Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Les Borges Blanques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Les Borges Blanques. Mostrar tots els missatges

20200721

[2182] De les Borges Blanques, 1931

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La Biblioteca Popular de la Mancomunitat, un dels símbols de la modernització del poble en aquell començament de segle XX. 
1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La junta local de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana reclamava l'ensenyament de la història del país, que igual que la llengua eren prohibides en l'ensenyament estatal (espanyol). Perquè «la llibertat de Catalunya bé mereix un xic de sacrifici».
1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
La pàgina del diari conservador dedicat a la capital garriguenca.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Breu resum d'història borgenca, de jurisdicció de la ciutat de Lleida com a carrer o parròquia en els temps medievals, amb concessió de mercat setmanal als dissabtes des de 1338 a perpetuïtat.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El títol de ciutat li arribà al segle XIX gràcies a les gestions del Marquès d'Olivart, «fins ara, segurament, el fill més il·lustre de la població». La capitalitat com a ciutat productora d'oli verge ja era notòria en aquells temps, i n'era el centre d'un territori productor de fins a 25 o 30 quilòmetres a la rodona, des de la Segarra fins a les Garrigues altes. Hi havia fins a 80 premses hidràuliques! I al poble hi havia capacitat per emmagatzemar fins a sis milions de quilos d'oli. El ferrocarril fins a Tarragona en facilitava l'exportació. Aquesta potència oleícola la convertí en capital indiscutible de les Garrigues.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
El Sindicat Agrícola de les Borges Blanques fou creat al 1916, amb la secció oleícola com a senyera. La cooperativa de producció de vi no arribà fins al 1928, amb celler i dos premses contínues. Potser no fora mala idea de recuperar aquest conreu a les feixes garriguenques, vist que l'oli no aixeca el cap!

Disposava de Caixa Rural i es definia com a «sindicat confessional catòlic i català de soca a arrel. Ni en temps de la dictadura [del règim espanyol de Primo de Rivera] deixà de redactar en català tota la seva documentació pública i privada». Això degué agradar de totes totes als conservadors lectors del diari barceloní. També s'hi dedica un breu apartat a les Arts Gràfiques Martí, empresa de 1929 i ben coneguda ja a la comarca. 
1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
En un extrem de la plana lleidatana i regada pel canal d'Urgell, encara no se la citava com a capital garriguenca, tot i que així va anar definint-se en les ponències que portarien a la comarcalització del país del 1936. El Passeig del Terrall n'era i és el preciós parc-jardí d'esbarjo per als borgencs, «una joia... que poques altres poblacions de la seva categoria podrien mostrar». Tenia llavors la ciutat cap als 5.000 habitants.
1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Els anuncis de fàbriques d'olis predominen. La sastreria era una botiga essencial en aquells temps: la roba de mudar (i tota l'altra) s'havia de fer a mà. El prêt-a-porter encara s'havia d'inventar. 

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
L'anunci dels «olis fins d'oliva» de Sindicat Agrícola de les Borges, amb un cert toc de grafisme déco.

1931. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», d'octubre (ARCA).
Les fàbriques d'escumosos foren freqüents a molts pobles fins ben després de la guerra, gairebé fins als anys 70. Bàsicament, repartien a domicili gasoses, sifons, vins, cerveses i refrescos. Els Escumosos Excelsior, a més, sembla que repartien Spumy o xampanys.

1932. Les Borges Blanques, les Garrigues.
«La Veu de Catalunya», de 3 de setembre (ARCA).
Programa de la festa major, que començava amb brandeig o repic de campanes. Al passeig del Terrall, epicentre de l'esbarjo, il·luminació veneciana dels jardins. A més de sardanes, traques, 'dispar de morterets' i balls d'envelat, també s'hi oferia teatre i cinema. També els tradicionals cossos. Sense oblidar les prèdiques a Santa Justina. Sembla que hi havia activitats per a tots els gustos i ideologies!


20191027

[2043] La fi de la criminal quadrilla del Beà, lo Panxagroga, lo Pablanc, lo Cosí i lo Txalep, 1828

1828. La fi de la criminal quadrilla del Beà, lo Panxagroga, lo Pablanc, lo Cosí i lo Txalep.
«Diario de Barcelona», núm. 177, de 25 de juny (ARCA).
Els assaltadors de camins i les quadrilles de saltamarges han estat una constant al llarg de la nostra història, com a gairebé cada racó de món. Més enllà de les cèlebres partides de bandolers siscentistes com en Perot Rocaguinarda o en Joan Serrallonga, les partides de lladregots i escurabosses sovintejaren de manera continuada pels camins i carrerades. Era una manera diguem-ne simple de fer-se un mitjà de vida, sempre que l'escàs exèrcit o els sometents no els acabessin enxampant. Pels pobles i termes a on actuaven, que sovint conferien amagatalls naturals, s'hi escampava un gran i durador atemoriment. Les notícies es barrejaven amb rumors i mitges veritats i parts de mentides, de manera que semblava que aquests homes de mala vida us sotjaven a cada cantonada de cada població. 

Fins que els arribava el particular Sant Martí de cadascú, i feien cap davant la justícia, espanyola en aquell segle XIX al nostre país. Aquell 1828, una quadrilla de cinc lladres de camins que atemoria la plana lleidatana era sentenciada a l'Audiència barcelonina a severes penes en una causa impulsada pel Paer en Cap de la nostra ciutat. 


Aquesta partida de malfactors era integrada per l'Antònio Beà d'Alcanó, lo Pablanc i lo Panxagroga de les Borges, llavors preciosament adjectivades com Blanques d'Urgell (topònim que m'encantaria de recuperar), i lo Cosí [cusí en popular lleidatà] i lo Txalep d'Artesa de Lleida, els quals saltejaven els traginers que rodaven pel corregiment de la plana lleidatana i furtaven per fondes i hostals, com a la Fonda del Pere de Vilanova d'Alpicat. Al 1823, cinc anys abans del judici, hi havien mort un dels hostalers, en Josep Nadal, amb arma de foc. De la casa del Gavatx de les Borges d'Urgell, n'havien sostret 75 unces d'or i 10 duros (de plata) al 1824. Els crims, doncs, eren greus i eren ben conscients que s'havien d'amagar de la justícia perquè s'hi enfrontarien a dures sentències. Probablement, per allà on passaven els fugitius devien cometre tot de delictes i ofenses, i la mala anomenada de ses malifetes devia cóorer per tots els pobles del corregiment lleidatà, quan encara no s'havien creat les províncies (espanyoles) com a unitat administrativa.


Sens dubte, la sentència fou terrible: el capitost alcanonès de la banda fou sentenciat a mort a la forca. Lo Pablanc borgenc «a que con dogal [corda] al cuello y por los parajes públicos y acostumbrados de esta ciudad sufra la pena de 200 azotes, a ser pasado por debajo del patíbulo y a 10 años de presidio con retención en África», és a dir, a ésser avergonyit davant dels veïns arrossegat amb cadena al coll pels carrers i places mentre se'l fuetejava, i a presenciar l'execució del cap de la quadrilla per passar tot seguit pel costat del penjat per veure la mort de ben a prop. 


Els altres tres se'n sortiren amb penes de presó a complir en presidis de les colònies (espanyoles) de Ceuta o Melilla, probablement en dures condicions de vida i amb treballs forçats. Totes aquelles penes (forca, assots, deportació) eren càstigs encara de caràcter feudal, que a poc a poc, amb la desaparició progressiva de l'Antic Règim des de l'acabament de la Guerra del Francès, s'anaren abandonant. En aquell començament de segle XIX només se solien aplicar ja de tant en tant i encara en casos d'especial transcendència pública, com el d'aquesta criminal i perillosa quadrilla lleidatana. 


[Notem com en la notícia s'escriu persistentment Josef, nom popular de la terra fins fa una generació. A ull nu, diria que es tracta d'un costum ortogràfic d'arrel cultista castellana, i que en la nostra llengua pròpia, llavors majoritàriament parlada de tothom per bé que poc escrita, la pronúncia amb -p final devia ser ja comuna des d'almenys la fi de l'edat medieval].
1835 ca. BCN. La Forca de la Ciutadella. 
Dibuix de Bonaventura Planella a «La Eplanada de Barcelona»,
gravat de Joan Amills (BNC).

Les execucions a la forca per a crims civils perduraren fins a la fi del regnat del rei (espanyol) Ferran VII. Després, els penjats solgueren ser represaliats de les inacabables turbulències militaroides de l'Estat (espanyol) dinovesc, especialment de les guerres carlines. En aquest gravat, el governador (espanyol) de Catalunya, Charles d'Espagnac, ordena l'execució massiva dels adversaris liberals a la capital catalana, a l'esplanada de la fortalesa militar (espanyola) de la Ciutadella, que s'hi veu al fons. Els Mossos d'Esquadra, amb barret de copalta, encerclen el cadafal, al voltant del qual s'ha aplegat la ciutadania per presenciar els càstigs exemplars. 
1563. Lleida, Van den Wyngaerde.
Detall de la forca lleidatana, a l'esplanada de Cappont, entre la porta d'entrada al petit barri de l'altre costat de riu i el pont de la secla de Fontanet, al costat del convent dels Agustins extramurs. Si fa no fa, a tocar de l'Av. de les Garrigues actual, de la meitat cap al pont. Allà la forca era un seriós avís a vianants, visitants i passavolants: en aquesta ciutat anem forts i no en passem ni una, als malfactors! És probable que la forca cinccentista restés allà als afores en arribant a la ciutat fins a començament del segle XIX. 
1716. Cervera, Juan Muñoz de Ruesta.
La forca cerverina de la ciutat borbònica, fora muralla i dalt del tossal, ben visible als quatre cantons.

1833. De la rebel·lió a les Borges d'Urgell (les Garrigues).
«Diario de Barcelona», núm. 266, de 14 d'agost (ARCA).
Quatre borgencs fugitius de la justícia (espanyola) aquell any de la coronació de la Borbona (espanyola) Isabel II i de l'inici de la Guerra dels Set Anys o Primera Guerra Carlina a partir del conflicte dinàstic amb son oncle Carles Maria Isidre per a la successió de Ferran VII.

El tinent de carrera Joan Guix, d'infanteria, amb lo Gandul, lo Ros i lo Baiona, tots quatre de les Borges, eren processats per «conspiración y alzamiento de gente que intentaron en la propia villa en unión con otros». Si no es presentaven davant la justícia a Barcelona, se'ls «sentenciará en rebeldía». Sembla que amb els darrers sospirs del Borbó Ferran, que aclucaria son reial ull a la tardor d'aquell any, els partidaris d'una successió masculina al tron (espanyol) ja bullien per carrers de pobles i ciutats, com a les nostres Borges Blanques d'Urgell.

Deixant ara aquest cas i arran de la sentència d'aquests dies contra els nostres representants polítics, em ve al cap que des del Decret de Nova Planta de 1716, la justícia feta a mida sempre ha estat l'altre gran i fidel exèrcit dels Borbons (espanyols). I fins avui, oi que m'entens? 


20191024

[2042] Les Borges de postguerra

1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Vista de l'església i del campanar des de l'antic carrer de dalt del castell. 
Aquarel·la de l'artista local Alfons Iglésies, que havia tingut certa celeritat en els cercles noucentistes barcelonins d'abans de la guerra, i que des del final de la contesa se n'havia tornat a viure al poble nadiu. 
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Portada del programa de la festa major del poble en aquella primera dura dècada de postguerra sota el jou del feixisme (espanyol), un cop perduda la guerra. En l'obligatori, forçós i imposat castellà, perquè calia «hablar en cristiano».

1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
El règim dictatorial (espanyol), que s'autodefinia com a nacionalcatolicista, destacava a la primera pàgina del programa de festes les misses de cada dia, amb tota sa retrògrada parafernàlia. La gran atracció del primer dia foren dos pel·lis en tecnicolor, la gran novetat del cinema en aquella trista i grisa època.
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
La publicitat solia pagar els prospectes de propaganda que es repartien a les cases. Al Terrall, sardanes i «selecto concierto», a dins del cafè, i després a fora, «concierto sinfónico». O l'un o l'altre, de música sacra i de sarsueles. Futbol que no hi falti.

Els balls es feien a l'envelat, castellanitzat com a «entoldado», i més cinema i fins i tot «divertida función» de circ. L'assistència als actes era tan general, que sovint hi havia diverses funcions. Així també la gent podia combinar-se les hores. 
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Com que a la mateixa hora sovint hi havia diverses projeccions o balls, doncs se solien repetir en el programa de l'endemà. De ben segur que d'un dia per l'altre tothom comentava com havia anat per aquí i per allà i despertava expectatives, i la canalla devien voltar d'un lloc a l'altra sens parar, com encara fèiem quan érem petits als pobles. 

L'anunci a tota pàgina del restaurant «Español» de Lleida, que donava als carrers Sant Antoni per dalt i Blondel per baix, per a on llavors passava la carretera nacional, i a prop de la parada d'autobusos del Banc d'Espanya, que sembla que era destinació freqüent dels borgencs!
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Les cucanyes infantils apareixen en el programa del quart dia de festa major, i també «las tradicionales carreras de cintas a caballo en el circuito exterior del Terrall». Focs japonesos o d'artifici de petit format just a l'hora foscant, mentre que els grans es farien a les 11 de la nit, incloent-hi focs aquàtics des de les basses del Terrall.  

I la revista. No podia faltar la revista, és a dir, la comèdia musical teatral, gènere tan celebrat en aquells temps i durant tota la inacabable postguerra. 

Un altre dia més, el cinquè. El cansament devia fer-se ja notar entre els borgencs. A més, la festa major a la primera setmana de setembre encara proveïa tardes tòrrides i vespres xafogosos, fins que una mica de marinada començava a assuaujar l'ambient encara de ple estiu. Curses atlètiques i ciclistes, al circuit del Terrall, on si no? I un dels grans clàssics del Hollywood d'aquells temps, una de l'oest, el Ford Apache del director John Ford i dels grans actors John Wayne i henry Fonda.
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Arribat l'últim dia, repetició a diverses hores de molts dels programes i balls dels dies anteriors. En aquells temps, els desplaçaments d'orquestres eren pesants i treballosos. Per tant, se solien llogar per tota la festa, i els músics posaven al mateix poble. No com ara (des dels anys 70), que cada dia hi ha d'haver conjunts, orquestres, cobles i espectacles diferents. 

 La propaganda de la Clínica Montserrat, que s'havia instal·lat de feia poc al nou edifici del carrer Bisbe Torres, on encara continua. Cap anunci local en tot el programa, probablement a causa del preu elevat de les propagandes a tota pàgina, i de la precaució econòmica de les empreses i comerciants locals, sortits de poc d'una guerra que a les Borges havia deixat estralls pregons després del bombardeig (feixista). 


20191021

[2041] Retalls de vida borgenca de fa cent anys i més

1908. Les Borges Blanques (les Garrigues).
«Aurora Social», de 2 de maig (ARCA).
Diverses vistes centenàries de la capital garriguenca, amb els collidors d'aulives i els molins d'oli com a tema central, les fumeres dels quals en formaven l'horitzó, en competència amb el campanar, sense els altres atroços edificis alts de les darreres dècades. Al tros, el treball de la dona era essencial en el moment de la collita. 
1908. Les Borges Blanques (les Garrigues).
«Aurora Social», de 2 de maig.
«Malgrat el títol i el subtítol, el setmanari que ara ressenyarem no tenia res de revolucionari. Es deia Aurora Social i es presentava com a Setmanari defensor dels interessos del treball. Surt els dissabtes. El director era Ramon Albó i Martí, promotor d'un sindicalisme catòlic, el qual deia, en l'article adreçat al públic del primer número: «El poble, doncs, necessita d'assessors i secretaris fidels, lliures de cobejances i d'ambicions, generosos, de bona voluntat, que l'ajudin a defensar els seus drets i a complir els seus devers. Aquestes són les funcions que'ns proposem exercir des de les pàgines d'Aurora Social...». 

Era un setmanari de gran format (460 x 305 mm) amb quatre pàgines a quatre columnes, imprès al carrer de Sant Francesc, 17, i que tenia la redacció a la plaça de Santa Anna, 26. Era venut a cinc cèntims el número. El primer va sortir el 4 de maig de 1907, i sembla que va continuar sortint fins al 26 de setembre de 1908» (ARCA).
1896. Les Borges Blanques (les Garrigues).
«Anuario Riera», BCN (BDH).

Quatre anys abans del final del XIX, els habitants del poble no arribaven a quatre mil. Ara tot just s'arriba als sis mil, de manera que el creixement demogràfic no ha sigut pas gens alegre durant el segle XX, sinó més aviat gansoner i ranquejant. Això a la capital. Als pobles garriguencs, misèria i companyia.

No s'hi diu res del Canal d'Urgell, però sí que el camp hi és «muy bueno y feraz». Se'n destaca també la línia de tren, el gran i modern mitjà de transport de masses del moment.

Entre les indústries i comerços, en destacaven cinc productors d'aiguardent i licors, cinc ferrers, cinc espardenyers i fins a deu fusters! Ja s'hi recull la fàbrica de cartró de la Forestal d'Urgell, i les escoles municipals de xiquets i xiquetes. Tres cafès cobrien les necessitats d'esbarjo dels borgencs. Hi havia també una llevadora, ofici aleshores imprescindible ja que tothom naixia a casa, tres calderers per a proveïment d'estris i atuells per a la llar. Barberies, tallers de carros, boters, llauners... oficis tradicionals la majoria dels quals són ja història. Tot el quadre en el seu conjunt esdevé una imatge gairebé etnogràfica d'aquella societat d'ara fa poc més de cent anys.

Com a curiositat, una botiga de confecció de gorres, tot i que segons el diccionari RAE gorrista era aquell qui «vive o come a costa ajena»!
1908. Les Borges Blanques (les Garrigues).
«Aurora Social», de 2 de maig.
Dos detalls que definien el poble d'abans: el treball al tros i el treball al molí.
1910 ca. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Postal d'ATV amb l'esplèndida banqueta borgenca del canal d'Urgell de fa cent anys, bona part de la qual encara s'hi conserva, amb els plataners ara agegantats. 
1908. Les Borges Blanques (les Garrigues).
«Anuario Riera», BCN (BDH).

El darrer anuari Riera, molt més complet que el de feia 12 anys, amb més de 40! premses d'oli i quatre d'aiguardent de pinyola (orujo). Més de trenta productors de vi i la llista dels propietaris terratinents.

Tres metges i un parell de farmàcies atenien la salut física dels parroquians. Una fonda, la Central, i quatre posades, dos de les quals amb el renom tradicional: De la Beva, i de la Bolsa. Modistes, paletes, barbers, cafeters, pastissers, planxadores, pintors, lleters i una llarga llista d'oficis variats propis dels temps aquells. Les cacharrerías eren botigues on es venien atuells per a la llar, habitualment de terrissa o llosa.

S'hi destaca que l'enllumenat públic ja era elèctric, amb fàbrica d'electricitat (de Josep Giné, això sí que era consum energètic de quilòmetre zero), que el servei de carruatge fins a Lleida costava 1 pta (0,006 € al canvi de cent anys després!), i que hi havia gairebé una dotzena de comissionistes, que diria que eren marxants d'animals, atès que sembla que la fira ramadera de Borges era de renom.

Entre les societats, s'hi recullen, a banda del Centro Carlista els Cercles Republicà i l'Unionista, si fa no fa com ara. A veure si podem, més d'hora que tard, trencar aquesta inèrcia històrica i que la democràcia i la República vencin el colonialisme i el sucursalisme per sempre!

20160218

[1320] Les Borges Blanques de fa cent anys

1913. Les Borges Blanques (les Garrigues). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista de la vila garriguenca, que representa un bou, segons tradició reculada a l'Edat Mitjana, quan la vila va passar a carrer de Lleida per voluntat dels veïns. 

1913. Les Borges Blanques (les Garrigues). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La preciosa foto d'H. Rosada, amb la vista general de la població des de baix de la vall.

1913. Les Borges Blanques (les Garrigues). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La puixança aportada per l'aigua del Canal d'Urgell es féu notar, i al 1920 s'arribava ja a més de 4.500 habitants. També la indústria farinera, que disposava de 5 molins, algunes fàbriques d'aiguardent i «nombroses premses d'oli», gairebé incomptables, «amb excel·lents resultats en la fabricació, que ha deixat gairebé deserts los antics molins que hi havia en los pobles dels encontorns». 

1913. Les Borges Blanques (les Garrigues). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detalls de la població, amb les basses del Terrall a l'esquerra, i les nombroses fumeres dels molins d'oli que feien la competència al campanar. «És una població d'un gran tràfec comercial».

1913. Les Borges Blanques (les Garrigues). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

1913. Les Borges Blanques (les Garrigues). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La plaça Major de fa més de cent anys, en una imatge esplèndida, amb tot de gentada que volia sortir al retrato. Sense cotxes, i només amb algun carro aparcat pel carrer.

1913. Les Borges Blanques (les Garrigues). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detalls de la gent aplegada, algú damunt d'una mula i tot, i el senyor rector al fons.
1913. Les Borges Blanques (les Garrigues). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Els molins s'assortien de les arbequines del país, des de la Segarra baixa (sud de l'actual comarca de l'Urgell) fins a les Garrigues, és clar. «La població és ben urbanitzada: aigua conduïda, il·luminació elèctrica i per tot se reflecteix lo benestar de què disfruta». I això en el primer decenni del segle XX, amb el diputat Macià des de 1907. 

1913. Les Borges Blanques (les Garrigues). 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'església de les Borges, amb el rellotge del campanar ben visible. I la roba estesa en el balcó i les finestres pintades de calç tot al revoltant. 

20160217

[1319] Les Borges Blanques d'Urgell

Anys 1900-1910. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Preciosa panoràmica de la capital garriguenca, abans també anomenada les Borges d'Urgell, amb les fumeres dels molins d'oli que fan companyia al campanar per sobre de l'horitzó de les teulades. 
1845. Les Borges Blanques (les Garrigues).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Situada en «el extremo Sur de la llanura de Urgel», a cinc hores de carreter de Lleida.

Segons l'autor vuitcentista, a mitjan d'aquell segle XIX, la població tenia «500 casas distribuidas en varias calles llanas y empedradas con una plaza de figura bastante regular; hay dos casas del ayuntamiento, una en mal estado y otra nueva, cárcel, un convento de carmelitas descalzos habilitado hoy para hospital, escuela de niños y niñas, la primera a cargo de un maestro con la dotación de 3.000 reales y la segunda de una maestra con la de 2.400». El pressupost total del poble era de 8.000. Probablement, bona part del sou era pagat directament per les famílies dels marrecs. A les Borges, però, es desmentia allò de passar tanta gana com un mestre d'escola. Amb aquest preu, déu n'hi do dels clatellots que devia repartir (segons la pedagogia en ús)!

Als Castellots (La Floresta) només hi restaven dos cases, atès que el lloc resultà molt malmès i probablement despoblat des de la Guerra dels Segadors. 

A les Borges hi havia dos fonts, «abundantes de buenas aguas, aunque flojas, para el surtido del vecindario». Llavors encara no s'havia construït el Canal d'Urgell, tot i que «el terreno en su mayor parte llano... es muy bueno y feraz».

En aquells temps s'estava construint la carretera de Lleida a Tarragona. A banda l'agricultura, hi destacaven un molí fariner «y muchos de aceite». L'autor ni tan sols els pogué arribar a comptar! Per mitjà de «la mucha arriería dedicada al tráfico», l'oli es feia arribar a Valls, Reus, Tarragona i Barcelona.

La vila tenia llavors 333 veïns (2.000 habitants), que cap al 1900 ja s'havien doblat. Durant el segle XX l'increment fóra molt més pausat, fins arribar als 6.000 en començar el segon decenni d'aquesta actual centúria.
Anys 1900-1910. Les Borges Blanques (les Garrigues).
L'antic carrer de la Capella, amb una de les creus de terme, probablement gòtica.
Anys 1900-1910. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Detalls de l'antiga plaça amb aquell autèntic regust de l'avior: l'expectació davant del retrato (amb algunes padrines dalt del terrat i tot), les portalades rodones amb les portes obertes de bat a bat cap a fora, la costa de terra, la fonteta al mig, algunes dones amb el càntir sota el braç, les persianes abaixades o per sobre els balcons... Una plaça molt més oberta que l'actual, en què un mur la separa bruscament del carrer de baix. Em quedo intrigat per aquest llarg tronc plantat al costat de la creu, potser un primer pal de cables de llum cap a algunes cases.
Anys 1900-1910. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Aquesta perspectiva de la plaça de la Capella està treta estratègicament per tal que aquest pal no hi surti, o bé n'és anterior a la col·locació.
Anys 1900-1910. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Detalls de la creu gòtica de la plaça de la Capella. 
Anys 1900-1910. Les Borges Blanques (les Garrigues).
La carretera de Lleida, a l'entrada del poble.
Anys 1900-1910. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Vista de la vila des de la sortida de la carretera, direcció Tarragona, amb els sembrats ja ben alts i ufanosos. S'observen els masets de les eres a la banda de dalt, on s'hi batia el gra quan bufava la marinada de juny i juliol. 
Anys 1900-1910. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Vista de la plaça Major. Les antigues persianes, imprescindibles per aturar el sol d'estiu.
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Detalls de l'esplèndida Plaça Major, amb les trilles dels carros sobre el fang.  
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
El xalet de la «Villa Isabelita» de la família de Manel Farrerons, propietari d'un molí i exportador d'oli.
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Detall de l'entrada del casalici, amb les senyores a la gran balconada.
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
La fàbrica de farina, La Magda, de B. Baiget, situada al costat d'un salt del canal en què es produïda la llum necessària per a la mòlta de la farina.
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
El Terrall, amb els plataners afilerats i el Teatre del Foment al darrere.
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Una altra vista del Terrall, amb una família de passeig i un que hi pescava el sopar. 

Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Esplèndida recreació del banc del si-no-fos de cara al Terrall. 
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
El Passeig del Terrall sempre ha fer honor al seu nom de passeig.
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Les fileres de plataners al voltant de la bassa gran. 
Anys 1900-1910. Les Borges Blanques (les Garrigues).
La primera bassa, a tocar del molí d'oli. 
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Vista del campanar des del Terrall, acompanyada d'una de les moltes fumeres dels molins d'oli de la vila. 
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
L'antiga fira de bestiar. Les cases amb parets de tàpia, les fumeres dels molins d'oli al fons, i els pagerols amb boina o barretina observant els animals. 
Anys 1920-1930. Les Borges Blanques (les Garrigues).
El bestiar vacum de la fira. A la dreta, un vailet bastó en mà ajuda son pare.