Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Creus de terme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Creus de terme. Mostrar tots els missatges

20200202

[2083] De Llardecans, la vila dels cans o dels ilergetans?

1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).

La plaça de l'església de l'Assumpció, ara fa cent anys, de terra és clar! i a on la canalla hi podia jugar i embrutar-s'hi. Els dies de pluja en festes de guardar, les sabates de xarol per anar a missa devien quedar ben galdoses.
1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).
En aquells temps, Llardecans era territori de les Garrigues històriques. Ara que l'arribada del reg n'està transformant el terme a marxes forçades, potser sí que acabarà essent de paisatge segrianenc! L'article celebra la recuperació de la creu de terme, «que por mucho tiempo había pemanecido exhibida y mutilada en el importante Museo Diocesano». La creu havia sigut restaurada per l'escultor lleidatà Griñó.

«A siete kilómetros de la población existen las ruinas del desaparecido poblado de Adá, interesante por el arco de triunfo que sostiene en pié y por el cuerpo de edificio de al lado». 
1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).
L'antiga creu de terme siscentesca després de la restauració.  
1930. Llardecans (el Segrià).
«La hormiga de Oro», de 27 de febrer (BDH).
L'interior del gran edifici mig derruït a les runes d'Adà, corresponent a l'antiga ermita de Sant Marc. 

1970-80. Les runes d'Adà, Llardecans (el Segrià).
(enciclopèdia.cat)

En aquella obra, s'hi referien sempre com a Adar, amb la r final. 
«Al sector NW del terme hi ha el despoblat d’Adar, amb vestigis d’una fortalesa àrab, un gran arc apuntat d’un edifici posterior que no es conserva, i la petita capella de Sant Marc, romànica, mig esfondrada. Aquestes dues construccions han estat atribuïdes als templers, però foren els Cervera els qui repoblaren aquest sector. Una carta de poblament bastant tardana, del 1314, fou concedida per Pere Arnau de Cervera a un grup de 15 famílies. Posteriorment, la senyoria del lloc fou de l’orde dels hospitalers i al segle XVII formava part de la comanda de Torres de Segre. A 1 km al NE d’aquest nucli medieval, al costat esquerre del camí nou que va d’Aitona a Llardecans hi ha el jaciment de Roques de la Galera, una petita balma on s’han pogut recuperar materials (fragments de ceràmica a mà i fulles de sílex) que hom data entre el Neolític i l’edat del bronze» (Llardecans, enciclopèdia.cat).
2019. Les runes d'Adà, Llardecans (el Segrià).(territoris.cat).
L'arc que aquest darrer any havia estat tombat, diuen que en una bretolada, i tornat a reconstruir per la Diputació.

Coromines, nostre savi etimòleg, en cita referència antiga, que remunta al segle XV, com a Adar, «citat junt amb Utxesa i altres llocs, com aquest, veïns d'Aitona. A la GEC [Gran Enciclopèdia Catalana] ja Adar», amb autoria d'en Max Cahner. Però no n'aclareix l'etimologia. Potser d'algun nom propi de segles molt reculats. 


Pel que fa al topònim de Llardecans, tants cops jocosament traduït com a «Viladegossos» per les llengües dels pobles veïns, ens aclareix que la pronúncia tradicional era amb a (llardacans), al poble i tot ara fa gairebé un segle, oïda per ell mateix. Sobre el gentilici escriu: «molts els diuen llardacusos, però no té bon sentit». Amb «joc de mots cussos 'gossets'..., mot que la gent sap més que l'antiquat cans, que tampoc, però, no els és desconegut». 

Segons son parer, «és increïble l'etimologia popular llar de cans. No sols el concepte noble, i estrictament humà, de llar és incompatible amb el sentit sempre baix del ca, sempre despectiu... sinó que el mot llar a diferència de vila, no ha tingut mai aplicació topogràfica ni toponímica». A més, afegeix, la menció més antiga era escrita amb Le-.

Per a ell, «la situació de Llardecans en el caire entre les terres lleidatanes i les de l'Ebre, suggereix una bona etimologia AD FINES ILERGETANOS, 'al límit dels ilergetes', el poble antiquíssim i poderós que ocupava les comarques entorn de Lleida -Ilerda-, i que allí precisament confinava amb els ilercavones». L'evolució fonètica li sembla que s'ha degut a canvis ben comprensibles: 
1. L'escapçament de la -I-, igual que ocorregué amb Ilerda.2. La metàtesi o intercanvi de lloc entre les consonants velar i dental, «essent corrent ja en temps d'Indíbil la pronúncia ilerteg- en lloc de ilerget-».
Per tant, s'hauria passat de ILERGETANOS a Lerdecans, i d'ací a Llarde-, Llardacans. Resulta, doncs, que el topònim tan sorneguerament entès entre nosaltres és pràcticament un sinònim del topònim Lleida!
1585. «Relación del viaje hecho por Felipe II, en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, escrita por Henrique Cock, notario apostólico y archero de la guardia del Cuerpo Real, y publicada de real orden», edició d'Alfredo Morel-Fatio i Antonio Rodríguez Villa, Madrid, 1876.
Tot i que els cronistes castellans no solen ser una bona font per a la nostra toponímia, el poble apareix mencionat com a Lerdecans, probablement amb L- palatalitzada (LL) ja en el parlar de la gent. El cronista l'anomena com a antic territori dels ilercavons, quan en realitat era territori als límits ilergetans. La relació del topònim amb els ilercavons no té cap base etimològica, ni menys encara la creença popular que «algunos piensan que retiene el nombre del ladrar de los perros».

Tenia llavors 50 veïns, és a dir, cap als 300 habitants, tots dins la vila closa al voltant del castell dalt del turó: «está en alto, tiene dos o tres balsas de que los vecinos beben juntamente con sus asnos». Sembla que la serra era abundant de «pinares y otros árboles», i terreny molt procliu a l'assentament de partides de lladres, que sovint se'n sortien amb la seua: «bajan al camino, hurtan, toman y matan si hay resistencia».

20200111

[2074] Les deu creus termeneres targarines

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

La creu del camí vell de Balaguer, dita també del Mor, enderrocada aquell any.

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

Article divulgatiu al gran setmanari targarí d'abans de la guerra del segle XX, que es publicà entre 1921 i 1937. S'hi escriu que aquell any 1934 les creus termeneres del poble, «amb l'atemptat comès contra la del camí vell de Balaguer, han desaparegut totalment». O sia, que havia estat enderrocada per eixamplar el camí o alguna altra (des)raó similar.

Per aquest motiu, s'hi fa una llista de les deu creus de terme de què la ciutat disposà des de temps ben reculats, a saber: la creu del Pati o Portal del Carme, tombada per una ventada al 2 de març de 1869 (en algun lloc, en ballen la data i l'any); la creu del Portal d'Urgell, tombada sis mesos després de l'altra o bé sis mesos abans, car la revolució de setembre tingué lloc al setembre de 1868; la creu de Sant Agustí, però que era a l'altra banda del reguer, al raval, desapareguda per l'aiguat de 7 de juliol de 1823; la creu de Vallmajor, a la confluència dels camins dels Molars i Preixana; la creu de les Basses, només en part conservada, a la cruïlla del camí de ferradura de Verdú amb el de les Garrigues Baixes; la creu del Fossar, a l'antic camí de Cervera, abans de refer-se la carretera; la creu de Comabruna, al camí de Granyena; la creu del Talladell, desapareguda del tot; la creu del Mas de Colom, al camí d'Altet; i la creu del Mor, «al camí vell de Balaguer, a unes 450 passes més enllà de la caseta de la via fèrria», i que feia de cap de terme amb Vilagrassa. 
1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu del Pati o Portal del Carme, ara emplaçada a la plaça Major targarina, després d'una colla de vicissituds:
«La part del nus de la creu és l'únic que es conserva de la creu original (fou abatuda el 20 de març 1862 per una forta tramuntana). Els fragments que quedaren d'aquestes foren recollits i portats a un racó de l'Ajuntament. El 20 de setembre de 1876, els components de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida enviaren un comunicat a les autoritats locals en què demanaren que fossin traslladats a l'esmentada ciutat, per conservar-los al museu. Al 1928, Duran i Sanpere suplicà el retorn de la creu a Tàrrega per a ser plantada novament a la terra on florí.

L'any 1944 és traslladada a Tàrrega i s'encarregà a la Comisión pro Monumento a los Caídos una sèrie de projectes per a la reconstrucció de la creu. L'escultor Carles Andón fou el que s'encarregà de construir la part superior de la creu, juntament amb el pom original, la qual s'inaugurà l'any 1955 a la Plaça Major. Quan els trossos de la creu fragmentada són conservats en el vestíbul del Palau de la Floresta» (viquipèdia).

1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu reconstruïda davant l'església de Santa Maria de l'Alba, encara amb la façana per acabar, cosa que s'esdevingué al 1968.
1968. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
 «Nova Tàrrega», enllaç.

L'embastida de les obres d'acabament de la façana de l'església, amb la creu ja alçada.

20180909

[1883] Guimerà del segle XIX al XX

1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Un carrer típic de la vila, amb aires petris encara del tot medievals.

1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Panys d'enormes forrellats, portalades de fusta amb botera, grans sobrellindes i arcs ogivals, les dones a les finestres, la cadira al balcó sota la persiana tirada damunt la barana, la canalla rondant pel carrer a l'hora de berenar.  
1845. Guimerà (l'Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Del partit judicial de Cervera i de l'arquebisbat tarragoní, «se halla situada a la falda de un montecito de poca elevación a la margen derecha del río Corb», amb 200 cases «distribuidas en tres calles desiguales y mal empedradas, que desembocan en una plaza circular situada en el centro, donde está la casa consistorial, con su correspondiente departamento destinado a cárcel pública».

El cementiri ja era fora vila i l'escola era sostinguda en part per l'ajuntament i en part per les aportacions de les famílies dels nens, potser alguna xiqueta també. Disposava de dos molins fariners i un d'oli, «y todos muelen para el consumo de la población». L'aigua era treta de dos fonts als afores, «de muy buena calidad». Si més no, que fos bona, per refrescar bé, en típics sillons, les xafogoses migdiades estiuenques!

La referència, sempre obligada, al Santuari de Nostra Senyora de la Bovera, i al paisatge de l'Urgell segarreta, sempre de secà, plantat d'aulivers i ametllers, però «siendo el vino la mejor cosecha que en él se coge», i amb «caza abundante de conejos, liebres y perdices». El mal estat dels camins de ferradura que portaven als pobles veïns era endèmic al país. 

Llavors la vila s'habitava amb 210 famílies i un total de 850 veïns, a raó, doncs, de 4 per casa, una mitjana molt baixa per a aquells temps. Passats més de cent cinquanta anys, actualment hi ha cap a 275 persones, reduïda en dos terços. Aquesta ha estat la violència social que la misèria del camp i el (fals) progrés urbà ha imposat a tantes viles i pobles de la Catalunya interior. No sabria dir si la tendència a l'emigració s'ha aturat, potser una mica. Però encara som lluny de la recuperació demogràfica i del reequilibri territorial. Fins que això no passi, el país no anirà dret: el cap li pesa massa i fa que s'entrebanqui a cada passa de la història. 
1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una de les creus de terme del poble, desapareguda durant la guerra darrera.
1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

 Detall de la creu gòtica. Els passos per carrers coberts amb cases al damunt són típics a tota la vila.
1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

 Una altra de les creus de la vila, refeta amb una imatge de la Marededéu.  
1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Els característics arcs de les portes de la vila medieval. 
1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC).

Més carrers i arcs per suportar part de la casa al damunt. Al carrer, li proporcionaven bona ombra, i les dones l'aprofitaven per fer tasques domèstiques, com ara desgranar faves. Damunt del pedrís, un forc d'alls s'asseca al sol. 
1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC).

Les dones guaiten al carrer des de la finestra, una estampa d'ancestrals costums.
1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC).

Una portalada d'accés a la vila, ja amb llum elèctric penjat de la llinda central!

«El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista. 

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975» (enciclopèdia.cat).
1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC).

L'expectació pel retratista era sempre majúscula en aquells temps entre els veïns.
1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-BdC).

Una típica fotografia amb vistes del carrer entre els arcs. 
1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-BdC).

Davant de casa passant el porgador, per acabar de triar el gra. Els pedrissos per pendre la fresca després de sopar a la porta de cada casa. 

20180416

[1828] Detalls de la Lleida assetjada de 1647

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Seu Vella i la Suda amb les línies de circumval·lació de l'exèrcit francès durant el segte fallit de la ciutat a la primavera del 1647. L'endemà mateix de Sant Anastasi començaren les hostilitats, que perduraren poc més d'un mes. L'estratègia del gran militar gavatxo resultà encara més desastrosa que la del seu predecessor, el Comte de Harcour, i fatal per a les aspiracions de victòria de la primera República de Pau Claris.
«Condé arrive à Barcelone au mois d'avril, relevant par sa présence et par sa renommée le courage abattu des Catalans. Il marche droit sur Lérida, et l'investit le 12 mai. Le siège commence heureusement, bien que les forces dont dispose le prince soient peu considérables. On retrouve presque intactes les lignes de circonvallation que le comte d'Harcourt a été obligé d'abandonner six mois avant, et que les Espagnols ont négligé de détruire.

«Harcourt n'avait pas réussi à réduire la place par la famine, Condé résout de l'emporter de vive force. Dans la nuit du 27 au 28 mai, il fait ouvrir la tranchée, au son des violons. À cette bravade, empruntée dit-on aux coutumes espagnoles, le gouverneur de Lérida répond par une furieuse sortie qui n'est repoussée qu'après deux heures de combat.

«La tranchée, entamée si gaiement, fut arrosée de bien du sang et de sueur. Les travailleurs sont bientôt arrêtés par le roc vif, sur lequel la citadelle est construite. Chaque pouce de terrain gagné est disputé avec héroïsme par le gouverneur don Gregorio Britto qui avait déjà l'année précédente, si opiniâtrement, défendu la ville contre Harcourt. Après chaque engagement, le courtois Espagnol envoie au prince français des glaces et de la limonade pour le rafraîchir.

«Les pertes se multiplient dans l'armée assiégeante : l'élite des officiers et des soldats périt sous le feu de l'ennemi. Les mineurs contraints de travailler à découvert se font tuer les uns après les autres. Les vivres commencent à manquer, et les troupes, surtout les Catalans, se démoralisent. Plus de 3.000 hommes désertent ou passent à l'ennemi. Pendant ce temps, l'armée espagnole grossit à Fraga et s'apprête à secourir Lérida. Un désastre est imminent si l'on continue à s'obstiner.

«Condé a le bon sens de juger sa position, et le courage de se résigner à la nécessité. Il lève le siège le 17 juin. C'est son premier échec personnel, mais Lérida est décidément l'écueil des généraux français: La Motte, Harcourt et Condé, ont successivement échoué» (viquipèdia).

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Els afores de la ciutat per la banda nord-oest. En primer terme, la Porta (20) i l'església (21) de Sant Martí. Tot i que la perspectiva és molt particular, representa la pujada cap als peus de la Seu. A mig camí, la Panera (26), lloc on s'emmagatzemava el cereal, i una mica més amunt, les cases de l'Estudi General (25).
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El plànol, com és ben obvi, prescindeix de les edificacions de dins la muralla i només n'assenyala les principals. El Portal de Boters (23) a la part oest de la ciutat, amb algunes esglésies i edificis remarcats, tot i que en cap de les allà dibuixades s'hi distingeix el ferreny campanar de Sant Llorenç. Prova que la representació sempre presenta oblits i retocs deguts a la mà del pintor, i que versemblant i tot, no pot ésser mai exacta. L'alta muralla de la ciutat presentava reforços sovintejats de torres quadrades.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detalls del barri de Sant Martí i de la Porta de Boters. Probablement, l'església gran es la que correspon, malgrat la poca semblança, a Sant Llorenç. Entremig, el gran Pla dels Gramàtics, que en el futur esdevindrà el lloc escollit per a la construcció del primer gran dipòsit d'aigua de la ciutat, en l'època blondeliana, i de llavors ençà serà coneguda com a Plaça del Dipòsit.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
A tocar del monestir de Sant Ruf, ja enrunat, una línia d'artilleria. El lloc restava enrunat de feia segles, des dels temps de la Pesta Negra al segle XIV, segons la tradició. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de Sant Ruf i de les dos creus de terme que hi hagué al seu voltant. La llegenda del dibuix l'identifica com a Convent de Sant Francesc, tot i que el convent dels framenorets era al camí de Montsó.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El Convent del Carme, al bell mig del teatre d'operacions, entremig de les bateries artilleres gavatxes. Quedà molt malmès a causa dels diversos setges que patí la ciutat durant aquella guerra. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La signatura de l'autor a l'angle inferior esquerra. Les runes del vell recinte conventual del Carme s'identifiquen a la llegenda que acompanya el dibuix com les de l'església de Jesús.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La muralla oriental de la ciutat, davant del barri de la Magdalena, que seguint la norma del dibuixant no mostra les edificacions de dins muralla. Al fons, la primitiva Porta Ferrissa de l'antiga muralla, abans que la ciutat baixmedieval s'expandís. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Porta dels Infants (15). Al darrere, detall d'una creu de terme, que probablement s'hauria d'haver emplaçat fora muralla. Els artistes sovint prenien apunts del natural per als seus dibuixos, que solien acabar després. Fins i tot, molt temps després, de manera que, tot i conservar un gran realisme pel que fa al conjunt, els detalls se'ls difuminaven i se'ls acabaven confonent.