Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges

20180622

[1850] Lleida, 1965

1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Després de l'enderrocament de les muralles, autoritzat al 1860 en època de l'Alcalde Fuster, el disseny del creixement urbanístic de la ciutat fou encomanat a Josep Fontserè (1865), que per salvar la geografia d'una ciutat ajaguda al peu del turó i al costat d'un gran riu, pensà a dotar-la d'un «anell de rondes al voltant de les antigues muralles», base de tot el dibuix urbanístic posterior, gairebé ja fins als anys 80 del segle XX. 


L'autor de l'article, Lluís Domènech, era el nét del gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner i fill Lluís Domènech i Roura, que treballava a Lleida, a on també s'hi traslladà l'altre fill de l'il·lustre arquitecte, en Pere, també destacat arquitecte, després d'un atac de feridura a casa del seu germà Lluís, on morí al 1962.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

La banqueta del Segre de la postguerra, amb el Pont Vell ja reconstruït. A la imatge, encara resta pendent de refer part de la banqueta des de davant la Paeria en avall, que comportaria l'ampliació que coneixem avui a partir de l'edifici del «Montepío».
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic Canyeret al peu de la Seu, ja desocupada de la militarada (espanyola) i en procés de restauració. Al darrere, tot el modern eixample de la segona meitat del segle XX, a partir de Prat de la Riba enllà, encara restava per desenvolupar-se.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Gobierno Civil (espanyol) s'acabava de construir, però bona part de l'Avinguda del Segre encara no. La Rambla de Ferran ja estava consolidada, i la de Francesc Macià s'acabava d'urbanitzar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic tendal de l'aparcament de vehicles de la Rada destacava en la nova ampliació de la Banqueta. El Pont Vell era adonat a les voreres amb unes jardineres amb emparradores. No hi havia canalització encara, és clar, i els arenys campaven ben amples en èpoques estiuenques, quan els pantans derivaven l'aigua cap al rec.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Vistes de la ciutat dels anys 60 del segle passat.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Detall de l'Avinguda del Segre incipient fins a l'estació de ferrocarril. Llavors no hi havia pas sortida, perquè no hi havia pont sobre el riu. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El Cappont encara conservava la vella carretera de Barcelona, la N-II, a l'actual A. Tarradelles. El «Montepío» ja es dreçava a peu de riu com a fidel sentinella de l'omnipresent Seu Vella ben enturonada. La nova banqueta estava per fer encara, i al fons del fons, el nou edifici de l'institut, llavors franquista, ara dit de Màrius Torres. Dalt a Gardeny, el nou conjunt d'edificis dels quartes militars (espanyols) a la ciutat, un cop desallotjats de l'ocupada Seu Vella des de 1707. Crec que se'n deia «Cuarteles del General Sanjurjo», uns dels principals conspiradors contra la República que acabà en el cop d'estat de 1936. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El barri de Sant Llorenç, amb l'església ja refeta dels estralls de la guerra.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Seminari, a la rambla d'Aragó, amb el Palau Episcopal a l'altra banda, i sense el gran edifici de la residència de capellans que el completarà fins a la cantonada de baix. També s'hi aprecia l'històric edifici de la Maternitat, amb els forats dels dos claustres, futura seu de la Biblioteca provincial. Cap al darrere del Seminari, encara molts patis per obrar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El pla de 1922 comportà l'obertura de Príncep de Viana, per lligar l'estació amb la futura part alta, i ja preveia el Passeig de Ronda, segon anell que circumval·lava la ciutat des de la caiguda de les muralles. Posteriorment, ja a finals de segle, arribaria el tercer anell, dit Segon Passeig de Ronda. També es consolidà l'Avinguda de les Garrigues com a porta d'entrada a la ciutat, i es preveia el que es farà realitat a partir d'aquells anys 60 en endavant: el creixement urbanístic definitiu del Cappont.

El pla del 1957, ja a la postguerra franquista (espanyola), posava les bases per a una ciutat de més de cent mil habitants, a què Lleida s'anava acostant sense parar. Els problemes de la ciutat vella medieval i del Canyeret de construccions inestables ja s'afiguraven, tot i que no seran escomesos fins gairebé a final de la centúria. 





20180227

[1808] L'antiga tonaira de la platja de l'Almadrava (i): les tonyines

1881. L'Almadrava de Sant Jordi, 
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp),
«La Ilustració Catalana» (sic), núm. 44, 20 de setembre (ARCA).

Un gravat d'inigualable vàlua històrica i etnològica: la platja de l'Almadrava de fa gairebé un segle i mig, que mostra la cabana de pescadors ran de mar, amb un vaixell ancorat carregant la producció de tonyina. Per trobar-se a l'altra banda del Coll de Balaguer, just passada l'actual central nuclear i al barranc del cap del terme, i potser per tindre també orígens valencians, sempre se l'ha relacionat més amb l'Ametlla que amb l'Hospitalet. Per això, el nom de Sant Jordi, del proper castell hospitaler a mig camí de l'Ametlla. 


1881. Platja de l'Almadrava de Sant Jordi,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp),
«La Ilustració Catalana» (sic), núm. 44, 20 de setembre (ARCA).
La cabana fumejant, amb un gran porxo fet de grans troncs de pi o garrofer, cobert amb palmes, sota el qual manufacturaven el peix o sargien les xarxes. Al fons, unes enormes tonyines penjades eren elaborades, segurament salades i no fumades, i preparades per a la venda. El rocam del Coll de Balaguer apareix com a decorat de l'escena. 
1881. Platja de l'Almadrava de Sant Jordi,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp),
«La Ilustració Catalana» (sic), núm. 44, 20 de setembre (ARCA).
Detall de la passera per carregar la petita goleta. Les tonyines de cap per avall en un llarg tronc són tallades i netejades, convertides en saladura.
1881. Platja de l'Almadrava de Sant Jordi,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp),
«La Ilustració Catalana» (sic), núm. 44, 20 de setembre (ARCA).
L'amarratge de vaixell a la costa no podia ésser tasca fàcil a causa de les aigües baixes i els bancs de roques que hi havia ací i allà al llarg de la costa. La pesquera amb almadrava és documentada des del segle XVI. Catalunya arribà al segle XIX al seu nombre màxim d'almadraves. Les més importants, la de Roses, parada per darrer cop l'any 1923, i la de l'Hospitalet, al Cap de Terme, a la platja dita de l'Almadrava per aquesta òbvia raó.  

Un projecte del Museu de la Pesca de Palamós, denominat Història i memòria de la tonyina a Catalunya (2008), recull testimonis escrits i orals d'antics pescaires de l'almadrava del Cap de Terme. S'hi reconstrueix la vida diària de les gairebé 30 famílies que arribà a haver-hi instal·lades en aquesta petita 'colònia pesquera'. «A redós de l'art de l'almadrava sorgí un barri mariner amb una trajectòria vital paral·lela a la sort de la pesquera, la vida era dura i monòtona, i s'havia de complementar el jornal amb altres activitats rurals. L'almadrava de Cap de Terme va ser la més petita de les almadraves peninsulars de les dècades centrals de segle XX. Les captures, no obstant, van patir l'efecte de la sobreexplotació del recurs i de l’aparició de flotes de tonyinaires de cèrcol. L’almadrava de Cap de Terme va desaparèixer a inicis de 1960».



DCVB. Almadrava. Tonaira.
Almadrava és un mot originari de l'àrab, gairebé inalterat en la forma i en el significat. Es tracta d'una xarxa grossa, calada dins el mar per tal de capturar-hi gran peixos. Amb una segona xarxa que s'apuja des del fons, se'ls feia surar per tal de poder-los matar en superfície amb arpons o garrots. Un cop ben atonyinats, i mai tan ben dit, les tonyines eren carregades a pes de braços a les barques que sostenien les xarxes.

El mot tradicional, però, era tonaira, documentat ja al segle XIV, derivat del mateix ètim llatí de tonyina. Així mateix ho recull Coromines al seu diccionari.

Anys 1920-30. Platja de l'Almadrava, 
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
La història de la pesca de tonyines per mitjà de l'art de l'almadrava és tan llarga en aquest racó de la costa, passat el coll de Balaguer, just a tocar del barranc del cap del gran terme o Punta del Codolar a Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, allà on a l'any 1967 s'hi aixecaria la primera central nuclear de la nostra història, que fins i tot ha donat nom al lloc.

La imatge del pou a la platja és molt sorprenent. Hi devia haver aigua, és clar, però potser no tan dolça com haguessin volgut les vint famílies de pescadors que hi vivien. La tradició de la pesca d'almadrava en aquests sorrals de la Costa Daurada tarragonina es remunta al segle XVI en la seua primera documentació, tot i que de ben segur ja es tractava d'una activitat tradicional en aquella època. Escriu en Marc Soler (2012) en un interessant article en son blog:  
«L'actual platja de l'Almadrava rep el seu nom gràcies a l'existència en el seu sorral d'una comunitat de pescadors dedicats en aquest art de la pesca de la tonyina des de mitjans del s.XIX fins a finals de la dècada dels anys 50 del segle XX quan, segons explica l'historiador Xavier Figueres al llibre Postguerra a l'Ametlla de Mar, «s'hi estableixen pescadors procedents de Benidorm comandats pels arraixos de la família Llorca». A partir d'aquest moment es crea un nucli habitat, amb cabanes a l'estil de les valencianes, i amb contactes amb l'Hospitalet de l'Infant i l'Ametlla de Mar. Però les notícies històriques sobre l'existència d'almadraves en el terme de Vandellós i L'Hospitalet de l'Infant estan documentades de molt abans.
«Segons es pot llegir al volum Documents de la Baronia d'Entença de Manuel Romero i Maria Teresa Palet a l'any 1595 el rei Felip II va concedir a Pedro Gamir la facultat de pescar lliurament durant deu anys totes les tonyines de les almadraves del Principat. Això entrava en contradicció amb la jurisdicció secular dels senyors de la baronia que en aquells temps tenien arrendat el dret d'almadrava al Coll de Balaguer a uns mercaders valencians, Joan Saró i Antoni Balansà, des del riu Llastres fins el barranc de Codolar (actual Cap de Terme) i torre de Sant Jordi. Els Ducs de Cardona varen obtenir de l'Audiència de Catalunya la confirmació dels seus drets sobre els mars del Coll de Balaguer. Es veu, doncs, que els conflictes entre centre peninsular i perifèria ja venen de lluny.
«El cas és que del document es dedueix que a la platja del Torn (a sota mateix del Coll de Balaguer) hi havia des del 1619 una almadrava que explotava el francès Jeronim Baudin segons llicència concedida pels ducs durant quinze anys. Pel llibre Full d'història de de la vila de Tivissa de Màrius Bru, que l'any 1614 el duc de Cardona signava un contracte d'arrendament amb persones de Reus que els facultava a pescar tonyines amb almadrava a 'la mar de l'Hospitalet de l'Infant del Coll de Balaguer...' i s'hi dona notícia de l'existència de magatzems on salar i guardar els arreus de pesca i 'habitació' per a les persones que treballaven a la pesquera.
«D'altra banda, en el Diccionario Histórico de las artes de la pesca nacional (Madrid, 1791-1795) d'Antonio Sañez Reguant, ictiòleg i escriptor nat a Barcelona a mitjans del segle XVIII, hi trobem la descripció de l'almadrava que figurava a la punta del riu Llastres. Una il·lustració del perfil de la costa que hi surt publicada no deixa dubtes tocant a la localització. L'autor ens diu que l'almadrava era de retorn, és a dir capturava les tonyines en la seva migració de tornada cap a l'estret, cosa que passava a la tardor un cop feta la posta al Golf de Lleó. Era calada a 15 braces de profunditat. Una braça equival a 1,6719 m.
«Les notíces a la premsa també ens donen informació sobre l'almadrava moderna. Per exemple, al diari La Provincia del 10/08/1889 s'informa, tot fent-s'hi ressò del que deia el diari Lo Somatent de Reus, que s'ha pescat "la fabulosa cantidad de 540 atunes" alguns dels quals pesaven "de 600 a 700 kilógramos". I també s'explica que a Reus es van vendre els 300 grams a l'ínfim preu de 20 cèntims. A l'edició corresponent al 21/09/1876 de La Opinión, la notícia era que s'havien pescat fins a 500 arroves de tonyines (uns 5.751 quilos). També per la premsa de l'època sabem de l'existència d'altres almadraves a les aigües del golf de Sant Jordi. A El Mercantil del 26/11/1889 s'informa que la "Ayudantía de marina de Tortosa" ha fet public que s'ha demanat permís per establir-ne una a la Punta de l'Àliga al Perelló».
1806. El Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El port del Coll de Balaguer des de la platja de l'Almadrava, més o menys. A dalt, la fortificació dita de Sant Felip que guardava militarment el pas. En aquest paratge desèrtic, inhòspit i ventós, molt ventós, va calar-s'hi l'almadrava, que el Diccionario Histórico de las artes de la pesca nacional emplaça a la desembocadura del riu Llastres, al cap de terme septentrional de l'Hospitalet, però que totes les altres dades històriques situen al cap de terme meridional, a la platja coneguda des de llavors com a Platja de l'Almadrava.
1938. El Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Les Ales Negres feixistes italianes al servei del feixisme espanyol bombardejaren el pas de comunicacions terrestres estratègic que era el Coll de Balaguer. S'hi veu el vell camí zigzaguejant del port, i la nova carretera, futura N-340 i la línia recta del ferrocarril. Ben visible, el barranc de Llèria, al costat del qual s'aixecarà el complex nuclear.

1938. El Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Detall del barranc de Llèria. Entre aquesta riera i la de Cap de Terme, un poc més avall cap al sud, s'hi emplaçava la colònia pesquera de la Platja de l'Almadrava. El queixal que fa la costa just després de la riera, correspon a la Cala Justell o Gestell, actualment zona humida i paratge natural, lloc escollit per cap dels insurgents antirepublicans (espanyols) per desembarcar a Catalunya des de Mallorca durant la darrera Guerra del 36. Al final, els plans del general (espanyol) sublevat es decantaren per la conquesta terrestre a través de l'Ebre.
1938. El Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Detall de la fortificació bombardejada. El famós antic camí de carro amb les grans ziga-zagues de la banda meridional s'aprecia amb nitidesa. També les files de ceps dels camps de conreu. Primer la fil·loxera i després el complex nuclear canviarien per sempre el paisatge de la banda meridional del Coll de Balaguer. Gairebé cent anys després, dos autopistes i una línia nova de ferrocarril acabaran per col·lapsar aquest mil·lenari pas, que les legions romanes, ja en fa més de dos mil, creuaven Via Augusta avall.
2011. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre.

Una magnífica ressenya sobre la desapareguda vida dels almadravers de la Costa Daurada, amb descripció del seu estil de vida i de l'esperit de comunitat forjat per la necessitat de treballar sempre junts, els uns al costat dels altres. L'informant n'era en Manuel Núñez Pérez, de la darrera generació de tonyinaires establerta a l'Almadrava. Els almadravers provenien de l'almadrava de Benidorm. La imatge dels anys 50 del segle XX mostra l'arribada a la platja d'una barca plena d'enormes tonyines.
2011. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre.

Tots els membres de la família tenien una ocupació encomanada. Les dones havien d'apedaçar les 'sàrcies' [xarxes], mentre els homes, és clar, es feien a la mar i al cop, la tasca de llançar-se a l'aigua mentre les barques estrenyien les xarxes per agafar les tonyines a pes de braços. Calia que s'emboliquessin les cames amb les robes amb què venien embolicats els cables per evitar ferides. L'almadrava es parava a la primavera i comportava tot un ritual. Després, calia esperar l'arribada dels peixots.
2011. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre.

Els almadravers del golf de Sant Jordi hi foren establers des de mitjan segle XIX a mitjan segle XX.
Anys 1950. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre 2011.

Les cases dels darrers almadraves de després de la guerra. La capella fou construïda al 1927. La moderna Almadrava, la turística, seguirà aquesta primitiva alineació de cases. A primera línia, s'hi identifica l'antic pou quadrat.
Anys 1950. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre 2011.

Detall de la darrera Almadrava dedicada a la pesca, presidida per l'ermita. Els tancats devien d'ésser per als ramats que complementaven els ingressos.  
Anys 1950. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre 2011.

Les àncores de més d'una tona de pes que servien per lligar els cables de les xarxes, que podien fer un braç d'ample. Els esmorzars de forquilla i ganivet, amb el porró enlaire sense parar, per celebrar l'èxit de la pesquera devien d'ésser memorables de veritat. Els pescadors intercanviaven peix per verdures i carn amb els pagesos dels voltants.  

20180127

[1797] La tercera Banqueta, la de postguerra

Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Vista del carrer lleidatà un cop aixecat el primer petit "gratacel" de la ciutat, el «Montepío» de la Caixa d'Estalvis de Lleida, de gairebé 150 m. d'alçària La Banqueta encara no ha estat eixamplada i s'hi veuen els pilars decoratius de la urbanització feta a començament dels anys 20. 
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
La foto me la fa arribar l'Henricus Botel de Saxonia (Dionís Gutiérrez i Rosich), impressor jubilat de la Diputació, i que havia treballant d'aprenent a la Impremta Comercial de Jordi i Antonio Mayor Saura. S'hi pot veure en detall el carrer des de la Paeria fins a la botiga Baiget. Al costat de la Paeria i a sota de «Géneros de Punto Camilo Adell» hi havia la Impremta Comercial, la botiga de bicicletes Mazarico, el Restaurat Rialto, una casa de venda de petroli i carbó (Casa Wenceslao Riu, amb el dependent de tota la vida que era el Sr. Ramon de la pipa), i l'encara avui vigent casa Baiget de làmpades i bombetes. 
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Detall de la Banqueta davant del restaurant Rialto, que tenia una marquesina per a aparcament de vehicles a tocar de la balustrada, en francès per a turistes: «parcage pour voitures». Tota la retolació era obligatòria en la llengua que els feixistes anomenaven «del imperio», car aquella dècada la repressió i persecució franquista (espanyola) era forta i dura.
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Detall de la Casa Melcior modernista en aquells temps. El camió de carbó, aparcat davant la botiga del Baiget. Llavors n'era el combustible principal, a banda la llenya. De gasoil i gas per a calefacció, encara no n'hi havia.
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
El nou pont de la ciutat s'havia inaugurat al 1947. Seguidament, el «Montepío» passà a dominar l'horitzó urbà de la ciutat. A començament de la dècada dels 50, en plena reconstrucció de part del règim feixista (espanyol) de la ciutat ensorrada per la revolta feixista (espanyola), arribà el torn de reurbanització de la Banqueta.
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Es començà a reomplir el terraplè per eixamplar la banqueta, que s'allunyà encara més dels límits medievals de la ciutat, al peu de les cases del carrer Major. Alguns establiments, com el llegendari restaurant de La Rada, aprofitaren per tombar la balustrada dels anys 1920 i ampliar l'espai de terrassa i aparcament de vehicles, llavors encara escassos. Pensem que la N-II, eix viari fonamental per a l'Estat franquista (espanyol) encara hi passava, i hi passarà fins a la construcció del pont dels instituts al començament dels anys 1970.
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Detall del pols ciutadà a l'Avinguda Blondel de mitjan segle XX. El trànsit incessant aniria arribant a poc a poc, sobretot a partir de la dècada dels 60 i 70, un cop ja ampliada la Banqueta.
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.El terraplè d'ampliació de la Banqueta en plena construcció. S'hi veuen ben bé els tendals dels aparcaments de vehicles de La Rada, en primer terme, i del Rialto més per amunt.
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Detalls de l'ampliació de la Banqueta, on encara apreciem un tros de la l'artística balustrada dels anys 20 dempeus. Més enllà del pont, l'edifici del Gobierno Civil (espanyol), de començament dels 60, encara no hi és.
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Les escales d'accés al riu de la balustrada dels anys 20. Al fons l'ampliació d'aparcament a la nova banqueta del restaurant La Rada.
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Preciosa vista aèria de la Rambla de Francesc Macià i de l'Avinguda de Bl0ndel, tot just començada l'ampliació. S'hi acabaven de plantar els plataners de la Rambla, llavors dita, espanyolíssimament, «de José Antonio». La cantonada de la baixada de Santa Marta, encara per construir.  
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Detalls de les obres de la Banqueta de postguerra. Les imatges ens permeten de fer-nos una idea cabal del gran espai guanyat al riu respecte de la llera secular. 
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
L'antiga Banqueta a punt per a l'ampliació. A banda del «Montepío», observem com les cases que s'adossaven a l'antic Hospital s'han enderrocat i deixen veure les quatre cantonades, amb la catedral al darrere.
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Detalls de la Lleida dels 50, amb la futura Av. de Madrid a tocar del Segre, quan la nova banqueta s'haurà eixamplat, de la Catedral i de l'Hospital de Santa Maria medieval, i del Convent del Roser, amb tot el carrer Cavallers ben marcar a la trama urbana.
Anys 1940. Avinguda de Blondel, Lleida.
La vella Avinguda Francesc Macià, dita de Cabrinety abans de la guerra i de José Antonio després, amb l'antic arbrat del segle XIX, quan amb l'Alcalde Fuster començà la urbanització de les antigues muralles, que ací eren formades pels darreres de les cases del Carrer Major, amb les antigues adoberies i el Noguerola lliscant-hi fins a desguassar al Segre.
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
La Banqueta encara és estreta i els automòbils gairebé tomben davant de l'Hotel Pal·las, llavors dit, és clar, «Palacio». A l'esquerra, però, s'hi observen els nous arbres plantats al talús guanyat al riu. La urbanització ja s'havia acabat, però el trànsit encara circulava com antigament, pendent de reordenació. 
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La famosa peanya de l'urbà amb el característic salacot blanc, i dins la petita garita elevada i protegida del sol i la pluja, des d'on es dirigí el trànsit d'entrada a la ciutat durant dècades. La imatge ja mostra més moviment de vehicles, sobretot de motocicletes i vespes, senyal inequívoc que ens acostàvem a la dècada prodigiosa (socialment) dels 60. Un Renault Gordini
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La nova Banqueta ja perfectament alineada, en una imatge presa ja des de l'edifici del Gobierno Civil franquista. Al fons, s'observa la nova "avinguda" guanyada al riu, que se'n dirà «de Madrid», i que passarà a ser la nova calçada de la N-II. Hi observem com encara els cotxes giren a l'esquerra ben a prop de les cases.
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
L'àmplia i elegant nova Banqueta aviat serà envaïda de cotxes i trànsit. 
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La nova Banqueta davant la cantonada amb el carrer Cavallers i els «Cines Cataluña».
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La nova Banqueta ja ampliada i urbanitzada de manera més austera i sòbria que la seua predecessora dels anys 20. Els aparcaments s'han anat ampliant, el nombre de vehicles s'ha incrementat sensiblement. La N-II encara circula per dins l'Avinguda de Blondel. 
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La nova balustrada, encara avui existent, de la Banqueta, només amb el canvi d'estil dels fanals d'enllumenat. El Gobierno Civil ja presidia la Lleida oficial, franquista i grisa (malgrat l'arribada del color) d'aquells anys del final de l'estraperlo. 
Anys 1950. Avinguda de Blondel, Lleida.
Els aparcaments de vehicles des d'una altra perspectiva.
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La Banqueta ampliada, ja acabada. 
 
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
Detalls de la banqueta recentment ampliada, però encara amb el trànsit de la carretera cap a l'interior de l'Avinguda Blondel.
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La imatge de la nova Banqueta des de dalt de l'edifici del «Montepío».
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La vista acolorida i elevada de la nova ampliació. 
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La carretera antiga, encara enllambordada i no quitranada, davant la Plaça Sant Francesc, que encara resta idèntica.
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La fauna automobilística de seguia es farà ama i senyora de la nova ampliació. Els nous models conviuen amb els vells, i les velles persianes de corda tirades damunt els balcons viuen ses darreres jornades. Ja no s'hi veuen els llançols blancs estesos al sol de dècades enrere. Comencen a tancar els antics pisos habitats i només restaran amb vida els baixos comercials. I així fins avui, sense remei encara. 
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
L'Avinguda de Madrid és terreny tot guanyat al Segre. Allà hi circularà la N-II, que tombarà en sec al final per pujar per l'Avinguda Catalunya i llavors girar a l'esquerra pel carrer Acadèmia. Els 600 envaeixen, finalment, els carrers. Al solar de l'antic mercat de Sant Lluís, un dels blocs de pisos més alts i desplaents de la ciutat, al pati interior del qual s'instal·larà la futura estació d'autobusos als anys 70.
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
La nova reordenació del trànsit ja del tot completada a la flamant nova avinguda. 
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
Detall de la nova avinguda, ja gairebé idèntica a l'actual. Només una remodelació de la jardineria, amb unes fonts ornamentals que mai no han funcionat, i quatre retocs més la distingeixen de la del final de segle i començament del XXI.
Anys 1960. Avinguda de Blondel, Lleida.
Nous usos del Segre amb la nova Banqueta al darrere. Les barquets i el riu, al seu pas per Lleida, sempre han estat poc amigues. Assignatura pendent per a la ciutat, que la moderna canalització de final de segle tampoc no resoldrà. 
Anys 1970. Avinguda de Blondel, Lleida.
La primera circumval·lació de la N-II, que anà a retombar a un nou pont, el tercer (comptant el del ferrocarril) en la història de la ciutat, cap allà davant de l'institut. Aquesta serà l'esplanada de les firetes de la meua infantesa. A la dreta, marge esquerre del riu, el vell xoperal, allà on l'Aplec del Caragol començà a caminar. 
Anys 1970. Avinguda de Blondel, Lleida.
La nova Lleida dels grans blocs de pisos s'imposa. Els barris començaran a créixer, tant que quedaran irreconeixibles, com el Cappont. A la imatge, el vell i centenari camí d'Albatàrrec.
Anys 1970-80. Avinguda de Blondel, Lleida.
Just davant de la cruïlla amb l'Avinguda de Catalunya, s'hi farà als anys 90 el quart pont de la ciutat. Aquesta és la Lleida de quan era petit: l'Avinguda de Blondel, antigament carrer guanyat al riu, ha quedat com un carrer interior, amb poc trànsit, que s'ha desplaçat a l'Avinguda de Madrid. Per aquí, centenars de vegades, amb el cotxe de línia (que ens pagàvem de la butxaca, a vegades amb beca de transport del «Ministerio» espanyol) que ens portava del poble i ens deixava a l'estació d'autobusos, d'on enfilàvem a peu, fes fred o calor, fins al «Instituto de Bachillerato», aviat nomenat en homenatge al poeta Màrius Torres, un cop vençuda la desgràcia de l'època franquista (espanyola).
Anys 1980. Avinguda de Blondel, Lleida.
Per facilitar el pas dels nombrosos estudiants cap als tres instituts del camp escolar, s'hi construí un pas elevat, que els joves no faran mai servir: continuaran travessant a ramats pel semàfor del passatge dit, per això, dels Estudiants, que pel carrer de l'Historiador Josep Lladonosa, dona davant mateix del primer institut. Ara ja no queda cap pati per edificar, ni a l'un costat ni a l'altre del riu.
Anys 1970. Avinguda de Blondel, Lleida.
L'Avinguda de Blondel, de nit. Després de més de dos-cents anys de la seua creació, continua essent una de les artèries ciutadanes principals de la ciutat, tot i els canvis i ampliacions sofertes, o precisament per això mateix.
Anys 1980. Avinguda de Blondel, Lleida.
L'última gran intervenció a l'Avinguda fou la construcció del pàrquing soterrat, amb unes obres que s'allargaren més del que s'havia previst pels problemes de la constructora. Es procedí a abuidar tota l'esplanada guanyada al riu amb l'ampliació de postguerra, des del Pont Vell fins a la cruïlla amb l'Avinguda de Catalunya. Feia tot just trenta anys que s'havia reomplert i ja es tornava a remenar: és el signe de la humanitat, fer i desfer, sovint sense solta ni volta. 

Un cop tapat i urbanitzat el clot, canviarà l'aspecte superficial de la Banqueta, però ja no la seua mida ni dimensions fins avui. La decoració nadalenca la farà visible durant aquestes festes, amb la cadena de llums de fanal a fanal d'un pont a l'altre. Llàstima que siguin llums de leds només blancs i freds, segons aquesta darrera moda de carregar-se tot allò més tradicional i abraçar sempre allò més nou: signe evident de nou ric, de butxaca més plena que el cervell, que crec que és la definició que més s'escau a la nostra ciutat aquest començament de segle XXI.