Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bonaigua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bonaigua. Mostrar tots els missatges

20210719

[2301] Lo Port de la Bonaigua de fa cent anys

 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
Bella imatge de les ziga-zagues del port. S'hi aprecien els característics pedrissos de l'època que feien de tanques. Llavors, sense màquines llevaneus, el port restava tancat durant tota l'època hivernal. 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
Descripció de la pujada al port des d'Esterri. Les vistes naturals són imponents. La cua de cavall de Gerber, de 120 m. atrau l'atenció del viatger, poc abans de l'arribada al Santuari d'Ares. «L'aigua és freda com gel... A banda i banda, reposadament, grans ramades de cavalls i bous van fent el seu fet, per entre els extensos aglevats. L'aire es va fent fi i tallant. Ja sentiu que podeu respirar més fort i us sembla que gairebé toqueu el cel». 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
L'ermita de la Mare de Déu de les Ares, tal com era a començos del segle XX.

1900 ca. Ermita de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (enllaç).
L'antiga ermita d'arrels medievals, encara sense els edificis de refugi de l'altre costat del camí. 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
La creu del port al pedró que marcava la divisòria del Pallars amb l'Aran, potser abans del fantasmagòric edifici del Cap del Port, que s'aixecà l'any 1924 per la Societat Productora de Fuerza Motrices, per a alberg de treballadors i materials de manteniment de la línia d'alta tensió que anava de Cledes a la Pobla de Segur. Crec que ara fa de cafeteria i restaurant per als esquiadors de Baqueira que baixen per les pistes de la Bonaigua. 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
Molts anys, el pas de la Bonaigua no era practicable fins a l'abril o el maig. Actualment, part del món econòmic de les Valls d'Àneu en reclamen el túnel. Crec que serà un error: l'encant és aquest zig-zaguejar amunt i avall, retornar per uns instants als calmosos temps passats, ni que sigui ben assegudets als seients de les nostres modernes màquines. Quan ho substituirem per la velocitat sens fi, se'n perdrà tot l'encant. Per què caram tot ho hem de mesurar amb diners? Un altre món és possible, oi? 

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
El camí de la Bonaigua al pas pel magne bosc de Sorpe.

1929. Lo Port de la Bonaigua, 
«Àlbum Meravella, II, Llibre de les belleses naturals i artístiques de Catalunya».
Bassa del cap del port, 2072 m.


[318] Guaitant al Pirineu siscentista


Posted by
Labels: , ,

20170912

[1768] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: la Vall d'Aran (ix)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 29 de desembre.
L'arribada a la Vall d'Aran farà que l'autor comenci amb les disquisicions etimològiques del topònim, i especialment en les relacions entre les adelfes, els mirtils i els rododèndrons.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 29 de desembre.
Vista de la Vall de la Prunera Silvestre, un nom ajaponesat que l'autor voldria que fos verament etimològic.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 29 de desembre.
La pujada a la Bonaigua de l'autor i son gos, de nit. «En el Puerto de la Bonaigua no hay sino muy tenues rastros de vida vegetal;... no canta el pájaro, ni silba el grillo, ni revuela la mosca...» Ressenya la font de Matamoixons, «en cuyas aguas frías hallan la fría muerte los pajaritos que se atreven a beberlas». La creu gran de ferro, de quaranta peus d'altura, degué de perdre's amb la guerra; llavors, n'hi havia una altra de substitució. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 29 de desembre.
La nova creu de ferro de la postguerra davant del xalet del cap del port. Llavors la carretera era més aviat un camí.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 29 de desembre.
Cita d'una batalleta de Madoz al pas del port en ple hivern.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
«En el valle de Arán, entra el viajero por la alfajía del Garona de Buda, que viene de los siete lagos de Saburedo, a la sombre de los picos que dicen Ratera y Colomers».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
Una imatge de la vella creu de ferro de la Bonaigua, «de cuarenta pies de altura, que se hincaba en el puerto de la Bonaigua y debió de perderse allà por los años treinta». Es tractava d'un militar espanyol d'origen neozelandès, mercenari per diferents exèrcits, que acabà lluitant, juntament amb son germà Antonio, a les guerres carlines com a oficial de les tropes isabelines.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
«En las praderas se pintan, entre la verde hierba, la anémona violeta y blanca, la azul campánula, la genciana de color de oro y el níveo y aromático narciso».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
«La culebrilla del Garona de Ruda, flanqueada de hayas vergonzantemente solemnes, engorda poco a poco, con los chorros que caen de la montaña saltando por encima de las peñas igual que ágiles chivos impacientes y elásticos. Los abetos vuelven a presentarse, menos tupidos, y los prados verdean su soledad».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
Sobre el riu Malo escriu l'autor que «viene de los lagos del Rosario y de Bacibé, y es como un Guadianilla que a veces se divierte escondiéndose bajo tierra; en el paraje que dicen los Arcos, el agua pasa bajo los tres arcos naturales y casi triunfales que se entretuvo en perforar en la roca, a fuerza de tiempo y paciencia»
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
«Frente a la borda del Tricolet se despliega la guerrilla de chopos adolescentes». 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
«Verdad, usted, que sería más bonito que el Garona naciese en el pla de Beret, en la fuente que todo el mundo llama de Güell de la Garona, a dos pasos del manantial del Noguera Pallaresa, que no en el dédalo de los lagos de Saburedo?»

 La Garona de Ruda i la Garona de Beret s'acaben maridant «a las puertas de Salardú, frente a la pensión Garona (propietario José Abadia), el Garona de Ruda recibe al Garona de verdad, el de Beret, que es mucho más pequeño... lo más probable es que se topen por encima de Tredós, a poco andar de la confluencia del río Malo».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de gener.
Bany de l'autor a l'aigua freda d'un rierol a tocar de les bordes del Llobató, que «son dos, las dos de piedra y con tejado de pizarra y muy pino, para que la nieve escurra con soltura». Al pas de l'autor ja eren «cerradas a cal y canto como un escarmentado corazón»
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
El negoci de la fusta, ja amb camions.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
«Tredós es el primer pueblo del valle de Arán... A Tredós se llega bajando el pedregoso recuesto que sale frente a la parroquia de Santa Maria de Cap d'Aran, un viejo monasterio templario (dicen que del siglo XII) levantado en el lugar en que, según la tradición, se apareció la Virgen».

 «El Pla de Beret es un rectángulo de hierba de mil pasos de ancho por una legua de sosegado y fresco andar de largo»; allà, entre la Mare de Déu del Carme i l'Assumpció «se junta hsta medio centenar de miles de cabezas de ganado vacuno y caballar».

 Una hora i mitja més i «se puede llegar si se quiere al santuario y al olvidado pueblo de Montgarri».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
«Arán es un país de campesinos que no viven en el campo, sino en el pueblo, apoyándose y acompañándose los uno a los otros. En Arán no hay masías... sino bordas, que duermen y languidecen medio año o más de medio año deshabitadas... refugio ideal para apartarse del mundo (y de sus pompas y vanidades)...» Una descripció que ja és història passada en un país ja devorat aquests darrers decennis per l'especulació i l'avarícia del nou ric, excepcions dignes a banda.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 de gener.
L'església romànica de Santa Maria de Cap d'Aran a Tredós.

Posted by
Labels: , ,

20170831

[1762] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: les Valls d'Àneu (viii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
L'autor fa comparança entre la disposició geogràfica de la Vall d'Àneu i una paella amb son mànec. «El valle de Àneu no nace en la Guingueta sino antes, en Escaló, y su paraíso de chopos y abedules; en la Guingueta empieza a abrirse como una flor, igual que la amistosa palma de la mano tendida». Fa llistat de les herbes d'herbolari que s'hi troben.

Pel camí d'Escalarre, «a veces carretero, a trechos de herradura, y siempre rústico, gracioso y montañés», puja fins al poblet, d'on en comenta la impressió que li feu l'església romànica de Sant Martí.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
Esterri d'Àneu.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
La fonda de Cal Coix d'Escalarre.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
«Escalarre es un caserío ruín, aldea de no más quince casas, tampoco sólidas ni aireadas, que guardan medio centenar de habitantes, quizá sesenta». S'atansa fins al Santurari de Santa Maria d'Àneu, «por debajo del pueblo, a cien pasos del Noguera Pallaresa, y antes de saltar otra vez a su orilla de estribor, por la que marcha la carretera».

 «El camino de Escalarre a Esterri es amplio y umbrío y de grato andar;... se hace cierto el paradójico despropósito de poner puertas al campo; en el camino de Escalarre a Esterri los prados lucen tras unas puerta feudales, medievales, robustas, unas puertas que da gusto verlas».


1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
Esterri d'Àneu, al peu de la Bonaigua.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
Els murcians que treballaven a la presa de la Guingueta.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de desembre.
El Santuari de Montgarri.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
«Esterri es pueblo de llanura, trampolín de las altas montañas y zaguán de las sombrías artigas aranesas». Per la vall d'Isil, el caminaire s'atansa a Montgarri, «pueblo abandonado y trágicamente bello. Los hombres y mujeres de Montgarri, hartos de soledad, clavaron las puertas de sus casas y se fueron, por el mundo abajo». Visita el santuari i el Pla de Beret, on naixen a tocar la Garona i la Noguera.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 15 de desembre.
El pont medieval d'Esterri. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Trobada d'un company per al viatge, un gos al qual anomenà Llir. 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Al vell hospital o refugi de Morelló, a la sortida d'Esterri, «a mano derecha del camino... un gran edificio abandonado, sombrío y triste, en cuya fachada aún se leen las palabras de la caridad: Refugi Morelló. Per a vells pobres de la vall d'Àneu».

 Comenta l'autor l'heroica resistència i fugida de la muller del comte Hug Roger III, Caterina Albert, al setge de Joan II. 

 Es fa ressò de les Ordinacions d'Àneu de 1424, datades a València d'Àneu, per les quals «se castiga con la muerte en la hoguera (y el previo arrastre del reo atado a la cola de un caballo al galope) a todo hombre o mujer que rinda homenaje y pleitesía al macho cabrío». 
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
Les tradicionals ziga-zagues de la Bonaigua.
1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 22 de desembre.
A la fonda de Cal Cortina de València d'Àneu. «El puerto de la Bonaigua es un repecho duro y largo, pero no difícil de caminar... sube pintando eses por el monte, que se ha quedado calvo de repente». Divisa l'hotes dels Avets i més amunt, el refugi de la Mare de Déu d'Ares, on el caminaire farà nit. Es fixa en la cua de cavall que cau de l'Estany de Gerber. 

«Frente al refugio se ven aún los restos de la derruida ermita, con el monte Tres Puis al fondo. Una recua de diez o doce mulas, gobernadas por dos hombres ágiles y un perro listo, marcha por una senda inverosímil, llevando a lomos el cemento para la obra del muro que ha de defender el tendido de alta tensión de los fieros y rugidores aludes del invierno». 


Posted by
Labels: , , ,

20160605

[1433] De la Bonaigua a la Vall d'Aran, segle XVIII

1890 ca. La Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Només a la mateixa sortida d'Esterri, el camí ja fa costa amunt, «que con más o menos violencia sigue hasta lo alto del puerto». Deixant a l'esquerra, «la piedra de la posesión» (un molló del camí) s'arriba a València «y su castillo en otro tiempo famoso y aora arruinado enteramente». Llavors hi estaven aixecant la nova església. Continuem pujant amunt «siguiendo el arroyo de la buena agua que viene del Puerto», on «se ven cerca del camino por aquellos prados buenas nogueras que dicen los buscan los extrangeros para santos».
1920 ca. València d'Àneu.
Foto: Marcel·lí Gausachs i Gausachs (1891-1931), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Toda la Ribera de la Buena Agua [Bonaigua] tiene avellanos y buenas truchas, en los montes abudules [bedolls] cuyo conjunto haze este camino divertido». Encara hi havia óssos en aquells temps, sobretot aquest de molt remarcable: «se nos dio noticia de un famoso oso caminero que anda en este Puerto haciendo terribles estragos en los ganados y defendiéndose a pedradas de los perros».

Remarca l'autor els molts salts d'aigua, especialment el de l'Estany Gerber, i resta d'estanys de la zona, amb indicació de la riquesa en truites de cadascun. Arriba a l'ermita de les Ares, «habiendo antes pasado el Mesón de la Bona Aigua, que son los dos únicos edificios que hay del Duque en que parece hubo un castillo de que quedan restos».
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Se pone tanta nieve en invierno en este Puerto que tiene obligación el mesonero de la Bona Aigua de poner unos pinos por señales por señales para que no se pierdan los tragineros y cobra por esto seis dineros». Cita l'autor altres valls que donen a la d'Àneu, com la d'Alós, «en donde hay una mina muy profunda... no es muy bueno, es malisimo». O el port de la solana de Son, «que cae a la falda del Teso... que es una montaña, pasa a... término de Espot o tira a la derecha, que da al Portarrón y cae a la Valle de Buí [Boí]». 
1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Escriu l'autor que el nom d'Ares li ve «de las muchas que se sacan de la montaña de enfrente llamada Escalas de Baqueira; son mejores aras [pedres de marbre] las del Pla de Beret, que siguen hasta Montgarri, a donde pueden venir los franceses por los puertos de Orla, Aula i Salau, que son los 3 puertos que dan a la Ribera d'Alós siguiendo el río Noguera».

En una de les notes s'explica el tragí de fusta des de la Bonaigua cap a França. Els troncs els «han cortado unas compañías francesas en la Valle de Àneu y han subido arrastrando con bueyes los araneses poniéndolos pendientes hacia el río Ruda de modo que quitando dos estacas caen al río... y como este no tiene bastante agua se valen del arbitrio de serrar unos pantanos los quales recogen mucha agua, y abriéndolos repentinamente aumentan la del río y se llevan la madera hasta Garona». Sembla que les inundacions dels prats provocades per aquesta estratègia feien enfadar els pagesos, que «una noche pegaron fuego a la presa y ha quedado destruida».
1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
S'entra la Vall d'Aran baixant per la ribera de Ruda, «toda llena de prados sin haber en ella ni en sus montes árbol ninguno». Més endavant «se ve a la derecha el río Malo y más adelante entra en estos arroyos la pequña fuentecilla de que toma su nombre el río Garona».
1896 . Banhs de Tredòs.
Foto: Albert Oliveras i Folch (1899-1989), (AFCEC-MDC).
El riu Aiguamoix al costat dels banys, amb la palanca de fusta.
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«A la izquierda se forma la Ribera de Aiguamòg... que tiene su origen en lo alto de los montes de ocho estanques... y a su derecha estan los Baños Cálidos tan celebrados, llamados de Aiguamoc, en los que hay una casa mala». Passada la palanca sobre la riera d'Aiguamòg, s'arriba al pont de pedra de la Garona «para llegar al lugar de Tredós que está a su orilla». 

En tot aquest trajecte no hi ha «población ni puede haberla por la abundancia de nieves, solo sirve de pastos en verano». Descripció de Tredòs: «es un pueblo de 50 o 60 casas, sus calles aunque empedradas estan muy puercas porque echan la paja en ellas para que la pisen el ganado que transita al tiempo de ir al pasto y volver a casa».
1907 ca.Vista de Tredòs (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
Esplèndida vista amb la sega feta i les garbes ja amuntegades.
1907 ca.Vista de Tredòs (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
El pont romànic de la Capella.
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Moltes teulades es cobrien de «paja de centeno larga y en mucha cantidad, por lo qual son aquí frecuentes los incendios y hará 18 años que este pueblo fue enteramente venido a cenizas... y no ha mucho que sucedió lo mismo a la capital de Viella». Recomana l'autor l'ús de pedra de pissarra. Fa una petita descripció de l'església de la vila, de Maria Santíssima de Cap d'Aran. 
1896 . Església de Santa Maria de Cap d'Aran, Tredòs.
Foto: Lluís Marià i Vidal (1842-1922), (AFCEC-MDC).

1907. Església de Santa Maria de Cap d'Aran, Tredòs.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
El nom del terçó de Pujòlo prové, segons l'autor, «seguramente de un pueblo que hubo de este nombre», i té com a capital Salardú. Segueixen en nombre d'habitants Tredós i Bagergue, Gessa i Unha. De Salardú se'n ressenya la font «que viene conducida por una cañería».

En destaca també l'església gòtica amb el Sant Crist de Salardú, «tenido por muy milagroso, atribuyéndole que hizo volver el fuego que intentava poner el conde de Foix en la puerta de la iglesia, y que reconocido, el conde le regaló la reja que hay en el presbiterio y quatro grandes ciriales». La posada, diu, n'era molt dolenta.
1896 . Sant Crist de Salardú (era Val d'Aran).
Foto: Lluís Marià i Vidal (1842-1922), (AFCEC-MDC).
1907. Sant Crist de Salardú (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1788. De la Bonaigua a la Vall d'Aran,
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Com a notes generals «para todo el valle», fa esment l'autor dels ramats del comú, o sigui, comunitaris de cada poble, també la incomprensió de la seua llengua castellana, per la qual cosa escriu que «conviene promover aquí la enseñanza y la lengua estableciendo escuelas en pueblos proporcionados del Valle para ambos sexos». Efectivament i desgraciada, al segle XIX arribaria la castellanització i espanyolització per mitjà de la introducció de l'ensenyament obligatori. 
1890 ca. Comuns de Salardú i Tredós (era Val d'Aran).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
1890 ca. Santuari de la Mare de Déu de les Ares, la Bonaigua.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914), (AFCEC-MDC).
Les pastures comunals araneses amb els pastors amb esclops, samarres i capes típiques.
Posted by
Labels: , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)