Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vilagrassa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vilagrassa. Mostrar tots els missatges

20200325

[2108] L'antiga gran fàbrica lleidatana de pebrots dolços

1902. Lleida. Fàbrica de conserves vegetals Salvador Balaguer i Cia.
«Nuevo Mundo», de 8 de gener (BDH). 
Una de les principals i més importants fàbriques lleidatanes del tombant del segle XIX al XX, fou la fàbrica de conserves de Salvador Balaguer i Cia., a la partida de Rufea. La indústria de transformació agroalimentària arribà a ser molt destacada. A banda de les Conserves Balaguer, també hi hagué altres grans fàbriques conserveres, com la d'Agelet, la de Ramon Vilalta o les Conserves La Bordeta, a més de conservers de la Rioja, a la veïna Espanya, com Cayetano Baroja o la de Fills de Trevijano, que hi produïen o hi compraven producció. Moltes continuaren funcionant després de la guerra i tot. Però desaparegueren just a l'arribada del monocultiu fruiter. No té ni cap ni peus que Lleida no hagués mantingut la indústria conservera de transformació agroalimentària com una de ses principals fonts de riquesa. Qui ho entengui, que ho expliqui. 
Anys 1900-1910. Lleida.
Fàbrica de conserves vegetals Salvador Balaguer i Cia.

Vista alçada en perspectiva de la fàbrica de Rufea, probablement a peu de l'antiga carretera de Fraga. No sé pas si hem de creure el dibuix, la façana del qual sí que es correspon amb la vista de foto. Que hi hagué màquina de vapor, de ben segur. Per això veiem una gran quantitat de fusta amuntegada a l'entrada, per al forn/s de les màquines. 


Però fins que no tinguem altres fonts documentals, seria caut a donar veracitat a tot el dibuix de la gran fàbrica. Probablement, la part davantera era la més antiga, i la posterior, qui sap, potser un projecte d'ampliació, arran de l'enriquiment sobtat de l'amo per mor de la loteria de Nadal, i que mai no es feu a causa del tancament de la fàbrica per problemes amb el canal de Pinyana.

Ara, les cinc xemeneies fumejants del dibuix són espectaculars. Les dos immenses naus laterals eren per a les naus de manipulació de la cadena de treball, moguda per la llarga corretja de transmissió que s'allargassava des de la força motriu inicial, tal com veiem en altres fàbriques d'aquell temps.
1909. Fàbrica de conserves amb màquina de vapor.
«Nuevo Mundo», 23 de desembre (BDH). 

Una nau de treball en una conservera logronyenca (Espanya), amb el treball ben organitzat en cadena, amb les línies de treball motriu elèctriques que surten de cada màquina de vapor. Hi veiem les caixes de fusta per col·locar-hi els pots. Els homes feien la feina de càrrega, i les dones la de tria de fruita i verdura. Res a envejar a les vistes d'una cadena d'envasat d'una central fruitera d'avui.

Fixem-nos en l'enorme quantitat de treballadors-es que es requerien per al funcionament en cadena en aquestes llargues naus. No sembla que la nostra fàbrica de Rufea fos d'aquestes dimensions.  
Anys 1900. Lleida.
Fàbrica de conserves vegetals Salvador Balaguer i Cia.

Sembla que el producte estrella n'era l'envasat en pots de llauna o de vidre del pebrot dolç, dit comercialment de Morroncillo, per a l'envasat del qual tenia patent durant vint anys per a l'Estat (espanyol). És probable que es tractés d'una patent francesa, i per això s'hi inclou a la propaganda, com a un indicador de prestigi i qualitat, que la indústria era «Miembro de la Academia de Inventos de París». S'hi destaca també que disposava d'aquesta tracció elèctrica de màquina per a la producció d'enllumenat i de vapor, aquest darrer necessari per a la cocció del producte elaborat. 
Anys 1900. Lleida.
Fàbrica de conserves vegetals Salvador Balaguer i Cia.
«Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida» (2010). 

Les conserves de Salvador Balaguer tenien botiga a carrer Alcalde Costa, just entrant a Lleida venint des de Rufea. L'amo tingué cert paper en la vida política i econòmica de la ciutat d'aquell tombant de segle i fou un dels renovadors de la Cambra de Comerç local. Molt sorprenent la raó del tancament precipitat de la gran fàbrica, de la qual en desconec els anys que portava de funcionament, potser més de trenta: «la incompatibilitat de l'ús industrial de l'aigua amb el regadiu dels pagesos». L'aigua de Pinyana no arribava per a tothom i, a més, potser se n'hi abocaven de residuals molt brutes i contaminades. I amb els nostres canals centenaris no s'hi juga. Ves a saber si tampoc no tenia hereus per continuar el negoci o alguna altra raó de pes que s'hi ajuntà. La quantitat de gent que degué deixar al carrer no fou poca. 
1902. L'antiga fàbrica de conserves Balaguer de Lleida.
«Nuevo Mundo», de 8 de gener (BDH). 
La raó que el diari de la capital del nostre veí Estat tragués la fàbrica lleidatana ben retratada fou que aquell Nadal de 1901, la sort del Gordo de la loteria hi anés a parar. La notícia s'escampà per la ciutat un 28 de desembre, i la gent no s'ho volia creure perquè es pensaven que era una llufa més del dia. Però sí, l'administració de loteria del Sr. Liborio Amado, ubicada al carrer Major 37, havia venut el 30.565. Atès que el sorteig es feia la vigília de Nadal, sembla que costà que la bonanova arribés a l'est peninsular.

De seguida, hom va voler saber el nom dels agraciats, com ara encara passa si fa no fa: «Son estos los operarios y dependientes de la casa Balaguer y Cia.; la cofradia de San Vicente de Paul; Mr. Bestrand Mart, comerciante de sedas; el alcalde de Vilagrassa, Sebastián Solé; el cafetero de Balaguer, Miguel Calvet; unos ganaderos de Morella que, de paso en Lérida, adquirieron un décimo... y varios industriales de Bellvís». Els treballadors de la fàbrica suspengueren la jornada de treball i festejaren com cal l'arribada atzarosa dels duros i «comenzaron a recorrer la población haciendo rudiosas demostraciones de alegría».

Però la pobra xicota treballadora a qui sons pares no deixaren adquirir-ne, de loteria, «al saber la suerte de sus compañeras ha caído gravemente enferma». I una altra a qui sí que els pares van donar-li deu rals per jugar-hi, «diéselos a su novio para tabaco». Tot plegat em sembla salsa del periodista, sense contrastar, cosa no infreqüent en el periodisme de l'època. Però una pregunta sí que m'ix amb força: què faríem cadascun de nosaltres si toqués la loteria al veí del costat i a mi no?, com ho encaixaríem?
1902. L'antiga fàbrica de conserves Balaguer de Lleida.
«Nuevo Mundo», de 8 de gener (BDH). 
L'alcalde de Vilagrassa, un dels més afortunats, cobrà 155.00o duros, una veritable barbaritat en aquells temps per dos dècims a 45 pta. La primera acció fou fer que l'agutzil passés a fer pregó pel poble que ell es feia càrrec de les hipoteques de la gent, «y pagaba cuantas deudas tuvieran éstos a fin de que en el pueblo no quede una sola persona necesitada»
1902. L'antiga fàbrica de conserves Balaguer de Lleida.
«Nuevo Mundo», de 8 de gener (BDH). 
Les imatges que acompanyen el text mostren els treballadors-es de la fàbrica. Hi veiem la cambra d'estanyar, a on es devien tancar els pots de pebrots dolços en conserva, i tots els treballadors parant per a la foto de grup al pati interior, ple de caixes de fusta i bidons. 
1900 ca. L'antiga fàbrica de conserves Balaguer de Lleida.
Documents i propagandes de la coneguda empres de pebrots lleidatana, sigui escrit 'empresa de pebrots' en el sentit literal del terme.
Anys 1910-20. L'antiga fàbrica de conserves Agelet de Lleida.
Un anunci de la competència.
Anys 1910-20. L'antiga fàbrica de conserves Vilalta de Lleida.
Una altra de les indústries de conserves lleidatanes que funcionen de meitat segle XIX fins a meitat segle XX.  
Anys 1910-20. L'antiga fàbrica de conserves Vilalta de Lleida.
La fàbrica de conserves 'Villablanca' a Lleida, potser una de les empreses riojanes establertes a la nostra horta, com la casa Trevijano. Les conserveres lleidatanes solien portar el nom del propietari com a marca. 
1902. Vista de la ciutat de Lleida.
«Nuevo Mundo», de 8 de gener (BDH). 

La vella banqueta de Ferran, amb els primers plataners que s'hi plantaren. Cap a 1900, havien de tindre una trentena d'anys ben bons, però se'ls veu jovenets, potser ja replantats després que calgués arrancar-los per causa d'una malura en aquells anys, en desconec l'any exacte. En un peu de pàgina, s'hi explicita que les fotos són d'Armengol i d'Herrera, sense altres indicacions. 


20150117

[941] La Rovinada de Sant Tecla a la Plana de l'Urgell

1874. Balaguer, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
El Segre desbordat, segons croquis de Salvador Guixà. Fou la desastrosa Rovinada o Aiguat de Santa Tecla, que afectà tota la Plana d'Urgell, les Garrigues, el Priorat i fins al Camp de Tarragona. 
1874. Balaguer, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
Detall del mas inundat, amb els masovers a la galeria i a la teulada.
1874. Balaguer, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
Detall del Segre baixant fora de mare, amb el pont medieval de Balaguer al fons. La matinada del 23 de setembre, festa de Santa Tecla, es desbordaren els rius Sió, Ondara, Corb i Cercavins. Algunes fonts apugen les víctimes fins a 535.
1874. Balaguer, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
La Plana d'Urgell inundada els dies 23 i 24 de setembre d'aquell any. Les pluges torrencials varen desbordar el Segre i el Canal d'Urgell. El text descriu en el castellà retòric dels diaris la desgràcia: «Se calcula ademas que han perecido más de 200 personas. La inmensa llanura invadida por las aguas ha ofrecido verdaderament un aspecto espantoso: rebaños enteros insepultos, multtitud de reses mayores y acémilas, carros, útiles y aeros de labranza, sacos de granos, muebles, etc. y una capa de lodo cubriendo los campos y borrando toda señal de cultivo».
1874. Tàrrega, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
«Las poblaciones más castigadas han sido la importante villa de Tàrrega y los pueblos de Barbens i Tarròs. En la primera han quedado arruinados más de 200 edificios... El barrio de Sant Agustín donde se elevaban varios molinos y fábricas, ha desaparecido, y de sus edificios solo queda el recuerdo del sitio que ocupaban. Los dos pueblos, Barbens y Tarròs puede decirse que ya no existen».
1874. Tàrrega, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
«...una lluvia torrencial... inundó y arrasó... los campos y los pueblos situados en las vertientes; y suerte fué, en medio de tanta desgracia, que aquella providencial distribución del agua impidiese convertir todo el Llano de Urgel en mar impetuoso».
1874. Tàrrega, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
Un gran arbre, potser un om o una alsina, tombat pel corrent de l'aigua enfurismada.
1874. Vilagrassa, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
L'antic pont de Vilagrassa sobre l'Ondara, que quedà derruït segons la crònica.
«Imposible es detallar las desgracias personales ocurridas, difícil señalar los edificios arruinados y contar el número de áreas de terreno, hoy completamente yermo, ayer verjel hermoso: ni viñedos, ni olivares, ni caminos ni puentes han quedado en toda la comarca; el Canal de Urgel puede decirse que no existe, roto en distintos puntos, arrastrados los terraplenes, destruidos muchos puentes y hundido el magnífico acueducto [l'aqueducte d'Agramunt]; la via férrea ha desaparecido por completo desde Vilagrasa a Tárrega, sufirendo cortaduras de consideración en otros varios puntos».
1874. Vilagrassa, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
La riera de Vilagrassa s'endugé el pont, igual que el Sió s'emportà l'aqüeducte del Canal d'Urgell a Agramunt, construït d'obra del 1857. Comptava amb 7 arcs amb ulls de sis metres d'ample. Encara avui se'n poden veure els peus dels pilars mig colgats. Diuen que les aigües pujaren fins a 10 metres per l'estretor de la llera. Se substituí per un nou aqüeducte, aquest cop de ferro, amb una solució tècnica similar a la que 14 anys després es faria servir per aixecar la torre Eiffel parisenca (Una petita joia de l'arquitectura civil catalana: l'aqüeducte del Sió). 
1874. Tàrrega, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
Els soldats de Calatrava, secularitzats des del 1838 en funcions policials, que socorrien els veïns. 
1874. Tàrrega, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
Aspecte general de la vila, segons croquis de R. Mestre. La publicació agraeix al corresponsal, Josep Sol i fill, de la impremta Sol lleidatana, la tramesa de la crònica.
1874. Tàrrega, «La Ilustración Española y Americana»,
Inundación en el Llano de Urgel.
Esplèndida la imatge i esborronant alhora l'estat del Raval de Sant Agustí targarí, totalment arrasat per la força de l'aigua de l'Ondara durant aquella rovinada. 
1874. Tàrrega, «La Ilustración Española y Americana», núm. 37, 8 d'octubre.
Inundación en el Llano de Urgel.
A les nostres comarques urgellenques, és cíclica l'existència de forts aiguats i rovinades. D'on que el cognom Robinat sigui ben freqüent.