Seguidors

20200731

[2190] Les escoles noves d'Artesa de Lleida, 1919

 Anys 1920. L'escola d'Artesa de Lleida (el Segrià).
 «L’escola d’Artesa de Lleida (1700-1916), des de les primeres notícies al nou edifici escolar»Felip Gallart i Fernàndez, Josep Gallart i Fernàndez, «Shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià», núm. 4, 2017, pàg. 48-57.
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).

1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
No s'hi esmenta la llengua en què es feren els parlaments. La diglòssia encara era molt forta (en molts àmibts avui dia encara ho és, després de cent anys), i la presència de la militarada no fa presagiar tolerància lingüística amb la llengua de la gent que havia d'anar a l'escola (com avui passa encara a molts jutjats i comissaries). Quan arriba el torn del Sr. Moles, però, l'articulista precisa: «pide dispensa para que se permita hablar a sus amigos en su lenguaje natural i común al orador y a los oyentes». Demanar permís per ser qui som, un dels trets més característics de les societats oprimides. 

En el parlament del director de l'Escola Normal, s'hi digué que ara que l'edifici ja s'aixecava, ara era l'hora dels artesencs: de portar-hi amb regularitat els fills per tal que l'escola pogués fruitar, i que quan disposin d'un bon mestre, l'atenguin i segueixin en les iniciatives que proposi. El Gobernador Civil (espanyol), entre altres referències, dedicà «sentidas y galantes frases al sexo femenino, tan dignamente represenado en la fiesta», cosa que dona fe de la talla intel·lectual i humana del personatge. La cerimònia acabà amb un ball popular a on el jovent i alguns dels convidats hi prengueren part.  

«Tot i la forta pluja que va descarregar durant la col·locació de la primera pedra, l’acte fou molt solemne. Feta la benedicció pel bisbe, a causa de la pluja no es pogué col·locar el pergamí commemoratiu, confeccionat pel pintor lleidatà Paco Marcé, el qual fou signat per les autoritats a l’ajuntament, i les mateixes autoritats i els assistents pogueren examinar els plànols del nou edifici. A continuació, en una gran sala habilitada per a l’ocasió, se serví un dinar per a tres-centes persones: «servit admirablement per lluïdes i hermoses noies d’Artesa». Abans, però, es repartí menjar «a tants pobres com hi acudiren», que «per cert foren molts» reblava la premsa de l’època.39 En el brindis, el senyor Joan Moles fou el més aplaudit ja que havia estat, de fet, el gran valedor del projecte a Madrid», dins «L’escola d’Artesa de Lleida (1700-1916)...»         

S'hi afegeix que l'escola fou acabada al 1918, però com que el contractista (de l'Albagés) no havia cobrat les subvencions de l'Estat, es resistia al lliurament de les claus. Tampoc no hi havia diners per a mobiliari i equipament escolar. Amb un gran edifici, doncs, però a empentes i rodolons, l'escola artesenca començà a caminar cap a començament de 1921. 
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
Anuncis de llibres de la llibreria i impremta de Josep A. Pagès, la centenària impremta lleidatana, ara en plena ebullició com una de les editorials catalanes més destacades. També ens porta records l'anunci de les «mesas bipersonales», aquelles baluernes de fusta amb el forat per al tinter i seients que s'aixecaven, que havíem encara tingut a l'escola en la nostra més tendra infància. Després, arribarien les taules i cadires de fòrmica.
1916. La primera pedra de les escoles d'Artesa de Lleida.
«El Avisador de Magisterio», de 10 de febrer (FPIEI).
Algunes obres catalanes que es venien per a l'ensenyament de les lletres als xiquets: un parell d'antologies o aplecs de poetes i escriptors del segle d'Or i de la Renaixença, i una tria dels versos de Maragall, «malaguanyat poeta que Catalunya plora encara», a mitja pesseta l'exemplar.