Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1900-10. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1900-10. Mostrar tots els missatges

20180605

[1844] Aixecant lo nou Pont Vell de ferro

1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Una superba fotografia de la construcció del nou pont de ferro modernista de la ciutat, després de la riuada de 1907. El pont s'inaugurarà l'any següent. La imatge és presa des de l'areny i enfocada cap a l'estructura de ferro ja aixecada dels tres grans ulls que tindria el nou pont vell lleidatà. No trobo, de moment, referències del retratista.
1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Per damunt del pont, la Seu Vella senyoreja la plana lleidatana, amb els arcs tapiats, car encara restava ocupada de la soldadesca (espanyola) que s'hi aquarterà a partir de l'ocupació borbònica (espanyola) del país, a partir del 1707. Darrere de l'arc, s'hi entreveu el vell pont de pedra medieval, del qual l'avinguda de 1907 s'emportà els tres arcs del costat de la ciutat.
1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Detall de l'estructura de ferro aixecada al nivell dels pilars per pistons hidràulics. L'accés els materials es feia amb vagonetes sobre ralls, per salvar els tolls de l'areny.
1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Com sempre ha sigut habitual, una colla de gent s'acosta a xafardejar l'estat de l'obra: padrins, jubilats, curiosos. L'Arc del Pont, el portal principal d'entrada a la ciutat des de l'època romana, refet durant el segle XVIII en estil neoclassicista, se'ns mostra despullat dels nostres primers guerrers ilergetes: l'estàtua no s'hi col·locarà fins després de la guerra. L'edifici Pal·las, hotel de construcció modernista, tampoc no hi és: s'hi aixecarà entre 1912-14. La banqueta de Blondel encara és la primitiva, reformada als anys 20. A la casa familiar dels Torres, a on el nadó Màrius encara no arriba a l'anyet, tenen la roba estesa per aixugar al sol. 

1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Un any abans de la inauguració del pont, es preparava tota l'arcada de ferro per tal d'ésser elevada a l'alçada dels pilans. Una grua muntada sobre ralls a costat i  costat es desplaçava per damunt l'estructura per moure-hi els pesants materials i bigues. La poca aigua del Segre fa pensar que es tracta d'una foto d'estiu, llavors que encara no existien els pantans de regulació al Pirineu.
1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Detall de l'estructura de ferro de les arcades, construïda primer a peu de pilar per tal d'ésser després aixecada lentament fins al nivell de dalt.
1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Aquell nou pont vell esdevingué un dels primers símbols de l'arribada del segle XX a la ciutat. Malauradament, la fúria de la guerra se l'emportaria pels aires en la retirada republicana davant l'ocupació franquista (espanyola) a l'abril de 1938. Un mosso, potser un capatàs, plantat damunt l'estructura, disposat a passar a la posteritat. Una passera de fusta damunt el primer arc del costat de ciutat, permetia l'acostament de les autoritats i dels curiosos a la marxa de les obres, un esdeveniment de primera magnitud en la vella ciutat que sortia dels durs i constants setges dels darrers segles per entrar a la modernor del segle XX. 
1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
La Seu Vella militaritzada, quan era coneguda de tothom, i encara de vegades ara, com lo castell de Lleida.  
1915 ca. Lo Pont Vell, Lleida (Ed. Casas).
La banqueta fins a la rambla de Ferran i la Seu Vella omnipresent, en una típica vista de la ciutat durant els poc més de 25 anys que el nou Pont Vell de ferro modernista romangué dempeus, entre 1911 i 1938.

20180522

[1840] Les pastilles mentolades (gairebé) pallareses

1900 ca. Pastilles Morelló.
Segons ens informa la nostra Viquipèdia, el Dr. Joaquim Morelló i Nart fou nascut a les valls d'Àneu, a Esterri, l'any 1858, dins d'una família benestant del poble. L'hereu Anton heretà la fonda familiar; tingué un germà petit, Vicent, i ell, el germà mitjà, cursà estudis d'apotecari a la capital, i allà hi desenvolupà aquesta professió. Sembla que majorment es dedicà a l'estudi de remeis farmacològics per al guariment de malalties pulmonars.

La industrialització havia portat la contaminació a les grans ciutats obreres, i el consum d'aquest remeis en forma de pastilles fou un dels negocis més fructífers dels apotecaris d'aquell canvi de segle i fins a la guerra. Potser les més famoses foren les conegudes pastilles per a la tos del Dr. Andreu (1868) o les Juanola (1906), però les creades cap a la fi de segle pel Dr. Morelló també tingueren nombrosos parroquians a l'època. Les contínues campanyes publicitàries, que aleshores començaren a fer-se constants i omnipresents, hi ajudaren en gran manera.

Les Pastilles Morelló s'elaboraren al laboratori del Passeig Sant Joan 85. S'indicaven, sense prospecte, a la tapa de la capsa com a beneficioses per a combatre les afeccions de la boca i gola, angines, ulceracions, refredats, bronquitis, mal alè, ronquera, i un llarg etc. Gairebé per a tot! Aquestes pastilles digestives aconseguiren diversos premis internacionals, que sovint s'anunciaven al revers de la capseta.

S'anunciaven com a balsàmiques, és a dir, calmants, i compostes d'eucaliptol 
(líquid d’olor camforada que s’extrau de l’oli d’eucaliptus.), saba de pi, i bàlsam de tolú, que era una resina que s'extreia de l'arbre americà de la família de les papilionàcies Myroxylon balsamum, de color bru o groguenc i de gust i olor aromàtics, sovint emprada com a anticatarral i en perfumeria.

Per a les campanyes publicitàries aconseguí la col·laboració de dibuixants de prestigi com Rusiñol i Riquer. Personalment, s'afeccionà a l'excursionisme i a la fotografia, més tard a l'astronomia també. Va formar part de la junta directiva del CEC des del 1906 amb un altre emèrit pallarès, Ceferí Rocafort. El seu recull d'imatges dels viatges del 1904 a la Vall d'Àneu es convertí en un clàssic de l'excursionisme del moment.

Un cop mort, es constituí a Esterri una institució benèfica al seu nom, actualment esdevingut camp d'aprenentatge i menjador escolar. Al seu testament instituí una fundació per donar asil i cura a malalts sense recursos de la seua vall nadiua, l'Asil Morelló. Als anys trenta, la fundació construeix l'edifici que havia de fer el servei d'hospital, i que ja va acollir els refugiats de la imminent guerra. Quarter de les tropes feixistes (espanyoles) a l'Àneu, un cop retornat als usos civils al 1969 fou la primera seu de l'institut de secundària, ara dit en honor seu SES Morelló ja en un altre edifici. El vell asil passà a hostatjar la primer Escola Llar i a fer de menjador escolar, i s'incorporà al camp d'aprenentatge de les Valls d'Àneu.
1901. Pastilles Morelló.
Cartell publicitari amb la signatura d'Apel·les Mestres, un altres dels il·lustres artistes i escriptors modernistes. En una publicitat posterior de 1911, s'hi deia que ocupaven el primer lloc entre aquesta mena de remeis respiratoris des de feia vint anys, dates que ens porten al 1891 com a data probable o aproximada de creació, quan en nostre ínclit doctor pallarès devia tindre poc més de trenta anys. 
1900 ca. Pastilles Morelló.
Cartell publicitari d'Alexandre de Riquer, molt més afí a l'estil modernista
1907. Pastilles Morelló.
Una propaganda amb aires d'explicació mèdica, amb esquema inclòs de les vies respiratòries, que donaven un aire científic innegable a l'anunci. Llavors a 1,50 pta. En aquells anys, la farmàcia de «l'autor» figurava a l'Avinguda Fivaller o Porta de l'Àngel. L'anunci era disseny de Josep Thomas, conegut retratista, impressor i contemporani seu, company caminaire i excursionista. 
Any 1906. Pastilles Morelló.
«La Vanguardia», 26 de gener. 

Convocatòria pública per a un concurs, premiat amb 250 pta!, al dibuix que guanyi la representació de la marca de fàbrica dels laboratoris del doctor Morelló. Amb dos accèssits de 50 pta cadascun. Prova de la bona marxa de la casa, de l'acceptació del producte i de com es cuidava i desitjava continuar cuidant la venda mitjançant una imatge o logo artístic. Al jurat, entre dos altres membres, en Santiago Rusiñol. 
Any 1909. Pastilles Morelló.
«El Poble Català», 5 de maig. 

L'anunci a la portada del diari, just a sota de la capçalera, el lloc més destacat i valuós (i car per a la publicitat) segons moda del moment.
1910 ca. Pastilles Morelló.
Revista «Cu-cut».

Anunci, en català, de començament de segle XX, entre 1902 i 1912, anys de publicació del famós setmanari satíric barceloní.
1915. Pastilles Morelló.
L'agenda d'aquell any amb el logo de la casa: oli en un llum. «Preparadas todas con productos puros garantidos».
1926. Pastilles Morelló.
Petita agenda de propaganda. Les campanyes publicitàries esdevenen multiformats: premsa, cartells, agendes... La competència en el sector era dura, però segurament els guanys més que notables. Podríem ben bé afirmar que les pastilles mentolades eren molt i molt populars. 
1926. Pastilles Morelló.
Diverses pàgines de les petites agendes, que s'aprofitaven per a les explicacions d'apotecari sobre els beneficies de les pastilletes i altres productes dels Laboratoris Morelló. Ara les farmàcies van abandonant les fórmules magistrals pròpies per esdevindre simples supermercats de les multinacionals. Però cent anys enrere i fins ben entrada la segona meitat del segle passat, un bon apotecari sabia barrejar els principis actius, i despatxar ungüents i altres productes propis. 
Anys 1920. Pastilles Morelló.
Sempre en el castellà obligat per la imposició política colonial de l'època sobre el nostre país, les pastilles s'anunciaven «contra resfriados, tos, catarros, asma, bronquitis, gripe, ronquera, abcesos pulmonares, etc.» i aclaria que l'ús podia ésser il·limitat, car no contenien narcòtics. 
Anys 1920. Pastilles Morelló.
Les medalles internacionals guanyades per les pastilles «pallareses». Llàstima que mai no se'ls ocorregués de relacionar-ne les propietats medicinals amb el clima o productes pallaresos, com p.ex. feien les pastilles dels Alps, com les Ricola suïsses. 
1929. Pastilles Morelló.
Anunci al diari espanyol ABC, segons el qual «los médicos más eminentes según podemos demostrar, han formulado y remoendado con crecientes éxitos para las afeccions de las vías respiratorias». S'hi explica que «obran por inhalación antiséptica y balsámica al disolverse en la boca. No contienen narcóticos ni anestésicos. Pueden usarlas hasta los niños y personas de edad avanzada».

El preu de la capseta era de 2 pta. de l'època, que sense ésser desorbitat no era a l'abast de tothom. La promoció del moment incloïa, veritat o no, el repartiment gratuït de fins a un milió de capsetes «para que todo el mundo pueda conocer estas inimitables pastillas». 
Anys 1920. Pastilles Morelló.
L'envàs en forma de capseta rodona, que provenia de la tradició vuitcentesca del consum de rapè o tabac mòlt inhalat. Les recomanacions no s'estaven de re: «dos o tres pastillas cada hora»!
1929. Pastilles Morelló.
L'anunci diu que eren receptades d'eminències mèdiques durant més de 50 anys, cosa que ens portaria a una data de creació anterior al 1880, amb una edat de poc més de vint anys per al doctor. Sembla, doncs, més aviat un reclam publicitari que no pas una data factible. 
Anys 1910-1920. Pastilles Morelló.
Un retrat del famós doctor pallarès i de la fonda familiar a Esterri, davant la creu de terme. 
Anys 1920. Pastilles Morelló.
La perseverant campanya publicitària del producte balsàmic. 
Anys 1930. Pastilles Morelló.
L'edifici construït a Esterri amb l'herència del doctor per la fundació, destinat primigèniament a l'atenció dels desvalguts. 


20180320

[1817] Catalunya sota les aigües, 1907 (iii): el Baix Llobregat

1907. Sabadell (el Vallès Occidental),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.

  Al Camp d'Esports, carreres de cintes amb bicicleta a benefici dels damnificats per les inundacions. El camp de la Vella Creu Alta havia estat inaugurat feia un any i disposava d'un velòdrom de terra al voltant de camp de futbol, protegir per una tanca exterior, on veiem el públic assistent. 
1907. El Prat de Llobregay i Cornellà (el Baix Llobregat),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 229, 20 d'octubre.
Foto: Thomas.

 Diverses imatges de les poblacions del Prat i de Cornellà amb les destrosses provocades per les aigües desbordades. 
1907. L'Hospitalet de Llobregat (el Baix Llobregat),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.

 Impressionant imatge a dues pàgines de l'horta del Pla del Llobregat just a la desembocadura, amb el far just a tocar del mar, ran de platja. 
1907. L'Hospitalet de Llobregat (el Baix Llobregat),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.

Detall dels masos tots plens de llots en baixar el nivell de l'aigua. Al fons, l'antic far del Llobregat a començament del segle XX.
1907. L'Hospitalet de Llobregat (el Baix Llobregat),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.

Les hortes cobertes d'aigua i els masos i granges aïllats.
1907. El Prat de Llobregat (el Baix Llobregat),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.

Foto: Thomas.
Un carrer del Prat i els afores de la població amb el Llobregat fora mida.
1907. Sant Joan Despí (el Baix Llobregat),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.

Foto: Thomas.
La marca dels dos pams d'alçada de l'aigua a la paret de les cases.
1907. Cornellà (el Baix Llobregat),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 232, 10 de novembre.

Foto: Thomas.
Imatges de Cornellà sota l'aigua.
1907. Sant Vicenç dels Horts (el Baix Llobregat),
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 231, 3 de novembre.
Foto: Thomas.

El rei (espanyol) d'aquella època colonial de principi de segle XX recorrent el Pont dels Condals, del qual l'avinguda s'endugué dos pilans.