Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esport. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esport. Mostrar tots els missatges

20200530

[2155] Primeres notícies del foot-ball lleidatà, més

Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
Un cromo col·leccionable del centrecampista J. Castillo, del FC. Joventut, de la Joventut Republicana de Lleida, fundat al 1918. Els 'sants', com se'n deia abans per influència de les estampetes religioses, els portaven de regal les capses o paperines de «Caramels L'ARC».
1912. Foot-ball lleidatà. Balaguer.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 7 de desembre (FPIEI).
Sembla que la introducció del futbol a Lleida i als nostres pobles vingué sobretot del treball físic escolar. També a Balaguer, a l'escola Pia. Durant la celebració de la festa de la Immaculada, a la tarda s'hi jugà al pati «un gran partit de foot-ball, entre dos bandos de nois que van als escolapis». Així doncs, començava a donar prestigi fer-ne anunci públic i tot.

1912. Foot-ball lleidatà. Juneda.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 28 de desembre (FPIEI).
Aquell setembre de 1912 sembla que fou prolífic per al foot-ball a les nostres comarques, i també a Juneda, «centre vinater de tots los pobles de l'entorn», un grup ben actiu de jóvens estudiants de la vila s'organitzen per fundar l'Sport Club Junedenc per tal de «promoure l'afició a jocs tan saludables i dignes de recomanació com són los d'aire lliure, entre ells lo foot-ball, law-tennis, etc.»

Ja tenien en aquell moment en marxa un equip de futbol, «que sovintet realisa macths... en los grandiosos jardins del Cine Junedense, arrendat a l'efecte».
1913. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 15 de febrer (FPIEI).
En temps de «fira... concorreguda tant d'animals de peu rodó com de boví», s'hi jugaren aquell febrer almenys dos partits de futbol entre els equips anomenats Espanyol i Català, de joves mollerussencs, i que poc no se'n devia faltar si no representaven l'un, les dretes, i l'altre, els republicans. El segon matx, «molt empenyadíssim», acabà amb empat a un «gol», que ja no s'hi escriu amb l'anglicisme original habitual goal.

1913. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
«El Ideal», de 23 de gener (FPIEI).
El diari de la capital lleidatana ja se'n feu ressò al gener, d'aquests partits a Mollerussa. Al text, el corresponsal periodista, que també era un futbolista local (segons que signa), s'hi recull la pronúncia habitual del topònim, Mullerussa, amb u.

Els partits foren organitzats per una colla de jóvens entusiastes mollerussencs, i a imitació dels noms dels clubs barcelonins i segons preferències de cadascú, constituïren dos equips dits Espanyol i Català. Eren de futbol 7, perquè no degueren trobar més que una catorzena de jugadors interessats. Ves a saber si, a més, coincidí que els uns eren de famílies conservadores dretanes i els altres, més republicans o liberals. No m'estranyaria gens. Disposaren de jutge i tot, o sigui, àrbit, sembla que ben considerat.
1913. Foot-ball lleidatà. Juneda.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 9 de desembre (FPIEI).
A Juneda, l'estiu següent s'insisteix en la idea que els estudiants que retornaven a la vila, des de Lleida o des de Barcelona, eren els qui fomentaven l'esport del futbol. No s'hi parla del club que intentaren fundar l'any anterior, però sí que l'ajuntament els cedia una esplanada per al joc a la bassa bovera.
1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 12 de juny (FPIEI).
La constitució del primer club lleidatà, el Club de Foot-ball Lleida, tingué lloc l'11 de juny d'aquell any, amb Manuel Andreu de president. Al cap de deu dies, al 22 de juny, es constituí l'Associació Foot-Ball Lleida, que reuní una setantena de socis, presidida per Mario Sol. La proximitat de la fundació de tots dos clubs fa suposar una renyida rivalitat, probablement també de classe social i ideològica.
1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 13 de juliol (FPIEI).
Convit al Foot-ball Lleida (al Club o a l'Associació?) per jugar a la festa major de Sant Llorenç a Osca, i també a Tarragona. Se'ls demana, als futbolistes lleidatans, que llavors eren tots locals (com a gairebé tots els equips del país), que s'esforcin en els entrenaments diaris de cada tarda al camp de Gardeny. No en sabem l'hora, però a ple juliol, la calorada i la suada les tenien assegurades.
1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 28 de juliol (FPIEI).
La notícia de constitució del segon club futbolístic local, l'Associació Foot-Ball Lleida, del qual se n'anomenen el porter, els defenses, els centres i els davanters. S'hi aclareix que és aquest equip el convidat a Osca i el que s'entrena a Gardeny.
1917. Foot-ball lleidatà.
Revista «El Bedel», de 15 de desembre (FPIEI).
Avançada aquella segona dècada del començament de segle passat, l'anunci del material esportiu futbolístic ja es destacava per sobre dels articles d'altres esports. El futbol havia arribat a la fi a les nostres comarques per arrelar-hi ben fort, com a tot arreu.
1902. Foot-ball i futbol.
«Los Deportes», de 24 d'agost (ARCA).

Un article d'Antoni Viada en aquesta revista barcelonina citava que a «La Veu de Catalunya», el redactor anomenat Corredisses havia adoptat fonèticament el mot anglès a la llengua catalana com a futbol, «que es como pronuncia todo el mundo en Cataluña» la parauleta original. I a més a més, llavors, tothom ho feia amb el mot ben agut, com encara és ben oficial avui (i per això no s'accentua), tot i que més d'un locutor esportiu se n'ha oblidat o no ho ha sabut mai.

En els diaris en espanyol de l'època també es començava l'adaptació dels mots originals anglesos, que en el món de l'esport, van originar una autèntica allau en aquelles dècades del tombant dels segles XIX al XX. Encara no s'imaginaven l'allau d'anglicismes que arribarien, en tots els àmbits de la vida, decennis més endavant i fins avui, que al nostre país si no poses nom anglès al negoci, empresa o producte, no llueixes. L'article també constata com el foot-ball rugby ja havia de portar aquest cognom per no ser confós amb el foot-ball que es jugava només amb els peus, i que se n'acabarà quedant el nom, tot i haver-se creat amb posterioritat a l'altre esport, ara dit només rugby, i que fou primer a dir-se foot-ball a l'Anglaterra de mitjan segle XIX. 
1902. Foot-ball i futbol.
«Los Deportes», de 30 de març (ARCA).

Uns pocs mesos abans, el mateix articulista havia obert el debat de la traducció del nom de l'esport a l'espanyol. De les sis propostes que cita, cap no inclou l'adaptació fonètica ni a futbol o fútbol. És ben probable, doncs, que el primer testimoni del mot futbol a les llengües peninsulars fos el del català. Fins i tot en castellà, durant una bona colla de decennis la pronunciació aguda fou habitual, després substituïda per la pronúncia plana importada dels dialectes espanyols americans (DCECH).

En el món esportiu català, en canvi, la tendència general fou adoptar el vocabulari anglès a la pronúncia de la nostra llengua, sense traduccions calcades del tipus 'pilota-peu' ni 'pilota-mà' (handbol) ni 'pilota-cistella' (bàsquet). En el món futbolístic, el treball de recuperació de la terminologia pròpia dels decennis de la primera meitat del segle XX, fou un dels referents de la qualitat lingüística de les transmissions del mestre Joaquim M. Puyal.

1919. Foot-ball lleidatà.
El magnífic complex poliesportiu de la Joventut Republicana de Lleida marcà un punt d'inflexió ja definitiu per a la pràctica esportiva dels lleidatans. Les modernes instal·lacions, pagades exclusivament pels mateixos socis republicans, foren modèliques a la Catalunya de fa cent anys. El plànol és ben indicatiu de la distribució dels espais del Camp de Sports, amb les columnes de l'entrada (conservades encara al carrer Rovira Roure). En entrant, s'hi trobava un petit llac i el velòdrom central n'ocupava la part central, testimoni de la gran importància del ciclisme com a primer gran esport de la ciutat en aquell tombant del segle XIX i començament del XX. A la dreta, la piscina de competició i els camps de tennis, i a l'esquerra, al mateix espai que ocupa actualment, el camp de futbol. També hi hauria espais per al frontó, gimnàs, patins, tir i jocs d'infants.
Projecte d'Adolf Florensa, arquitecte lleidatà de gran projecció, d'estil racionalista i noucentista. 
Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», en aquesta ocasió del migcampista J. Pérez del FC. Lleida de la Penya Salvat. Als anys 20 i 30, la rivalitat dels diversos clubs de ciutat degué fer vendre molts i molts cromos futbolístics, potser llavors no només cosa de xiquets. 
Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
L'alineació del FC. Lleida just als inicis de la dècada republicana del segle XX. La casa de caramels basca 'La Aldeana' feia aquestes cartolines per empegar-hi els jugadors, un model de col·lecció que es mantindria durant tota la postguerra. Quan érem petits, molt vàrem fer col·leccions similars. 

1923. Foot-ball lleidatà.
Els partits de futbol esdevingueren habituals a les festes majors amb el temps, i fins fa quatre dies, a tots els nostres pobles durant tot el segle XX. En aquesta ocasió el FC. Joventut havia convidat un equip del nord espanyol, a on el futbol havia quallat amb força per la influència anglesa directa. Quan es convidava un club foraster, s'aprofitava el viatge i se'n feien diversos partits.
1924 ca. Foot-ball lleidatà.
El cartell és potser de la festa major de maig de l'any següent. No devia resultar fàcil per a la Paeria triar l'equip que representava la ciutat a cada festa major, de manera que, probablement, se n'anaren fent torns. En aquesta ocasió són tres els equips barcelonins convidats a jugar contra el FC. Lleida.
1926. Foot-ball lleidatà.
Plattko, el llegendari porter del Barça, com a gran reclam per al partit contra el Joventut FC., a la diada de la segona Pasqua, 5 d'abril, al Camp d'Esports republicà.
1919. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Revista «Urgell-Segarra», núm. 16, d'11 de maig 
(FPIEI).

Programa de la Festa Major mollerussenca amb l'anunci d'un match o partit de futbol entre l'Sporting Club Mollerussa amb el primer team del Cervera. 
1919. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Revista «Urgell-Segarra», núm. 16, d'11 de maig 
(FPIEI).

Un articlet a la revista reconeix l'augment de l'afició al futbol de jóvens i grans al poble, des d'un to ben moralitzant. Llavors es creia que el futbol feia «homes robustos». Cent anys després, només hi veig a tot el món, i potser m'erro, corrupció, diners, evasió fiscal, insults, agressivitat, nacionalisme barat, panem et circenses. No pot ser, oi? Segurament estic equivocat, doncs. 
Anys 1930. Foot-ball lleidatà. 
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», de l'extrem dret A. Moragues del FC. Joventut Republicana de Lleida.
Anys 1930. Foot-ball lleidatà. 
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», del porter J. Prenafeta del FC. Joventut Republicana de Lleida.
1928. «Caramels L'Arc», Lleida.
Revista «Lleida», de 25 d'octubre (Sol-Torres, UdL).

Amb botiga, probablement també fàbrica, al carrer Democràcia 26, entre els carrers Carme i Magdalena, al moll de l'os comercial i de passeig de la Lleida d'aleshores. Molt més poblada que ara, en dits carrers, d'a on la gent va anar fugint cap al final del segle. 


20200527

[2154] Primeres notícies de foot-ball lleidatà

1910 ca. Lleida, Camp de Mart.
Aquesta és la gran esplanada que hi havia als peus de la Seu Vella, avui en dia molt urbanitzada i reduïda a uns petits jardins. Però ara en fa cent anys, fou el lloc en què s'hi organitzaren els primers partits de futbol de la ciutat. Compartia espai amb la fira de bestiar que s'hi celebrava cada dilluns de mes. També s'hi exercitaven físicament els bombers i altres col·lectius de la ciutat. O sigui, que una certa tradició esportiva, l'esplanada la tenia. També és plausible que en alguns patis d'escola també s'hi jugués, a aquell nou esport que, finalment, es començava a practicar a la ciutat, i que tan ràpidament creixeria i s'afermaria a les nostres comarques al llarg dels anys 10 i 2o del segle passat. 
1910. Lleida. Molí d'oli de Manel Porcar i Tió.
La pregunta és òbvia: i què hi té a veure aquesta fàbrica amb els orígens del futbol a les nostres comarques lleidatanes? La qüestió ja té resposta perquè aquells inicis futbolístics ja han tingut diversos estudiosos. Segons aquests treballs, el 1910 és l'any en què arrencarà la pràctica definitiva del futbol la ciutat, després d'alguns partits esporàdics.

Un jove sportsman barceloní, Manuel Azoz Arizcuren, s'havia traslladat a la nostra capital ponentina per tal de treballar d'administratiu a aquesta fàbrica. Devia tindre no gaire més de vint anyets i lluir un típic mostatxo de moda a l'època. Havia viscut a la capital del país des dels 11 anys, i hi havia jugat en diferents equips de barri. La família procedia de Navarra. Volent continuar amb aquesta pràctica futbolística es plantà a l'esplanada del Camp de Mart amb una pilota que s'havia endut cap a Lleida i amb pantalonets curts, mitjons i sabates de reglament, s'hi començà a exercitar tot sol.

Cal suposar que alguns dies de boira plana, devia causar més estupefacció que no pas interès entre els lleidatans que allà el veien fent tocs de pilota i curses amunt i avall. Més d'una padrina li devia dir: «tapa't, que agafaràs una galipàndria, fillet!» Com que gairebé sempre la tenacitat té premi, amb el temps i a poc a poc, alguns joves locals, potser també soldats del quarter militar (espanyol) de la Seu Vella, professors d'educació física, alguns policies o bombers en gran forma física, se li van anar acostant fins que aconseguiren d'anar muntant partidets o, si més no, atacs-i-gol, que en dèiem de menuts. Sense gens de tècnica, devien semblar aquells mateixos partits de pati d'escola de quan érem petits.

El jove Azoz s'estigué a la ciutat un parell d'anys i se'n tornà a treballar al Cap i Casal, a on visqué ja sempre fins a la mort, al 1974 i 85 anys. Però en aquell parell d'anys, l'afició començà a arrelar i de seguida arribarien els primers clubs. Sobretot, i com es pot deduir amb certa claredat de les nòtul·les que tenim d'aquells temps, gràcies a la labor gimnàstica i d'exercitament físic escolar.

Informació recollida, entre altres, del bon treball, de recomanable lectura:

«Cuadernos de futbol: El fútbol en Lleida. De los orígenes a la consolidación del fútbol comarcal (1910-1937)», Xavier Torrebadella, enllaç.
1909. Foot-ball lleidatà.
Programa de la Festa Major de Lleida (Sol-Torres, UdL).

Una de les primeres referències a la premsa del joc a la nostra ciutat. En un concurs fotogràfic organitzat pel Centre Excursionista de Lleida, una de les imatges rebudes en la categoria I del concurs era intitulada «Grupo de alumnos en traje de foot-ball». Sembla, doncs, que en alguna escola o institut se'n devien organitzar partits, i amb la indumentària corresponent.
1914. Foot-ball lleidatà.
«Hojas del Ateneo escolar» de setembre (Sol-Torres, UdL). 
La introducció de l'educació física als currículums escolars era vista com una de les eines principals de renovació pedagògica en aquells temps. Creien que l'exercici físic milloraria la raça humana... Deixem-ho estar, oi?

El cas és que als principals col·les de petits i grans de la ciutat en aquelles dates aquesta pràctica gimnàstica s'hi havia introduït i, a poc a poc, també la del futbol. Centres com els Maristes, el Liceu Escolar o l'Ateneu Escolar de ben segur que el practicaren. Probablement, l'institut de secundària públic, llavors establert al Roser. Les places d'aquest centre eren exclusivament gestionades per l'Estat (espanyol) i les destinacions podien recaure-hi a qualsevol racó. Al 1906, s'hi havia incorporat un professor de Badajoz que estava familiaritzat amb el futbol, i també feia hores als Maristes. A Extremadura, la colònia anglesa a les mines andaluses de Río Tinto i els marxants de brandy ja hi havien fet arribar el futbol una mica abans, cap al canvi de segle.


De fet, és comprovat que el primer club testimoniat de la ciutat del Segre fou el Montserrat, al 1913, i era, és clar, el club del col·legi dels Germans Maristes, que jugava a l'esplanada de Gardeny. Aquell any, i durant la construcció del Canal de Seròs, els esports anglesos (futbol, tennis)o americans (beisbol) pendrien força a la ciutat gràcies a la colònia de tècnics i capatassos forasters que s'hi instal·larien, i que practicaven a l'esplanada de darrere la presó de Boters, cap a l'actual plaça Ricard Vinyes.
1903. Foot-ball lleidatà.
«Diario de Lérida», de 13 de setembre
(«Cuadernos de futbol: la llegada del futbol a Lérida», Daniel Badia, enllaç).

Aquest és el primer testimoni del futbol a Lleida, un anunci al programa de la Festa Major de Tardor d'un «gran partido de foot-ball en el Campo de Marte», al dia 14 a les 17.00h. És ben segur que els equips fossin forasters, de Barcelona probablement. No sabem quins eren ni com va anar aquell primer partit testimoniat a la nostra ciutat. Igual que els globus, el cinematògraf i altres avenços, el futbol també es conegué per mitjà de les activitats programades per a la Festa Major. Amb raó era les festes més esperades de l'any!

També hi ha testimoni d'una columna al diari lleidatà El Pallaresa sobre temes esportius. Al 1906, el redactor hi critica la pràctica del futbol (cosa que no vol dir necessàriament que s'hi jugués a Lleida), i escriu: «Si antes matábamos a las criaturas con el exceso de fatiga cerebral, ahora llevamos el camino de matarlos a fuerza de excesos de juego muscular. De suerte que estos son beneficiosos, pero no debemos olvidar que el hartazgo, aun siendo de perdices es malísimo». És clar que sempre hi ha hagut i hi haurà pensaments diversos mentre la humanitat sigui humanitat.
1911. Foot-ball lleidatà. Castellserà.
 «El Ideal», de 13 de maig (FPIEI).
A la plana urgellenca, el futbol sembla que també hi anava arrelant. A Castellserà hi trobem un dels primers matxs a les nostres comarques, amb dos equips que sembla ja eren constituïts, el F.C.B. Castellserà (de roig) i el F.C. Urgell de Bellpuig (que vestí de blanc). Hi hagué clubs que es deien FCB (Foot Ball Club) i d'altres només FC, que serien les sigles que més triomfarien. Ara bé, es tractava d'equips infantils. La qual cosa ens fa pensar que la promoció de l'exercici físic a les escoles de pedagogia moderna fou la causa del primer arrelament del futbol a les comarques lleidatanes. Després ja vindrien els equips dels grans, que tindrien fort creixement en aquella dècada i la següent als pobles de la plana. Les festes majors ajudaren a la rivalitat entre pobles, i els equips de futbol els donaren sentit d'identificació i pertinença local. 





20200515

[2148] Nòtul·les del foot-ball català de fa més de cent anys, més

1902. Foot-ball català.
«Iris», de 22 de març, BCN (BDH).
Imatges del partit entre els equips barcelonins del FC.Barcelona i l'Hispània A.C. 
1902. Foot-ball català.
«Iris», de 22 de març, BCN (BDH).
S'hi fa constar que el pendent del camp i jugar a favor o en contra del sol podien marcar les diferències d'un partit. Entre altres jugadors forasters, hi trobem en Gamper, fundador del Barça, com bé tothom sap. No s'estalviaven tampoc les polèmiques, com si els gols s'havien fet amb la mà o no. El partit es jugà al «espléndido campo de juego» del conjunt blaugrana, amb pantalonets blancs, o sia, i si no m'erro, al camp de futbol del carrer Muntaner.
1902. Foot-ball català.
«Iris», de 22 de març, BCN (BDH).
FC. Barcelona - Hispània AC. al camp del carrer Muntaner.
1903. Foot-ball.
«La Correspondencia» (BDH).
1903. Foot-ball català.
«Calendari per al 1903», BCN (BDH).
La popularització del joc del futbol arribaria entre aquell 1902 i 1903, com ho recullen les cròniques periodístiques. No només del futbol, sinó de tots els altres esports arribats d'Anglaterra i Europa. Si abans era l'esport era cosa d'uns pocs, llavors era ja un fenomen arrelat i en creixement, amb el futbol al capdavant.
1903. Foot-ball català.
«La Ilustración artística», de 15 de juny, BCN (BDH).
Els equips del FC Barcelona, que, fundat al 1899, ja destacava com el principal equip a les competicions de la ciutat. S'hi constata que l'èxit no és només de practicants, sinó també de públic, que acut assíduament a contemplar-los. El Barça ja era aleshores el team «más antiguo de cuantos en esta ciudad existen».
1904. Foot-ball català.
«La Ilustració Catalana», de 31 de juliol, BCN (BDH).
Aquell inici de segle, ja s'hi comptaven més de 1.500 jugadors i 30 clubs només a la capital barcelonina, de manera que «per tots els xamfrans de l'Ensanche se veuen xicots jugant amb pilotes més o menys futbolístiques». I la Plaça de Catalunya convertida en un camp de futbol improvisat cada vesprada, amb nombrosos mariners anglesos que s'hi afegeixen a competir contra els locals.
1905. Foot-ball català.
«La Ilustració Catalana», de 24 de desembre, BCN (BDH).
La inauguració de la temporada just a la vigília de Nadal. S'hi testimonia el gran augment de l'afició al futbol i la bona qualitat d'alguns dels jugadors locals, «que poden ja posar-se al costat dels mestres estrangers». Els clubs comencen a agrupar-se per formar equips més potents. A la ciutat barcelonina, hi començaven a faltar camps de futbol. Cada diumenge se n'hi feien una quinzena de concurs (copa Moritz, Macaya, Torino), a més «dels partits lliures entre els clubs de poca importància o no inscrits».
1907. Foot-ball català.
«La Ilustració Catalana», de 10 de març, BCN (BDH).
Un partit 'decisiu' entre el FC Barcelona i un equip que s'anomenava X al camp del carrer Muntaner.
1907. Foot-ball català.
«Feminal», de 28 de juliol, BCN (BDH).
El paper atorgat als inicis de l'esport a la dona era estrictament el d'espectadora, una mena de cheerleader que premiava l'entusiasme i esforç del sportman. Aquest paper era acceptat de bon grat per les dones de l'alta societat, i s'aprofitava per lluir barrets, vestits i pentinats. Era la manera de pensar d'aquells temps, que en alguns dels nostres conveïns encara perdura.   
1909. Foot-ball català.
«La Ilustració Catalana», de 10 de gener, BCN (BDH).
Un matx entre el FC. Barcelona del carrer Muntaner, ben visible, amb un equip suís. Fins i tot els balcons eren plens de gent. 
2020. «The English Game», Netflix.
Justament aquestes setmanes de confinament hem pogut veure aquesta sèrie de mitja dotzena de capítols sobre els orígens del futbol. La producció resulta un pèl tòpica i amb una visió ensucrada d'una realitat que era tan i tan dura per a la classe treballadora. Malgrat tot, serveix per enllustrar-nos en els orígens del futbol, de l'anglès i original, i com la forta lluita de classes que la industrialització va comportar en aquell país, també es manifestà en un espectacle que de seguida fou gairebé de masses.

S'hi relata com l'equip del Blackburn, del nord industrial, aconsegueix de vèncer per primer cop la copa futbolística de la FA-Football Association, amb gran rivalitat amb l'equip dels aristòcrates dandies etonians, que dominaven el joc al terreny i als despatxos fins al moment. La data de 1883 és considerada, per això, com l'any de la democratització del futbol.

El preu a pagar en fou la professionalització de l'esport, o sia, cobrar per jugar. Els equips formats per jugadors de les fàbriques tèxtils del nord no podien tindre, per cansament, per manca de temps, per necessitats econòmiques, etc. la mateixa preparació ni nivell que aquells senyorets que s'inventaren l'esport per exercitar-se físicament en sa vida ociosa i de plaers. Per això, els propietaris d'algunes d'aquestes fàbriques tiraren pel dret i començaren a fitxar jugadors d'altres pobles, bons jugadors que apujaven el nivell esportiu de l'equip. Com en Fergus Suter, provinent de Glasgow i que acabà jugant a Darren i Blackburn a canvi de diners. Se'l considera el primer jugador de futbol professional de la història.

La sèrie té l'encert de mostrar-nos el món del futbol en els anys de construcció. Però a la fi és una ficció que en aquest cas adapta trossos de la història a la seua conveniència. Així ho llegim a la Wikipedia anglesa (enllaç), que refà la realitat dels fets respecte dels oferts a la sèrie. Si la veieu, que val la pena per fer-se'n una idea cabal del foot-ball d'aquells anys, quan aquí ni se'n coneixia el nom com aquell qui diu, després cal llegir l'article per afinar en el desenvolupament dels fets.