Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1900-10. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1900-10. Mostrar tots els missatges

20180223

[1807] Un Borbó amb l'aigua al coll al riu Llobregós

1907. El Pont del Bregós o Llobregós (la Noguera d'Urgell).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.

El pont sobre el riu Bergós o Llobregós, poc més avall de Ponts en direcció a Artesa de Segre, amb el talús meridional destruït per la força de l'aigua. Al fons, la palanca de fusta habilitada com a pas provisional: «En segon terme, es veu el pont de fusta per on passà el Quefe de l'Estat durant sa visita als llocs perjudicats per les inundacions».

1907. El Pont del Bregós o Llobregós (la Noguera d'Urgell).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.

Detall del pont malparat després de la riuada. Les tartanes s'amunteguen aturades al costat de la palanca. Per aquesta palanca creuà el jove rei (espanyol) Alfons XIII de visita a les comaques afectades per la gran riuada d'aquell any. Segons les cròniques del moment, la palanca cedí en algun punt i sa majestat del nostre veí Estat colonial acabà ben xop a dins de l'aigua.
1907. Riuada. Pas del Borbó Alfons XIII per terres lleidatanes.
«ABC», 21 d'octubre.

Tot i havent avisat el rei del mal estat de les carreteres, «él ha insistido a llevar a cabo la expedición». Això va fer que la gent dels pobles del ferrocarril, a Calat, Cervera, Bellpuig i fins i tot Lleida, que esperaven el pas del rei amb el tren per les estacions, no poguessin veure'l perquè havia decidit fer aquella marrada amb cotxe per resseguir els llocs afectats. Un cop avisada del fet, «la gente, defraudada en sus esperanzas, se retiraba silenciosamente».

Arribats a Ponts i només posats en marxa, «como se temía, D. Alfonso, el Presidente y las demas personas del séquito Real se han visto obligados a detenerse a la salida del pueblo de Ponts por haberse atascado el automóvil al pasar el puente provisional sobre el río Segre». L'explicació confon el riu Bregós pel Segre. Més avall, la informació és més acurada: «Entre Artesa y Ponts hubo un pequeño incidente desagradable. Un pequeño puente provisional, que se había tendido sobre el río Bregós, se hundió la paso del automóvil, cayendo D. Alfonso al agua. Afortunadamente, todo se redujo a un ligero baño, sin consecuencias».

El President del Govern (espanyol), Sr. Antoni Maura, d'origen mallorquí, anava al darrere del reial bòlid i ja no pogué creuar: «Por fin, después de muchos tanteos, se logró hallar un vado y pasar a la otra orilla». El Rei va visitar Torà, Ponts i Balaguer. Als dos primers pobles «pasó el automóvil por la calle Principal, que estaba iluminada con faroles a la veneciana de los colores nacionales y decorada con gallardetes y banderas». Vol dir nacionals espanyols. A Balaguer, va visitar la municipalitat on fou rebut de les autoritats locals.

Alfons XIII no arribaria a Lleida fins a les 10 de la nit d'aquell dia 20, «dirigiéndose directamente a la estación». 
1907. Riauda. Pas del Borbó Alfons XIII per terres lleidatanes.
«La Vanguardia», 21 d'octubre.

La crònica dels fets apareguda al diari barceloní explica també que a les estacions de pas del tren reial, «numeroso gentío ha aclamado al monarca, quedando desilusionado al enterarse que éste no iba en el tren».

Sobre l'accident a la sortida de Ponts, s'hi escriu que «al pasar por el puente provisional construído en la noche anterior, hundiéronse las tablas, quedando atascados los carruajes». Aquell dia, finalment, el Rei (espanyol) arriba a Lleida passats dos quarts d'onze de la nit. A l'estació, l'esperaven l'alcalde Costa, el bisbe Ruano, «demás autoridades e inmenso público». El rei es dirigí cap a Tarragona en tren per poder retornar a la metròpoli, ja que la línia de Saragossa, dita «del Norte» estava tallada pels aiguats.

La notícia del Borbó a l'aigua s'expandia amb gran rapidesa i tothom n'estava àvid de detalls. «Cuando se atascó el automóvil, acudieron los vecinos, trabajando con cuerdas para sacar el vehículo del atolladero». És clar que, «el Rey les ayudaba, animoso, en los trabajos», perquè ja sabem com són de treballadors els Borbons quan es tracta de Catalunya: s'hi esforcen al 155%.

20180213

[1803] L'antic pont de Bassella a la Ribera Salada, 1907

1914. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
Foto: Francesc Xavier Parés i Bartra (1875-1955).
Gairebé ja allà on la Ribera Salada s'aboca al Segre, el pont de Bassella permetia des de feia pocs anys que la carretera que pujava a la Seu des de Lleida i des de Calaf travessés la vall. Fins a aquell moment, només el vell pont romànic d'Ogern, que no admetia el pas de carros, deixava creuar el riu sense mullar-se. 

Però heus ací que la monumental riuada de 1907, recordada a molts indrets del país, se'n va endur tres arcades, d'aquell ferreny pont aixecat a Bassella. El pas, doncs, restà tallat. S'hi construí una palanca o passera de fusta, d'arcada a arcada, a l'espera dels pressupostos estatals (espanyols) que en permetessin la reconstrucció.
1914. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
Bassella, l'Alt Urgell.
La imatge mostra com, set anys després de la magna avinguda de la Ribera Salada, el pont encara no havia estat reconstruït. Ans al contrari, s'hi havia afegit una altra estructura, sostinguda sobre pilastres de fusta, que permetia pujar des de la llera del riu fins als dos ulls que encara aguantaven dempeus. Si el corrent ho permetia, doncs, es podia pujar a peu o potser també amb cavalleria i travessar a l'altra banda. 

El fotògraf barceloní, doctor en medicina i soci del CEC des del 1906, les activitats del qual retratà sovint, residí des del 1904 per mor de son primer matrimoni a la Casa de les Punxes.
1918. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
«De Barcelona a la Seu», J. Morató a «La Veu de Catalunya», 19 de juliol.
Ressenya d'un viatge a la Seu d'Urgell des de Barcelona, o sigui, per Calaf i Ponts en aquells temps d'ara fa cent anys, amb motiu d'acompanyar un jove diputat a Corts (espanyoles) al seu districte electoral: «Per trobar-nos en ple segle XX, és massa lluny, tanmateix, la bella població muntanyenca». Calia tot un dia de camí, en aquells anys amb l'agreujant de la manca del pont de Bassella, cosa que convertia el viatge en tota una peripècia.

El viatge comença en tren, de Barcelona a Calaf, sense preferències de classe: «tothom sap què cosa és viatjar en un tren mixt per la línia del Nord. No insistim». Allà han de prendre transport públic, un cotxe de línia, perquè «les notícies que hi ha de l'estat de la carretera i de l'engruiximent dels rius per pluges recents, fan impossible el viatge en automòbil particular».

A migdia, ja són a Ponts. Males notícies del pas de Bassella. «Un altre auto de la companyia espera els passatgers a l'altra banda de la Riera». El cas és que «la Riera Salada ha vingut grossa i ni l'automòbil públic la pot passar». Suposem, doncs, que s'hi passava gualejant en temps de poca aigua. Perquè les estructures de fusta que el pont tenia muntades només eren aptes per a vianants i animals.

La confiança d'almenys passar com a vianants fins a l'altre costat aviat també s'esvaeix: «Qui sap on és la palanca. L'aigua se l'ha enduta». Com s'ho farien, doncs, per passar a l'altre costat. Prou deductiu: allà hi «trobaran uns homes que els passaran a coll, si a vostès no els espanta la rierada».

L'autor fa una molt fidel descripció de la brutícia vegetal que l'avinguda havia portat i havia anat acumulant als marges i als arenys de la Ribera. A la fi, «ens apareix amb tota la seva nuesa la ignomínia del pont de la Riera Salada en el lloc de Bassella... A cada banda del riera hi ha construïts els muntants de pedra, i al mig de la corrent s'aixequen les pilastres esperant el pont que substitueixi el que va endur-se'n l'aigua l'any 1907».

Això era, i cent anys després continua essent l'Estat (borbònic i espanyol) que no ens fa ni ens deixa fer: «fa, doncs, onze anys que en  una carretera de l'Estat manca un pont essencialíssim que afecta tres o quatre comarques i innombrables pobles. Es feren les pilastres, es feren els muntants i fou esgotada la consignació. I així restà l'obra, i així resta encara avui dia». Hi ha maneres de fer i actituds que només remeiarem, tard o d'hora, amb xarop republicà.



1907. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.

La força de l'aigua esquerdà el segon arc de la banda meridional. L'estructura restà tan malmesa que calgué enderrocar-lo juntament amb l'anterior i posterior, de manera que «el transbord de mercaderies i passatgers ha de fer-se amb grans perills a collibè». Després s'hi farien les palanques de fusta per permetre un pas una mica més segur.

L'autor de l'article anterior certifica aquest pas a força de braços de macips encara l'any 1918: «Així que estopa l'auto a la vora del riu, ens enronda una colla d'homes cepats i fornits, oferint-nos llurs serveis per passar-nos a l'altra banda». Una senyora malalta i grossa és passada a cadireta de braços de dos d'aquests xicotots. La travessa, amb l'aigua fins a la cintura, és seguida amb suspens des de la vora. «Mentrestant, uns altres viatgers s'han confiat a un carro i el carreter els porta riu amunt, cercant el pas menys perillós». Cost del servei, tres pessetes per viatger.

Fins a la Seu, encara resta el paorós pas pel congost d'Oliana, com si fos «l'entrada de l'Infern del Dant», i «la sensació que l'abim ens engolirà ens és renovada a cada moment». D'allà per amunt, per Organyà i Castellciutat, la pujada ja és més pacífica. Des d'ací, «la fresca delitosa d'una bella miranda que domina el pla de la Seu, ens compensa de totes les fadigues del viatge».
2017. El Pont de Bassella, la Ribera Salada (l'Alt Urgell).
La construcció del pantà de Rialb ha provocat el canvi de traçat de la ruta tradicional, i el vell pont de Bassella ha quedat en desús, colgat d'aigua durant part de l'any. Quan el nivell és molt baix, encara pot creuar-se tot i que com més temps passa més perillós és. Des del pont nou de la C-14, veiem un filet dibuixat de costat a costat just a la superfície de l'aigua: és el vell pont, que queda submergit quan el pantà és del tot ple.
1907. El Pont del Llobregós, de Torà a Calaf (la Segarra).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.

La carretera de Calaf a Ponts hagué de patir un altre contratemps, l'esfondrament del terraplè adjacent a l'única arcada del petit riuet dit de Bergós o Llobregós, a mig camí entre Calaf i Torà.
1907. El Canal d'Urgell, Ponts (la Noguera d'Urgell).
«La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.

La presa del Canal d'Urgell a Ponts, des d'on es deriva l'aigua del Segre, va quedar destruïda per l'aiguat del 1907.  Aigües avall, la ciutat de Lleida patiria la primera gran riuada del segle XX, llavors amb un riu encara sense pantans. A Ponts, el Segre va superar l'alçada assolida en la darrera gran avinguda del 1873.
1907. El Canal d'Urgell, Ponts (la Noguera d'Urgell).
 «La Ilustració Catalana», núm. 233, 17 de novembre.
Foto: Josep Claverol.

La força irresistible de l'aigua s'endú tot el que troba, i fa el corrent encara més perillós en topar contra rescloses i ponts. Diria que al fons s'hi divisa la primera casa de comportes del canal, en una imatge presa des del costat oposat a les comportes. 

20180116

[1791] Geologia del Montsec, 1918

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Article de l'eminent enginyer de mines, geòleg, president del CEC i de l'Ateneu Barcelonès a la revista de l'Observatori de l'Ebre, editada setmanalment a Tortosa, en què descriu la característica formació en plecs de la serralada. 


La geologia ha avançat molt durant aquests cents anys que han passat des de l'article, que ha quedat desfasat, però té l'encant de recordar-nos els orígens, de presentar un tall geològic espectacular i d'identificar, descriure i datar amb exactitud les diferents capes sedimentàries.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Les Roques de la Pertusa, al peu del Montsec a la Noguera Ribagorçana. Dins el cercle, les formes montserratines en el conglomerat oligocènic de Pessonada.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

«Paso de Bonremey», entre el Montsec d'Àger i el d'Aragó a la Noguera Ribagorçana. Llavors només hi existia el pas inferior, que no s'inundava perquè el pantà no hi era. 

La variació del nom del congost ribagorçà encara era viva ara fa cent anys: de Bon-remei a Mont-rebei hi ha només el canvi o metàtasi de les bilabials, la b per la m.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

A la Noguera Pallaresa, el congost de Terradets. La foto, probablement del mateix autor (que deixà nombroses primeres imatges dels llocs que recorregué) és segurament uns quants anys més antiga, i s'hi observa el vell pont medieval trencat per alguna riuada passada, amb la passera de fusta que connectava tots dos costats, el de Camarasa, al sud i a la dreta, i el septentrional de Castell de Mur. Aquells anys, des de 1912, la Canadenca havia obert la carretera per permetre el pas de la maquinària del pantà de Sant Antoni.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Esquema del tall geològic del Montsec, des d'Isona a Alòs, on s'hi dibuixa la direcció dels plecs, la falla de Vilanova de Meià, i els diversos tipus de roca segons l'època geològica a què pertanyen.
Hi observem que el nom del Mirapallars solia ésser més complet, i atès que també és talaia urgellenca hi és anomenat «de Mirapallars i Urgell».

«El Montsec presenta en toda su longitud  hacia la mitad de su altura un ancho escalón... ¿A qué se debe esta notable forma?» S'aprecia ben bé a l'esquema, el queixal i esgraó que es formà a la serralada a una alçada considerable, fruit del trencament de la part més alta dels estrats elevats.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Confessa l'autor que «desde las primeras de mis excursiones, me llamó vivamente la constancia de su form, la regularidad de su constitución geológica  y el orden en que se suceden en ella varias diversas edades de la historia de la tierra».

Remet a la etimologia del topònim donada per Eladi Vila i Cuñer (1902), segons el qual el nom de Montsec vindria del llatí MONS SECTUS, és a dir, mont seccionat o tallat. Coromines no recollirà aquesta possibilitat i apostarà per l'etimologia popular evident: «S'explica perquè són muntanyes seques relativament i de poca vegetació, en relació evidentment amb altres serres veïnes de vegetació molt més abundant». La interpretació geològica sembla interessant. Caldrà que sigui ratificada per testimonis documentals que els experts hauran d'aportar.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

La formació geològica de la serra és descrita així: «Sencillísimo es a todas luces el proceso operado en la sierra de Montsec. Cuando el mar numulítico había cubierto con sus sedimentos toda esta comarca, prodújose por un empuje venido del S, un fuerte pliegue longitudinal dirigido de E a W: levantáronse los estratos triásicos, jurásicos, cretácicos y numulíticos, hasta una altura mucho mayor de la que hoy muestra la sierra: rompiéronse en la línea de mayor flexión, y prodújose la caída de toda la porción meridional, quedando la septentrional en la posición adquirida».

Per això, «una larga falla de 50 km. de largo dejó descubiertos los rotos estratos de todas las hiladas que integran el Montsec, y por este formidable descenso del ala meridional, resultó que sus bancos más elevados, que datan de la época numulítica, se pusieron, en el fondo del valle, en contacto con las hiladas triásicas, que son las más bajas y las más antiguas del macizo en el ala del N.»
Continua l'autor: «Pero, ¿y de qué tiempos data la aparición del Montsec?... Dícenos esto que el Montsec se hallaba leavantado cuando este grueso manto de conglomerados se depositó, y como ya sabemos que esta formación tumultuosa data del levantamiento del Pirineo, es consecuencia lògica que el Montsec y el Pirineo sean contemporáneos».

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
Fòssil marí trobat a la serralada.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).

Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
L'autor situa al període miocènic l'obertura dels dos grans congostos: «Corren de N a S el Noguera Pallaresa y el Ribagorzana, que cortan la Sierra en tres trozos desiguales. Los dos agrestes y congostos pasos que con los nombres de Terradets i Pas de Bonremey, semejan formidables tajos dados al macizo, y muestran aun junto al cauce, en prueba de la importància del cataclismo sufrido, grandes fragmentos de montaña desprendidos de la mitad superior».

Afegeix: «Pero el principal interès que tiene para el geólogo la sierra del Montsec estriba en la sucesión de sus capes, que dan espléndidas muestras de la riqueza de las antigues faunas  marines y lacustres», i constitueixen un ric jaciment de fòssils de diferents estrats geològics per a l'estudiós.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Fòssil de vegetal.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).

Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).  
Fòssil de granota.
1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC). 

Com explica l'autor, els estrats que a les planes són dipositats a grans profunditats, als grans accidents tectònics com ara la serralada del Montsec resten a la vista dels estudiosos.

20171223

[1785] La construcció de la primera Banqueta de Blondel

1920 ca. Lleida. La Banqueta de Blondel.
Els carros deixen trilles sobre el fang de la primitiva Banqueta davant de la Plaça de Sant Francesc, amb la nova i modernista Casa Melcior (1910) ja construïda i, al fons, el nou pont del 1911. La Banqueta substituí, des de l'enderrocament de la muralla, al carrer Major com a camí ral o carretera, la futura N-II. Els arbres hi foren plantats en la dècada del 1860 o poc més tard.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Al maig 1787, el marquès i mariscal Lluís de Blondel pren possessió de la plaça de governador (espanyol) de la ciutat, sota el règim borbònic (espanyol) de Carles III, que moriria l'any següent. El seu mandat, doncs, transcorregué durant el regnat de Carles IV.

El despotisme il·lustrat, propi de l'Europa del moment, va fer que es preocupés per la transformació urbana de la ciutat. Per la qual sempre ha sigut recordat amb amabilitat i admiració fins i tot pels historiadors posteriors: «...tanta fue su iniciativa, constancia y actividad, que en los ocho años que desempeñó el mando, logró cambiar por completo el aspecto y las condiciones higiénicas de la ciudad».
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
El Marquès de Blondel s'afanyà a la construcció del dipòsit del Pla de l'Aigua: «...pues si bien es cierto que cuando tomó posesión del cargo el General, se hallaba ya empezada la excavación del terreno para construir dicho depósito, no lo es menos que a su celo y actividad debemos aquella importantísima mejora».

Es proposà la millora del clavegueram, de l'empedrat de carrers, de l'embelliment de façanes i de la numeració de cases amb rajoleta. Feu urbanitzar el Pla dels Gramàtics, l'antiga esplanada a on donaven les principals escoles de l'antiga universitat lleidatana, i que pot ésser considerat com el primer campus de la ciutat i dels Països Catalans. 

També impulsà la construcció de l'Hostal de Sant Lluís, «famoso en aquel tiempo por ser el más cómodo y capaz que había en todo el tránsito de Madrid a Barcelona», a la plaça on anys a vindre s'hi aixecarà el mercat i a on ara hi ha l'estació d'autobusos encara. La casa es feu famosa per esdevindre punt de trobada dels liberals de la ciutat, opositors de Ferran VII. 

Més encara: organitzà i coordinà la construcció de la casa hospici del Sant Esperit (actualment edifici de la Diputació), a la qual destinà l'herència de 300.000 rals deixada a la ciutat pel governador californià Gaspar de Portolà, retirat i mort a la ciutat aquell 1787 i enterrat a l'església de Sant Francesc d'Assís, avui de Sant Pere, a la plaça que encara serva el nom de Sant Francesc. 

«Pero la obra predilecta de Blondel, a la que dedicó en primer término todas sus energías y actividades, fue la carretera-arrecife que lleva su nombre, obra sin duda la más importante que se ha construido aquí en todos tiempos, no solo por lo que es... sino por las condiciones especiales en que se hizo». En honor a això, aquest nou carrer o passeig portarà per sempre més el seu nom.
Lleida. Lluís de Blondel de Drouhot i Dàvalos
Hainaut, 1728 — Palma, Mallorca, 1797.

Primer titular del marquesat de Blondel de l'Estany i mariscal de camp de l’exèrcit (espanyol). Fou corregidor de la nostra capital entre 1787 i 1794, que es retirà ja emmalaltit. Set anys de profunda transformació urbana i de mentalitat de la classe dirigent local sota el seu exemple i dedicació al càrrec com a autèntic il·lustrat de les acaballes de l'Antic Règim. El seu origen francès, de la Valònia posteriorment belga, degué contribuir a aquesta diferent mirada que mostrà sobre els afers públics.

El bust representa l'il·lustrat marquès (que mai no aprengué la llengua del país), col·locat  davant a la banda de dalt dels porxos de la Plaça de la Paeria, al costat de la Plaça Sant Joan. Des d'allà, una mica elevat, veu passar cada dia milers de lleidatans apressats pel consumisme exacerbat, que ni tan sols el veuen, i si ho fan, ni tan sols s'hi fixen. Allà hi hagué el Pilar del General, on hi havia una argolla on eren lligats i exhibits els delinqüents.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Un dels més grans problemes de la ciutat eren les inundacions recurrents que les avingudes del Segre provocaven als carrers baixos de vora el riu, posem de la Paeria en avall, quan el terreny va baixant fins a l'Hospital de Santa Maria. «Para conjurar este peligro», els paers de la ciutat «intentaron varias veces, durante los siglos XVI, XVII y XVIII, 'fer antepit [ampit o talús] en la vora del riu per salvar la ciutat», según se lee en los diferentes libros de actas de la Paeria».

La ciutat només disposava del vell pont de pedra, i la carretera principal entrava per l'Arc del Pont dins la ciutat, i carrer Major i carrer Sant Antoni avall sortia per la porta oest de la muralla. Això omplia de pols i de fang, de soroll de carruatges i bestiar tota aquesta artèria principal de la ciutat, «siendo molesto y peligroso su tránsito por ellas, e imposibles los empedrados y el establecimiento de comercios e industrias». El discurs del governador a les autoritats locals, quinze dies després de la presa de possessió, deixa ben clars els objectius de l'obra. El Marquès, que -si no recordo malament-, tenia el seu palau al carrer Major, havent-se adonat del greu problema, hi posava una unça d'or de la butxaca per a l'inici del projecte.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
Calgué reunir els 257 propietaris del veïnat per explicar-los el projecte. Malgrat que molts ciutadans benestants se subscrigueren a l'obra amb fons propis, tothom temia que una obra d'aquesta magnitud quedés avortada per manca de capital. El mestre d'obra (paleta, o constructor com diríem ara) Marià Biscarri s'oferí a portar la direcció de les obres de franc. El projecte fou encarregat a l'enginyer militar de l'exèrcit ocupant (espanyol) des de 1707. Un cop redactat el projecte, estimat al voltant dels 25.000 rals, calgué l'aprovació reial (de Madrid). Es volia aconseguir l'alineació dels edificis del carrer Major que donaven a la façana fluvial, molt irregular des de segles enrere, i la construcció del mur de contenció de les furioses aigües del Segre, i reomplir tot aquest espai per encabir-hi el pas de la carretera.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
La pedra del mur de contenció fou extreta de la pedrera de Gardeny, «para construir el primer trozo de muralla de la nueva carretera, comprendido desde San Antonio al Portal de la Barca». Aquest embarcador era situat davant la Plaça sant Francesc, i hi fou construït al 1507 per causa de l'avinguda del Segre del 19 de maig que tombà un pilar i dos ulls del pont. «Para restablecer comunicación con la orilla opuesta, ínterin durase el arreglo, se colocó una barca frente a la casa del actual señor Pereña». Al 1641, durant la Guerra dels Segadors contra els monarques hispans, «para no dejar al enemigo, en aquellos tiempos de turbulencias, ningún punto de la ciudad abierto, se construyó al extremo inferior de dicha rampa [de l'embarcador], un portal que se cerraba durante la noche». El portal desaparegué amb la construcció de la Banqueta. 

Per anar finançant aquesta superba obra, entre altres aportacions, el governador aconseguí la cessió dels impostos del peatge recaptats al pont lleidatà.
1900 ca. Lleida. La Banqueta de Blondel.
Imatge de Victorià Muñoz, uns dels pioners de la fotografia lleidatana. Les fotos les preparava per a les edicions de la casa espanyola Hauser y Menet. Hi veiem la Banqueta urbanitzada de després de la caiguda de les muralles davant mateix de la Paeria, encara amb l'antiga façana.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
A començament del 1787, s'instaura un treball a jova entre tots els veïns durant els dies festius fins a migdia, o dos rals de paga a canvi per als qui no volguessin treballar-hi personalment. Aquella tardor el Segre tornà a desbordar-se al pas per la ciutat, «que subió 20 palmos y se extendió un cuarto de legua, inundando todas las casas inmediatas y causando graves daños a la obra».

Conclòs aquell pany murallat a final del 1789, calgué ordenar als veïns de la ciutat que hi aboquessin totes les enrunes «para poder rellenar el espacio que quedaba entre las casas y la nueva pared, logrando por último ver terminado el primer trozo de carretera el de 1º de Agosto de 1790». Immediatament el trànsit rodat -de carros- hi fou desviat entre la porta de Sant Antoni i la plaça Sant Francesc, de manera que començà la construcció de clavegueram i empedrat als carrers de Sant Antoni i Major, tot passant per davant la catedral i l'Hospital, igual que s'havia ja fet als del Carme i Cavallers.
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Durant segles les aigües del Segre topaven, i sobreeixien, amb les cases del carrer Major, que feien de muralla davant el riu. El mur de la primera Banqueta de Blondel començava a allunyar el Segre d'aquelles antigues parets, en un esforç recurrent de la ciutat fins als inicis de la segona meitat del segle XX, en la primera postguerra, quan s'arribarà a la màxima expansió i estabilització de l'amplària tal i com avui la coneixem.

La imatge permet de veure l'estreta carretera que conformava la Banqueta, per al pas dels carros, que ja no calia que entressin al carrer Major per l'Arc del Pont. La Banqueta fou, doncs, la primera ronda de circumval·lació exterior de la ciutat. Dos segles després, amb l'autovia al Nord i la LL-11 al sud, l'expulsió del trànsit de pas cap als afores de la ciutat serà una altra de les constants viàries fins a l'actualitat.
Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La Banqueta tota rectilínia davant la Paeria. La imatge podria correspondre a les obres de millora i ampliació de la Banqueta efectuades a començament dels anys 1920, que la convertiren en un passeig més ample i enjardinat a la part més ampla, davant carrer Cavallers i el nou carrer d'eixample que anava creixent per darrere de l'Hospital, on s'hi instal·laren el teatre Viñes i el Liceu Escolar.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
La petició al Rei (espanyol) d'una nova destinació de part del Marquès feu saltar totes les alarmes entre les autoritats locals, que demanaren fervorosament que el militar il·lustrat es quedés a la ciutat. Restava acabar l'obra des de la Plaça Sant Francesc fins a l'Arc del Pont. Es tractava del tram més complicat, perquè calia encegar el primer ull a tocar del portal d'entrada a la ciutat i eixamplar-lo amb un nou arc per la banda de Cappont, perquè no es perdés capacitat d'empassar-se aigua durant les gran avingudes. 

Per tal de no patir de les penúries econòmiques experimentades durant la construcció del primer tram de Banqueta, decidí d'adjudicar l'obra a una companyia solvent, executable a quatre anys, «con la sola condición que se le dejase cobrar íntegro por espacio de nueve, el peage del mismo puente».
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
L'obra d'aquest segon tram de Banqueta començà al gener de 1791, entre els elogis i gratitud dels paers i ciutadans. Aquell febrer, Blondel era nomenat tinent general de l'exèrcit ocupant, i «se le concedió continuar de gobernador, hasta dejar terminadas las importantes obras de la nueva carretera-arrecife y arreglo del puente».

A l'agost de 1793 s'acabà el nou arc de la part de Cappont «y la muralla de la media luna, y se procedió enseguida a tapar el primero inmediato a la ciudad». Els treballs en dies festius provocaren certa tibantor amb el bisbe Torres, amb el qual ja se les havien tingut feia un parell d'anys per causa del pitram de les sirenes de la font de la Plaça Sant Joan.

Entre final d'aquell any i començament del 1794, la salut del governador militar esdevingué precària, cosa que l'obligà a sol·licitar un trasllat «no permitiéndole su salud soportar por más tiempo el clima de Lérida». El retir li fou concedit a final del mes de maig amb una pensió de 45.000 rals a l'any.
1873. El governador Lluís de Blondel. La Banqueta lleidatana.
«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos»
de Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Carruez (Llegat Romà-Sol, UdL).
El dia primer de juny de 1794 s'acabaren les obres del pont, i quinze dies després el governador Blondel abandonava la ciutat. Una gran comitiva ciutadana, amb les autoritats al capdavant i «vecinos de todas las clases de la ciudad», l'acompanyaren en el camí cap a Barcelona fins ben bé mitja hora lluny de la ciutat. El Senyor General, Don Lluís, els encomanà d'acabar la carretera des del pont fins a la barca. 

Però és clar: «A pesar de esta recomendación y de lo mucho que interesaba a la ciudad terminar cuanto antes tan importantísima obra», encara passaren tres anys i mig. Entre el juny i desembre de 1797 s'emprengué la resolució definitiva d'aquest tercer tram de la primitiva Banqueta, just per davant de l'edifici de la Paeria.
Anys 1910. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La Banqueta primitiva, molt estreta davant la Paeria. D'allà fins al pont, no hi havia cap arbre, que arribarien amb l'ampliació. Llavors els pisos eren tots habitats, i a les fotografies sempre llueixen els llançols eixugant-se als balcons i galeries, a l'escalf del vent i del sol lleidatans.
1876. La Banqueta de Blondel, Lleida.
L'incendi del primer teatre lleidatà, a l'antic edifici del Convent dels Agustins al carrer Major. El solar s'obriria al riu i avui connecta Blondel amb el Carrer Cavallers, que durant segles només desembocava a la Capella del Peu del Romer. A l'esquerra, l'edifici del terrat i les portalades, esdevindrà un taller d'automòbils a les primeres dècades del segle XX, com s'aprecia a les imatge de l'època.

El dibuix és, doncs, prou realista. La Banqueta s'eixamplava en aquesta zona, i disposava d'arbrat. Al fons, el pont vell, rectilini en lloc dels arcs de pedra corbats de la banda de Cappont. En aquests anys, una riuada s'endugué els dos ulls de vora la ciutat i calgué refer el pont amb una passarel·la de fusta. Al mig del pont, encara s'hi veu l'antiga caseta de peatge. 
Anys 1910-20. La Banqueta de Blondel, Lleida.
La Banqueta fou continuada cap a l'altra banda del pont, en direcció a la nova Rambla de Ferran. S'anà reomplint el terreny i s'hi guanyà una plaça, dita de Cabrinetty, on després de la guerra s'hi aixecaria l'edifici del Gobierno Civil (espanyol) a la ciutat. Actualment, d'aquest tros de Rambla entre el pont i la de Ferran, se'n diu Rambla de Francesc Macià.  Fixeu-vos que els llançols sempre emblanquien les façanes estesos al ventet del riu.