Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Pont de Suert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Pont de Suert. Mostrar tots els missatges

20180531

[1842] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: el Pont de Suert i adéu al camí (xix)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 21 de maig.
«Las obras hidroeléctricas de estos montes no están de más... Lo que sí está de más es el gratuito desprecio que la técnica, a veces, tiene por otros valores...» Per al novel·lista espanyol, «técnica y estética no son nociones excluyentes, sino complementarias, y que, por estas breñas y por estos andurriales, la técnica y la estética, que marchan divorciadas, hubieran podido caminar acordes...» Si això ja era ben evident a l'observador sagaç de fa seixanta anys, no es poden dir les destrosses i atemptats que des d'aleshores i fins avui s'hi han fet al Pirineu. Una ferida que encara sagna i que hauríem de començar a embenar. No tot s'hi val en nom del 'progrés', ja que aquest nom sovint només amaga especulació urbanística i explotació desaforada dels recursos naturals.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
Esmorzar de l'ínclit viatger a cal Tòfol del Pont de Suert.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
El Pont de Suert oferia a l'autor «al primer golpe... aires de explotación petrolera».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
«El Pont de Suert es pueblo próspero y que va para arriba: en seis años multiplicó por seis sus quinientos habitantes... Sobre el Pont de Suert descargó una nube de cordobeses de Baena, llegados en busca de trabajo». La imatge mostra les velles porxades dels carrers del poble.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
En aquell moment d'àlgida arribada d'immigrants andalusos al Pont de Suert, «las cartas llegan sin más señas que Nueva Baena (Lérida) y sin expresión de que es un arrabal del Pont de Suert». La nòmia de comerços i oficis liberals del poble en aquells temps fa goig de llegir. Sense oblidar-se que hi havia ja un banc i dos caixes d'estalvis! La foto és per al poble de Viuet.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El poble nou, la Nueva Baena, amb els monòtons blocs que albergaven la població immigrada.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El «Pont de Suert, como todos los pueblos enriquecidos muy deprisa, creció... sin mayor orden ni concierto, un poco tumultuariamente».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
La vista de la nova i moderna església era obligada: «el interior de la iglesia del Pont de Suert tiene una amable ilumnación que invita al recogimiento y a la oración». Insisteix en la reflexió sobre els mals del ràpid creixement: «Lo que distingue a una ciudad de un campamento no es el número de sus habitantes... sino la permanencia y el ritmo de las formas de vida de esa población y de sus instituciones». La bombolla immobiliària de començament del segle XXI acceptaria ben bé aquestes mateixes paraules. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El viatger espera que la fi de les obres no comporti la ruïna de la població, sinó que sàpiga superar aquest 'monocultiu' que suposaven les obres hidroelèctriques. «El viajero desea que, para entonces, Pont de Suert, robusto y prepotente, tenga abiertas las mil propicias sendas de la fortuna». El coneixement de la vila l'otingué d'un cicerone local, en Llorenç Costa i Canudes, un d'aquells homes que «gozan enseñando el campo que los vio nacer o el paisaje en que viven».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
La ruta ciutadana pel poble inclogué la coneixença del notari Goday, «truchómano, truchófilo y truchólogo que sabe de truchas más que nadie».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Una preciosa imatge del pantà d'Escales amb l'aigua baixa: s'hi veuen, amb l'escriptor palplantat al mig, l'antic pont i les runes del vell monestir de Santa Maria de Lavaix.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Dos imatges més del monestir, ara amb les aigües altes. A l'autor, les restes que sobresurten li semblaren com la carcassa d'un vell navili naufragat contra la costa.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
«El desfiladero y la venta de Burrugat, con sus recuerdos de la arriería y el contrabando, se ahogaron ya para siempre sin remisión». El monestir de Lavaix data del 771, tercer any del regnat de Carlemany!
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Diversos dels companys de l'autor caminaire en aquesta aventura, que veiem a la dreta de la imatge.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
En Cela i l'Espinàs, dos camins que es creuaren al Pirineu lleidatà de fa cinquanta anys, i que acabaren les passes a les pàgines literàries de sengles llibres.

20160820

[1501] La Ribagorça (empantanegada) del segle XX

1964. El pantà d'Escales, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Una bella imatge del salt de la presa d'Escales, de 125 m. d'alçada.
1964. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La presa es reflecteix a l'aigua, mentre que l'home fa de mesura de les dimensions de l'obra. A la vora, s'hi observen les 'escales' que s'hi construïren per donar pas a la marge esquerre del pantà, fins al poble de Casterner de les Olles, poc després abandonat: les terres de la vall havien estat inundades i això va acabar amb el mitjà de via agrícola tradicional de la gent. Encara avui no ha estat prou reconegut el sacrifici dels habitants del Pirineu ribagorçà i pallarès durant l'espoli hidroelèctric a què fou sotmès el territori.
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El nucli antic a tocar del riu, mentre que la població creixia a base de blocs de pisos per als treballadors de l'empresa hidroelèctrica, vinguts del sud peninsular majorment. Encara no hi havia la moderna i psicodèlica edificació de la nova església, de l'any 1955, cosa que indica que l'edició de l'obra fou lenta i laboriosa.  
1964. La presa de Cavallers, Caldes de Boí, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La presa, de 70 m. d'altura, fou feta aprofitant el gran estany glacial que ja hi existia a la capçalera de la Noguera de Tor, als peus del massís granític del Comaloforno i dels Besiberris al darrere. 
1964. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La transformació del paisatge i de la societat pirinenques a causa de la construcció de les centrals fou brutal i inhumà. Sota el franquisme (espanyol), restà amagada per la premsa, i el NO-DO de l'època només en cantava les meravelles i difonia les sortides ribagorçanes del dictador (espanyol) a pescar. Diuen les males llengües que li posaven els peixos a l'ham.
Anys 1960. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça (enciclopèdia.cat).
El pantà d'Escales s'ubica al Pas d'Escales o de Sopeira, al «congost que forma, a la Ribagorça, la Noguera Ribagorçana en travessar la serra de Sant Gervàs, aigua avall del Pont de Suert, fins a Sopeira (és anomenat també congost de Sopeira ), on hi ha el monestir d’Alaó. Forma el límit entre les valls altes del riu i la Terreta, i fins a la construcció de la pista d’Escales hom guanyava aquest pas pel coll de Llastarri (1 300 m alt.) a l’est, i pel de l’Espina (1 110 m) a l’oest. El congost, un dels més importants del Pirineu català, ha estat modernament (1955) aprofitat en la seva major part per a la construcció del pantà d’Escales , de l’ENHER, d’uns 10 km de llargada; la resclosa té 125 m d’alçada, la seva capacitat és de 152 milions de m 3 i la potència instal·lada és de 45 000 kW.
1964. El pantà d'Escales, Sopeira, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Les grans instal·lacions de la Baixa Ribagorça comencen immediatament al sud del Pont de Suert amb l'embassament d'Escales, d'uns 10 km. de longitud, i acaben amb el de Santa Anna, a la sortida de la depressió central, de manera que tota la vall queda successivament negada, llevat de la rodalia d'Areny». L'ideòleg de l'empresa constructora, l'ENHER, sota els auspicis del govern espanyol, fou el lleidatà Victorià Muñoz i Oms (Lleida, 1900 - Barcelona, 2000), fill del pioner de la fotografia i de l'automòbil a Lleida, Victorià Muñoz.

La seua tasca fou reconeguda amb la Creu de Sant Jordi al 1981 i amb una avinguda de nova construcció al Cappont de la ciutat de Lleida. Però no acabo de veure clar, sigui dit amb tots els respectes, que s'homenatgi l'autor una obra faraònica i desmesurada, com la regulació hidroelèctrica de la Noguera Ribagorçana, mentre encara el territori i la gent (la del país i la que hi arribà emigrada) que en patiren les conseqüències en la pròpia pell resten oblidats, i mentre encara els beneficis d'aquest pla van a parar a les butxaques de la casta dirigent (espanyola) neofranquista. Crec que ens ho hauríem de fer mirar.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«Des de la capçalera fins arran de l'aiguabarreig amb el Segre hi ha tretze centrals».
1964. La Pobla de Roda, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El petit poble de la Pobla de Roda, aigües amunt de Roda d'Isàvena, la co-seu episcopal del Bisbat de Lleida-Roda durant gairebé mil anys. La carretera hi arribà el 1931 i vivia de la terra i de la ramaderia encara ben passada la meitat del segle XX. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La xarxa de carreteres ribagorçana a mitjan anys 1960 havia millorat molt en comparació a vint anys abans: tot fou per obra i causa de la construcció hidroelèctrica. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

L'explotació de la fusta, treta del bosc en cavalleries, i després transportada en camions a les serradores. Els antics rais hagueren de desaparèixer per força. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Mapa de l'Alta Ribagorça, de dels cims dels més alts cims dels Pirineus fins a la Serra de Sant Gervàs.
1964. Vilaller, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«El caseriu s'arrauleix damunt d'un petit pujol rocós que destaca enmig de l'àmplia cubeta terminal de la gelera que solcava la Vall de Barravés. Lloc situat prop de la confluència amb els camins que menen a la Vall de Castanesa i a la de Boí, la seva situació explica el paper de vila de mercat i fires de l'Alta Ribagorça. A primer terme, camps de cereals i farratges aprofiten el fons ampli i humit de la vall glacial». 
1964. Vilaller, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El ferreny campanar octogonal de la vila, llavors sense teuladeta superior, presideix la vila i la vall. Els petits pallerets de garbes amuntegats en forma cònica s'anomenaven pessons o peçons, és a dir mugrons, per l'evident similitud. D'ací el mot passà a topònim de cims i estanys. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La vall de Barravés envoltada d'imponents cims per totes bandes. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Vilaller i el Pont de Suert, les principals poblacions que aglutinen l'Alta Ribagorça.

20160819

[1500] La Ribagorça del segle XX

1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«La Ribagorça... és una comarca mancada d'unitat. Més que d'una comarca unificada al voltant d'una capital, es tracta d'una agrupació de subcomarques heterogènies, esteses al voltant de la conca de la Noguera Ribagorçana. El riu, tallat per congostos defícilment transitables, no constitueix ni de bon tros un eix longitudinal de comunicació que, com en altres valls pirinenques, formi la columna vertebral on s'articulen les activitats humanes de les valls afluents. Però amb tot, malgrat les dificultats imposades pel relleu, el veïnatge entre les diverses subcomarques que integren la Ribagorça ha creat vincles històrics que li donen un certa personalitat, que la llengua ha contribuït a mantenir i afermar».
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

L'església vella del Pont de Suert, al nucli antic de la vila al costat de la Noguera Ribagorçana. «Aquest nucli, junt amb l'església, havia estat una dependència del monestir de Lavaix».
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall del riu al Pont de Suert, amb la canalla jugant i les dones rentant-hi la roba.
1964. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La façana fluvial de la vila, amb la vella església parroquial fins a la construcció de la nova, l'any 1955. La fotografia, doncs, és bastant anterior a l'edició de l'obra.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Els Encantats i el llac de Sant Maurici, «paisatge alpí de l'alta muntanya divisòra entre la Ribagorça i el Pallars».
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Secció geològica de la comarca: «Si bé el retoc glacial no fou massa intens, ha estat suficient per eixampla el fons de les altes valls i crear en els circs de llurs capçaleres una zona lacustre important (estanys de Besiberri, Travessani, Cavallers, etc.). Les geleres descendien per la vall principal fins dos quilòmetres més avall de Vilaller, on es troba ben conservada la morrena terminal».
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«Allí on existiren geleres important, les cubetes, sobrecavades, han originat bones planes al·luvials -com a Vilaller i Boí-, sovint restes d'antics llac... Altrament, les antigues valls glacials afluents a la principal sovint resten suspeses i tallades per graus de confluència, com a Durro, Taüll, Llauset, donant origen a replans enlairats aprofitats per a prades i pastures. Aquests paisatges de l'Alta Ribagorça... resten barrats al sud per una potent alineació de relleus calcaris formats per les serres del Turbó (2.492 m), Vallabriga (2.012 m), Sis (1.793 m), Aulet (1.486 m) i Sant Gervàs (18.887 m), les quals els rius travessen profundament engorjats: l'Isàvena forma el congost d'Ovarra, la Noguera el d'Escales».
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

La Terreta, a la Baixa Ribagorça, al voltant del Pont de Montanyana, al costat de la Noguera Ribagorçana: «formes més suaus del relleu, conreus mediterranis: blat, vinya i olivera».
1964. El Pont de Montanyana, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall de la Terreta ribagorçana, amb els dos ponts, el vell a dins la població, i el nou, molt llarg, als afores, a la carretera de Tremp abans d'arribar al Pont de Montanyana.
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«Encara a Benavarri sobresurten en els relleus de 700 a 800 m d'altitud... unes desenes de metres de calcàries exhumades que representen el darrer testimoni del cingle del Montsec. L'absència d'un gran sinclinal, similar al de la Conca de Tremp, fa, doncs, que a la Ribagorça no existeixi una depressió o fondalada semblant.
1964. Congost de Mont-rebei, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

El congost del Mont-rebei. La foto correspon al primer caminoi a la roca, el de baix, del 1924, molt abans de la construcció del pantà al 1959. Igual que el nou camí, una trentena de metres més amunt, per salvar la inundació de les aigües quan el pantà és ple del tot, tots dos foren excavats a pic i pala. 
1964. La Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

L'alta Vall de Barravés, a l'Alta Ribagorça. 
1964. Monestir d'Ovarra, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

En el congostos que separaven l'alta i la baixa terra ribagorçana, s'hi establiren els monestirs, que ajudaren a unir els territoris de banda i banda. «Generalment es fixaren al peu dels congostos que tallaven el pas al llarg del riu i on el camins es veien obligats a remuntar el muntanyam de les serres interiors...» Feien la mateixa funció que els hospitals pirinencs, d'ajuda al pelegrí i als marxants de bestiar.
1964. Monestir d'Ovarra, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall del Monestir d'Ovarra, «d'ascendència visigòtica, a la dreta de l'Isàvena, al peu del congost del Gavarret».
1964. Monestir d'Alaó, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

«El Monestir d'Alaó, a la sortida del congost d'Escales, actualment temple parroquial de Sopeira».
1964. Monestir d'Alaó, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detalls de l'esplendorós monestir d'Alaó, abans de la moderna restauració. 
1964. Roda d'Isàvena, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Claustre romànic de la catedral de Roda, des de l'any 1149, diòcesi agermanada amb la de Lleida, i fins al 1999, per mor del furibund nacionalisme (espanyol) excloent i culturicida.
1964. Roda d'Isàvena, la Ribagorça.
«Geografia de Catalunya», II, dir. Lluís Solé i Sabarís, Ed. Aedos.

Detall dels arcs romànics de Roda d'Isàvena.