spanya, e son la major partida de paratge. E per ço com no han rendes... fugen de llur terra amb llurs armes. E així com a hòmens que no saben altre fer, venen-se'n en la frontera... e així aquelles gents prenen crestians e serraïns, e estan-se en aquells boscatges, e aquí viuen, e són grans gents e bones d'armes, tant que el rei de Castella no·n pot venir a fi (148)». O sigui que el golfo, entès com aquell personatge que no fot brot, a banda de saltejador i 'bribón' (no cal que sigui rei, però, tot i les notícies actuals sobre golfos reials), és un castellanisme en el català actual, però que provindria d'un catalanisme del castellà medieval. 

Ho heu entès, fàcil oi? No em negareu que és tan bo com una novel·la policíaca, això de l'etimologia, sobretot quan ens l'explica el nostre gran Coromines!

20200324

[2107] La mítica col·lecció de «La Cua de Palla» pedroliana, més

Anys 1960. Col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62.
La imatge inconfusible de la col·lecció, i l'eslògan arrodolinat que el màrqueting de l'època posà en circulació:
«No falla! Una novel·la de la Cua de Palla».

El mateix Manuel de Pedrolo, en reflexionant a «Serra d'Or» (núm. 149, 1972) sobre l'atzucac de la col·lecció l'aprofitava per a l'article titulat «Què falla en la Cua de Palla?» Resposta resumida: doncs que el públic no estava preparat ni per llegir en català ni encara menys en aquest gènere, novedós i mot urbà, en aquella Catalunya prostrada que tot just encarava la segona llarga meitat de la llarga postguerra.
1980. Isidor Cònsul, «A propòsit d'uns aniversaris»,
«AVUI», d'1/2 de gener (Arxiu Girona).

(Cliqueu a la imatge per llegir amb més resolució)
Recorda l'articulista bellputxenc com l'any 1929, ara ha fet noranta anys, Dashiell Hammet, «antic detectiu de l'agència Pinkerton, militant comunista, escriptor i alcohòlic» iniciava el gènere que s'ha conegut com de novel·la negra, amb l'obra «Red Harverst /Collita roja», just al començament de la llei seca, el gangsterismei la Gran Depressió nord-americana. També aquell any 29, el periodista belga i escriptor en francès Georges Simenon donava vida a la saga del comissari Maigret de la policia judicial francesa. La seua aparició representà la modernització de les novel·les precedents que des del segle XIX s'havien conegut com a 'novel·les problema', entre les quals les obres narratives de Poe o Conan Doyle amb son Sherlock, o la més contemporània Agatha Christie, de la qual mai no se'n publicà res.

La gran novetat d'aquest evolucionat gènere narratiu fou que crearen «un món d'acció i violència que embolica en un mateix criteri de conducta moral els detectius i els malfactors que persegueixen». Hammet ens presenta el detectiu hard-boiled, de caràcter dur, «amb una actitud crítica i realista del fet delictiu i dels condicionaments sociològics i polítics que el fan possible». Simenon, més tradicional i allunyat de la violència institucional, és més aviat un «funcionari petit burgès», però que segueix els seus mètodes calmats però de profund coneixement de la vida i miracles de víctimes i sospitosos dels casos criminals.
Enllaça l'articulista aquest aniversari amb el de l'any 1969, any de la desaparició de «La Cua de Palla», la col·lecció de les millors novel·les de suspens del món. «A desgrat que ho pogués semblar, l'eslògan publicitari no era gens hiperbòlic». En aquell any 1980 es coïa la reaparició de la col·lecció, que ho faria al 1981, ara com a «Seleccions de la Cua de Palla».
1966. Col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62.
«La Vanguardia», 10 de març.
Noteta publicada al diari barceloní, amb la qual el règim es rentava la cara amb una mà mentre minoritzava l'ús de la llengua amb l'altra (a on hi tenia el bastó). Diu que la col·lecció «constituye un elemento eficaz en la introducción a la lectura en nuestra lengua». Això mateix indica què va fallar amb la gran col·lecció negra: la violència, els crims, els morts... això no podia ser matèria per començar a llegir en una societat encara rural i puritana.

És curiós que ja s'hi parla, any 66, de primera etapa. I que la segona començava amb «La Dama fantasma», núm. 33. Els problemes per a la col·lecció, doncs, foren constants. Després d'una arrencada potent de trenta títols en un any i mig, entre l'any 65 i 66, la publicació s'alentí i titubejà, i sortosament anà fent durant tres anys més en què es publicaren l'altra trentena llarga de títols restants. En aquesta segona tongada, s'hi publicar majorment títols dels autors més coneguts, com Simenon, Le Carré, Hammet, Millar o Chandler, per veure si les vendes quallaven finalment.
1981. «No falla, la cua de palla!», Jaume Fuster.
Sobre la col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62.
«AVUI», 22 de maig.
(Cliqueu a la imatge per llegir amb més resolució)
«Ho he dit en algun altre lloc: La Cua de Palla és una de les millors col·leccions de novel·les de lladres i serenos... tenia, a més d'una selecció de títols agosarada i implecable (agosarada perquè suprimia alguns autors tradicionals -Christie, Queen, Van Dine, etc- o bé perquè n'incorporava uns altres encara poc coneguts a Europa -Macdonald, Le Carré...-». En el moment de la liquidació de la col·lecció, Ed. 62 ho fa «a preus autènticament populars (25 i 50 pessetes)», i llavors, oh miracle, «apareixen lectors com bolets i fins i tot col·leccionistes que paguen el doble... és allò que diem 'reeixir després de morir'». Dotze anys després, l'editorial reobriria la col·lecció, o més aviat la transformaria, com a «Seleccions de la Cua de Palla», sota direcció de Xavi Coma.


1981. «Reflexiones en amarillo y negro», Robert Saladriga.
Sobre la col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62.
«La Vanguardia», 14 de maig.
(Cliqueu a la imatge per llegir amb més resolució)
Confessa l'autor: «En ningún momento la colección logró su objetivo primordial de atraer el interés de nuevos lectores...»  Una oportunitat desaprofitada per a l'augment del lector en la seua llengua pròpia, en aquells anys difícils. També en critica el registre lingüístic d'alguns personatges de les obres, homes i dones de baixos fons, que parlaven de vos en els diàlegs que els traductors els havien versat. «Pero esa falta de elasticidad lingüística que revelan algunas de las versiones no veo que justifiquen el posible éxito o fracaso de la colección, como se intentó demostrar por parte de ciertos sectores». La mateixa cançó de sempre, que comença a fer pudor: sense cap espai de difusió social, els registres lingüístics literaris sempre són complicats d'afermar. Per això, l'autor demanava una repassada, una posada al dia, d'algunes d'aquestes versions.

1965. Manuel de Pedrolo, «Joc brut».
«La Cua de Palla», núm. 32, Ed. 62.   
➤➤

En tot el catàleg dels 71 títols de la primera etapa d'aquesta col·lecció, només s'hi inclogueren dos novel·les d'autors nostrats. D'autor nostrat, més ben dit, perquè totes dos foren de Manuel de Pedrolo. «Joc brut» i «Mossegar-se la cua». El gènere tenia poca o gens de tradició a les nostres lletres, i fou l'incansable escriptor segarrenc qui obrí foc. De l'aprenentatge sorgit de les traduccions fetes per a la col·lecció que ell mateix dirigia, i de la incansable i variada capacitat narrativa que mostrà, sorgiren aquestes primeres novel·les negres a la dècada dels seixanta. S'inicià, doncs, aquest gènere narratiu i a fe que ha tingut de llavors ençà insignes seguidors. Tot gràcies a la tasca i l'impuls de «La Cua de Palla»
1966. William Irish, «La dama fantasma».
«La Cua de Palla», núm. 33, Ed. 62.   ➤➤
1966. Georges Simenon, «El carreter de la providència».
«La Cua de Palla», núm. 34, Ed. 62.   ➤➤
1966. Albert Conroy, «Cap de turc».
«La Cua de Palla», núm. 35, Ed. 62.   ➤➤
1966. Ross Macdonald, «Experiència amb el mal».
«La Cua de Palla», núm. 36, Ed. 62.
   ➤➤
1966. Patricia Highsmith, «Clara també».
«La Cua de Palla», núm. 37, Ed. 62.
  ➤➤  
1966. Margaret Millar, «Un aire que mata».
«La Cua de Palla», núm. 38, Ed. 62.   ➤➤
1966. Mildred Gordon /Gordon Gordon, «En mans de l'F.B.I.».
«La Cua de Palla», núm. 39, Ed. 62.   ➤➤
1966. Gil Brewer, «Color de sang».
«La Cua de Palla», núm. 40, Ed. 62.   ➤➤
1966. John Le Carré, «Un crim de qualitat».
«La Cua de Palla», núm. 41, Ed. 62.   ➤➤
1966. Georges Simenon, «La nit de la cruïlla».
«La Cua de Palla», núm. 42, Ed. 62.   ➤➤
1966. Dashiell Hammett, «El falcó maltès».
«La Cua de Palla», núm. 43, Ed. 62.   ➤➤
1966. John Le Carré, «El mirall dels espies».
«La Cua de Palla», núm. 44, Ed. 62.   ➤➤ 
 
1966. Raymond Chandler, «La dama del llac».
«La Cua de Palla», núm. 45, Ed. 62.   ➤➤
1966. John Le Carré, «L'espia que tornava del fred».
«La Cua de Palla», núm. 46, Ed. 62.   ➤➤  
1966. Raymond Chandler, «La gran dormida».
«La Cua de Palla», núm. 47, Ed. 62.   ➤➤
1966. Georges Simenon, «El gos groc».
«La Cua de Palla», núm. 48, Ed. 62.   ➤➤
1967. Dashiell Hammet, «L'home flac».
«La Cua de Palla», núm. 49, Ed. 62.   ➤➤
1967. James Hadley Chase, «No hi ha orquídies per a Miss Blandish».
«La Cua de Palla», núm. 50, Ed. 62.   ➤➤
1967. Hillary Waugh, «L'assassí és del veïnat».
«La Cua de Palla», núm. 51, Ed. 62.   ➤➤
1966. Georges Simenon, «L'home de Londres».
«La Cua de Palla», núm. 52, Ed. 62.   ➤➤
1967. Alan Hunter, «Un assassinat, noi».
«La Cua de Palla», núm. 53, Ed. 62.   ➤➤  
1967. Georges Simenon, «L'ombra xinesa».
«La Cua de Palla», núm. 54, Ed. 62.   ➤➤
1967. Richard Unekis, «Persecució».
«La Cua de Palla», núm. 55, Ed. 62.   ➤➤
1967. Ed McBain, «El ritual de la sang».
«La Cua de Palla», núm. 56, Ed. 62.  ➤➤
1967. Horace McCoy, «Oi que maten els cavalls?».
«La Cua de Palla», núm. 57, Ed. 62.   ➤➤
1968. Manuel de Pedrolo, «Mossegar-se la cua».
«La Cua de Palla», núm. 58, Ed. 62.   ➤➤
1968. James Handley Chase, «Senyora, aquí teniu el vostre taüt».
«La Cua de Palla», núm. 59, Ed. 62.   ➤➤
1968. John Le Carré, «Trucada per al mort».
«La Cua de Palla», núm. 60, Ed. 62.   ➤➤
1968. James Handley Chase, «Els culpables tenen por».
«La Cua de Palla», núm. 61, Ed. 62.   ➤➤
1968. Georges Simenon, «Maigret i el client del dissabte».
«La Cua de Palla», núm. 62, Ed. 62.   ➤➤
1968. Dashiell Hammet, «Collita roja».
«La Cua de Palla», núm. 63, Ed. 62.   ➤➤
1968. Milton K. Ozaki, «Enquesta».
«La Cua de Palla», núm. 64, Ed. 62.   ➤➤
1968. Georges Simenon, «Signat Picpus».
«La Cua de Palla», núm. 65, Ed. 62.   ➤➤
1968. Bill S. Salinger, «Retrat en fum».
«La Cua de Palla», núm. 66, Ed. 62.   
1969. David Ely, «Substituts».
«La Cua de Palla», núm. 67, Ed. 62.   ➤➤
1969. David Ely, «Substituts».
«La Cua de Palla», núm. 68, Ed. 62.  ➤➤
1969. Sébstien Japrisot, «Adéu, amic».
«La Cua de Palla», núm. 69, Ed. 62.  ➤➤
1969. Thomas B. Reagan, «El cervell».
«La Cua de Palla», núm. 70, Ed. 62.   ➤➤
1969. Thomas B. Reagan, «El cervell».
«La Cua de Palla», núm. 71, Ed. 62. ➤➤