Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1940-50. Mostrar tots els missatges

20200430

[2136] Rellegint «El nostre home a l'Havana», o aspiradores per míssils

1984. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Diari «AVUI», juliol-agost (AdG).
ENLLAÇ AL TEXT

A l'estiu d'aquells anys 80, el primer diari nostre de la post-postguerra i primer de l'època històrica del règim (espanyol) del 78, publicava als estius, en fulletó diari, una novel·la, se suposa que per entretindre els lectors sense fer-los pensar gaire en aquelles caloroses migdiades estiuenques. A casa nostra, però, eren dies d'anar a collir, tasca sobretot familiar en aquells temps. Arribats del tros, mentre esperàvem l'hora de dinar, la lectura del capítol diari era una refrescant tradició, al costat de la cervesa amb graciosa (a temporades fèiem aigua amb sidral), i una de les millors hores del dia.

Sovint, les novel·les triades eren de gènere detectivesc. Com donant a entendre que, entremig d'aquelles calors, aquestes narracions eren lleugeres, no calia que ens fessin pensar i se'ns feien agradoses de llegir. Certament, sempre s'ha tingut la novel·la detectivesca, policíaca, espiesca, negra, com un subgènere minoritzat, tot i que per nombre de vendes i títols deu estar a l'alçada, o més i tot, que altres novel·les de temàtiques  considerades més serioses. Però si una cosa aprèn el lector amb els anys, és que no hi ha subgèneres millors o pitjors malgrat la dèria classificadora (a la qual contribuïm per necessitats pedagògiques els profes), sinó bones o no tan bones obres. 
1981. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Diari «AVUI», de 17 de novembre (AdG).
De la ploma traductora de Josep Vallverdú, arribava a la nostra llengua després de gairebé un quart de segle de la publicació de l'obra original al 1958, la novel·la d'espies més 'divertida' del gran escriptor anglès. Era la setena obra que se'n traduïa: l'eclosió de la seua carrera durant la postguerra, per al nostre país plena de dolor profund i repressió ferotge, no afavorí una arribada més a temps d'un dels eterns candidats al Premi Nobel. L'obra era traduïda de l'any 1970, però no fou publicada fins onze anys després.

Si bé el to sempre és ferm i formal, esperable en una trama espiesca a l'ús, el contrast amb el plantejament, les situacions i la intenció no deixa lloc a dubtes: en plena guerra freda, fent ell mateix d'espia al servei de Sa Majestat (britànica), s'hi fa una còmica befa dels serveis secrets, anglesos i de tot arreu per extensió, i del zel sense sentit, i de sa increïble credulitat, i dels informants desinformats, i d'espies que són gent de carrer, i d'imatges mal descodificades, i tota mena de situacions sense solta en un ofici, el de l'espionatge, tan secret i tan sensible per a l'equilibri geopolític i la pau del món mundial.

L'acció transcorre durant l'últim any de l'era dictatorial de Batista, que funcionava a la pràctica com un estat més dels EUA sense cap dels seus avantatges. Fidel Castro i cia. entrarien a l'Havana l'any següent. Greene coneixia bé aquella Cuba proamericana on havia viscut algun temps, i també flirtejà amb la Cuba castrista. Amic personal de Fidel i de Gabriel Garcia Márquez, hi rodaria el film de la novel·la només dos mesos després del canvi de règim cubà aquell 1959.
1981. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Diari «AVUI», de 19 de desembre (AdG).
L'esplèndida col·lecció «Biblioteca A tot vent», d'Edicions Proa. 
1981. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Trad. de Josep Vallverdú, «Bibliteca A tot vent», 195, Ed.Proa.
La característica edició carabassa amb la coberta. A partir dels anys 80 comença la incorporació del gruix de l'obra de Greene, fins aleshores bàsicament només disponible o en llengua original o a través de la llengua oficial del Estado. Les traduccions primerenques d'«El fons de la qüestió» (1967) de Pau Romeva, i la d'«El poder i la glòria» (1965) de Ramon Folch i Camarasa, de l'any 1965, n'obriren el camí en els anys foscos.
1959. «Our man in Havana»
de Carol Reed i protagonitzada per Alec Guinness.
1992. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene.
Diari «AVUI», de 8 de setembre (AdG).
La pel·li de la novel·la fou molt primerenca, filmada pocs mesos després de la publicació. En aquella Catalunya sotmesa, doncs, arribà molt més abans als cinemes que a les llibreries. I en la llengua, és clar, del nostre benvolent Estat. Ah, i en blanc i negre. La protagonitzà Alec Guiness, que amb els anys, es convertiria en l'espia preferit de tantes pel·lícules del gènere. 

La comicitat que presenta la trama de la novel·la té una certa explicació històrica: els serveis secrets sortien d'una guerra mundial que va decantar-se per la intervenció decisiva d'en Garbo i de la informació falsa amb què va enganyar la Gestapo sobre la data i el lloc del Dia D. Des d'aleshores, l'engany i la desinformació foren pràctica habitual de l'ofici. De manera que discriminar el gra de la palla es feu un objectiu gairebé impossible. Quan la informació procedia, però, dels naturals del lloc, saltaven totes les alarmes i la confiança dels serveis secrets en aquestes fonts era desmesurada. Per cert que Greene i el nostre Josep Pujol es varen conèixer a la Lisboa de la guerra mundial. 


Greene encara aportà una premonició: com si fossin míssils, els plànols d'una aspiradora serveixen al protagonista per aportar dades a l'MI6 i traure's d'aquesta manera un bon sobresou, que la filla és molt malgastadora. Amb això, s'avança a la immediata i real crisi dels míssils cubana amb què el president Kennedy toparia tot just tres anys després.


Aquesta simplicitat en la motivació del treball de l'espia, que no es basava en cap ideal ni ideologia, sinó en la natural i planera necessitat de cobrir les despeses familiars, fou una altra de les grans aportacions de l'obra. En un món inflamat, com sempre, d'ultranacionalismes (estatals) i proclames pro- i anti- blocs, la defensa de les raons de l'home senzill esdevé una arma contra la manipulació. A mi, em recorda la riota que es recull en les nostres velles rondalles, en les quals un advocat o procurador vol enganyar un pobre i ruc pagès, que es presta al joc fent-se l'ingenu, però que acaba essent ell qui enganya a l'enganyador. Ep, i la novel·la l'escrivia un espia, suposadament o almenys fins feia poc, en actiu!


La versió catalana de la pel·li fou passada per TV3 al 1992. No crec que n'existís cap d'anterior. Són els petits inconvenients d'una cultura sotmesa i minoritzada, oi?




20200412

[2120] La Catedral Nova del segle XVIII


1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Una de les primeres, si no la primera, fotografia de la Catedral nova lleidatana. Al fons, encara s'hi veu la capella de l'antic convent mercedari que calgué enderrocar per a la construcció de la catedral (1761).
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El 15 d'abril de 1761 se'n col·locà la primera pedra, a la fins aleshores gran esplanada de la Plaça de l'Almodí, mitja centúria després que al 1707 les tropes borbòniques (espanyoles) ocupessin la Seu Vella com a quarter des d'on subjugar la ciutat. Al 3 de març de 1708, els oficis catedralicis començaren a fer-se a l'església de Sant Llorenç, que feu les funcions durant tots aquells anys de catedral.

Al pas per la ciutat del rei (espanyol) Carles III, al 25 d'octubre de 1759, en retornant del regne de Nàpols, a on els Borbons espanyols hi governaven des de 1734, el Capítol catedralici veié l'oportunitat «d'una fructuosa temptativa de millorament».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Se li demanà al monarca d'aixecar una catedral de nova fàbrica a la part baixa de la ciutat, exactament entre la plaça de la Bladeria i la de l'Almodí. El rei aportava també fons econòmics, fins a dos-cents quaranta mil rals anuals fins al seu acabament, a canvi que la ciutat renegués per sempre a la recuperació de la Seu vella per al culte.

La col·locació de la primera pedra fou tota una efemèride, plena de totes les autoritats, «representants de totes les classes i gremis, i amb lo nombrós concurs d'aquesta població, no menys considerable gentiu de moltes altres de circumveïnes, tant com de Catalunya, de Aragó, part del qual territori entra en la jurisdicció d'aquesta mitra». Processó i àpat abundós. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Fou dia de festa al carrer, amb «jolives cobles i vistoses danses populars, feta venir expressament alguna d'aquestes del Camp de Tarragona», per acabar amb un magnífic castell de focs artificials. 
Sense cap interrupció durant els anys d'obres, amb quatre lustres el nou edifici fora acabat, i al 27 de maig de 1781 s'hi dipositaren les relíquies a l'altar major, la nit de vetlla i la solemne missa consagratòria de l'endemà.

Ja en aquells temps, com passa ara de vegades entre els mandataris de l'Estat (espanyol) i els del nostre govern, hi hagué problemes de protocol, i els Paers de la ciutat no hi assistiren «per haver-se atravessat litigi tocant a la preferència de assientos» amb les autoritats governatives espanyoles. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

No fou un bon any per al cereal. Sembla que les festes d'inauguració foren portades amb poca lluentor, atès que es venia d'un període de males collites, i el preu del blat aquell maig s'havia abaixat de 18 a 11,5 pta «per lo bé que s'apariaren les terres a benefici de pluges tan constants que no hi hagué tres dies seguits en què deixassen de caure».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Menció de l'arquitecte i primer director de l'obra, l'enginyer Pere Màrtir Cermenyo, després reemplaçat pel mariscal de camp Francesc Sabatini. L'estil arquitectònic no suscità cap dubte per «lo general apassionament per l'arquitectura clàssica, llavors de predilecte cultiu».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Per a un home d'ideals arromanticats i medievalistes, pròcer de la Renaixença lleidatana, com era l'autor de l'article, Lluís Roca i Florejacs, l'estil de la Catedral nova fou considerat horrorós, «donant-se així a la fàbrica un aspecte gentílic llastimós, per molt que la facin estimable sa magnitud, sa correcció de formes, la distribució de ses parts i l'harmonia de totes elles». Aquest menysteniment de la Catedral Nova d'alguna manera ha perdurat amb els anys. Encara avui és un monument poc considerat pels lleidatans, sempre som més amatents a mirar amunt, a la vella Seu. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció arquitectònica.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

A banda de l'altar major, la catedral disposa de 14 altars laterals.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Llistat dels sants venerats en les 14 capelles laterals
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Resta d'altars i capelles de la nova catedral. A la nova Seu hi foren dipositats al 26 de novembre de 1781, les restes portades de la Seu Vella del rei Alfons III el Benigne.

Se'n destaca el cor com una de les meravelles de la nova catedral, cremat durant la Guerra civil de 1936.
1936. Catedral Nova de Lleida.
La crema de la catedral a l'agost del 1936, al pas per la ciutat de la divisió anarquista dels 'Aguiluchos', una exacerbada milícia paramilitar de la FAI que es dirigia al front d'Aragó. A la cantonada amb el carrer la Palma, s'hi veuen uns quants mobles cremant. «Això va suposar la pèrdua d'irreparables testimonis artístics, com el magnífic cadirat del cor (Lluis Bonifàs, 1774) i els retaules de Juan Adàn a finals del S.XVIII. També es va perdre la Font de les Oques (Salvador Gurri, 1801) o el conjunt noucentista del presbiteri, dissenyat per Joan Bergós, amb imatges de Rafael Solanic i pintures de Francesc d'Assís Galí» (viqui).
1938. Catedral Nova de Lleida.
Aspecte de la catedral després dels incendis revolucionaris del 36 i de passada tota la guerra.
1952-56. Catedral Nova de Lleida.
Obres de reconstrucció de postguerra.
1952-56. Catedral Nova de Lleida.
Les obres de reconstrucció foren executades per Regiones Devastadas del règim franquista (espanyol). Per l'ull, hi veiem la torre del convent de Santa Clara i al fons Gardeny.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Dos orgues hi foren instal·lats. Ben sabut és que el capítol catedralici de Lleida no es mocava amb mitja màniga, i era un dels més enriquits i per això desitjat del país. 
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Descripció de frescos i quadres artístics ornamentals.
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

Retorna l'autor a desmerèixer la factura neoclàssica de l'obra, i es lamenta que Lleida «hagi de congregar-se en un temple gran i no grandiós, que ni té història ni guarda tradició que l'enaltesca».
1880. La Catedral Nova de Lleida.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

El lament final és per als rebesavis que no saberen lluitar «di millor manera i amb més productiu empenyo, si no en deslliurar de son captiveri al temple antic, en procurar sisquera la compensació més aproximada». No li ha estat fàcil, doncs, ni li és encara, a la Catedral Nova, viure físicament i històrica als peus de la Seu Vella. De fet, ni campanar ni campanes li posaren, hi ha hagut de manllevar tothora les medievals i seculars Silvestra i Mònica del campanar antic. 
Anys 1950. Catedral Nova de Lleida.
L'enderroc de l'església de l'antic convent mercedari contigua a la Seu nova deixà l'espai lliure, a on s'hi farien les escales que pugen al carrer del Governador Montcada, a l'esplanada del qual ja s'hi construí de seguida.
Anys 1960. Catedral Nova de Lleida.
El carrer Vila de Foix. Llavors s'hi podia entrar i, passant per davant la catedral, enfilar cap al carrer de la Palma.


20200111

[2074] Les deu creus termeneres targarines

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

La creu del camí vell de Balaguer, dita també del Mor, enderrocada aquell any.

1934. Creus termeneres targarines,
«Crònica targarina», núm. 680, 7 de setembre (SAC).

Article divulgatiu al gran setmanari targarí d'abans de la guerra del segle XX, que es publicà entre 1921 i 1937. S'hi escriu que aquell any 1934 les creus termeneres del poble, «amb l'atemptat comès contra la del camí vell de Balaguer, han desaparegut totalment». O sia, que havia estat enderrocada per eixamplar el camí o alguna altra (des)raó similar.

Per aquest motiu, s'hi fa una llista de les deu creus de terme de què la ciutat disposà des de temps ben reculats, a saber: la creu del Pati o Portal del Carme, tombada per una ventada al 2 de març de 1869 (en algun lloc, en ballen la data i l'any); la creu del Portal d'Urgell, tombada sis mesos després de l'altra o bé sis mesos abans, car la revolució de setembre tingué lloc al setembre de 1868; la creu de Sant Agustí, però que era a l'altra banda del reguer, al raval, desapareguda per l'aiguat de 7 de juliol de 1823; la creu de Vallmajor, a la confluència dels camins dels Molars i Preixana; la creu de les Basses, només en part conservada, a la cruïlla del camí de ferradura de Verdú amb el de les Garrigues Baixes; la creu del Fossar, a l'antic camí de Cervera, abans de refer-se la carretera; la creu de Comabruna, al camí de Granyena; la creu del Talladell, desapareguda del tot; la creu del Mas de Colom, al camí d'Altet; i la creu del Mor, «al camí vell de Balaguer, a unes 450 passes més enllà de la caseta de la via fèrria», i que feia de cap de terme amb Vilagrassa. 
1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu del Pati o Portal del Carme, ara emplaçada a la plaça Major targarina, després d'una colla de vicissituds:
«La part del nus de la creu és l'únic que es conserva de la creu original (fou abatuda el 20 de març 1862 per una forta tramuntana). Els fragments que quedaren d'aquestes foren recollits i portats a un racó de l'Ajuntament. El 20 de setembre de 1876, els components de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida enviaren un comunicat a les autoritats locals en què demanaren que fossin traslladats a l'esmentada ciutat, per conservar-los al museu. Al 1928, Duran i Sanpere suplicà el retorn de la creu a Tàrrega per a ser plantada novament a la terra on florí.

L'any 1944 és traslladada a Tàrrega i s'encarregà a la Comisión pro Monumento a los Caídos una sèrie de projectes per a la reconstrucció de la creu. L'escultor Carles Andón fou el que s'encarregà de construir la part superior de la creu, juntament amb el pom original, la qual s'inaugurà l'any 1955 a la Plaça Major. Quan els trossos de la creu fragmentada són conservats en el vestíbul del Palau de la Floresta» (viquipèdia).

1955 ca. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
La creu reconstruïda davant l'església de Santa Maria de l'Alba, encara amb la façana per acabar, cosa que s'esdevingué al 1968.
1968. La Creu del Pati a la Plaça Major, Tàrrega.
 «Nova Tàrrega», enllaç.

L'embastida de les obres d'acabament de la façana de l'església, amb la creu ja alçada.

20191024

[2042] Les Borges de postguerra

1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Vista de l'església i del campanar des de l'antic carrer de dalt del castell. 
Aquarel·la de l'artista local Alfons Iglésies, que havia tingut certa celeritat en els cercles noucentistes barcelonins d'abans de la guerra, i que des del final de la contesa se n'havia tornat a viure al poble nadiu. 
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Portada del programa de la festa major del poble en aquella primera dura dècada de postguerra sota el jou del feixisme (espanyol), un cop perduda la guerra. En l'obligatori, forçós i imposat castellà, perquè calia «hablar en cristiano».

1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
El règim dictatorial (espanyol), que s'autodefinia com a nacionalcatolicista, destacava a la primera pàgina del programa de festes les misses de cada dia, amb tota sa retrògrada parafernàlia. La gran atracció del primer dia foren dos pel·lis en tecnicolor, la gran novetat del cinema en aquella trista i grisa època.
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
La publicitat solia pagar els prospectes de propaganda que es repartien a les cases. Al Terrall, sardanes i «selecto concierto», a dins del cafè, i després a fora, «concierto sinfónico». O l'un o l'altre, de música sacra i de sarsueles. Futbol que no hi falti.

Els balls es feien a l'envelat, castellanitzat com a «entoldado», i més cinema i fins i tot «divertida función» de circ. L'assistència als actes era tan general, que sovint hi havia diverses funcions. Així també la gent podia combinar-se les hores. 
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Com que a la mateixa hora sovint hi havia diverses projeccions o balls, doncs se solien repetir en el programa de l'endemà. De ben segur que d'un dia per l'altre tothom comentava com havia anat per aquí i per allà i despertava expectatives, i la canalla devien voltar d'un lloc a l'altra sens parar, com encara fèiem quan érem petits als pobles. 

L'anunci a tota pàgina del restaurant «Español» de Lleida, que donava als carrers Sant Antoni per dalt i Blondel per baix, per a on llavors passava la carretera nacional, i a prop de la parada d'autobusos del Banc d'Espanya, que sembla que era destinació freqüent dels borgencs!
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Les cucanyes infantils apareixen en el programa del quart dia de festa major, i també «las tradicionales carreras de cintas a caballo en el circuito exterior del Terrall». Focs japonesos o d'artifici de petit format just a l'hora foscant, mentre que els grans es farien a les 11 de la nit, incloent-hi focs aquàtics des de les basses del Terrall.  

I la revista. No podia faltar la revista, és a dir, la comèdia musical teatral, gènere tan celebrat en aquells temps i durant tota la inacabable postguerra. 

Un altre dia més, el cinquè. El cansament devia fer-se ja notar entre els borgencs. A més, la festa major a la primera setmana de setembre encara proveïa tardes tòrrides i vespres xafogosos, fins que una mica de marinada començava a assuaujar l'ambient encara de ple estiu. Curses atlètiques i ciclistes, al circuit del Terrall, on si no? I un dels grans clàssics del Hollywood d'aquells temps, una de l'oest, el Ford Apache del director John Ford i dels grans actors John Wayne i henry Fonda.
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Arribat l'últim dia, repetició a diverses hores de molts dels programes i balls dels dies anteriors. En aquells temps, els desplaçaments d'orquestres eren pesants i treballosos. Per tant, se solien llogar per tota la festa, i els músics posaven al mateix poble. No com ara (des dels anys 70), que cada dia hi ha d'haver conjunts, orquestres, cobles i espectacles diferents. 

 La propaganda de la Clínica Montserrat, que s'havia instal·lat de feia poc al nou edifici del carrer Bisbe Torres, on encara continua. Cap anunci local en tot el programa, probablement a causa del preu elevat de les propagandes a tota pàgina, i de la precaució econòmica de les empreses i comerciants locals, sortits de poc d'una guerra que a les Borges havia deixat estralls pregons després del bombardeig (feixista). 


20190526

[1984] El desmantellament del quarter militar de la Seu Vella

1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 

Les voltes del claustre de la Seu Vella, migpartides per un trebol que possibilità de disposar dos pisos, tant al claustre com a dins la nau de l'església. A dalt, bàsicament s'hi establiren els dormitoris de la soldadesca i a peu pla, les dependències dels serveis. 
1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 
1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 

Després que al 1948 hagués passat finalment a jurisdicció civil (espanyola), la caserna militar (espanyola) començava son desarmament i consegüent restauració. Des de feia trenta anys, ja era considerada «Monumento Nacional». La cessió no fou fruit de cap atenció de règim dictatorial a la castigada ciutat caiguda al 1938, sinó de la necessitat de modernització de la guarnició ocupant, que es traslladaria a construccions de nova planta a l'altre turó de la ciutat, Gardeny.

«Ha sido preciso comenzar por el desmonte de las obras adaptación en cuartel, que se hicieron en los siglos XVIII i XIX, continuando por otra labor no menos pesada y laboriosa, la de la limpieza de muros y elementos escultóricosen sepulturas, lápidas y capiteles, que por superposición sucesiva de capas de cal y pintura, desfiguraban por completo sus líneas y detalles». O la manera educada de l'autor de constatar la destrucció que la militarada hi feu des del 1707. La restauració posà a la llum, sobretot, «las tracerías de las aberturas del claustro», és a dir, les filigranes dels meravellosos arcs gòtics claustrals. 
1949. La Seu Vella de Lleida,
«La Catedral antigua de Lérida. Restauración de una joya artística de primer orden», 
«Destino», núm. 597, 15 de gener (ARCA). 

Detall d'un capitell restaurat.