Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIV. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIV. Mostrar tots els missatges

20200606

[2159] Lo barri medieval de la Suda lleidatana

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Plànol del barri lleidatà de la Suda al peu del castell i la catedral de la ciutat. Les grades majors eren conformades pels diversos trams d'escales que en salvaven el desnivell fins a les més antigues muralles, a on després hi haurà la Porta del Lleó. Un dels barris més exclusius de la Lleida medieval, plena de clergues, canonges i estudiants. Amb el rei al castell, quan era a la ciutat, i amb el bisbe a son palau, a tocar de la Seu, a l'angle de l'absis. Algunes famílies nobles de les més puixants, com els Montcada, també hi tenien palau. 

Ens l'hem d'imaginar molt similar al barri antic de Girona, ple de casalicis i palaus fets de bons carreus de pedra, grans portalades, patis interiors... Tot aquest barri fou anorreat per la fúria borbònica (espanyola), igual que ho fou al 1714 bona part del barri de Ribera barceloní: allà per fer-hi la ciutadella militar que subjugués la capital de la nova colònia conquerida a foc d'armes i canons. A Lleida, la Seu, catedral històrica de la ciutat, fou convertida en ciutadella militar, juntament amb tot el conjunt murallat del turó. Des d'allà, el nou Estat (espanyol) sotmetia la nostra ciutat, peça clau a ponent del país i porta d'entrada des de l'Aragó.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell del Rei ocupa la posició preeminent del conjunt, amb la catedral o Seu al seu costat. Al costat dels absis, el Palau episcopal, just a la costa que hi pujava des del carrer Magdalena, si no m'erro. Ho dic perquè la meua mare se'n recordava d'haver-hi pujat encara cap als anys 40 del segle XX. És també a tocar del campanar i àmplies vistes sobre la ciutat i l'horta que hi hagué el palau de la poderosa família dels Montcada, la Casa de l'Ardiaca, que era el segon del bisbe en l'escalafó episcopal, per dir-ho planerament. 
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
L'extrem septentrional del turó lleidatà. El Bisbe era l'home amb millors vistes de Lleida, sens dubte, oi?
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell de Rei o Suda, que donà nom al barri de la Seu.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Les grades de la Seu, a costat i costat de les quals s'aixecaven els edificis i palauets del barri. A baix de tot, en destaca la bassa, que devia recollir l'aigua de la pluja. Potser també alguns edificis disposaven de pous. En anys d'aigua escassa, els viatges amb el ruquet fins al riu es devien fer inevitables.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Detall de la bassa de la Suda, i de la plaça Roqueta, des d'on sortien les escales o grades de la Seu, probablement porxada. Les cases del carrer de la costa de Sant Andreu disposaven també d'immillorables vistes sobre la ciutat.

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
La banda oest del barri. Al costat de la bassa, hi hagué el forn. La muralla era permeable per diversos portells, a banda de la Porta de la Suda, que ja donava a dalt del carrer de l'hospital de Sant Martí. 
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
A tocar del portal que donava sobre la ciutat, s'hi alçava l'antiga parròquia de Sant Andreu.


20200605

[2158] Un dels primers col·legis universitaris europeus a l'Estudi General del segle XIV

Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

«És... aquesta institució universitària... un col·legi tipus residència d'estudiants pobres becaris agregat a l'Estudi General de Lleida. Aquest col·legi, fundat al segle XIV, fou el primer d'aquest tipus que trobem per terres de la península Ibèrica». Per tant també, un dels més antics de tot Europa. Fundat pel clergue benavarrès Domingo Ponç, que arribà a capellà del rei Pere III el Cerimoniós. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

El col·legi fundat pel canonge de la catedral de Lleida, després ardiaca de la catedral de Barcelona, disposà d'edifici propi i acollia fins a nou «estudiants pobres d'honesta vida o conversació» destinats a la carrera eclesiàstica. El col·legi fou actiu durant els segles de vida de l'Estudi General lleidatà, primera institució universitària dels nostres països a l'Edat Mitjana. No és fins al segle XVI que apareix l'expressió «lo col·legi nou» contraposada a «lo col·legi vell» de Domingo Ponç. El nou col·legi fou aquell que fundà el bisbe Despuig a mitjan segle XVI. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

El col·legi era ubicat en plena Horta de Lleida, a la vora de la «secla de Torres», entre les partides de Fontanet i Copa d'Or, ben a prop del marge dret de la Femosa i de l'esquerre del riu. Se n'ha dit des de sempre «Torre dels Col·legials», en una finca d'uns trenta jornals de terra, al bell mig de la ubèrrima horta lleidatana. Amb les rendes d'aquesta important finca, si atenem a la gran parcel·lació de l'horta, es mantenien col·legi i becats.  Per a l'autor de l'article, la Torre dels Col·legials existent encara als anys 30 del segle XX era la mateixa que la històrica torre del segle XIV. Dita també Torre del Cabiscol, atès que el canonge Ponç ostentà aquest càrrec a la Seu lleidatana, o sia, responsable dels cants litúrgics de la catedral. 

Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

La designació de vacants es feia per convocatòria del Prior del col·legi, que havia de comunicar-ho a la Paeria, que es reservava el dret de triar un dels becaris. Per donar-hi pública notícia, calia que aquest edicte fos «fixat a la porta de la Paeria per tal de donar publicitat a la vacant i convocar els estudiants que volguessin concursar la beca i fer acte de presència a la Paeria per a ésser tinguts com a aspirants». I així ho feia el nunci o agutzil de la Paeria, que enganxava el text a la porta amb unes gotes de lacre.

Al perdre's la Universitat lleidatana, i totes les altres catalanes, per causa de la tempesta borbònica (espanyola) que sobrevingué al país des de 1707 en endavant, el col·legi continuà la tasca assistencial a la nova Universitat cerverina. 


Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Reproducció del segell del col·legi, de començament del segle XVII, en llengua catalana.
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Descripció del segell del col·legi. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Vista lateral de la casa de l'Horta lleidatana a on s'havia ubicat el col·legi. Probablement, era el lloc d'esbarjo i treball dels becaris, potser hi passaven l'estiu i tot treballant. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»

Albert Velasco (2008). 
La reproducció de Garsaball del barri universitari de la Suda, amb la gran escalinata que pujava dreta fins a la Porta dels Apòstols. Un dels carrers més preuats de la Lleida medieval. Ben bé al peu del carrer, a la cantonada de la plaça de la Roqueta, s'hi fundà el col·legi al 1372. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»

Albert Velasco (2008). 
Detall ampliat del col·legi, emplaçat al rovell de l'ou del barri de la Suda. Certament, la plaça de becari devia ser una de les més sol·licitades a la Lleida dels segles de l'Estudi General. Aquest fou durant segles, fins a l'ensulsiada de 1707, la seu principal del col·legi. La torre de l'horta lleidatana pogué pertànyer als masovers o hostatjar els col·legials per a ajut en labors agrícoles durant el temps de l'estiu. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,

 Albert Velasco (2008). 
L'escut de Domènec Ponç. Per als detalls de la vida i fets del prohom ribagorçà, és d'imprescindible consulta aquest article de Velasco. 

20180503

[1834] Sant Vicent del Mestre d'Estopanyà

1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Tremp daurat amb pa d'or sobre fusta procedent de l'església parroquial de Sant Salvador d'aquesta localitat ribagorçana. S'atribueix a un encara no prou identificat Mestre d'Estopanyà, probablement d'origen italià, establert a Catalunya i Aragó cap al segon terç del segle XIV. Des del 1932 és conservat a Barcelona, actualment al MNAC, des que fou venut per l'ajuntament del poble al col·leccionista i empresari del ram del sucre, Lluís Plandiura, que fou a més polític de tendències sempre unionistes i monàrquic, diputat del Partit Liberal (espanyol) al 1923 durant el règim pseudodemocràtic de la restauració borbònica, antirepublicà i afecte al règim franquista (espanyol) durant i després de la guerra.

Sembla que l'Ajuntament, mancat de diners, optà per la venda d'aquesta joia de la pintura gòtica, davant la necessitat de restauració del campanar després que un llamp el deixés en mal estat. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Com és característic dels retaules hagiogràfics gòtics, les diferents tauletes expliquen de forma dibuixada i ben visual la vida i miracles d'algun sant o santa. En aquest cas, el martiri de Sant Vicent (dit Vicenç en els dialectes orientals, motiu pel qual apareix amb aquest títol impropi en els llibres i ressenyes d'art).

Sant Vicent Màrtir, com és a bastament conegut a València, fou un diaca del segle III, nascut a Osca i mort a la ciutat del Túria al 304, víctima d'una de les nombroses persecucions de seguidors de la nova fe cristiana decretades per l'emperador romà Dioclecià. Al 303 tingué lloc la darrera onada de captura i arrest de cristians, la més forta de totes, tot just només deu anys abans de l'Edicte de Milà (313) de l'emperador Constantí, que consagrà la llibertat de culte i el retorn dels bens confiscats als cristians. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Sant Vicent fou originari de la ciutat aragonesa d'Osca, i arribà a fer de diaca al servei del bisbe Valeri de Saragossa. A les primeres taules apareix com a estudiant que, presentat al bisbe (potser al costat de son pare i sa mare), entra al seu servei amb la imposició de mans d'aquest primer grau en l'orde sacerdotal. Damunt les tauletes, apareixen el nom de la ciutat nadiua del màrtir, Osca, i de la ciutat on serà nomenat diaca, Saragossa (Çaragoça).
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Un cop detingut, és presentat davant de Publi Dacià, prefecte romà d'Hispània i martell d'heretges cristians al llarg de tota la península. La seua vida és poc coneguda, i probablement molt distorsionada per la llegenda, però la seua fama degué d'ésser tan gran, que és citat com a perseguidor dels sants Just i Pastor d'Alcalà, o dels sants Cugat, Sever i Eulàlia de Barcelona. En la imatge, bisbe i diaca són portats davant la presència del prefecte romà, que apareix amb les cames creuades, en un acte considerat com a signe de poder. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Ja empresonats són portats a València. En el detall de la pintura, s'hi aprecien les cadenes, i la representació aproximada que al segle XIV es tenia dels romans de feia deu segles. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
A l'arribada a la capital valenciana, que té el nom escrit damunt les dos taules, VALE-NCIA, són novament conduïts davant l'autoritat romana, potser el mateix Dacià (atesa la mateixa abillamenta rogenca i llarga barba trenada), que dictarà sentència del cas. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
El bisbe saragossà serà desposseït de càrrec i bens, i condemnat a l'exili, a la població d'Enat, al Somontano de Barbastre, a tocar de Lo Grau, al peu del riu Cinca, al costadet d'allà a on el gurú de la secta de l'Obra hi aixecaria, segles a vindre, el santuari de Torreciutat. És ben visible a la taula, el riu Cinca als peus del poblet, idealitzat com una ciutat emmurallada i tot. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Els vius colors dels soldats romans i, en general, de les vestimentes de tots els personatges, havien d'impactar per força els analfabets i pobres fidels de les majestuoses esglésies gòtiques. De segur que els cridava l'atenció, i els ulls se n'hi anaven sense voler. I a cada cop que això passava, revivien el sofriment del sant i havien de prendre patró del seu sacrifici, conformitat i perseverança en la fe autèntica mentre vivim en aquesta vall de llàgrimes passatgera, que era com la vida i l'existència els era indefugiblement presentada.

Les taules representen dos dels martiris aplicats al sant: l'esquarterament dels membres a l'aspa de fusta, i el rostit a la brasa, damunt les graelles, tal i com també fou martiritzat Sant Llorenç, un altre diaca de la Tarraconense que la tradició situa nat a Osca. Probablement les històries del martiri contades de tots dos es creuaren en algun moment, i per això la brasa també apareix entre les diferents tortures aplicades a Sant Vicent a València. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Detall de Sant Vicent lligat a l'aspa de fusta, a punt d'ésser desmembrat en presència del seu perseguidor, el prefecte Dacià. 


1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Detall del foc viu i del fum que desprèn sota la graella, amb Vicent sense braços. Un esclau atia les brases amb un bufador tradicional.
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Finalment, i davant la miraculosa resistència de la víctima al turment del llit de claus, el sant és reclòs. El retaule no explica el final de la història: com després d'haver mort a la masmorra on fou tancat, el llançaren a un abocador, com els corbs impediren que les feres el devoressin, com fou finalment enterrat, i com ses relíquies foren traslladades a Lisboa.
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
La part superior és acabada amb tres taules triangulars, que representen Maria i un grup de dones amb Jesús ressuscitat i un àngel a l'un costat, i la Maria Magdalena a l'altre, en la coneguda escena del tema Noli me tangere (No em toquis, deixa'm anar), paraules que Jesús digué a Maria Magdalena després de la Resurrecció.
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
L'escena central i superior és dedicada a la Crucifixió de Jesús. En el detall, destaca la figura beatífica de sa mare als peus, i la sang abundant que brolla de mans, peus i costat. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
Als peus de la figura central de la composició, els dos comitents de l'obra, és a dir, les persones que n'efecturen l'encàrrec i en pagaren les hores de treball de l'anònim artista. Els estudis no els han pogut identificar. Fins i tot durant la darrera restauració de final de segle XX, es considerà l'opció de suprimir-los o almenys esborrar-ne els escuts heràldics inconeguts, i potser afegits posteriorment. Es tracta, això sí, d'un religiós i d'un cavaller. 
1350 - 1370. Retaule de Sant Vicent, Mestre d'Estopanyà, la (Baixa) Ribagorça.
La gran figura central del sant, amb robes elegants segons sa condició de diaca, i acompanyat per una ploma i un llibre sagrat, senyal característica dels martiritzats per la fe.

La festivitat del sant se celebra al 22 de gener, i és que 
Per Sant Vicent, se'n va la boira i ve el vent!

20171225

[1786] Nativitat medieval

Segle XII. Santa Maria de Sagàs, Bisbat de Solsona.
La simplicitat romànica, de tocs autènticament kandinskians. La presència del bou i la mula esclafant el bressol del Jesuset connectà amb l'imaginari popular i feia del tot humana la representació. La Mare de Déu apareix encara allitada després del part, amb un Josep pensatiu al seu costat.  
Segle XII. Mare de Déu del Coll d'Osor (la Selva).
L'anunciació de Gabriel i la Nativitat en una mateixa escena. Maria i el nen ajaguts mentre l'arcàngel prova de fer entendre a Josep, assegut, la situació. Els Evangelis canònics no diuen gran cosa sobre la nativitat de Jesús: «el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se» (Lc 2, 6). En un estable, doncs, a dins d'un presepio, un com o menjadora dels animals. D'ací sorgí la imatgeria del bou i la mula. Altres evangelis apòcrifs donaven més detalls del naixement i infantesa de Jesús, i incloïen la presència d'alguna llevadora i tot. 
Segle XII-XIII. Santa Maria de Cardet o de les Cabanasses,
la Vall de Boí (la Ribagorça).

El Mestre Joan del taller ribagorçà també representà la imatgeria tradicional de la Nativitat, amb la partera agitada, tot descansant amb Josep vetllant-la, al costat del pessebret escalfat pels animals. S'hi afegeixen els pastorets de la muntanya, amb ovelles i cans inclosos, que reben l'anunci de la bona nova de l'angelet. 
Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de Lluçà (Osona).
La Mare de Déu dempeus deixa el Jesuset al pessebre, amb Sant Josep contemplant l'escena maternal. El cos dels dos grans animals s'amaga darrere la petita menjadora que fa de bressol. Un truc visual molt simple i modern alhora, que estalviava lloc al quadre, temps i complicació al mestre pintor.
Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de l'Estany (el Moianès).
La Nativitat també en representació escultòrica, sempre amb els elements tradicionals, que s'hi han mantingut inalterats durant dos mil·lenis. Maria hi apareix agitada i amb l'ajut d'una llevadora. Les orelles i les banyes ens ajuden a distingir el bou de la mula.
Segle XIV. Col·legiata de Sant Pere d'Àger, la Noguera d'Urgell.
La preciosa Nativitat del Mestre d'Albesa en un dels compartiments del retaule de la cripta, presenta una escena molt tradicional i casolana, amb la mare acaronant el fill, l'escalfor de les bèsties, la llevadora al peu del pessebret, l'àngel damunt el ràfec de l'establia, Sant Josep expectant i els pastorets acudint a la crida. 
Segle XIV. Clau de volta de Santa Maria del Mar, Barcelona.
La petitesa de l'espai obligà a resumir l'escena tradicional: ni angelets ni pastors, el Jesuset al centre sobre un gran i treballat pessebre, pare i mare als peus i al cap amb riques vestimentes, i els animals que tanquen per darrere la representació. Un gran estel, més lluent que tots els altres, hi representa la bona nova del naixement diví. 
Segle XIV. Retaule del Sant Esperit de Manresa.
Obra de Pere Serra per a la catedral manresana, datada al 1394. El retaule és una narració de la intercessió constant de l'Esperit Sant al llarg de la història, des de la Creació fins a la Passió de Jesús. L'escena de la Nativitat és presidida per l'estel de Nadal, al capdamunt de la cova. Maria no es troba allitada, però sí amb la llevadora present. Josep és presentat amb una llampant vestimenta, a l'estil dels grans patriarques de la tradició israelita. Darrere seu, els pastorets gairebé no es veuen, mentre que els animals i el gran pessebre ocupen el centre de la imatge, amb el Jesuset tot embolcallat en bolquers. 
Segle XIV. Església de Sant Pere de Cubells, la Noguera d'Urgell.
La influència de la pintura sienesa en les pintures de Pere Serra i els seus germans, diuen els entesos, és notable per les figures estilitzades, boca petita, ulls esquinçats. L'obra data de final del segle XIV o començament del XV. El pas cap a les nativitats gòtiques comportarà la idealització del Naixement. Tot i l'austeritat de l'escena, res ja no fa tuf de pobre. El pessebre més que una menjadora sembla un bressol fet a propòsit. Només les argolles per lligar els animals ens remeten a un estable. Els animals encara tenen gran presència en el quadre, i als pastorets se'ls reserva un racó. 
Segle XIV. Monestir de Sixena, els Monegres,
Bisbat de Lleida fins al 1999.
 

Retaule de la Mare de Déu, que s'ha atribuït també al mestre Pere Serra. Però aquesta Nativitat conserva un toc més popular i senzill que les altres obres d'aquest autor, amb el Jesuset damunt la palla i un pastoret amb el sac de gemecs a l'adoració.
Segle XIV. Capa pluvial del Bisbe Bellera, Vic.
(Museu Episcopal de Vic).
La capa és de vellut vermell, amb figures d'or i sedes policromes brodades a l'estil propi d'Anglaterra entre el segle XIII i la fi del XIV i caracteritzat per l'estilització i l'expressionisme de les figures. Només els animals recorden l'establia de Betlem, mabats darrere una menjadora senyorial. Maria apareix ajaguda en un gran llit, coberta de teles, amb l'assistència de la llevadora i Sant Josep als peus. La tendra imatge de la mare abraçant el fill dona a la representació una gran força de sentiment.
Segle XV. Retaule de Guimerà, l'Urgell.
A començament del segle XV, el gòtic va deixant enrere la visió tradicional, popular i humil de la Nativitat. Ramon de Mur, l'artista, encara hi pinta les bèsties domèstiques, però el pessebret més que una menjadora és un gran llit de pedra treballada, on el Jesuset queda arraconadet de tan petit dins d'un tan immens bressol.
Segle XV. Reial Monestir de Santes Creus, l'Alt Camp.
Una de les obres clau del gòtic internacional a Catalunya és el retaule marià de l’altar major del monestir de Santes Creus. El retaule es va encarregar a Pere Serra però sembla que va morir sense haver-lo començat a pintar. Guerau Gener, bon coneixedor del gòtic internacional valencià, el va substituir, però la seva mort prematura va fer que Lluís Borrassà, un dels grans protagonistes de la pintura del primer gòtic internacional català, acabés l’encàrrec. La imatgeria és més divinitzada que no pas popular, amb tota una cort d'angelets damunt una establia de tons daurats, tot i que el gest de la mare agafant el fill, amb un pacient Josep al costat, amb la presència dels animals al darrere, encara li dona un cert caliu tradicional. 
Segle XV. Santa Maria de Verdú, l'Urgell.
Pintura gòtica de l'escola lleidatana de Jaume Ferrer II. És una de les taules del retaule de l'alta major de l'església parroquial. Ja no hi ha establia, no hi ha ni bou ni mula ni pastorets. Només una escena celestial, amb els angelets servant una tela que fa de fons de l'escena. Les robes són riques, malgrat les sandàlies de Josep. El Jesuset ja no és bressolat en una menjadora. 
Segle XV. Retaule de Peralta de la Sal, la Llitera.
Nativitat gòtica obra de Jaume Ferrer II. El retaule, que conté altres taules obra de Pere Garcia de Benavarri, fou desmuntat i venut a començament del s.XX. Aquesta taula és conservada al Museu d'Art de Cleveland des del 1953. La pobresa i simplicitat romàniques han desaparegut per donar pas a una visió més divinal de l'escena. Els animals resten en segon pla, amb una mirada creuada molt original. Les roberiada és molt rica, el pessebret ha desaparegut, i els pastores han sigut substituïts per altres adoradors, probablement els mecenes de la pintura.