Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alguaire. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alguaire. Mostrar tots els missatges

20180708

[1857] D'Artesa de Lleida a Alguaire, la història d'un molí fariner maleït

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
 (enllaç).

La façana (posterior) del nou edifici del Sindicat agrícola de Sant Isidre, aixecat al carrer Sant Ramon que tot just s'iniciava, davant mateix del magne edifici de les escoles municipals (1917) llavors recentment inaugurat per la Mancomunitat de Catalunya.

L'autora de l'article ens descobreix una fascinant i tràgica història, digna de figurar en totes les antologies de la nostra pròpia i intransferible crònica negra rural. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
(enllaç).
«L'Emili era un home avançat al seu temps, de pensament conservador i convicció catòlica», molt actiu en la vida política i cultural de l'Artesa de Lleida de començament de segle XX: fundador d'Associació Cultural La Primavera (1912), regidor municipal (1915), i soci fundador del Sindicat Agrari de Sant Isidre (1917). D'una família terratinent i benestant, res no feia preveure el tomb radical que s'esdevindria en la vida d'una persona d'ordre i capdavantera en els afers col·lectius de la vila. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.

Retrat personal i familiar d'Emili Morera i Bosch, president del Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida (1917-1922).
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
La bona marxa del Sindicat artesenc va començar a trontollar cap al 1920. Les lluites de poder i les discrepàncies polítiques sobre l'enfocament de la societat cooperativa en foren la causa. Només després de cinc anys de vida, al 1922, el sindicat artesenc es dissolgué. Diuen les cobles populars:


Lo Sindicat d'Artesa
fa molt temps que va malament.
Si voleu saber de qui és la culpa:
és del Secretari i el President.


«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
Una imatge de l'interior del Sindicat agrícola d'Artesa de Lleida cap al 1920.


«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
A la subhasta del béns del Sindicat, l'Emili Morera s'adjudicà la maquinària del molí fariner que el Sindicat havia impulsat i font de totes les disputes, decidit a fer-lo funcionar ara com a propietari particular. Els detalls de les lluites internes del sindicat i de la convenient adjudicació de part del patrimoni al seu expresident, només resten ja a l'arbitri del parer i l'opinió. 

Propietari de les màquines de moldre, doncs, s'alià amb «un parent seu, Camil Solsona i Pellicé, que tenia propietats a Alguaire i era el propietari de la Central Elèctrica d'aquest poble». La maquinària del molí artesenc es traslladaria, doncs, a l'altre cap de la comarca de la'ltre cantó de riu, a on hi començaria a moldre aquell mateix juny de 1922. Sembla que la propietat li fou transferida per por a posteriors reclamacions dels antics socis, i que només de manera privada tots dos socis se'n reconeixien l'autèntica titularitat. Ací començà la desgràcia.

Sense que el document privat de reconeixement de titularitat en favor d'Emili Morera aparegués mai, el nou molí fou subhastat al 1927, i, oh ironies de la vida, adjudicat al seu (ex)soci Camil. Si només feia cinc anys, ell havia estat un beneficiari de la desfeta del sindicat, ara la ruïna de l'economia familiar, per causa del procés judicial, era absoluta. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
L'Emili Morera no va defallir en la lluita judicial i, pel seu compte, sense recursos per pagar advocats, aconseguí una restitució del molí. Que no va durar pas gaire, atès que el seu exsoci també va presentar batalla, que va portar l'Emili a la presó durant dos mesos al desembre d'aquell 1927. Un any més tard, hi tornaria per un seu primer escrit de denúncia de «la corrupció de la justícia i la vulneració dels drets dels ciutadans als jutjats», atès que havia estat tancat sense «vista pública per poder aportar proves, informes i defensar-se». Se li arribà a oferir la llibertat a canvi d'abandonar la reclamació, a la qual cosa s'hi negà per sentir-se'n injuriat, menyspreat i deshonorat.

La resposta del 'sistema' fou decretar-ne l'internament a Sant Boi al 1930, al cèlebre manicomi d'aquella vila. El cas semblava dat i beneït. La família, plena de necessitats i enfonsada moralment, res no hi pogué fer. Però quatre anys després, ja en plena República, cinc metges del centre decretaren que l'internat no patia de cap malaltia mental, i l'Audiència lleidatana hagué de deixar sense efecte l'internament.

La llibertat no fou suficient per a l'Emili, que continuà demanant la restitució de la farinera d'Alguaire, i el president de l'Audiència de Lleida, «va demanar una segona declaració de demència que el portà novament al psiquiàtric». Amb l'esclat de la guerra al 1936, els metges del psiquiàtric de Sant Boi li proporcionen el retorn amb la família, llavors instal·lada a Lleida. L'Emili recomençà la lluita per la restitució dels bens, i aconseguí un acord amb el seu exsoci gràcies a la mediació de Modest Torres, amic comú. La restitució fou generosa, molt més enllà del reconeixement dels drets de Morera sobre la farinera.

«Als pocs dies d'haver signat el mencionat document van assassinar el Camil Solsona i Pellicé. Corrien temps convulsos i la restitució de la propietat va durar ben poc perquè el Comitè Revolucionari d'Alguaire, en el procés de col·lectivització de les terres del poble, s'apoderà de la finca El Coscollar i també de la farinera».

Però encara més, la guerra arribada a la fi, «el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil que va constituir l'Ajuntament d'Alguaire li va donar l'autorització per ocupar la farinera que els rojos havien deixat abandonada, després de la seua fugida per l'arribada dels Nacionals». De pel·lícula, oi? Les vides, la malícia i, potser, la vendetta personals dels querellants i els violents afers socials i col·lectius d'aquell temps van entrecreuar-se per formar una mescla tan explosiva com la mateixa guerra, amb assassinat inclòs en el serial. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
En començar el règim franquista de postguerra només havien 18 anys des del tancament del sindicat artesenc i una infinitat de tràngols i trifulques personals i col·lectives. Quan semblava que la roda de la fortuna, i de la guerra, havia girat a favor de l'Emili Morera, i treballava amb afany per a la posada a punt del molí, un nou (i rocambolesc) actor entrà en escena: en Francesc Fontané, germà del difunt mossèn Joan, que se'n reclamava hereu d'una compra del molí feta per aquest sacerdot anys enrere en vida de Camil Solsona. Novament, la roda de la fortuna tornava a girar-se-li en contra: «Es quedà en la més absoluta misèria, sense casa, sense treball, sense pa i sense poder pagar els deutes». 

Sense instàncies judicials a on recórrer, començà una campanya d'exposició pública del seu cas, i «va començar a escriure uns fulls titulats 'La Voz de la Justicia', on criticava i posava en dubte la imparcialitat de la justícia. Citava amb noms i cognoms els advocats, jutges i magistrats que hi estaven involucrats. Aquests fulls els repartia periòdicament pels carrers de Lleida». El nou règim polític no li ho permeté: tornà a la presó moltes altres vegades i, finalment, tornà incapacitat al manicomi de Sant Boi.

Durant més de 30 anys, l'obsessió per la defensa dels seus bens, drets i honor, «li comportà 22 processos, 13 empresonaments i 13 reclusions al psiquiàtric... L'any 1960, quan tenia 72 anys, vell, cansat, humiliat i sense forces, el van recloure al convent dels Pares Jesuïtes de la Plaça de Catalunya de Lleida, on cuidava l'hort de la comunitat».
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
Text a màquina d'escriure d'un full de 'La Voz de la Justicia', d'Emili Morera, «licenciado de la Prisión y expulsado del Manicomio», diu ell mateix en l'encapçalament.

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
 (enllaç).

La perseverança en la persecució dels propis drets dona a la versió del desafortunat Emili Morera el benefici del dubte en aquest llarg plet que li ocupà més de mitja vida. Però la defensa del patrimoni era un valor primordial i fonamental en la societat catalana i rural del segle XX, sobretot entre les classes hisendades, i totes les argúcies, influències i contactes personals, de classe i polítiques hi eren benvingudes, fossin roges o blaves o del color de cada moment. 

El cas malgastà tota una vida, desfeu tota una família i deixà un assassinat al darrere, tot sota l'ombra de l'entramat polític i judicial de la primera i segona dictadures (espanyoles), amb el sotrac cívic i comunitari de la guerra entremig. La maldat i perfídia de negocis tèrbols, la defensa a ultrança de l'honor, la recerca turbulenta d'una justícia escapadissa, l'ominosa revenja encoberta, i moltes més actituds humanes, no sempre bondadoses i caritatives, es barregen en aquesta llarga història de l'Emili i el Camil, aquesta al pla segrianenc. A la muntanya, a Tor, ben aviat una altra li pendria el relleu...



20170816

[1753] Els Borbons, derrotats a Almenar al 1710

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Plànol de la batalla d'Almenar durant la Guerra de Successió, a les acaballes del juliol de 1710, en què les tropes del pretendent Arxiduc Carles foragitaren les del pretendent Borbó. Segurament, tots dos reis no es veieren ni la cara per les caloroses planes del Segrià regat per la Ribagorçana. Els seus generalassos ja s'encarregaven de tot, estratègia inclosa. Les tropes dels Borbons, espanyol i francès, provinents de l'Estany d'Ivars a on havien acampat, creuaren el Segre amb dos ponts de barques, l'un a Granyena i l'altre a Alcoletge, per situar-se ja a la banda dreta de la Ribagorçana i pujar de dret cap a Almenar.

La desfeta de les terres de conreu per on passaven aquests grans exèrcits era terrible. Hem de pensar que de quinze a vint mil homes en marxa per banda, molt bona part d'ells a cavall, deixaven arrasada una gran extensió de terres, tan se val si estaven conreades com si no.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
El plànol es mostra dibuixat invertit, és a dir, amb el Nord a la part de baix i el Sud, amb el camí que pujava de Lleida, a dalt del dibuix. Amb un parell de dies, l'exèrcit borbònic es presenta a les envistes d'Almenar, però ha fet tard: els aliats ja han ocupat el castell elevat de la població i els marges de l'altiplà amb artilleria i tot, fet que els dona clar avantatge.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
La tarda és ja avançada i els felipistes volen esperar a l'endemà per atacar, quan ja hauran arribat els reforços provinents de Lleida, caiguda i capturada ja al 1707. Però el general Stanhope decideix, agosaradament i per sorpresa, l'atac contra l'enemic, que li reportarà la una contundent i clara victòria.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall del petit poblet d'Alfarràs, entre la sèquia medieval de Pinyana i la Noguera Pallaresa. Dos ponts s'assenyalen sobre el riu, més un altre sobre el braç esquerre de la Ribagorçana que feia un meandre i deixava un gran areny al mig. S'aprecien també alguns masos i les terres de conreu i de bosc. Un braç de desguàs comunicava el canal amb el riu passada la vila. Devia ajudar en les grans avingudes del riu al congost de Pinyana, quan la presa -òbviament- no existia encara i les aigües baixaven enfurismades tot sovint.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Disposició dels batallons dels nostres aliats dalt de l'altiplà d'Almenar, aprox, fins allà a on acaba la recent inaugurada i curta autovia A-14. Mentre que els batallons dels enemics espanyol i francès pujaven per baix a l'horta fins a l'alçada d'Almenar.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de la vila d'Almenar, amb l'església i petita fortificació dalt del turó, i les cases del poble atrapades entre els batallons de soldats. Probablement, se n'havien anat tots als masos dels afores només de sentir que s'amania una batalla. La representació dels pobles és molt aproximada. La vila d'Almenar se situa ben bé al peu del turó fortificat del castell i l'església. L'autor anglès devia treballar amb testimonis de la batalla sobre un mapa del país, amb els importants detalls de rius i sèquies, tossals i ponts, però no tenia gaire idea de com eren disposats els pobles.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Un gran detall de l'autor, el molí fariner sobre el canal de Pinyana davant d'Almenar. S'hi veu ben bé la roda de la sínia i tot. 
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Setze esquadrons dels nostres aliats es planten davant els vuitanta dels espanyols i francesos. Aquest primer atac fou tan sorprenent, per la inferioritat i l'hora avançada de la tarda, que aconseguí el trencament de les línies borbòniques. 
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de les terres segrianenques entre Almenar, Alguaire i la Portella, emplaçades entre el «Great Channel of Lerida», el canal de Pinyana, i la Noguera Ribagorçana.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall esplèndid de la Torre de Santa Maria, una de les antigues torres o masos fortificats medievals existents. L'antiga torre ja tenia altres edificis al voltant, dels diferents masovers, i des d'allà conreaven les productives terres dels voltants. 
1732 «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall d'un altre molí hidràulic en un braç derivat de la sèquia de Pinyana, a on d'aigua, mai no n'ha faltat (almenys fins a la construcció dels pantans moderns, amb altres fins crematístics més enllà de l'agricultura).
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de les poblacions d'Aubesa i la Portella, connectades per l'històric pont que hi ha hagut sempre en aquest punt de la Ribagorçana, i on segons la llegenda el comte Ermengol d'Urgell va perdre la vista castigat per la Mare de Déu, en voler apoderar-se del Merli d'Alguaire faltant a sa promesa.
1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de la petita vila d'Alguaire, en la qual no s'hi dibuixa el castell santjoanista de què disposà, probablement molt afectat des de la darrera Guerra dels Segadors.

«L’estiu de 1710 l’exèrcit aliat va llançar una ofensiva important en direcció a l’Aragó i Castella, la qual va permetre al rei Carles III ocupar Madrid, per segona vegada al llarg de la guerra de Successió. Aquesta ofensiva va tenir com a punt de partida la batalla d’Almenar, el 27 de juliol de 1710, on els aliats, comandats pels generals Guido von Starhemberg i James Stanhope, van derrotar els borbònics, dirigits pel marquès de Villadarias i pel mateix Felip V. Tot i que no fou una gran victòria, almenys pel que fa al nombre de baixes infringides a l’enemic, la batalla d’Almenar va servir per aixecar la moral dels aliats. De fet, fou el preludi d’un enfrontament molt més important –que va tenir lloc prop de Saragossa unes setmanes després–, del qual els borbònics, aquest cop sí, sortiren completament derrotats. En qualsevol cas, l’avantatge aconseguit pels aliats no serví de gran cosa, ja que a final de 1710 l’exèrcit francoespanyol va aconseguir recuperar el terreny perdut a les batalles de Brihuega i de Villaviciosa, que van deixar definitivament Catalunya a mans de Felip V.

«El mapa, obra d’Isaac Basire (1704-1768), va aparèixer publicat el 1732 en la segona edició de History of England, de Nicolas Tindal» (gelonchviladegut.com).

20161030

[1554] L'Alguaire «obrera»: la fàbrica de plomes d'escriure

1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Sala de tallar, emmotllar, marcar, calar i fer punt a les plomes, de la «fàbrica de plomes d'escriure dels senyors J. Serra i Companyia», que hi hagué a la vila fa poc més de cent anys. Llavors encara sense intenció, però l'article sobre les dones treballadores alguairenques es publicà un 8 de març. El nom de la revista barcelonina presentava ortografia prefabriana. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Detalls de la sala on treballaven les dones, assegudes davant dels taulells amb les eines adequades a cada tasca. La fàbrica era única a terres peninsulars en aquest producte. L'operació de calat consistia a fer-hi «foradets o calats que serveixen tant per a alleugerir de pes la ploma com perquè les puntes... siguin més elàstiques».
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

La geografia industrial de l'Alt Segrià: «des de les planes d'Algerri s'entrelluquen clapes d'edificacions grandioses. Per la part d'Orient, la punta de la grandiosa xemeneia de la Sucrera de Menàrguens; al migdia i ponent, les edificacions variades de les fàbriques d'Alguaire i Alfarràs». Aquest floriment d'edificacions industrials «no obeeix a un capritxo, sinó als innombrables aprofitaments d'aigua dels Canal de Pinyana». La vista de la gran colònia de filatures de la Mata de Pinyana (1901) degué de fer-li gran impressió.

S'hi fa el llistat de fàbriques que vora aquest canal es trobaven de Lleida a Alfarràs. Potser podríem resumir-ho dient que el Canal de Pinyana fou el petit Llobregat lleidatà. La carretera transversal de Tàrrega a Tamarit per Balaguer, amb el pont sobre la Noguera Ribagorçana a Alfarràs, llavors s'estava construint i era vista com una via de comunicació imprescindible per al desenvolupament econòmic de la zona. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

«Una obrera», diu el peu de foto. La incipient industrialització de les comarques de Ponent  abans de la guerra, no fou mai ni intensa ni general, i caldrà esperar al desarrollismo franquista dels 60s i 70s per començar a parlar-ne seriosament. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Les plomes passaven dos cops pel forn, on arribaven al roig-blanc. La primera per donar-los mal·leabilitat de manera que no es trenquessin en emmotllar-les, i la segona per trempar-les, o sia, per donar-los per mitjà de la calor i refredament subsegüent un punt de duresa i elasticitat definitius.
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

En aquest cas, després d'extraure-les del forn, «es tiren les plomes dins d'un dipòsit d'oli... Aquesta operació és la més difícil i arriscada, ja que d'esguerrar-se el tremp, queden inutilitzades les plomes; sols la molta pràctica pot evitar que es facin esguerros». També hi havia tota una tècnica per tal que l'oli no se sobreescalfés. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

La polimentació de les plomes era una de les darreres tasques del procés: «Al sortir de l'oli, les plomes són negres i brutes, plenes de grassa i convé netejar-les fent-les bullir en un lleixiu de sosa; fora d'aquest bany es barregen amb sílex o sorra dures, i es fiquen dins dels bombos polimentadors als que s'imprimeix un moviment de rotació».
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

El pas del tremp fort al tremp dolç era del tot imprescincible, perquè «amb lo tremp fort de quan surten de l'oli se trenca l'acer amb la mateixa facilitat del vidre, per això es deu rebaixar lo tremp per a obtenir aquella elasticitat necessària perquè a l'apretar la ploma a l'escriure se separin les dues puntes i s'ajuntin al deixar d'apretar», procés que es feia mitjançant la calor d'una estufa fins que se n'aconseguia el canvi de color indicatiu. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Operació d'esmolat de les puntes de la ploma. S'hi veuen les dones amb els típics mocadors de coll de llana damunt les espatlles.
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

El darrer pas del procés de fabricació: la sala de triar i empaquetar per posar el producte a la venda. 
1908. Alguaire (el Segrià).
«La Ilustració Catalana», 2a. època, núm. 249, 8 de març.

Diferents fases en la fabricació de les plomes, que finalment s'acolorien daurades, blaves o negres, i s'envernissaven per posar-les al mercat.

No he trobat cap altra informació sobre la fàbrica dels Senyors Serra d'Alguaire, tot i que potser n'existeix algun treball de recerca fet, per saber-ne la durada i les causes de la desaparició.

20150616

[1064] Lleida i voltants, vista aèria siscentista

1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644» (MDC).
Una formidable reproducció de la ciutat i dels voltants, en ple setge castellà de la Guerra dels Segadors. S'hi detalla la situació de l'exèrcit assetjant, les línies d'atac, els quarters, els ponts militars... Malgrat l'evident falta de perspectiva, només intentada però poc aconseguida, la representació, que figura que és observada pels oficials gavatxos (els nostres aliats), des dels turons de la Vilanoveta (la Bordeta), és magnífica.
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644» (MDC).
Aquesta vista aèria siscentista representa el perímetre murallat de la ciutat i la localització dels principals punts d'interès militar d'extramurs, des de Gardeny fins a Corbins, i des de la Vilanoveta fins a la Cerdera.
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644».
Detall del Segre, des de la desembocadura de la Noguera Ribagorçana, fins a les hortes de Pardinyes, on hi hagué un pont marques de barques (N) per assegurar la comunicació entre els dos costats del pont de l'exèrcit espanyol enemic: «Hornabeque y reductos que cubren la puente de barcas que ocupa el Maestre de Campo don Francisco Freire con su tercio y refuerzos de 200 aragoneses».
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644».
Diu la llegenda sobre Corbins (X) que «en la torre está un sargento con 25 hombres para avisar de los movimientos del exército del enemigo», per si els arribaven reforços. 
Al costat de la Ribagorçana (Z), el quarter dels soldats espanyols que restaven al pla: «quartel del enemigo después de la rota [derrota], desde donde se passó a Torre de Segre, dos leguas de Lérida hacia Fraga».
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644».
Detall de la banda oest de la ciutat, amb la serra de la Cerdera i la «Villanueva de Picat» (S) al fons i la «Tierra de Aragón» més enllà. S'observen bé les sèquies de Pinyana, al costat de les quals, per assegurar-se el proveïment d'aigua, va acampar l'oficialitat i la part principal de l'exèrcit francès (O): «Quartel de la Corte con el grueso del exército, cavallería, infantería, artillería y proveduría». Al costat (P): «batería de quatro medios cañones contra la plaza», col·locats damunt d'un turonet artificial, per guanyar angle de tir. 
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644».
El campament general dels enemics assetjants, tot circumvoltat per una tanca de protecció, fins a la sèquia, 
en la qual s'hi emplacen els sentinelles de guàrdia. A dins, un pavelló principal, probablement el del mariscal i virrei Philippe de La Mothe-Houdancourt. 
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644».
La vila d'Alpicat (S) i el creuament de camins poc abans d'arribar-hi. Com si ja preveiessin que hi passaria l'autovia, les autovies. S'observa en bon detall de les sèquies de Pinyana, els arbres i els trossos conreats. Al costat del camí d'Aragó, una altra fortificació (Q), el «quartel llamado Villamayor».
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644».
Detall dels camps cap a Vallcalent i cap a les Torres de Sanui, amb algun llogaret i algun petit mas aïllat.
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644».
A la marge esquerra del Segre, tocant a Alcoletge i a la partida de Granyena, hi hagué situats altres campaments de l'exèrcit assetjant: al costat del Molí de Cervià (M), «quartel del molino, que ocupa el tercio del Maestre de Campo, don Sebastián de Azcárraga»; a continuació (L), «quartel de la casa blanca, que ocupa don Martín de Múxica».
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644».
Al pla de la Vilanoveta (K), «quartel de Villanoveta que ocupa la nación alemana a cargo del coronel Luis Duaniel».
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 de la BNE sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644».
Detall de l'oficialitat a cavall, dels alabarders amb les armes al coll. Les alabardes eren aquestes llances, llargues de dos metres, que sota la punxa portaven una destral d'una punta a l'un costat, i una de dues a l'altra. Els soldats carregats amb aquesta mena de motxilles de fusta i un bastó eren els proveïdors de pólvora per als arcabussos, els primitius fusells dels segles XVI i XVII.
1644. Lleida. «Planta y sitio de Lérida»
Reproducció fotogràfica del foli 115 del ms. 2376 sobre les campanyes de Catalunya, 
titulat «Sucesos del año 1644».
Detall dels soldats de cavalleria, amb arnès i casc, precedits de trompeteria. Al costat, un soldat d'infanteria, amb l'arcabús a l'espatlla. L'autor ha aprofitat el peu del gravat per il·lustrar el públic sobre la tipologia de les tropes.