Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1900-10. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1900-10. Mostrar tots els missatges

20200404

[2113] La Festa Major cerverina del Sant Crist, 1865

1916. Església de Sant Antoni de Cervera (la Segarra).
Postal circulada aquell any, editada de Josep Claverol de la Seu d'Urgell, amb la façana de l'antiga església abarrocada de 1787, en l'espai que des del segle XIII havien ocupat la casa i hospital dels antonians a la ciutat.
1865. La Festa Major del Sant Crist de Cervera.
«El Ilerdense», Lleida, de 24 de setembre (FPIEI).

Programa d'actes de la festa major gran de Cervera, en honor de son patró. Aquell any va perllongar-se per tres dies, plens d'actes religiosos. Els temps, tot i que poc abans de la revolució liberal i republicana de 1868, així ho manaven. Començava amb la tradicional ventada de campanes a l'hora angèlica de migdia, i una magna cercavila, amb dos bandes musicals i grups de balls populars «dels arcs, bastons i pastorets».

A la tarda, solemnes completes a tota orquestra, cal creure que a la capella de Sant Antoni. La mateixa orquestra que faria altre cop cercavila «ejecutando aires marciales» després de la missa.

El segon dia de la festa tornava a començar, però en apuntar el sol, amb gran repic de campanes de totes les esglésies de la població. Misses tot el sant matí, altre cop orquestrades i amb sermó panegíric amb capellà barceloní convidat. Tarda amb més actes religiosos. En arribat el vespre, a les vuit, «el conocido y aplaudido pirotécnico de esta Ciudad, D. Francisco Colomines, disparará un hermoso y variado castillo de fuegos artificiales, en el que se presentarán piezas de gran novedad y sorprendente efecto». Tot i que no hi ha menció a la tradicional Tronada, una de les més antigues del país, documentada ja al segle XVII, i que potser passà temporades de prohibició o poc interès. No és descartable que anés inclosa dins els efectes pirotècnics d'aquella vesprada. El ball popular posterior es feu al «espacioso y magnífico entoldado, situado en una de las plazas de la Universidad».

El darrer dia de la festa, a banda dels actes religiosos imperatius (quin adoctrinament més insuportable!), al vespre una altra cercavila amb música i balls pels carrers principals, «habiendo a las diez baile público en el magnífico entoldado». El ball de societat, ço és, de la classe social amb més possibles de la població, i que no es volia barrejar amb el populatxo, es guardava encara per a l'endemà, «en los salones del Casino»
1920 ca. Església de Sant Antoni de Cervera (la Segarra).
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (AFCEC-MdC). 
La façana de l'església ara fa cent anys. Després d'un segle, els patinets tornen a estar de moda!

1920 ca. Església de Sant Antoni de Cervera (la Segarra).
Postal de la façana de l'església del Sant Crist cerverí. 
Anys 1950. Sant Crist de l'església de Sant Antoni de Cervera (la Segarra). 
Foto: Gómez-Grau, Lleida.
La imatge del Sant Crist dins d'un templet, que no fou, doncs, destruïda durant la guerra del passat segle XX.
1908. Programa de la Festa Major del Sant Crist a Cervera.
La tapa del programa s'ornamenta amb un parell de fanals elèctrics...
1908. Programa de la Festa Major del Sant Crist a Cervera.
...perquè aquell any s'hi inaugurà l'enllumenat públic elèctric. A més, també hi hagué elevació de globus grotescos aerostàtics, una mena de globus que simulaven carotes i personatges. 


20200325

[2108] L'antiga gran fàbrica lleidatana de pebrots dolços

1902. Lleida. Fàbrica de conserves vegetals Salvador Balaguer i Cia.
«Nuevo Mundo», de 8 de gener (BDH). 
Una de les principals i més importants fàbriques lleidatanes del tombant del segle XIX al XX, fou la fàbrica de conserves de Salvador Balaguer i Cia., a la partida de Rufea. La indústria de transformació agroalimentària arribà a ser molt destacada. A banda de les Conserves Balaguer, també hi hagué altres grans fàbriques conserveres, com la d'Agelet, la de Ramon Vilalta o les Conserves La Bordeta, a més de conservers de la Rioja, a la veïna Espanya, com Cayetano Baroja o la de Fills de Trevijano, que hi produïen o hi compraven producció. Moltes continuaren funcionant després de la guerra i tot. Però desaparegueren just a l'arribada del monocultiu fruiter. No té ni cap ni peus que Lleida no hagués mantingut la indústria conservera de transformació agroalimentària com una de ses principals fonts de riquesa. Qui ho entengui, que ho expliqui. 
Anys 1900-1910. Lleida.
Fàbrica de conserves vegetals Salvador Balaguer i Cia.

Vista alçada en perspectiva de la fàbrica de Rufea, probablement a peu de l'antiga carretera de Fraga. No sé pas si hem de creure el dibuix, la façana del qual sí que es correspon amb la vista de foto. Que hi hagué màquina de vapor, de ben segur. Per això veiem una gran quantitat de fusta amuntegada a l'entrada, per al forn/s de les màquines. 


Però fins que no tinguem altres fonts documentals, seria caut a donar veracitat a tot el dibuix de la gran fàbrica. Probablement, la part davantera era la més antiga, i la posterior, qui sap, potser un projecte d'ampliació, arran de l'enriquiment sobtat de l'amo per mor de la loteria de Nadal, i que mai no es feu a causa del tancament de la fàbrica per problemes amb el canal de Pinyana.

Ara, les cinc xemeneies fumejants del dibuix són espectaculars. Les dos immenses naus laterals eren per a les naus de manipulació de la cadena de treball, moguda per la llarga corretja de transmissió que s'allargassava des de la força motriu inicial, tal com veiem en altres fàbriques d'aquell temps.
1909. Fàbrica de conserves amb màquina de vapor.
«Nuevo Mundo», 23 de desembre (BDH). 

Una nau de treball en una conservera logronyenca (Espanya), amb el treball ben organitzat en cadena, amb les línies de treball motriu elèctriques que surten de cada màquina de vapor. Hi veiem les caixes de fusta per col·locar-hi els pots. Els homes feien la feina de càrrega, i les dones la de tria de fruita i verdura. Res a envejar a les vistes d'una cadena d'envasat d'una central fruitera d'avui.

Fixem-nos en l'enorme quantitat de treballadors-es que es requerien per al funcionament en cadena en aquestes llargues naus. No sembla que la nostra fàbrica de Rufea fos d'aquestes dimensions.  
Anys 1900. Lleida.
Fàbrica de conserves vegetals Salvador Balaguer i Cia.

Sembla que el producte estrella n'era l'envasat en pots de llauna o de vidre del pebrot dolç, dit comercialment de Morroncillo, per a l'envasat del qual tenia patent durant vint anys per a l'Estat (espanyol). És probable que es tractés d'una patent francesa, i per això s'hi inclou a la propaganda, com a un indicador de prestigi i qualitat, que la indústria era «Miembro de la Academia de Inventos de París». S'hi destaca també que disposava d'aquesta tracció elèctrica de màquina per a la producció d'enllumenat i de vapor, aquest darrer necessari per a la cocció del producte elaborat. 
Anys 1900. Lleida.
Fàbrica de conserves vegetals Salvador Balaguer i Cia.
«Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida» (2010). 

Les conserves de Salvador Balaguer tenien botiga a carrer Alcalde Costa, just entrant a Lleida venint des de Rufea. L'amo tingué cert paper en la vida política i econòmica de la ciutat d'aquell tombant de segle i fou un dels renovadors de la Cambra de Comerç local. Molt sorprenent la raó del tancament precipitat de la gran fàbrica, de la qual en desconec els anys que portava de funcionament, potser més de trenta: «la incompatibilitat de l'ús industrial de l'aigua amb el regadiu dels pagesos». L'aigua de Pinyana no arribava per a tothom i, a més, potser se n'hi abocaven de residuals molt brutes i contaminades. I amb els nostres canals centenaris no s'hi juga. Ves a saber si tampoc no tenia hereus per continuar el negoci o alguna altra raó de pes que s'hi ajuntà. La quantitat de gent que degué deixar al carrer no fou poca. 
1902. L'antiga fàbrica de conserves Balaguer de Lleida.
«Nuevo Mundo», de 8 de gener (BDH). 
La raó que el diari de la capital del nostre veí Estat tragués la fàbrica lleidatana ben retratada fou que aquell Nadal de 1901, la sort del Gordo de la loteria hi anés a parar. La notícia s'escampà per la ciutat un 28 de desembre, i la gent no s'ho volia creure perquè es pensaven que era una llufa més del dia. Però sí, l'administració de loteria del Sr. Liborio Amado, ubicada al carrer Major 37, havia venut el 30.565. Atès que el sorteig es feia la vigília de Nadal, sembla que costà que la bonanova arribés a l'est peninsular.

De seguida, hom va voler saber el nom dels agraciats, com ara encara passa si fa no fa: «Son estos los operarios y dependientes de la casa Balaguer y Cia.; la cofradia de San Vicente de Paul; Mr. Bestrand Mart, comerciante de sedas; el alcalde de Vilagrassa, Sebastián Solé; el cafetero de Balaguer, Miguel Calvet; unos ganaderos de Morella que, de paso en Lérida, adquirieron un décimo... y varios industriales de Bellvís». Els treballadors de la fàbrica suspengueren la jornada de treball i festejaren com cal l'arribada atzarosa dels duros i «comenzaron a recorrer la población haciendo rudiosas demostraciones de alegría».

Però la pobra xicota treballadora a qui sons pares no deixaren adquirir-ne, de loteria, «al saber la suerte de sus compañeras ha caído gravemente enferma». I una altra a qui sí que els pares van donar-li deu rals per jugar-hi, «diéselos a su novio para tabaco». Tot plegat em sembla salsa del periodista, sense contrastar, cosa no infreqüent en el periodisme de l'època. Però una pregunta sí que m'ix amb força: què faríem cadascun de nosaltres si toqués la loteria al veí del costat i a mi no?, com ho encaixaríem?
1902. L'antiga fàbrica de conserves Balaguer de Lleida.
«Nuevo Mundo», de 8 de gener (BDH). 
L'alcalde de Vilagrassa, un dels més afortunats, cobrà 155.00o duros, una veritable barbaritat en aquells temps per dos dècims a 45 pta. La primera acció fou fer que l'agutzil passés a fer pregó pel poble que ell es feia càrrec de les hipoteques de la gent, «y pagaba cuantas deudas tuvieran éstos a fin de que en el pueblo no quede una sola persona necesitada»
1902. L'antiga fàbrica de conserves Balaguer de Lleida.
«Nuevo Mundo», de 8 de gener (BDH). 
Les imatges que acompanyen el text mostren els treballadors-es de la fàbrica. Hi veiem la cambra d'estanyar, a on es devien tancar els pots de pebrots dolços en conserva, i tots els treballadors parant per a la foto de grup al pati interior, ple de caixes de fusta i bidons. 
1900 ca. L'antiga fàbrica de conserves Balaguer de Lleida.
Documents i propagandes de la coneguda empres de pebrots lleidatana, sigui escrit 'empresa de pebrots' en el sentit literal del terme.
Anys 1910-20. L'antiga fàbrica de conserves Agelet de Lleida.
Un anunci de la competència.
Anys 1910-20. L'antiga fàbrica de conserves Vilalta de Lleida.
Una altra de les indústries de conserves lleidatanes que funcionen de meitat segle XIX fins a meitat segle XX.  
Anys 1910-20. L'antiga fàbrica de conserves Vilalta de Lleida.
La fàbrica de conserves 'Villablanca' a Lleida, potser una de les empreses riojanes establertes a la nostra horta, com la casa Trevijano. Les conserveres lleidatanes solien portar el nom del propietari com a marca. 
1902. Vista de la ciutat de Lleida.
«Nuevo Mundo», de 8 de gener (BDH). 

La vella banqueta de Ferran, amb els primers plataners que s'hi plantaren. Cap a 1900, havien de tindre una trentena d'anys ben bons, però se'ls veu jovenets, potser ja replantats després que calgués arrancar-los per causa d'una malura en aquells anys, en desconec l'any exacte. En un peu de pàgina, s'hi explicita que les fotos són d'Armengol i d'Herrera, sense altres indicacions. 


20200312

[2099] L'eclipsi de 1905 a l'Observatori de l'Ebre

1905. L'Observatori de l'Ebre, Roquetes (el Baix Ebre).
«La Hormiga de Oro», 16 de setembre (BDH).

La cúpula d'observació del pavelló astronòmic de l'Observatori, el qual havia estat recentment inaugurat, al 1904. L'eclipsi de sol d'aquest estiu de 1905 en representà la inauguració científica. A tot l'Estat (espanyol), l'eclipsi despertà gran fervor turisticocientífic.
1905. L'Observatori de l'Ebre, Roquetes (el Baix Ebre).
«La Hormiga de Oro», 16 de setembre (BDH).

El pare jesuïta Ricard Cirera en fou l'impulsor i primer director. Les fotografies de la corona i protuberàncies solars degueren ser de les primeres preses a Catalunya i potser a Europa. Tingué grups desplaçats al Montsià i l'Espina, a Vinaròs i a Alcossebre. L'Observatori tingué un paper de primera línia en les observacions astrofísiques d'aquells temps. El pare Rodés, col·laborador estret de Cirera, en fou el successor com a director al 1920 i fins a la fi de la guerra. La creació de la revista científica i setmanal «Ibèrica» al 1913 promogué la difusió de les tasques pròpies i dels avanços científics durant gairebé cent anys, en dos etapes diferents, partides per la guerra. 
1905. L'Observatori de l'Ebre, Roquetes (el Baix Ebre).
«La Hormiga de Oro», 16 de setembre (BDH).

El sismògraf n'era un dels aparells més destacats, «que acusa las oscilaciones de la montaña en días de viento temporal y cualquiera trepidación terrestre, por ejemplo la que produce un carro o un tranvía».

1905. L'Observatori de l'Ebre, Roquetes (el Baix Ebre).
«La Hormiga de Oro», 16 de setembre (BDH).

Vista general dels pavellos de l'Observatori, espaiats en diferents parades o feixes de l'antic tros d'aulivers i garrofers, amb les espones o marges de pedra típics del país. 
1905. L'Observatori de l'Ebre, Roquetes (el Baix Ebre).
«La Hormiga de Oro», 16 de setembre (BDH).

Visita del públic a les instal·lacions després de l'eclipsi.
1905. L'Observatori de l'Ebre, Roquetes (el Baix Ebre).
«La Hormiga de Oro», 16 de setembre (BDH).

Els científics capellans efectuant els mesuraments corresponents amb un telescopi de l'època. 
1905. L'Observatori de l'Ebre, Roquetes (el Baix Ebre).
«La Hormiga de Oro», 16 de setembre (BDH).

Fotografia presa als 47' de la cobertura total del disc solar. Com de vegades pot passar, l'atzar juga son paper en les observacions celestials: una broma pesada (sigui dit en sentit literal) els va fer la guitza ara i adés. 


20200309

[2098] La riuada de 1907, més

1907. Riuada a Lleida.
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
Cinc imatges imponents de la greu inundació provocada per la riuada d'aquell any, que s'endugué el pont i bona part de l'horta lleidatana. 
1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
A la baixada de la Trinitat, alguns operaris intenten salvar els sacs de gra que no havien quedat afectats per l'aigua, entre l'expectació de la gent. 
1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
En alguna altra part de Ferran, els operaris municipals manxen en una bomba manual per extraure l'aigua d'un magatzem o fàbrica de grans portalades. Ens podem fixar en la taca de l'aigua a la paret, de l'alçada del xiquet, per veure la magnitud de la inundació. 
1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
A Cappont l'aigua va arribar a l'alçada d'un home, com s'aprecia a la paret. La gentada guaitant la destrossa de la «Posada de Jose(p) Roig», segons rètol pintat dalt de la façana, a on s'hi havien quedat assetjats tota una nit els estadants, fins que pogueren ser rescatats.
1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
Els trossos de fruiters que hi havia als afores d'aleshores, de l'actual Av. Catalunya per avall, tots inundats, amb la silueta del castell de Gardeny al fons. 
1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).

Els lleidatans de tota condició amuntegats a les escales i barana de la Plaça Sant Francesc per observar les aigües del Segre sortides de mare. Un policia vigila que ningú no passi a la banqueta.
Veg. l'article complet a:

20200130

[2082] Sant Joan, la plaça més lleidatana

1897. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Fons Francesc Brunet i Recasens (ANC).

Meravellosa vista de la plaça des de les escales de l'església de Sant Joan. Encara calia acabar d'afilerar el carrer per la banda de muntanya. A banda dels tradicionals rengs, les parades també podien trobar-se per tots quatre cantons de la plaça. 
1897. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Fons Francesc Brunet i Recasens (ANC).

La fotografia ens permet apreciar els detalls urbanístics de la vella plaça, sense les grans transformacions sofertes un cop i un altre al segle XX, després que al 1868 ja en fos alterada la fesomia medieval en enderrocar l'església gòtica i construir la nova per fer l'espai més quadrangular. 
1897. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Fons Francesc Brunet i Recasens (ANC).

Detall dels tipus populars lleidatans de cap a final del segle dinovesc. Fixem-nos en els llançols penjats dels balcons, i les persianes passades per damunt les baranes. 
«L’any 1497 Pere Moliner, senyor de la Granadella, disposava del segon major patrimoni entre els residents a la parròquia de Sant Joan (9.140 lliures de valor). Només el superava Guerau de Montsuar, senyor de Torregrossa, amb 9.315 lliures (Bolòs, 2008: 274). Cal tenir present, com explica Josep Lladonosa, que la plaça Sant Joan, amb la reforma dels anys 1442-1444, es va convertir en el lloc preferit de residència dels poderosos de la ciutat (com els Riquer, Pou, Gomar, Martí Gralla...). Els Moliner, procedents del carrer Major, s’hi van traslladar entorn d’aquelles dates. La plaça era àmplia i estava presidida per la parròquia romànico-gòtica de Sant Joan. Allà, sota l’esguard de la Seu, es feien els mercats i se celebraven les festes més destacades de la ciutat (Lladonosa 2007: 481-491)...
«El 1930 el pintor Miquel Roig encara va dibuixar un plànol de la plaça (Varela 2014) en què situava la llavors anomenada Casa Gomar exactament al mateix lloc on ara trobem l’edifici amb l’heràldica dels Moliner... El palau devia ser magnífic, una mostra pública i notòria del seu poder i de la seua riquesa. El 1720 era considerada com la millor residència de Lleida, valorada en 3.000 lliures i només igualada en valor per la casa dels Queraltó, també situada a la plaça de Sant Joan. Per aquest motiu, durant la Guerra de Successió, la casa dels barons de la Granadella va hostatjar els dos candidats al tron espanyol al seu pas per la ciutat. El 1701 ho feia el Borbó Felip V —que tant va castigar després Lleida i el seu patrimoni— mentre que l’arxiduc Carles d’Àustria va estar-s’hi el 1706, quan es dirigia vers Madrid. També van allotjar-s’hi, l’any 1802, el rei Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma, tot viatjant cap a Barcelona amb motiu de les noces del seu fill Ferran (Casals 2002: 85, 99-101; Fernández 2003: 49-50)», dins
«L’eix comercial de Lleida: diferents elements d’interès patrimonial»,
Josep Manuel Martínez París, «Shikar», núm. 3, 2016.  
1890 ca. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Fons Borràs (AFCEC).

Detall dels tendals de les parades, encara prou amples, ja que tradicionalment se solien tocar les unes amb les altres. Potser la foto ja era feta en una hora tardana, cap a migdia, quan ja l'animació de les primeres hores començava a decaure. Sempre sota l'atenta mirada del campanar de la Seu Vella.
1917. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC).

El reng o filera de parades del mercat se situava tradicionalment, durant segles, a la banda de riu de la plaça, alineada amb la plaça dels Polls, de la Paeria i carrer Major. Per l'altra banda, s'allargassava cap al carrer d'Estereries, existent fins a la guerra darrera del segle XX. Tota la varietat de personatges populars lleidatans s'hi reunien. En una època, el mercat fou diari, car les verdures, fruites i hortalisses s'havien de vendre dia per d'altre, no podien pas esperar tota una setmana. Allò sí que era producte ecològic i de proximitat!


1915 ca. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
La plaça dels Polls, dedicada a l'aviram, en direcció als porxos de la Paeria.
1915 ca. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Detalls dels personatges i l'ambient de la plaça lleidatana més popular.
1919. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (AFCEC).
 

L'animació contínua de la plaça durant els matins de mercat, faci fred faci calor.
1919. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (AFCEC).

Els característics fanals elèctrics de la plaça eren lligats per una sanefa de ferro, i a sota s'hi parava el reng del costat de riu, que deixava la vorera lliure per al pas de vianants. L'altre reng es parava sota la filera d'arbres de més endins, i entre tots dos rengs feien el tradicional carrer del mercat.
1919. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (AFCEC).

Una perspectiva del carrer del mercat entre tots dos rengs. A les parades s'hi amunteguen sacs, panistres i còvins. En aquesta imatge, la majoria apareixen sense tendal, potser perquè era estació freda de l'any. La boira que difumina els contorns de la foto sembla que ens ho indica així.
Anys 1910-20. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Un parell de postals del mercat, amb el nom de Plaça de la Constitució (no pas nostra, sinó de la primera d'espanyola, com a símbol i elogi de modernitat social enfront del concepte d'Estat de l'Antic Règim). En primer terme, una parada amb cabassos de carbó. Les verdulaires, amb monyo o mocador al cap, i llarga faldilla fins al turmell, xal de llana per combatre el fred i, en molts casos, davantal, que tan aviat servia de cistella com de tovalló.
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
La plaça amb el famós quiosc rodó d'aquells anys. 
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Detall de la postal, amb la gernació que hi circulava, entre reng i reng, i les façanes amb tots els balcons amb la persiana tirada. Al fons, a la Plaça Paeria, l'edifici lateral encara no ha estat enderrocat (allà on després s'hi pintaria l'esgrafiat que encara hi llueix).
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Baldomer Gili i Roig.
Des d'alguna de les finestres de l'antic edifici de pisos que hi havia entre el carrers Estereria i de la Pilota, després de la guerra desapareguts, el nostre artista captà aquesta vista elevada de la cèntrica i popular plaça lleidatana del mercat. 
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Baldomer Gili i Roig.
Detall de les cases del carrer de baix de la plaça. Al reng del mercat no hi cabia cap parada més. 
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Baldomer Gili i Roig.
Les parades del reng del costat de la plaça eren reforçades amb tendals i casetes.
 1912. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (AFCEC).
La plaça deixava prou espai per encabir tots els paradistes els dies de més afluència, com testimonia aquesta imatge presa a peu de les escales de l'església. Hi veiem com el carrer lateral de tota la plaça era enllambordat. El xiquet l'hi veiem amb els tradicionals pantalons curts, que encara van persistir durant uns quants decennis més del segle XX.
 1912. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (AFCEC).
Detalls del ruc i dels edificis. A partir de migdia, quan el sol hi queia de bat a bat, l'activitat començava a reduir-se. Fins aleshores, tot hi era fressa i bellugor.
Reng.
A l'horta lleidatana, la paraula reng es fa servir per identificar cadascuna de les fileres d'arbres d'un tros de conreu, en el sentit que també es recull en el DCVB, existent des dels orígens de la llengua:
Reng: Línia formada per diverses coses o persones col·locades una al costat de l'altra (or., occ., val.); cast. línea, fila, hilera. «Al mas tinc dos rengs d'oliveres molt ufanoses». «Jo visc en aquell reng de cases». «Quan copies, no et saltis de reng». «Els venedors del mercat estan en el reng» (en la fila i orde que els correspon). En lo cel emperial estaran los àngels denant Jesu Christ en rencs ordenats, Llull Arbre Sc. ii, 173. Per assò avets vós ordonats rencs de sants: en los uns estaran los àngels, e en los altres los prophetes e en los altres los màrtirs, Llull Cont. 59, 11. Al col de la Verge Maria ha un rench de corals, doc. a. 1531 (Miret Templers 577). Resseguirien els renchs de taulells y banchs, Pons Auca 214. Entre els dos rencs de columnes, Verdaguer Exc. 37. Prendre reng: ocupar lloc en la línia de combatents, d'espectadors, de venedors o compradors, etc.