Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Torrebesses. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Torrebesses. Mostrar tots els missatges

20170803

[1746] Torrebesses dels darrers cent anys

1913. Torrebesses (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La vella església romànica, llavors encara dedicada a la Transfiguració, dalt de tot del tossal que corona la vileta. Un nou campanaret metàl·lic hi havia estat afegit, i la creu de terme diria que ja hi apareix mutilada a començament de segle XX, cosa que fa pensar en algun episodi de carlinada. L'escala d'accés era tota frontal.

L'autor diu amb tota naturalitat, «lloc en la comarca de les Garrigues», perquè efectivament, la geografia física ho determina, malgrat que la geografia econòmica l'acabés per incloure al Segrià en el repartiment comarcal republicà. 
1913. Torrebesses (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«A tres quarts de Sarroca fins a on està esplanada la carretera que ve d'aquella capital», aïllada tal com ha estat al llarg del segle XX, fins que es va obrir l'Eix de l'Ebre a finals dels 80.

S'hi comptaven 78 masos, «escampats per a los serveis agrícols i sols temporalment habitats», bàsicament durant l'hivern a l'època de fer caure l'arbequina. Cap al 1920, tenia uns 850 habitants, gairebé el triple que cent anys després. Al primer cens conegut, del 1359, constaven 19 focs (unes cent persones) a la vila de «Torres Beces».

Fins a la desamortització, «lo senyoriu corresponia al Prior del Monestir d'Escala Dei, que hi posseïa un antic i gran casal que encara existeix en la part dominant del poble conegut per lo Castell, a on hi havia un oratori dedicat a la Concepció». Actualment, és la part més resplendent del terme, per causa de la il·luminació nocturna del restaurant que s'hi ha posat.

Destaca l'autor la fàbrica romànica de l'església, de la qual comenta el singular sistema d'aigües pluvials de la teulada, «de grans pedres formant vuit graons arrodonits que no vessa les aigües directament al defora, sinó pels escorredors a través del mur perllongat al seu voltant que puja arran de la cintura». Sobre l'església nova, començada feia més de trenta anys, però aturada «quan encara no s'havien acabat les columnes de la nau central».

La vileta antiga configura a la població «un caràcter molt típic, tant per la disposició dels seus carrers, com per lo traçat dels vells edifici, trobant-s'hi no poques cases i portals de pedra picada, cosa que no és d'estranyar perquè abunda molt per aquells indrets».

Tres premses d'oli i un molí fariner feien rutllar l'economia local. En la vessant educativa, escola de nois i noies, ja des del segle XIX. 
1913. Torrebesses (el Segrià).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut dinovesc de l'alcaldia, a l'època de sotmetiment del país al règim borbònic (espanyol).
Anys 1940-50. Torrebesses (el Segrià).
Els vals del forn de pa de la postguerra, de quan encara s'hi deixava la farina mòlta perquè te'n fessin el pa.
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
Vista general de la població, amb lo castell senyorial sempre presidint l'estampa (fototeca.cat).
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Una vista des de la vall. En aquelles dates, començaren a pul·lular les antenes de telefonia, signe dels nous temps (fototeca.cat).
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
L'antiga església romànica, ara de Sant Salvador (fototeca.cat).
«L’església parroquial de Sant Salvador, situada en un extrem de la Vileta (el terreny que l’envolta fou rebaixat i s’hagué de construir una escala per al seu accés), és romànica, de transició al gòtic. A la façana hi ha el portal format per tres arquivoltes, una d’elles amb decoració pròpia de l’escola de Lleida, que descansen sobre capitells amb estilitzacions vegetals i columnes cilíndriques. Al seu damunt hi ha un estret finestral i el campanar d’espadanya. Constitueix un bell exemple del romànic del segle XII, com l’absis semicircular. L’interior, amb volta ogival i capelles laterals (algunes ja renaixentistes), correspon al període de transició (segles XIII-XIV). 
«A la capella de Sant Joan hi ha un conegut retaule gòtic de la segona meitat del segle XIV, amb escenes de la vida de sant Joan Baptista. L’autoria d’aquest retaule, per bé que ha estat atribuïda a Jordi de Déu, és desconeguda. Ara bé, hom opina que cal situar-lo dins el marc d’influència de l’anomenada “Escola de Lleida”, derivada del taller de Jaume Cascalls, tot i que el retaule de Torrebesses s’allunya de les fórmules pròpies d’aquesta escola. Ha estat relacionat amb el retaule de Santa Coloma de Queralt i és un exemple únic de la comarca» (enciclopèdia.cat).
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
L'absis de l'església. Darrera de l’altar major hi ha la imatge del patró del poble, Sant Salvador, realitzada per l’ escultor lleidatà Víctor M. Pallarès (fototeca.cat). 
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
La casa castell d'Escala Dei a la vila (fototeca.cat).
«El castell palau de Torrebesses, envoltat de murs d’aparell ciclopi a la base, sembla anterior a la dominació sarraïna; manté una bona part de la construcció romànica i gòtica (voltes de mig punt, arcs ogivals, finestrals gòtico-renaixentistes), mentre que la façana, datada el 1730, és d’un barroc ja tardà. A la segona planta hi ha la capella barroca de la Concepció, l’antic oratori dels cartoixans. Modernament, aquest gran casal, construït amb pedra encoixinada i amb un important nombre de cambres, és utilitzat com a granja d’aviram». (enciclopedia.cat). Ara ja, restaurant.
Anys 1970. Torrebesses (el Segrià).
L'església nova a mig fer, amb la plaça interior encara sense urbanitzar (fototeca.cat).
Anys 2000. Torrebesses (el Segrià).
L'església nova ja convertida en plaça.
Anys 1980. Torrebesses (el Segrià).
L'antic escut de la vil·la amb dos torrellons bessos, ara substituït per un escut amb dos torres bessones pròpiament.
2002. Torrebesses (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Vista d'ocell de la vila, encara sense les piscines.
2002. Torrebesses (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Les granges, com a tants altres pobles de Ponent, les altres protagonistes de les vistes.
2002. Torrebesses (el Segrià), a vista d'ocell, Diari Segre
Important la nota: la font de Sant Roc, «amb fama de miraculosa».
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
La plaça urbanitzada dalt del tossal, davant la casa palau cartoixana. Al vell casalici que hi veiem al davant, hi trobem el Centre d'Interpretació de la Pedra Seca. Al centre, la gran roca de cap a final del Neolític, abans de l'arribada del treball dels metalls, lloc de culte suposadament, en què les cassoletes abuidades a la pedra representarien el cel i els astres.
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
Detall de les cassoletes i els conductes, que s'omplien d'aigua, en una mena de pregària per a l'abundància de pluja, essencial per a les collites i la supervivència. 
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
Detalls de la pedra en què els gravats tenen una retirada a les constel·lacions celestials.
Anys 1990. Torrebesses (el Segrià).
Mateu Esquerda i Josep Preixens, «Gravats i cupuliformes a l’entorn de la Vall Major, 
dins del terme de Torrebesses (Segrià)».
L'esquema dels orificis cupuliformes sobre la pedra.

20170801

[1745] Torrebesses de fa cent anys

1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
L'església romànica i al seu davant la casa forta de Scaladei, en una imatge presa des de la part de dalt del turó, on s'acabava l'antiga petita vileta fortificada i començaven algunes pletes i corrals, amb el cementiri fora vila. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La cadireta o espadanya de l'església romànica de Sant Salvador sobresurt per damunt dels murs. Fou aixecada al segle XII, tot just reconquerida aquesta part meridional del Segrià, on l'horta quedava ja lluny i la geografia i el paisatge eren del tot garriguencs. 
1845. Torrebesses (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A velocitat de carro, la vila era a 5 hores de camí de la capital lleidatana, i a un dia i mig de la capital del país: «Está situada en una pendiente suave, rodeada de pequeños cerros y barrancos. El clima es muy benigno en todas las estaciones», segons laquest autor dinovesc... Sembla que no havia anat a collir aulives en els dies de boira gebradora...

La geografia urbana era encara reduïda a la vileta i carrers adjacents: «Consta de 100 casas, ocho calles y dos pequeñas plazuelas, un horno de pan cocer, propio del común que sirve de casa de ayuntamiento y de cárcel».

L'atenció escolar a mitjan segle XIX era ben avançada, amb estudi per a xiquets i xiquetes: «dos escuelas particulares, una de niños, concurrida por 14 o 16; y otra de niñas, por 8 o 12, pagadas por los concurrentes», o sigui, per les famílies i no pas per l'ajuntament. Diu que l'església era dedicada a la Mare de Déu d'Agost, i no pas a Sant Salvador com avui. 

Destaca la casa-castell dels cartoixans de Scaladei, «situada sobre un colladito a la parte Oeste, la cual contiene un oratorio en el piso principal bajo la advocación de la Purísima Concepción». L'ermita era dedicada a Sant Sebastià, i no pas a Sant Roc com avui, «situada en una altura, próxima al nacimiento de una fuente». Al termi hi hagué també «una balsa que sirve para el consumo de la población». Només se'n regaven alguns horts a baix a la Vall Major de Juncosa. La poca aigua que hi baixava «sirve ademas para abrevar [abeurar] los ganados y mover los molinos harineros», que n'hi havia 3, i també 3 més d'oliers. S'hi destaca la producció de teixits de lli, amb sis telers. 

És del tot curiosa aquesta afició de teixidors. La planta del lli, si era silvestre, hagués de ser molt abundant per donar feina a sis telers. Potser era cultivat en aquells hortets de baix a la vall. Les fibres del lli s'obtenien per maceració de les tiges de la planta, que, un cop raspades i mòltes per extraure'n la part més llenyosa, es filaven i teixien per fer-ne draps i teles. 

Cap al primer terç del segle XIX hi havia 50 llars o veïns, tot i que el poble tenia el doble de cases!, amb un total de 269 persones, que fa una mitjana de 5 per família. Les dades de Madoz no acaben de lligar amb els fogatges recollits en altres publicacions, ja que sembla que des de final del segle XVIII, la població visqué un augment constant de població. Segons l'encilopèdia.cat «els fogatjaments medievals donen 40 focs (1365) per a aquesta població, els quals havien baixat el 1381 a 19 focs. A mitjan segle XVI, però, ja se'n comptaven altra vegada 60. Així, doncs, la població ha estat tradicionalment escassa, bé que amb un fort augment al segle XIX. En efecte, al segle XVIII havia passat de 60 h al 1718 a 422 h al 1787, expansió que continuà fins al màxim de 944 h al 1860. 

«Modernament, la tendència ha estat la pèrdua de població. Havia disminuït a 855 h al 1900 i a 758 h al 1930, descens que s’accelerà durant les dècades dels anys 1960 i 1970: 514 h al 1960, 415 h al 1970 i 382 h al 1975. Les dades posteriors insisteixen en la pèrdua d’habitants: 380 h al 1981, 359 h al 1991, 317 h al 2001 i 297 al 2005», essent un dels pocs municipis de la comarca del Segrià que perd habitants durant els darrers 25 anys.
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La placeta de l'església on s'hi col·locà una creu de terme, que llavors conservava encara el capitell gòtic, però ja no pas la creu. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La creu original es pot veure al museu local. Degué d'ésser mutilada en alguna de les carlinades del segle anterior. Sembla que la foto fou presa un dia de festa grossa, car tots els figurants se'ns hi apareixen ben remudats, probablement a l'entrada o sortida de missa. Des d'abans de 1920, la vila ja disposava d'enllumenat elèctric als carrers.

És espectacular la tradicional galeria oberta de la casa, amb dos persianes recollides ara, però de ben segur ben abaixades en els mesos d'insolació estiuenca, on s'hi devien assecat tota mena de figues i albercocs, i amb una bona estesa de canyissos amb els melons d'hivern i les tomates de penjar. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La creu processional de la parròquia de Torrebesses. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Retrat de joves i xics davant la portalada neoromànica de l'església nova, començada amb gran empenta cap al 1869 (aviat farà 150 anys) per les necessitats derivades de l'augment de població, però mai no acabada per culpa de les gelades dels aulivers, segons que sempre he sentit dir a mon pare. 
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Detall de la jovenalla i de la portalada. L'església s'havia de pagar amb les aportacions de les famílies de la població. S'escriu al web municipal: «La persona que va impulsar la idea va ser l’alcalde Tomàs Ballesté, juntament amb el rector i el bisbe de Lleida. El dia 24 de setembre de 1869 se'n va beneir la primera pedra. El pressupost de la nova construcció era de 105.000 pta. aproximadament. Havia de ser tota de pedra picada i prometia esdevindre un exemple únic a les nostres contrades a les acaballes del segle XIX. El projecte es va començar amb empenta però al cap d’un any es va parar.

«El motiu de l’aturada va ser la crisi econòmica que va seguir als intensos freds i gelades de l’hivern del 1869-1870 que malmeteren molt la producció agrícola i provocaven un gran daltabaix al poble. A més, hi havia un clima de divisió i inseguretat en la situació política del país. L’alcalde va haver de vendre les seves finques per fer front al deute que havia provocat la construcció d’una part de l’església, fet que va suposar la seva ruïna. La plaça que s’ha construït en l’interior de les parets de l'església porta el nom d'aquest alcalde».
1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Retaule de Sant Joan Baptista, de la capella lateral excavada a la roca, amb escenes de la vida del sant, d'estil gòtic de l'escola lleidatana i datat del segle XIV.

1920. Torrebesses, el Segrià.
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Vista de la població des del cementiri dalt del turó, amb vista a l'absis de l'església i a la casa-castell d'origen templer. 
«Les notícies documentals s’inicien els anys de la conquesta cristiana i la repoblació del territori, que fou confiada (com la de Juneda, Sunyer i Torregrossa) a la casa de Cervera. Els templers reberen també honors i la senyoria, que a l’extinció de l’orde (1317) retornà a la corona. Pere III vengué el 1359 la jurisdicció de la Granadella, Granyena de les Garrigues i Torrebesses a Pere Moliner, ciutadà de Lleida, amb la jurisdicció total (mer i mixt imperi) per 14.000 sous barcelonesos (segons consigna un document de l’Arxiu de la Corona d’Aragó facilitat per Josep Jané, de Torrebesses), i consta en poder del dit Moliner en el fogatjament del 1365.
«El 1394 Perot Moliner, per una permuta, cedí Torrebesses a Pere Icard, també ciutadà de Lleida, en canvi del castell i lloc de Vilafortuny. El seu fill Manuel Icard vengué Torrebesses (mitjan segle XV) a Bernat i Margarida Boixadors (el 1455 era de Margarida, ja vídua). El 1462, iniciada la guerra contra Joan II, aquest monarca s’apoderà del poble, que cedí al seu escuder Pedro de Lizarazo; la seva vídua, des de Saragossa, vengué el seu domini a la cartoixa d’Escaladei per 450 florins d’or i aquesta venda fou confirmada per Carles V el 1519. Torrebesses es mantingué fins a la fi de les senyories (1835) en poder de la cartoixa, que reformà i conservà el magnífic castell palau» (enciclopèdia.cat).
1937. Torrebesses, el Segrià.
Bitllet de 15 ctms. de pta. del Consell municipal. La tipologia de la lletra presenta un toc modern i racionalista, propi del moment. El segell, en català per primer cop, fou fet a corre-cuita, sense dibuix interior.