Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Pont de Suert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Pont de Suert. Mostrar tots els missatges

20190703

[1997] Un globus al Pont de Suert, 1901

Anys 1910-20. Globus-sonda, BCN.
Anunci de Manuel Ferrer i Marcet per a la venda de globus-sonda per a estacions aerològiques, molt diferents dels grans Montgolfiers, i que disposava de fàbrica a Santa Eulàlia de Vilapicina (i no pas 'piscina'), als afores de la capital, cap al Turó de la Peira. Els globus arribaven fins a més de 30.800 m, a raó de 200 per minut segons els prospectes, «altura extraordinaria, a la cual estalló», fabricats amb cautxú. S'hi especifiquen algunes característiques tècniques, prou interessants, com ara que s'inflaven amb gas a 60º sota zero. Sembla que el negoci era prou rendible, exportació a Espanya i Europa incloses. 

1901. Un globus al Pont de Suert.
«El Pallaresa», Lleida, 9 de gener. 

Crònica en carta al director d'un curiós cas en començant el segle XX. Pels topants del llogaret d'Igüerri, a quatre quilòmetres del Pont de Suert, aquell tercer dia del recentment encetat centenni, va aterrar-hi un globus d'uns 11 m de diàmetre, «en el cual venían, entre otras cosas, una jaula de mimbre con dos aparatos al parecer iguales... y dos cartas escritas en francés», que explanaven l'origen i la finalitat de tot aquell aparell misteriós, mai vist per les gents d'aquell racó de món.

Els aparells tenien la missió de gravar la velocitat i la temperatura en un cilindre fumat que portaven a l'interior. La primera perquè un aparell era «capaz de dar vueltas sobre su eje por un mecanismo, estilo reloj», i  la segona «gracias a las dilataciones y contracciones de cierta lámina metálica, la que comunicando el movimiento por un sistema de palancas a varios punzones que rozan el cilindro, quedan en él impresos todos los movimentos de la expresada lámina».

Tot provenia de l'observatori francès de Trappes (Seine-et-Oise) i es pregava que hi fos retornat, amb gratificació de 10 francs, amb el xec inclòs en la tramesa! S'incloïa traducció a l'alemany, cosa que significa que els responsables de l'experiment esperaven que els corrents aeris portessin el globus des de París cap a l'est, a territori germànic.

Aquest gran «Montgolfier» experimental i no tripulat, doncs, feu cap a l'altra banda del Pirineu, ben al sud de son origen parisenc. Per avisar els científics francesos, calia fer 50 quilòmetres per trobar el primer telègraf, 100 per arribar a la primera estació de tren. A més, malauradament, «la familia en cuya propiedad tuvo a bien posarse es no muy sobrada de recursos». No sabem si finalment se'n pogué fer el retorn.
1904. Globus-sonda.
A mesura que els temps avançaven, els globus per a l'estudi del temps, s'anaren fent més i més petits. Que al Pont de Suert aquell 1901 hi aparegués un Montgolfier era ja més aviat una excentricitat, i sobretot hagué de ser una enorme, inimaginable sorpresa entre la família pagesa que se'l trobà al prat de casa. L'ús del gran Montgolfier es devia deure a la intenció de recollir els canvis al llarg d'una ruta, perquè els globus-sonda meteorològics només tenien trajectòria vertical. 
1918. Globus-sonda, BCN.
«La Ilustració Catalana» (sic).

També a Catalunya en aquell inici de segle XX, la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona enlairava globus-sonda per estudiar les altes regions de l'atmosfera: «a 300 i pico de metres», dins un estudi d'abast europeu dirigit per la Comissió Internacional «aerològica» d'Estrasburg. Aerològica fon un neologisme d'importació francesa que no acabà de quallar en la nostra llengua, en què atmosfèric-a s'acabà imposant.
1918. Globus-sonda, BCN.
«La Ilustració Catalana» (sic).

Detall de l'enlairament d'un globus-sonda de fabricació catalana, a can Ferrer i Marcet, al 3 d'octubre d'aquell any, de part dels estudiosos Sr. Àlvarez, Castrillón i Campo, de la Reial Acadèmia de Ciències. 


20180903

[1881] El monstruós llop de les neus (rondalla ribagorçana)

1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

Els vells porxos del carrer Major, avui encara porxat.
1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

«La población más próxima es Pont de Suert; villorrio humilde, anticuado y desconocido, o poco menos, del gran turismo. Los vecinos, gentes sencillas y de costumbres primitivas, raras veces bajan a la ciudad, y muy pocas suben a los picos de las montañas que les rodean». 
1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

La rondalla parla d'una mena de bèstia de les neus, un gran llop, que deixa ses petjades a la blancor de la neu de les glaceres, però que ningú no ha vist. La bèstia monstruosa no hi capigué a l'Arca de Noè, i la darrera parella d'aquesta espècie rapinyaire, a l'arribada del diluvi universal, es refugià a les altes muntanyes de Sopeira. Però com que l'aigua pujava més i més, calgué que l'un pugés al llom de l'altre, i d'aquesta manera se'n salvà el de dalt. En descobrir Noè que havia subsistit pregà al seu Déu que l'espècie pogués viure sobre la terra. Per això, els habitants de la muntanya no miren de matar-lo, sinó que en fugen, «temerosos de caer en sus garras fatales».

La llegenda sorgí de l'explicació fantàstica d'un fet de la vida quotidiana, com era la desaparició dels animals dels ramats. Quan en desapareixia un del corral o del ramat, s'hi resignaven, i el consideraven una mena de sacrifici a l'animal antediluvià, senyalat per Déu per viure fins a la consumació dels segles. 


El text ve signat de l'escriptor Pere Maurí i Ribas, i les fotografies del reportatge són signades per Garriga. Potser que es tracti de l'engiyer barceloní Rafel Garriga (1896-1969), que als anys 20 del segle XX tingué una empresa fotogràfica a la capital catalana.
1924. Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

El bonic pont medieval d'un ull aigua avall de Sopeira sobre la Noguera Ribagorçana, a la part septentrional de la Terreta ribagorçana. 
1924. Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

Les altes muntanyes de Sopeira, al congost de les Escales.
1924. Glacera de Corones, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

La glacera de Corones, a les Maleïdes.

20180812

[1874] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (i)

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Primera descripció de la vall de la Noguera Ribagorçana feta per l'enginyer Harlé al 1885. La intenció era de determinar el pas més adient d'un futur carril de ferro que unís Banheres amb Lleida, i d'aquesta manera el sud francès quedés comunicat amb la resta de Catalunya i l'Aragó. En el moment que el jove enginyer portà a terme aquest particular tour, el primer i més gran pirineista, Henry Russell, només tenia dotze anys, i Charles Packe, destacat pirineista anglès, encara estaria vint anys a fer la travessa fins a l'Hospital refugi de Vielha. Aquestes dades ens situen la importància de la descripció de la vall de la Noguera Ribagorçana que Harlé aportà gairebé a mitjan segle XIX. Imaginem en quines condicions es devia fer aquesta singladura, sempre a la intempèrie, en el millor dels casos amb cavall, sovint per camins de bast o ferradura, i fent nit als hostals o fondes que s'hi poguessin trobar.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

La idea del ferrocarril transpirinenc des de Tolosa per la Vall d'Aran i baixant després de creuar el Pirineu per la vall ribagorçana s'havia de contrastar sobre el terreny. Aquesta fou, doncs, la finalitat d'aquest viatge de l'enginyer Harlé. Més de cent cinquanta anys després, el ferrocarril i els Pirineus continuen barallats. L'eix de comunicació principal és la carretera que puja Noguera Ribagorçana amunt, en bona part resseguint el trajecte que Harlé esbossà per al ferrocarril. El túnel obert en la postguerra (1974) per sota del port de Viella hi contribuí decisivament. Actualment, els camions de gran tonatge han descobert com de dreta puja aquesta ruta fins al cor de França i amunt cap a París, i una bona rastellera de tràilers converteix la ruta a la Vall d'Aran per la Ribagorçana en un autèntic fàstic de conducció.

El ferrocarril per la Pallaresa tingué una mica més sort. Pensat durant els darrers dos decennis dinovescos, fins al 1924 no arribava a Balaguer, al 1950 a Cellers i a finals del següent any a la Pobla de Segur, on els Collegats detingueren la línia. Sense intencions de continuïtat, l'Estat (espanyol) estigué a punt de tancar-la cap al 1985 per dèficit econòmic i d'usuaris. La transferència de la propietat al govern de la Generalitat tardaria 20 anys (2004)! A hores d'ara, el país no té prou força ni social ni política ni econòmica per fer passos cap a més amunt. Esperem que la nostra propera República n'entengui la necessitat històrica i social.

Tornant al ferrocarril ribagorçà, el tram de Tolosa fins a la Vall d'Aran no presentava gaires complicacions: «Au-delà du Pont de Roi, dans la vallée d'Aran jusqu'à la source du Rionégro, le chemin, quoique plus coûteux, serait encore facile. Le versant septentrional est commode. Vous allez voir au Sud le revers de la médaille». Efectivament, travessar el Pirineu no era, no és, tasca fàcil. L'enginyer francès pensà de fer-ho per túnel sota el coll de Toro, que «debucherà en face de l'hospice de Vielle dans la vallée de la Noguera Ribagorçana, qui faisant un coude à droit court vers le sud». Per sota del Pòrt Vielh deth Hòro cap a la pleta de Molières i l'antic hospital de Sant Nicolau, justament a l'actual vella i nova boca sud del túnel de la carretera, excavada sota el camí del vell port de Vielha.
1913. El Pont de Rei, «Geografia General de Catalunya».
Clixé de Ceferí Rocafort.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'arribada del ferrocarril a la Noguera Ribagorçana no prometia, però, gaires alegries, perquè «jusque près de Lérida, la vallée est étroite, et si de loin en loin quelque petite plaine a trouvé place, la rivière l'a rongée, devorée ou menace de l'engloutir. La Noguera, en effet, alimentée per les glaciers de la Maladetta, accrue par des torrents rapides, grossit vite pendant les pluies qui donnent de l'eau et non de la niege sur les pics élevés et divague brusquement, laissant à sec son ancient lit qui parfoit conserve sa forme, avec sa pente et ses berges au milieu des graviers». La via no pot passar prop de riu, sinó ben arrecerada a la muntanya, «mes la dépense augmente».
Anys 1930. Hospital de Sant Nicolau, Vielha, la Val d'Aran.
Abans de la construcció del túnel, les instal·lacions eren molt freqüentades, sobretot per al pas del bestiar. S'hi veuen bé els tancats dels ramats.
Anys 1950. Hospital de Sant Nicolau, Vielha, la Val d'Aran.
La construcció del túnel canvià per sempre la vida a la vall de Barrabés.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Es destaca la força dels torrents dels barrancs que desemboquen a la Noguera fins a Senet i que caldria salvar amb «la construction de quelques ponts sur les canaux d'écoulement et de grandes arches sur les gorges des ruisseaux». De Senet per avall, «la rive droite m'a parue, à vol d'oiseau, préférable».
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Destaca l'autor els boscos d'avets, sapins, a la zona de la capçalera de la Ribagorçana, la fusta dels quals podria ésser aprofitada per a la construcció del ferrocarril. «Au-delà de l'hôpital de Senet, les bois végéte seul sur le flanc des montagnes, dont le poid est parfois cultivé et verdoyant». Dies a vindre, el gran Russel escriurà que els avets que allà s'hi veuen són únics als Pirineus, havent-ne ell mateix mesurat un de fins a sis metres de contorn, «et il y en a des multitudes de ce calibre. Rien, dans les Pyrénées, ne ressemble plus aux Alpes».

L'itinerari de ferro continuaria per l'antic Hospitalet de Senet, al començament de l'actual pantà, i riu avall per la riba esquerra. S'hi fa esment de l'estret al peu del barranc del Salto, lloc on «la Noguera se précipite en cataracte d'environ 40 m de chute».



Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
Les runes de l'antic Hospitalet de Senet.
Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
Vista a la vall de Barrabés ribagorçana.
Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
L'impressionant 'Salto' de la Noguera Ribagorçana a Senet.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Vilaller. Tots dos costats del riu són «aplanis, plantés, cultivés et réunis par un pont à trois arches. Toutes les vallées que nous avons parcourues ont été abondantment dotées de ponts en pierre richement bâtis, mais l'oeuvre des siècles passés n'a été entretenue ni rèparée et plusieurs sont détruits laissant leurs noms pour souvenir et comme reproche: ainsi à Pont de Suert, à Pont de Montagnana; il en subsiste encore beaucoup de fort remarquables». 
Anys 1950. Vialler, la Ribagorça.
L'antic pont medieval de tres ulls de Vilaller, que com que unia dos ribes planes, havia de disposar de baixadors a l'un costat i l'altre, cosa que li donava el seu aspecte característic. 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

A Vilaller hi havia mercat dos dies a la setmana, cosa que la convertia en centre comarcal. Allà hi començaven a navegar els rais: «Ce là que commence le flottage des bois par radeaux, mais jusque là, près de Lérida, les contours,les resserrements, les courants rapides le rendent très dangereux».

La Noguera de Tor desguassa a la Ribagorçana al peu de Castilló. Com que el corrent era massa fort per passar per gual, calia arribar-se fins al poble per creuar el riu «sur le pont de Castillon: au confluent il existe une passarelle pour les piétons».
Anys 1960-70. Castilló de Tor, la Ribagorça.
El vell pontet de pedra medieval per creuar la Noguera de Tor.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

El Pont de Suert va patir una forta avinguda de la Noguera al 1835: «il a été heureusement protégée par un rocher énorme qui supporte les premièries maisons». Des de Senet, l'enginyer havia caminat per la banda esquerra del riu. Arribat al Pont, travessa el riu «sur un mauvais pont en bois, humble successeur du pont qui a baptisé le village». A més, «et comme par derision», i per burla, «il est frappé d'un droit de péage au profit des Ponts-et-Chaussées».

Avall del Pont, el viatger es topa amb l'estrangulament o estret d'Escales, «de grandes proportions... d'une puissance grandiose, obstacle sérieux au passage du moindre sentier». Aquestes 'escales' «ils sont évidemment les vestiges de barrages qui soutenaient jadis les diférents étages des lacs succesifs. Les étranglements du second genre portent dans le pays les noms de Congosts». Diferents llacs successius entre verticals murs i estreta amplària del riu, com a grades, configuraven la Noguera en aquest punt, i això comportà a ulls dels veïns la semblança amb unes escales. L'admiració per aquest fenomen natural porta a l'autor a escriure allò que tots diem en aquests casos: sembla que no pugui ser que l'aigua hagi excavat la roca d'aquesta manera.

Anys 1940-50. El Pont de Suert, la Ribagorça.
L'antiga palanca o passarel·la de fusta que unia les ribes oriental i occidental ribagorçanes, al costat de la vella església ara esdevinguda museu.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Abans que les aigües del pantà cobrissin les escales o petits llacs consecutius que donaven nom al lloc, els estrets o congostos se succeïen des de la Palanca Carbonera fins a Sopeira. El Congost d'Agustinet constituïa una autèntica gola del riu. «Le congost d'Agustinet finit d'aplomb en amont. Le retrécisement est utilisé pour barrer la rivière dont les eaux vont, par un souterrain de quelques mètrees sur la rive droite, alimenter le canal d'amener d'un moulin voisin». Molí ara soterrat sota les aigües.


Anys 1940-50. Monestir de Lavaix, la Ribagorça.
Escriu el viatger: «et après avoir jeter un coup d'oeil dans une anse à gauche sur les ruines d'un couvent dont subsiste un joli aqueduc...» Entrat el segle passat, ja no hi havia rastre d'aquest aqüeducte amb què els monjos es proveïen d'aigua, tot i que algun pilar encara s'hi observa. 
1912. Palanca a les Escales de Sopeira, la Ribagorça.
Foto: Juli Soler i Santaló  (AFCEC-MdC).
Ara sota l'aigua del pantà, potser la Palanca Carbonera.
1913. Pas d'Escales, la Ribagorça.
Clixé de Juli Soler i Santaló, «Geografia General de Catalunya».

A l'esquerra, s'hi observa el caminet d'un metre d'ample que baixava per la riba esquerra fins a Soperia.
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

L'Escala o estret de Sopeira «sorte de congost très resserré, sinueux». Com era el pas abans de l'actual carretera? Per la riba esquerra, «un sentier d'1 m. de largeur s'accole au parement de guache et serpente dans cet affreux défilé sur un millier de mètres de longeur». Però és clar, el pas era a baix, a tocar del riu, i en cas de pluja era inundat per la Noguera: «il été en plusieurs endroits submergé sur 1 m. de profondeur et battu par les vagues du torrent». Encara, a l'entrada del congost, «une pile d'ancien pont reste debout». Només un pilar dempeus d'un antic pont. En canvi, al poble, «nous trouvons à la sortie un pont à deux arches qui nos conduit à droite à Sopeira tout proche». 
1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).

Sopeira: «Autour du village s'ouvre sur la rive droite une petite vallée que ferme de suite une escale de 500 m. environ de longeur rattaché a l'escale de Sopeira par les rochers abrupts de la rive gauche. Un chemi de 2 m. de largeur gravit avec des pentes très fortes les rochers de la rive droite». La bassa o escala en arribant a Sopeira, de gairebé mig quilòmetre d'ample i que arribar fins a l'escala de davant del poble. 

A la sortida del congost, tot s'assuauja, i els roquissars deixen pas a una plana de conreu i de verd. D'allà es baixa fins a Arenys tan per l'un costat com per l'altre: «Nous avons gagné la rive gauche sur un pont à grande arche». Abans d'arribar a Areny, una darrera dificultat: superar el barranc d'Espluga (potser el del Solà): «Nous passons un pont en pierre... et nous arrivons à Arenys l'un des principaux villages de vallée».
1924. El Pont de la Corba, Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro», 12 de juny.

El Pont de la Corba, d'un sol arc, connectava les dos planes al voltant de la Noguera, un cop superades les Escales de Sopeira. A partir d'allà, la Terreta no oferiria gaires dificultats fins a les envistes del Montsec. 


20180531

[1842] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: el Pont de Suert i adéu al camí (xix)

1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 21 de maig.
«Las obras hidroeléctricas de estos montes no están de más... Lo que sí está de más es el gratuito desprecio que la técnica, a veces, tiene por otros valores...» Per al novel·lista espanyol, «técnica y estética no son nociones excluyentes, sino complementarias, y que, por estas breñas y por estos andurriales, la técnica y la estética, que marchan divorciadas, hubieran podido caminar acordes...» Si això ja era ben evident a l'observador sagaç de fa seixanta anys, no es poden dir les destrosses i atemptats que des d'aleshores i fins avui s'hi han fet al Pirineu. Una ferida que encara sagna i que hauríem de començar a embenar. No tot s'hi val en nom del 'progrés', ja que aquest nom sovint només amaga especulació urbanística i explotació desaforada dels recursos naturals.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
Esmorzar de l'ínclit viatger a cal Tòfol del Pont de Suert.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
El Pont de Suert oferia a l'autor «al primer golpe... aires de explotación petrolera».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
«El Pont de Suert es pueblo próspero y que va para arriba: en seis años multiplicó por seis sus quinientos habitantes... Sobre el Pont de Suert descargó una nube de cordobeses de Baena, llegados en busca de trabajo». La imatge mostra les velles porxades dels carrers del poble.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 de maig.
En aquell moment d'àlgida arribada d'immigrants andalusos al Pont de Suert, «las cartas llegan sin más señas que Nueva Baena (Lérida) y sin expresión de que es un arrabal del Pont de Suert». La nòmia de comerços i oficis liberals del poble en aquells temps fa goig de llegir. Sense oblidar-se que hi havia ja un banc i dos caixes d'estalvis! La foto és per al poble de Viuet.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El poble nou, la Nueva Baena, amb els monòtons blocs que albergaven la població immigrada.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El «Pont de Suert, como todos los pueblos enriquecidos muy deprisa, creció... sin mayor orden ni concierto, un poco tumultuariamente».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
La vista de la nova i moderna església era obligada: «el interior de la iglesia del Pont de Suert tiene una amable ilumnación que invita al recogimiento y a la oración». Insisteix en la reflexió sobre els mals del ràpid creixement: «Lo que distingue a una ciudad de un campamento no es el número de sus habitantes... sino la permanencia y el ritmo de las formas de vida de esa población y de sus instituciones». La bombolla immobiliària de començament del segle XXI acceptaria ben bé aquestes mateixes paraules. 
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 31 de maig.
El viatger espera que la fi de les obres no comporti la ruïna de la població, sinó que sàpiga superar aquest 'monocultiu' que suposaven les obres hidroelèctriques. «El viajero desea que, para entonces, Pont de Suert, robusto y prepotente, tenga abiertas las mil propicias sendas de la fortuna». El coneixement de la vila l'otingué d'un cicerone local, en Llorenç Costa i Canudes, un d'aquells homes que «gozan enseñando el campo que los vio nacer o el paisaje en que viven».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
La ruta ciutadana pel poble inclogué la coneixença del notari Goday, «truchómano, truchófilo y truchólogo que sabe de truchas más que nadie».
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Una preciosa imatge del pantà d'Escales amb l'aigua baixa: s'hi veuen, amb l'escriptor palplantat al mig, l'antic pont i les runes del vell monestir de Santa Maria de Lavaix.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Dos imatges més del monestir, ara amb les aigües altes. A l'autor, les restes que sobresurten li semblaren com la carcassa d'un vell navili naufragat contra la costa.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
«El desfiladero y la venta de Burrugat, con sus recuerdos de la arriería y el contrabando, se ahogaron ya para siempre sin remisión». El monestir de Lavaix data del 771, tercer any del regnat de Carlemany!
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
Diversos dels companys de l'autor caminaire en aquesta aventura, que veiem a la dreta de la imatge.
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 7 de juny.
En Cela i l'Espinàs, dos camins que es creuaren al Pirineu lleidatà de fa cinquanta anys, i que acabaren les passes a les pàgines literàries de sengles llibres.