[2755] Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla, 1865

 

1915-20 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Licor Sámely.

Trobo perdudes per la xarxa, imatges d'una col·lecció del que, semblen, planxes litografiades emmarcades, amb representació de bodegons (terme normatiu: representació artística de natura morta) amb los licors de la casa. Devien decorar les oficines de la fàbrica. Si fossin publicitaris, n'haurien pervingut còpies vàries i potser pas emmarcades. S'hi llegeix Gran Destileria.

1915-20 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Ni l'AI me'n sap transcriure lo nom de l'artista.

 

1887. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

«Diario de Lérida», de 16 de juny (FPIEI).

Gran Fàbrica d'Aiguardents i Licors de Josep Carulla. La venda d'alcohol pur per tal que la gent se'n fes ratafies de tota mena (nous, cireres, gerds...), llavors era gran negoci. A banda de licors, sembla que s'hi anuncien sucs (refrescos), sense licor entenc, de gustos molt variats: mora, gerd, llimó, taronja, pinya, maduixa i més. Alguns fruits podien ser locals, però altres és obvi que no. Un misteri. 

1903. Gran Licor Sámely de Josep Carulla. 

Venut com a digestiu. 

1915-20 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Conyac Josep Carulla.

1913. 1900 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Conyac Carulla.

«Lo Pla d'Urgell», de 4 de gener (FPIEI).

«Lo cognac pera·ls inteligents». 

Los cinc gran productes eren lo conyac, l'anisete i l'anís, lo rom i lo licor Sámely.

1915-20 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

L'Aniset Carulla.

«El más grato e higiénico de los aguardientes anisados dulces». Llavors com malauradament encara ara, la llengua del país absent de l'etiquetatge. Lo tap, amb los colors de la bandera nostra, però amb només dos barres, com la dels veïns nostres. Això sí, lo pagés lleidatà i l'escut de la ciutat a primera fila. 

1915-20 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Rom Nana.

1880. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Gran Fàbrica de Josep Carulla, a l'eixample de Sant Antoni, al carrer de l'Acadèmia. S'anunciava amb la imatge d'un pagés lleidatà mudat, barretina, faixa, espardenyes i manta al coll, i l'escut de la ciutat.

Aniset Carulla: aromàtic i tònic per obrir la gana i alleugerir lo mal d'estómac. Ara los posarien a la presó. 

1900 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

L'excel·lent investigació del «Bloc del Senyor i» sobre la Gran Fábrica de Licores de José Carulla, va descobrir los plànols de la fàbrica, la imatges de l'habitatge familiar al costat de la fàbrica i la ubicació al carrer de l'Acadèmia (seguiu-ho aquí: enllaç). Lo fundador de la fàbrica al 1865, Josep Sabatérs Duran, lo gendre que s'hi incorpora cinc anys després, Josep Carulla Arrufat, i lo fill i net, Josep Carulla Sabatés, que se'n fa càrrec al 1899. 

S'hi recull una citació de Sol-Torres a Historia de un canal 1147-1974, en que:

Al capítol IX, dedicat a El aprovechamiento de las aguas para la producción de fuerza motriz, concretament a la pàgina 274 parla de les Destilerias de Aguardientes. Sobre la destil·leria misteriosa diu:

..."En 20 de mayo de 1876 se formuló solicitud por los señores Sabaté y Carulla para la utilización del agua del brazal que atraviesa el camino del Matadero, para la elaboración de aguardientes. Se otorgó concesión en 6 de junio del mismo año, con fijación del canon anual de 50 pesetas, o sea, 200 reales, y la obligación de contribuir a los gastos extraordinarios. También en 7 de septiembre de 1898 se otorgó concesión a un descendiente de aquéllos para la instalación de una destilería de aguardientes en la partida de Rufea, captando las aguas de la Acequia Mayor"...

Des de l'arxiu municipal lleidatà li confirmen una sol·licitud de permís d'obres i projecte de construcció d'un fàbrica d'aiguardent a la carretera de Madrid, cantonada amb la carretera d'Osca. 1875. Promotors: J. Sabaté i J.Carulla. L'èxit dels licors, doncs, va forçar l'ampliació o trasllat de la producció a Rufea, amb l'aigua directament presa de la Secla Major de Pinyana, probablement més abundant i segura que la del braçal que baixava del camí de l'escorxador. 

1900 ca. Gran Fàbrica de Licors de Josep Carulla.

Postal de l'habitatge familiar al costat del magatzem del carrer de l'Acadèmia 

(Blog del Senyor i, enllaç). 

Gran Fàbrica d'Aiguardents i Licors de Josep Carulla. 

L'establiment del carrer Acadèmia degué ser lo gran magatzem de distribució, mentre a Rufea se'n devia fer la producció.

[1181] Geografia del comerç lleidatà, 1882, encara més

[2753] La primera estació de França barcelonina

 

Segle XIX. La primera estació de França barcelonina.

«Curiositats de Catalunya», núm. 41, de 7 de novembre (ddd-uab).

Representació de la primera estació de ferrocarril al 1848, just enllà del Portal de Mar, des de la qual s'apreciava amb nitidesa tota la Ciutadella militar, espanyola, i la presó de la Torre de Sant Joan, símbol de l'ocupació colonial de la ciutat i del país. 

Segle XIX. La primera estació de França barcelonina.

«Curiositats de Catalunya», núm. 41, de 7 de novembre (ddd-uab).

Lo tràfec de gent de tota mena i condició hi queda ben retratat, des de burgesos que hi passegen, a ramats d'oques. Davant la façana, amb lo pal de la bandera ocupant, los camàlics descarreguen les maletes i farcells de les galeres. S'hi aprecia com los trens arribaven ben bé fins a la mateixa tanca exterior de la marquesina de les vies, sostinguda per pilanets i doble coberta de dos aigües, amb rellotge frontal a la primera. 

Segle XIX. La primera estació de França barcelonina.

«Curiositats de Catalunya», núm. 41, de 7 de novembre (ddd-uab).

La història coneguda de l'indià que va promoure el primer ferrocarril català, Miquel Biada.

Segle XIX. La primera estació de França barcelonina.

«Curiositats de Catalunya», núm. 41, de 7 de novembre (ddd-uab).

L'impulsor del primer ferrocarril va morir mig any abans que lo pogués veure inaugurat. Fou freqüent, en los primers anys dels ferrocarrils, posar noms de ciutats o rius a les locomotores. 

Segle XIX. La primera estació de França barcelonina.

«Curiositats de Catalunya», núm. 41, de 7 de novembre (ddd-uab).

Resum del dia inaugural, amb banquet a la mateixa estació de les autoritats i molta gatzara popular. De tornada, treta-cinc minuts entre Mataró i Barcelona.

Segle XIX. La primera estació de França barcelonina.

«Curiositats de Catalunya», núm. 41, de 7 de novembre (ddd-uab).

Al vespre-nit, òpera al Teatre Principal i al Liceu, amb parlaments al·lusius a la inauguració. Sempre en castellà, segons la profunda diglòssia imperant, que obligava a l'ús oficial de la llengua de l'Estat colonial en els afers públics, malgrat que la majoria de la població fos monolingüe en la llengua mil·lenària de la terra. 

Segle XIX. La primera estació de França barcelonina.

«Curiositats de Catalunya», núm. 41, de 7 de novembre (ddd-uab).

L'espectacle dels primers ferrocarrils, que feia badoquejar la gent al seu pas. 

[2496] Lo ferrocarril començat de Lleida a Fraga, 1930

[2741] Los antics serenos de Lleida

 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Una estampeta del sereno de la demarcació segona, que eren els diversos barris amb què se partia la ciutat per fer-hi la ronda. La felicitació nadalenca es personalitzada amb lo nom i tot, lo Cosme Ponsoda. Demanaven les estrenes degudes, manera de complementar lo sou municipal.

Lo Cosme portava capa llarga fins als peus, de tela dobla, per guardar-se fins a on se podia de la humitat i del fred i caputxa calada fins a les celles. Els atributs propis solien ser un llantió o fanal de mà, de vegades penjat d'un pal, per il·luminar portals i identificar los transeünts a la fosca profunda de les nits lleidatanes, a sobre totes plenes de fum de boira les d'hivern. Lo pal o llança li feia de gaiato per caminar, també per trucar a les portalades si calia o per defensar-se en alguns moments. Solien dur ganivet, o espasa als temps mes reculats del segle XVIII. Lo Corme tenia un gos, company habitual que a banda de la companyia los hi oferia protecció i ajut. 

L'estampa és editada de la impremta Coromines, amb un fanal de gas que il·lumina lo sereno, cosa que a Lleida situa la postal cap als anys 60 en endavant del segle XIX.

 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

Brevíssima ressenya històrica de la creació del cos de serenos a la nostra ciutat, des dels temps de Blondel fins a la reconversió durant el segle XX en Cuerpo de Vigilantes Nocturno. Per tant, recorrent les nits de la ciutat durant gairebé dos segles. Des de feia temps, la vigilància nocturna més aviat la feia la Guàrdia Urbana. 

Lo nom, com es veu popular, los hi vingué del crit horari que solien fer, puntuals. A Lleida, en pic sentien batallar l'hora a la Mònica i la Silvestra, recordaven als qui eren calentets sota los llançols: las dose, i sereno. Hora i temps amb lo castellà alleidatanat que les autoritats imposaven. A l'hivern sortien a les 10, una hora mes tard a l'estiu. Als versets nadalencs, recollien tasques que solien fer, com les de primers auxilis, partera i apotecari, segons que calgués. 

1949. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).

La segona font de la plaça Sant Joan. 

Afrima l'autor que lo dibuix correspon a la plaça de Sant Joan tal com era a la segona mitat del segle XIX, amb los porxos de l'antic almodí i la font arrambada a la paret amb quatre columnes amb una estatueta al damunt i un parell d'objectes decoratius als laterals, potser un parell de càntirs. Fou la font que substituí (crec que cañ al 1841) la famosa del Neptú i les sirenasses que treien l'aigua pels mugrons, aixecada en temps del Blondel i enretirada cap a la mitat de segle i traslladada a la placeta exterior del portal de sant Antoni, a on subsistí fins al 1877.

1952. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).

Ban del governador (espanyol) Blondel sobre l'autoritat i respecte degut als serenos, publicat la vigíla de la primera ronda, lo 4 de novembre de 1790, data inaugural del servei, quatre anys després que se'n comencés lo servei a BCN. La multa n'era de 25 lliures, o la trenta dies de presó, si no les havies. I la paraula del sereno fora de testimoni veraç en los conflictes que poguessen sorgir. 

 

1952. Los serenos de Lleida.

Revista «Ciudad», d'abril (FPIEI).

Un sereno lleidatà del vuitcents davant la façana antiga de la Paeria. En caminant pels carrers empedrats, lo bastó feia un rítmic cloc-cloc que tothom reconeixia. 

Anys 1900-10. Cos de serenos de BCN.

1914. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

A la capital del país, lo cos va perdurar tota la postguerra.

1932. Cos de serenos de BCN.

Anys 1950. Los serenos.

Postal del dibuixant Girona amb visions tendres de la societat, en aquells temps durs i severs de la primera postguerra amb lo país sota repressió franquista. 

Anys 1950. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

Amb los atributs propis, la llança i lo llantió.

Anys 1960. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

Després modernitzats amb llanterna. 

Anys 1950-60. Cos de serenos de BCN.

Tarja d'estrenes. 

A l'estiu també n'hi havia d'estrenes, que corresponia al temps de la gratificació de la paga, dobla o no, que llavors se pagava al 18 de julio, data d'inici de l'aquelarre dels franquistots. 

Anys 1960. Cos de serenos de BCN.

 Preciós pin, aleshores insígnia, del cos. 

1843. Cos de serenos de Tarragona.

Lo reglament del cos del policia urbana, rural i de serenos tarragoní.

1873. Los serenos de Lleida.

«Apuntes de Historia de Lérida, o sea, compendiosa reseña de sus más principales hechos desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos», Josep Pleyan i Porta, Lleida, Impremta de Carruez, 1873.

Repàs a la història del cos de part del cronista de la ciutat als anys 70 del dinovè.

1971. Los serenos de Tortosa.

«La Voz del Bajo Ebro», Tortosa, de 29 de desembre (XAC).

A cada terra, sa guerra. A Tortosa calia avisar de l'estat del riu.

1963. Los serenos de Lleida.

«La Mañana», de 17 d'abril (XAC).

Los serenos sempre van ser los parents pobres dels cossos municipals de serveis. 

1971. Los serenos de Lleida.

«La Mañana», de 28 de juny (XAC).

Com tots los oficis, van haver de tindre patró durant lo franquisme, i triaren a Sant Pere. Des de començaments del segle XX, del cos se'n passà a dir Cuerpo de Vigilantes nocturnos.

1971. Los serenos.

Al llarg del segle XIX, s'equiparen amb xiulets de fusta i en cas d'incidències lo feien sonar repetidament. Amb los anys, los xiulets van fer-se de llauna i com que eren populars i tothom en tenia i los podia fer sonar, se feu massa habitual de sentir-ne, de manera que les autoritats o la policia a la fi ja no n'hi feien cas. Per això, se'n deia, en castellà, quan algú no te feia gens de cas, pendre't pel pito del sereno. 

[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799