[2765] Prospectus Ilerdae, vistes d'Ilerda

 

Segle I aC. Ilerda.
3D Virtual Recreation of the Roman City of Ilerda (Lleida) (enllaç original).

Recreació virtual de la ciutat romana amb lo magne pont de pedra sobre el Sícoris i l'àgora, vul dir fòrum, a l'esplanada de la futura plaça de sant Joan. Lo Noguerola envoltava les muralles i deguassava molt més avall, i això fou així fins a l'obertura de les muralles al segle XIX.

Només li falla la inclinació de l'ombra, que indica lo sol eixint més cap al nord que cap a l'est. Malgrat això, les vistes generades valen molt la pena. 

Segle I aC. Ilerda.
3D Virtual Recreation of the Roman City of Ilerda (Lleida) (enllaç original).

La part nord de la ciutat, amb lo pont de pedra sobre lo Noguerola i les grans termes públics (actualment al carrer Remolins) en entrant per la porta septentrional de la muralla, amb aigua del Noguerola (en desconec lo nom romà, o si algun autor antic lo cità; és hidrònim medieval, diminutiu de Noguera, que desemboca no gaire més amunt, a Corbins). Ja hi existia la bifurcació del carrer Major (lo Cardus Màximus, de nord a sud) amb carrer Carme i carrer Ma(g)dalena (noms medievals), la qual, doncs, té més de dos mil·lennis d'antiguitat!

La majoria de cases s'hi representen com a domus amb atri interior, que no sé pas si hi havia tanta riquesa. De tota manera, hi fa ben bonic. Qui no hi viuria ara, oi? 

Segle I aC. Ilerda.
3D Virtual Recreation of the Roman City of Ilerda (Lleida) (enllaç original).

L'entrada a la ciutat sobre lo Noguerola i per la porta de la calçada d'Àger, important nucli agrari de l'època.

La via és envoltada de musoleus i monuments funeraris, car se prohibia l'enterrament dins los murs de la ciutat per qüestions de salut pública. Costum que los cristians medieval perdrien i caldria esperar fins al segle XIX i en poblets petits fins a inicis del XX per traslladar los cementiris fora vila. 

Segle I aC. Ilerda.
3D Virtual Recreation of the Roman City of Ilerda (Lleida) (enllaç original).

La ciutat era envoltada de camps de conreu i era molt freda a l'hivern, tant que fins i tot les aigües sicorines se gelaven (cosa que va acabar per provocar la llegendària tragèdia de Salomé) i lo clima inhòspit sumat al mal record de les batusses de Cèsar amb los generals de Pompeu, van fer créixer l'expressió llatina: Ilerdam videas!, que hom llançava a l'adversari seu per desitjar-li mala fortuna. O sia: —Que vegis Ilerda!, desgraciat.

A dalt del turó de la futura Suda i mesquita sarraïna, hi hagué lo recinte dels temples sagrats, i feia funcions d'acròpolis fortificada. Més de mil anys després, sobre les runes de la llarga època andalusina, s'hi aixecaria la catedral o seu cristiana, que pels pebrots del podrit Borbó primer esdevindria castell militar al 1707.

Cap a l'oest de la ciutat, lo Puig Bordell (indret extramurs que la Paeria indicava com a ubicació de la prostitució, actualment reanomenat Turó de la Serreta) i aigua avall del Segre, lo turó gardenyenc, sense cap castell encara, és clar. 

Segle I aC. Ilerda.
3D Virtual Recreation of the Roman City of Ilerda (Lleida) (enllaç original).

La recreació tanca la muralla occidental no gaire més avall del pont, i sense un decumanus (carrer d'orientació est-oest) ben definit. Potser l'orentació del pont, que avui trobem ben bé a l'enrecte de la Seu Vella, no hi ha resultat ben reeixida.

Segle I aC. Ilerda.
3D Virtual Recreation of the Roman City of Ilerda (Lleida) (enllaç original).

La posta de sol ilerdenca. 

[648] Ilerdam videas (o Gardeny i la Vall de la Mariola)

[2290] La Via romana d'Ilerda cap a Osca, més

La Via romana d'Ilerda a Osca.

1883. «Excursió a la Plana compresa entre lo Segre i lo Cinca».

Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (ddd/UAB).

El Pare Eduard Llanas fou president d'aquesta associació excursionista, que s'havia escindit al 1878 de la fundada dos anys abans, Associació Catalana d'Excursions Científiques. Totes dues tornaren a confluir anys després, al 1891, per constituir el Centre Excursionista de Catalunya. Aquesta sortida tingué l'objectiu de resseguir la via romana d'Ilerda a Osca i trobar-ne els bocins encara reconeixibles.

1883. «Excursió a la Plana compresa entre lo Segre i lo Cinca».

Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (ddd/UAB).

En aquelles dates, la via romana que d'Ilerda s'enfilava cap al nord-oest encara mostrava «en grans trossos, perfecte estat de conservació» al voltant de la Clamor Salada, enllà d'Almacelles, límit provincial però no pas lingüístic. S'hi reescriu la inscripció romana que, segons el Pare Llanes, no era ben bé un mil·liari, sinó que «formava part d'una columneta d'honor, erigida a la recordança de l'emperador Claudi, per haver restaurat o millorat la via des del Pirineu». Per tant, que el camí ja existia. Fos camí iber o incipient via romana. Se'n descriuen les cinc capes de construcció. 

1883. «Excursió a la Plana compresa entre lo Segre i lo Cinca».

Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (ddd/UAB).

La via romana era «una sola recta» en els 35 quilòmetres enllà d'Almacelles i fins a Esplucs, fet afavorit per la plana lliterana. Segons ell, la línia recta es mantenia fins a Osca, i també d'allà i fins a Saragossa. La via obria ruta cap al nord-oest peninsular, fins a Lleó i Astorga, les parts més llunyanes de la Tarraconense.

1883. «Excursió a la Plana compresa entre lo Segre i lo Cinca».

Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (ddd/UAB).

 L'autor s'atribueix també la localització dels topònims romans per a on passava dita via. Assegura que «sempre serà cert que aqueixa via era lo camí més curt entre Osca i Lleida». Bé farien de recordar-ho els responsables governatius de l'actual autovia, que no podem veure acabada de cap manera, aturada a pocs quilòmetres de la capital oscenca. Per a vergonya seua, i distinció dels enginyers romans. 

[2289] La via romana d'Ilerda cap a Osca

[2289] La via romana d'Ilerda cap a Osca

 

Anys 2000. Via romana d'Ilerda a Osca.

Mil·liari del Museu de Lleida corresponent a un molló de la via romana de fa gairebé dos mil anys, trobat a la partida de Vallbona de Tamarit de Llitera entre final del segle XIX i inicis del XX. La via sortia d'Ilerda i enfilava per la Cerdera (la Sardera), un turonet de poc més de tres-cents metres, però que pujava dret. Fins i tot quan hi ha hagut carretera nacional, durant la segona meitat del segle XX abans de la construcció del túnel, els revolts hi foren complicats. Enllà del turó sarderenc, la plana lliterana permetia una via dreta com la vista fins a les ribes del Cinca. 

 

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 

«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.

Bib. Virtual Cervantes (enllaç).

Ressenya de l'estat de la qüestió a començament del segle passat. Llavors devia fer uns cinquanta anys que s'havia trobat la pedra mil·liar de Vallbona de Tamarit. La via romana fou feta en època clàudia, al segle I, ara en fa uns dos mil anys. Bona part de l'antiga calçada romana fou aprofitada durant segles pels traginers com a camí carreter. Així era encara a final del segle XIX, segons testimoni del Pare Llanas. Encara a un quilòmetre d'Almacelles s'hi podia trobar. 

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 

«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.

Bib. Virtual Cervantes (enllaç).

També més amunt de Binaced se'n resseguia encara la vella via romana, i enllà de Berbegal, amb el camí vorejat d'espones de pedra.

Mapa de la Llitera.

Històricament, la Llitera fou la plana existent entre el Segre i el Cinca. Des de les repoblacions del segle XII en temps d'Alfons I el Cast, les poblacions foren majorment catalanoparlants. Ho continuaren essent fins i tot després que Jaume II, al segle XIII, cedís l'administració de bona part d'aquest territori al regne aragonès. La majoria de lligams comercials i personals s'establiren amb les poblacions veïnes catalanes, i també anaren del bracet en les convulsions bèl·liques de la Guerra dels Segadors i de la Guerra de Successió. 

Durant la guerra del segle XVII, quan Catalunya esdevé una república controlada per Lluís XIII, moltes de les poblacions lliteranes i de la resta de la franja ponentina seguiren el lideratge de la Generalitat contra el monarca hispànic. El pas del teatre bèl·lic fou tan destructor que moltes es despoblaren o minvaren moltíssim de població (llavors tota catalanoparlant), i deixaren gairebé desèrtica bona part de la Llitera. Durant la guerra d'inicis del segle XVIII, les poblacions lliteranes passen a administració catalana a partir del 1707 canvi del pagament de 200.000 escuts a l'Aragó. Amb la pèrdua de la guerra, la nova planta borbònica incorporà la Llitera al corregiment de Barbastre. Al llarg del segle, el territori s'anà repoblant, però ara amb gent provinent de les comarques veïnes aragoneses, i la castellanització fou tan galopant, sobretot als pobles més occidentals de la Llitera, a tocar del riu Cinca, que la substitució lingüística fou un fet. Des d'aleshores, la frontera lingüística migparteix la Llitera. La divisió provincial espanyola del segle XIX acabà d'afemar-la, en integrar la Llitera dins la província d'Osca. 

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 

«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.

Bib. Virtual Cervantes (enllaç).

Altres trossos de via romana encara reconeixibles i en bon estat són citats en l'article. Se'n descriuen les capes de construcció en un tros enllà d'Almacelles.

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 

«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.

Bib. Virtual Cervantes (enllaç).

S'hi esmenta també un tros de via d'uns tres quilòmetres entre l'Hostal del Lluc en terme d'Alpicat i fins a la Cerdera (la Sardera). Se'n deia la carretera vella.

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 

«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.

Bib. Virtual Cervantes (enllaç).

La pedra mil·liar de Vallbona.

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 

«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.

Bib. Virtual Cervantes (enllaç).

La via romana d'Ilerda cap al nord-oest servia per connectar la capital, Tàrraco, amb el nord-oest peninsular.

1923. «Via romana de Huesca a Lérida», Antonio Blázquez, 

«Boletín de la Real Academia de la Historia», tom 82, de maig 1923, pp.359-364.

Bib. Virtual Cervantes (enllaç).

La pedra mil·liar 238 és datada de l'any 44-45 dC., en època de Tiberi Claudi. Afegeix l'autor una nota etimològica sobre el topònim romà de Mendiculeia, entre Tamarit i Alcolea. De fet, la veu -coleia o -colea és freqüent en els territoris peninsulars, com al meu poble d'infantesa, Alcoletge, grafiat Alcolea, Alcoleja en mapes antics. Diu l'estudiós que derivaria del verb llatí COLO, -IS, COLUI, COLTUM, que significa 'cultivar', com a agricultor. 

Això em fa pensar que l'etimologia donada habitualment per a Alcoletge, com a 'castellet', diminutiu de 'castell', que correspondria a l'ètimon d'Alcalà. Si en lloc d'aquesta procedència aràbiga, pressuposem un assentament agrícola mossàrab, cosa prou comprensible en les terres baixes del poble, a tocar de la sèquia de Fontanet i del Segre, tampoc no fora forassenyat de pensar en aquesta nova possibilitat etimològica. És clar que la posició aturonada de la vila decanta la balança per a l'etimologia tradicional. 

 

Mapa de la via romana d'Ilerda a Osca.

La línia gruixuda marca el límit provincial actual. La frontera lingüística passa una mica més enllà de l'antiga Mediculeia, a mig camí del Cinca.

Anys 2000. La via romana d'Ilerda a Osca.

Terme de Berbegal, Somontano (fotos).

Anys 2000. La via romana d'Ilerda a Osca.

Alguns bocins de la via romana a les comarques aragoneses s'han adequat com a senders i s'han senyalitzat.

 [8] L'Uomo di Ilerda

[2290] La Via romana d'Ilerda cap a Osca, més

[2030] De la ciutat dels llops fins a Ilerda

Segle I. Ilerda.

(Foto: Museu Diocesà i Comarcal).

Així afigurem la Lleida de l'època romana, en una representació ideal a partir del que els estudiosos infereixen dels testimonis que en tenim. La ciutat fou conquerida cap al 205 a.n.e., data de la derrota d'Indíbil, i perdurà com a ciutat romana (oficialment a partir de l'Imperi d'August) fins al començament del segle V, ja en plena descomposició imperial a Occident. La ciutat a on segons la llegenda morí la Salomé bíblica, s'ajeia al llarg del Sícoris, al peu del turó més prominent que la dominava i a on hi hauria hagut l'acròpolis de la ciutat, després església visigòtica, mesquita i suda, església cristiana i castell reial.

[Era comuna (EC) i abans de l'era comuna (AEC) són les traduccions al català de les expressions angleses Common Era (abreujada CE) i Before the Common Era (BCE) que en l'actualitat són progressivament adoptades per historiadors i acadèmics anglosaxons i d'altres països per a substituir els termes Anno Domini (abreujat AD) i Before Christ (BC, abans de Crist). Els equivalents en català d'aquests termes són 'abans de la nostra era' (abreujat a. de la n. e.), i 'de la nostra era' (abreujat de la n.e.); per exemple, l'any 50 de la nostra era (abreujat: l'any 50 de la n.e.), o l'any 50 abans de la nostra era (abreujat: l'any 50 a. de la n.e.)] (viquipèdia). 

El nostre gran homenot i etimòleg, comença l'entrada de la nostra ciutat al seu Onomasticon de manera clara i taxativa: «La capital de la Catalunya Occidental». Sens dubte. «Tothom recorda la decisiva batalla d'Ilerda, en què els generals pompeians foren vençuts pels de Cèsar. De la denominació romana ILERDA se'n derivà la forma aràbiga, «partint de LERDA, variant d'ILERDA, i de l'aràbiga ve la castellano-aragonesa». També l'occitana, com escrivia Cerverí de Girona, evitant el pla català en ses poesies: 

Entre Lérida e Belvís,

pres d'un riu, entre dos jardís,

vi ab una pastorela un pastor...

La forma aràbiga Làrida/Lérida, molt popular i difosa, la trobem fins i tot en alguns dels primers textos catalans del segle XIII, fins a Desclot, essent substituïda del tot per la forma evolucionada Lleida, «prolongació d'una forma ibèrica primitiva (I)LERSDA... no simplificada pel llatí». O sigui que, mentre «les classes altes romanes, visigodes i aràbigues acceptaren aquesta forma del llatí clàssic [ILERDA], el poble menut seguí aferrat al seu consonantisme ibèric», forma que passaria a LESDA, «que donà regularment Lleida, segons la normal evolució fonètica del català». 

La forma romana, al seu torn, sorgí de la forma ibèrica ILTIRTA. El mot ilergeta estaria format per l'arrel iberobasca ILI 'ciutat o vila', amb l'afegit d'un sufix TIR, que segons Josep Lladonosa hauria volgut dir 'vila fortificada'. Però Coromines rebat: «Tan natural que precisament per això mateix no serveix. No eren places fortes, tant o més, Balaguer i Fraga...?» El nostre gran lingüista, en canvi, es decanta per creure que signifiqués 'llop'.

Iltirta. 

Onomasticon Catalaniae, J. Coromines.

El llop podria trobar-se en els més antics orígens ibèrics del topònim de la nostra ciutat, grafiada en la darrerament popular forma NAYOX, escriptura ibèrica, mixta fonètico-sil·làbica, que representa la veu ILTIRTA.

Segle I. Ilerda.

El Sícoris, riu que modela la nostra ciutat al llarg dels segles, amb el seu pont romà, pràcticament al mateix lloc des de fa més de dos mil anys! El pont de pedra romà s'hauria construït sobre la meitat del segle II a.n.e., sobre la base d'alguna passera de fusta més o menys destacada d'època ilergeta. La topografia característica de la ciutat, amb el gran turó que la dominava, feia complicada la distribució tradicional de la ciutat romana, però sí que s'hi faria evident el Decumanus Maximus, o llarg carrer que la creuava d'est a oest, i que temps a vindre esdevindria el nostre gran Carrer Major. A la plaça Paeria i Sant Joan, també des d'aquells temps gairebé immemorials, hi hauria hagut el Fòrum d'una ciutat que devia rondar els cinc o sis mil habitants. 

Sobre el riu SICORIS, ben conegut en la historiografia llatina, però de difícil etimologia, «Qui podria assegurar-la?» es pregunta en Coromines, el qual s'apunta a una hipòtesi que remetria aquest nostre hidrònim a «un poble indoeuropeu precèltic que envaí la costa provençal i la Península Ibèrica abans que els celtes: els sorotaptes», de l'època de la cultura Urnenfelder, i això remetria cap al segle X a.n.e. Segles més tard, «l'Edrissí li diu el 'riu de les oliveres' (al-zäitûn)... que és el nom que ha donat el cat. Aitona», mentre que els geògrafs àrabs l'adoptaren com a siqar. Com a nom de comarca, especialment de la part dreta del Segre, el mot Segrià remunta també als segles medievals, mentre que la part esquerra Segre avall era considerada ja part de la plana urgellenca. 

Segle I. Ilerda.

La part més oriental de la ciutat, fins als límits, mantinguts fins al segle XIX, del riu Noguerola, les aigües del qual alimentarien ben probablement els banys de la ciutat, i, en època medieval, les set adoberies del segle XIII, les més antigues conservades als nostres Països. La cruïlla entre els carrers del Carme i Magdalena també fora de planta ancestral i remetria a l'antiga ciutat ibèrica i tot. Fins a gairebé la baixa Edat Mitjana de la Porta Ferrissa (Plaça de la Sal) enllà, potser la ciutat no era tan desenvolupada i des d'allà sortia i se'n desviava en diagonal el camí de Corbins i de Balaguer, donant aquesta característica forma al carrer Magdalena. 

Segle I. Ilerda.

La part més occidental, que s'acabaria a Boters i d'allà perpendicularment fins al riu, com també la ciutat mahometana i la cristiana, atès que les muralles devien ser fetes i refetes un cop i un altre al mateix lloc durant segles. La porta medieval de Sant Antoni fora la sortida més occidental del Decumanus. A l'esplanada dels peus de la Llengua de Serp hi hauria hagut des de sempre i en totes les cultures que han habitat la nostra ciutat, la població de classe alta, i en època medieval, el barri universitari. Només la destrucció barbàrica borbònica (espanyola) que arribà després de la derrota del 1707, feu desaparèixer la part de la ciutat que s'estenia des de la Seu al Mercat del Pla, per entendre'ns. La segona meitat del segle XX traslladaria la zona alta una mica més amunt, als eixamples del secular camí de Montsó, i avui, més enllà encara, carretera d'Osca amunt. 

1999. Lleida. «Juli Cèsar», de Manel Cusachs.

La gran escultura de més de 5 metres i 6 tones de dedicada al triomfador de la batalla d'Ilerda al 49 a.n.e., obra patrocinada per l'homenot garriguenc Josep Vallverdú i esposa, Isabel Arqué.

[648] Ilerdam videas (o Gardeny i la Vall de la Mariola)

[648] Ilerdam videas (o Gardeny i la Vall de la Mariola)

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Magnífica vista de Gardeny des del peu del turó, amb els mollons del camí de Fraga en primer terme i les hortes que l'envoltaven.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La Vall de la Mariola separava el turó de Gardeny de l'altiplà conegut com la coma del Puig-Bordell, nom que ens indica l'ofici que s'hi practicava. Aquest vall, suposadament, era plena de gegantins pins i poblada de llops, l'animal que els primers cabdills lleidatans agafaren com a símbol de la ciutat. Creu l'autor que les llacunes que hi havia produïen un clima malsà a son voltant, la qual cosa hauria originat la maledicció romana de l'Ilerdam videas. Sempre havia cregut que era degut al clima extremat de la ciutat, tant a l'hivern com a l'estiu.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Durant la dominació sarraïna s'hauria dessecat aquesta vall pantanosa i aconduït les aigües per al rec. La dita pala dels Templaris era un partidor d'aigües entre sèquies. La Vall de la Mariola es convertí en una de les hortes de Lleida més preuades i es poblà de torres i molins, les restes d'algun dels quals encara eren visibles a finals del segle XIX.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
En les lluites romanes entre Cèsar i Pompeu, la Vall de la Mariola fou escenari de diverses accions bèl·liques, ja que es trobava entremig dels campaments de Juli Cèsar a la ciutat i de Pompeu a Gardeny.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Segles després, «se suposa» que Gardeny fou campament de les hosts cristianes de Ramon Berenguer IV en el moment de posar setge a la ciutat sarraïna, «des d'on baixà lo jorn del rendiment de Lleyda (26 d'octubre de 1149) per a entrar-hi per la porta anomenada poc després de Sant Antoni...»

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La vàlua estratègica de Gardeny a l'Edat Mitjana i l'origen de son nom.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La inicial fortificació i església de l'Orde del Temple, després de l'Orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, anà en augment segle rere segle.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Descripció de la fortificació, del castell i de l'església: l'ànim del visitant «no pot menos... de sentir-se commogut y enlayrant-se son esperit en los recorts de gloriosas edats... se sent llavors transportat a aquells temps...»

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«y li sembla veure encara entorn d'ell als cavallerescs freys [frares] ab sa ferrada armadura y arrossegant lo blanc mantell d'estamenya, distintiu de la malaurada milícia...» Segueix la descripció de la resistència de Gardeny als gavatxos durant la Guerra del Francès, i de la popularitat del turó per contemplar els aplecs de Butsènit o fer-hi el dinar del dia de la mona, especialment a partir de la construcció de la font del 1789 «baix lo mando de l'inolvidable Governador En Lluís de Blondel».

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Detall de les hortes de Butsènit al peu del turó de Gardeny.

[533] «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleyda y sa provincia»