Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costa Daurada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costa Daurada. Mostrar tots els missatges

20190831

[2019] De Cal·lípolis, la platja més alleidatanada de totes

Anys 1960-70. La Pineda de Vila-seca (el Tarragonès).
Sempre fou coneguda com la Pineda de Salou, perquè ja se sap que posar-se a l'ombra d'un bon reclam sempre dona bon fruit, i llavors eren del mateix municipi. La Pineda fou una de les grans platges de Lleida i de la plana urgellenca, juntament amb Salou i Cambrils (i amb permís de les Basses d'Alpicat), potser de butxaques més modestes. El desarrollismo d'aquells anys i d'aquell infaust règim aplaudia aquesta mena de desenvolupament turístic. Avui sabem que és insostenible, però no acabem de posar-li el fre com a societat del segle XXI.

Des dels temps de Cal·lípolis, aquella romana vil·la d'estiueig a la Tarraco fins avui, aquest sembla el destí de les platges de la Pineda: acollir a tothom que s'hi vulgui remullar el cul. Però avui ja és prou evident que hem passat tots els extrems possibles i imaginables de construcció i d'urbanització del litoral. Cal, i a més em sembla que de manera urgent, un clar decreixement de l'urbanisme turístic per intentar salvar el poc que queda de salvable, per tombar si pot ser alguna cosa, per recuperar espais per a la natura que mai se'ls haurien d'haver pres, per revalorar alguns vells immobles, que ja comencen a tindre molts anys i, si no se'ls fa un manteniment, doncs què en farem?

Tothom tenim molt clar que cadascú fa els diners com pot. En aquells temps de turisme assalvatjat, però, tothom els va fer com va voler, passant per sobre l'interès general. És clar que veníem de molt patiment i molta misèria i uns dies de vacancetes, potser només els diumenges de platja, queien de mil meravelles. Tots hi vam col·laborar, constructors, especuladors i estiuejants. Ara hauríem de tornar a fer-ho per recuperar una mica de decència que la visió d'aquestes imatges de quaranta i cinquanta anys enrere ens fa perdre. Llavors, fins i tot feia modern de retratar-ho i d'enviar la postaleta als parents del poble. Com han canviat els temps, i més que cal que canviïn encara!
1923. Dunes de Salou, «Geologia del Cap de Salou»,
 J.R. Bataller i Salvador Vilaseca. «Butlletí del CEC», núm. 336, gener. 
 Clixé: Marià Faura i Sans / J.R. Bataller.
La plaja de la Pineda de Vila-seca ara fa cent anys, sense cap construcció ni cap mena d'ús turístic des de la desaparició de la vil·la romana de Cal·lípolis. Només camps de conreu, platja i mar. El contrast amb l'estat després d'un segle és insofrible: un altre progrés hauria hagut de ser possible. Un altre progrés, net i republicà, l'haurem de fer realitat.

 


20190213

[1946] Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador

1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),

Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

La moda dels vestits de banys d'ara fa poc més de cent anys. Encara de cap a peus i amb barret sens falta.
1912. Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

Una visió de l'estiueig quan socialment era encara només reservat a pocs mortals de casa bona.
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

Les noies i senyores jugant a l'aigua de la Costa Daurada... 
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

...O bé de descans al jardí. 
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

No hi podia faltar un passeig en barca, si la mar ho permetia i el bon pescador feia de capità i remador.
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

Els banys de mar encara eren bàsicament un afer de salut, però començaven a fer-se un lloc en els hàbits d'esbarjo de les classes benestants. El fet que es convidés amics a acompanyar els amfitrions durant l'estada demostra la recerca d'àmbits d'esplai i gaubança, precedents dels hàbits vacacionals que cinquanta o més anys endavant del segle XX es van democratitzar.
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

Els matrimonis Casals i Granados, en companyia dels seus amics, eminents pianistes, el polonès Mieczyslaw (Meccio) Horsowsky i el britànic Sir Donald F. Tovey. Aquell estiu van compartir uns dies a la recent estrenada vil·la que el músic vendrellenc es fer fer a la platja de Sant Salvador. La casa s'havia construït durant el 1910, i el primer estiu, al 1911, Pau Casals l'hi havia passat amb sa família.

El violoncel·lista vendrellenc i el pianista lleidatà es professaren una gran amistat mútua. S'havien conegut a Barcelona al 1891. En Granados era deu anys més gran que en Casals, i es convertí en el seu millor amic i conseller musical, i en l'aspecte personal esdevingué com un germà gran. Se servaren sempre aquesta profunda admiració, fins a la desaparició prematura del músic lleidatà, al 1916, a bord del torpedinat Sussex quan retornava de Nova York després de l'estrena de les 'Goiesques' i la recepció del president Wilson, quatre anys després d'aquell meravellós estiu a la platja de Sant Salvador vendrellenca.
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

La dona de Granados, Amparo, amb Guilhermina Suggia, famosa violoncel·lista portuguesa, parella de Casals. Com se'n deia del gos de la parella de violoncel·listes?
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

Els il·lustres músics a la platja, davant la vil·la Casals, amb el primitiu edifici amb cos de dos pisos amb tres grans porxos al davant, que fins als anys 30 fora molt reformat i ampliat. El músic vendrellenc no en pogué gaudir més enllà, car l'ocupació del país sota el jou i les fletxes del feixisme (espanyol) el forçà a l'exili. 
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

Altres diversions dels estiuejants a dins i fora de casa, en un entorn encara idíl·lic llavors, gairebé sense cap altra construcció a la vista. 
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

Enric Granados, al darrere amb pipa i corbatí, al costat de Pau Casals, amb barret.
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

Pau casals a collibè del músic polonès. En una part del Segrià, se'n diu (se'n deia... quan servidor era menut) pujar a l'acotxador [al corxador], talment com si d'un petit castell es tractés. No sé si enlloc més es fa (es feia) servir aquesta bonica expressió.
1912. Enric Granados i Pau Casals a la platja de Sant Salvador (el Vendrell, el Baix Penedès),
Revista «Feminal», núm. 66, 29 de setembre (Arca). 

En primer terme, Granados fumant amb la pipa, i després en Casals ben embarretat a tothora, en una vesprada de refrescant marinada sota la porxada davant la platja i el mar.