Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1900-10. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1900-10. Mostrar tots els missatges

20201007

[2210] La persecució lingüística a Lleida, 1900

1921. Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. 
Cartell de Josep Obiols.
L'auge de la consciència nacional a la fi del segle XIX comportà el desig de recuperació del lloc principal de la llengua del país dins d'un Estat (espanyol) que només reconeixia la seua llengua espanyola com a llengua oficial i de l'educació. Aquest impuls quallà en la fundació d'aquesta associació al 1898, sota el paraigua de la Unió Catalanista (1891), impulsora de les Bases de Manresa (1892). El fundador en fou el pedagog Francesc Flos i Calcat, que havia creat una de les primeres escoles (si no la primera) amb ensenyament en català al 1898, el col·legi Sant Jordi al carrer Sant Honorat de la capital del país.

1900. Lleida. Enric Arderiu, «Carta Desclosa»,
«La comarca de Lleyda», d'1 d'abril (Sol-Torres).
Defensa de la llengua catalana a l'escola en aquesta carta oberta d'aquest mestre i arxiver, que també participà en altres projectes de reconstrucció nacional a Lleida, com ara el Centre Excursionista, la celebració dels Jocs Florals, l'Associació Cultural Catalanista o l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A la tardor d'aquell mateix any fou represaliat per les autoritats educatives (espanyoles) a l'exili professional, amb un trasllat forçós a Huelva (Espanya), sense permís per tornar a exercir al nostre país, després de la sonada manifestació fluvial catalanista pel riu Segre a l'octubre. Al Gobierno Civil a Lleida, doncs, ja en tenien la mosca al nas, de l'Arderiu, després d'aquesta carta pública del mes d'abril.

La carta denuncia l'ordre publicada al BOP provincial de l'administració (espanyola) a la Lleida d'aquell inici just de segle XX, per mitjà de la qual es recordava als mestres l'obligació de l'ús únic del castellà a l'escola, amb l'avís de les penes i càstigs corresponents als mestres infractors. Recorda l'autor que aquesta ordre va contra «l'ús constant de la llengua catalana en los centres de primera ensenyança», deixant testimoni, doncs, d'un mètode de treball escolar que passava per «la necessitat racional i pedagògica» de fer-la anar per a l'educació dels infants, fins i tot per poder ensenyar-los el castellà, com de manera obligatòria estava establert. 

1900. Lleida. Enric Arderiu, «Carta Desclosa»,
«La comarca de Lleyda», d'1 d'abril (Sol-Torres).
Denuncia que la «Junta Provincial de Instrucción Pública» confon la finalitat de la llei d'educació de 1857 que establia l'ensenyament del castellà, amb els mitjans per obtindre tal resultat: haver-ho de fer també en castellà i no pas en català, com era costum fins al moment. Cosa que permetia, segons la voluntat i discreció del mestre, instruir els infants en els rudiments de la nostra llengua nacional, bandejada de l'ensenyament. Recrimina que l'ordre «havia de tenir en compte que aquesta costum ha estat de sempre i que les costums de segles constitueixen un dret que no convé fer desaparèixer d'una manera violenta».

Hi afegeix raonaments pedagògics i senyala que en l'ensenyança de l'idioma estranger, «exigiria d'una part que s'establissin analogies i diferències entre la llengua natural i la que s'imposa». De l'altra, que de la llengua natural també «se'n fes un estudi detingut... per a tenir una base ferma en què apoyar los successius coneixements lingüístics». Es buscava, així, l'escletxa per a l'ensenyament de la llengua, malgrat les lleis (espanyoles) prohibitives, que passaven a persecutòries en mans dels representants de l'Estat (espanyol) a Lleida.

Conclou l'Enric Arderiu: «d'aquesta manera s'enteraria aquí tothom de les diferències i semblances entre la llengua de Cervantes i la parla dels Llull i dels Ausiàs March». Però com diu la padrina, ja pots xiular, ja, que si el ruc no vol beure... 


1900. Lleida. «Boletín Oficial de la Provincia de Lérida»,
de 30 de març (Dip.Lleida, BOP històric).
La instrucció governativa provincial comença dient que té coneixement que alguns i algunes mestres fan ús de la llengua catalana «preteriendo, por no decir proscribiendo, el idioma castellano, que bien pudiera llamarse español, como la Academia afirma», i això sense adonar-se que no es podia pas fer perdre una llengua que la gent no parlava, com era el cas, i que era l'Estat (espanyol) qui intentava fer-la apendre als xiquets i xiquetes si us plau per força!

«Tal procedimiento... no tan solo es ilegal, sinó que origina perjuicios de difícil remedio...», sobretot perquè els aprenents són espanyols. Tant se val si la llengua seua i del país és una altra, oi? És la famosa unidad de destino que s'imposa sobre les colònies, part de les quals, per cert, l'Estat (espanyol) acabava de perdre al 1898. Probablement per això mateix, s'hi redobla l'esforç dominador sobre les catalanes. 

Aquest ús de la llengua del país per ensenyar als infants del país la llengua del país veí a què obligaven -i obliguen encara- les lleis del nostre Estat (espanyol) veí, era molt més freqüent en les escoles dels pobles. S'argumenta que si no aprenen bé l'espanyol des de l'escola elemental «resultan inhabilitados para emprender estudios superiores en los establecimientos docentes de España, con la consecuencia lamentable que inteligencias en que pudieran fertilizar las diversas ramas del saber humano, individuos que pudieran ser útiles a la ciencia... permanezacan sumidos... en la oscuridad que prestan las tapias de la villa y de la aldea...», etc. i etc. A sobre que prohibien la llengua del país, encara volien estigmatitzar-ne els parlants, per rucs i pobletans. El típic argumentari supremacista de la metròpoli respecte a les nacions minoritzades i colonitzades a tot el món. En resum: què feu, rucs, que no voleu ser com nosaltres? I no poden pair que la resposta, un cop i un altre, sigui: -No, (des)gràcies!

Finalment, es traspassa als alcaldes la responsabilitat de vigilar el compliment de la normativa. En cas de detectar mestres infractors, cal denunciar-ho immediatament al Gobierno Civil (espanyol) a Lleida per tal com des d'ací s'hi instruirà el corresponent expedient administratiu «para hacerles efectiva la responsabilidad consiguiente  por desobediencia». O sia, de prohibició a persecució en aquells anys de regència de la restauració monàrquica borbònica al nostre estimat Estat veí. 

1900. Unió Catalanista.
Segells de contribució a la causa nacional.





 

20201003

[2209] La Balaguer de 1909

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
El Segre d'estiu al seu pas calmós per la Balaguer de començament del segle XX. Les cases són construccions de les antigues, les unes de pedra, les altres de tova. Res a veure amb el canvi urbà sofert per la ciutat des de la segona meitat del segle passat. 

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Primera de les dos pàgines dedicades a la ciutat urgellenca. És clar que la Balaguer de llavors encara bàsicament només jeia al marge dret del riu, i que «la población sube de la llanura al monte». Destaca el comentarista les teulades seculars, plenes de verdet «con ese color pardo terroso que da la humedad y el tiempo».  

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
L'església de Santa Maria sempre presideix la vila, amb son majestuós campanar octogonal. En primer terme encara s'hi observa un pany de la vella muralla, davant d'una banqueta feta a trossos. Cada casa hi tenia una porteta, per anar a buscar aigua al riu.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
El Sant Crist encara amb la façana antiga, a l'altre turó de l'extrem de la vila.
 
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
L'escultura gòtica del Sant Crist balaguerí, cremada al 1936. Només un peu se'n conserva, integrat a la talla actual.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Les magnífiques porxades de l'antiga plaça Mercadal, sota la majestuosa església, ben aturonada i visible des dels encontorns, amb el rellotge del campanar que hi era orientat. Així, els dissabtes de mercat, tothom podia guaitar a l'hora amb un cop de cap cap a dalt. Les velles persianes enrotllables, sempre passades per damunt de la barana de ferro del balcó: així sempre hi corria l'aire i la padrina podia tafanejar a veure qui passava. La plaça era de terra, no pas de pedra. Als edificis de més endarrere hi veiem les característiques galeries obertes que moltes tenien a dalt: s'hi assecaven fruits o llançols, tot depenia de l'època de l'any.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Esplèndida vista del pont medieval, també abatut durant la guerra. A l'estiu, el riu mostrava aquest aspecte assedegat, però en les èpoques de forta pluja, i encara amb els rius pirinencs sense els (remaleïts) pantans, l'aigua es desfermava avall, cap a la plana, amb tota sa fúria. Llavors els tallamars dels pilars del pont mostraven la utilitat per trencar i desviar tota la brossa i la gran quantitat de troncs que baixaven rabents, i haguessin pogut tombar-lo.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Per tren, s'arribava a Balaguer des de Mollerussa, per la línia de la Sucrera de Menàrguens (començada al 1900), que des del 1905 fou autoritzada a portar també passatgers.
 
19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
La Plaça del Mercadal, dita Major en aquells anys, en una imatge que en mostra tota sa espectacularitat. Al voltant de la part central, marcada pel perímetre dels oms (crec), els carros podien anar-hi tombant. Per la quantitat de gent sota els porxos i de tartanes que hi veiem, ben bé podia tractar-se d'un dissabte de mercat. D'aquell mercat que atreia molta gent de tota la plana urgellenca. A tots els pobles veïns sabien que «si vas a Balaguer, esmorza primer». Els llançols penjats dels balcons sempre ens parlen de la vida de cada dia de la gent. A la dreta de tot, el gran casal de la cantonada amb el carrer Major era l'adrogueria i farmàcia de Josep Graells i Fill, que lluïa un magne rellotge de sol a l'alçada del balcó del segon pis.

Darrere de tot de la imatge, baixant de Santa Maria, hi veiem el pany de muralla que tancava la ciutat pel seu costat occidental.

19o9. Balaguer (la Noguera d'Urgell),
«La Hormiga de Oro» (BDH). 
Lo carrer del Pont balaguerí, a tothora ple de trànsit, especialment els dies de mercat, quan els visitants hi deixaven els animals aparcats. Els dies de pluja, el fang que s'hi feia a roderes i trilles el feia gairebé impracticable. El dia de la foto, les dones guaitaven als balcons, i xics i xiques van voler que els captessin per a la posteritat. El carrer tenia una barana de pedra, de la mateixa banqueta que sobrepujava el carrer. De tant en tant, en temps de grans avingudes d'aigua, no era infreqüent veure com saltava per damunt. 




20200617

[2165] Com lo Rosari de l'Aurora


1908. Lo Rosari de l'Aurora,
dins Joan Moreira, «Quan lo pare no té pa...», Tortosa, 1934.

Una de les devocions catòliques, apostòliques i romanes més persistents des de la Contrareforma del segle XVI fins al segle XX, fou el Rosari de l'Aurora, consistent en el res del rosari en processó pels carrers del poble al moment de l'albada, a primeríssima hora del matí.

D'origen dominic, i, doncs, d'intencions absolutament adoctrinadores, les confraries del Roser l'anaren estenent per tot el país. En uns pobles i ciutats en què no hi havia pas llums al carrer, el pas d'aquesta processó amb el primer fil de llum solia oferir ressons ultramundans que penetraven a les cases. En el silenci d'aquella hora, els cants, lletanies i músiques sacres arribaven a sota dels llençols de cada llit. No solien pas ser diaris, sinó en dates assenyalades, o els primers diumenges de mes, o durant septenaris o novenaris... sobretot en pobles grans i ciutats.

El cas és que l'oposició a la molestíssima tradició que trencava el son dels veïns fou una de les primeres manifestacions anticlericals que esquerranosos i republicans practicarien des de mitjans del segle XIX. Al 1868, any de la primera revolució republicana, aquests intents d'impedir la processó i desbaratar els rosaris derivaren en disturbis i batalles campals entre els feligresos i opositors. Per això, quan qualsevol fet, acte o trobada no acaba com cal, en diem que acaba com el rosari de l'aurora...



1910. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

El periodista barceloní del diari, que va fer nit a la nostra ciutat, es desperta així una matinada de diumenge 23 d'octubre: «heus aquí que encara és ben fosc, que un estrèpit de músiques desatendades ressona en el carreró estret. Són dos quarts de cinc i passa el rosari de l'aurora amb el seu deliciós segell característic. El cronista no ha vist res tan sobiranament còmic com aquella corrua de gent que té el nas vermell de la fresca de la matinada i que va cantant avemaries...» Llavors no hi havia canvi d'hora, per això és tan matí. Els dies d'hivern, amb la boira plana pixanera, passar el rosari de l'aurora havia de suposar un autèntic acte de fe, només compensat per l'oratget dels matinets d'estiu, que revifaven d'aquelles nits xafogoses de canícula.

Allò que acabava de fer aquell rosari lleidatà tan còmic era que les avemaries les cantaven... «horroritzeu-vos: seguint el compàs d'una americana voluptuosa que ve tocant la murga». Acaba el cronista: «Un bell esperit de tradicional fanatisme passa pels carrerons sota el somriure irònic de la lluna».

Ara tots fem escarafall davant l'integrisme d'altres latituds. Però no recordem que no fa pas tant, nosaltres també en venim, de l'integrisme religiós i del fanatisme pietós, sovint ple d'hipocresia. Esperem que aquestes pràctiques desapareguin sota la llum de millors temps. Però l'ànima humana sempre necessita escapatòries... 
1885. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«La Campana de Gràcia», de 2 d'octubre (ARCA).
Destaca que a Barcelona ja es va acabar la processó de l'aurora, «el dia que el públic empipat perquè no el deixaven dormir va dir prou», mentre que a Lleida i Tarragona encara passava pels carrers. Sembla que a Lleida es mantingué fins ben entrat el segle XX. Ara mateix, però, no sé si amb el 'nazionalcatolicismo' de postguerra se'n recuperà algun temps la tradició. 

Segle XIX. Lo Rosari de l'Aurora.
Un gravat de fulletó dinovesc en què s'hi representa la batussa entre creients i descreguts a cops de puny i de bastó, els uns per passar i els altres per impedir-ho la processó del rosari de l'aurora.....
1886. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Perro, peridicucho guasón», de 24 de gener (FPIEI).
Com el seu nom ja indica, un diari humorístic no podia pendre's les coses de missa seriosament. Posa en evidència el pare jesuïta que els adoctrinava, que demanava llibertat de culte als països protestants, però que quan va arribar aquí amb la República (espanyola) de 1868, llavors se'n queixava.

En l'article, que com era freqüent en aquella premsa s'hi copia un altre diari, s'hi testimonia, segons aquest «El Diario de Lérida», com els lleidatans mostraven «verdadera devoción al Santísimo Rosario por la puntualidad y piadoso recogimiento con que sus devotos asisten al de la Aurora...» Això sí que tenia valor: «...no obstante la intensidad del frío que se deja sentir por las mañanas». Se feien passar el fred de les albades de gener amb càntics i lletanies a la seua Marededeu. Per als creients era una tradició santa, útil i recomanable. Això em fa pensar en aquesta primavera confinada, que no hem tingut ni misses ni processos invocant la benvolença de la divinitat. Ningú no els ha trobat a faltar. De fet, Església i Corona han sigut les dos institucions més inútils en la lluita contra la pandèmia, oi?

En una d'aquelles processons matineres, a la Plaça de la Sal, un veí se les tenia a grans crits i mots gruixuts contra els i les processionàries, sense respecte ni a la imatge de la Verge, per a disgust del cronista, i demana la intercessió, no pas de la santa icona, sinó de les autoritats terrenals municipals, perquè aturin aquest ultratge.

La crònica deixa la citació de l'altre diari, i reconeix la mala educació del veí empipat. Però es pregunta si els catòlics s'adonaven que ells també conculcaven el descans i els drets individuals dels veïns. Demana que les autoritats intervinguin, sí, per evitar mals majors, però que prohibeixin el pas del rosari.

 1886. Lo Rosari de l'Aurora, Lleida.
«El Perro, peridicucho guasón», de 24 de gener (FPIEI).
S'hi demana una religiositat menys ostentatòria i més interior, i que no es confongui el sentiment d'uns amb el de tota la ciutat, atès que «es notorio y probadísimo que no acude al Rosario ni una centésima parte de vecinos, estando los restantes a aquellas horas entregados al descanso».

La Paeria havia recollit el dret al descans dels veïns a les migdiades d'estiu, en prohibir als venedors ambulants de pregonar a crits orxata i refrescos. Doncs els catòlics del rosari, igualment que els orxaters, encara que a diferent hora, també exemplificaven aquestes grans molèsties als conciutadans, i amb l'agreujant d'importunar a les hores consagrades al son de cada dia. I si ja hi ha temples per resar, per què cal resar «al aire libre y a horas intempestivas...» amb un «espectáculo innecesario e impropio de nuestros tiempos»?


1909. Lo Rosari de l'Aurora, Balaguer.
«El freno del caciquismo», de 25 de juny (FPIEI).
Testimoni del rosari a la ciutat comtal urgellenca, fa poc més de cent anys, durant una trobada de la carlinada a la ciutat. «Aquellas trompetas y tambores... rompen con su diana que empapa los oídos». El rosari no era pas discret: de fet, una de les missions més importants per la qual es feia, si no la principal, era donar la llauna al veïnat per dir-los, ep, som aquí, el gran germà (religiós) us sotja.

Al rosari de Balaguer d'aquell dia, i gràcies als arribats a l'aplec, hi hagué més concurrència que els quatre fanàtics habituals: «se observa el paso del rosario de la Aurora algo nutrido de aquella gente que hacía contraste con la falta de número de los de la ciudad».


1908. Lo Rosari de l'Aurora,
dins Joan Moreira, «Quan lo pare no té pa...», Tortosa, 1934.
Rosari amb música amb parada davant l'altaret a la Marededeu, a l'estil del segle XIX.


1816. «Modo de resar lo Rosari de Maria Santíssima», Lleida.
Edició de Bonaventura Coromines (Fons Sol-Torres).
El res del rosari, fos o no el de l'Aurora, fou una de les principals cerimònies d'afirmació de fe religiosa. A cada parròquia s'hi ajuntaven els més practicants més extrems, i així capellans i mossens conformaven la cohort o cercle de confiança més proactiu per a les tasques que convingués. No només eren quatre velletes, com havíem vist de petits, sinó els parroquians més radicalitzats i predisposats.


Segle XX. Lo Rosari de l'Aurora, Montserrat.




20200613

[2163] L'aplec catalanista a les barques del Tòfol al 1910

1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

La notícia de l'aplec patriòtic a la portada del diari barceloní. 
1930. «Les barques del Tòfol», Justo Almela Company.
El paratge a on hi hagué el pas de barca, vist en direcció riu avall, ben a prop del Tossal de Pedrós, que destaca al fons.
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

El gran aplec de la Unió Catalanista comptà amb més de deu mil assistents, vinguts dels quatre racons del país: «de cada província de Catalunya hi compareixen representacions amb les seves banderes... l'aplec se celebra davant d'aqueixa representació corporal i simbòlica que fortifica en els cors el sentiment de la unitat nacional». La comitiva barcelonina fou encapçalada per en Vallès i Ribot i Pere Coromines. Parteixen a les dos de la tarda des de l'estació de ferrocarril per a un interminable viatge de set hores fins a Lleida per la via de Manresa: «les parades llargues les aprofitem per estirar les cames». S'apropen a la destinació: «A Tàrrega, puja al tren el patriarca dels republicans de Lleida, don Manuel Pereña». Són quarts de nou, ja ben fosc, quan «el tren fa trepidar el pont sobre el Segre. Ja som a Lleida!» L'arribada a l'estació es fa entre una gran gentada.

El sopar als diputats es feu a l'edifici de Blondel de la Joventut Republicana lleidatana. Ple de gom a gom, i a on «catorze senyeres desplegades pregonen catalanisme i llibertat». El gobernador civil (espanyol) sembla que permetrà el míting, però això sí, «vol que les banderes no es duguin desplegades pel carrer ni a la festa a les barques d'en Tòfol». Quan no es deixin exhibir els símbols nacionals d'un país, sempre és senyal de país ocupat. Bé ho sap el Tribunal Supremo (espanyol), que n'acaba de dictar (a ple segle XXI) una sentència restrictiva, oi?

Arriba la diada de diumenge, 23 d'octubre, que s'inicià als Camps Elisis, a on s'hi farà el míting matinal. «Ens extasia la bellesa del passeig, del bellíssim passeig de Lleida ombrejat per l'altívola brancada dels plàtans», i també poden contemplar els més de dos-cents civils, vol dir, agents de la Guardia Civil (espanyola), que «estan muts, quiets, amb consciència del ridícul que fan». Altre cop, amb similituds amb la situació actual, més de cent anys després. Qui no recorda el vaixell del piolins al port de Barcelona a l'octubre de 2017? Doncs aquell any 1910, a Lleida, «el dia abans al Seminari van fer festa perquè van allotjar-s'hi qui ho sap quants civils i no podia fer-s'hi classe».

El teatre del Camps Elisis era del tot ple. El diari parla de 3.000 persones aplegades, entre dins i fora. Deixa la ressenya dels discursos per a l'endemà i continua amb la crònica de l'aplec. Cap a les tres de la tarda, i amb un sol lluminós, comença a davallar la primera barca Segre avall. Entre les dos ribes contemplen la ciutat, i avall avall. Deixada ja enrere, s'hi troben, segons explicaven els barquers, «petits salts d'aigua que s'aprofiten per a les mànegues de pescar i tres pals que aguanten una xarxa en la qual se precipiten els peixos arrossegats per la rapidesa de l'aigua». Finalment, s'acosten al lloc de les barques d'en Tòfol. Durant tot el camí, «una filera inacabable de gent camina per la vora del riu» que fan voleiar els mocadors al pas de les barques en què anaven els diputats. Atenció: «De tant en tant, un tricorni sorgeix damunt de la ribera i resta incommovible davant d'aquella gernació immensa que ni el veu, malgrat la seva arrogant positura». 
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

«Davant mateix de les Barques del Tòfol, tot el poble d'Albatàrrec espera als expedicionaris... Aquell racó deliciós de ribera està cobert per una gentada imposanta». Amb tanta concurrència, alguna incidència havia d'ocórrer: «Una barca ha estat més d'una hora encallada. La que duia an en Pere Coromines ha passat un veritable calvari en el viatge: la duien dos barquers improvisats i anava a mercè de la corrent. A l'apropar-se a les mànegues n'ha envestit una, i no podent desviar-se ha passat per dessota d'ella, amb greu perill de fer morir de mala mort als tripulants». Després d'alguns remolins més, el barquer va acabar a l'aigua però amb la barca estàlvia. 

La cobla entona una sardana i la gent surt a ballar. El Cor d'Albatàrrec també hi refila. Així va passant la tarda de germanor fins a l'hora de la tornada cap a Lleida en una llarga filerada per la carretera. A les 10 de la nit, la festa de la bandera, amb els discursos al  Casal de la Joventut Republicana lleidatana acaramullat de gent. El primer orador fou Humbert Torres, en representació de l'associació republicana de la nostra ciutat. El seguiren altres polítics catalans, com en Pere Coromines, en Francesc Layret, en Jaume Carner... de tots els quals el diari en transcriu les paraules dites. Discursos de forta emotivitat, acompanyats de fortes ovacions dels assistents. 
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Poble Català», de 25 d'octubre (ARCA).

L'article es cloïa amb la llarga llista d'entitats catalanes adscrites a l'aplec. Podem comprovar-hi, doncs, la implantació d'associacions republicanes a les nostres comarques en aquell començament de segle XX. 
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«La Publicidad», de 24 d'octubre (ARCA).

«Lérida Republicana... El diputado Macià asiste al Aplec, siendo aclamado». Així comença la crònica resumida de l'aplec en aquest diari, que parlava del Teatre del Camps Elisis ple, a l'inici de la jornada, i més de 2.000 persones a l'exterior. «Todos los discursos, vibrantes i elocuentes, han despertado entusiasmo... El acto ha durado dos horas y media». A les tres, quarts de quatre, barques Segre avall: «La merienda se ha verificado en las Barques del Tòfol, en el río Segre, asistiendo más de 6.000 personas, una banda de música i los coros de Lleida, Albesa i Albatàrrec». Els del poble s'havien amuntegat a l'altre costat del riu, «cantando mujeres y niños 'La Marsellesa'. Igual entusiasmo ha despertado la presencia del diputado Macià en el aplec».

S'hi destaca el civisme de les manifestacions, davant de les prevencions del governador provincial (espanyol). L'ordre i tranquil·litat posaren (també aquests darrers anys ho hem tornat a comprovar) en evidència les mesures de vigilància establertes, «resultando innecesarias las excesivas precauciones adoptadas por el gobernador, que ha concentrado en Lérida numerosas fuerzas de la guardia civil, dejando abandonada la vigilancia de muchos pueblos».

A la rentrada a la ciutat, pel carrer Sant Antoni i cap al casal republicà, s'hi comptaren cap als 10.000 assistents. «La animación es por todas partes extraordinaria. La multitud, satisfecha del éxito obtenido, exterioriza su contento cantando por la calles y aplaudiendo a los diputados de la Izquierda Catalana». Vaja, si fa no fa, com la jornada que vam poder viure a la ciutat durant l'11 de Setembre de 2016, quan més de 60.000 manifestants ens vam reunir a la canalització del Segre. Quin ambientàs, oi?

S'hi recull l'accident d'un automòbil arribat de París amb 14 passatgers per assistir a l'aplec, amb algun ferit. A les 10 de la nit, els discursos de la festa de la bandera al casal republicà de la ciutat, col·lapsat de gentada per tots cantons, tancaven la jornada d'afirmació nacional republicana. Tota la ciutat anava plena dels càntics de 'La Marsellesa'.
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Poble Català», de 24 d'octubre (ARCA).

Aquest dia ja s'hi avançava al diari l'èxit enorme de l'aplec, amb més de 6.000 participants a les Barques del Tòfol, i més de 10.000 a la desfilada pel carrer Sant Antoni al vespre. En aquesta crònica, coses de la premsa de l'època, l'automòbil accidentat no venia de París, sinó de Ponts. El telegrama del gobernador al seu ministre (espanyol) rebaixava substancialment el nombre d'assistents. Igual que fa cada any, passats més de cent, la Guàrdia Urbana de Barcelona i la Delegación del Gobierno, oi?
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

Llarga crònica del diari barceloní. No cal dir que amb això ja es reconeix la filiació política del diari, republicà i anticlerical. En canvi, a l'hemeroteca de 'La Vanguardia' no hi hem trobat (o no l'hem sabuda trobar) la crònica d'una tan magna manifestació cívica i política a la Lleida de fa més de cent anys.

La Unió Federal Nacionalista Republicana, amb l'ajut organitzatiu i logístic de la Joventut Republicana de Lleida, amb el senyor Perenya al capdavant, foren els convocants d'aquella gran trobada patriòtica, de gran ressò a les nostres comarques. 
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

La crònica del periodista intenta de reflectir l'emotivitat d'aquella trobada de la UFNR: «en todos los semblantes ve la convicción de los ideales sustentados... prometiéndose días felices por el lógico final del despertar de nuestro pueblo». Passats cent anys, encara no ens hem tret tota la son del damunt, però anem avançant. Recull la crònica un bon resum dels discursos del matí i del vespre. Al matí, «El teatro de los Campos Elíseos se llenó mucho antes de la hora anunciada», i en Josep Estadella, de la nostra JRL, obrí els torns dels oradors. 
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

Altres oradors republicans foren l'Agustí Nogués, l'Albert Quitana, en Francesc Layret i en Laureà Miró.
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

Encara més parlaments: d'en Salvatella, d'en Josep Llari, d'en Pere Coromines, de Jaume Carner, d'en Josep M. Vallès i Ribot, tots amb discursos de gran profunditat regeneracionista de l'Estat (espanyol) per mitjà del nacionalisme i republicanisme catalans. Ara sabem, passat un segle, que aquest autonomista o federalista, és camí infructuós, i no pas per falta d'insistència nostra. Ho testimonià fa anys en Josep Pla, persona d'ordre i seny: res no s'assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. 

1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

Dels Camps Elisis, la gentada se'n tornà cap a Lleida pel pont, que mostrava «un imponente aspecto» Desfilaron más de 3.000 personas, todas ellas concurrentes al mítin. Los estandartes fueron conducidos, plegadoa, al local de la Juventud Republicana y colocados en el ampli salón de actos». El gobernador (espanyol) n'havia prohibit la mostra pública. Hi havia banderes de nombroses agrupacions republicanes de tot Catalunya, entre les quals nombrosos pobles de la plana lleidatana.
1910. L'Aplec republicà de Lleida.
«El Diluvio», de 25 d'octubre (ARCA).

La crònica de l'aplec a les Barques del Tòfol, paratge deliciós. Les rotllanes de la gent hi berenaven entre músiques de la cobla i cants dels cors aplegats. La festa acabà de matinada, després de l'acte d'homenatge a la bandera del vespres al casal republicà de la ciutat, amb nous parlaments, «habiendo terminado la fiesta entrada la madrugada». La nota la donà aquell gobernador (espanyol): «era tal la 'mieditis'... que se concentró en Lérida más de 200 guardia civiles de los que usualmente guarneces esta ciudad». Probablement, alguns també foren condecorats, com els piolins ataconadors de l'1-O, oi?


20200611

[2162] L'Auca de l'«Auca del Senyor Esteve» rossinyolenca

1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.
(Ebook gratuït).

Quan naixia l'Estevet
no feia calor ni fred.


A la primera edició de la novel·la s'hi afegiren els 27 quadres de l'auca, que en resumeixen l'argument, acompanyats segons el model tradicional, dels corresponents rodolins (encara amb ortografia prefabriana). L'adaptació, deu anys després, de la  història al teatre comportà un exitàs per a l'autor, i convertí l'Estevet i el Ramonet en prototips de l'enfrontament generacional de tostemps, en el marc d'un país conservador i tradicional, com foren la Barcelona i la Catalunya botigueres d'abans de la guerra, i de després i d'ara. 
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

El pesen amb la romana
i l'amiden amb mitja cana. 
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Entre el trànsit comercial,
va a la pila baptismal.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Per celebrar el casament,
repinten l'establiment.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

L'Estevet té per juguetes
les capses de fils i vetes.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Li omplen de fideus el pap
i de números el cap.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Fa pedrades amb prudència
i va agafant experiència.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

El noi és tan comerciant
que la casa va endavant.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Veu l'Estevet una dona...
sí que l'havem feta bona.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

L'Estevet molt diligent
ja prepara el casament.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Es declara així com cal
al jardí del General.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Es casen a Sant Cugat
amb pau i tranquil·litat.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

És la senyora Tomasa
una dona de sa casa.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Per fer créixer la botiga
treballen com la formiga.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Van a fer una costellada
a la Muntanya Pelada.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

I els dona nostre Senyor
un fruit de benedicció.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

El bon Ramonet creixia
rodejat de merceria.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Li carreguen un moltó
per anar a la processó.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Per les idees del fill
'La Puntual' corre perill.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Mor el padrí de l'Esteve
i el ploren... a casa seva.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

'La Puntual' va fent-se amunt
pels consells d'aquest difunt.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.
(Ebook gratuït).

El nostre vetesifils
'honra' els càlculs mercantils.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Com que no té cap desgràcia
se compra una torre... a Gràcia.
 
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Amenaça a 'La Puntual'
un daltabaix molt formal.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Per no pensar en la tragèdia
van anar un dia a comèdia.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

Aquell temporal esclata
i no queda ni una rata.
1907. «L'Auca del Senyor Esteve», Santiago Rusiñol.
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

I aquí s'acaba la història,
Nostre Senyor el tingui en glòria.