Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costumari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costumari. Mostrar tots els missatges

20250925

[2706] Eivissa, 1936

 

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
La muralla baixa de la ciutat.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Lo viatge data de l'any 1935, i la ressenya fou publicada l'any següent.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Lo viatge en aquells temps era llarg i penós. Només des de Palma s'hi requerien sis hores! Si la mar no era prou bona, «alguns es caragolaven i perdien la serenitat, i també el color. Aviat se sentiren udols. Certs indrets del vaixell s'omplien de sucs inevitables». 

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Vista de Santa Eulàlia i d'Eivissa des del mar, mentre lo vaixell s'hi acostava lentament: «l'església, el castell, els campanars, els edificis públics, les cases particulars, els molls, les muralles... Res no desentona». La gent s'agrupava al moll tot esperant l'arribada dels passatgers: «Al cap i a la fi, això no succeeix gaire sovint a Eivissa». Posem-hi cent anys al damunt, i ho tenim capgirat del tot, oi?

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Poca paperassa i poc control a l'arribada: «de l'illa d'Eivissa cap malfactor no pot escapar, i hom hi viu tranquil».

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
S'estrenen amb un passeig per la vila nova, i unes guies escrites d'Isidor Macabic, que els proporcionà lo llibreter Ramon. En aquesta part de la vila, hi havia los comerços, lo barri de la Bomba, lo passegi de Vara del Rei (abans de s'Alamera), «amb el monument a aquest militar eivissenc» (mort a la guerra de Cuba contra els americans), i lo barri de pescadors, la Penya. 
Lo ferreny baluard del castell eivissenc data del temps de Carles I. A la portalada de les Taules, hi sorprenien tres estàtues de marbre dels temps romans, allà encastades.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Lo nucli antic, dins la muralla, amb les antigues cases senyorials, lo convent de les Agustines, l'ajuntament, lo Seminari i, dalt del turó, la catedral i lo Castell. Lo setè aniversari de la conquesta catalana hi fou celebrat «amb grans festes populars i escaients funcions religioses».

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Lo port d'Eivissa. Dalt del turó, la catedral i el castell.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Lo Puig dels Molins. Perfectament visibles «uns quants molins de vent d'antic mecanisme, situats en línia com si fossin atuells estratègics de combat».

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Lo barri popular dels pescadors, dit de la Penya.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Lo Museu Arqueològic del canonge arqueòleg Macabic, amb troballes de les Pitiüses de l'època fenícia, cartaginesa i romana.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
La mar que envola l'illa «està plena de peix. Algú ha dit que aquí quasi es pot agafar amb les mans. El cas és que a Eivissa veureu un constant trafiquejar en peix». Canvieu peix per turistes, i tindreu ara la imatge actual de l'illa, un segle després. En algun moment, caldrà preguntar-nos si lo canvi ha pagat la pena,i no només a Eivissa si nó al llarg de tota la costa dels nostres Països.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Los pescadors de la ciutat «ocupen dues parts de la població: el barri ribereny de la Bomba i el barri de la Penya». Aquest darrer llavors encara ple de tipisme i manera de viure característica: «Hom en parla amb tot l'afecte d'una de les curiositats més distretes de l'illa».

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Al barri de la Penya hi «abunden les criatures. Algunes van vestides com Adam. Amb els nasos llardosos, ulls de lleganyes i cares plenes de mosques, juguen vora d'algun femer». Afegeix l'observador: «Sort del vent eivissenc que amb el seu buf violent de gairebé cada dia neteja l'atmosfera». 

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Emprendades.: «camperoles riques, maques i joves, cada una de les quals llueix amb majestat el mirinyac de faldilla de colors obscurs, mocador de serrells a les espatlles, i davantal esquifit de tons clars».

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», d'agost, núm. 495 (ddd-uab).
«Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
S'iniciava llavors tímidament la pandèmia turística: «la transformació d'Eivissa es va operant lentament: a la part baixa s'obren establiments de venda sota les modernes normes de luxe i del confort». Lo tipisme cada cop era més reservat a la vida rural dels pobles.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Los diumenges tothom feia cap a la ciutat, a les hores de migdia. Era lo moment de contemplar lo passeig de les emprendades. 

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
«En aquests terrenys no plou gaire sovint. En el subsòl hi ha aigua a pocs metres de profunditat... Els pous supleixen les sèquies... perquè en tota l'illa només hi ha un riu i encara gens abundant». L'autor fa un repàs als conreus i bestiar que hi trobem.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Descripció de les cases tradicionals, sempre emblanquinades amb calç.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Visita als llogarets de Sant Jordi, Santa Eulàlia i Sant Antoni.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Reconeixement de la senzillesa, hospitalitat i gràcia de la gent de la terra.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Visita a l'arqueòleg Macabic.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Los costums patriarcals dels festejadors eivissencs, llavors ja «una mica esfumats».

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
«Els automòbils substitueixen els carros plens de verdor o de pageses amb mirinyac de faldilles; cada dia s'hi veuen menys emprendades i més vestits exòtics».

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Segadores de Santa Gertrudis.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
La vila alta eivissenca de fa un segle.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Santa Eulàlia.

1936. Eivissa, Illes Balears.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», de setembre, núm. 496 
(ddd-uab). «Excursió a Eivissa», Francesc Blasi i Vallespinosa.
Casa de pagès eivissenca.


[2547] Ports i rades del segle XVIII


Quinalafem.blogspot.com  

Posted by
Labels: , ,

20250824

[2698] Lo vell joc de l'oca al segle XVIII i los orígens de les auques

Lo joc de l'oca.
Tauler del joc dels anys 70s del segle passat, com lo que teníem a casa, amb la gran font de la cascada del parc de la Ciutadella presidint la casella triomfal. Les oques s'hi havien transformat en cignes. De l'altre cantó hi havia lo parxís. M'hi havia passat moltes estones, sovint jugant tot sol, sense fer trampes, fent competicions entre les quatre diferents fitxes de colors.Qui no recorda lo so sec del dau a la petita boteta acolorida amb què lo sacsàvem, i com lo deixàvem anar amb impaciència sobre lo tauler? Les normes mos les havien explicat los de casa: d'oca a oca i tiro perquè em toca. 

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Full amb un joc de l'oca divuitesc, aparegut en una col·lecció d'imatgeria catalana a la Biblioteca de Montpeller. Lo tauler ja tenia les 63 caselles característiques del joc modern.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo fons Vallat se ressenyà al butlletí del CEC: quins temps aquells! quan a les revistes alpines hi apareixien articles d'una amplitud cultural que, un segle després, ha desaparegut.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo centre del full, molt sagaçment per part de l'editor, era ocupat pel text de les regles. Cosa que potser vol dir que encara no era ben bé conegut i popular, i calia explicar-ne lo valor de les caselles i la dinàmica: lo pont (paga i salta a l'altre pont), l'hostal (paga i s'hi passa el torn un cop), lo laberint (paga i retrocedeix tres caselles), la presó (paga i s'hi està fins que un altre hi entra), lo pou (igual que a la presó), la Mort (paga lo pactat i torna a començar de nou). Fins i tot, la norma que mos feia més ràbia de totes quan hi jugàvem:
«Qui se encontra ab lo número de altre, pren son lloc, i lo altre va la que ell deixa. Qui passa del número 63, torna atràs los punts que passa, i si encontra ab una Oca, duplica lo tornar atràs fins a no trobar-la».
 La signatura de l'editor diu:
«Tarrag[ona]. Per Magí Canals, estamper i llibreter al carrer Major».
 
Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Detall de les caselles, amb lo pou (21), la Mort (58) i les oques que permetien d'avançar més ràpidament.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo qui entra a la casella 26, la dels dos daus, surt per la 53, però atenció!, també a la inversa. L'Hostal s'emplaçava a la casella 19. És realment admirable que les normes s'hi hagin vist inalterades per tres segles. Només en canviarà lo suport: del full de paper volant se passarà a taulell.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
De la casella del pont (6), calia pagar ço que s'havia acordat en començar, i saltar a la casella 12, «per no negar-se sota lo pont». En aquest cas, encara no hi havia la reciprocitat dibuixada. Modernament, qui cau al pont de la 12, retorna al 6.
 
Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo temut laberint (42) i lo pont (6). 
Òbviament, qui arriba primer a la 63 s'ho emporta tot, ço és, tots los diners pagats en les penalitzacions per los participants juntament amb l'aposta inicial. 

Segle XVI. Lo vell joc de l'oca.
«Chess and goose game board» (enllaç).
Lo tauler més vell que se n'ha conservat, i que exhibeixen al Metropolitan novaiorquès, és datat de finals del 1500. Pertanyia al Médici florentins, però la fàbrica era d'inspiració hindú; a l'altre costat, hi ha un joc d'escacs:
«One side of this work may be the earliest example in existence of a board for playing goose, a game that was first made popular at the Medici court in Florence. Dice-throwing contestants race to the center while trying to avoid landing on certain symbols. The board’s design follows an Italian Renaissance print, but the workmanship of the inlay is likely that of Gujarati artisans in Western India, who produced various works including shell for the Northern European market».

Segle XVI. Lo vell joc de l'oca.
«Chess and goose game board» (enllaç).
Detalls del joc hindú, propietat florentina del Cinc-cents. Ja hi havia les oques i alguns obstacles (los dos daus, la Mort, lo laberint, lo pou i algun altre), però encara no pas tots. Això fa pensar que el joc va desenvolupar-se en arribar a la Itàlia renaixentista i completar-se amb nous i dificultosos obstacles per fer les delícies dels jugadors. Tenia ja les 63 caselles reglamentàries fins avui, i forma arrodonida, que actualment ha derivat a quadrangular.

 Segle XVI. Joc de l'oca, Mallorca.
1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Lo joc de l'oca siscentista «la planxa del qual forma part del fons de boixos de la impremta Guasc de Palma». Es tracta del joc més antic trobat (i imprès) als nostres Països, amb una característica particularíssima: consta de 142 caselles. Lo motiu mos és desconegut, però podria ser, simplement, per voler fer que la partida fos més llarga perquè era divertit de jugar. Així, s'hi devien encabir més jugadors i en augmentar la casuística dels obstacles, lo rebombori havia de ser majúscul i una font immillorable de passatemps.





 Segle XVI. Joc de l'oca, Mallorca.
1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Detall del tauler de joc, que s'imprimia en paper gruixut. Sembla que les quatre darreres caselles abans de la final eren temibles.

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Lo nom del joc és 'de l'auca' en diversos llenguatges romànics, encara que en català lo mot auca no s'hagi aplicat a l'au palmípeda.

Etimologia del joc de l'oca.
Joan Coromines, DECLC.
Lo nostre savi Coromines mos ho aclarix. La primera menció del joc la troba al diccionari de Lacavalleria, al 1696, cosa que implica que almenys durant la segona mitat del XVII lo joc era prou conegut per incloure'l al vocabulari. Però heus ací que a un altre joc se l'anomenava auca, joc sovint prohibit als segles XVII i XVIII. Lo nou joc n'era derivat de l'altre i s'hi jugava amb les caselles retallades del full de cartró, de l'oca, «que es posaven en una bossa i se'n treien amb una aposta». D'ací, lo mot passà a designar l'auca de rodolins, històries estampades enormement divulgades al folklore català del XVIII i, sobretot, del XIX. Finalment i figurada, va fer-se anar també com a títol d'obres literàries, com la coneguda auca rossinyolenca.

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
«El joc de l'oca s'hauria estès a Europa durant el segle XVIè als palaus senyorials». Se sap del cert que al segle següent lo joc era ja conegudíssim i de moda. L'oca mallorquina prova que «vers el 1660 el tal passatemps no devia ser cap 'novetat' quan ja oferia derivacions. L'esclat siscentista del joc de l'oca coincideix amb l'arrelament de jugar a l'auca, puix que les prohibicions i persecucions que coneixem d'aquest joc d'atzar s'escauen tots des dels començaments del segle XVII».

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Una descripció detallada del joc de l'auca, originat de manera paral·lela al de l'oca, però de «caient augural, endevinatori... que d'una aplicació purament cabalística i pronosticadora passaren a ésser utilitzades per a jugar-hi diners. Aquesta segona aplicació de l'auca li valgué una major popularitat». La persecució de l'auca per motiu de joc d'apostes, «estesa per estampació, atraient per les figures, es converteix francament en una fulla imatger, en un passatemps familiar, infantil. En aquesta nova etapa de la seva servitud, es disposa a multiplicar, a variar els seus temes».

1850. Lo joc de l'oca, de Joan Francesc Piferrer  (viqui).
La castellanització del full demostra l'avanç lent però indeturable de la diglòssia entre les nostres classes dirigents, fruit de la colonització espanyola al segle XIX, a la qual encara resistim.
La norma del 3+6 a la primera jugada, amb dos daus, porta al 26 i d'allà al 53. Se torna a tirar, i en traure un 6 i caure a l'oca, llavors directament s'entra a la casella 63, la guanyadora. La norma ja hi era al segle XVII. Com que al joc cada novena casella és una oca (a més d'alguna altra), encertar-la a la jugada d'obertura procurava aquest premi.

La senzillesa del joc combinada amb la incertesa que els obstacles procuren, i tot plegat depenent de la sort dels daus, generava un joc molt amè i distret. Les dinàmiques d'endavant i endarrere afegien emoció, lligades a caselles que oferien premis o penes, segons lo cas. Sens dubte que provocava interacció i riures i enutjos, i la rapidesa de les tirades provocava continus canvis de sort en los jugadors. A més, si hom volia, s'hi podia jugar amb apostes. L'èxit n'estava assegurat... fins a l'aparició de les pantalles.
Per fer una enquesta rapideta, quants de vosaltres, lectors, teniu avui un tauler de l'oca a casa?


 
Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)