Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costumari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costumari. Mostrar tots els missatges

20200330

[2110] Dels golfos i la frontissa, per traure'ns de polleguera

De golfos i pollegueres.
Molt pocs dels mortals hauríem lligat el mot polleguera com a derivat de polze. Per això ens calen els grans lingüistes. La primera documentació del mot recula fins al Curial, s. XV: «si lo dit Curial, tenint los genolls ficats a la polleguera de la porta de la cambra de la Güelfa...», i en l'expressió figurada d'indignar, exasperar-se, 'traure de polleguera', amb un testimoni ja a principi del s. XVII, segons Coromines. Derivat del llatí POLLICARIA, que al seu torn fora un derivat de POLLEX, 'polze, dit gros', igual que també en derivarien els noms dels pollegons de les forques (i de les muntanyes) i de les polleganes o arades antigues per llaurar.

I pel que fa al mot golfo, substantiu, eh? Doncs prové del grec on volia dir «clavilla o pern que uneix parts d'un objecte (en particular d'una nau), 'juntura o articulació', per conducte del llatí GOMPHUS, del qual prové igualment el fr. gond (quasi sempre en plural, fr. antic gonz, i d'aquest es prengueren el cast. gonce, gozne, i portuguès gonços), i el diminutiu català antic i dialectal galfonsgofons, occ. go(n)fon; la forma, però, del català modern, que també és ja antiga, no està ben explicada, i és possible que surti d'un diminutiu llatí *GOMPHULUS, d'on gómfo(l)s i *gólfons per metàtesi, reduït després a golfos». 

Sobre aquest darrer pas explica que «per aquell temps ja tendia a generalitzar-se homes en lloc d'hòmensases per àsenstermes, marges, coves per còvens (també a les Illes es degué dir algun temps hòmons i còvons, abans d'arribar a homos i covos com avui), i per tant la vida de *gólfons pogués ser ben curta, tot seguit reemplaçat per golfos, de terminació no tan excepcional». Tot i que aquesta explicació no casa amb el manteniment dels plurals en -ns en el nostre dialecte, a on s'han mantingut fins avui, ja en recessió.


De golfos i pollegueres.
Això ens explica Coromines, que afegeix que «ja antigament és la forma golfos la més ben documentada i més freqüent» des del segle XIV. I que «golfos és igualment la forma general en totes les fonts més modernes... És, en efecte, la forma que segueix essent usual a tot el Principat (llevat de l'extrem NO.) i incloent-hi el Camp de Tarragona i fins les Marques d'Aragó (Benavarri i Matarranya, desbordant àdhuc el límit lingüístic)».

Malgrat aquest ús popular extens en el temps i en el territori, el mot golfos ha sigut bandejat sovint de la llengua estàndard, a on només hi trobem frontissa (mot també ben antic) per tot arreu. Ja ens n'avisa el mestre etimòleg: «Per al lingüista no nego que la forma golfos és una mica estranya i no sorprèn que aqueixos filòlegs antiquats i simplistes vulguin desembarassar-nos-en». A les Illes, la forma històrica i encara persistent és galfons, almenys a «Menorca i Mallorca, si bé amb la vocalització gaufó». 

Continua: «Lu galfó... fins a l'Alguer... I així reapareix en el Nord-Oest del Principat. Ja és vell a l'Alt Pallars, almenys a la Vall d'Àneu..., general des de la Vall Ferrera i Cardós... fins a la de Barravés, i allí ho diuen més en singular lu galfó, que, com em precisaren a Àreu i Farrera, de les dues peces dels golfos és la que té el piu o espiga que es fica en l'altra..., és a dir, el significat que deu ser etimològic fins en grec si prestem atenció al fet que el mot significava alguna cosa com 'dent', des de l'indoeuropeu». A Eivissa s'hi recullen tant galfó com gafó, «forma que coincideix amb la benasquesa, occitana i rossellonesa... gofons», sense la l, per tant. 

Encara hem d'afegir que, com a verbs, existeixen engolfar i desengolfar, que són l'acte de posar o traure els golfos d'una porta o finestra.
De golfos o frontisses.
I encara, quina diferència hi ha d'un golfo a una frontissa? Doncs que aquest darrer, antigament frantissa, derivat de frant, participi de l'antic verb frànyer, 'trencar' (derivat del llatí FRANGERE), tenia el sentit de peça «doblegadissa, plegable, pròpiament frangible o apta per ser partida en dos», que canvià la per la «per la interpretació popular que hi veia unió de dues peces que es feien front l'una a l'altra». A més, «degut a la desaparició del verb frànyer, frant, en la llengua popular, el derivat frantissa es quedà en la nostra llengua sense el cap de família, d'on la metacedeusi [canvi de família lèxica] que l'incorporà exteriorment a la família de front». Per tant, només parcialment era sinònim de polleguera o golfos, però l'abandó modern d'aquests mots, per pagerols i malsonants, ha convertit aquests darrers decennis la frontissa en la reina de les subjeccions de portes i finestres.

De golfos pocavergonyes.
Però i l'ús de golfo referit a una persona vaga? Doncs en el català modern és un castellanisme. En la llengua dels nostres veïns carpetovetònics, el mot golfo és «probablemente derivación retrógada del antiguo golfín 'salteador, facineroso, bribón', y éste seguramente aplicación figurada de golfín 'delfín, pez carnívoro', por las cualidades que el vulgo atribuye a este cetáceo, quizá por la aparición brusca del salteador, comparable a la del delfín que salta fuera del agua». Afegeix Coromines (DCECH) que les derivacions regressives solen ser freqüents en mots d'argot. 

A l'EM el mot golfín fora a Castella mot molt viu i popular. Encara que, ves per on, «por primera vez se mencionan los golfins h. 1290 en la Crónica catalana de Desclot, pero con referencia a Castilla, y más precisamente a Sierra Morena: 'aquelles gents que hom apella Golfins són castellans e salagons, e gents de profunda Spanya, e son la major partida de paratge. E per ço com no han rendes... fugen de llur terra amb llurs armes. E així com a hòmens que no saben altre fer, venen-se'n en la frontera... e així aquelles gents prenen crestians e serraïns, e estan-se en aquells boscatges, e aquí viuen, e són grans gents e bones d'armes, tant que el rei de Castella no·n pot venir a fi (148)». O sigui que el golfo, entès com aquell personatge que no fot brot, a banda de saltejador i 'bribón' (no cal que sigui rei, però, tot i les notícies actuals sobre golfos reials), és un castellanisme en el català actual, però que provindria d'un catalanisme del castellà medieval. 

Ho heu entès, fàcil oi? No em negareu que és tan bo com una novel·la policíaca, això de l'etimologia, sobretot quan ens l'explica el nostre gran Coromines!

20200314

[2100] Parèmia afigurada (i)

Ja pots xiular, ja, que si el ruc no vol beure!
No feu el ruc, que la palla va cara.
Març ventós, abril plujós.
Qui molt abraça, poc estreny.
Sant Ramon Nonat, feu que surti tan bé com ha entrat.
Per Nadal, cada ovella al seu corral.
Al juliol, tota la roba al vol.
Los testos s'assemblen a les olles.
Pel gener, tanca la porta i encén lo braser.
Quan la candelera riu, posa llenya al caliu.
Quan plou i fa sol, passeja lo caragol.
Qui només té un gat, amb ell se combat.
Prou que plou, però pel que plou, encara plou poc.
Qui matina fa farina.
Això és oli en un llum.
A l'estiu, tota cuca viu.
Això són figues d'un altre paner.
La figa per ser bona ha de tindre tres senyals...
...tan llarga és la nit com lo dia.
Per Sant Mateu, l'estiu adéu.
Més content que un gínjol.
Qui dia passa, any empeny.
Sempre plou sobre mullat.
Qui està sol, salta, balla i fa el que vol.
Santa Mandra gloriosa,
guardeu-nos de treballar,
doneu-nos la nit per jaure
i el dia per descansar.


 

20191128

[2055] L'antiga fira de bestiar de Verdú, més

1933. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Setmanari «Mirador», núm. 221, de 27 d'abril (ARCA).
Un tros del firal de Verdú, en un carrer sense asfaltar, de terra com abans. O ben enfangat, si havia plogut amb les roderes dels carros ben enfonsades i marcades. La fira era un món d'homes, de marxants, tractadistes i els nostres pagesos de la terra. 
1933. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Setmanari «Mirador», núm. 221, de 27 d'abril (ARCA).
Atès que Tàrrega era el punt principal des del qual traslladar-se a la veïna fira durant els dos dies de fira, la ciutat urgellenca feia també la seua pròpia fira gràcies a la vila segarreta, de la Baixa Segarra històrica. «A les fondes paren llits per tots els racons i encara no en tenen prou. Els cafès tots vessen de taules pel carrer, i a dins i a fora tot són bruses negres, bastons, tractes, mules i unces». Especialment animada n'estava la plaça de Macià, des d'on partien els cotxes per portar la gent fins al poble de Verdú. La carretera fins allà formava un núvol de pols constant i allargassat de cinc quilòmetres. I també «molta gent a peu, perquè fet i fet cinc quilòmetres es fan en una estona».

En arribar a la plaça Major de Verdú, davant la casa de vila, començava a dibuixar-s'hi l'ambient de fira, amb les parades de guarniments per al bestiar (collars, sofres, bridons...) i també paradetes «de quincalla i joguines, tot a 95», cèntims, o sigui, sense arribar a pesseta. I tant modern que ens sembla això de tot a 1€! I és que tot (o gairebé) està inventat, ni que sigui en altres maneres. 

Les gitanes llegien la bonaventura, plena de «recargolades obscenitats», als visitants per 10 cèntims. A la fireta de les barques, s'hi amunteguen homes i nois per veure les cuixes a les xiques. Parades de ferro vell, de venda de carros, un parell de «gitanets de tres pams cada un ballen deu minuts de garrotín per una perra gorda [10 cts]». I les cridaneres venedores amb «tauletes amb tovalles blanques dels torrons d'Agramunt». D'avellana i d'ametlla, els millors de món!

El firal és al carrer més ample de poble. Als baixos de les cases s'hi han instal·lat quadres. Allà s'hi fan tractes a l'engròs. Al carrer, els tractes més personals i fins i tot intercanvis d'animals. I xerrameca, molta xerrameca, dels venedors. Els millors, aquells gitanos blancs, que feien d'intermediaris i eren realment convincents. 


1933. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Setmanari «Mirador», núm. 221, de 27 d'abril (ARCA).
Diu la crònica que els gitanos, per deixar-se retratar, si se n'adonaven doncs feien pagar: «la quitxalla, un parell de perras gordas. Els homes si estan de mal humor, ni pagant; i les dones, sobretot si són boniques, per menys d'una pesseta no hi ha manera de situar-les a l'abast de l'objectiu».
1931. «La Torre. Periòdic catalanista republicà» de Verdú.
núm. 2, 1 d'agost (Fundació Irla).
1931. «La Torre. Periòdic catalanista republicà» de Verdú. 
núm. 2, 1 d'agost (Fundació Irla).
Anunci a la revista verdunina republicana de la fira. S'hi oferien fins i tot quadres per a la recria i engreix de bestiar, tot l'any. A més a més, parades de guarniments i d'estris agrícoles, com ara sacs, borrasses, espardenyes... No hi faltaven ni els torrons d'Agramunt ni els embotits de la comarca. En definitiva, «per a fer negoci, per a divertir-se, per a veure coses típiques d'una fira, aneu cada any a Verdú». Com la devien esperar cada any, xics i grans, l'arribada de Sant Marc, en aquest poble!
1931. «La Torre. Periòdic catalanista republicà» de Verdú. 
núm. 2, 1 d'agost (Fundació Irla).
Per aconformar-se fins a l'any que ve, passat l'estiu, el tercer diumenge d'octubre, ja a mitja tardor, doncs, s'hi feia la fira petita de Verdú. Com ara l'aplequet del caragol lleidatà en començant l'octubre.
Anys 1920-1930. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
Foto: Ajuntament de Verdú.

La fira de bestiar verdunina se celebrava des de feia cinc segles, des de la concessió de permís reial al 1378 de part del rei Cerimoniós a l'abat de Poblet, senyor del lloc, cada 25 de març, dia de Sant Marc. La fira perdurà fins a final de la dècada dels 60, quan ja la mecanització del camp esdevingué absoluta. Sempre sota la protecció de l'abadia cistercenca pobletana esdevingué la fira de mules més important de tot el nostre país. 



20191125

[2054] L'antiga fira de bestiar de Verdú

1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
La concorreguda i anomenada fira de bestiar del poble urgellenc de Verdú, en una època en què encara els animals eren imprescindibles per a les tasques agrícoles. En acabada la guerra, la misèria rondava de poble en poble, i els joves, massa joves, havien mort. No hi havia cap mena de condició que pogués afavorir la mecanització agrària, que als anys 20 i 30 havia anat fent alguns passets. Caldrà esperar a l'arribada de les noves generacions a la majoria d'edat i de conducció, llavors de 21 anys, i del desenvolupament econòmic del desarrollismo franquista (espanyol), per començar a veure tractors i motocultors roncant pels trossos, almenys pels del reg. Mentrestant, cavalls, rucs i mules continuaran llaurant pels nostres camps amb inveterada parsimònia.

L'animació als pobles els dies de fira era ben pròdiga. Les butxaques eren plenes de calés, àvids de canviar de butxaca, i els visitants omplien cafès i fondes. Els tractants i marxants de bestiar, molts d'origen gitano, acostumats a una vida nòmada de fira en fira, i avesats a l'art de la palica per esquivar dubtes i regateigs dels compradors, s'esplaiaven a cor què vols. La tria del millor animal requeria tot un ritual d'observació física que calia fer sense apressar-se i sense deixar-se entabanar: orelles, pupil·les, dents, coixesa, tacte del cos. Perquè en la compra d'un animal hi podien anar els duros de tota una anyada, amb preus que arribaven fins a quatre, cinc i sis mil duros.
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
Verdú era considerat poble segarrenc, no pas sense raó: la baixa Segarra històrica s'estén per tota l'actual part meridional de la comarca de l'Urgell, i aquests habitants sempre s'han conegut com a segarretes. Aquell any, l'ajuntament encara custodiava el document original del Cerimoniós a favor de la fira verdunina. Destaca l'articulista, la senzillesa de l'oficina bancària ambulant que aquells dies s'instal·lava a la població, amb unes simples taula i cadira. S'hi podien fer les transaccions habituals, però, això sí, ben a prop de «la pareja de la Benemérita [la Guardia Civil espanyola] que vigila cierta cartera y una libreta que conserva entre sus páginas... la documentación cursada»

L'estrella de la fira eren les mules, de manera que se n'hi venien quantitats ingents. A més, les mules «son más sufridas que los caballos, dan más rendimiento para los trabajos agrícolas y suelen vivir más años, o sea que la amortización resulta infinitamente más segura». Una mula ben plantada se n'anava cap a les 25.000 pta o cinc mil duros! Mentre que per un ruquet platejat només calia abonar 1.500 pta. 
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
Dibuix de Lluís Trepat, amb el marxant gitano amb barret i un ull tapat. En Trepat (Tàrrega, 1925) és un pintor que aquells anys 50 se significà per la introducció de l'abstracció al món artístic lleidatà.
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
L'art de compravenda comportava de donar l'última paraula, o sia, el preu definitiu que se'n demanava, que calia saber regatejar perquè no fos el definitiu per al comprador, que volia rebaixar-lo i poder acabar el tracte tot dient 'meua!' L'assistència a la fira era ingent: «No se puede dar un paso. Las calles de Verdú son un río de gente que pasea, come, fuma y discute. En las entradas de las casas particulares se improvisan cuadras... El tufillo de paja y alfalfa amasado con el respirar caliente de las bestias crea en estas cuadras una atmosfera, típica y plácida, agradable e inconfundible».

No hi podien faltar els venedors de sillons de la població o dels torrons d'Agramunt. El lloguer d'estables podia pujar de sis-centes a mil peles, però amb la provisió de palla a càrrec del propietari, per facilitar l'acomodament al tractant, que no li calgués preocupar-se'n. De vegades, veure tota una filera de darreres d'una quarantena de mules «pulcramente cepilladas, limpias, bien alimentadas, estuchada en una cuadra de paredes blancas, tocadas por una luz suave y delicada, produce una impresión de organización y poderío extraordinaria». Certament, impressions d'altres temps que ara ens faria, què em se jo, una filera de ferraris.
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
La Fonda Casa Ribé era la més popular de la vila. Començaven a fer esmorzars a 2/4 de set del matí, i ja no paraven durant tots dos dies de fira. Les xifres eren desorbitades: 500 esmorzars, 200 dinars, i berenars de forquilla i ganivet incomptables. El menú, amb «caldo que es pot tallar», pollastre, truita i fruita, vi (de Verdú) i pa a discreció, tot plegat per 40 pta. També hi havia parades al carrer que servien seques amb llangonissa, segons que documenta l'articulista. Altres menjaven als carros del que s'havien endut de casa o bé sota els ametllers empolsegats «con el denso polvo de la carretera que la ininterrumpida caravanade vehículos desata estos días envolviendo a Verdú en un nimbo harinoso que ambienta muy bien con sus tierras de secano»

L'articulista dedica també part de l'escrit a la descripció del món caló, d'aquells gitanos amb vida tradicional i pròpia, que resseguien com a tractants de bestiar una fira després d'una altra. Se n'hi arreplegaven nombrosíssims, a Verdú: «este pueblecito de la Segarra es centro ideal de concentración... y así casi todos los años hay boda gitana bajo el cielo y el sol de Verdú», tot i que sempre una parella de la Guardia Civil (espanyola) n'hi buscava algun o alguns entre la multitud.
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
El campament gitano amb els carros arrecerats a la paret del cementiri. 
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
Rucs i mules, objectes del desig pagès d'aquells temps, ja gairebé oblidats.
1951. La fira de bestiar de Verdú (l'Urgell).
«Destino», núm. 716, de 28 d'abril (ARCA).
Dibuixos de Lluís Trepat que il·lustraven l'ambient agitanat del carrer durant la fira.


20191116

[2050] La Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro

1929. Lleida, carrer Major.
L'antiga Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro.

Dibuix de Josep Sanàbria.
Revista «Lleida», núm. 109 (Fons Sol-Torres, UdL).

És inevitable que la marca del pas del temps en els nostres pobles i ciutats hagi canviat del tot la fesomia de places i carrers. O potser no era o és inevitable, si el nostre segle XX, dels anys 60 ençà i encara ara, no hagués sigut temps de nou-rics. Tot i que a Europa tampoc no lliguen els gossos amb llangonisses, a mi em té el cor robat la manera com no tenen gens de pressa per abatre el passat, ni físicament ni espiritual, i com conviuen cada dia entre vetustos carrers, vell mobiliari i edificis antics, rònecs i tot.

Cert és també que el carrer Major de Lleida fou víctima de la barbàrie feixista, bombardejat al novembre del 1937, i com a conseqüència calgué refer-ne uns quants edificis just en aquest tram, entre la plaça Sant Francesc i la de la Paeria. Tot just allà, des de temps medievals immemorials, hi hagué el carrer dels Sabaters, després dit de la Sabateria Blanca, ignoro per què. Allà s'hi congregaven els obradors i botigues del gremi de la sabata, de manera que era ben gran l'oferta i la possibilitat de tria. Salvant les distàncies, igual que les inacabables empostades plenes de tota mena de calçat que les grans botigues dels centres comercials ens ofereixen actualment. Perquè anar ben calçat és una bona manera de sortir de casa i voltar pel món.


L'anomenada Casa del Cònsol, sembla que feta o decorada amb ceràmica de rajola lleidatana, s'hi emplaçava. El cònsol de la ciutat n'era el magistrat en cap, com ara en Guillem Botet, que al segle XIII ens posà per escrit les lleis lleidatanes de la nova ciutat catalana després de la conquesta encara no feia un segle, al Consuetudines Ilerdenses o Costums de Lleida, traducció del segle XV.
2007. «Carrers i places de Lleida a través de la història», Josep Lladonosa i Pujol.
(traduït de «Calles y plazas de Lérida», 1961-75), Publicacions de la UdL.

El carrer de la Sabateria Blanca al plànol dels carrers antics de la ciutat de J. Lladonosa. En començant el carrer Major, hi havia hagut un antic portal d'origen romà, que persistí com a porta durant els temps medievals, i que arribà fins al segle XX amb el nom d'Arcada de Castro, ignoro altre cop per què (potser referit a l'immemorial castrum romà) Allà s'encetava el carrer del gremi dels sabaters. 

A l'interessantíssim Bloc del Senyor i (enllaç) hi ha una sèrie d'entrades dedicades als antics carrers de la ciutat. De lectura indispensable per als curiosos a traure el nas per la finestra dels temps passats.
1929. Lleida, carrer Major.
L'antiga Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro.
Revista «Lleida», núm. 109 (Fons Sol-Torres, UdL).

Detall de la portalada d'entrada a la casa. Als baixos, un parell de portes més de botigues, qui sap si alguna espardenyeria hereva dels antics obradors dels sabaters. A l'esquerra, sobresortint de la paret, sembla que hi veiem com un altaret, qui sap si el de la Marededéu de l'Arcada.
1929. Lleida, carrer Major.
L'antiga Casa del Cònsol del carrer Sabaters, al costat de l'Arcada de Castro.
Revista «Lleida», núm. 109 (Fons Sol-Torres, UdL).

Detall de la façana de totxo amb els senzills balconets, amb cortina o persiana, i acabada amb unes esgolfes amb una tirada d'arcs de mig punt. 
2010. Lleida, la Marededéu de l'Arcada del carrer Major.
«Crònica de dues escultures: la Verge de l'Arcada», Francesc Esteve.
Revista «Arts», Cercle de Belles Arts, núm. 23.

A tocar de l'antiga arcada o portal entre el carrer dels Sabaters i la plaça de la Paeria, s'hi havia fet un altaret dedicat a la Marededéu, i que agafava el nom de son emplaçament a l'arcada. Ens fa vindre a la memòria els populars altarets que trobem en places, carrers i carrerons de tantes ciutats italianes. Temps enrere, del segle XIX enllà, probablement eren freqüents als nostres carrers també. La primera i efectiva atzagaiada anticlerical arribà amb la desamortització (1835), la segona amb la Revolució de 1868, i la tercera i potser més destructora amb l'inici de la guerra de 1936. 
2010. Lleida, la Marededéu de l'Arcada del carrer Major.
«Crònica de dues escultures: la Verge de l'Arcada», Francesc Esteve.
Revista «Arts», Cercle de Belles Arts, núm. 23.

L'antic portal o arcada fou destruït al 1802, en l'època afrancesada de la ciutat. Se situava entre els núms. 7-9 actuals del carrer Major. La imatge fou emplaçada des de llavors a la paret d'un dels edificis allà mateix, que a l'any 36 era propietat de les germanes Dolors i Filomena Alcaide i Gabaldà, que l'amagaren durant la guerra per dipositar-la encabat a la contigua església de Sant Pere a la plaça Sant Francesc.
2010. Lleida, la Marededéu de l'Arcada del carrer Major.
«Crònica de dues escultures: la Verge de l'Arcada», Francesc Esteve.
Revista «Arts», Cercle de Belles Arts, núm. 23.

La imatge del segle XVI-XVII que avui s'hi pot anar a veure.