Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costumari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costumari. Mostrar tots els missatges

20180728

[1866] Generació Big-Ben, Moller(USA)

Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Tantes nits de dissabte i tardes de diumenge tancat entre aquelles psicodèliques parets i no tinc cap record, físic s'entén, de la meua disco, de la nostra disco, de la gran disco lleidatana dels anys 80 i següents. He estat regirant llibres antics a veure si en queia alguna entrada guardada com a punt de llibre, algun prospecte d'algun dels aniversaris, però res: els records els he de pouar en la memòria inesborrable i en la petja intensa que en l'imaginari col·lectiu va deixar la macrodisco de Ponent dels 80, la gran alcavota de la plana lleidatana, i més enllà i tot.  
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Tampoc la recerca a la xarxa és gaire productiva. És curiós. Milers de joves lleidatans, ara majorment granadets, van deixar-s'hi mitja vida (emocional, si més no), i ningú no vam pensar a guardar-ne recordatoris. Tan forta era la vivència, que no ens calia res més que viure-la. Sense mòbils, ni facebooks ni instagrams, no hi havia altre remei que viure-la, setmana rere setmana, en viu i en directe. Des del moment que s'aparcava el cotxe a la gran esplanada posterior, les vibracions t'enrampaven les cames: avui serà un gran dia. Una gran nit, millor dit. Potser a vegades era cert, no ho negarem pas ara per modèstia, però també és molt cert que hi hagué moltes i moltes estones a la barra, de l'oficina (pista rodona) o del Planetari, aguantant cubata (bacardí amb coca-cola, gintònic de làrios, vodka amb taronjada...) i observant l'espectacle, igual que pagesos plantats davant del tros esperant l'aigua de regar.
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
La disco s'inaugurà al 1975, per la Fira mollerussenca de Sant Josep. Cada any, la vigília de la diada, se'n celebrava l'aniversari, ni que fos entre setmana. A Mollerussa era festiu, però ja no a la resta de pobles des que es va traure de les festes laborals. Per raons d'estudiant, no sempre s'esqueia de poder-hi anar aquell dia tan especial. A la Sala de Festes hi solia haver un gran concert amb alguna de les figures del pop del moment.

Nosaltres, la nostra colla d'adolescents a l'Alcoletge dels 80 vam començar a anar-hi l'estiu dels nostres 16 anys. Ho recordo com si fos ara mateix: vuit o deu xics i xiques amb la furgona de l'oncle Sílio, un diumenge d'agost. Hi arribàvem a les cinc, fèiem cua fins a les sis i a les deu ens passaven a recollir. Altre cop tots dins la furgoneta, asseguts en caixes de fusta de la fruita, sense cinturons de seguretat, molls de suor i amarats de juvenil exultació per la vida (pel moment), amb la música que ressonava encara als timpans. Fins i tot en anar a dormir, encara revenien al cervell com si les escoltessis les cançons de la tarda.

 Això era just l'any 80, quan feia quatre anys que la disco triomfava. 
Perquè la fama se n'estengué ràpidament a tot Ponent, i després molt més lluny i tot. La causa principal, a banda de l'època daurada de la música disco, del Travolta (el Toni Manero de la Febre del Dissabte nit és del 1977, i el Danny de Grease del 78) i ses samarretes de mànigues tallades en diagonal arribant l'espatlla (deixant tot el múscul a la vista per a les xiques), o de la música dels Bee Gees i de l'ELO-Electric Light Orchestra (entre tantes altres), fou aquesta, encara que us sembli contradictòria: tancats allà dins pubilles i hereus de tota la plana urgellenca, accedíem a la llibertat per mitjà de la música, del ball, del beure i del reservat. 

Com sempre, res que haguessin fet o coneguessin els nostres pares i mares, allà érem moderns i tots iguals, enrasats. Allà ens hi vam deixar molts bitllets d'en Verdaguer (500 pta) i de Pérez Galdós (1.000 pta), cosa que als nostres pares, crescuts en la postguerra, els semblava una punyalada a la butxaca. La nostra febre era tan gran que fins i tot en dies com el de la Mona, calia anar-hi ni que només fos a pagar i fer-hi la consumició corresponent. Aquella marca sobre la mà, il·luminada sota el neó de la porta, donava accés a una altra dimensió de la realitat. Per unes horetes. El nostre accés preferit no era el de la planta baixa, sinó el del vestíbul de vidre del Planetari, pel qual també s'accedia a la sala de festa o s'hi baixava cap a la bolera. Abans d'entrar, però, calia complir el ritual: passar pel guarda-roba, cosa que s'havia de repetir a l'hora de marxar. Qui ha oblidat la melodia de tancament de la sessió discotequera? No la recordeu: ding-dang-ding-dong... Era una versió de la tonada del Big-Ben de veritat que ressonava entaforada al bell mig de la plana urgellenca.
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Gadgets de la disco, amb el conegut logo, aquella mena de cercle en laberint damunt les lletres. Eren temps de fumadors, i també de fumadores, però no tant (al revés d'ara): Winston i Malboro, el ros que triomfava, i el Ducados i son fort tuf de tabac negre per als més valents. Llavors es fumava a dins els locals. Quan volíem una mica més de pausa, baixàvem a la bolera, a fer una mos, o bé a l'altre costat de carretera a la sandvitxeria del Més-Gol, allà tots embotits de peu, o bé a entaular-se en algun bar mollerussenc. 
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
El Cap d'Any al Big-Ben era apoteòsic. S'hi podia sopar al restaurant d'allà mateix, però si no es reservava amb setmanes d'antelació ja no hi havia mai lloc. Sopàvem a qualsevol altre local, però a l'horeta tots cap a dins. Era el dia amb més jovent, amb diferència, l'únic dia de l'any que el sostre del Planetari se sentia com fimbrejava. Vista a ulls d'ara, no crec pas ni que complíssim amb l'aforament legal: calia passar a poc a poc i rascant amb tothom, la imatge perfecta del no hi cap ni una agulla.  Fent cua a la saleta del cinema al lateral del planetari, o als lavabos, a on a banda de les necessitats fisiològiques, calia refrescar-se la cara per traure's la suor i ventar-se el cap amb aquells primers assecadors de mans que tenien el tub girador i encarable. Aquell dia s'esqueia passar cap a la pista de patxanguero, la de balls de saló, a rodolar-hi una estona amb salsa i pas-dobles.
Anys 1990. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
La magna i imponent sala de la gran ampliació. Però aquest Big-Ben ja no era el nostre: tot i que hi havia de tot, abans dels 30 molts ja estàvem casats i afillats, i el més que gran Big-Ben ja ens va anar jubilant a poc a poc. La disco de la música cada cop més electrònica ja era tota una altra cosa. El nostre Big-Ben era el del començament, el de sempre. Quan hi volíem anar i encara no teníem carnet, al principi ens hi havien de portar els pares, però a la tornada calia espavilar-se: buscar els conductors més grans del teu poble perquè t'embotissin en un racó del seient posterior i adaptar-te a la seua hora, cosa que ocasionava sempre algun disgust en tornar a casa. El dia que no trobaves transport, sempre podies recórrer a l'Enric, un dels propietaris, que a les sis del matí, es dedicava a repartir jovent pels pobles, alguns en estat poc mentable, per no dir lamentable.

A cada costat de cada barra hi havia un ambient marcat per la gent dels pobles, que s'hi ajuntava per afinitats. Molts érem pagesos a casa, i en època de collita, la conversa sobre regs, preus i quilos era inevitable. Sense telèfons (mòbils) calia estar atents a les converses i les veus que es donaven per si calia sortir corrents a arroplegar l'aufals perquè s'atansava pluja.

Especialment durs eren els diumenges al matí del mes d'agost i setembre, quan a casa ton pare et cridava a quarts de set per anar al tros, quan ben bé feia una horeta o poc més que t'havies agitat. Aquell matí tot eren morros mentre collíem: els joves anàvem d'esma, somnolents i encara amb la música (i la son) a les orelles, ton pare amb un cabreig de ca l'ample. El silenci s'hi tallava sense ganivet. Quan inevitablement arribava el moment que et queia la galleta plena de dalt del banc de collir (perquè llavors encara es collia a mà i amb banc de fusta o ferro, sense màquina), llavors tot de sobte es desfermava la tempesta en forma de renecs i imprecacions que ton pare deixava anar: que me-càgon-déu el Big-Ben i la mare que el va parir i tota la resta. 
Anys 2000. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Vista aèria del macrocomplex als darrers anys. La disco va tancar definitivament al 2015, després de 39 anys i havent marcat una època, sobretot en la seua primera meitat, fins a la desgràcia del 1993. En aquells anys de dictadura de la 'movida madrilenya', nosaltres, a Ponent, els jovent teníem vida pròpia. 
1993. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
La música disco ja anava de baixa en aquells començaments dels 90, però la baralla mortal que aquell 1993 s'hi va esdevindre, va capgirar molt la tendència de la gents dels pobles. Encara no hi havia Mossos!

L'època daurada del Big-Ben s'acabava, les tendències musicals canviaven i les socials també. La macrodisco, que tan havia fet patir les festes majors dels pobles, a on només quedaven els nens i els grans, sense jovent, començava el seu lent però inexorable declivi. Els ajuntaments van començar a programar disco-mòbils a la matinada, després del ball de festa major, i el jovent va començar a tornar al poble aquells dies senyalats. Els pubs van proliferar i seure a fer copes i escoltar música fou una opció cada cop més oberta, i si hi havia un racó de pista perquè els més balladors moguessin el cos, doncs perfecte. Les hores de sortir de casa, cada cop es retardaven més i més. Si als 80, cap a les dotze de la nit ja hi havia ambient a la disco, als noranta i als dos mil, que no fos, si més no, la una no hi havia una ànima enlloc.

El resultat d'aquella època daurada fou la barreja del jovent dels pobles de la plana urgellenca, del Baix Segre, de les Garrigues i la Noguera i la Segarra. Es pot ben bé afirmar que el Big-ben ha sigut la gran alcavota de les parelles que ara tenim de 45 a 65 anys, més o menys. Un fet social que ha donat a tot Ponent una identitat compartida, més enllà de les fronteres comarcals.

Ara en alguns pobles, fan nits de revival de música disco, i, és clar, se n'ha de dir revival de Big-Ben. Els qui les munten, regidors i membres de col·lectius culturals, són aquells jovenets que s'estrenaren a la vida entre aquells bafles de música disco. La Generació Big-Ben fou l'última generació de jovent del segle XX a la plana lleidatana.
1989. Vidal Vidal, lo poeta del Big-Ben.
L'autor arbequí de les Rutes de Ponent (1987-1990), considerat com la veu d'aquesta generació del jovent de Ponent: «Em diuen el Poeta del Big-Ben a mi, figura't. Per diverses circumstàncies he freqüentat aquell local i et puc dir que és un fenomen social que crec que no es repeteix en cap altre lloc de Catalunya. El fenomen de les discoteques... aquí és interclassista i pots trobar-te des del tio més penjat fins al diputat, passant pel poeta de guàrdia i l'últim postpunk. El Big-Ben és un tros d'Amèrica al mig del Pla d'Urgell. Mollerussa s'hauria d'escriure així... ja veuràs: Moller(USA)». 

 
1986. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). 
Vídeo de la festa del 10è Aniversari.
PS. Si teniu entrades, prospectes, clauers, fotos del Big-Ben, guardeu-los s.u.p. Algun dia se n'haurà d'escriure una gran novel·la de Ponent.


20180614

[1847] Los darrers raiers del Pirineu

1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).

Els quatre darrers raiers del Pirineu, probablement: Marià Perramon Bernadó (67 anys) de cala Moixina del Pont de Claverol, Albert Cases (81 anys) de cal Franxet del Coll de Nargó, Antoni Pujol i Serra (81 anys) de cal Xurit del Coll de Nargó, Joan Bernadó (65 anys) de cal Quim de Xonant del Pont de Claverol (d'esquerra a dreta i de dalt a baix).
1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).

El 12 d'agost d'aquell any es feu recreació de la baixada dels raiers, amb la construcció de dos rais de dos i tres tramades. La diada fou deslluïda per la pluja, però els antics raiers van tripular la baixada durant un breu tram d'hora i mitja que acabava a la Pobla de Segur. 
1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).
1972. Homenatge als raiers del Pirineu.
Revista « Muntanya», Centre Excursionista de Catalunya,
núm. 663, octubre (CEC).

A l'arribada, tres antics raiers més, d'edats més avançades foren també homenatjats del CEC. La placa-medalla es va fer arribar també a la trentena de supervivents de l'antic ofici que no pogueren assistir a la trobada. La fusta baixada per aquests homes i els seus avantpassats serví, temps era temps, per a la construcció dels grans vaixells que solcaren la Mediterrània. 

20180424

[1831] Els termes de la Vall de Llors

Any 2014. Mas del Motarro,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

La vella masia, model d'explotació agropecuària de la terra fins a meitats del segle XX. De vegades, com era el cas aquest, era cedida pels propietaris a mitgers, que en cultivaven les terres adjacents a canvi d'una part de la producció, antigament fins a la meitat i tot, d'on que a la família que menava la terra i vivia al mas se'ls anomenés, és clar, 'mitgers'.
Any 2014. Gavadà,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Llogaret del terme al vessant meridional de la mola de Genessies. Hi hagué, però, dos tavernes, que eren el lloc de reunió i d'esbarjo de bona part de la població disseminada dels voltants: «s'hi servia vi, es jugava a cartes, sovint amb acompanyament de guitarra i guitarró». L'una era al carrer d'Aquí i l'altra, al carrer d'Allà, que disposava fins i tot de piano de manubri. A veure si us pensàveu que sense internet i mòbils la gent no sabia divertir-se!
Any 2014. Mas de Genessies,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Un altre dels grans masos del terme, que disposava de la gran era de batre el blat al costat. Un cop separats gra i palla, el blat «s'ensacava per portar-lo a Móra, on es molia» per fer-ne farina. La que no es venia, retornava al mas, que disposava de forn propi per coure el pa, cada quinze dies. Quin luxe!

«A la masia de Genessies hi ha una torre de defensa del segle XVI. El contracte per a la construcció de la torre se signà el 1584 i la seva construcció s’acabà el 1588. Actualment és molt desfigurada i adossada a l’edifici del mas. Al vessant sud-oriental de la mola de Genessies, damunt el Barranc Fondo, Gavadà conserva les restes de la torre més antiga del terme, circular, en un petit turó davant el petit agrupament de cases. El 1606 hi va tenir lloc una baralla entre grups de bandolers rivals. A la torre hi havia nascut Pere Pau Revull, fundador, amb el nom de fra Pau de Crist, del santuari de Cardó. Gavadà tenia 4 focs el 1787 i 45 h el 1818, 42 h el 1850, 123 h el 1900, 80 h el 1920, 47 h el 1940 i 25 h el 1950. El lloc no tingué mai església ni tampoc cementiri» (enciclopèdia.cat).
Any 2014. Fatges,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

L'actual despoblat de Fatxes (grafia segons pronuncia ensordida de la palatal d'un hipotètic topònim culte, Fatges, tret lingüístic típic dels dialectes occidentals de la llengua), emplaçat sota el coll de Fatxes i obert entre la serra de Montalt i la mola de Genessies. Cap al 1900 arribà a la màxima població, amb prop de 80 habitants, reduïts ja a gairebé només mitja dotzena al cap de seixanta anys. 

Explica en Coromines l'etimologia del topònim així: «Nom mossàrab que deu expressar la situació del lloc, com el primer paratge on, venint de Tivissa, s'arriba a la cara o vessant de mar, llat. FACIES, 'les cares'».

Una des les ocupacions habituals era la de pastor. En una de les cases del poble, que tenia ramat de cabres, «repartien cada dia un potet de llet per a cada casa del poble». A més a més, les cabres negres i les cabres blanques no compartien el mateix destí: les unes eren per a llet i brossat, les altres per a carn.
Any 2014. Remullà,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Un altre despoblat d'aquest gran terme de Vandellòs. Escriu Coromines: «havia estat considerable: 204 hab. en el cens del 1900... Està situat dalt de la serra, uns dos quilòmetres al N de Vandellòs, a 310 m. d'altura, a uns 7 km 1/2 del mar». El savi etimòleg es decanta per una etimologia provinent «d'un nom romà antic de pagus o predi, de la sèrie dels derivats en -IANUM de noms propis romans. Es deu tractar de ROMILIUS, ben documentat en inscripcions i textos de data imperial». Afegeix: «No hi ha raó per desconfiar, per principi, de l'antiguitat del nom de Remullà pel fet de ser un llogaret petit i obscur, car justament aquesta és una zona on abunden els noms de poblets de gran antiguitat. Veg. els articles que ja hem dedicat a Fatxes, Gavadà, Pratdip, Llaberia, Almos, Darmós i Capçanes... i no diguem Tivissa és nom gens modern».
Any 2014. Mas Valentí,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Novament, un altre esplèndid mas que s'arrela en els temps passats, dos o tres-cents anys enrere. Era també freqüent la construcció de carboneres, per fer carbó per vendre a partir dels alzinars de l'entorn. «Del pi se'n venia la fusta per a bigues, taulons, feixos de llenya i també l'escarrotxa» o escorça, tot i que de pins no n'hi havia pas tants com modernament.

«Masdevalentí, Mas Valentí o Masdenvalentí és situat a l’W de Vandellòs. El 1787 tenia 2 focs i 36 h el 1818, 75 h el 1850, 71 h el 1900, 27 h el 1920 i 7 h el 1930, en què la majoria de la seva trentena de cases, en un sol carrer, es trobaven ja arruïnades. Els darrers anys del segle XX han sorgit algunes iniciatives de restauració de diverses cases» (enciclopèdia.cat).
Any 2014. Castelló,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

El llogaret despoblat de Castelló, sota la cinglera dels Dedalts, conegut ara per l'esplèndid pessebre vivent que des de fa poc més de quinze anys els veïns hi munten amb un èxit desbordant de visitants. 
Any 2014. Vandellòs,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

«La carta de poblament de Vandellòs data del 20 de desembre de l'any 1191. Essent Albert de Castellvell senyor de la Baronia d'Entença, se li concedeix a Ramon de Riudoms un lloc dins del seu terme on ha de fixar 12 pobladors perquè hi habitin... El 1773 es construeix l'actual església... És l'any 1818 quan la població es constitueix com a municipi», enguany en farà, doncs, dos-cents anys exactes. «El 1834 s'instal·la el rellotge fabricat per un mestre rellotger de Morella, que tingué un cost total de 1.384 pessetes». 

Segons en Coromines, la pronúncia és sempre amb o tancada, Vandellós, en totes les enquestes que hi feu. La bonica etimologia coneguda remunta a «Vall de Llors, 'vall de llorers', que assimilat primer en Valldellò(r)s passà després a Vandellòs per dissimilació».

«El 1813 la localitat fou saquejada per les tropes de Suchet. Des d’antic, al penó o illeta del Torn hi havia una torre de guaita, esmentada ja el 1678, que fou volada amb la resta de les del litoral pels anglesos el 1813. Vora seu hi ha les coves de Fraga, obertes a la mar, on segons la tradició es podien amarrar fins a vuit fragates. El 1818 el Consell de Castella accedí a la petició de tenir municipi propi i l’alcalde major de Tarragona reuní en consell general tots els veïns per nomenar el primer consistori, que establí els límits del terme. L’edifici de la casa del comú fou tramitat el 1834, però no es construí fins el 1877 en el lloc de l’antic fossar. El 1835 el poble fou molt afectat pel terratrèmol, que tingué el seu epicentre a Tivissa. El 1877 es féu el cementiri nou, i a la fi del segle XIX es posaren fanals de petroli a la via pública. El 1912 s’inauguraren les primeres fonts públiques del poble, i el 1930 hi arribà la il·luminació elèctrica, provinent d’una petita central moguda amb aigua del barranc de Santa Marina de Pratdip» (enciclopèdia.cat).
Any 2014. Masboquera,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

«El nucli de Masboquera o Masdemboquera és situat a llevant del poble de Vandellòs, vora la carretera de l’Hospitalet. El 1931 tenia mines de ferro. El 1787 hi havia 17 focs i 86 h el 1818, 147 h el 1850 —malgrat haver estat afectat pel terratrèmol del 1845—, 278 h el 1900, 249 h el 1910, 201 h el 1930, 185 h el 1950, 137 h el 1970, 83 h el 1980 i 58 h el 2005. Al seu terme hi ha la casa pairal Masia Torre. Al novembre hom celebra la festa major, en honor a santa Isabel d’Hongria» (enciclopèdia.cat). Segons la pronúncia popular del lloc, «Santa Zabet», d'Elisabet. «Antigament, durant els dies de la festa, se celebrava un sorteig entre els veïns del poble i l'obsequi era una coca, la qual era coneguda com 'la dansa'», perquè a la persona premiada «se l'acompanyava a casa tot ballant la jota pels carrers del poble, que encara eren de terra».
Any 2014. Masriudoms,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

«Masriudoms és situat també a llevant del poble i vora la carretera, més a prop de l’Hospitalet, a la dreta del riu de Llastres. Hi ha l’església de Sant Jaume. Tenia 5 focs fins el 1553, 15 el 1787 i 125 h el 1818, 219 h el 1850, 335 h el 1900, 285 h el 1910, 292 h el 1930, 259 h el 1950, 230 h el 1970, 145 h el 1980 i 146 h el 2005. La torre de defensa, que en construir-se l’església el 1820 passà a ser utilitzada com a campanar, data segons M.F. Bru dels segles XIII-XIV (en canvi, Català Roca la creu construïda per Barcelona al segle XV com a element de defensa del camí del Castellet de Banyoles a Miramar). El 1578 hi funcionava un molí d’oli i el 1820 es construí el cementiri. El 1845 fou sotragat pel terratrèmol de Tivissa. El 1931 hi havia forns de guix i mines de plom. Masriudoms celebra la festa major al juliol, diada de Sant Jaume» (enciclopèdia.cat).

La producció del guix fou important, amb dues pedreres amb forns de cocció que havien d'arribar a 200 ºC, «per al funcionament del qual s'utilitzaven feixos de llenya».
Any 2014. L'Hospitalet de l'Infant,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Fundat al 7 de novembre de 1344 per l'Infant Pere, vuitè fill de Jaume II el Just i germà del rei Alfons III, segon fill de Jaume II, que havia accedit a la corona al 1319 quan l'altre germà primogènit Jaume d'Aragó i d'Anjou renuncià a casar-se amb Elionor de Castella i Portugal, i es va fer monjo fugint el mateix dia del casament.

«Sovint han estat confoses i barrejades les històries de l’hospital de la Font del Perelló, del qual no queden rastres, fundat per Blanca d’Anjou, muller de Jaume II, el 1308 o el 1309, amb el fundat a l’Hospitalet pel seu fill l’infant Pere, primer comte d’Empúries i després de Prades, el qual el 1343 aconseguí de Climent VI de poder-hi destinar les deixes fetes pels comtes d’Empúries per al sufragi de les seves ànimes. L’infant Pere signà el document fundacional el 8 de novembre de 1344 a Barcelona. La construcció, equidistant de Tarragona i Tortosa, rebé el nom d’Hospital del Coll de Balaguer. L’edifici era de planta quadrada, amb una torre en cada angle i una tanca. Se'n conserven diverses arcades i el pou del pati, que dóna encara aigua a la població, l’angle nord-occidental de la construcció i una torre. L’obra era de maçoneria, amb els angles de carreus i una sola porta. La part destruïda ho fou per bastir el poble. El primer intent de repoblació de l’infant Pere el 1351 no reeixí, i el 1362 el seu fill Joan adquirí noves terres per a l’hospital, que fou devastat en la guerra civil del segle XV. El 1526 el duc de Cardona i comte de Prades, Ferran (I) Ramon Folc, el féu refer pel prior d’Escaladei. El 1640 oposà una resistència pràcticament simbòlica al marquès de Los Vélez, que, com a càstig i premonició del que havia de passar a Cambrils, féu penjar la majoria de presoners. Allí es trobaren els papers oblidats pel comte de Savallà que forniren molta informació als castellans.

«El cens del 1719 el descriu com “un mesón cerca del mar” i el posà erròniament en terme de Mont-roig. El 1808 hi havia una guarnició de 300 suïssos i durant la guerra fou arruïnat pels francesos. Acabada la lluita s’intentà de rehabilitar-lo reparant l’església i algunes parts de l’edifici. El 1800 l’audiència declarava que els delmes eren de l’Hospitalet de Tarragona, i el mateix any els veïns del poble demanaven al duc de Medinaceli un lloctinent propi encara que dependent de Tivissa. El 1808, en obtenir batlle Vandellòs, li fou traspassat l’Hospitalet. Segons Laborde, al començament del segle XIX, es mantenia tot sencer i feia la impressió de ser un castell fort i segur, encara que l’edifici no s’emprava com a hospital sinó en part com a hostal sense condicions, com a casa del capellà i finalment com a fàbrica de vidre. A mitjan segle XIX exportava cap a Reus llenya i escorça per fer anar la maquinària industrial. Part de les rendes es perderen amb la desamortització de Mendizábal, i l’edifici era esbalandrat el 1841. El 1851 part de les rendes passaren a la parròquia i la resta als ducs de Medinaceli, hereus dels comtes de Prades. La capella de Sant Pere, del segle XIV, passà a dependre el 1820 de la de Masriudoms, i es convertí en parròquia el 1851 sota el patronat dels ducs de Medinaceli. En construir-se l’església nova el 1924, l’antiga capella es convertí en el presbiteri. La construcció fou aterrada el 1950 per bastir-ne una de nova» (enciclopèdia.cat).
Any 2014. Mas de Caladoques,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Emplaçat als peus de la Rojala al pas del començament de l'ascensió de la Via Augusta cap al Coll de Balaguer, s'especialitzà en la producció d'aiguardent abans que la fil·loxera acabés amb la fama internacional del negoci.
Any 2014. L'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

«El nucli de l’Almadrava (25 h el 2005), situat a la platja del mateix nom, a migdia del terme entre el cap de Terme i el coll de Balaguer, sorgí els anys vint. Els components de la colònia de pescadors eren majoritàriament d’Altea i Benidorm (Marina Baixa) i de l’Ametlla (Baix Ebre). Les cases s’hi construïen a l’estil de les barraques valencianes. S'hi han edificat xalets i urbanitzacions, cosa que ha comportat un augment demogràfic del nucli. El nom prové del fet que en aquesta platja s’estenia una almadrava, complexa instal·lació de xarxes per a la pesca de bancs de peixos migratoris. Celebra la seva festa major al juliol, per sant Jaume» (enciclopèdia.cat).

A l'almadrava, activitat que donà lloc i nom a l'assentament, s'hi pescava cada dia fins al mes d'octubre. «fins i tot les vacances de l'escola d'aquesta població eren durant els mesos d'hivern».
Any 2014. Vandellòs,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

L'exposició a l'aire lliure de 13 fotografies de gran format al poble de Vandellòs dels llocs més destacats del terme. Es van aprofitar les 14 arcades del mur que sosté l'esplanada del camp de futbol per emplaçar-hi aquestes precioses imatges, acompanyades d'un breu text il·lustratiu de la història, l'activitat econòmica o les relacions humanes de cadascun dels llocs. El resultat ha sigut espectacular i constitueix un veritable retaule etnològic del vast terme municipal. Per molts anys!
Any 2014. Vandellòs,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Els 13 indrets del terme retratats, ací ubicats sobre el mapa.