1985. La Granadella, les Garrigues Altes.
Foto del fons Albert Aymà (ANC).
Esplèndida vista de la Granadella de fa gairebé quaranta anys. L'ametllerar de mig pla dona pas a la silueta del poble, presidida per l'església i el campanar. Gairebé, com el poble de cent anys abans.
1985. La Granadella, les Garrigues Altes.
Foto del fons Albert Aymà (ANC).
Vistes en detall del poble, en aquesta bellíssima vista de la població.
1896. La Granadella, les Garrigues Altes.
«Anuario Riera», BCN (BDH).
Les botigues de la població a final del segle XIX amb els noms dels propietaris. Qui sap si encara alguna continua la tradició familiar, oi?
Les «abacerías» (del castellà obligat per llei de l'època) són les tendes d'alimentació, a més de drogueries (que no era un lloc de tràfic de drogues, sinó de productes de neteja, sabons, sal sosa i etc.). El poble en aquells temps tenia cap a 2.000 hab., no hi arribava ben bé. Els forns de pa eren també essencials, perquè la gent hi portava la seua pròpia farina per pastar i coure. Una merceria, un parell de botigues de roba, un parell de sabateries... No és que els granadellencs fossin més presumits que altres pobles, sinó que la capital lleidatana quedava lluny a pas de carro... i a més els pobles veïns hi feien cap a comprar.
El 31 quilòmetres que la separen de Lleida feien de mal transitar a l'època, a més del terreny «quebrado», que diu el text: ple de tossals i espones, només amb «pequeños vallecitos». Això sí, ple d'aulivers, ametllers i vinya. Aquest darrer conreu desapareixeria amb la fil·loxera i ja no s'hi ha recuperat mai més. Vista la diferència de preu entre l'oli (per més que sia del més bo del món) i el vi, potser algú hauria de moure fitxa per recuperar les vinyedes i els ceps.
L'oli era el rei de l'economia rural, amb més de mitja dotzena de premses. Encara no hi havia cooperativa, que com a moltes altres viles garriguenques no arribaria fins cap allà als anys 1920. La força animal era l'única que existia i, per això mateix, la presència d'albarders, ferrers, veterinari i tallers de carros era fonamental.
Em sorprèn un taller de ceràmica i un altre de llosa i porcellana. O potser no: el fet de servir els pobles més acostats, com Bellaguarda (llavors la Pobla de la Granadella) i Bovera, potser també una mica de Flix, la convertia en un petit pol comercial, amb uns certs aires de capitalitat comarcal.
Fusteries, carnisseria, caldereria (estris per a cuinar), estanc, i cafès completaven l'oferta comercial prou ben dotada de la població en arribant al segle XX. Metge i farmàcia l'acabaven de completar. El llistat s'acaba amb el detall dels propietaris urbans i rurals més destacats, o sia, dels terratinents. En queda algun?
1896. La Granadella, les Garrigues Altes.
«Anuario Riera», BCN (BDH).
Des de la primera edició havien passat vuit anys. El poble havia començat a perdre un pelet d'habitants, tendència que es recuperaria cap al 1920, però que des d'aleshores no pararia de minvar. S'hi afegeixen els càrrecs municipals, tots del poble excepte el secretario, funcionari estatal (espanyol), que a més portava l'estafeta de correus, doble sou!
Igual que anys abans, el poble tenia tres mestres, un per als nois (que feia les tasques de corresponsal per a l'anuari), una per a les xiquetes i una altra per als parvulets. S'hi afegia l'aula del convent de les monges de la Sagrada Família. La llista era més completa des que el mestre se'n feu càrrec d'enviar la informació a l'editorial de l'anuari. Fins i tot hi surten ara un parell de confiteries, de cereries (indispensables, perquè no hi havia pas llum elèctric encara), i un parell de fondes (importants en la ruta del Pirineu i Lleida a l'Ebre).
1920. Sant Crist de la Granadella.
Foto: Josep M. Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
