Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua i Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua i Literatura. Mostrar tots els missatges

20250823

[2697] Dels noms del verd

Dels colors del verd, etimologia.
(mapologies.com).
Lo verd i lo groc, sempre a tocar en la natura.

Dels colors del verd, etimologia.
(mapologies.com).
Lo color verd és un color bessó, sí, del color groc. L'arrel indoeuropea *ghel- (lluir, brillar) va ser emprada antigament per anomenar colors relacionats amb la llum i el groc, però també en determinades llengües el verd: a les llengües eslaves lo mot verd comparteix la mateixa arrel que groc. Sembla que fa una dècada de mil·lennis o més, no hi havia gaire necessitat de diferenciar aquests matisos de lluïssor de l'àmbit natural. L'albanès n'és un exemple clar: va agafar l'arrel del llatí galvinus 'groc' per al color verd (gjielber), i l'arrel llatina del verd (viridis), per al groc (verdhe).
En canvi, a les llengües romàniques, lo mot deriva del llatí VIRIDIS, que tenia lo significat de verd, però també se relacionava amb les nocions de vigor i creixement, per relació amb la verdor natural de les plantes que creixen i són plenes de vida. Sembla que també en los allunyats temps de l'indoeuropeu, aquest viridis compartia arrel amb vir, virilis, nocions que remeten a la joventut i la virilitat masculina, com la fruita verdosa, a punt de la groguenca maduració. En les llengües germàniques, l'arrel fora compartida amb la noció del verb créixer, p.ex. ang. to grow.


Color verd, Joan Coromines (DECLC).
L'adjectiu VIRIDIS fou en llatí d'una sola terminació i així també en la nostra llengua medieval, encara a finals del segle XV. Només lo francès, l'occità i lo català l'han convertit en adjectiu amb forma també femenina en la llengua moderna. 

Dels colors del verd: julivert.
Etimologia: Del llatí vulgar *jolium viride ‎(literalment «jull verd»), des del segle XIII. 
La tradició escrita l'ha fixat amb -t final, que és com se pronuncien totes les oclusives finals. 
Lo nom del color, però, s'hagué de circumscriure a la norma del derivat quan l'oclusiva ve després de consonant: sord-sorda, sort-sortós, verd-verda. Encara que és tema per a una altra ocasió, aprofito per dir que no me sembla la millor solució ortogràfica. Lo nostre seny ordenador, Mestre Fabra, ho feu amb precisió de científic, però la llengua sobrepassa normes i ciència: des de fa segles, invariablement a tot lo domini, les oclusives s'han ensordit: no calia passar a escriure'n algunes amb la grafia de la sonora (entre les quals verd o Puigverd o collverd). Com dic, no m'hi embolico més, per ara.
Verd malaquita.
Verd maragda.
Verd auliva.
Verd o blau turquesa.
Dels colors del verd, etimologia.
La llista dels tons de verd és prou àmplia: des del verd oliva al maragda, cadmi, malaquita, al turquesa, que per a molts és verd blavós i per a d'altres, blau verdós.

Dels colors del verd, etimologia.
Verdolaga.
Malgrat la falsa aparença, la verdolaga, habitual dels nostres jardins, que ja no mengem i considerem mala herba, no deriva de verd:
«Pres del mossàrab *berdolaca (testificat en les variants bardilàqa i barduqàla), que per la seva banda prové del llat. portulaca id., derivat de portula ‘porteta’, a causa de l’opercle que presenta la llavor capsular d’aquesta planta, en forma de porta», amb primera documentació al segle XIII, en text d'Arnau de Vilanova (Joan Coromines, DECLC).


«D'on venen els colors?»
(Català per ser feliç, enllaç).
A la segona mitat del segle XX, per contrast amb la negror i grisor de la contaminació de la revolució industrial, i directament lligat amb la idea de vida i renaixement, sorgeix la ideologia ecologista, que adopta el verd com a element distintiu. La que havia de ser revolució verda ha derivat en un postureig polític generalitzat, en què els partidaris prediquen transformacions econòmiques, productives, socials i de tota mena, que no practiquen o només en petits detalls, ací i allà. 

Com que no acabaríem mai, direm que l'expressió verd pot indicar el to sexual d'un escrit, frase, acudit, llibre, pel·lícula, etc (un vell verd, un xiste verd, una pel·lícula verda, eren expressions habituals a finals del segle XX, ara molt més escasses). Així mateix, lo fem anar per denotar que alguna cosa o a algú li falta maduresa: està verd, és més verd que una ceba... 
I en los afers del cor, recordeu que si us agrada el color verd, l'amor s'hi perd.



Posted by
Labels: ,

20250808

[2694] Centenari dels primers campaments a les Valls d'Àneu: lo campament «Pompeu Fabra»

Campaments Fabra
Autor: Ignasi Arnalot i Sansa (AFCEC).

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Lo primer campament als termes de Gil (Isil) i Alòs s'hi establí al 1924. Abans, només s'hi havien vist les tendes del Príncep de Mònaco, durant los anys de la Gran Guerra. La idea havia nascut un estiu abans, i durant tot l'any se n'emprengué la planificació.
Lo Càmping Club de Catalunya fou la «primera entitat esportiva de la península Ibèrica dedicada a l’acampada. Fou fundada el 1924, vinculada al Centre Excursionista de Catalunya. Promogué intensament les activitats d’acampada i patrocinà, entre altres, el primer aplec internacional, a Valldoreix, amb el Camping Club of Great Britain and Ireland, i els campaments generals de Catalunya, organitzats del 1931 al 1935» (enciclopèdia.cat). Més que no pas per a infants, eren per a joves, més aviat granadets, que diríem.

A la pàgina del CEC, s'hi esmenta que «d’ençà de la creació de la Secció d’Esports de Muntanya el 7 d’agost de 1908, es pot dir que l’acampada esdevé imprescindible per fer activitats a muntanya; grups de socis fan excursions de diversos dies al Pirineu utilitzant l’acampada fixa o itinerant. A partir de 1918 aquesta secció organitza aquestes excursions col·lectives que ja anomenem Campaments Socials d’Alta Muntanya. Els indrets escollits són de difícil accés en ple Pirineu, calien cavalleries per dur el menjar i el material d’acampada. La durada del campament de 8 a 15 dies, en torns algunes vegades. L’assistència hi oscil·lava entre 20 i 30 acampadors. El 1934 la Secció d’Esports de Muntanya passa a dir-se Secció de Muntanya. Així arribem al campament de 1936 a la Vall d’Estós on es requisa tot el material, esclata la guerra civil espanyola. La represa fou el 1941 amb el campament a Sant Maurici i Peguera, i ja amb continuïtat es realitzaren fins el 1974.
«Mereix esmentar-se que entre els anys 1924-1933, es feren unes acampades per l’alt Àneu de la mà dels germans Pere, Ignasi i Xavier Arnalot Sansa, a les quals assistia el Mestre Pompeu Fabra, anomenats Campaments Arnalot, a partir de l’any 1927 s’anomenen Campaments Fabra» (enllaç).

De les primeres colònies urbanes per a infants a Barcelona, se’n té constància des de l’any 1893. Aquestes primeres colònies van ser organitzades per la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, i van tenir un caràcter assistencial, dirigides als infants més pobres i necessitats de les escoles de la ciutat, amb 671 infants que van participar en aquesta experiència i que van anar a viles com les Corts o Sarrià.
A més, a partir de l'any 1906 l’Ajuntament de Barcelona també va començar a organitzar colònies escolars i va consolidar-ne la pràctica. Durant les dècades següents aquest tipus d'activitats es va estendre a altres poblacions catalanes. Aquestes primeres colònies tenien un fort component social i sanitari i amb lo temps van evolucionar cap a un model més educatiu i d’oci per a la infància.

Al Pirineu, les colònies infantils a la Vall Fosca, iniciades l’any 1917, són un exemple destacat de les colònies organitzades amb finalitats educatives i sanitàries per l’Ajuntament de Barcelona amb la col·laboració de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que en aquell moment era propietària de la Central Hidroelèctrica de Cabdella. L'empresa n'assumí les despeses de viatge i estada de 25 nens i mestres, i fins construí i tot un edifici específic per a les colònies. 
El mestre Artur Martorell, que tenia 23 anys i aplicava pedagogia de l’Escola Nova, va ser lo director d’aquestes colònies i va deixar memòries del dia a dia i del mètode educatiu que s’hi aplicava, que combinava la cura de la salut amb una voluntat pedagògica clara. L’objectiu de les colònies era que els infants no només fessin salut, sinó que també experimentessin un procés educatiu i d’autonomia dins un entorn natural, amb activitats esportives, jocs i una dieta adequada. Aquestes colònies van ser les primeres i un precursor d’un moviment més ampli d’estades infantils d’estiu a Catalunya. Actualment, el Museu Hidroelèctric de Cabdella conserva i difon la memòria d’aquestes colònies amb una exposició que recull la història, les vivències i l’evolució d’aquestes pràctiques pedagògiques i socials des de 1917 fins avui (enllaç).

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Des d'Alòs d'Àneu (d'Isil) s'inicià aquesta nova i moderna aventura, i «ens engeràrem plens de joia devers el campament. Era un dia del mes de juliol».

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Lo ruquet amb què pujaven los materials, amb lo gran pendent, perdé la càrrega i tot caigué a terra, l'animal també. «El ruquet fou invitat amablement a aixecar-se amb la càrrega, però declinà la invitació»... fins al cap d'una bona estona. S'arribà a l'emplaçament triat a posta de sol.

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Sense sacs de dormir, encara no inventats, «aquesta funció fou realitzada sobre la samarra, matalàs de pells que usen els pastors de la muntanya del Pallars. A més, unes mantes de llana». Aquesta estada durà tres dies. L'any següent, al 1925, lo campament augmentà de participants i de tendes plantades. La tria del lloc d'acampada és una part fonamental per a l'èxit de l'experiència: «fugírem dels arbres i de les comes alteroses o mullades; però cal encara tenir en compte que els terrenys fangosos i les petites estanyoles d'aigües mortes siguin prou allunyats del campament, si ho vol evitar el greu inconvenient dels mosquits». Molèstia que compensaren amb la pesca de truites: «De llavors ençà la canya i altres estris de pescar no han mancat més al nostre campament».

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Imatges del Campament Fabra al pla o planyic de la Trapa, a Espot.

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Imatges del Campament Fabra al pla o planyic de la Trapa, a Espot.

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Lo tercer campament, al 1926, fou muntat al ras de Bonabé, a on lo fort vent en feu de les seues. Lo veïnatge amb un guarda de vaques los fou nutritivament molt profitós. Aquell any assajaren «la taula de menjar, i els seients complementaris. La taula i els seients tenen un muntatge igual: quatre petges de branca de pi, una taula a sobre i quatre claus».

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
L'estiu del 1927 lo campament s'instal·là a Marimanya, a la banda aranesa, i s'hi va afegir lo Mestre Fabra, «que hi aportava un gran prestigi, una aguda sensibilitat per les belleses del paisatge, pràctica excursionista inveterada, un nom gloriós, i un bon humor jovenívol que s'entossudeix a acompanyar-lo anys enllà». Aquell any també comptaren amb pots de llet condensada i de conserves. Fins i tot s'atreviren amb un corder a l'ast!

Pompeu Fabra als Campaments Fabra
Autor: Ignasi Arnalot i Sansa (AFCEC).

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Arribats al 1928 i escampada la notícia del campament, lo campament augmentà de participants i se traslladà a la vall de Sant Maurici, a Espot, amb «cuiner professional dut de Barcelona i la màquina de filmar que portà l'amic Bordàs, excel·lent fotògraf... El sistema de dormir ja havia estat canviat, amb la substitució de les antigues samarres pels catres plegables».

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Lo campament adoptà normes, però res d'un reglament escrit, sinó que constà de dos enunciats cabdals:
a) Tothom farà allò que li plagui.
b) Tothom està obligat a complir estrictament i amb el major zel l'extrem anterior.
Lo campament passà a dir-se Campament Fabra. L'evolució, progrés i afermament d'aquesta iniciativa campista ja no tingué aturador. 

1924. Centenari dels primers campaments a les Valls dÀneu.
«El campament Pompeu Fabra», Pere Arnalot.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya»,
de març de 1935 (ddd.uab.cat).
Entre altres participants, llavors joves, esdevinguts il·lustres amb els anys, hi hagué lo nostre mestre etimòleg Joan Coromines.

Imatges en vídeo del Campament Fabra, filmades per Francesc Bordàs i Salelles (enllaç).

Als anys 70s i 80s del segle passat, encara generalment, si més no a la plana lleidatana, en dèiem majorment campaments. Amb lo canvi de segle, també se'n va modernitzar la denominació, i ara la canalla van de colònies. Com diu lo DCVB: Conjunt de persones (estiuejants, escolars, etc.) que passen una temporada a un lloc que no és el de llur residència habitual. «Han fundat dues colònies escolars».

Pompeu Fabra als Campaments Fabra
Autor: Ignasi Arnalot i Sansa (AFCEC).

 [2073] Albert I de Mònaco a les Valls d'Àneu


Quinalafem.blogspot.com 

Posted by
Labels: , , ,

20250804

[2693] Los «Quaderns Literaris» de Josep Janés i Oliver, núms. 76-99 (iv)

 

1934-38. Eugeni d'Ors, Tina i la Guerra Gran, I-II.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 76 i 77.
Tina és una figura femenina al·legòrica, símbol de la bellesa, la puresa o la idea clàssica, que es veu confrontada a la brutalitat de la guerra. Lo protagonista masculí pot interpretar-se com una projecció de l’autor mateix, que viu la guerra no al front, sinó des del pensament i la consciència cultural. Arran de l’esclat de la Gran Guerra o I Guerra Mundial, i amb l’excusa d’una correspondència fictícia amb aquesta nena prussiana (Tina), Ors desenvolupa una sèrie de glosses que avancen en paral·lel als esdeveniments bèl·lics i reflecteixen l’intent de conciliar la llatinitat (França) amb el germanisme (Alemanya), per expressar així el desig d’una síntesi cultural europea. Veu la guerra com una guerra civil europea, i hi  defensa un neutralisme que no és pacifista sinó basat en la necessitat de mantenir la unitat cultural europea.
És una de les poques incursions de d'Ors en el gènere narratiu llarg, i, com en les seves glosses, la narració no és lineal ni novel·lística en el sentit modern. És més aviat una successió de reflexions i escenes simbòliques. Amb la pretensió —crec—, a la fi, de blanquejar la posició de la burgesia catalana, que s'anava enriquint amb aquesta neutralitat que provocava mala consciència. Però, ep!, si la defensa l'Ors, ja és una altra cosa...

1934-38. Ivan Turguenev, El primer amor.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 78, trad. Àngel Estivill.
Lo relat narra en primera persona la història d’un noi, Vladimir Petrovitx, que als 16 anys es veu fascinat per Zinaïda Aleksàndrovna, una jove princesa veïna seua i envoltada d’admiradors. Mitjançant records retrospectius, l’autor retrata la pèrdua de la innocència i el dolor de l’amor no correspost, a partir de la visió emocional d'un adolescent. Amanit amb lo conflicte generacional amb lo seu pare, l’obra reflecteix una mirada nostàlgica i crítica a la societat russa de mitjans del segle XIX, amb èmfasi en els conflictes de generació i la pròpia conformació vital.

1934-38. Guillem Díaz-Plaja, Cartes de navegar.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 79.
Lo llibre recull les experiències de l’autor durant lo creuer universitari pel Mediterrani de 1933. Amb només 26 anys, Díaz-Plaja transforma aquest diari de viatge en una reflexió cultural i històrica que va més enllà de la simple crònica d’itinerari, a on s'hi barregen la seua inquietud literària, l’interès per l’art, la història i la cultura mediterrànies. S'hi alternen la descripció de paisatges i ciutats (Mallorca, Tunísia, Sicília, Grècia, Istanbul...) amb reflexions sobre les arrels culturals del Mare Nostrum —la romanitat, la civilització hel·lènica, l’Islam—, per descriure el vincle entre els escenaris visitats i la tradició europea. La prosa combina el to assagístic amb moments d’evocació poètica, que ens fan despertar unes immenses ganes d'anar-hi. Però compte: aquell viatge fou fet fa gairebé cent anys, abans de la malaltia del turisme de masses.

1934-38. Edgar Allan Poe, La caiguda de la casa Usher.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 80, trad. Carles Riba.
Lo conte, publicat originalment el 1839, és una obra capdavantera del gènere gòtic i del romanticisme de terror. Narra la visita del narrador a la mansió decadent dels Usher, on viu lo seu amic d’infantesa Roderick Usher i la seva germana Madeline, marcada per una atmosfera d’angoixa i misteri, vinculada a la ruïna material i moral de la família. Roderick, afectat per una malaltia mental i física greu, viu preocupat per la salut de la seva germana bessona, Madeline, que pateix atacs de catalèpsia. En un d'aquests atacs en què sembla morta, la guarden a la cripta sota la casa, però aviat hi comencen a passar fenòmens estranys i terrorífics. Finalment, Madeline reapareix viva, i en abraçar el seu germà, aquest mor de por. La casa s’ensorra i desapareix sota el llac proper, simbolitzant la fi del llinatge Usher. Lo relat explora la decadència familiar, el terror psicològic i l’atmosfera gòtica, i es va convertir en un clàssic del gènere.

1934-38. Sebastià Juan Arbó, 
Hores en blanc (Notes d'un estudiant que va morir de boig).
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 81.
Escriptor d’origen ebrenc, conegut per la seva obra naturalista i psicològica, marcada pel conflicte interior i per una visió crítica de la societat. Aquesta obra és una de les seves obres primerenques i més experimentals, amb una forta càrrega introspectiva i existencial. Escrita amb to de diari íntim, que pren la forma de notes personals d’un estudiant que cau en la bogeria i acaba morint. L’obra se situa entre la novel·la psicològica i l’al·legoria existencial, amb influències d’autors com Dostoievski i els corrents expressionistes.
Lo relat s’organitza com si fos un dietari pòstum, deixat per un estudiant amb inquietuds intel·lectuals i filosòfiques. Aquest jove pateix un desencant progressiu amb la vida, lo món acadèmic i la societat, cosa que el condueix a una mena de deriva mental que acaba en la bogeria i la mort. 

1934-38. Sebastià Juan Arbó, 
Hores en blanc (Notes d'un estudiant que va morir de boig).
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 81.

1934-38. Eugeni Scribe, L'art de conspirar.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 82, trad. Joaquim Ruira.
Comèdia àgil i satírica que retrata el món de les conspiracions polítiques en clau d’humor. L’obra mostra un grup de personatges que, moguts per l’ambició o la vanitat, s’embarquen en una trama per enderrocar l’ordre establert. Tanmateix, la seva inexperiència, los malentesos i les situacions absurdes converteixen la conspiració en una successió de fracassos i ridículs, i posen en evidència la distància entre els grans plans i l’execució real.
S'hi exposa amb ironia la fragilitat i la superficialitat dels qui volen conspirar sense tenir en compte la complexitat política o la coherència interna. La peça, plena d’embolics i girs inesperats, redueix la política a una comèdia humana, on la manca d’intel·ligència i de veritables conviccions condemna els protagonistes al desastre. Esdevé, doncs, una crítica mordaç a l’oportunisme i la mediocritat, i manté un ritme viu i entretingut fins al final.

1934-38. Antoni Careta i Vidal, L'ull Acusador.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 83.
Lo relat, publicat originalment l’any 1905 i reeditat el 1935, és considerat una de les primeres incursions dins del relat de misteri i intriga en la literatura catalana. Aquesta narració, amb un clar rerefons policíac, articula un argument centrat en una aparença de crim, la investigació dels fets i les conseqüències morals i socials derivades del delicte.
En aquest sentit, lo relat pot llegir-se com una al·legoria crítica de la realitat contemporània de l’autor, on la literatura esdevé una mena de tribunal simbòlic que denuncia les injustícies i tensions del seu temps. 
En l'àmbit literari, és valorat com una mostra primerenca d’exploració del misteri, amb la construcció d’un clima psicològic embolcallador i una clara voluntat d’experimentació narrativa, pròpia del context modernista.

1934-38. Charles Nodier, La vall de l'home mort.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 84, trad. de Felip Cavestany
La Combe de l’Homme Mort és un conte fantàstic i de terror publicat originalment el 1833, que ha estat considerat com un dels primers mestres en la literatura fantàstica francesa. Lo relat narra la història d’un home que, enmig d’una tempesta, queda atrapat durant hores en una vall fosca i hostil. Combina elements de la tradició romàntica, del gòtic i del fantàstic, creant una atmosfera de tensió i inquietud psicològica, que descriu la lluita interna del protagonista entre la desesperació, la supervivència i l’acceptació de la mort. A més, la narració està plena d’imatges poètiques i simbòliques que subratllen la idea del pas inevitable cap a la mort i l’oblit.

1934-38. Maria Teresa Vernet, Elisenda.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 85.
Gira al voltant de la psicologia i les tensions internes de la protagonista, Elisenda, una dona que viu un conflicte profund entre les seues pulsions personals i les expectatives socials i morals que li imposa la seua època. La narració explora les dificultats d’Elisenda per reconciliar el seu desig de llibertat amb les convencions tradicionals, especialment pel que fa a la seva condició com a dona en la societat catalana dels anys 30. Lo relat posa en primer pla lo conflicte entre la passió i el deure, entre la vida privada i la mirada pública, tot reflectint la por, la culpa i les contradiccions que aquesta dualitat li provoca. En aquest procés, la figura d’Elisenda esdevé símbol dels nous models femenins que Maria Teresa Vernet proposa: dones amb veu pròpia que lluiten per emancipar-se de les limitacions socials imposades.

1934-38. Miquel Planes i Bac, La  meva vida en el llac.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 86.
 
1934-38. Marc Chadourne, Vasco.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 87-88.
Novel·la representativa del període d’entreguerres que fusiona temes de misteri, viatge i anhel de redempció. L’argument segueix la història d’un home que, fugint d’Europa i dels seus propis conflictes interiors, arriba a les illes Polinèsies esperant trobar-hi una nova vida i una oportunitat de renaixement personal. Aquest entorn exòtic esdevé un espai simbòlic de recerca i confrontació amb un mateix, on s’entrecreuen sentiments d’inquietud, amistat i espiritualitat.
La novel·la combina elements d’aventura amb una profunda exploració psicològica, i representa l’exili físic i interior del protagonista, així com la seva lluita per superar frustracions i deixar enrere un passat que el persegueix. En aquest context, Chadourne també reflexiona sobre la dualitat entre civilització i natura, la nostàlgia i la modernitat, temes característics de la literatura de 1920.

1934-38. Josep Lleonart, Sonata domèstica.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 89.
Josep Lleonart i Maragall (1880-1951) va ser un poeta, dramaturg, novel·lista i traductor barceloní. Fou nebot del poeta Joan Maragall, que l'encoratjà en la seva carrera literària.

1934-38. Zachris Topelius, Una història d'hivern.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 90, trad. d'Enric Wretman i T. Lamarca.
Läsning för barn de Zachris Topelius és una de les grans col·leccions de literatura infantil nòrdica, publicada originalment en vuit volums entre 1865 i 1896. L’obra recull contes, poesies, petites obres teatrals i relats realistes pensats per a nens, que es convertiren en lectures clàssiques primer per infants suecs i finlandesos i, posteriorment, per tota Europa.
El cor d’aquesta obra són contes morals i educatius, on predominen missatges de bondat, humilitat, generositat i valor. Les històries, inspirades en la natura, el folklore i la quotidianitat finesa, aborden temes universals com el creixement personal, l’acceptació de la diferència, la superació de la por i l’altruisme, tot sovint amb un rerefons cristià i humanista.

1934-38. Ernest Martínez Ferrando, El petit Rovira.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 91.
L'obra narra les aventures d'un petit home anomenat Rovira que ingressa al món dels acròbates i malabaristes, i hi treballa amb lo cavaller Giordano en espectacles de circ que els porten de Perpinyà a Milà i París.

1934-38. Fenimore Cooper, El darrer dels mohicans.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 92, 93, 94, trad. d'A. Pujol.
L'acció d'aquesta coneguda novel·la de l'autor estatunidenc transcorre l'any 1757, durant la Guerra Franco-Índia (part de la Guerra dels Set Anys), quan França i Gran Bretanya lluitaven pel control de les colònies nord-americanes. Comença amb lo viatge de les germanes Cora i Alice Munro des del Fort Edward fins al Fort William Henry per reunir-se amb son pare, lo coronel Munro. Acompanyades pel major britànic Duncan Heyward i per l'huró Magua, són guiades pel caçador blanc Natty Bumppo (Ull de Falcó) i pels mohicans Chingachgook i el seu fill Uncas. Quan els francesos assetgen el Fort William Henry, la rendició obliga a l’evacuació, però Magua traeix el grup i en rapta les germanes. Després d’una persecució entre ferotges atacs indis, rescaten Alice del poblat huró, però Cora és portada al poblat delaware, on Uncas mostra davant del savi Tamenund la seva noble ascendència mohicana. En la confrontació final, Cora mor assassinada per Magua, Uncas és també mort, i finalment Ull de Falcó los venja. L’obra conclou amb lo funeral de Cora i Uncas, tot deixant Chingachgook com a darrer mohicà, símbol de la cultura indígena extinguida.


1934-38. Tomàs Roig i Llop, El paradís perdut.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 95.
Ressenya contemporània de Carles Salvador sobre aquest recull de Tomàs Roig (pare de l'escriptora Montserrat Roig):

«L’any passat vam tenir ocasió de parlar sobre un llibre —Ronda d’Històries— d’aquest jove escriptor del Principat. Ara, l’aplec de contes El paradís perdut ens dóna motiu, d’ocupar-nos novament de la producció d’aquest prosista, l’obra del qual ja comença a ésser important. Facècies, El botxí, La Noia de Bronze, Marta la fatídica, Siluetes epigramàtiques, Lena i el seu destí, Ronda d’Històries, són les obres literàries de Roig i Llop. En El paradís perdut ens presenta uns personatges plens d’una vida interior en completa paradoxa amb la vida de relació. És, potser, el tret característic d’aquestes “animetes” que trobem en el darrer llibre de l’escriptor barceloní. Són estudis psicològics, complets, que permeten esperar una gran novel·la psicològica d’aquest escriptor. Cada un dels personatges del llibre és una història crua, per dintre revestida de prejudicis. I per a uns tals personatges bé escau el realisme i el lirisme en magistral amalgama. Si el realisme expressa les accions de la còrpora, el lirisme analitza les reaccions de l’ànima. Aquesta fórmula queda ben resolta, sobretot, en La passió d’en Garneu, en Maternitat, en Pudícia i en Janet i els altres dos. Però Roig i Llop l’ha girada en El paradís perdut, on Ramonet, l’estudiant que tots creuen angelical, crema de sensualitat per dintre. En veritat, aquests personatges que tenen dues vides, una interior i una altra a anar pel carrer, són els únics reals. La realitat solsament pot copsar-la un poeta, un artista. És ben difícil saber destriar aquests dos elements tan humans, tan contradictoris i a vegades units en una mateixa persona. 

«Una altra particularitat que no volem deixar passar per alt, perquè ens ha fet una certa impressió, és el gust que té Roig i Llop de fer valencians alguns dels seus personatges, i no perquè al llarg de llurs històries descobrim certes virtuts. Els valencians de Roig i Llop són “de més enllà de València”, i deixant-los dins esta boira geogràfica els fa manco retallats i, per tant, més poètics. Els valencians que pul·lulen per Barcelona són hullers, i si fins ara no havien estat novel·lats, no seria estrany que Roig i Llop ens donés en un pròxim llibre tota una història de valencians en la qual a més de demostrar la unitat espiritual del País Valencià i el Principat, ens descrigués la íntima relació de vida ciutadana del valencià amb el barceloní en l’ambient d'una barriada, la de Sants, per exemple, tan carregada de famílies del sud. Carles Salvador» (enllaç).


1934-38. Jules Sandeau, El dia sense demà.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 96, trad. d'Irene Polo.
L'obra d'aquest escriptor francès, amant de George Sand, amb qui escrigué la novel·la Rose et Blanche (1831), que aparegué amb el nom de Jules Sand.
El dia sense demà és una narració breu centrada en els sentiments i dilemes de la classe burgesa francesa del segle XIX. L’argument gira al voltant de la passió clandestina entre Pauline, una dona casada, i Jacques, un jove apassionat. Pauline, atrapada per les convencions socials i el deure familiar, viu una intensa nit d’amor amb Jacques, sabent que aquest “dia sense demà” serà l’únic moment on podran lliurar-se als seus desitjos. L’obra explora la tristesa de l’amor impossible, la renúncia i el sacrifici, mostrant com l’endemà només els queda el record de la felicitat fugaç. La trama, marcada per la sensibilitat romàntica, retrata magistralment el conflicte entre les emocions personals i les normes socials, fent de la renúncia la gran protagonista. Acaba amb la separació inevitable, que deixa els personatges amb una melangia resignada pel que podria haver estat i no serà mai més.

1934-38. Raimon Caselles, Llibre d'Històries.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 97.
Recull de contes publicat originalment el 1909 i reeditat per Josep Janés i Olivé al 1936. L’obra forma part de la narrativa modernista catalana i recull una sèrie de narracions breus en què Casellas desplega el seu estil refinat, ple de simbolisme i d’atenció als conflictes humans i morals.
Los relats se centren en situacions quotidianes i en personatges del poble, sovint mostrant els aspectes més misteriosos, tràgics o extraordinaris de vides aparentment normals. Casellas parteix de fets trivials, llegendes rurals o escenes de barri per explorar la psicologia, la superstició, la soledat i el pas del temps, tot situant l’individu al centre d’una col·lectivitat sovint opressiva. Les històries se construïxen amb una prosa rica i precisa, i s'hi fa servir un català ple d’expressions i mots que evoquen l’ambient dels escenaris descrits.
En aquest volum, la influència del modernisme s'hi manifesta en la preocupació per la interioritat dels personatges i el valor simbòlic dels episodis, on lo realisme s'hi fusiona amb l’al·legoria i el lirisme. Lo Llibre d'Històries pot llegir-se com una crònica literària dels sentiments, los temors i les esperances d’una societat en transformació, i que reflecteix alhora la dualitat entre tradició i modernitat pròpia de l’època.

1934-38. Lleó Tolstoi, No es pot tirar llenya al foc.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 98, trad. de Joaquim Cases-Carbó.
Conte moral de Tolstoi que narra l’origen, les conseqüències i el desenllaç d’una petita disputa entre dues famílies pageses russes. La història comença amb una baralla trivial per un ou entre els fills d’Ivan i Gavrílo, que acaba creant un conflicte creixent entre els adults. Malgrat els consells de l’avi, que recomana posar fi a la baralla abans que s’agreugi (“apagar el foc quan només és una espurna”), la discòrdia s’intensifica: les denúncies creixen, els insults augmenten i els veïns prenen partit. A poc a poc, la fúria arrossega tota la comunitat, fins que una nit algú encén literalment lo foc i la vila s’incendia. Quan lo pare d’Ivan mor, aquest reconeix que va ser lo rancor i l’obsessió per tenir raó el que ho va engegar tot. Amb la tragèdia consumada, les dues famílies, adolorides, acaben vivint juntes i estrenyen vincles d’amistat, després d’haver-ho perdut tot. La història conclou amb la lliçó de Tolstoi: los petits conflictes, si no s’aturen a temps, poden créixer fins a destruir-ho tot. Cal saber perdonar i no llençar més llenya al foc.

1934-38. Ramon Surinyac Senties, Llibre del convalescent.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 99.
No en trobo referència.
L'autor barceloní (1881-1964)fou novel·lista, poeta i dramaturg d'una extensa i diversa producció literària. Formà part de la redacció del setmanari teatral Lo Teatro Regional. Al 1921 va publicar El Tresor dels pobres, del que se'n feu una edició de 30.000 exemplars destinats a ser regalats a tots els nois i noies de condició humil de Catalunya. Lo llibre, il·lustrat per Junceda, va ser repartit per la Mancomunitat.

Posted by
Labels:
Subscriure's a: Missatges (Atom)