Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arc del Pont. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arc del Pont. Mostrar tots els missatges

20180605

[1844] Aixecant lo nou Pont Vell de ferro

1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Una superba fotografia de la construcció del nou pont de ferro modernista de la ciutat, després de la riuada de 1907. El pont s'inaugurarà l'any següent. La imatge és presa des de l'areny i enfocada cap a l'estructura de ferro ja aixecada dels tres grans ulls que tindria el nou pont vell lleidatà. No trobo, de moment, referències del retratista.
1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Per damunt del pont, la Seu Vella senyoreja la plana lleidatana, amb els arcs tapiats, car encara restava ocupada de la soldadesca (espanyola) que s'hi aquarterà a partir de l'ocupació borbònica (espanyola) del país, a partir del 1707. Darrere de l'arc, s'hi entreveu el vell pont de pedra medieval, del qual l'avinguda de 1907 s'emportà els tres arcs del costat de la ciutat.
1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Detall de l'estructura de ferro aixecada al nivell dels pilars per pistons hidràulics. L'accés els materials es feia amb vagonetes sobre ralls, per salvar els tolls de l'areny.
1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).

Com sempre ha sigut habitual, una colla de gent s'acosta a xafardejar l'estat de l'obra: padrins, jubilats, curiosos. L'Arc del Pont, el portal principal d'entrada a la ciutat des de l'època romana, refet durant el segle XVIII en estil neoclassicista, se'ns mostra despullat dels nostres primers guerrers ilergetes: l'estàtua no s'hi col·locarà fins després de la guerra. L'edifici Pal·las, hotel de construcció modernista, tampoc no hi és: s'hi aixecarà entre 1912-14. La banqueta de Blondel encara és la primitiva, reformada als anys 20. A la casa familiar dels Torres, a on el nadó Màrius encara no arriba a l'anyet, tenen la roba estesa per aixugar al sol. 

1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Un any abans de la inauguració del pont, es preparava tota l'arcada de ferro per tal d'ésser elevada a l'alçada dels pilans. Una grua muntada sobre ralls a costat i  costat es desplaçava per damunt l'estructura per moure-hi els pesants materials i bigues. La poca aigua del Segre fa pensar que es tracta d'una foto d'estiu, llavors que encara no existien els pantans de regulació al Pirineu.
1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Detall de l'estructura de ferro de les arcades, construïda primer a peu de pilar per tal d'ésser després aixecada lentament fins al nivell de dalt.
1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Aquell nou pont vell esdevingué un dels primers símbols de l'arribada del segle XX a la ciutat. Malauradament, la fúria de la guerra se l'emportaria pels aires en la retirada republicana davant l'ocupació franquista (espanyola) a l'abril de 1938. Un mosso, potser un capatàs, plantat damunt l'estructura, disposat a passar a la posteritat. Una passera de fusta damunt el primer arc del costat de ciutat, permetia l'acostament de les autoritats i dels curiosos a la marxa de les obres, un esdeveniment de primera magnitud en la vella ciutat que sortia dels durs i constants setges dels darrers segles per entrar a la modernor del segle XX. 
1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
La Seu Vella militaritzada, quan era coneguda de tothom, i encara de vegades ara, com lo castell de Lleida.  
1915 ca. Lo Pont Vell, Lleida (Ed. Casas).
La banqueta fins a la rambla de Ferran i la Seu Vella omnipresent, en una típica vista de la ciutat durant els poc més de 25 anys que el nou Pont Vell de ferro modernista romangué dempeus, entre 1911 i 1938.

20180518

[1838] Més vistes lleidatanes del Dr. Morelló

Entre 1890 - 1907. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

 Vista de la ciutat lleidatana, encara amb l'antic pont medieval de pedra d'abans de la riuada de 1907, que ja tenia una extensió de fusta des de les avingudes del Segre de les darreres dècades del segle XIX. Atès que altres fotos de l'autor són de data de 1906, per la vista del pont vell ben bé aquesta també la podria tindre.


Entre 1890 - 1907. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Detall del pont de fusta que substituïa les tres arcades que les aigües del Segre s'havien endut cap al darrer terç del segle XIX. El meandre de riu sempre ha fet que l'aigua batés sobre aquesta part, molt ben reforçada per la banqueta blondeliana. Però llavors la força de l'avinguda se l'endugueren els vells arcs de pedra del pont medieval. S'aprecien a la imatge els plataners de la primitiva banqueta, i l'antiga façana de la Paeria. Persianes i llançols cobreixen les balconades, llavors encara ben habitades de les cases del carrer Major.
Entre 1890 - 1907. Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

El pont no era encara travessat d'automòbils, com bona part del segle XX i fins avui, sinó pels mitjans de transport del moment: carros i rucs i mules. El pont ja havia perdut un arc amb les obres de la banqueta de Blondel, el que hi hagué a tocar del portal d'entrada a la ciutat, que es reomplí per poder donar pas a les estretes primeres banquetes de l'un costat i l'altre del pont. 
1906 ca. Seu Vella, Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

La magnífica portalada gòtica dels Apòstols, la que dona accés al claustre de la Seu, llavors tapiada per la militarada (espanyola) que ocupava l'antiga catedral lleidatana des de 1707.
1906 ca. Seu Vella, Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

S'havien obert finestres al timpà per donar llum a les sales dels dormitoris del pis superior, atès que tot el claustre fou partit en dos pisos per guanyar espai per a albergar la tropa. En la foto, s'aprecia bé el nom nou de guerra donat al vell monument de pau. És probable que la data de la imatge sigui de 1906.
1906 ca. Seu Vella, Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

La porta de l'Anunciació, d'estil romànic. Les finestres que donaven llum a les sales interiors de la soldadesca són ben visibles.
1906 ca. Seu Vella, Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).
La porta de l'Anunciació o de l'Anunciata, situada al costat nord del braç del creuer, s'anomena així per la inscripció esculpida sota la cornisa, amb lletra del tipus gòtica, de la salutació evangèlica

«AVE MARIA GRATIA PLENA DNUS TECUM BENEDICTA TU IN MULIERIBUS»

però sobre la porta el cartell militar deia ARTILLERIA. A la part dreta de la porta hi ha una làpida amb la data de la seva construcció de l'any 1215 que diu
«10 de les calendes de maig de 1215».
1906. Sant Ruf, Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Les restes de l'antic convent gòtic agustinià de Sant Ruf, envoltat de camps de cereal.
1906. Sant Ruf, Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Detalls de l'estat de conservació del'absis de l'antiga església a començament de segle XX. Segons la tradició, la comunitat s'extingí a causa de la Pesta Negra (1348), si bé documentalment no és fins a 1418 quan consta que, per mort del darrer canonge, el monestir restà desocupat i consegüentment queda incorporat al bisbat de Lleida. Després d'un intent fallit d'establir-hi cartoixans a la fi del segle XVI, el lloc pervisqué un temps com a santuari i lloc de devoció popular fins que, aprofitant-ne les runes, s'hi bastí una masia.
1906 ca. Museu Diocesà, Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Sepulcre, inscripcions i relleus guardats al primer Museu Diocesà de què disposà el bisbat i la ciutat des del 1893 a les sales de l'antic Seminari Conciliar, actual rectorat de la UdL.
1906 ca. Museu Diocesà, Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Com a conseqüència de les desamortitzacions del segle XIX, bona part del patrimoni artístic de l'Església es dispersà o passà a mans privades. Al llarg d'aquell segle sorgiren diverses iniciatives emmarcades dins del moviment de la Renaixença que pretenien recuperar i protegir tot aquest llegat. Una d'aquestes accions fou la creació el 1890 del Museu Episcopal de Vic pel bisbe Josep Morgades.

Seguint aquest model, tres anys després el bisbe Josep Meseguer i Costa funda el Museu Arqueològic del Seminari Diocesà de Lleida, amb la intenció de brindar una àmplia col·lecció d'art eclesiàstic als seminaristes i evitar l'espoli per part de col·leccionistes privats. Messeguer nodrí aquest fons adquirint obres arraconades d'arreu del territori diocesà i gràcies a donacions particulars.  
1906 ca. Pont del ferrocarril Lleida-Tarragona a la Riba, Lleida.
Foto: Joaquim Morelló i Nart (1858-1926) (MdC-AFCEC).

Imatge del gran pont ferroviari, amb l'encertat contrast amb el transport tradicional: pare i fill damunt del ruquet tornant de l'hort. És probable que el fotògraf hagués fet el viatge fins a Lleida amb el tren, i que aprofités una parada per immortalitzar aquest contrast entre la realitat i la modernor.

20180215

[1804] Lleida, Sant Miquel de 1970


1970. Lleida. Avinguda Blondel.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 
La darrera banqueta ampliada amb tota sa esplendor.
El Mercat de Sant Lluís, la Gota de Llet... han desaparegut per deixar pas a un dels 'pelotassos' urbanístics més desgraciats de la història de la ciutat. Un desproporcionat bloc de pisos, amb l'estació d'autobusos al pati interior. El 'Montepío' deixava de ser el rei de Blondel, però mantindrà sempre la sua elegant fesomia. Al darrere, trau el nas l'altre gran edifici sindical, dit del 'Ducados', que esperem veure properament enderrocat.

Ben aviat, el nou pont dels instituts obrirà la primera variant per al trànsit de la N-II, que deixarà de passa per l'interior de la ciutat, després de dos mil anys amb la primera calçada romana. Al final de l'Avinguda de Madrid, s'hi veuen les dos torres de cartró que feien de porta d'entrada a les Firetes, llavors emplaçades al descampat que hi havia entre el pont de la Universitat i el de l'Institut, cap dels dos encara fet. 

1970. Lleida. Avinguda Blondel.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la banqueta i de l'Avinguda de Madrid, amb el trànsit de camions i cotxes segons els models de l'època. Aquell any, a casa nostra, els meus pares varen comprar el primer cotxe de la nostra història familiar, l'R-4, L-65315. Va aguantar vint-i-set anys. Val a dir, que els primers anys només sortia de passeig els diumenges, i tota la resta de la setmana restava ben tapadet amb mantes al magatzem de casa. Eren aquells temps en què es començava a sortir de la misèria, després d'una dura dictadura, valgui la redundància, a la qual crèiem veure el final.

'Vanguard' era una marca de televisors, una altra de les més recents incorporacions a les cases d'aquells anys. En blanc i negre, sigui dit per a les generacions digitals. El color no arribaria fins al mundial de futbol de l'Argentina, a casa nostra.


El bosc de fanals de l'avinguda i de la balustrada es canviarien per altres models més moderns després de la reurbanització que s'hi farà un cop acabat el pàrquing soterrat durant els anys 80.

1970. Lleida. El Carrer Major.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall del Pont Vell, a punt de perdre el monopoli sobre el Segre, infestat de Seat 600 de tots colors. L'arribada del color semblava que acabaria amb la negror del franquisme (espanyol). Només ara sabem que fora un miratge. Com es deia en el castellà (imposat ofcialment i immigrat socialment) de l'època, van continuar (i continuen) remenant les cireres «los mismos perros con distintos collares».

«Por ese otro río urbano que es la calle Mayor, eje comercial, obligado paseo de las gentes de Lérida, late a todas horas el pulso firme y vivo de una ciudad que sabe ser cordial con quien se acerca a ella». Llavors érem tan sols un poble gran.
1970. Lleida. El Pont Vell.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Una de les tradicionals vistes de la ciutat, des de la marge esquerra del riu, llavors amb el xoperal, amb enquadrament del Pont Vell, reconstruït després de la guerra, i de la Seu Vella, ja sense convertida en monument, sense la militarada que s'hi instal·là després de l'ocupació borbònica de 1707.

«El Pla de Lleida ve pasar a estos hombres en armas... y sigue trabajando. Lérida campesina y labradora le coge siempre de camino al invasor, baje este de los Pirineos o llegue embarcado hasta la orilla del Mediterráneo». L'oblit dels invasors (espanyols) de l'oest, en aquesta publicació, era del tot volgut. Rere el «gesto heroico» d'Indíbil i Mandoni, «la ciudad se recoge en un aire sosegado tras ellos». Era l'atontament vital després de trenta anys ja de repressió (espanyola), de la qual subreptíciament la ciutat tractava d'alliberar-se. 
1970. Lleida. L'Arc del Pont.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La Seu Vella «parece inclinarse sobre este rincón que aún trasciende a buen reposo provinciano, a ese sosiego de vivir que amenazan los vehículos de todas clases». El trànsit de l'aleshores encara N-II per dins la ciutat confluïa tot a l'entrada de l'antiga porta principal de la ciutat, a l'inici de la Rambla per un costat i Blondel a l'altre, allà on un guàrdia urbà, dalt d'una peanya de trànsit típica de l'època, tractava de posar-hi ordre a cop de xiulet i de braços amunt i avall. Per a la nostra estimada metròpoli colonial, no érem gran cosa més que uns assossegats provincians, tot i que aquella dècada acabàvem de resistir l'intent del règim dictatorial d'integrar-nos a l'Aragó, per mitjà de la doctrina política que es conegué amb el nom de «leridanismo».
1970. Lleida. L'Arc del Pont.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La Seu Vella, encara en fase de restauració, presidint sempre la ciutat. L'arc del Pont era en aquell any encara l'únic punt d'accés a la ciutat, i el bullici de vianants i de trànsit s'hi concentrava a tothora, amb cotxes i persones creuant-se en totes les direccions imaginables.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Sí, «en cinco siglos, Lérida levantó dos catedrales», però per obra i gràcia de la repressió borbònica a partir del segle XVIII. I mentre aixecàvem la Catedral Nova, el cadastre de Patiño, que apujà a Catalunya les contribucions fins a un 600%, anava configurant, a més a més, la mamella de què viurà la nostra estimada metròpoli colonial (espanyola) fins als actuals temps d'en Montoro (ministre espanyol d'Hisenda). 
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La recuperació del monument havia començat lentament feia 20 anys, quan la militarada abandonà l'un turó per traslladar-se a l'altre, al de Gardeny. La pell del 'castell', tal com els lleidatans l'anomenaven (avui potser ja no tant), parlava diàfanament de les cicatrius deixades pels esdeveniments històrics durant tants segles. 
1970. Lleida. La Catedral Nova.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La nova catedral tindria l'avantatge d'ésser a la part baixa de la ciutat, però en canvi no gaudiria de gaire perspectiva urbana, en situar-se davant del carrer de l'antic Hospital de Santa Maria. Durant el segle passat, l'enderrocament de les cases adjacents a l'Hospital encara li ha proporcionat una certa visibilitat. Fins i tot, en algun moment, les autoritats s'havien proposat de tombar l'Hospital per fer-hi una gran plaça. Els tapissos renaixentistes de la Seu Vella, traslladats a la nova catedral, se salvaren de la crema del temple que els anarquistes radicals perpetraren al 1936. 
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Els anys d'esplendor de la Seu Vella foren arruïnats per l'ocupació borbònica de la catedral, de la ciutat i del país.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La portalada romànica d'accés al temple, entrada principal fins a la construcció del claustre. A sota, vista del cimbori, nexe d'unió de la nau central amb els creuers.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la portalada romànica treballada amb motius geomètrics. A l'interior de la nau, la buidor ens recorda, encara avui, amb més força el dolor per la conversió del temple en caserna militar.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El magnífic claustre de l'antiga catedral lleidatana.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall dels arcs gòtics recuperats, després que haguessin romàs tapiats durant més de dos-cents anys. Un dels claustres més grans d'Europa, amb la particularitat dels cinc arcs oberts a l'exterior, a les vistes de la ciutat, del riu i de l'horta lleidatana.
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Vista de la ciutat i de la Seu Vella des de l'altre turó, el de Gardeny, llavors encara ocupat de militars (espanyols).
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

En primer terme, el petit cimbori de l'església de l'Acadèmia Mariana, Enllà, els grans blocs de pisos que començaven a substituir, i el procés ha estat imparable, l'antiga muralla de Sant Antoni, a l'Avinguda de Catalunya, 
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

«Los recios muros de la fortaleza de la Zuda son visibles desde muy lejos, a pesar de las explosiones que por dos veces -1812 y 1936- sacudieron su estructura».


[516] Lleida 60s by night