[2741] Los antics serenos de Lleida

 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Una estampeta del sereno de la demarcació segona, que eren els diversos barris amb què se partia la ciutat per fer-hi la ronda. La felicitació nadalenca es personalitzada amb lo nom i tot, lo Cosme Ponsoda. Demanaven les estrenes degudes, manera de complementar lo sou municipal.

Lo Cosme portava capa llarga fins als peus, de tela dobla, per guardar-se fins a on se podia de la humitat i del fred i caputxa calada fins a les celles. Els atributs propis solien ser un llantió o fanal de mà, de vegades penjat d'un pal, per il·luminar portals i identificar los transeünts a la fosca profunda de les nits lleidatanes, a sobre totes plenes de fum de boira les d'hivern. Lo pal o llança li feia de gaiato per caminar, també per trucar a les portalades si calia o per defensar-se en alguns moments. Solien dur ganivet, o espasa als temps mes reculats del segle XVIII. Lo Corme tenia un gos, company habitual que a banda de la companyia los hi oferia protecció i ajut. 

L'estampa és editada de la impremta Coromines, amb un fanal de gas que il·lumina lo sereno, cosa que a Lleida situa la postal cap als anys 60 en endavant del segle XIX.

 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Brevíssima ressenya històrica de la creació del cos de serenos a la nostra ciutat, des dels temps de Blondel fins a la reconversió durant el segle XX en Cuerpo de Vigilantes Nocturno. Per tant, recorrent les nits de la ciutat durant gairebé dos segles. Des de feia temps, la vigilància nocturna més aviat la feia la Guàrdia Urbana. 

Lo nom, com es veu popular, los hi vingué del crit horari que solien fer, puntuals. A Lleida, en pic sentien batallar l'hora a la Mònica i la Silvestra, recordaven als qui eren calentets sota los llançols: las dose, i sereno. Hora i temps amb lo castellà alleidatanat que les autoritats imposaven. A l'hivern sortien a les 10, una hora mes tard a l'estiu. Als versets nadalencs, recollien tasques que solien fer, com les de primers auxilis, partera i apotecari, segons que calgués. 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

La segona font de la plaça Sant Joan. 

Afrima l'autor que lo dibuix correspon a la plaça de Sant Joan tal com era a la segona mitat del segle XIX, amb los porxos de l'antic almodí i la font arrambada a la paret amb quatre columnes amb una estatueta al damunt i un parell d'objectes decoratius als laterals, potser un parell de càntirs. Fou la font que substituí la famosa del Neptú i les sirenasses que treien l'aigua pels mugrons, aixecada en temps del Blondel i enretirada cap a la mitat de segle i traslladada a la placeta exterior del portal de sant Antoni, a on subsistí fins al 1877.

1952. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).

Ban del governador (espanyol) Blondel sobre l'autoritat i respecte degut als serenos, publicat la vigíla de la primera ronda, lo 4 de novembre de 1790, data inaugural del servei, quatre anys després que se'n comencés lo servei a BCN. La multa n'era de 25 lliures, o la trenta dies de presó, si no les havies. I la paraula del sereno fora de testimoni veraç en los conflictes que poguessen sorgir. 

 

1952. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).

Un sereno lleidatà del vuitcents davant la façana antiga de la Paeria. En caminant pels carrers empedrats, lo bastó feia un rítmic cloc-cloc que tothom reconeixia. 

Anys 1900-10. Cos de serenos de BCN.

1914. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

A la capital del país, lo cos va perdurar tota la postguerra.

1932. Cos de serenos de BCN.

Anys 1950. Los serenos.

Postal del dibuixant Girona amb visions tendres de la societat, en aquells temps durs i severs de la primera postguerra amb lo país sota repressió franquista. 

Anys 1950. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

Amb los atributs propis, la llança i lo llantió.

Anys 1960. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

Després modernitzats amb llanterna. 

Anys 1950-60. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

A l'estiu també n'hi havia d'estrenes, que corresponia al temps de la gratificació de la paga, dobla o no, que llavors se pagava al 18 de julio, data d'inici de l'aquelarre dels franquistots. 

Anys 1960. Cos de serenos de BCN.

 Preciós pin, aleshores insígnia, del cos. 

1843. Cos de serenos de Tarragona.

Lo reglament del cos del policia urbana, rural i de serenos tarragoní.

1873. Los serenos de Lleida.

«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», Josep Pleyan i Porta, Lleida, Impremta de Carruez, 1873.

Repàs a la història del cos de part del cronista de la ciutat als anys 70 del dinovè.

1971. Los serenos de Tortosa.

«La Voz del Bajo Ebro», Tortosa, de 29 de desembre (XAC).

A cada terra, sa guerra. A Tortosa calia avisar de l'estat del riu.

1963. Los serenos de Lleida.

«La Mañana», de 17 d'abril (XAC).

Los serenos sempre van ser los parents pobres dels cossos municipals de serveis. 

1971. Los serenos de Lleida.

«La Mañana», de 28 de juny (XAC).

Com tots los oficis, van haver de tindre patró durant lo franquisme, i triaren a Sant Pere. Des de començaments del segle XX, del cos se'n passà a dir Cuerpo de Vigilantes nocturnos.

1971. Los serenos.

Al llarg del segle XIX, s'equiparen amb xiulets de fusta i en cas d'incidències lo feien sonar repetidament. Amb los anys, los xiulets van fer-se de llauna i com que eren populars i tothom en tenia i los podia fer sonar, se feu massa habitual de sentir-ne, de manera que les autoritats o la policia a la fi ja no n'hi feien cas. Per això, se'n deia, en castellà, quan algú no te feia gens de cas, pendre't pel pito del sereno. 

[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799

 

[2740] Cançons de pandero al Segrià de fa cent anys.

 

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», març (FPIEI).

Cançó de pandero. 

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», gener (FPIEI).

Recull de cobles populars al Segrià estricte, o sia, de la modesta clamor de Segrià, alimentada per les aigües de pluja, de la Portella i Benavent enllà i fins a Rosselló i Alguaire. 

Que l'altra banda del riu, o sia, cap a l'est, no ha sigut mai Segrià històric, sinó l'inici de la gran plana de l'Urgell. La distribució moderna (dels temps republicans del segle XX) de les comarques administratives ha anat fent perdre les referències geogràfiques antigues, com també ha passat amb les Garrigues històriques, part de les quals són Segrià Sud, o la Segarra històrica, que la baixa Segarra ara es lo sud de l'Urgell.

Lo recull és obra del metge, polític i poeta lleidatà Josep Estadella i Arnó.  

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», gener (FPIEI).

Les majorales de la confraria del Roser solien ser-ne les executores cantaires, de les cançons de pandero, que recollien calerons los dies de celebració, habitualment de bateig o de noces. Se presentaven a les cases, i la solista «inclinant reverenciosament lo cap, demana permís als allí reunits, amb lo mot acostumat de llicència». Llavors començava la monotonia del toc del pandero, que totes les cançons feien la mateixa tonada, que la gràcia era amb la lletra. 

La descripció poètica del pandero l'havia feta en Josep Iglésias i Guizard:

Es un pandero quadrat

que atrau totes les mirades  

i a qui les mosses han dat

cintetes per pentinat,

cascavells per arracades.

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», gener (FPIEI).

Les lletres no eren pas mai crítiques ni despectives, ans ben al contrari, tot dolçor, compliments i festetes. 

Ja se'n pugen per amunt

les anemorades seues,

ja se'n pugen per amunt

més altes que les estrelles.

Les anemorades seues

no són una ni són dos,

que van a mitges dotzenes

totes sospirant per vós.

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», febrer (FPIEI).

Les lletres no eren pas mai crítiques ni despectives, ans ben al contrari, tot dolçor, compliments i festetes. 

Si·ls moros vos agafaven,

germà del meu pensament,

si·ls moros vos agafaven

perdria l'enteniment.

Si·ls moros vos agafaven 

i us duien per les presons,

a genollons jo vindria

per a trencâ-us los grillons.

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», març (FPIEI).

Transcripció de la tonada de les cançons de pandero segrianenques.

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», abril (FPIEI).

Don Joan i Donya Maria,

Un romanço tradicional sobre lo destí de dos enamorats, nascuts lo mateix dia, i les penes passades per fer realitat l'amor seu. 

1908. Notes folklòriques del Segrià, Josep Estadella.

«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida», abril (FPIEI).

L'emmetzinada,

Un romanço de mal casada amb tràgic final, que la noia s'enverina amb les mateixes precioses flors que solia regar de fadrina. 

Adeu violes y flors, 

en tantes com jo 'n plantava, 

ja no 'n regaré cap més 

a la casa del meu pare; 

ja no 'n regaré cap més 

i és perque me n'han casada,

 m'han casat á Tarragona 

qu'és de gran anomenada.

[2315] Les cançons urgellenques de pandero

[2738] Lo sou dels mestres, 1896

 

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de Rufino Carpena.

Recull de les escoles de pobles, viles i ciutats, amb les principals particularitats de cadascuna per tal que los mestres, en acabant lo Magisteri, poguessen demanar plaça a consciència. L'obra abastava totes les províncies del Estado.

Hi constava lo nom del municipi, si s'hi arribava amb tren, vehicle o camí de ferradura, los pagaments (que entenc que volia dir la fiabilitat de cobrar regularment a final de mes), l'estat dels locals de l'escola, los habitants de la localitat, lo total d'escoles (per saber si hi fores sol o acompanyat), la retribució i l'estació de ferrocarril més propera. 

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

En aquell final de segle, la província lleidatana constava de mes de tres-cents ajuntaments, que actualment s'han reduït un centenar, cap a 232.

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

La qualitat dels pagaments i l'estat dels locals escolars se baremaven amb b-r-m, o sia, bo, regular i malament. En aquesta primera pàgina hi veiem que a Lleida s'hi cobrava puntualment encara que les intal·lacions escolars tenien deficiències. Al meu poble, Alcoletge, hi havia problemes de tresoreria i los locals, als baixos de l'ajuntament vell, eren en mal estat. Jo hi vaig fer fins a cinquè, que després de la guerra, l'hagueren d'arreglar, l'escola. Hi havia los cursos de parvulets i lo de cinquè, que los altres los traslladaren ja entre mitat dels seixanta i final de la dècada a les escoles noves, que encara són reconeixibles dins de totes les ampliacions que s'hi han anat fent, que ara lo poble, malauradament, ja passa dels tres mil cinc-cents habitants.  Sembla que Arbeca era de les pitjors. En aquests casos, mestres homes i mestres dones anaven molt estrets, que s'acabà per encunyar la dita de passar més gana que lo mestre de l'escola. Havien de passar amb lo que los hi duien los veïns, ara un conill adés un pollastre, ara un pa rodó ara un cabàs de verdura, llenya per l'hivern i tot lo que poguessin arroplegar.  

Esperem que lo govern actual, que se fan dir de tothom, que jo no m'hi veig enlloc, no mos vulgui deixar com llavors. Molts lectors direu que quantes vacances i tota la rècula habitual de comentaris, que ja m'agradaria veure-us-hi, a dins l'aula, amb trenta adolescents. Ep, adolescents dels d'ara, pas de quan ho éreu vosaltres, que us/mos posàvem drets i callats al primer crit, que ara no va així, eh?

Los inspectors te diuen que facis projectes i situacions d'aprenentatge, com si això fos la solució màgica, que si ho fos ara mateix ja tothom los aplicaria i oli amb un llum i vinga amunt, resultats pisa! La cosa, però, no és pas així d'automàtica... que la dificultat rau en allò de què ningú no vol parlar: l'actitud molt estesa entre l'alumnat que no cal esforçar-se, que lo món gira al meu voltant, que tot ho puc trobar amb un clic i que lo que és vell de tres segons, doncs ja no m'interessa. 

Enlloc d'entrenar-los amb hàbit escolar persistent i exigent, esforç i exercitació constant dels coneixements, los premiem amb preeminècia de valoració de sentiments seus per sobre de raciocini i sabers, amb sortides escolars inacabables (moltes de les quals, avui en dia, les podríem veure a la pantalla-pissarra que hi tenim, a les aules, i amb molt millor aprofitament i cost i sense que faltessin la mitat dels alumnes), amb extraescolars infinites, que deures no però aquestes sí, que tenen alta consideració (ni que calgui entrenar fins a les deu de la nit, que quan has arribat a casa i dutxat i sopat ja te'n vas a més de les 11 i cap a mitjanit per anar-se'n a dormir), i algun altres despropòsits del sistema educatiu nascut i derivat de la primera reforma, la de l'ESO. 

Fora socialment molt conscienciador del problema que hi ha dins les aules, si alguns periodistes valents poguessin fer-ne un 30 minuts, un reportatge de les condicions reals en què treballem, dels comportaments intolerables que s'han d'acabar aguantant, de la bomba atòmica que susposa per al professorat que, a la fi del curs, calgui aprovar a gairebé tothom independenment del rendiment i comportament mostrats, que quan a nosaltres mos obliguen a tancar los ulls a la veritat i fabricar Satisfactoris (que allò del Suficient ja no existeix!), la societat que en resulta és una desferra en mans del capitalisme extrem que vivim a tothora. Creieu de debò que això s'arregla amb bonisme?

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Lo sou dels mestres de primeres lletres era fixat per llei: 250 pta pels mestres d'escoles grans i setanta-cinc menys a les petites; a les mestres, sempre 125!

Això eren los complements que ajuntaments (no poques vegades pagats per les famílies) que s'afegien al sou estatal: 825 i 625 pta per escoles grans i petites. Sous i complements s'havien acabat fixant per evitar abusos, i lo text reclamava: «¡qué fácil sería á un Ministro de Fomento asimilar esta parte integrante de haber al sueldo fijo y legal, aun cuando no tuviese otro fin que un corto y justo aumento en nuestros derechos pasivos!». 

Ep, les xifres se refereixen al sou anual i en molts pobles los mesos d'estiu no s'hi cobraven, que les famílies no hi aportaven o l'ajuntament anava més que just i los hi retallava, i no tan sols l'estiu, sinó que als darrers mesos del pressupost municipal, quan ja s'havia esgotat i les arques de l'ajuntament eren buides, se quedaven directament sense res o no gran cosa. Que los calia llogar-se o fer repassets a xiquets de famílies que se rascaven la butxaca.

La dada és torbadora:
«PAGOS.—¡Lástima que tan digna provincia sea una de las que mayores sumas debe á sus profesores de primera enseñanza pública! Según los últimos datos estadísticos suministrados por la Gaceta de Madrid, debe la friolera de 514.058 pesetas».

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Habitualment, hi havia dos escoles, xiquets i xiquetes, a la majoria de pobles, o només una, de xiquets (pas mixta!), en les més petites. A Lleida, 10. Sobten dades com que Àger en disposava de 6, o quatre a Anya, Bellmunt, Bellvís, Navés, les Avellanes o Tragó de Noguera. O moltes amb 3, com Sant Antolí, l'Aranyó o Barruera, cosa que mos indica lo tomb demogràfic que lo segle XX va portar al país, que la ruralia s'ha abuidat fins gairebé la desaparició. 

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Les viles grans que consten amb poques aules, com Solsona o Tàrrega o la Seu, que hi figuren amb 3 escoles o Balaguer amb 4, vol dir estatals. Que calia afegir-hi les religioses, molt presents i arrelades, i potser potser alguna de laica, que a Lleida ciutat entre unes i altres n'hi devia haver mitja dotzena més. Lo famós Liceu Escolar lleidatà, lo que fora bombardejat al 1937 pels feixistes espanyols, iniciaria activitats al 1906.

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Les escoles dels pobles hi són llistades per partits judicials, i la numeració hi torna a 1, de manera que podem saber la totalitat de cada territori: 18 a la Vall d'Aran, 39 a Tremp, 36 a Sort, 27 a Solsona, 46 a la Seu d'Urgell, 42 a Cervera, 49 a Balaguer, 65 a Lleida.

1896. Escoles de Lleida i comarques.

«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.

Detalls particulars de cada poble, com p.e.x que a Norís no n'hi havia, d'escola, que servidor, que ha fet lo vell camí de bast d'Alins fins a Tor, no m'estranya!

Lo resum final: de tres-cents mil habitants de la província, un terç eren considerades persones lletrades; la mitat, analfabetes, i la resta infants menors de 7 anyets. 

Ara direu: ospa, amb això sí que hem avaçat, que no es pot negar. Però la quantitat d'analfabets funcionals és actualment desoladora. No parlem que no sàpiguen escriure o llegir com a facultat mecànica de descodificar lletres, faltes d'ortografia a part, sinó que no seran capaços d'entendre, processar, aplicar textos i escrits i números de/per la vida real: des de interessos de préstecs a factures de la llum, de la nòmina a un prospecte de medecina, un testament o un article periodístic, diaris esportius a part (i ja no me poso amb la desigualtat català amb castellà). Que si parléssim de textos més elaborats de divulgació literària o científica, res de res. 

Que per això se llancen a mans de vídeos i videuets d'influencers i manipuladors que floreixen a les xarxes, que lo cervell nostre fa com l'aigua, quan no pot fluir busca un altre desguàs. 

[2434] Sobre la tortura de la P muda (simplifiquem l'ortografia!)