Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sèquia de Fontanet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sèquia de Fontanet. Mostrar tots els missatges

20250416

[2659] La secla de Fontanet i la de Torres, més

 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Los orígens sarraïns de la secla de Fontanet. La boquera, cap al començament del terme d'Alcoletge, no devia ser tan amunt com en l'època cristiana, que fou traslladada a Térmens. Fou la primera gran infraestructura hidràulica lleidatana. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Des del límit de Térmens amb Castellpagès, l'antiga Vilanova de la Barca, la secla s'amplià en època feudal i esdevingué, amb los molins fariners que movia, peça fonamental de l'economia lleidatana baixmedieval fins a la fi de l'Antic Règim.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo magnífic treball d'aquest grup d'estudiosos.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La peixera de Térmens fou l'entrador de la secla de Fontanet durant segles. Les avingudes del riu de ben segut que la devien desmuntar una vegada i una altra, i calia refer-la. Quedà en desús en fer-se la boquera del Canal de Balaguer.

Peixera, Joan Coromines (DECLC).
En lo sentit de resclosa o barratge de construcció vegetal, amb estacada de pals i pedres per desviar un curs d'aigua, lo mot peixera no deriva de peix, sinó del romànic PAXILLUS*, diminutiu del llat. PAXUS, pal. De tota manera, lo reforç del mot peix en la ment dels parlants lo degué acabar de fixar. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La concessió feudal de la secla de Fontanet feta pel rei català Alfons I n'allargava lo cap de dalt, des d'Alcoletge fins a la peixera de Térmens, i també lo cap inferior, car en concedia l'allargament fins a Gebut. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La fotografia dels anys 1920 deixa entreveure l'entrador de la peixera de Tèrmens, a on encara s'hi observen algunes grans pedres que la formaven. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Durant segles, la destrucció i refeta de la boquera de l'entrador fou constant. Cap al segle XVIII fou traslladada més avall, en arribant a Vilanova de la Barca, poble que travessa per una mina subterrània.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
A Alcoletge, la secla principal se divideix: hi naix la Secleta (a l'esquerra), que en regarà bona part del terme fins al començament del de Lleida, a l'actual polígon del Segre. Per fer possible la desviació de l'aigua, s'hi feren uns estelladors amb dos comportes. En tancar-se totalment o parcialment, l'aigua entrava a la secla petita, a banda esquerra de l'original, per resseguir la corba de nivell que permetrà regar la major part de l'hora alcoletgenca.
A la dreta de la casa dels estelladors, hi hagué lo sobreeixidor, al qual podien incrustar-se uns taulons per aixecar-ne l'alçada. Amb la gran pala de la Secleta tancada i les comportes dels estelladors abaixades, l'aigua remuntava ben bé metre i mig, de manera que permetia de regar les tres o quatre darreres finques de la secla principal a repèl. Que volia dir precisament això: aixecar-hi lo nivell per fer entrar l'aigua a aquests pocs trossos del marge esquerre, que habitualment no es regaven per llei física.
Dos travesses de tren permetien saltar la secleta i accedir a la casa de comportes dels estelladors. Quantes vegades les havia travessat tot jugant de petit, mentre los pares s'afanyaven a collir los prèssics (los sucosos ditxarrets, los gegants redglòvers) o pomes (stàrquing o golden). Com a molt, un vigila no caigos, de la mare. Cada dissabte a partir de les tres de la tarda, lo padrí Josep (lo meu pare) tenia permís per tancar les comportes i regar los repèls, que així se'n deia dels trossos que se regaven amb aquest sistema. Un cop posats los taulons al sobreeixidor, comportes tancades, oberts los portillons i les pales del tros, només calia esperar: ho feia ajagut a l'altra punta del tros, tot fent migdiada a l'ombra. Quan l'aigua li tocava los peus, lo feia despertar. Lo tros ja era regat. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Los censos pels drets de reg eren pagats a la Paeria, i a partir de 1758 a la Junta de Sequiatge de Pinyana i Fonanet. S'hi pagava amb espècie, un quartà de blat per jornal, que fou canviat per pagament en diners a la segona dècada del segle XX. Durant aquest segle, també començaran los usos industrials, nova font de conflictes, en especial amb lo polígon del Segre. Los cobraments eren religiosament anotats al Llibre de Sequiatge de la ciutat lleidatana.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
L'evolució històrica de les ordinacions de les secles de Pinyana i Fontanet. Lo regiment de l'aigua generava nombrosos conflictes d'interessos i despeses de manteniment i reparació. 


2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Un esplèndid croquis de la secla de Fontanet, amb los principals punts del seu recorregut.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La parcel·lació dels trossos entre Alcoletge i Granyena remet a dos mil anys d'antiguitat, a l'època de l'Ilerda romana. Allà en diem sorts, estretes parcel·les allargades i rectangulars.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo vell molí de Cervià, que passà d'aquesta família a la Paeria ja al segle XIV. És lamentable l'estat ruïnós en què el trobem. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo molí de Vilanoveta és de propietat municipal lleidatana des del segle XVI. 

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo Llibre del pesador del blat i la farina, segle XVIII, AML.

2016. La secla de Fontanet.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Al primer terç del segle XX, lo Tòfol, pagès de l'horta, feia també lo servei de pas de barca. Era dels pocs que tenia llicència de pescador al Segre, activitat molt regulada i restringida. A aquests personatges, «la societat els associava a un model de vida arcaic i els vinculava a un entorn marginal i feréstec del riu». 
Lo camí vell d'Albatàrrec, secla de Torres avall, i que passava pel xoperal del Tòfol i lo pont del Boc de Biterna, ha sigut lloc de trànsit intens. També la família de Màrius Torres hi tingué un mas, i lo poeta en recorda més d'una vegada les passejades amb lo padrí i lo pare. 

1910. Les barques del Tòfol.
«El Ideal», de 19 d'octubre (FPIEI).
La celebració de l'aplec catalanista i republicà a l'espai del xoperal, només dit així més actualment, car llavors sempre fou les barques del Tòfol.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Los orígens de l'allargament de la secla de Fontanet se situen al segle XII, i lo nou rec se coneixerà com a secla de Torres. La seua història vindrà molt marcada per la Comanda dels Hospitalers de Sant Joan, que eren los grans propietaris de les terres del final del traçat i sempre van haver de pledejar perquè l'aigua els arribés en quantitat suficient.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Obres de millora i manteniment constants.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Plànol del traçat de la secla des de Lleida fins a Utxesa.

2016. La secla de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo Canal de Seròs seguirà quasi paral·lel per l'exterior la secla de Torres.  


2016. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).



[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta


Quinalafem.blogspot.com

Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20250414

[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta

 


1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador, y de los Riegos de los Términos de Lérida, Pedrós, Albatarre, Montoliu, Sudanell, y Torres de Segre, que se valen de las Aguas de dicha Azequia para sus Riegos y otros usos» (ACA, PARES).
Lo plànol setcentista de les secles del marge esquerre del Segre, que «acompaña a una relación, de 9 de marzo de 1789, del arquitecto Simón Ferrer, experto nombrado de oficio en la causa seguida en el tribunal de la Real Audiencia de Cataluña por Pedro Gerónimo Net, comendador de la encomienda de Torres de Segre de la Orden de San Juan de Jerusalén, contra varios particulares y los ayuntamientos de Albatàrrec, Montoliu de Lleida y Sudanell, acerca del uso de las aguas del río Segre que pasan por la acequia de Torres de Segre». 
La secla de Torres també era dita del «Comendador» [comanador], per tal com d'Albatàrrec per avall regava una gran extensió de terres dels santjoanistes al Baix Segre.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La vista vertical s'acosta una mica més a la representació mental que en tenim.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La secla de Fontanet en arribant a la ciutat de Lleida (A), amb lo vell pont inconfusible. A l'extrem esquerra, lo molí de Cervià (F) i més avall, a la Bordeta, lo molí de Vilanoveta (G). Alguns braçals secundaris se'n derivaven. Des de la Mitjana lleidatana, una boquera (M) hi prenia l'aigua per a la Secla de Torres. La de Fonanet li abocava la poca aigua que li restava al final de son recorregut (LS) al terme de Pedrós, un cop superat lo Torrent de la Femosa (PQR) per mitjà d'un aqüeducte (I). Potser al mateix lloc que lo Pont del Boc de Biterna.

2016. Lo Pont del Boc de Biterna, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
La Femosa a punt d'arribar al desguàs amb lo Segre. Un lloc màgic o tenebrós, segons cada punt de vista, de reunió de bruixes, que hi foren empaitades al 1627. Al nostre país sempre hem sigut culs de sagristia, i així ens va... 

1855. Los molins de Cervià i de Vilanoveta, Lleida.
«Boletín Oficial de la Venta de Bienes Nacionales de la provincia de Lérida», 
de 28 de setembre (FPIEI).
 Els molins de Cervià i de Vilanoveta (o de Sant Anastasi), possessions de la Paeria durant una colla de segles de l'Antic Règim, foren subastats [jo ja me nego a escriure subhasta, subhastar: simplifiquem l'ortografia, és urgent!] per l'Estat (espanyol) per mitjà de la desamortització de bens municipals de 1855. L'escrit en detalla les propietats i la taxació. Tots dos disposaven de tres pedres de mola, però només dos d'actives perquè calia derivar aigua per al reg.

2016. Lo Molí de Cervià, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Detalls de lo Molí de Cervià, a Granyena. L'escultura de Sant Anastasi (i probablement l'escut de la ciutat) per subratllar-ne la possessió municipal.

2016. Lo Molí de Vilanoveta, la Bordeta, Lleida.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Detalls de lo Molí de Vilanoveta, a la Bordeta.

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
La secla de Torres aigües avall de la ciutat de Lleida: Albatàrrec (B), Montoliu (C), Sudanell (D). Entre aquests dos darrers pobles, la secla fa un retomb molt pronunciat per tal de guardar lo nivell i poder fer lo salt del riu Set. 
Passats los anys, a la segona mitat del segle XIX, les escorrialles del nou Canal d'Urgell superaria la secla en arribant als Patamolls de Montoliu; a començament del segle XX, lo Canal de Seròs hauria de fer lo mateix colze pronunciat que la secla a mig camí de Sudanell, i amb un gran aqüeducte, anomenat Pont de les Cinc Boqueres, hauria de superar lo Set. 

1789. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Plan que manifiesta por mayor algunas particularides de la Azequia llamada del Comendador...» (ACA, PARES).
Un cop encarada ja cap a Torres de Segre (E, sense pont al Segre llavors), la secla encara mouria un altre molí: lo del Comanador de l'orde santjoanista (J), just a l'inici del terme (Z). Aquest antic molí medieval fou conegut com a molí de la Coniaquera o, popularment, Consaquera [Un sistema hidráulico feudal en el valle del Segre: la acequia de Torres, Josep Marfull Oromí, 1990, enllaç], que no s'ha de confondre amb lo molí que los regants de Torres construïren cap al 1880 a la sortida del poble i que avui fa de museu. L'antic molí medieval s'extingí amb la desamortització i degué enrunar-se, per la qual cosa en calgué un de nou. 

1886. Les secles de Fontanet i de Torres.
«Diario de Lérida», de 7 de febrer (FPIEI).
Actualment, les activitats de la Junta de Sequiatge i les vicissituds de les secles d eFontanet i de Torres passen del tot desapercebudes per a la ciutadania. Però hi hagué un temps, en què foren part essencial de la vida de la Lleida pagesa. Que encara espera el seu gran museu a la nostra ciutat.

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
S'apunta que la secla de Fontanet fou excavada cap al segle X, època de desenvolupament urbà i social de la Larida sarraïna. Fa uns dotze quilòmetres, des de la boquera de Vilanova de la Barca, tot i que abans de la construcció del Canal de Balaguer prenia l'aigua de l'entrador de Térmens, uns vuit quilòmetres més amunt. La de Torres té origen cristià: del mateix segle XII, poc després de la conquesta de la ciutat, al 1184, quan lo rei català Alfons I autoritza la continuïtat de Fontanet fins a Torres i Gebut. 

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
A l'entrada del poble de Vilanova de la Barca, la secla s'amaga per una mina subterrània fins a la sortida de la població. No gaire més avall, hi hagué lo Molí de la Nora, conegut als anys 60 i 70 del segle passat per la seua adequació com a restaurant, que esdevingué prou anomenat. Ja ben endins del terme de la partida de Granyena, un altre molí medieval, lo de Cervià, datat del segle XIII, fou mogut secularment per la força de les aigües de Fontanet. 

2016. La secla de Fontanet i la de Torres.
«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).
Lo molí de Sant Anastasi a la Bordeta lleidatana va funcionar fins als anys 90 del segle XX, tota una fita històrica, quan ja era envoltat de cases i carrers per totes bandes.
Lo xoperal del Tòfol és lo punt de desguàs de la secla de Fontanet, que mor al torrent de la Femosa, que de seguida s'aboca al Segre, després de passar per sota del Pont del Boc de Biterna. Ací hi hagué un conegut pas de barca, molt important per a la comunicació d'aquesta zona de l'horta lleidatana. Actualment, una esplèndida passera permet fer lo salt del riu. 










Posted by
Labels: , , , , ,

20250323

[2650] De Vilanova de la Barca

 

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Lo pas de barca que donà nom des de temps reculats al poble. Modernament, un cop desapareguda, los pobles veïns se'n reien tot afirmant que Vilanova ni és nova ni té barca. Però n'ha tingut, i ben antiga, des dels temps dels hospitalers medievals:
Les terres dels molins de Cervià de Lleida, fins a Castellpagès, riu amunt, foren atorgades a Berenguer de Granyana. El 1212 el preceptor templer de Gardeny i Corbins concedí franqueses als veïns de Castrum Pagum, amb consentiment de Guillem d’Anglesola i Ramon de Granyana, fill del citat Berenguer, eximint-los d’intestia, eixorquia i cugucia, i refermava la carta de poblament als homes i dones de Zaguilar et de Castro Pagesio perquè edifiquessin i poblessin el lloc 'qui vocatur' Vilanova, i a més els era atorgat el lliure i franc passatge a través del Segre amb la barca instal·lada pels donadors. Des d’aleshores la població fou indistintament Vilanova de Castellpagès o Vilanova de la Barca i els seus habitants es regiren durant segles pels costums de Lleida. (enciclopèdia.cat).

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Sota l'implacable sol ponentí, l'antiga Creu de Terme gòtica vilanovenca. 

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Potser lo vinater, que passava a comprar i vendre vi. Lo meu pare n'havia fet d'ajudant d'un, com los marrecs de la imatge, al poble del Soleràs.

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Lo Segre, a on les dones hi baixaven a fer bugada. La imatge és idíl·lica, però la feina exigia bons lloms. En acabat, encara calia pujar amb lo cistell fins al poble. El lloc, per la presa o faixa de pedres que s'hi observa, podria ser a l'embocadura de la secla.

1845 i ss. Vilanova de la Barca (lo Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Lo poblet era emplaçat a dos horetes i mitja de la capital ponentina, «de clima benigno y sano», constituïda per «4 calles y una plaça», literalment. La del poble vell, d'abans de la guerra. Lo riu Segre hi tenia «una buena presa que toma el agua y la conduce por la acequia llamada de Torres». De fet, se tracta de la Secla de Fontanet. Abans del Subcanal urgellenc (lo canal auxiliar), la majoria del terme era de secà. En canvi, lo riu proporcionava pesca abundant. Hi havia molí fariner. 
Com que no hi havia carter, «la correspondencia se recibe... por encargo que se hacen los vecinos cuando pasan a los mercados». Això sí que era economia cooperativa. De fet, era vida així, cooperativa, pas individual i ultraprivada com ara.
Tenia, cap a mitjan segle XIX, 64 llars amb un total de 358 habitants, cosa que fa una mitjana de 5,5 per casa. 

1898. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
«El Pallaresa», de 25 de juliol (FPIEI).
 Lo foc i lo cereal sempre han sigut acèrrims enemics. Que se'n cremés la collita quan tot era a punt per segar, representava un cop mortal. Me fa recordar la novel·la de Pous i Pagès, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, una de les grans novel·les d'aquella Catalunya rural dels nostres padrins i repadrins.

1896. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Anuario Riera».
La segona mitat del segle comportà un grandíssim creixement, fins a 850 habitants, tot i que no sabem la font d'aquestes dades. Encara no hi havia tren de la Pobla. Com a la majoria dels pobles d'aquell temps, hi havia les botigues essencials: queviures (abacerías), carnissers, fuster, estanc, ferrers, forns de pa, i tres cafès. Tenien escola de xiquets i xiquetes, i mitja dotzena de terratinents. 

1887. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
«Diario de Lérida», de 2 de març (FPIEI).
S'entén ara què volia dir l'antiga frase feta: patir més gana que un mestre d'escola?

1908. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Anuario Riera».
Havia perdut un pèl de població. Sabem lo nom de les autoritats del moment, amb lo mossèn i lo cabo de la Guardia Civil (espanyola), que no hi faltessin pas! Un altre cafè i taverna, un altre fuster, un parell de molins d'oli, barberia, torneria, veterinari, metge... I ja hi arribava l'electricitat per a l'enllumenat públic.

1913. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'escut dinovesc de la vila, llavors de nom obligat castellà. Crec que modernament s'hi ha conservat la barca.

1913. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Sobre 820 habitants segons cens de 1920. Se'n destaca la secla de Fontanet, que sumada a la de Torres, presenta «30 kilòmetres d'extensió, fertilisant los tèrmens d'Alcoletge, Albatàrrec, Montoliu, Sudanell i Torres de Segre». 


1908. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
«El Pallaresa», de 25 de setembre (FPIEI).
La notícia en situa la festa major a l'octubre i pas per l'Assumpció. Sembla que als pobles s'hi havien estès els enlairaments de globus captius. A banda dels tradicionals cossos del corder i cucanyes.

Anys 1930. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Mundo Gráfico», 
Los poblets petits només sortien a la premsa quan els trasbalsava alguna desgràcia. En això, no hem avançat gaire després de cent anys: los periodistes viatgen a l'altra punta del món per explicar-nos-el, i lo nostre món més proper queda invisibilitzat. Fins que arriba alguna desgràcia.  

1937. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Paper moneda de 10 cèntims, emès durant la guerra (del segle XX). 

1938. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
No cal afegir paraules a la dramàtica foto d'en Francesc Boix. La guerra s'acarnissà amb el poble, i després volgueren curar-se la consciència amb la reconstrucció de Regiones Devastadas, l'organisme (espanyol) que s'encarregà d'aixecar lo poble nou. 

1944-45. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
La construcció del pont comportà la desaparició del secular pas de barca.
(enllaç).

1968. Vilanova de la Barca, lo Segrià. «Geografia de Catalunya».
Bona vista aèria de la població, en què s'aprecia el gual del Segre per on creuava l'antiga barca, substituïda pel llarg i estret pont. En primer terme, la rectilínia via del ferrocarril. Al fons, lo poble nou. 

Anys 1970. Vilanova de la Barca, lo Segrià.




 

Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)