Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges

20200906

[2205] Ullada a l'església de Sant Joan lleidatana

Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013. 
La coneguda imatge del campanar, pocs anys abans que l'edifici medieval fos enderrocat. Les cases amb les típiques galeries obertes al sol, amb els llançols per eixugar i les persianes de corda mig amunt mig avall, són els del carrer Major vistos per darrere, o sia, la part de muntanya de la Rambla de Ferran, que llavors començaria a desenvolupar-se.
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La planta romànica de l'església antiga.
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La irregular distribució de la plaça de Sant Joan, abans de l'enderroc i alineament més rectangular que se'n derivà i que coneixem avui. 

Segles XIV-XV. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Un excel·lent treball del nostre doctor en història de l'art, que repassa la desafortunada història de l'església, la més important de la ciutat en temps medievals i posteriors (descomptant la Seu, és clar), i que la nova concepció urbanística de la ciutat s'emportà, tan bon punt volgué començar a créixer un cop alliberada de les antigues muralles. Probablement consagrada sobre la mesquita de la Lleida baixa musulmana, a tocar de riu, fou construïda amb cànons romànics, però les reformes de mitjan segle XIV li donaren els aires gòtics i el campanar, una de les fites visuals de la silueta urbana de Lleida fins al 1868.

L'església fou un dels focus culturals de la Lleida dels darrers segles medievals. Hi destacà la Càtedra de l'Alba, una activitat d'adoctrinament pública i popular, en què s'hi dissertava i il·lustrava els concurrents sobre les Sagrades Escriptures en la llengua del poble i amb finançament de la Paeria, i a la qual s'hi solia convidar destacats religiosos, com ara Francesc Eiximenis.

Segles XVI-XVII. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Vistes cinccentista i siscentista del campanar de Sant Joan, en els preciosos gravats de Wyngaerde (1563) i Baldi (1669) que són autèntiques finestres per viatjar en el temps a la Lleida de fa cinc-cents anys. De mitjan segle XVI a mitjan segle XVII, desaparegué l'incipient barri de Cappont, la Seu començava a fortificar-se a costa del barri de la Suda, que els Borbons rematarien al 1707, les cases del carrer major fortificaven la ciutat davant el riu, el pont de pedra sobre el Segre aguantava ferreny. Després de la Guerra dels Segadors, una gran forca presidia l'accés a la ciutat, avís per a veïns i forasters.  
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Vistes dinovesques de l'església, amb la bella portalada romànica que s'obria al lateral. L'alçat de Parcerisas (1835) es deixa veure com era la plaça amb l'església al fons; els de Bayne (1865) i el de Pleyan (1877, probablement anterior, perquè l'església era ja tombada), ens mostren la portalada romànica, els finestrals gòtics i el campanar. 
Segles XVIII-XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
Una recreació de Josep Subirats Samora de la Font de les Sirenes que presidí la plaça des de l'època de Blondel i en començant el segle XIX, de curta vida per ofensa a la moral pública, segons l'autoritat episcopal de la ciutat: les canelles d'aigua rajaven directament de les grans popes de les sirenes!
Segle XIX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica»Albert Velasco, 2013.
La revolució liberal de 1868 va fer servir la reordenació urbanística de la plaça per exemplificar les intencions del nou règim, i en poc més de sis mesos poca cosa restà de l'antiga església medieval. 
Segle XX. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Només una part de l'absis romangué dempeus però colgada. A la planta aixecada al 1975 de la plaça, s'hi observa prou bé la situació antiga respecte de la moderna.

Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Les excavacions del pàrquing que hi ha sota la plaça, descobriren les runes de l'absis, i es decidí de conservar-les i fer-les visitables.
Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.
Els estudis més actuals posen al descobert la reutilització de capitells de Sant Joan, guardats al Museu Arqueològic de la ciutat des de l'enderroc de l'església, per a la moderna restauració de la Seu Vella, un cop s'aconseguí de traure'n les tropes militars (espanyoles) que s'hi aquarteraren des del 1707. Tothom donà per descomptat que aquelles peces majestuoses pertanyien a la catedral vella, i ningú pensà que poguessin pervindre de la desapareguda església de Sant Joan: un simple detall que ens en diu molt sobre la riquesa arquitectònica de l'edifici del segle XII-XIV i de la parròquia a qui servia: nobles, burgesos i menestrals enriquits, la classe dirigent lleidatana durant segles. Carles V, en l'estada que feu a la ciutat al gener de 1519, i segons explica Pleyan als seus «Apuntes», posà a casa de mossèn (cavaller) Perot Pou situada en aquesta històrica plaça lleidatana.
Segle XXI. L'església de Sant Joan, Lleida.
«L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, 2013.





20200130

[2082] Sant Joan, la plaça més lleidatana

1897. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Fons Francesc Brunet i Recasens (ANC).

Meravellosa vista de la plaça des de les escales de l'església de Sant Joan. Encara calia acabar d'afilerar el carrer per la banda de muntanya. A banda dels tradicionals rengs, les parades també podien trobar-se per tots quatre cantons de la plaça. 
1897. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Fons Francesc Brunet i Recasens (ANC).

La fotografia ens permet apreciar els detalls urbanístics de la vella plaça, sense les grans transformacions sofertes un cop i un altre al segle XX, després que al 1868 ja en fos alterada la fesomia medieval en enderrocar l'església gòtica i construir la nova per fer l'espai més quadrangular. 
1897. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Fons Francesc Brunet i Recasens (ANC).

Detall dels tipus populars lleidatans de cap a final del segle dinovesc. Fixem-nos en els llançols penjats dels balcons, i les persianes passades per damunt les baranes. 
«L’any 1497 Pere Moliner, senyor de la Granadella, disposava del segon major patrimoni entre els residents a la parròquia de Sant Joan (9.140 lliures de valor). Només el superava Guerau de Montsuar, senyor de Torregrossa, amb 9.315 lliures (Bolòs, 2008: 274). Cal tenir present, com explica Josep Lladonosa, que la plaça Sant Joan, amb la reforma dels anys 1442-1444, es va convertir en el lloc preferit de residència dels poderosos de la ciutat (com els Riquer, Pou, Gomar, Martí Gralla...). Els Moliner, procedents del carrer Major, s’hi van traslladar entorn d’aquelles dates. La plaça era àmplia i estava presidida per la parròquia romànico-gòtica de Sant Joan. Allà, sota l’esguard de la Seu, es feien els mercats i se celebraven les festes més destacades de la ciutat (Lladonosa 2007: 481-491)...
«El 1930 el pintor Miquel Roig encara va dibuixar un plànol de la plaça (Varela 2014) en què situava la llavors anomenada Casa Gomar exactament al mateix lloc on ara trobem l’edifici amb l’heràldica dels Moliner... El palau devia ser magnífic, una mostra pública i notòria del seu poder i de la seua riquesa. El 1720 era considerada com la millor residència de Lleida, valorada en 3.000 lliures i només igualada en valor per la casa dels Queraltó, també situada a la plaça de Sant Joan. Per aquest motiu, durant la Guerra de Successió, la casa dels barons de la Granadella va hostatjar els dos candidats al tron espanyol al seu pas per la ciutat. El 1701 ho feia el Borbó Felip V —que tant va castigar després Lleida i el seu patrimoni— mentre que l’arxiduc Carles d’Àustria va estar-s’hi el 1706, quan es dirigia vers Madrid. També van allotjar-s’hi, l’any 1802, el rei Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma, tot viatjant cap a Barcelona amb motiu de les noces del seu fill Ferran (Casals 2002: 85, 99-101; Fernández 2003: 49-50)», dins
«L’eix comercial de Lleida: diferents elements d’interès patrimonial»,
Josep Manuel Martínez París, «Shikar», núm. 3, 2016.  
1890 ca. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Fons Borràs (AFCEC).

Detall dels tendals de les parades, encara prou amples, ja que tradicionalment se solien tocar les unes amb les altres. Potser la foto ja era feta en una hora tardana, cap a migdia, quan ja l'animació de les primeres hores començava a decaure. Sempre sota l'atenta mirada del campanar de la Seu Vella.
1917. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC).

El reng o filera de parades del mercat se situava tradicionalment, durant segles, a la banda de riu de la plaça, alineada amb la plaça dels Polls, de la Paeria i carrer Major. Per l'altra banda, s'allargassava cap al carrer d'Estereries, existent fins a la guerra darrera del segle XX. Tota la varietat de personatges populars lleidatans s'hi reunien. En una època, el mercat fou diari, car les verdures, fruites i hortalisses s'havien de vendre dia per d'altre, no podien pas esperar tota una setmana. Allò sí que era producte ecològic i de proximitat!


1915 ca. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
La plaça dels Polls, dedicada a l'aviram, en direcció als porxos de la Paeria.
1915 ca. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Detalls dels personatges i l'ambient de la plaça lleidatana més popular.
1919. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (AFCEC).
 

L'animació contínua de la plaça durant els matins de mercat, faci fred faci calor.
1919. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (AFCEC).

Els característics fanals elèctrics de la plaça eren lligats per una sanefa de ferro, i a sota s'hi parava el reng del costat de riu, que deixava la vorera lliure per al pas de vianants. L'altre reng es parava sota la filera d'arbres de més endins, i entre tots dos rengs feien el tradicional carrer del mercat.
1919. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (AFCEC).

Una perspectiva del carrer del mercat entre tots dos rengs. A les parades s'hi amunteguen sacs, panistres i còvins. En aquesta imatge, la majoria apareixen sense tendal, potser perquè era estació freda de l'any. La boira que difumina els contorns de la foto sembla que ens ho indica així.
Anys 1910-20. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Un parell de postals del mercat, amb el nom de Plaça de la Constitució (no pas nostra, sinó de la primera d'espanyola, com a símbol i elogi de modernitat social enfront del concepte d'Estat de l'Antic Règim). En primer terme, una parada amb cabassos de carbó. Les verdulaires, amb monyo o mocador al cap, i llarga faldilla fins al turmell, xal de llana per combatre el fred i, en molts casos, davantal, que tan aviat servia de cistella com de tovalló.
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
La plaça amb el famós quiosc rodó d'aquells anys. 
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Detall de la postal, amb la gernació que hi circulava, entre reng i reng, i les façanes amb tots els balcons amb la persiana tirada. Al fons, a la Plaça Paeria, l'edifici lateral encara no ha estat enderrocat (allà on després s'hi pintaria l'esgrafiat que encara hi llueix).
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Baldomer Gili i Roig.
Des d'alguna de les finestres de l'antic edifici de pisos que hi havia entre el carrers Estereria i de la Pilota, després de la guerra desapareguts, el nostre artista captà aquesta vista elevada de la cèntrica i popular plaça lleidatana del mercat. 
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Baldomer Gili i Roig.
Detall de les cases del carrer de baix de la plaça. Al reng del mercat no hi cabia cap parada més. 
Anys 1920. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Baldomer Gili i Roig.
Les parades del reng del costat de la plaça eren reforçades amb tendals i casetes.
 1912. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (AFCEC).
La plaça deixava prou espai per encabir tots els paradistes els dies de més afluència, com testimonia aquesta imatge presa a peu de les escales de l'església. Hi veiem com el carrer lateral de tota la plaça era enllambordat. El xiquet l'hi veiem amb els tradicionals pantalons curts, que encara van persistir durant uns quants decennis més del segle XX.
 1912. Lleida. La plaça de Sant Joan i del mercat.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (AFCEC).
Detalls del ruc i dels edificis. A partir de migdia, quan el sol hi queia de bat a bat, l'activitat començava a reduir-se. Fins aleshores, tot hi era fressa i bellugor.
Reng.
A l'horta lleidatana, la paraula reng es fa servir per identificar cadascuna de les fileres d'arbres d'un tros de conreu, en el sentit que també es recull en el DCVB, existent des dels orígens de la llengua:
Reng: Línia formada per diverses coses o persones col·locades una al costat de l'altra (or., occ., val.); cast. línea, fila, hilera. «Al mas tinc dos rengs d'oliveres molt ufanoses». «Jo visc en aquell reng de cases». «Quan copies, no et saltis de reng». «Els venedors del mercat estan en el reng» (en la fila i orde que els correspon). En lo cel emperial estaran los àngels denant Jesu Christ en rencs ordenats, Llull Arbre Sc. ii, 173. Per assò avets vós ordonats rencs de sants: en los uns estaran los àngels, e en los altres los prophetes e en los altres los màrtirs, Llull Cont. 59, 11. Al col de la Verge Maria ha un rench de corals, doc. a. 1531 (Miret Templers 577). Resseguirien els renchs de taulells y banchs, Pons Auca 214. Entre els dos rencs de columnes, Verdaguer Exc. 37. Prendre reng: ocupar lloc en la línia de combatents, d'espectadors, de venedors o compradors, etc.