[2768] La Catalunya del Nord abans del Tractat dels Pirineus

 

1631. Perpinyà. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

No tenim l'autor del mapa, molt acolorit i de detall, dins lo Llibre del Morbo. La info de l'arxiu en diu:

El document és un exemple de com fenòmens d'abast europeu afecten les comunitats locals. En aquest cas, les estratègies que prengueren moltes comunitats locals davant dels brots de pesta d'època medieval i moderna, epidèmies que no coneixen fronteres. A més dels estralls demogràfics que comportaren, les mesures per a fer front a les pestes de mitjan segle XVII van alterar i interrompre els intercanvis comercials i el moviment de les persones arreu d'Europa.

Aquell brot de pesta s'havia estès per Europa entre 1629 i 1632 i afectà sobretot el sud de França i el nord de la península italiana. Tot i que aquella epidèmia no arribà a creuar els Pirineus, les mesures preses per les autoritats locals catalanes afectaren enormement el comerç i el moviment de les persones entre les dues bandes del Pirineu, zones que formaven part del mateix territori fins al Tractat dels Pirineus de 1659.

 El document és una planta o dibuix acolorit realitzat entre final de 1631 i començament de 1632 de la comarca del Vallespir i els seus voltants. Concretament, de les terres situades al peu dels Pirineus, flanquejada per les Alberes i el Canigó, entre el coll de Pertús i el coll d'Ares, pel sud, i el Conflent i la Cerdanya, pel nord-oest.

 A l'AMGi se'n conserven dues còpies, una de les quals s'havia de cosir al llibre de la Junta de Morbo, segons s'informa a l'acta relacionada. Aquest registre conté totes les deliberacions i les cartes enviades pels jurats de Girona arran de la pesta de 1630 i 1632. La segona còpia pot correspondre a un exemplar per al mateix Consell de la Ciutat, o la que s'havia d'adjuntar al memorial tramès al síndic de Barcelona. L'objectiu era que el Síndic informés el virrei, consellers i diputats sobre l'avanç de la pesta per a prendre les mesures necessàries.

1631. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Vista completa del mapa, a on s'hi dibuixa amb claredat la serralada pirinenca fins al Canigó i la Tec. Tots los poblets hi són ressenyats fins als confins del Conflent. Lo mapa és entregirat, orientat més aviat d'est (sota) a oest (dalt), amb les dos valls principals, la de la Tec a sota i la de la Tet de Perpinyà cap a occident. 

1631. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Lo Canigó. Les creus són detalls del cartògraf. La presència d'aus i àguiles , pagesos i bestiar també hi és apuntada. Al costat de Prats de Molló, los pobles de Montferrer, Cortsaví, Montbeuló o Montboló. Als peus del Canigó, Vallmanya, la Bastida, Sant Marçal, Vallestàvia, Calmella, Prunet, Oms i Tellet.

1631. Lo Coll d'Ares. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Lo pas del Pirineu entre Camprodon i Prats de Molló, per on Macià, ara en fa cent anys justos, volgué començar l'alliberament de la pàtria. S'hi destaca Arles com a gran nucli, i Palaldà al costat. A l'altre costat de riu, Serrallonga. 

1631. Arles. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Los ponts de pas sobre la Tec amb los pobles al sud del riu, fins al pont de Ceret (dreta). Costoja dins lo massís pirinenc i alguns altres plans o territoris destacats, amb animals de caça. S'hi anomena lo Pla de Moner sobre Maçanet de Cabrenys.

En terra baixa, Sant Llorenç de Cerdans, Vila-roja, los Banys de Montalbà i els Banys d'Arles.

1631. Ceret. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Ceret, la capital del Vallespir. Sota lo Pirineu, Maçanet de Cabrenys, a l'Alt Empordà. A la dreta, lo pas natural de la Jonquera pel coll del Portús, presidit pel castell de Bellaguarda i l'ermita de les Salines enllà. Cap al nord, Cludà, el Voló i Pollestres al Rosselló, i més ençà la Roca d'Albera. Atenció al pas de barca de la Tec, que ara hi ha un aqüeductàs per l'autopista!

1631. Lo Conflent. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Perpinyà, ciutat fortificada fins a les dents, porta de la vall de la Tet cap al Conflent, massís del Canigó enllà, vers la Cerdanya. Hi trobem: Tuir i el Soler, Sant Feliu, Millars, Vinçà, Prada, Vilafranca, i encara més a ponent: Pleta, Fontpedrosa i pel coll de la Perxa, Llívia i Puigcerdà. 

Una terra, una llengua, sense la frontera que no gaires anys després l'estriparia. 

[2661] La Catalunya Nord del segle XVIII

[2728] Lo rei Pere, lo primer pirinista de la història

 

1900 ca. Lo Canigó (lo Conflent).

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó», 

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

Pere II, lo primer pirenista de la història, si més no atestat. Pirineisme és lo terme usat per referir-se als practicants del muntanyisme als Pirineus, terme encunyat a la darrera dècada del segle XIX, a semblança del d'alpinista. Pirineista n'és lo substantiu, esdevingut i simplificat en pirinista en registres menys formals, però usat molt sovint en ressenyes i escrits dels practicants quan descriuen les ascensions. 

L'escrit retrata lo caràcter del monarca català: «primera ascensió indubitada, absència de guia, llarg i fatigós camí a peu, atracció irresistible a lo desconegut, menyspreu de tot perill, afany exclusiu de petjar lo cim i de guanyar victòria».

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

La nomenclatura dels reis d'Aragó segons lo Casal de Barcelona, fa que actualment anomenem Pere II al rei català, pare de Jaume I. 

Pere II de Catalunya-Aragó 

(viquipèdia).

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

La relació dels fets és traduïda de la Chronica Fr. Salimbene Parmensis ordinis minorum ex Codice Bibliotecae Vaticanae, editada al 1858.

A la pujada, hagué d'heure-se-les amb una tempesta furiosa, «és verament un d'eixos furiosos oratges que se congrien, rebenten i desfan sobtadament en totes les altes muntanyes». Qui sap, però, si recurs literari per engrandir la gesta reial. Fins als estanyols del Cadí, a 2.359 m,, hi havia ja al segle XIX un «bon camí de matxos», amb una barraca arruïnada. La pujada des d'allà «no té res de fatigosa fins allí on comença la Xemeneia, corredor estret, d'una pendent de 45º, que s'obre entre els esqueis redreçats del cim. S'ha de pujar cosa d'uns 80 m de quatre grapes fins arribar a dalt». 

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

«És la primera muntanya que veuen los navegants al tornar a terra i també la darrere que albiren a l'allunyar-se'n», que la presència i domini senyorial del Canigó ve de temps immemorials. 

Lo nostre ínclit etimòleg, Joan Coromines, en descarta un origen romànic, com ara que fos degut al nom del monestir, a on hi hagué una font ben coneguda, del ll. vg. CANNA>canó, canut, canella. Diu que «ens atrauen cap a d'altres fonts, preromanes, parentes de l'itàlic, on apareix aqueixa arrel indoeuropea KAN-, de vegades amplificada com a KAN-D- [canus, candere, candor en llatí], però nua o amb la lleu i trivial amplificació, comuna a gran part de les llengües de la gran estirp indoeuropea». Segueix: « doncs, el Canigó fou el gran blanc, 'la gran blancura', ja lliga això amb el fet que aqueixos primitius pertinaços que són els pastors i bosquerols canigonencs, la veu dels quals hem escoltat més amunt, reservin en particular el nom de Canigó per a la cara obaga de la serralada, la que és de blancor perennal, en primavera, tardor i hivern, quan no tot l'any. Tornem a resar, amb el poeta: 'Torres de vori clar'... En conclusió: nom preromà, indoeuropeu».

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

La muntanya ignota va cridar l'atenció del rei i «cridà a dos soldats, amics íntims seus», amb los quals en secret i provistos de vitualles i armes, se n'anà a l'aventura. No consta a quin indret hi deixaren los cavalls, sí que «s'hi troben encara pobladors». A mig camí, «començaren a sentir trons horrorosos i terribles, per dessobre relluïen los llampecs i davallava una furiosa pedregada», que los tombà a terra. Lo rei s'entossudia a continuar i «els animava perquè pugessen amb ell coratjosament. I així moltes vegades ho fiu i ho digué», encara que no pogueren resistir i lo rei se determinà a pujar-hi tot sol. Lo relat acaba amb una fantasia de to èpic, que lo rei provocà que lo drac del llac se despertés d'un seu cop de pedra, i que lo sobrevolà, «enfosquint-lo i obscurint-lo amb son alé». 

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

Sembla, segons l'autor de l'article, que l'ascensió reial «termenà, per lo que s' acaba de llegir, en los estanyols de Cadí o sia 426 metres més avall del veritable cim, més aviat sens dubte per creure's haver arribat realment al punt culminant que no pas per la fabulosa aventura del dragó... completament d'època mitgeval, i avui mateix la podem comprovar viventa en quasi tots los països de muntanyà. La promptitud esglaiadora amb què se formen i s'esvaeixen les tempestats en les serralades alteroses, la brega furienta dels elements, en la soledat dels cims, han suggerit als senzills i crèduls muntanyesos una explicació sobrenatural del fenomen, atribuint al drac infernal, o sia, al mal esperit, en qui ha personificat el miserable habitant de les altures totes les forces de la naturalesa causadores de desgràcies i devastació. Això, prescindint del sentit simbòlic, religiós o moral, que encarnen quasi totes eixes antiquíssimes tradicions de feres i monstres vençuts per virtuosos herois».

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

L'autor reporta altres llegendes de dracs a la geografia catalana i europea.

Segle XIII. «Una ascensió del rei Pere III, lo Gran, al Canigó»,

Ramon Arabia i Solanas, 

«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 1, 

gener-juny, 1891 (ddd-uab).

A la relació original llatina del frare parmesà, no hi consten referències a la data ni lo motiu pel qual lo rei se decidí a la pujada, i l'autor intueix que podria haver volgut conèixer-ne la importància estratègica per «estudia a tot ple des d'aquell enlairat observatori la topografia general del país i lo pla de defensa contra l'invasor».

Coromines, és clar, també hi fa referència, a la gesta del rei Pere: «Una llegenda contada per gent molt moderna diu que Pere el Gran quan ja la guerra era imminent pujà ell mateix al Canigó per orientar de visu les disposicions defensives; encara que sigui sens dubte inventada, no ens avergonyim de repetir-la, perquè amb raó s'ha dit que hi ha contalles més certes que els reports històrics dels fets menuts. I la dramàtica història de Pere, maldant per prevenir en el castell perpinyanenc, la traïció del seu germà, ve a significar el mateix i fins podem dir que simbòlicament confirma la versemblança d'un tal fet real», que en lo context bèl·lic amb la gavatxada, cal situar cap al 1282.

1889. Ascensió al Canigó (Gallica).

[1215] Del Conflent i el Vallespir al Ripollès, 1700

 

Quinalafem.blogspot.com