[2736] Entrada reial a Lleida, 1644

 

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.

«Perspectiva de la parte del castillo y muralla de la ciudad de Lerida que el Duque de Anguien con las armas de Francia ententó atacar como stá», «Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.

(Arxiu Militar d'Estocolm).

La Seu Vella, llavors única, als temps de Felip IV de Castella.

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 15 de gener, 1875 (FPIEI).

Article de Pleian de Porta a la revista lleidatana, subtitulada de les ciències, les arts, literatura i història local sobre l'entrada del rei d'Aragó Felip III, de Castella IV, poc després del setge de vuitanta dies (des del 12 de maig fins al 30 de juliol) Lleida en què les tropes castellanes aconseguiren guanyar la plaça. Lo seu regnat destacà per la saviesa dels consells del Comte-Duc d'Olivares per fotre'ns als súbdits catalans, valencians i balears, i per abandonar lo nord del nostre país al rei francés amb lo tractat dels Pirineus del 1659. 

Lo relat és tret del Llibre Cerimonial de la ciutat i mostra, amb les paraules d'aquells temps, com se rebia l'autoritat reial. Passat lo setge, ambaixada a Fraga per regraciar sa magestat, formada de quatre prohoms del consell de la ciutat, un donzell, un ciutadà honrat, un mercader i un pagés, que lo van raspallar tant, que lo rei decidí de fer-hi visita aquella mateixa setmana. S'inspiraren amb los preparatiu de la primera visita que hi fer lo dit Felip al 1626, que gairebé ja en feia vint anys. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV de Castella.

«Cronicón leridano», de 15 de gener, 1875 (FPIEI).

Los paers lo van a trobar al monestir de sant Hilari. Havent-li besat les mans, «assegurant a Vtra. Magestat esser una de les ciutats més afectes que té en sos regnes i monarquia» (ai, recollons!), confirmen que lo rei entrarà sota pali a la ciutat entre cinc i sis del vespre, evitant la calorada d'aquella migdiada d'agost. Entraria per lo portal dels Infants Òrfens i pujaria fins a la Seu. Lo pali fora de seda, amb serrells de domàs vermell amb flocadures d'or, o sia, los nostres colors nacionals, amb les armes o escut de la ciutat. 

Cal destacar la gran pulcritud sintàctica de la llengua emprada, molt mes similar a l'actual que no pas a la medieval, si deixem de banda, és clar, alguns castellanismes i ortografia. La prova es que podem llegir el text amb fluïdesa sense entrebancs. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 1 de febrer, 1875 (FPIEI).

Lo privilegi de portar lo pali recaigué sobre los paers, cavallers i ciutadans, mentre que lo palafrè a altres ciutadans, notaris i mercaders. L'abreviatura Mº designava mossens, o sia, cavallers, mentre que Mr se referia a mestre, menestrals d'estatus reconegut. Arribant al portal, sa magestat pujà en un cavall ben guarnit amb lo qual entrà sota lo pali.

Com que venien del monestir de Sant Hilari, al camí de Montsó, van baixar fins al portal de la Madalena o dels Infants Òrfens, directes cap a la plaça de Sant Joan, carrer Major fins a l'Almodí, i d'allí pujant pel carrer Jusseu i de Mn. Ventosa (carrer de la Palma amunt), entraren al districte universitari i per la Creu del Degà pujaren fins a la Seu. Encara no hi havia arribat la Borbonada, a Lleida, que no fora fins al V de Felip, i lo barri no havia estat destruït per ordre del nou tirà.

Lo rei descavalcà davant la porta dels Fillols i entrà a la catedral, amb la parafarnàlia requerida, cants i adoracions habituals. Baixaren pel mateix recorregut fins a Sant Joan, a on faria posada, a casa de Joan de Queralt, antic palau del Senyor de la Granadella, que hi entrà a cavall. Per ser tard, se manaren encendre les nombroses atxes ja preparades. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 15 de febrer, 1875 (FPIEI).

Les estrenes que la Paeria donava als membres del seguici reial (alabarders, lacais, porters, oficials de palau i altres, que rebien de les ciutats a on lo rei entrava) no havien sigut tingudes en comte, i se consultaren los llibres, i se determinà que només n'hi havia obligació en la primera entrada d'un rei (que se cita ara al 1632). De tota manera, acordaren de repartir-los cinquanta lliures, i com que la Paeria només tenia monedes de cinc rals, les hagué de bescanviar per monedes de vuit. 

L'endemà hi hagué audiència a la sala gran del palauet, que era l'antiga quadra, que donava al costat del Segre. Li lliuraren un memorial sobre l'escassessa de moneda i queviures, recent passat lo setge de la ciutat. Com que per aquesta mateixa raó no s'havia fet processó de Corpus, se determinà de fer-la llavors, amb presència reial. Les discussions per ocupar los seients preeminents i los dubtes de com fer-ho, que també hi havien d'encabir los grandes dels seguici reial, dibuixen prou bé lo provincianisme dels nostres pobres dirigents. Aquest cop lo rei pujà fins a la Porta dels Fillols amb carrossa i los tres paers l'hi reberen (lo quart era difunt), i a la vora seua lo portaren fins a la capella de l'altar major. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 1 de març, 1875 (FPIEI).

En resum: que la processó se feu per dins la catedral i lo claustre. L'endemà, dia de la Marededeu d'Agost, pregaren los prohom locals al rei que no partís, cosa a què ell accedí, estimo lo que me desís y aunque tenia determinado partime manyana lo he suspendido por algunos dias. Que queda prou clar al relat que la llengua del rei i de la cort no era pas la llengua de la terra. 

Una setmana mes, a càrrec de les arques de la ciutat, s'hi estigué, i al diumenge 21 volgué jurar a la Catedral, aquella mateixa tarda, los privilegis de la ciutat, com al 1632 ho feu al convent dels Agustins. Los Paers, vinga córrer a recollir prohoms i cavallers, que a mitja tarda tots devien ser a fer la migdiada. 

1644. Segona entrada a Lleida de Felip IV.

«Cronicón leridano», de 15 de març, 1875 (FPIEI).

S'hi descriu lo jurament dels privilegis, llegits pel notari i escrivà major de la Paeria, Jerònim Felip Renina, i com lo rei confirmà, en castellà: assí lo juro. A punt de partir, lo rei concedí emprèstit per comprar gra (dos mil cafissos de blat i cinc-cents d'ordi) i permís per encunyar moneda (castellana), tal com li havia demanat la ciutat amb son memorial. La ciutat correspongué amb la paga per tres mesos de dos-cents homes armats per a la primera campanya del rei a Catalunya contra los francesos, que representaven los interessos de la Generalitat de Catalunya. Ai, pobres Països nostres!, entre los uns veïns i los altres, la casa desmanegada. 

[1591] Lleida, setge de la Guerra dels Segadors, 1644

[2718] La Lleida de 1880, més

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Lo Camp de Mart, lloc d'entrenament dels militars aquarterats a la ciutat. També després de les primeres brigades de bombers de la ciutat, i també dels primers pilotaires de futbol. Diria que lo passeig actual és més amunt del que hi veiem traçat, que identificaria més amb lo de Prat de la Riba actual i la baixada (o costa, segons lo sentit) del carrer Salmeron (que com a president de la I República de l'estimat Estat veí nostre no sé si se mereix un carrer a la nostra ciutat, a la qual no va aportar res). 

Al projecte lo veiem alineat amb lo carrer d'Anselm Clavé actual, cosa que no va acabar de fer-se així. Tampoc no s'alineà l'antic camí de Sant Ruf, que avui encara manté les torteres dels temps passats.

 

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Lo Canyeret nascut al segle XVIII a la falda del turó de la Seu, fet de cases de tova i canyís, probable origen del nom del barri. S'hi instal·laren los pagesos més humils de la ciutat, un cop lo primer Borbó tombà per seguretat de la caserna de la Seu, del castell d'aleshores endavant, lo barri de cases nobles al voltant de l'Estudi General. 

La cruïlla entre los carrers Magdalena i Carme fou un dels nuclis més populars de la ciutat de l'expansió dels ravals medievals amb la instal·lació dels gremis i artesans. Just allà, a on hi ha la tradicional pastisseria Monrabè, hi hagué los Porxos del Massot, tombats en la postguerra del segle XX.

Al carrer del Carme, hi hagué lo Convent, del qual només en resta l'església. Més antigament, s'havia emplaçat fora muralla, als afores del baluard que tancava la ciutat. Los setges patits l'enrunaren i en motivaren lo trasllat. 

L'Hospici antic, actual Palau de la Diputació, té l'origen als tombants del segle XVIII al XIX, quan la ciutat l'hi emplaçà tot aprofitant los calers de l'herència de Gaspar de Portolà, entre altres donants, amb una complexa història de construcció.

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

La projectada Rambla de Ferran acabava amb una plaça davant les vies, cosa que no se materialitzà fins a la construcció i desplaçament de la nova estació al 1927. Se preveia construir a la banda de riu, però no més enllà: lo desguàs del Noguerola se preveia com una mena de parc o espai natural amb passeig arbrat i pontets sobre los braços del riuet. Res de tot això no es va poder fer: l'avarícia humana no té límits i los pelotassos urbanístics han existit a cada generació des que lo món és món. 

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

De la Plaça de la Sal a la de la Paeria, la gran plaça lleidatana, indret de justes en temps medievals, centre de la ciutat, emplaçament secular del mercat dels pagesos. Dita sempre de Sant Joan, per l'església gòtica, llavors encara no tombada per facilitar l'alineació rectangular de l'indret. Un altre dels històrics pelotassos de la ciutat, potser lo més destacat des d'aquell final de segle dinovesc. Fins i tot, se'n tombà la vella església i se n'hi edificà una de nova! S'aprofità lo buit de poder de la revolució de 1868 per executar lo crim urbanístic. 

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. «Plano industrial de Lérida» (ICGC).

1880. Lleida, plànol urbanístic. 

«Plano industrial de Lérida» (ICGC).

Lo Cappont lleidatà, llavors popularment dit "a foralpont", a fora del pont. Ja s'hi havien plantat les quatre fileres de plataners que definien lo passeig central i los laterals dels Camps Elisis, lo nou indret de moda per a l'esbarjo dels lleidatans, al llarg de la vella carretera de Barcelona, que desapareixerà a finals del segle XX per integrar-se al parc en espais enjardinats. Lo camí de la Bordeta no era pas una avinguda, sinó un camí de carro més aviat estret i del tot polsegós. Riu amunt, lo camí de Granyena i fins a Alcoletge per la secla de Fontanet. Riu avall, lo camí del Batarri, o sia, d'Albatàrrec. 

I molt poques construccions, com l'Hostal del Roig, a l'actual Jaume II, i del molí serrador de Mostany, una de les famílies de tradicionalistes carlins més destacades del moment, que instal·là una de les primeres màquies de vapor a la ciutat, amb una prominent i alta fumera. Algunes de les fotos més primerenques de la ciutat, fetes per Lluís M. Vidal, ens permeten de contemplar la fesomia d'aquest indret. 

Al plànol, com és obvi, no s'hi pot apreciar una de les tasques més destacades que tenien lloc a la voreta del riu en aquells temps: les fileres de minyones amb panistres de roba, que allà ajupides picaven i esbandien llançols. 

[2717] La Lleida de 1880

Quinalafem.blogspot.com

[2709] Lo gas a Lleida, 1862

 

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida...»,

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Los fanals de gas a la façana de la Paeria.

1861. El llum de gas Lleida.

«La Época», 21 de gener.

La posada en marxa de la Paeria de l'enllumenat de gas, a partir del plec de condicions aprovat aquell gener. 

1861. El llum de gas Lleida.
«La Época», de 7 de setembre (HDH).
Anunci de la contracta del servei de part de la Paeria.

1861. El llum de gas Lleida.
«Correspondencia de España», d'11 de maig (HDH).
El dia del patró de la festa major, el corresponsal lleidatà del diari, feia arribar a la capital «del Estado» la provinciana notícia sobre els esforços de la ciutat del Paer Fuster per modernitzar-se, i cita entre les millores la imminent instal·lació dels llums de gas.

1859. El llum de gas Lleida.
«El Alba Leridana», de 5 d'octubre (FPEI).

S'hi saluda la redacció dels plànols per a la primera fàbrica de gas a Lleida, que se situà a l'eixample de Sant Antoni, o sia, carrer Acadèmia avall, aprox a on actualment hi ha la benzinera.

1998. Lleida. Lo seny del lladre.
Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit», Ed. Pagès. Lleida.

1998. El llum de gas Lleida.
Vidal Vidal, «La ciutat de l'oblit», Ed. Pagès. Lleida.
«El seny del lladre» era el toc de campana que marcava la vida de Lleida tots els vespres de l'any  fins que als tombants del segle XIX al XX, es feu la llum, primer de gas (1862) i després elèctrica (1893), a la nostra ciutat. La inauguració del llum de gas als carrers més cèntrics de la vella Lleida, la va fer l'Alcalde Fuster, «encarregat d'encendre el primer fanal, plantat a la plaça de Sant Joan, enmig dels aplaudiments de la multitud i dels acords d'una banda de música». Els fanals, però, es tancaven set dies al mes, els que coincidien amb el pleniluni (tres dies abans i tres després): «calia estalviar i per aquelles dates la llum de la lluna ja feia el fet». L'incendi de la fàbrica de gas cap a final de la dècada dels 90 del XIX, conjugat amb l'arribada del llum elèctric, van sentenciar aquells primers fanals de gas que havien portat la llum a la foscor de la nit lleidatana.

1877. El llum de gas Lleida.

«El alumbrado por gas», Manuel Perenya.

«Revista de Lérida», de 26 d'agost (FPEI).

La satisfacció per l'enllumenat de gas deixarà pas a les reclamacions d'un millor servei per part de l'empresa concessionària, fet que es repetirà quan s'encetarà l'enllumenat elèctric, trenta-dos anys després. Los abusos de la companyia eren constants i començaren a provocar la indignació dels lleidatans. 

1883. El llum de gas Lleida.
«Lo Garbell», d'11 de novembre (FPEI).

Sembla que lo servei a la zona de la fàbrica de gas no era gens bo.

El llum de gas Lleida.
J.C. Alayó i F.X. Barca (UPC),
«De la electricidad al gas. La implantación de las fábricas de gas en Lleida en 1951 y en Tarragona en 1953» (enllaç).
Introducció a l'article esmentat en què es resumeixen els principals moments de la instal·lació del gas a la capital de Ponent. Los primers plecs de condicions foren establerts per la Paeria durant el 1861. Tres socis terrassencs, que des de 1859 gestionaven l'enllumenat per gas de Terrassa, es presentaren al concurs municipal. La primera fàbrica s'inaugurava l'any següent cap a la zona dels actuals carrers Alcalde Costa i Acadèmia, llavors zona de magatzems i fàbriques. Com a curiositat del contracte, s'hi establien cinc nits en què la ciutat havia d'estar especialment il·luminada: la Nit de Nadal, nit de celebració i Missa del Gall, i quatre nits de Carnestoltes, per evitar mals majors. Aquell 1892, Lleida disposava de 90 fanals de pal i 124 de paret, «por el paseo» de Ferran i «hasta el fielato y el portillo», és a dir, fins a l'Arc del Pont i fins a la caseta del burot del Pont Vell. 

 

1877. Lleida. «Guia Cicerone de Lérida: viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, industria y comercio puedan convenirle en la misma», 

Josep Pleyan de Porta, impremta de Josep Sol Torrens (BNE).

Los fanals de gas a la façana de la Paeria.

[2644] L'arribada del gas a Lleida, 1862

Quinalafem.blogspot.com  

[2595] La Lleida dels anys 20 del segle XX, més

 

1927. Lleida. Lo Campanar de la Seu Vella.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Projectes d'acabament del campanar de la Seu lleidatana. Sort que no es van fer, oi? Lo projecte de Bergós hi col·locava l'arcàngel Sant Miquel dalt de tot.

1927. Lleida. L'Acadèmia Mariana.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

El carrer encara sense empedrar. Llavors feia de carretera general. El nom del carrer es deu, òbviament, a l'establiment religiós.

1927. Lleida. Lo Balcó del Serraller.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Vista del balcó lleidatà més popular... fins avui, que gairebé ningú ja no en coneix la romàntica llegenda (enllaç).

1927. Lleida. La Casa de la Maternitat (Biblioteca Pública).

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Dita popularment la Inclusa, perquè era el lloc a on s'hi recollien los xiquets expòsits, o sia, orfes i abandonats.

1927. Lleida. Lo Seminari Conciliar.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

També al passeig de Boters, gairebé davant per davant de la Inclusa. Les trilles o roderes dels carros sobre el fang són ben visibles.

1927. Lleida. La Paeria vella.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

L'edifici de la Paeria abans de les obres d'aquell final de dècada dels 20. Se'n va canviar les portes d'accés i tot lo pis superior, i lo rellotge va desaparèixer. 

1927. Lleida. La Taula de Canvis.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

La inscripció que recorda l'establiment al 1589 de la taula de canvis de la ciutat o primer banc lleidatà, descomptant-ne los templers i los jueus. Perdurà fins al 1808, amb l'entrada dels gavatxos a la ciutat. 

1927. Lleida. Sant Llorenç.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

L'església de Sant Llorenç, que fora ben malmesa durant la guerra i fou rehabilitada amb mà d'obra de presoners republicans.

1927. Lleida. Lo Pont Vell.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Lo Pont Vell, llavors nou i de ferro des del 1907. Dels balcons de les cases sempre en penjaven llançols i roba estesa. 

1927. Lleida. La Porta del Lleó, Seu Vella.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

L'entrada al recinte fortificat de l'antiga seu episcopal lleidatana, llavors reconvertida en castell militar (espanyol).

1927. Lleida. La Seu Vella.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Los absis castigats de la Seu. Lo petit o menors de l'altre costat havia volat pels aires durant la Guerra del Francès.

1927. Lleida. La Seu Vella.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

La Porta de Sant Berenguer, davant per davant del castell de la Suda, donava entrada a l'església pel transsepte i probablement és la més antiga, sòbria i senzilla de tot lo conjunt. 

1927. Lleida. La Seu Vella.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Lo pis de dalt del quarter militar ubicat dins la nau de l'església. S'hi distingeixen bé les lliteres amb los matalassos plegats. 

1927. Lleida. La Seu Vella.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

La magna porta gòtica dels Apòstols, sense les estàtues, destruïdes per la soldadesca de la guarnició militar, i amb les finestretes del pis superior al timpà.

1927. Lleida. La Seu Vella.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

La reconstrucció del claustre i de tot lo conjunt ja se planificava des dels anys 20, després que fos declarat monument nacional.

1927. Lleida. La Seu Vella.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Lo plànol del claustre i església.

1927. Lleida. La Seu Vella.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Col·lecció d'imatges dels artístics capitells gòtics de la vella catedral, que s'hi anaven recuperant.

1927. Lleida. La Suda.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Imatge i plànol de la Suda, o castell del rei lleidatà.

1927. Lleida. La Catedral Nova.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

La façana setcentesca de la nova catedral lleidatana, aixecada després de l'ocupació militar (espanyola) de la catedral vella per tal de poder sotmetre los lleidatans i controlar lo pas a Catalunya des del ponent.

1927. Lleida. La Catedral Nova.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Vista interior, anterior a la guerra civil, en què resultaria molt danyada.

1927. Lleida. La Catedral Nova.

«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 

«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 

BCN (ddd-uab).

Vista i detall del cadirat barroc, cremat i desaparegut durant la guerra.

La Lleida dels anys 20 del segle XX

Quinalafem.blogspot.com