Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estació de tren. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estació de tren. Mostrar tots els missatges

20190109

[1932] Renaixenços de visita a la Lleida de 1861

1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.
1884. Sant Llorenç, Lleida. Francesc Pelai Briz i Fernàndez.
«La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.
 «Records. Fragments del Llibre de ma vida» fou una sèrie d'articles publicats en aquesta revista pertanyents al llibre que l'autor havia publicat anteriorment. Dos dels quals parlen d'una «Anada a Lleida», com si d'una gran descoberta es tractés. De fet, així fou: al 1861 ja es podia viatjar des de l'any abans en ferrocarril cap a la Terra Ferma des de la capital del país, i això apropà (una micona) la llunyana i pagesa plana lleidatana als intel·lectuals de la Renaixença.

L'autor viatjà a la nostra ciutat acompanyat d'en Víctor Balaguer (una altra de les grans patums de la Renaixença), d'en Vicenç Boix (poeta valencià) i d'un nebot d'aquest darrer. La sortida de l'expedició, en ferrocarril, a les 6 del matí. És llavors que l'autor fa coneixença dels expedicionaris valencians. Més aviat poc parladors, «a no ser per en Balaguer, que ho animava tot, hauríam fet cap a Lleida sense dir ni tan sols una dotzena de paraules».

Del viatge, tot just sortits de Barcelona, se'n comenten les salzeredes del Besòs i «lo altíssim i atrevit pont de fusta» en arribant a Monistrol, que havien «contemplat amb cert recel... que es balancejava amb lo pas del tren i que sent l'admiració de tothom per lo entremaliat de ses encablalades, era a l'ensems prou perillós... per obligar a molts dels passatgers a traure el cap per la finestra quan s'hi passava».

La contemplació de Montserrat causà un gran efecte en l'autor, i l'arribada a Manresa fou breu. «No trigàrem gaire a trobar-nos en lo començ del pla d'Urgell, immens mar de terra, graner de Catalunya». De fet, tot just arribaven a l'alta Segarra, a Calaf.


1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 3 de juny, núm. 112.

Escriu l'autor que entrats a les nostres terres ponentines que «la calor començava a ser a llavors un xic crescuda i el paisatge prometia poc de si. A mos esguards sols s'hi presentava terra i més terra planera, en totes direccions sens obra ni vegetació enlloc». El pas lent i a tot xiulet de la màquina per unes foradades abans d'arribar a Cervera trenca la monotonia del camí. Des del tren estant, no pogueren apreciar la ciutat segarrenca, «perquè en aquell indret lo camí de ferro passa alt i la ciutat queda mig colgada darrera d'una costa». En passant per Bellpuig, se'n comenta el mausoleu renaixentista de Ramon Folc de Cardona al vell convent de franciscans. Set hores després de la partença, a la una del migdia, arriben a Lleida, sufocats de la calor, «puix lo pla de l'Urgell... és lo infern de Catalunya» en aquell temps de l'any.

A l'estació lleidatana encara no hi havia el primer edifici de l'estació: «llavors en una barraca de fusta i canyes arrebossades deixava lo camí-de-ferro als qui saltaven dels vagons, «i com que aquesta se trobava mitja hora lluny de la ciutat, calia fer aquesta mitja hora en carruatge, si us plau per força. Era un tros curt, mes no gaire agradós, no tant per la calor i sotracs, com per la immensa polseguera que tot ho omplia». A quarts de dues entraven a la fonda de Sant Lluís.

Havent dinat, s'encaminen cap al carrer Major, a casa del poeta i metge lleidatà, Lluís Roca i Florejacs, conegut d'en Balaguer. Amb ell com a cicerone emprenen la visita de la ciutat, tot començant per la capella de la Mare de Déu de les Neus, llavors ja dita del Peu del Romeu, de la qual se n'explica la coneguda tradició dels fanalets del dia de Sant Jaume. «A començos del present segle [XIX], lo governador francès que manava a Lleida va prohibir aquesta innocent i popular festa, mes lo poble trobà manera de burlar-se de l'ordre, convertint la costum en una pública i general protesta»: enlloc d'acudir a la capella, els lleidatans sortiren amb els fanalets a terrasses i balcons.
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.

La següent parada mencionada de l'autor, l'església de Sant Llorenç, i, segons costum llavors comú entre escriptors, se cita fil per randa la descripció que Josep Pleyan de Porta n'havia fet al llibre «Guia cicerone de la ciutat de Lleida».
1900 ca. Sant Llorenç, Lleida.
Postal de Hauser y Menet, circulada al 1902. És probable que la fotografia fos obra d'en Victorià Muñoz, que treballà per a aquesta casa editorial en aquell final de segle XIX.
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 15 de juny, núm. 112.

Descripció prou detallada del monument gòtic lleidatà. 
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 30 de juny, núm. 113.
En continuant la ressenya d'aquella anada a Lleida, s'hi esmenta la visita al Seminari (dins la muralla, que encara no estava fet el nou i gran edifici avui seu de la UdL) i a l'Institut, en aquells temps emplaçat al convent del Roser al carrer Cavallers, «on nos sorprengueren sobremanera los virolats i llampants colors amb què estaven pintats los davants de les taules i cadires dels catedràtics», que llavors sí que instruïen des de sa càtedra, pròpiament dita.

La visita a la Biblioteca deixà pregona empremta en el nostre autor, no pas pels llibres que en Roca i Florejacs els ensenyà, sinó per la vista de la ciutat i del Segre sota la lluna des d'un finestral de l'edifici: «sols sí puc dir que el Segre, corrent pel peu del casal on éram, lluïa com si fos de plata, remorejant i botent sobre son jaç pedregós», i és que la biblioteca era a l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, que encara exercia com a tal. 
1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic».
BCN, 30 de juny, núm. 113.

El casino de la ciutat, lloc de reunió de la bona societat als vespres lleidatans, fou considerat «modestíssim i impropi d'una ciutat de l'antiguitat i importància històrica que té Lleida». La xafogor de la nit lleidatana aclaparava els visitants, «mes los fills de la ciutat nos contestaven que aquella era la temperatura ordinària de la comarca» durant els vespres de juliol. La sequedat de l'aire i de la pell eren notòries i «allò per a mi era un verdader suplici. Recordo que em vaig ficar al llit comptant les hores que em faltaven per fugir de Lleida». A sobre, «lo llit estava en sa temperatura en harmonia amb les parets. Los llançols eren de cotó!»

L'endemà en Pelai i Briz hagué de fer llit, «sens esma ni casi força per alçar un braç. La calor, quan és excessiva, em mata». La resta d'expedicionaris feren la deguda visita a la Seu Vella, llavors caserna militar (espanyola), que el nostre autor no pogué veure. A l'hora de dinar, a casa d'uns coneguts d'en Balaguer, es pogué retornar, en una estança enfosquida i frescal, de les calors lleidatanes. A la sobretaula hi hagué lectura de versos, en castellà, «perquè en aquell temps , encara que teníam ja restablerts los Jocs Florals i s'havien publicat Los Trobadors nous i'ls moderns,... abundava molt encara la casta de poetes que, creient que un escriptor pot escriure bé en les dues llengües, les conreaven, si bé destinant a la catalana un migrat tant per cent del temps... Afortunadament avui ja se n'acaba de perdre la mena d'aquests escriptors».

A les dos de la tarda, tren de retorn cap al Cap i Casal. Això vol dir, que l'hora de dinar era llavors encara habitualment la de migdia, les dotze. L'article s'acaba amb un record cap al nostre preuat renaixenço, en Roca i Florejacs, finat per casualitat al mateix temps que l'autor feia les proves de l'article on rememorava l'anada a Lleida i visita de la ciutat en la seua companyia.
Francesc Pelai i Briz (1839-1889).
Francesc Pelagi Briz i Fernàndez (Barcelona, 27 de setembre de 1839 - 15 de juliol de 1889) fou un escriptor romàntic català i un dels renaixenços més actius. Escriptor, traductor i editor, dedicà la seva vida a la cultura. Fundà i dirigí diverses publicacions. Les seves grans fites foren la traducció de Mirèio de Mistral, en català en vers i en castellà en prosa (mai publicada), la publicació de la seva obra La masia dels amors i la proclamació com a Mestre en Gay Saber.

Briz fou un dels divulgadors del teatre popular català juntament amb Serafí Pitarra, Valentí Almirall o Conrad Roure. Inicialment col·laborà en La Revista de Cataluña i fundà la col·lecció literària El Novelista Popular, per a la qual traduí ell mateix obres d'Alexandre Dumas, Johann Wolfgang von Goethe, Victor Hugo i altres autors romàntics.

La influència de Frederic Mistral, de Josèp Romanilha i d'altres felibres el va dur a participar activament en la Renaixença catalana, de la qual fou un dels actius més radicals i purs. Amb paraules de Joan Sardà, Briz fou el "campió del catalanisme", a causa de la seva incansable feina de divulgació de la cultura catalana i també de la literatura provençal. El 1869 participà en els Jocs Florals i fou proclamat mestre en Gai Saber. També fou un dels fundadors de la societat Jove Catalunya i el 1875 actuà de president dels Jocs Florals. Propugnà l'ús exclusiu del català en la producció literària i fou un dels iniciadors del moviment catalanista. Fundà i dirigí nombroses publicacions, com Calendari Català (1865-1882), la revista quinzenal Lo Gay Saber (1868-1869 i 1878-1882) i La Gramalla (1870), (viquipèdia).

Briz és considerat com un dels precursors del catalanisme polític i de la figura de l'intel·lectual de la Renaixença, atès el seu activisme del catalanisme literari, ple de sentiment patriòtic que mostra un fort ideari inèdit a l'època.


20170917

[1771] L'eixample de Lleida fora muralla, 1865

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Després del permís demanat per la municipalitat, com a bon país colonitzat, al govern espanyol de la Borbona Isabel II (Real Orden de 13 de gener de 1861), s'inicien els treballs d'enderroc de la centenària muralla medieval durant el mandat de l'alcalde Fuster. Calia, però, un procés d'ordenació urbanística del creixement previst fora muralla, que es feu per mitjà d'aquest plànol elaborat pel mestre d'obres barceloní Josep Fontserè (1829-1897), primerenc col·laborador d'Ildefons Cerdà, i aprovat per la Paeria al 1866. 
En el detall, s'aprecien el camí de Vallcalent i el camí de sortida de la ciutat envers Montsó i Osca, actualment carrer Balmes fins a la plaça Ricard Vinyes, no prevista encara, tot i que sí que hi figura la cruïlla cap a l'actual Prat de la Riba. Al lloc de la muralla de Boters, un cop tombada, havia de fer-s'hi un ampli passeig arbrat, que esdevindrà la Rambla d'Aragó. A la banda exterior d'aquest passeig, encara no hi havia cap dels edificis que hi aniran apareixent entre el final de segle i començament del segle XX, com el gran conjunt del nou Seminari Conciliar, davant mateix del Palau del Bisbe, el conjunt de cases i horts del qual podem identificar just a la part superior de l'antic Boters.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Plànol complet de l'antiga ciutat dinovesca al mateix moment d'enderrocar-ne la muralla medieval. La ciutat s'arraulia al peu de la Seu Vella i conservava la mateixa estructura des de la Baixa Edat Mitjana. S'hi observa bé la idea de l'autor: convertir en amplis passejos els trams guanyats a la muralla (Rambla de Ferram, Rambla d'Aragó, Av. Catalunya), i revoltar la ciutat amb carrers al més rectilinis possibles per comunicar-la (com ara el futur carrer Prat de la Riba, carrer Salmeron, que circumval·laven el turó de la Seu). La comunicació per la banda del riu resultava més complexa, i es resoldrà mitjançant successives ampliacions de la banqueta, que permetran de guanyar terreny a la llera fluvial. En aquells anys, el darrere de l'Hospital de Santa Maria donava directament al Segre, de manera que avui podem comprovar exactament el terreny que s'hi guanyà.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

El portal de Sant Martí, just a tocar de la vella església romànica era la darrera porta de la ciutat al costat del turó de la Seu.

Del camí de Montsó o carretera d'Osca començaria un llarg carrer rectilini que acabaria per baixar pel costat nord del turó fins a l'antiga muralla (actual carrer Salmeron) i més dretament fins a la intersecció amb el nou passeig de Ferran (actual carrer Anselm Clavé), just a tocar del curs del Noguerola. D'aquesta manera la ciutat quedava circumval·lada i hi havia accés ràpid fins a l'estació de ferrocarril (1860), que fou la gran revolució dels mitjans de transport de l'època.

En aquesta part de la ciutat ja hi contemplava unes basses de dipòsit d'aigua potable per a l'abastament de la ciutat, al costat del ramal que proveïa la ciutat d'aigua des de final del segle XVIII, que arribava des del Canal de Pinyana. Finalment, les basses es farien cap al tombant de segle, però una mica més amunt, cap a Alpicat, que durant els anys 60 del passat segle, es convertirien en la platja de Lleida. 
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La primera estació de ferrocarril de la ciutat, llavors als afores, prou més enllà de l'antic baluard del Carme. El Noguerola tombava allà just al davant, i s'aprofitava per regar-ne els horts. Tal com es veu en el plànol, la intenció era de fer una gran Rambla arbrada a la zona que ja aleshores era més ampla. La banqueta de més cap al pont, del tot estreta, s'hauria d'ampliar, per això no tot el passeig és la mateixa rambla, sinó que del pont fins al Gobierno Civil ja tingué uns altres orígens. D'aquesta manera, encara avui hi ha dos noms: Rambla de Francesc Macià i Rambla de Ferran. Aquesta darrera es va fer tan popular que s'ha perdut la noció que fou nomenada en honor a un Borbó.

A la cantonada de l'antic baluard, l'antic convent i església del Carme. L'actual carrer Democràcia és que resseguia l'antiga muralla fins al carrer Magdalena, allà on havia existit l'antiga església gòtica, enrunada a causa del setge sofert durant la Guerra del Francès.

Cap a la meitat de la Rambla, només amb edificis a la banda de dalt, que feien de muralla, s'hi veu també destacat al costat de la Baixada de l'Audiència, que baixava dels Porxos del Massot fins al riu, l'antic edifici de l'Hospici municipal, que en endavant fora convertit en seu de la Diputació provincial.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

A l'altra marge del riu, l'Alcalde Fuster encarregà uns grans jardins a l'estil versallesc, que per aquesta raó prengueren el nom de Camps Elisis. Havia d'ajudar a esponjar l'atapeïda ciutat vella, i esdevindre lloc d'esbarjo preferit les tardes dels diumenges. L'aigua de la sèquia de Torres, que naixia gairebé als peus del pont del ferrocarril, ajudaria al reg d'arbres, plantes i flors. La sèquia passa actualment per sota del carrer de Santa Cecília, i fou coberta deu fer uns quaranta o cinquanta anys. També s'hi acabaria fent el nou teatre de la ciutat, cap al tombant del segle XX.

Al Cappont tot just hi havia quatre cases i un molí de gran fumera. A partir d'aleshores, començaria un el desenvolupament modern del Cappont. El gran areny del Segre just a l'alçada del pont, ara dit Vell, però ja l'únic en l'actualitat, es pot apreciar a la perfecció.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La banda occidental de l'antiga muralla, que acabava al Portal de Sant Antoni, a costat de l'església i convent d'aquest nom. El camí de Fraga i de l'Aragó marxava cap a Ponent, i es convertiria en la carretera nacional, un cop oberta la primera banqueta nova de Blondel.

Veiem la planta de la Catedral Nova, amb l'antic Hospital de Santa Maria al davant, que donava a la muralla i al riu. Una mica més a la dreta, el carrer Cavallers pujava dret cap al pla del peu de la Seu. Llavors el carrer Cavallers no tenia sortida al riu, sinó que l'antic convent dels Agustins, convertit en Teatre fins al seu incendi, tapava la baixada i tancava la muralla que feien les mateixes cases des del Pont, incloent-hi la casa consistorial o Paeria.

A mitja pujada del carrer Cavallers, la planta de l'antic convent del Roser, fossar dels màrtirs patriotes de 1707, i al seu davant, a la dreta, l'església dels Dolors. La de Sant Andreu, una mica més amunt, just a la redola de Sant Joan que portava al Canyeret.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Detall de la ciutat vella. A la dreta de tot, la Plaça de Sant Francesc, a on hi hagué el primer Gobierno Civil (espanyol) a la ciutat. Al plànol s'hi destaquen els gran edificis de la ciutat en aquella època, la majora dels quals encara conservats sortosament.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La plaça de la Paeria no existia tal com la coneixem avui, sinó que s'allargassava fins a l'alçada de la de Sant Joan. Allà encara hi havia la vella església gòtica, tot i que ja corrien fortes veus (especulatives urbanísticament parlant) que en demanaven la demolició, que arribaria ben aviat amb motiu de la Revolució de 1868.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Al peu i centre de la imatge, l'edifici de la Paeria lleidatana. S'hi observa amb precisió la distribució de la plaça de Sant Joan, amb portal principal a l'actual Plaça de la Sal, ja que al costat de la plaça de Sant Joan hi tenia una fila de magatzems al davant.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La cantonada de la muralla, a l'actual cruïlla de Blondel i el pont de la Universitat. Riu avall, els meandres propiciaven grandiosos arenys a Butsènit i Rufea. El rierol de la Mariola, regulat des de la pala dels Templers i que omplia una gran bassa d'un molí fariner, baixava a desguassar al riu i era aprofitat per al reg de les hortes.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La vista del Cappont encara sense cap casa. Els arenys eren els amos del riu. El camí d'Albatàrrec resseguia -ressegueix encara- la sèquia de Torres avall. Sèquia que s'ha cobert en un bon tram, enlloc de lluir-la com fan amb els canals a tot Europa. Així anem. 

20160604

[1432] «Guia Cicerone» a la Lleida de final del XIX

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida: viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, industria y comercio puedan convenirle en la misma»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida: viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, industria y comercio puedan convenirle en la misma»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Portada de l'edició d'un dels primers resums d'història de la ciutat de Lleida en temps de la Renaixença, encara en castellà. A poc a poc, però, aquesta redescoberta de la pròpia història de part de joves historiadors com Lluís Florejacs o Josep Pleyan aniria despertant part de la classe dirigent local, sempre aferrada -encara avui- al negoci i al poder.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Vista de la part de la plaça de Sant Joan que toca amb els porxos de la Paeria. En aquest punt de la ciutat, s'estrenà l'enllumenat de gas de la ciutat l'any 1861. A la paret hi podem veure els fanals. L'antic edifici de finestrals gòtics desapareixeria amb els anys. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Els llargs títols descriptius de les obres de geografia humana del segle XIX.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Vista de la ciutat des de l'oest, en el camí que sortia de l'antiga porta de Sant Antoni en direcció a Fraga. La silueta de la Seu domina la ciutat, i a la dreta s'observen els meandres del riu, amb l'antic pont de pedra al fons.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Els pals telegràfics que resseguien la vella carretera. A la dreta, les torres de la catedral nova; elevat al seu darrere, el cimbori de l'església del Roser; al centre, la fumera de l'antic molí (olier, crec) emplaçat sota l'actual carrer Acadèmia. Al damunt, el gran primer embalum de l'edifici de l'Acadèmia Mariana; al darrere, difuminats, la Casa de Misericòrdia i el campanar de Sant Llorenç que hi trau el nas. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Les hortes de fruiters de Rufea en primer terme. Llavors, la ciutat no disposava de banquetes, i el Segre s'ajeia fins just al darrere de l'antic Hospital de Santa Maria. Al fons, el vell pont medieval de pedra, amb la caseta que tenia ben bé al mig. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Detall de la ciutat als peus de la Seu Vella, vista des del sud-oest.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Les antigues portes de la muralla de Lleida eren sis: la del Pont, la de Sant Antoni, la de Boters, la de Sant Martí, la de la Magdalena, i la de Ferran. «Hoy la mayor parte de los transeuntes penetran en la ciudad por la puerta del Príncipe Alfonso, recientemente construida, que la que comunica con la estación del ferrocarril». Els noms regis fan referència als Borbons, llavors altre cop malauradament regnants, en acabada l'època d'exilli a què els forçà la Revolució de 1868. 
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
La parafarnàlia gramatical del castellà desplegat per l'historiador i cronista de la ciutat.
1877. Lleida. «Guia Ciceroe de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Recordatori dels inicis del ferrocarril lleidatà: de la primera barraca que feia d'estació «un poco más allà del cementerio» (a la Vilanoveta), «para que sirviera de estación en tanto se construía la actual y el puente de hierro sobre el Segre», per on circulà el primer tren al 2 d'octubre de 1861. La nova estació també inaugurada llavors, se l'endugué «un huracán... la tarde del 28 de febrero siguiente [1862]».  A l'esplanada que hi havia entre l'estació i la ciutat vella, s'hi havien emplaçat al llarg dels segles el Convent de Carme, el dels Santjoanistes, el del Sant Esperit, el dels franciscans i les esglésies de Sant Pau i Sant Gil, «además de la extensa plaza del Mercadal y muchas fábricas de curtidos las más». La devastació de la zona era notòria, «contribuyendo... a su destrucción las avenidas del Noguerola y los muchos sitios [setges] puestos a la ciudad, cuyo punto más vulnerable ha sido siempre éste».

Al setge de 1412 hi hagué en aquest pany de muralla ús de bombardes de part dels lleidatans, durant les escaramusses entre els partidaris de Jaume d'Urgell contra els de Ferran d'Antequera, l'altre pretendent al tron de Martí I l'Humà: «Esta es la primera noticia que, por lo que respecte a Lérida, se tiene del uso de estos instrumentos de guerra, de los cuales entonces la ciudad tenía fábricas».


Explica la nota a peu de pàgina que al 12 de setembre de 1869 s'expedí el decret que autoritzà l'enderroc de les antigues muralles d'aquesta part de la ciutat i de les dels caputxins, «con motivo de venir a Lérida la Real Familia» (de l'Estat veí i metròpoli colonial nostrada). Llavors «se derribó un trozo de muro improvisando el camino que conduce a la estación, por el que entraron a la ciudad SSMM y Príncipes el día 5 de octubre del propio año de 1860». Al 1875, s'hi construí definitivament la porta, que anomenaren del «Príncipe Alfonso» (espanyol).
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Del Passeig de Cabrinety se n'explica que «este paseo, o más propiamente esta rambla se comenzó a construir en 1860 sobre el que desde 1833 y con el nombre de paseo o plaza de Fenando VII existía en el espacio que ahora abarca el actual y la manzana de la izquierda», amb els jardins del General a la punta, més o menys a l'actual plaça de la Pau. Aquells jardins del General Cabrinety eren un lloc «de pasatiempo y reunión de los leridanos en los días festivos»

Cinc o sis anys enrere, cap als inicis dels 1870s encara no hi havia cap casa a l'esquerra de Ferran. «A un lado resta en pié todavía la puerta de Fernando, sencillo monumento... Frent casi... está el establecimiento de baños, pequeño, pero limpio y bien surtido de aguas, construido por los años 1843 en la huerta del Convento de Carmelitas». Ben a prop, l'hospici i la Fonda España, «donde debe dirigirse el viajero que guste hospedarse holgadamente»


Malgrat tot, la continuació de la rambla de Ferran fins a l'estació, «el predilecto alguun día de los ilerdenses, no se ve ahora tan concurrido como antes, por disputarle el puesto el magnífico de los Campos Elíseos».


Carrer de la Democràcia: format sobre el baluard del Carme i de l'antiga església i cementiri de la Magdalena. Les runes de l'antiga església gòtica foren definitivament enderrocades al 1835, «aprovechandose la piedra en la construcción de los muros del paseo de Fernando». Ben a prop, hi hagué l'Hospital de nens òrfens, fundat extramurs per Sant Vicent Ferrer segons la tradició. 


La porta de la Magdalena havia tingut una gran importància en èpoques passades: «En ella prestaban los Reyes su juramento de guardar los fueros de la ciudad cuando a la misma venían por vez primera y en la cual no podían penetrar sin haber cumplido antes este requisito». Acaba Pleyan d'explicar tota la cerimònia del jurament feta pels nostres reis medievals en honor de la ciutat de Lleida.  
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Els hostes reials de segles pretèrits solien hostatjar-se en algun palau de la Plaça Sant Joan, on tenien lloc les festes que se la ciutat li dedicava: «Consistían estas en encender por la noche grandes fogatas, profusión de blandones por las ventanas y las parrillas de la calles y de la torre de la catedral; además se aventavan las campanas, los juglares recorrían las calles y plazas...», a més de justes i tornejos i curses de braus. 

Fins i tot, davant la porta de la Magdalena hi féu jurament Felip V, al 24 de setembre de 1701, amb tanta festa que i lluminària «que no se hallaba de menos la luz del día». Al dia 30 el primer Borbó jurava les Constitucions de Catalunya a Barcelona. El joc de les potències europees faria canviar el destí del nou rei, quan a partir de 1705 Carles d'Àustria també s'ofereix com a pretendent i esclata la pugna successòria, en què els aragonesos i catalans preferiran la Casa d'Àustria com a millor garant del seus drets seculars. 


L'església de la Magdalena quedà molt danyada al 1812 quan explotà el polvorí que hi havia, amb grans desgràcies personals. Al número 22 del Carrer Magdalena hi visqué, segons la tradició, el Sant Patró de la ciutat. Recull l'autor el miracle del pou, «en el que el memorable ilergeta verificicó el milagro de hacer subir las aguas hasta el borde». El pou era als afores, «al lado del huerto de Biscarri en donde antes había el baluarte de San Anastasio, construido por los tiempos de la guerras de los segadores... y en cuyas murallas había la imagen del Santo, que tal vez sea la misma que se halla hoy en el molino de Vilanoveta»
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
El carrer del Carme s'acabava antigament a l'Hospici que hi havia, tot i que després s'hi afegí el convent del Carme. S'hi resum la història del convent del Carme i també de l'Hospici o «inclusa», en què s'hi acollien els nounats desemparats de la ciutat, des del 1787, amb els béns testamentaris de Gaspar de Portolà. Aquell anys de 1877 les Germanes de la Caritat hi acollien 82 nenes i 65 nens.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
El carrer de «Curtidores Alto», o carrer dels Blanquers, havia passat a formar part del carrer del Carme. Afirma l'autor que «la costumbre observada de unos años a la fecha de cambiar los nombres de la calles es censurable a todas luces». Els assaonadors lleidatans fabricaven «riquísimas suelas y cordobanes, hermosos dantes y marroquíes además de los finisimos pergaminos en donde se escribían aquellos códices y libros corales sembrados de miniaturas que tanto hoy admiramos». Pel que fa als guants, eren tan fins que «un par de aquellos podían y solían ser encerrados en cajitas formadas de una cáscara de nuez». Els productes s'exportaven per tota la Mediterrània, i fins i tot a Campània «tenía Lérida un cónsul y departamento en la Lonja».

A la punta d'aquest carrer, hi hagué una petita obertura als murs de la ciutat, coneguda com el Portal Pintat, que comunicava amb l'areny del riu i, més modernament, amb la Plaça Cabrinety.
1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»
Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).
Al barri del Carme, hi hagué també el carrer de Bafart, una potentada família nobiliària de la ciutat, propietària del molí de prop de Sant Ruf. També el carrer de la Botera, per on s'escolava l'aigua de pluja de bona part del barri cap al Noguerola.

20160526

[1421] Lleida, 1871

1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda.

Una esplèndida imatge de la plana lleidatana des de dalt de la Seu Vella, envers l'est de la ciutat, amb els descampats que hi havia des de l'actual carrer Democràcia fins a la primera estació de ferrocarril, i el Segre entre la Mitjana al fons. 
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Les velles teulades rogenques dels carrers de Magdalena i del Carme al peu del turó de la Seu Vella. A la dreta, l'antic campanaret de l'església del Carme, just on s'acabava la ciutat poc després que els murs medievals fossin enderrocats. Encara és visible una part del baluard, molt deteriorat. A l'horta, torres i horts envoltats de tanques de tàpia impedeixen encara la futura obertura de la Rambla de Ferran fins a l'estació. 
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detalls dels trossos i horts (de fruiters i panís) que ocupaven els afores de la ciutat, rere les antigues muralles i fins a l'estació de tren. 
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

La primera estació de ferrocarril de la ciutat, del 1860, amb els magatzems que hi havia en primer terme. La pèrgola de l'estació, en segon terme, entre els dos edificis idèntics que tenien pintat el nom LÉRIDA (en espanyol obligat a l'època, és clar) a la façana. 
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall de les instal·lacions de la primera estació de ferrocarril lleidatana.
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Darrere l'estació, més magatzems i més hortes fins a la Mitjana, on s'aprecien els dos braços del Segre. Just al punt on es retroben, s'hi faria la presa als anys 1920. Rere el Segre, l'horta de la partida de Granyena, el tossal dels Mangraners i la silueta del de Moredilla al fons de tot. A la foto de dalt, s'hi distingeix l'edifici del Molí de Cervià; a la de sota, una enorme masia amb gran galeries. L'estació del Pla de Vilanoveta no es va fer fins al 1924. 
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del Molí de Cervià, a tocar de la sèquia de Fontanet, i alguns masos al davant.
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del primer pont de ferro de l'aleshores nova via de tren sobre el Segre.
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall de torres i hortes davant l'estació, on s'hi observa l'edifici semicircular d'estacionament de màquines i canvi de sentit de les locomotores.  
1871. Lleida. El Pont del ferrocarril sobre el Segre.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del riu entre el pont de ferro de la via del tren, al fons, i el pont medieval d'accés a la ciutat. La fotografia sembla presa des del terrat d'algun edifici del Cappont.  
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del pont del ferrocarril, que fou volat a la guerra d'Espanya del 1936.
1871. Lleida. Vista de la plana lleidatana.
Foto: Manuel Moliné (1833-1901) i Rafael Albareda. 

Detall del riu i dels grans arenys. Probablement, és una fotografia d'estiu. Alguns animals s'abeuren a l'aigua, i moltes dones, a l'un i l'altre costat, hi fan la bugada. En èpoques més primaverals, el Segre encara rebia a Lleida els rais del Pirineu.