1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de Rufino Carpena.
Recull de les escoles de pobles, viles i ciutats, amb les principals particularitats de cadascuna per tal que los mestres, en acabant lo Magisteri, poguessen demanar plaça a consciència. L'obra abastava totes les províncies del Estado.
Hi constava lo nom del municipi, si s'hi arribava amb tren, vehicle o camí de ferradura, los pagaments (que entenc que volia dir la fiabilitat de cobrar regularment a final de mes), l'estat dels locals de l'escola, los habitants de la localitat, lo total d'escoles (per saber si hi fores sol o acompanyat), la retribució i l'estació de ferrocarril més propera.
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
En aquell final de segle, la província lleidatana constava de mes de tres-cents ajuntaments, que actualment s'han reduït un centenar, cap a 232.
.jpg)
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
La qualitat dels pagaments i l'estat dels locals escolars se baremaven amb b-r-m, o sia, bo, regular i malament. En aquesta primera pàgina hi veiem que a Lleida s'hi cobrava puntualment encara que les intal·lacions escolars tenien deficiències. Al meu poble, Alcoletge, hi havia problemes de tresoreria i los locals, als baixos de l'ajuntament vell, eren en mal estat. Jo hi vaig fer fins a cinquè, que després de la guerra, l'hagueren d'arreglar, l'escola. Hi havia los cursos de parvulets i lo de cinquè, que los altres los traslladaren ja entre mitat dels seixanta i final de la dècada a les escoles noves, que encara són reconeixibles dins de totes les ampliacions que s'hi han anat fent, que ara lo poble, malauradament, ja passa dels tres mil cinc-cents habitants. Sembla que Arbeca era de les pitjors. En aquests casos, mestres homes i mestres dones anaven molt estrets, que s'acabà per encunyar la dita de passar més gana que lo mestre de l'escola. Havien de passar amb lo que los hi duien los veïns, ara un conill adés un pollastre, ara un pa rodó ara un cabàs de verdura, llenya per l'hivern i tot lo que poguessin arroplegar.
Esperem que lo govern actual, que se fan dir de tothom, que jo no m'hi veig enlloc, no mos vulgui deixar com llavors. Molts lectors direu que quantes vacances i tota la rècula habitual de comentaris, que ja m'agradaria veure-us-hi, a dins l'aula, amb trenta adolescents. Ep, adolescents dels d'ara, pas de quan ho éreu vosaltres, que us/mos posàvem drets i callats al primer crit, que ara no va així, eh?
Los inspectors te diuen que facis projectes i situacions d'aprenentatge, com si això fos la solució màgica, que si ho fos ara mateix ja tothom los aplicaria i oli amb un llum i vinga amunt, resultats pisa! La cosa, però, no és pas així d'automàtica... que la dificultat rau en allò de què ningú no vol parlar: l'actitud molt estesa entre l'alumnat que no cal esforçar-se, que lo món gira al meu voltant, que tot ho puc trobar amb un clic i que lo que és vell de tres segons, doncs ja no m'interessa.
Enlloc d'entrenar-los amb hàbit escolar persistent i exigent, esforç i exercitació constant dels coneixements, los premiem amb preeminècia de valoració de sentiments seus per sobre de raciocini i sabers, amb sortides escolars inacabables (moltes de les quals, avui en dia, les podríem veure a la pantalla-pissarra que hi tenim, a les aules, i amb molt millor aprofitament i cost i sense que faltessin la mitat dels alumnes), amb extraescolars infinites, que deures no però aquestes sí, que tenen alta consideració (ni que calgui entrenar fins a les deu de la nit, que quan has arribat a casa i dutxat i sopat ja te'n vas a més de les 11 i cap a mitjanit per anar-se'n a dormir), i algun altres despropòsits del sistema educatiu nascut i derivat de la primera reforma, la de l'ESO.
Fora socialment molt conscienciador del problema que hi ha dins les aules, si alguns periodistes valents poguessin fer-ne un 30 minuts, un reportatge de les condicions reals en què treballem, dels comportaments intolerables que s'han d'acabar aguantant, de la bomba atòmica que susposa per al professorat que, a la fi del curs, calgui aprovar a gairebé tothom independenment del rendiment i comportament mostrats, que quan a nosaltres mos obliguen a tancar los ulls a la veritat i fabricar Satisfactoris (que allò del Suficient ja no existeix!), la societat que en resulta és una desferra en mans del capitalisme extrem que vivim a tothora. Creieu de debò que això s'arregla amb bonisme?
.jpg)
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Lo sou dels mestres de primeres lletres era fixat per llei: 250 pta pels mestres d'escoles grans i setanta-cinc menys a les petites; a les mestres, sempre 125!
Això eren los complements que ajuntaments (no poques vegades pagats per les famílies) que s'afegien al sou estatal: 825 i 625 pta per escoles grans i petites. Sous i complements s'havien acabat fixant per evitar abusos, i lo text reclamava: «¡qué fácil sería á un Ministro de Fomento asimilar esta parte integrante de haber al sueldo fijo y legal, aun cuando no tuviese otro fin que un corto y justo aumento en nuestros derechos pasivos!».
Ep, les xifres se refereixen al sou anual i en molts pobles los mesos d'estiu no s'hi cobraven, que les famílies no hi aportaven o l'ajuntament anava més que just i los hi retallava, i no tan sols l'estiu, sinó que als darrers mesos del pressupost municipal, quan ja s'havia esgotat i les arques de l'ajuntament eren buides, se quedaven directament sense res o no gran cosa. Que los calia llogar-se o fer repassets a xiquets de famílies que se rascaven la butxaca.
La dada és torbadora:
«PAGOS.—¡Lástima que tan digna provincia sea una de las que mayores sumas debe á sus profesores de primera enseñanza pública! Según los últimos datos estadísticos suministrados por la Gaceta de Madrid, debe la friolera de 514.058 pesetas».
.jpg)
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Habitualment, hi havia dos escoles, xiquets i xiquetes, a la majoria de pobles, o només una, de xiquets (pas mixta!), en les més petites. A Lleida, 10. Sobten dades com que Àger en disposava de 6, o quatre a Anya, Bellmunt, Bellvís, Navés, les Avellanes o Tragó de Noguera. O moltes amb 3, com Sant Antolí, l'Aranyó o Barruera, cosa que mos indica lo tomb demogràfic que lo segle XX va portar al país, que la ruralia s'ha abuidat fins gairebé la desaparició.
.jpg)
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Les viles grans que consten amb poques aules, com Solsona o Tàrrega o la Seu, que hi figuren amb 3 escoles o Balaguer amb 4, vol dir estatals. Que calia afegir-hi les religioses, molt presents i arrelades, i potser potser alguna de laica, que a Lleida ciutat entre unes i altres n'hi devia haver mitja dotzena més. Lo famós Liceu Escolar lleidatà, lo que fora bombardejat al 1937 pels feixistes espanyols, iniciaria activitats al 1906.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Les escoles dels pobles hi són llistades per partits judicials, i la numeració hi torna a 1, de manera que podem saber la totalitat de cada territori: 18 a la Vall d'Aran, 39 a Tremp, 36 a Sort, 27 a Solsona, 46 a la Seu d'Urgell, 42 a Cervera, 49 a Balaguer, 65 a Lleida.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
1896. Escoles de Lleida i comarques.
«Nomenclator Escolar», de R. Carpena.
Detalls particulars de cada poble, com p.e.x que a Norís no n'hi havia, d'escola, que servidor, que ha fet lo vell camí de bast d'Alins fins a Tor, no m'estranya!
Lo resum final: de tres-cents mil habitants de la província, un terç eren considerades persones lletrades; la mitat, analfabetes, i la resta infants menors de 7 anyets.
Ara direu: ospa, amb això sí que hem avaçat, que no es pot negar. Però la quantitat d'analfabets funcionals és actualment desoladora. No parlem que no sàpiguen escriure o llegir com a facultat mecànica de descodificar lletres, faltes d'ortografia a part, sinó que no seran capaços d'entendre, processar, aplicar textos i escrits i números de/per la vida real: des de interessos de préstecs a factures de la llum, de la nòmina a un prospecte de medecina, un testament o un article periodístic, diaris esportius a part (i ja no me poso amb la desigualtat català amb castellà). Que si parléssim de textos més elaborats de divulgació literària o científica, res de res.
Que per això se llancen a mans de vídeos i videuets d'influencers i manipuladors que floreixen a les xarxes, que lo cervell nostre fa com l'aigua, quan no pot fluir busca un altre desguàs.
.jpg)
.jpg)
a.jpg)
b.jpg)
.jpg)
%20Ed.%20Mat%C3%AD.jpg)
.%20p.%205-p.%208.jpg)
.%20p.%205-p.%208.jpg)
_21.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
