Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1980-90. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1980-90. Mostrar tots els missatges

20190412

[1966] Golmés del pla de Mascançà

2002. Golmés (el Pla d'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Vista del poble abans de la darrera bombolla immobiliària, i després d'una segona meitat de segle XX de constant creixement. 
2002. Golmés (el Pla d'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
El poble ha restat circumdat per la carretera i la via, a la qual s'afegiria l'autovia. El contrast del roig marronnec de les teulades amb el verd intens dels camps de reg, són una de les estampes típiques del Mascançà contemporani. 
2002. Golmés (el Pla d'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Des d'una altra perspectiva aèria, amb l'autovia ja construïda al fons. La vella N-II en primer terme, i el ferrocarril just al darrere del lleu turonet a voltant del qual s'arremolinà tot el poble, sobretot cap a ponent.
2002. Golmés (el Pla d'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
A llevant, el nucli antic i originari de la vila. Els carrers d'eixample, cap a ponent. I tot al voltant, magatzems i més magatzems, una de les edificacions identificatives de la plana urgellenca, a les quals algú haurà de dedicar algun estudi en el futur.
2002. Golmés (el Pla d'Urgell), a vista d'ocell, Diari Segre
Les dades resumides de la vila, nascuda cap a l'any 1000, i històricament dependent de la Baronia dels Cardona-Anglesola bellputxencs. S'hi recomana el museu d'eines agrícoles de Salvador Fabregat. 


Museu Agrícola Salvador Fabregat
«Al museu del Salvador Fabregat hi trobem també un curiós testimoni de la història de Golmés. Es tracta d’un rodet dels que s’utilitzaven per desgranar el blat que al 1896 els joves golmesencs que entraven en quinta aquell any, sabent que de ben segur els destinarien a la Guerra de Cuba, d’on probablement molts ja no tornarien, una nit el van arrossegar des d’una era propera a la via del tren fins a col·locar-lo al mig. Al matí el tren el va envestir i el va arrossegar uns 100 metres. L’endemà l’alcalde de Golmés ho va denunciar al Governador, que va ordenar retirar el rodet de la via i que va ser abandonat en uns terrenys annexos a l’estació de Mollerussa i on va romandre durant més de cent anys fins que Golmés el va recuperar com a un dels protagonistes de la seva història. Aquell succés protagonitzat pels quintos de Golmés es convertí en un acte de protesta de la gent humil que no podia pagar les 1.000 pessetes de l’època per lliurar-se de la guerra i per tant, es veien condemnats al front, d’on molts d’ells, ja no van tornar més». 
Anys 1960. Golmés (el Pla d'Urgell).
Fotos acolorides de Janot del poble que arrencava definitivament a la modernitat.
Anys 1960-70. Golmés (el Pla d'Urgell). Fototeca.cat
Golmés darrere Mollerussa. Son terme, però, comença just a la fi dels carrers mollerussencs. Allà s'hi aixecaria el Big-Ben, la nostra disco de joventut. Nostra, vull dir de tot el jovent de la plana urgellenca i de més enllà i tot. A tocar de la fàbrica de llet del Castillo, que fa de frontera entre els dos termes. Després, també allà, lluny del poble i a tocar de Mollerussa, s'hi farien els polígons d'habitatges i de sòl industrial que aquests darrers decennis han impulsat el creixement de la vila. 
«El terme municipal de Golmés, que va pertànyer al Segrià fins l’any 1988, es troba a llevant de Mollerussa, al sector de l’esquerra del Riu Corb, que passa a frec del límit septentrional del terme. Les terres del S són regades per la Séquia Tercera del canal d’Urgell. Limita amb els municipis de Vila-sana (NW), Castellnou de Seana (NE), Vilanova de Bellpuig (SE), Miralcamp (SW), Mollerussa i el Palau d’Anglesola (W). 
Els principals nuclis de població són el poble de Golmés, cap municipal, el raval de les Colònies, el disseminat dels Masos de la Figuera, les urbanitzacions de la Ciutat Jardí (a vegades identificada amb el nom de Codís) i Merlet, i el polígon Colomer Quadra. La carretera N-IIa de Barcelona a Lleida travessa el terme de llevant a ponent; la línia de RENFE que fa el mateix recorregut, amb baixador al terme, segueix aquesta via paral·lelament pel N. Hi passa també l’autovia de Lleida a Cervera, al límit d’aquest municipi amb el de Vila-sana i Castellnou de Seana; l’enllaç amb el cap municipal és de 0,5 km. Un camí comunica el poble amb Vilanova de Bellpuig. 
«El topònim apareix per primera vegada al segle XI i sembla d’origen germànic (segons Alcover-Moll prové del nom propi Walahamar, del qual hi ha la variant Walameris).
La població i l'economia 
«Pel que fa a la població ( golmesencs ), vers el 1378 Golmés tenia 24 focs i 32 el 1553. A l’inici del segle XVIII la població era només de 80 h, si bé al llarg del segle augmentà considerablement (251 h el 1787). Les terres de regadiu del canal d’Urgell afavoriren que aquest increment es mantingués durant el segle XIX (415 h el 1830, 908 h el 1857, 972 h el 1860 i 1 053 h el 1887) i que s’arribés al segle XX amb 1 155 h.
«A partir del 1920 (1453 h), i fins el 1981 la tendència general, malgrat alguna vacil·lació, fou regressiva: just abans de la guerra civil de 1936-39 hi havia 1 332 h, 1 377 h el 1940, 1 395 h el 1950, 1 267 h el 1960, 1 251 h el 1970 i 1 238 h el 1975. A partir d’aquest moment les dades de població indicaren una tendència a l’augment: 1 274 h el 1981, 1 280 h el 1991, 1 311 h el 1999 i 1 508 h el 2005, xifra que representa la més alta de tots els temps. 
«Quant a l’economia, destaca el canal d’Urgell (Séquia Tercera) que rega el terme, i tota la terra dedicada al conreu, que és de regadiu. Predominen els cereals (blat de moro i blat), els farratges (alfals) i els fruiters (pomeres i pereres). Les partides del terme són les del Merlet, la del Codís, les del Vedat i l’Horta, les de Vilaguàrdia, la Figuera i el Pla. La ramaderia complementa l’agricultura. Destaca la cria de l’aviram, el bestiar porcí i el boví. 
«Tot i així, la principal font econòmica del municipi és, però, la indústria. Des del 1989 la situació ha variat força, ja que una bona part de sòl ha estat declarat terreny urbanitzable i industrial; l’anomenat polígon Golpark i el polígon Colomer Quadra en són un exemple. La indústria és força diversificada i sobretot destaquen els sectors de la construcció, de la fusta i de l’alimentació; d’aquest darrer cal esmentar diverses cambres frigorífiques i especialment la Granja Castelló (repartida entre Mollerussa i Golmés), que comercialitza la llet El Castillo. 
«Quant als serveis, sobresurt la presència d’una gran superfície comercial, i dins els establiments d’oci la discoteca Big-Ben, on fa cap molt de jovent del Pla d’Urgell i de les comarques veïnes.
El poble de Golmés 
«El poble de Golmés és a 275 m d’altitud, al sector centre del terme, entre la línia del ferrocarril al N i la carretera N-IIa al S. 
«El nucli antic és centrat per l’església parroquial de Sant Salvador, notable edifici bastit a l’indret de l’antiga fortificació àrab, de façana neoclàssica, campanar de torre quadrada amb cos superior vuitavat, interior de tres naus amb columnes amb capitells jònics, espaiós cimbori i ben decorat. Tenia una bonica creu de terme del segle XVII, que fou enderrocada i substituïda per una de moderna, i també un grandiós retaule barroc, que fou destruït el 1936 i que ha estat substituït per un de modern (obra de Jaume Perelló). Dins el nucli destaca també la casa Cal Felip, que és la més antiga del municipi.
Hi ha notícia d’una altra església medieval dedicada a Sant Miquel fora del nucli de la població, cap al N, vora Vila-sana. 
«A llevant del nucli antic hi hagué un primer eixample de carrers paral·lels, l’anomenat raval de les Colònies, completat modernament a mig-dia pel que va a la carretera. Hi ha una urbanització a la partida del Pla que prolonga el nucli urbà. 
«Aquesta població té dues festes majors, la petita, de Sant Salvador votat (per la Segona Pasqua), i la de Sant Salvador (6 d’agost). El darrer diumenge d’abril se celebra la festa de la Cassola que s’inicià el 1986 i actualment gaudeix d’una gran participació.
Altres indrets del terme  
«La urbanització de la Ciutat Jardí, formada per uns vint xalets, data de la dècada del 1970 i és situada a 1 km del nucli urbà, a la partida del Codís (a l’W del terme). Al final de la dècada del 1980, una intervenció municipal permeté que es tripliqués l’extensió de terreny urbanitzable al seu voltant. Situada al N del terme, en la partida que li dóna nom, hi ha la urbanització de Merlet que es troba a 1 km del cap municipal. Totes dues són habitades per gent de Golmés. Al SW del terme hi ha els Masos de la Figuera, un disseminat format per unes tres masies i per una sèrie d’habitatges escampats que es van anar edificant de manera descontrolada durant les dues darreres dècades del segle XX. L’esmentat polígon Golpark és al costat de la Ciutat Jardí, i el Colomer Quadra, al N del nucli urbà de Golmés, entre aquest i la via del ferrocarril. 
La història 
«Les restes més antigues d’aquest municipi són uns sepulcres que es van trobar al principi de la dècada de 1980, a l’indret de la carretera que va a Vilanova de Bellpuig. El 1010 Golmés era una fortalesa sarraïna que obstaculitzava les campanyes de Ramon Borrell I contra Lleida. El castell fou conquerit el 1076, juntament amb els de Cervera, Tàrrega i Anglesola. En l’instrument de donació d’aquest darrer pels comtes germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a favor de Berenguer Gombau i la seva muller (juny del 1079), es pot llegir “ et similiter donamus vobis ipsos Golmers ” i, efectivament, Golmés fou una senyoria de la casa d’Anglesola des d’aleshores i fou integrada a la diòcesi de Vic (a la fi del segle XVI passà a Solsona). 
«L’antic castell de Golmés o Gualmers (al lloc de l’església actual) fou una de les avançades al pla de Mascançà, juntament amb els de Barbens i Castellnou de Seana, repoblada per Berenguer Gombau d’Anglesola i repartida entre els comtes de Barcelona i d’Urgell. El llinatge cognomenat Golmés apareix a Lleida al segle XIII i també en la conquesta de València, i el 1220 un Bernat de Golmés rebé dels Anglesola el lloc de la Novella (Castellnou de Seana). El 1148 Pere de Santa Fe havia deixat als templers un alou que posseïa a Golmés, però la senyoria del lloc continuà sempre dels Anglesola i dels Cardona-Anglesola dins la baronia de Bellpuig. 
«Tanmateix, durant el regnat de Joan II pertangué al comte de Pallars, els béns del qual foren confiscats a causa de la seva actitud contra el rei durant la llarga guerra civil de la Generalitat de Catalunya contra el monarca: en un document del 1484, Ferran II (fill i hereu de Joan II) ordenava des de Còrdova al seu lloctinent, l’infant Enric d’Aragó, que confisqués al comte de Pallars els seus castells —entre d’altres propietats— de Ponts, Golmés i Maldà, els quals encomanà al seu fidel Rodrigo de Bobadilla. Golmés tornà a la senyoria dels Cardona, dins la baronia de Bellpuig, el 1491, i hi continuà fins a la fi de l’Antic Règim (el 1835 encara consta com a domini dels ducs de Sessa, senyors de Bellpuig), que hi tenien un gran molí d’oli. 
«Al segle XVI la població, com les veïnes de Miralcamp i Castellnou, afectada pels problemes del bandolerisme procedent del Pallars (en 1589-91 per l’actuació d’Arnau Escuder, el batlle d’Alòs), perdé habitants respecte al segle XIV. El segle XVIII representà un moment de recuperació. Francisco de Zamora, en el seu Diario de los viajes hechos en Cataluña (1787) anota que a la sortida de Mollerussa “llegamos a Golmés que está cerca, en un llano. El pueblo mediano. Su iglesia aunque nueva tiene mil improporciones”. Zamora ataca sistemàticament l’estètica barroca. “Se hacen algunas casas, y un buen plantío de olivos”. La política agropecuària del corregidor baró de Maldà (segle XVIII), que promocionà l’extensió de nous conreus pel Segrià, també fou profitosa per a la població, que es beneficià posteriorment (segle XIX) dels regadius potenciats pel canal d’Urgell. Durant la darrera dècada del segle XX, i per influència del complex industrial de Mollerussa, el poble ultrapassà el nucli tradicional i s’eixamplà vers l’antiga carretera N-II» (enciclopèdia.cat).
Anys 1980. Golmés (el Pla d'Urgell). Fototeca.cat
Vistes del Golmés de fa prop de cinquanta anys.
Anys 1980. Golmés (el Pla d'Urgell). Fototeca.cat
El terme sense la nova ferida de l'autovia i la moderna Casa de la Vila d'aquells anys.



20180808

[1871] Lo Congost d'Ovarra i la Serra del Cis a l'alta vall de l'Isàvena

1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
La vall de l'Isàvena, secular límit occidental del nostre domini lingüístic, formada per aquest riu, «nascut als vessants dels pics Gallinero i Baciver, a l'Alta Ribagorça», que «després de recollir les aigües de l'altiplà de les Paüls, entra a la Baixa Ribagorça i travessa el congost d'Ovarra, per seguir vers el sud fins a topar amb la serra del Castell de Llaguarres, que el força a desviar-se cap a l'oest i a abocar les aigües, després d'un recorregut de 59 km, al riu Éssera prop de Graus».

«Aquesta vall...  havia estat, sobretot en els segles medievals, l'eix espiritual de la Ribagorça, després de l'època romana en què fou una de les vies de penetració més freqüentades, des del cor del Pirineu vers la vall de l'Ebre». Fins als anys 70 la carretera que pujava de Graus cap al Pont de Suert moria al congost, fins que s'hi va obrir pas per connectar-la amb Bonansa. Posteriorment reformada, ara ja disposa de túnels que en faciliten un pas franc.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
Vista de la serra ribagorçana encara coberta de neu, des de la qual les vistes als gegants maleïts del Pirineu són impagables.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

Beranui i la part alta de la serra, el Tossal de Cis (1.761 m).
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,Revista «Muntanya», CEC, 755, abril. 
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
Detall del monestir d'Ovarra des de la penya que li guarda les espatlles com un gran sentinella, dita de la Croqueta. El pont gòtic fou refet al 1963 després de la riuada, uns metres més avall de l'original medieval, per permetre el pas al monestir. 
11988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
Breu visita a l'església romànica de Santa Maria, ben conservada, i a la de la parròquia, l'església de Sant Pau, llavors en estat decadent. L'excursió s'inicia amb la pujada cap a Vallabriga: «llurs revolts ens permeten d'anar admirant a pleret el racó d'Ovarra». Des del poblet, pràcticament abandonat, s'emprèn «la forta pujada pel vell camí de bast que comunicava, temps enrere, Vallabriga amb Espés, tot salvant pels alts l'engorjat de l'Isàvena... fins a conduir-nos al Pas de la Croqueta, un exigu collet... on... ens enfilem, fent grimpada, per situar-nos dalt de la Penya de la Croqueta (1.382 m)». La vista des d'aquest mirador natural, a 400 m en vertical sobre Ovarra i l'Isàvena, és sorprenent.

Ja ho diu la mateixa etimologia, segons Coromines: «Sembla clar que l'ètimon és el llat. SCISSUM o (IN)CISSUM, muntanya tallada». És el tall de l'estret que el riu fa a la terra. A més, doncs, Cis n'és la grafia etimològica.

«La continuació del camí de Gavarret sobre el congost d'Ovarra és una delícia... la visió que ens ofereix pot enfonsar-se intermitentment en les profunditats del congost, on de vegades és més fàcil endevinar l'existència del riu pel soroll de l'aigua que no pas per poder veure'l». Caminant en direcció nord, els excursionistes obtenen «magnífiques perspectives, com la del poblet d'Espés, emmarcat en el fons del muntanyam que configura el circ on neix l'Isàvena».
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
El congost vist cap al sud, amb la Serra de Cis en sortint-ne a l'esquerra.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

La ruta no arriba fins al poblet d'Espès, sinó que ha de descendir per un senderó «que davalla fortament cap a una pista que ens baixarà a la carretera», tot travessant el llit de riu Blanca, fins a situar-se al començament septentrional de l'estret, a la carretera que baixa de Bonansa, «per la qual, i en tres quilòmetres aproximadament, tornarem a Ovarra... Aquest recorregut, amb nul·la circulació existent, ens dóna l'ocasió de tafanejar a fons els indrets del congost». Retornats a Ovarra, els excursionistes reben la negativa del capellà de Serradui de deixar-los pernoctar en l'indret, amb amenaça, no faltaria si no, de la visita de la Guardia Civil (espanyola) i tot.
11988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
Situació del congost i de la serra.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,Revista «Muntanya», CEC, 755, abril. 
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
Pas i penya de la Croqueta sobre el congost d'Ovarra.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

Un detallat i complet mapa de la capçalera del riu Isàvena. 
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

Una llista ben completa de la toponímia de la Serra del Cis, un treball excel·lent de l'autor de l'article, i que caldria recuperar per a tota la nomenclatura pirinenca, per evitar les castellanitzacions, sovint disfressades d'aragonesismes, que s'estan imposant en mapes i indicacions de tota mena, també les editades al nostre país, cosa que no té perdó. La mil·lenària llengua de la terra ha de rebre reconeixement en la senyalització oficial i en les publicacions de qualitat. Insisteixo en allò que he escrit en algun altre lloc: cal un congrés de toponímia pirinenca que fixi aquesta toponímia i eviti la desnacionalització, i que la toponímia precisada pels experts sigui incorporada a la cartografia.
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

La pernocta s'ha de fer a la fonda de la Pobla de Roda. L'endemà encararan la Serra del Cis, una llarga matinal amb sortida des de Beranui en direcció a les Bordes de Sant Miquel (1.471 m). Vistes als encontorns (Turbó, congost d'Ovarra...) i «davant nostre, el suau esquenall de la Serra de Cis es desplega obertament». La configuració allargada i calma de la serra, «li permet de ser un mirador obert a tots cantons... massissos de la Maladeta, el Coma-les-Bienes i el Besiberri... Vers l'est... el Pui de Llerás. A l'oest, la mola del Turbó excel·leix, poderosa, per damunt de la muntanya de Vallabriga».
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,
Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.

El vèrtex geodèsic de la serra és a 1.761 m. La baixada es fa pel «vell sender que antigament s'utilitzava per guanyar, des de la vall de l'Isàvena, la part superior de la serra: planeja de primer, per sota el vessant de la Roca Cirera, fins a atènyer el grau (1.524 m), estrebat entre aquest cim i el Brocoló». 

Sota la pluja continua el descens: «el camí es despenja pel barranc d'Arquero, amb una baixada de les d'aquí t'espero: revolts i més revolts en un sender que s'enrosca vertiginosament i que el còdols, relliscosos, fan perillós», entremig dels «colossals cingles que formen en semicercle la part baixa del Tossal de Cis, la Roca Cirera i el Brocoló... Per això encara és més admirable la saviesa d'aquest malaguanyat camí, el qual, pel fet de no passar-hi ja ningú, s'està malmetent en diversos punts i, de segur, amb el temps, esdevindrà impracticable».
1988. «El Congost d'Ovarra i la Serra del Cis», Camil José i Guiu,Revista «Muntanya», CEC, 755, abril.
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991).
El vell camí de bast o ferradura que puja de Serradui fins a la Serra de Cis, una autèntica obra d'enginyeria popular. 
Anys 2000. Monestir d'Ovarra, la Ribagorça.
Un racó natural privilegiat, garant del pas del congost, origen de la riquesa del monestir des dels temps de l'alta Edat Mitjana. A la vista, el pont gòtic refet una mica més avall de son emplaçament original després de la riuada del 1963, i la nova carretera que puja cap a Bonansa pels nous túnels d'Ovarra.


20180728

[1866] Generació Big-Ben, Moller(USA)

Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Tantes nits de dissabte i tardes de diumenge tancat entre aquelles psicodèliques parets i no tinc cap record, físic s'entén, de la meua disco, de la nostra disco, de la gran disco lleidatana dels anys 80 i següents. He estat regirant llibres antics a veure si en queia alguna entrada guardada com a punt de llibre, algun prospecte d'algun dels aniversaris, però res: els records els he de pouar en la memòria inesborrable i en la petja intensa que en l'imaginari col·lectiu va deixar la macrodisco de Ponent dels 80, la gran alcavota de la plana lleidatana, i més enllà i tot.  
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Tampoc la recerca a la xarxa és gaire productiva. És curiós. Milers de joves lleidatans, ara majorment granadets, van deixar-s'hi mitja vida (emocional, si més no), i ningú no vam pensar a guardar-ne recordatoris. Tan forta era la vivència, que no ens calia res més que viure-la. Sense mòbils, ni facebooks ni instagrams, no hi havia altre remei que viure-la, setmana rere setmana, en viu i en directe. Des del moment que s'aparcava el cotxe a la gran esplanada posterior, les vibracions t'enrampaven les cames: avui serà un gran dia. Una gran nit, millor dit. Potser a vegades era cert, no ho negarem pas ara per modèstia, però també és molt cert que hi hagué moltes i moltes estones a la barra, de l'oficina (pista rodona) o del Planetari, aguantant cubata (bacardí amb coca-cola, gintònic de làrios, vodka amb taronjada...) i observant l'espectacle, igual que pagesos plantats davant del tros esperant l'aigua de regar.
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
La disco s'inaugurà al 1975, per la Fira mollerussenca de Sant Josep. Cada any, la vigília de la diada, se'n celebrava l'aniversari, ni que fos entre setmana. A Mollerussa era festiu, però ja no a la resta de pobles des que es va traure de les festes laborals. Per raons d'estudiant, no sempre s'esqueia de poder-hi anar aquell dia tan especial. A la Sala de Festes hi solia haver un gran concert amb alguna de les figures del pop del moment.

Nosaltres, la nostra colla d'adolescents a l'Alcoletge dels 80 vam començar a anar-hi l'estiu dels nostres 16 anys. Ho recordo com si fos ara mateix: vuit o deu xics i xiques amb la furgona de l'oncle Sílio, un diumenge d'agost. Hi arribàvem a les cinc, fèiem cua fins a les sis i a les deu ens passaven a recollir. Altre cop tots dins la furgoneta, asseguts en caixes de fusta de la fruita, sense cinturons de seguretat, molls de suor i amarats de juvenil exultació per la vida (pel moment), amb la música que ressonava encara als timpans. Fins i tot en anar a dormir, encara revenien al cervell com si les escoltessis les cançons de la tarda.

Això era just l'any 80, quan feia quatre anys que la disco triomfava. Perquè la fama se n'estengué ràpidament a tot Ponent, i després molt més lluny i tot. La causa principal, a banda de l'època daurada de la música disco, del Travolta (el Toni Manero de la Febre del Dissabte nit és del 1977, i el Danny de Grease del 78) i ses samarretes de mànigues tallades en diagonal arribant l'espatlla (deixant tot el múscul a la vista per a les xiques), o de la música dels Bee Gees i de l'ELO-Electric Light Orchestra (entre tantes altres), fou aquesta, encara que us sembli contradictòria: tancats allà dins pubilles i hereus de tota la plana urgellenca, accedíem a la llibertat per mitjà de la música, del ball, del beure i del reservat.

Com sempre, res que haguessin fet o coneguessin els nostres pares i mares, allà érem moderns i tots iguals, enrasats. Allà ens hi vam deixar molts bitllets d'en Verdaguer (500 pta) i de Pérez Galdós (1.000 pta), cosa que als nostres pares, crescuts en la postguerra, els semblava una punyalada a la butxaca. La nostra febre era tan gran que fins i tot en dies com el de la Mona, calia anar-hi ni que només fos a pagar i fer-hi la consumició corresponent. Aquella marca sobre la mà, il·luminada sota el neó de la porta, donava accés a una altra dimensió de la realitat. Per unes horetes. El nostre accés preferit no era el de la planta baixa, sinó el del vestíbul de vidre del Planetari, pel qual també s'accedia a la sala de festa o s'hi baixava cap a la bolera. Abans d'entrar, però, calia complir el ritual: passar pel guarda-roba, cosa que s'havia de repetir a l'hora de marxar. Qui ha oblidat la melodia de tancament de la sessió discotequera? No la recordeu: ding-dang-ding-dong... Era una versió de la tonada del Big-Ben de veritat que ressonava entaforada al bell mig de la plana urgellenca.
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Gadgets de la disco, amb el conegut logo, aquella mena de cercle en laberint damunt les lletres. Eren temps de fumadors, i també de fumadores, però no tant (al revés d'ara): Winston i Malboro, el ros que triomfava, i el Ducados i son fort tuf de tabac negre per als més valents. Llavors es fumava a dins els locals. Quan volíem una mica més de pausa, baixàvem a la bolera, a fer un mos, o bé a l'altre costat de carretera a la sandvitxeria del Més-Gold, allà tots embotits de peu, o bé a entaular-se en algun bar mollerussenc. 
Anys 1980. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
El Cap d'Any al Big-Ben era apoteòsic. S'hi podia sopar al restaurant d'allà mateix, però si no es reservava amb setmanes d'antelació ja no hi havia mai lloc. Sopàvem a qualsevol altre local, però a l'horeta tots cap a dins. Era el dia amb més jovent, amb diferència, l'únic dia de l'any que el sostre del Planetari se sentia com fimbrejava. Vista a ulls d'ara, no crec pas ni que complíssim amb l'aforament legal: calia passar a poc a poc i rascant amb tothom, la imatge perfecta del no hi cap ni una agulla. Fent cua a la saleta del cinema al lateral del planetari, o als lavabos, a on a banda de les necessitats fisiològiques, calia refrescar-se la cara per traure's la suor i ventar-se el cap amb aquells primers assecadors de mans que tenien el tub girador i encarable. Aquell dia s'esqueia passar cap a la pista de patxanguero, la de balls de saló, a rodolar-hi una estona amb salsa i pas-dobles.
Anys 1990. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
La magna i imponent sala de la gran ampliació. Però aquest Big-Ben ja no era el nostre: tot i que hi havia de tot, abans dels 30 molts ja estàvem casats i afillats, i el més que gran Big-Ben ja ens va anar jubilant a poc a poc. La disco de la música cada cop més electrònica ja era tota una altra cosa. El nostre Big-Ben era el del començament, el de sempre. Quan hi volíem anar i encara no teníem carnet, al principi ens hi havien de portar els pares, però a la tornada calia espavilar-se: buscar els conductors més grans del teu poble perquè t'embotissin en un racó del seient posterior i adaptar-te a la seua hora, cosa que ocasionava sempre algun disgust en tornar a casa. El dia que no trobaves transport, sempre podies recórrer a l'Enric, un dels propietaris, que a les sis del matí, es dedicava a repartir jovent pels pobles, alguns en estat poc mentable, per no dir lamentable.

A cada costat de cada barra hi havia un ambient marcat per la gent dels pobles, que s'hi ajuntava per afinitats. Molts érem pagesos a casa, i en època de collita, la conversa sobre regs, preus i quilos era inevitable. Sense telèfons (mòbils) calia estar atents a les converses i les veus que es donaven per si calia sortir corrents a arroplegar l'aufals perquè s'atansava pluja.

Especialment durs eren els diumenges al matí del mes d'agost i setembre, quan a casa ton pare et cridava a quarts de set per anar al tros, quan ben bé feia una horeta o poc més que t'havies agitat. Aquell matí tot eren morros mentre collíem: els joves anàvem d'esma, somnolents i encara amb la música (i la son) a les orelles, ton pare amb un cabreig de ca l'ample. El silenci s'hi tallava sense ganivet. Quan inevitablement arribava el moment que et queia la galleta plena de dalt del banc de collir (perquè llavors encara es collia a mà i amb banc de fusta o ferro, sense màquina), llavors tot de sobte es desfermava la tempesta en forma de renecs i imprecacions que ton pare deixava anar: que me-càgon-déu el Big-Ben i la mare que el va parir i tota la resta. 
Anys 2000. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
Vista aèria del macrocomplex als darrers anys. La disco va tancar definitivament al 2015, després de 39 anys i havent marcat una època, sobretot en la seua primera meitat, fins a la desgràcia del 1993. En aquells anys de dictadura de la 'movida madrilenya', nosaltres, a Ponent, els jovent teníem vida pròpia. 
1993. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell).
La música disco ja anava de baixa en aquells començaments dels 90, però la baralla mortal que aquell 1993 s'hi va esdevindre, va capgirar molt la tendència de la gents dels pobles. Encara no hi havia Mossos!

L'època daurada del Big-Ben s'acabava, les tendències musicals canviaven i les socials també. La macrodisco, que tan havia fet patir les festes majors dels pobles, a on només quedaven els nens i els grans, sense jovent, començava el seu lent però inexorable declivi. Els ajuntaments van començar a programar disco-mòbils a la matinada, després del ball de festa major, i el jovent va començar a tornar al poble aquells dies senyalats. Els pubs van proliferar i seure a fer copes i escoltar música fou una opció cada cop més oberta, i si hi havia un racó de pista perquè els més balladors moguessin el cos, doncs perfecte. Les hores de sortir de casa, cada cop es retardaven més i més. Si als 80, cap a les dotze de la nit ja hi havia ambient a la disco, als noranta i als dos mil, que no fos, si més no, la una no hi havia una ànima enlloc.

El resultat d'aquella època daurada fou la barreja del jovent dels pobles de la plana urgellenca, del Baix Segre, de les Garrigues i la Noguera i la Segarra. Es pot ben bé afirmar que el Big-ben ha sigut la gran alcavota de les parelles que ara tenim de 45 a 65 anys, més o menys. Un fet social que ha donat a tot Ponent una identitat compartida, més enllà de les fronteres comarcals.

Ara en alguns pobles, fan nits de revival de música disco, i, és clar, se n'ha de dir revival de Big-Ben. Els qui les munten, regidors i membres de col·lectius culturals, són aquells jovenets que s'estrenaren a la vida entre aquells bafles de música disco. La Generació Big-Ben fou l'última generació de jovent del segle XX a la plana lleidatana.
1989. Vidal Vidal, lo poeta del Big-Ben.
L'autor arbequí de les Rutes de Ponent (1987-1990), considerat com la veu d'aquesta generació del jovent de Ponent: «Em diuen el Poeta del Big-Ben a mi, figura't. Per diverses circumstàncies he freqüentat aquell local i et puc dir que és un fenomen social que crec que no es repeteix en cap altre lloc de Catalunya. El fenomen de les discoteques... aquí és interclassista i pots trobar-te des del tio més penjat fins al diputat, passant pel poeta de guàrdia i l'últim postpunk. El Big-Ben és un tros d'Amèrica al mig del Pla d'Urgell. Mollerussa s'hauria d'escriure així... ja veuràs: Moller(USA)». 


 
1986. Discoteca Big-Ben, Mollerussa (lo Pla d'Urgell). 
Vídeo de la festa del 10è Aniversari.
PS. Si teniu entrades, prospectes, clauers, fotos del Big-Ben, guardeu-los s.u.p. Algun dia se n'haurà d'escriure una gran novel·la de Ponent.




20180302

[1809] L'antiga tonaira de la Platja de l'Almadrava (ii): els turistes

Anys 1960. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Una imatge virginal de l'indret, encara sense nuclear. El Coll de Balaguer mostra el tall de la carretera N-340. Tot just començava la reconversió turística de l'antiga tonaira. Les primeres casetes aixecades, a primeríssima línia de mar, encara es barrejaven amb les antigues barques dels almadravers.
Anys 1960. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Comença la transformació de l'Almadrava en un llogaret turístic. La crisi de les almadraves, substituïdes per vaixells de cèrcol primer i per grans tonyinaires més endavant, que pescaven, preparaven i congelaven la tonyina en alta mar. En algun moment d'aquells inicis urbanístics, la família Llorca va traspassar la propietat a la família Rexach. Crec que el pare hi va arribar com a capatàs a les primeres obres, i la família amb sis fills hi va créixer i desenvolupar la característica urbanització de petites casetes d'estiueig, que serien totes d'estil eivissenc.

Aquesta decisió potser s'inspirà en el record de les barraques avalencianades dels primers pobladors de la colònia de pescadors, que «eren majoritàriament d'Altea i Benidorm (la Marina Baixa) i de l'Ametlla (el Baix Ebre). Les cases s'hi construïen a l'estil de les barraques valencianes» (enciclopèdia.cat). Però a les fotos de mitjan segle XX ja no se n'hi veu cap.
Anys 1960. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Aviat tindríem com a decorat al peu meridional del Coll de Balaguer el primer edifici  de la nuclear dita de Vandellòs I (1967). 
Anys 1960-70. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

A primera línia de mar, s'hi instal·là el càmping de la Masia, encara existent. Al fons, s'hi observa com la carretera zigzagueja amunt del Coll de Balaguer. Des del 1967, i amb l'addició de Vandellòs II i de la tèrmica, una gran mola de formigó domina el vessant meridional del coll i completa el decorat modern de l'Almadrava. Els almadravers actuals creuen que la instal·lació nuclear ha ajudat a mantindre d'alguna manera a ratlla la sobreexplotació urbanística de la platja. 

Damunt de la taula, les ampolles de vermut, de whiskey i la del sifó, que pràcticament ja ha desaparegut de les barres dels bars. 
Anys 1960-70. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Les rulots dels turistes francesos, amb els avancés posats, aparcades a primera línia de mar. Ara els càmpings hi solen emplaçar els bungalows de fusta. Al fons, la silueta altiva de la primera nuclear, actualment segellada de formigó des de l'accident de 1989 i pendent de desmantellament. Encara no s'hi veuen ni la segona nuclear (1981) ni la tèrmica, cosa que ajuda a fixar amb certitud la idíl·lica postal.
Anys 1960-70. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
A començament d'aquest segle (crec) arribaria la urbanització del passeig marítim, i la professionalització del negoci del càmping, que passarà a disposar de tots els serveis, però que perdrà aquella antiga aroma assilvestrada amb regust de salvatgina que tingueren aquells els primers càmpings.
Anys 1980-90. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

A poc a poc, la platja s'omple de blanques casetes de teula vermella. Fins a la construcció del passeig marítim, els cotxes arribaven a aparcar a tocar mateix de l'arenal. Comparant les vistes antiga i moderna, s'aprecia bé com se segueix el mateix urbanisme, però amb carrers més plens de casetes.
Anys 1980-90. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

El càmping tancava la urbanització en direcció a la central. Del càmping cap a la riera del Cap de Terme, on s'acabava la urbanització i l'antiga almadrava, les petites casetes van anar proliferant, atapeïdes, segons que marcaven les directius insaciables del negoci turístic.
Anys 1980-90. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).

Diversos detalls de l'actual urbanització. Des del mar, l'ermita presideix l'antiga colònia pesquera reconvertida en urbanització turística. Un parell de grans edificis (hotel i restaurant) desentonen del quadre general, en el qual s'han conservat alguns elements d'abans com les àncores o el forn. 
Anys 1980-90. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Postal de l'Almadrava sota el nom de l'Hospitalet de l'Infant, amb el passeig marítim ja urbanitzat. La platja deu fer uns tres quarts de quilòmetre i és molt apreciada per l'arena fina i la planíssima entrada mar endins. Algunes noves fileres de casetes s'hi han anat afegint durant la darrera bombolla immobiliària d'inici de segle XXI. El poderós Senyor Diner ha fet barallar-se la família Rexach, com tantes altres a la costa, a la plana, al Pirineu. Esperem que no acabi amb la gràcia i sabor peculiars d'aquest lloc costaner amb intensa història.