Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costumari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costumari. Mostrar tots els missatges

20200607

[2160] Parèmia enrajolada

«L'alegria allarga la vida».
La ceràmica decorativa als nostres països té una llarga i centenària tradició, gairebé ininterrompuda fins al segle XX. D'aleshores ençà, aquesta art s'anà refugiant en usos menys funcionals i del tot decoratius, de vegades exclusivament turístics. Entre aquests, i un dels més primerencs, potser després de la guerra, foren les rajoles amb refranys. No sé pas si n'existiren amb anterioritat, però de ben segur que no pas de la manera tan massificada com en aquells anys 50s i 60s i següents. Cap a les darreries de segle, la moda anà minvant, però encara no és rar, sobretot als nostres pobles, de veure a les entrades de les cases, o a les cuines o a terrats i balcons, aquestes inconfusibles rajoles paremístiques, amb aquelles dites i refranys més populars i de moral universal (de seny i treball) en el nostre imaginari col·lectiu com a poble, que ningú hauria gosat -avui ja s'hi val tot- a contradir. Sovint, amb faltes d'ortografia i tot, fruit de segles de desnacionalització del nostre país en tots els àmbits.

M'hauria agradat de trobar el nom dels dibuixants o artesans ceramistes, cadascun dels quals treballava amb un particular estil de dibuix i pintura, per retre'ls un merescut homenatge, car la parèmia enrajolada és autèntica cultura popular. Potser algun benvolgut lector-a enllustrat en la qüestió ens ho podrà fer avinent.
«Dos galls un un galliner,
no canten bé»
.
«L'home naix per treballar,
l'ocell per volar»
.
«Qui de jove no treballa,
de vell dorm a la palla»
.


«Advocats i procuradors,
a l'infern de dos en dos»
.
«L'aigua per al molí,
per a l'estómac el vi»
.
«Qui molt presum,
té al cap molt fum»
.
«Qui molt caça,
quelcom abraça»
.
«Una bona brasa,
manté l'amo a casa»
.
«No envegis res a ningú,
procura guanyar-ho tu»
.
«Si vols ben parlar,
aprèn a callar»
.
«El que sembraràs,
allò colliràs»
.
«No diguis blat fins que siga al sac i ben lligat».
«Qui no vulgui pols,
que no vagi a l'era»
.
«La sardana és la dansa
més bella de totes les danses
que es fan i es desfan»
.
Les referències culturals, a la llengua i a la pàtria, configuren tot un altre conjunt dins la parèmia enrajolada. Els versos maragallians d'elogi a la dansa nacional en són un dels més recurrents.
«Tant per anar amunt com avall,
s'hi va molt millor a cavall»
.
«De llibres i paraigües,
no se'n tornen gaires»
.
«Si veniu per bé,
no vos quedeu al carrer;
si veniu per mal,
no passeu del portal»
.


20200406

[2115] Nosaltres sí que estem per romanços, més

1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La Presó de Lleida».

Una de les més populars, fins fa un segle, a les terres ponentines, i que es coneixia també a tot Catalunya i fins a les Balears. Els estudiosos n'han trobat de semblants per tot França i Itàlia, la qual cosa faria remuntar molt i molt enrere el seu origen, fins als temps medievals. 

El tema de l'amor prohibit és universal i atemporal. La impossibilitat de la relació entre la filla del baró i un dels presos que aquest mateix pare ha posat entre barrots, el més jove de tots, en genera tota la tensió dramàtica. Ella se n'ha enamorat sense veure'l, per la veu. En oir-lo cantar tan bonica cançó, n'ha quedat captivada. La immediatesa de l'execució dels presos comportarà la sinistra i patètica decisió de la Margarida, de ser penjada al seu costat, trista cosa que s'entén que s'acompleix a la fi.
1903. «La Presó de Lleida».
1903. «La Presó de Lleida».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La Pastoreta».
Una de les més conegudes i conservades cançonetes infantils del nostre repertori popular. Probablement era una breu, alegre i rítmica dansa infantil. Els diminutius així ho delaten. Si es vol, es pot anar repetint canviant la peça de roba: caputxeta, manteta, jaqueteta, camiseta, faldilleta... Una recurrència típica d'aquestes cançonetes per anar passant l'estona tot entretenint la canalla a la vora del foc.
1903. «La Pastoreta». 
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La mort i la donzella».
Un tràgic romanço, atès que sempre és tràgica i funesta la mort d'una xica jove, abans que pare i mare. Especialment destacat i ben trobat n'és el diàleg amb la Mort personificada. Reflecteix la dura realitat dels temps passats, quan la mortalitat era com una pandèmia. La mort podia arribar a qualsevol edat a petits i grans. Calia estar-hi previngut, perquè no t'agafés "condemnat", com li ocorre a la donzella, que ha gosat demanar fins i tot que primer s'emporti a son pare i sa mare, que ella n'és bandera de l'hermosura, que de ben poc serveix: la mort arriba a rics i pobres, guapos i lletjos.

1903. «La mort i la donzella».
1903. «La mort i la donzella».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Blancaflor»
.

Un romanço cavalleresc, del qual Capmany en conegué d'argument similar a Grècia, en el qual la dama, presa del desamor del seu marit, soldat de servei a la guerra (i que se n'ha buscat una altra, segons el mariner que la informa del fet) després de set anys d'espera fidel, decideix portar set anys més de dol i, finalment, tancar-se en un monestir. A la vista de tanta fidelitat, el missatger decideix descobrir-se per mitjà de l'anell de casament i això serveix el final feliç, celebrat de la natura: «floria lo romaní/, l'ametller tot blanc estava».

Ens informa l'autor que «amb aquesta cançó va inaugurar-se el Teatre Popular iniciat per l'Adrià Gual, en la sessió del Teatre Íntim donada en lo Teatre Líric (sala Beethoven) el 30 de gener de 1899, i a precs de son autor fem constar que obtingué un fracàs, com també el propòsit de seguir pel camí assenyalat». O sigui, l'intent d'un cicle de romanços teatralitzats no arribà a quallar. Esperem que, passats mes de cent anys, algú es decideixi a renovar la idea.
1903. «Blancaflor».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La Madrastra».

Un romanço que posa lletra a una tonada dansívola, cosa freqüent, segons l'autor, en les contrades pirinenques. El tema del maltracte de la madrastra a la fillastra és un universal, recollit i populartizat en el conte popular d'arrels europes de la Ventafocs. La derivada d'aquest romanço n'és l'explicitat de la relació amorosa amb el cavaller a la font, quan aquest aprofita i «la'n tira dins d'un joncar/ primeta quan li tirava/ grosseta se'n va aixecar». La desgràcia de la noia s'acreix quan el cavaller se n'acomiada, tot fent evident el profit sexual que n'ha tret, i tot recomanant-li que se'n busqui un altre per casar-se. La història, contada a la vora del foc, servia d'avís a les donzelles del perill del món extern, en aquest cas fruit de la despreocupació de la madrastra, i que se suposa que mai no hauria fet una bona mare. 

1903. «La Madrastra».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Lo Desembre Congelat».
Nadala molt popular i que ha perdurat fins als nostres dies, de tornada característica i repetitiva. Anota l'autor un record d'infantesa, de ple segle XIX, de com l'aprengué: «Encar recordem haver sentit cantar aquestes cançons dites de Nadal a un cego que per los anys de 1860 a 1880, aproximadament, anava per Barcelona venent herbes, pel qual motiu era comunament anomenat l'herbolari, i durant les fires que hi ha en los dies 8, 13, 21, 22, 23 y 24, diades de la Puríssima, Santa Llúcia i vigílies de Nadal, del mes de desembre en nostra ciutat, destinades a vendre objectes per guarnir pessebres, deixava d'exercir d'herbolari per dedicar-se a la venda de cançons de Nadal, estampades en llibrets, a on n'hi havia de catalanes yi castellanes, les que cantava indubtablement per facilitar als compradors el medi de posseir la tonada. De la que publiquem conservem encar lo record d'haver-la apresa de boca d'aquell joglar modern».
1903. «Lo Desembre Congelat».
1903. «Lo Desembre Congelat»
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Los Tres Tambors».
Un dels romanços de caràcter històric més populars, i del qual se'n troben de paral·leles a la Provença, França i Itàlia. Molt adequat per al joc de la canalla, per la seua expletiva tornada, simulant el toc dels tambors. Formalment, de temàtica amorosa, encara que, en el fons, posa de relleu la hipocresia dels qui jutjaven per les aparences. El pare de la donzella, rei de França, rebutja com a galant de sa filla al jove tamborer, perquè no era prou bon partit, ignorant que n'era el fill del rei d'Anglaterra.
1903. «Los Tres Tambors».
1903. «Los Tres Tambors».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La filla del marxant».

El tema de la mare infanticida és present a totes les tradicions populars d'un cap a l'altre del continent europeu, excepte al romancer castellà. La salvació de l'infant abandonat hi és present, i també la condemna de la dama a la fi, en algunes variants a càrrec del propi pare, jutge enlloc de marxant. 

Tema recurrent per sa força dramàtica des dels inicis del Romanticisme alemany, encara al segle XVIII, des que Schiller n'escrigués una primerenca obra teatral, La Infanticida (1776). Fou reprès per Víctor Català, també com a peça teatral, en aquest cas com a monòleg teatral, a La Infanticida (1898). fou presentada als Jocs Florals d'olot i, atesa la cruesa del tema, el jurat (entre els quals Francesc Matheu) demanà la presència de l'autor per proposar-li certs retocs de caràcter moral i de bon gust, segons l'època i la gent benpensant, és clar, a qui feu feredat el cruixir d'ossos de la criatureta sota la roda del molí a on la llançà sa mare. La Caterina Albert no s'hi presentà i quan el jurat esbrinà que l'autora n'era una dona, l'escàndol adquirí gran ressò, i el premi li fou negat. Per aquest motiu, l'autora decidiria que mai més signaria amb son nom, i que adoptaria el pseudònim amb que l'hem coneguda de llavors ençà.
1903. «La filla del marxant».
1903. «La filla del marxant»
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La filla del Carmesí».

Un romanço molt estès per les terres catalanes, probablement des de l'Edat Mitjana. La molt joveneta protagonista, dita Escrivana, filla d'en Carmesí, és casada quan encara «no se'n sap calçar i vestir». El marit se n'ha d'anar a la guerra i, mentrestant, la noia es farà gran. En trucar a la porta, al cap de set anys, per retrobar-se amb l'esposa, és informat per la mare que el moro sarraí se l'ha emportada. Decideix, doncs, empendre l'aventura d'anar-la a cercar com un pobre pelegrí.

Quan a la fi la troba, al castell del rei moro, emprenen la fugida just al dia que se'n preparaven les noces al palau. En la persecució, el rei sarraí cau al riu en enfonsar-se el pont, just quan atrapava els fugitius, salvats miraculosament per aquest accident. En el dolgut lament del rei, reconeix que després de set anys de captiveri, «poncelleta te l'emmenes,/ encara és verge per mi», i que se n'endú un ric i valuós joiell familar que li havia regalat.

Sembla que la intenció del romanço podria ser la de donar força d'esperit i esperança a les noies que eren preses i captivades. En territoris fronterers amb comunitats sarraïnes, fins a l'expulsió de començ del segle XVII, no devien ser infreqüents aquests casos, i des de llavors i fins al segle XIX, les ràtzies dels sarraïns expulsats per assaltar els nostres pobles costaners foren constants i molt perillosos. De fet, nombrosíssims pobles cresqueren costa endins, al peu de la serra, més ben resguardats i protegits allà que no pas al costadet del mar.
1903. «La filla del Carmesí».
1903. «La filla del Carmesí».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Don Joan i Don Ramon».

El dolor de la pèrdua dels fills cridats a la guerra és mostrat de manera directa en aquest dramàtic diàleg de fill i mare. La por a veure els fills marxar de casa per decisió militar fou ben viva durant segles, i encara fins a començ del segle XX, quan esclatà la Setmana Tràgica (1909) i, poc després, en la malaurada crida de la quinta o lleva del Biberó quan la guerra ja era gairebé decidida al 1938.
1903. «Don Joan i Don Ramon».


1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Lo bon caçador».

Un romanço de senzill tema pastoral per omplir una alegre i balladora melodia asardanada. No hi ha gens de mala fe en el xicot, i la noia accedeix a la proposició amorosa, amb el permís dels pares. Tot puresa i gens de drama, per dansar joliuament per la festa major o diada assenyalada.
1903. «Lo bon caçador».


20200405

[2114] Nosaltres sí que estem per romanços

1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Lo Testament d'Amèlia».
La més bonica i potent de totes les nostres cançons populars, ei, al meu entendre. A la pregona tristor de la tonada, s'hi suma el drama de la jove protagonista. La poesia popular, que ens arriba des de segles enrere, té una força que sovint no té la culta i més elaborada: ens parla de la crua realitat de la vida de manera descarnada i sense embuts ni eufemismes. En aquest cas, de la vida de les dones en un món d'homes. El triangle amorós i la tràgica fi de la història resulta encara més commovedor i horrífic per tractar-se de mara i filla.
L'edició del 1903 és feta encara en llengua no normalitzada, prefabriana.
«Lo Testament d'Amèlia».
«Lo Testament d'Amèlia».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
Edició a cura d'Aureli Capmany, un dels destacats folkloristes del tombant del segle XIX al XX, època en què els esforços de la Renaixença cristal·litzen en una gran florida de recuperació i salvaguarda poesia popular i tradicional. Aquesta recuperació de l'ànima del poble i la recerca de l'essència nacional constituïren un dels vectors de la visió romàntica que, al nostre país, mancat d'altres estructures (d'Estat) i amb la llengua foragitada (per l'Estat veí) dels usos públics i formals de dos segles ençà, i abandonada de les classes dirigents encara de dos segles més enrere, es convertí en un dels camins més adients i productius per retrobar-nos amb les arrels pròpies en aquell procés de reconstrucció nacional.

Aureli Capmany fou fundador de l'Orfeó Català (1891), de l'Esbart de Dansaires (1907), de la revista «Patufet» (1904), de la qual en fou el primer director, i col·laborador en innombrables empreses d'impuls cultural. Pare de la reconeguda escriptora M. Aurèlia Capmany.

La ingent aportació de materials dels nostres grans folkloristes restà silenciada per l'ensulsiada de 1939, és clar. La reeducació i adoctrinament nacionalcatolicista (espanyol) funcionà a marxes forçades i s'imposà. L'arribada de les masses immigrants treballadores espanyoles, òbviament allunyades de la tradició popular del país, ajudà al recanvi dels models propis pels importats en castellà.

La represa (sempre controlada i loapada) d'una certa miqueta de les llibertats nacionals amb el règim del 78, que després entrats al segle XXI s'ha demostrat que era fum, no fou aprofitada per la nostra intel·lectualitat per a la recuperació d'aquest senyal d'identificació nacional que porten associades la música i la poesia populars. Ans al contrari, tot allò que  en fes tuf, de tradició, sardana i traje regional, fou bandejat perquè recordava els intents minoritzadors i regionalitzadors franquistes (espanyols). De manera que sovint hem anat acceptant i promovent els models forans més que no pas els propis. L'escola primària ha salvaguardat alguns cartutxos, però ni la cultura dels mitjans de masses ni l'alta cultura han apostat mai per aquesta recuperació. I ja som a l'any 20 del segle XXI. Poques cançons populars ni romanços nostrats sentirem en els programes adreçats a la nostra canalleta, les espardenyes i la faixa provoquen xarampió, potser només les Nadales van fent la viu viu i encara. Altres manifestacions, certament, han triomfat, com ara els castellers, en els quals la llengua no hi juga, a l'hora de fer pinya. En aquests darrers decennis, tot allò de fora sempre ha sigut més bo que la nostra pròpia tradició. Aquesta ha estat, tristament, la manera com la nostra gran àrea metropolitana ha trobat de combinar les dos tradicions populars diferenciades del país, la secular catalana i la nouvinguda castellana: amagar la nostrada i fugida endavant. Alguna cosa en sortirà, i amb allò haurem/hauran de conviure els catalans del futur, esperem que ja forjats en una sola ànima, republicana.
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
Totes les cançons i romanços de l'edició, una colla de les quals són, per raons socials i històriques evidents, de temàtica religiosa, i que ací majorment obvio, excepte les que han passat a formar part del nostre geni col·lectiu. 
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Lo Cant dels Aucells».

Coneguda de tothom, aquesta fina, suau i commovedora nadala arromançada avui s'ha encasellat com a peça de dol i comiat, per l'emoció que transmet la melodia. Present, doncs, a tots els funerals, ben curiosament ha passat de celebrar la tendresa d'un naixement al dolor d'un comiat. Diuen els entesos que remunta al segle XVII enllà. Fou molt popular en aquells reculats segles, car anota Capmany que n'hi ha una paròdia al segle XVIII que festejava la coronació de Carles IV. Que hagi pervingut tan complerta pot respondre al fet que es cantés en cor, agafant el paper d'un aucell cadascun dels (infants) cantaires, fet afavorit per l'estructura repetitiva i dialogada amb què s'afegeix la varietat d'ocells que acudeixen a l'adoració del creador. Encapçala l'àliga, imperial és clar, segueix el ben comú i per això conegut pardal, els galants passarell i rossinyol, lo tord, la cotxa, lo bitxac, lo reietó, lo canari, lo cotoliu, lo merlot, l'estiverola, lo francolí, la tórtora i el colom, los pigots i borroners, la guatlla i lo cucut, la perdiu, la garsa, la griva, lo gaig, la cadernera, lo pinsà, per acabar amb la selecció del xot, lo mussol, lo gamarús i lo duc. Tot un autèntic tractat ornitològic popular. L'acostament al déu-Infant de la mà d'una trentena dels més dolços, lliures i delicats animalons de la creació.
1903. «Lo Cant dels Aucells».
1903. «Lo Cant dels Aucells».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«La Filadora».

La filla d'un pagès que tenia quinze anys, edat casadora segles enrere, però «que encara no fila». El doble sentit del vers, evident. Se n'ha d'anar a l'obrador del teixidor a buscar canyes per poder filar, amb tota la intenció de trobar son xicot, amb qui faran plans familiars de futur, «obrir botiga». Que això ocorri la Nit de Nadal no la converteix en una nadala, sinó que remarca la puresa d'intencions. La preciosa i rítmica tonada repetitiva indica prou bé que es tracta més aviat d'una cançó alegre i festiva, que solien cantar mares i dides als infantons, «fent-los saltar al compàs de la melodia... cançó que s'ha d'acompanyar sempre de rialles i magarrufes», segons Capmany.
1903. «La Filadora».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«L'Hostal de la Peira».

Un autèntic romanço de tipus històric, que reflecteix la situació d'haver d'estar sempre a l'aguait amb els lladres i bandoles que recorrien la geografia catalana. La mossa o criada n'és l'heroïna, que salvarà l'hostaler dels lladregots, tot i tindre tres fills, que no s'adonen de res. La narració li demana que, com a premi, la casi amb l'hereu. A més a més, la gràcia és que n'eren lladregotes, una de les quals prenyada i tot. Amb una soferta estratègia, car aguanta les gotes de cera amb què volien saber si la mossa era adormida, les acaba tancant a fora, i tallant-li el braç a la capitana amb un gran tallant o ganivet.

El toc tràgic, el dona el «braç de criatura» llançat a cremar al foc. Se suposa que de criatura no nada, per la qual cosa una de les lladregotes havia d'entrar-hi a parir, a l'hostal. La superstició feia creure que en llançar-lo al foc, feia que no es despertés ningú de la casa i es pogués robar sense presses. Per això, diuen els folkloristes, no era estrany que de sobte, en segles reculats, es trobessin a faltar les dones prenyades. És clar, se les feia traslladar a fora vila, i la contalla anava molt bé per dissimular.

L'Hostal de la Peira devia ser situat vora un gran pedrot, com el nom indica, i el manteniment del nom antic és indici de l'antiguitat del romanço. Afegeix Capmany una altra sorprenent contalla per fer por a les criatures que corregué al segle XIX, «com succeí quan s'establiren los primers ferrocarrils, que era molt popular la creença que se n'untavan les rodes ab greix» de la canalla.
1903. «L'Hostal de la Peira».
1903. «L'Hostal de la Peira».
1903. «Cançoner Popular». Aureli Capmany (Archive).
«Sant Jaume de Galícia».

Un romanço ben antic, dels temps d'auge del Camí de Sant Jaume, per posar sobre avís els pelegrins dels abusos que podien trobar durant el camí, com la mala passada que per despit la jove hostalera li fa al jove fill dels pelegrins, que acaba penjat per ordre del veguer. Sant Jaume, ben pietós, li salvarà la vida miraculosament, car en tornar a passar pare i mare per l'hostal de tornada, encara el trobaran viu al patíbul.

Jaume Roig, al seu «Espill» del segle XV, ja se'n feu ressò del miracle: 

«Una vil hosta
roin disposta
...
llavors tenia
en sa posada
una bregada
de pelegrins.
Vells e fadrins
u li'n falta 
e requesta
li fes plaer
no'n volgué fer.
La vil bagassa
mes-li la tassa
dins son fardell!
Partint-se'n ell,
menys la trobaren
fent que el penjaren,
Los altres tiren,
llur vot compliren;
com se tornaren
de fet anaren
veure el penjat.
Poc apartat
del gran camí
viu lo fadrí,
dix: "Despenjau-me,
beneït Sant Jaume
m'ha sustentat''.

Lo gran pecat
fonc descobert
e fonc pus cert
car com cuitassen
e el demanassen
al president,
ell responent
a llur querella
...
Sens treball
l'hosta damnada
prest fonc penjada.

1903. «Sant Jaume de Galícia».
1903. «Sant Jaume de Galícia».