Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges

20200214

[2088] Un dia de cada dia a la BCN burgesa de 1848

1848. BCN. Primer ferrocarril a Catalunya.
La inauguració del carril de ferro de BCN a Mataró marcava el signe dels nous temps a la BCN de mitjan segle dinovesc. La famosa línia costanera aportava un toc de modernitat definitiu a una Catalunya en la via ràpida de la industrialització. Fou construïda per damunt dels estrets arenals de la costa maresmenca, terra que llavors no tenia valor agrícola, car no es volgueren fer malbé les bones terres de conreu al peu de la serra ni xafar polls dels peus dels propietaris i terratinents. Al contrari, ara trobaven valor en aquells jornals de terra sorrenca on no hi creixia res.

Als anys 60 del segle XX, es repetí aquesta curiosa paradoxa en molts pobles de la costa amb l'arribada del turisme de masses. Els primers grans apartaments i segones residències es construirien a tocar de la platja, en aquelles terres salabroses i tan improductives que els avis havien deixat no pas als hereus, sinó als cabalers. De manera que els fills desnonats de la part principal del pastís hereditari de les cases (pre)potents es feren rics, i els sacrosants hereus s'hagueren de conformar amb el conreu de vinyes, garrofers i aulivers, d'escassa rendabilitat. És clar que els camins del senyor (i de la vida) són inescrutables. 
1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848.
«Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA).

En aquella meitat de segle XIX, mig Europa estava farcida de bullangues, que convivien amb l'anar fent de cada dia. Fins i tot en dissabte, que en aquells temps era un dia laborable més de la setmana, perquè cal recordar que el Creador només va descansar al setè? Fins fa quatre dies, doncs, d'això dels caps de setmana ni se'n coneixia l'existència. La secularització de la nostra societat ha anat paral·lela a l'extensió de la setmana de cinc dies laborals. Ara ja s'està parlant de començar a implantar la de quatre: serà el cop de gràcia a la divisió del temps des dels temps bíblics, la laïcització definitiva i sense retorn, que ja n'és hora, de la nostra societat, que aparcarà el fet religiós en l'àmbit de la tradició cultural.

La informació del temps i de la sortida i posta del sol a primera plana donava al diari una pàtina de modernor i exactitud científiques, que suposadament també s'havien d'estendre a la resta de notícies. El sant de dia comentat a primera plana denotava la preeminència del pensament religiós, i la llista dels comandaments militars (espanyols) de la «plaza», tot just encetar la segona pàgina, explicava d'arrel la situació política. Però entre totes dos, s'hi colava la informació dels espectacles: del Teatre Principal de la Rambla, i del Gran Teatre del Liceu, també a la Rambla, recentment inaugurat feia menys d'un anyet. Però no ens confonguem: no es tractava d'informació cultural, sinó de «sociedad», i més exactament de bona societat, de la societat dirigent de la ciutat, de la classe social que s'apropiava el regiment civil i que, és clar, llegia «el Brusi», i els dissabtes s'havia de mudar per anar a lluir i figurar entre els de la seua estofa. Què devien entendre aquells nou-rics aburgesats de la tragèdia humana i eterna d'Èdip? Sort que en acabat, encara oferien un ball «por doce parejas», per tal d'endolcir el dolorós regust del clàssic i poder parlar, en sortir, de la bellesa de les danses contemplades.

Al Liceu, l'entrada general a 3 rals, i a «la cazuela», o sigui, al galliner, només 2. Per cert, el preu del diari era de quatre quartos, gairebé mig ral. Preus que no eren a l'abast dels més modestos i poc afortunats de la societat. Els quartos eren la moneda fraccionària dels rals, i eren tan freqüents que, en la parla popular, el mot quartos arribà a ésser sinònim de calés, diners. Després vingué el mot cèntims, també molt estès entre les nostres padrines. Els mots, i gairebé com els qui els vam sentir de petits, ja s'han quedat antiquats.
1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848.
«Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA).

Arribada la «Parte Econòmica» del diari ens sobten els anuncis barrejats de notícia o a l'inrevés que s'hi escriuen, i que són els que m'han fet pensar que ens transmeten el pols de la societat barcelonina burgesa d'aquells temps.

Els llibres anunciats eren sempre en castellà, única llengua oficial, que segons un «campechano» monarca (espanyol) del segle XX, «nunca fue lengua de imposición». Deu ser per això, que no se'n deixava ensenyar cap més a l'escola. Ni parlar-ne cap altra sense càstig. S'hi ofereix una magna col·lecció d'obres de la literatura universal, profusament il·lustrades de làmines al boix. Pensem que eren per a la bona societat, i no tenien pas intenció de llegir-les, sinó només de col·leccionar-les a les estanteries de les llibreries del despatx del senyor de la casa, que aleshores era peça imprescindible per anar-hi a fumar després del dinar.
1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848.
«Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA).

La compra de carbó, i de llenya, era essencial per a les cases bones de la ciutat, i es feia directament dels vaixells arribats a port. Després calia fer-ne el trasllat amb carro i el buidatge a la carbonera, sempre pala en mà, amb treball físic dels criats de la casa, o de l'empresa del traginer.

Un avís molt important: l'arribada a la ciutat d'un retratista francès, que «tiene la satisfacción de participar a los ilustrados barceloneses su llegada y establecimiento en esta capital». Perquè la fotografia encara era havia de madurar, i la immortalitat burgesa raïa en el pinzell i els olis de l'artista, encara com al segle XVII flamenc. El trasllat de la raó comercial també era important, no fos cas que la clientela es perdés. El pintor que ho anunciava al diari no devia pas ésser poca cosa. Em fa l'efecte que entre retratista i pintor hi havia la diferència que marca la distància que va d'un pinzell a una brotxa de paret.

La informació immobiliària no hi podia faltar, i s'hi deixa constància de la venda de «una hermosa posesión a dos horas de distancia de esta ciudad y por la parte del Llobregat». Amb tota probabilitat, una torre d'estiueig, quan el riu encara mostrava als naturals ses plaents platges serpentines que immortalitzà en sos versos. El preu de la hipoteca se situava sobre les 50.000 lliures, que eren de veritat molts quartos.

Molt curiosa és la notícia següent, gairebé d'app de cites actual: una senyora -això diu l'oferta- vol invertir 800 lliures -poca broma- en un «piso decente para matrimonio, ya sea dentro de la ciudad o en la Barceloneta». Però no a Gràcia, Sarrià o Sant Andreu, que eren municipis als afores i muralla enllà, que tot just començava a parlar-se d'enderrocar-les. No sé si cal suposar que ja era casada, potser no, perquè és ella qui el busca i no el marit. Sembla que encara estigui per merèixer o, millor encara, era una vídua que sortia del dol...

L'anunci del professor d'aritmètica i «cambios y tenedurías de libros», és a dir, formació comptable, és també destacable, car presumeix «que su método de enseñanza es preferible a todos». Està molt bé això de la confiança del mestre en els propis mètodes pedagògics. Al revés d'avui, que tothom ens diu com ho hem de fer i a callar!

Les cases d'hostes, versió dinovesca de l'Airbnb eren a l'ordre del dia. Ací trobem una senyora amb minyona que ofereix «sala y alcoba muy bien amueblada para caballero de carácter, a quién cuidará si gusta de la asistencia». No cal que tingueu mals pensaments, segurament hi havia bona intenció... econòmica, per ajudar-se a pagar la renda. Però si l'assistència arribava a agradar massa... qui-sap-lo!

La bona carn de la ciutat era de «buey fresca», però sense neveres, al mercat de Sant Josep, i al costat de la parada dels coloms. Més vendes: de local comercial «con armarios y cristales» o d'una tartana valenciana. 
1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848.
«Diario de Barcelona», 19 de febrer (ARCA).

Lloguers d'una finca amb jardí i aljub, o sigui, sense problemes d'abastiment d'aigua, o d'un piano de cua, o d'una altra sala i alcova, en un tercer -sense ascensor, òbviament- a la plaça de l'Oli, «para alquilar a un señor solo o a dos amigos».

S'acaba aquest nostre breu divertimento sobre el pols de la ciutat burgesa a través de ses ofertes i demandes, amb el comentari de la darrera informació de la secció: el ball de màscares del Carnestoltes que s'acostava, al Saló de la Llotja, això sí, «a beneficio de los pobres de la Casa de Caridad», perquè ballem, festegem i forniquem, però amb l'esperit tranquil. El saló serà «ricamente adornado», i el ball durarà rigorosament de 9 de la nit a 2 del matí. S'hi podia arribar amb mitja hora d'antelació i l'entrada fora de 4 rals per disfressa. Amb moneda que no s'hagi de pesar! Perquè si no, s'hi feien llargues cues.

Acabaré amb un refrany de ma padrina, que feia: que bé que es viu quan es viu bé. O amb el parafraseig d'en Gaspar Hernàndez: l'ofici de viure bé. 
1848. Un dia de cada dia a la BCN de 1848.
Una tartana valenciana, que era carro lleuger, per a passeig o desplaçaments sense càrrega, i que es venia aquell any al carrer de Santa Anna, al Cafè del Jardí 18, entrada per la Rambla dels Estudis. Una entretinguda ressenya de molts delss cafès barcelonins del segle XIX, la trobareu a 
Els cafès a la Barcelona del XIX, enllaç, dins el ben recomanable blog Cuina del 19
 

20200209

[2086] Flaixos d'abans de Llardecans

1920 ca. Llardecans (el Segrià).
La fàbrica de sulfur per a l'extracció d'oli de la pinyola, el residu orgànic que resta després de la premsada de l'auliva. Amb tants molins, una fàbrica d'aquestes devia treballar amb abundància de matèria primera. Ran de camí, s'hi observa l'antic pou divuitesc que proveïa d'aigua la població, i al davant, crec, la bassa quadrada feta de muret de pedra.
1845. Llardecans (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
L'apreciació sobre el clima és prou exacta: a l'estiu, calor calor i a l'hivern, fred fred. Les 125 cases que hi havia al poble eren de pedra o bé de la tradicional tàpia, però totes «con escasas comodidades, y varias calles desempedradas en su mayor parte». I atenció: «una plaza donde se reunen los vecinos los días festivos a bailar y otras diversiones». Com que la gran bassa encara es feia servir per a l'abeurament de l'animal, aquesta plaça devia ésser la de l'església de Loreto. 

Sembla que el secretari municipal aprofitava que sabia de lletra per traure's un sobresou com a mestre de l'escola municipal de xiquets, amb 40 bordegassos. Tot plegat pel destacat preu de 2.100 rals! pagats a través de la contribució, i se n'emportava dos terços del pressupost municipal. S'hi fa esment de les dos basses, la gran i a tocar de la vila vella per als animals, i la nova al costat de la font, als afores, per a les persones.

Com a agregat, al municipi hi ha «el [término] rural de Adá que dista cerca de una hora». Les pedreres no proporcionaven pedra de gaire bona qualitat. La presència dels cultius tradicionals de secà es complementava amb el de vinya. Llavors, encara només dos molins d'olis dels més de deu que hi haurà en començant el segle XX. Per a moldre el gra per a farina del pa, calia desplaçar-se a altres pobles «de la ribera del Seo... y algunas veces hasta Lérida». Desconec la referència al Seo, si no és una errada per Segre. Dels coneixements d'etimologia del topònim, no cal ni parlar-ne.


1896. Llardecans (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).

A la primera edició de l'anuari, cap a final del segle XIX, la població arribava als 1.396 habitants! El terreny de secà és considerat de bona qualitat perquè és sobretot pla. Aulivers i ametllers, com ara, però també amb «bastante viñedo», que la fil·loxera devia liquidar i que ja no s'hi va tornar a plantar. L'abundant quantitat de botigues indica que els cèntims rutllaven en aquells anys, amb un parell de fondes, una taverna i set cafès! Tots els negocis són a nom d'homes, excepte alguns en què el propietari ja colgava. Llavors eren de la «viuda de», si el menava la muller, o bé dels «herederos de», si era regentat dels fills.
1908. Llardecans (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).

La festa major grossa era la del 15 d'agost, i la petita, la d'hivern, per Sant Antoni. La informació de l'anuari és un pèl més completa, i s'hi enclouen l'escola de la Sagrada Família per a xiquets i xiquetes, sempre separats, els dotze, sí 12!, molins d'oli, inclosos els de les societats 'La Aceitera' i 'La Unión', els forns de pa, la fàbrica de sulfur... però no pas la farmàcia, cosa curiosa, oi? També hi podem veure els principals càrrecs de l'ajuntament. L'impuls del poble de fa ara una mica més de cent anys crec que es veu bé en el fet de disposar de doble línia escolar, la pública, habitualment per a les famílies més justes econòmicament, i la privada, per a les pubilles i hereus de les adinerades.

En molts dels nostres pobles, del reg i del secà, això feu que hi hagués de manera habitual aquesta distribució social, d'interessos enfrontats, i que arribaria als temps republicans amb exacerbació de postures, actituds i fets, i fins al drama de la guerra (espanyola), que ens obligà als catalans a posicionar-nos en un cantó o un altre i enfrontar-nos entre nosaltres. Quan el que necessitàvem, com encara ara, era i és la nostra pròpia República. 
Anys 1970. Llardecans (el Segrià).
Fototeca.cat

La bassa nova de la font del 1797, als afores del poble, encara en funcionament i una miqueta més enllà de les escoles velles. Observem, al mur de pedra, els graons per baixar-hi i, al fons, les escales.  

20200125

[2080] Per la costa del Coll de Balaguer i desert d'Alfama, 1818

1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet» (BDH).

Mapa anònim que descriu la costa de l'Hospitalet de l'Infant cap al sud, més enllà del coll de Balaguer, al territori secularment conegut com a desert d'Alfama, per la seua aridesa, despoblació i sequedat. De ben segur que es tractava d'un mapa amb interès militar per la indicació dels llocs de guarda existents a la costa. L'aquarel·la presenta aquests tons verdosos i marronosos dels cultius i l'interior, que contrasten amb la franja aturquesada de la línia costanera.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
La moderna Costa Daurada es dona per acabada al terme de l'Hospitalet de l'Infant, darrer poble del Baix Camp. A partir del Coll de Balaguer, partió històrica del camp tarragoní i les Terres de l'Ebre, les platges són més escasses, substituïdes per un seguit inacabable de cingleres i penya-segats fins al Delta. La Platja del Torn, doncs, paradís del naturisme, n'és l'adorable tancament, de l'àuria costa. 
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
L'aspra costa de Sant Jordi d'Alfama i fins a l'Ametlla de Mar.

1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
La cobertura defensiva de la costa, herència dels temps napoleònics, raïa en tres punts principals: els destacaments de l'Ametlla, Sant Jordi i l'Hospitalet. S'hi reclama l'augment d'aquests llocs, almenys tres més, al Barranc de la Forca, al de la Batalla i a la Barraca de la Punta del Torn, per tal de cobrir els nombrosos barrancs que restaven amagats del radi d'acció habitual i que, per tant, es prestaven a nombroses activitats  clandestines o il·lícites. 

S'hi demana la reparació de la bretxa est del castell de Sant Jordi, l'únic existent entre València i Cambrils. 
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
Llegenda dels tocoms senyalats al plànol, amb data 29 d'octubre.
1818. L'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
Detall, de preciosos colors, de la costa de l'Hospitalet de l'Infant, que llavors encara no era ni poble i pertanyia a Vandellòs, que aquell 1818 accediria a la condició de municipi deslligat de Tivissa. Hi veiem la desembocadura del riu Llastres, ben marcada i amb un llac format a la part final, probablement molt més gran que l'actual, allà on hi ha la passera de fusta cap a Miami. A la llegenda, s'hi cita el riu amb el nom de Barranc de Ribellastre (28).

El terme era poblat de pinedes, algunes de les quals encara romanen, allà on les urbanitzacions no se les han cruspides. A la platja, hi destaca la caseta de l'almadrava (27), on s'hi devien guardar les sogues, xarxes i altres estris per parar i disposar quan fos el temps la pesca de la tonyina. L'almadrava probablement tenia ací un de sos extrems, el més septentrional. El text també diu que la torre de guàrdia era derruïda, de ben segur després de la darrera Guerra del Francès.

La mola de l'edifici de l'Hospital (29), que donaria nom a l'Hospitalet, s'hi fa ben evident, al costat de la Via Augusta, secular calçada de comunicació de la costa mediterrània. En creuar el Llastres, hi hagué l'Hostal Nou de l'Hospitalet (39). Sembla que hi existí un pont, probablement de fusta. No devia diferir gaire de l'actual traçat de la N-340, o potser una mica més avall, allà a on hi ha l'altre pont d'accés a Miami, a on potser hi hagué un petit ravalet, i a on avui encara hi ha cases ben antigues.

L'altre gran barranc de la zona, anant avall, n'era del de Caladoques (38). Allà el camí hi feia un gual, que és el que encara fa la vella N-340, malgrat el pas dels segles! Entremig, la llarga platja de l'Arenal, formada de dunes i un grandíssim estany, diria que d'aigua dolça, que s'hi escorria des de la serra que tanca la línia costanera. El clot de l'antic estany encara es pot apreciar actualment, a peu de platja a continuació del passeig en direcció sud, cap a Caladoques pel GR-92. Zona que caldria acabar de protegir de la urbanització que l'amenaça en aquesta part més a tocar del poble. Esperem que, pels temps que corren, hi hagi més esme que no pas avarícia.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
L'estany de la platja de l'Arenal de l'Hospitalet, molt ben definit. Encara avui se'n pot veure una petita part de la depressió que ocupava, just en començar el camí que marxa passeig enllà, direcció sud, pel GR-92, a tocar del conegut càmping de «La Margarita», i que a data d'avui s'està ofertant a la venda, tot i la llei de costes.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
La Platja i l'illot del Torn amb sa torre de vigilància (24), de la qual avui només en resten quatre carreus dels fonaments. Per travessar el Coll de Balaguer, autèntica muralla entre les terres tarragonines i les ebrenques, frontera lingüística dialectal, hi hagué dos camins: el de peu de platja, de ben segur més estret i de ferradura, no apte per a carros (com els senders que actualment hi romanen) i el mil·lenari camí secular que pujava per dalt el coll. 
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
La font (30) construïda durant la darrera guerra, diu el text, potser la de l'Aigualcoll, ben a prop de la nova caseta del Pontatge (31). L'aigua per abeurar persones i bestiar abans de creuar el coll era indispensable. La muntanya no es veu coberta de pins, sinó d'una vegetació, molt abundant, que diria que vol representar el margalló, que se solen fer prou grans i amb diversos troncs, com el dibuix sembla que vulgui recollir. La vella casa del 'Pontasgo' (32) era dalt del coll, just davant per davant del destacament militar del vell fort de Sant Felip (34), de ben segur prou afectat pels combats de la darrera guerra, de la qual restaven bateries gavatxes (40) arruïnades. Sa posició elevada des dels penya-segats els devia donar un bon radi de tir per al control de la costa.

Pel vessant sud, les famoses corbes de la Via Augusta en baixar cap al desert d'Alfama, Calafat i Sant Jordi, i que, segons el meravellós testimoni escrit i visual d'Alexandre de Laborde, formaven una via empedrada que pujava (o baixava) molt dreta, amb pont de fusta sobre el barranc de la Batalla (22). Allà a on ara només hi ha àtoms en descomposició, amuntegament de vies de tren, carreteres i autopistes, que han desfigurat la muralla, no per alta però sí per agrest, ventosa i penosa, que el coll formava entre els mons de l'Ebre i del Camp tarragoní.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
Detall de Cala Justell o Gestell (23), amb la zona humida de maresma que hi hagué i que hi ha. S'hi assenyala la zona dita de 'Coves de Fraga' (20), amagatall perfecte per a embarcacions i destacaments enemics, just a on ara hi ha les nuclears. Probablement alguna d'aquestes és plena de residus radioactius!
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
Immediatament després, seguia la dita Platja Llarga, que és avui la platja del veïnat de l'Almadrava, el darrer del municipi de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, que finia a la Punta del Terme (18), un cop passat el gran barranc de les Forques (19), just en arribant a la Cala Llobet, avui dita Llobeta (17), Calafat (16) i Calafató (15), que ara són un continu urbanitzat de xalets i segones residències, amb port esportiu inclòs, i que ja són terme municipal de l'Ametlla de Mar.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
No gaire lluny del castell hi hagué el Forn de Vidre (11), que ha donat nom a les cales Vidre i Forn (8). 

1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
El Castell de Sant Jordi d'Alfama (12), d'orígens pouats en l'Orde militar catalana que al segle XIV s'hi establí per al control d'aquesta extensa zona semidesèrtica que s'allargava fins a Tortosa, i que era lloc assidu de pirates i traficants per aquesta discreció i isolament que oferia. Mai no s'hi arribaria, malgrat els intents reials al llarg dels temps, a establir una població estable. Tanta era, i és, l'aridesa i aspresa del territori. Malgrat les múltiples urbanitzacions modernes que el darrer tram del segle XX i ha portat. El GR-92, que baixa costa avall, ens n'ofereix una vista esplèndida, atès que passa sovint per un estret caminoi entre xalets i penya-segats, havent de descendir a peu de platja per travessar els barrancs, que formen esplèndides cales per on val la pena transitar... fora de temporada. La bellesa i la calma hi retornen l'esperit, i l'alè, del caminaire. 
1818. L'Ametlla de Mar (el Baix Ebre).
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
La torre de guaita de l'Ametlla (1), derruïda pels atacs de la flota anglesa a la Guerra del Francès, i al costat de la qual des del segle XVIII s'hi havia establert una colònia de pescadors, d'origen valencià (de Benidorm i del Grau de València), llavors dependent del Perelló. En aquest aïllament, els caleros varen fer créixer el poble fins que al 1891 n'aconseguiran la constitució en municipi propi.
1818. Lo Coll de Balaguer i el desert d'Alfama.
«Croquis de la parte de costa comprendida entre la Ametlla y Hospitalet»  (BDH).
A la vella Via Augusta, que transitava més per l'interior, hi hagué un parell de fondes, l'una derruïda per la guerra, la de Pons (36), i l'altra ocupada per un destacament militar, la de Plater (37), al camí vell de Tivissa (h).

2020. Platja de l'Arenal, l'Hospitalet de l'Infant.
Les restes de l'antiga llacuna que durant segles ocupà la platja, ara destruïdes per fer-hi carrers i cases. No n'apendrem mai!



20200123

[2079] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà, més

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Portada satírica de la «remenada 18ª» del setmanari degà de la premsa lleidatana en la llengua del país, darrer número que se'n publicà al 10 de febrer de 1884.
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
L'aventura periodística d'en Camil Castells durà només cinc mesets, però obria el camí de la premsa catalana a Lleida. Encara s'havia de fer per mitjà de publicacions humorístiques. Caldrà esperar al tombant del segle XX perquè la llengua del país aparegui a la premsa diguem-ne seriosa i habitual. Encara avui, als inicis de la dècada dels 20 del segle XXI, només un periòdic aguanta diàriament a la ciutat escrit només en la nostra llengua. tenim camí per refer, doncs.

El tancament de Lo Garbell sembla que no es degué a qüestions econòmiques, sinó al fet que «lo camí que la nova situació política senyala a la premsa és tan estret i ple de trencacolls que no ens atrevim a seguir-lo per por de rompre'ns la crisma». La Restauració borbònica (espanyola) feia nota sa censura i control sobre la premsa i la cultura. També altres publicacions periòdiques lleidatanes en castellà s'havien vist forçades a plegar veles. També fa l'efecte que el director s'havia absentat de la ciutat, potser per qüestions laborals. S'hi convida als lectors, que ja havien avançat quota de subscripció, a passar a recollir els diners per la botiga del carrer Major, 70.
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Agraïment per haver als lectors «per ajudar-nos a sostenir lo primer periòdic il·lustrat que s'ha publicat a Lleida, única glòria que ens permetem ostentar», i comiat càustic per als subscriptors gorreros, de fora ciutat, que havien anat rebent el periòdic«sens que mai los hagi vingut bé de pagar».
1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Notícia d'un poble prop de Lleida a on el dia de Santa Àgueda una dona ocupà la trona de l'església per fer el sermó panegíric de la santa, en què «aconsellà a les solteres que guardessin, sobretot, una cosa que nosaltres no volem dir», amb comentari burleta sobre aquell «segle del progrés» en què alguns «es trenquen lo cap per demostrar que la dona ha de ser igual a l'home, en tot menos en lo de portar les calces». 
1929. Lleida, «Lo Garbell»,
dins «Vida Lleidatana», Antoni Bergós i Massó (ARCA).
La seu del diari era a la botiga del carrer Major, 70, a on calia adreçar la correspondència del diari. La subscripció semestral pujava a 2 pta, però no s'arribà a la fi del primer. Constava de 4 pàgines i era editat a la impremta de Josep Sol i Torrens. Concebut com una «publicació de lluita, nascut per a bregar i escalfar-se sovint en les qüestions municipals que li donaven ardiment i l'abrivava».
1929. Lleida, «Lo Garbell»,
dins «Vida Lleidatana», Antoni Bergós i Massó (ARCA).
Ens assabentem que, a més del canvi de clima polític, la raó darrera de la clausura del primer setmanari en la llengua del país a la nostra ciutat fou que son director, en Camil Castells i Ballespí, s'havia «trobat en moments de fallida moral degut a la pèrdua d'éssers estimats». És a dir, per la mort al gener de 1884 de sa germana la doctora Marina Castells, primera metgessa lleidatana i una de les pioneres al país. S'hi explica l'anècdota de la manca de dibuix a la capçalera del primer número: que el gravat no havia arribat a temps, i les variacions en el dibuix de Miquel Murillo al llarg dels números. S'hi citen també la mitja dotzena de membres del consell de redacció. 

1929. Lleida, «Lo Garbell»,
dins «Vida Lleidatana», Antoni Bergós i Massó (ARCA).
Ja als anys trenta del segle XX, costava de trobar-ne els números. L'interès pels principals temes que tenia la ciutat al davant de cara a sa modernització i desenvolupament foren tema de debat a la publicació, cosa que contribuí a trencar amb «la tradició del lleidatà pacient, del ric de puro de calè i un duro de renda», i assenyalava el camí que la Renaixença lleidatana començava a empendre per a la transformació social i retrobament nacional de la nostra vella ciutat lleidatana.
1929. Lleida, «Vida Lleidatana» (ARCA).




20191219

[2064] Les bregues civils als Omellons del segle XIX

1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).

Vista parcial del casal barroc (segle XVII) de la hisendada família omellonenca dels Llorac, amb la portalada neoclàssica de final del segle XVIII, amb escut heràldic inclòs.
1850. Els Omellons, les Garrigues.
«El Áncora», de 21 de maig (ARCA).

Notícia del segrest del jove hereu de casa Feliu, de 17 anys, que tingué lloc mentre treballava al tros, a la partida de Castellot. Els dos malfactors, manta al coll i patilla (l'un rodona -gran patilla fins a mitja galta-, i correguda l'altre -per sota la barbeta), s'esmunyiren en la foscor per desaparèixer i no ésser trobats. Però de seguida, s'alçà el sometent del poble per aconseguir-los [aconsigar-los, dit en popular lleidatà]. També els mossos d'esquadra de Sant Martí de Maldà s'afegiren a la recerca i captura i demanaren suport als mossos de Cornudella i l'Espluga de Francolí, per tal com creien que els fugitius s'havien dirigit cap allà.

Probablement, la intenció dels assaltants era la de cobrar un rescat per la vida del xicot, que la família, terratinent i benestant, es podia permetre. O potser una revenja per qüestions d'herències o de veïnatges, o qui sap si un passar comptes de velles discòrdies per la propietat derivades dels canvis de mans de la terra que, de vegades o sovint, la liquidació de l'Antic Règim va provocar des de començament d'aquell segle, i que les guerres carlines van accentuar en promoure la venjança i la represàlia.

En aquells temps, no era freqüent trobar bones notícies a la premsa, i, per tant, la majoria de noves soli
en anar a raure a la crònica negra. Però és que encara avui costa de trobar-ne, passats cent cinquanta anys i havent canviat i millorat i diversificat els mitjans de comunicació fins a límits siderals. En el fons, potser no hem canviat tant: les tendències de l'ànima humana costen de reeducar o de revertir, però no hem de desesperançar-nos, i potser arribarà el dia que el Telenotícies sigui només per a les bones notícies, oi?

1853. Els Omellons, les Garrigues.
«El Áncora», de 13 de juliol (ARCA).
El cas és que el nostre petit poble dels Omellons tornava a les pàgines de la premsa aquell estiu de 1853, ara per causa d'un assassinat! La notícia diu que tot plegat començà al dia de Sant Miquel, i això només pot ser perquè aleshores -i fins a mitjan segle XX-, Sant Miquel era al 8 de maig. Aquell dia, en N. Llorat (així l'identifica la crònica), pagès i d'una de les cases més hisendades del poble, resultà ben malferit d'un atac perpetrat per un altre pagès del poble, casat i amb set fills, dit Besost Viola, empresonat a Lleida a catorze anys.

Un fill d'aquest, d'uns 24 anys, cap al 29 de juny, al camí de la Floresta a prop de Juneda es topà amb l'hereu de cal Llorac (i no pas Llorat), que ja havia sigut testimoni de l'atac a son pare del dia de Sant Miquel. Ningú sap què ocorregué entre tots dos, ni si es toparen per (mala) sort o si ja hi quedaren per trobar-s'hi, ni encara menys ningú pot saber què es digueren. D'aquella feta, només uns segadors del terme es pogueren atestar que trobaren el noi Viola tot ple de sang, mentre que l'hereu Llorac jeia al tros amb 28 punyalades i una ferida d'arma de foc!

La notícia, però, ens dona pistes de l'origen de les malvolents, i finalment sagnants, discòrdies entre totes dos famílies, durant els enfrontaments de la Guerra dels Set Anys, ço és, la primera carlinada de 1833 a 1840. Aquell conflicte, que sovint ha sigut tractat amb indolència pels historiadors, esdevingué una veritable contesa civil entre catalans, més enllà del marc bèl·lic general (carlinada i tradicionalisme pairal sollevats contra el reialisme liberal burgès) en què s'emmarcà.

En aquella cruïlla històrica de liquidació de l'Antic Règim, els canvis en els règims de tinença i explotació de la terra provocaren una sacsejada pregona dels fonaments feudals sobre els quals durant segles els petits propietaris, masovers i jornalers s'havien acomodat. Moltes tinences eclesiàstiques i comunals foren desallotjades d'ús i venudes, alhora que els impostos de l'Estat cada cop més arribaven més avall en l'escala social. Aquesta situació explica, segons l'historiador Josep Fontana que, a diferència del que passà a França, entre nosaltres les bullangues rurals presentessin una característica molt particular:



«Así se puede explicar lo que con el esquema francés resulta inexplicable: que la aristocracia latifundista se situase en España del lado de la Revolución [liberal], y que un amplio sector del campesinado apoyase a la reacción [carlina]. No podría entenderse correctamente la importancia que el carlismo tuvo en el siglo XIX español, si se ignorase esta raíz de revuelta campesina (no de revolución, puesto que carecía de soluciones para el futuro), y se quisiese reducirlo al discutible y trivial problema jurídico de la sucesión, o al entusiasmo que pudieran suscitar personalmente tío y sobrina, que allá se andaban uno y otra en cualidades de gobernante. Eran dos concepciones distintas de cómo debía estar organizada la sociedad las que se enfrentaron en unas guerras civiles sangrientas, que fueron mucho más que una simple pelea entre frailes montaraces y conspiradores de logia, como algunas caricaturas, de uno y otro lado, pretenden. Y en esas concepciones contrapuestas de cómo debía organizarse la sociedad, el problema de la tierra ocupaba un lugar central». 

Josep Fontana (1975): «Transformaciones agrarias y crecimiento económico en la España contemporánea», dins «Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX», Ariel, Barcelona, pp. 162-163.
En definitiva, i tornant als luctuosos fets dels Omellons, que són només botó de mostra de tants altres fets similars al llarg i ample de la nostra geografia, les grans famílies hisendades patiren en les carns del propi patrimoni durant aquell primer alçament camperol (tal com es diu al diari, «el Llorac sufrió pérdidas considerables en la guerra de siete años»), que la victòria reialista liberal degué retornar a lloc més interessos, és clar. D'això se'n derivarien ressentiments, nafres, malvolences i rancúnies infinits que, tard o d'hora, havien d'esclatar en forma de sanguinolenta i mortal venjança.


1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).

Detalls de la façana del casal dels Llorac, que  lluïen una branca de llorer dibuixada a l'escut. 
1853. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 8 de juliol (ARCA).

Aquesta crònica afina més en els noms dels malaurats protagonistes del crim: el difunt jove era en Jaume Llorac, hereu d'en Jaume Llorac, ric hisendat omellonenc. La família junedenca dels Guiu, que segaven no gaire lluny del lloc dels fets, prop de Marga(lef), «salieron en persecución del agresor y después de capturado lo entregaron a la justicia de dicho pueblo». Sembla que el judici anà per la via ràpida, atès que només una setmana després ja hi havia sentència, «por la cual se le condena a la pena de muerte en garrote»
1854. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», d'11 de desembre (ARCA).

Hagué de passar un any i mig, però, per tal que la condemna fos executada. La breu crònica de final de l'any següent esmenta la fi serenya del reu, i l'identifica com a Josep Besó (Viola). En aquells temps, la pena de mort era vista com a càstig amb efectes preventius de futures malifetes. 
1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).

El gran casalot barroc, a l'entrada del poble a l'altre costat del pont sobre la riera. La portalada amb l'escut heràldic resta tapada en aquesta imatge per l'herbassar del marge de la riera. 
1850. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 24 de maig (ARCA).

Els temps eren tèrbols als Omellons i, en general, a la Catalunya profunda d'aquella època, a mitjan segle XIX. Un segrest de l'hereu de casa Feliu sacsejà la vida del poble. El modus operandi es basava en cartes anònimes d'extorsió i sembla que el cervell era un malfactor de l'Albi. S'hi demanava a les famílies diners (de tres a vuit unces d'or segons el cas), amb la corresponent amenaça de greus represàlies si no s'abonava, com en el cas de la família Feliu. Molts d'aquests delictes no eren denunciats i és probable que fossin més freqüents del que se'n recull a les cròniques.