Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Suda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Suda. Mostrar tots els missatges

20200606

[2159] Lo barri medieval de la Suda lleidatana

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Plànol del barri lleidatà de la Suda al peu del castell i la catedral de la ciutat. Les grades majors eren conformades pels diversos trams d'escales que en salvaven el desnivell fins a les més antigues muralles, a on després hi haurà la Porta del Lleó. Un dels barris més exclusius de la Lleida medieval, plena de clergues, canonges i estudiants. Amb el rei al castell, quan era a la ciutat, i amb el bisbe a son palau, a tocar de la Seu, a l'angle de l'absis. Algunes famílies nobles de les més puixants, com els Montcada, també hi tenien palau. 

Ens l'hem d'imaginar molt similar al barri antic de Girona, ple de casalicis i palaus fets de bons carreus de pedra, grans portalades, patis interiors... Tot aquest barri fou anorreat per la fúria borbònica (espanyola), igual que ho fou al 1714 bona part del barri de Ribera barceloní: allà per fer-hi la ciutadella militar que subjugués la capital de la nova colònia conquerida a foc d'armes i canons. A Lleida, la Seu, catedral històrica de la ciutat, fou convertida en ciutadella militar, juntament amb tot el conjunt murallat del turó. Des d'allà, el nou Estat (espanyol) sotmetia la nostra ciutat, peça clau a ponent del país i porta d'entrada des de l'Aragó.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell del Rei ocupa la posició preeminent del conjunt, amb la catedral o Seu al seu costat. Al costat dels absis, el Palau episcopal, just a la costa que hi pujava des del carrer Magdalena, si no m'erro. Ho dic perquè la meua mare se'n recordava d'haver-hi pujat encara cap als anys 40 del segle XX. És també a tocar del campanar i àmplies vistes sobre la ciutat i l'horta que hi hagué el palau de la poderosa família dels Montcada, la Casa de l'Ardiaca, que era el segon del bisbe en l'escalafó episcopal, per dir-ho planerament. 
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
L'extrem septentrional del turó lleidatà. El Bisbe era l'home amb millors vistes de Lleida, sens dubte, oi?
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell de Rei o Suda, que donà nom al barri de la Seu.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Les grades de la Seu, a costat i costat de les quals s'aixecaven els edificis i palauets del barri. A baix de tot, en destaca la bassa, que devia recollir l'aigua de la pluja. Potser també alguns edificis disposaven de pous. En anys d'aigua escassa, els viatges amb el ruquet fins al riu es devien fer inevitables.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Detall de la bassa de la Suda, i de la plaça Roqueta, des d'on sortien les escales o grades de la Seu, probablement porxada. Les cases del carrer de la costa de Sant Andreu disposaven també d'immillorables vistes sobre la ciutat.

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
La banda oest del barri. Al costat de la bassa, hi hagué el forn. La muralla era permeable per diversos portells, a banda de la Porta de la Suda, que ja donava a dalt del carrer de l'hospital de Sant Martí. 
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
A tocar del portal que donava sobre la ciutat, s'hi alçava l'antiga parròquia de Sant Andreu.


20200605

[2158] Un dels primers col·legis universitaris europeus a l'Estudi General del segle XIV

Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

«És... aquesta institució universitària... un col·legi tipus residència d'estudiants pobres becaris agregat a l'Estudi General de Lleida. Aquest col·legi, fundat al segle XIV, fou el primer d'aquest tipus que trobem per terres de la península Ibèrica». Per tant també, un dels més antics de tot Europa. Fundat pel clergue benavarrès Domingo Ponç, que arribà a capellà del rei Pere III el Cerimoniós. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

El col·legi fundat pel canonge de la catedral de Lleida, després ardiaca de la catedral de Barcelona, disposà d'edifici propi i acollia fins a nou «estudiants pobres d'honesta vida o conversació» destinats a la carrera eclesiàstica. El col·legi fou actiu durant els segles de vida de l'Estudi General lleidatà, primera institució universitària dels nostres països a l'Edat Mitjana. No és fins al segle XVI que apareix l'expressió «lo col·legi nou» contraposada a «lo col·legi vell» de Domingo Ponç. El nou col·legi fou aquell que fundà el bisbe Despuig a mitjan segle XVI. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm. 4, abril de 1934 (UdL). 

El col·legi era ubicat en plena Horta de Lleida, a la vora de la «secla de Torres», entre les partides de Fontanet i Copa d'Or, ben a prop del marge dret de la Femosa i de l'esquerre del riu. Se n'ha dit des de sempre «Torre dels Col·legials», en una finca d'uns trenta jornals de terra, al bell mig de la ubèrrima horta lleidatana. Amb les rendes d'aquesta important finca, si atenem a la gran parcel·lació de l'horta, es mantenien col·legi i becats.  Per a l'autor de l'article, la Torre dels Col·legials existent encara als anys 30 del segle XX era la mateixa que la històrica torre del segle XIV. Dita també Torre del Cabiscol, atès que el canonge Ponç ostentà aquest càrrec a la Seu lleidatana, o sia, responsable dels cants litúrgics de la catedral. 

Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

La designació de vacants es feia per convocatòria del Prior del col·legi, que havia de comunicar-ho a la Paeria, que es reservava el dret de triar un dels becaris. Per donar-hi pública notícia, calia que aquest edicte fos «fixat a la porta de la Paeria per tal de donar publicitat a la vacant i convocar els estudiants que volguessin concursar la beca i fer acte de presència a la Paeria per a ésser tinguts com a aspirants». I així ho feia el nunci o agutzil de la Paeria, que enganxava el text a la porta amb unes gotes de lacre.

Al perdre's la Universitat lleidatana, i totes les altres catalanes, per causa de la tempesta borbònica (espanyola) que sobrevingué al país des de 1707 en endavant, el col·legi continuà la tasca assistencial a la nova Universitat cerverina. 


Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Reproducció del segell del col·legi, de començament del segle XVII, en llengua catalana.
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Descripció del segell del col·legi. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«El Col·legi universitari de Domingo Ponç i el seu segell», Salvador Roca Lletjós,
Revista «Camins», núm 4, abril de 1934 (UdL). 

Vista lateral de la casa de l'Horta lleidatana a on s'havia ubicat el col·legi. Probablement, era el lloc d'esbarjo i treball dels becaris, potser hi passaven l'estiu i tot treballant. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»

Albert Velasco (2008). 
La reproducció de Garsaball del barri universitari de la Suda, amb la gran escalinata que pujava dreta fins a la Porta dels Apòstols. Un dels carrers més preuats de la Lleida medieval. Ben bé al peu del carrer, a la cantonada de la plaça de la Roqueta, s'hi fundà el col·legi al 1372. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»

Albert Velasco (2008). 
Detall ampliat del col·legi, emplaçat al rovell de l'ou del barri de la Suda. Certament, la plaça de becari devia ser una de les més sol·licitades a la Lleida dels segles de l'Estudi General. Aquest fou durant segles, fins a l'ensulsiada de 1707, la seu principal del col·legi. La torre de l'horta lleidatana pogué pertànyer als masovers o hostatjar els col·legials per a ajut en labors agrícoles durant el temps de l'estiu. 
Segle XIV. Lo Col·legi universitari medieval de Santa Maria a Lleida.
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,

 Albert Velasco (2008). 
L'escut de Domènec Ponç. Per als detalls de la vida i fets del prohom ribagorçà, és d'imprescindible consulta aquest article de Velasco. 

20200216

[2089] La salvació de la Suda lleidatana

1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).

L'enderroc d'una part de la nau de la Suda que amenaçava ruïna. S'hi veu a la perfecció, com els arcs que donaven al pati interior, havien estat tapiats per convertir la nau en espai aprofitable per a usos de magatzem (militar). Damunt de l'arcada, un treballador, amb faixa i boina de rigor i assegut a la cornisa, manipula la corriola. 
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).

En un article amb títol «L'ensorrament de l'Açuda» [la Suda], l'anònim autor remembra «la important reunió que hi hagué a l'Ateneu [lleidatà], on hi assistiren 'ilustres personalidades. críticos de arte, Presidentes de Sección de Ateneo, ex-alcaldes, ex-concejales, miembros de la Real Academia de Bellas Artes, historiadores, catedráticos, etc.'», per iniciar la defensa i salvació de la Suda, el vell i oblidat castell lleidatà des dels temps més immemorials.

Això situa les primeres preocupacions serioses per l'estat del monument cap al 1926, amb els seus primers defensors: l'Estadella, en Romà Sol, en Roca i Lletjós, en Perenya... S'estranyava aquest darrer que la gent de dretes, conservadora de mena, volgués l'enderrocament de l'edifici, mentre que les esquerres el volien conservar. 
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).

Fotografies de la Suda dels anys vint, sense indicació del fotògraf. Potser Manuel Herrera i Ges, que en faria més endavant un llibre, de la Seu Vella, en fos l'autor. 
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).

Detall dels arcs gòtics de la part interior de l'ala sud, que restava dempeus, «menjades per l'addició de construccions auxiliars».
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).En aquells anys, «la perillosa posició dels murs que miren l'interior del pati gòtic (fortament inclinada cap endavant) amb els forts puntals, ja vells, que hi foren construïts per tal de contribuir a la consolidació de les runes venerables de l'estúpida explosió que la destruí» (al 16 de juliol de 1812), anava aguantant miraculosament, però s'hi estava procedint a tombar-ne alguna part, com recull la imatge gràfica de les obres d'enderroc que acompanya l'article.

L'autor clama contra la desaparició del monument i escriu que «els lleidatans ja hi estem fets!» a aquesta falta de respecte per la història i el passat, i denuncia la desaparició d'«una llarga i artística sèrie de fonts públiques que decoraven Lleida en temps dels nostres avis, i encara dels nostres pares, [que] resta gairebé tota anihilada».
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).
La Suda, com a acròpolis lleidatana, dominadora de la ciutat durant més de dos mil anys, calia que fos restaurada. La polèmica que provocà un primer enderroc parcial aquell any, ajudà a despertar consciències, i a esperonar la lluita per sa salvació. Gràcies a això, quatre anys més tard, era reconeguda coma «monumento nacional» pel corresponent ministeri (espanyol). 
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).
El pou de Lovigny al bell mig del pati de la Suda, amb els arcs tapiats per convertir les naus en magatzems, atès que el conjunt de la Seu era encara quarter militar (espanyol).

1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).
L'exterior del vell castell, el que pròpiament pot portar aquest títol més que no pas la Seu Vella, a qui durant tant de temps els lleidatans l'anomenaren 'castell' per mor del seu ús militar des del 1707.


20200207

[2085] L'edifici més vell (i poderós) de Lleida

1925. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Dibuix del veritable castell lleidatà, cap al 1925, amb la cisterna de Louvigny en primer terme i els arcs també tapiats, com a la Seu Vella, que havia pres el nom de 'castell' en detriment del veritable recinte des que al 1707 havia estat ocupada per les tropes borbòniques (franceses) i aquarterada per les tropes borbòniques (espanyoles).
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951).
Una foto aèria, espectacular i esplèndida, d'un dels pioners de la fotografia lleidatana, dins l'obra «La Catedral antigua de Lérida». Hi veiem amb nitidesa, el claustre i campanar de la Seu Vella, amb les restes de la Suda al nord. La llengua de serp, o camí d'accés a la Porta del Lleó i a la porta del fossat, encara no havia estat enjardinada. El camí arrencava del mateix Mercat del Pla, a on veiem com descendeix l'inici del carrer Cavallers. Tot el Canyeret històric s'allargassa a mitja alçada del turó. 
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Article de Federico Lara que resumeix les vicissituds històriques de l'edifici més important en la història de ciutat durant tants de segles. La Roca Sobirana s'havia fortificat ja en temps dels ilergets i encara més en temps dels romans. A la caiguda de l'imperi, els primers bisbes de la ciutat edificarien allà al costat, a la dita Roca Mitjana, la primera de les catedrals. El primer bisbe lleidatà és documentat a començament del segle V, abans de la desaparició de l'imperi i tot. Aquesta església hi fora restaurada després dels quatre segles de dominació sarraïna, que l'adoptaren com a Mesquita major, i fou coneguda, després de la conquesta de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell, com a Santa Maria l'Antiga, que restaria als fonaments de la posterior Seu.

Els sarraïns establerts a la nostra ciutat refortificaren la Suda i la convertiren en gairebé inexpugnable. Guifré el Pilós no pogué vèncer-la al 884 i això allargà la dominació musulmana a la ciutat durant tres segles més. Sembla que des d'època romana el castell tenia la planta rectangular que encara li coneixem. 
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Els segles medievals foren de gran vitalitat per la Suda. El barri cristià que hi cresqué ben de pressa fins al pla del que esdevindria l'inici de carrer Cavallers s'anomenà Porta de la Suda. La conquesta cristiana transformà la Suda en Palau Reial i tingué el privilegi de compartir el turó amb la gran joia artística de la nostra ciutat, la Seu Vella, des de començament del segle XIII, quan s'iniciaren les obres de la catedral lleidatana. Una colla dels nostres antics reis hi obraren, des de Jaume I a Pere III. Aquest darrer hi adossà una capella reial, al costat oriental, d'estil gòtic i a on Ferrer Bassa hi deixà petjada del seu art. Comunicava amb les estances del palau, des d'on els reis podien oir missa sense baixar-hi, segons els costums de l'època.

Durant el segle XV encara hi hagué prou activitat al castell reial, tot i que ja deixà de ser lloc d'estada dels reis dels estats de la Corona d'Aragó. Al costat de la capella, s'hi aixecà la Torre dels Jueus, campanar costejat a base d'impostos als habitants del call d'aquesta comunitat.

Amb l'arribada dels temps moderns, l'edifici perdria qualsevol ús noble i fora destinat a magatzem ja durant el segle XVI. Amb la Guerra dels Segadors, al següent segle, se li destinaria el paper de presó, al mateix temps que s'acreixien els murs, bastions i baluards defensius tot al voltant del turó.
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Amb la nova dominació (espanyola) després del 1707, el vell castell esdevingué, des de 1724, la taverna del gran quarter militar en què la Seu Vella fou transformada. El Comte de Louvigny, l'encarregat de la repressió i sotmetiment de la ciutat com a primer governador borbònic (espanyol) en refeu els quatre grans baluards defensius. El text, d'autor franquista, diu que les obres d'«adaptación, fortificación y ensanche fueron entregadas a los prisioneros y otros trabajadores y picapedreros en contrata». Home, els presoners no hi devien pas anar per gust, sinó per condemna a treballs forçats!

El vi fou recanviat per la pólvora a les acaballes d'aquell segle. En arribar la Guerra del Francès, doncs, la Suda feia funcions de polvorí i magatzem d'armes. Al 15 de juliol de 1812, fou fet esclatar «para facilitar la entrada a Lérida de las tropas españolas dirigidas por el general Lacy», que fracassà en aquella ocasió «pues los franceses invasores continuaron en la ciudad». Mira qui parla! Però, és clar, els espanyols sempre s'han vist com a alliberadors i no pas invasors! (fins a Franco i més enllà i tot). 

La Suda continuà com a edifici d'usos diversos per al quarter militar, cosa que feu que s'anés degradant, fins que al 1928, la crida feta per l'Ateneu Lleidatà sobre el deteriorament manifest que s'hi observava comportà al 1931 la declaració de l'edifici com a monument nacional (espanyol). Com que sempre plou sobre mullat, que deia la padrina, al 1936, una altra explosió se n'endugué l'ala de ponent, el pont llevadís i la portalada. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Vista de la porta principal, tapiada, que desaparegué al 1936.
1928 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Planta de les ales sud i oest, aquesta desapareguda al 1936. S'hi adjunta una bonica perspectiva d'una de les naus, d'auster caràcter gòtic, amb claus de volta de decoració geomètrica.
1928 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
La façana sud del castell, la que mira cap a la Seu. A sota, el costat interior. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
La base d'una antiga torre de la muralla del castell. Al fons, l'eixample de la zona alta de Lleida, llavors només amb alguna casa escadussera als peus del Camp de Mart i plena encara d'horts. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Una de les torres de l'ala sud, davant per davant de la Seu Vella. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Una foto de la paret murallada del castell. La perspectiva de la preciosa imatge, presa des dels peus del mur, li dona autèntica majestuositat. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Detall de l'art gòtic de la banda interior de l'ala sud, l'única que restava dempeus amb un trosset de l'oest. L'arc havia sigut tapiat per tancar la nau com a magatzem o altres dependències del quarter militar. 
1932 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Vista dels arcs tapiats. La caseta d'emissió de Ràdio Lleida (EAJ-42), inaugurada al 1932.
1932 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Vista d'un tram de volta desapareguda a la paret interior d'una torre de l'ala sud. 
1932 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Les enormes esquerdes d'una torre de l'ala meridional.
2020. La Suda de Lleida.
Foto Viquipèdia.
La Suda lleidatana, o almenys la part que en sobreviu per a la posteritat, després de la darrera restauració. 



20190309

[1954] Lo Castell de Lleida, 1707

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Una vista alçada de la Seu Vella i la Suda lleidatanes, aixecada en el mateix moment del setge i atac de la borbonada francoespanyola contra la ciutat i les llibertats nacionals. Al dia 13 s'havia produït l'acarnissament contra la població civil refugiada al Roser. Al cap d'un mes, la Seu i la Suda s'acabarien rendint davant la força militar dels enemics.

El gravat mostra, amb una certa torpesa de perspectiva de l'autor, un alçat de la Seu i de la Suda, amb una línia perimetral de muralla juntament amb la que baixava turó avall, fins a les mateixes cases del burg de la Magdalena. Com bé diu el títol, aquest fou el costat de l'atac definitiu, lluny de l'abast de les bateries de Gardeny, l'altre turó defensiu de la ciutat.
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
El gravat complet, que s'allarga fins als peus del turó, allà on la ciutat s'acabava, per la part nord-est, i a on foren instal·lades les bateries enemigues, a propet de l'antic convent de Sant Francesc o dels caputxins, mig enrunat des del darrer setge siscentista durant la Guerra dels Segadors. Entre la porta de la Magdalena i la muralla de Sant Martí, tota la costa del turó era plena de línies de defensa i d'atac, de trinxeres i parapets. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
La muralla que baixava des de la Suda fins a l'església gòtica de la Magdalena, que tancava la ciutat per son costat oriental, que no suportaria el següent setge gavatxo del 1810 de la Guerra del Francès. L'alçat i perspectiva de l'edifici no són gaire afortunats, si hem de jutjar per la semblança de la resta de construccions amb la realitat. 

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Detall de la Seu lleidatana, de la qual després de l'ocupació en direm Vella, amb dos campanars, damunt dels quals sembla que alguns guaites hi són apostats. El campanar vuitavat és el de la vella catedral lleidatana, mentre que l'altre, que potser no era tan gran i imponent com el gravat mostra, era el de l'església del palau bisbal. Església i palau eren davant per davant de la catedral.

Les portes d'entrada laterals en res no s'assemblen a la dels Apòstols ni s'hi afigura el claustre; el creuer és enormement llarg, mentre que el cimbori apareix desplaçat com si d'un gran absis es tractés. El dibuixant, probablement del famós cos d'enginyers dels exèrcits gavatxos, no havia vist mai el turó lleidatà fortificat, i des de lluny, des d'algun promontori a Pardinyes o Balàfia, s'atreví amb una perspectiva alçada, esgarriada artísticament però probablement molt útil des del punt de vista militar per la similitud de disposició retratada. A banda dels baluards del turó, la catedral ja disposava de les garites d'observació militar adossades a la teulada, i ben destacades pel soldat artista. 


1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Detall del castell reial de la Suda lleidatana. Les línies rectangulars ens recorden la construcció, però no podem assegurar que els detalls siguin fidedignes. Les disposicions dels parapets defensiu sota la muralla, fets de terra, devien ésser prou reals. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
La torre defensiva del baluard apareix tota arrodonida, mentre que les que reforçaven la muralla que descendia fins a la ciutat eren quadrades. Diversos reforços murallats són visibles. La força de les armes d'artilleria obligaven a multiplicar aquestes proteccions. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
L'església gòtica de la Magdalena, adossada a la muralla medieval. Amb prou seguretat, la disposició de l'edifici era correcta, mentre que la fesomia artística de la bella església medieval se'ns mostra maltractada per l'ull militar de l'autor.   

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
S'afirma a la llegenda a peu de mapa que el nom de l'autor era Mircourt. L'antic monestir franciscà lleidatà extramurs, entre els baluards del Carme i la muralla de la Magdalena, no era gaire lluny de les bateries enemigues.