[2756] Paper: un catalanisme universal

 

Paper. Cyperus Papyrus.

La fabricació del papir remunta al IV mil·leni abans de Crist, al delta del Nil. Les tiges del jonc aquàtic o palustra que ja servien per fer cistelleria, cordills, roba o embarcacionetes, també foren aprofitades per estendre-les i superposar-les transversalment, sense entrellaçar, i ben matxucades per aplanar-les formaven un full. Les tiges s'empegaven amb el seu propi suc resinós. Enganxant-ne unes quantes de seguides, s'obtenia un rotlle que s'enrotllava, oi que sí: ho diu la paraula. Un bastó de fusta (o de vori en els més preuats) servia per encaragolar-lo i guardar-lo, o bé lligats amb una cinteta. Així s'hi amuntegaven i classificaven a la Biblioteca d'Alexandria.

Biblioteca d'Alexandria.

Classificació i conservació de papirs. 

Papir.

DECat, Joan Coromines. Paper.

Mot agafat del llatí papyrus «quan descabdellàrem la fabricació de paper apresa dels àrabs i moros: mot i indústria que la nostra nació transmeté després a totes les altres llengües i nacions d'Europa». Lo mot és documentat per escrit ja al segle XIII. La primera fàbrica europea de paper va funcionar a Xàtiva, sembla que des del segle XI o XII, encara sota poder sarraí, i s'incorporà a l'estat català amb Jaume I i la creació del Regne de València. Lo mateix rei de qui enguany ningú ha considerat oportú rememorar-ne los 750è aniversari de la mort. 

DECat, Joan Coromines. Paper.

Lo comerç català de paper amb la resta d'Europa fou molt actiu en els segles medievals, i en textos forans s'hi sol trobar l'expressió paper català. Lo nostre savi etimòleg desgrana l'exportació també del mot a les altres llengües europees: francès i italià, castellà i portuguès, alemany i anglès. En aquestes quatre llengües darreres, lo mot no hi apareix fins al segle XIV, ço que indica l'època en què se feu usual. Sempre a partir del producte i mot importats dels nostres Països. 

A Europa era usual, des de la caiguda de l'imperi romà i l'acusada minva d'intercanvis comercials, d'escriure amb pergamins (epònim: invenció de la ciutat de Pèrgam sobre el segle III aC.), pell treballada d'animal que permetia escriure per tots dos costats i era també enrotllat. Quan deixà d'encaragolar-se i se començà a cosir, se'n digué còdex, que és lo padrí del llibre modern. 

Però el paper medieval, que ens dugueren els àrabs i moros (musulmans nord-africans o magribins), no se fabricava igual que ho feien los antics egipcis amb el papir destinat a sacerdots i escrivans de faraons. Sinó que, a través de l'Iran persa, l'havien après dels xinesos, fet amb pasta de draps vegetals. Canvià la tecnologia però se'n mantingué la paraula, deixà d'enrotllar-se i se cosí com los còdexs, llibres a partir del sorgiment de la galàxia Gutemberg al segle XV.

Paper.

Fabricació de paper medieval, segons tradició musulmana. Del matxucat a l'assecat.

DECat, Joan Coromines. Paper.

La fabricació de paper ha estat un dels àmbits més productius a tots els Països Catalans fins al segle XX, que anirà decaient. Ésser un paperer o paperera, volia significar que s'era una persona falsa o que sabia fet tots los papers. 

DECat, Joan Coromines. Paper.

Paperina és l'«expressió catalana per dir allò que el castellà (llengua sovint més pobra i de civilització material més endarrerida), confon amb bolsa». Mot que no hauríem d'abandonar, com tants d'altres, per modes forànies. 

Paper. Cyperus Papyrus.

La planta del paper sempre amb los peus molls, cosa que després, lo paper, no pot sofrir: ni aigua ni humitats.

Paper xetaví.

Era l'expressió que reconeixia la importació de la tècnica i del producte des de la Xàtiva sarraïna. 

(Els molins de la conca inferior del riu Ripoll, Miquel Sánchez i González, 2001, enllaç).  

2022. L'infinit dins d'un jonc.

Una magna i imprescindibilíssima lectura d'autora aragonesa. 

[2733] Del plat i la plata, de l'argent, del plàtan i la banana

[2692] De les vides paral·leles dels colors roig i vermell

 

Etimologia dels noms de colors roig i vermell.

Les delicioses pomes Starking, varietat de la nostra infantesa i que ja s'ha deixat de conrear. Eren sucoses quan les mossegaves al punt, però de seguida se tornaven farinoses: així és com m'agradaven a mi! A la plana lleidatana, de tota la vida que s'ha dit roig, mai vermell. Aquest darrer mot, lo vaig conèixer a partir de les lectures i l'escola, mai al carrer. Després va arribar TV3 i les noves fornades de magisteri, i la nostra canalla ja fa anar gairebé sempre vermell més que no pas roig.

Etimologia dels noms de colors roig i vermell. (mapologies.com).

Etimologia dels noms de colors roig i vermell.

(mapologies.com).

És ben coneguda l'etimologia de vermell, del llatí VERMICLU: ja en la llengua dels romans tenia el significat del color, que s'havia adaptat del clàssic vermiculum, que volia dir pròpiament cuquet, verm, perquè el colorant d'aquesta tonalitat s'extreia del quermes i insectes semblants. 

Lo cuc dit Kermes Vermilio, o popularment als nostres Països, la caparreta de l'alzina, és un paràsit xuclador que se clava al tronc i suposa una plaga per als quercus: «De les femelles fecundades d'aquest paràsit s'obté l'àcid quermèsic que s'utilitza com a colorant natural per tenyir sedes i inclús com a colorant alimentari. Està citat en bibliografia del segle XII. Els cossos secs de Kermes Vermilio s'usaven per fer colorant vermell, Crimson (NR4), a Europa abans que aquests fossin substituïts pel colorant obtingut de les caparretes del nopal Dactylopius coccus, de les que calia una quantitat molt inferior, ja que per fer carmesí amb Kermes Vermilio calien deu o dotze vegades més cotxinilles. Etimològicament, el color carmesí designa un color vermell encès i prové de l'àrab qürmiz (kermes) fent referència al Kermes Vermilio» (viqui.cat).

La majoria de les llengües eslaves (excepte el rus) adaptaren lo nom del color a partir de l'arrel del kermes. Només unes poques llengües romàniques l'agafaren del vermiculum (gallegoportuguès, asturlleonès, català vermell), mentre que la paraula catalana roig prové del llatí vulgar RUIU, que al seu torn deriven del llatí clàssic RUBEUS, el qual significa rogenc o vermellós, com del color de la terra argilenca. L'arrel última és la paraula llatina RUBER, que prové del protoindoeuropeu i donà los derivats de la majoria de les famílies lingüístiques romànica i germànica (fr. rouge, ang. red, al. rot, etc.).

En grec clàssic, del color vermell o roig se'n diu ἐρυθρός (erythrós), de la mateixa arrel indoeropea que la llatina. Aquesta paraula grega està relacionada amb lo color de la sang i ha donat lloc a mots derivats com eritrocit (la cèl·lula vermella sanguínia) o eritema (vermellor o inflamació de la pell). També hi ha el terme κιρρός (kirrós) que vol dir vermellenc i està relacionat amb la paraula cirrosi, que fa referència a granulacions de color vermellós.

Etimologia dels noms de colors roig i vermell  (etymologymaps).

Etimologia dels noms de colors roig i vermell.

(etymologymaps).

Als reculats temps antics, quan encara la humanitat només parlava de claror i foscor, s'hi va afegir una primera tonalitat, la del roig o vermell, que ja no era simplement una presència o manca de lluminositat. Per això, alguns historiadors lo consideren lo primer color, en lo sentit modern del terme. 

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

Joan Veny i Lídia Pons, Atles lingüístic del domini català, 1998 (enllaç).

La disputa entre els mots roig i vermell per esdevindre el mot genèric predominant per al color s'ha decantat en aquest començament de segle XXI, diria que ja definitivament, a favor del verm. 

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

Joan Veny i Lídia Pons, Atles lingüístic del domini català, 1998 (enllaç).

Aquest era l'estat de la disputa roig/vermell al temps de les enquestes de l'atles d'en Veny. Actualment, ja pràcticament tota la plana urgellenca caldria passar-la de nom de color.

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

Joan Veny i Lídia Pons, Atles lingüístic del domini català, 1998 (enllaç).

Lo característic valmel de l'alguerès.

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

1980-1991. DECLC, Joan Coromines (enllaç).

La batalla del nostre gran mestre etimòleg per establir la diferència de tonalitat que històricament hi havia hagut entre roig i vermell fou àrdua. Demostrà que en la llengua antiga convisqueren a tot lo domini perquè no hi foren pas sinònims: «molt rarament es troba en el sentit de vermell, generalment és rogenc, roig, com en llatí, encara que no és rar que s'estengui fins a la rojor del rubor, que naturalment no és vermell, sinó un roig rosadenc».

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

1980-1991. DECLC, Joan Coromines (enllaç).

Tampoc los clàssics valencians los confongueren, segons los testimonis aportats.

Al Tirant lo Blanc, la cara és roja i la sang és vermella: 

«L'atxa de Tirant entre les altres era ben coneguda, la qual estava tota vermella e rajant sang dels hòmens que mort havia. E la terra era coberta de cossos morts e tota vermella de la molta sang que s'hi era escampada», cap. CLVII (cervantesvirtual.com).

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

1980-1991. DECLC, Joan Coromines (enllaç).

 En la seua croada particular per detallar l'ús paral·lel i no coincident de significat de tots dos mots, fins i tot desmenteix amb rotunditat l'apreciació de l'Alcover-Moll. Però el cas és que, com hem vist més amunt, les enquestes de Veny estableixen amb claredat la sinonímia dialectal de tots dos mots, aprox. com Alcover-Moll declarava. 

Ara, en ple segle XXI, no hi ha cap parlant oriental que digui cara roja, sinó cara vermella. Entre los occidentals del Principat, a banda dels ribagorçans i subdialectes de la Franja, tampoc. Si mai va perdurar fins a temps moderns (així ho defensa a capa i espasa lo mestre), l'ús sincrònic i distintiu de roig/vermell s'ha perdut definitivament. Només se manté en certs mots compostos, com pèl-roig, pit-roig, o en l'antic cognom Roig, que designava els que tenien aquest color de cabells, entre groguencs i rogencs, com certes totalitats de l'albada o la posta: cel rogenc, pluja o vent. 

De fet, l'esp. rubio, que vol dir ros, s'originà precisament de l'arrel llatina RUBER, orígen del nostre roig. Mentre que el mot llatí RUSSUS, rogenc > cat. ros, fr. roux, amb mateix significat, però it. rosso, que en aquest cas vol dir roig. Igual que esp. rojo, port. roxo venen de llat. RUSSEUS.

Dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

1980-1991. DECLC, Joan Coromines (enllaç).

L'obertura vocàlica del mot roig és absoluta a tot lo domini català, seguint la llei fonètica etimològica que obre en o les us tòniques inicials, excepte al rossellonès i Cerdanya, a on manté el timbre original etimològic, amb o tancada, primer pas de l'evolució. 

Que roig se pronuncia amb o oberta pot semblar una obvietat. Però no: amb la moda imparable dels periodistes del TV3 o 3Cat de tancar tantes os com poden (també les es), ves a saber a on anirem a parar. Hóres, vól, pót, Oriól, ómbra, decadéncia, térra... me fan mal a les orelles, més ben dit, me fan mania, no ho puc ni sentir. És lo país desmanegat que tenim, en molts aspectes i àmbits, després de mig segle de postfranquisme. Alguns, no sé si gaires, pensem que no era això, companys, no era això... a on se suposava que volíem anar, oi?

Etimologia dels noms de colors roig i vermell.

La nostra vella disputa entre roig i vermell en tingué una de prèvia ja en llatí, entre dos cognats o doblets, mots derivats etimològicament de la mateixa arrel però amb diferent evolució fonètica i semàntica: RUBEUS i RUSSUS, que provenien de la mateixa arrel indoeuropea. La primera significava un roig rogenc, encès, com de foc, també de la cara, mentre que el segon tendia més a la noció de roig vermell, com lo de la sang.

Sembla que el bloc gal·loromànic (fr, occ, ací amb cat inclòs), funcionà bastant a l'uníson: roig hi ve de RUBER i ros>RUSSUS, mentre que al bloc hispanoromànic (pt, esp) i a la Romània oriental (it, rom) anà la cosa al revés, RUBER hi donà el significat de ros, i RUSSUS lo de roig, que en portuguès derivà cap al color vinós i morat.

Per acabar-ho d'adobar, encara quedaven els pèl-rojos. En unes llengües, a partir de RUBEUS (català, amb mot compost pèl-roig, o pt ruivo), en altres de RUSSUS, RUSSEUS (fr roux, o esp en mot compost: pelirrojo).

En la meua modesta apreciació, sembla, doncs, que lo primer nom del color a la Romània anava pel camí dels derivats de RUSSUS, presents als dos extrems territorials, fet que sempre denota certa generalització del fenomen. Alguna irrupció (potser d'influència protogermànica) feu que a les llengües centrals gal·loromàniques la cosa es bescanviés a favor de RUBEUS. Finalment, a la península ibèrica, també als extrems, arribà una darrera innovació (potser d'influència aràgiba o mossaràbiga), la dels derivats de VERMICULUS. 

Etimologia i dialectologia dels noms de colors roig i vermell.

 De manera que a les llengües romàniques hi trobem anomenat lo mot del color roig a partir de l'evolució de tres arrels llatines. Potser alguns benvolguts lectors me podeu ajudar a completar-ne lo mapa. I si aquest vermell, del kermes vermilio, i obrint lo mapa lingüístic europeu, sabem que hagué de lluitar amb els derivats de kermes, com a la majoria de llengües eslaves, doncs tenim que la història del nom d'aquest color és, de debò, una apassionada pugna de (si més no a les llengües d'Europa, a banda altres arrels menors) 4 arrels etimològiques! 

Rubea tinctorum.

Kermes vermilio.

Robí.

Etimologia dels noms de colors roig i vermell.

Per entendre l’etimologia del color roig o vermell cal conèixer-ne la història de la producció del pigment, m'explica l'AI. Los minerals van ser los primers materials que s'hi van emprar. L’hematites (Fe2O3) i les argiles amb un alt contingut d’òxids de ferro en són exemples. El mot miniatura, habitualment associat amb petit (mini) pels dibuixos dels frares medievals, ve del llatí MINIUM, un altre nom del plom roig (òxid de plom, Pb3O4). El sulfur de mercuri (HgS) és conegut com a cinabri, que prové del grec antic κιννάβρι (kinnábari) fou un altre metall que donà nom al color durant segles, sempre a partir de la tonalitat pròpia de cada mineral.

A més, com a curiositat, se diu que el nom del pigment minium prové del riu Minho (Minius en llatí) pel color de les aigües, perquè allà en aquell extrem de l'Imperi Romà hi hagué les mines de plom més importants del seu temps (enllaç). Si non é vero é ben trovato.

Los tints vegetals s’extreien de la Rubia tinctorum, una planta amb nom genèric procedent de rubia, derivat del llatí RUBER. En anglès, mots com ruby (la gemma mineral, català: robí o carboncle) i el francès rouge (maquillatge) tenen aquest mateix origen. 

També los tints extrets d’animals donaren nom al color roig en moltes llengües indoeuropees. Ja al neolític, la gent utilitzava el tint obtingut xafant los cossets de la cotxinilla armènia (Porphyrophora hamelii) o el quermes (Kermes vermilio), del qual n'hem parlat a bastament.

Un cas molt similar, és lo tint extret de les femelles de Dactylopius coccus, un insecte que viu als cactus d’Amèrica del Nord (les figueres de moro o d'Índies, o nopal) i que fou utilitzat àmpliament pels asteques i maies. Los exploradors espanyols los rebatejaren com a cochinilla, i se n'importà lo cultiu a la Mediterrània per a la producció del carmí. Los diversos tints animals –kermes, crimson, vermilion, cochineal– comparteixen arrels amb paraules relatives a cuc o insecte en diverses llengües.

Tonalitats del color roig: vegeu-los tots a Viqui.

Altres derivats del RUBER llatí són rubor, rubicund, rúbrica, tots relacionats amb lo color roig. En los manuscrits i llibres medievals, la rúbrica era la part escrita en tinta vermella: títols, encapçalaments, o instruccions, que s’hi escrivien, amb aquest color, perquè destacaven sobre el text negre. D’aquí va passar a designar també les instruccions litúrgiques, los títols de capítol, i per extensió lo traç distintiu o signatura que acompanya el nom, i més recentment, en l’àmbit educatiu, una matriu d’avaluació.

Per finir, que no acabaríem mai de parlar-ne, del carmesí, de la nostra princesa Carmesina, del barri roig, de la bandera roja prohibitiva i de la llibertària, de la creu roja, del planeta roig, de la Caputxeta roja o del Robin Hood, dels pellroges, de la targeta roja, d'El roig i el negre, de La lletra escarlata, del vermut roig, del Barba-roja, o de Riba-roja o Catarroja... Segur que molts de vosaltres, lectors compatriotes, en dieu moltes amb vermell, oi?

I com diu lo refranyer, sobre la gent a qui li agrada...

lo color roig, que l'amor hi és boig...

lo color vermell, que l'amor hi és a flor de pell.

Seguiu la pista als diferents colors a través dels enllaços:

[2633] Del color groc o del safrà

Quinalafem.blogspot.com

[2633] Del color groc o del safrà

 

Del groc o del color del safrà.

La planta del Crocus flavus, originària de Grècia i los Balcans, que acabaria donant nom al color en la nostra llengua, groc, en algun dialecte occità, croc, i en sard, crocu. El nom d'aquest gènere botànic deriva del grec krokos (κρόκος). Al seu torn és probable que sigui un préstec lingüístic de les llengües semites, relacionat amb l'hebreu כרכום karkōm, arameu ܟܟܘܪܟܟܡܡܐ kurkama, persa i àrab كركم kurkum, el qual significa safrà o safrà groc. Al nostre país, lo safrà (en planta) que tenim sol ser de color alilat i pètals fortament acarabassats.

Del groc o del color del safrà (mapologies).

L'arrel més escampada per les llengües d'Europa per anomenar lo color groc és protoindoeuropea (*ghel-, brillar), present en les llengües germàniques (ang. yellow, al. gelb), les eslaves i bona part de les romàniques (fr. jaune, it. giallo, rom. galben). Lo grec antic, kitron, llimó, va donar l'arrel per als grocs de la llimona. Mentre que del llatí: GALBINUS>galba, que a mi em transporta a Martí Joan de Galba, a qui hem d'agrair l'edició de la vida i miracles de l'estrenu cavaller Tirant lo Blanc.

L'altra gran excepció en aquest mapa europeu són la resta de llengües ibèriques: el basc, per una banda, i per l'altra aragonès, castellà, asturlleonès i gallegoportuguès. El port. amarelo i el cast. amarillo deriven del llatí AMARUS, amarg, trist, color derivat del to de pell dels malalts hepàtics i tísics, que patien d'icterícia. L'excés de bilirubina n'esgrogueïa la pell, lo blanc dels ulls, l'orina...

Encara un altre apunt històric: als orígens indoeuropeus, sembla que groc i verd eren confosos o no hi hagué necessitat de distingir-los. L'arrel *ghel-, brillar la trobem també en el mot verd de les llengües eslaves. O també hi ha el cas peculiar de l'albanès, que ho demostra tot bescanviant les arrels llatines: el mot derivat de GALBINUS>gjielbër hi vol dir verd, i el derivat de VIRIDIS>verdhë significa groc (mapologies).  

Del groc o del color del safrà.

O del color dels llimons.

Groc, Joan Coromines (DECLC).

En llengua catalana, lo mot és patrimonial, testimoniat des dels orígens. És, a més, un universal català, o sia, mot conegut i usat a totes latituds, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. A l'Alt Isàvena, «segons llur fonètica peculiar, és conservant la -o final», grogo... i cal arribar al llogaret més occidental de les Viles del Turbó per sentir parlar d'una flor amarilla...»

AL DCVB, s'hi dona fraseologia medieval dels nostres clàssics: fer del blanc groc, o del negre groc: fer veure una cosa per l'altra, enganyar. Ja dona al món no em farà del blanc groc, Jordi de St. Jordi, xii. Concordassen ab la última rahó per no mostrar voler fer del negre groc, Tirant, c. 195.

Del groc o del color del safrà.

O del color dels canaris.

«El canari (Serinus canaria) és un petit ocell cantador o moixó [lleidatà mixó], de cant similar al de la cadernera, membre de la família Fringillidae, a la qual pertany també el pinsà. És originari de les Illes Canàries, d'on prové el seu nom, de Madeira i de les Açores... Els canaris es van començar a criar en captivitat al segle xvii, a partir d'exemplars que els mariners espanyols van introduir a Europa. Els monjos van començar a criar-los, però, atès que només en venien els mascles, que són els que refilen, els canaris escassejaven i el seu preu va començar a augmentar. Finalment, els italians van aconseguir femelles i van començar a criar els ocells pel seu compte, fent-los molt populars i provocant-ne l'aparició de moltes varietats i la seva cria generalitzada per tota Europa. Avui dia, moltes llars tenen un o més canaris engabiats per tal de fruir del seu refilet» (viquipèdia).

Groc, Joan Coromines (DECLC).

La relació entre el safrà i lo color groc remunta a temps ben antics, i és documentat a les tragèdies d'Èsquil. Molts altres clàssics llatins usaren CROCUS per a aquesta tonalitat.

Del groc o del color del safrà.

Joan Miró, L'or de l'atzur (1967).

Del groc o del color del safrà.

O del daurat, de l'or.

Del groc o del color del safrà.

O del color solar. 

Del groc o del color del safrà.

O dels gira-sols d'en Van Gogh.

Del groc o del color del safrà.

O dels braçalets jueus a l'Alemanya nazi. 

Del groc o del color del safrà.

Al llarg dels segles d'art occidental, lo color groc (la color, en femení, com la majoria dels mots acabats en -or en la llengua medieval), ha representat sovint característiques més que positives: la llum solar, la riquesa, les joies... S'associa a la creativitat, a la calidesa, a la vitalitat pel seu gran poder d'energia i explosió de llum. Juntament amb lo magenta i lo cian, és un dels colors primaris, o sia, que quan se volen crear altres tints, colorants, pigments, només cal barrejar aquests tres per obtindre'ls, sense oblidar-se del negre per a cercar tonalitats més clares o més fosques. 

La gran visibilitat fou l'origen de l'ús discriminatori de capes grogues per als acusats d'heretgia de part de la Inquisició espanyola. Així mateix, los braçalets grocs marcaren los jueus a l'Alemanya nazi del segle XX.

Al segle XXI, però, ha esdevingut lo color de la llibertat, sia des de la revolució dels paraigües a Hong Kong, sia des de la revolució per la República Catalana.

Per acabar, no oblidem la dita popular que assegura:

de color groc, que l'amor hi és foc.

[2562] Del color de la castanya al marró

Quinalafem.blogspot.com