Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges

20200111

[2074] Les deu creus termeneres targarines

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

La creu del camí vell de Balaguer, dita també del Mor, enderrocada aquell any.

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

Article divulgatiu al gran setmanari targarí d'abans de la guerra del segle XX, que es publicà entre 1921 i 1937. S'hi escriu que aquell any 1934 les creus termeneres del poble, «amb l'atemptat comès contra la del camí vell de Balaguer, han desaparegut totalment». O sia, que havia estat enderrocada per eixamplar el camí o alguna altra (des)raó similar.

Per aquest motiu, s'hi fa una llista de les deu creus de terme de què la ciutat disposà des de temps ben reculats, a saber: la creu del Pati o Portal del Carme, tombada per una ventada al 2 de març de 1869 (en algun lloc, en ballen la data i l'any); la creu del Portal d'Urgell, tombada sis mesos després de l'altra o bé sis mesos abans, car la revolució de setembre tingué lloc al setembre de 1868; la creu de Sant Agustí, però que era a l'altra banda del reguer, al raval, desapareguda per l'aiguat de 7 de juliol de 1823; la creu de Vallmajor, a la confluència dels camins dels Molars i Preixana; la creu de les Basses, només en part conservada, a la cruïlla del camí de ferradura de Verdú amb el de les Garrigues Baixes; la creu del Fossar, a l'antic camí de Cervera, abans de refer-se la carretera; la creu de Comabruna, al camí de Granyena; la creu del Talladell, desapareguda del tot; la creu del Mas de Colom, al camí d'Altet; i la creu del Mor, «al camí vell de Balaguer, a unes 450 passes més enllà de la caseta de la via fèrria», i que feia de cap de terme amb Vilagrassa. 
1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu del Pati o Portal del Carme, ara emplaçada a la plaça Major targarina, després d'una colla de vicissituds:
«La part del nus de la creu és l'únic que es conserva de la creu original (fou abatuda el 20 de març 1862 per una forta tramuntana). Els fragments que quedaren d'aquestes foren recollits i portats a un racó de l'Ajuntament. El 20 de setembre de 1876, els components de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida enviaren un comunicat a les autoritats locals en què demanaren que fossin traslladats a l'esmentada ciutat, per conservar-los al museu. Al 1928, Duran i Sanpere suplicà el retorn de la creu a Tàrrega per a ser plantada novament a la terra on florí.

L'any 1944 és traslladada a Tàrrega i s'encarregà a la Comisión pro Monumento a los Caídos una sèrie de projectes per a la reconstrucció de la creu. L'escultor Carles Andón fou el que s'encarregà de construir la part superior de la creu, juntament amb el pom original, la qual s'inaugurà l'any 1955 a la Plaça Major. Quan els trossos de la creu fragmentada són conservats en el vestíbul del Palau de la Floresta» (viquipèdia).

1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu reconstruïda davant l'església de Santa Maria de l'Alba, encara amb la façana per acabar, cosa que s'esdevingué al 1968.
1968. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
 «Nova Tàrrega», enllaç.

L'embastida de les obres d'acabament de la façana de l'església, amb la creu ja alçada.

20191024

[2042] Les Borges de postguerra

1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Vista de l'església i del campanar des de l'antic carrer de dalt del castell. 
Aquarel·la de l'artista local Alfons Iglésies, que havia tingut certa celeritat en els cercles noucentistes barcelonins d'abans de la guerra, i que des del final de la contesa se n'havia tornat a viure al poble nadiu. 
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Portada del programa de la festa major del poble en aquella primera dura dècada de postguerra sota el jou del feixisme (espanyol), un cop perduda la guerra. En l'obligatori, forçós i imposat castellà, perquè calia «hablar en cristiano».

1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
El règim dictatorial (espanyol), que s'autodefinia com a nacionalcatolicista, destacava a la primera pàgina del programa de festes les misses de cada dia, amb tota sa retrògrada parafernàlia. La gran atracció del primer dia foren dos pel·lis en tecnicolor, la gran novetat del cinema en aquella trista i grisa època.
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
La publicitat solia pagar els prospectes de propaganda que es repartien a les cases. Al Terrall, sardanes i «selecto concierto», a dins del cafè, i després a fora, «concierto sinfónico». O l'un o l'altre, de música sacra i de sarsueles. Futbol que no hi falti.

Els balls es feien a l'envelat, castellanitzat com a «entoldado», i més cinema i fins i tot «divertida función» de circ. L'assistència als actes era tan general, que sovint hi havia diverses funcions. Així també la gent podia combinar-se les hores. 
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Com que a la mateixa hora sovint hi havia diverses projeccions o balls, doncs se solien repetir en el programa de l'endemà. De ben segur que d'un dia per l'altre tothom comentava com havia anat per aquí i per allà i despertava expectatives, i la canalla devien voltar d'un lloc a l'altra sens parar, com encara fèiem quan érem petits als pobles. 

L'anunci a tota pàgina del restaurant «Español» de Lleida, que donava als carrers Sant Antoni per dalt i Blondel per baix, per a on llavors passava la carretera nacional, i a prop de la parada d'autobusos del Banc d'Espanya, que sembla que era destinació freqüent dels borgencs!
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Les cucanyes infantils apareixen en el programa del quart dia de festa major, i també «las tradicionales carreras de cintas a caballo en el circuito exterior del Terrall». Focs japonesos o d'artifici de petit format just a l'hora foscant, mentre que els grans es farien a les 11 de la nit, incloent-hi focs aquàtics des de les basses del Terrall.  

I la revista. No podia faltar la revista, és a dir, la comèdia musical teatral, gènere tan celebrat en aquells temps i durant tota la inacabable postguerra. 

Un altre dia més, el cinquè. El cansament devia fer-se ja notar entre els borgencs. A més, la festa major a la primera setmana de setembre encara proveïa tardes tòrrides i vespres xafogosos, fins que una mica de marinada començava a assuaujar l'ambient encara de ple estiu. Curses atlètiques i ciclistes, al circuit del Terrall, on si no? I un dels grans clàssics del Hollywood d'aquells temps, una de l'oest, el Ford Apache del director John Ford i dels grans actors John Wayne i henry Fonda.
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Arribat l'últim dia, repetició a diverses hores de molts dels programes i balls dels dies anteriors. En aquells temps, els desplaçaments d'orquestres eren pesants i treballosos. Per tant, se solien llogar per tota la festa, i els músics posaven al mateix poble. No com ara (des dels anys 70), que cada dia hi ha d'haver conjunts, orquestres, cobles i espectacles diferents. 

 La propaganda de la Clínica Montserrat, que s'havia instal·lat de feia poc al nou edifici del carrer Bisbe Torres, on encara continua. Cap anunci local en tot el programa, probablement a causa del preu elevat de les propagandes a tota pàgina, i de la precaució econòmica de les empreses i comerciants locals, sortits de poc d'una guerra que a les Borges havia deixat estralls pregons després del bombardeig (feixista). 


20190526

[1984] El desmantellament del quarter militar de la Seu Vella

1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 

Les voltes del claustre de la Seu Vella, migpartides per un trebol que possibilità de disposar dos pisos, tant al claustre com a dins la nau de l'església. A dalt, bàsicament s'hi establiren els dormitoris de la soldadesca i a peu pla, les dependències dels serveis. 
1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 
1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 

Després que al 1948 hagués passat finalment a jurisdicció civil (espanyola), la caserna militar (espanyola) començava son desarmament i consegüent restauració. Des de feia trenta anys, ja era considerada «Monumento Nacional». La cessió no fou fruit de cap atenció de règim dictatorial a la castigada ciutat caiguda al 1938, sinó de la necessitat de modernització de la guarnició ocupant, que es traslladaria a construccions de nova planta a l'altre turó de la ciutat, Gardeny.

«Ha sido preciso comenzar por el desmonte de las obras adaptación en cuartel, que se hicieron en los siglos XVIII i XIX, continuando por otra labor no menos pesada y laboriosa, la de la limpieza de muros y elementos escultóricosen sepulturas, lápidas y capiteles, que por superposición sucesiva de capas de cal y pintura, desfiguraban por completo sus líneas y detalles». O la manera educada de l'autor de constatar la destrucció que la militarada hi feu des del 1707. La restauració posà a la llum, sobretot, «las tracerías de las aberturas del claustro», és a dir, les filigranes dels meravellosos arcs gòtics claustrals. 
1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 

Detall d'un capitell restaurat. 

20190503

[1975] La patrona de Lleida des del 1948

1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

Portada de la revista de l'Acadèmia Mariana, corresponent al mes en què, en els temps més ominosos i nefands del franquisme (espanyol i local), es commemorà l'entronització de la Marededéu de l'Acadèmia com a patrona de la ciutat de part de la Santa Seu vaticana, després d'una campanya de 'fervoroses' peticions. La festivitat de la patrona restà fixada al dia 2 d'octubre. L'advocació mariana fou una de les vies per on el nacionalcatolicismo penetrà fins al moll de l'os de la societat, especialment de les dones, i que va aconseguir de destruir de soca-rel tota la modernitat de costums i actituds de les dones republicanes. Per a la nostra generació ha sigut molt evident el canvi de mentalitat que mostraren les nostres mares, aplacades sota el jou constant (catolicoespanyolista) del sotmetiment a l'home, de la culpa, de la interdicció i l'expiació, respecte de la força, del coratge i del determini lliurepensadors de les nostres àvies republicanes.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

Aquell dissabte 16 d'octubre, ara en fa poc més de setanta anys, tingué lloc la festa de celebració d'aquesta elevació patronal, «una demostración sin precedentes de la devoción de la ciudad a su nueva celestial Patrona». Tancaren oficines i botigues i tothom a la professó [processó], que aconduí la imatge fins a la Catedral. Tota la parafarnàlia més oficialista i rància conformava el seguici processional: la Guàrdia Urbana muntada obrint la marxa, el Signífer i Heralds a continuació, els Seminaristes i la Schola Cantorum, que interpretava l'himne a la Marededéu.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

La imatge mostra el pas de la Marededéu, portada a espatlles de membres de la Guàrdia Urbana, amb els dirigents de l'Acadèmia escortant-los amb les atxes, darrere dels quals venien els concelebrants, amb el malvat i infame bisbe Aurelio del Pino al capdavant, llavors recentment arribat justet feia un anyet al capdavant de la diòcesi lleidatana (1947-1967), i les autoritats militars i civils filofranquistes per completar la presidència.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

El (deshonrós) Paer en Cap de la nostra ciutat era en Víctor Hellín i Sol, alcalde entre 1943 i 1952, exalumne del Liceu Escolar!, però actiu membre de la Falange des del cop militar del 1936 contra la República. «Condemnat a 30 anys de presó, el gener de 1939 aconseguí fugir del camp on es trobava retingut als Omells de na Gaia, l'UrgellAquest empresonament li valgué la condició d'ex-cautivo, camisa vieja i bones relacions entre els cercles franquistes i falangistes, que li permeté assolir càrrecs cada vegada més importants. Falangista pragmàtic, fou successivament secretari local, inspector provincial, delegat provincial de transports i conseller nacional de l'Organización Juvenil Española de la FET y de las JONS i arribà a conseller nacional de l'Organización Sindical Española» (viquipèdia). No fa falta dir res més, oi?

La imatge mostra el Bisbe sortint per la porta posterior de Sant Llorenç, que llavors tornava a oficiar d'església catedralícia (fins al 1952), perquè la Catedral Nova encara s'estava refent dels estralls de la guerra.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

La disposició de les autoridades rere la imatge de la Verge, al carrer Acadèmia. El text detalla el recorregut processional «en medio de las aclamaciondes del vecindario y de los cánticos de los seminaristas», fins a l'arribada a l'altar major de l'església-catedral de Sant Llorenç (catedral temporalment, igual que durant l'exclaustració de la Seu Vella al 1707 de part de l'exèrcit borbònic espanyol i fins a la construcció de la nova).   
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

La cerimònia de presentació a la Catedral del Breu Pontifici tingué també tota la pompositat nacionalcatolicista que els temps exigien, exalçada en els discursos solemnes. 
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

A continuació, un Te Deum  per cloure l'acte. L'endemà, missa de comunió a les 8 del matí a Sant Llorenç, i després missa pontifical. Altre cop totes les autoridades a primera fila, quin estrès! I encara una altra processó: la de retorn de la imatge a l'Acadèmia, el «Palacio de María». Altre cop, doncs, prietas las filas, tots a formar i a complir, ai si te'n descuidessis! Ara fins i tot els serenos («Cuerpo de la Vigilancia Nocturna»), a torns amb la Urbana, participaren en el trasllat del pas de la Marededéu.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

Vista des d'una de les finestres de l'Acadèmia de l'acte de «besamanos» de les autoridades al senyor Bisbe al final de la processó. També s'hi identifiquen les banderes de totes les associacions religioses de la ciutat, que eren els qui tancaven el seguici processional, amb la gentada que s'hi congregà, entre la qual «las niñas de los colegios nacionales y de los colegios de religiosas y mujeres de las asociaciones religiosas». La música, és clar, la hi posaven els militars (espanyols), llavors encara aquarterats a la Seu Vella.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).
 

La processó de retorn seguí un traç diferent del camí d'anada, anant a retombar fins a la Paeria i plaça de Sant Joan pel carrer Major.
1948. La Marededéu de l'Acadèmia, patrona de Lleida.
«Todo para María», octubre (Sol-Torres, UdL).

Finalment, la imatge santa fou col·locada a l'oratori de la «Pontificia y Real Academia Bibliogáfico-Mariana». Els actes commemoratius continuaren, però, a la tarda, amb el certamen literari anual, celebrat al «Salón de Actos de la Cámara de la Propiedad Urbana, que se encontraba en aquella hora repleto de distinguido público». Aquell any, les composicions anares dedicades a la Marededéu del poble (espanyol) d'on el 'señor Obispo' era originari.

Encara avui en dia, no és fàcil que els bisbes catalans siguin nacionals, i tot i que es procura que siguin catalanoparlants, l'Estat (espanyol), de comú acord amb el Vaticà, controlen i procuren que 
en diòcesis grans no s'elevi gaire sovint a tal dignitat els bons i doctes homes de la terra. Sembla que aquests no poden arribar-hi ni manar, i això que els filofeixistoides pontifiquen que els supremacistes som nosaltres!


20190305

[1953] Lo Santuari (fallit) de Santa Tereseta de Lleida

1929. Santa Tereseta del Nen Jesús, Lleida.
«La Hormiga de Oro», 17 de gener (HD-BDH).

Projecte del santuari que el bisbe Irurita pretengué aixecar en honor a la santa carmelita francesa, llavors de poc canonitzada pel Papa Pius IX, i que havia gaudit d'una gran fama en el tombant al segle XX. En aquell any 1929, el lloc escollit per a la grandiosa església era tot un descampat. Com és ben sabut, l'obra només s'aixecarà en una petita part fins a l'arribada de la guerra, que deixà el macroprojecte oblidat, només amb la petita capella dedicada al culte. No serà fins al 1987 que se li donarà un altre acabament, amb la construcció del modern campanar que actualment encara llueix.

Cronologia (enllaç):
7 de maig de 1928. El P. Romuald (Josep) Guillamí Rodó compra els terrenys.
8 de setembre de 1928. Fundació del convent del Santuari de Santa Teresina.
6 de gener de 1929. Es posa la primera pedra del Santuari. Els plànols són de l’arquitecte lleidatà Josep M. Cases i Lamolla.
Gener de 1940. Es restableix el culte a l’antiga capella del carrer Ciutat de Fraga.
1943. Es trasllada a la part antiga de l’actual Santuari la residència dels religiosos i la capella dedicada a santa Teresina.
1948. Inauguració de l’antecripta.
10 de gener de 1951. Mort del P. Josep Vidal a Tarragona.
1953. Inauguració de la cripta del Santuari.
1967. El Santuari assumeix la tinença parroquial de les «Casetes» de Santa Maria de Gardeny en temps del bisbe Aurelio del Pino.
1987. Remodelació del projecte de construcció del Santuari per l’arquitecte Ramon Maria Reig Massana.
1929. Santa Tereseta del Nen Jesús, Lleida.
«La Hormiga de Oro», 17 de gener (HD-BDH).

La col·locació de la primera pedra del santuari, el dia 6 de gener, que preveia l'església o santuari i un altre edifici dedicat a convent i col·legi dels pares carmelites. La torre hauria hagut de pujar gairebé a 100 metres d'alçària, amb una gran creu al capdamunt. La nau central es faria de 17 m. de llum o amplada per 40 d'alt i 80 de llargada, «y por lo tanto será superior a la de la Sagrada Familia de Barcelona y a la mayor parte de las catedrales españolas e italianas. Será de una imponente grandiosidad». La inspiració del bisbe en la idea d'un gran projecte com el barceloní (gaudinià) per a la ciutat de Lleida sembla prou clara.
1929. Santa Tereseta del Nen Jesús, Lleida.
«La Hormiga de Oro», 17 de gener (HD-BDH).

El Bisbe Irurita col·lacant la primera pedra, que tingué també padrí i padrina, que no són identificats per la notícia, agenollats (a l'altra foto) durant la benedicció. Probablement, el governador o bé el Paer en Cap o algun altre peix gros del règim (i senyora), en aquells anys a les acaballes de la primera dictadura (espanyola) del segle XX sobre la nostra terra.
1929. Santa Tereseta del Nen Jesús, Lleida.
Postaleta que circulà en aquells anys amb la façana d'aquella immensa església projectada. Només la primera de les tres portes, la de la dreta de la imatge, fou acabada.
Anys 1940-50. Santa Tereseta del Nen Jesús, Lleida.
L'escalinata i la capella lateral, les úniques construccions que s'arribaren a aixecar.

Anys 1940-50. Santa Tereseta del Nen Jesús, Lleida.
La imatge capta ben just la cantonada de la cripta de Santa Tereseta, amb de valenta assistència de fidels, potser després de missa el dia de la festivitat de la santa. Al darrere, les hortes dels afores de la ciutat, sense cap pensament que hi pogués haver, dècades després, tot de blocs de pisos del passeig de Ronda i de la Mariola, i actualment de més enllà i tot. 
Anys 1940-50. Santa Tereseta del Nen Jesús, Lleida.
El descampat on s'aixecava l'única part del santuari que s'arribà a construir, amb el carrer ben enfangat, i la fonteta que hi havia davant per davant de la gran escala. Al costat de la cripta s'hi faria un edifici, que lluiria el rètol (en espanyol) de «Santuario de Santa Teresita» als anys 60s.
Anys 2000. Santa Teresina, Lleida
(espai urbà).
1957. Santa Tereseta del Nen Jesús, Lleida.
«Lluvia de Rosas», revista del santuari, núm. 200.
La revista mensual dels carmelites descalços lleidatans, fundada al 1923 per impulsar l'advocació mariana i la construcció del santuari. Encara existeix actualment. En la portada d'aquest número hi veiem el complex construït a finals dels 50 del segle passat, tal i com restarà fins a les obres dels anys 80, només que envoltada de carres i de cases.
Anys 1930-50. Santa Tereseta del Nen Jesús, Lleida.
Diverses portades de la revista mariana carmelita lleidatana.


20190209

[1944] La nevada en la inauguració del poble nou de Vilanova de la Barca

1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

La nevada d'aquell hivern va deixar al pla de Lleida imatges com aquestes de Vilanova, amb més de tres pams de neu o quatre i tot. Les imatges del No-Do franquista («Noticiarios y Documentales», sigui aclarit per als joves), que mostraven la visita del director de l'oficina de Regiones Devastadas del règim dictatorial (espanyol), per inaugurar la reconstrucció del poble, acompanyat del governador civil i president de la Diputació lleidatans (que, llavors com ara, les derrotes obren les portes als venuts), amb el lliurament de les claus a les primeres 72 famílies agraciades. 

Els treballs de construcció havien començat quatre anys abans, per mitjà del treball forçat dels presoners de guerra i represaliats polítics republicans. El campament vilanovenc dels Destacamentos Penales tingué més de dos-cents penats pels tribunals sumaríssims del règim vencedor de la contesa bèl·lica. La gelaor no només venia de les nevades i del fred hivernal, sinó de tota la repressió política i persecució nacional que desencadenaren sobre el nostre país. 
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Vista del poble nou, amb les noves cases de dos plantes, rere la gran esplanada nevada. Una mica més d'informació sobre la reconstrucció del poble i sobre la construcció, finalment, d'un pont sobre el Segre, que jubilava la tradicional barca, la trobem a Espais de Memòria, Vilanova de la Barca (enllaç).
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Passejada de les autoritats (franquistes) pel poble, amb la gent darrere en processó, oberta pels estendards, sobretot la bandera del nostre estimat país veí que no hi faltés. Un bon mur de neu s'hi veu al costat del carrer. No cal dir les palades que degué costar de traure-la per deixar pas a la comitiva, palades dels presoners republicans que hi havia acampats en barracons a la localitat per als treballs de reconstrucció.
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Detall de les cases amb les grans fumeres, imprescindibles per a l'època, quan calia escalfar les cases amb focs a terra, perquè encara no existien les calefaccions, quines coses! L'agutzil, amb la gorra de plat, darrere dels peixos grossos del règim.  
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Les cases amb els domassos blancs a les finestres en senyal de benvinguda. Alguns dels afortunats, dalt del balcó, contemplen la comitiva. Deia la característica veu del No-Do, retrat de tota una ominosa època, que les cases «del pueblo de Villanueva de la Barca» eren «viviendas confortables y alegres», mentre sonava un agradable vals de fons, com si la misèria i la repressió no existissin.
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Vista dels carrers escombrats de neu, amb els munts a les vores, i amb domassos penjats de banda a banda. 
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Una piconadora s'encarregà de deixar compactats els carrers, llavors tots de terra i plens de fang. Com devien quedar les sabates dels visitants! El gruix de la neu acumulada és ben notori. 
1944. Vilanova de la Barca (el Segrià).
NO-DO, 3 d'abril (rtve.es).

Encara quedava una altra fase d'habitatges per acabar, que foren convenientment dissimulades amb la 'rojigualda' dels revoltats nacionalcatolicistes que havien guanyat la guerra. Una gran gentada es va congregar per a l'esdeveniment: pobre del que no sortís a la foto! La repressió (franquista espanyolista) d'acabada la guerra fou dura i salvatge.