Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costumari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costumari. Mostrar tots els missatges

20180424

[1831] Els termes de la Vall de Llors

Any 2014. Mas del Motarro,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

La vella masia, model d'explotació agropecuària de la terra fins a meitats del segle XX. De vegades, com era el cas aquest, era cedida pels propietaris a mitgers, que en cultivaven les terres adjacents a canvi d'una part de la producció, antigament fins a la meitat i tot, d'on que a la família que menava la terra i vivia al mas se'ls anomenés, és clar, 'mitgers'.
Any 2014. Gavadà,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Llogaret del terme al vessant meridional de la mola de Genessies. Hi hagué, però, dos tavernes, que eren el lloc de reunió i d'esbarjo de bona part de la població disseminada dels voltants: «s'hi servia vi, es jugava a cartes, sovint amb acompanyament de guitarra i guitarró». L'una era al carrer d'Aquí i l'altra, al carrer d'Allà, que disposava fins i tot de piano de manubri. A veure si us pensàveu que sense internet i mòbils la gent no sabia divertir-se!
Any 2014. Mas de Genessies,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Un altre dels grans masos del terme, que disposava de la gran era de batre el blat al costat. Un cop separats gra i palla, el blat «s'ensacava per portar-lo a Móra, on es molia» per fer-ne farina. La que no es venia, retornava al mas, que disposava de forn propi per coure el pa, cada quinze dies. Quin luxe!

«A la masia de Genessies hi ha una torre de defensa del segle XVI. El contracte per a la construcció de la torre se signà el 1584 i la seva construcció s’acabà el 1588. Actualment és molt desfigurada i adossada a l’edifici del mas. Al vessant sud-oriental de la mola de Genessies, damunt el Barranc Fondo, Gavadà conserva les restes de la torre més antiga del terme, circular, en un petit turó davant el petit agrupament de cases. El 1606 hi va tenir lloc una baralla entre grups de bandolers rivals. A la torre hi havia nascut Pere Pau Revull, fundador, amb el nom de fra Pau de Crist, del santuari de Cardó. Gavadà tenia 4 focs el 1787 i 45 h el 1818, 42 h el 1850, 123 h el 1900, 80 h el 1920, 47 h el 1940 i 25 h el 1950. El lloc no tingué mai església ni tampoc cementiri» (enciclopèdia.cat).
Any 2014. Fatges,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

L'actual despoblat de Fatxes (grafia segons pronuncia ensordida de la palatal d'un hipotètic topònim culte, Fatges, tret lingüístic típic dels dialectes occidentals de la llengua), emplaçat sota el coll de Fatxes i obert entre la serra de Montalt i la mola de Genessies. Cap al 1900 arribà a la màxima població, amb prop de 80 habitants, reduïts ja a gairebé només mitja dotzena al cap de seixanta anys. 

Explica en Coromines l'etimologia del topònim així: «Nom mossàrab que deu expressar la situació del lloc, com el primer paratge on, venint de Tivissa, s'arriba a la cara o vessant de mar, llat. FACIES, 'les cares'».

Una des les ocupacions habituals era la de pastor. En una de les cases del poble, que tenia ramat de cabres, «repartien cada dia un potet de llet per a cada casa del poble». A més a més, les cabres negres i les cabres blanques no compartien el mateix destí: les unes eren per a llet i brossat, les altres per a carn.
Any 2014. Remullà,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Un altre despoblat d'aquest gran terme de Vandellòs. Escriu Coromines: «havia estat considerable: 204 hab. en el cens del 1900... Està situat dalt de la serra, uns dos quilòmetres al N de Vandellòs, a 310 m. d'altura, a uns 7 km 1/2 del mar». El savi etimòleg es decanta per una etimologia provinent «d'un nom romà antic de pagus o predi, de la sèrie dels derivats en -IANUM de noms propis romans. Es deu tractar de ROMILIUS, ben documentat en inscripcions i textos de data imperial». Afegeix: «No hi ha raó per desconfiar, per principi, de l'antiguitat del nom de Remullà pel fet de ser un llogaret petit i obscur, car justament aquesta és una zona on abunden els noms de poblets de gran antiguitat. Veg. els articles que ja hem dedicat a Fatxes, Gavadà, Pratdip, Llaberia, Almos, Darmós i Capçanes... i no diguem Tivissa és nom gens modern».
Any 2014. Mas Valentí,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Novament, un altre esplèndid mas que s'arrela en els temps passats, dos o tres-cents anys enrere. Era també freqüent la construcció de carboneres, per fer carbó per vendre a partir dels alzinars de l'entorn. «Del pi se'n venia la fusta per a bigues, taulons, feixos de llenya i també l'escarrotxa» o escorça, tot i que de pins no n'hi havia pas tants com modernament.

«Masdevalentí, Mas Valentí o Masdenvalentí és situat a l’W de Vandellòs. El 1787 tenia 2 focs i 36 h el 1818, 75 h el 1850, 71 h el 1900, 27 h el 1920 i 7 h el 1930, en què la majoria de la seva trentena de cases, en un sol carrer, es trobaven ja arruïnades. Els darrers anys del segle XX han sorgit algunes iniciatives de restauració de diverses cases» (enciclopèdia.cat).
Any 2014. Castelló,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

El llogaret despoblat de Castelló, sota la cinglera dels Dedalts, conegut ara per l'esplèndid pessebre vivent que des de fa poc més de quinze anys els veïns hi munten amb un èxit desbordant de visitants. 
Any 2014. Vandellòs,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

«La carta de poblament de Vandellòs data del 20 de desembre de l'any 1191. Essent Albert de Castellvell senyor de la Baronia d'Entença, se li concedeix a Ramon de Riudoms un lloc dins del seu terme on ha de fixar 12 pobladors perquè hi habitin... El 1773 es construeix l'actual església... És l'any 1818 quan la població es constitueix com a municipi», enguany en farà, doncs, dos-cents anys exactes. «El 1834 s'instal·la el rellotge fabricat per un mestre rellotger de Morella, que tingué un cost total de 1.384 pessetes». 

Segons en Coromines, la pronúncia és sempre amb o tancada, Vandellós, en totes les enquestes que hi feu. La bonica etimologia coneguda remunta a «Vall de Llors, 'vall de llorers', que assimilat primer en Valldellò(r)s passà després a Vandellòs per dissimilació».

«El 1813 la localitat fou saquejada per les tropes de Suchet. Des d’antic, al penó o illeta del Torn hi havia una torre de guaita, esmentada ja el 1678, que fou volada amb la resta de les del litoral pels anglesos el 1813. Vora seu hi ha les coves de Fraga, obertes a la mar, on segons la tradició es podien amarrar fins a vuit fragates. El 1818 el Consell de Castella accedí a la petició de tenir municipi propi i l’alcalde major de Tarragona reuní en consell general tots els veïns per nomenar el primer consistori, que establí els límits del terme. L’edifici de la casa del comú fou tramitat el 1834, però no es construí fins el 1877 en el lloc de l’antic fossar. El 1835 el poble fou molt afectat pel terratrèmol, que tingué el seu epicentre a Tivissa. El 1877 es féu el cementiri nou, i a la fi del segle XIX es posaren fanals de petroli a la via pública. El 1912 s’inauguraren les primeres fonts públiques del poble, i el 1930 hi arribà la il·luminació elèctrica, provinent d’una petita central moguda amb aigua del barranc de Santa Marina de Pratdip» (enciclopèdia.cat).
Any 2014. Masboquera,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

«El nucli de Masboquera o Masdemboquera és situat a llevant del poble de Vandellòs, vora la carretera de l’Hospitalet. El 1931 tenia mines de ferro. El 1787 hi havia 17 focs i 86 h el 1818, 147 h el 1850 —malgrat haver estat afectat pel terratrèmol del 1845—, 278 h el 1900, 249 h el 1910, 201 h el 1930, 185 h el 1950, 137 h el 1970, 83 h el 1980 i 58 h el 2005. Al seu terme hi ha la casa pairal Masia Torre. Al novembre hom celebra la festa major, en honor a santa Isabel d’Hongria» (enciclopèdia.cat). Segons la pronúncia popular del lloc, «Santa Zabet», d'Elisabet. «Antigament, durant els dies de la festa, se celebrava un sorteig entre els veïns del poble i l'obsequi era una coca, la qual era coneguda com 'la dansa'», perquè a la persona premiada «se l'acompanyava a casa tot ballant la jota pels carrers del poble, que encara eren de terra».
Any 2014. Masriudoms,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

«Masriudoms és situat també a llevant del poble i vora la carretera, més a prop de l’Hospitalet, a la dreta del riu de Llastres. Hi ha l’església de Sant Jaume. Tenia 5 focs fins el 1553, 15 el 1787 i 125 h el 1818, 219 h el 1850, 335 h el 1900, 285 h el 1910, 292 h el 1930, 259 h el 1950, 230 h el 1970, 145 h el 1980 i 146 h el 2005. La torre de defensa, que en construir-se l’església el 1820 passà a ser utilitzada com a campanar, data segons M.F. Bru dels segles XIII-XIV (en canvi, Català Roca la creu construïda per Barcelona al segle XV com a element de defensa del camí del Castellet de Banyoles a Miramar). El 1578 hi funcionava un molí d’oli i el 1820 es construí el cementiri. El 1845 fou sotragat pel terratrèmol de Tivissa. El 1931 hi havia forns de guix i mines de plom. Masriudoms celebra la festa major al juliol, diada de Sant Jaume» (enciclopèdia.cat).

La producció del guix fou important, amb dues pedreres amb forns de cocció que havien d'arribar a 200 ºC, «per al funcionament del qual s'utilitzaven feixos de llenya».
Any 2014. L'Hospitalet de l'Infant,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Fundat al 7 de novembre de 1344 per l'Infant Pere, vuitè fill de Jaume II el Just i germà del rei Alfons III, segon fill de Jaume II, que havia accedit a la corona al 1319 quan l'altre germà primogènit Jaume d'Aragó i d'Anjou renuncià a casar-se amb Elionor de Castella i Portugal, i es va fer monjo fugint el mateix dia del casament.

«Sovint han estat confoses i barrejades les històries de l’hospital de la Font del Perelló, del qual no queden rastres, fundat per Blanca d’Anjou, muller de Jaume II, el 1308 o el 1309, amb el fundat a l’Hospitalet pel seu fill l’infant Pere, primer comte d’Empúries i després de Prades, el qual el 1343 aconseguí de Climent VI de poder-hi destinar les deixes fetes pels comtes d’Empúries per al sufragi de les seves ànimes. L’infant Pere signà el document fundacional el 8 de novembre de 1344 a Barcelona. La construcció, equidistant de Tarragona i Tortosa, rebé el nom d’Hospital del Coll de Balaguer. L’edifici era de planta quadrada, amb una torre en cada angle i una tanca. Se'n conserven diverses arcades i el pou del pati, que dóna encara aigua a la població, l’angle nord-occidental de la construcció i una torre. L’obra era de maçoneria, amb els angles de carreus i una sola porta. La part destruïda ho fou per bastir el poble. El primer intent de repoblació de l’infant Pere el 1351 no reeixí, i el 1362 el seu fill Joan adquirí noves terres per a l’hospital, que fou devastat en la guerra civil del segle XV. El 1526 el duc de Cardona i comte de Prades, Ferran (I) Ramon Folc, el féu refer pel prior d’Escaladei. El 1640 oposà una resistència pràcticament simbòlica al marquès de Los Vélez, que, com a càstig i premonició del que havia de passar a Cambrils, féu penjar la majoria de presoners. Allí es trobaren els papers oblidats pel comte de Savallà que forniren molta informació als castellans.

«El cens del 1719 el descriu com “un mesón cerca del mar” i el posà erròniament en terme de Mont-roig. El 1808 hi havia una guarnició de 300 suïssos i durant la guerra fou arruïnat pels francesos. Acabada la lluita s’intentà de rehabilitar-lo reparant l’església i algunes parts de l’edifici. El 1800 l’audiència declarava que els delmes eren de l’Hospitalet de Tarragona, i el mateix any els veïns del poble demanaven al duc de Medinaceli un lloctinent propi encara que dependent de Tivissa. El 1808, en obtenir batlle Vandellòs, li fou traspassat l’Hospitalet. Segons Laborde, al començament del segle XIX, es mantenia tot sencer i feia la impressió de ser un castell fort i segur, encara que l’edifici no s’emprava com a hospital sinó en part com a hostal sense condicions, com a casa del capellà i finalment com a fàbrica de vidre. A mitjan segle XIX exportava cap a Reus llenya i escorça per fer anar la maquinària industrial. Part de les rendes es perderen amb la desamortització de Mendizábal, i l’edifici era esbalandrat el 1841. El 1851 part de les rendes passaren a la parròquia i la resta als ducs de Medinaceli, hereus dels comtes de Prades. La capella de Sant Pere, del segle XIV, passà a dependre el 1820 de la de Masriudoms, i es convertí en parròquia el 1851 sota el patronat dels ducs de Medinaceli. En construir-se l’església nova el 1924, l’antiga capella es convertí en el presbiteri. La construcció fou aterrada el 1950 per bastir-ne una de nova» (enciclopèdia.cat).
Any 2014. Mas de Caladoques,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Emplaçat als peus de la Rojala al pas del començament de l'ascensió de la Via Augusta cap al Coll de Balaguer, s'especialitzà en la producció d'aiguardent abans que la fil·loxera acabés amb la fama internacional del negoci.
Any 2014. L'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

«El nucli de l’Almadrava (25 h el 2005), situat a la platja del mateix nom, a migdia del terme entre el cap de Terme i el coll de Balaguer, sorgí els anys vint. Els components de la colònia de pescadors eren majoritàriament d’Altea i Benidorm (Marina Baixa) i de l’Ametlla (Baix Ebre). Les cases s’hi construïen a l’estil de les barraques valencianes. S'hi han edificat xalets i urbanitzacions, cosa que ha comportat un augment demogràfic del nucli. El nom prové del fet que en aquesta platja s’estenia una almadrava, complexa instal·lació de xarxes per a la pesca de bancs de peixos migratoris. Celebra la seva festa major al juliol, per sant Jaume» (enciclopèdia.cat).

A l'almadrava, activitat que donà lloc i nom a l'assentament, s'hi pescava cada dia fins al mes d'octubre. «fins i tot les vacances de l'escola d'aquesta població eren durant els mesos d'hivern».
Any 2014. Vandellòs,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

L'exposició a l'aire lliure de 13 fotografies de gran format al poble de Vandellòs dels llocs més destacats del terme. Es van aprofitar les 14 arcades del mur que sosté l'esplanada del camp de futbol per emplaçar-hi aquestes precioses imatges, acompanyades d'un breu text il·lustratiu de la història, l'activitat econòmica o les relacions humanes de cadascun dels llocs. El resultat ha sigut espectacular i constitueix un veritable retaule etnològic del vast terme municipal. Per molts anys!
Any 2014. Vandellòs,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Els 13 indrets del terme retratats, ací ubicats sobre el mapa. 


20180419

[1829] Les trifulques del darrer traginer tirvià

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís i Pallarès, Ed. Barcino.
Entrevista al darrer traginer conegut a la Vall Ferrera, que li feu als anys 70 en Joan Lluís i Pallarés i que inclogué en el quart volum de sa personal però no gens petita enciclopèdia pallaresa, que amb el pas dels anys té un innegable, exquisit regust etnogràfic. El traginer hi explica trifulques i angoixes patides al llarg dels anys i sobretot durant el trasllat de dones a cavall en aquells temps passats: us sorprendreu dels detalls d'aquest transport i de la gràcia amb que ens ho conta. Ens la fa arribar l'amic Jordi Solé, gràcies per enllustrar-nos una mica més!
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís i Pallarès, Ed. Barcino.
Portada de l'edició del llibre. L'entrevista amb aquest nostre darrer traginer no té bocí per perdre: riureu a més no poder i fins us emocionareu i tot en recordar aquells homes d'ofici tan dur, abnegats i servicials. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Lo nostre traginer era «un home d'estatura més aviat baixa, cofat amb gorra, vestit amb trajo de tall de sastre i lluint al coll el típic corbatí dels traginers». De cara ja «bastant arrugada, amb uns ulls petitons, entremaliats i vius, que donen fe de la seua murrieria».

L'autor reprodueix la conversa amb el deix característic del dialecte pallarès: «Jo sóc Avaristo Serradó Moles, fill de Tírvia, casat a Tírvia, i tinc noranta-sis anys complerts». Cada dia encara es fotia, perdó, es fumava un parell de caliquenyos. Ara ens ho expliquem tot! «Això i mitja dotzena de gots de vi cada dia, no me'ls trau ningú».

Tot passejant per la vila per fer-se la foto per al reportatge, el nostre traginer va explicant coses del poble, com la celebrada Campistraus del poeta targarí Sala-Cornadó, que hi anava des dels anys seixanta i a on va comprar-hi la vella escola (article).
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
L'Evarist comença a bregar-se com a traginer amb 13 anys. El seu pare li manà de traginar els animals fins a Llavorsí. Als 16, ja els baixava fins a Sort i un any després, fins a la Pobla. Lo vell traginer descriu fil per randa els viatges, com matinaven, com s'atipaven a fondes i hostals, com s'ajudaven de matalots a cada poble per a la càrrega i descàrrega, com es treballava sempre excepte el diumenge, la festa major o les festanyals. Les festanyals són les festes grosses de l'any, com ara Nadal, Pasqua, Tots Sants. «Aixís cada dia... i aixís fins als sentanta-cinc anys vai fer sempre el mateix, caminar darrere dels animals, que, la vritat sigue dita, eren les millors que corriven pr'aguells camins».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
La feina de traginer era de camins amunt i avall: «Amb açò també t'hai de dir que me n'hai vist de totes, de bones i de dolentes, i d'aguestes encara més. Perquè me les hai hagudes de veure amb les ventades, llamps, pedregades i gelades, pluja i sol. De tot, tant com ne vulgues». Tota una vida trepitjant el Pallars. «Que si en só vistes [de coses], dius? Més que de cabells al cap».

L'encesa defensa que fa lo traginer de la moralitat de la feina quan es portaven dones amunt i avall per no comprometre la feina i la bona reputació de la casa i del pare, que ja l'advertia que «les dones sempre solen ser un prill. A més a més jo, que n'havia de tractar tantes... Una relliscada amb una dona è prou pr'a fotre el negoci a fer punyetes». I explica llargament el difícil tracte que hi tenia, perquè no els agradava viatjar a cavall i en aquelles dures circumstàncies: «moltes vegades em feven traure lo geni». Si eren gaire reticents a l'hora d'«ancavallar», calia optar per mètodes més expeditius: «Angegar un bon renec i andavant... un bon crit, grapada al cul, i a dalt».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Els maldecaps no se li acabaven amb les dones un cop 'ancavallades'. Al cap d'un parell d'hores de camí, el balanceig del pas dels animals els sotraguejava la ronyonada i «ara una, després l'altra, ancomençaven a demanar de baixar, perquè teniven pixera». Per no perdre més temps, a la fi, deixava que s'ho fessin damunt la muntura: «doncs davant d'açò, les vai obligar a pixar des de cavall estant, ancara que malmetessen la muntura amb tanta fortor del pixum». La solució la hi va donar un altre traginer, també Cintet de nom, més enginyós: fer-les pixar amb una teula! El nostre traginer ho va millorar i tot, amb una canal de pela de bedoll, «que no els pogués fer mal a l'antrecuix, com solive fer la teula». Fins i tot ja cobrava a les clientes la teula a l'hora del tracte. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Més penalitats del camí, com ara les fortes ventades, que els obligaven de vegades d'estirar-se a terra ben agarrats a una grossa pedra per tal que el vent no se'ls endugués. Al pont de Santa Catarina de Rialb «si t'arroplegava un cop de vent al mig del pont, ja havies begut oli, perquè les aigües furientes del Noguera se te n'arrossegaven riu avall, riu avall». De Llavorsí a Rialb, els dies de vent no era de broma: «fins lo melic s'arronsave a l'home més valent».

Per passar l'estona, els traginers «solívom de jugar a la morra..., cantar, xiular i repassar les fadrines que deixàvom per pobles i hostals». I explica com es jugava a la morra, «una mena de joc cantant i ballant... que as pot fer tot caminant sense abandonar mai les animals». Noteu el femení gramatical. 
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Records d'antigues cançons de traginer i de la llegenda dels menairons del canut: «Açò dels menairons són una patuleia molt treballadora, i el qui té la sort de poguer-ne tenir uns quants amb un canut, ben fermat, ja no ha de patir mai més de pobresa... Pra'cò als de Burg se'ls diu menairons».
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Canten els menairons en sortir del canut:

Què farem, mestre, què farem?
Què direm, què ham de dir?
O treballem o morir,
doneu-mos feina per no patir.
1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Davant de l'església de Tírvia, el nonagenari darrer i famós traginer tirvià.


20180330

[1821] Setmana Santa a Tírvia, 1963

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
Els armats de Tírvia, formats amb llur capità la front, a la Plaça de l'Ajuntament. Afegeix l'autor: «Cal remarcar l'abillament de l'escamot». En efecte, uns soldats de la legió romana no pas amb sandàlia, sinó amb espardenya catalana i amb una d'aquelles armadures i faldilletes de plàstic que també teníem els nens petits per jugar. Als més petits, segur que els feien tota la impressió.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
L'Enric Farreny i la Dolors Sistac ressenyen «l'originalitat i profunda força» de la Setmana Santa tirviana. Gents de totes les poblacions i valls veïnes fan cap al poble per participar dels oficis i cerimònies, dels quals participa tot el poble, convertint la Setmana Santa en una mena de «drama sacre». La tradició d'anys fa que «en el compliment dels diferents càrrecs per determinades famílies o individus» s'exposin i tot «al portal de l'església prèvia consulta dels interessats».

L'entrada dels armats a l'església parroquial per Dijous Sant després de la missa vespertina en constituïa el primer gran espectacle: «Aquests irrompen en el temple en dues files, amb llur capità Alexandre al front, fent rebotar les llances contra el sol enllosat tot avançant vers el Monument, davant del qual després d'algunes evolucions resten dos en acte de guàrdia, mentre els altres tornen a sortir. Cada vegada que hi rellevament de la guàrdia, n'entren altres dos amb el capità fent sorollar les llances».

La tropa romana de Tírvia venia constituïda per deu armats, un capità i un timbaler. La peça més característica n'eren els calçotets blancs apelfats, encara que tota la resta de l'abillamenta també té sa gràcia. Especialment, el timbaler, «que porta un mantó de Manila, fulard i garrotera o lligacama». Tot plegat, fruit de la inventiva popular amb els materials que tenien més a l'abast.

El matrimoni autor de l'article fa un il·lusionat excursus sobre l'arribada del tren de la Pallaresa més amunt de la Pobla, terres que «un dia més o menys llunyà han de veure el tren, el qual pujarà noves iniciatives i obrirà els horitzons d'aquestes terres». No cal dir que això encara és una quimera, que s'esdevindrà fins que l'arribada de la nova República ens permetrà de disposar dels calerons propis per a les necessitats pròpies.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
El Divendres Sant, una altra tongada de misses i representacions: «Al vespre té lloc en el temple parroquial l'escena de la venda de Jesús, eminentment colpidora per les paraules breus, gràfiques, dramàtiques que es canvien els interlocutors», és a dir, Jesús i son deixeble traïdor, Judes. S'acaba el quadre escènic quan «Jesús s'aixeca i amb pas reposat, nus els peus, surt del temple presidint en la fresca i negra nit de Tírvia, la processó de Divendres Sant».

Es descriu la peculiar processó, acompanyada de dos dansarins, el dol familiar de Jesús i, és clar, les autoritats pertinents. El poble fa el seguici en dos files, «entre les quals el 'Papurrot' imposa ordre i silenci amb una llarga canya». De retorn al temple, s'hi cantava la Passió en un català ple d'arcaismes.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«El Via Crucis vers la Capella del Roser, el matí del Dissabte Sant. Al fons, les dues parts de Tírvia: la vella, ennegrida. I la nova, encalcinada».

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
Detall del Via Crucis, amb el poble vell i el poble nou de Tírvia al rerefons. Jesús amb tot el pes de la creu al coll emprèn el camí del calvari.
1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«Si la desfilada de la processó del Divendres ens corprèn per la seva forta originalitat, per la punyent personalitat dels elements participants i per la mateixa asprivesa de l'escenari, així i tot, el Via Crucis del Dissabte Sant supera, al nostre entendre, tots els qualificatius esmerçats, i en segueix el raonament descrit fil per randa: el turment de Jesús enmig d'aquell escenari natural a la llum del sol matiner aporta un lirisme punyent ple de recolliment.

Arriba a la fi el Diumenge de Resurrecció, «que clou amb aire de victòria els actes de la Setmana Santa». Un altre any, i ja són immemoriats, la tradició i la devoció barrejades s'han renovat a Tírvia. Encara avui s'anuncia la Setmana Santa tirviana, ara segurament més turística que fervorosa, ja sense aquell batec espiritual que corprenia els cors dels fidels.

1963. Tírvia, la Vall Ferrera (el Pallars Sobirà).
«Serra d'Or», núm. 5, maig.
Foto: Enric Farreny.
«A la llum del sol, el Via Crucis guanya una plasticitat corprenedora».