Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges

20170410

[1675] Lo Pont Vell de guerra i postguerra

1938. Lo Pont Vell, Lleida.
El Pont Vell derruït per la voladura en la retirada republicana, vist des de l'areny de la marge esquerra, rere una filada defensiva de filferro, que protegia les trinxeres republicanes, que de tota manera no aguantarien gaires setmanes. Recordo com en una conferència, en Víctor Torres, germà de poeta, i aleshores combatent, referia la tristesa del moment de mirar des de la trinxera de Cappont cap a la ciutat, i veure la casa pairal, al costat de l'Arc del Pont, tancada i barrada, en zona ja ocupada pels feixistes.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Detalls de la Paeria, a Blondel, i de la Seu Vella dalt del turó des de la filferrada. 
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
En primer terme, l'estrep del Pont Vell destruït ran de banqueta, amb la característica estructura metàl·lica del pont modernista sobre les aigües del Segre.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Una barricada al Pont Vell, feta amb les llambordes del carrer, per protegir el pas a la Paeria.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
El primer ull del costat de la ciutat fou del tot enfonsat per l'explosió. La imatge és probable que fos presa des d'una finestra de l'Hotel Pal·las.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
La resta del pont, tot i que no n'estic segur del tot, fou ja enderrocat pels ocupants, abans de procedir a la instal·lació del pont de fusta provisional i per permetre'n la posterior reconstrucció durant la postguerra. 
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Els pontoners de l'exèrcit ocupant construïren un primer pont de barques per comunicar les dos marges del Segre. Aquest pontet era situat aigües amunt del pont enderrocat, abans d'arribar al pont del tren. Al fons, s'hi veu la Rambla de Ferran, darrere l'esplanada de la Plaça Cabrinetty, anys després dita «de la Pau» per les autoritats franquistes. Volien dir de la seua «pau», o sigui, victòria, persecució i submissió per les armes (espanyoles) de la Catalunya demòcrata i republicana.
1938. Lo Pont Vell, Lleida.
Primer amb barques i després amb estructura de fusta. 
La ràpida habilitació d'un pas del riu fou estratègica per a l'exèrcit ocupant (espanyol).
1939. Lo Pont Vell, Lleida.
Imatge del Pont Vell de la ciutat lleidatana tot destruït per voladura (1938) en la retirada republicana per tal de barrar el pas a l'avanç de la barbàrie feixista (espanyola). Al costat dels pilars dels pont derruït, s'hi condicionà un pont de fusta provisional.
1939. Lo Pont Vell, Lleida.
Les cases de la Rambla, al darrere, totes deshabitades, sense els llançols blancs al sol i al vent d'altre temps. Dalt, la Seu Vella mostra son pitjor aspecte aquarterat. Els arcs tapiats tenen finestres a dos nivells, corresponents als dos pisos en què fou dividida la Seu després de l'ocupació borbònica (espanyola) de 1707.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
La construcció del pont provisional de fusta, ja acabat, al costat de l'enderrocat, fou obra del nou règim feixista que ocupà Catalunya, un cop perduda la guerra. 
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Una imatge de les tasques de construcció del pont de fusta provisional, per davant mateix dels pilans del pont enderrocat. S'hi observa l'habilitació d'un pas de carro per permetre el transport de materials des de la banqueta fins als nous pilans (pilars, en lleidatà).
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Vista completa del pont provisional ja completament fet i amb trànsit.
Anys 1940-44. Lo Pont Vell, Lleida.
Gegants i capgrossos, potser per Sant Anastasi, davant del pont provisional de postguerra. Els gegants eren Marc Antoni i Cleòpatra, amb nous vestits. Encara no havien començat les obres del nou Pont Vell.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).
Revista «Destino», 2 de març, la revista barcelonina dels ocupants i col·laboracionistes, en la primera postguerra. En la foto, s'hi observa amb detall el peu de formigó dels pilans i l'estructura de fusta de tot el pont.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).
Detall dels pilans i de l'estructura de fusta. El pont fou reconstruït en 19 dies.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Construcció del nou pont de la ciutat, començat per la banda de Cappont.
1940. Lo Pont Vell, Lleida.
Detall de la construcció del nou pont, amb el pont provisional de fusta a la banda de dalt.
1944. Lo Pont Vell, Lleida.
Una foto de «La Vanguardia española» mostra ka construcció de l'actual pont, d'una llargada de 150 m, amb tres pilars i quatre arcades, les centrals de 50 i les laterals de 25 cadascuna. Entre altres, participà en el seu disseny l'enginyer lleidatà Victorià Muñoz i Oms (Lleida, 1900 - Barcelona, 2000), qui fóra el principal responsable de la pantanització de la Noguera Ribagorçana de part de l'ENHER en aquella postguerra. 

Als anys 2000, la Paeria li va dedicar una part del Camí de Picos, de l'antiga N-II fins a la Bordeta. La dedicatòria de carrers a personatges no polítics però sí lligats a la llarga nit de la dictadura (espanyola), haurà d'ésser sens dubte revisada en un futur de plenes llibertats i ètica inequívocament democràtica. Sense negar-ne la vàlua professional, no podem exalçar aquells qui col·laboraren, de paraula, obra o omissió, amb les atrocitats i la repressió sanguinària dels ocupants (cosa que s'ha tolerat excessivament en els anys dits de la 'transició', que més que una transició democràtica, ara sabem que fou una transició del poder des del franquisme originari al franquisme dels fills).

Les obres del pont van durar gairebé quatre anys, i fou inaugurat poc abans de la festa major de 1944.
Anys 1940. Lo Pont Vell, Lleida.
El nou Pont Vell de Lleida, ja refet.
1938. Lo Pont Vell, Balaguer.
El ferreny pont de pedra medieval que donava pas a la ciutat sobre el Segre, també tot derruït per la voladura de les tropes republicanes en retirada. A dalt, la fumerada sobre la ciutat durant els bombardejos del maig de 1938.
1938. El Pont de Ferro, Flix.
El pont de ferro sobre l'Ebre, reconstruït pels republicans per a l'ofensiva, però que seguiria la fi dels altres.
1938. Lo Pont de l'Estat, Tortosa.
El Pont de l'Estat sobre l'Ebre a Tortosa, també volat.
1940. Solsona.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

Un pont provisional a la carretera de Solsona a Manresa. 
1940. Navarcles.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

L'ull central derruït del pont de Navarcles (el Bages).
1940. Camprodon.
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

El pont del Carbur, a Camprodon, ja refet pel nou govern (espanyol) ocupant.
1940. Lascellas (el Somontano, l'Aragó).
«Destino», núm. 137, 2 de març (MdC-BdC).

El Pont d'Àrbex, sostingut per aquest gran arc parabòlic en construcció. Els presoners de guerra republicans treballaren forçosament en l'obra.
1940. L'exili republicà.
«Destino», núm. 133, 3 de febrer (MdC-BdC).

Parla el peu de foto, en to feixistoide del règim, «de aquella vergonzosa huída que sembró de miseria las carreteras de Gerona y del mediodía francés». Nosaltres només hi sabem veure la dignitat del vençut, però no agenollat. Ni encara menys espanyolitzat ni col·laboracionista, que aquesta sí que fou la vergonyosa via de supervivència triada per bona part de l'alta burgesia i dels terratinents.

20161205

[1585] L'antiga fira de bestiar de Salàs de Pallars

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).

Malgrat haver desaparegut cap a finals dels anys 1970s, la fira de bestiar de Salàs segueix en la memòria popular dels veïns de la vila. La primera referència històrica data de 1380, quan el rei Cerimoniós, Pere III, va concedir al comte de Pallars l'autorització per fer-hi una fira que durés deu fins a quinze dies seguits. Als segles XVIII i XIX, aquesta trobada de bestiar de peu rodó, és a dir, cavalls, eugues, mules, matxos, rucs, i someres (i no pas bestiar vacum ni porcí ni d'altra mena), arribà a la màxima projecció. Eren temps en què augmentava la producció agrícola i el trànsit de traginers. En el diari del viatge divuitesc Francisco de Zamora s'hi recull que «hay feria de ganado famosa, y para recogerlo hay cuarenta corrales en que pagan por mula 4 pesetas y dan paja» (10 d'octubre de 1788).

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Reflexiona el nostre estimat Espinàs, cronista curós de la terra (en el castellà imposat per la dictadura espanyola d'aquells anys als mitjans de comunicació de les colònies catalanes): «Yo no sé cuántos años sobrevivirán todavía las grandes ferias de ganado. Varias razones, entre ellas la mecanización del campo, explican la progresiva decadencia de estas tradicionales concentraciones». Després de sis segles, la fira de bestiar començava la llarga agonia que la portarà a desaparèixer al cap d'uns vint anys, crec que al 1974, gairebé com l'ominós règim polític. 

De fet, Salàs celebrava dos fires: l'una a mitja tardor (12 de novembre) i l'altra al primer diumenge de Quaresma. Aquesta era la més concorreguda, i sembla que la data fou escollida per la gran saviesa popular convertida en necessitat durant segles: el primer diumenge de Quaresma, en coincidir sempre amb la lluna plena, facilitava el pas per camins i muntanyes, i donava certa precaució contra els bandolers i saltacamins. 

Aquell any de 1959, arribaren a la fira de Salàs un miler d'animals de peu rodó. «Antes de la guerra, una mula de 3 años valía algo más de 2.000 pesetas». La carestia de la postguerra, en féu apujar el preu i «por una buena mula se llegó a pagar treinta e inlcuso cuarenta mil pesetas. La apoteosis se prolongó durante casi diez años; en la actualidad, la baja es evidente»: per una bona mula, 22 mil, i per un bon matxo, 17 mil. 

La descripció de l'ambient i de la manera de tractar reflecteixen el tarannà característic dels firaires d'animals, sense gaire importància dels papers i molta de la paraula donada. «Aquí se compra y se vende a menudo por cantidades muy voluminosas -hay quien adquiere cien animales- y no aparece ningún papel... Lo que vale es el trato verbal, la palabra»
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Una estampa d'un dels estables per guardar-hi el bestiar. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
L'arribada del bestiar, sovint encara sense transport mecanitzat, després de trasllats de quinze hores.
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
El carrer del Firal, «una calle pendiente», és on s'alineaven els animals per a exposició als compradors. Si el venedor acudia amb gran quantitat d'animals, els estabulava als estables preparats que hi havia a la població: «Sencillamente, en Salàs hay tantas cuadras como casas. Es una población única, perfectamente preparada para la feria».

El passeig pel Firal no estava exempt de riscos: «Me han advertido varias veces del riesgo siempre posible de recibir una coz», escriu l'Espinàs. Per la qual cosa es feia indispensable l'ús del bastó, que li és proporcionat per un veí: el bastó de Quinquillanya, de fusta rosada, prima i flexible, tan altes com una persona. «Si una de estas bestias se aproximada demasiado, basta enseñarle la vara, no con ademán amenazador, sino como quien exhibe un salvoconducto. La mula, que sabe leer el alfabeto de la quinquillanya, orienta inmediatamente sus expansiones en otra dirección».

Les apreciacions de l'autor sobre la manera de parlar i comunicar-se dels firaires a l'hora de tractar conformen una autèntica perla etnològica. L'escassedat i vaguetat de les paraules era absoluta, per evitar de comprometre's i guanyar posició estratègica en el tracte. Per comprovar si la mula és guita o pacífica, calia tocar-les en punts sensibles. La concepció de la llibertat de la fira (en una època en què si alguna cosa mancava era precisament la llibertat), fonamental per a una bona venda, és magníficament explicitada per l'Espinàs. L'altre gran puntal de l'esdeveniment és la gran qualitat de la mula catalana en comparació a la francesa, tema ben resumit per un veterinari a l'autor. Sembla que als catalans, a rucs i a mules, no ens guanyava ningú...
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Els animals venuts, ja carregats dalt d'un camió al final de la jornada.
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
«Dos magnífics matxos francesos presentats per Llorenç Cortina, tractant i cuiner excepcional», que forní al nostre escriptor amb un autèntic bastó de quinquillanya per poder passejar pels Firals. El personatge «compone una figura inolvidable con su pañuelo blanco al cuello, su toscano [caliquenyo] entre los labios y el clásico 'ram' de albahaca [alfàbrega] en la oreja».

El mot quinquillanya, quinquillaina o tintillaina es refereix a la fusta de l'arbust dit tortellatge o tantellatge. Les variants de denominacions ja indiquen el caràcter popular de la dita fusta. S'explica al DCVB que és un «Arbust de la família de les caprifoliàcies, espècie Viburnum lantana, de branques grisenques rectes i molt flexibles, fulles ovades subcordiformes, obtuses i denticulades, flors blanques oloroses i en umbel·les espesses, i baia ovoide comprimida, successivament verda, vermella i negra; cast. viburno, viorno, mentironera. Les branques d'aquest arbust són molt apreciades per a fer-ne bastons...

Etim.: del llatí vg. *tortĭliagĭne, derivat de tortĭle, ‘torcedís, vincladís’, segons probable opinió de Coromines (BDC, xxiii, 305). La forma tintillaina o tintilaina en aranès significa ‘sumac’, planta usada en tintoreria, i per això Coromines li atribueix un origen llatí vg. *tinctĭliagĭne, derivat de tinctĭle, ‘tintori’. Si realment hi ha aquesta duplicitat d'orígens, és evident que la semblança de nom ha fet que tintillatge prengués el significat de tortellatge. La forma tantellatge també és probablement un derivat de *tinctiliagĭne, i sembla confirmar-ho la forma Illa Tintillagine que apareix en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (a. 839) com a corresponent a l'actual topònim Tantellatge del Solsonès. La forma quinquilaina de Tor és efecte d'una deformació consonàntica de caràcter expressiu».

És un arbust silvestre (Rhus coriaria) que fa uns fruits rodons i rojos. «Deu ser aquest arbust el que va donar nom al llogaret de Tantallatge en el Cardener (agregat de Navès)», escriu Coromines, que afegeix que es tracta d'una «fusta bona i flexible, usada per a forques i bastons».
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
«Los gitanos acampan en los alrededores de Salàs».
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
El carrer del Firal de Salàs on se celebrava l'esdeveniment. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Alguns dels firaires característics, gent d'una altra època, amb brusa i boina, amb els prims bastons de quinquillanya en mà, que ens colgarien de bitllets de dalt a baix, malgrat l'aparent rusticitat pirinenca. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
En els dies de fira, cada casa de Salàs és una fonda. «Los hay que sólo pueden ofrecer dos o tres camas, pero  no faltan las que tienen montadas treinta o cuarenta», i potser un total de 2.000 entre tot el poble. I un detall sorprenent: «Lo más corriente es que, si se conocen, dos, tres o incluso cuatro duerman juntos, porque les sale más barato», confessa l'Emili de Can Puig, «al que llaman Salvador por tradición familiar».

El menú de sopar d'un dia de fira de 1959: «sopa de pasta, patatas y espinacas, ensalada con 'arengada', bistec con patatas, tortilla a la francesa, manzana y almendras». Després cap al cafè, a fer un cafè, copeta i caliquenyo, i a jugar a la botifarra, que per a l'Espinàs és «un juego que desconozco, aunque tiene que ver con la manilla». O bé, un espectacle de varietats per a entreteniment del respectable. Assegura l'autor: «Yo desearía poder tranquilizar a las madres y esposas de las aldeas: en la feria de Salàs, hoy, el peligro de hecatombe moral y financiera es prácticamente inexistente». No sé si pel simple fet d'haver de fer el comentari, això és gaire tranquil·litzant. 

Però, ep, al fons de la sala, «seis guardias civiles aseguran al mismo tiempo la honestidad del espectáculo y el orden público». El règim del dictador espanyol és encara molt règim, i molt dictador, i molt espanyol. 

Molt il·lustrativa la referència de l'Espinàs a la construcció del pantà de Sant Antoni al 1914 al terme de Salàs, que perdés ses millors 400 hectàrees de conreu, i la meitat de la població en cinquanta anys: «Los campesinos de Salàs tomaron el camino de las ciudades e incluso el de América. Los que se quedaron tuvieron que luchar con el problema de las tierras de secano y la escasez de agua». I això al costat d'un pantanàs! Avui podem afegir que la gent del país fou ben enganyada per polítics locals, burgesia industrial catalana, casta ministerial espanyola i empresa hidroelèctrica canadenca: cap o gairebé cap de les promeses de millora foren portades a terme, i la decadència de la terra que acollia els pantans, silenciada. El règim havia expropiat l'empresa de Pearson, i l'havia cedida al mallorquí March, el banquer de Franco durant la guerra. Encara avui, saber de tota la colla de neofranquistes, descendents d'aquells franquistes, que cobren dividends de l'aigua del Pirineu posa els pèls de punta. Esperem amb ànsia que la nova República Catalana sàpiga gestionar i redistribuir els beneficis econòmics d'aquest bé natural i públic que ha de ser l'aigua.

Finalment, una altra lliçó etnològica de l'autor: la descripció de l'art de firar o de tancar un tracte, que acaba sempre així: «-Fet? -Fet!... y se estrechan las manos en forma de cruz».
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Una altra foto de joves gitanets, ètnia de bona part dels firaires. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Una altra vista del carrer del Firal.
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Per reconèixer les mules guites, calia tocar-los(-hi) les parts sensibles.

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Els firaires amb brusa negra, boina i quinquillanya. Altres venedors, com aquest valencià que despatxava mantes  i faixes, també feien cap a fira. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
La prosa literària de l'Espinàs acomiada la vila i la fira de manera elegant. 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Un cop comprat l'animal, calia que el nou propietari marqués l'animal amb unes estisores i li fes un senyal que l'identifiqués. 
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (
BdC).
Un altre dels expositors d'eines auxiliars o d'accessoris: els arreus de tota mena per a matxos i mules, collars, sogues, selles, i tota mena de guarniments per menar o poder treballar amb aquells seculars vehicles animals.