Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paeria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paeria. Mostrar tots els missatges

20200521

[2151] Los Paers lleidatans del NO a l'«Institut Màrius Torres», 1976 (ii)

1992. Institut Màrius Torres, Lleida.
Portada del llibre del cent cinquantè aniversari de la fundació del primer institut de secundària públic a la ciutat al 1842.
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«La Vanguardia española», de 23 de gener (LV).
De seguida, la polèmica va saltar fins i tot a la premsa de la nostra capital, a on es reconeixia que el poeta Màrius Torres, «una figura señera de las letras leridanas... en el curso de los últimos años ha sido tabú en muchos medios políticos». Home, no. Només en els espanyolistes! Aquesta fou la vertadera raó del veto, tal com s'hi escriu al diari. I si ho deia «La Vanguardia española», qui som nosaltres per portar-li la contrària, oi?
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«La Vanguardia española», de 6 de febrer (LV).
A la Paeria, se li afegí encara un altre mal de cap. En pic el dictador aclucà l'ull finalment, començaren a sorgir veus i més veus, d'intel·lectuals i d'algunes entitats, com Òmnium Cultural, per al retorn del topònim propi a la ciutat. Tots plegat va fer, segons s'escriu al diari, que la ciutat anés «revuelta por dos temas, en cierto modo trascendentales: el cambio de Lérida por Lleida, y la denominación de Instituto 'Màrius Torres' para el Instituto Nacional de Enseñanza Media de la capital».
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Defensa del poeta», Dolors Sistac,
«Diario de Lérida», de 30 de gener (AML).
La gran dama de la cultura lleidatana de l'últim quart del segle XX, la Dolors Sistac, escrigué aquest article de reivindicació del poeta i de denúncia a la ignomínia d'aquells regidors espanyolistes. 
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 30 de gener (AML).
Uns versos del poeta en un racó del diari, en què s'abandona a la flor de l'esperança, que de ben segur tornarà a florir, i que arribarà el temps de separar el gra de la palla. No estic segur que, en aquests quaranta anys de règim del 78, ho hàgim acabat fent això: encara hi ha molt neofeixista campant ben envalentonat. Crec que tots en tenim part de responsabilitat. Ja és hora de denunciar-ho i no deixar-los-en passar ni una. Hem de tornar a florir: escombrem per sempre les espigues del mal, que deia el poeta!
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 31 de gener (AML).
Una bona part de l'alumnat del centre també feu pública una carta de suport a la petició del claustre de professorat. S'hi llegeix que els membres de la comissió n'eren els tinents d'alcalde.
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 8 de febrer (AML).
Un fulletó sobre la biografia i significació de l'obra del poeta, de la mà de Josep Vallverdú. 
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 12 de febrer (AML).
Aquell hivern fou, sens dubte, l'hivern de Màrius Torres. La polèmica serví per a la difusió de la seua obra, com aquestes jornades organitzades des del col·lectiu poètic lleidatà de la Gralla i la Dalla, que, entre taules rodones i exposicions sobre l'obra poètica i recitals, serví per a la presentació del Grup de Cançó de Ponent, que foren -per entendre'ns- els nostres cinc jutges de la nova cançó lleidatana: Teima, Josep Borrel 'Xerric', Jordi Oró, Miquel Sanxo i Miquel Tena. 
Lo Raimon de Ponent, el jove artesenc Jordi Oró, en musicà una mitja dotzena de poemes. Unes versions vertaderament excelses.
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 14 de febrer (AML).
Una de les conferències sobre Màrius Torres anà a càrrec de Josep Vallverdú, a l'antiga sala del Banc Condal a l'edifici del Palace. La Jove Cambra obria una subscripció popular per a una placa, a càrrec de Leadre Cristòfol, per a l'institut lleidatà. El recital de poemes anà a càrred del jove Josep Bonet d'Artesa de Lleida. 
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 24 de febrer (AML).
«A la dita placa hi haurà l'efígie del poeta i la reproducció de 'La ciutat llunyana'... i serà lliurada al claustre de professors de l'Institut a fi que la col·loquin en el lloc que millor creguin». Durant els meus anys d'estudiant la vèiem cada dia a l'entrada del vestíbul principal.
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Informe sobre la denominación del actual Instituto Nacional de Bachillerato Masculino»

a càrrec del secretari municipal de la Paeria.
«Diario de Lérida», de 9 de març (AML).
Finalment, quan ja tota la ciutat era un clam, la Paeria es decidí a rectificar, tot assegurant que la comissió no s'havia pas oposat al nom de Màrius Torres per a l'institut masculí (llavors ja mixt), i que «nada tiene que objetar la Corporación, con mayor motivo cuando la gran personalidad y valía es este ilustre leridano...» Una retirada en tota regla, i és que els vents del canvi polític començaven a bufar.
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 13 de març (AML).
Les repercussions del cas arribaren fronteres enllà. El catalanista alemany Heinric Bihler es permeté d'alliçonar públicament els regidors lleidatans del NO: «som molt decebuts que en Espanya no poques autoritats oficials encara no reexieixen [reïxen] a superar el passat i admetre una pluralitat de pensament...» 
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 13 d'abril (AML).
Amb la rectificació municipal, la sensació de victòria popular s'escampà per la ciutat, i reforçà el sentiment lleidatà, tan malmès durant els anys de dictadura i reeducació franquistes. Les aportacions per a la placa de bronze anaren augmentant i arribaren de Kansas i tot. Leandre Cristòfol «fa gratuïtament l'esbós», però calia pagar la fosa del gran medalló de bronze.
1977. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (Bib. Virtual Màrius Torres -UdL).
La polèmica finia amb l'atorgament oficial del nom del poeta lleidatà Màrius Torres a l'institut lleidatà. Un fet que hauria sigut normal en qualsevol país normal, ací no ho fou, perquè no érem -ho som?- un país normal, sinó dominat i minoritzat políticament. Llavors encara amb presos polítics a la presó. Ara també, ai las!


Aquell dia de Sant Anastasi, després d'un any i mig de la petició, gens innocent, del claustre de professorat de l'institut (quins temps aquells, en què els claustres tenien posicions ètiques i socials), es feia públic que el Ministro (espanyol) del ram educatiu, en virtut d'un reial decret de 1930!, n'autoritzava la denominació proposada, i feliçment censurada pels paers lleidatans. La data del document oficial era de 15 d'abril.


Dic feliçment perquè aquella reivindicació popular donà empenta i molta autoestima a la ciutat que sortia de la grisor d'aquelles quatre dures dècades de postguerra. Ja ens agradaria que ara, en sortint de la pandèmia que ens assota, Lleida tornés a agafar aquella embranzida per reinventar-se republicanament i democràtica davant dels reptes presents i futurs que ja ens sotgen. 
1978. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«La Mañana», de 18 de febrer (Bib. Virtual Màrius Torres -UdL).
Notícia del lliurament de la placa de bronze de la cara del poeta, amb disseny de Leandre Cristòfol (que veiem a la dreta), i subscripció popular impulsada per la Jove Cambra Econòmica lleidatana. De les tres efígies, l'una es lliurà a l'institut, l'altra a la germana i germà vius del poeta, i aquesta tercera a la Paeria, per tal que la col·loqués a la galeria de lleidatans il·lustres. 
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 15 de febrer (AML).
Com a resum, em quedo amb aquest titular. Al concert de presentació del Grup Cançó de Ponent, al costat de l'(aleshores) esperançador crit «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!» també va cridar-se «Màrius Torres, Institut!» Esborronant, oi?


1992. Institut Màrius Torres, Lleida.
Pin del cent cinquantè aniversari amb el logo d'estil mironià.































20200519

[2150] Los Paers lleidatans del NO a l'«Institut Màrius Torres», 1976 (i)

Institut Màrius Torres, Lleida. 
Aquesta imatge de la façana principal de l'institut degà de la nostra ciutat deu tindre uns pocs anys. Diria que ara aquests xiprers s'hi han escapçat i es veu més arreglada. Tampoc no tinc record de quin any, ja en deu fer una bona colla, s'hi col·locaren les lletres metàl·liques del nom, una mica petites per a la grandària de l'edifici, i amb unes cometes del tot sobreres. Però la història que avui recordarem va començar molt més enrere, quan servidor encara portava pantalons curts i mitjons de rombes fins als genolls. Encara estudiava al poble la primària, l'antiga, setè d'EGB per ser exactes, i quan vaig arribar a l'institut ja eren apaivagades les remors d'aquesta contalla. Perquè sembla ficció, però no, va passar de veritat, en aquella Lleida grisota que sortia tot just, i com tot el nostre país, de la llarga quarantena de persecució política i repressió lingüística i cultural del franquisme (espanyol). Quarantena d'anys! Sigui escrit per a aclariment als joves lectors, perquè no la confonguin amb la quarantena de quinze dies que s'imposa als qui arriben de fora per assegurar que no porten coronavirus a la maleta.

Vaig fer cap a l'institut un parell d'anys després d'aquests fets, al 1978. El centre ja tenia nom, Màrius Torres, i ja res en sabérem als joves alumnes de 14 anys d'aquella feta... que ara contarem. 
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 21 de gener (AML).
En portada la negativa de la comissió municipal permanent de l'ajuntament lleidatà (no puc escriure-hi 'del nostre ajuntament'), a posar el nom de l'insigne poeta lleidatà republicà a l'institut de la ciutat, llavors dit simplement i oficialment INEM de Lleida, «Instituto Nacional (espanyol) de Enseñanza Media», en llengua cervantina.

Per situar-nos bé en el moment històric, recordem que el dictador havia mort al novembre de 1975, tan sols feia un parell de mesets. Res no havia encara canviat del vell règim (ara sabem que tampoc no gaire en el nou que vindria), i la vella guàrdia encara dominava tots els ressorts del poder local i provincial. A més, encara no feia un any, l'ajuntament de Barcelona, al març de 1975, va permetre's de dir NO a l'ensenyament de la llengua. Aquells 18 regidors del NO que la Trinca va retratar musicadament a «Set anys i un dia» (1977):
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 21 de gener (AML).
La «Comisión Municipal Permanente» de la Paeria va tractar el tema del nom al 15 de desembre (un mes de la mort del dictador), i va esperar passat festes, al 13 de gener, per fer-ho públic. La petició havia estat feta pel Claustre de Professorat i tramesa pel director a la Paeria. Recomanven que «para la nominación del citado instituto debiera buscarse otras personas relacionadas con la enseñanza en dicho instituto», i entre els artistes i literats considerava més apropiats els noms de Viñes, Granado o Morera i Galícia. Probablement ni n'havien sentit a parlar mai i encara menys n'havien llegit cap poema, oi?

Ja deuen haver sigut escrits en algun altre lloc els regidors i secretari integrants de la dita comissió, perquè no en perdem la memòria. Només escriurem que el Paer en Cap n'era Miquel Montaña i Carrera, alcalde entre 1974-76, candidat al Senat per la UCD al 1977 (no escollit) i militant posteriorment d'Unió Democràtica de Catalunya, per la qual acabà com a diputat de CiU al 1984, només vuit anys després del NO a Màrius Torres.
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 21 de gener (AML).
El diari inclogué un article del professor del centre, l'ara reconegut poeta Jordi Pàmias, en què se'n  glossava la poesia, tot fent-hi una breu enumeració de temes il·lustrats amb versos del poeta. Sense cap mena de referència ni política ni gairebé biogràfica s'hi tractava de mostrar la vàlua de l'escriptor com a aspirant al nom del centre davant dels paers del NO. El poeta Pàmias també fou el professor que proposà al claustre del centre el nom del poeta Torres com a denominació del centre, i que fou aprovat pel conjunt del professorat i, per tant, elevat a la Paeria.
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu).
El col·laboracionisme local del règim franquista sortia d'una dècada de fora contestació intel·lectual als plans d'espanyolització geogràfica i tot del leridanismo. Aquell NO municipal serví per unir i donar encara més força a aquest moviment i fer-lo conegut entre els lleidatans. «La raó de fons de la negativa, però, la silenciava el comunicat de l'ajuntament i raïa en la significació política democràtica i catalana de la família paterna i materna del poeta».
1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?»,
Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu).
La negativa municipal feu que, encara no engegada la transició (que se'n va dir) i amb el cos encara no refredat del dictador sota la llosa del Valle de los Caídos (on s'hi ha estat fins aquest darrer 2019), la classe intel·lectual, cultural i incipientment política lleidatana que maldava per enterrar la dictadura prengués consciència de la força de la protesta i de la pressió. Després de molts i molts anys, quaranta tornem-ho a dir, la ciutadania somorta de Lleida aixecava altre cop la veu. Al capdavall, no era només una qüestió de noms, sinó que «es tractava de reivindicar el dret a la cultura pròpia i el rebuig a un sistema autoritari, injust i antidemocràtic».
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 22 de gener (AML).
Els poetes del col·lectiu La Gralla i la Dalla fan públic el seu comunicat de rebuig a la decisió municipal l'endemà mateix i en demanaven la reconsideració, i també que «en cap moment es dubti de la seva representativitat i validesa intel·lectuals i humanes» del poeta. El col·lectiu era format per joves estudiants universitaris com Josep Borrell, Francesc Pané, Toni Castellseguer, Enric Pociello, Jordi Gener i altres.
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 22 de gener (AML).
Una bona part del professorat del claustre de Filosofia i Lletres i Dret de l'Estudi General també salten a la palestra pública l'endemà tot mostrant la disconformitat i exigint als regidors una rectificació.
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 23 de gener (AML).
La Junta del Col·legi de Llicenciats qualificava la decisió municipal de lamentable i criticava la ingerència en la decisió del claustre del centre, «més representatiu en aquestes matèries que la conselleria de cultura de l'ajuntament»,  de la qual només n'era d'esperar «un protocol·lari vistiplau». Elevant el to reivindicatiu, es demana al Gobernador Civil que «en ús de les seves atribucions, rectifiqui aquesta manera de procedir personalista i antipopular».
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«El NO a Lleida, o Màrius Torres i els apestats», Francesc Porta i Vilalta,
«Diario de Lérida», de 24 de gener (AML).
Un dels principals intel·lectuals i activistes culturals lleidatans alçava a veu, sense por ni emparar-se en col·lectius, directament contra l'error Paeria: «No em sento de cap manera representat per ells, ni crec que s'ho senti la ciutat viva i sensible, la Lleida històrica i eterna». Denunciava la «grolleria» dels arguments justificatoris municipals. Sobre els noms d'ensenyanets que proposava la Paeria, deia l'autor, amb encert, que no n'hi havia prou amb haver sigut un professional correcte, sinó que calia haver aportat alguna cosa de més valor afegit a la comunitat per ésser candidat a uns tals honors. Però si a sobre, després d'anys d'estada i treball a la ciutat, algú «mai no va pronunciar ni escriure un sol mot en català», la desqualificació era definida per si mateixa. 
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«El NO a Lleida, o Màrius Torres i els apestats», Francesc Porta i Vilalta,
«Diario de Lérida», de 24 de gener (AML).
El to s'eleva a la segona part de l'article, relegat pel diari a la pàgina 24! Porta s'hi refereix sense embuts als apestats [empestats], entre els quals s'hi inclou: «hem passat una colla d'anys, durant els quals grups i sectors sencers de la població han estat marginats, no han comptat. Han estat tractats com uns 'ilotes' [esclaus espartans], com uns 'apestats'». De qüestió tècnica, el NO al nom de l'institut havia agafat ja dimensió política en menys d'una setmana. S'hi acaba demanant la fi dels temps de discriminacions per «crear una nova societat sense incultura ni sectarismes, on tothom sigui jutjat pels seus propis mèrits i, per damunt de tot, per la seva aportació a la comunitat». De l'anècdota d'una qüestió de noms s'havia passat a la categoria: calia deixar enrere els temps de dictadura. 

L'autor acaba sentenciant que la Paeria ha d'actuar i d'«exercir en tot moment el 'lleidatanisme', no el 'leridanismo', que això ha passat, sortosament, a la Història».
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 24 de gener (AML).
Cartes de diversos signants en defensa del nom de Màrius Torres per al centre educatiu de secundària. Significativament, a sota, una 'Crida a tots els lleitatans' a favor d'ajuntament escollits democràticament, amb més de 500 signants del món cultural i acadèmic de la ciutat. 
1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 28 de gener (AML).
Els estudiants de filologia de l'Estudi General contra l'acord de la comissió de la Paeria. S'amplien les demandes: «que es digui Lleida en lloc de Lérida, plaça de Sant Joan i no 'plaza de España'...»

20180218

[1805] Lleida, Sant Miquel de 1970, més

1970. Lleida. Canyeret i Plaça Sant Joan.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Les vistes de la ciutat baixa, les tradicionals durant segles, amb la Plaça Sant Joan, amb l'església neogòtica del XIX en primer terme, sota els carrerons del Canyeret, avui ja desapareguts per deixar pas a la urbanització del magne edifici serpentejant dels Jutjats, amb torre d'ascensor inclosa. Més enllà, el riu i el gran xoperal de Cappont, allà on s'inicià als anys 80 l'Aplec del Caragol. La canalització i la posterior urbanització del Cappont, llavors gairebé encara inexistent, s'emportarien també per sempre aquesta panoràmica.
1970. Lleida. La Seu Vella.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Vista a la Suda des del costat del pont llevadís d'accés al darrer recinte fortificat del turó. Actualment, després de continuades intervencions de recuperació arquitectònica, l'aparença del monument és espectacularment bella, lluny dels signes de decrepitud en què els segles i l'exèrcit borbònic (espanyol) hi deixaren.
1970. Lleida. Porxos de Dalt, Plaça Paeria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

A falta encara de la zona alta comercial de la ciutat, el carrer Major, fins al Carme i la Magdalena per un costat, i fins a Sant Antoni de l'altre, que marcaven els límits de la ciutat de costat a costat de muralla, ha estat l'eix ciutadà durant més de mil anys, i probablement també de temps més antics. Agafat de la maneta de ma mare, el travessàvem rabents d'una botiga a una altra, amb parada obligada al Baratillo, perquè calia fer tots els encàrrecs en un matí i tornar a agafar el cotxe de línia per tornar al poble. Llavors només es venia a Lleida, un cop cada mes o dos. A la dreta, un esquitx del tendal del «Triunfo», el cafè més cèntric de la ciutat, amb permís de l'«Alcázar», a l'altre cap dels porxos. Els noms franquistes recorden la força que arribà a tindre la dictadura espanyola a la nostra ciutat, amb la col·laboració de les elits econòmiques locals. En aquells anys 70, les senyorasses de tots aquels dirigents (em resisteixo a dir-los polítics, per no tacar-ne el nom) que s'hi asseien a tothora, matí i tarda, a fer-hi la xocolata eren la versió més avançada del paper de la dona en aquella societat societat oficial i espanyolista. La meua mara i jo, en passar sense mirar-les, només sentíem l'olor del beuratge calent.
1970. Lleida. El Piló del General.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Dos de les empremtes del despotisme il·lustrat a la ciutat, de l'època del seu màxim exponent, el Governador Blondel: un balcó treballat de l'Hospital d'orfes, després reconvertit en Palau de la Diputació, i del Piló del General, allà on s'hi fixaven els bans i edictes, i on s'hi procedia a lligar els condemnats per a exposició a la vergonya pública. Finida aquesta funció, un bust del mateix Marquès presideix el pas apressat dels vianants.
1970. Lleida. Plaça Paeria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El 'banc del si-no-fos' oficial de la ciutat, abans que els centres de dia i les residències acabessin amb aquest costum dels nostres padrins. El pedrís, doncs, ha perdut la seua funció primordial.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El Pati gòtic de l'antic Hospital, llavors seu de l'IEI i del Museu arqueològic, iniciat per voluntat de la solitària reina Maria, que tingué son espòs, el rei Alfons IV el Magnànim a Nàpols durant la major part del seu regnat.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Una estela funerària ocupava el lloc de la font que hi existí des de començament del segle XIX, traslladada a l'exterior, a tocar de la cantonada del Casal de la Joventut Republicana, a l'Avinguda de Blondel.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Fins a finals dels 80, encara es podia pujar en cotxe per davant de la Catedral i l'Hopital i carrer la Palma amunt, fins a la placeta de l'antiga biblioteca provincial. Allà hi aparcava el 4L amb què anava a l'Estudi General. Una porteta comunicava la biblioteca amb el claustre del Roser. Ara, l'antic ús estudiantil de l'edifici, com a institut al llarg del segle XIX i part del XX, i com a Universitat des de la recuperació de l'Estudi General lleidatà, ha quedat soterrat per la cessió a l'empresa estatal (espanyola) dels 'Paradores'. D'ús ciutadà a ús turístic, vet aquí l'empremta d'un alcalde que es diu a si mateix socialista. Això sí, unionista com el que més a les darreres manifestacionetes ultres d'aquests darrers mesos a la ciutat.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Els antics models d'automòbils aparcats davant l'entrada de l'edifici medieval. A ulls dels joves, aquests cotxes són tan 'medievals' com les pedres.
1970. Lleida. L'antic Hospital de Santa Maria.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Dos de les peces del museu arqueològic, que es traslladarà al nou equipament del Museu de Lleida quan serà el moment. La falcata o espasa ibera i el vell elm podien ben bé haver pertangut a Indíbil o Mandoni (si no fossin del jaciment ibèric de la Pedreta de Balaguer).
1970. Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

L'article destaca com a altres monuments dignes de l'admiració del turista, la capella gòtica de Sant Jaume del carrer Major, la façana plateresca de l'Església de la Sang de l'antic convent de Sant Antoni, i el retaule de l'altar major de Sant Llorenç.

La capella de la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, és un antiquíssim lloc de culte, prèviament dedicat a la Mare de Déu de les Neus, a l'època sarraïna de la ciutat, quan el lloc era part del barri cristià. El tragí ciutadà per davant d'aquesta mil·lenària cantonada lleidatana ha estat incessant de d'aquells reculats temps.

1970. Lleida. Portalada del Convent dels hospitalers de Sant Antoni.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Façana renaixentista (segle XVI) de l'Oratori de la Sang, antiga església del convent dels hospitalers de Sant Antoni de Vienne, adquirida a començament del segle XIX per la Congregació de la Puríssima Sant.
1970. Lleida. Retaule de Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de l'altar de Sant Llorenç, que ens conta la vida del sant en dotze escenes esculpides.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

L'església de Sant Llorenç «merece comentario aparte, no solo por lo especialísimo de su arquitectura... sino por el derroche de riqueza escultórica que suponen sus cuatro asombrosos retablos», del segle XIV.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

El campanar ja fou restaurat després de la guerra a força de braços de presoners de guerra republicans. El repàs de la pedra marcada per la història i el temps, també arribaria fa algunes dècades als murs de la nau i a l'entorn urbanístic del barri. 
1970. Lleida. La Porta del Lleó i la Font de les Piques.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

La portalada de la muralla del turó lleidatà de la Seu Vella, aixecada per l'exèrcit francès al 1812, i un detall de la font de les Piques, del segle XVIII.
1970. Lleida. La Porta del Lleó.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la Porta del Lleó lleidatana.
1970. Lleida. Sant Llorenç.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre. 

Detall de la Font de les Piques, amb unes xiques figurants que ens marquen la moda del moment. La font, de cap al 1735, era a tocar de la Porta de Boters a l'antiga muralla, traslladada a la cantonada entre Sant Llorenç i el carrer la Palma probablement en l'època blondeliana, a final d'aquell segle.