Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges

20200926

[2208] Alcoletge, 1896

1976 ca. Alcoletge, el Segrià.
Meravellosa vista del poble de la meua infantesa des del tossal del camp de futbol, ara mirador. Llavors no hi havia cap pi, i la vista era oberta, amb els dipòsits vells en primer terme. Durant tot el segle XX, el poble havia begut del Canal d'Urgell. Una canonada feta a pic i pala, fonda de nassos, feia sifó per deixar-hi arribar l'aigua. Ara, però, d'ençà d'uns quants anys, potser ja vuit o deu, l'aigua de boca arriba de l'altre costat de riu: de la Noguera Ribagorçana, després de l'obra que el Consell Comarcal -crec- va fer per millorar la portada i distribució d'aigua de Pinyana a la capital i pobles veïns. Sempre anàvem a guaitar-hi: us asseguro que mai no ens hi vam banyar i molt poques vegades hi vam saltar. Sempre hi rondava l'agutzil, encara que la veritat era que els dipòsits ens feien respecte.

Dipòsits amunt, hi havia i hi ha el camp municipal de futbol, de terra i amb una graderia de formigó coberta amb un teulat de bigues i uralites. Des de darrere la porteria est, hi havia una costa de set o vuit metres fins al tros de presseguers que, per darrere les escoles, arribava a baix al carrer, i que es veu molt bé a la imatge. En aquesta costa, argilosa, hi cavàvem uns aragalls i, després d'aviar-hi aigua, hi relliscàvem a tota velocitat.

En aquest mateix tros de presseguers, ara s'hi aixeca, com sabem, el gran pavelló poliesportiu, de començament dels 80, aprox, pagat en part per subscripció popular de les famílies del poble, que pagaren certa quantitat (qui la deu recordar?, potser deu mil ptes) a canvi de gaudir d'una llotja durant la festa major per una colla d'anys, deu o dotze. Des dels peus del pavelló i fins al raval («l'arrabal», en dèiem llavors, ara Miralbò), s'hi feren les piscines (al voltant dels anys 90). Eren més que suficients en aquells primers temps, però amb els anys s'han anat quedant esquifides davant el desorbitat creixement de la vila, sobretot durant la darrera bombolla immobiliària (que sort que va petar, oi?). Els dipòsits vells van perdre la funció i foren colgats. Al pati que hi quedà, s'hi ha fet ara recentment una nova pista només coberta, sense laterals.

1896. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
A la primera edició d'aquest anuari, s'hi fa constar que el poble tenia poc més de 900 habitants. La distància de 6 quilòmetres a Lleida havia de ser pel camí de la partida de Granyena, amb la qual Alcoletge estava molt unida, i a on s'hi feia el romiatge de la festa major de setembre, encara després de la guerra i tot. Tot i que hi passa el Segre, el riu fa de límit del terme, però el poble és al peu del tossal, i fins al riu hi havia una bona estona a peu. Amb bicicleta, de petits, la baixada era estupenda, a tot pedal avall. Però la tornada era ben bé una altra cosa...

L'agricultura i ramaderia eren de subsistència en aquells temps. És curiós que s'hi citi, entre els conreus, el de la barrella, una planta punxosa que es feia anar per fer cendres riques de sosa (carbonat de sodi). S'havien de crema i la sosa servia per a fer sabó i vidre. No crec pas que se'n cultivés, sinó que es devia recollir pels secans, i la gent la devia usar per al sabó casolà. No fa pas tants anys, entre trenta i quaranta (o potser sí que ja en fa una colla, d'anys), encara n'havia vist fer a casa nostra.

S'hi citen tendes de queviures («abacerías» en el castellà obligat de l'època), un paleta, un ferroveller, dos fusters, un taller de carros, l'estanc, dos ferrers, i un molí (ara mateix no sabria dir a on, propietat de casa Mor i Mo). Hi havia escola de xiquets i xiquetes, separades és clar, amb la Raimunda Reig i el Josep Bieto al capdavant, un metge i un sagnador (infermer, com si diguéssim, amb perdó dels infermers). S'hi fan constar cinc grans propietaris urbans i vuit terratinents, tres dels quals eren vídues.

1896. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
La «Guia General de Catalunya» contenia milers de dades en relació amb el comerç, els oficis, la indústria, la propietat urbana, rústica i pecuària, demografia, geografia i altres. Fou idea d'Eduard Riera Solanic. Era una mena d'almanac o directori d'informacions locals. L'èxit de vendes, tot i tractar-se de volums de 1.000 pàgines i més i tot, faria que a partir de 1901 passés a ser d'àmbit estatal (espanyol), que duraria fins al 1911. Des d'aquest any, i conjuntament amb l'altra gran empresa d'anuaris estadístics, de Bailly-Ballière, passarien a editar el «Anuario General de España», que perdurà fins al 1978.

La informació la donaven una gran colla de corresponsals, de manera altruista, com els secretaris d'ajuntaments, mestres, llibreters, directors de diaris locals..., gent amb coneixements de lletra i ben informada o amb accés a bones fonts d'informació. L'edició era gruixuda i, per tant, cara. Se sufragava amb nombrosos anuncis i propagandes inserits a les pàgines. Una mica, salvant les distàncies, com les famoses pàgines grogues dels anys 70 i 80 de la Telefònica...

1911. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Al darrer anuari Riera, la població es mantenia estable. S'hi fa indicació dels cinc quilòmetres de distància fins a l'estació de ferrocarril de Bell-lloc, a la línia de Lleida a Barcelona. El tren de la Pobla, no es faria fins al 1924 i només fins a Balaguer al principi. La vella festa major era pel 8 de maig, que era l'antiga festivitat de Sant Miquel Arcàngel, patró de la parròquia. També hi llegim els càrrecs municipals d'ara en fa poc més de cent anys. 
Hi destaquem, com a novetat, una farmàcia, un parell de barberies, tres cafès, dos sabateries. Amb la mateixa població, també s'hi anoten dos metges. Molt curiós és l'apartat dedicat als productors de vi. De veritat, que no ho havia sentit mai a dir, que al poble s'hi haguessin fet vins. Suposo que la fil·loxera els devia anorrear les vinyes. Al segle XX, al terme s'hi farà remolatxa, i arròs. A banda dels conreus tradicionals. Fins al monocultiu de la fruita, en el qual seguim. 

Ja hi havia enllumenat elèctric, amb alguns llums de plat, d'aquells d'abans, als carrers principals, tot i que potser moltes cases no s'hi havien endollat encara. Però sí que tenien servei de cotxe de línia fins a Lleida: de carro de línia, hauríem de dir pròpiament, que sortia a les 9 del matí i cobrava 75 cèntims de pta per passatger. No tant barat com sembla, però no sabria dir si era anada i tornada. 

1913. Alcoletge, el Segrià.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» 
per Ceferí Rocafort. 
Plànol del poble a començament del segle XX, segurament no gens diferent del poble retratat per Madoz a mitjan segle XIX. Al llarg del segle XX, una mica de variació, però gens fora mida, com ara el carrer de casa nostra, al darrer del Major, i que se'n digué de les Eres, perquè d'allà per avall el poble sobre a llevant, a la plana urgellenca, per on arribava la marinada: «a les quatre, agafa el ruc i ves a batre», fou frase ben repetida fins a la mecanització del cultiu del cereal. 
Al plànol s'hi aprecia la rotllana que delimitava la bassa dels animals: Per això del carrer que hi baixava se'n digué, i se'n diu, de la Bassa Bovera, per a bous i mules. Més o menys, a tocar del cal Fusteret (els Mobles Prat d'avui). L'església (3) donava al darrere a un carreró que pujava, costerut a collons (dit popularment), igual que els altres (2, 4, 5), fins a mig aire del tossal, a on hi hagué el cementiri vell, ben visible a l'entrada del poble per la carrerada que pujava de Granyena.
De fet, la casa que cap al 1963 els meus pares compraren a l'una punta del carrer de les Eres, fou de les primeres que s'hi aixecà, just a la corba que hi fa el carrer cap a la carrerada. La caseta, de planta baixa, amb jardinet reixat, molt boniqueta, encara hi és, amb el magatzem al darrere que la mecanització imposà en lloc del corral. Aquests dies se n'està pavimentant el carrer del darrere, que donava als horts. A preu desorbitat per als veïns, tot s'ha de dir (i algú ho havia de dir). 
Els grans canvis, per a bé i per a mal, vindrien al tombant del XX al XXI amb la construcció desbocada, que va comportar l'aparició de nous carrers, de blocs, d'adossades... que han més que triplicat la població del poble. Ho deixo aquí, per avui, sense altres valoracions.


20200918

[2207] Setges de la Seu d'Urgell carlina


1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix).
Full narratiu arromançat, en castellà, del setge de la Seu d'Urgell de l'agost de 1874, en aquella darrera guerra carlista dinovesca. S'hi inclou aquest preciós gravat xilogràfic a la capçalera que dibuixa les posicions de l'exèrcit atacant, amb la ciutat a baix, a la confluència del Segre i la Valira, i el fort del turó dit de Solsona abombardat sense descans.

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell. 
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel, 
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» (Calaix). 
S'hi fa una descripció versificada de com la ciutat s'havia preparat per al setge, amb proveïment de queviures i bona fortificació, amb protecció atrinxerada amb «zanjas... de nueve varas de ancho y cinco de profundo», i fins i tot que d'allà a la ciutadella «hay mina por debajo tierra/ en que pasan los carruages/ y los guardias cuando relevan». També molt abastament de munició: «granadas, bombas, cañones/ Krups, morteros y plasencias,/ obuses y colombrinas,/ una infinidad inmensa». Els Krupps eren els primitius canons de fabricació alemanya en època del Reich dinovesc, de la coneguda família industrial d'aquest nom (encara existent!, i des de 1999 en el consorci empresarial ThyssenKrupp AG). Les plasències n'eren les espoletes dels obusos, i les colombrines, pròpiament dites colobrines, una mena d'espingardes o fusells. 
El retrat de la carlinada és, de veritat, molt penós: gent mal vestida i pèssim bagatge, que passaven gana i tot, fins al punt d'arrambar tota fruita que trobaven per verda que fos. Amb disset batallons, comandats per Savalls, Dorregaray, Navarrete, el Manel i altres generals i capitostos carlins, amb set peces d'artilleria, emprenen la direcció de La Seu. 

1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
En el detall del gravat, observem la ciutat encaixada entre els dos rius i revoltada de turons, cobejada posició militar en tots temps. La numeració ve glossada a les estrofes.
Calaixrgt
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 
(Calaix).
Detall de l'aiguabarreig del Segre i la Valira, aigües avall de la Seu urgellenca. S'hi observen els camps de conreu i els arbres del bosc de ribera, a més del pont que creuava el Segre. L'exèrcit assaltant es dirigeix cap a la ciutat.
1874. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
El setge carlí de la Seu d'Urgell començà a preparar-se al 7 d'agost de 1874. Arribaven els assetjants, el trànsit amunt i avall era intens, i al pont del Roure se'n trencaren els taulons de tant de pes sense parar.  Al dia 10, començaren els primers bombardejos. «Esto de la Seo de Urgel/ es país desconocido/ es escabroso y quebrado», avantatges defensius de la plaça. Els reialistes que aguantaven eren comandats pel general Martínez Campos, allotjat a Casa Llebreta. 

El Bisbe Caixal i tota la capellanada de la ciutat s'havien refugiat a la ciutadella (3). Al número (11) s'hi assenyala el gran edifici del Seminari Conciliar. El castell, ocupat dels carlistes, fou pres per la traïció d'una dotzena de soldats. S'afanyen a recuperar-lo. Agafen els traïdors, cinc són penjats i set afusellats.

La destrucció del poble de Castell-Ciutat fou enorme: bombardejat i cremat pels quatre costats. S'afanyen a abandonar-lo les dones, els vells i els xiquets. Tot són crits i plors. 

Finalment, la plaça fou conquista per la carlinada. Era un 15 d'agost. Tots els homes de 18 fins a 35 anys són deportats cap al País Basc. A peu, és clar. Les vídues i vells, tres rals de renda perquè puguin subsistir a curt termini. «Esta guerra es producida/ por los curas y comerciantes,/ y los que han comprado tierras/ de santuarios y frailes», és l'observació sociològica del conflicte: capellans, menestrals i petits propietaris rurals, contra la unió estratègica, contra natura, de liberals burgesos i l'aristocràcia latifundista, que s'havien apropiat de gran part del patrimoni eclesiàstic desamortitzat

1875. La Tercera Guerra Carlina, la Seu d'Urgell.
«Relación y vista del bombardeo del sitio de la Seo de Urgel,
con el asalto del fuerte de Solsona y la quema de Castell Ciutat» 

(Calaix).
Els reialistes (espanyols) tornarien a la Seu urgellenca un any després, i amb el general Martínez Campos al capdavant pendrien la ciutat als carlistes. S'acabava el somni de la Generalitat de 1874, reconeguda per la constitució tradicionalista carlista. Ni Prim havia gosat (hi havia pensat?), durant la revolució liberal de 1868, a arribar tan lluny en la recuperació del nostre autogovern, que va acceptar el Borbó sublevat. La caiguda de la Seu va marcar la fi d'aquest projecte, que tornaria a ser angular en l'etern (i dolorós) conflicte colonial amb l'Espanya dominant del segle XX.


20200626

[2170] Lo pont gòtic balaguerí de Sant Miquel, 1894

1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

No sabem si fou per casualitat o perquè ja havia començat el rebombori sobre l'enderroc de l'arc del pont balaguerí, però el cas és que aquest pioner de la fotografia catalana es desplaçà aquell mes de maig a la capital històrica de l'Urgell per retratar-lo. Sabem que la vista fou presa el dia 27, amb de valenta llum solar, suposem que cap a migdia. Hi apreciem l'arc esquerdat, el ferm del pont, les tanques de pedra, el tallamar, i el carrer del pont, que menava fins a la ciutat, amb les velles muralles del Castell Formós a dalt.

A la vista dels esdeveniments i rebombori del maig de 1894, em queda el dubte de si la datació de la imatge l'any anterior és prou correcta. 
1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

Detall del carrer del Pont, amb aquelles típiques cases estretes i portalades arrodonides, que s'obrien de bat a bat cap enfora. Els llençols pengen dels balcons per eixugar-se al sol. 


1893. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Lluís M. Vidal (MDC). 

Detall del portal gòtic, amb la imatge de Sant Miquel al centre. Un gran plataner li feia la competència en alçària. 

1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 22 de maig (ARCA).

Víctor Balaguer, el gran prohom dels historiadors de la Renaixença, aixecà la veu contra l'enderroc de l'arc. L'Acadèmia de la Història aprovà una petició de la Societat Artístico-Arqueològica de Barcelona en què s'oferien a reconstruir-lo de la pròpia butxaca, en cas que fos abatut.
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 29 de 
maig (ARCA).
El rebombori, a dins i fora de Balaguer, fou tan sonat que el gobernador civil (espanyol) de la província hagué de pendre cartes en l'assumpte per aturar les intencions de l'ajuntament balaguerí de «derribo de la hermosa e histórica puerta gótica de entrada a la ciudad».
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 30 de 
maig (ARCA).

Sembla que hi havia despreniments de pedres de la cornisa amb certa freqüència. El 24 de maig, en plena polèmica, «otra piedra desprendida» va caure «encima de una pobre mujer que atravesaba el puente» i «le causó lesiones tan graves que falleció a las pocas horas de haber sido trasladada al hospital».

Com sempre ocorre al nostre país, un cop passada la desgràcia, llavors tot són presses de part dels governants i fou ordenat el reconeixement tècnic del monument. S'hi afegí una bastida amb barana per tal d'impedir que tornés a haver-hi cap accident. Pels comentaris que llegim, l'opinió pública passà en quinze dies de considerar la bellesa de l'arcada per conservar-la, a veure'n la perillositat i decantar-se per l'enderroc.
1894. Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 13 d'agost 
(ARCA).

El Centre Excursionista de Catalunya reclamava els materials de l'enderroc per tal de reconstruir el portal gòtic balaguerí. Potser a l'agost encara no s'havia tombat, però poc se'n devia faltar. 
Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
La història resumida de l'enderroc del portal, aixecat a finals del segle XIV. El portal fortificava l'entrada per l'únic pont balaguerí durant molts segles, i una mica més enllà, el portal de Gerb protegia la ciutat pel nord. L'obertura de la carretera cap a Tremp els va sentenciar tots dos, car dificultaven el pas dels carruatges.
Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Ordenada finalment de demolició del portal, se'n guardaren les peces numerades de cara a una possible reconstrucció, com algunes associacions havien manifestat voler fer. Òbviament, el projecte no s'acomplí mai. Els detalls escultòrics foren emmagatzemats a l'ajuntament, que l'any 1913 en decidí la venda a un milionari americà que s'estava fent un palauet a Sitges.

L'escultura de Sant Miquel, els dos àngels i els dos escuts urgellencs, doncs, se n'anaren cap a la costa per 6.650 pta de l'època. Amb el pas del segle XX, el Sant Miquel original fou substituït per una còpia, a caua de la degradació de la pedra i el perill per als turistes sitgetans. Una segona còpia en fou feta i traslladada a Balaguer, a on tornà a presidir des del 1977 l'entrada del pont, també refet de nou en nou després de la guerra. Escultura i pont, com a vells amics, s'hi retrobaren a la fi. Sembla una d'aquelles difícils històries d'amor o amistat, però de final d'alguna manera feliç, sota les marques del pas del temps. 


Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Lo pont de Sant Miquel, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Clixé de J. de Romero i de G.



20200624

[2169] L'agitat any balaguerí de 1894

1894 ca. Lo pont de Sant Miquel,
Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Vista del vell pont medieval balaguerí, que desapareixeria a la guerra del segle XX. El portal fou desmuntat pedra a pedra l'any 1894 per causa del mal estat en què es trobava. El detall de la fotografia ens permet d'apreciar-ne l'amplada, les baranes de pedra, els tallamars i els elements escultòrics de la façana. L'arcàngel protegia l'entrada a la ciutat, amb dos angelets al costat i dos escaquers urgellencs a banda i banda. S'hi veuen bé les esquerdes del monument. Exèrcits de totes les nacions i pagesos i pageses balaguerins de totes les generacions hi passaren durant segles.
1894. Lo pont de Sant Miquel i la fira de bestiar,
Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«La Campana de Gràcia», 24 de maig (ARCA).

Aquell any 1894 fou un any mogut a la ciutat urgellenca. El descontentament amb l'alcalde, d'arrels carlines, s'hi posà de manifest amb motiu de la fira de bestiar del 15 de maig. Des de la municipalitat s'exigí als firaires i visitants el pagament d'una taxa per creuar el pont: «tenim aquí un pont (que ja podria ser d'or) i com per passar-lo s'exigeix lo pago de 5 cèntims per persona i 5 pta per cada cent caps de bestiar, els principals  ganaders manifestaren que si no se'ls eximia d'un pago tan gravós no acudirien a la fira».

En aquella data, doncs, encara hi havia portaler o burot al pont balaguerí, encarregat de cobrar pel pas de mercaderia. Es feia habitualment en règim d'arrendament anual, que l'ajuntament corresponent adjudicava al millor postor en subhasta.

Els comerços de la ciutat acordaren de pagar al burot del pont balaguerí 100 duros com a indemnització a canvi del pas franc dels ramaders i firaires, quantitat que s'havia de reunir entre els comerços i fondes de la ciutat, els més afectats per la mesura de l'alcalde. Se'n reuniren 90! Però l'ajuntament es negà a posar-hi els deu que hi faltaven.

L'arrendatari dels drets del pont sembla que s'hi conformà. Arribat el dia de la fira, una parella de guardias civiles i els serenos de la ciutat muntaven guàrdia a l'entrada del pont per cobrar les taxes ordenades per la municipalitat. L'ajuntament no havia passat per les tendes a recollir els 90 duros convinguts amb el burot. Sembla que d'aquesta feta molts ramaders i firaires juraren i perjuraren de no tornar a Balaguer, «a on acaben de ser objecte d'una tan asquerosa gallinada».
1894. L'impost de consums,
Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«La Campana de Gràcia», 10 de febrer (ARCA).
La mala relació de l'alcalde i els veïns venien ja d'alguns mesos enrere. En començar aquell any ja hi havia hagut una gran saragata, per mor de la pujada de l'impost de consums. Creat a mitjan segle XIX per l'Estat (espanyol) per al finançament dels municipis, aquest impost fou objecte de gran controvèrsia durant anys i anys (i fins ben entrat el segle XX), suprimit pels governs progressistes, novament recuperat pels conservadors. S'aplicava sobre els articles de primera necessitat, com ara la carn, el sabó, el vi i l'oli, entre altres, fet que feia repercutir molt directament la pressió fiscal sobre cadascun dels habitants de pobles i ciutats. Per petita que fos la puja, les classes més humils en patien de seguida les conseqüències.

Aquell 1894, l'alcalde balaguerí decretà una pujada del 25% del preu de vi, que passà de vendre's de 0,40 cèntims de pesseta a 0,50 el càntir. Sembla que la municipalitat fou intransigent en el cobrament de la nova taxa. La breu crònica no és gens precisa en la descripció de les protestes que aquest abús comportà, però afirma que «sense la cordura d'algunes persones que van assosegar los ànimos, s'hauria registrat a Balaguer un dia de dol». La popularitat del senyor alcalde, és clar, per terra i més avall i tot. 
1894. L'impost de consums (la Noguera d'Urgell).«El Diluvio», 13 d'agost (ARCA).
És probable que les protestes s'anessin revifant en diversos moments de l'any. A l'agost, s'hi produí un «conato de motín... por la cuestión de consumos, siendo apredreado el pregonero municipal por un gran grupo de hombres y mujeres que daba gritos contra este impuesto y su arrendatario» quan es diposaven a cobrar amb interessos «los derechos afectos a la vendimia»Calgué la intervenció de la força pública perquè els ànims es calmessin, però l'endemà es reproduïren les protestes. El gobernador civil (espanyol) hi hagué d'enviar reforços policials, i s'hi acumularen fins a 40 guardias civiles pel que pogués passar. Lo Quel del Navió fou detingut com a capitost del motí ciutadà. Potser caldria que l'ajuntament actual li dediqués un carrer, per tan àrdua defensa dels drets dels balaguerins-es.
1894. L'impost de consums, Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Diluvio», 31 de desembre (ARCA).

Aquell esvalotat any balaguerí de la darrera dècada del segle XIX acabaria amb un incident, curiós als ulls actuals, al cotxe de línia (a cavalls, encara) que pujava cap a Artesa. El cotxe i els cavalls s'hi presentaren sense passatgers ni cotxers. No era un robatori, però. Sinó un cas de riure: en arribar el cotxe-correu a Cubells, aprofitant que tothom en baixà per estirar les cames, els cavalls decidiren de no esperar que tornessin a pujar (tan cansats havien arribat de les costes cubellenques), i «emprendieron vertiginosa carrera, viéndose obligados los pasajeros a seguir el viaje a pié». També hi aniríem ara a peu, oi?

20200621

[2168] Una prèdica a la Granadella de 1891

1894. La Granadella, les Garrigues.
Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (MDC).

El campanar de l'església reflectit a l'aigua de la bassa.
1891. La Granadella, les Garrigues.
«La Campana de Gràcia», 2 de març (ARCA).

Un frare de la ceba, desplaçat al poble garriguenc a fer-hi les prèdiques quaresmals, incendiava els parroquians i «se coneix que no té pèls a la llengua, perquè les hi engalta pel descosit». En temps passats, era freqüent aquest tragí de frares predicadors d'una església a una altra, eren com a estrelles convidades, enllustraven els fidels i donaven prestigi als mossens rurals, de vegades més justets en aquests afers més eteris dels sermons més elevats.

El cas és que aquest frare se les tenia des de la trona granadellenca amb els polítics, presa fàcil encara avui a la premsa i a les converses. Els acusava de lladres, cosa comprovada en tants i tants casos (pas en tots), i els posava al mateix sac, tant se val si eren de dretes com d'esquerres. «Després les emprèn contra les autoritats locals per haver tolerat un ball de màscares». Cosa que deixa el camí planer a l'articulista per reblar «com si els capellans, al posar-se faldilles, no anessin disfressats per tot dia, i els frares encara més que els capellans». No caigué gens de bé al mossèn local i al frare convidat aquesta llicència carnestoltesca, i les engaltaren ben furibunds «contra les famílies més conegudes i qualificades de la població que organisaren lo ball de màscares», i 
a l'hora de la confessió els negà l'absolució i tot. Només absolgueren un noi  que aixecant-se del confessionari «digué que tant li feia que l'absolguessen com no» per no donar-li la raó.

La cosa acabà als tribunals, amb denúncia del capellà contra un veí per injúries a la religió. El veí s'hi tornà amb acusacions de calúmnia manifesta. La politització dels capellans des del segle XIX i fins a la guerra civil i fins al concili Vaticà II, responia a la sensació d'amenaça amb què vivien els nous aires socials i polítics que tan a poc a poc anaven bufant. Ara encara queda més d'un cardenal desfermat, i de tant en tant es fan servir les prèdiques com a mítings, però la renovació del magisteri postconciliar va canviar la relació secular de molts capellans amb els fidels basada en la por, la submissió i l'anatema. Aquesta radicalització política de la capellanada va fer créixer encara amb més força l'anticlericalisme, en un cercle desgraciat que portaria a cremes de convents i d'esglésies de part dels més anarquistoides, cosa que faria llençar penosament el catalanisme conservador a les mans de la dreta espanyola antirepublicana i antidemocràtica. Sobretot, però, allò que ha canviat és el públic, abans fidel, però que cada cop menys ja no combreguem amb rodes de molí.


L'article es clou amb un parell de casos d'abusos capellanescos, probablement certs però ves a saber si a les poblacions que s'hi citen, una de les quals Torrebesses. El capellà hi estava més preocupat per les coses terrenals que no pas per les espirituals. Un de cert que sí que puc reportar tingué lloc al Soleràs, després de la guerra, quan al meu padrí el mossèn l'obligà cada divendres a portar-li en secret dos rals de per vida, per perdonar-li haver estat alcalde republicà. Fins que al poble canviaren de mossèn i se li perdonà la penitència a canvi del silenci etern. No complert, és clar.

La inutilitat manifesta de les coses de l'Església durant totes aquestes darreres setmanes de confinament haurà fet obrir els ulls més d'un i d'una, és clar. El fet religiós de les persones no s'hauria de confondre mai més amb la institució d'una església, oi?
Anys 1910-20. La Granadella, les Garrigues.
L'interior de l'església al primer terç del segle XX.


20200525

[2153] «Diario de Cervera», lo primer diari de Ponent (o quasi)

1808. «Diario de Cervera», núm. 28, de 14 d'agost.
En començar l'estiu de 1808, Napoleó va nomenar rei d'Espanya son germà Josep, mentre que Catalunya era incorporada com a territori tutelat al Primer Imperi Francès, decisió del gust i favor dels il·lustrats més afrancesats del nostre país. En canvi, la part més conservadora de les classes dirigents es decantaren pel bàndol espanyol i s'afegiren a la insurrecció general espanyola contra l'exèrcit francès. No en va, havia passat un segle des de la caiguda de Catalunya sota el poder borbònic (espanyol) i en aquells cent anys, la imposició, la prohibició i l'adoctrinament de la Nova Planta s'havien imposat, si us plau per força, fins al moll de l'os de la societat catalana. A la qual cosa s'hi sumaren els vents favorables al desenvolupament agrari del segle divuitesc, que enriquiren els propietaris i masovers d'arreu del país.

De seguida, doncs, que Napoleó I consumà el domini sobre la Península Ibèrica, aquestes classes dirigents s'apressen a enfrontar-s'hi i s'inicià la constitució de diverses Juntes locals i supremes de resistència. Una de les primeres armes de què disposaren, atès que en el camp militar la situació era de gran feblesa malgrat l'ajut de les tropes angleses, fou la generalització de la publicació de diaris, tant a les principals ciutats de la Catalunya incorporada al govern francès com a les principals ciutats del regne espanyol del rei Josep Bonaparte. Diaris, és clar, en llengua castellana, atesa la substitució lingüística perpetrada pels Borbons des de la Guerra de Successió, i que havia consolidat una diglòssia absoluta en la nostra societat, que foragitava la llengua dels usos formals i prestigiats, encara que fos pràcticament l'única que parlés i entengués tothom, tret d'aquelles classes socials benestants i dirigents, que havien accelerat una castellanització que, en segles anteriors, la nostra noblesa ja havia assumit.

És en aquest context que naixen els primers diaris a les nostres contrades ponentines: el «Diario de Cervera» (1808-10), car per mor de la Universitat borbònica allà s'hi disposava d'impremta i s'hi informava estudiants i professors provinents de tot Catalunya, que al seu torn esbarriaven les notícies als quatre cantons del país. També a Lleida s'hi creà el «Diario de la Ciudad de Lérida» (1808-09), que minvà amb la conquesta de la ciutat de part del mariscal Suchet (1810) i el consegüent pas a l'òrbita de l'Estat català agavatxat del Primer Imperi Francès.

Quin dels dos fou primer? Caldria esbrinar-ne la data exacta del núm. 1 de cadascun (cosa que deixarem a mans d'algun esforçat estudiós), però en tot cas no es portaren gaires dies o setmanes de diferència. Responien, a més, als mateixos objectius de resistència antinapoleònica i proespanyola. Per tant, ben bé podem dir que el primer diari, en castellà, de les nostres comarques foren en realitat aquests dos, ex aequo.

1808. «Diario de Cervera», núm. 29, de 17 d'agost.
La maquetació també fou ben similar, i molts dels altres periòdics nascuts en aquesta època també la seguiren: el títol del diari prenia el nom de la ciutat, i embolcallava l'escut de la vila. En aquest cas, amb el cérvol cerverí sobre la quadribarrada nacional, amb l'afegitó de la data completa. De vegades, s'hi introduí el santoral del dia, o la informació de la sortida i posta del sol. Ben important en aquells temps, car la il·luminació artificial (a base de ciris i més endavant quinqués) era cara i escassa, i la vida havia de transcórrer ben compassada amb la claror solar.

A continuació, sense cap altre pròleg, s'introdu
ïen les cròniques, totes referides sense excepció al desenvolupament de la revolta antifrancesa i als fets bèl·lics peninsulars i europeus, sempre des d'un marc mental de caràcter espanyol, de to nacionalista d'exacerbat i antinapoleònic furibund. Habitualment, amb un total de 4 pàgines. 
1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).

Una breu ressenya de les publicacions periòdiques de la capital segarrenca, una de les ciutats cap de Corregimiento i única universitària de la Catalunya del segle XVIII i primera meitat del XIX. 
1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).

Des del 1808, data d'aquest primer diari i fins a la fi del segle dinovesc, una onzena de capçaleres foren impreses a la ciutat, totes en castellà i majorment setmanals. 
1809. «Diario de Cervera», núm. 29, de 29 d'octubre.
Dins «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
a «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre, 1936 (UAB-ddb).

S'hi reprodueix la portada del núm. 29 del «Diario de Cervera», de 29 d'octubre de 1809. La capçalera segueix el model però amb variacions, com l'escut heràldic, i alguna altra informació (santoral i horari solar). Òbviament, si disposem del núm. 29 de 1808 i del núm. 29 de 1809, se'n dedueix que la publicació havia iniciat una segona època. 

A més, aquest número ací mostrat, inclou el discurs del rei d'Anglaterra al Parlament britànic de data 21 de juny, que segons s'hi diu, fou falsificat per Napoleó a la versió francesa. El cas significatiu n'és la reproducció a doble columna en format bilingüe anglès-castellà. No ens equivocarem de gaire si afirmem que es degué tractar d'un dels primers textos en anglès publicats a Catalunya. La dependència dels afrancesats de l'Imperi Francès fou total, però la dependència dels espanyolitzats de l'ajut del Regne britànic tant o més decisiva, i se n'havien de publicar les paraules del rei i en anglès i tot.
1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).

La premsa cerverina esdevindrà generalitzada a la darrera època del segle XIX, amb vuit capçaleres en castellà. L'ús de la llengua del país no arribaria fins al tombant del segle vintè. D'aleshores i fins a l'esclat de la guerra, en aquell primer terç de segle, n'hi hagué 14. En fou el primer el titulat «El Jo», sense més dades, i al 1903 hi trobarem «La Veu de la Segarra», publicació quinzenal del Centre Regionalista de Cervera. Fins al 1909, no en trobem un altre, el setmanari catòlic «Pàtria», la «Fulla Parroquial» al 1917, i «Lo Sindicat», portaveu del Sindicat Agrícol de Cervera i sa Comarca, al 1919. No és fins a la meitat dels anys 20, quan s'accelerarà la publicació en català a la capital segarrenca, ara en farà, doncs, cent anys.  
1808. «Diario de Cervera», núm. 27, de 12 d'agost (XAC).
Com s'aprecia per la numeració, en aquells inicis el diari no fou ben bé diari, sinó que se n'imprimia número nou cada dos o tres dies. Si agafem aquesta referència, això faria recular el primer número cap a mitjan mes de juny, potser al maig i tot si volguéssim estirar la regularitat de publicació a tres dies de tant en tant. Com sigui que el de Lleida, té al núm. 16 data de 31 de juliol, i fent-hi càlculs similars, gosaria afirmar que el diari cerverí fou el primer (en castellà) publicat a les nostres comarques ponentines. 
1808. «Diario de Cervera».
A «Prensa, guerra y revolución. Los periódicos españoles durante la Guerra de la Independencia», d'Alberto Gil Novales (2009), s'hi parla d'un doble recompte d'exemplars: l'un de 44 núms. i l'altre de 121, entre 1808-10, i que potser tenen relació amb una primera i una segona èpoques que es podria deduir de les capçaleres.
1809. «Diario de Cervera», núm. 13, de 3 d'abril (XAC).
Sembla clar que aquell març de 1809, el diari recomençà una segona numeració.
1808. «Diario de Cervera», núm. 30, de 19 d'agost (XAC).
En canvi, sembla que l'orientació de l'escut cerverí, determinat pel cérvol encarat a dreta o esquerra, fou aleatori. A la numeració del primer any, apareix majorment encarat a dreta, tot i que amb excepcions. Podrien ser degudes a la maquetació manual del full d'impremta, segons que es treballava a l'època. Els dos escuts no són simètrics, però. Potser depengué del simple gust d'un parell de maquetadors... qui lo sa?
1809. «Diario de Cervera», núm. 23, de 13 d'abril (XAC).
En aquell mes d'abril, sembla que es procedí a l'estabilització de l'orientació de l'escut de la capçalera. Diria que aquest format variat ja es mantingué sempre així fins al 1810.
1810. «Diario de Cervera», núm. 98, de 17 d'abril (XAC).
Darrer número que consta a l'Arxiu Comarcal de la Segarra. Aprofito per felicitar la tasca de tots aquests arxius, que darrerament estan posant a l'abast de tothom materials històrics de consulta i de premsa realment importants. Endavant!
1808. «Diario de Cervera» (XAC).
Diversos núms. del primer any. Sovint, el diari es limitava a reproduir fil per randa exemplars de diaris o gazetes d'altres ciutats: de Saragossa, de Lleida, de Manresa o de València. Del «Diario de Lérida», un cop la ciutat fou presa per Suchet, la impremta cerverina n'imprimí diversos números. 
1808. «Diario de Cervera», núm. 69, de 14 de desembre (XAC).
La relació entre pàtria i religió, origen del nazionalcatolicisme espanyol, remunta ben bé fins a aquesta època. Diu que «todos debemos servirnos y ayudarnos como si hubiéramos nacido en un mismo pueblo», cosa que implica que érem vistos com a poble diferent. Aquest exemplar dedicava quatre o cinc pàgines a l'adoctrinamiento espanyolista dels lectors, en format pregunta-resposta. Així és com, sense organismes de govern propi, escapçats des del 1716, i amb una constant acció legal, jurídica i propagandística, el nostre poble anava sucumbint a la pressió espanyolitzadora, que alguns -encara avui- creuen que ens va caure del cel per la 'gracia de Dios'.
1808. «Diario de Cervera», núm. 70, de 16 de desembre (XAC).
Relació de les forces militars del «exército de Cataluña», que sobrepassaven els trenta mil efectius, «sin contar la caballería ni divisiones inglesas». En aquells moments, la Junta Suprema de Catalunya va convocar els Terços de Miquelets catalans, que al corregiment de Lleida preveien uns 4.000 voluntaris i uns 40.000 a tot el Principat, que sembla que no s'arribaren a assolir. De bon començament, aquests homes, en part provinents dels Miquelets de la Guerra Gran (1793-95), hi ingressaren amb vestimenta civil. 
1808. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Probablement publicat en algun número dels exemplars de desembre d'aquell any, més enllà del dia 15, s'hi reproduïa la crida a les aportacions econòmiques per dotar de vestimenta als soldats d'aquest «exército de Cataluña», que «quieran hacer los buenos patricios... quedando asegurados que los que hagan este rasgo de patriotismo llegarán a noticia del Cuerpo soberano nacional que nos gobierna, quien cuidará de su remuneración quando veamos restituido en el trono a nuestro adorado Fernando VII». Després de llegir el to d'inflamat espanyolisme de l'escrit, no fa falta afegir-hi gran cosa més, oi?
1808. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Crida a l'allistament de capellans i cirurgians per als Terços de Miquelets Catalans, a raó de 12 rals de velló de sou. 
1809. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Full d'allistament als Terços de Miquelets catalans al corregiment de Lleida, que degué adjuntar-se a la publicació lleidatana i potser també a la cerverina. Els catalans, al projecte espanyol, sempre hi són benvinguts i considerats, amb la condició que abjurin de ser... catalans per esdevindre... «Valientes Catalanes, defensores de la Patria» (espanyola). Això encara avui ho saben (i ho practiquen) els directors generals i presidents de bancs i grans empreses del nostre masegat país.