[2714] La Rambla de Ferran lleidatana al segle XIX

1860 ca. Lleida, vista pintoresca, J. de Velasco.

1860 ca. Lleida, vista general, J. de Velasco.

Litografia antiga a mà acolorida (una mena de gravat litogràfic del segle XIX, típic de les vistes panoràmiques europees d'època), que representa una vista general de la ciutat de Lleida, amb la imponent Seu Vella (la catedral antiga) al turó central, lo riu Segre al davant amb rais i gent carregant fusta a la riba, i el pont al fons, amb la casa del cos de guàrdia al primer ull ila petita casa del burot o duana al mig. És una representació que vol ser romàntica i idíl·lica de la ciutat catalana des d'aigües amunt del riu, típica de les col·leccions de vues pittoresques populars al segle XIX. Les serradores que hi havia a tocar del riu esperaven los rais que baixaven del Pirineu, del Segre i de les Nogueres, los desmuntaven i en carretejaven los troncs fins a la serradora, a tocar del Noguerola. Al fons lo turó i castell gardenyencs, amb lo Montmaneu del baix Segre a l'horitzó.

Tota la riba del riu per la banda de la ciutat la contemplem amb una arbreda crescuda i allargassada fins a la Magdalena, allà a on s'acabava la ciutat i a on hi havia hagut l'antic baluard, dins del qual havia nascut lo passeig, cap als anys 20 d'aquell segle XIX, ara en fa, doncs, dos-cents anys.

Lo campanar antic de l'església de Sant Joan destaca en primer terme, potser més esvelt del que era. Això vol dir que cal datar la imatge abans del seu enderroc al 1868.

1964. Lo Passeig o Rambla de Ferran, Lleida.

«Como se formó el paseo de Fernando, lugar predilecto de los leridanos hasta la construcció de los Campos Elíseos en 1864», Josep Lladonosa.

«Ciudad», de juny (FPIEI).

La muralla esquifida que restava al Segre aigües amunt del pont va sofrir encara més desperfectes a causa de les riuades de 1825 i 1827. Lo governador (espanyol) de la ciutat, Luís M. Adriani, lo volgué refer. En un dels memorials per a les obres, de Mariano Foncillas, cap d'enginyers de Lleida, s'hi fa menció de l'existència de la «plaza de Fernando», l'actual rambla de Francesc Macià, amb nom de feixistot espanyolot en temps de l'autor de l'article. Lo governador volgué que lo mur refet arribés fins a l'altura de l'actual Baixada de la Trinitat. A l'espai guanyat li mantingué lo nom del rei (espanyol) del moment. S'hi col·locà a l'entrada un arc per fer-hi les funcions de portalada, d'estil neoclàssic amb toc  orientalitzant.

1964. Lo Passeig o Rambla de Ferran, Lleida.

«Como se formó el paseo de Fernando, lugar predilecto de los leridanos hasta la construcció de los Campos Elíseos en 1864», Josep Lladonosa.

«Ciudad», de juny (FPIEI).

Lo passeig va continuar allargant-se entre 1830 i 1860, fins arribar al baluard del Carme, alhora que s'anava urbanitzant. Lo passeig central s'hi embellí amb un font «que era un grupo escultórico de mármol representando la alegoría de Hércules niño, ahogando las serpientes. La Font de la Petxina, tal com le llamaban los leridanos en 1870».

Llavors encara no hi havia los famosos plataners, sinó àlbers i acàcies. S'hi afegiren banquets de pedra per al repòs i la contemplació, i parterres florals i il·luminació de fanals, a l'arribada del gas: «Este fue el lugar predilecto del pueblo hasta que el 1864 se inauguraron los Campos Elíseos».

L'arc neoclàssic que hi donava pas fou enderrocat en algun moment, car ben segur entorpia la circulació dels carruatges de passeig. A l'altra banda, amb l'arribada del ferrocarril, també calgué ampliar la porta de sortida del baluard cap a l'estació nova, passant per damunt del pont de f pedra del Noguerola. Aviat desapareixerien los murs del baluard, i lo passeig tindria via lliure en direcció a l'estació. No hi arribaria, però, ja que davant l'estació s'hi construí una illa de cases, al llavors dit carrer de Balmes. Quan s'hi feu l'estació moderna, al 1927, aquest bloc fou derrocat, i nasqué la placeta de davant l'estació nova que coneixem, la de la plaça de Ramon Berenguer IV, escapçada a inicis del segle XXI per alinear lo carrer de Príncep de Viana fins al pont.

Quan lo baluard fou eliminat, allà hi hagué la Porta del Príncep Alfons, en honor al primogènit borbonet (espanyol). Per allà hi passà la Borbona (espanyola) Isabel II per a la inauguració del ferrocarril al 1860. Un camí rectilini (fet amb expropiació de finques) anava des d'allà fins a l'estació: ja teníem lo germen del passeig complet. En aquesta part del passeig entre el Carme i l'estació hi hagué oficina del burot municipal, o sigui, duana per al control del pagament dels consums i dels carros i mercaderies que entraven a la ciutat.

 Quan la Borbona fou desterrada, lo passeig passà a dir-se «del Almirante Topete», estret col·laborador de Prim en la revolució del setembre de 1868. Durant l'època republicana (espanyola) del segle XX, lo passeig passarà a honorar-la, passeig de la República. Després també rebé lo nom de «Príncipe Alfonso», futur XII (espanyol). I los vencedors de la guerra (espanyola), lo denominaren «del Caudillo», com a bons llepaculs locals del nou règim dictatorial. Modernament, se n'ha recuperat lo nom original i s'ha catalanitzat amb èxit, car ja gairebé no se sent dir Fernando, si no és a algú amb certa edat. També s'ha imposat la denominació de rambla, que li afegeix un toc de bulevard. 

Los canvis de nom segons los règims polítics indiquen que es tractava del principal carrer de la ciutat, i allà s'hi traslladà l'activitat econòmica i política a partir de la postguerra del segle XX en substitució del carrer Major, ja només comercial. A Ferran, encara ara, hi trobem notaris i advocats, les principals sucursals bancàries, oficines municipals i de la diputació. En canvi, encara no s'ha aconseguit, veurem què passa amb la recent remodelació de l'any 2025, recuperar-ne un ús cívic o lúdic, i fora dels horaris d'oficina no sol ser lloc concorregut ni de passeig ni d'esbarjo.

Camps Elisis, Lleida.

La Font de la petxina.

Dita així pel receptacle, que s'assemblava a una conquilla. Hi fou portada després de la inauguració dels Camps Elisis (1864) des de l'antiga Rambla de Ferran, juntament amb unes columnes amb testos florals, que hi subsistiren fins a la riuada de 1907. Llavors s'hi aixecaren les columnes modernistes. Lo grup escultòric herculi degué desaparèixer en aquell trasllat.

1877. Lleida, passeig de Cabrinety.

«Guia-cicerone de Lérida : viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, indústria y comercio puedan convenirle en la misma», Josep Pleyan de Porta (UdL).

La primitiva rambla de Ferran portà per nom passeig de Cabrinety.

Josep Cabrinety fou un militar mallorquí que serví a l'exèrcit (espanyol) i hi destacà per haver combatut les carlinades, mort al 1873. Lo passeig acabava amb un bell jardí pel cap nord, «llamado del General, pasatiempo y reunión de los leridanos en los días festivos». L'antiga porta neoclàssica era a punt de ser enderrocada aquell 1877. 

Diu la nota a peu de pàgina que amb motiu de la visita reial de 1860, en tombar-se lo baluard del Carme, s'hi obrí un camí fins a l'estació. Al 1875 s'hi aixecà un arc de portalada dita Príncipe Alfonso (futur XIIè, rei espanyol), i per extensió tot el passeig en prengué també l'anomenada: «Este paseo del Príncipe Alfonso , el predilecto ... de los ilerdenses, no se ve ahora tan concurrido como antes, por disputarle el puesto el magnífico de los Campos Elíseos».

Just a l'acabament del passeig al Carme, hi havia l'establiment dels banys lleidatans, «pequeño pero limpio y bien surtido de aguas, construido por los años 1843 en la huerta del convento de carmelitas», diria que per causa de la desamortització. Al passeig hi havia també l'antic Hospici, futur edifici ocupat per la Diputació i, davant per davant, la Fonda Espanya, «donde debe dirigirse el viagero que guste hospedarse holgadamente», amb nom comercial de l'Estat colonial per fer-se'n passar per bons súbdits i inspirar confiança i familiaritat als viatgers d'allà que hi arribessen, en una època en què lògicament no t'entenien ni parlaven en castellà a gaires llocs, fora dels oficials regentats per funcionaris nouvinguts. 

1860 ca. Lleida, vista pintoresca, J. de Velasco.

Detalls dels rais i de treball per transportar-los a la serradora des de l'areny. Darrere, lo primitiu passeig, encara sense la banda del riu urbanitzada ni los murs de la futura banqueta, que no s'hi farà fins a inicis del segle XX, tot guanyant un bon tros d'espai al riu.

Lo campanar vell de Sant Joan destaca en primer terme. Al fons de tot a l'esquerra, les torres de la Catedral Nova.

Vegeu-ne la primera delineació del passeig al 1811:

[2386] Dels orígens republicans d'un passeig de nom monàrquic: la Rambla de Ferran lleidatana

Quinalafem.blogspot.com

 

[2391] Una Borbona a les colònies: Lleida, 1860, més

 

1860. Lleida, Charles Clifford (BNE).

L'arc votiu d'espanyolitat eterna promesa pels dirigents lleidatans del moment a la reina borbona (espanyola) Isabel II en la seua visita a la ciutat, a on hi arribaria amb el primer viatge d'inauguració del ferrocarril des de Barcelona. És clar que si calia prometre-ho i reafirmar-ho és perquè aquesta cosa del «Siempre españoles», a Lleida, no la tenien (ni la tindran) gens clara... 

El cas és que aquest arc de cartró pedra fou aixecat a l'esplanada del baluard del Carme, encara existent, més enllà dels murs del qual s'hi havia fet la primera estació del tren (al mateix lloc que l'actual). A la fotografia, una de les quatre primeres imatges que Clifford (fotògraf del seguici reial) va fer de la ciutat, s'hi observa ben afilerada tota la rastellera de plataners que formà el primitiu passeig, del qual es convingué de dir-ne de Fernando, en honor al seu pare i època, cap als anys 15 a 20 d'aquell segle, en què el passeig es formà, després que els afrancesats lleidatans en comencessin a parlar al 1811. 

Com que la comitiva arribà de nit, els plataners de Fernando foren engarlandats amb gras fanals blancs de llum incasdencent, diria que a l'estil dels venecians. La Paeria (i la Diputació) no hi estalviaren ni un ral.

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

Una visita reial era sempre font d'expectació, encara que no fos exageradament excessiva com la retrata l'autor barceloní. Gaietà Cornet fou un d'aquells primers homes de la Renaixença, a cavall entre la redescoberta cultural de la pròpia nació catalana i l'acceptació del marc ideològic del nacionalisme espanyol vuitcentista. Llavors els fums favorables de les màquines de vapor propiciaren la conformació d'una ideologia burgesa que confiava en el progrés (l'enriquiment) amb el favor de la cort. Després de la Primera República (espanyola), res ja no fora igual. 

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

En els dies previs a l'anunciada arribada de la reina espanyola, a la ciutat s'hi feren febrils preparatius: «pues aquí como en esa [Barcelona] todo el mundo no se ocupa de otra cosa más que de levantar arcos de triunfo, de enramar calles, y adornar casas». Sembla que s'hi aixecaren tres arcs, «dos de ellos son una protesta y una petición: una protesta de fidelidad y una petición de libertad». El mot 'protesta', com podem deduir, hi és usat en el sentit de manifestació, proclama, exhibició. La 'libertad' era demanada en sentit urbanístic: «porque es preciso saber que Lérida gime todavía bajo el férreo yugo de una fortificación nada beneficiosa para el país». Calia tombar les muralles, modernitzar la ciutat, que encara no disposava, p.ex., d'enllumenat de gas. Fins i tot, per arribar a la nova estació des del passeig de Fernando, dins al baluard, «solicitó la Municipalidad de Lérida la abertura de un boquete al estremo del citado paseo».

En aquest cap del passeig de Ferran, s'hi aixecà un dels arcs de triomf. Però no ben bé al trau que s'havia fet a la muralla, ja que a la ciutat «no se le ha permitido levantar en el citado boquete el arco triunfal tal como había acordado construirlo el Excmo. Ayuntamiento». Se'n fa la descripció i el recull de les frases votives. De l'obertura se'n digué Puerta del Príncipe Alfonso, i s'hi rememora el setge de Suchet en aquest mateix indret de feia cinquanta anys. A l'altre cap del passeig, «inmediato al puente» s'hi feu l'arc que tenim immortalitzat en la imatge de Clifford.  

El tercer arc s'alçà al carrer de la Palma, «junto a la puerta lateral de la Santa Iglesia», i fou obra de la guarnició militar (espanyola) a la ciutat. Amb referència als magnes tapissos lleidatans: «las paredes exteriores de la Catedral se han cubierto por este lado con antiguos pero preciosos tapices, que por sus figuras parecen ser de la edad media», en referència als vint tapissos flamencs del capítol catedralici lleidatà (dels quals avui se'n conserven encara quinze), datats del segle XVI, amb escenes mitològiques i d'història sacra.  

Diu l'autor que arribava tanta gent a la ciutat que els trens anaven de gom a gom, fins i tot amb alguns atrevits damunt la màquina! Vint diligències esperaven per traslladar a Saragossa «la numerosa servidumbre de Palacio», que ja no hi havia més via fèrria: s'estava construint el tram fins a la capital aragonesa, que s'inaugurà a finals del 1861.

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

A l'entrada del tren expedicionari a la província (dia 5 d'octubre), a l'estació de Sant Guim de la Rabassa, nucli  pertanyent al de Freixenet, també s'hi feu un altre arc triomfal. El de la Diputació. No en va durant els inicis del regnat d'aquesta Borbona, durant la regència de sa mare, se'n va fer la distribució i aprovació, a partir d'alguns projectes anteriors impulsats pels liberals (espanyols). Els nous límits provincials despertaren l'adhesió de burgesia i intel·lectualitat catalanes a la metròpoli central. A Lleida, Pleyan de Porta en fou un fervent defensor, de la unió del pla i la muntanya. 

Va posar-se un guaita o sentinella dalt dels merlets del campanar de la Seu Vella per tal que en pic s'albirés el tren reial, s'engeguessin les vint-i-una salves honorífiques de benvinguda. Potser disparaven alternativament des del "Castell" i des de Gardeny. Això era per avisar la població perquè s'apressés ja a l'estació i a la rebuda. Quan la reina (espanyola) posà el peu a terra, vint-i-una canonades més! L'estació, diu que estava «elegantemente adornada por la Empresa».

La Paeria i altres ajuntaments convidats sortiren en comitiva, precedits «de los gigantes, danzas del país, vestidos con elegante y sencillo gusto, y banda de música municipal», els paers, entenc. No passaren per l'Arc del Pont, sinó que revoltaren per la plaça de Sant Francesc i banqueta (carretera) avall cap al passeig de Fernando (amb un arc triomfal al cap que tocava la ciutat) i la «puerta nueva del Príncipe Alfonso», oberta a la muralla per a l'ocasió. Sempre escortats, a banda i banda, per la militarada de l'aquarterament lleidatà. 

La banqueta era plena de penons, estendards, escuts i banderes... espanyoles. Davant de les «Casas Provinciales de Beneficiencia», que eren a Ferran, a l'edifici de la Diputació, hi feren un entarimat per exposar-hi els xiquets i xiquetes acollits, perquè saludessin S.M., que es veu que lluïa el sobrenom de «Madre de los Desvalidos». En l'itinerari de tornada, de la Plaça Sant Francesc continuaren carrer Major avall fins a l'Hospital i la Catedral. Allà, entrada sota pal·li als dominis eclesials amb tota la parafarnàlia associada. En sortir, la feren pujar pel carrer la Palma, passant per sota l'arc triomfal aixecat pels regiments militars a la ciutat, fins a l'allotjament reial: el palau episcopal, llavors al carrer Tallada. Sense dubte, el millor estatge de tota Lleida (això sí: amb despeses pagades per la corporació provincial). Com li van fer suar la cansalada a l'altesa reial, no sabia amb qui se les havia, que som de Lleida!  

S'il·luminà la ciutat durant tota la nit, carres i places, edificis públics i privats (els qui s'ho podien permetre), tal com es feia des de segles enrere en les visites de reis, «y a las afueras de la puerta de Boteros, a la hora que S.M. se digne señalar, se dispararà una brillante y vistosa colección de fuegos artificiales» del pirotècnic establert a Barcelona, Mr. Grinier, amb la banda municipal amenitzant la vetllada amb valsos vienesos. Des de la part posterior del palau episcopal, la reina degué gaudir de l'espectable. 

1913. Lo Palau del Bisbe, carrer Tallada, Lleida. 

La façana principal del palau episcopal al carrer Tallada. El palau fora assaltat per la turba anticlerical al 36 i fou enderrocat després de la guerra pel seu mal estat.

Anys 1940. Carrer de Boters, Lleida.

Fins a mitjan segle XX encara es conservà una torre de la vella muralla de Boters, la que tancava les possessions episcopals. En quedà el que avui és encara el carrer del Bisbe. A la dreta, veiem la cantonada de l'actual Biblioteca Pública, llavors Casa de Maternitat, amb el campanar de Sant Llorenç que sobresurt per darrere.

Al centre hi apreciem el tancat dels horts i jardins episcopals, amb l'antiga i enorme capella de Sant Crist Trobat (1702), les galeries del casalici o palauet del Senyor de la Tallada que havien passat a residència del senyor bisbe (crec que cap al 1738, en època del bisbe Galindo) i a on s'hostatjà la reina Isabel, i els finestrals del Col·legi de Poblet a la ciutat. 

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

L'endemà al matí, i segons l'hora a què S.M. tingués la vènia de llevar-se, hi hauria «besamanos» general, amb un detall: «un gran número de señoritas jóvenes, de las famílias más notables de la ciudad,... tendran la honra de presentar a S.M., si se digna aceptar esta ligera muestra de las producciones del país, una colección de frutos de nuestro fértil suelo, ya que la corta estanca de S.M. en esta capital no ha permitido organizar una exposición agrícola».  Després, visita als establiments de beneficència (segons que el programa preveia) i partida cap a Saragossa. Per la Porta de Sant Antoni, i amb 21 canonades més!

La crònica redactada per l'autor el dia de l'arribada de S.M. descriu com les autoritats l'esperaven a l'estació, que quedà llavors mateix inaugurada. Era tota ornada amb atxes de cera, i totes les andanes des del nou pont del ferrocarril, que també s'inaugurà amb aquell viatge. 

Al més dels paers, hi havia els «profesores del Instituto de segunda enseñanza». Llavors, un institut d'educació era tota una institució prestigiosa, que encara no tenia vint anys d'existència. Els alumnes, de primària i secundària, també formaven, amb banderoles i pancartes amb lemes d'adhesió espanyolista, redactades amb l'espanyol que els ensenyaven als xiquets lleidatans, que la llengua dels xiquets era prohibida a les aules. La banda municipal no devia parar de bufar. L'arribada règia tingué lloc a les 7 de la tarda, que a l'octubre ja és ben fosc. Per això calien les atxes i ciris (negoci aleshores prou florent), per veure-s'hi una mica. 

La Reina pujà a una luxosa carretel·la de sis cavalls, literalment. La comitiva era precedida dels gegantons de la ciutat, «secretamente restaurados», el ball de bastons «cuyo traje sumamente elegante ha gustado mucho», i la moixiganga «cuyos individuos han estrenado traje nuevo de Rigoletos, que son muy vistosos», o sia una comparsa de joves disfressats de Rigoletto (i altres personatges de l'argument), el bufó de la cort i pare venjatiu, amb raó, de l'òpera verdiniana sobre una novel·leta de Víctor Hugo. S'estrenà a la 'Fenice' veneciana al 1851 i al Liceu dos anys encabat. A Lleida, la coneixien i en disfressaven la moixiganga nou anys més tard. 

Sabem, per les dades del blog de Xavier Güell (entrada: «Lleida, 1860», enllaç), estudiós de la cultura popular, que hi hagué encàrrec municipal per a 40 vestits, 24 bastoners i 16 moixiganguers, a 155 rals cadascun. Les monges de l'Ensenyança n'agençaren de franc els cèrcols amb què s'acompanyava la comparsa de Rigolettos. Dedueix que els vestits de la moixiganga devien ser d'època, del segle XVI, que és el segle en què transcorre el drama musical.

 La resta del seguici no va poder compondre's per l'excés i amuntegament de la gent «que se ha agolpado fuera de las murallas», entre el baluard del Carme i l'estació del ferrocarril, i «los demás han llegado como han podido a la Catedral que se hallaba iluminada interior y exteriormente». Ai las, quants cops de colze no degueren rebre i donar els nostres locals arribistes per fer-s'hi un lloc!

La situació preeminent del tron reial dins la catedral «hacía perder una gran parte del efecto del altar mayor». El Te Deum fou presidit no només pel bisbe lleidatà, sinó per l'arquebisbe tarragoní i tot!

1860. Gaietà Cornet i Mas, Visita de la Reina Isabel II a Lleida,

«Diario de Barcelona», núm. 280, 6 octubre (ARCA).

El passeig de Boters s'il·luminà a la veneciana, és a dir, «por miles de faroles de colores». Eren llums incandescents elèctrics, alimentats amb alguna mena de dinamo. Potser la primera vegada que es veien a la ciutat. 

Els focs es dispararen a les onze tocades. Aquell primer dia anà tot prou bé, excepte una cosa: la pols del carrer Major, que no era pas enrajolada, sinó de terra, i que degué ser arranjada de clots. La terra no prou atapida formà una immensa polseguerada: sempre podrem dir que els lleidatans li vam fer empassar pols a la mateixa reina d'Espanya! 

[1772] Una Borbona a les colònies: Lleida, 1860

[2341] La Casa de Salut de Sant Nicolau de Bari, primera clínica privada lleidatana

1895. La Casa de Salut de Sant Nicolau de Bari, Lleida.

«El Pallaresa», de 4 de maig (FPIEI).

Davant de l'estació del ferrocarril, dita del Nord i l'única que ha tingut Lleida, el metge Francesc Gómez habilità aquesta preciosa torre d'època, o potser l'hi construí a propòsit, una mena de clínica privada o 'casa de salut',  probablement la primera a Lleida. Devia emplaçar-se enllà de l'estació, cap a Pardinyes. La finca tenia un ampli jardí amb bancs i ben arbrat, segons que podem apreciar. 

Desconec qui fou aquest metge. Publicita sobretot tractament per a malalties de l'estómac, pulmonars i fins i tot d'oftalmologia amb un «reputado especialista, señor Zaragoza». També s'hi oferien vacunacions: «inoculaciones directas de la ternera, todos los días». De vaca, doncs, la vacuna o vaccí. Això sí, de franc per als pobres, que a més s'hi podien visitar els dijous tarda: en una època amb incipient sanitat pública i moltes necessitats, la caritat era fonamental. 

1895. La Casa de Salut de Sant Nicolau de Bari, Lleida.

«El Pallaresa», de 4 de maig (FPIEI).

Detall de la façana de la clínica lleidatana, «primera clínica privada existente en Lleida creada por el Dr. Francesc Gómez Ruiz en 1895» (veg. «Agrupaciones de enfermería para atender la salud comunitaria de Lleida en el siglo XIX», 2020, enllaç). Afegeix aquest text que la congregació de les Germanes de Santa Anna tenia la residència en un edifici annex a la clínica, i que eren les encarregades de la cura dels malalts que la casa de salut tenia ingressats.

1895. La Casa de Salut de Sant Nicolau de Bari, Lleida.

«El Pallaresa», de 4 de maig (FPIEI).

La magna façana de la clínica, amb els jardins al davant. Unes tres o quatre escales donaven accés a la porta principal. És probable que al pis de baix hi hagués les consultes, i a dalt, els pavellons d'ingressats, tot ben ventilat amb grans finestrals d'arcs característics. Als laterals, les fumeres de les llars de foc per escalfar les plantes de l'edifici. 

Desconec fins quan estigué activa la clínica del Dr. Gómez. Ací ho deixem apuntat per a qui vulgui descobrir-nos-ho.

1895. La Casa de Salut de Sant Nicolau de Bari, Lleida.

«El Pallaresa», de 4 de maig (FPIEI).

La inversió hagué de ser considerable. A més, la clínica s'anuncià durant molt de temps a primera plana del diari. 

[2229] La primera clínica d'estètica lleidatana, 1921

[1932] Renaixenços de visita a la Lleida de 1861

1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.

1884. Sant Llorenç, Lleida. Francesc Pelai Briz i Fernàndez.
«La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.
 «Records. Fragments del Llibre de ma vida» fou una sèrie d'articles publicats en aquesta revista pertanyents al llibre que l'autor havia publicat anteriorment. Dos dels quals parlen d'una «Anada a Lleida», com si d'una gran descoberta es tractés. De fet, així fou: al 1861 ja es podia viatjar des de l'any abans en ferrocarril cap a la Terra Ferma des de la capital del país, i això apropà (una micona) la llunyana i pagesa plana lleidatana als intel·lectuals de la Renaixença.

L'autor viatjà a la nostra ciutat acompanyat d'en Víctor Balaguer (una altra de les grans patums de la Renaixença), d'en Vicenç Boix (poeta valencià) i d'un nebot d'aquest darrer. La sortida de l'expedició, en ferrocarril, a les 6 del matí. És llavors que l'autor fa coneixença dels expedicionaris valencians. Més aviat poc parladors, «a no ser per en Balaguer, que ho animava tot, hauríam fet cap a Lleida sense dir ni tan sols una dotzena de paraules».

Del viatge, tot just sortits de Barcelona, se'n comenten les salzeredes del Besòs i «lo altíssim i atrevit pont de fusta» en arribant a Monistrol, que havien «contemplat amb cert recel... que es balancejava amb lo pas del tren i que sent l'admiració de tothom per lo entremaliat de ses encablalades, era a l'ensems prou perillós... per obligar a molts dels passatgers a traure el cap per la finestra quan s'hi passava».

La contemplació de Montserrat causà un gran efecte en l'autor, i l'arribada a Manresa fou breu. «No trigàrem gaire a trobar-nos en lo començ del pla d'Urgell, immens mar de terra, graner de Catalunya». De fet, tot just arribaven a l'alta Segarra, a Calaf.

1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 3 de juny, núm. 112.
Escriu l'autor que entrats a les nostres terres ponentines que «la calor començava a ser a llavors un xic crescuda i el paisatge prometia poc de si. A mos esguards sols s'hi presentava terra i més terra planera, en totes direccions sens obra ni vegetació enlloc». El pas lent i a tot xiulet de la màquina per unes foradades abans d'arribar a Cervera trenca la monotonia del camí. Des del tren estant, no pogueren apreciar la ciutat segarrenca, «perquè en aquell indret lo camí de ferro passa alt i la ciutat queda mig colgada darrera d'una costa». En passant per Bellpuig, se'n comenta el mausoleu renaixentista de Ramon Folc de Cardona al vell convent de franciscans. Set hores després de la partença, a la una del migdia, arriben a Lleida, sufocats de la calor, «puix lo pla de l'Urgell... és lo infern de Catalunya» en aquell temps de l'any.

A l'estació lleidatana encara no hi havia el primer edifici de l'estació: «llavors en una barraca de fusta i canyes arrebossades deixava lo camí-de-ferro als qui saltaven dels vagons, «i com que aquesta se trobava mitja hora lluny de la ciutat, calia fer aquesta mitja hora en carruatge, si us plau per força. Era un tros curt, mes no gaire agradós, no tant per la calor i sotracs, com per la immensa polseguera que tot ho omplia». A quarts de dues entraven a la fonda de Sant Lluís.

Havent dinat, s'encaminen cap al carrer Major, a casa del poeta i metge lleidatà, Lluís Roca i Florejacs, conegut d'en Balaguer. Amb ell com a cicerone emprenen la visita de la ciutat, tot començant per la capella de la Mare de Déu de les Neus, llavors ja dita del Peu del Romeu, de la qual se n'explica la coneguda tradició dels fanalets del dia de Sant Jaume. «A començos del present segle [XIX], lo governador francès que manava a Lleida va prohibir aquesta innocent i popular festa, mes lo poble trobà manera de burlar-se de l'ordre, convertint la costum en una pública i general protesta»: enlloc d'acudir a la capella, els lleidatans sortiren amb els fanalets a terrasses i balcons.

1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.
La següent parada mencionada de l'autor, l'església de Sant Llorenç, i, segons costum llavors comú entre escriptors, se cita fil per randa la descripció que Josep Pleyan de Porta n'havia fet al llibre «Guia cicerone de la ciutat de Lleida».

1900 ca. Sant Llorenç, Lleida.
Postal de Hauser y Menet, circulada al 1902. És probable que la fotografia fos obra d'en Victorià Muñoz, que treballà per a aquesta casa editorial en aquell final de segle XIX.

1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.
Descripció prou detallada del monument gòtic lleidatà. 

1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 30 de juny, núm. 113.
En continuant la ressenya d'aquella anada a Lleida, s'hi esmenta la visita al Seminari (dins la muralla, que encara no estava fet el nou i gran edifici avui seu de la UdL) i a l'Institut, en aquells temps emplaçat al convent del Roser al carrer Cavallers, «on nos sorprengueren sobremanera los virolats i llampants colors amb què estaven pintats los davants de les taules i cadires dels catedràtics», que llavors sí que instruïen des de sa càtedra, pròpiament dita.

La visita a la Biblioteca deixà pregona empremta en el nostre autor, no pas pels llibres que en Roca i Florejacs els ensenyà, sinó per la vista de la ciutat i del Segre sota la lluna des d'un finestral de l'edifici: «sols sí puc dir que el Segre, corrent pel peu del casal on éram, lluïa com si fos de plata, remorejant i botent sobre son jaç pedregós», i és que la biblioteca era a l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, que encara exercia com a tal. 

1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 30 de juny, núm. 113.
El casino de la ciutat, lloc de reunió de la bona societat als vespres lleidatans, fou considerat «modestíssim i impropi d'una ciutat de l'antiguitat i importància històrica que té Lleida». La xafogor de la nit lleidatana aclaparava els visitants, «mes los fills de la ciutat nos contestaven que aquella era la temperatura ordinària de la comarca» durant els vespres de juliol. La sequedat de l'aire i de la pell eren notòries i «allò per a mi era un verdader suplici. Recordo que em vaig ficar al llit comptant les hores que em faltaven per fugir de Lleida». A sobre, «lo llit estava en sa temperatura en harmonia amb les parets. Los llançols eren de cotó!»

L'endemà en Pelai i Briz hagué de fer llit, «sens esma ni casi força per alçar un braç. La calor, quan és excessiva, em mata». La resta d'expedicionaris feren la deguda visita a la Seu Vella, llavors caserna militar (espanyola), que el nostre autor no pogué veure. A l'hora de dinar, a casa d'uns coneguts d'en Balaguer, es pogué retornar, en una estança enfosquida i frescal, de les calors lleidatanes. A la sobretaula hi hagué lectura de versos, en castellà, «perquè en aquell temps , encara que teníam ja restablerts los Jocs Florals i s'havien publicat Los Trobadors nous i'ls moderns,... abundava molt encara la casta de poetes que, creient que un escriptor pot escriure bé en les dues llengües, les conreaven, si bé destinant a la catalana un migrat tant per cent del temps... Afortunadament avui ja se n'acaba de perdre la mena d'aquests escriptors».

A les dos de la tarda, tren de retorn cap al Cap i Casal. Això vol dir, que l'hora de dinar era llavors encara habitualment la de migdia, les dotze. L'article s'acaba amb un record cap al nostre preuat renaixenço, en Roca i Florejacs, finat per casualitat al mateix temps que l'autor feia les proves de l'article on rememorava l'anada a Lleida i visita de la ciutat en la seua companyia.

Francesc Pelai i Briz (1839-1889).
Francesc Pelagi Briz i Fernàndez (Barcelona, 27 de setembre de 1839 - 15 de juliol de 1889) fou un escriptor romàntic català i un dels renaixenços més actius. Escriptor, traductor i editor, dedicà la seva vida a la cultura. Fundà i dirigí diverses publicacions. Les seves grans fites foren la traducció de Mirèio de Mistral, en català en vers i en castellà en prosa (mai publicada), la publicació de la seva obra La masia dels amors i la proclamació com a Mestre en Gay Saber.

Briz fou un dels divulgadors del teatre popular català juntament amb Serafí Pitarra, Valentí Almirall o Conrad Roure. Inicialment col·laborà en La Revista de Cataluña i fundà la col·lecció literària El Novelista Popular, per a la qual traduí ell mateix obres d'Alexandre Dumas, Johann Wolfgang von Goethe, Victor Hugo i altres autors romàntics.

La influència de Frederic Mistral, de Josèp Romanilha i d'altres felibres el va dur a participar activament en la Renaixença catalana, de la qual fou un dels actius més radicals i purs. Amb paraules de Joan Sardà, Briz fou el "campió del catalanisme", a causa de la seva incansable feina de divulgació de la cultura catalana i també de la literatura provençal. El 1869 participà en els Jocs Florals i fou proclamat mestre en Gai Saber. També fou un dels fundadors de la societat Jove Catalunya i el 1875 actuà de president dels Jocs Florals. Propugnà l'ús exclusiu del català en la producció literària i fou un dels iniciadors del moviment catalanista. Fundà i dirigí nombroses publicacions, com Calendari Català (1865-1882), la revista quinzenal Lo Gay Saber (1868-1869 i 1878-1882) i La Gramalla (1870), (viquipèdia).

Briz és considerat com un dels precursors del catalanisme polític i de la figura de l'intel·lectual de la Renaixença, atès el seu activisme del catalanisme literari, ple de sentiment patriòtic que mostra un fort ideari inèdit a l'època.

[1904] L'agrupació musical lleidatana 'La Pua', 1892

[1771] L'eixample de Lleida fora muralla, 1865

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
Després del permís demanat per la municipalitat, com a bon país colonitzat, al govern espanyol de la Borbona Isabel II (Real Orden de 13 de gener de 1861), s'inicien els treballs d'enderroc de la centenària muralla medieval durant el mandat de l'alcalde Fuster. Calia, però, un procés d'ordenació urbanística del creixement previst fora muralla, que es feu per mitjà d'aquest plànol elaborat pel mestre d'obres barceloní Josep Fontserè (1829-1897), primerenc col·laborador d'Ildefons Cerdà, i aprovat per la Paeria al 1866. 
En el detall, s'aprecien el camí de Vallcalent i el camí de sortida de la ciutat envers Montsó i Osca, actualment carrer Balmes fins a la plaça Ricard Vinyes, no prevista encara, tot i que sí que hi figura la cruïlla cap a l'actual Prat de la Riba. Al lloc de la muralla de Boters, un cop tombada, havia de fer-s'hi un ampli passeig arbrat, que esdevindrà la Rambla d'Aragó. A la banda exterior d'aquest passeig, encara no hi havia cap dels edificis que hi aniran apareixent entre el final de segle i començament del segle XX, com el gran conjunt del nou Seminari Conciliar, davant mateix del Palau del Bisbe, el conjunt de cases i horts del qual podem identificar just a la part superior de l'antic Boters.

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
Plànol complet de l'antiga ciutat dinovesca al mateix moment d'enderrocar-ne la muralla medieval. La ciutat s'arraulia al peu de la Seu Vella i conservava la mateixa estructura des de la Baixa Edat Mitjana. S'hi observa bé la idea de l'autor: convertir en amplis passejos els trams guanyats a la muralla (Rambla de Ferram, Rambla d'Aragó, Av. Catalunya), i revoltar la ciutat amb carrers al més rectilinis possibles per comunicar-la (com ara el futur carrer Prat de la Riba, carrer Salmeron, que circumval·laven el turó de la Seu). La comunicació per la banda del riu resultava més complexa, i es resoldrà mitjançant successives ampliacions de la banqueta, que permetran de guanyar terreny a la llera fluvial. En aquells anys, el darrere de l'Hospital de Santa Maria donava directament al Segre, de manera que avui podem comprovar exactament el terreny que s'hi guanyà.

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
El portal de Sant Martí, just a tocar de la vella església romànica era la darrera porta de la ciutat al costat del turó de la Seu.

Del camí de Montsó o carretera d'Osca començaria un llarg carrer rectilini que acabaria per baixar pel costat nord del turó fins a l'antiga muralla (actual carrer Salmeron) i més dretament fins a la intersecció amb el nou passeig de Ferran (actual carrer Anselm Clavé), just a tocar del curs del Noguerola. D'aquesta manera la ciutat quedava circumval·lada i hi havia accés ràpid fins a l'estació de ferrocarril (1860), que fou la gran revolució dels mitjans de transport de l'època.

En aquesta part de la ciutat ja hi contemplava unes basses de dipòsit d'aigua potable per a l'abastament de la ciutat, al costat del ramal que proveïa la ciutat d'aigua des de final del segle XVIII, que arribava des del Canal de Pinyana. Finalment, les basses es farien cap al tombant de segle, però una mica més amunt, cap a Alpicat, que durant els anys 60 del passat segle, es convertirien en la platja de Lleida. 

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
La primera estació de ferrocarril de la ciutat, llavors als afores, prou més enllà de l'antic baluard del Carme. El Noguerola tombava allà just al davant, i s'aprofitava per regar-ne els horts. Tal com es veu en el plànol, la intenció era de fer una gran Rambla arbrada a la zona que ja aleshores era més ampla. La banqueta de més cap al pont, del tot estreta, s'hauria d'ampliar, per això no tot el passeig és la mateixa rambla, sinó que del pont fins al Gobierno Civil ja tingué uns altres orígens. D'aquesta manera, encara avui hi ha dos noms: Rambla de Francesc Macià i Rambla de Ferran. Aquesta darrera es va fer tan popular que s'ha perdut la noció que fou nomenada en honor a un Borbó.

A la cantonada de l'antic baluard, l'antic convent i església del Carme. L'actual carrer Democràcia és que resseguia l'antiga muralla fins al carrer Magdalena, allà on havia existit l'antiga església gòtica, enrunada a causa del setge sofert durant la Guerra del Francès.

Cap a la meitat de la Rambla, només amb edificis a la banda de dalt, que feien de muralla, s'hi veu també destacat al costat de la Baixada de l'Audiència, que baixava dels Porxos del Massot fins al riu, l'antic edifici de l'Hospici municipal, que en endavant fora convertit en seu de la Diputació provincial.

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
A l'altra marge del riu, l'Alcalde Fuster encarregà uns grans jardins a l'estil versallesc, que per aquesta raó prengueren el nom de Camps Elisis. Havia d'ajudar a esponjar l'atapeïda ciutat vella, i esdevindre lloc d'esbarjo preferit les tardes dels diumenges. L'aigua de la sèquia de Torres, que naixia gairebé als peus del pont del ferrocarril, ajudaria al reg d'arbres, plantes i flors. La sèquia passa actualment per sota del carrer de Santa Cecília, i fou coberta deu fer uns quaranta o cinquanta anys. També s'hi acabaria fent el nou teatre de la ciutat, cap al tombant del segle XX.

Al Cappont tot just hi havia quatre cases i un molí de gran fumera. A partir d'aleshores, començaria un el desenvolupament modern del Cappont. El gran areny del Segre just a l'alçada del pont, ara dit Vell, però ja l'únic en l'actualitat, es pot apreciar a la perfecció.

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
La banda occidental de l'antiga muralla, que acabava al Portal de Sant Antoni, a costat de l'església i convent d'aquest nom. El camí de Fraga i de l'Aragó marxava cap a Ponent, i es convertiria en la carretera nacional, un cop oberta la primera banqueta nova de Blondel.

Veiem la planta de la Catedral Nova, amb l'antic Hospital de Santa Maria al davant, que donava a la muralla i al riu. Una mica més a la dreta, el carrer Cavallers pujava dret cap al pla del peu de la Seu. Llavors el carrer Cavallers no tenia sortida al riu, sinó que l'antic convent dels Agustins, convertit en Teatre fins al seu incendi, tapava la baixada i tancava la muralla que feien les mateixes cases des del Pont, incloent-hi la casa consistorial o Paeria.

A mitja pujada del carrer Cavallers, la planta de l'antic convent del Roser, fossar dels màrtirs patriotes de 1707, i al seu davant, a la dreta, l'església dels Dolors. La de Sant Andreu, una mica més amunt, just a la redola de Sant Joan que portava al Canyeret.

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
Detall de la ciutat vella. A la dreta de tot, la Plaça de Sant Francesc, a on hi hagué el primer Gobierno Civil (espanyol) a la ciutat. Al plànol s'hi destaquen els gran edificis de la ciutat en aquella època, la majora dels quals encara conservats sortosament.

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
La plaça de la Paeria no existia tal com la coneixem avui, sinó que s'allargassava fins a l'alçada de la de Sant Joan. Allà encara hi havia la vella església gòtica, tot i que ja corrien fortes veus (especulatives urbanísticament parlant) que en demanaven la demolició, que arribaria ben aviat amb motiu de la Revolució de 1868.

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
Al peu i centre de la imatge, l'edifici de la Paeria lleidatana. S'hi observa amb precisió la distribució de la plaça de Sant Joan, amb portal principal a l'actual Plaça de la Sal, ja que al costat de la plaça de Sant Joan hi tenia una fila de magatzems al davant.

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
La cantonada de la muralla, a l'actual cruïlla de Blondel i el pont de la Universitat. Riu avall, els meandres propiciaven grandiosos arenys a Butsènit i Rufea. El rierol de la Mariola, regulat des de la pala dels Templers i que omplia una gran bassa d'un molí fariner, baixava a desguassar al riu i era aprofitat per al reg de les hortes.

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).
La vista del Cappont encara sense cap casa. Els arenys eren els amos del riu. El camí d'Albatàrrec resseguia -ressegueix encara- la sèquia de Torres avall. Sèquia que s'ha cobert en un bon tram, enlloc de lluir-la com fan amb els canals a tot Europa. Així anem. 

[1335] Monestirs lleidatans medievals, més

[1212] Calendari de 1873, efemèrides històriques lleidatanes