Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges

20180708

[1857] D'Artesa de Lleida a Alguaire, la història d'un molí fariner maleït

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
 (enllaç).

La façana (posterior) del nou edifici del Sindicat agrícola de Sant Isidre, aixecat al carrer Sant Ramon que tot just s'iniciava, davant mateix del magne edifici de les escoles municipals (1917) llavors recentment inaugurat per la Mancomunitat de Catalunya.

L'autora de l'article ens descobreix una fascinant i tràgica història, digna de figurar en totes les antologies de la nostra pròpia i intransferible crònica negra rural. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
(enllaç).
«L'Emili era un home avançat al seu temps, de pensament conservador i convicció catòlica», molt actiu en la vida política i cultural de l'Artesa de Lleida de començament de segle XX: fundador d'Associació Cultural La Primavera (1912), regidor municipal (1915), i soci fundador del Sindicat Agrari de Sant Isidre (1917). D'una família terratinent i benestant, res no feia preveure el tomb radical que s'esdevindria en la vida d'una persona d'ordre i capdavantera en els afers col·lectius de la vila. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016.

Retrat personal i familiar d'Emili Morera i Bosch, president del Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida (1917-1922).
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
La bona marxa del Sindicat artesenc va començar a trontollar cap al 1920. Les lluites de poder i les discrepàncies polítiques sobre l'enfocament de la societat cooperativa en foren la causa. Només després de cinc anys de vida, al 1922, el sindicat artesenc es dissolgué. Diuen les cobles populars:


Lo Sindicat d'Artesa
fa molt temps que va malament.
Si voleu saber de qui és la culpa:
és del Secretari i el President.


«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
Una imatge de l'interior del Sindicat agrícola d'Artesa de Lleida cap al 1920.


«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
A la subhasta del béns del Sindicat, l'Emili Morera s'adjudicà la maquinària del molí fariner que el Sindicat havia impulsat i font de totes les disputes, decidit a fer-lo funcionar ara com a propietari particular. Els detalls de les lluites internes del sindicat i de la convenient adjudicació de part del patrimoni al seu expresident, només resten ja a l'arbitri del parer i l'opinió. 

Propietari de les màquines de moldre, doncs, s'alià amb «un parent seu, Camil Solsona i Pellicé, que tenia propietats a Alguaire i era el propietari de la Central Elèctrica d'aquest poble». La maquinària del molí artesenc es traslladaria, doncs, a l'altre cap de la comarca de la'ltre cantó de riu, a on hi començaria a moldre aquell mateix juny de 1922. Sembla que la propietat li fou transferida per por a posteriors reclamacions dels antics socis, i que només de manera privada tots dos socis se'n reconeixien l'autèntica titularitat. Ací començà la desgràcia.

Sense que el document privat de reconeixement de titularitat en favor d'Emili Morera aparegués mai, el nou molí fou subhastat al 1927, i, oh ironies de la vida, adjudicat al seu (ex)soci Camil. Si només feia cinc anys, ell havia estat un beneficiari de la desfeta del sindicat, ara la ruïna de l'economia familiar, per causa del procés judicial, era absoluta. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
L'Emili Morera no va defallir en la lluita judicial i, pel seu compte, sense recursos per pagar advocats, aconseguí una restitució del molí. Que no va durar pas gaire, atès que el seu exsoci també va presentar batalla, que va portar l'Emili a la presó durant dos mesos al desembre d'aquell 1927. Un any més tard, hi tornaria per un seu primer escrit de denúncia de «la corrupció de la justícia i la vulneració dels drets dels ciutadans als jutjats», atès que havia estat tancat sense «vista pública per poder aportar proves, informes i defensar-se». Se li arribà a oferir la llibertat a canvi d'abandonar la reclamació, a la qual cosa s'hi negà per sentir-se'n injuriat, menyspreat i deshonorat.

La resposta del 'sistema' fou decretar-ne l'internament a Sant Boi al 1930, al cèlebre manicomi d'aquella vila. El cas semblava dat i beneït. La família, plena de necessitats i enfonsada moralment, res no hi pogué fer. Però quatre anys després, ja en plena República, cinc metges del centre decretaren que l'internat no patia de cap malaltia mental, i l'Audiència lleidatana hagué de deixar sense efecte l'internament.

La llibertat no fou suficient per a l'Emili, que continuà demanant la restitució de la farinera d'Alguaire, i el president de l'Audiència de Lleida, «va demanar una segona declaració de demència que el portà novament al psiquiàtric». Amb l'esclat de la guerra al 1936, els metges del psiquiàtric de Sant Boi li proporcionen el retorn amb la família, llavors instal·lada a Lleida. L'Emili recomençà la lluita per la restitució dels bens, i aconseguí un acord amb el seu exsoci gràcies a la mediació de Modest Torres, amic comú. La restitució fou generosa, molt més enllà del reconeixement dels drets de Morera sobre la farinera.

«Als pocs dies d'haver signat el mencionat document van assassinar el Camil Solsona i Pellicé. Corrien temps convulsos i la restitució de la propietat va durar ben poc perquè el Comitè Revolucionari d'Alguaire, en el procés de col·lectivització de les terres del poble, s'apoderà de la finca El Coscollar i també de la farinera».

Però encara més, la guerra arribada a la fi, «el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil que va constituir l'Ajuntament d'Alguaire li va donar l'autorització per ocupar la farinera que els rojos havien deixat abandonada, després de la seua fugida per l'arribada dels Nacionals». De pel·lícula, oi? Les vides, la malícia i, potser, la vendetta personals dels querellants i els violents afers socials i col·lectius d'aquell temps van entrecreuar-se per formar una mescla tan explosiva com la mateixa guerra, amb assassinat inclòs en el serial. 
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
En començar el règim franquista de postguerra només havien 18 anys des del tancament del sindicat artesenc i una infinitat de tràngols i trifulques personals i col·lectives. Quan semblava que la roda de la fortuna, i de la guerra, havia girat a favor de l'Emili Morera, i treballava amb afany per a la posada a punt del molí, un nou (i rocambolesc) actor entrà en escena: en Francesc Fontané, germà del difunt mossèn Joan, que se'n reclamava hereu d'una compra del molí feta per aquest sacerdot anys enrere en vida de Camil Solsona. Novament, la roda de la fortuna tornava a girar-se-li en contra: «Es quedà en la més absoluta misèria, sense casa, sense treball, sense pa i sense poder pagar els deutes». 

Sense instàncies judicials a on recórrer, començà una campanya d'exposició pública del seu cas, i «va començar a escriure uns fulls titulats 'La Voz de la Justicia', on criticava i posava en dubte la imparcialitat de la justícia. Citava amb noms i cognoms els advocats, jutges i magistrats que hi estaven involucrats. Aquests fulls els repartia periòdicament pels carrers de Lleida». El nou règim polític no li ho permeté: tornà a la presó moltes altres vegades i, finalment, tornà incapacitat al manicomi de Sant Boi.

Durant més de 30 anys, l'obsessió per la defensa dels seus bens, drets i honor, «li comportà 22 processos, 13 empresonaments i 13 reclusions al psiquiàtric... L'any 1960, quan tenia 72 anys, vell, cansat, humiliat i sense forces, el van recloure al convent dels Pares Jesuïtes de la Plaça de Catalunya de Lleida, on cuidava l'hort de la comunitat».
«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 
2016.
Text a màquina d'escriure d'un full de 'La Voz de la Justicia', d'Emili Morera, «licenciado de la Prisión y expulsado del Manicomio», diu ell mateix en l'encapçalament.

«Emili Morera i Bosch (1888-1969): apunts biogràfics del president
del sindicat de Sant Isidre d'Artesa de Lleida», Josefina París Mor,
«Shikar, «Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 3, 2016
 (enllaç).

La perseverança en la persecució dels propis drets dona a la versió del desafortunat Emili Morera el benefici del dubte en aquest llarg plet que li ocupà més de mitja vida. Però la defensa del patrimoni era un valor primordial i fonamental en la societat catalana i rural del segle XX, sobretot entre les classes hisendades, i totes les argúcies, influències i contactes personals, de classe i polítiques hi eren benvingudes, fossin roges o blaves o del color de cada moment. 

El cas malgastà tota una vida, desfeu tota una família i deixà un assassinat al darrere, tot sota l'ombra de l'entramat polític i judicial de la primera i segona dictadures (espanyoles), amb el sotrac cívic i comunitari de la guerra entremig. La maldat i perfídia de negocis tèrbols, la defensa a ultrança de l'honor, la recerca turbulenta d'una justícia escapadissa, l'ominosa revenja encoberta, i moltes més actituds humanes, no sempre bondadoses i caritatives, es barregen en aquesta llarga història de l'Emili i el Camil, aquesta al pla segrianenc. A la muntanya, a Tor, ben aviat una altra li pendria el relleu...



20180701

[1854] Lo Priorat a peu de l'Espinàs (iii)

1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1060, 30 de novembre (BdC). 

La millor vista de la comarca des del Balcó del Priorat, un faralló a la Serra Major, al qual s'hi accedeix amb un botet a través d'una roca encaixada entre el cingle i el faralló. Una altra cosa és accedir pel grau dels barrots dalt la serra des de la Morera.  
Lo Balcó del Priorat.
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1060, 30 de novembre (BdC). 

L'elogi del paisatge prioratenc, augmentat per l'aventura o risc de pèrdua pels camins i caminets que s'entrecreuen d'un terme a l'altre. L'ascensió de l'autor a la Serra Major: «subiendo sin descanso, en la soledad batida por el viento, llego a descubrir qué encarna la roca del Montsant: el miedo». Descripció de la Morera de Montsant, «que conserva su rusticidad sin anacronismos».
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1060, 30 de novembre (BdC). 

Siurana, ja despoblada gairebé, i ja conquerida de la turistada.  

1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1060, 30 de novembre (BdC). 

La Figuera, emplaçada en un turó des d'on hom pot guaitar a set províncies. Només en recordo, de jove, el vi negre que en bevíem a casa, portat amb botes de fusta, d'aquelles on s'hi havia de cremar metxes de sofre. A l'estiu, ben fresc, i sovint amb graciosa, perquè si no, no hauries pogut ni trobar el llit per fer-hi la migdiada. Per cert, aqui es va inventar això del vi negre a temperatura ambient (com avui, que el termòmetre marca 35 i pujant), el podríem acusar de terrorista gastronòmic?
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1060, 30 de novembre (BdC). 

Les eines de la verema de final dels 50, amb carro de tracció animal i portadores manuals. 
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1060, 30 de novembre (BdC). 

El poble de Siurana tenia només cinc o sis famílies permanents. L'autor és captivat per l'espectacular vista, amb el riu Siurana als peus del cingle... quan encara no hi havia el pantà fet.


20180629

[1853] Lo Priorat a peu de l'Espinàs (ii)

1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1059, 23 de novembre (BdC). 

L'Espinàs contemplant la verema, amb les panistres forrades, i les dones amb gran roberiada i mocador al cap. 
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1059, 23 de novembre (BdC). 

Lligats a la terra, els vells han romàs al Priorat. Els joves, emigrats. En serà possible el retorn? Podem fer de la Catalunya republicana una societat territorialment reequilibrada? 
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1059, 23 de novembre (BdC). 

La falta de preu de la producció agrícola, la dificultat dels conreus entre feixes, el despoblament, les dolentes comunicacions a l'època van fer impossible el pas a una agricultura més modernitzada o industrialitzada. Aquell problema, però, amb el pas dels decennis, n'ha esdevingut la sort: ara aquells conreus són més buscats que mai, la producció de vi és d'alt valor afegit, les comunicacions faciliten l'arribada de la turistada. Només cal que aquest valor afegit es reinverteixi a la comarca, cosa que no està gens clara: els propietaris només hi són de pas. 
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1059, 23 de novembre (BdC). 

L'Espinàs contemplant la verema, amb les panistres forrades, i les dones amb gran roberiada i mocador al cap. 
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1059, 23 de novembre (BdC). 

Una paradeta: la carabassa amb aigua frescal per a elles; probablement, ells, la bota. 
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1059, 23 de novembre (BdC). 

El Mas de Sant Marcell, amb la recollida de l'avellana... a mà! Un sarpat i al cove. La importància callada de les dones en un món de pagesos ha sigut ingent al llargs dels segles.
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1059, 23 de novembre (BdC). 

El viatger és vist com un explorador: tal era el sentiment de llunyania i abandó de la població. Escriu l'autor que per a la nit del dissabte al Priorat, dos possibilitats: cafè o barberia. Els vells a jugar a cartes, i els joves a afaitar-se, per general. Sempre, la conversa afinada.

La producció del vi ja s'havia transformat gràcies als cellers cooperatius. Només a Margalef encara piaven. A les cooperatives, el tractament del vi els feia aclarir-lo perquè si no, els hauria sortit de fins a 25 graus!


1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1059, 23 de novembre (BdC). 

La plaça de Cabassers amb els porxos.
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1059, 23 de novembre (BdC). 

Les masies abandonades d'aleshores. Algunes s'han salvat com a hostals rurals, però la resta ja jauen esfondrades. 
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1059, 23 de novembre (BdC).
El procés de producció del vi sempre crida l'atenció als profans. La moralina final de l'article: «debe recomendarse el Priorato a quien crea en la conveniencia de vivir por unos días en un país desconocido sin trampa ni cartón, es decir, sin reverencias ni sutilezas». Ara, la turistada ho va canviant tot, però si hom busca, segur que troba. 
[1852] Lo Priorat a peu de l'Espinàs (i)

20180626

[1852] Lo Priorat a peu de l'Espinàs (i)

1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1058, 16 de novembre (BdC). 

El caprici de l'Espinàs, que amb 30 anyets rodà per aquells móns de Déu del Priorat de mitjan segle XX, abans que el 'progrés' ho canviés tot, o gairebé. L'autor xarrant amb les dones.
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1058, 16 de novembre (BdC). 

«El Priorato existe, aunque la mayoría de los barceloneses no sepamos exactamente donde se halla ni como es». Una declaració d'intencions per a la trilogia publicada al novembre d'aquell any. L'autor dona  resposta a la pregunta «¿Qué es el Priorato?», a través de tres eixos: l'històric, el geogràfic i el vinícola.
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1058, 16 de novembre (BdC). 

Una somereta per anar al tros amb les sàrries posades, paixent en una feixa de vinyes.
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1058, 16 de novembre (BdC). 

Els pobles del Priorat comarcal, més nombrosos que els del Priorat religiós sotmès al prior de la Cartoixa d'Scala Dei. Els rius Montsant i Ciurana al voltant de la Serra de Montsant vertebren una comarca molt amuntanyada.
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1058, 16 de novembre (BdC). 

Les portadores de verema, transportades en carro cap al celler. Llavors, sense guarderies als pobles, els nens petits havien d'acompanyar els pares al tros tot el sant dia, i ajudar en allò que poguessin segons l'edat. Bàsicament, no emprenyar gaire fins que, de sobte, un any ja eres bo per ajupir-te a collir com tots els altres.
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1058, 16 de novembre (BdC). 
La sorpresa dels prioratencs per la visita i l'interès d'un camaco, vull dir, caminant, era notòria. Confirma l'autor que encara a final dels 50, el Priorat era un país de músics, i en destaca la qualitat de l'orquestra de Gratallops. La por, que el temps ha confirmat: «No sé si el cine acabará con esta afición; es posible, porque en las poblaciones más importantes, que cuentan con cierta frecuencia con este espectáculo, la música y el baile han quedado reservados para las fiestas importantes».

Segons el caminaire, els camins del Priorat són ingrats per a la petjada, però esplèndids als ulls.  Les descobertes paisatgístiques són meravelloses, augmentades per la quietud de la marxa. En canvi, el terreny pissarrós, de llicorella, n'era un turment per als peus. A més a més, l'olor del vi acompanya el viatger, tant a les vinyes com als pobles, en passar pel costat dels cellers.

L'anècdota de Capçanes: només entrar al celler, l'oferta irresistible, sense estranyar-se de l'entrada d'un estrany, d'un porró de vi negre de 16 graus... i mig!
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1058, 16 de novembre (BdC). 

El raïm s'havia de pitjar dins la portadora, perquè n'hi cabés més i aprofitar el viatge. No ho hauria dit mai, perquè els grans de raïm, bé que es devien aixafar, oi?
1957. «El Priorato: 100 kilómetros a pié», Josep M. Espinàs,
«Destino», núm. 1058, 16 de novembre (BdC). 

Un carrer empedrat a la Bisbal de Falset, amb un pagès que se'n torna a la vinya, a fer un altre viatge amb les portadores. 

20180622

[1850] Lleida, 1965

1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Després de l'enderrocament de les muralles, autoritzat al 1860 en època de l'Alcalde Fuster, el disseny del creixement urbanístic de la ciutat fou encomanat a Josep Fontserè (1865), que per salvar la geografia d'una ciutat ajaguda al peu del turó i al costat d'un gran riu, pensà a dotar-la d'un «anell de rondes al voltant de les antigues muralles», base de tot el dibuix urbanístic posterior, gairebé ja fins als anys 80 del segle XX. 


L'autor de l'article, Lluís Domènech, era el nét del gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner i fill Lluís Domènech i Roura, que treballava a Lleida, a on també s'hi traslladà l'altre fill de l'il·lustre arquitecte, en Pere, també destacat arquitecte, després d'un atac de feridura a casa del seu germà Lluís, on morí al 1962.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

La banqueta del Segre de la postguerra, amb el Pont Vell ja reconstruït. A la imatge, encara resta pendent de refer part de la banqueta des de davant la Paeria en avall, que comportaria l'ampliació que coneixem avui a partir de l'edifici del «Montepío».
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic Canyeret al peu de la Seu, ja desocupada de la militarada (espanyola) i en procés de restauració. Al darrere, tot el modern eixample de la segona meitat del segle XX, a partir de Prat de la Riba enllà, encara restava per desenvolupar-se.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Gobierno Civil (espanyol) s'acabava de construir, però bona part de l'Avinguda del Segre encara no. La Rambla de Ferran ja estava consolidada, i la de Francesc Macià s'acabava d'urbanitzar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'antic tendal de l'aparcament de vehicles de la Rada destacava en la nova ampliació de la Banqueta. El Pont Vell era adonat a les voreres amb unes jardineres amb emparradores. No hi havia canalització encara, és clar, i els arenys campaven ben amples en èpoques estiuenques, quan els pantans derivaven l'aigua cap al rec.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Vistes de la ciutat dels anys 60 del segle passat.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

Detall de l'Avinguda del Segre incipient fins a l'estació de ferrocarril. Llavors no hi havia pas sortida, perquè no hi havia pont sobre el riu. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El Cappont encara conservava la vella carretera de Barcelona, la N-II, a l'actual A. Tarradelles. El «Montepío» ja es dreçava a peu de riu com a fidel sentinella de l'omnipresent Seu Vella ben enturonada. La nova banqueta estava per fer encara, i al fons del fons, el nou edifici de l'institut, llavors franquista, ara dit de Màrius Torres. Dalt a Gardeny, el nou conjunt d'edificis dels quartes militars (espanyols) a la ciutat, un cop desallotjats de l'ocupada Seu Vella des de 1707. Crec que se'n deia «Cuarteles del General Sanjurjo», uns dels principals conspiradors contra la República que acabà en el cop d'estat de 1936. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El barri de Sant Llorenç, amb l'església ja refeta dels estralls de la guerra.
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

L'edifici del Seminari, a la rambla d'Aragó, amb el Palau Episcopal a l'altra banda, i sense el gran edifici de la residència de capellans que el completarà fins a la cantonada de baix. També s'hi aprecia l'històric edifici de la Maternitat, amb els forats dels dos claustres, futura seu de la Biblioteca provincial. Cap al darrere del Seminari, encara molts patis per obrar. 
1965. «Cent anys d'urbanisme a Lleida», Lluís Domènech,
«Serra d'Or», núm. 11, novembre (BVCervantes).

El pla de 1922 comportà l'obertura de Príncep de Viana, per lligar l'estació amb la futura part alta, i ja preveia el Passeig de Ronda, segon anell que circumval·lava la ciutat des de la caiguda de les muralles. Posteriorment, ja a finals de segle, arribaria el tercer anell, dit Segon Passeig de Ronda. També es consolidà l'Avinguda de les Garrigues com a porta d'entrada a la ciutat, i es preveia el que es farà realitat a partir d'aquells anys 60 en endavant: el creixement urbanístic definitiu del Cappont.

El pla del 1957, ja a la postguerra franquista (espanyola), posava les bases per a una ciutat de més de cent mil habitants, a què Lleida s'anava acostant sense parar. Els problemes de la ciutat vella medieval i del Canyeret de construccions inestables ja s'afiguraven, tot i que no seran escomesos fins gairebé a final de la centúria. 





20180227

[1808] L'antiga tonaira de la platja de l'Almadrava (i): les tonyines

1881. L'Almadrava de Sant Jordi, 
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp),
«La Ilustració Catalana» (sic), núm. 44, 20 de setembre (ARCA).

Un gravat d'inigualable vàlua històrica i etnològica: la platja de l'Almadrava de fa gairebé un segle i mig, que mostra la cabana de pescadors ran de mar, amb un vaixell ancorat carregant la producció de tonyina. Per trobar-se a l'altra banda del Coll de Balaguer, just passada l'actual central nuclear i al barranc del cap del terme, i potser per tindre també orígens valencians, sempre se l'ha relacionat més amb l'Ametlla que amb l'Hospitalet. Per això, el nom de Sant Jordi, del proper castell hospitaler a mig camí de l'Ametlla. 


1881. Platja de l'Almadrava de Sant Jordi,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp),
«La Ilustració Catalana» (sic), núm. 44, 20 de setembre (ARCA).
La cabana fumejant, amb un gran porxo fet de grans troncs de pi o garrofer, cobert amb palmes, sota el qual manufacturaven el peix o sargien les xarxes. Al fons, unes enormes tonyines penjades eren elaborades, segurament salades i no fumades, i preparades per a la venda. El rocam del Coll de Balaguer apareix com a decorat de l'escena. 
1881. Platja de l'Almadrava de Sant Jordi,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp),
«La Ilustració Catalana» (sic), núm. 44, 20 de setembre (ARCA).
Detall de la passera per carregar la petita goleta. Les tonyines de cap per avall en un llarg tronc són tallades i netejades, convertides en saladura.
1881. Platja de l'Almadrava de Sant Jordi,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp),
«La Ilustració Catalana» (sic), núm. 44, 20 de setembre (ARCA).
L'amarratge de vaixell a la costa no podia ésser tasca fàcil a causa de les aigües baixes i els bancs de roques que hi havia ací i allà al llarg de la costa. La pesquera amb almadrava és documentada des del segle XVI. Catalunya arribà al segle XIX al seu nombre màxim d'almadraves. Les més importants, la de Roses, parada per darrer cop l'any 1923, i la de l'Hospitalet, al Cap de Terme, a la platja dita de l'Almadrava per aquesta òbvia raó.  

Un projecte del Museu de la Pesca de Palamós, denominat Història i memòria de la tonyina a Catalunya (2008), recull testimonis escrits i orals d'antics pescaires de l'almadrava del Cap de Terme. S'hi reconstrueix la vida diària de les gairebé 30 famílies que arribà a haver-hi instal·lades en aquesta petita 'colònia pesquera'. «A redós de l'art de l'almadrava sorgí un barri mariner amb una trajectòria vital paral·lela a la sort de la pesquera, la vida era dura i monòtona, i s'havia de complementar el jornal amb altres activitats rurals. L'almadrava de Cap de Terme va ser la més petita de les almadraves peninsulars de les dècades centrals de segle XX. Les captures, no obstant, van patir l'efecte de la sobreexplotació del recurs i de l’aparició de flotes de tonyinaires de cèrcol. L’almadrava de Cap de Terme va desaparèixer a inicis de 1960».



DCVB. Almadrava. Tonaira.
Almadrava és un mot originari de l'àrab, gairebé inalterat en la forma i en el significat. Es tracta d'una xarxa grossa, calada dins el mar per tal de capturar-hi gran peixos. Amb una segona xarxa que s'apuja des del fons, se'ls feia surar per tal de poder-los matar en superfície amb arpons o garrots. Un cop ben atonyinats, i mai tan ben dit, les tonyines eren carregades a pes de braços a les barques que sostenien les xarxes.

El mot tradicional, però, era tonaira, documentat ja al segle XIV, derivat del mateix ètim llatí de tonyina. Així mateix ho recull Coromines al seu diccionari.

Anys 1920-30. Platja de l'Almadrava, 
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
La història de la pesca de tonyines per mitjà de l'art de l'almadrava és tan llarga en aquest racó de la costa, passat el coll de Balaguer, just a tocar del barranc del cap del gran terme o Punta del Codolar a Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, allà on a l'any 1967 s'hi aixecaria la primera central nuclear de la nostra història, que fins i tot ha donat nom al lloc.

La imatge del pou a la platja és molt sorprenent. Hi devia haver aigua, és clar, però potser no tan dolça com haguessin volgut les vint famílies de pescadors que hi vivien. La tradició de la pesca d'almadrava en aquests sorrals de la Costa Daurada tarragonina es remunta al segle XVI en la seua primera documentació, tot i que de ben segur ja es tractava d'una activitat tradicional en aquella època. Escriu en Marc Soler (2012) en un interessant article en son blog:  
«L'actual platja de l'Almadrava rep el seu nom gràcies a l'existència en el seu sorral d'una comunitat de pescadors dedicats en aquest art de la pesca de la tonyina des de mitjans del s.XIX fins a finals de la dècada dels anys 50 del segle XX quan, segons explica l'historiador Xavier Figueres al llibre Postguerra a l'Ametlla de Mar, «s'hi estableixen pescadors procedents de Benidorm comandats pels arraixos de la família Llorca». A partir d'aquest moment es crea un nucli habitat, amb cabanes a l'estil de les valencianes, i amb contactes amb l'Hospitalet de l'Infant i l'Ametlla de Mar. Però les notícies històriques sobre l'existència d'almadraves en el terme de Vandellós i L'Hospitalet de l'Infant estan documentades de molt abans.
«Segons es pot llegir al volum Documents de la Baronia d'Entença de Manuel Romero i Maria Teresa Palet a l'any 1595 el rei Felip II va concedir a Pedro Gamir la facultat de pescar lliurament durant deu anys totes les tonyines de les almadraves del Principat. Això entrava en contradicció amb la jurisdicció secular dels senyors de la baronia que en aquells temps tenien arrendat el dret d'almadrava al Coll de Balaguer a uns mercaders valencians, Joan Saró i Antoni Balansà, des del riu Llastres fins el barranc de Codolar (actual Cap de Terme) i torre de Sant Jordi. Els Ducs de Cardona varen obtenir de l'Audiència de Catalunya la confirmació dels seus drets sobre els mars del Coll de Balaguer. Es veu, doncs, que els conflictes entre centre peninsular i perifèria ja venen de lluny.
«El cas és que del document es dedueix que a la platja del Torn (a sota mateix del Coll de Balaguer) hi havia des del 1619 una almadrava que explotava el francès Jeronim Baudin segons llicència concedida pels ducs durant quinze anys. Pel llibre Full d'història de de la vila de Tivissa de Màrius Bru, que l'any 1614 el duc de Cardona signava un contracte d'arrendament amb persones de Reus que els facultava a pescar tonyines amb almadrava a 'la mar de l'Hospitalet de l'Infant del Coll de Balaguer...' i s'hi dona notícia de l'existència de magatzems on salar i guardar els arreus de pesca i 'habitació' per a les persones que treballaven a la pesquera.
«D'altra banda, en el Diccionario Histórico de las artes de la pesca nacional (Madrid, 1791-1795) d'Antonio Sañez Reguant, ictiòleg i escriptor nat a Barcelona a mitjans del segle XVIII, hi trobem la descripció de l'almadrava que figurava a la punta del riu Llastres. Una il·lustració del perfil de la costa que hi surt publicada no deixa dubtes tocant a la localització. L'autor ens diu que l'almadrava era de retorn, és a dir capturava les tonyines en la seva migració de tornada cap a l'estret, cosa que passava a la tardor un cop feta la posta al Golf de Lleó. Era calada a 15 braces de profunditat. Una braça equival a 1,6719 m.
«Les notíces a la premsa també ens donen informació sobre l'almadrava moderna. Per exemple, al diari La Provincia del 10/08/1889 s'informa, tot fent-s'hi ressò del que deia el diari Lo Somatent de Reus, que s'ha pescat "la fabulosa cantidad de 540 atunes" alguns dels quals pesaven "de 600 a 700 kilógramos". I també s'explica que a Reus es van vendre els 300 grams a l'ínfim preu de 20 cèntims. A l'edició corresponent al 21/09/1876 de La Opinión, la notícia era que s'havien pescat fins a 500 arroves de tonyines (uns 5.751 quilos). També per la premsa de l'època sabem de l'existència d'altres almadraves a les aigües del golf de Sant Jordi. A El Mercantil del 26/11/1889 s'informa que la "Ayudantía de marina de Tortosa" ha fet public que s'ha demanat permís per establir-ne una a la Punta de l'Àliga al Perelló».
1806. El Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique...» (INHA).
El port del Coll de Balaguer des de la platja de l'Almadrava, més o menys. A dalt, la fortificació dita de Sant Felip que guardava militarment el pas. En aquest paratge desèrtic, inhòspit i ventós, molt ventós, va calar-s'hi l'almadrava, que el Diccionario Histórico de las artes de la pesca nacional emplaça a la desembocadura del riu Llastres, al cap de terme septentrional de l'Hospitalet, però que totes les altres dades històriques situen al cap de terme meridional, a la platja coneguda des de llavors com a Platja de l'Almadrava.
1938. El Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Les Ales Negres feixistes italianes al servei del feixisme espanyol bombardejaren el pas de comunicacions terrestres estratègic que era el Coll de Balaguer. S'hi veu el vell camí zigzaguejant del port, i la nova carretera, futura N-340 i la línia recta del ferrocarril. Ben visible, el barranc de Llèria, al costat del qual s'aixecarà el complex nuclear.

1938. El Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Detall del barranc de Llèria. Entre aquesta riera i la de Cap de Terme, un poc més avall cap al sud, s'hi emplaçava la colònia pesquera de la Platja de l'Almadrava. El queixal que fa la costa just després de la riera, correspon a la Cala Justell o Gestell, actualment zona humida i paratge natural, lloc escollit per cap dels insurgents antirepublicans (espanyols) per desembarcar a Catalunya des de Mallorca durant la darrera Guerra del 36. Al final, els plans del general (espanyol) sublevat es decantaren per la conquesta terrestre a través de l'Ebre.
1938. El Coll de Balaguer (el Baix Camp).
Detall de la fortificació bombardejada. El famós antic camí de carro amb les grans ziga-zagues de la banda meridional s'aprecia amb nitidesa. També les files de ceps dels camps de conreu. Primer la fil·loxera i després el complex nuclear canviarien per sempre el paisatge de la banda meridional del Coll de Balaguer. Gairebé cent anys després, dos autopistes i una línia nova de ferrocarril acabaran per col·lapsar aquest mil·lenari pas, que les legions romanes, ja en fa més de dos mil, creuaven Via Augusta avall.
2011. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre.

Una magnífica ressenya sobre la desapareguda vida dels almadravers de la Costa Daurada, amb descripció del seu estil de vida i de l'esperit de comunitat forjat per la necessitat de treballar sempre junts, els uns al costat dels altres. L'informant n'era en Manuel Núñez Pérez, de la darrera generació de tonyinaires establerta a l'Almadrava. Els almadravers provenien de l'almadrava de Benidorm. La imatge dels anys 50 del segle XX mostra l'arribada a la platja d'una barca plena d'enormes tonyines.
2011. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre.

Tots els membres de la família tenien una ocupació encomanada. Les dones havien d'apedaçar les 'sàrcies' [xarxes], mentre els homes, és clar, es feien a la mar i al cop, la tasca de llançar-se a l'aigua mentre les barques estrenyien les xarxes per agafar les tonyines a pes de braços. Calia que s'emboliquessin les cames amb les robes amb què venien embolicats els cables per evitar ferides. L'almadrava es parava a la primavera i comportava tot un ritual. Després, calia esperar l'arribada dels peixots.
2011. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre.

Els almadravers del golf de Sant Jordi hi foren establers des de mitjan segle XIX a mitjan segle XX.
Anys 1950. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre 2011.

Les cases dels darrers almadraves de després de la guerra. La capella fou construïda al 1927. La moderna Almadrava, la turística, seguirà aquesta primitiva alineació de cases. A primera línia, s'hi identifica l'antic pou quadrat.
Anys 1950. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre 2011.

Detall de la darrera Almadrava dedicada a la pesca, presidida per l'ermita. Els tancats devien d'ésser per als ramats que complementaven els ingressos.  
Anys 1950. Platja de l'Almadrava,
Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp).
Article de Marc Soler, «La Vanguardia», 16 de desembre 2011.

Les àncores de més d'una tona de pes que servien per lligar els cables de les xarxes, que podien fer un braç d'ample. Els esmorzars de forquilla i ganivet, amb el porró enlaire sense parar, per celebrar l'èxit de la pesquera devien d'ésser memorables de veritat. Els pescadors intercanviaven peix per verdures i carn amb els pagesos dels voltants.