Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hospital Sta. Maria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hospital Sta. Maria. Mostrar tots els missatges

20180218

[1805] Lleida, Sant Miquel de 1970, més

1970. Lleida. Canyeret i Plaça Sant Joan.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Les vistes de la ciutat baixa, les tradicionals durant segles, amb la Plaça Sant Joan, amb l'església neogòtica del XIX en primer terme, sota els carrerons del Canyeret, avui ja desapareguts per deixar pas a la urbanització del magne edifici serpentejant dels Jutjats, amb torre d'ascensor inclosa. Més enllà, el riu i el gran xoperal de Cappont, allà on s'inicià als anys 80 l'Aplec del Caragol. La canalització i la posterior urbanització del Cappont, llavors gairebé encara inexistent, s'emportarien també per sempre aquesta panoràmica.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Vista a la Suda des del costat del pont llevadís d'accés al darrer recinte fortificat del turó. Actualment, després de continuades intervencions de recuperació arquitectònica, l'aparença del monument és espectacularment bella, lluny dels signes de decrepitud en què els segles i l'exèrcit borbònic (espanyol) hi deixaren.
1970. Lleida. Porxos de Dalt, Plaça Paeria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

A falta encara de la zona alta comercial de la ciutat, el carrer Major, fins al Carme i la Magdalena per un costat, i fins a Sant Antoni de l'altre, que marcaven els límits de la ciutat de costat a costat de muralla, ha estat l'eix ciutadà durant més de mil anys, i probablement també de temps més antics. Agafat de la maneta de ma mare, el travessàvem rabents d'una botiga a una altra, amb parada obligada al Baratillo, perquè calia fer tots els encàrrecs en un matí i tornar a agafar el cotxe de línia per tornar al poble. Llavors només es venia a Lleida, un cop cada mes o dos. A la dreta, un esquitx del tendal del «Triunfo», el cafè més cèntric de la ciutat, amb permís de l'«Alcázar», a l'altre cap dels porxos. Els noms franquistes recorden la força que arribà a tindre la dictadura espanyola a la nostra ciutat, amb la col·laboració de les elits econòmiques locals. En aquells anys 70, les senyorasses de tots aquels dirigents (em resisteixo a dir-los polítics, per no tacar-ne el nom) que s'hi asseien a tothora, matí i tarda, a fer-hi la xocolata eren la versió més avançada del paper de la dona en aquella societat societat oficial i espanyolista. La meua mara i jo, en passar sense mirar-les, només sentíem l'olor del beuratge calent.
1970. Lleida. El Piló del General.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Dos de les empremtes del despotisme il·lustrat a la ciutat, de l'època del seu màxim exponent, el Governador Blondel: un balcó treballat de l'Hospital d'orfes, després reconvertit en Palau de la Diputació, i del Piló del General, allà on s'hi fixaven els bans i edictes, i on s'hi procedia a lligar els condemnats per a exposició a la vergonya pública. Finida aquesta funció, un bust del mateix Marquès presideix el pas apressat dels vianants.
1970. Lleida. Plaça Paeria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El 'banc del si-no-fos' oficial de la ciutat, abans que els centres de dia i les residències acabessin amb aquest costum dels nostres padrins. El pedrís, doncs, ha perdut la seua funció primordial.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El Pati gòtic de l'antic Hospital, llavors seu de l'IEI i del Museu arqueològic, iniciat per voluntat de la solitària reina Maria, que tingué son espòs, el rei Alfons IV el Magnànim a Nàpols durant la major part del seu regnat.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Una estela funerària ocupava el lloc de la font que hi existí des de començament del segle XIX, traslladada a l'exterior, a tocar de la cantonada del Casal de la Joventut Republicana, a l'Avinguda de Blondel.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Fins a finals dels 80, encara es podia pujar en cotxe per davant de la Catedral i l'Hopital i carrer la Palma amunt, fins a la placeta de l'antiga biblioteca provincial. Allà hi aparcava el 4L amb què anava a l'Estudi General. Una porteta comunicava la biblioteca amb el claustre del Roser. Ara, l'antic ús estudiantil de l'edifici, com a institut al llarg del segle XIX i part del XX, i com a Universitat des de la recuperació de l'Estudi General lleidatà, ha quedat soterrat per la cessió a l'empresa estatal (espanyola) dels 'Paradores'. D'ús ciutadà a ús turístic, vet aquí l'empremta d'un alcalde que es diu a si mateix socialista. Això sí, unionista com el que més a les darreres manifestacionetes ultres d'aquests darrers mesos a la ciutat.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Els antics models d'automòbils aparcats davant l'entrada de l'edifici medieval. A ulls dels joves, aquests cotxes són tan 'medievals' com les pedres.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Dos de les peces del museu arqueològic, que es traslladarà al nou equipament del Museu de Lleida quan serà el moment. La falcata o espasa ibera i el vell elm podien ben bé haver pertangut a Indíbil o Mandoni (si no fossin del jaciment ibèric de la Pedreta de Balaguer).
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

L'article destaca com a altres monuments dignes de l'admiració del turista, la capella gòtica de Sant Jaume del carrer Major, la façana plateresca de l'Església de la Sang de l'antic convent de Sant Antoni, i el retaule de l'altar major de Sant Llorenç.

La capella de la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, és un antiquíssim lloc de culte, prèviament dedicat a la Mare de Déu de les Neus, a l'època sarraïna de la ciutat, quan el lloc era part del barri cristià. El tragí ciutadà per davant d'aquesta mil·lenària cantonada lleidatana ha estat incessant de d'aquells reculats temps.

1970. Lleida. Portalada del Convent dels hospitalers de Sant Antoni.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Façana renaixentista (segle XVI) de l'Oratori de la Sang, antiga església del convent dels hospitalers de Sant Antoni de Vienne, adquirida a començament del segle XIX per la Congregació de la Puríssima Sant.
1970. Lleida. Retaule de Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de l'altar de Sant Llorenç, que ens conta la vida del sant en dotze escenes esculpides.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

L'església de Sant Llorenç «merece comentario aparte, no solo por lo especialísimo de su arquitectura... sino por el derroche de riqueza escultórica que suponen sus cuatro asombrosos retablos», del segle XIV.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El campanar ja fou restaurat després de la guerra a força de braços de presoners de guerra republicans. El repàs de la pedra marcada per la història i el temps, també arribaria fa algunes dècades als murs de la nau i a l'entorn urbanístic del barri. 
1970. Lleida. La Porta del Lleó i la Font de les Piques.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La portalada de la muralla del turó lleidatà de la Seu Vella, aixecada per l'exèrcit francès al 1812, i un detall de la font de les Piques, del segle XVIII.
1970. Lleida. La Porta del Lleó.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la Porta del Lleó lleidatana.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la Font de les Piques, amb unes xiques figurants que ens marquen la moda del moment. La font, de cap al 1735, era a tocar de la Porta de Boters a l'antiga muralla, traslladada a la cantonada entre Sant Llorenç i el carrer la Palma probablement en l'època blondeliana, a final d'aquell segle. 


20170917

[1771] L'eixample de Lleida fora muralla, 1865

1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Després del permís demanat per la municipalitat, com a bon país colonitzat, al govern espanyol de la Borbona Isabel II (Real Orden de 13 de gener de 1861), s'inicien els treballs d'enderroc de la centenària muralla medieval durant el mandat de l'alcalde Fuster. Calia, però, un procés d'ordenació urbanística del creixement previst fora muralla, que es feu per mitjà d'aquest plànol elaborat pel mestre d'obres barceloní Josep Fontserè (1829-1897), primerenc col·laborador d'Ildefons Cerdà, i aprovat per la Paeria al 1866. 
En el detall, s'aprecien el camí de Vallcalent i el camí de sortida de la ciutat envers Montsó i Osca, actualment carrer Balmes fins a la plaça Ricard Vinyes, no prevista encara, tot i que sí que hi figura la cruïlla cap a l'actual Prat de la Riba. Al lloc de la muralla de Boters, un cop tombada, havia de fer-s'hi un ampli passeig arbrat, que esdevindrà la Rambla d'Aragó. A la banda exterior d'aquest passeig, encara no hi havia cap dels edificis que hi aniran apareixent entre el final de segle i començament del segle XX, com el gran conjunt del nou Seminari Conciliar, davant mateix del Palau del Bisbe, el conjunt de cases i horts del qual podem identificar just a la part superior de l'antic Boters.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Plànol complet de l'antiga ciutat dinovesca al mateix moment d'enderrocar-ne la muralla medieval. La ciutat s'arraulia al peu de la Seu Vella i conservava la mateixa estructura des de la Baixa Edat Mitjana. S'hi observa bé la idea de l'autor: convertir en amplis passejos els trams guanyats a la muralla (Rambla de Ferram, Rambla d'Aragó, Av. Catalunya), i revoltar la ciutat amb carrers al més rectilinis possibles per comunicar-la (com ara el futur carrer Prat de la Riba, carrer Salmeron, que circumval·laven el turó de la Seu). La comunicació per la banda del riu resultava més complexa, i es resoldrà mitjançant successives ampliacions de la banqueta, que permetran de guanyar terreny a la llera fluvial. En aquells anys, el darrere de l'Hospital de Santa Maria donava directament al Segre, de manera que avui podem comprovar exactament el terreny que s'hi guanyà.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

El portal de Sant Martí, just a tocar de la vella església romànica era la darrera porta de la ciutat al costat del turó de la Seu.

Del camí de Montsó o carretera d'Osca començaria un llarg carrer rectilini que acabaria per baixar pel costat nord del turó fins a l'antiga muralla (actual carrer Salmeron) i més dretament fins a la intersecció amb el nou passeig de Ferran (actual carrer Anselm Clavé), just a tocar del curs del Noguerola. D'aquesta manera la ciutat quedava circumval·lada i hi havia accés ràpid fins a l'estació de ferrocarril (1860), que fou la gran revolució dels mitjans de transport de l'època.

En aquesta part de la ciutat ja hi contemplava unes basses de dipòsit d'aigua potable per a l'abastament de la ciutat, al costat del ramal que proveïa la ciutat d'aigua des de final del segle XVIII, que arribava des del Canal de Pinyana. Finalment, les basses es farien cap al tombant de segle, però una mica més amunt, cap a Alpicat, que durant els anys 60 del passat segle, es convertirien en la platja de Lleida. 
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La primera estació de ferrocarril de la ciutat, llavors als afores, prou més enllà de l'antic baluard del Carme. El Noguerola tombava allà just al davant, i s'aprofitava per regar-ne els horts. Tal com es veu en el plànol, la intenció era de fer una gran Rambla arbrada a la zona que ja aleshores era més ampla. La banqueta de més cap al pont, del tot estreta, s'hauria d'ampliar, per això no tot el passeig és la mateixa rambla, sinó que del pont fins al Gobierno Civil ja tingué uns altres orígens. D'aquesta manera, encara avui hi ha dos noms: Rambla de Francesc Macià i Rambla de Ferran. Aquesta darrera es va fer tan popular que s'ha perdut la noció que fou nomenada en honor a un Borbó.

A la cantonada de l'antic baluard, l'antic convent i església del Carme. L'actual carrer Democràcia és que resseguia l'antiga muralla fins al carrer Magdalena, allà on havia existit l'antiga església gòtica, enrunada a causa del setge sofert durant la Guerra del Francès.

Cap a la meitat de la Rambla, només amb edificis a la banda de dalt, que feien de muralla, s'hi veu també destacat al costat de la Baixada de l'Audiència, que baixava dels Porxos del Massot fins al riu, l'antic edifici de l'Hospici municipal, que en endavant fora convertit en seu de la Diputació provincial.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

A l'altra marge del riu, l'Alcalde Fuster encarregà uns grans jardins a l'estil versallesc, que per aquesta raó prengueren el nom de Camps Elisis. Havia d'ajudar a esponjar l'atapeïda ciutat vella, i esdevindre lloc d'esbarjo preferit les tardes dels diumenges. L'aigua de la sèquia de Torres, que naixia gairebé als peus del pont del ferrocarril, ajudaria al reg d'arbres, plantes i flors. La sèquia passa actualment per sota del carrer de Santa Cecília, i fou coberta deu fer uns quaranta o cinquanta anys. També s'hi acabaria fent el nou teatre de la ciutat, cap al tombant del segle XX.

Al Cappont tot just hi havia quatre cases i un molí de gran fumera. A partir d'aleshores, començaria un el desenvolupament modern del Cappont. El gran areny del Segre just a l'alçada del pont, ara dit Vell, però ja l'únic en l'actualitat, es pot apreciar a la perfecció.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La banda occidental de l'antiga muralla, que acabava al Portal de Sant Antoni, a costat de l'església i convent d'aquest nom. El camí de Fraga i de l'Aragó marxava cap a Ponent, i es convertiria en la carretera nacional, un cop oberta la primera banqueta nova de Blondel.

Veiem la planta de la Catedral Nova, amb l'antic Hospital de Santa Maria al davant, que donava a la muralla i al riu. Una mica més a la dreta, el carrer Cavallers pujava dret cap al pla del peu de la Seu. Llavors el carrer Cavallers no tenia sortida al riu, sinó que l'antic convent dels Agustins, convertit en Teatre fins al seu incendi, tapava la baixada i tancava la muralla que feien les mateixes cases des del Pont, incloent-hi la casa consistorial o Paeria.

A mitja pujada del carrer Cavallers, la planta de l'antic convent del Roser, fossar dels màrtirs patriotes de 1707, i al seu davant, a la dreta, l'església dels Dolors. La de Sant Andreu, una mica més amunt, just a la redola de Sant Joan que portava al Canyeret.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Detall de la ciutat vella. A la dreta de tot, la Plaça de Sant Francesc, a on hi hagué el primer Gobierno Civil (espanyol) a la ciutat. Al plànol s'hi destaquen els gran edificis de la ciutat en aquella època, la majora dels quals encara conservats sortosament.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La plaça de la Paeria no existia tal com la coneixem avui, sinó que s'allargassava fins a l'alçada de la de Sant Joan. Allà encara hi havia la vella església gòtica, tot i que ja corrien fortes veus (especulatives urbanísticament parlant) que en demanaven la demolició, que arribaria ben aviat amb motiu de la Revolució de 1868.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

Al peu i centre de la imatge, l'edifici de la Paeria lleidatana. S'hi observa amb precisió la distribució de la plaça de Sant Joan, amb portal principal a l'actual Plaça de la Sal, ja que al costat de la plaça de Sant Joan hi tenia una fila de magatzems al davant.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La cantonada de la muralla, a l'actual cruïlla de Blondel i el pont de la Universitat. Riu avall, els meandres propiciaven grandiosos arenys a Butsènit i Rufea. El rierol de la Mariola, regulat des de la pala dels Templers i que omplia una gran bassa d'un molí fariner, baixava a desguassar al riu i era aprofitat per al reg de les hortes.
1865. «Plano geométrico de la ciudad de Lérida», Josep Fontserè.
(Arxiu Municipal de Lleida).

La vista del Cappont encara sense cap casa. Els arenys eren els amos del riu. El camí d'Albatàrrec resseguia -ressegueix encara- la sèquia de Torres avall. Sèquia que s'ha cobert en un bon tram, enlloc de lluir-la com fan amb els canals a tot Europa. Així anem. 

20170318

[1658] El Joc de la Pilota, el Pati de Comèdies, el cementiri i altres curiositats de l'antic Hospital de Santa Maria

Anys 1900-10. L'antic Hospital de Santa Maria, Lleida.
El pati gòtic de l'antic hospital, amb l'elegant escala i galeria porxada, d'impressionant factura (foto: fpiei.cat).
Anys 1900-10. L'antic Hospital de Santa Maria, Lleida.
Una meravellosa imatge històrica d'una de les sales de l'antic hospital, abans que es traslladés a mitjan dels anys 1920 al nou edifici del Santa Maria a la carretera d'Osca de llavors, avui Rovira Roure. S'hi veuen els llits sota les arcades gòtiques de l'edifici medieval  (foto: grup arxivers).
Anys 1900-10. L'antic Hospital de Santa Maria, Lleida.
Una altra impressionant vista: el pati gòtic de l'edifici, amb l'antiga font neoclàssica encara a dins, per donar servei a les necessitats de l'hospital militar que hi hagué en una de les parts des de l'arribada de la barbàrie borbònica a la ciutat (1707) i fins al 1854, que retornà a ús principalment civil, encara que el cartell perdurà fins a les extincions de les activitats a l'edifici en una de les sales (foto: fpiei.cat).
Anys 1920. L'antic Hospital de Santa Maria, Lleida.
Les monges de les Filles de la Caritat, amb els grans barrets blancs alats tenen cura de l'hospital. Els malalts disposen d'una cadira al davant del llit, potser per a algun acompanyant (foto: fpiei.cat).
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
L'antic hospital de Sant Marçal, a tocar del riu fora muralla a la marge de Cappont, fou l'emplaçament triat pels paers lleidatans l'any 1445 per reunir els set hospitals de la ciutat en un de sol, que ajuntés les rendes i permetés una atenció de beneficència municipal més potent: «...con las rentas de todos reunidas, se procedería al ensanche del que debía quedar, y de este modo podría albergarse con comodidad y desahogo a los muchos pobres, enfermos y peregrinos, que de varias partes del mundo acudían a Lérida». Efectivament, gràcies a sa universitat, hi havia a Lleida persones provinents de tot Europa.
Anys 1930. L'antic Hospital de Santa Maria, Lleida.
El pati gòtic i la font, ja reixats. Un cop traslladades les activitats al nou hospital, l'edifici començà la seua vida com a equipament cultural (foto: fpiei.cat).
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

La mort del bisbe Garcia Aznar al 1449 provocà un cert retard en el començament de les obres, finalment iniciades a l'agost de 1452, quan «vencidas todas las dificultades, empezaron a acumularse en las inmediaciones del Hospital de Sant Marçal los materiales necesarios para el ensanche proyectado; más con tan mala fortuna, que una fuerte avenida del río, ocurrida en la mañana del 3 de octubre del mismo año, inundó todo aquel barrio, derrocó varias casas, arrastró cuantos materiales había preparados y hasta destruyó una gran parte del edificio que se trataba de ensanchar»

L'avinguda de les aigües sicorines sobre el barri de Cappont, doncs, posà en greu perill aquell projecte. Veient els paers que aquest perill podia ésser recurrent, decidiren renunciar al projecte d'ampliació de Sant Marçal i la construcció d'un hospital nou, «capaz para todas las necesidades, dentro de la población, eligiendo al efecto para emplazarlo, el terreno que ocupaban las casas llamadas del Pes del Rei, en la plaça de l'Almodí o de la Bladeria vella». La reina Maria, esposa d'Alfons IV el Magnànim, el nostre rei resident en territoris napolitans, atorgà el permís d'aixecament del nou edifici al 27 d'agost de 1453. Això sí, en honor a la regina, l'hospital s'hagué de dir de Santa Maria. 
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

Escriu amb sorpresa l'autor: «Hemos de suponer que nuestros paeres contarían por anticipado con esta autorización, por cuanto catorce días antes de concederse, o sea el 13 de Agosto de 1453, empezaron las obras preliminares para la construcción del hospital». Pleyan reprodueix un fragment notarial de l'escrivà principal de la Paeria que en deixà testimoni, al costat del nom dels Paers del moment, «e costaren de compra les dites cases quatre-centes e set lliures».
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

La gran magnitud de l'obra obligà a buscar finançament extraordinari al Capítol catedralici de la ciutat. Després d'informat el Papa, aquest autoritzà la contribució de l'Església a l'obra per mitjà de l'abat del Monestir de Santa Maria d'Escarp.
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

Primera pedra de l'edifici al 13 d'abril de 1454, «después de feta una solemne professó al dis Spital, on dix la missa e sermonà lo Bisbe Gasset» (dialecte lleidatà cent per cent de l'escrivà de la Paeria. No com ara, que si s'hi truca per telèfon et respon una gravació en dialecte oriental).

La làpida inaugural encara existent amb caràcters gòtics reconeix aquest doble finançament de l'Hospital, municipal i eclesiàstic. I atenció a les celebracions populars: «Además de la función religiosa de la mañana, fue solemnizado este acontecimiento con una corrida de toros en la plaza de Sant Joan por la tarde, e iluminación general por la noche». O sia, que els carrers eren il·luminats de manera extraordinària amb teies i fogueres, per tal com la gent pogués voltar i fer-hi festa més estona, ja que en caure el sol, si no es feia així, els carrers esdevenien en aquells temps foscos i intransitables. 
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

Encara foren necessaris nous tributs per sufragar la "sanitat" lleidatana quatrecentesca, sobre la venda de carn en gran quantitat i sobre els forasters que transitessin per la ciutat. Ara en donem les culpes a les retallades del govern de torn, però allò cert és que en tots temps, el finançament de la beneficència (modernament, sanitat) ha anat sempre per darrere de les necessitats reals, aquí, a Europa i a tot el món. És un fenomen estructural del sistema de vida conjunta dels humans anomenat societat.

Els festejos per la col·locació de la primera pedra de l'hospital, aviat deixaren pas a l'escepticisme: les obres se suspengueren poc temps després de començades. No en va trobar el nostre autor la causa, però no degué d'ésser pas menor, atès que la suspensió «duró más de cincuenta años, o sea, hasta el 1º de febrero de 1509, en cuyo día volvieron a emprenderse y continuaron sin interrupción, hasta 1512 que quedó terminado el edificio», ara fa doncs poc més de 500 anys.
Anys 1940. L'antic Hospital de Santa Maria, Lleida.
Vista aèria de la banqueta del Segre abans de l'ampliació de postguerra, un cop aixecat l'edifici del Montepio. S'hi veu amb totes ses proporcions els magne cub medieval de l'edifici de l'Hospital davant per davant de la Catedral nova divuitesca.
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

Mentre durà l'aturada de les obres, l'edifici rebé autorització papal per tindre església amb rector i campanar amb campana, o per tal que els visitants en certs dies senyalats rebessin indulgències. Alguns personatges importants, com ara l'abat de Poblet o l'Ardiaca major de la catedral, foren nomenats per butlla papal com a conservadors i protectors de l'Hospital, tot i que encara no s'havien reprès les obres! Tot plegat, no fa gaire bona olor...
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

Acabat l'edifici, s'hi construïren annexos alguns altres establiments. La vista del magne cub petri de l'edifici de l'Hospital és una vista moderna, que mai no havia existit abans. Algunes d'aquestes construccions adjacents eren destinades a proporcionar ingressos per al seu manteniment.

D'entre aquests afegits, en destaca, a la dreta, un teatre, el pati de les comèdies, com recorda la plaça posterior de l'edifici actual, que llavors donava ja al riu, ja que no hi existia el carrer de Blondel. Hi hagué també «habitaciones para empleados y sirvientes, asilo de peregrinos, y horno de cocer pan para el establecimiento». A l'esquerra, o sia, costat de l'actual carrer Vila de Foix, «un cementerio, en el que se enterró hasta 1797 a los enfermos que fallecían en el hospital». O sigui, que quan passegem per aquell carrer o seiem en alguna de les terrasses a fer una cerveseta, els nostres avantpassats ens hi acompanyen des del recer de son descans etern.

Al darrere de l'edifici, limitant amb l'areny del riu, «corrales para ganado y un juego de pelota, cuyo frontón era la misma pared del Hospital»

La tàpia que delimitava l'Hospital fou motiu de disputa amb el governador Blondel, que eixamplà una mica la primitiva banqueta i hi féu passar la carretera o camí ral que de sempre passava pel carrer Major, per dins de la ciutat.
1929. L'antic Hospital de Santa Maria, Lleida.
Foto: Josep Gaspar i Serra (1892-1970) (ANC).

Encara als anys 1920, quan l'hospital deixà de fer ses funcions assistencials, hi havia als costats del vell edifici altres edificacions adjacents. Al darrere de l'Hospital, s'hi aprecia la gran esplanada tapiada on hi hagué el Joc de la Pilota lleidatà.
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

Sembla que el Joc de la Pilota era prou popular a la Lleida setcentesca, segons l'anunci que l'autor transcriu per a la subhasta de l'arrendament de les instal·lacions: «Se trau a subast públic per quatre anys tot aquell joc de pilota que consisteix en pati circuït de tàpies i mig voltat de bancs, que es propi de l'Hospital i trau porta al riu Segre, situat entre la paret de detràs de l'Hospital i el dit riu Segre». L'arrendament proporcionava calerons per al manteniment de la beneficència, però quin mal de cap, pobres malalts, tot el sant dia sentit el sorolls dels rebots de la pilota a la paret! Els bancs que hi havia de segur servien perquè les dames contemplessin el joc ben assegudetes. L'arrendament es pagà a 150 lliures barcelonines pels quatre anys per Josep Artigues, teixidor de la ciutat. Probablement, una de les més antigues referències al joc de la pilota de tot el nostre país.

1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

La degradació de l'edifici i de l'atenció que s'hi feia entre els lleidatans una repugnància a ingressar-hi, «debida exclusivamente a la falta de enfermeros y sirvientes que se dedicasen con esmero al cuidado de los enfermos». Per aquest motiu, hom pensà d'establir-hi les monges de les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paül. L'any 1792 obtingueren llicència reial per tal que l'orde es fes càrrec del funcionament de l'Hospital. Fins aleshores, la majoria d'infermers havies estat homes, i a partir de llavors, ho foren les monges. 
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

Les quatre primeres monges hi foren acompanyades des de la Catedral Nova «en procesión, saliendo de la catedral acompañadas del clero, cabildo y obispo y fueron recibidas en la puerta de la iglesia del Hospital por el ayuntamiento y gobernador». La ciutat de Lleida fou la primera de l'estat on les Filles de la Caritat, orde d'origen francès, s'instal·là.

Al 1793, el bisbe de Lleida dedicà una de les sales de l'Hospital «para recoger y criar los niños expósitos... a cuyo efecto costeó las cunas, ropas y demás necesario para su instalación, y asignó un haber mensual de 9 pesetas a las nodrizas [dides] de la casa y dies a las de fuera», tot sota administració de les germanes paüles. 
1948. L'antic Hospital de Santa Maria, Lleida.
(foto: blog espaiurbà
).
Les propostes de tombar l'edifici de l'Hospital daten dels anys 1915-1920, quan es començà a remenar la construcció d'un nou hospital. Per pagar-lo, algú proposà l'enderrocament de l'Hospital gòtic, amb l'obertura d'una gran plaça davant la Catedral Nova, i la urbanització i venda de patis per a la construcció de cases dels voltants. Amb aquests diners, la Diputació hauria pagat el nou hospital. La pressió ciutadana, una de les primeres mostres de resistència veïnal de la ciutat al segle XX, ho aturà.

Després de la guerra, arribà un altre moment propici a les barrabassades urbanístiques, que proporcionaven grans guanys als manifassers locals franquistes. Un projecte dit 'Proyecto de urbanización de la plaza de la catedral en la ciudad de Lérida', de Pere Domènech Roura i Lluís Domènec Torres provà novament d'obrir una gran plaça davant la catedral nova, on sempre s'hi ha trobat a faltar perspectiva i un gran espai obert. En aquesta ocasió, però, la idea ja no fou enderrocar el vell Hospital medieval... sinó traslladar-lo a la Plaça de l'Ensenyança. Quins bemolls!
1873. L'antic Hospital de Santa Maria de Lleida.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).

L'atenció als petits orfes de la ciutat es féu a l'Hospital fins al 1819, que es traslladà la sala a la nova casa hospici. 
Anys 1940-50. L'antic Hospital de Santa Maria, Lleida.
L'antic Marraco passant per davant de la Catedral i de l'antic Hospital medieval, testimoni des del tombant del segle XV al XVI de totes les manifestacions, festives o tràgiques, dels lleidatans.
Anys 2000-10. L'antic Hospital de Santa Maria, Lleida.
(foto: blog el blog del senyor i).

La font de l'interior del pati gòtic tenia un aire neoclàssic, amb dos caps de tritó que sostenen la làpida commemorativa, que n'indica l'any que fou feta, 1802. Per a les tasques mèdiques de l'Hospital, l'arribada de l'aigua hagué d'ésser un fet transcendental.

Després de la guerra, la font fou traslladada a l'exterior, quan ja els edificis adjacents de l'Hospital havien desaparegut, i fou aplacada a la paret de l'edifici de la Joventut Republicana de Lleida, llavors espoliat pel franquisme (espanyol) i encara no retornat als seus propietaris legítims per la (pseudo)democràcia de la transició (espanyola). En aquests solars a la dreta del vell edifici de l'Hospital hi hagué des d'antic, probablement des del segle XVII, quan la moda dels patis de comèdies s'esbarrià per tot Europa, el primer local de teatre lleidatà.