Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carlinada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carlinada. Mostrar tots els missatges

20200918

[2207] Setges de la Seu d'Urgell carlina


1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix).
Full narratiu arromançat, en castellà, del setge de la Seu d'Urgell de l'agost de 1874, en aquella darrera guerra carlista dinovesca. S'hi inclou aquest preciós gravat xilogràfic a la capçalera que dibuixa les posicions de l'exèrcit atacant, amb la ciutat a baix, a la confluència del Segre i la Valira, i el fort del turó dit de Solsona abombardat sense descans.

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell. 
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel, 
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix). 
S'hi fa una descripció versificada de com la ciutat s'havia preparat per al setge, amb proveïment de queviures i bona fortificació, amb protecció atrinxerada amb «zanjas... de nueve varas de ancho y cinco de profundo», i fins i tot que d'allà a la ciutadella «hay mina por debajo tierra/ en que pasan los carruages/ y los guardias cuando relevan». També molt abastament de munició: «granadas, bombas, cañones/ Krups, morteros y plasencias,/ obuses y colombrinas,/ una infinidad inmensa». Els Krupps eren els primitius canons de fabricació alemanya en època del Reich dinovesc, de la coneguda família industrial d'aquest nom (encara existent!, i des de 1999 en el consorci empresarial ThyssenKrupp AG). Les plasències n'eren les espoletes dels obusos, i les colombrines, pròpiament dites colobrines, una mena d'espingardes o fusells. 
El retrat de la carlinada és, de veritat, molt penós: gent mal vestida i pèssim bagatge, que passaven gana i tot, fins al punt d'arrambar tota fruita que trobaven per verda que fos. Amb disset batallons, comandats per Savalls, Dorregaray, Navarrete, el Manel i altres generals i capitostos carlins, amb set peces d'artilleria, emprenen la direcció de La Seu. 

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
En el detall del gravat, observem la ciutat encaixada entre els dos rius i revoltada de turons, cobejada posició militar en tots temps. La numeració ve glossada a les estrofes.
Calaixrgt
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
Detall de l'aiguabarreig del Segre i la Valira, aigües avall de la Seu urgellenca. S'hi observen els camps de conreu i els arbres del bosc de ribera, a més del pont que creuava el Segre. L'exèrcit assaltant es dirigeix cap a la ciutat.
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
El setge carlí de la Seu d'Urgell començà a preparar-se al 7 d'agost de 1874. Arribaven els assetjants, el trànsit amunt i avall era intens, i al pont del Roure se'n trencaren els taulons de tant de pes sense parar.  Al dia 10, començaren els primers bombardejos. «Esto de la Seo de Urgel/ es país desconocido/ es escabroso y quebrado», avantatges defensius de la plaça. Els reialistes que aguantaven eren comandats pel general Martínez Campos, allotjat a Casa Llebreta. 

El Bisbe Caixal i tota la capellanada de la ciutat s'havien refugiat a la ciutadella (3). Al número (11) s'hi assenyala el gran edifici del Seminari Conciliar. El castell, ocupat dels carlistes, fou pres per la traïció d'una dotzena de soldats. S'afanyen a recuperar-lo. Agafen els traïdors, cinc són penjats i set afusellats.

La destrucció del poble de Castell-Ciutat fou enorme: bombardejat i cremat pels quatre costats. S'afanyen a abandonar-lo les dones, els vells i els xiquets. Tot són crits i plors. 

Finalment, la plaça fou conquista per la carlinada. Era un 15 d'agost. Tots els homes de 18 fins a 35 anys són deportats cap al País Basc. A peu, és clar. Les vídues i vells, tres rals de renda perquè puguin subsistir a curt termini. «Esta guerra es producida/ por los curas y comerciantes,/ y los que han comprado tierras/ de santuarios y frailes», és l'observació sociològica del conflicte: capellans, menestrals i petits propietaris rurals, contra la unió estratègica, contra natura, de liberals burgesos i l'aristocràcia latifundista, que s'havien apropiat de gran part del patrimoni eclesiàstic desamortitzat

1875. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
Els reialistes (espanyols) tornarien a la Seu urgellenca un any després, i amb el general Martínez Campos al capdavant pendrien la ciutat als carlistes. S'acabava el somni de la Generalitat de 1874, reconeguda per la constitució tradicionalista carlista. Ni Prim havia gosat (hi havia pensat?), durant la revolució liberal de 1868, a arribar tan lluny en la recuperació del nostre autogovern, que va acceptar el Borbó sublevat. La caiguda de la Seu va marcar la fi d'aquest projecte, que tornaria a ser angular en l'etern (i dolorós) conflicte colonial amb l'Espanya dominant del segle XX.


20191219

[2064] Les bregues civils als Omellons del segle XIX

1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).

Vista parcial del casal barroc (segle XVII) de la hisendada família omellonenca dels Llorac, amb la portalada neoclàssica de final del segle XVIII, amb escut heràldic inclòs.
1850. Els Omellons, les Garrigues.
«El Áncora», de 21 de maig (ARCA).

Notícia del segrest del jove hereu de casa Feliu, de 17 anys, que tingué lloc mentre treballava al tros, a la partida de Castellot. Els dos malfactors, manta al coll i patilla (l'un rodona -gran patilla fins a mitja galta-, i correguda l'altre -per sota la barbeta), s'esmunyiren en la foscor per desaparèixer i no ésser trobats. Però de seguida, s'alçà el sometent del poble per aconseguir-los [aconsigar-los, dit en popular lleidatà]. També els mossos d'esquadra de Sant Martí de Maldà s'afegiren a la recerca i captura i demanaren suport als mossos de Cornudella i l'Espluga de Francolí, per tal com creien que els fugitius s'havien dirigit cap allà.

Probablement, la intenció dels assaltants era la de cobrar un rescat per la vida del xicot, que la família, terratinent i benestant, es podia permetre. O potser una revenja per qüestions d'herències o de veïnatges, o qui sap si un passar comptes de velles discòrdies per la propietat derivades dels canvis de mans de la terra que, de vegades o sovint, la liquidació de l'Antic Règim va provocar des de començament d'aquell segle, i que les guerres carlines van accentuar en promoure la venjança i la represàlia.

En aquells temps, no era freqüent trobar bones notícies a la premsa, i, per tant, la majoria de noves soli
en anar a raure a la crònica negra. Però és que encara avui costa de trobar-ne, passats cent cinquanta anys i havent canviat i millorat i diversificat els mitjans de comunicació fins a límits siderals. En el fons, potser no hem canviat tant: les tendències de l'ànima humana costen de reeducar o de revertir, però no hem de desesperançar-nos, i potser arribarà el dia que el Telenotícies sigui només per a les bones notícies, oi?

1853. Els Omellons, les Garrigues.
«El Áncora», de 13 de juliol (ARCA).
El cas és que el nostre petit poble dels Omellons tornava a les pàgines de la premsa aquell estiu de 1853, ara per causa d'un assassinat! La notícia diu que tot plegat començà al dia de Sant Miquel, i això només pot ser perquè aleshores -i fins a mitjan segle XX-, Sant Miquel era al 8 de maig. Aquell dia, en N. Llorat (així l'identifica la crònica), pagès i d'una de les cases més hisendades del poble, resultà ben malferit d'un atac perpetrat per un altre pagès del poble, casat i amb set fills, dit Besost Viola, empresonat a Lleida a catorze anys.

Un fill d'aquest, d'uns 24 anys, cap al 29 de juny, al camí de la Floresta a prop de Juneda es topà amb l'hereu de cal Llorac (i no pas Llorat), que ja havia sigut testimoni de l'atac a son pare del dia de Sant Miquel. Ningú sap què ocorregué entre tots dos, ni si es toparen per (mala) sort o si ja hi quedaren per trobar-s'hi, ni encara menys ningú pot saber què es digueren. D'aquella feta, només uns segadors del terme es pogueren atestar que trobaren el noi Viola tot ple de sang, mentre que l'hereu Llorac jeia al tros amb 28 punyalades i una ferida d'arma de foc!

La notícia, però, ens dona pistes de l'origen de les malvolents, i finalment sagnants, discòrdies entre totes dos famílies, durant els enfrontaments de la Guerra dels Set Anys, ço és, la primera carlinada de 1833 a 1840. Aquell conflicte, que sovint ha sigut tractat amb indolència pels historiadors, esdevingué una veritable contesa civil entre catalans, més enllà del marc bèl·lic general (carlinada i tradicionalisme pairal sollevats contra el reialisme liberal burgès) en què s'emmarcà.

En aquella cruïlla històrica de liquidació de l'Antic Règim, els canvis en els règims de tinença i explotació de la terra provocaren una sacsejada pregona dels fonaments feudals sobre els quals durant segles els petits propietaris, masovers i jornalers s'havien acomodat. Moltes tinences eclesiàstiques i comunals foren desallotjades d'ús i venudes, alhora que els impostos de l'Estat cada cop més arribaven més avall en l'escala social. Aquesta situació explica, segons l'historiador Josep Fontana que, a diferència del que passà a França, entre nosaltres les bullangues rurals presentessin una característica molt particular:

«Así se puede explicar lo que con el esquema francés resulta inexplicable: que la aristocracia latifundista se situase en España del lado de la Revolución [liberal], y que un amplio sector del campesinado apoyase a la reacción [carlina]. No podría entenderse correctamente la importancia que el carlismo tuvo en el siglo XIX español, si se ignorase esta raíz de revuelta campesina (no de revolución, puesto que carecía de soluciones para el futuro), y se quisiese reducirlo al discutible y trivial problema jurídico de la sucesión, o al entusiasmo que pudieran suscitar personalmente tío y sobrina, que allá se andaban uno y otra en cualidades de gobernante. Eran dos concepciones distintas de cómo debía estar organizada la sociedad las que se enfrentaron en unas guerras civiles sangrientas, que fueron mucho más que una simple pelea entre frailes montaraces y conspiradores de logia, como algunas caricaturas, de uno y otro lado, pretenden. Y en esas concepciones contrapuestas de cómo debía organizarse la sociedad, el problema de la tierra ocupaba un lugar central». 
Josep Fontana (1975): «Transformaciones agrarias y crecimiento económico en la España contemporánea», dins «Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX», Ariel, Barcelona, pp. 162-163.
En definitiva, i tornant als luctuosos fets dels Omellons, que són només botó de mostra de tants altres fets similars al llarg i ample de la nostra geografia, les grans famílies hisendades patiren en les carns del propi patrimoni durant aquell primer alçament camperol (tal com es diu al diari, «el Llorac sufrió pérdidas considerables en la guerra de siete años»), que la victòria reialista liberal degué retornar a lloc més interessos, és clar. D'això se'n derivarien ressentiments, nafres, malvolences i rancúnies infinits que, tard o d'hora, havien d'esclatar en forma de sanguinolenta i mortal venjança.


1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).

Detalls de la façana del casal dels Llorac, que  lluïen una branca de llorer dibuixada a l'escut. 
1853. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 8 de juliol (ARCA).

Aquesta crònica afina més en els noms dels malaurats protagonistes del crim: el difunt jove era en Jaume Llorac, hereu d'en Jaume Llorac, ric hisendat omellonenc. La família junedenca dels Guiu, que segaven no gaire lluny del lloc dels fets, prop de Marga(lef), «salieron en persecución del agresor y después de capturado lo entregaron a la justicia de dicho pueblo». Sembla que el judici anà per la via ràpida, atès que només una setmana després ja hi havia sentència, «por la cual se le condena a la pena de muerte en garrote»
1854. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», d'11 de desembre (ARCA).

Hagué de passar un any i mig, però, per tal que la condemna fos executada. La breu crònica de final de l'any següent esmenta la fi serenya del reu, i l'identifica com a Josep Besó (Viola). En aquells temps, la pena de mort era vista com a càstig amb efectes preventius de futures malifetes. 
1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).

El gran casalot barroc, a l'entrada del poble a l'altre costat del pont sobre la riera. La portalada amb l'escut heràldic resta tapada en aquesta imatge per l'herbassar del marge de la riera. 
1850. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 24 de maig (ARCA).

Els temps eren tèrbols als Omellons i, en general, a la Catalunya profunda d'aquella època, a mitjan segle XIX. Un segrest de l'hereu de casa Feliu sacsejà la vida del poble. El modus operandi es basava en cartes anònimes d'extorsió i sembla que el cervell era un malfactor de l'Albi. S'hi demanava a les famílies diners (de tres a vuit unces d'or segons el cas), amb la corresponent amenaça de greus represàlies si no s'abonava, com en el cas de la família Feliu. Molts d'aquests delictes no eren denunciats i és probable que fossin més freqüents del que se'n recull a les cròniques. 

20190712

[2001] La fossana del comte a Organyà, 1839

1919. El Pont d'Espí o d'Espia, Organyà (l'Urgellet).
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Un dels episodis més escampats, publicats i celebrats de la Primera Guerra Carlina fou, ja a ses acaballes, l'assassinat del general Charles d'Espagnac, al servei del monarca absolutista (espanyol) Ferran VII durant la Guerra del Francès, i esdevingut després repressor Capità General (espanyol) de Catalunya, i encara general principal de la causa carlina. Estricte i gens condescendent amb els abusos dels mateixos correligionaris de les Juntes i de la Junta Superior de Catalunya, es guanyà la fama de cruel, implacable i sanguinari. Fins que una Junta, la de Berga, n'ordenà l'exili cap a Andorra. El fat capritxós i traïdor feu que els mateixos escortes l'estrangulessin i el llancessin al Segre, de manera més concreta, en aquests paratges organyanencs.

El Pont d'Espia fou un pont de pedra medieval apuntat d'un sol arc per damunt del congost on es troben els termes alt-urgellencs d'Organyà, Fígols i Alinyà, i Coll de Nargó, i on naix el camí que s'endinsa a la Vall del Lord. Encara avui se'n veuen els fonaments laterals, atès que el pont ja fou refet en la darrera postguerra. Algunes antigues imatges solien mostrar artísticament la punxeguda muntanya de Santa Fe per sota de l'ull de pedra del pont medieval si la presa es feia mirant riu avall.

Trobo interessant que en aquest article se l'anomeni Pont d'Espí. No trobo referències al topònim al Coromines, i em llanço a l'especulació etimològica. Sempre havia cregut que el nom de Pont d'Espia lligava massa amb la història truculenta del Comte d'Espanya. Com si estigués fet a mida, vaja. Descobrir que se l'anomeni d'Espí, ens posa sobre la pista d'un nom més tradicional i popular, i antiquíssim, atès que conservaria fossilitzat l'article es (Despí = del pi), propi dels orígens de la llengua, després desaparegut. Passar d'Espí a Espia no degué ser difícil i, a més, adequat a la intrigant història desfermada en aquests redols. 

1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Breu article de Marian Amat que reprèn la contalla de la mort tràgica del general carlí. Se'n feren moltes i diverses versions, algunes amb errors sobre les localitzacions dels fets, com la de Madoz. Aquest escrit sorprèn per la gràcia, temperància i agudesa amb què els fets s'expliquen a partir del descobriment d'aquest preciós racó del riu Segre.

Sobre el dramàtic traspàs del militar (espanyol) sentencia: «Despòticament va morir qui despòticament volia viure». Escortat a l'exili pels Mossos d'Esquadra sota comandament del Dr. Ferrer, allà se li passaren comptes la nit del 30 d'octubre de 1839, passada l'antiga ermita de Sant Ermengol, abans d'entrar a les gorges dels Tres Ponts. La planera però vivaç síntesi dels fets que fa l'articulista és magistral: «Aquelles feréstegues cingleres que murallen el riu són digne marc a tal objecte. Els pacífics habitants de l'entorn hi passen amb inquietud remembrant supersticioses llegendes. Diuen que aquell punt és, des de temps immemorial, refugi del Diable...»

Avui que hi passem rabents, en autos mòbils i gairebé sense mirar enfora, no ho sentiríem. Però si hi caminéssim com antany, en el silenci de la foscor, ens sentiríem a dins d'aquell «lloc d'expiació de la desequilibrada ànima del Comte, que per allà vaga desorientada, podent-se percebre en nits tempestuoses les seves imprecacions de ràbia, barrejades amb romàntics planys de penediment».

Acabo fent menció de la primera nota a peu de pàgina on s'hi afirma que dos dels tres ponts del congost dels Tres Ponts foren derruïts pel general antirepublicà i borbònic (espanyol) Martínez Campos, cap al 1874-75, quan lluità contra la darrera carlinada com a Capità General (espanyol) de Catalunya.
1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Vista d'Organyà al començament del segle XIX, amb Santa Fe sempre amatent al darrere.
1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Fa cent anys, els almanacs eren habituals i molt populars. Foren un dels mitjans de coneixement de la cultura i la història pròpies per a diverses generacions de catalans, privats a l'escola (espanyola) de l'aprenentatge de les seues llengua i història, però que trobà en aquestes publicacions un substitut de primera qualitat. Ja ens agradaria que actualment els mitjans en prenguessin patró!


20190217

[1948] Organyà: lo Pont d'Espia vs. lo Pont del Diable

Anys 1920-30. Lo Pont del Diable als Tres Ponts,
Organyà (l'Alt Urgell).

En primer terme hi veiem als laterals del Segre els peus del vell pont medieval esfondrat, segurament per alguna de les virulentes avingudes del riu. Al costat, la carretera de terra, que aquell començament de segle s'hi va anar obrint fins a la Seu. 
1839. Lo Pont del Diable als Tres Ponts,
Organyà (l'Alt Urgell).

Desconec la data del gravat, que presenta molt gràficament els fets ocorreguts i que poso amb data dels fets que representa, obra d'Eusebi Planas (1833-1897). Sembla que es tracta d'un pont en un congost estret, com el del Diable als Tres Ponts i que no s'escau tant al Pont d'Espia, durant molt temps considerat el lloc de generalicidi. El dibuixant hi feu constar la data de 1669 que hi havia al pont, data potser d'alguna de les reparacions. Com que tant l'un pont, el del Diable al congost, com l'altre, el d'Espia aigües avall d'Organyà, són caiguts, no podem saber en quin pont s'inspirà.
1881. Lo Pont del Diable als Tres Ponts, Organyà (l'Alt Urgell),
fragment de Valentí Almirall al «Diari Català», 11 de març (Arca).

No fou al Pont d'Espia allà on el general gavatxo, cap de la carlinada, Charles d'Espagnac, aristòcrata amb el títol de Comte d'Espanya, fou traït i assassinat pels seus, a l'1 de novembre de 1839, en un dels episodis més sonats d'aquella primera guerra carlina. Valentí Almirall així ho recollia, en contra de la creença general que s'imposà, derivada de l'opinió de Madoz. 
Anys 1900. Lo Pont d'Espia,
Organyà (l'Alt Urgell).

El vell pont medieval sobre el Segre, ara sobrepassat pel nou pont de postguerra, com veiem a la fot que segueix. 
Anys 1970. Lo Pont d'Espia,
Organyà (l'Alt Urgell).

El nou pont de la postguerra per sobre del vell Pont d'Espia, d'un sol ull un pèl apuntat, a on segons Madoz fou llançat al riu el cap carlí, i que es troba abans d'arribar a Organyà. Com que la partida que portava el Comte havia fet nit al poble i continuava cap a Andorra, era del tot impossible que li haguessin fet la feia aigües avall.

En Jordi Espar, a qui em prenc la llicència d'anomenar-lo amic, em fa arribar un mail que diu:
«En la seva fugida, el Comte es va amagar a Caselles, una casa a l'oest d'Organyà, i uns dies després va reprendre el camí de fugida cap a Andorra. Doncs bé, Andorra queda seguint riu amunt en direcció on se situa el Pont del Diable, i no riu avall on se situa el Pont d'Espia. El meu padrí, en Francesc Espar i Tressens (1904-1993), era escriptor. També era mestre, i tenia fusta de divulgador. Doncs, en l'article «Orgañá y el Conde de España», signat per Francesc Carreras i Candi, publicat a «La Vanguardia» l'any 1932, s'hi fa referència a l'explicació que donava el meu padrí... De fet el meu padrí, com tothom al poble, va acceptar que es recordés un fet com aquest, donant-li el nom a un pont encara dret, com a record del que va passar a la comarca».
 
1932. Lo Pont del Diable als Tres Ponts, Organyà (l'Alt Urgell).
«Orgañà y el Conde de España», Francesc Carreras i Candi,
«La Vanguardia», 17 de setembre.

L'ínclit historiador aclareix en aquest article la confusió sobre el lloc de l'homicidi i es refereix a una font local, extreta del programa de la Festa Major d'Organyà, on fa referència al mestre del poble, Francesc Espar, que hi anotava l'error històric comès, majorment, durant gairebé un segle, segons que ho havia «escoltat de la gent que s'hi trobava en aquell temps...» Segons la transmissió oral dels organyanesos, ja riu amunt d'Organyà d'a on havien partit després de fer-hi nit, «sortint de Caselles, emprengueren el camí de la Seu i passaren per davant de la capella del Roser, baixaren cap al Riu del Pujalt i fangueres amunt cap als Tres Ponts: en arribar al punt que hem dit, el Toll de Sant Ermengol, li lligaren una soga al coll i el tiraren al Segre».
Anys 1900. Coll de Nargó (Riberes del Segre, l'Alt Urgell).
Vista del poble a on fou enterrat el cadàver del sanguinari Capità General de Catalunya en temps del rei (espanyol) Ferran VII, i després defensor dels drets del pretendent (espanyol) Carles V de Borbó. La tomba fou espoliada l'any següent i se n'emportaren el cap del general. Llegiu-ne l'odissea a «El comte d'Espanya, un monstre de carn i ossos», de Joan Munar i Fiol (enllaç).
1840. L'esplanada de Barcelona,
dins del llibre «La Ciudadela inquisitorial de Barcelona o Las víctima inmoladas en las aras del atroz despotismo del conde de España», de Joaquín del Castillo, imprès al 1840.

La Torre de Sant Joan i la Ciutadella encara emmurallada, des de la qual s'oprimia i dominava la capital del nostre país des del triomf del primer Borbó (espanyol). Amb els segles, convertit en Parlament nacional, i símbol de les nostres llibertats, que volem ben aviat, democràticament i pacífica, republicanes. 
1840. L'esplanada de Barcelona,
dins del llibre «La Ciudadela inquisitorial de Barcelona o Las víctima inmoladas en las aras del atroz despotismo del conde de España», de Joaquín del Castillo, imprès al 1840.

Detall eqüestre del Comte D'Espanya, amb un seu ca i un ajudant també a cavall al seu costat, davant del patíbul amb què subjugava i oprimia els ciutadans de la capital. Els Mossos d'Esquadra vigilen l'escena, observada per senyors de copalta i per pagesos amb barretina. Sobre els excessos del sanguinari militar, com l'odi als mostatxos, a la barretina o a les trenes de les dones, veg. el suara citat de Joan Munar i Fiol (enllaç), «El comte d'Espanya, un monstre de carn i ossos».
PS. Sobre el gentilici d'Organyà, m'escriu l'amic Jordi Espar: «als organyanencs o organyanesos, a la comarca, ens diuen 'ganxos' despectivament. Tant ens ho han dit, que amb el temps hem fet nostre el nom i ara estem orgullosos de ser ganxos i ganxes, i ganxets i ganxetes. Diu que Sant Ermengol, bisbe de La Seu i constructor dels ponts de Segre amunt, va morir en caure d'un. El cos arrossegat per les aigües del riu va anar baixant riu avall. Al seu pas per Organyà, els vilatans van baixar al riu amb ganxos, aquelles perxes coronades per un ganxo que feien servir els raiers que transportaven els troncs pel riu. D'aquest episodi els pobles rivals en feien befa del fet que volguessin recuperar el cos amb ganxos. I d'això ens va quedar el nom».

20170122

[1623] Un Borbó a colònies, més

1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Quadre dedicat als «españoles antiguos»: devien d'ésser els «celtíberos», ja que segons ells (els espanyols) fa tres mil que remenen la cua per aquest món de déu.
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Més quadres de regust clàssic: Apol·lo, les Muses, la Memòria.
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
El carro amb S.M. el Rei (espanyol), a l'estil dels temples clàssics, com si d'un déu es tractés, i amb l'escut de la metròpoli com a matrícula posterior: torres castellanes i lleons lleonesos, valgui la redundància. 

1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Acabada la processó civil, revista militar i funció teatral. Com que encara el Liceu no hi era, doncs cap al Teatre Principal de la Rambla.
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Els balls es van fer per classes socials: el de màscares per a les autoritats, davant la Llotja. Els pagesos, a la Rambla o al Born.
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Durant els quatre mesos de reial estada a la nostra capital, S.M. van seguir molts actes públics. El quadre 33 potser fa referència a les estacions de divendres sant. Entre les activitats, no hi faltà el «vesa-manos», el besamans, màxim exponent de la humiliació dels súbdits. Probablement hi acudiren representants dels poders públics de tota Catalunya, per tal d'agenollar-se en senyal de vassallatge. No fos cas que ens hi trobessin a faltar...
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Els memorials, o peticions, dels gremis i diferents institucions a la reialesa. A veure «qué hay de lo mío». El més famós de tots, del 1885, presentat pel Cercle Català davant d'Alfons XII, Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, és considerat el punt de partida del regionalisme catalanista de la Renaixença i de bona part del segle XX. 

La paga a l'estament militar no podia oblidar-se en aquella època de pronunciaments i juntes cantonals. El Borbó (espanyol) havia d'assegurar el poder polític per la força de les armes, els ànims anaven caldejats, i aviat arribaria la primera carlinada, al 1833, un cop mort aquest Ferran VII després d'haver declarat successora sa filla Isabel, i no pas a son germà Carles. 
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
L'atenció a vídues i orfes del cos militar, sempre a l'agenda del monarca, juntament amb algun altre acte de caritat. 
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Visites reials a pobres i malalts en algun dels hospitals de la ciutat. La visita a les fàbriques tèxtils, llavors en plena eclosió, fou una de les principals atencions reials. Un cop partit de Barcelona, Ferran VII passarà per Sabadell i Terrassa, precisament per conèixer de més a prop aquest gremi aburgesat i guanyar-se'n la fidelitat i la contribució pecuniària.
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Un certamen poètic per honorar les lletres (espanyoles), i per confondre «los malos», és a dir, per deixar en evidència i sense reial favor a tots els escriptors o artistes no reconeguts o rebuts o premiats per SS.MM. Bàsicament perquè escrivien de temes no adequats o amb intencions crítiques. 
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
S'exalcen les virtuts religioses i es premien els artistes que les respecten. 
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Per segon cop, un quadre de socors als pobres, per exalçar la caritat reial.
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Arriba el dia de la partida, a l'abril d'aquell any, quan ja passat l'hivern no fa tan fred per emprendre llargs i pesants viatges. Segons l'impressor, els súbdits barcelonins ja s'enyoren del rei (espanyol) i l'acompanyen un bon tros de camí.
1828. «Entrada de SS.MM. en Barcelona»,
Impremta d'Estivill, carrer de la Bòria.
Conclusió: «Barcelona llora su partida». La intenció, doncs, de les autoritats que varen finançar l'auca, que tenia òbviament un cost, era clara. Afermar l'obediència de la ciutat i de la seua gent a la monarquia (espanyola). Senyal inequívoc, precisament, que això no era així ni de bon tros al carrer.