Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artesa de Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artesa de Lleida. Mostrar tots els missatges

20191027

[2043] La fi de la criminal quadrilla del Beà, lo Panxagroga, lo Pablanc, lo Cosí i lo Txalep, 1828

1828. La fi de la criminal quadrilla del Beà, lo Panxagroga, lo Pablanc, lo Cosí i lo Txalep.
«Diario de Barcelona», núm. 177, de 25 de juny (ARCA).
Els assaltadors de camins i les quadrilles de saltamarges han estat una constant al llarg de la nostra història, com a gairebé cada racó de món. Més enllà de les cèlebres partides de bandolers siscentistes com en Perot Rocaguinarda o en Joan Serrallonga, les partides de lladregots i escurabosses sovintejaren de manera continuada pels camins i carrerades. Era una manera diguem-ne simple de fer-se un mitjà de vida, sempre que l'escàs exèrcit o els sometents no els acabessin enxampant. Pels pobles i termes a on actuaven, que sovint conferien amagatalls naturals, s'hi escampava un gran i durador atemoriment. Les notícies es barrejaven amb rumors i mitges veritats i parts de mentides, de manera que semblava que aquests homes de mala vida us sotjaven a cada cantonada de cada població. 

Fins que els arribava el particular Sant Martí de cadascú, i feien cap davant la justícia, espanyola en aquell segle XIX al nostre país. Aquell 1828, una quadrilla de cinc lladres de camins que atemoria la plana lleidatana era sentenciada a l'Audiència barcelonina a severes penes en una causa impulsada pel Paer en Cap de la nostra ciutat. 


Aquesta partida de malfactors era integrada per l'Antònio Beà d'Alcanó, lo Pablanc i lo Panxagroga de les Borges, llavors preciosament adjectivades com Blanques d'Urgell (topònim que m'encantaria de recuperar), i lo Cosí [cusí en popular lleidatà] i lo Txalep d'Artesa de Lleida, els quals saltejaven els traginers que rodaven pel corregiment de la plana lleidatana i furtaven per fondes i hostals, com a la Fonda del Pere de Vilanova d'Alpicat. Al 1823, cinc anys abans del judici, hi havien mort un dels hostalers, en Josep Nadal, amb arma de foc. De la casa del Gavatx de les Borges d'Urgell, n'havien sostret 75 unces d'or i 10 duros (de plata) al 1824. Els crims, doncs, eren greus i eren ben conscients que s'havien d'amagar de la justícia perquè s'hi enfrontarien a dures sentències. Probablement, per allà on passaven els fugitius devien cometre tot de delictes i ofenses, i la mala anomenada de ses malifetes devia cóorer per tots els pobles del corregiment lleidatà, quan encara no s'havien creat les províncies (espanyoles) com a unitat administrativa.


Sens dubte, la sentència fou terrible: el capitost alcanonès de la banda fou sentenciat a mort a la forca. Lo Pablanc borgenc «a que con dogal [corda] al cuello y por los parajes públicos y acostumbrados de esta ciudad sufra la pena de 200 azotes, a ser pasado por debajo del patíbulo y a 10 años de presidio con retención en África», és a dir, a ésser avergonyit davant dels veïns arrossegat amb cadena al coll pels carrers i places mentre se'l fuetejava, i a presenciar l'execució del cap de la quadrilla per passar tot seguit pel costat del penjat per veure la mort de ben a prop. 


Els altres tres se'n sortiren amb penes de presó a complir en presidis de les colònies (espanyoles) de Ceuta o Melilla, probablement en dures condicions de vida i amb treballs forçats. Totes aquelles penes (forca, assots, deportació) eren càstigs encara de caràcter feudal, que a poc a poc, amb la desaparició progressiva de l'Antic Règim des de l'acabament de la Guerra del Francès, s'anaren abandonant. En aquell començament de segle XIX només se solien aplicar ja de tant en tant i encara en casos d'especial transcendència pública, com el d'aquesta criminal i perillosa quadrilla lleidatana. 


[Notem com en la notícia s'escriu persistentment Josef, nom popular de la terra fins fa una generació. A ull nu, diria que es tracta d'un costum ortogràfic d'arrel cultista castellana, i que en la nostra llengua pròpia, llavors majoritàriament parlada de tothom per bé que poc escrita, la pronúncia amb -p final devia ser ja comuna des d'almenys la fi de l'edat medieval].
1835 ca. BCN. La Forca de la Ciutadella. 
Dibuix de Bonaventura Planella a «La Eplanada de Barcelona»,
gravat de Joan Amills (BNC).

Les execucions a la forca per a crims civils perduraren fins a la fi del regnat del rei (espanyol) Ferran VII. Després, els penjats solgueren ser represaliats de les inacabables turbulències militaroides de l'Estat (espanyol) dinovesc, especialment de les guerres carlines. En aquest gravat, el governador (espanyol) de Catalunya, Charles d'Espagnac, ordena l'execució massiva dels adversaris liberals a la capital catalana, a l'esplanada de la fortalesa militar (espanyola) de la Ciutadella, que s'hi veu al fons. Els Mossos d'Esquadra, amb barret de copalta, encerclen el cadafal, al voltant del qual s'ha aplegat la ciutadania per presenciar els càstigs exemplars. 
1563. Lleida, Van den Wyngaerde.
Detall de la forca lleidatana, a l'esplanada de Cappont, entre la porta d'entrada al petit barri de l'altre costat de riu i el pont de la secla de Fontanet, al costat del convent dels Agustins extramurs. Si fa no fa, a tocar de l'Av. de les Garrigues actual, de la meitat cap al pont. Allà la forca era un seriós avís a vianants, visitants i passavolants: en aquesta ciutat anem forts i no en passem ni una, als malfactors! És probable que la forca cinccentista restés allà als afores en arribant a la ciutat fins a començament del segle XIX. 
1716. Cervera, Juan Muñoz de Ruesta.
La forca cerverina de la ciutat borbònica, fora muralla i dalt del tossal, ben visible als quatre cantons.

1833. De la rebel·lió a les Borges d'Urgell (les Garrigues).
«Diario de Barcelona», núm. 266, de 14 d'agost (ARCA).
Quatre borgencs fugitius de la justícia (espanyola) aquell any de la coronació de la Borbona (espanyola) Isabel II i de l'inici de la Guerra dels Set Anys o Primera Guerra Carlina a partir del conflicte dinàstic amb son oncle Carles Maria Isidre per a la successió de Ferran VII.

El tinent de carrera Joan Guix, d'infanteria, amb lo Gandul, lo Ros i lo Baiona, tots quatre de les Borges, eren processats per «conspiración y alzamiento de gente que intentaron en la propia villa en unión con otros». Si no es presentaven davant la justícia a Barcelona, se'ls «sentenciará en rebeldía». Sembla que amb els darrers sospirs del Borbó Ferran, que aclucaria son reial ull a la tardor d'aquell any, els partidaris d'una successió masculina al tron (espanyol) ja bullien per carrers de pobles i ciutats, com a les nostres Borges Blanques d'Urgell.

Deixant ara aquest cas i arran de la sentència d'aquests dies contra els nostres representants polítics, em ve al cap que des del Decret de Nova Planta de 1716, la justícia feta a mida sempre ha estat l'altre gran i fidel exèrcit dels Borbons (espanyols). I fins avui, oi que m'entens? 


20190222

[1950] L'Orquestra Filharmònica de Lleida en temps republicans

1930. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Una esplèndida fotografia de la primera gran orquestra lleidatana del segle XX, dalt de l'escenari del Teatre dels Camps Elisis. A l'escaire, la dedicatòria de la Junta Directiva al seu primer mestre, Víctor Mateu, amb data de 1930.

Agraeixo a l'amic Dionís Gutiérrez i Rosich que em faci arribat aquesta imatge preciosa del fons cedit per la família Mateu-Estela a l'Arxiu Capitular de Lleida, i que està inventariant per tal de catalogat l'obra i biblioteca del director musical lleidatà Víctor Mateu. La resta de fotografies d'aquesta entrada també són gentilesa seua. Gràcies Henricus Botel!
1930. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Detalls dels músics de la formació musical lleidatana amb son director Víctor Mateu al capdavant i els quaranta-un músics, si no ens hem descomptat. També s'hi aprecien la decoració al peu del prosceni i la primera fila del pati de butaques. 
1934. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
«LaVanguardia», 16 de juny.

Breu notícia de premsa sobre una actuació al Teatre Ateneu de Tàrrega.
1934. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Màrius Torres, «La Jornada», Lleida, 15 de maig. Fons Sol-Torres, UdL.

Ressenya musical de Màrius Torres per al diari «La Jornada», que entre 1930 i 1936 fou substitut de «L'Ideal» com a setmanari portaveu de la Joventut Republicana lleidatana, llavors ja integrada a l'Esquerra Republicana de Catalunya.

La ressenya l'escrigué el nostre il·lustre poeta amb motiu del "segon concert públic" que la formació musical, oferia a la ciutat. «Remarquem, abans que res, l'escassedat de públic que hi acudí», i l'autor fa una aferrissada defensa de la necessitat que tenia una ciutat com Lleida, que rondava els 40.000 habitants, de donar suport a una iniciativa cultural d'alta volada com era tota una filharmònica. Se'n fa la crítica de les peces, sovint aguda i estricta, i s'hi comenta que el director «senyor Mateu, va entrenar una sardana -Nit de Reis- ben construïda i d'inspiració gens menyspreable». La segona part del concert fou presidida per l'acompanyament a la interpretació a la pianista Isabel Bellot, que, en la meua incultura musical, suposa que era una jove intèrpret lleidatana.

Malgrat els esforços per arribar a l'alçada del Concert en Re per a piano i orquestra de Mendelssohn, el jove metge conclou: «suposant que els components de l'Orquestra, i especialment el seu director, fossin els millors músics del món, els mancaria encara una major riquesa d'instruments, especialment de vent i de fusta, per a reeixir-hi» i els recomana altres peces més al seu abast o a l'abast dels seus mitjans.
1934. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Màrius Torres, «La Jornada», Lleida, 
31 de juliol. Fons Sol-Torres, UdL.
Una nova ressenya crítica del poeta sobre l'execució concertística d'«una agrupació d'homes de bona voluntat que emprenen una tasca ambiciosa i desinteressada», comentari que deixa clares i diàfanes les mancances de l'Orquestra lleidatana, als quals qualifica de «wagnerians convençuts» i se'n critica «la seva escassedat d'instruments de vent contrastant amb l'abundància de violins de què disposa».

Del director se n'apunta una rigidesa massa notòria: «ens produí la impressió d'un metrònom molt precís, i exacte». També censura la sobreposició dels violins sobre la pianista, «a causa d'un mal emplaçament de l'instrument solista, al darrer terme de l'escenari».

Malgrat tot, el jove crític troba línia de millora d'execució de l'Orquestra, sempre supeditada a l'augment de la secció de vent i si «el senyor Mateu posa una mica més de vibració a la seva batuta». Així mateix, en l'aspecte més formal però no menys destacat, anota que «caldria procurar una certa uniformitat en l'abillament dels músics. la barreja de smokings, vestits de sport, i americanes clares, molesta els ulls si no afecta les orelles».
1934. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Màrius Torres, «La Jornada», Lleida, 4 de desembre. Fons Sol-Torres, UdL.

Ressenya del jove metge i poeta de l'actuació de l'Orquestra al Saló Catalunya, en un concert de públic limitat a causa del caràcter privat de l'esdeveniment. Se'n destaca l'execució del flautista, senyor Safont, i la ja habitual execució d'Isabel Bellot, pianista.
Cal fer notar com la crítica musical constructiva no estava renyida amb el suport incondicional a la iniciativa i continuïtat de la formació filharmònica. Això ens dona mesura de la qualitat del crític, però també de la receptivitat i respecte dels criticats, que entomaven les opinions en sentit positiu i ànim de millora. Cent anys després, a la societat lleidatana, qualsevol crítica, per més constructiva que sigui, sobre qualsevol iniciativa cultural és vista com un atac furibund, i tot seguit el crític és llançat als lleons. Sobretot si en aquestes activitats hi ha nens o joves, llavors l'opinió ha de ser sempre laudatòria, quan de vegades un major esforç de qualitat hi és del tot necessari.
1934. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
A. Prim, «Camins», núm. 2, de febrer, Lleida. Fons Sol-Torres, UdL.

L'article s'obre referint-se a la «resurrecció» de la filharmònica lleidatana republicana. Això vol dir que, probablement, a l'any 30 havia debutat davant el públic alguna o algunes poques vegades, i que havia hivernat fins quatre anys més tard. La formaven quaranta mestres de música, que foren seixanta «si fos possible suprimir els antagonismes existents... Afegiu-hi, encara, el centenar d'orfeonistes que s'apleguen sota la batuta de mestre Virgili i que podrien sumar-se a l'orquestra». Un panorama musical de ciutat de primera, segons l'autor.

Se n'havia constituït la Societat protectora de l'agrupació, amb sa Junta directiva i reglament per als socis. Musicalment, la direcció corresponia a Víctor Mateu, i el debut s'efectuà «a l'espaiós Coliseu dels Camps Elisis». Els músics dissidents de l'orquestra en preparaven una altra, i «fa temps que assagen sota la direcció del mestre Lozano... la presentació pública de la qual no començarà fins que puguin presentar-se dignament». 
1934 ca. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
L'Orquestra damunt algun altre escenari de la ciutat, potser el Saló Catalunya. Destaca un micròfon radiofònic elevat sobre els músics, probablement per a retransmissió radiofònica. Entre 1932-34, es crearen més d'una cinquantena de ràdios locals al nostre país, que formaven la cadena dita de Ràdio Associació, i entre les quals, és clar, hi havia EAJ-42, Ràdio Lleida, que data del 12 de gener de 1934.

1935. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Fons Sol-Torres, UdL.

Anunci del «Gran Concert de Gala patrocinat per l'Excel·lentíssim Ajuntament» per a la festa major de maig d'aquell any.


2010. «Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida».
Biografia breu d'en Víctor Mateu, compositor i director. A més de l'Orquestra Filharmònica de la ciutat, dirigí també l'Orfeó Lleidatà La Violeta i altres agrupacions musicals, com ara una orquestrina dita «Ilerda-Jazz». Destacà en el gènere sarsuelístic, molt popular a la Lleida de la primera meitat del segle passat, amb «diverses temporades... algunes patrocinades per les societats corals La Violeta i La Paloma». També en compongué algunes, com ara «La fi de Macot (1971),... a partir d'un text de Josep Lladonosa», sobre la vida i final del llegendari bandoler segrianenc del segle XV.
1960 ca. Lleida. Víctor Mateu i Moles (1898-1987), director musical.
Una actuació dels interns de la Casa de Maternitat lleidatana a on Víctor Mateu feia de mestre de música.  
1971. Lleida. Víctor Mateu i Moles (1898-1987), director musical.
Dirigint la sarsuela 'La Fi de Macot' al Teatre Principal.
1980. Lleida. Víctor Mateu i Moles (1898-1987), director musical.
Dirigint la sarsuela 'El balcó del serraller' al Teatre Principal.
1980 ca. Lleida. Víctor Mateu i Moles (1898-1987), director musical.
El mestre component en son despatx, amb plomilla de tinta, i amb la pipa a la boca.

2012. Víctor Mateu i Moles, biografia.
«Música en silenci. Fons musicals dels Arxius de Lleida», de Lluís Marc Herrera i Llop,
Edita Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs. Imprimeix Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida, 2012.
El destacat catedràtic d'educació secundària i doctor en geografia i història per la UB, en Lluís M. Herrera, ens fa la biografia més completa de què disposem del director i compositor lleidatà, de sobrenom «Torvic», Víctor al revés.

Destaquem la gran activitat prèvia a la guerra, amb múltiples iniciatives musicals. La imatge de 1930 de tota la formació contrasta amb l'afirmació de Màrius Torres del «segon concert públic» de l'orquestra al maig de 1934.
El peu de foto de la imatge de 1930, en el text de Lluís M. Herrera, diu que es tracta d'un concert al «Cine Catalunya amb motiu de la inauguració de Ràdio Lleida al 1934». Això sí que lliga amb les dates de les cròniques de Màrius Torres i pressuposa un error en la llegenda inserida en la imatge, cosa que semblaria poc versemblant. Per comparació amb altres imatges, a més, afirmaria que es tracta de l'escenari dels Camps Elisis.


 Després de la contesa bèl·lica, passà a col·laborar amb les noves autoritats de la dictadura franquista (espanyola), en un drama personal i social que afectà part dels nostres compatriotes d'aquell temps, i que ens fa avinent el dany immens que la revolta (i victòria) feixista acabà fent sobre el teixit social i cultural però també sobre la pròpia pell dels catalans, d'una i d'altra orientació política. 
2012. «Música en silenci. Fons musicals dels Arxius de Lleida», de Lluís Marc Herrera i Llop,
Edita Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs. Imprimeix Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida, 2012.


1932. L'Orquestra Filharmònica de Lleida. 
El director assegut al centre en primer terme. Podem reconèixer-hi també, a l’esquerra del Mestre, a Agustí Carbonell i, a la dreta de la fotografia, Manel Coca Busquets i el seu fill Manel Coca Rodié;, a l’última fila amb la trompeta a les mans Josep Agustí Guiu, i davant seu, assegut, el Sr. Clarisó.

La imatge és catalogada com a Orquestra de la Diputació de Lleida. Tot i que m'inclinaria a pensar que sí per tractar-se dels mateixos músics, ara mateix no sabria afirmar si aquesta orquestra era la mateixa que la Filharmònica, que pogués dependre econòmicament de la Diputació. En aquest cas, la data de la fotografia potser hauria d'ésser un parell d'anys més tardana. Podria tractar-se d'algun dels assajos, amb la pianista (potser la jove Isabel Bello, assídua dels concerts) i una altra jove entre els assistents. La presència de violins és aclaparadora, segons comentava en ses ressenyes en Màrius Torres. 

El local d'assaig era la sala de música de la Casa de Misericòrdia, després 'Llar San t Josep', que depenia de la Beneficència Provincial de la Diputació de Lleida [Henricus Botel al rescat]. És curiós veure'n les bombetes penjades del sostre, segons el costum.
1932. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Detalls dels músics de la primera orquestra lleidatana.
2012. Antoni Mateu i Moles (1890-1954), biografia.
«Música en silenci. Fons musicals dels Arxius de Lleida», de Lluís Marc Herrera i Llop,
Edita Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs. Imprimeix Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida, 2012.
Ton era germà mitjà i la seua biografia anà de bracet amb el món musical lleidatà de començament del segle XX. Entre altres, s'encarregà de tornar a la vida la Banda de la Diputació Provincial, al 1923, i que feu son debut al 8 d'abril de 1927, en l'acte de benvinguda al nou bisbe Irurita. 

Entre la nova creació de la Banda Provincial i sa estrena pública passaren, doncs, 4 anys. Probablement, plens d'assajos i proves a músics. Això potser ens pot aportar llum sobre el decalatge de dates de l'Orquestra Filharmònica, si suposem que al 1930 la Junta en feu la fotografia fundacional amb son primer director al capdavant, però que no debutà en concert fins al 1934, tal com escrigué en ses cròniques musicals el nostre gran poeta malaurat, com hem llegit més amunt.
2012. Josep Mateu i Moles (1879 - ?), biografia.
«Música en silenci. Fons musicals dels Arxius de Lleida», de Lluís Marc Herrera i Llop,
Edita Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs. Imprimeix Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida, 2012.
El germà gran de la nissaga, que just al començament del segle XX dirigia les societats corals La Violeta i Novelty, amb les quals sobretot interpretaven sarsueles, el gran gènere musical i més popular d'aquell canvi de segle entre la societat lleidatana de totes classes. 
1927. Teatre dels Camps Elisis.
La gran sala del teatre més important de la ciutat al primer terç del segle XX.

20180708

[1857] D'Artesa de Lleida a Alguaire, la història d'un molí fariner maleït

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
 (enllaç).

La façana (posterior) del nou edifici del Sindicat agrícola de Sant Isidre, aixecat al carrer Sant Ramon que tot just s'iniciava, davant mateix del magne edifici de les escoles municipals (1917) llavors recentment inaugurat per la Mancomunitat de Catalunya.

L'autora de l'article ens descobreix una fascinant i tràgica història, digna de figurar en totes les antologies de la nostra pròpia i intransferible crònica negra rural. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
(enllaç).
«L'Emili era un home avançat al seu temps, de pensament conservador i convicció catòlica», molt actiu en la vida política i cultural de l'Artesa de Lleida de començament de segle XX: fundador d'Associació Cultural La Primavera (1912), regidor municipal (1915), i soci fundador del Sindicat Agrari de Sant Isidre (1917). D'una família terratinent i benestant, res no feia preveure el tomb radical que s'esdevindria en la vida d'una persona d'ordre i capdavantera en els afers col·lectius de la vila. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.

Retrat personal i familiar d'Emili Morera i Bosch, president del Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida (1917-1922).
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
La bona marxa del Sindicat artesenc va començar a trontollar cap al 1920. Les lluites de poder i les discrepàncies polítiques sobre l'enfocament de la societat cooperativa en foren la causa. Només després de cinc anys de vida, al 1922, el sindicat artesenc es dissolgué. Diuen les cobles populars:


Lo Sindicat d'Artesa
fa molt temps que va malament.
Si voleu saber de qui és la culpa:
és del Secretari i el President.


«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
Una imatge de l'interior del Sindicat agrícola d'Artesa de Lleida cap al 1920.


«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
A la subhasta del béns del Sindicat, l'Emili Morera s'adjudicà la maquinària del molí fariner que el Sindicat havia impulsat i font de totes les disputes, decidit a fer-lo funcionar ara com a propietari particular. Els detalls de les lluites internes del sindicat i de la convenient adjudicació de part del patrimoni al seu expresident, només resten ja a l'arbitri del parer i l'opinió. 

Propietari de les màquines de moldre, doncs, s'alià amb «un parent seu, Camil Solsona i Pellicé, que tenia propietats a Alguaire i era el propietari de la Central Elèctrica d'aquest poble». La maquinària del molí artesenc es traslladaria, doncs, a l'altre cap de la comarca de la'ltre cantó de riu, a on hi començaria a moldre aquell mateix juny de 1922. Sembla que la propietat li fou transferida per por a posteriors reclamacions dels antics socis, i que només de manera privada tots dos socis se'n reconeixien l'autèntica titularitat. Ací començà la desgràcia.

Sense que el document privat de reconeixement de titularitat en favor d'Emili Morera aparegués mai, el nou molí fou subhastat al 1927, i, oh ironies de la vida, adjudicat al seu (ex)soci Camil. Si només feia cinc anys, ell havia estat un beneficiari de la desfeta del sindicat, ara la ruïna de l'economia familiar, per causa del procés judicial, era absoluta. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
L'Emili Morera no va defallir en la lluita judicial i, pel seu compte, sense recursos per pagar advocats, aconseguí una restitució del molí. Que no va durar pas gaire, atès que el seu exsoci també va presentar batalla, que va portar l'Emili a la presó durant dos mesos al desembre d'aquell 1927. Un any més tard, hi tornaria per un seu primer escrit de denúncia de «la corrupció de la justícia i la vulneració dels drets dels ciutadans als jutjats», atès que havia estat tancat sense «vista pública per poder aportar proves, informes i defensar-se». Se li arribà a oferir la llibertat a canvi d'abandonar la reclamació, a la qual cosa s'hi negà per sentir-se'n injuriat, menyspreat i deshonorat.

La resposta del 'sistema' fou decretar-ne l'internament a Sant Boi al 1930, al cèlebre manicomi d'aquella vila. El cas semblava dat i beneït. La família, plena de necessitats i enfonsada moralment, res no hi pogué fer. Però quatre anys després, ja en plena República, cinc metges del centre decretaren que l'internat no patia de cap malaltia mental, i l'Audiència lleidatana hagué de deixar sense efecte l'internament.

La llibertat no fou suficient per a l'Emili, que continuà demanant la restitució de la farinera d'Alguaire, i el president de l'Audiència de Lleida, «va demanar una segona declaració de demència que el portà novament al psiquiàtric». Amb l'esclat de la guerra al 1936, els metges del psiquiàtric de Sant Boi li proporcionen el retorn amb la família, llavors instal·lada a Lleida. L'Emili recomençà la lluita per la restitució dels bens, i aconseguí un acord amb el seu exsoci gràcies a la mediació de Modest Torres, amic comú. La restitució fou generosa, molt més enllà del reconeixement dels drets de Morera sobre la farinera.

«Als pocs dies d'haver signat el mencionat document van assassinar el Camil Solsona i Pellicé. Corrien temps convulsos i la restitució de la propietat va durar ben poc perquè el Comitè Revolucionari d'Alguaire, en el procés de col·lectivització de les terres del poble, s'apoderà de la finca El Coscollar i també de la farinera».

Però encara més, la guerra arribada a la fi, «el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil que va constituir l'Ajuntament d'Alguaire li va donar l'autorització per ocupar la farinera que els rojos havien deixat abandonada, després de la seua fugida per l'arribada dels Nacionals». De pel·lícula, oi? Les vides, la malícia i, potser, la vendetta personals dels querellants i els violents afers socials i col·lectius d'aquell temps van entrecreuar-se per formar una mescla tan explosiva com la mateixa guerra, amb assassinat inclòs en el serial. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
En començar el règim franquista de postguerra només havien 18 anys des del tancament del sindicat artesenc i una infinitat de tràngols i trifulques personals i col·lectives. Quan semblava que la roda de la fortuna, i de la guerra, havia girat a favor de l'Emili Morera, i treballava amb afany per a la posada a punt del molí, un nou (i rocambolesc) actor entrà en escena: en Francesc Fontané, germà del difunt mossèn Joan, que se'n reclamava hereu d'una compra del molí feta per aquest sacerdot anys enrere en vida de Camil Solsona. Novament, la roda de la fortuna tornava a girar-se-li en contra: «Es quedà en la més absoluta misèria, sense casa, sense treball, sense pa i sense poder pagar els deutes». 

Sense instàncies judicials a on recórrer, començà una campanya d'exposició pública del seu cas, i «va començar a escriure uns fulls titulats 'La Voz de la Justicia', on criticava i posava en dubte la imparcialitat de la justícia. Citava amb noms i cognoms els advocats, jutges i magistrats que hi estaven involucrats. Aquests fulls els repartia periòdicament pels carrers de Lleida». El nou règim polític no li ho permeté: tornà a la presó moltes altres vegades i, finalment, tornà incapacitat al manicomi de Sant Boi.

Durant més de 30 anys, l'obsessió per la defensa dels seus bens, drets i honor, «li comportà 22 processos, 13 empresonaments i 13 reclusions al psiquiàtric... L'any 1960, quan tenia 72 anys, vell, cansat, humiliat i sense forces, el van recloure al convent dels Pares Jesuïtes de la Plaça de Catalunya de Lleida, on cuidava l'hort de la comunitat».
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
Text a màquina d'escriure d'un full de 'La Voz de la Justicia', d'Emili Morera, «licenciado de la Prisión y expulsado del Manicomio», diu ell mateix en l'encapçalament.

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
 (enllaç).

La perseverança en la persecució dels propis drets dona a la versió del desafortunat Emili Morera el benefici del dubte en aquest llarg plet que li ocupà més de mitja vida. Però la defensa del patrimoni era un valor primordial i fonamental en la societat catalana i rural del segle XX, sobretot entre les classes hisendades, i totes les argúcies, influències i contactes personals, de classe i polítiques hi eren benvingudes, fossin roges o blaves o del color de cada moment. 

El cas malgastà tota una vida, desfeu tota una família i deixà un assassinat al darrere, tot sota l'ombra de l'entramat polític i judicial de la primera i segona dictadures (espanyoles), amb el sotrac cívic i comunitari de la guerra entremig. La maldat i perfídia de negocis tèrbols, la defensa a ultrança de l'honor, la recerca turbulenta d'una justícia escapadissa, l'ominosa revenja encoberta, i moltes més actituds humanes, no sempre bondadoses i caritatives, es barregen en aquesta llarga història de l'Emili i el Camil, aquesta al pla segrianenc. A la muntanya, a Tor, ben aviat una altra li pendria el relleu...