Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artesa de Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artesa de Lleida. Mostrar tots els missatges

20200829

[2203] Les primeres vacunes catalanes del Dr. Morlans d'Alfés, 1798

1802. Cartell satíric contra el vaccí.
Les reticències al nou mètode científic foren costoses de combatre a tot arreu. Les figures mostren caràcters vacums, atès que el vaccí provenia de la pigota de les vaques.

1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
En aquesta publicació periòdica (espanyola) de final del set-cents, època de despotisme il·lustrat, s'hi inclou un article sobre la inoculació de la pigota o verola per a coneixement de mossens i capellans. Car el títol complet de la revista deia «...dirigido a los párrocos», que llavors a tots quatre cantons de la geografia eren legió. 

S'hi explica que a Lleida en aquells mesos hi començava a haver passa de pigota, «unas nuevas viruelas malignas, que no podían menos de asustar a un gran número de familias». Cada dia entre l'agost i l'octubre de l'any 1797 se n'enterraven una quinzena de morts. De Lleida, la malaltia s'estengué als pobles veïns, Artesa de Lleida, Bell-lloc i fins a les Borges, «y la mortaldad era con proporción del mismo modo que en Lérida».

Les conseqüències de la passa als pobles eren, doncs, tremebundes, com ara a Montblanc, a on s'hagueren de fer les acostumades i d'escàs valor rogatives públiques, «horrorizados de tan curel azote que ha despoblado de niños aquella villa, y dexado a muchos con deformidades para toda su vida», i oh pecat mortal!, «a otros con ocasión de ser infieles a la ley santa del matrimonio»

L'anònim autor de l'article (és probable que un dels editors mateixos) afegeix en nota a peu de pàgina que bo és que es facin pregàries, però també bo fora que «el pueblo de Montblanc pidiese... le libre a él, al Principado de Cataluña...de médicos cerriles e ignorantes, más funestos a la humanidad que las tempestades, los terremotos y las pestes, tanto por lo que hacen como por lo que estorban hacer». Era clara, doncs, l'orientació de la publicació, impulsada des del govern (espanyol) i amb aquesta curiosa barreja d'agricultura i arts, que arribà als tres mil exemplars de difusió entre les elits d'aquell Estat (espanyol), d'estructures i mentalitat encara pròpiament feudals.  

A Europa tot just feia dos anys que a Anglaterra, el metge Edward Jenner havia experimentat el vaccí contra la malaltia, després d'observar que una pastoreta del poble no l'agafava perquè ja havia passat la verola de les vaques. Efectivament, els grangers no es posaven malalts durant les passes de pigota, i d'ací el metge britànic n'extragué les mostres per a la vaccinació humana, que per sempre més passaria a dir-se vaccí (cast. vacuna), en referència al ramat vacum.

«Durant molts anys, Jenner va sentir comentaris sobre munyidors, que deien que d'alguna manera aquests quedaven protegits de la verola humana, després d'haver patit la verola bovina; una malaltia molt més lleu. Reflexionant sobre això, Jenner va concloure que aquesta malaltia de les vaques, protegia a la persona que la patís de contraure la verola humana en un futur. Per poder contrastar aquesta hipòtesi, va posar en pràctica l'antic sistema oriental de la inoculació usant limfa de munyidors afectats per la verola bovina. Aquesta mesura preventiva salvà la vida, des de 1796, a moltes persones contagiades de verola. 

«Aquest sistema oriental el va aplicar, el 14 de maig de 1796, a un nen de 8 anys, James Philips, amb pus agafat d’una lesió de les mans d'un munyidor contagiat per verola bovina. Amb això, el nen va desenvolupar una febre lleu, recuperant-se amb pocs dies. Uns mesos després, Jenner va posar a prova la seva teoria (que el fet de passar la verola bovina et protegia de patir la verola humana), posant en contacte, a James Philips, amb material contaminat amb verola humana, per veure si aquest desenvolupava la malaltia. L'infant no va desenvolupar la malaltia, validant així la seva hipòtesi. Els resultats d'aquestes observacions van ser comentats per Jenner al seu llibre: An inquiry into the causes and effects of the variola vaccine (1798). Gràcies a aquest petit llibre i a l’esforç de Jenner, la vacunació es va divulgar i aplicar immediatament arreu del món». enllaç

A Catalunya, aquells darrers anys del segle XVIII havia circulat alguna memòria contrària a la inoculació, i això feia retraure'n l'experimentació. Es considera als llibres que al desembre de 1800 «el doctor Francesc Piguillem —metge de Puigcerdà (Cerdanya)— inoculava les primeres vacunes contra la verola de la història mèdica de la península Ibèrica. Segons les fonts documentals, els receptors d'aquesta primera vacunació van ser quatre nens de Puigcerdà, i la matèria vaccínica que se'ls va inocular havia estat enviada, a petició del Dr. Piguillem, des de París. Onze dies després, en comprovar que aquells nens només havien desenvolupat petits símptomes, va inocular amb èxit sis nens més, també de Puigcerdà. La vacunació del Dr. Piguillem seria el primer pas per erradicar la malaltia de la verola a Catalunya» (enllaç).

El cas és, però, que al poble d'Alfés aquell any 1798 d'epidèmia verolosa que tan devastadora recorria els pobles del nostre ponent, el metge N. Morlans, amb el suport l'autoritat espiritual del poble, van recórrer al mètode de la inoculació. Ben crític devia ser l'índex de mortalitat infantil, que s'atreviren al que encara no feia ningú a les nostres latituds. Pel que deduïm de l'article, el Dr. Morlans vivia al mateix poble, i feu l'experiment amb dos dels fills seus. La novetat causà tant de rebombori que la gent «tomaban al niño que andaba por las calles, les desnudaban el brazo, haciendo mofa, y graduando de demencia la inoculación». Creure per veure, com Sant Tomàs, els resultats exitosos farien canviar el parer dels aufesins, «y de resultas se inocularon como unos quarenta en dos o tres días, y... todos se liberaron sin que ninguno quedase con la más mínima deformidad»
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
S'afegeix a l'escrit que les crítiques desfermades per aquesta primera vaccinació massiva a Catalunya entre metges i capellans aconseguiren de suspendre la inoculació per uns quants dies. A la represa del procediment, una setantena (de xiquets, principalment) foren vacunats, amb resultat de sis morts. Cosa a la qual s'agafaren encara més els detractors «para desacreditar y desterrar la inoculación que se iba propagando en otros pueblos». Sembla, doncs, que alguns altres metges d'altres pobles del Segrià i les Garrigues (descomptant l'entusiasme de l'escrit) degueren seguir el camí obert pel Dr. Morlans. 
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
La gran quantitat de vaccinats, a més, fa indicar la procedència local de la vacuna. No sabem si coneixia els escrits del Dr. Jenner. A l'Estat (espanyol) se seguien de prop les publicacions de l'eclesiàstic andalús José Celestino Mutis.
1798. Vacunes a Alfés (el Segrià).
«Carta de Lérida sobre la inoculación de las viruelas»,
«Semanario de Agricultura i Artes», núm. 55, de 18 de gener (BDH).
L'article acaba amb la ressenya de certes experiències europees de confinament per tal d'apartar els verolosos i evitar amb aquest aïllament l'expansió de la malaltia, que tants de milers de morts solia causar allà a on se n'aixecava un brot. «Impedir la comunicación mediata o inmediata entre los sanos y los virolentos, es el medio más seguro de evitar el contagio»Curioses semblances amb el model de confinament Covid de 2020, oi?
1800. Cartell sobre el vaccí.
Un gravat parisenc mostra com una senyora vella proveeix el pus per al vaccí d'un petit xiquet. L'un doctor és a punt d'introduir el líquid al braç del nen, mentre l'altre l'entreté amb un ninotet articulat. 
1799. Vacunes a la Granja d'Escarp.
«Mercurio de España», tom II, de maig (
BDH).
La primavera de l'any següent al de les primeres vaccinacions a Alfés, la pigota encara rodava, i al poble de la Granja d'Escarp el Dr. Antoni Roman, metge local i del monestir d'Escarp, aconseguia de convèncer els veïns per a la inoculació dels xiquets. L'èxit dels primers casos feu que les vacunacions arribessin a 138, «y todos igualmente tuvieron un éxito feliz».

Amb símptomes de la malaltia però sense vacunar varen restar 7o persones, de les quals en morien 16 «y 4 quedaron con vicios incurables en los ojos». Aquests malalts només es tractaven amb aigua natural amb alguns grans de sulfat de potassa, que dispensava el cirurgià del monestir. La barreja «llegó a hacerse tan vulgar que las mugeres la practicaban por sí mismas»

A poc a poc, i amb l'evidència innegable de l'èxit del vaccí contra la pigota, s'imposaria el criteri mèdic de les vacunacions fins a fer-se, amb el pas del temps, gairebé universal. Aquests darrers anys han sorgit petits col·lectius de pares i mares que reneguen del procediment i, de tant en tant, se'n parla a la premsa. Un altre problema per als dirigents: cal que se'ls hi obligui, a la vaccinació del que convingui, o cal que es respecti el dret a escollir? A l'Estat (espanyol) del règim del 78 no hi haurà dilema: els jutges del Suprem, que ho manifassegen tot, ja diran a súbdits espanyols i altres pobres habitants de les colònies com nosaltres allò que hem de fer, oi?

1800. Comitè del vaccí, París.
Les resistències al vaccí entre els professionals mèdics foren habituals en aquell traspàs del segle XVIII a XIX. En aquest gravat, set contra un únic defensor del nou procediment mèdic.



20200821

[2201] «Concili o rebel·lia?» (Contra el latifundi de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida», més)

1966. «¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida»
Ed. Nova Terra.
Els quatre mossens represaliats s'explicaren en aquest llibre en espanyol. Màxim Casasnovas (mossèn d'Almatret), Manuel Domingo (mossèn de Soses), Josep Marco (mossèn de Calladrons, la Franja), i Llàtzer Brià (mossèn d'Albatàrrec) aixecaren la veu contra el bisbat de D. Aurelio del Pino i contra una Església als quals, agombolats per les estructures polítiques dictatorials (espanyoles), els costava acceptar els manaments del nou Concili. Heus-ne ací un breu resum dels fets (ara.cat):
«Capellans al rescat dels parcers
«El 1965 el capellà Manuel Domingo queda astorat quan un pagès de Soses, contrariat perquè un sacerdot propietari l’ha obligat a arrencar uns arbres de la finca que conrea, entra a l’església i se n’emporta la dona. El mateix any els sacerdots beneficiats neguen l’existència del contracte del 1935 i els volen tornar a vendre les terres per 400 milions de pessetes (uns 62 milions d’euros actuals), una quantitat desorbitada que fa enfurismar els pagesos. Pels pobles apareixen fulls de versos amb frases com 
“Canteu, senyors canonges i rics beneficiats, canteu la hipocresia amb nom de santedat” i “Ofici de pobre teniu, opulència de rics viviu”. 

«El mossèn d’Albatàrrec, Llàtzer Brià, jugava al bar a botifarra quan un veí, irritat, li fa saber que té una còpia del contracte, que provava que els beneficiats enganyaven. Davant d’aquesta evidència, Brià no es queda de braços plegats.

«Amarats pels aires renovadors del Concili Vaticà II, Manuel Domingo i Llàtzer Brià, juntament amb els capellans Màxim Casasnoves i Josep Marco, analitzen les causes sobre per què la gent és poc religiosa. Ho atribueixen a la prepotència amb què els sacerdots i canonges de les terres tracten els seus parcers i els abusos a què els sotmeten. I faran un acte que, en aquell context de la dictadura, és heroic i temerari. Redactada per Brià i Casasnovas, i signada per tots quatre, el 25 de juliol del 1966 fan pública una carta en què denuncien els sacerdots beneficiats. A l’escrit, a més de concretar els quantiosos guanys que els proporcionen les terres, detallen un diabòlic pla d’aquests sacerdots. Si els parcers es negaven a comprar-los les terres, els beneficiats les hipotecarien per 400 milions, no pagarien les quotes i, en ser insolvents, el banc se les quedaria i els pagesos serien desnonats. Envien unes 200 cartes a mitjans de comunicació d’aquí i de l’estranger.
«Per assegurar l’èxit de la tramesa i que no les interceptin, el capellà Llàtzer Brià diposita les cartes de nit en bústies de diferents oficines de correus dels pobles. També n’envien una còpia al nunci apostòlic, a Madrid. Confabulats amb el capellà-conductor, el mateix bisbe duu la carta, sense saber-ho, amagada al cotxe que el porta de visita a la Nunciatura. L’acusació esclata definitivament quan Correo Catalán, Destino, Tele/eXpres, El Noticiero Universal i Pueblo publiquen l’escrit. Alguns diaris envien corresponsals a cobrir la informació. L’agència France Press difon la notícia, Le Monde se’n fa ressò diversos dies i, fins i tot el Diario de Lérida, pertanyent al bisbat, es veu obligat a publicar part de la carta.
 «Òbviament, les conseqüències de tot aquest rebombori no es fan esperar gens. Nomenen un tribunal eclesiàstic per jutjar els quatre capellans per dos delictes greus; el Citroën 2 CV dels capellans és seguit de prop pel 2 CV de la Guàrdia Civil, i el bisbe amenaça mossèn Domingo d’afusellar-lo per comunista. Els forcen a retractar-se públicament o a abandonar el sacerdoci. La pressió que reben a Lleida és tan brutal que demanaran el trasllat al bisbat de Barcelona, però els quatre capellans continuen ferms amb les seves conviccions. Escriuen el llibre ¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida, un demolidor relat acusador amb detallada informació econòmica i contractual de les finques. Publicat l’octubre del 1966 per l’editorial catòlica Nova Terra, se’n van fer diverses edicions i va causar un impacte terrible a l’Església».
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 28 de setembre.

Esclatada la polèmica pública en ple estiu, amb la publicació el dia de Sant Jaume de la carta dels quatre capellans travessers, hi hagué corredisses i nervis en els rengles episcopals, sempre sense voler assumir cap pacte amb els pagesos, sabedors com eren que el règim els anava a favor per principis. Aquest nerviosisme fou corroborat dos mesos després, quan la gravetat de l'assumpte es confirmava: els colons es reunien amb el 'Ministro' a Lleida, en la visita a la Fira de Sant Miquel per explicar-li de primera mà la situació patida en pròpia pell. És curiós comprovar com saberen jugar bé amb les cartes del mateix règim dictatorial (espanyol), i per començar es constituïren en associació segons la legislació franquista del moment, és a dir, coma «Grupo de Colonización 7.693», de manera que adquirien visibilitat i legalitat.


El retorn de Gregori Biosca de l'exili aquells primers anys 60s, referent de la lluita dels colons durant la República, renovà la força dels pagesos per tornar a moure les reclamacions sobre la propietat de la terra, sobre una reforma agrària que la guerra havia impedit al 1936, i dotava el moviment d'un rerefons social, soterrat i clandestí, però no per això menys real en el desigual tauler d'escacs del moment.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 16 de setembre.

Reconeixement de la representativitat jurídica del sindicat dels parcers, un passet més a favor del reconeixement dels drets dels pagesos. 
2016. «Algunes dades sobre la Unió Laïcal de Beneficiats de la Santa Església Catedral de Lleida»,
Josep Varela i Serra, «Shikar. Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, pàg. 113-120.

Al 1964, ja hi havia hagut un primer document de 40 capellans de la diòcesi reclamant la solució del conflicte. Fou el tret de sortida de totes les lluites que seguiren fins als anys 70, i a Montagut, propietat directa dels canonges catedralicis fins ben entrats els 80.

Entre els pagesos no tot era unitat, hi hagué diferents visions de la situació, i com sol ocórrer en aquests casos, una certa part de colons i famílies, se sentiren forçades i obligades per la disciplina i decisions imposades pels capdavanters, tot i que, sovint també per temor, no gosaren abandonar el grup sindicat. La soterrada unitat d'acció política psuquera no temptava pas a tothom. Aquells qui se n'anaren apartant, com la mitja dotzena de colons de Grealó, potser vuit o deu, majorment del poble d'Artesa de Lleida, sofriren algunes represàlies per haver negociat directament amb els representants dels beneficiats catedralicis i haver-los comprat finalment la terra. En aquells anys, també va córrer la veu que algun d'aquests advocats intermediaris dels beneficiats se n'anà a fer les Amèriques amb els diners dels primers pagaments aportats per aquests colons, i que aquests, havent accedit a l'escriptura de propietat, no hagueren de fer els pagaments pendents, fet que agreujà l'enfrontament intern entre els pagesos mateixos.  


1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguadia Española», 25 de setembre.

La recepció tingué lloc al 'Salón del Trono del Gobierno Civil', des d'on es cuinava la repressió i control sociopolític de la societat llediatana de la postguerra. El president del grup de 830 parcers era en Pere Arnalot, i entre tots menaven 3.380 ha, de les quals 600 de secà i la resta de rec, «lo que da de promedio de dos a cuatro hectáreas por familia en cultivos de cereales», això sí, segons el periodista, «deficientemente cultivadas».


Amagat rere nota d'agència, aquest periodista escombra a favor dels beneficiats, els quals al mes de març de 1966, (com)moguts per les orientacions del nou concili (o sia, espantats dels vents de renovació eclesial), varen proposar de nou la venda als parcers, obviant el primer contracte de compra-venda de 1935. Certament, el Concili Vaticà II creà grans pors i desorientació entre la classe dirigent secular i eclesiàstica (espanyoles). Abans que la cosa anés més enllà, volgueren fer l'agost sense fer soroll, però els vents se'ls acabaren girant en contra. L'associacionisme i gran determinació dels colons feu efecte en els mandataris locals i provincials. Tot i tractar-se de temes de naturalesa ben allunyada, encara no feia un any, al novembre de 1965, els pagesos urgellencs, constituïts en Comunitat General de Regants, havien derrotat el règim en aconseguir la propietat dels Canals d'Urgell. 


Bufaven mals aires per als terratinents catedralicis, que anaven demorant i donant tombs al pacte per veure com podien salvar els mobles, és a dir, els preus. La polèmica saltà de la Lleida provinciana del moment a la premsa nacional (espanyola). La denúncia dels quatre mossens acabà de popularitzar la lluita pagesa, i aquella tardor semblava ja ben clar que calia tornar la terra a qui la treballava: «el Ministro rogó a los colonos que cuando fuesen propietarios de estas tierras obtuvieran de ellas un máximo rendimiento». Semblava que només calia, doncs, acordar-ne el preu. 
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 23 d'agost.

La nota no era de la «Unión Laical de Beneficiados», sinó del grup sindical dels pagesos, constituït en assemblea el 29 de maig d'aquell any, on s'expressen el desig de comprar les terres a justipreu i l'agraïment als quatre capellans signants de la carta pastoral, «que consideramos inspirada en sus sentimientos cristianos y apostólicos y en hechos que reconocemos ajustados a la realidad», però sempre amb to i maneres adequades a les directrius del règim. Fet que no deixa de sorprendre, atès el fons republicà i pseudocomunista dels seus dirigents històrics.

1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 23 d'agost.

La nota del «Grupo Sindical de Colonización de acceso a la propiedad de los colonos de la Unión Laical de Beneficiados de Lérida», nom complet de l'agrupació de parcers en la terminologia del régimen dictatorial (espanyol), al diari barceloní. La incidència pública de la qüestió era innegable, i la publicació en grans diaris espanyols del moment de la nota de l'associació pagesa, un signe positiu sobre l'objectiu de la seua lluita per la possessió de la terra que treballaven des de generacions.  
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 8 de setembre.

El primer judici eclesiàstic contra els quatre capellans «procesados por el delito de difamación grave contra el obispo, los canónigos y los beneficiados de la Unión Laical» hagué de ser anul·lat i refet «con sacerdotes ajenos al Cabildo catedralicio». Una nova mostra de la impopularitat de la posició del Bisbat. El diari de la capital del «Estado» (espanyol) feia un resum dels fets d'aquell any, des del febrer-març fins al setembre, ben favorable en el to als interessos dels pagesos, i fins i tot recollint les mostres d'agraïment dels quatre mossens davant dels molts suports rebuts des de sa carta pastoral publicada al dia de Sant Jaume. En poc més d'un mes ja eren processats per Don Aurelio, el bisbe nacionalcatolista (espanyol) de la dura, fanàtica i repressiva postguerra «leridana»
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 23 d'octubre.

La solució de compromís per als capellans represaliats del bisbe en fou el desterrament cap a la diòcesi de Barcelona, a on havien de passar més desapercebuts. Mossèn Domingo de Soses, però, es quedà a la parròquia local. Aquella tardor els colons oferien 120 M de pta per les terres (no 12 com s'escriu al text), davant els 400 amb què els beneficiats les havien taxat a començament d'any.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diario de Lérida», 23 d'octubre.

Figurava que havien estat ells mateixos els qui reclamaven el trasllat. Prova que la justícia episcopal no havia pogut ésser gaire severa amb els mossens jutjats, i que la posició dels pagesos havia guanyat el que ara en diríem el relat de la lluita compartida per la reforma agrària... dins el «régimen».
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diario de Lérida», 8 d'octubre.

La ressenya del 'proceso' d'aquell 1966 a les pàgines del diari de referència del règim a Catalunya. L'aposta per l'acord des dels àmbits polítics franquistes espanyolistes era prou clara. Semblava que s'acostava la victòria dels pagesos.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«Diario de Lérida», 28 d'octubre.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«ABC», 27 d'octubre.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 5 de novembre.

Del règim mateix s'impulsà la negociació entre Grup Sindical de pagesos i «Unión Laical de Beneficiados». Les postures inicials foren: 390 MPta demanats contra 126 MPta oferts.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«Diario de Lérida», 4 de novembre.
Entre els membres de la comissió tècnica, que inicià les reunions al 3 de novembre de 1966, hi havia de part dels parcers l'advocat i historiador Josep Benet, cerverí d'origen i destacat lluitador antifranquista, i l'Ernest Lluch, economista i també actiu antifranquista. De part dels beneficiats, l'advocat lleidatà Simeó Miquel i el secretari de l'Institut de Sant Isidre, Francesc Boldú, i tots sota la presidència mediadora d'una gran personalitat laica, exiliada a Suïssa, amic personal de Pau VI, Ramon Sugranyes de Franch, expresident de Pax Romana, associació d'àmbit mundial que aplegava intel·lectuals catòlics d'arreu per a la difusió del missatge cristià.

Només calia concertar el preu d'oferta amb el de la demanda, i la cosa es volia ràpida, resolta en un parell de mesos. Tant a tocar es veia la solució, o això semblava a meitat d'aquella tardor del 66.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«Diaro de Lérida», 20 de novembre.

En Ramon Sugranyes de Franch exercia de professor a la Universitat catòlica de Friburg, Suïssa, i havia participat directament a Roma, pocs anys abans, en els treballs conciliars. Sembla que allà, al Vaticà, el president de la comissió i els representants dels uns i dels altres, Simeó i Benet, assentaren les bases del pacte que havia de solucionar l'accés a la propietat de les terres.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».«La Vanguardia española», 4 de novembre.
La notícia de l'inici dels treballs de la comissió a la premsa del règim barcelonina. Aquell procés lleidatà acaparà ara i adés l'atenció continuada de l'opinió pública.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«ABC», 20 d'octubre.
1966. El conflicte dels parcers de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
«La Vanguardia española», 20 d'octubre.

Al moment de començar les negociacions, però, aparegué de manera sorprenent una tercera part en el conflicte: els hereus dels primers beneficiats, socis constituents de la dita «Unión Laical», unes dos dotzenes de terratinents de diversa mena: grans propietaris, aristòcrates, eclesiàstics i ajuntaments i tot! La llista de noms, càrrecs i títols fa esgarrifar.

Reclamaven els seus drets com a patrons de la «Unión» i propietaris «de dos tercios de beneficio», sense el consentiment dels quals no es podia fer la venda i que no havien estat fins aleshores consultats. Ells eren els laics, que justificaven el nom de laical de l'associació, en oposició als beneficiats canonges catedralicis. La seua aparició en escena confirmava la imminència de la venda i les ganes del règim de traure's aquesta patata calenta de sobre. També indicava que els canonges catedralicis s'havien apropiat dels drets de la «Unión», quan només eren propietaris directes d'una part de les terres, les de Montagut.

Curiosament, o no, quan arribà la solució, havent de passar encara mesos i mesos fins a la primavera de 1969, les úniques terres que romangueren encara en propietat eclesiàstica foren aquestes de Montagut. Allà el problema s'hi dilatà uns anys.

Però aquestes són figues del següent paner, que es mereixen capítol a part. També val la pena de dedicar un capítol als estira-i-arronsa haguts i per haver al llarg de 1968-69 entre les parts, i als embolics que s'esdevingueren entre els parcers i els seus mateixos advocats, en Benet i en Lluch, que foren despatxats i tornats a llogar en qüestions de mesos.


20200818

[2199] Contra el latifundi de la «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida». Lluites compartides per la terra, anys 60

1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

La revista del PSUC s'havia iniciat a l'exili mexicà al 1960, però a partir del núm. 9 s'imprimia a França. Més endavant, clandestinament a dins del país, fins a la seua legalització al 1977 de part de l'Estat (espanyol).
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

L'article fa un repàs del conflicte entre els beneficiats de la catedral lleidatana, o propietaris latifundistes, i els parcers i arrendataris que els menaven les terres, just en el moment que s'havia solucionat, per esgotament gairebé, part de la lluita per la propietat de la terra. La posició de partida és clara: a Catalunya també era necessària una reforma agrària, «car el mite que la terra que la terra està molt més repartida a Catalunya és més aparent que real. Allò que sens dubte està més repartit és el treball de la terra». I recorda que als camps del país, llavors, «hi ha més de 100.000 famílies d'arrendataris i parcers que treballen i suen la terra dels altres».
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

La «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida» era l'agrupació dels propietaris latifundistes de les terres incautades a l'Església en la desamortització de Mendizábal al 1841. Disset propietaris hi recorregueren i, a la fi, guanyaren el dret a ésser de nou propietaris per considerar els tribunals dinovescos que aquestes terres no eren propietat directa de l'Església, sinó d'usdefruit propi. Al 1843, doncs, els foren retornades més de 3.300 ha. repartides entre els termes de Lleida, la Bordeta, Artesa de Lleida, Aspa, Puigverd de Lleida, Juneda, els Alamús, Alcoletge, Alfés, Albatàrrec i Montoliu. L'arribada de l'aigua del Canal d'Urgell a aquestes terres, les feren molt productives i, per tant, els guanys dels terratinents es multiplicaren sumptuosament.

Al 1930 havia estat creada la «Unió de Colons de les comarques de Lleida» per oposar-se sindicadament als propietaris de la «Unión Laical» en la pretensió de «transformar les 'llicències de colons' en contractes d'arrendament, intent que tenia per objectiu de fer perdre als colons tots els drets sobre les millores i transformacions de les finques treballades, en molts casos, per generacions consecutives d'una mateixa família». La pugna s'allargà per cinc anys, amb moments de gran tensió, amb manifestació de pagesos davant del jutjat de Lleida d'aquells anys, que acabà reconeixent «que es tractava d'un 'problema social'».


Els guanys dels terratinents se situaven entre la 6a i 8a part dels preus de les collites (uns sis o set milions de pta de renda total anual per als 17 beneficiats terratinents [sobre 40.000€]). Però els nous aires dels temps, als anys 60s, feren repensar els propietaris, que entengueren que calia aprofitar «la posició de força de què ara disposen amb l'aparell estatal i jurídic del règim, per a vendre les terres en unes condicions òptimes de preu». Les primeres ofertes rondaren... els 400 milions de pessetes! [cap als 2,5 M€ que al canvi d'aquells temps eren una barbaritat, i encara ho són ara!].
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

S'aconseguí una taula de discussió per a la venda de les terres, però els preus que n'establia l'informa tècnic del representant de la Generalitat republicana, es decantava «massa del costat dels interessos de la 'Unión Laical'» i en valorava abusivament el preu. Diu l'autor: «no podem oblidar que el propi Macià era un gran terratinent».

A final de juliol de 1935, després que l'any anterior el Parlament aprovés la nova Llei de Contractes de Conreus, se'n signà «el contracte de venda per un preu total d'un milió de pessetes [6.000€] a pagar en 10 anys». Els dos primers terminis, de 200.000 pta. foren pagats pels parcers als propietaris, però a partir del 1938, amb l'arribada a la plana lleidatana de les hordes feixistes (espanyoles) per causa de la guerra, el contracte es convertí en paper mullat i el caciquisme local es convertí en ferm aliat dels usurpadors de la legalitat republicana. 

Anys 1940. «Unión Laical de Beneficiados de la Santa Iglesia Catedral de Lérida».
Rebuts de pagament dels 'delmes' que els parcers satisfeien anualment als terratinents al terme de Grealó. El triomf del franquisme (espanyol i local) afermà novament la propietat dels vells terratinents i els diners de compra ja satisfets pels parcers durant dos anys mai no foren retornats. Per a ells, aquell primer contracte de compra en temps de la República «no és lletra morta... moralment el consideren un contracte legal i que només la dictadura franquista ha impedit que avui fossin propietaris, a condicions raonables, de les terres que treballen».
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

Els fets esdevinguts i l'estira-i-arronsa entre propietaris i pagesos des del 1966 són resumits succintament en l'article. En primer lloc, se cita la «Carta dels 4 capellans», que en consciència decidiren denunciar les pretensions dels terratinents: Màxim Casasnovas (37 anys) i rector d'Almatret, Manuel Domingo (36 anys) que ho era de Soses, José Marco Capdevilla (35 anys) i capellà de Calladrons (la Baixa Ribagorça), i Llàtzer Brià i Perau i mossèn de Massalcoreig. Els aires del nou concili topaven directament i frontalment contra les estructures del règim a la terres lleidatanes, en aquest cas a la zona del Baix Segre, a on hi existia una situació semblant i a on hi tenien terres uns altres beneficiats, en aquest cas no persones laiques, sinó els mateixos Canonges de la Catedral de Lleida, que hi posseïen més de 4.500 ha. a la finca dita de Montagut. La carta provava amb dades concretes «que l'existència a Espanya de dues esglésies, la dels rics i la dels pobres, té profundes arrels materials i és el producte d'interessos profans».

L'oposició dels joves capellans al costat del poble i contra la jerarquia eclesiàstica feu retorçar les estructures del règim i de l'Església d'aquell 1966 i anys posteriors. «La carta fou un veritable crit d'alerta que portà el problema al carrer. Tot el poble en discutí i tot el poble n'aplaudí el coratge».
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

La resposta dels beneficiats fou un brut contraatac: hipotecar les terres [a Banca Catalana], declarar-se insolvents, les terres passar a propietat del banc si els colons no abonaven els 400 quilos de calés. Un joc brut que «els propis banquers... no s'atreviren a portar-ho a execució car sabien que anaven a provocar un mullader de conseqüències imprevisibles».

Davant d'aquesta situació, els colons se sindicaren, d'acord amb les estrictes normes de l'ominosa època, i el 27 d'octubre de 1966 constituïren el «Grupo Sindical de Colonización» núm. 7.693, amb mandat per tractar la comprar de les terres. Una setmana després es constituïa una comissió de treball mixta, amb representants dels uns i dels altres, per redactar un informe de situació i explorar vies de solució. L'advocat dels latifundistes, en Simeó Miquel, sembla que donava llargues i al març del 67 els parcers retiren els seus tècnics de la comissió. La resposta dels beneficiats tornà a ésser amenaçadora en el sentit que proposava demanar a l'Estat (espanyol) la concentració parcel·lària per redistribuir-la «de manera cristiana i equitativa» entre els pagesos. La clau de volta era provocar la divisió entre grans i petits parcers «per tal de trencar llur unitat i poder millor fer pagar, a uns i altres, al més car possible, la part comprada». 
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

L'Estat (espanyol) se'n rentà les mans i preferí no embolicar-se en l'enrevessat conflicte. Però d'entre els 700 parcers del sindicat, unes quantes famílies acceptaren de tractar directament amb els advocats dels beneficiats, i en conseqüència foren expulsats del «Grupo Sindical de Colonización». La propaganda dels interessos dels terratinents arribà a la premsa local i a la barcelonina, rematada amb una «Carta-Oferta» adreçada a cada colon per al traspàs de les terres. El preu total ja havia baixat a 150 milions pta. i s'oferien facilitats de crèdit per al pagament.

La Junta Rectora del sindicat era formada per 40 membres en representació democràtica de cadascun dels pobles afectats. «Ni les maniobres del Sr. Simeó Miquel Peguera, ni les amenaces i coaccions del delegat sindical verticalista [franquista], ni les detencions, per fer por, en plena nit de 16 membres de la Junta el 13 de desembre passat [1967] -deixats anar el mateix dia davant la indignada protesta dels colons i de la població- no han reeixit a trencar ni afeblir llur unitat».
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

A aquelles alçades, el conflicte dels pagesos amb els beneficiats, als termes de l'est de Lleida, i amb dels canonges catedralicis al Baix Segre era ja de domini públic a tot Catalunya. Fins i tot el Vaticà en fou assabentat, per mitjà de carta al Papa Pau VI al mes d'octubre de 1967 i rèpliques a la premsa a cada anunci que els beneficiats hi havien fet. De manera que aquells mesos s'entaulà una guerra dialèctica per veure de guanyar el relat. Els colons volien fer una compra col·lectiva i a preu raonable.

Al moment de l'escrit, a la primavera de 1968, continuava encara aquesta lluita dels advocats dels beneficiats per vendre directament les terres als colons, mentre que aquests es mostren segurs en la seua unitat i objectiu de compra col·lectiva
1968. «Justícia per als colons de les terres lleidatanes», Jaume Roca.
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

El raonament de les millores fetes en les terres pels parcers, que pagaven, segons ells amb escreix, aquell milió pta que el contracte de venda republicà havia establert, interromput per la «reimplantació del domini semifeudal per part dels beneficiats després de la victòria militar del franquisme, que fou... la victòria política i econòmica de les oligarquies, latifundistes i grans terratinents, únics guanyadors de la guerra». Així de simple. El nou preu, doncs, havia d'ésser just i raonable. 
«El 1935 els sacerdots anomenats beneficiats accepten vendre les terres als pagesos i signen un contracte de venda per poc més d’un milió de pessetes (6.000 euros d’aleshores). L’any següent, els canonges fan el mateix amb els parcers de Montagut. El pare de Francesc Bullich, un parcer ja jubilat, va negociar amb els canonges la compra de les 2.000 hectàrees per un milió de pessetes, i en van avançar 200.000 en el moment de signar l’acord. El pare sempre li explicava que els canonges estaven molt nerviosos i feien temps, fins que va saber per què. Van rebre una trucada telefònica que els confirmava l’inici de la rebel·lió feixista. Era el vespre del 18 de juliol del 1936. Els canonges van agafar els diners i van desaparèixer. El contracte no es va signar i els diners es van esfumar» (Quatre capellans contra el caciquisme de l’església, Salvador Giné, 29-05-2016).
1968. «Carta oberta a l'opinió pública i als organismes interessats en la solució del problema de les terres propietat dels senyors beneficiats de la Catedral»,
Junta Recotra del «Grupo Sindical de Colonización 7.693».
«Nous Horitzons», 13, primer trimestre.

La carta xifra en 70 milions pta el preu de justicompra. Que entre 700 colons, feia una mitjana de 100.000 pta, comptant que ja se n'havien abonat 200.000 en els anys republicans. D'aquell milió de preu de venda primer, se'n descomptaven les millores fetes durant anys pels parcers (regs, renovació cultius, etc), que també havien augmentat els rendiments dels propietaris. Els raonaments dels pagesos foren tan assenyats i justos, que no tingueren més oposició que l'entossudiment dels beneficiats a fer encara més beneficis. L'acord cauria de madur aquell 1968 i el preu final rondaria els 88 milions pta, segons que consta en algunes altres fonts. Només quedà pendent de resoldre el conflicte dels parcers de Montagut amb els Canonges, que arribaria als anys 80, després d'una altra sonada lluita pagesa compartida per la propietat de la terra. 
Anys 1960. Butsènit, Lleida.
Foto Ventura Margó. 

La Torre Callariba, de Pere Rosselló Casol, de la partida de Butsènit a on al 1966 alguns colons i el PSUC buscaren unitat d'acció per tal de fer pública la lluita i portar-la al carrer. 
«Memòria històrica. latifundi clerical. La lluita per la terra»Ventura Margó (2 de febrer de 2018, enllaç): 
«Així, el pagès i militant del PSUC Pere Rosselló Casol (Callarriba) va entrar en contacte amb la gent del grup de colons i va concertar una entrevista amb els masovers de la Unió Laïcal de Beneficiats i amb membres de la direcció del PSUC. El lloc de trobada va ser una torre de la partida de Butsènit. Els colons hi van ser representats pels seus dos líders: Gregori Biosca, pagès d’Albatàrrec, president i fundador del grup, i Celestí Regué, pagès de la Bordeta. Per part del PSUC hi havia Pere Rosselló i Ventura Margó. La xerrada va durar tot un llarg matí d’un diumenge. Les primeres paraules dels dos representants de les forces vives van ser que desconeixien la història dels dos latifundis clericals de les terres de Lleida i esperaven que se’ls hi expliqués. Va ser Gregori Biosca qui va començar la narració: 'El latifundi clerical propietat de la Unió Laïcal de Beneficiats, de 3.340 ha i compost per 830 famílies. Aquelles terres ermes i salabroses, havien estat donades pels senyors feudals a l’església en segles passats, i sols l’esforç dels colons les havia convertit en fèrtils'.

«L’any 1930, els colons es van organitzar en un grup i el 1935, sota la República, els capellans van acceptar, de mala gana, vendre-les -era una vergonya que al segle XX continuessin existint latifundis clericals propis d’un feudalisme desfasat. Davant del notari, senyor Peña, es va formalitzar el contracte de compromís. Per part dels capellans va firmar mossèn Jaume Pelegrí, i per part dels colons, Gregori Biosca. El preu estipulat va ser d’un milió de pessetes. Durant el primer any, els colons en pagarien dues-centes mil i la resta s’abonaria en deu anys” . 
«El Gregori s’havia exiliat a França per por de ser empresonat per haver estat el cap d’aquella lluita al voltant de la propietat de les terres de l’Església. Al tornar de l’exili es va assabentar de la negativa dels capellans a respectar l’acord. El Biosca ens va fer aquest resum d’aquella història, que molt bé podria omplir mitja dotzena de llibres. Ara bé, si busquem a l’Enciclopèdia Catalana el nom 'Biosca, Gregori', principal artífex de la lluita per la terra a Catalunya, hi trobem 'Biosca, Gustau', jugador del Barça. Els dos representants del colons van demanar als membres del PSUC si se’ls podia donar un cop de mà en la defensa de la seva causa. La resposta va ser que sols un escàndol públic podia fer afluixar la prepotència de la cúpula de l’episcopat. Es tractava, doncs, de recollir el màxim de signatures de gent que fos coneguda a Lleida i província i d’enviar-les al Vaticà, dirigides al papa de Roma, junt amb una carta en què s’expliquessin els fets. La rèplica dels dos colons va ser que ja n’havien enviat unes quantes sense resposta. Llavors, se’ls va assegurar que, si tot sortia bé, aquesta vegada sí que tindrien notícies del Vaticà. Els obrers de la rama general membres del PSUC –el sector més ben organitzat en aquell moment– es van posar a la feina i van ser el motor ajudant els colons a la recollida de prop 4.000 signatures que, una vegada empaquetades, serien certificades a Correus de Barcelona per temor que la censura de Lleida les intervingués. Alhora, es van posar d’acord amb el periodista Figueruelo, d’El Noticiero Universal de Barcelona, que tenia contacte amb els corresponsals de la BBC de Londres i Ràdio París. Quan el paquet es va haver certificat, es van fer còpies del rebut de Correus amb la consigna que totes les agències de notícies d’Europa es fessin ressò de l’escrit i de les signatures.
«L’operació va ser un èxit. Com s’havia pretès, no havia passat un mes des de l’escàndol que el nunci representant del Vaticà a Madrid va enviar una carta als colons en què els convidava a anar a la capital per discutir el problema. El PSUC es va posar en contacte amb els colons i els va aconsellar que s’enroquessin en un punt, el respecte del document de compravenda del 1935, i que no fessin cas de les promeses, ja que sols pretenien parar el rebombori. Aquella lluita va durar anys de sacrifici i detencions abans no es van convertir en propietaris de les terres. Mort Gregori Biosca, Celestí Regué va passar a ser el principal líder del grup de colons, la unitat del qual encara avui perdura a pesar dels anys que fa que són els titulars de la terra».

20200731

[2190] Les escoles noves d'Artesa de Lleida, 1919

 Anys 1920. L'escola d'Artesa de Lleida (el Segrià).
 «L’escola d’Artesa de Lleida (1700-1916), des de les primeres notícies al nou edifici escolar»Felip Gallart i Fernàndez, Josep Gallart i Fernàndez, «Shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià», núm. 4, 2017, pàg. 48-57.
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).

1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
No s'hi esmenta la llengua en què es feren els parlaments. La diglòssia encara era molt forta (en molts àmibts avui dia encara ho és, després de cent anys), i la presència de la militarada no fa presagiar tolerància lingüística amb la llengua de la gent que havia d'anar a l'escola (com avui passa encara a molts jutjats i comissaries). Quan arriba el torn del Sr. Moles, però, l'articulista precisa: «pide dispensa para que se permita hablar a sus amigos en su lenguaje natural i común al orador y a los oyentes». Demanar permís per ser qui som, un dels trets més característics de les societats oprimides. 

En el parlament del director de l'Escola Normal, s'hi digué que ara que l'edifici ja s'aixecava, ara era l'hora dels artesencs: de portar-hi amb regularitat els fills per tal que l'escola pogués fruitar, i que quan disposin d'un bon mestre, l'atenguin i segueixin en les iniciatives que proposi. El Gobernador Civil (espanyol), entre altres referències, dedicà «sentidas y galantes frases al sexo femenino, tan dignamente represenado en la fiesta», cosa que dona fe de la talla intel·lectual i humana del personatge. La cerimònia acabà amb un ball popular a on el jovent i alguns dels convidats hi prengueren part.  

«Tot i la forta pluja que va descarregar durant la col·locació de la primera pedra, l’acte fou molt solemne. Feta la benedicció pel bisbe, a causa de la pluja no es pogué col·locar el pergamí commemoratiu, confeccionat pel pintor lleidatà Paco Marcé, el qual fou signat per les autoritats a l’ajuntament, i les mateixes autoritats i els assistents pogueren examinar els plànols del nou edifici. A continuació, en una gran sala habilitada per a l’ocasió, se serví un dinar per a tres-centes persones: «servit admirablement per lluïdes i hermoses noies d’Artesa». Abans, però, es repartí menjar «a tants pobres com hi acudiren», que «per cert foren molts» reblava la premsa de l’època.39 En el brindis, el senyor Joan Moles fou el més aplaudit ja que havia estat, de fet, el gran valedor del projecte a Madrid», dins «L’escola d’Artesa de Lleida (1700-1916)...»         

S'hi afegeix que l'escola fou acabada al 1918, però com que el contractista (de l'Albagés) no havia cobrat les subvencions de l'Estat, es resistia al lliurament de les claus. Tampoc no hi havia diners per a mobiliari i equipament escolar. Amb un gran edifici, doncs, però a empentes i rodolons, l'escola artesenca començà a caminar cap a començament de 1921. 
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
Anuncis de llibres de la llibreria i impremta de Josep A. Pagès, la centenària impremta lleidatana, ara en plena ebullició com una de les editorials catalanes més destacades. També ens porta records l'anunci de les «mesas bipersonales», aquelles baluernes de fusta amb el forat per al tinter i seients que s'aixecaven, que havíem encara tingut a l'escola en la nostra més tendra infància. Després, arribarien les taules i cadires de fòrmica.
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
Algunes obres catalanes que es venien per a l'ensenyament de les lletres als xiquets: un parell d'antologies o aplecs de poetes i escriptors del segle d'Or i de la Renaixença, i una tria dels versos de Maragall, «malaguanyat poeta que Catalunya plora encara», a mitja pesseta l'exemplar.