1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», març (FPIEI).
Cançó de pandero.
1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», gener (FPIEI).
Recull de cobles populars al Segrià estricte, o sia, de la modesta clamor de Segrià, alimentada per les aigües de pluja, de la Portella i Benavent enllà i fins a Rosselló i Alguaire.
Que l'altra banda del riu, o sia, cap a l'est, no ha sigut mai Segrià històric, sinó l'inici de la gran plana de l'Urgell. La distribució moderna (dels temps republicans del segle XX) de les comarques administratives ha anat fent perdre les referències geogràfiques antigues, com també ha passat amb les Garrigues històriques, part de les quals són Segrià Sud, o la Segarra històrica, que la baixa Segarra ara es lo sud de l'Urgell.
Lo recull és obra del metge, polític i poeta lleidatà Josep Estadella i Arnó.
1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», gener (FPIEI).
Les majorales de la confraria del Roser solien ser-ne les executores cantaires, de les cançons de pandero, que recollien calerons los dies de celebració, habitualment de bateig o de noces. Se presentaven a les cases, i la solista «inclinant reverenciosament lo cap, demana permís als allí reunits, amb lo mot acostumat de llicència». Llavors començava la monotonia del toc del pandero, que totes les cançons feien la mateixa tonada, que la gràcia era amb la lletra.
La descripció poètica del pandero l'havia feta en Josep Iglésias i Guizard:
Es un pandero quadrat
que atrau totes les mirades
i a qui les mosses han dat
cintetes per pentinat,
cascavells per arracades.
1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», gener (FPIEI).
Les lletres no eren pas mai crítiques ni despectives, ans ben al contrari, tot dolçor, compliments i festetes.
Ja se'n pugen per amunt
les anemorades seues,
ja se'n pugen per amunt
més altes que les estrelles.
Les anemorades seues
no són una ni són dos,
que van a mitges dotzenes
totes sospirant per vós.
1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», febrer (FPIEI).
Les lletres no eren pas mai crítiques ni despectives, ans ben al contrari, tot dolçor, compliments i festetes.
Si·ls moros vos agafaven,
germà del meu pensament,
si·ls moros vos agafaven
perdria l'enteniment.
Si·ls moros vos agafaven
i us duien per les presons,
a genollons jo vindria
per a trencâ-us los grillons.
1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», març (FPIEI).
Transcripció de la tonada de les cançons de pandero segrianenques.
1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», abril (FPIEI).
Don Joan i Donya Maria,
Un romanço tradicional sobre lo destí de dos enamorats, nascuts lo mateix dia, i les penes passades per fer realitat l'amor seu.
1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», abril (FPIEI).
L'emmetzinada,
Un romanço de mal casada amb tràgic final, que la noia s'enverina amb les mateixes precioses flors que solia regar de fadrina.
Recull de les escoles de pobles, viles i ciutats, amb les principals particularitats de cadascuna per tal que los mestres, en acabant lo Magisteri, poguessen demanar plaça a consciència. L'obra abastava totes les províncies del Estado.
Hi constava lo nom del municipi, si s'hi arribava amb tren, vehicle o camí de ferradura, los pagaments (que entenc que volia dir la fiabilitat de cobrar regularment a final de mes), l'estat dels locals de l'escola, los habitants de la localitat, lo total d'escoles (per saber si hi fores sol o acompanyat), la retribució i l'estació de ferrocarril més propera.
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
En aquell final de segle, la província lleidatana constava de mes de tres-cents ajuntaments, que actualment s'han reduït un centenar, cap a 232.
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
La qualitat dels pagaments i l'estat dels locals escolars se baremaven amb b-r-m, o sia, bo, regular i malament. En aquesta primera pàgina hi veiem que a Lleida s'hi cobrava puntualment encara que les intal·lacions escolars tenien deficiències. Al meu poble, Alcoletge, hi havia problemes de tresoreria i los locals, als baixos de l'ajuntament vell, eren en mal estat. Jo hi vaig fer fins a cinquè, que després de la guerra, l'hagueren d'arreglar, l'escola. Hi havia los cursos de parvulets i lo de cinquè, que los altres los traslladaren ja entre mitat dels seixanta i final de la dècada a les escoles noves, que encara són reconeixibles dins de totes les ampliacions que s'hi han anat fent, que ara lo poble, malauradament, ja passa dels tres mil cinc-cents habitants. Sembla que Arbeca era de les pitjors. En aquests casos, mestres homes i mestres dones anaven molt estrets, que s'acabà per encunyar la dita de passar més gana que lo mestre de l'escola. Havien de passar amb lo que los hi duien los veïns, ara un conill adés un pollastre, ara un pa rodó ara un cabàs de verdura, llenya per l'hivern i tot lo que poguessin arroplegar.
Esperem que lo govern actual, que se fan dir de tothom, que jo no m'hi veig enlloc, no mos vulgui deixar com llavors. Molts lectors direu que quantes vacances i tota la rècula habitual de comentaris, que ja m'agradaria veure-us-hi, a dins l'aula, amb trenta adolescents. Ep, adolescents dels d'ara, pas de quan ho éreu vosaltres, que us/mos posàvem drets i callats al primer crit, que ara no va així, eh?
Los inspectors te diuen que facis projectes i situacions d'aprenentatge, com si això fos la solució màgica, que si ho fos ara mateix ja tothom los aplicaria i oli amb un llum i vinga amunt, resultats pisa! La cosa, però, no és pas així d'automàtica... que la dificultat rau en allò de què ningú no vol parlar: l'actitud molt estesa entre l'alumnat que no cal esforçar-se, que lo món gira al meu voltant, que tot ho puc trobar amb un clic i que lo que és vell de tres segons, doncs ja no m'interessa.
Enlloc d'entrenar-los amb hàbit escolar persistent i exigent, esforç i exercitació constant dels coneixements, los premiem amb preeminècia de valoració de sentiments seus per sobre de raciocini i sabers, amb sortides escolars inacabables (moltes de les quals, avui en dia, les podríem veure a la pantalla-pissarra que hi tenim, a les aules, i amb molt millor aprofitament i cost i sense que faltessin la mitat dels alumnes), amb extraescolars infinites, que deures no però aquestes sí, que tenen alta consideració (ni que calgui entrenar fins a les deu de la nit, que quan has arribat a casa i dutxat i sopat ja te'n vas a més de les 11 i cap a mitjanit per anar-se'n a dormir), i algun altres despropòsits del sistema educatiu nascut i derivat de la primera reforma, la de l'ESO.
Fora socialment molt conscienciador del problema que hi ha dins les aules, si alguns periodistes valents poguessin fer-ne un 30 minuts, un reportatge de les condicions reals en què treballem, dels comportaments intolerables que s'han d'acabar aguantant, de la bomba atòmica que susposa per al professorat que, a la fi del curs, calgui aprovar a gairebé tothom independenment del rendiment i comportament mostrats, que quan a nosaltres mos obliguen a tancar los ulls a la veritat i fabricar Satisfactoris (que allò del Suficient ja no existeix!), la societat que en resulta és una desferra en mans del capitalisme extrem que vivim a tothora. Creieu de debò que això s'arregla amb bonisme?
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Lo sou dels mestres de primeres lletres era fixat per llei: 250 pta pels mestres d'escoles grans i setanta-cinc menys a les petites; a les mestres, sempre 125!
Això eren los complements que ajuntaments (no poques vegades pagats per les famílies) que s'afegien al sou estatal: 825 i 625 pta per escoles grans i petites. Sous i complements s'havien acabat fixant per evitar abusos, i lo text reclamava: «¡qué fácil sería á un Ministro de Fomento asimilar esta parte integrante de haber al sueldo fijo y legal, aun cuando no tuviese otro fin que un corto y justo aumento en nuestros derechos pasivos!».
Ep, les xifres se refereixen al sou anual i en molts pobles los mesos d'estiu no s'hi cobraven, que les famílies no hi aportaven o l'ajuntament anava més que just i los hi retallava, i no tan sols l'estiu, sinó que als darrers mesos del pressupost municipal, quan ja s'havia esgotat i les arques de l'ajuntament eren buides, se quedaven directament sense res o no gran cosa. Que los calia llogar-se o fer repassets a xiquets de famílies que se rascaven la butxaca.
La dada és torbadora: «PAGOS.—¡Lástima que tan digna provincia sea una de las que mayores sumas debe á sus profesores de primera enseñanza pública! Según los últimos datos estadísticos suministrados por la Gaceta de Madrid, debe la friolera de 514.058 pesetas».
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Habitualment, hi havia dos escoles, xiquets i xiquetes, a la majoria de pobles, o només una, de xiquets (pas mixta!), en les més petites. A Lleida, 10. Sobten dades com que Àger en disposava de 6, o quatre a Anya, Bellmunt, Bellvís, Navés, les Avellanes o Tragó de Noguera. O moltes amb 3, com Sant Antolí, l'Aranyó o Barruera, cosa que mos indica lo tomb demogràfic que lo segle XX va portar al país, que la ruralia s'ha abuidat fins gairebé la desaparició.
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Les viles grans que consten amb poques aules, com Solsona o Tàrrega o la Seu, que hi figuren amb 3 escoles o Balaguer amb 4, vol dir estatals. Que calia afegir-hi les religioses, molt presents i arrelades, i potser potser alguna de laica, que a Lleida ciutat entre unes i altres n'hi devia haver mitja dotzena més. Lo famós Liceu Escolar lleidatà, lo que fora bombardejat al 1937 pels feixistes espanyols, iniciaria activitats al 1906.
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Les escoles dels pobles hi són llistades per partits judicials, i la numeració hi torna a 1, de manera que podem saber la totalitat de cada territori: 18 a la Vall d'Aran, 39 a Tremp, 36 a Sort, 27 a Solsona, 46 a la Seu d'Urgell, 42 a Cervera, 49 a Balaguer, 65 a Lleida.
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Detalls particulars de cada poble, com p.e.x que a Norís no n'hi havia, d'escola, que servidor, que ha fet lo vell camí de bast d'Alins fins a Tor, no m'estranya!
Lo resum final: de tres-cents mil habitants de la província, un terç eren considerades persones lletrades; la mitat, analfabetes, i la resta infants menors de 7 anyets.
Ara direu: ospa, amb això sí que hem avaçat, que no es pot negar. Però la quantitat d'analfabets funcionals és actualment desoladora. No parlem que no sàpiguen escriure o llegir com a facultat mecànica de descodificar lletres, faltes d'ortografia a part, sinó que no seran capaços d'entendre, processar, aplicar textos i escrits i números de/per la vida real: des de interessos de préstecs a factures de la llum, de la nòmina a un prospecte de medecina, un testament o un article periodístic, diaris esportius a part (i ja no me poso amb la desigualtat català amb castellà). Que si parléssim de textos més elaborats de divulgació literària o científica, res de res.
Que per això se llancen a mans de vídeos i videuets d'influencers i manipuladors que floreixen a les xarxes, que lo cervell nostre fa com l'aigua, quan no pot fluir busca un altre desguàs.
1938. «Abdon Terradas, una noble vida al servei de la llibertat»,
«Catalans!, el magazine popular», núm. 18, de 10 d'agost (ARCA).
Biografia arromanticada del nostre primer republicà declarat, nascut a Figueres i format a Perpinyà, empordanès de casa bona, actiu lluitador contra la monarquia borbònica. L'himne que escrigué i que resumia l'ideari seu, La Campana, se feu enormement popular i arribà a ser musicat, escriuen que pel mateix Anselm Clavé. Per aquesta trajectòria és conegut com lo nostre primer republicà.
La Campana, Abdó Terrades, 1842
Ja la campana sona,
lo canó ja retrona,
anem, anem, republicans, anem,
a la victòria anem!
Ja és arribat lo dia
Que el poble tant volia:
Fugiu, tirans, lo poble vol ser rei.
Ja la campana...
La bandera adorada
Que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l'aire enarborem!
Ja la campana...
Mireu-la que és galana
l'ensenya ciutadana,
Que llibertat nos promet, si la alcem.
Ja la campana...
Lo garrot, l'escopeta,
La fals i la forqueta,
¡Oh catalans! ¡ab valor empuyem!
Ja la campana...
La cort i la noblesa,
L'orgull de la riquesa
Caigan d'un cop fins al nostre nivell.
Ja la campana...
La milícia i lo clero
No tingan més que un fuero:
Lo poble sols d'un i altre és lo rey.
Ja la campana...
Los públics funcionaris
No tingan amos varis:
Depengan tots del popular Congrés
Ja la campana...
Los ganduls que es mantenen
Del poble, y luego es venen,
Morin cremats, sino pau no tindrem.
Ja la campana...
Y los que tras ells vingan,
Bo será que entès tingan
Que són criats, no senyors de la grey.
Ja la campana...
Un sol pago directe,
Y un sol ram que el colecte:
Tothom de allí será pagat com deu.
Ja la campana...
Que pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda;
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.
Ja la campana...
Lo delme, la gabella,
Lo dret de la portella,
No, jornalers, mai més no pagarem.
Ja la campana...
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
«Diario de Barcelona», núm. 134, de 14 de maig(ARCA).
Amb 26 anys, va escriure la que és considerada una de les primeres obres del teatre de la Renaixença, en què ja apuntava l'ideari polítics que seguiria fins a la mort, a l'exili. L'obra és una farsa satírica amb intencions antimonàrquiques, perquè hi fa quedar en ridícul la figura groteca del rei del país imaginari de Micomicó. S'hi retraten amb mordacitat la corrupció política, los privilegis aristocràtics, la ignorància dels governants. Hi va fer servir un llenguatge senzill, del que ara es parla (del temps seu) perquè lo missatge pogués ser ben entés per tothom a fi de promoure les idees democràtiques i republicanes federalistes. Per això mateix, feu servir lo gènere teatral. L'ús de l'humor és recurs per eludir la censura de l'època. Al text, lo Rei Micomicó decreta la igualtat dels súbdits, reconeixent només la noblesa de mèrit, i estableix que los ministres siguin humils, moguts per l'honor i no per la riquesa, per garantir la llibertat universal. L'obra, diu que narra la història real d'un boig que es creia rei i volia casar-se amb una anciana pobra anomenada emperadriu Justa, utilitza un títol que remet a la Micomicona del Quixot. El to burlesc es fa evident en escenes com la desfilada nupcial, on los personatges s'abillen amb escaroles, cebes, esquelles, per crear un contrast grotesc i transmetre lo missatge seu de transformació política, idees per les quals fou perseguit, especialment des de la regència d'Espartero, a qui no va voler jurar fidelitat com alcalde electe de Figueres, cosa per la qual va patir lo primer exili.
1987. Abdó Terradas, «L'esplanada», «El rei Micomicó».
Clàssics Populars Curial, 198.
Quatre o cinc anys abans d'escriure l'obra teatral, s'havia estrenat com a novel·lista, en castellà amb algun personatge en català, amb l'obra L'esplanada, en què revivia la repressió espanyola sobre Barcelona de l'any 1828.
L'obra de teatre ha sigut reeditada a l'editorial El Gall, de Pollença, al 2010, amb edició d'Anna Cortils.
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
«D'ací d'allà, magazine mensual», núm. 27, de març de 1920 (ARCA).
Lo «Butlletí Oficial» del reialme micomicó és sovint citat com a precedent de la premsa en llengua catalana. Encara que es tractés d'un diari de ficció, recollia la idea que la llengua del país podia superar la diglòssia induïda i obligada que arrossegava des de l'inici de la l'opressió borbònica. Al 1843, arribaria lo primer, Lo Verdader Català, que durà un parell de mesos: no hi havia públic lector format amb la pròpia llengua.
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
«El Diluvio», 11 de juny de 1925 (ARCA).
L'obra teatral se cita en tots els reculls dels precussors de la recuperació escènica nacional en aquell segle XIX, «sátira sangrienta contra la monarquia».
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
«La Veu de Catalunya», 29 d'abril de 1927 (ARCA).
Fragment.
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
«Curiositats de Catalunya», núm. 42, 14 de novembre de 1936 (ddb-uab).
Sembla que lo pobre Vicençs Perxes cap al 1836 patí la mateixa vessània que lo Quixot, en aquest cas per llegir l'obra cervantina, que se cregué rei a inspiració de la princesa Micomicona.
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
«Meridià, setmanari de literatura, art i política,
tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista»,
22 de juliol de 1938 (ARCA).
Se'n comenta la sal grossa de la sàtira, obligada pel públic popular al qual se dirigia, «pel broc gros i sense eufemismes».
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
«Meridià, setmanari de literatura, art i política,
tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista»,
26 d'agost de 1938 (ARCA).
La tradició popular i de llenguatge «plebeu» dels orígens del teatre català modern, que refleteix aquell moment de la nostra història, que «beu a doll en l'ambient creat en les lluites civils del segle dinovè».
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
«Destino», de 21 de març de 1964 (ARCA).
Sempre citat entre els precursors, tots aquells autors i obres anteriors a 1864, any d'estrena de les primeres gatades d'en Frederic Soler, Pitarra.
1838. Abdon Terradas, lo primer republicà.
«Nous Horitzons», núm. 106, de setembre de 1987 (ARCA).
L'autor «aprofità l'autèntic trastocament d'un veí de Figueres, anomenat Vicenç Perxes, que es cregué rei, concretament de Micomicònia,... per indicar l'arbitrarietat essencial de la monarquia».
1838. «Abdó Terradas i el seu testimoniatge de la repressió
de 1828: 'La esplanada'», Joaquim Marco, Estudis Romànics, 1967.
Estudi de la novel·leta històrica i social de l'autor, que passa pel repàs biogràfic i de la seua obra teatral.
1838. «Abdó Terradas i el seu testimoniatge de la repressió
de 1828: 'La esplanada'», Joaquim Marco, Estudis Romànics, 1967.
I pel repàs del seu poema ideològic, La Campana, que fou considerada la Marsellesa catalana. La revolució burgesa de París del 1848 donà nova difusió a les idees republicanes a Catalunya.
1838. Abdon Terradas, «Lo rei Micomicó,
comèdia en dos actes i en vers, escrita per un micomico».
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
a.jpg)
b.jpg)
.jpg)
%20Ed.%20Mat%C3%AD.jpg)
.%20p.%205-p.%208.jpg)
.%20p.%205-p.%208.jpg)
_21.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)