[2712] La Lleida de la primera república, 1642

 

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

La batalla entre les tropes del mariscal La Mothe, que dominava la ciutat amb les tropes franceses que mantenien la República catalana proclamada per Pau Claris l'any 1640, i que originaria la guerra dels Segadors contra la monarquia hispànica, contra l'exèrcit castellà del Marquès de Leganés (que encara té un carrer dedicat al Cappont, vergonya, cavallers!) que pretenia la presa de la ciutat, que no va arribar fins al setge de 1644. «Batalla campal», diu la llegenda, per tractar-se d'un enfrontament a camp obert, a l'esplanada entre lo Segre i los turons de la Bordeta. La data: 7 d'octubre.

La representació és un mosaic de rajoles ceràmiques del Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell. Cal suposar que la peça encara hi és i s'hi exposa. No n'he pogut trobar la imatge real, amb les rajoles acolorides. En desconec, doncs, data real i autor.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Breu descripció de la ciutat al pas del seguici gavatxo que retornava al 1659 de la cort (espanyola) per demanar la mà de la filla de Felip IV per a Lluís XIV de França, lo Rei Sol.

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo casori fou una altra de les derivades del Tractat dels Pirineus (1659), que va acabar amb la primera república i va iniciar lo desmembrament del país, amb la pèrdua de les comarques nord-catalanes. Lo matrimoni se celebrà a la coneguda Illa dels Faisans (1660) i «feu d'aquesta dama una desgraciadíssima reina francesa». L'illa es troba al mig de riu Bidasoa entre els municipis d'Irun i Hendaia, que actualment el regenten sis mesos cadascun, en una mena de condomini hispanofrancès. Lo casament, però, fou decisiu en el plet successori que per drets familiars en mala hora portà lo primer Borbó al tron.

«Diari del viatge a Espanya fet l'any 1659 amb ocasió del tractat de pau», de François Bertraut, s'edità a París al 1669. Inclou un apèndix amb dos tractadets, «molt breus i molt substanciosos». Al primer, s'hi redacta un viatge a Alacant i València, i al segon, lo retorn cap a França per Aragó i Catalunya, tots dos d'autor anònim. Lo principal personatge que encapçalà aquella legació diplomàtica fou lo mariscal duc de Gramont, que havia participat al setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors. 

1660. Lleida.

«Un cronista francès del 1660», Artemi Folc.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo dia 20 de març de 1660, lo cronista entra a Catalunya, a una llegua de Fraga, i fa nit a Lleida. Lo camí fins a Alcarràs, tot desèrtic; d'ençà d'Alcarràs, en canvi, li fou molt plaent «per causa de la vall que hi ha sempre a mà dreta i que s'assembla a un jardí, per la quantitat de recs i canals d'aigua de què està ple fins arribar a Lleida»: tota l'horta del baix Segre.

La Seu Vella, que llavors tenia a tocar lo palau del bisbe, li produeix admiració, especialment pel gran claustre. La ciutat no té fossat i unes muralles més aviat pobres, però la posició li confereix cert avantatge militar: no s'hi pot excavar per minar lo castell, o sia, la Seu, perquè és damunt la roca viva. 

Lleida era una de les ciutats de més bon viure de Catalunya abans de la guerra, però un cop passats los embats dels diversos setges, havia perdut molts habitants i mostrava molts edificis encara enrunats. S'hi esmenta també lo recinte fortificat de Gardeny, que reforça lo poder defensiu de la ciutat. 

L'endemà lo viatger parteix cap a Bellpuig, a tres llegües i a on pararà a dinar, pel vell pont de pedra que disposava d'una mitja lluna al cappont deshabitat. Travessa tota la plana urgellenca, poc conreada, perquè los poblets s'havien quedat despoblats. De Bellpuig, que començava a reviure, n'esmenta lo convent de Sant Bartomeu. En entrant a la Segarra, lo país començava a enturonar-se.

 

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

La batalla campal entre tots dos exèrcits, davant per davant lo pont fortificat de Lleida. Al costat del turó de la Seu, també s'hi aprecia lo de Gardeny.

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

Lo plafó ceràmic devia fer-se aquella mateixa mitat del segle XVII, car a inicis del següent, la nova guerra colpia el país. A primera línia, los personatges principals, amb lo mariscal francès, pistola en mà, desarma l'espanyol, que deixa caura l'espasa. Com a símbol del resultat final de l'enfrontament bèl·lic. 

1642. Lleida, batalla de les forques.

«Boletín informativo del Centro Comarcal Leridano», núm. 135, 

de maig de 1969 (FPIEI).

[2571] La Batalla de les Forques al Cappont lleidatà, Guerra dels Segadors, 1642

Quinalafem.blogspot.com

[2570] Del Baix Segre-Cinca, 1643

 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol contingut en aquest mapa setcentista, en plena Guerra dels Segadors. S'hi detallen els grans cursos fluvials del Segre i Cinca fins al seu aiguabarreig. També s'hi dibuixa el canal de Pinyana fins a Lleida. Eren obstacles principals en l'avanç de la infanteria i cavalleria militars. Aquest territori, de l'aiguabarreig i fins als peus del Montsec, i la plana urgellenca per un costat i la lliterana per l'altre, constituïren una unitat geopolítica en els remots temps ilergets i ho continuà sent en temps de taifes. Encara persistí com a entitat geocultural i geoeconòmica des de la conquesta de Ramon Berenguer IV i fins a temps moderns. La unitat diocesana fins ben bé a finals del segle XX. Només la derrota de 1707 començà a fer-hi forat, i el nacionalisme espanyol derivat del règim del 78, hereu del franquisme, ha sabut eixamplar-lo, aquest esvoranc. Com que tot a la vida té pujades i baixades, esperem, com deia aquell savi, de retrobar-nos en aquella unitat històrica ara delmada. Paciència i persistència.

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb la ciutat de Lleida. Hi veiem el Canal de Pinyana, en traçat aproximat, i que era emprat per fer anar molins. S'hi consignen Almenar, Alguaire, Vilanova d'Alpicat (popularment segmentat del Picat), Montagut, Alcarràs, Aitona... i el poblat de Vilanoveta, als afores de la ciutat lleidatana. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb tota la part del Baix Segre i Cinca. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb l'aiguabarreig. Encara que es tracti d'un plànol simple i senzill, les poblacions hi són ben posicionades: un mapa militar no podia permetre's greus errades. Des de la Granadella, Escarp, Massalcoreig o Torres de Segre, fins a Mequinensa, Torrent, Fraga i el petit llogaret de Mont-real, popularment Mont-ral, de fa dècades ja abandonat. 

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2358] Alcarràs, lo poble dels cirerers (i de la Carla Simon)

 

1989-1997. Alcarràs, 

Joan Coromines (Onomasticon).

Modernament, sempre amb r múltiple, forta, és un topònim sec i potent, ço que va enamorar la Carla Simon per encomanar-li el títol de la premiada cinta a la Berlinale 22. Aquests dies es fa difícil parlar del poble, poble gran des de la darrera bufada demogràfica just abans de la bombolla immobiliària del 2008, i que fa que rondi, i a l'estiu sobrepassi, els 10.000 habitants. Ara ens ha descobert TV3: a veure si d'aquesta aconseguíssim un presentador del TN que fos de dialecte occidental, que ja en fora hora, oi?

Els dos versets populars que ens documenta Coromines, són (eren) ben coneguts a Ponent. A l'altre cap del Segrià, a on m'hi vaig criar, també els coneixíem. La primera rima, aplicada a qualsevol altre mot que jugués amb cabàs, com ara mon segon cognom: recordo com el pare me'n feia la rimeta per fer-me enfadar. La segona, referida als pobles de la Femosa: Juneda, Borges, Puigverd i, finalment, Artesa, la flor del ram. La segmentació popular de l'article aglutinat amb la síl·laba inicial -AL, del Carràs (per d'Alcarràs) també és típica en alguns dels altres pobles que manifesten aquest tret toponímic aràbic: del Coletxe (d'Alcoletge), del Batarri (d'Albatàrrec)..., sentides fa anys per mi mateix a casa. Aquesta segmentació popular del topònim fora a l'origen del gentilici: carrassí, carrassina, carrassins, carrassines. Coromines el cita a partir de la font de l'Atles Lingüístic de Catalunya (1923). El recull oficial dels gentilicis catalans, editat pel Parlament de Catalunya al 1918, així ho reconeix. 

Sovint, no identifiquem la vila amb el Segre, perquè ben bé no hi passa a tocar del poble. Però el poble no fora ço que és sense el riu, que en rega bona part del terme, i el converteix en una feraç horta. Com bé diu Coromines, «vila cabdal a la dreta del Segre, aigües avall de Lleida, enmig d'aquella gran rodalia hortícola».

1989-1997. Alcarràs, 

Joan Coromines (Onomasticon).

El nostre savi mestre etimòleg, a la fi, se'n convencé: Alcarràs és un ètim d'origen aràbic amb el significat d'«el cirerer». És clar, era una horta regada ja en aquells segles andalusins, després treballada pels moriscos sota les grans cases nobiliàries catalanes que se'n repartiren el terme al segle XII, fins a la gran expulsió d'aquest col·lectiu del 1607 decretada pel monarca Felip III.  

Uns quants segles després, l'arribada dels conreus fruiters a l'engròs, en règim de monocultiu, han fet honor a l'antic topònim. Encara que ben bé cirerers no tants, més aviat préssics i, darrerament, nectarines. 

1989-1997. Alcarràs, 

Joan Coromines (Onomasticon).

L'ètim  inicial amb -r simple s'hauria convertit a erre múltiple a partir del segle XIII, si fem cas de la documentació de la Crònica del Conqueridor, i d'altres mots que feren el mateix procés fonètic. 

2007. Alcarràs (MDC). 

L'homenatge de Carla Simon al petit pagès tradicional no té ja res a veure amb la majoria dels propietaris actuals, bàsicament terratinents, amb producció de centenars de milers de quilos. De fet, la tradició fruitera té a penes poc més de seixanta anys, que en termes històrics és un no-res. La tradició pagesa va saber reinventar-se a Ponent en una època en la qual la indústria i la ciutat estiraven de valent, i amb el monocultiu de la fruita se'n va evitar el despoblament. En aquells inicis, i fins al canvi de segle cap al XXI o poc més, un petit pagès podia viure amb una mica de terra, i tot se feia casolanament: des de l'esporga fins a la collita, els de casa eren els principals treballadors al tros. Tots, petits i grans, homes i dones. Aquestes darreres dos dècades, però, la industrialització dels processos agrícoles s'ha emportat la cultura pagesa: les tasques són contractades als temporers, magrebins i subsaharians, en alguns casos en pèssimes condicions laborals i de vida, i els amos i familiars a penes van al tros: amb el 4x4 amunt i avall procuren la intendència del procés de treball, mentre que els caps de colla i capatassos s'encarreguen del treball a peu d'arbre.

Igualment ocorre a les centrals fruiteres: centenars de treballadores romaneses, vingudes de juny a octubre, amb horaris de treball de fins a catorze i quinze hores. Sí, sí, no és cap broma. No fa gaires dies m'explicaven d'un parell de joves del nostre país, a qui sa mare va voler fer-los-hi anar, a triar fruita, com ella havia fet al seu moment, trenta anys enrere. Les van despatxar al tercer dia: no podien resistir el ritme ni el temps de treball, no sé si legal al capdavall, però que les mateixes treballadores demanen per aprofitar l'estada. Els i les nostres joves ja són d'una altra pasta. Rebullida, que deia mon pare. D'altra banda, quan algunes d'aquestes treballadores forasteres conten què fa el marit allà al seu país mentre elles no paren, s'arriba a la conclusió que no tots els casos d'abusos estan tipificats encara. 

  No tot són, doncs, paisatges florals idíl·lics i dolços préssics, ni cantarella de l'aigua a les fasseres de reg, ni postes rogenques de sol. Enguany, un meu fill n'ha fet la campanya d'estiu, al tros. De collidor, en una tropa de 95 persones i mitja dotzena de màquines collidores (que tot i aquest nom no cullen pas soles, sinó que només carreguen collidors i palots): a les cinc del matí ja formaven, amb llum artificial muntada sobre l'estructura de la màquina i tela mosquitera de barret per cobrir-se la cara i evitar les picades dels mosquits durant el dia. Fins a 2/4 de tres de la tarda. Coneixeu la calorada abrusadora de migdia a les nostres comarques? Sabeu de la picassor que fa el borrissol dels préssics sobre la pell suada? No sé a qui caldria anomenar pagès: si a l'amo a l'ombra o al treballador al sol. En resum, un panorama gens bucòlic: aquesta és la realitat a la fruita avui. 

A la inversa, aquest és un dels grans encerts de Simon: retratar un món ja desaparegut, aquell collir fruita de la nostra infantesa, també d'algun estiu de la seua segons que explica ella mateixa, quan anar al tros era un afer casolà, de subsistència familiar, de trets gairebé etnogràfics, encara pas obertament capitalista per totes bandes.

Sempre m'ha dolgut no haver-ne fet fotos d'aquells temps i d'aquelles tasques agrícoles, però llavors revelar no era barat, i ni en començar la jornada a punta de dia i encara menys a l'acabar-la no estàvem per delectances. La càmera de fer retratos, que deia la mare, només es tocava els dies de mudar, com el cotxe, sovint tapat amb un llançol al cobert o magatzem tota la setmana. 

Gràcies, Carla, per posar imatges al nostre record, 

al temps fugitiu de quan érem xiquets!

2018. Torres de Segre, Baix Segrià (ARA).

P.S. Afegeixo aquesta postil·la: la naturalitat buscada de la història per mitjà de paisatges autèntics i autors no professionals del país, es veu traïda en un moment concret: en les manifestacions dels pagesos. Per què? Doncs perquè s'hi han censurat les banderes, estelades o quadribarrades, sempre orgulloses i onejants al vent damunt les cabines en les marxes de tractors. Suposo que la mateixa directora no va poder oposar-se a l'autocensura que els catalans practiquem com a esport nacional. Fins quan?

[2026] Del prèssic del Pèrsic i de la persiana de Pèrsia

[762] Més pobles de Ponent (x)

1913. Granyena de les Garrigues. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Una imatge centenària de la població des del camí, actual carretera.

1913. Granyena de les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Detall amb el campanar presidint la vila, una imatge per sort encara reconeixible.

1908. Granyena de les Garrigues.
L'amic Mateu Esquerda Ribes m'adjunta el clixé original i escriu:
«Està feta des del Clotal (més o menys des d'on actualment hi ha l'ermita) i es veu en primer pla l'antic camí del Cogul, on molts anys després es va construir la Cooperativa. El clixé original, del 1908, es conserva amb el nº 134.246 a l'Arxiu Fotogràfic del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona».

1913. Albatàrrec (Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
El camí de carro amb les trilles fondes que entrava a la població.

1913. Albatàrrec (Segrià). 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Detall dels horts tapiats en primer terme i de les portalades dels corrals, llavors plens d'animals. Els solans o galeries amb la roba estesa o bé amb els canyissos per assecar tota mena de fruita.

1913. Alcarràs (Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La façana de l'església.

1913. Alcarràs (Segrià). 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Detall de l'església, construïda al segle XVII sobre l'antic castell.

1913. Alfés (Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'absis romànic de Sant Pere, amb l'antiga creu de terme al davant.

1913. Alfés (Segrià). 
«Geografia General....» per C. Rocafort.
La creu de terme, d'origen gòtic, s'emplaçava damunt d'un gran pedrot, que la feia molt més alta.

1913. Vinfaro (Alfés, Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Vinfaro fou un antic poble, avui reduït a un mas i les pletes que l'acompanyen. Hi hagué un castell que dominava els plans vall del riu Set, documentat al segle XII. L'escut és cardenalici, segurament de la família lleidatana dels Remolins, que posseïren el lloc fins al segle XVII. Francesc de Remolins i Pardines (Lleida, 1462- Roma, 1518) fou lloctinent del virrei bellputgenc de Nàpols, Ramon Folc IV de Cardona-Anglesola. És enterrat a Santa Maria sopra Minerva.

1913. Vinfaro (Alfés, Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La creu de terme de l'antiga població. 

1913. Vinfaro (Alfés, Segrià). 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
És probable que un dels personatges de la fotografia fos el mateix Ceferí Rocafort.

1913. Vilanova de la Barca (Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La preciosa creu de terme a l'entrada de la població vella.

1913. Vilanova de la Barca (Segrià). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La nau de darrere podria ser la vella església barroca de la vila, enrunada totalment pels bombardejos franquistes espanyols de 1938.

[761] Aigües centenàries, Terres de Lleida (ix)

[591] Camí de Sant Jaume per Butsènit

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
El sol despunta a l'hortizó, comença un fred matí de gener, però sense boira... i agafem pel camí de Rufea avall, perseguint les indicacions de la petxina.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Fora de la ciutat, la natura i l'agricultura que Lleida amaga, i els aiguamolls del Segre a Rufea.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
A Butsènit, temps per esmorzar. El Santuari fou pas dels pelegrins de Sant Jaume durant segles. La boirina del Segre emblaveix la vista d'Albatàrrec a l'altre costat del riu.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Els palots esperant l'estiu, i els menos (vedellets en lleidatà, que s'ha d'he llegir amb e oberta) expectants al nostre pas.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Els sembrats ja verdegen entre els masos. De dipòsits damunt la teulada ja no se'n veuen gaires.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Entre els rengs, esporgant ni que sigui diumenge.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Els moderns pous de reg, i les canonades de distribució per al reg localitzat: tecnologia sota terra als trossos.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Seguim les indicacions del camí, que ens porten al polígon que hi ha abans d'arribar a Alcarràs. Potser haurien pogut trobar algun camí alternatiu, oi?

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Sortim altre cop de la civilització i retornem al camp. Els pivots de reg per aspersió formen boscos de ferros palplantats als camps.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
L'aspersió en funcionament. Els femers, ja d'un altre temps.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Construïda al damunt de l'antic castell d'Alcarràs, sota el paviment de l'església encara es conserven, en perfecte estat, alguns compartiments de l'antiga fortalesa. La fortificació, que patí molts danys durant les guerres de Joan II, fou enderrocada al segle XVII per a construir el temple parroquial. Va ser el Comte de Fuentes, aleshores Senyor d'Alcarràs, qui cedí el castell com a lloc idoni d'emplaçament. En la construcció de l'església s'aprofitaren alguns fragments dels de l'antic castell. La pedra emprada en la construcció, a més de l'aprofitada del castell, es va portar de la pedrera de Saidí. Per la data que apareix inscrita en un dels carreus de la façana se sap que la construcció del temple finalitzà l'any 1786 (Viquipèdia).

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
La fruita ha portat la modernització del camp lleidatà els últims 50 anys. També la reconstrucció dels pobles, a base de totxos, magatzems, cases noves a veure qui les fa més altes que la del veí, portalades per entrar carretes de tres palots d'alçada, que ara han quedat en desús...

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Ens acomiadem de les petxines del Camí de Sant Jaume, i retornem a la capital. A la passera sobre el Segre, gairebé a sota del pont dels instituts,  obtenim aquesta curiosa perspectiva.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
El Km zero del camí del riu, que avui no hem seguit. El Ministerio no té traductors, ni els vol.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Les gavines són les reines de la canalització. En canvi, el Noguerola ha perdut l'antiga esplendor, enterrat sota la ciutat, enyorat del temps que feia de fossat per aquesta banda de la muralla.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Tornem cap a casa. Una última foto del nostre carrer, l'avinguda de les Garrigues: l'edifici racionalista dels anys 1920, desapercebut entre el tràfec de cada dia.

[557] L'Estany de Mar