Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ilerda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ilerda. Mostrar tots els missatges

20190927

[2030] De la ciutat dels llops fins a Ilerda

Segle I. Ilerda.
(Foto: Museu Diocesà i Comarcal).
Així afigurem la Lleida de l'època romana, en una representació ideal a partir del que els estudiosos infereixen dels testimonis que en tenim. La ciutat fou conquerida cap al 205 a.n.e., data de la derrota d'Indíbil, i perdurà com a ciutat romana (oficialment a partir de l'Imperi d'August) fins al començament del segle V, ja en plena descomposició imperial a Occident. La ciutat a on segons la llegenda morí la Salomé bíblica, s'ajeia al llarg del Sícoris, al peu del turó més prominent que la dominava i a on hi hauria hagut l'acròpolis de la ciutat, després església visigòtica, mesquita i suda, església cristiana i castell reial.
[Era comuna (EC) i abans de l'era comuna (AEC) són les traduccions al català de les expressions angleses Common Era (abreujada CE) i Before the Common Era (BCE) que en l'actualitat són progressivament adoptades per historiadors i acadèmics anglosaxons i d'altres països per a substituir els termes Anno Domini (abreujat AD) i Before Christ (BC, abans de Crist). Els equivalents en català d'aquests termes són 'abans de la nostra era' (abreujat a. de la n. e.), i 'de la nostra era' (abreujat de la n.e.); per exemple, l'any 50 de la nostra era (abreujat: l'any 50 de la n.e.), o l'any 50 abans de la nostra era (abreujat: l'any 50 a. de la n.e.)] (viquipèdia). 
El nostre gran homenot i etimòleg, comença l'entrada de la nostra ciutat al seu Onomasticon de manera clara i taxativa: «La capital de la Catalunya Occidental». Sens dubte. «Tothom recorda la decisiva batalla d'Ilerda, en què els generals pompeians foren vençuts pels de Cèsar. De la denominació romana ILERDA se'n derivà la forma aràbiga, «partint de LERDA, variant d'ILERDA, i de l'aràbiga ve la castellano-aragonesa». També l'occitana, com escrivia Cerverí de Girona, evitant el pla català en ses poesies: 

Entre Lérida e Belvís,
pres d'un riu, entre dos jardís,
vi ab una pastorela un pastor...

La forma aràbiga Làrida/Lérida, molt popular i difosa, la trobem fins i tot en alguns dels primers textos catalans del segle XIII, fins a Desclot, essent substituïda del tot per la forma evolucionada Lleida, «prolongació d'una forma ibèrica primitiva (I)LERSDA... no simplificada pel llatí». O sigui que, mentre «les classes altes romanes, visigodes i aràbigues acceptaren aquesta forma del llatí clàssic [ILERDA], el poble menut seguí aferrat al seu consonantisme ibèric», forma que passaria a LESDA, «que donà regularment Lleida, segons la normal evolució fonètica del català». 

La forma romana, al seu torn, sorgí de la forma ibèrica ILTIRTA. El mot ilergeta estaria format per l'arrel iberobasca ILI 'ciutat o vila', amb l'afegit d'un sufix TIR, que segons Josep Lladonosa hauria volgut dir 'vila fortificada'. Però Coromines rebat: «Tan natural que precisament per això mateix no serveix. No eren places fortes, tant o més, Balaguer i Fraga...?» El nostre gran lingüista, en canvi, es decanta per creure que signifiqués 'llop'.

Iltirta. 
Onomasticon Catalaniae, J. Coromines.
El llop podria trobar-se en els més antics orígens ibèrics del topònim de la nostra ciutat, grafiada en la darrerament popular forma NAYOX, escriptura ibèrica, mixta fonètico-sil·làbica, que representa la veu ILTIRTA.

Segle I. Ilerda.
El Sícoris, riu que modela la nostra ciutat al llarg dels segles, amb el seu pont romà, pràcticament al mateix lloc des de fa més de dos mil anys! El pont de pedra romà s'hauria construït sobre la meitat del segle II a.n.e., sobre la base d'alguna passera de fusta més o menys destacada d'època ilergeta. La topografia característica de la ciutat, amb el gran turó que la dominava, feia complicada la distribució tradicional de la ciutat romana, però sí que s'hi faria evident el Decumanus Maximus, o llarg carrer que la creuava d'est a oest, i que temps a vindre esdevindria el nostre gran Carrer Major. A la plaça Paeria i Sant Joan, també des d'aquells temps gairebé immemorials, hi hauria hagut el Fòrum d'una ciutat que devia rondar els cinc o sis mil habitants. 

Sobre el riu SICORIS, ben conegut en la historiografia llatina, però de difícil etimologia, «Qui podria assegurar-la?» es pregunta en Coromines, el qual s'apunta a una hipòtesi que remetria aquest nostre hidrònim a «un poble indoeuropeu precèltic que envaí la costa provençal i la Península Ibèrica abans que els celtes: els sorotaptes», de l'època de la cultura Urnenfelder, i això remetria cap al segle X a.n.e. Segles més tard, «l'Edrissí li diu el 'riu de les oliveres' (al-zäitûn)... que és el nom que ha donat el cat. Aitona», mentre que els geògrafs àrabs l'adoptaren com a siqar. Com a nom de comarca, especialment de la part dreta del Segre, el mot Segrià remunta també als segles medievals, mentre que la part esquerra Segre avall era considerada ja part de la plana urgellenca. 

Segle I. Ilerda.
La part més oriental de la ciutat, fins als límits, mantinguts fins al segle XIX, del riu Noguerola, les aigües del qual alimentarien ben probablement els banys de la ciutat, i, en època medieval, les set adoberies del segle XIII, les més antigues conservades als nostres Països. La cruïlla entre els carrers del Carme i Magdalena també fora de planta ancestral i remetria a l'antiga ciutat ibèrica i tot. Fins a gairebé la baixa Edat Mitjana de la Porta Ferrissa (Plaça de la Sal) enllà, potser la ciutat no era tan desenvolupada i des d'allà sortia i se'n desviava en diagonal el camí de Corbins i de Balaguer, donant aquesta característica forma al carrer Magdalena. 

Segle I. Ilerda.
La part més occidental, que s'acabaria a Boters i d'allà perpendicularment fins al riu, com també la ciutat mahometana i la cristiana, atès que les muralles devien ser fetes i refetes un cop i un altre al mateix lloc durant segles. La porta medieval de Sant Antoni fora la sortida més occidental del Decumanus. A l'esplanada dels peus de la Llengua de Serp hi hauria hagut des de sempre i en totes les cultures que han habitat la nostra ciutat, la població de classe alta, i en època medieval, el barri universitari. Només la destrucció barbàrica borbònica (espanyola) que arribà després de la derrota del 1707, feu desaparèixer la part de la ciutat que s'estenia des de la Seu al Mercat del Pla, per entendre'ns. La segona meitat del segle XX traslladaria la zona alta una mica més amunt, als eixamples del secular camí de Montsó, i avui, més enllà encara, carretera d'Osca amunt. 

1999. Lleida. «Juli Cèsar», de Manel Cusachs.
La gran escultura de més de 5 metres i 6 tones de dedicada al triomfador de la batalla d'Ilerda al 49 a.n.e., obra patrocinada per l'homenot garriguenc Josep Vallverdú i esposa, Isabel Arqué.

20140309

[648] Ilerdam videas (o Gardeny i la Vall de la Mariola)

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Magnífica vista de Gardeny des del peu del turó, amb els mollons del camí de Fraga en primer terme i les hortes que l'envoltaven.
1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La Vall de la Mariola separava el turó de Gardeny de l'altiplà conegut com la coma del Puig-Bordell, nom que ens indica l'ofici que s'hi practicava. Aquest vall, suposadament, era plena de gegantins pins i poblada de llops, l'animal que els primers cabdills lleidatans agafaren com a símbol de la ciutat. Creu l'autor que les llacunes que hi havia produïen un clima malsà a son voltant, la qual cosa hauria originat la maledicció romana de l'Ilerdam videas. Sempre havia cregut que era degut al clima extremat de la ciutat, tant a l'hivern com a l'estiu.
1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Durant la dominació sarraïna s'hauria dessecat aquesta vall pantanosa i aconduït les aigües per al rec. La dita pala dels Templaris era un partidor d'aigües entre sèquies. La Vall de la Mariola es convertí en una de les hortes de Lleida més preuades i es poblà de torres i molins, les restes d'algun dels quals encara eren visibles a finals del segle XIX.
1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

En les lluites romanes entre Cèsar i Pompeu, la Vall de la Mariola fou escenari de diverses accions bèl·liques, ja que es trobava entremig dels campaments de Juli Cèsar a la ciutat i de Pompeu a Gardeny.
1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Segles després, «se suposa» que Gardeny fou campament de les hosts cristianes de Ramon Berenguer IV en el moment de posar setge a la ciutat sarraïna, «des d'on baixà lo jorn del rendiment de Lleyda (26 d'octubre de 1149) per a entrar-hi per la porta anomenada poc després de Sant Antoni...»
1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La vàlua estratègica de Gardeny a l'Edat Mitjana i l'origen de son nom.
1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La inicial fortificació i església de l'Orde del Temple, després de l'Orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, anà en augment segle rere segle.
1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció de la fortificació, del castell i de l'església: l'ànim del visitant «no pot menos... de sentir-se commogut y enlayrant-se son esperit en los recorts de gloriosas edats... se sent llavors transportat a aquells temps...»
1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

«y li sembla veure encara entorn d'ell als cavallerescs freys [frares] ab sa ferrada armadura y arrossegant lo blanc mantell d'estamenya, distintiu de la malaurada milícia...» Segueix la descripció de la resistència de Gardeny als gavatxos durant la Guerra del Francès, i de la popularitat del turó per contemplar els aplecs de Butsènit o fer-hi el dinar del dia de la mona, especialment a partir de la construcció de la font del 1789 «baix lo mando de l'inolvidable Governador En Lluís de Blondel».
1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detall de les hortes de Butsènit al peu del turó de Gardeny.