Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges

20260613

[2742] Adagis dibuixats

 

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Infants i orats
diuen les veritats».

Les postals eren signades per Girona, que no he pogut esbrinar a quin il·lustrador d'aquella època correspon, ni si és cognom o pseudònim. Va firmar altres sèries d'oficis i melodies, també en castellà o bàsicament. La gràcia de les postals la trobem a la innocència i candidesa del dibuix, l'aire costumista i tradicional, la suau caricatura infantil amb què s'il·lustren dites i refranys, amb faixa, barretina i espardenyes.  

 La Catalunya postmoderna d'aquest segle XXI l'ha rebutjada aquesta visió de la Catalunya ancestral i pairal, que de l'AP-7 al mar los hi fem vergonya, que, per posar une exemple quotidià, als nostres mitjans de comunicació de masses és més ràpid saber què passa a Beirut o Teheran que no pas a la Terra Alta o la Cerdanya, tret de si és festivitat o activitat a la qual poden acudir a diumenjar. Me pregunto sempre: costaria gaire fer un canal de tv, que algun n'hi ha d'inútil al 3Cat, per als qui vivim de la línia orbital ençà?

A molts de la generació nostra, això dels refranys i la tradició los hi semblava cosa del franquisme, que calia fugir-ne per ser internacionals i los millors del món en tot, que no calien les arrels per créixer i assentar-se bé, que les podríem oblidar, que ni la cuina nostra no hem sabut guardar, per posar-ne un altre, d'exemple. No saben tots aquests que rebutgen les manifestacions tradicionals i costumistes que són anteriors, ben anteriors al franquisme i a la mare que el va parir, que venen del molt enrere i són l'essència de la nostra manera de ser, de viure i de fer.

Lo cas és, però, que la majoria d'aquestes dites conformen part de la banda sonora de la infantesa meua, que los pares, oncles, ties i padrines les feien anar com aquell qui no vol la cosa, mentre conversaven o explicaven te'n dixaven anar un, apa, de refrany o dita, que en tenien un repertori viu i ampli i per a tota circumstància de la vida. És clar que cal posar-se al dia i evitar mostres esbiaixades de patriarquisme, de religiositat o de menysteniment de la dona en les manifestacions del passat, però bé que mos cal saber d'a on venim per capir cap a on volem anar, per corregir-nos en la justa mesura, enlloc de deixar-nos emportar per la marea urbanita, de disseny, superficial i buida, progre, de postureig i consumista. Que a mi són ells, los qui me fan vergonya, que no mos cal llançar per la borda tot allò que mos fa diferents dels veïns que tenim i mos ha tocat d'aguantar: que tallar les arrels és com tallar-se les venes, carallots!

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Feu favors a bèsties
i us pagaran a coces».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
 
Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Home casat,
ruc espatllat».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«D'on no n'hi ha,
no en pot rajar».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«D'on menys se pensa,
s'aixeca la llebre».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Sense trencar ous,
no se fan truites».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Ves-t'en Ton,
que que es queda ja es compon».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Cadascú parla de la fira
segons com l'hi va».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Ja pots xiular,
que si el ruc no vol beure...».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Qui a molta gent manté,
déu sap lo treball que té».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«No en vull, no en vull:
 dona-me'n un bon tros.».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Cada ovella
amb sa parella».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Alaba't ruc,
que a fira et duc».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Cantant les veritats,
se perden les amistats».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Tres coses trauen l'home de casa:
lo fum, la gotellera i la dona baladrera».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Lo diumenge, que no n'és dia,
la Maria tot lo dia filaria».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Casa amb dos portes
fa de mal guardar».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Lo badall no pot mentir,
son o gana has de tenir».

«Lo badall no pot mentir:
o vol menjar o dormir,
o droperia mantenir»

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Aigua passada
no mou molí».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«A sants i minyons,
no els prometis si no els dons».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Qui oli remena,
los dits se n'unta».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Vesteix amb bastó
i semblaràs un senyor».

 
Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«A la taula i al llit,
al primer crit».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«A l'estiu
tota cuca viu».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«La carn fa carn,
i lo vi fa sang».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Per l'abril,
cada gota en val mil».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Aigua freda i pa calent,
fan mal al ventrell».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Gat escaldat
amb aigua tèbia en té prou».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«A l'església per resar
i a la plaça per tractar».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Amor amb amor se paga».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Qui diu mal de la mula,
comprar-la vol».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«De les rialles
en venen les ploralles».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Al pot xic
hi ha la bona confitura».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Si vols ser ben casat,
porta la dona a Montserrat».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Cada oller
alaba ses olles».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Quan se presenta marit,
no esperis altre partit».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«A quinze anys,
cap dona no és lletja».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«La panxa plena
crida la son».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Les paretes tenen orelles».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Qui a l'arbre bo s'arrima,
bona ombre l'abriga».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«De gutos, no hi ha res escrit».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«No hi ha rosa sense espines».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Bon pa i bon vi
escurcen lo camí».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Renyines d'enamorats
són fineses de l'amor».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Gos que lladra no mossega».
«Gos que buix no mossega».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Hostalera hermosa,
mal per a la bossa».

Anys 1950. Adagis populars dibuixats.
Ed. Artigas/IKON, Ediciones del Arte.
«Lo dia que et cases
o et cures o et baldes».


[2685] Los primers banys de mar amb carros


[1515] «O parir o morir» (adagis valencians divuitescos)

 

Posted by
Labels: , ,

20260531

[2739] La Casa Mensa lleidatana o la casa del General o lo Teatre Principal

 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Vista del gran edifici senyorial de la Casa Mensa, als perxis o porxos de dalt de la Plaça Paeria, abans que s'hi fes lo teatre, amb pisos habitats, la bugada estesa al balcó i les persianes típiques passades per damunt la barana. En primer terme, l'anomenat Pilar del General, a on des de temps antics s'hi fixaven los edictes i bans. Alguns l'identifiquen com a dels governadors (generals) i altres com a de la Diputació del General o Generalitat. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Vista del gran edifici senyorial de la Casa Mensa, als perxis o porxos de dalt de la Plaça Paeria, durant l'enderroc parcial i la reforma que s'hi efectuà per l'arquitecte que signa l'article, per a la construcció del nou Teatre Principal de la ciutat. L'edifici tenia los fonaments en l'Edat Mitjana i en conservava un vell arc gòtic. Les estances havien sigut adapatades al segle XVIII per fer de residència del governador, amb amplis salons «que sin duda cobijaron señaladas escenas de la vida de nuestra capital». Lo Blondel hi tingué, segons l'autor, la residència oficial seua en aquells anys de les primeres grans transformacions de la Lleida moderna. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Plànol de les estances de la casa, en què saló principal i sales donaven als finestrals de la plaça Paeria. En conjunt, feien uns cent metres quadrats, a on s'hi degueren fer recepcions i reunions amb autoritats i pròcers lleidatans, que marcaren aquell present i l'esdevenidor de la ciutat. 


1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
S'hi haurien pogut tractar temes i obres com la construcció del gran dipòsit municipal, la pavimentació del carrer Major, la necessitat d'una fonda moderna a la plaça Sant Lluís, la distribució de les aigües i l'emplaçament de les primeres fonts de la ciutat, la reglamentació del pati de les comèdies, l'obertura de la primera banqueta i de la canalització del riu amb lo cegament del primer ull,... Ençà del temps del mariscal, s'hi visqueren los embats a Lleida de la Guerra del Francès. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Los porxos de dalt i l'entrada a la casa, amb un cos de guàrdia en època del governador.

1891. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de gener (FPIEI).
Ús com a gabinet mèdic a la dècada final del segle XIX. La casa degué ser fragmentada en diferents pisos. Lo metge era al segon de l'escala dreta. 

1899. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 25 de novembre (FPIEI).
A final d'aquell segle XIX, un quiosc hi era adossat, i se'n demanava que fos traslladat. No sé si per aquesta causa, i durant tot lo segle XX i crec que fins als anys 80, lo quiosc s'emplaçà sota lo primer dels porxos de baix, davant de la casa d'Humbert Torres, paer en cap en aquells anys 20, i a on al 1910 hi nasqué lo nostre ínclit poeta Màrius Torres. Al quiosc, la mare m'hi comprava, quan veníem a Lleida des d'Alcoletge amb lo cotxe de línia, un TBO, i anyets després s'hi podia trobar una gran desplegamenta de portades de destape, amb una colla de badocs admirant-les. 

1913. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).
Hi hagué a la façana, sota los perxes, una fornícula dedicada a Sant Cristòfol, molt concorreguda durant la diada seua. 


1958. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).
«El general Blondel y la Casa Mensa», Manuel Cases Lamolla.
 Aquell any s'inaugurà lo bust del mariscal al vell Pilar del General, amb placa, en castellà obligat, inclosa. Lo mateix arquitecte en fa una nova ressenya, i hi destaca que lo vell edifici medieval devia aixecar-s'hi del segle XIII al XIV.
Al Pilar del General, a mes de fixar-s'hi edictes, s'hi feien algunes execucions i càstigs, cosa per la qual també se conegué com la Picota, amb los reus encadenats i argollats. 
La façana n'ha sofert diverses i importants intervencions des del segle XVIII i en feren desaparèixer alguns arcs originals per engrandir-los per al pas de carros i carrosses a l'interior, lluny de la vista de la plebs, segons costum de les classes manaires d'aquells temps. 
Recorda l'autor que hi visqueren los generals borbònics Lovigny, i després lo Blondel, i en menciona el «proyecto de hacer desaparecer los corrales y huertos de la calle Mayor y plaza de la Paeria para construir la famosa banqueta». 

1958. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).
«El general Blondel y la Casa Mensa», Manuel Cases Lamolla.
 Bust a la memòria del borbònic Marquès de Blondel, impulsor de la Lleida moderna. Encara s'hi pot veure en l'actualitat. 
Durant la riuada de 1856, l'aigua del Segre arribà a la Plaça Paeria i als mateixos peus de la Casa Mensa als porxos de Dalt. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).
Josep Lladonosa explica que al seu parer la Casa del General fou l'edifici que a Lleida representava la Diputació del General o Generalitat. 
Al llarg dels segles XV i XVI, la Generalitat aixecà a les ciutats mes importants de Catalunya la seu de la principal institució del país, sobretot per al regiment dels impostos. En alguns casos es coneixien com a casa de la Bolla o la Botja, que era l'impost aplicat als teixidors. Es un acord dels diputats del General de l'any 1596, s'hi estableix que després de les construccions del segle anterior «faeren edificar una bella casa en cada una de les ciutats de Leyda, Tortosa, Tarragona y Gerona y en la vila de Cervera, ahont tenien solament botigues de poc respecte».
Després del 1707, l'edifici era enrunat i se volgué reedificat com a casa amb pisos. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
La Casa del General, recreació històrica de Sebastià Tamarit, solerassenc i professor de l'institut Màrius Torres al tombant del XX al XXI, bon amic del meu pare amb qui se portaven un mes de diferència d'edat (dibuix aclarit amb GoogleGemini). Lo botiga és una sabateria que hi havia, a on compràvem les botes d'hivern que portava, que havia de dur plantilles, servidor. Te regalaven una piloteta de goma que botava com un dimoni, i això me feu aconformar d'haver de dur aquelles ditxoses botes.

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).
L'adquisició per la família Mensa, originària de Valls, degué produir-se ja al segle XIX, probablement després de la gavatxada. La família Mensa fou una de les més adinerades de la ciutat. Eren comerciants i foren capdavanters en la defensa de la causa carlina. Com a catòlics recalcitrants, promogueren la construcció de l'Acadèmia Mariana.

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).
Diu lo nostre ínclit cronista de la ciutat, que lo toc gòtic li prové de les reformes que la família Mensa hi feu seguint la moda romàntica i historicista d'aquell segle XIX. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
 La Casa del General i los perxes sobirans o de Dalt, recreació històrica de Miquel Roig i Nadal. 

1989. «Vestigis de l'antiga Generalitat local a Lleida», Francesc Esteve i Peredreu.
«Ressò de Ponent», núm. 73, p.15 (AML).
Segons Lladonosa, lo governador Blondel mai no hi residí, sinó que ho feia en un palauet de la plaça Sant Joan i lo nom no hi fa referència, malgrat la llarga tradició. L'esquetx artístic podria ser del mateix autor de l'article. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
 Lo Carrer del General, dibuix de Lluís Perelló. Lo carreró puja pel lateral de la Casa Mensa, just a tocar del Pilar. La paret esquerra actualment correspon al Teatre Principal, que penosament se troba tancat. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Hoja del Lunes», de 28 d'abril (FPIEI).
 Cartellera cinematogràfica de la ciutat al mateix mes que s'havia inaugurat lo Teatre Principal. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Mañana», de 4 de gener (XAC).
 La inauguració del nou teatre lleidatà en plena postguerra lleidatana.

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Mañana», de 4 de gener (XAC).
Tretze finques unides a la Casa Mensa per ubicar lo nou teatre lleidatà. Per la porta principal s'accedia a la platea i al primer amfiteatre, mentre que al segon i galliner o galeria calia entrar-hi pel carrer del General. Se'n destaca la decoració interior, la bona visibilitat i millor acústica. Lo mestre Millet dirigí l'òpera del dia inaugural.
Llàstima de la poca qualitat de les imatges de l'interior. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Mañana», de 4 de gener (XAC).
Recreació d'imatges de Casa Mensa i Teatre Principal, 
per mitjà de Google Gemini.

1951. Inauguració del Teatre Principal (almanacatmusical).
Al 29 de desembre, l'Orquestra Filharmònica de Barcelona inaugurava lo Teatre Principal de Lleida, amb la representaciço de l'òpera Byron en Venècia del polític i botifler lledatà Eduard Aunós, dirigida pel mestre Millet. 

1951. Construcció del Teatre Principal (viquipèdia).
Preciosa imatge de les obres del teatre. 

2024. Lo Teatre Principal de Lleida (Segre).
Als anys 90 del darrer segle, hi va haver negociacions per a la compra de l'equipament cultural per part de la Paeria. Molts padrins d'ara hi vam portar los fills al cicles de teatre matinals i dominicals del Cavall Fort. Si l'haguéssem comprat, mos n'hauríem estalviat molts de diners, que no mos hauria calgut ni fer la llotja ni los gratacels que mos colaran, que n'hi ha que no pararan fins a destrossar lo nostre skyline, que les comissions deuen ser suculentes, oi?



 


Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)