Segle XIX. «No se permite blasfemar»,
Sarroca de Lleida.
Cartell d'avís que es podia trobar en llocs públics en aquells temps encara ominosos. La religió (catòlica) ho dominava tot en la vida de les persones, del matí a la nit, i la nit sobretot. Les seues normes i interdiccions buscaven el control complet de voluntats i pensaments. Als cafès dels pobles o treballant al tros, però, els nostres avantpassats en deixaven anar de ben grosses: els renecs que bramaven feien baixar els sants del cel a la terra. Passat algun segle, diria que el costum blasfem i flastomador ha anat de baixa, de la mà d'una societat més lliure del boç capellanesc.
S'hi avisava (en el castellà obligat de l'època, és clar), que qui treballés en dies festius, d'anar a missa, «tendrá la maldición del cielo», i que el blasfemador i profanador de festes veuria com el pes de la justícia divina queia no només sobre ell, sinó sobre tota sa casa. Un avís molt tremebund en temps de pubilles i hereus.
1886. «No se permite blasfemar», Sarroca de Lleida.
Setmanari «El Perro», Lleida, de 7 de febrer (FPIEI).
Notícia breu al diari de la col·locació del cartell al Casino de Sarroca. Probablement, igual que en molts altres locals dels nostres pobles. S'estranya el redactor que en un poble tan d'ordre s'hi hagi d'aturar la propensió renegaire del personal. Però l'olla, quan bull, bé que ha de tindre alguna fuita de pressió abans que no peti, oi? Després, confessió i sant tornem-hi. Potser només per a alguns pocs era una manera de dir que a nosaltres no ens feu combregar amb rodes de molí.
Avui, els polítics i el govern han pres el relleu als capellans en l'art del renec. Tothom despotrica del govern: si tanca els restaurants, si els obre, si confita la comarca, si no la confita, si ens dona subvencions, si ens les regateja... A més, com a catalans, en tenim dos, de governs, per difamar i maldir, amb raó o sense. Tres, si hi afegim el de Brussel·les. Quatre, que allà n'hi ha dos, comptant-hi el Consell per la República. L'art nostrat del renec laic té el futur prou apuntalat.
Segle XV-XVI. De blasfemar, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
Al llarg dels segles, per mor de l'opressió social catòlica viscuda, els blasfems no passaven pas sense càstig. Al 1512, el Tribunal de Coltellades lleidatà en condemnà un a estar-se tot el dia al castell, o sia, exposat (lligat) púbicament durant tot el dia dalt del cadafal, probablement de la plaça de Sant Joan per a escarni. De normal, però, el càstig consistia en una tanda d'assots.
Al segle XV, al gros Pere Joan, se'l puní a fer de ruc a l'hora de missa major del diumenge a les escales de la vella església de Sant Joan, davant la gran portalada romànica, encarat a un com (menjadora) amb palla i civada, com si es tractés del quadrúped, vestit només amb camisa i cadena al coll. A un altre se li lligà la llengua amb un clau i tot. Quin un no en devia deixar anar, de renec!
Al Llibre de Crims quatrecentista lleidatà s'hi ressegueixen diverses causes blasfematòries d'aquell segle XV reculat, amb ressenya inclosa de la grollera flastomia invocada. Una autèntica art, per a alguns.
_Blasfemia.jpg)
1926. Blasfèmia.
«La Veu de Catalunya», de 9 de juny (ARCA).
A Preixens (la Noguera, pas Creixens com diu la notícia), flastomar o blasfemar o renegar també era penat: 500 pta., que era un dineral, a un veí de Tàrrega per haver-ho fet «davant els nois de l'escola del dit poble, quan es trobaven reunits a l'aula».
