Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges

20180624

[1851] Les Col·legiates d'Urgell i Pallars

1850. Col·legiata de Castellbò (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A tres hores, a ritme de traginer, de la Seu d'Urgell, de gran factura arquitectònica i bon arxiu, «donde se hallan muchos instrumentos pertenecientes al antiguo monasterio de Santa Cecília, sito en el valle de Elins, junto a la villa de Pallarols, cuyas rentas se adjudicaron en gran parte a la dotación de esta colegial».
1850. Col·legiata de Castellbò (l'Alt Urgell ).
Vista i planta de la col·legiata, d'origen romànic, de gran desenvolupament gòtic, i amb forta aparença de castell. 
1850. Col·legiata d'Organyà (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime 
Villanueva.
Una altra col·legiata urgellenca, aquesta a cinc hores (de les d'abans) de la Seu. Més aviat es tractava d'un priorat, unit al bisbat. «Su iglesia, a excepciçon de la portada, es obra del siglo XI, construida en tiempo de San Ermengol, obispo de Urgel». Aquell mateix segle, l'església fou ocupada durant seixanta anys «por un mal clérigo llamado Adalbertino, con su largo concubinato y disolución consiguiente y otros males que allí se cuentan... Especialmente se menciona un incendio que acabó con las escrituras antiguas y códices de la iglesia», fins que fou jutjat i penjat per les autoritats civils i eclesiàstiques veïnes
(cap a l'any 1090), com p.ex. el prior del proper monestir de Sant Andreu de Tres Ponts.
1850. Col·legiata d'Organyà (l'Alt Urgell ).
En aquesta col·legiata s'hi trobaren al 1904 els documents escrits en la nostra llengua més antics de què disposem fins al moment: fragments d'uns sermons de quaresma, que el rector considerà que ja podia deixar-se'ls redactats per a l'any següent. Des del segle IX, la prèdica de l'homilia a les esglésies ja era autoritzada de fer-la en la llengua del poble, car si no era així, els fidels ja no entenien res. Prova, doncs, que ja en aquell reculat segle el llatí parlat o vulgar, ja havia deixat de ser llatí per esdevindre llengua romànica, en aquest cas catalana. 

«Si tu es lo Fill de Déu, di a les pedres que es tornen pa e manja'n. E Nostre Sènyer respòs ad el [ell] e dix: Non solo pane... No viu [h]om solament de pa, mas de les paraules de Déu viu [h]om...» Les temptacions del dimoni a Jesús durant l'estada al desert. 
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«En el real monasterio de Santa Maria de Gerri no hallé tantas riquezas como me había prometido, y cuya sola esperanza pudo hacerme atropellar por tantas incomodidades de aquel viage, que jamás se borrará de mi memoria». Les condicions d'accés al Pirineu eren encara molt severs a mitjan segle XIX. Del riu al costat del qual s'aixecà el monestir, se'n deia la Noguera de Pallars, després evolucionat a la Noguera Pallaresa. «Casa de grande antigüedad, matriz de otras muchas; pero donde el furor de las guerras de sucesión hizo daños irreparables en la parte diplomática». Perquè quan l'autor parla de riqueses no es refereix a tresors d'or i plata, sinó d'un valor encara més gran: parla dels documents de l'arxiu.  

Moltes antigues esglésies tenien com a patrons titulars sants barons, és a dir, homes. A Gerri era dedicada a Sant Vicent màrtir. Però la invenció del culte marià per part de l'Església Catòlica, adoptat al segle V, però fortament impulsat al segle XI per combatre els senyors feudals, competidors directes en la possessió de terres per matrimonis consecutius de conveniència. Entre altres efectes, el triomf sobre el control de la virginitat de la dona, per mitjà de l'exemple de Maria, augmentaria les devocions femenines (aristocràtiques) als monestirs i, com a conseqüència, les donacions territorials a l'Església. La consagració de la nova església al 1149, ja portaria, doncs, l'advocació a la Mare de Déu. 
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A manca de documents, l'autor s'entreté en «la rareza de la bóveda de las dos naves laterales». Durant aquella estada, tampoc no va veure «en ella ni en otra parte del monasterio ningún sepulcro de los Condes de Pallars, y eso que comunmente es llamado Panteón de dichos Príncipes». 
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'abaciologi de la Col·legiata pallaresa. Davant del monestir, a l'altra banda del riu, l'autor s'adona, és clar, de les eres salines: «Mas en eso poco trabajan los vecinos en beneficiar un manantial de agua salada que allí mismo les naces, y que es todo su trigo y vio y aceite. Cógense anunalmente de quince a veinte mil cargas de sal», que deixaven a la hisenda reial (espanyola) quaranta mil duros anuals. 
1850. Col·legiata de Tremp (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La primera sorpresa de la Conca al visitant fou el conreu de vinya: «país de abundante y de buen vino». De l'església col·legiata de la vila, se'n diu que la fàbrica del temple actual és del segle XIV. Tampoc no hi troba memòria que hi fossin enterrats els antics comtes pallaresos.
1850. Col·legiata de Tremp (el Pallars Jussà).
L'església actual és del segle XVI i el campanar del 1909, que substituí l'antiga cadireta romànica. S'hi conserva la talla gòtica de fusta, de cap a dos metres d'alçada, de la Mare de Déu de Vall de Flors, patrona de la ciutat.
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A tres hores de Tremp, «en la cresta de un monte... subí desde la villa de Guardia una hora de rapidísima cuesta, en cuya cima se halla un castillo árabe bien conservado en las paredes exteriores, que después sirvió de foraleza a qlos señores de este monte». Del monestir, en restaven «los claustritos con algunas memorias sepulcrales... La iglesia se conserva bien», i amb un petit però ben ordenat arxiu. Entre altres precaucions, un dels mantenidors havia manat de fer això: «Quitó los pliegues y dobleces con que se suele atormentar a los pergaminos y proporcionar a los ratones que supulten en sus entrañas lineas enteras del cuerpo de las escrituras». Com? Doncs enlloc de plegats, deixar-los fortament enrotllats, de manera que «aquellas sabandijas coman en todo caso las estremidades blancas de los diplomas».
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Al moment de la consagració al 1069, l'església es dedicà a Santa Maria, Sant Pere i Sant Esteve, «que serían los tres altares que entonces habría en ella». L'autor hi observa un sepulcre d'un dels comtes de Pallars, «de piedra común... donde por una abertura se ven varias calaveras».
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
El monestir de Sant Miquel als Terradets pertangué a la canònica de Mur, del qual ja no en resten ni les restes. 
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà). 
1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
De Mur l'autor baixa fins a Sant Esteve de la Sarga, el mossèn de la qual encara conservava la denominació d'abat. Li calia travessar el «alto monte de» Montsec en direcció a Àger pel camí del coll d'Ares.

20180403

[1823] D'història camarasina

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Camarasa vista des de l'altre costat del Segre, en la que deu d'ésser, probablement, la fotografia més antiga de la població.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La història del Marquesat de Camarasa, en la florida prosa dinovesca, sovint encara acastellanada, del cronista lleidatà.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls de la població, amb el vell pont romànic encara en ús, tot just a la sortida del poble, ajagut entre el castell dominador a l'una banda i l'església parroquial a l'altra.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La ressenya històrica va a retombar al poblament prehistòric de la contrada, en les coves del Mont-roig, en particular «la cèlebre Cova del Tabaco, anomenada així per la semblança que té amb lo rapé la terra que hi ha... i que barrejaven amb aquell los traficants».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La Cova del Tabac «se troba situada a tres kilòmetros de la vila i té més de 400 metros de fondo per 40 d'amplada i considerable elevació en la bòveda. L'adornen multitud d'estalactites i estalagmites de variades i capritxoses figures, semblant unes, cascades d'aigua, i altres columnes, i panteons algunes, de totes les quals degoteja contínuament aigua potable, així mateix que de la volta, poblant-la a la vegada milers de muricecs, que la fan més fantàstica».

A la cova, hi destaca també una cambra reservada, a la qual només s'hi entra per «un forat i encara arrossegant-se per terra, mes aquest treball és prompte recompensat per l'hermosa vista»: una sala de 30 metres quadrats, d'alta volta, a on les parets «formen un verdader orgue amb ses trompes».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La pujada fins a la cova i a les parets del Mont-roig és actualment una esplèndida ruta senderista, amb magnífiques vistes sobre Camarasa i el Segre, amb un desnivell des del riu de 400 m., «que és espadada verticalment per aquesta part i tota ella de penya». Una segona cova, dita de l'Escaleta «per necessitar-se d'una escala de mà per a penetrar-hi», té l'entrada «tan petita que sols hi pot passar una persona. Aquesta cova és moltíssim més gran que l'altra, tota de pedra amb incrustacions d'estalactites i estalagmites, les més capritxoses». És tan gran que «dos o tres hores s'empleen a recórrer aquesta meravella de la naturalesa», desconeguda fins al 1859, quan un llenyataire la va trobar... plena d'excrements de muricec, excel·lent adob natural.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una de les torres quadrades de l'antiga fortalesa medieval. 

1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Encara alguns apunts més sobre l'home prehistòric.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El castell sarraí degué d'ésser cabal per al control del territori, amb les rutes que obrien els dos rius que hi conflueixen, i sembla que ja disposava de les dos torres quadrades, «les quals no tenen porta d'entrada, i aquesta devia verificar-se amb escales de fusta o corda, penetrant per ses finestres. Així mateix coronaren de torellons o talaies les crestes de les serres més altes que envoltaven la vila, des de les quals se comunicaven per mitjà de fogueres amb la torre d'Almenara i altres».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Detalls del Marquesat medieval, que passà per venda de la casa d'Urgell a la casa reial a final del segle XIV. 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Novament posat en venda, i no volent els habitants tornar al domini comtal urgellenc, fou adquirit finalment per la Paeria lleidatana al 23 de març de 1396, que en tingué propietat durant 25 anys, fins al retorn a mans de la casa reial al 1414.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Celebra l'autor les notícies històriques recollides a l'arxiu de la població, segons les quals «se demostra que lo sufragi femení s'exercitava en Camarasa en lo segle XIV, cinc segles abans que es tornés a tractar en les nacions més avançades si se li havia de concedir a la dona aquest dret». L'autor el troba verificat a «les reunions... en la plaça pública, després de ser convocats los veïns a toc de campana».

Referències als llogarets de Merita, Palous i Vall d'Arnes, arrasats ja a la fi de l'Edat Mitjana en les guerres contra el comtat de Foix, que pretenia la corona aragonesa després de la mort del rei Martí. 



1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Gravat amb un apunt d'un carrer de la vila de faisó medieval. 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Durant la Guerra dels Segadors, «Camarasa fou teatro d'una lluita acarnissada per disputar-se la possessió del pont». 
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Setge a la vila del Mariscal de Harcourt, amb les tropes franceses al servei de la Primera República Catalana. «Los castellans se resistiren molt al principi, mes a la fi hagueren de retirar-se al castell» fins que es donaren. El pont restà assegurat de la part francocatalana, impedint el pas dels espanyols a la plana urgellenca.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Durant un episodi de la Guerra del Francès fou destruït pels invasors (francesos) un dels arcs del vell pont medieval «a barrinades». Al 1822, al 1835, al 1848, al 1854, Camarasa fou objecte d'alguna acció bèl·lica, prova de la importància del pont com a nus de comunicacions. En la darrera guerra (en l'època de l'autor), i per impedir el pas a les tropes carlines, fou novament destruït l'arc de fusta del pont, «amb què se substituí lo que destruïren los francesos en 1811».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Creu l'autor que el futur de la vila vindrà marcat per l'aleshores projectat «camí de ferro de la Pallaresa, tota vegada que tindrà en ell estació pròpia». El projecte definitiu, però, faria girar el camí cap al nord després de Sant Llorenç de Montgai, deixant Camarasa sense tren. En aquell temps, tenia la vila cap a 1.900 habitants.
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'església parroquial és de 1737. «És esvelta i elegant esta església, que costà més de 25.000 lliures catalanes, sense comptar els ports dels materials».

«Reguen l'horta d'aquesta vila una sèquia del Canal d'Urgell, altres tres d'antigues, i una gran nòria de fusta d'11 metros de diàmetre que acondueix l'aigua per un aqüeducte a l'horta». Segons l'autor es tractaria ja d'una construcció del temps de l'ocupació sarraïna.

A cent metres de l'aiguabarreig, damunt la Noguera Pallaresa, «s'hi troben les ruïnes del Pont del Diable, la qual per tindre la pila del mig assentada sobre la roca, al ser soscavada pel corrent de la Noguera aquí impetuosa, van caure les arcades junt amb aquella». El gust arromanticat de l'autor va fer que s'adonés que «aquest lloc així com lo de la confluència dels dos rius esmentats és de lo més pintoresc i agradable en istiu, per l'abundància de ses fonts fresques i cristal·lines, per lo agrest dels paisatges i lo escarpat de sos grandiosos penyals, entre els quals es repeteixen els ecos d'una manera notable». En mala hora, tot colgat a començament del següent segle per la cobdícia del capitalisme hidroelèctric, anomenat eufemísticament 'progrés'.

La presa del Canal Auxiliar no es faria a Camarasa, sinó a Sant Llorenç. A començament del XIX, hi hagué un intent de construcció, «del qual ne resta encara part de la presa que es construí a 2 kilòmetros de la Vila i hagué d'abandonar-se amb motiu de les revoltes que sobrevingueren».
1880. Camarasa, la Noguera d'Urgell, Josep Pleyan.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Comentari de l'escut parlant de la vila, que mostra una cama nua, o sigui, rasa, i encès comiat encomiàstic.


20180207

[1801] BCN des del port, segle XIX

1850 ca. Port de BCN.
Un meravellós gravat acolorit de la línia de mar de la ciutat des de la punta de l'escollera.
(N'estic buscant la referència), i que reflecteix la ciutat de final del segle XVIII.
1850 ca. Port de BCN.
La ciutat té al darrere el decorat de les muntanyes de Montjuïc i del Tibidabo, imponents. Els pals dels velers del port es barregen amb els campanars que dominaven l'horitzó de la ciutat. 
1850 ca. Port de BCN.
La pujada fins a Montjuïc des de les casernes de l'antic baluard de Migdia i les hortes de Sant Bertran. 
1800 ca. Port de BCN.
El sistema de senyals de Montjuïc apareix dibuixat al costat de la torre i no al damunt, com era vist tradicionalment. A mig aire de la muntanya, encara alguna antiga fortificació militar. La ciutat a penes si acaba de sortir dels seus límits murats medievals. Les veles desplegades dels velers dominaven l'entrada al port.
1800 ca. Port de BCN.
Un senyal vertical de pedra damunt d'algun escull marcava les aigües baixes i l'entrada al port. Els quarters militars tancaven el final de la Rambla, i alguna fumera de màquina de vapor ja s'elevava en aquesta banda de fora muralla de la ciutat.
1800 ca. Port de BCN.
La muralla de mar tancava la ciutat amb tot de grans edificis al seu darrere, que deixaven només veure els grans campanars que coformaven l'sky line de la ciutat, des de l'església del Pi fins a les torres de la Catedral del Mar. 
1800 ca. Port de BCN.
Els vaixells deixen entreveure la silueta de les pales de vapor. La ciutat exhibeix als quatre vents el campanar de la Mercè, i al darrere el cimbori de la catedral sense l'agulla neogòtica i la torre del Palau Major.
1800 ca. Port de BCN.
Les torres de Santa Maria del Mar presidint el port. 
1800 ca. Port de BCN.
La llanterna que esdevindrà la Torre del Rellotge (1772) apareix ja aixecada al moll d'occident, mentre el gran fanal de la punta del moll es mostra sense el pis de dalt, substituït per un fanal col·locat damunt un alt pal de fusta, al qual s'accedeix per unes simples escales que s'hi repengen. Els vaixells de vela llatina, plegada, són els dels pescadors. 
1800 ca. Port de BCN.
Detall de la nova llanterna darrera l'antic i ferm fanal d'estil neoclàssic. S'hi observa bé el far de fusta aixecat des del segon pis, a on s'hi accedia per unes altes escaletes. Al 1904 s'inauguraria el far a Montjuïc.
1800 ca. Port de BCN.
L'artista desconegut dibuixa una escullera plena de vida, amb nombrosos pescadors amb la canya i alguns passejants. 
1800 ca. Port de BCN.
Un veler de l'època entrant al port.