Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Suda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Suda. Mostrar tots els missatges

20200216

[2089] La salvació de la Suda lleidatana

1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).

L'enderroc d'una part de la nau de la Suda que amenaçava ruïna. S'hi veu a la perfecció, com els arcs que donaven al pati interior, havien estat tapiats per convertir la nau en espai aprofitable per a usos de magatzem (militar). Damunt de l'arcada, un treballador, amb faixa i boina de rigor i assegut a la cornisa, manipula la corriola. 
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).

En un article amb títol «L'ensorrament de l'Açuda» [la Suda], l'anònim autor remembra «la important reunió que hi hagué a l'Ateneu [lleidatà], on hi assistiren 'ilustres personalidades. críticos de arte, Presidentes de Sección de Ateneo, ex-alcaldes, ex-concejales, miembros de la Real Academia de Bellas Artes, historiadores, catedráticos, etc.'», per iniciar la defensa i salvació de la Suda, el vell i oblidat castell lleidatà des dels temps més immemorials.

Això situa les primeres preocupacions serioses per l'estat del monument cap al 1926, amb els seus primers defensors: l'Estadella, en Romà Sol, en Roca i Lletjós, en Perenya... S'estranyava aquest darrer que la gent de dretes, conservadora de mena, volgués l'enderrocament de l'edifici, mentre que les esquerres el volien conservar. 
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).

Fotografies de la Suda dels anys vint, sense indicació del fotògraf. Potser Manuel Herrera i Ges, que en faria més endavant un llibre, de la Seu Vella, en fos l'autor. 
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).

Detall dels arcs gòtics de la part interior de l'ala sud, que restava dempeus, «menjades per l'addició de construccions auxiliars».
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).En aquells anys, «la perillosa posició dels murs que miren l'interior del pati gòtic (fortament inclinada cap endavant) amb els forts puntals, ja vells, que hi foren construïts per tal de contribuir a la consolidació de les runes venerables de l'estúpida explosió que la destruí» (al 16 de juliol de 1812), anava aguantant miraculosament, però s'hi estava procedint a tombar-ne alguna part, com recull la imatge gràfica de les obres d'enderroc que acompanya l'article.

L'autor clama contra la desaparició del monument i escriu que «els lleidatans ja hi estem fets!» a aquesta falta de respecte per la història i el passat, i denuncia la desaparició d'«una llarga i artística sèrie de fonts públiques que decoraven Lleida en temps dels nostres avis, i encara dels nostres pares, [que] resta gairebé tota anihilada».
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).
La Suda, com a acròpolis lleidatana, dominadora de la ciutat durant més de dos mil anys, calia que fos restaurada. La polèmica que provocà un primer enderroc parcial aquell any, ajudà a despertar consciències, i a esperonar la lluita per sa salvació. Gràcies a això, quatre anys més tard, era reconeguda coma «monumento nacional» pel corresponent ministeri (espanyol). 
1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).
El pou de Lovigny al bell mig del pati de la Suda, amb els arcs tapiats per convertir les naus en magatzems, atès que el conjunt de la Seu era encara quarter militar (espanyol).

1927. La Suda lleidatana.
Revista «Lleida», 9 (Sol-Torres).
L'exterior del vell castell, el que pròpiament pot portar aquest títol més que no pas la Seu Vella, a qui durant tant de temps els lleidatans l'anomenaren 'castell' per mor del seu ús militar des del 1707.


20200207

[2085] L'edifici més vell (i poderós) de Lleida

1925. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Dibuix del veritable castell lleidatà, cap al 1925, amb la cisterna de Louvigny en primer terme i els arcs també tapiats, com a la Seu Vella, que havia pres el nom de 'castell' en detriment del veritable recinte des que al 1707 havia estat ocupada per les tropes borbòniques (franceses) i aquarterada per les tropes borbòniques (espanyoles).
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951).
Una foto aèria, espectacular i esplèndida, d'un dels pioners de la fotografia lleidatana, dins l'obra «La Catedral antigua de Lérida». Hi veiem amb nitidesa, el claustre i campanar de la Seu Vella, amb les restes de la Suda al nord. La llengua de serp, o camí d'accés a la Porta del Lleó i a la porta del fossat, encara no havia estat enjardinada. El camí arrencava del mateix Mercat del Pla, a on veiem com descendeix l'inici del carrer Cavallers. Tot el Canyeret històric s'allargassa a mitja alçada del turó. 
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Article de Federico Lara que resumeix les vicissituds històriques de l'edifici més important en la història de ciutat durant tants de segles. La Roca Sobirana s'havia fortificat ja en temps dels ilergets i encara més en temps dels romans. A la caiguda de l'imperi, els primers bisbes de la ciutat edificarien allà al costat, a la dita Roca Mitjana, la primera de les catedrals. El primer bisbe lleidatà és documentat a començament del segle V, abans de la desaparició de l'imperi i tot. Aquesta església hi fora restaurada després dels quatre segles de dominació sarraïna, que l'adoptaren com a Mesquita major, i fou coneguda, després de la conquesta de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell, com a Santa Maria l'Antiga, que restaria als fonaments de la posterior Seu.

Els sarraïns establerts a la nostra ciutat refortificaren la Suda i la convertiren en gairebé inexpugnable. Guifré el Pilós no pogué vèncer-la al 884 i això allargà la dominació musulmana a la ciutat durant tres segles més. Sembla que des d'època romana el castell tenia la planta rectangular que encara li coneixem. 
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Els segles medievals foren de gran vitalitat per la Suda. El barri cristià que hi cresqué ben de pressa fins al pla del que esdevindria l'inici de carrer Cavallers s'anomenà Porta de la Suda. La conquesta cristiana transformà la Suda en Palau Reial i tingué el privilegi de compartir el turó amb la gran joia artística de la nostra ciutat, la Seu Vella, des de començament del segle XIII, quan s'iniciaren les obres de la catedral lleidatana. Una colla dels nostres antics reis hi obraren, des de Jaume I a Pere III. Aquest darrer hi adossà una capella reial, al costat oriental, d'estil gòtic i a on Ferrer Bassa hi deixà petjada del seu art. Comunicava amb les estances del palau, des d'on els reis podien oir missa sense baixar-hi, segons els costums de l'època.

Durant el segle XV encara hi hagué prou activitat al castell reial, tot i que ja deixà de ser lloc d'estada dels reis dels estats de la Corona d'Aragó. Al costat de la capella, s'hi aixecà la Torre dels Jueus, campanar costejat a base d'impostos als habitants del call d'aquesta comunitat.

Amb l'arribada dels temps moderns, l'edifici perdria qualsevol ús noble i fora destinat a magatzem ja durant el segle XVI. Amb la Guerra dels Segadors, al següent segle, se li destinaria el paper de presó, al mateix temps que s'acreixien els murs, bastions i baluards defensius tot al voltant del turó.
1948. La Suda de Lleida.
«Ilerda», núm. 32 (FPIEI).
Amb la nova dominació (espanyola) després del 1707, el vell castell esdevingué, des de 1724, la taverna del gran quarter militar en què la Seu Vella fou transformada. El Comte de Louvigny, l'encarregat de la repressió i sotmetiment de la ciutat com a primer governador borbònic (espanyol) en refeu els quatre grans baluards defensius. El text, d'autor franquista, diu que les obres d'«adaptación, fortificación y ensanche fueron entregadas a los prisioneros y otros trabajadores y picapedreros en contrata». Home, els presoners no hi devien pas anar per gust, sinó per condemna a treballs forçats!

El vi fou recanviat per la pólvora a les acaballes d'aquell segle. En arribar la Guerra del Francès, doncs, la Suda feia funcions de polvorí i magatzem d'armes. Al 15 de juliol de 1812, fou fet esclatar «para facilitar la entrada a Lérida de las tropas españolas dirigidas por el general Lacy», que fracassà en aquella ocasió «pues los franceses invasores continuaron en la ciudad». Mira qui parla! Però, és clar, els espanyols sempre s'han vist com a alliberadors i no pas invasors! (fins a Franco i més enllà i tot). 

La Suda continuà com a edifici d'usos diversos per al quarter militar, cosa que feu que s'anés degradant, fins que al 1928, la crida feta per l'Ateneu Lleidatà sobre el deteriorament manifest que s'hi observava comportà al 1931 la declaració de l'edifici com a monument nacional (espanyol). Com que sempre plou sobre mullat, que deia la padrina, al 1936, una altra explosió se n'endugué l'ala de ponent, el pont llevadís i la portalada. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Vista de la porta principal, tapiada, que desaparegué al 1936.
1928 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Planta de les ales sud i oest, aquesta desapareguda al 1936. S'hi adjunta una bonica perspectiva d'una de les naus, d'auster caràcter gòtic, amb claus de volta de decoració geomètrica.
1928 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
La façana sud del castell, la que mira cap a la Seu. A sota, el costat interior. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
La base d'una antiga torre de la muralla del castell. Al fons, l'eixample de la zona alta de Lleida, llavors només amb alguna casa escadussera als peus del Camp de Mart i plena encara d'horts. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Una de les torres de l'ala sud, davant per davant de la Seu Vella. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Una foto de la paret murallada del castell. La perspectiva de la preciosa imatge, presa des dels peus del mur, li dona autèntica majestuositat. 
1930 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Detall de l'art gòtic de la banda interior de l'ala sud, l'única que restava dempeus amb un trosset de l'oest. L'arc havia sigut tapiat per tancar la nau com a magatzem o altres dependències del quarter militar. 
1932 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Vista dels arcs tapiats. La caseta d'emissió de Ràdio Lleida (EAJ-42), inaugurada al 1932.
1932 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Vista d'un tram de volta desapareguda a la paret interior d'una torre de l'ala sud. 
1932 ca. La Suda de Lleida.
dins «Ilerda», núm. 32, 1975 (FPIEI).
Les enormes esquerdes d'una torre de l'ala meridional.
2020. La Suda de Lleida.
Foto Viquipèdia.
La Suda lleidatana, o almenys la part que en sobreviu per a la posteritat, després de la darrera restauració. 



20190309

[1954] Lo Castell de Lleida, 1707

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Una vista alçada de la Seu Vella i la Suda lleidatanes, aixecada en el mateix moment del setge i atac de la borbonada francoespanyola contra la ciutat i les llibertats nacionals. Al dia 13 s'havia produït l'acarnissament contra la població civil refugiada al Roser. Al cap d'un mes, la Seu i la Suda s'acabarien rendint davant la força militar dels enemics.

El gravat mostra, amb una certa torpesa de perspectiva de l'autor, un alçat de la Seu i de la Suda, amb una línia perimetral de muralla juntament amb la que baixava turó avall, fins a les mateixes cases del burg de la Magdalena. Com bé diu el títol, aquest fou el costat de l'atac definitiu, lluny de l'abast de les bateries de Gardeny, l'altre turó defensiu de la ciutat.
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
El gravat complet, que s'allarga fins als peus del turó, allà on la ciutat s'acabava, per la part nord-est, i a on foren instal·lades les bateries enemigues, a propet de l'antic convent de Sant Francesc o dels caputxins, mig enrunat des del darrer setge siscentista durant la Guerra dels Segadors. Entre la porta de la Magdalena i la muralla de Sant Martí, tota la costa del turó era plena de línies de defensa i d'atac, de trinxeres i parapets. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
La muralla que baixava des de la Suda fins a l'església gòtica de la Magdalena, que tancava la ciutat per son costat oriental, que no suportaria el següent setge gavatxo del 1810 de la Guerra del Francès. L'alçat i perspectiva de l'edifici no són gaire afortunats, si hem de jutjar per la semblança de la resta de construccions amb la realitat. 

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Detall de la Seu lleidatana, de la qual després de l'ocupació en direm Vella, amb dos campanars, damunt dels quals sembla que alguns guaites hi són apostats. El campanar vuitavat és el de la vella catedral lleidatana, mentre que l'altre, que potser no era tan gran i imponent com el gravat mostra, era el de l'església del palau bisbal. Església i palau eren davant per davant de la catedral.

Les portes d'entrada laterals en res no s'assemblen a la dels Apòstols ni s'hi afigura el claustre; el creuer és enormement llarg, mentre que el cimbori apareix desplaçat com si d'un gran absis es tractés. El dibuixant, probablement del famós cos d'enginyers dels exèrcits gavatxos, no havia vist mai el turó lleidatà fortificat, i des de lluny, des d'algun promontori a Pardinyes o Balàfia, s'atreví amb una perspectiva alçada, esgarriada artísticament però probablement molt útil des del punt de vista militar per la similitud de disposició retratada. A banda dels baluards del turó, la catedral ja disposava de les garites d'observació militar adossades a la teulada, i ben destacades pel soldat artista. 


1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
Detall del castell reial de la Suda lleidatana. Les línies rectangulars ens recorden la construcció, però no podem assegurar que els detalls siguin fidedignes. Les disposicions dels parapets defensiu sota la muralla, fets de terra, devien ésser prou reals. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
La torre defensiva del baluard apareix tota arrodonida, mentre que les que reforçaven la muralla que descendia fins a la ciutat eren quadrades. Diversos reforços murallats són visibles. La força de les armes d'artilleria obligaven a multiplicar aquestes proteccions. 
1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
L'església gòtica de la Magdalena, adossada a la muralla medieval. Amb prou seguretat, la disposició de l'edifici era correcta, mentre que la fesomia artística de la bella església medieval se'ns mostra maltractada per l'ull militar de l'autor.   

1707. «Vue d'elevation du chateau de Lerida du costé de la campagne, que est le costé de l'attaque. À ouvrage de terre faciné faite par les ennemies. Lerida, 29 octobre 1707» (Vista d'elevació del castell de Lleida del costat del camp, que és el costat de l'atac. Obrat de terra... feta pels enemics. Lleida, 29 octubre 1707) (AHCB).
S'afirma a la llegenda a peu de mapa que el nom de l'autor era Mircourt. L'antic monestir franciscà lleidatà extramurs, entre els baluards del Carme i la muralla de la Magdalena, no era gaire lluny de les bateries enemigues.


20180413

[1827] «Le Grand Condé» assetja Lleida, 1647

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Perspectiva de la parte del castillo y muralla de la ciudad de Lerida que el Duque de Anguien con las armas de Francia ententó atacar como stá»,
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
(Arxiu Militar d'Estocolm).
Una esplèndida vista del castell i de la Seu lleidatanes, des de la part nord, Balàfia enllà, des dels primers altiplans del camí de Corbins. Hi apreciem tota la distribució de murets atrinxerats que les tropes gavatxes del Duc d'Enghien, Lluís de Borbó, «le Grand Condé» (1621-1686), durant el setge frustrat de Lleida de l'any 1647, contra les tropes espanyoles que mantenien la ciutat en el seu poder.
L'Atles del Marquès d'Heliche és una important col·lecció de 133 plànols i vistes de l'època imperial de la monarquia hispànica del segle XVII. No fou publicat per primer cop fins al 2004 i al 2008 en format digital. El Marquès d'Heliche, Gaspar de Haro y Guzmán, encarregà cap a mitjan d'aquell segle XVII al pintor italià Leonardo di Ferrari la representació de mapes, plànols i vistes de fortaleses, ciutats fortificades, ports i costes dels dominis reials hispànics.

Els dibuixos foren fets a l'aquarel·la i l'enquadernació fou presentada al marquès cap al 1655, sota el títol de «Plantas de diferentes Plazas de España, Italia, Flandes y las Indias». Per Espanya, és clar, entenien també els diversos territoris peninsulars mantinguts militarment, com ara Portugal, Catalunya i la resta dels Països Catalans.

El marquès Don Gaspar era fill de Don Luís de Haro, primer ministre de Felip IV a partir de la destitució al 1643 del comte-duc d'Olivares, oncle seu. Les relacions del Marquès d'Heliche amb la cort reial (espanyola) foren, doncs, de primera mà. A pesar d'això, o potser per això mateix, l'obra no fou publicada en el seu temps, atesa la prevenció de l'Estat a divulgar els importants detalls cartogràfics que incloïa, susceptibles d'ésser tractats com a informació militar. Mort el marquès, un diplomàtic suec comprà l'obra en la subhasta del 1690 dels seus bens, la qual obra passarà als arxius suecs des d'aleshores i fins avui.


1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Suda i la Seu Vella ocupen el lloc central del dibuix, i als seus peus, veiem la distribució de trinxeres de l'exèrcit francès. És molt interessant la representació de diferents masos i esglésies als afores de la ciutat, a més de la llegenda identificativa que els acompanya, senyal de la voluntat de precisió dels que ordenaren aquesta col·lecció cartogràfica i del pintor italià que representà les vistes i plànols.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La llegenda explicativa de la vista, amb identificació dels punts militars i dels principals edificis de la ciutat i afores per aquesta banda septentrional.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Des d'aquesta perspectiva, s'aprecia en primer terme la Suda, amb una rastellera de finestrals que donaven al pati, el campanar i el cimbori de la Seu. Els dos absis que s'hi veuen, podrien ser el de l'església de la Suda, amb les dependències adossades del castell, i el de la Seu, encara que la perspectiva no és gaire bona o potser no és ben bé exacta. Sí que es distingeixen amb claredat les entrades de les mines que construïa la militarada, que els protegien del foc enemic, i els permetien acostar-se a la base de la muralla. Els defensors, per defensar-se'n, construïen pous contramines, a on feien esclatar munició per enfonsar-les.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de la Seu Vella i la Suda lleidatanes, amb l'estil propi de l'autor.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de les diferents línies de l'artilleria atacant, encarada cap a la Seu, protegida per grans sacs o panistres plens de terra, anomenats 'gabions', cistells cilíndrics plens de terra que servien per protegir les persones que treballaven en la trinxera. Actualment, la pedra de la façana de la Seu ha estat restaurada, però si en veiem fotografies antigues, hi podrem observar els forats que hi van causar les bales dels canons al llarg dels segles.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El mariscal Grand Condé, duc d'Enghien, observa des de lluny les evolucions del setge sobre el terreny. El seu setge sobre la ciutat no aconseguirà de fer rendir les tropes castellanes aquarterades al 'castell'.