Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges

20200130

[2082] Sant Joan, la plaça més lleidatana

1897. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Fons Francesc Brunet i Recasens (ANC).

Meravellosa vista de la plaça des de les escales de l'església de Sant Joan. Encara calia acabar d'afilerar el carrer per la banda de muntanya. A banda dels tradicionals rengs, les parades també podien trobar-se per tots quatre cantons de la plaça. 
1897. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Fons Francesc Brunet i Recasens (ANC).

La fotografia ens permet apreciar els detalls urbanístics de la vella plaça, sense les grans transformacions sofertes un cop i un altre al segle XX, després que al 1868 ja en fos alterada la fesomia medieval en enderrocar l'església gòtica i construir la nova per fer l'espai més quadrangular. 
1897. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Fons Francesc Brunet i Recasens (ANC).

Detall dels tipus populars lleidatans de cap a final del segle dinovesc. Fixem-nos en els llançols penjats dels balcons, i les persianes passades per damunt les baranes. 
«L’any 1497 Pere Moliner, senyor de la Granadella, disposava del segon major patrimoni entre els residents a la parròquia de Sant Joan (9.140 lliures de valor). Només el superava Guerau de Montsuar, senyor de Torregrossa, amb 9.315 lliures (Bolòs, 2008: 274). Cal tenir present, com explica Josep Lladonosa, que la plaça Sant Joan, amb la reforma dels anys 1442-1444, es va convertir en el lloc preferit de residència dels poderosos de la ciutat (com els Riquer, Pou, Gomar, Martí Gralla...). Els Moliner, procedents del carrer Major, s’hi van traslladar entorn d’aquelles dates. La plaça era àmplia i estava presidida per la parròquia romànico-gòtica de Sant Joan. Allà, sota l’esguard de la Seu, es feien els mercats i se celebraven les festes més destacades de la ciutat (Lladonosa 2007: 481-491)...
«El 1930 el pintor Miquel Roig encara va dibuixar un plànol de la plaça (Varela 2014) en què situava la llavors anomenada Casa Gomar exactament al mateix lloc on ara trobem l’edifici amb l’heràldica dels Moliner... El palau devia ser magnífic, una mostra pública i notòria del seu poder i de la seua riquesa. El 1720 era considerada com la millor residència de Lleida, valorada en 3.000 lliures i només igualada en valor per la casa dels Queraltó, també situada a la plaça de Sant Joan. Per aquest motiu, durant la Guerra de Successió, la casa dels barons de la Granadella va hostatjar els dos candidats al tron espanyol al seu pas per la ciutat. El 1701 ho feia el Borbó Felip V —que tant va castigar després Lleida i el seu patrimoni— mentre que l’arxiduc Carles d’Àustria va estar-s’hi el 1706, quan es dirigia vers Madrid. També van allotjar-s’hi, l’any 1802, el rei Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma, tot viatjant cap a Barcelona amb motiu de les noces del seu fill Ferran (Casals 2002: 85, 99-101; Fernández 2003: 49-50)», dins
«L’eix comercial de Lleida: diferents elements d’interès patrimonial»,
Josep Manuel Martínez París, «Shikar», núm. 3, 2016.  
1890 ca. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Fons Borràs (AFCEC).

Detall dels tendals de les parades, encara prou amples, ja que tradicionalment se solien tocar les unes amb les altres. Potser la foto ja era feta en una hora tardana, cap a migdia, quan ja l'animació de les primeres hores començava a decaure. Sempre sota l'atenta mirada del campanar de la Seu Vella.
1917. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC).

El reng o filera de parades del mercat se situava tradicionalment, durant segles, a la banda de riu de la plaça, alineada amb la plaça dels Polls, de la Paeria i carrer Major. Per l'altra banda, s'allargassava cap al carrer d'Estereries, existent fins a la guerra darrera del segle XX. Tota la varietat de personatges populars lleidatans s'hi reunien. En una època, el mercat fou diari, car les verdures, fruites i hortalisses s'havien de vendre dia per d'altre, no podien pas esperar tota una setmana. Allò sí que era producte ecològic i de proximitat!


1915 ca. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
La plaça dels Polls, dedicada a l'aviram, en direcció als porxos de la Paeria.
1915 ca. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Detalls dels personatges i l'ambient de la plaça lleidatana més popular.
1919. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (AFCEC).
 

L'animació contínua de la plaça durant els matins de mercat, faci fred faci calor.
1919. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (AFCEC).

Els característics fanals elèctrics de la plaça eren lligats per una sanefa de ferro, i a sota s'hi parava el reng del costat de riu, que deixava la vorera lliure per al pas de vianants. L'altre reng es parava sota la filera d'arbres de més endins, i entre tots dos rengs feien el tradicional carrer del mercat.
1919. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (AFCEC).

Una perspectiva del carrer del mercat entre tots dos rengs. A les parades s'hi amunteguen sacs, panistres i còvins. En aquesta imatge, la majoria apareixen sense tendal, potser perquè era estació freda de l'any. La boira que difumina els contorns de la foto sembla que ens ho indica així.
Anys 1910-20. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Un parell de postals del mercat, amb el nom de Plaça de la Constitució (no pas nostra, sinó de la primera d'espanyola, com a símbol i elogi de modernitat social enfront del concepte d'Estat de l'Antic Règim). En primer terme, una parada amb cabassos de carbó. Les verdulaires, amb monyo o mocador al cap, i llarga faldilla fins al turmell, xal de llana per combatre el fred i, en molts casos, davantal, que tan aviat servia de cistella com de tovalló.
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
La plaça amb el famós quiosc rodó d'aquells anys. 
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Detall de la postal, amb la gernació que hi circulava, entre reng i reng, i les façanes amb tots els balcons amb la persiana tirada. Al fons, a la Plaça Paeria, l'edifici lateral encara no ha estat enderrocat (allà on després s'hi pintaria l'esgrafiat que encara hi llueix).
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Baldomer Gili i Roig.
Des d'alguna de les finestres de l'antic edifici de pisos que hi havia entre el carrers Estereria i de la Pilota, després de la guerra desapareguts, el nostre artista captà aquesta vista elevada de la cèntrica i popular plaça lleidatana del mercat. 
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Baldomer Gili i Roig.
Detall de les cases del carrer de baix de la plaça. Al reng del mercat no hi cabia cap parada més. 
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Baldomer Gili i Roig.
Les parades del reng del costat de la plaça eren reforçades amb tendals i casetes.
 1912. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (AFCEC).
La plaça deixava prou espai per encabir tots els paradistes els dies de més afluència, com testimonia aquesta imatge presa a peu de les escales de l'església. Hi veiem com el carrer lateral de tota la plaça era enllambordat. El xiquet l'hi veiem amb els tradicionals pantalons curts, que encara van persistir durant uns quants decennis més del segle XX.
 1912. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (AFCEC).
Detalls del ruc i dels edificis. A partir de migdia, quan el sol hi queia de bat a bat, l'activitat començava a reduir-se. Fins aleshores, tot hi era fressa i bellugor.
Reng.
A l'horta lleidatana, la paraula reng es fa servir per identificar cadascuna de les fileres d'arbres d'un tros de conreu, en el sentit que també es recull en el DCVB, existent des dels orígens de la llengua:
Reng: Línia formada per diverses coses o persones col·locades una al costat de l'altra (or., occ., val.); cast. línea, fila, hilera. «Al mas tinc dos rengs d'oliveres molt ufanoses». «Jo visc en aquell reng de cases». «Quan copies, no et saltis de reng». «Els venedors del mercat estan en el reng» (en la fila i orde que els correspon). En lo cel emperial estaran los àngels denant Jesu Christ en rencs ordenats, Llull Arbre Sc. ii, 173. Per assò avets vós ordonats rencs de sants: en los uns estaran los àngels, e en los altres los prophetes e en los altres los màrtirs, Llull Cont. 59, 11. Al col de la Verge Maria ha un rench de corals, doc. a. 1531 (Miret Templers 577). Resseguirien els renchs de taulells y banchs, Pons Auca 214. Entre els dos rencs de columnes, Verdaguer Exc. 37. Prendre reng: ocupar lloc en la línia de combatents, d'espectadors, de venedors o compradors, etc.

20200127

[2081] Lo reng de l'antiga plaça del mercadal lleidatana

Edat Mitjana. Plaça Sant Joan, Lleida.
Dibuix: Miquel Roig i Nadal (Grup Arxivers Lleida).

Recreació d'una justa a l'antiga plaça de Sant Joan lleidatana. A més de mercadal, la plaça més cèntrica de Lleida des dels segles medievals, acollia les justes o tornejos de cavallers. O sia, era el nostre Born per excel·lència, l'espai clos en què tenia lloc un dels deports més celebrats, a què acudien tots els estaments socials, amb els nobles i prohoms ben asseguts en les llotges que s'hi paraven.

El reng era el nom d'aquest clos disposat per als combats, sobretot quan al mig hi tenia una palissada de fusta, un reng de barres, per tal de separar els cavalls contendents. Les justes només tenien lloc en dates molt assenyalades o per mor de la visita d'algun gran mandatari, com ara el rei.

Si no, la plaça era lloc per a l'acte de pau per definició: el comerç. Llavors s'hi afilerava el reng dels venedors per apoderar-se de l'espai i portar-hi la millor fruita i verdura de l'horta lleidatana. 
Anys 1910. L'antiga plaça del mercadal de Lleida.
Les dos files del mercat dels pagesos lleidatans. La venda era reservada majorment a les dones. L'ambient tenia gran sabor popular, regust camperol i frescor d'hortalíssia. 
Anys 1910. L'antiga plaça del mercadal de Lleida.
Detall de l'un i l'altre reng del mercat, amb els compradors que hi transitaven pel centre. Una plaça molt més oberta que la que ens deixà la darrera reforma, i que esperem que més tard o d'hora, que ja toca, s'enderroqui.
1912. L'antiga plaça del mercadal de Lleida.
«El renc de Lleida», Manel Gaya i Tomàs, dins revista «ARS», núm. 7, de juliol (ARCA).

Disposat principalment en reng, això és, en línia o fila, el reng doblat del vell mercat lleidatà s'estirava per tota la plaça, ara dita de Sant Joan, i fins més enllà, fins als porxos de la Paeria. L'ampliació de la plaça a conseqüència de l'enderroc de l'església medieval de Sant Joan i sa reconstrucció alineada més endarrere, tampoc no foren suficients per encabir la gran quantitat de pagesos que hi acudien a vendre diàriament els productes conreats a la mateixa horta lleidatana: «més que mercat, el reng és una exposició diària dels fruits de les terres que rega el Segre i treballa el Canyeret».

A més a més, i segons quines són les fruites i verdures que s'hi venen, les parades del mercat feien de 'calendari' de l'any, perquè cada estació portava la predominança d'una hortalissa o altra. Principalment, «els carros i sarriades» provenien de les partides, ben regades, de Fontanet i Copa d'Or, però també dels pobles veïns, com ara Alcoletge i Alpicat, i de més enllà i tot, de Seròs i Sudanell, d'Ivars i d'Alcarràs. També s'hi despatxaven productes ramaders, com ara llet, ous i carn: «la carnissera va tallant, a cop sec, de sos bens, penjats, tots nuets, en sa barraca».

Si en una cosa s'esforça l'autor de l'article és a retratar la vitalitat i bellugor del mercadal, amb els compradors amunt i avall, les venedores assegudes a l'escambell, les verdures a sobreeixir dels còvins, els aprenents arreglant la mercaderia... i «la gent comença sos tractes, i ven, i compra, i conversa, i crida, se passegen, entre els dos marges del renc». Ben cert que el mercat era el centre de la vida social de la ciutat, perquè a més hi feien cap tota altra mena de persones i personatges: els captaires, un gimnasta, l'arrencaqueixals, tota una colleta d'artistes...

Manel Gaya i Tomàs (Maldà, 1851- Lleida, 1912) fou notari a les Borges Blanques i a Lleida ciutat, a on destacà com un dels principals impulsors dels Jocs Florals. Escriví narracions breus de caire costumista, que foren recollides en un volum titulat Fruita de Lleida. Aquest article fou escrit poc abans de son traspàs. Hi juga amb el doble sentit del mot renc o reng, el medieval de camp clos per a la lluita, i el més popular com a fila o rastellera.
Anys 1910. L'antiga plaça del mercadal de Lleida.
Els rengs del mercat s'allargassaven tant, que ocupaven també la plaça dels Polls, en direcció als porxos de la Paeria, com pot apreciar-se en aquesta vista d'alçada des de la primera casa dels porxos, allà a on hi tenim al peu el Piló del General. 
1912. L'antiga plaça del mercadal de Lleida.
«El renc de Lleida», Manel Gaya i Tomàs, dins revista «ARS», núm. 7, de juliol (ARCA).

El mercat tenia un personatge principal, l'autèntica «ànima de tota aqueixa multitud»: la verdulera, torrera, masovera o hortolana: «té la cara recremada pel sol, i ses formes desfigurades per una vida de treball sense planyença, i un vestir sense elegància... no sap enraonar sinó manant i cridant, i segons l'humor que li dona la venda és dolça o fura, festosa o esquerpa, formal o regatona». L'elogi de l'escarrassada dona pagesa lleidatana és exhaustiu i maximalista. De la dona passa l'autor al ditirambe de la fruita i verdura lleidatanes: «la fruita és, aquí, sempre neta, regalada i fresca, airejada al matí pel serenet, cap al tard per la marinada, i a la nit pel ventet que alça sempre la remor del riu». De l'hort a la taula en un tres i no res. Com el bròquil de l'hort de mon pare que l'altre dia vàrem collir a les onze del matí i a les dos ja el paladejàvem amb totes les aromes, sublim i divinal. Una cultura hortolana, a base de molt de xapo i aixolet, que desapareixerà amb els nostres padrins. I el meu pare, a qui diem padrí Josep per mor de la canalla de casa, ja en té 90. 


Edat Mitjana. L'antiga església gòtica de Sant Joan, Lleida.
Recreació que feu el pintor Enric Garsaball («La Mañana», 1973) de l'antiga església, enderrocada l'any 1868 en començar la revolució republicana per alinear i ampliar la plaça, en un dels pelotassos urbanístics més memorables de la ciutat moderna.

20181230

[1928] La Lleida aborbonada de la Nova Planta

1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La silueta de la ciutat vella emmurallada, cent anys abans de la superació de les muralles, i just abans de l'impuls urbanístic il·lustrat, que arribaria a les acaballes ja d'aquell segle divuitesc.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El bonic plànol de grans dimensions de la ciutat, amb la llegenda de la situació dels principals edificis en aquella meitat de segle XVIII, un cop passada l'ensulsiada bèl·lica de la Guerra de Successió. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El riu Noguerola retombava pel baluard del Carme i resseguia la muralla riu avall fins a desguassar gairebé al pont. Les aigües s'aprofitaven per regar els nombrosos horts que circumdaven la ciutat. L'església gòtica de la Magdalena encara subsistia. Els danys en aquesta part de la ciutat foren molt grans, atès que el setge de 1707 tingué lloc per aquesta banda. Al 1810, un altre setge segellarà la mort de l'església, que haurà de ser enrunada a causa dels estralls bèl·lics. 

La gairebé mil·lenària bifurcació del carrer Magdalena amb el carrer del Carme s'aprecia ben bé en el plànol. Més avall, la vella plaça de Sant Joan, encara amb l'església gòtica medieval i els encontorns irregulars també hi és prou visible. D'allà la sortida a l'únic pont de la ciutat durant segles era directa per sota de l'Arc que tancava la muralla de la ciutat. Al pont, encara s'hi compten els set ulls de què constava, que en aquell final de segle XVIII i gràcies a la construcció de la primera banqueta de Blondel, quedarien reduïts a sis, atès que se'n colgaria el de davant de la porta de la ciutat per donar-li una mínima amplitud de pas de carro a la dita banqueta. El Cappont només era un baluard defensiu, i l'antiga urbanització, desapareguda ja al segle XVI, no s'hi reprendria fins pràcticament un segle després.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El Pont Vell, o simplement el pont, únic pont durant segles a la ciutat. S'hi compten els set trams que tenia, l'últim dels quals, tocant a l'Arc o porta d'entrada a la ciutat, fora ben aviat cobert per tal d'obrir les banquetes per ordre del governador (espanyol) a la ciutat, el Marquès de Blondel. 

La Plaça de Sant Joan encara mostrava les centenàries línies irregulars dels edificis, que serien rectificades amb recanvi de l'església gòtica original per la neogòtica al 1868. La petita Plaça de la Paeria també s'hi veu, i l'obertura de la Plaça de Sant Francesc al riu.

El Cappont encara no havia començat la recuperació urbanística i era un simple cap de pont militar, amb els baluards que protegien el pont, a l'entrada del qual hi havia un gran edifici per al cos de guàrdia i cobrament dels antics drets de pas. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El carrer Cavallers encara no arribava al riu, sinó que topava amb el Convent dels Agustins, al carrer major, després habilitat com a primer gran teatre de la ciutat. Carrer Cavallers amunt, l'església i convent dominicans, al Roser, del qual s'aprecia el quadrat i verd claustre. Al seu darrere, els horts i el convent de l'Ensenyança, amb el quadradet de la Plaça de l'Ereta. 

Fora muralla tot eren horts i camps, amb petites sèquies que baixaven de la Mariola, en una de les quals hi havia un gran molí de farina i oli, amb una bona bassa. Decennis a vindre, al lloc s'hi faria l'escorxador de la ciutat.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El plànol encara no dibuixa la Catedral Nova, llavors en construcció, davant l'Hospital de Santa Maria. La muralla tancava la ciutat a la porta de Sant Antoni. Bona part de l'intramurs de Boters eren horts episcopals, al voltant del nou Palau del Bisbe, expulsat del seu tradicional emplaçament davant la Seu Vella pels militars (espanyols) ocupants. Una mica més amunt, tocant al cap de Boters, l'església de Sant Llorenç.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
La Porta de Boters i l'església de Sant Martí amb la Panera a tocar.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
El detall de la Seu Vella i de la Suda damunt el turó que dominava la ciutat vella. 
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'església gòtica de la Magdalena al costat del camí de la porta oriental de la ciutat. Aproximadament, la trama urbana s'acabava a l'actual carrer Democràcia, amb la punxa del baluard del Carme que hi havia a l'extrem, per on revoltava el riu Noguerola.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
L'altre turó secular de la ciutat, el de Gardeny, amb son fort militar. Als seus pas, el camí de Fraga i d'Espanya.
1758. Lleida, «Plano de la plaza de Lérida y su contorno».
Llegendes del plànol militar.