[2566] La llengua que ara es parla? El cas del sufix —itzar/—isar (simplifiquem l'ortografia!)

El cas del sufix —itzar/—isar.

El cas del sufix —itzar/—isar.

August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», dins 

Estudis de Filologia Catalana. Dotze anys de l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes. Secció Francesc Eiximenis, pàgs. 29-68, PAM, 1999 (enllaç).

De vegades, ocorre que tens una idea que balla pel cap i malda per verbalitzar-se de manera racional i ordenada, i van passant els dies i hom no acaba de trobar-ne el fil. Llavors, de sobte, topem amb un text, una reflexió, un estudi, un article que diu tot allò que volies dir —i molt més i tot. Aquesta és l'arrel de moltes de les entrades d'aquest blog, i de la d'avui. Un magnífic i minuciosament documentat article sobre l'adopció de la grafia tz per als mots que deriven de l'antic sufic grec —izein, adoptat en —issare en llatí clàssic, llatí popular —idiare > cat. —ejar (batejar...) i, més tard, nova reintroducció en llatí culte, ja bàsicamnet eclesiàstic, en —izare amb realització africada sonora. 

L'assimilació que la nostra llengua en feu dels descendents de l'africat —izare per via clàssica va vindre per la forma —isar (amb s sonora), amb uns pocs mots que mantingueren una forma —itzar, aquesta amb variades grafies al llarg dels segles. El cas és que la simplificació fonètica triomfà per golejada: «A Barcelona i a València, certament, s'hi han prodigat, i s'hi prodiguen amb més o menys presència, les formes en —isar (a la ciutat de València amb —s sorda, naturalment). Però a tota la resta de l'espai lingüístic l'ús no varia del que se'n fa en aquestes capitals... Al contrari, hi és més arrelat: al Rosselló, a la Catalunya occidental, al Camp de Tarragona, a tot València, a les Illes...» 

Afegeix encara l'autor:

El cas del sufix —itzar/—isar.

August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).

Arribats a l'època de la normativització, doncs, com pogué ser que les formes majoritàries i gairebé úniques en la llengua oral i escrita en —isar (suavisar, eternisar, organisar, autorisar, analisar, amortisar..., en un corpus de cap a les 250 paraules) fossin ortogràficament substituïdes per la forma culta —itzar, absolutament bandejada de la llengua que ara es parla en què es basà la reforma fabriana? Com fou possible un esguerro com aquest, rellevar una pronúncia simplificada i arrelada per un grup consonàntic culte (tz) sense correspondència en la llengua oral? 

Sempre que hom analitza el procés d'establiment de les nostres normes, els autors van amb peus de plom. Ningú vol tornar a despertar el fantasma de la Catalunya de les dos ortografies (enllaç) que es donà als anys 10 i 20 del segle passat, ara en fa cent anys. No hi ha dubte que l'èxit de l'empresa normativitzadora, a tot arreu, depèn de l'acceptació col·lectiva, encara maltractada en el nostre cas en certs sectors socials, territorials i polítics, dels quals ara no en faré pas la glossa. Aquesta cautela i prudència fa que la necessària revisió de les normes per a la posada al dia de la llengua del segle XXI sigui sovint evitada, si no anatematitzada.

L'autor de l'article parla de minúcia perquè vol donar a entendre que això no afecta el conjunt de l'obra normativitzadora. Hi estem d'acord. Però no és menys cert que deixa traspuar una manera de fer d'aquella Comissió Ortogràfica de l'IEC i els seus set famosos esborranys successius, una mica erràtica ací i allà, o potser no del tot científica (fet sempre adduït atenent als estudis de química del Mestre Fabra), perquè el cas que ens ocupa era documentat ad nauseam: 

El cas del sufix —itzar/—isar.

August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).

Rafanell constata també com totes les actes del I Congrés de la Llengua al 1906 optaren per la forma —isar, i ho remata així: «la dita realització [la culta en grup consonàntic] no en devia tenir res, d'espontània, de popular, i per tant heretada. Abans de la reglamentació del XX, la llengua viva d'arreu, inclosa la de Barcelona i la seva àrea d'influència, a penes es valia dels sufixos doctes derivats de —izare. Quan ho feia, però, no dubtava a articular-los amb [z]». 

Qui fou capaç de girar la truita? «La meua suposició apunta, doncs, a un sector '(re)generador de llengua' prou influent per induir... a un hàbit fonètic inusual. L'Església —o sigui, la trona, la catequesi i les oracions— tindrien tots els trumfos per ser els responsables d'aquest microcanvi lingüístic», atès que bona part dels mots en què començà foren paraules del camp semàntic, diguem-ne, religiós. Cita Joan Coromines per testimoniar que «encara en els anys 1915-25, en què quasi tothom es resistia a pronunciar amb —dz— aqueixos verbs: després aquesta pronúncia s'ha generalitzat a tots els verbs». El canvi tan ràpid, les NNOO s'aproven al 1913, hagué de tindre padrins molt influents i prestigiosos. Especialment, a partir de 1911, quan sorprenentment el mateix Pompeu Fabra sentencia la forma hereditària, la popular, la que ara es parla:

El cas del sufix —itzar/—isar.

August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).

Fixeu-vos en la finesa de l'autor per no desmerèixer el nostre gran Mestre. Considerar-lo no sotmès a les pressions del moment (que tantes n'hi hagué en la comissió ortogràfica, amb Mossèn Alcover al capdavant) no ens fa cap favor ni servei, perquè ens impedeix de posar-nos a la feina de renovació ortogràfica que els reptes lingüístics i socials del segle present ja ens demanen a crits. 

El cas del sufix —itzar/—isar.

August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).

L'aprovació de les normes ortogràfiques coincidia en el seu tram final amb el triomf àlgid del Noucentisme entre els nostres intel·lectuals. Mort Maragall, tingueren via lliure per manifassejar en pro d'una llengua més culta i classicitzant que no pas la dels joves de l'Avenç finisecular que havien sigut. L'article de Rafanell permet de resseguir succintament les queixes reiterades que aquest punt de les normes provocà en part de la societat catalana de l'època, de la Catalunya de les dos ortografies. 

El cas del sufix —itzar/—isar.

August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).

Com afirma l'article l'autor, la història de la llengua no és res més que un altre capítol de la història de la societat que la parla, i es troba subjecta, per tant, a les mateixes o similars visions i missions de les classes socials (i els seus sequaços intel·lectuals) que la regeixen: «Vistes així les coses, la història de la llengua no deixa de ser res més que un capítol de la història de les societats o... el vessant lingüístis de la història de les societats».

Rafanell encara té temps per anotar com la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, de l'IEC de 1990, es trau els polls de sobre amb la idea que —isar és un tret propi del valencià! Això dit per les màximes autoritats de la llengua, tot i els documents i estudis ja existents! En conclusió: anem a mal borràs. 

Cent anys i passo després de la normativització, el que hauríem d'esperar (i esperem encara) és (no diré una rectificació, que la història és la que és) un redreçament per a la millora del nostre sistema ortogràfic, per simplificar-lo i adequar-lo als temps i la realitat... abans que no sigui massa tard. Simplifiquem l'ortografia, s.u.p.!

1906. Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Encara amb l'occità de bracet amb el català. 

[2456] Duràs-me (o el futur imperatiu)

[2434] Sobre la tortura de la P muda (simplifiquem l'ortografia!)

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2434] Sobre la tortura de la P muda (simplifiquem l'ortografia!)

 

Grups consonàntic cultes (llatinismes):

MPT, MPCI.

Avui goso proposar una minireformeta ortogràfica. No sé trobar un mot més petit, per tal que els defensors acèrrims de la puresa immaculada de les NNOO, que ja tenen més d'un segle, m'acusin de mal patriota. Res més lluny del meu pensament ni de les meues intencions. Només que crec de ferm que, ja en ple segle XXI, l'ortografia ha de posar-se al servei dels parlants, pas a l'inrevés, com sovint sembla el cas. De fet, el meu somni humit ortogràfic fora l'establiment d'una grafia unitària per a totes les llengües romàniques, o sia, mateix so amb mateixa grafia en totes, com p. ex. als sons palatals. Caldria una COR, Comunitat Ortogràfica Romànica, de forma que amb la unificació de les grafies, la intercomprensió mútua escrita guanyaria molts punts, i fora una arma perfecta per lluitar contra el sobrepès comunicatiu de l'anglès. 

Ai, que bonic és somiar! Però és de franc. Així que, com deia, avui somiarem en un futur ortogràficament més amable, senzill, planer. Gairebé diria natural, encara que això, una ortografia natural d'arrels unívoques entre so i grafia, com es va fer amb la codificació de l'euskera batua als anys 60 i 70 del segle passat, serà ja impossible en aquesta nostra civilització neollatina. 

Quan ara ja fa 110 anys, els legisladors lingüístics van establir les normes unificades per a l'ortografia de la llengua nostra, ningú no podia preveure la caiguda d'ús (culte, acadèmic, científic, eclesial) del llatí. En aquells temps, potser no era una mala línia de treball fonamentar l'ortografia del vernacle seguint la guia de la vella llengua mare. Tots els membres de la Secció Filològica la dominaven en un grau o altre. Passat més d'un segle, la gent lletrada no sap gaire llatí, i la gent instruïda (sigui en ESO, BTX o Universitat) incapaç de fer-ne una minsa frase. Alea jacta est. Per tant, goso pensar que ha arribat el temps de tractar els vells cultismes amb una visió ja més de mots patrimonials i sotmetre'ls a les normes ortoèpiques i ortogràfiques pròpies de la llengua. Posar fi a les excepcions, que és la nosa més gran de les normes, i cercar-hi la màxima regularitat. 

Ergo, per quins set sous encara hem d'atabalar les criatures (i nouvinguts) nostres amb l'ortografia dels grups cultes —MPT— i —MPC—, amb la ditxosa P muda llatina, i que més de dos mil anys després encara va fent la viu-viu en els manuals ortogràfics? Voleu dir que cal gaire més que el sentit comú per defensar la caiguda de la P d'aquests grups consonàntics obsolets? Només partits presos ideològics i posicionaments externs a la llengua de caràcter sociopolític enterboleixen la necessària i urgent modificació de la normativa per fer-ne una eina hàbil i tan accessible com sigui possible. 

Simplificar no vol dir trair, ni renegar. Vol dir fer modestament i senzilla més fàcil la transcripció de la llengua oral, la real i de veritat. Perquè també molt freqüentment hi ha qui confon, potser inconscientment o per defecte professional, les normes ortogràfiques de transcripció de la llengua parlada amb la llengua original. I no, la llengua escrita no va ser primer, i ha de restar subordinada a la seua funció primordial: fer fàcil i tan accessible com es pugui l'escriptura i la lectura de la llengua, cosa sempre complexa i susceptible de millora.

Jo no vull pas un estàndard escrit només per fer-ne lliçons, exercicis, proves i poder donar titulació (que l'acabem donant no us explico ara amb quins nivells d'exigència... i sé de què parlo), sinó viu i en ús, empàtic i sempre fàcil de manejar de part dels parlants propis i dels qui ens volem guanyar. Deixem-nos de romanços i de ser tan primmirats, perepunyetes i cagabandúrries. Fabra, és clar que ho feu tot amb la màxima professionalitat i ajudà a superar la divisió ortogràfica del segle anterior. Però ja hem transitat per un altre segle, convuls socialment, sacsejat demogràficament, sotraguejat lingüísticament, i continuem necessitant, potser més que mai, mantindre'n i multiplicar-ne els usos, a tots nivells, de la llengua nostra. No entenc quin problema de prestigi o autoritat o aprensió o recel o malfiança pot tindre l'IEC a l'hora d'escometre petites minireformes com aquesta. Perquè totes alhora, les revisions i regularitzacions ortogràfiques, que sempre convenen, no les farem, i no tindrem cap altre Mestre Fabra. 

Qui de nosaltres no ho signaria, això fil per randa? Llegim:

«Conversa 382: Temptar, però, és una grafia bona, que podem perfectament conservar. Temptar té el mateix origen que to tempt anglès: un temptare que es troba en llatí al costat de tentare. Aquest temptar, un cop adoptat de preferència a tentar, havia de perpetuar-se en català, com tempt en anglès, pel fet que aquestes llengües distingien perfectament en la pronunciació els dos grups MPT i NT, que altres llengües, com l’espanyol i el francès, no trigaren a confondre. 

«Un català, en escriure, ha de posar braç, amb Ç, com un espanyol posa hombre amb H o un francès taon amb AO en lloc de A; perquè sap, i en el moment d’escriure ho recorda, que així és com s’escriu el mot que ell pronuncia bras. Les regles i llistes de mots que figuren en els tractats d’ortografia no serveixen sinó per facilitar el treball de fixar a la memòria les grafies correctes; però, en el moment d’escriure, és aquestes que convé recordar directament i no pas les regles ortogràfiques, sovint insuficients i difícils de manejar. De memòria, doncs, convé de saber els mots que s’escriuen amb J davant E (Ex.: majestat), amb L·L (Ex.: intel·ligent), amb MPT i MPC (Ex.: redemptor, redempció), amb QU davant vocal (Ex.: evacuar), amb z intervocàlica (Ex.: rizòfag), etc., etc. 

«Aprendre de memòria milers de grafies és cosa certament difícil havent-ho de fer com ho fem avui els catalans; però això no ens hauria estat gens difícil si haguéssim après la llengua escrita com l’aprèn la gent dels països en què la llengua escolar no és una llengua estrangera sinó llur llengua nacional. Els qui, davant l’esforç considerable que requereix avui d’aprendre l’ortografia catalana, són portats a creure que aquesta és realment molt difícil, que pensin en les dificultats enormes amb què es trobaria un francès o un anglès que de gran tractés d’aprendre l’ortografia de la seva llengua partint de la pronunciació, com havem de fer avui nosaltres. Moltes coses que avui ens semblen d’una dificultat gairebé insuperable, les hauríem apreses sense adonar-nos-en si a l’escola ens haguessin ensenyat el català i no pas, com ara, una llengua estrangera».

 Però no és el nostre cas, aquest de l'ensenyament de la nostra ortografia en una societat nacionalment rica i plena. I la cosa aquesta va per llarg, oi?. Fins i tot en un Estat independent, qui pot dir com anirien les coses, lingüísticament parlant, tot i que les lleis afirmessin amb rotunditat l'exclusivitat de la llengua mil·lenària de la terra? Doncs siguem més llestos que la gana, home. 

Les llengües europees que mantenen els grups MPT són el francès i l'anglès, que els agafà del francès. Que el francès té l'ortografia més difícil d'Europa (juntament amb l'anglès), i ni hi pensen pas, a simplificar-la, és veritat. Ara bé, l'un té un Estat jacobí al darrere i l'altre l'aquiescència mundial com a llengua franca. Altre cop cal dir-ho: no és el nostre cas. Ni el dels nostres alumnes (i no parlo només d'adolescents, sinó d'advocats, periodistes, empresaris, publicistes i etc. i etc.), que no estan per la labor. Fem-nos-ho elemental, assequible, accessible, lleuger, manejable, clar, entenedor, comprensible, planer, simple, intel·ligible. Una manera simplicíssima d'aplanar un pelet el camí fora deixar els llatinismes gràfics per a altres nivells, potenciem les humanitats... però no torturem...Dediquem-nos, els profes, sobretot a ensenyar a pensar i redactar, i que l'ortografia hi tingui el pes just, la proporcionada valoració, la màxima solta, que sigui una eina útil i pas un camp minat, una cursa navette infranquejable. Servidor, que m'hi he guanyat la vida fent (entre altres coses) de torturador ortogràfic (que és una de les tasques que tenen assignades els profes de tot el món), sé de què parlo altre cop. 

Amb una mica de costum, no ens farien pas mal a la vista (ni a l'ànima pàtria) veure aquestes paraules escrites així. De fet, als qui comencessin a escriure, no els en farien gens per tal com no tenen cap grafia acostumada. Així doncs, per què no passem a escriure:

atemtat,

exemt, exemcions,

peremtori,

assumte, Assumta,

símtoma,

sumtuós

temtació

irredemt

presumte,

promte, promtitud...

De fet, com més te les mires, manco mal t'hi fan. I és que l'ortografia té molt d'hàbit i d'avés: per això ens costa tant d'acceptar-ne les modificacions. De fet, ja tenim impremta, empremta, vescomtal... que mai no han tingut la P mudeta etimològica. A qui li importa, això, a l'hora d'escriure, que els uns la tenien i els altres no? Que ho sàpiguen els filòlegs, perfecte. Que ens l'hàgim d'empassar la resta de mortals... potser genera una qüestió ètica i tot.

Trobo en un buscador de mots per als jocs lingüístics unes sis-centes paraules amb aquesta casuística (MPT, MPCI), majorment poc usuals i de registres especialitzats. I és que desenfarfegar-les de la lletra muda no costaria pas gens, i per això encara em fa més ràbia la deixadesa i inacció reformadores dels legisladors lingüístics.

Sí, és clar, comte i compte es confondrien. Només un cas i que el context sempre aclareix i per un cas hem d'aguantar tots els altres! Certament les confondríem en determinats contextos molt asèptics, com ara les llistes d'exercicis escolars (que no solen tindre cap context). Una frase com el comte paga el comte, no es confon mai a la vida real (o no pas més que tantes altres casuístiques). I, en tot cas, ens estalviaríem la P de comptar>comtar, i de totes les formes del verb, inconfusibles amb cap altre!

El cas és, a més a més, que sense la P els nostres mots continuarien diferenciant-se dels castellans, si aquesta ha de ser la preocupació principal: asunto-assumte, perentorio-peremtori, pronto-promte, contar-comtar, redentor-redemtor, tentar-temtar... Perquè la conservació de la M i no la pronúncia amb N pròpia dels mots castellans, era la preocupació de Fabra, com veiem en altres fragments, només que la P anava al mateix paquet (i conservar-la podia afavorir la pronúncia amb M):   

«Conversa 57: Durant un temps hi hagué entre els escriptors catalans com una tendència a admetre, en els llatinismes, les transcripcions castellanes en substitució de les transcripcions catalanes. Hom donava ja escassa importància a la conservació de certs grups, com MPT; era ja acceptada per molts la simplificació de la L doble; és a dir, no es combatia, ans tendia a consagrar-se, la pèrdua de molts trets pels quals la forma catalana dels mots manllevats al llatí es diferencia de la forma castellana».

«Conversa 70: En converses anteriors havem vist com, en els mots manllevats al llatí escrit, el català conserva millor que el castellà certs grups llatins estranys a l’element hereditari, tals com CT, PT, GZ, L doble, MPT... conserva molt bé fins gairebé a l’època actual (de forta influència castellana) el grup MPT (redemptor), que el castellà converteix en NT (redentor), etc.» 

«Conversa 332: Així mateix no hauríem acabat gran cosa de restablir l’ús de L duplicada i de mantenir els grups MPT i MPC, si no ens esforçàvem a conformar la pronunciació a l’escriptura pronunciant L duplicada, i M i no N en mots com redemptor i redempció».

Un segle després, ja ningú no pronuncia —ni s'ensenya a les escoles a fer-ho— la L geminada. Però ens n'ha quedat la tortura ortogràfica, igual que amb la punyetera P d'aquells grups consonàntics. En tots dos casos ens veiem obligats a escriure lletres mudes (la L duplicada i la P), ço que és la contradicció més gran de l'ortografia: escriure el que no sona!

Grups consonàntics que, recordem-ho, no són propis del català com a hereditaris, segons les lleis de la nostra fonètica històrica, sinó fruit de manlleus cultes, «estrany» a la llengua, com reconeixia Fabra mateix en un text prefabrià, valgui el joc de mots, incorporat a l'edició de les Converses (veg. Portal Pompeu Fabra, enllaç):

«Conversa 862 [1908]: Les successions «l·l», «mpt», «mpci», «mf», etc.

Però, en alguns casos, constatem divergencies en la romanització dels mots emmanllevats al llatí, les quals no recolzen precisament sobre divergencies preexistents en l’element hereditari, i vénen, per conseguent, a establir noves diferencies entre les diverses llengües romàniques. Així’l català i’l castellà, al adoptar llatinismes com redemptor, exemptus, tracten de conservar-hi ’l grup MPT, estrany a amdugues llengües; però, mentre’l català aconsegueix familiaritzar-se amb la successió MT, el castellà acaba per assimilar la M a la T i escriu NT (redentor, exento).

...

«També existeix en la llengua la tendencia a reemplassar la successió MPT per NT, així, son cada dia més freqüents les pronuncies redentor, presuntuós, en lloc de redemtor, presumtuós, i, analogament, redenció, presunció. Aquí, sortosament, l’ortografia usual s’oposa a la pronunciació castellanitzada dels llatinismes en qüestió escrivint constantment redemptor, presumptuós, redempció, presumpció, i es de creure que, sota l’influencia d’aquestes grafies, s’operará més o menys aviat una reacció en la pronunciació, tant més probable que’l catalá no te cap repugnancia per la M en sílaba inversa i estem habituadíssims a pronunciar sense cap dificultat aquest sò davant de les dentals, exemples fem toies, hi anavem tots, un camp teu, i els plurals rams, camps, etc. En realitat fóra trist que perdéssim les pronuncies MT i MCI, puix constitueixen una particularitat del catalá, no solament davant del castellá sinó davant de totes les altres llengües neollatines, ja que totes han perdut la nasal labial M dels llatinismes en qüestió: l’italiá, en efecte, hi ha transformat, com el castellá, la M en N, escrivint redentore, redenzione; i en francés i en portuguès, encara que la m hi es conservada en l’escriptura, aquesta lletra no hi es sinó el signe de la pronunciació nasal de la vocal anterior. La facilitat amb què’ls catalans pronunciém la M (bilabial o labiodental) davant qualsevol consonant, –el que’ns permet de conservar la M de redemptor, redempció i llatinismes análegs– ens permet igualment d’escriure immens, commoure, etc. (en oposició amb el castellá inmenso, conmover, d’acord amb l’ortografia llatina immensus, commovere), de mantenir invariable el prefixe circum- i de transcriure MPH clássic per MF: circumferencia, circumjacent, circumlocució, circumnavegació...»

La intenció pristina de Fabra era mantindre la pronúncia MT (grup MPT) i MCI (grup MPC). Seguim-lo, doncs, escriguem i diguem la M, però tinguem coratge d'abandonar la mudeta P (i, de passada, la ja a hores d'ara més que inútil L geminada, que a més —santa paciència!— porta la nosa, el destorb, l'obstacle, l'entrebanc abarrocat del punt volat). 

Sempre cal mirar què ocorreria amb altres casos similars, com ara el grup MPS, en què la P sí que és present i hi sona als derivats: camp, llamp, tremp, temps, que conformen un grup limitat de mots molt usual i hereditari, pas cultismes, més pronunciables amb la líquida S, igual que el grup culte inicial PS- en arrels com gregues com psico-, pseudo- i pocs més. Tenen aquest argument per no entrar al mateix sac. 

Mapa lingüístic d'Europa: l'arrel grega PNEUMO—.

(European Word Translation).

Ai, sí, se m'oblidava, l'altra P muda, la del grup PN- hel·lè en els compostos de pneumo-, des de pneumàtic fins a pneumologia, pneumònia o pneumotòrax. És clar que és una arrel que sense la P inicial fa mal als ulls als iniciats, però no pas a la immensa majoria dels (nous) escrivents. Devem estar parlant d'una seixantena de mots, i fora immensament més lògic que quatre saberuts sabessin que neumo- ve de pneumo-, i que aquesta és la forma pura i clàssica (que fins i tot es podria deixar per a ús en textos científics), que no pas que milions de persones s'hagin de subjugar a una lletra muda de segles! En canvi, si fem cas a la tradició en les altres llengües romàniques, no hi ha color: la P ni es toca! I com que traure-la faria que coincidíssim amb el castellà: anatema, a la foguera! Però així ho veig, així ho penso, així ho escric.

 Torno al començament: que bé que aniria disposar d'una autoritat lingüística romànica, supranacional i supraestatal, amb la missió d'anar atansant i simplificant de manera consensuada les grafies de totes les llengües filles del llatí. Una COR, Comunitat Ortogràfica Romànica. Me'n postulo com a membre, sense cobrar. Només les dietes i un despatxet.

Flop! Ara em desperto del somni. Ni els alemanys ha aconseguit reformar-se ortogràficament: després de 25 anys i una mica més: la reforma del 1996 és als llimbs, amb llibres, diaris i publicacions així (ortografia nova) i altres aixà (ortografia vella), i les escoles que fan el que poden. Què no farem nosaltres, i tan pobres com som (que deia el poeta).

1996. Reforma ortogràfica de l'alemany,

(wikipedia).

1990-2009. Reforma ortogràfica del portuguès,

(wikipedia).

[23] ESORom, intercomprensió lectora romànica

[61] ESORom 2010, intercomprensió lectora romànica

[1880] El misteriós cas de l'accentuació dels mots aguts acabats en -EN -IN (simplifiquem l'ortografia!)

Sobre la jubilació dels diacrítics (o quasi) 

La supressió de la majoria d'accents diacrítics de part de la Secció Filològica de l'IEC d'ara fa un poc més d'un any (2017), tot reduint-los a ben just el 10% (14) dels 150 que els legisladors lingüístics havien llistat un segle abans (1913), pot considerar-se una norma valenta, però també del tot insuficient.

Ha d'ésser considerada una decisió valenta per tal com ha hagut d'enfrontar-se, i així serà sempre a cada reforma, a la intransigència, sovint lingüísticament no fonamentada i, en canvi, molt essencialistament bel·ligerant, dels defensors acèrrims de les tendències puristes i tradicionalistes nostrades. Valenta, però insuficient, perquè continua obligant a escriure milers d'accents superflus i innecessaris per a la correcta interpretació del mot en la seua frase i context.

Com a convençut defensor de la modernització i simplificació de la convenció gràfica que soc ([7] Prou diacrítics, ara!, 2010), no acabo d'entendre per què, si es contempla l'ús discrecional del diacrític fora dels 14 monosíl·labs on és obligatori per desfer «una ambigüitat no desitjada» (Ortografia catalana, IEC, 2017, p. 99), per què, doncs, no s'hauria de poder fer amb tots els monosíl·labs? Quina ambigüitat no desitjada existeix de més a 'si no es bo, no es toca', que a 'jo soc dels que dorm com un soc' o 'en cap cap cap el que hi cap en aquest cap?' Cal celebrar aquest primer pas reformador, i desitjar que no calgui esperar cent anys més perquè caiguin aquests darrers 14 diacrítics forçats a ultrança.

No és menys cert que aquestes inclinacions conservacionistes són presents a totes les llengües, fins i tot en les que tenen un Estat fort al darrere, com p.ex. l'alemany, en la seua semifrustrada darrera reforma ortogràfica de 1996. En el nostre cas, fins a les NN.OO. de 1913, tots aquells 150 monosíl·labs els escrivíem com podíem, però només al cap de cent anys els hem convertit en paladins de les essències pàtries més profundes. L'ús crea tradició, és clar. Però no hauria de crear ofuscació, sinó simplicitat, practicitat, benefici, profit en el procés d'escriptura. O com escrigué García Márquez, «jubilemos la ortografía, terror del ser humano desde la cuna: enterremos las haches rupestres, firmemos un tratado de límites entre la ge y jota, y pongamos más uso de razón en los acentos escritos, que al fin y al cabo nadie ha de leer lagrima donde diga lágrima ni confundirá revólver con revolver. ¿Y qué de nuestra be de burro y nuestra ve de vaca, que los abuelos españoles nos trajeron como si fueran dos y siempre sobra una?» ([6] Simplifiquem l'ortografia, 2010).

1913. Normes Ortogràfiques de l'IEC.
Rúbrica dels 19 membres de la Ponència Ortogràfica a les normes d'unificació ortogràfica de la llengua. Només hi mancà la signatura d'Àngel Guimerà, 20è membre de l'institut, que no participà a les sessions i que es mostrà sempre reticent a la nova normativa.

2017. Ortografia Catalana, IEC.

Per cert, la creació de frases de mostra amb rastelleres de monosíl·labs de part de defensors i d'opositors a la nova norma durant tots aquests mesos de debat ha estat una de les millors aportacions a la vitalitat de la llengua. Una mena de joc lingüístic d'en Màrius Serra a l'engròs, practicat als mitjans socials i de comunicació, com correspon a una llengua ben viva, encara.

A poc a poc, però, les aigües tornaran a mare (perquè el nou ús crearà tradició), i la reforma anirà fent el seu camí simplificador i renovador de la llengua escrita. Un camí que, a la vista de l'evolució tecnològica global, és més urgent i necessari que mai. Cal alliberar l'ortografia, que només és una pura, simple i humil convenció gràfica, com més funcional i útil millor, d'altres valors que no li pertoquen, fruit de la nostra situació sociopolítica. A l'ortografia catalana li ha passat una mica com al Barça durant molts decennis, que ha substituït la selecció nacional en l'imaginari col·lectiu. La renovació ortogràfica, fruit del pas del temps i de les noves necessitats i maneres de comunicar sorgides i malgrat les perennes i inevitables distorsions essencialistes, haurà de continuar ([5] De la ideologia de la llengua, 2009).


Cent anys del misteriós cas de l'accentuació dels mots aguts acabats en -EN, -IN
A mi em faria especial il·lusió que la reforma ortogràfica es reprengués per la revisió de les normes generals de l'accentuació gràfica. O dit de manera més senzilla, amb la derogació d'aquestes normes, amb la supressió directa i definitiva dels accents ([96] Retallem els accents, 2012). De tant en tant, l'argument ja ha anat saltant a la premsa i comença a remenar-se. Serveixi de mostra aquest article d'en Toni Soler al Núvol digital.

«I si eliminem els accents?», Toni Soler, 9.04.2015 (Núvol).

Tot i que no hi tinc gaires esperances a veure-ho, cal que anem aportant les nostres raons per tal que granet a granet aconseguim de moure aquest rocam granític i pesant en què s'ha convertit l'ortografia. Potser podríem començar amb una supressió parcial i semiopcional dels accents escrits, com s'ha fet en el cas dels diacrítics. La meua respectuosa proposta és començar per suprimir l'accentuació dels aguts acabats en -EN, IN. Perquè algú sap per què caram hem d'accentuar emprèn, mantén, entén, ofèn, i no pas Ramon, tobogan i algun?

Des dels orígens de la campanya ortogràfica de l'Avenç al 1891, dos models accentuals pugnaren per reeixir: un de calcat de l'italià i amb dos titlles (oberta i tancada), defensat pels redactors de la nova revista, a diferència d'un altre més tradicional i acastellanat, propi de La Renaixensa i altres publicacions de l'època (Història de l'ortografia catalana, Mila Segarra, 1985, p.277). O com exposava el propi Mestre Fabra:

«En catalán hay varios sistemas de acentuación; el más generalmente seguido es el sistema castellano con ligeras modificaciones, aunque también se usa bastante otro (imitado del italiano) que difiere principalmente del anterior en que no acentúa la mayoría de las voces esdrújolas y de las llanas terminadas en consonante» (Gramática de la lengua catalana, Pompeyo Fabra, 1912, p.5, reimpressió Aqua Reprint, 1982). 

1906. «Qüestions d'ortografia catalana» (1906 [1908]), volum 3, pàgines 105-140.

(Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada).

Pompeu Fabra resumeix amb claredat l'estat de la qüestió: l'accentuació a la italiana presenta l'avantatge d'haver d'escriure pocs accents, una de les premisses del Mestre; però, l'accentuació a la castellana, confereix més precisió i claredat a la lectura.

1906. «Qüestions d'ortografia catalana» (1906 [1908]), volum 3, pàgines 105-140.

(Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada).

Per mitjà d'exemples concrets, el Mestre explica com l'adopció del sistema castellà d'accentuació, que facilita l'escriptura però obliga a accentuar moltes més paraules, tampoc acabarà garantint la correcta pronúncia dels mots, perquè «la pronúncia correcta la fem dependre de la coneixença d'una regla». Al cap de cent anys, el temps li ha donat la raó: els joves aprenents continuen cometent els mateixos errors, malgrat l'adopció d'un sistema indicador o corrector de la lectura al màxim com el que tenim.

1906. «Qüestions d'ortografia catalana» (1906 [1908]), volum 3, pàgines 105-140.

(Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada).

Cap dels dos sistemes garantia una correcta representació gràfica dels set sons vocàlics de la llengua: el problema de la distinció (escrita) de les ee i les oo, no tenia una fàcil solució, ni tan sols amb l'adopció dels dos accents, obert i tancat.

1906. «Qüestions d'ortografia catalana» (1906 [1908]), volum 3, pàgines 105-140.

(Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada).

«Per tot se manifesta, en efecte, una repugnància a carregar d'accents l'escriptura», sentencia Fabra. Continua: «els accents gràfics són un entrebanc per a l'escriptura manuscrita ràpida». Doncs què no ens aconsellaria ara el Mestre, amb els sistemes mecànics de pulsació! Considera que «sembla mil vegades preferible tolerar tota classe d'omissions en l'escriptura manuscrita, que renunciar en l'imprès a un bon sistema d'accentuació pel fet d'exigir molts accents». Però aquesta dualitat d'ús segons el mitjà d'escriptura (manual/imprès) s'ha anat esborrant amb el pas del segle XX. A més, un doble raser d'exigència sempre és problemàtic a l'escola.

L'opció de representar amb accents les vocals tòniques que tenen timbre d'oberta i de tancada, topava amb la dificultat de les diferències dialectals, i portarien a «dues grafies distintes per a cadascuna d'aquelles paraules... Doncs una ortografia nacional ha de deixar sense precisar el valor de les ee i les oo».

1906. «Qüestions d'ortografia catalana» (1906 [1908]), volum 3, pàgines 105-140.

(Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada).

«El present estudi no tenint altre objecte que donar a conèixer l'orientació dels meus treballs en el problema de l'accentuació gràfica...»

 

Pompeu Fabra, doncs, es debaté en aquells anys en el dubte entre una accentuació de mínims i extremament funcional, a la italiana, o bé una accentuació a la castellana, clarificadora de la lectura per tal de corregir l'errònia pronúncia d'alguns mots de la llengua. El criteri pràctic i simplificador i que desenfarfegués l'escriptura el portà a afirmar la inconveniència de l'ús de l'accent obert:

1933-35. «Curs superior de català (1934-1935) Apunts de Joan Miravitlles i Serradell»,
volum 2, pàgines 813-971 
 (Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada).

És ben conegut i estudiat el procés de transacció i pacte ortogràfic que la gestació de les NN.OO. comportà entre els 19 membres de la Ponència Ortogràfica de la Secció Filològica, en les successives presentacions de l'esborrany previ de treball i set redaccions posteriors entre 1911 i l'aprovació definitiva al 4 de gener de 1913, i com algunes de les propostes més modernitzadores de Fabra, com la supressió la lletra h, foren escapçades o, si més no, polides, en part per causa de l'absència del Mestre a les reunions pel fet de viure i treballar a Bilbao. Així en una carta als seus grans amics Massó i Casas, datada del 21 de desembre de 1911 a Begoña (Biscaia), escriu:

«Fa uns quants dies que vaig enviar les normes ortogràfiques a en Carner. Les solucions proposades ja les coneixeu: són les de l'Avenç amb la diferència d'acceptar-se un sistema d'accentuació a la castellana (provisionalment!), que presenta l'aventatge indiscutible d'evitar faltes de lectura (com estúdia per estudía, apostròf per apòstrof, etc.).»

1912. Gramática de la lengua catalana, Pompeyo Fabra, p.5,
reimpressió Aqua Reprint, 1982.
Les normes d'accentuació a l'estil del castellà.

Aquesta adopció del sistema d'accentuació castellà no fora, però, provisional, sinó ja definitiva, i així aparegué al punt 16 de la versió oficial de les NN.OO. Fabra, no havent trobat un sistema més ad hoc per a l'accentuació de la llengua, malgrat els seus treballs i reflexions de més d'una dècada sobre la qüestió, hagué de cedir davant la majoria dels membres de la Ponència, tots acostumats ja a les normes d'accentuació de la llengua castellana. Adopció que comportava l'obligatorietat d'accentuar tots els oxítons (mots aguts) acabats en vocal tònica seguida o no d'una S o d'una N. És a dir, no només les agudes acabades en -EN, -IN, sinó totes les agudes acabades en vocal tònica més -N. La mateixa escriptura del mot «s'accentuaràn» n'és prou explícita!

1913. L'accentuació gràfica a les NN.OO. 
(Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada, enllaç).

1913. «Per l'unitat de l'idioma»,
«La Veu de Catalunya», 31 de gener.
Primera difusió pública de les noves NN.OO. un cop aprovades de la Ponència Ortogràfica al 24 de gener.

Mestre Fabra es conformà, doncs, a aquesta accentuació perquè, malgrat tot, creia -a mitges- que contribuiria a evitar faltes de lectura. Fet que, com podem comprovar cada dia a les aules, no ha estat així. No content, però, amb la gran quantitat d'accents que el sistema adoptat, calcat del castellà, obligava a escriure, i sempre sota el criteri del màxim sentit pràctic que cercava de donar a l'ortografia, formulà la modificació de la norma de l'accentuació de seguida l'any següent, al 1914, en la seua Proposta de reforma de la reforma, i que fora referendada al 1918 (Gramàtica catalana, p. 145), per tal que no calgués escriure tants accents. 

Aquest fou el criteri aplicat que donà naixement al misteriós cas de l'accentuació dels mots aguts o oxítons acabats en -EN, -IN, del qual podem dir que enguany en celebrem oficialment el centenari prenent la data de la Gramàtica de 1918:

1914. Proposta de reforma de les Normes ortogràfiques, Pompeu Fabra, p. 209-226,(Portal Pompeu Fabra, obra digitalitzada).

Així doncs, en aplicació del criteri de funcionalitat (reduir el nombre de mots accentuats) s'anul·là l'accentuació en els aguts -ÀN, -ÒN, -ÓN, -ÚN (i llavors calgué accentuar els «pocs plans terminats en aquests nexes»), i es mantigué en els acabats en -ÈN, -ÉN, -ÍN. Una certa lògica portà a la salvaguarda de l'accent en les agudes en -EN: entre aquests casos, hi havia nombroses formes verbals, i el manteniment de l'accent ajudava a la distinció lectora de l'obertura de les vocals (però, això sí, amb l'inconvenient de fer-ho només des de la fonètica del català central). El manteniment de l'accent en les agudes en -IN, en canvi, no es feu per estalviar-se aquests casos, escassíssims, sinó per tal com hi hauria hagut nombroses planes, com ara els subjuntius (comprin, tinguin, obrin), que s'haurien hagut de passar a accentuar (cómprin, tínguin, òbrin).  

Com veiem, la proposta fabriana era, és clar, molt ben pensada, però ha tingut l'inconvenient de trencar la sistematització: una norma és clara quan abraça tots els casos (p.ex. oxítons acabats en vocal seguida o no d'S i d'N), però esdevé confusionària quan afecta als uns (-EN, IN) i als altres no (AN, ON, UN), com comprovem diàriament als escrits dels nostres alumnes. Agafant-nos a aquesta disfunció, potser podríem començar per suprimir els accents d'aquests mots aguts, ep!, sense que s'hagin d'accentuar els plans que hi acaben. Ningú s'equivoca de llegir Berlin, sense accent gràfic ni encara menys passarà a llegir Bèrlin. Per al cas de les ee, podríem fer com amb els diacrítics: permetre l'accentuació en cas de cerca de màxima claredat lectora i desambiguació quan el context ho exigeixi, que no és gaire sovint (compren la solució -verb comprar-, comprèn la solució -verb comprendre). A més, als usuaris escriptors dels dialectes occidentals, principalment als nord-occidentals (atès que els valencians sí que hi han adaptat el seu estàndard), ens llevarien un problema insuperable, com és haver d'escriure o de llegir allò que no diem: una e oberta per una de tancada (ofèn, comprèn).

De passada, també podríem anul·lar l'accent dels pocs plurals dels plans acabats en -EN, que fan disfunció amb son singular: fenomen/fenòmens, examen/exàmens. I aplicar ja l'acord d'aquest 2018 de l'AVL que ha incorporat com a normatius, al costat de les solucions vigents, alguns retocs de la dièresi, en els derivats cultes acabats en -AL (laical/laïcal, helicoidal/helicoïdal, ovoidal/ovoïdal).

Començar la supressió dels accents gradualment, per anar crear tradició visual i costum no fora una mala decisió. Després podríem continuar amb els oxítons acabats en -S, que es podrien començar amb l'anul·lació de l'accent dels participis, tal i com es fa amb l'anul·lació de la dièresi d'infinitius i gerundis. Aquesta és una altra necessitat peremptòria per als parlants dels dialectes occidentals, en particular dels lleidatans, que pronunciem a la valenciana (de fet, històricament parlant, els valencians pronuncien a la nostra) però escrivim dificultosament a la barcelonina.

  

O bé, cosa que ben mirat tampoc no em semblaria gens malament, fer-ho tot de cop: donar llibertat per escriure els accents o de no fer-ho, o fer-ho opcionalment per causes de desambiguació, de rima, estètiques, tradició o qualssevol altres per les quals l'usuari tingués el gust i la gana d'accentuar. Despreocupar-nos de la tirania de la forma gràfica i començar a focalitzar a totes les aules, a totes les classes i tothora, en la competent construcció de la informació, l'adequada organització textual i la (bona) qualitat de la comunicació escrita, que semblava que havia de minvar, però que els nous mitjans tecnològics han fet més present que mai. Com a societat, hi sortiríem guanyant, de segur!

Pompeu Fabra.
Honor i glòria!

ca 1900. El jove Pompeu Fabra de l'Avenç dibuixat per Ramon Casas.
(MNAC).

Per no abusar del vostre temps, us deixo, si voleu, altres reformes ortogràfiques per repensar urgentetament:

[1000] Una nació sense estat, una llengua sense reforma lingüística?