Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catedral Nova. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catedral Nova. Mostrar tots els missatges

20200412

[2120] La Catedral Nova del segle XVIII


1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una de les primeres, si no la primera, fotografia de la Catedral nova lleidatana. Al fons, encara s'hi veu la capella de l'antic convent mercedari que calgué enderrocar per a la construcció de la catedral (1761).
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El 15 d'abril de 1761 se'n col·locà la primera pedra, a la fins aleshores gran esplanada de la Plaça de l'Almodí, mitja centúria després que al 1707 les tropes borbòniques (espanyoles) ocupessin la Seu Vella com a quarter des d'on subjugar la ciutat. Al 3 de març de 1708, els oficis catedralicis començaren a fer-se a l'església de Sant Llorenç, que feu les funcions durant tots aquells anys de catedral.

Al pas per la ciutat del rei (espanyol) Carles III, al 25 d'octubre de 1759, en retornant del regne de Nàpols, a on els Borbons espanyols hi governaven des de 1734, el Capítol catedralici veié l'oportunitat «d'una fructuosa temptativa de millorament».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Se li demanà al monarca d'aixecar una catedral de nova fàbrica a la part baixa de la ciutat, exactament entre la plaça de la Bladeria i la de l'Almodí. El rei aportava també fons econòmics, fins a dos-cents quaranta mil rals anuals fins al seu acabament, a canvi que la ciutat renegués per sempre a la recuperació de la Seu vella per al culte.

La col·locació de la primera pedra fou tota una efemèride, plena de totes les autoritats, «representants de totes les classes i gremis, i amb lo nombrós concurs d'aquesta població, no menys considerable gentiu de moltes altres de circumveïnes, tant com de Catalunya, de Aragó, part del qual territori entra en la jurisdicció d'aquesta mitra». Processó i àpat abundós. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Fou dia de festa al carrer, amb «jolives cobles i vistoses danses populars, feta venir expressament alguna d'aquestes del Camp de Tarragona», per acabar amb un magnífic castell de focs artificials. 
Sense cap interrupció durant els anys d'obres, amb quatre lustres el nou edifici fora acabat, i al 27 de maig de 1781 s'hi dipositaren les relíquies a l'altar major, la nit de vetlla i la solemne missa consagratòria de l'endemà.

Ja en aquells temps, com passa ara de vegades entre els mandataris de l'Estat (espanyol) i els del nostre govern, hi hagué problemes de protocol, i els Paers de la ciutat no hi assistiren «per haver-se atravessat litigi tocant a la preferència de assientos» amb les autoritats governatives espanyoles. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

No fou un bon any per al cereal. Sembla que les festes d'inauguració foren portades amb poca lluentor, atès que es venia d'un període de males collites, i el preu del blat aquell maig s'havia abaixat de 18 a 11,5 pta «per lo bé que s'apariaren les terres a benefici de pluges tan constants que no hi hagué tres dies seguits en què deixassen de caure».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Menció de l'arquitecte i primer director de l'obra, l'enginyer Pere Màrtir Cermenyo, després reemplaçat pel mariscal de camp Francesc Sabatini. L'estil arquitectònic no suscità cap dubte per «lo general apassionament per l'arquitectura clàssica, llavors de predilecte cultiu».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Per a un home d'ideals arromanticats i medievalistes, pròcer de la Renaixença lleidatana, com era l'autor de l'article, Lluís Roca i Florejacs, l'estil de la Catedral nova fou considerat horrorós, «donant-se així a la fàbrica un aspecte gentílic llastimós, per molt que la facin estimable sa magnitud, sa correcció de formes, la distribució de ses parts i l'harmonia de totes elles». Aquest menysteniment de la Catedral Nova d'alguna manera ha perdurat amb els anys. Encara avui és un monument poc considerat pels lleidatans, sempre som més amatents a mirar amunt, a la vella Seu. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció arquitectònica.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

A banda de l'altar major, la catedral disposa de 14 altars laterals.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Llistat dels sants venerats en les 14 capelles laterals
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Resta d'altars i capelles de la nova catedral. A la nova Seu hi foren dipositats al 26 de novembre de 1781, les restes portades de la Seu Vella del rei Alfons III el Benigne.

Se'n destaca el cor com una de les meravelles de la nova catedral, cremat durant la Guerra civil de 1936.
1936. Catedral Nova de Lleida.
La crema de la catedral a l'agost del 1936, al pas per la ciutat de la divisió anarquista dels 'Aguiluchos', una exacerbada milícia paramilitar de la FAI que es dirigia al front d'Aragó. A la cantonada amb el carrer la Palma, s'hi veuen uns quants mobles cremant. «Això va suposar la pèrdua d'irreparables testimonis artístics, com el magnífic cadirat del cor (Lluis Bonifàs, 1774) i els retaules de Juan Adàn a finals del S.XVIII. També es va perdre la Font de les Oques (Salvador Gurri, 1801) o el conjunt noucentista del presbiteri, dissenyat per Joan Bergós, amb imatges de Rafael Solanic i pintures de Francesc d'Assís Galí» (viqui).
1938. Catedral Nova de Lleida.
Aspecte de la catedral després dels incendis revolucionaris del 36 i de passada tota la guerra.
1952-56. Catedral Nova de Lleida.
Obres de reconstrucció de postguerra.
1952-56. Catedral Nova de Lleida.
Les obres de reconstrucció foren executades per Regiones Devastadas del règim franquista (espanyol). Per l'ull, hi veiem la torre del convent de Santa Clara i al fons Gardeny.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Dos orgues hi foren instal·lats. Ben sabut és que el capítol catedralici de Lleida no es mocava amb mitja màniga, i era un dels més enriquits i per això desitjat del país. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció de frescos i quadres artístics ornamentals.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Retorna l'autor a desmerèixer la factura neoclàssica de l'obra, i es lamenta que Lleida «hagi de congregar-se en un temple gran i no grandiós, que ni té història ni guarda tradició que l'enaltesca».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El lament final és per als rebesavis que no saberen lluitar «di millor manera i amb més productiu empenyo, si no en deslliurar de son captiveri al temple antic, en procurar sisquera la compensació més aproximada». No li ha estat fàcil, doncs, ni li és encara, a la Catedral Nova, viure físicament i històrica als peus de la Seu Vella. De fet, ni campanar ni campanes li posaren, hi ha hagut de manllevar tothora les medievals i seculars Silvestra i Mònica del campanar antic. 
Anys 1950. Catedral Nova de Lleida.
L'enderroc de l'església de l'antic convent mercedari contigua a la Seu nova deixà l'espai lliure, a on s'hi farien les escales que pugen al carrer del Governador Montcada, a l'esplanada del qual ja s'hi construí de seguida.
Anys 1960. Catedral Nova de Lleida.
El carrer Vila de Foix. Llavors s'hi podia entrar i, passant per davant la catedral, enfilar cap al carrer de la Palma.


20181230

[1928] La Lleida aborbonada de la Nova Planta

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La silueta de la ciutat vella emmurallada, cent anys abans de la superació de les muralles, i just abans de l'impuls urbanístic il·lustrat, que arribaria a les acaballes ja d'aquell segle divuitesc.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El bonic plànol de grans dimensions de la ciutat, amb la llegenda de la situació dels principals edificis en aquella meitat de segle XVIII, un cop passada l'ensulsiada bèl·lica de la Guerra de Successió. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El riu Noguerola retombava pel baluard del Carme i resseguia la muralla riu avall fins a desguassar gairebé al pont. Les aigües s'aprofitaven per regar els nombrosos horts que circumdaven la ciutat. L'església gòtica de la Magdalena encara subsistia. Els danys en aquesta part de la ciutat foren molt grans, atès que el setge de 1707 tingué lloc per aquesta banda. Al 1810, un altre setge segellarà la mort de l'església, que haurà de ser enrunada a causa dels estralls bèl·lics. 

La gairebé mil·lenària bifurcació del carrer Magdalena amb el carrer del Carme s'aprecia ben bé en el plànol. Més avall, la vella plaça de Sant Joan, encara amb l'església gòtica medieval i els encontorns irregulars també hi és prou visible. D'allà la sortida a l'únic pont de la ciutat durant segles era directa per sota de l'Arc que tancava la muralla de la ciutat. Al pont, encara s'hi compten els set ulls de què constava, que en aquell final de segle XVIII i gràcies a la construcció de la primera banqueta de Blondel, quedarien reduïts a sis, atès que se'n colgaria el de davant de la porta de la ciutat per donar-li una mínima amplitud de pas de carro a la dita banqueta. El Cappont només era un baluard defensiu, i l'antiga urbanització, desapareguda ja al segle XVI, no s'hi reprendria fins pràcticament un segle després.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El Pont Vell, o simplement el pont, únic pont durant segles a la ciutat. S'hi compten els set trams que tenia, l'últim dels quals, tocant a l'Arc o porta d'entrada a la ciutat, fora ben aviat cobert per tal d'obrir les banquetes per ordre del governador (espanyol) a la ciutat, el Marquès de Blondel. 

La Plaça de Sant Joan encara mostrava les centenàries línies irregulars dels edificis, que serien rectificades amb recanvi de l'església gòtica original per la neogòtica al 1868. La petita Plaça de la Paeria també s'hi veu, i l'obertura de la Plaça de Sant Francesc al riu.

El Cappont encara no havia començat la recuperació urbanística i era un simple cap de pont militar, amb els baluards que protegien el pont, a l'entrada del qual hi havia un gran edifici per al cos de guàrdia i cobrament dels antics drets de pas. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El carrer Cavallers encara no arribava al riu, sinó que topava amb el Convent dels Agustins, al carrer major, després habilitat com a primer gran teatre de la ciutat. Carrer Cavallers amunt, l'església i convent dominicans, al Roser, del qual s'aprecia el quadrat i verd claustre. Al seu darrere, els horts i el convent de l'Ensenyança, amb el quadradet de la Plaça de l'Ereta. 

Fora muralla tot eren horts i camps, amb petites sèquies que baixaven de la Mariola, en una de les quals hi havia un gran molí de farina i oli, amb una bona bassa. Decennis a vindre, al lloc s'hi faria l'escorxador de la ciutat.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El plànol encara no dibuixa la Catedral Nova, llavors en construcció, davant l'Hospital de Santa Maria. La muralla tancava la ciutat a la porta de Sant Antoni. Bona part de l'intramurs de Boters eren horts episcopals, al voltant del nou Palau del Bisbe, expulsat del seu tradicional emplaçament davant la Seu Vella pels militars (espanyols) ocupants. Una mica més amunt, tocant al cap de Boters, l'església de Sant Llorenç.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La Porta de Boters i l'església de Sant Martí amb la Panera a tocar.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El detall de la Seu Vella i de la Suda damunt el turó que dominava la ciutat vella. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'església gòtica de la Magdalena al costat del camí de la porta oriental de la ciutat. Aproximadament, la trama urbana s'acabava a l'actual carrer Democràcia, amb la punxa del baluard del Carme que hi havia a l'extrem, per on revoltava el riu Noguerola.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'altre turó secular de la ciutat, el de Gardeny, amb son fort militar. Als seus pas, el camí de Fraga i d'Espanya.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
Llegendes del plànol militar.

20180511

[1837] Primeres vistes aèries lleidatanes, de Morelló

1920 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Una de les primeres vistes aèries de la nostra ciutat, molt anteriors a les conegudes de 1929 de Josep Gaspar i Serra. Aquest les feu ja des d'avió enlairat des de l'esplanada dels Mangraners, que llavors es convertiria en l'aeròdrom Civit. No sabem com el Dr. Morelló va fer les seues, si des de globus o des d'avió. Garnier feu el primer vol a la ciutat al 1911, i, per tant, cal considerar que les imatges són posteriors a aquest any i anteriors, és clar, a la data de la mort del metge, excursionista i fotògraf pallarès. 
Joaquim Morelló i Nart va néixer a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà) el 26 de setembre de 1858. La família regentava la fonda del Pep que es convertiria en el Pirinenc Hotel. Dels germans Morelló va ser l’Anton, l'hereu, qui va heretar la fonda. Joaquim, el germà mitjà, cursa estudis d'apotecari a Barcelona, i va llicenciar-s'hi l’any 1879. Joaquim Morelló va obrir dues farmàcies a la ciutat, una a la Porta de l'Àngel núm. 21-23, on hi havia instal·lat el laboratori, i una altra al Passeig de Sant Joan núm. 85. Fou el creador de les famoses Pastilles Morelló, que actuaven per inhalació i curaven refredats, tos, bronquitis, asma, ronquera, abscessos pulmonars, etc. En aquestes farmàcies l’especialitat era la venda d’aquestes pastilles i Morelló va aconseguir un cert prestigi internacional amb les seves preparacions farmacològiques adreçades al guariment de malalties respiratòries. 

1900 ca. Pastilles Morelló.
Les pastilles inventades pel Dr. Joaquim Morelló, similars a d'altres de conegudes ara fa poc més de cent anys, com les de Dr. Andreu, eren receptades per a la tos. Durant tot el primer terç del segle XX i fins més enllà i tot tingueren gran presència en la publicitat escrita i, pel que sembla, molta parròquia de clients. 

Persona molt vinculada al món cultural barceloní aconseguí la participació d’alguns dibuixants del moment en les seves campanyes publicitàries, com ara Santiago Rusiñol i Alexandre de Riquer, per a les capsetes de les seves pastilles. Va ser un gran afeccionat a l'excursionisme, la fotografia així com a l’escriptura i l’astronomia. El 1910 va ser membre fundador de la Sociedad Astronómica de Barcelona. Va ingressar com a soci del Centre Excursionista de Catalunya el 9 de desembre de 1903 on contava amb un ampli estol d’amics entre els que es trobaven Lluís Llagostera, Juli Soler, Juli Vintró, Lluís Estasen, i Josep Galbany entre d’altres. També va tenir diversos càrrecs dins l’entitat excursionista d’on va formar part de la Junta Directiva al 1906 com a vocal, juntament amb Ceferí Rocafort, Antoni Amatller, Josep Galbany i Pere Basté. Va realitzar nombroses conferències amb projeccions sobre els seus viatges, excursions i itineraris com per exemple la del 1904 sobre la Vall d’Àneu, el text de la qual, amb algunes imatges, va aparèixer al Butlletí en dos lliuraments i també, posteriorment, com a llibret independent. També en va realitzar conferències sobre Burgos (1905), Roma (1917), Suïssa (1907). Va morir a Barcelona al 15 d’abril de 1926, als 67 anys. Als anys 1930 es va construir a Esterri d’Àneu una institució benèfica amb el seu nom, que actualment s’ha convertit en un camp d’aprenentatge i menjador escolar (MdC-AFCEC).

1920 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

El detall de la imatge, a banda del cimbori de la Seu Vella, llavors militarment ocupada per tropes espanyoles, deixa entreveure un bocí d'horta lleidatana, amb els meandres del Segre arribant a la Mitjana, i el vell camí de Corbins. La filera d'arbres podria ben bé resseguir el Noguerola, amb els antics magatzems de l'estació de ferrocarril al costat. 
1915 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

La vista aèria de la ciutat és ara cap al sud, amb el baluard de la Llengua de Serp en primer terme, i la ciutat antiga als peus del turó. Gardeny semblava tan lluny!
1915 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Detall del Segre i de la ciutat, que s'acabava, tot i l'enderroc de la muralla feia poc més de mig segle, en els seus límits medievals encara: a l'alçada de l'actual pont de la Universitat i de l'avinguda de Catalunya. S'observen amb claredat, els embalums arquitectònics de la Catedral Nova, de l'antic Hospital de Santa Maria al seu davant, i de l'antic Mercat de Sant Lluís al costat. 
1920 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

A la Rambla d'Aragó, rere el campanar de Sant Llorenç, s'identifiquen la Casa de Misericòrdia, actual Biblioteca, i l'antic Seminari conciliar, actual rectorat de la UdL. I no gaires cases més, ni tan sols el grup de les tres cases modernistes aixecades a tocar del seminari al 1914. Això ens remetria a una fotografia aèria de data molt reculada, anterior i de molt, al 1920, i a les fotografies aèries de Josep Gaspar i Serra, de 1929. Recordem que el primer vol amb aeroplà fet a la ciutat havia tingut lloc tot just al 1911.
1920 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Detall del Mercat de Sant Lluís i de la Catedral Nova, amb la vella trama urbana de la ciutat. Riu avall, l'horta lleidatana al voltant dels grans meandres del Segre.

A l'avinguda Blondel, darrere l'Hospital gòtic, només s'hi aprecia un edifici, però que no sembla pas el del Liceu Escolar, que s'hi aixecà al 1913. Això encara faria recular i ajustaria més la data de les imatges de Morelló, cosa que les converteix, sens dubte, en les primeres vistes aèries fotografiades de la nostra ciutat, entre 1912 i 1913.
1915 ca. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

L'antic Canyeret, pàtria del garrotín gitano lleidatà, al peu dels baluards de la Seu Vella.